Balanç de lectures del 2021

Fa uns dies us comentava a Instagram els llibres que més m’han agradat el 2021. Són els de la foto:

La classificació seria aquesta:

  1. Jane Eyre, de Charlotte Brönte
  2. Crossroads, de Jonathan Franzen (pendent de ressenya)
  3. Harlem Shuffle, de Colson Whitehead
  4. Los pescadores, de Hans Kirk
  5. Ambrosia, de Jordi Masó
  6. Quartet de tardor, de Barbara Pym

El comentari complet el teniu al final, on trobareu incrustat el post de l’Instagram, però el que voldria comentar aquí és com o què he llegit perquè, finalment, els millors fossin aquests. O perquè, malgrat tot, fossin aquests. M’explico.

El perquè de tot plegat

Les 2.425 pàgines del sextet triomfador de l’any són les millors de les 26.111 pàgines que he llegit durant l’any, repartides en 93 llibres. Si fem una ullada al nombre de pàgines, veurem que el meu “llibre mitjà” en té 287 i que la llargada es dispersa en tooots aquests puntets de la gràfica.

Sí, hi ha 4 totxos i alguns llibres d’entre 400 i 600 pàgines, però la gran majoria de llibres s’acumulen entre les 150 i les 400. Diria que els que més m’agraden solen estar entre les 250 i les 400, però això ja no m’he entretingut a verificar-ho.

Si tornem a mirar la foto i la llista del Top 6, veurem que els tres que més m’han agradat són en anglès, i això té mèrit, perquè l’idioma en què he llegit més és el català (fos traducció o original) i en anglès només he llegit 11 llibres. I d’aquests 11, 3 directes al top.

Potser us preguntareu com aconsegueixo que el català representi gairebé exactament la meitat del que he llegit. Molt fàcil: la meva seqüència de lectura segueix un patró molt clar:

  • Llibre en català
  • Llibre en un altre idioma
  • Llibre en català
  • Llibre en un altre idioma
  • … i així ad eternum

Ho respecto bastant, i així aconsegueixo combinar la lectura en la meva llengua i en altres. La sorpresa (bé, potser ja es veia venir) és que el segon idioma en què he llegit més ha estat l’italià. Sí, el 2021 ha estat un any de descobriment de la literatura italiana, que no veig prou sovint a les xarxes, tot i que la producció és extensa i que també tradueixen força d’altres llengües (feu una ullada a l’editorial Iperborea, dedicada a autors nòrdics!). El castellà i el francès són els últims de la fila, i he de dir que en castellà bàsicament llegeixo traduccions que no estan en català (Nórdica Libros i similars). Em passa igual amb el francès, que és una bona porta d’entrada a la literatura xinesa i a les nòrdiques (només ells tradueixen Kim Leine!!!).

Si en lloc de veure-ho per idiomes ho voleu veure des del punt de vista d’obres originals o traduccions, el resultat és aquest:

No és buscat, però llegeixo més originals que llibres traduïts. Si puc, intento llegir sempre en versió original, però està clar que llengües com l’estonia o l’islandès els he de llegir amb intermediaris. Com deia més amunt, en general, el castellà i el francès els faig servir per accedir a altres literatures mitjançant traduccions. En canvi, en anglès i italià bàsicament llegeixo obres originals. Finalment, en català llegeixo de tot.

Per acabar, us ensenyo un gràfic que il·lustra els idiomes d’origen (i per tant, la literatura d’origen) dels llibres llegits. Aquí hi ha més dispersió, tot i que hi trobo a faltar literatures asiàtiques i africanes (altres anys n’hi ha hagut més).

Si us hi fixeu, veureu que italià, català i anglès són els idiomes originals que més he llegit, mentre que la resta queda molt repartida i veiem que el castellà i el francès ocupen llocs molt baixos, cosa que més o menys quadra amb el que deia de llegir llibres traduïts a aquests dos idiomes.

