País barroc, Raül Garrigassait

Del meu perfil a Instagram @lilladeserta.


El Sr. Tofu ens presenta “País barroc”, de Raül Garrigassait. És un llibre ple de reflexions, lligades en major o menor grau a Solsona, d’on és aquest escriptor.

El vaig comprar a @lasetmana a consell de @nuriaiceta i m’ha fet venir ganes de llegir més coses d’ell. He de confessar que amb alguna part no hi he acabat de connectar, però m’ha agradat molt quan parla del territori al voltant de Solsona, potser perquè em recorda el meu poble (bé, el del meu pare), que és força a prop, a la Segarra. De fet, anar al Santuari del Miracle és una excursió ben popular!

Excel·lent, sobretot, el capítol de La litúrgia, on analitza l’anar a missa: el fred, trobar-se amb els veïns…

En resum, que @editorial_lavenc publica coses interessants, gent!

La musa fingida de Max Besora

Del meu perfil d’instagram @lilladeserta.


A punt per començar el curs amb… LA MUSA FINGIDA!!!

M’havien dit que era bèstia, i ho és, però l’he trobat interessant i me l’he llegit en un pim-pam.

M’ha encantat la primera part, formada pels monòlegs dels protagonistes, cadascun amb el seu estil i els seus problemes.

També m’ha agradat molt la segona, escrita en forma d’obra de teatre. És aquí on veurem la venjança! La tercera part, tot i que té punts interessants, no m’ha fet tant el pes, tot i que el llibre acaba molt fort i agraeixo que l’autor s’hi hagi inclòs i la manera en què ho ha fet.

Ja havia llegit la història de Joan Orpí, del mateix Max Besora, i em va encantar. I si us llegiu La musa fingida veureu que hi ha algun punt de connexió. Definitivament, Besora no té por de res, escriu sobre el que vol i ho fa fent servir les veus de personatges molt diversos, siguin dones, adolescents, vampirs o qualsevol altra cosa que li passi pel cap. I ho valoro molt, en un moment en què la famosa apropiació cultural i la correcció política emmordassen, en certa manera, les manifestacions que es fan en públic.

En resum, visca Besora i visca @editorialmalesherbes per publicar un llibre que no sabria com classificar. Totalment recomanable!!

Neige et corbeaux

Avui parlem d’un llibre molt «actual»: Neige et corbeaux, de Chi Zijian, amb traducció de François Sastourné. Com en altres ocasions, és un llibre publicat per Editions Picquier, que compta amb una col·lecció dedicada a la Xina que té força contingut (entre d’altres, té traduccions de Yan Lianke).

Però tornem al llibre. Si dic que és «actual» és perquè el tema que toca és un que ara mateix ens envolta: una epidèmia. En aquest cas, es tracta de l’epidèmia (real) de pesta que es va escampar per Harbin, al nord de la Xina, l’any 1910. Tot i que Neige et corbeaux és una novel·la, conté informació i alguns personatges reals, com ara Wu Liande, que va tenir un paper destacat en la lluita contra aquesta epidèmia.

Si el llegiu, hi veureu coses que semblen tretes de la nostra realitat: els dubtes sobre com es transmet la malaltia, el tractament que cal donar-li, el comportament de la població… fins i tot l’aïllament de barris sencers per tal de contenir la propagació. Tot això ho veurem a través d’una sèrie de personatges i del seu dia a dia, tant abans com després que arribi la pesta: des del propietari d’un alberg reconvertit en cotxer fins a una cantant russa.

I és que, a més de veure l’evolució de la malaltia entre la població podreu veure-hi com era Harbin en aquella època: una ciutat fundada feia aproximadament 10 anys, amb 100.000 habitants repartits entre un barri xinès, un altre de rus i un altre de japonès, que creixia al voltant de la construcció de la línia de ferrocarril. És interessant veure la interacció entre els tres grups poblacionals i la simpatia (o antipatia) que es tenen, així com la manera en què plantegen la lluita contra la pesta.

He d’admetre que en algun punt de la història se m’ha fet un pel pesada, ja que m’ha costat una mica identificar i situar cada personatge (potser és la distracció de les vacances, no ho sé), però en general m’ha agradat molt i trobo que és una lectura molt recomanable. Si necessiteu més informació, aquí en teniu sobre l’autora i el llibre (en francès).

Idaho, d’Emily Ruskovich

Tanquem aquest agost tan estrany amb Idaho, d’Emily Ruskovich, que publica l’editorial Les Hores a principis de setembre. És un llibre que ens porta a les grans extensions de l’estat que dona nom al títol i que ens explica tot de coses que tenen l’arrel en aquest fet:

“Un dia calorós d’agost, una família condueix fins a una clariana de la muntanya per recollir llenya de bedoll. La mare, la Jenny, és l’encarregada de tallar les branques petites amb una destral. En Wade, el pare, en fa l’apilament. Les dues filles, la June i la May, de nou i sis anys, beuen llimonada, fan fora les mosques, es fan la guitza i canten fragments de cançons mentre passa el temps. Però aleshores té lloc un fet impactant i totalment inesperat, un acte tan extrem que dispersarà la família en totes direccions.”

