Dia de la Traducció 2019: Jordi Mas López

Ja hi tornem a ser. Arriba el Dia de la Traducció 2019 i a L’illa deserta, com cada any, ho celebrem parlant amb traductors per partida doble: traductors de xinès i traductors d’altres idiomes. Avui hem volgut parlar amb en Jordi Mas López, traductor de japonès, mentre que demà parlarem amb la Irene Tor-Carroggio, traductora de xinès. Com podeu veure, ens ha quedat un Dia de la Traducció 2019 molt oriental.

Com ja heu vist altres anys, els traductors no sempre fan únicament de traductors. Això és especialment cert quan parlem de Jordi Mas López, que és traductor, professor de japonès a la UAB i, last but not least, poeta. I, a més, estic especialment contenta de tenir-lo al blog perquè vam ser companys de carrera i sempre hem mantingut el contacte. Tenim molts temes per tocar!

Comencem pel principi, però. Qui és en Jordi Mas?

Jordi Mas López

En Jordi és llicenciat en Traducció i Interpretació (català, anglès i japonès) per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster en Teoria de la Traducció i Literatura Comparada i doctor en Traducció i Interpretació per la mateixa universitat, on fa classes de llengua i literatura japonesa. Així mateix, tradueix obres del japonès (clàssiques i modernes) i ha publicat diverses obres de poesia. Ha aconseguit premis en totes dues categories: traducció i poesia. Som-hi, doncs!


Jordi, tu vas fer la llicenciatura de Traducció i Interpretació amb la combinació de català, anglès i japonès. La primera pregunta és molt previsible: en un moment en què les llengües orientals no estaven tant de moda com ara… per què vas triar el japonès? Va ser una tria conscient o de rebot?

De rebot, més aviat. En aquell moment, per escollir una segona llengua estrangera europea te’n demanaven un nivell mínim, i jo només havia fet una miqueta, molt poc, de francès. Per això vaig decidir llançar-m’hi de cap i fer una segona llengua llunyana. L’àrab m’atreia molt, però just l’any que vaig entrar a la carrera no n’hi havia promoció, de manera que vaig acabar fent japonès sense saber gaire on em ficava. Per sort, tant la llengua com la cultura em van enganxar aviat.

Un cop llicenciat, mentre preparaves el màster i el doctorat, vas començar a fer classes a la facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, i continues fent-ho. Quines assignatures hi fas? Has detectat si l’interès pel japonès ha crescut?

Normalment, faig el japonès de primer i la part de japonès de l’assignatura de literatura clàssica de l’Àsia Oriental de segon, en tots dos casos al Grau d’Estudis de l’Àsia Oriental. També tutoritzo treballs de final de grau o de màster, que és una feina força interessant perquè procuro donar llibertat als alumnes perquè triïn el tema que prefereixen i, com que els fan amb molt interès, el resultat sol ser força bo i jo mateix hi aprenc un munt de coses. Quan cal, però, assumeixo altres assignatures de Traducció o d’Àsia Oriental, normalment de llengua. 

Diria que hi va haver un boom molt important en l’estudi del japonès a la primera meitat dels anys noranta, poc després que jo en comencés a estudiar, i que des de llavors l’interès per aquesta llengua potser no ha augmentat, però tampoc no ha disminuït, cosa que té molt mèrit perquè, actualment, tant la Xina com Corea del Sud, que és un país molt potent en l’àmbit de la cultura popular, tenen una presència molt més gran que no pas fa vint o vint-i-cinc anys.

Com dèiem més amunt, una de les teves facetes més destacades és la traducció del japonès al català. Segurament, les traduccions que han arribat a més gent són les de sèries japoneses com ara la conegudíssima Shinchan. Aquesta sèrie en principi té arguments senzills, però… la traducció era igual de senzilla? O potser hi havia referents i humor que era difícil de traslladar al català?

Amb alguns episodis vaig suar bastant, la veritat. Una part important de l’humor japonès està basat en els jocs de paraules (com que el japonès és bastant pobre fonèticament, és bastant fàcil de fer-ne, i en fan constantment). I a Shinchan n’hi ha moltíssims. En recordo un, sobretot, que es basava en una triple homofonia: ôkama (que era el nom d’un ceramista que sortia a l’episodi), okama (que seria un home transvestit) i kama (que vol dir forn, en aquest cas del ceramista). Jo, mentre anava traduint tenint en compte tant el text com les imatges, vaig jugar amb les paraules paller i taller i vaig anar fent i desfent i la traducció va acabar tenint poc a veure amb el text original. Evidentment, ho vaig comentar al lingüista de la sèrie, no fos cas que es pensés que li prenia el pèl, i la traducció li va semblar bé. I alguns amics que van veure l’episodi em van dir que no havien notat res d’estrany. El que et salvava, amb Shinchan, és que l’estil de la sèrie és poc realista, i això et permetia traduir amb força llibertat i posar-hi estirabots que en una altra sèrie haurien estat impensables. 