Objectius per a aquest any

No em marcaré objectius pel que fa a pàgines ni a nombre de llibres. Això va com va i ara puc llegir més d’una hora cada dia, però ves a saber d’aquí a desembre. El que sí que em marco són els següents objectius:

  • Mantenir la ràtio català/la resta: fàcil.
  • Llegir més literatura xinesa: relativament fàcil.
  • Afegir idiomes de lectura (un us l’espereu, l’altre no): difícil perquè fa molta mandra!
  • Llegir una sèrie d’autors que és imperdonable que encara no hagi llegit:
    • Arthur Conan Doyle
    • Agatha Christie
    • Virginia Woolf
    • Maria Aurèlia Capmany

I, com sempre, l’objectiu principal és NO llegir més Murakami. Perdoneu, però ho havia de dir (cap sorpresa per als qui em coneixen). 😀

Si teniu curiositat per la valoració del Top 6, llegiu sota la ratlla. Si no, us espero al proper post!


Yu Hua: capacitat camaleònica

Els qui ja em coneixeu potser us preguntàveu “Com és que encara no ha posat Yu Hua com a autor del mes?”. Bé, tot té una explicació, i està clar que havia de començar pels “monstres” més grans del panteó xinès com Lu Xun, Ba Jin o Eileen Chang abans d’entrar amb els pesos pesants contemporanis, que, segons la meva humil opinió, són Yan Lianke i Yu Hua. I, entre aquests dos, era lògic que primer passés Yan, guanyador (indirecte) del Premi de Traducció Marcela de Juan de qui, a més, s’havia publicat llibre en català i en castellà amb poques setmanes de distància.

Ataquem, ara, l’autor més polifacètic i camaleònic dels autors del mes (almenys, fins ara).

Vida i miracles de Yu Hua

Yu Hua va néixer a Hangzhou el 1960. Com altres autors d’aquesta generació (entre els quals, Yan Lianke), la seva educació es va veure condicionada pel context polític de l’època: la Revolució Cultural no va permetre que rebessin una formació acadèmica ordenada i va que fer haguessin de recórrer a mètodes alternatius per iniciar la seva carrera com a escriptors. En el cas de Yu Hua, per exemple, va fer estudis de dentista (sembla que d’una durada d’un any) i després d’exercir com a tal va decidir dedicar-se a una altra cosa. Per a sort nostra.

Si tornem enrere, direm que és fill de pare i mare metges i que vivia en un entorn que el va ajudar a familiaritzar-se amb la violència i la mort. Sumeu-hi que va viure la Revolució Cultural en tot el seu “esplendor” i tindreu com a resultat un autor que, a les seves obres, reflecteix el caos, la misèria i tot de coses que el van marcar profundament, com ara les detencions que es produïen i que podien acabar amb la mort de l’afectat. Per no repetir-me sobre aquest tema, us reenvio a una entrada que vaig dedicar a la xerrada de Yu Hua al CCCB a la qual vaig assistir fa ja uns quants anys, on va parlar de la seva vida, de com les circumstàncies havien afectat la seva obra i de la censura.

L’autor i la seva obra: diversitat al poder

Si fem un breu repàs a l’obra de Yu Hua centrant-nos en les seves obres, veurem que és capaç de reproduir situacions molt diferents amb una solvència contrastada: vida rural, temps maoistes, capitalisme dels anys 80… tot se li dona bé! Això el diferencia d’altres autors que tenen un to més uniforme o que es dediquen a entorns més concrets, i també se’l qualifica, almenys en els primers temps, com a autor tirant a experimental. Així, podem fer una ullada ràpida a les seves obres principals, que trobareu comentades en aquest mateix blog:

A Gritos en la llovizna trobem la visió de la política de Mao i tot l’entorn de l’època a través dels ulls d’un nen que no vol ningú. És la seva primera novel·la i hem d’entendre que la visió que ens ofereix és, almenys en part, la seva. Pel que fa a ¡Vivir!, viatjarem a la Xina rural per repassar l’evolució de la Xina sota el govern de Mao, des de la guerra amb el Japó fins cap als anys 80. És un dels meus preferits.

