706 pàgines en 3 dies. Amb això ja us dic com enganxa El lleopard, de Jo Nesbø. Després de llegir El redemptor, El pit-roig, El ninot de neu i Headhunters, li arriba el torn a l’últim llibre que s’ha publicat en català. Que no és l’últim que ha publicat en Nesbø en algun altre idioma.

Normalment sóc molt impacient i no espero que les obres de segons quin autor surtin publicades en català. De fet, hi ha molts llibres que no arriben a veure la llum en el nostre idioma, o sigui que tan bon punt surten en un idioma que entenc, “Ras, a la saca!”. Els llibres d’en Nesbø són una excepció: sempre que puc espero a llegir les traduccions de la Laia Font i Mateu, que trobo immensament més bones que les traduccions al francès que he llegit de llibres d’aquest autor. Gràcies, Laia, per una altra traducció magistral, i gràcies, Proa, per repetir amb la Laia. No la canvieu!

Bé, deixo això de la traducció, que és deformació professional (no puc evitar-ho). Tornem a El lleopard.

En aquest llibre, com en llibres anteriors de la saga d’en Harry Hole, l’autor ens torna a regalar una galeria de personatges bons, dolents o mig dolents que no sabem de quina banda estan fins que arribem al final de la novel·la. Em fa sentir com si fos jo, la inspectora protagonista: llegeixo el llibre mentre intento pensar on m’ha amagat la trampa, qui és el dolent, és aquest de veritat? A mida que vaig llegint llibres d’ell, veig que sempre hi ha un patró: cap a la pàgina 150-200 em posa davant dels nassos un sospitós plausible, però de seguida m’adono que és massa aviat per tenir el cas resolt i, al cap d’unes desenes de pàgines, el sospitós queda descartat i no sabrem qui és de veritat fins a l’últim terç de la novel·la. I, arribats en aquest punt, ens falta el final trepidant: ens ensumem que en Harry arribarà a temps per detenir el malfactor, però el que no sabem és com s’ho farà perquè sol estar mancat de forces o de recursos…

I, a El lleopard, és més o menys això el que ens hem trobat: a part de sucar el melindro (un altre element habitual: sol sucar), en Harry té feina, molta feina, i no només ha de descobrir qui és l’assassí i per què ho fa, sinó que ha de treballar en contra de la Kripos, la unitat rival de la d’Homicidis, que és on treballa en Harry. De fet, si llegiu els llibres d’aquesta sèrie en l’ordre de publicació, en aquesta història retrobareu un vell conegut: un dels assassins del passat, que juga un paper important a l’hora de descobrir l’assassí actual.

Ah, i no volia acabar sense aplaudir molt i molt fort la gran descripció de les Chungking Mansions de Hong Kong que trobareu al primer capítol. No és gaire llarga, però és fantàstica i molt acurada. Penseu que aquesta “entitat” (no se m’acut ben bé com definir-ho) és tota una institució entre els viatgers de baix pressupost (o aventurers) que posen el peu a Hong Kong. Un consell: si hi aneu, allotgeu-vos als pisos més baixos que us permeti el vostre pressupost.

En definitiva: un altre llibre que hauríeu de posar a la carta de Reis.