En l’altre extrem tenim traduccions de textos japonesos clàssics com ara Diari de Tosa, de Ki no Tsurayuki, o L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashō (guanyadora del premi Vidal Alcover de Traducció). Recordo especialment la traducció de Cent de cent, una antologia de tankes (gènere poètic japonès) que vam comentar en aquest blog. Estem parlant d’obres escrites fa segles (Ki no Tsurayuki, segle IX; Matsuo Bashō, segle XVII), motiu pel qual la distància és doble: lingüística i temporal. Ens pots comentar algun problema típic del japonès clàssic?

Un dels problemes típics en la traducció de la tanka són els jocs de paraules basats en mots homòfons, d’una gran intensitat lírica però formalment molt semblants als que acabo de comentar. Quan te’ls trobes, no tens més remei que reformular el poema mirant que digui el mateix i que l’efecte final sigui semblant, però la dicció acaba variant molt. Un altre, que es dona en tota la poesia clàssica, és l’autoreferencialitat. Molts poemes fan servir una paraula o un motiu determinats perquè apareix en un poema anterior, o fins i tot en un seguit de poemes en què els autors s’han anat citant l’un a l’altre.

L’objectiu no era copiar un poema del passat perquè el propi fos millor, sinó fer present el poema anterior, homenatjar-lo, fent-hi una al·lusió poètica que qualsevol persona culta era capaç de reconèixer. El resultat és que algunes paraules, com ara “rosada”, “mànigues”, “oques”, “flors”…, s’acabaven carregant de tot d’implicacions poètiques que l’original no feia explícites, perquè no calia, però que sí que han de quedar explicades, d’una manera o altra, en la traducció, perquè el lector català no té per què conèixer-les.

Evidentment, no podem tancar la part dedicada a la traducció sense parlar dels autors actuals que has traslladat al català. El més conegut és Haruki Murakami, del qual has traduït diverses obres, com ara 1Q84. Què ens en pots dir? És fàcil accedir a l’autor per resoldre dubtes? 

Haruki Murakami té un estil molt interessant. És força neutre, però al mateix temps molt personal, perquè al principi de la seva carrera va fer un esforç conscient molt gran per allunyar-se de l’estil habitual de la narrativa japonesa. Al Japó, hi ha una diferència molt marcada entre l’alta literatura i la literatura més popular i de consum, i Murakami se situa entre totes dues fent servir un estil que al Japó li han retret sovint que és “poc japonès”. Com a narrador és habilíssim, i crec que, com a traductor, el millor que pots fer és deixar-te portar pel seu text.

La veritat és que jo no li he fet mai cap consulta. L’Albert Nolla, que és qui en fa més habitualment les traduccions en català, em va comentar que no se li poden fer consultes directament, però que té una secretària molt eficient que li fa arribar les teves preguntes com a traductor, si en tens, i te’n torna la resposta. 

De tota manera, també hi ha vida més enllà de Murakami. Tenint en compte que servidora no és gens fan d’aquest autor i que li agradaria llegir altres escriptors japonesos actuals… me’n podries recomanar algun?

Un autor divertidíssim, per exemple, i que em sembla que va influir una mica en Murakami tot i que és molt més esbojarrat, és Yasutaka Tsutsui (se n’han publicat dos o tres llibres en castellà). Escombrant cap a casa, perquè són textos que he traduït jo, recomanaria L’escopeta de caça, de Yasushi Inoue, que és una narració breu fascinant, i El marit gos, tres narracions que Yoko Tawada va escriure al principi de la seva trajectòria. La proposta de traduir Tawada al català la vaig fer jo a l’editorial Godall, perquè trobo que és una autora imprescindible, tot i que molt atípica dins del panorama japonès (de fet, publica tant en japonès com en alemany, perquè des dels vint-i-dos anys ha viscut a Alemanya). I també hi ha, és clar, els clàssics del segle XX, que a poc a poc es van traduint al català, com ara Kawabata o Tanizaki.

Deixem la traducció, però no acabem de deixar les formes literàries japoneses, ja que tenen una presència important en la teva carrera professional. Per començar… què és un haiku? 

En la seva versió clàssica, un haiku és un poema de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes (tot i que molts versos contenen llicències mètriques) i que ha d’incloure obligatòriament un kigo o mot estacional, és a dir, un paraula o un sintagma que el situï en un moment concret de l’any. També és molt habitual que els haikus japonesos incloguin un kireji o mot cesura, que serveix per fragmentar els tres versos en dues subunitats, si va al mig, o per emfasitzar-ne el contingut emocional, si va al final. De l’haiku també se’n sol destacar l’objectivitat, perquè, com que hi ha molt poc espai per dir-hi res, sovint la subjectivitat queda implícita, i el resultat recorda una mica una fotografia, en què senzillament es mostra el que hi ha, sense afegir-hi res. A més a més, en l’haiku clàssic se solien evitar els temes o els tractaments massa intensos o personals, cosa que potencia encara més aquesta sensació d’objectivitat.