Passem a la segona part del tema, amb novel·les que ens acosten a temes més actuals i, potser, a maneres més experimentals d’explicar-los. Crónica de un vendedor de sangre fa referència al tràfic amb la venda de sang que s’ha fet durant molt de temps a la Xina, fet que també hem vist més recentment en altres llibres com El somni del poble Ding (El sueño de la aldea Ding). Seguim amb Brothers, segurament la seva obra més destripada i rocambolesca, on veurem la vida de dos germanastres ben diferents des dels temps de Mao fins a la Xina capitalista. Amb episodis que ratllen l’absurd i crítica sagnant del sistema, és l’altra de les meves favorites. Tanco aquest repàs amb The Seventh Day, una història estranya en què el narrador és un mort que ens explica què veu els set dies després de la mort. Repassa tot de temes actuals, com ara la contaminació galopant a la Xina.

També té no ficció, com és el cas de China in Ten Words (La China en diez palabras), en què, tal com diu el títol, escriu deu peces que ens expliquen com és la Xina basant-se en deu paraules o conetes, com ara: Lu Xun o escriure.

El tenim, en català?

Desgraciadament, en català només tenim un recull de relats que es diu El passat i els càstigs. La traducció és de Carla Benet i la publicació és de Les Males Herbes. Es tracta d’una sèrie de narracions tirant a bèsties i descarnades que arriben directes a l’estómac i que val molt la pena llegir. Tant de bo més endavant se’n publiquin més coses!

Com sempre, en castellà hi ha més publicació. De fet, podreu trobar gairebé tota la seva obra en aquesta llengua. Si podeu llegir en francès, en italià o en anglès, segur que hi trobareu la resta!

Idees per als Reis 2022

Hi ha llistes de recomanacions, llistes dels millors llibres de l’any, llistes de… sí, hi ha moltes llistes i molt bones. Per això aquest any he decidit centrar-me en els dos àmbits que més m’agraden i que, potser, queden una mica al marge: la literatura xinesa i la italiana. Veureu que en el cas de la literatura xinesa us faig una llista de llibres “essencials” que hauríeu de llegir si no heu entrat mai en aquest món. En el cas de la literatura italiana, tiro decididament cap al sud: Sicília és una illa plena a vessar de bones històries!

Gialli i sol: literatura mediterrània en estat pur

Comencem pels italians. Ja fa un temps que vaig llegint cosetes, i pel que veig el que millor m’entra són els gialli (literalment, groc; novel·les policíaques amb un toc coral) i els sicilians. I, per postres, en Camilleri, de qui bàsicament he llegit policíaca i que és sicilià. No em direu que no és una jugada rodona!!! Hahaha!

Pel que fa als gialli (grocs), doncs, us recomano l’obra d’Andrea Camilleri i la d’Antonio Manzini. En el primer cas, teniu tota la sèrie d’en Salvo Montalbano, el comissari sicilià que ens acosta a Sicília, la seva idiosincràsia, la seva llengua i la seva gastronomia. En el segon, teniu la sèrie de Rocco Schiavone, viceqüestor romà que han “desterrat” a la Vall d’Aosta com a càstig i que tot el dia renega. En tots dos casos, començaria per la primera novel·la de la sèrie i és important que pareu atenció a la resta del repartiment, ja que hi ha personatges absolutament meravellosos i entranyables com en Catarella. Feu una ullada a aquesta entrada sobre Montalbano on us ho explico tot!

Però sí, ja sé que voleu una llista, o sigui que aquí la teniu (primer la versió catalana i després la italiana):

Apunt curiós sobre el Wu Ming: podeu comprar els llibres o bé descarregar-los gratuïtament de la seva web, on trobareu les versions originals i, també, algunes de traduïdes (també agraeixen donatius!).

Per acompanyar la vostra lectura us he preparat una llista de música italiana que té una mica de tot: des dels Ex-Otago (Gènova) fins a Franco Battiato (Sicília), passant per intèrprets toscans com Francesco Gabbani, de l’Emilia Romagna (Cesare Cremonini) o d’Aosta (Diodato). Ah, i també personatges una mica “fuori” com Blanco (Llombardia) o Achille Lauro (Roma).

Literatura xinesa: un bon fons d’armari!

Sí, és veritat: en català no hi ha gaires llibres traduïts del xinès. En castellà n’hi ha més, però tenint en compte la grandària del mercat tampoc diria que tinguin un gran nombre de traduccions. Si podeu llegir en francès, en canvi, podreu entrar al paradís per la porta gran: a França es tradueix molt i de tot arreu!

En aquest cas, però, ens cenyirem a les traduccions al català que, de fet, fan una cobertura mínimament digna d’alguns dels autors xinesos més coneguts arreu. Alguns ja han desfilat per secció de Caràcter xinès, on cada mes triem un autor per seguir i fer conèixer. Altres hi arribaran ben aviat.

En tot cas, aquí teniu propostes que poden agradar a uns o altres en funció dels gustos i que, com els bàsics de roba, no poden faltar enlloc:

He començat pels més consolidats: Lu Xun i Ba Jin. Trobareu informació més a fons sobre tots dos a l’enllaç del nom. En resum, són autors molt importants perquè són testimonis dels temps de canvi que s’inicien amb la caiguda de l’última dinastia, la dinastia Qing (pronunciat Ching) i de les turbulències que van seguir. De fet, Lu Xun és considerat el pare de la literatura moderna xinesa.

A continuació teniu Yu Hua i Yan Lianke, que per a mi són els dos millors autors xinesos en actiu. De fet, Yan Lianke de tant en tant sona com a candidat al Nobel de literatura, i crec que se’l mereix per la capacitat que té per explicar històries i fer crítica social sense caure en un estil pamfletari. Yu Hua també està a l’altura i tracta temes d’actualitat. Cal dir que en castellà hi ha traduïdes força coses de tots dos, però en català només tenim els dos que us cito aquí, tots dos amb intervenció de l’editorial Males Herbes, ja sigui en solitari o en el projecte Les Altres Herbes. A la foto de grup veureu que el llibre de Yan Lianke està en castellà, que és el que tinc ara mateix i que em permet fer menció especial a Automàtica Editorial i al seu compromís amb la traducció de qualitat d’aquest autor.

Fins aquí arriba el bloc dedicat a la Xina continental. Passo ara a Taiwan, on tenim la Sanmao i la Li Ang. Jo no soc gaire fan de la Sanmao, però és un personatge interessant que cal tenir en compte perquè és tot un mite a Taiwan. Com diu el títol del llibre, es tracta d’un diari sobre el seu dia a dia en l’època en què va viure al Sàhara Occidental amb el seu marit, un espanyol. Té més llibres de diaris, però us poso aquest perquè és el primer i, per al meu gust, el més curiós. Pel que fa a Li Ang, el seu llibre Matar el marit ens arriba un cop més gràcies a Les Males Herbes. En aquesta ocasió es tracta d’una història molt dura basada en un cas real de violència masclista (o domèstica o com en vulgueu dir) amb l’agreujant de la poca empatia social. Només apte per a estómacs que no s’alterin.

I tanco amb dues autores que, tot i que varen néixer a la Xina, van marxar-ne per motius diversos. Una és la mítica Eileen Chang, adorada per molts (jo no, sorry but not sorry) i imprescindible en tota selecció de literatura xinesa. Per altra banda, last but not least, tenim Yiyun Li, una autora que va marxar als Estats Units i escriu en anglès. El que us recomano és un recull de relats molt bonic que us deixarà molt bon gust de boca!

Música per acompanyar tot això? Aquí la teniu! Comença forta, amb els Heibao, un grup de rock que sonava molt quan jo estudiava a Pequín. Tot seguit teniu grans clàssics del rock xinès com Tang Dinasty i Cui Jian. Després, la cosa es calma i va variant, ja que hi ha pop, alternatiu, xinesos continentals, taiwanesos, cantants de Hong Kong… varietat!

Bé, això és tot. Espero que comenceu molt bé l’any i, si us decidiu a regalar o fer-vos regalar algun d’aquests llibres, feu-m’ho saber!!

L’extern, d’Ada Hoffmann: ciència-ficció en català

Segur que no heu vist gaires ressenyes de ciència-ficció en aquest blog: no és el meu espai natural. Soc cap-quadrat de mena, i quan llegeixo llibres d’aquest gènere el cap m’explota una mica i no acabo d’entrar en la història. Contra tot pronòstic, l’experiència de llegir L’extern no ha estat el desastre que hauria pogut ser, i això no és poca cosa.

Per què et vas ficar en aquest jardí?

Pregunta directa, resposta directa: el panorama editorial català està ple de petites editorials i fa xup-xup. Si entreu a les xarxes, especialment en entorns on la gent comenta llibres, veureu que es publica molt i es llegeix molt. Un exemple clar és Instagram, on vaig entrar de ple fa un parell d’anys i hi ha tot de gent que em descobreix coses noves, editorials que no sabia ni que existien, llibres que no se m’hauria acudit mai de llegir…

Una de les editorials més joves del sector és Editorial Chronos, i el seu perfil em va cridar l’atenció perquè té un objectiu molt concret: difondre la ciència-ficció i la fantasia en català. Com deia més amunt, aquests gèneres literaris s’escapen una mica de la meva zona de comfort, però vaig pensar que si volia conèixer aquest projecte l’única manera era llegir-me’n un llibre. A la Setmana del Llibre en Català vaig tenir l’oportunitat de parlar amb els editors, en Gonzalo i en Toni, i vaig acabar triant L’extern, d’Ada Hoffmann, perquè, entre altres coses, l’havia traduït l’Anna Llisterri, que tradueix magníficament: el primer llibre que vaig ressenyar en aquest blog és seu (sense comptar la secció de xinès, que ve d’un blog més antic), i també li vaig fer una entrevista amb motiu del Dia del Traductor. Així, doncs, la traductora va ser determinant per a la tria.

Sí, val, però… parla’ns del llibre!

Me n’he anat del tema, sí. Tornem-hi.

La història ens porta a l’estació on hi ha instal·lat un reactor creat per la doctora Talirr i la Yasira Shien. És un gran projecte que permetrà que els humans deixem de necessitar la tecnologia dels déus per fer segons què. El que passa, però, és que hi ha un accident (o no accident? ho haureu de descobrir vosaltres) que destrueix aquest invent. A partir d’aquí, caldrà veure per què ha passat això i, més concretament, què ha passat i qui ho ha provocat. Apareix aquí l’Extern, una força aliena als déus que la Yasira intentarà saber com funciona i com la pot contrarrestar.

No serà un camí fàcil, i de fet pot ser que acabeu amb més preguntes de les que teníeu al principi, però suposo que aquest és l’objectiu, sobretot tenint en compte que aquest és el primer volum d’una trilogia. A través del periple de la Yasira coneixerem com funciona la galàxia, qui o què són els déus i com funcionen, i també ens anirem introduint en les diverses tecnologies de l’època. Més enllà d’això, la nostra protagonista s’haurà de plantejar a qui ha de creure i quins motius té cadascú per actuar d’una manera o altra. De fet, ens traspassarà aquest dubte a nosaltres: hem de creure a ulls clucs tot el que ens diu la societat?

Com deia al principi, jo no soc gaire de ciència-ficció. Això fa que, segurament, no sigui capaç d’apreciar detalls que sí que apreciareu els que sou fans d’aquest gènere. Per exemple: hi ha hagut passatges que he llegit superràpid i que no podia deixar a mitges, mentre que n’hi ha hagut d’altres que m’ha costat llegir, segurament perquè parlaven de tecnologies i em desconnectava una mica (per rematar-ho, soc de lletres, jo!). A mi em va costar molt de superar el capítol 5, ja veieu quina cosa, però un cop passat aquest punt, vaig enllaçar tot de capítols que em van passar volant!

En general, és un llibre que es llegeix amb un bon ritme, i vull atribuir part d’aquest mèrit a la traducció de l’Anna, que està a l’altura de les altres que li he llegit tot i que hi ha punts que poden ser difícils de traduir (els punts més complicats referents a tecnologia futura). Finalment, m’ha agradat molt la nota dels editors de la pàgina 23 en què justifiquen la traducció d’un concepte concret “amb la intenció de cohesionar i fer forta la ciència-ficció en català”. Sabeu per què m’ha agradat, un simple comentari com aquest? Perquè deixa entreveure que Chronos ha arribat per fer molta feina, i fer-la ben feta i d’acord amb altres elements del sector editorial. Llarga vida, valents!

Canción celestial de Balou, de Yan Lianke

Sí, aquest llibre ja me l’havia llegit. En anglès es va publicar com a Marrow i forma part de la col·lecció Penguin Specials, una mena de petits plaers en anglès. Aquest cop, però, me l’he llegit en castellà i, igual que en el cas de Días, meses, años, el regust de Canción celestial de Balou traduït per Belén Cuadra i publicat per Automàtica Editorial és especial.

De què va, aquest llibre?

La You Sipo, una vídua que viu a les muntanyes Balou, té quatre fills. Tots tenen una mena o altra de discapacitat o problemes de salut, i costa molt aconseguir que s’integrin en la societat i trobin parella. Això és especialment important en el cas de les filles, que a la Xina tradicional representaven una càrrega per a la família i solien marxar a viure a casa dels sogres. Si trobaven parella, és clar.

El llibre comença quan, ja casades les dues grans, la tercera vol que sa mare li trobi parella. La You Sipo voltarà i voltarà fins a trobar algú que vulgui la filla, i quan finalment el troba li diu “Solo te pido que te portes bien con ella, que no le pegues ni la insultes”. El patiment de la dona és molt i molt gran, però aconsegueix complir la missió. I el fill? Què farà amb el fill? És el que té un retard més important, i sembla difícil aconseguir casar-lo… o… o hi ha algun remei? Fins aquí puc arribar sense fer espòiler!

A part de la història en sí, cal destacar que Yan Lianke ens torna a portar a la zona de Balou, on solen tenir lloc la majoria de les seves narracions. És un plaer llegir-lo i veure com recrea la vida rural a la Xina, tan diferent i tan semblant a la vida de pagès de casa nostra. També vull destacar la importància dels colors en les obres d’aquest autor, que aquí adquireixen tons vermellosos i porpra, amb una especial preponderància de les postes de sol.

Què fa que la versió en castellà sigui especial?

Per començar, la feina de la traductora. Belén Cuadra va guanyar el Premi Marcela de Juan 2021 amb La muerte del sol, un altre llibre de Yan Lianke, i ho va fer perquè té una traça especial per resoldre situacions de difícil traducció i per la qualitat de la seva narrativa. És evident que, si l’original no és de qualitat, la traducció no pot fer gran cosa per atraure l’interès lector, però també és evident que cal una bona traducció per transmetre la qualitat de l’original. La lectura de Canción celestial de Balou és pausada, bonica, i en alguns punts té un cert aire poètic. M’han agradat especialment trossos com aquest: “El sol se ocultaba escarlata entre las montañas, bañando de magenta las casas, los árboles y las calles de Wujiapu como extrañas nubes estivales.”

Per altra banda, la feina dAutomática Editorial és d’una qualitat superior. No és la primera vegada que ho dic, i tot i que us pugui cansar la repetició, crec que cal dir-ho. Al Cèsar el que és el Cèsar, i en aquest ocasió la portada del llibre és simplement ES-PEC-TA-CU-LAR. En tot cas, és un bon candidat a regal de Reis si busqueu una lectura curta!