[Text de l’editorial]
idaho ruskovich

Però no em podia ni imaginar quin seria aquest “fet impactant”, ni per què havia passat. Perquè, com amb totes les coses, a part de veure què passa volem saber per què passa. I us costarà de trobar-ho, perquè Ruskovich no ens ho explica tot a la primera de canvi, no.

Així, doncs, veureu com evoluciona la història d’en Wade i la seva primera dona, la Jenny, que tenen dues filles. Sabreu d’on venen, a què es dediquen i què passa aquell dia fatídic. I ho veureu tot des de diversos punts de vista: el de l’Ann (la segona dona d’en Wade), les filles, la Jenny… és un llibre que es fa llegir.

He de dir que “es fa llegir”, però d’una manera estranya. No és un llibre de grans accions (no és una novel·la policíaca, per entendre’ns), sinó que tot va fluint al seu ritme. Tot i així, quan t’asseus a llegir-lo, no pots deixar-lo anar i necessites llegir més, i més ràpid, i veure què passa, i veure per què passa, i saber qui és la June, i…

Diria que, en certa manera, m’ha recordat els llibres que Kent Haruf situa a Holt i que ja hem comentat en altres ocasions: grans planes, calor, fred, la gent que fa el seu dia a dia… és una història en què passa aparentment poca cosa però que, en realitat, ens dona molta informació. Jo voldria destacar una cosa que potser a altra gent no li crida tant l’atenció: la malaltia d’en Wade. És una malaltia degenerativa que l’anirà desdibuixant, una mica com a Elizabeth is missing, que vam comentar fa molt de temps. Sí, estava molt interessada a descobrir què havia passat per destruir la família, però el cas d’en Wade m’ha semblat molt interessant.

Tanco l’entrada dient que aquest llibre, com he dit al principi, el publica l’editorial Les hores. Trobo molt encertada la tria que fan. Com és lògic, hi ha llibres que m’agraden més i llibres que m’agraden menys, però en general hi connecto bastant. En aquesta ocasió, han tornat a comptar amb Àfrica Rubiés Mirabet, que també va traduir La veïna del costat, un llibre que també us recomano que us llegiu!

En tot cas, Idaho serà aviat a les llibreries i és una lectura molt recomanable per a aquests dies de finals d’estiu, sense una calor excessiva…

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda

Jo sóc més de la Colometa, potser perquè visc a la plaça del Diamant. Potser perquè tanco els ulls i veig la sèrie amb la Sílvia Munt i en Lluís Homar, i sento la cançó d’en Ramon Muntaner. Tot i així, trobo que El carrer de les Camèlies és una història molt especial i, per més que volia llegir-me-la a poc a poc, l’he acabada en poc més de dos dies.

el carrer de les camèlies

A El carrer de les Camèlies la grandíssima Mercè Rodoreda ens explica a història de la Cecília Ce, una nena abandonada a la porta d’una casa al carrer de les Camèlies. La troba el vigilant nocturn i la porta a casa d’una parella sense fills que l’acull i la cria com a pròpia. Però la Cecília té les seves pròpies idees i, des de ben petita, s’escapa de casa i se’n va a voltar per Barcelona.

Així, doncs, arriba un dia que decideix marxar de casa amb un noi, l’Eusebi, que havia conegut en una de les seves escapades. Amb ell s’iniciarà en el sexe i descobrirà el món del barraquisme, i com n’és de complicat buscar-se la vida. Aquí començarà a “fer senyors”, com diu ella, i anirà evolucionant en aquest sentit. La veurem passar de simple prostituta a senyora mantinguda, amb pis i casa pròpia. Però aquesta evolució no és gratis ni senzilla, i hi haurà personatges com en Marc i l’Eladi que li complicaran (i molt) la vida.

No sé, és un personatge que no acabo d’entendre, la Cecília. No entenc per què no torna a casa quan li comencen a anar maldades, per què esborra totalment la seva vida anterior a la casa de les camèlies. És una cosa que m’ha anat voltant pel cap durant tota la lectura. Segur que els més entesos tenen una explicació, però jo no l’he sabuda trobar. A part d’això, vull destacar el paper destacat que tenen les “mantingudes” en aquest llibre. La Cecília n’és una, però no és l’única. En trobareu unes quantes i podreu acostar-vos a aquests personatges que, pel que sembla, van tenir força presència en la vida de les classes socials més afavorides (no crec que els homes de les classes baixes poguessin pagar un pis addicional… sobretot sense que la dona se n’adonés!). I tampoc crec que avui dia tinguin el mateix pes…

En resum, El carrer de les Camèlies no és només la història de la Cecília, sinó que ens porta per Barcelona, i és un plaer llegir Rodoreda perquè, en realitat, és com si sentís un audiollibre. Si voleu un anàlisi molt complet d’aquest llibre, llegiu-vos aquesta guia de lectura de Maria Nunes.