A la teva tesi doctoral ja parlaves dels haikus i de com han arribat a tenir un espai en la literatura catalana. En aquesta tesi, que fins i tot s’ha publicat en forma de llibre per al públic, veiem que poetes com Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria Junoy van incorporar aquestes formes a la seva obra. Sabien japonès? Com van entrar-hi en contacte?

No, no sabien japonès. Salvat-Papasseit hi arriba, segurament, per Josep Maria Junoy, i Junoy hi arriba, com els altres poetes de llengua catalana, pel francès. L’haiku es va posar molt de moda a França a final de la primera guerra mundial, i durant uns anys se’n van escriure molts en francès. Era una forma que en aquell moment cridava molt l’atenció pel tractament tan net, tan objectiu, que feia del material, i també perquè permetia depurar la llengua poètica, que era una cosa que en aquell moment buscaven molts autors. De fet, Junoy era de cultura molt afrancesada i va passar bona part de l’any 1918 en aquell país, i durant aquests mesos es va integrar en grups de poetes que es reunien per escriure haikus.

El teu interès per la poesia, però, no s’acaba en la relació entre autors catalans i formes japoneses. L’any 2008 vas publicar el teu primer recull poètic, Autoretrat amb esfinx, i des d’aleshores has anat creant una obra poètica amb la qual has anat guanyant premis i fent-te un lloc en el panorama literari català. Amb Febrer, per exemple, vas guanyar el Premi Octubre de poesia 2015, i a partir d’aquí has anat publicant de manera força constant (El crit i l’eco, 2016; La destral del vespre, l’aixada de l’alba, 2018; Brida, 2019). Els teus coneixements en poesia japonesa es reflecteixen d’alguna manera en la teva producció poètica?

Jordi Mas López

Des del principi, tothom em va dir que es notava molt que era traductor del japonès, perquè en general he tendit a dir les coses de la manera més breu i despullada possible. Jo vaig traduir poesia japonesa abans d’escriure’n de pròpia, i crec que això se’m nota, tot i que en l’últim que he escrit, que encara no està publicat, he intentat fer servir un tipus de dicció més desenrotllada. Al principi, més aviat vaig evitar fer servir formes japoneses perquè em feia mandra que em classifiquessin com a “poeta-traductor del japonès”, però al tercer llibre vaig fer servir la tanka i l’haiku, i als dos següents, l’haiku, ja fos sol, com a El crit i l’eco, o combinat amb prosa, com a Febrer. A Brida, que és l’últim que he publicat, hi ha alguns haikus i també una versió pròpia del poema encadenat japonès, que és la forma mare de l’haiku.

Traductor, professor de japonès, poeta, estudiós de la influència de la poesia japonesa en la catalana… creus que alguna d’aquestes facetes s’acabarà menjant les altres o, precisament, la gràcia és mantenir l’equilibri?

Espero poder mantenir l’equilibri entre totes aquestes activitats, que veig com a complementàries. Totes m’agraden, però crec que m’avorriria i m’atabalaria si només en pogués fer una. L’ideal, per a mi, és anar-les alternant. Per exemple, quan estic poc inspirat per escriure, intento de fer alguna traducció que m’interessi, i de tant en tant també em va bé fer algun article en què examino què ha fet l’altra gent, perquè ho trobo molt refrescant. I sovint em passa que una cosa em porta a l’altra. Per exemple, vaig fer un article sobre un llibre de Salvador Espriu, Per al llibre de salms d’aquests vells cecs, en què argumentava que no era un recull de quaranta haikus sinó la seva pròpia versió d’un poema encadenat japonès. Això em va fer veure que en català necessitàvem tenir algun poema encadenat traduït i vaig fer la traducció de Tres veus lligades a Minase, de Sôgi, Shôchô i Shôhaku (el poema encadenat era una forma que es conreava col·lectivament). I, ja posats a fer, vaig acabar escrivint un poema encadenat propi que es titula Brida i apareix al llibre del mateix nom.

Doncs acabem l’entrevista parlant d’equilibri i de com es pot enfocar la poesia des de diversos punts de vista. Traducció, creació i anàlisi, diverses maneres de tractar-la. Moltes gràcies, Jordi, per tot el que ens has explicat. Segur que, d’ara endanvat, més d’un es mirarà d’una altra manera la producció japonesa i poètica.


BON DIA DE LA TRADUCCIÓ A TOTHOM!

Una resposta a “Dia de la Traducció 2019: Jordi Mas López

  1. Retroenllaç: Dia de la Traducció 2019: Irene Tor Carroggio - L'illa deserta

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada