Post mortem: Terrin, de vigilant a pare

Aquesta entrada se m'havia quedat a la cartutxera, però ara que l'he retrobada trobo que és un bon moment per publicar-la. És un llibre molt diferent dels altres que he llegit de Peter Terrin.

Post mortem

Post Mortem, de Peter Terrin, és un llibre estrany i un pèl confús. El tema central és l’accident vascular que pateix una nena que, com diu l’autor, “encara no té quatre anys”. L’alegre Renée té un infart cerebral que la deixa en un estat greu i li costa molt de recuperar-se.

El que afecta de debò és saber que la història és real, que la nena és un reflex de la filla de l’autor. El mateix autor que va escriure El vigilant i Montecarlo i que podem veure en una foto a la contracoberta. I te’l mires i penses, “buf, quina putada”.

Com deia, per a mi el llibre ha estat un pèl confús, ja que Terrin no ens vol oferir la història nua, sino que l’acompanya amb una espècie de joc de miralls, d’un autor que es veu a sí mateix i que després algú en fa una biografia… tot plegat un pèl estrany, però també efectiu, per altra banda. En el fons, suposo que haver llegit primer El vigilant, tan diferent d’aquest Post Mortem, et condiciona. Aquí no trobareu l’atmosfera claustrofòbica de l’altre llibre, que realment feia que et costés respirar. I, com és normal, quan llegeixes una cosa d’un autor et penses que després tot serà igual. I no és així.

Post mortem és una altra cosa…

En aquest llibre, Terrin demostra que és molt capaç d’escriure coses totalment diferents i de fer-nos posar a la pell dels seus protagonistes. El moment de més angoixa és quan la nena no es desperta. Volia cridar “truqueu una ambulància, no foteu cas d’un metge amb poques ganes de pencar”. Perquè la Renée no fa mai la migdiada, i que una nena s’adormi enmig d’una festa amb altres nens no és normal. No ho és. Cal trucar l’ambulància.

A partir d’aquí, l’autor ens regala una narració entrellada, angoixada, sobre l’estada a l’hospital, a la UCI, a Semicrítics… tot està explicat amb una claredat impressionant, us ho puc assegurar. Els llits de la UCI són com arbres de Nadal, amb totes les maquinetes connectades.

Vull destacar també la preciosa portada, que diria que ha sortit igual en tots els idiomes. És un osset de peluix amb una tirita on hauria d’haver-hi l’ull. Es él ninotet de la Renée, un osset com tenen la majoria de nens. Com sempre, Raig Verd ens ofereix un llibre molt ben presentat, amb traducció de la Maria Rosich, que també hem pogut apreciar en llibres com Montecarlo i El vigilant, de la mateixa Raig Verd, o No tornarà a passar (els teniu tots en aquest blog).

En definitiva, sereu un testimoni mut del drama que ens explica Terrin, que agraireu poder llegir des de la distància. Però és que, de tant en tant, també és bo llegir coses com aquesta.

2 respostes a “Post mortem: Terrin, de vigilant a pare

  1. He llegit els altres dos, em van agradar prou, sense pensar que eren una meravella. Però aquest el vaig deixar passar en el seu moment, sense saber de què anava. És allò dels feelings, per algun motiu aquest no el vaig agafar i després el Montecarlo sí. Ara, sabent de què va, pel que n’expliques, penso que tampoc l’aniré a buscar.

    1. sifuro

      Hola! A mi “El vigilant” em va encantar. Sí que és veritat que hi ha un punt en què es comença a desfassar una mica i tot és com surrealista, però aquella sensació d’ofec mentre tot passa a l’aparcament és realment impagable!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s