El camí dels esbarzers, històries quotidianes

El camí dels esbarzers

El camí dels esbarzers és un d’aquells llibres que poden quedar soterrats per obres de més pes i presència mediàtica. Mentre llegim pàgines i pàgines dedicades a obres monstruoses com la del noruec Knausgård, o fins i tot llegim algun dels seus sis llibres (oju: 3.500 pàgines!), ens estem perdent obres delicades com aquesta que ens ofereix Alba Dalmau i que publica Angle Editorial.

El camí dels esbarzers és un mosaic preciós d’històries que, totes juntes, ens donen una visió de conjunt d’un petit poble als Estats Units anomenat Sandville. En aquest cas, l’estratègia de l’autora de donar-nos una espècie de mirall trencat que hem d’intentar reconstruir a partir dels fragments que són les històries de diversos veïns d’aquest poble funciona perfectament. Una de les poques coses que tenen en comú és el camí vorejat d’esbarzers, que va apareixent al llarg de les pàgines d’aquest llibre que, potser, es fa massa curt.

La gent d’El camí dels esbarzers

Aquest llibre conté històries “petites”, del dia a dia. Així, doncs, hi trobarem històries de relacions tòxiques, frustracions, enamoraments platònics, veterans de guerra… racisme, fins i tot! Llegint-lo, crec que he passat per moltes de les sensacions que podem sentir: odi, pena, llàstima, commiseració… I tot, sempre, acompanyat d’un estil clar i al punt. No hi ha frases excessivament llargues ni curtes. No dona voltes excessives a les coses. I, és clar, aquest cop no puc dir que sigui mèrit del traductor, perquè me l’he llegit en la llengua original. Tot un cinc estrelles que trobareu comentat amb una opinió similar al Diari Ara per Jordi Llavina.

Salvant distàncies, podríem dir que aquest llibre m’ha recordat l’escenari on es desenvolupen les novel·les de Kent Haruf que formen part de la trilogia de Holt: Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció. Per altra banda, molt vagament, també m’ha recordat un llibre excel·lent i poc apreciat. Es tracta de Tunu, i té lloc en un poble petit de Groenlàndia. Potser algun dia algú hauria de publicar en català aquest magnífic autor danès que és Kim Leine!

Winds of change?

Finalment, volia dir una cosa que fa dies que em volta pel cap. A casa nostra hi ha una generació d’autors relativament joves (tots som Peter Pan), preparats per consolidar-se i prendre el relleu d’autors ja consagrats. Sí, durant el darrer any he llegit uns quants llibres d’autors poc coneguts que m’han agradat molt, i que caldrà vigilar per veure si són one hit wonders o si aconsegueixen fer-se un lloc en el nostre petit Olimp literari. Alguns han passat per aquest blog, com ara Irene Solà, Xavier Mas-Craviotto, Marta F. Soldado o la mateixa Alba Dalmau.

El rei ha mort? Visca el rei?

2 respostes a “El camí dels esbarzers, històries quotidianes

  1. Josep Miquel

    Molt bona recomanació, Sílvia. A mi també m’agraden molt “les històries “petites” i quotidianes”. Amb el permís de l’autora (i el teu) citaré algunes de les frases que m’han agradat especialment:

    … però només era que últimament la mort havia començat a encongir la Lillian perquè fos més fàcil emportar-se-la quan arribés l’hora.

    Quan es van fer grans, les dues bessones, que només es portaven dos anys, s’assemblaven força, només que en l’Ella tot estava lleugerament més ben acabat.

    … i el vent feia ploure els arbres, per l’aigua estancada damunt les fulles.

    … el seu desesper era el meu i l’aire s’estava acabant per a tots dos, amb la diferència que ell lluitava, els braços picant contra la superfície, les cames clavant puntades de peu a la mort, la boca oberta engolint aire, expulsant crits i empassant-se aigua.

    Durant aquelles tardes que dedicaven a la papiroflèxia, les dones plegaven paper mentre parlaven dels personatges de Fitzgerald, Poe, Salinger, Cheever, Hemingway… com uns parents llunyans que totes dues coneixien molt bé. …..

    Al final de la tarda, quan ja s’havien posat al dia sobre les xafarderies d’aquella gent que vivia a les prestatgeries,…

    Amb el cap una mica inclinat va començar a fer-se voltes als rínxols que li queien per les espatlles, com si aquells bucles negres fossin la continuació dels seus pensaments.

    Així que la llum del porxo va començar a il·luminar els nouvinguts, en Morris es va adonar que aquella negror no era per falta de llum de la lluna, sinó que la portaven a la pell.

    Just al replà on començaven les escales, recolzat en una paret tan escrostonada que semblava que estigués mudant la pell,…

    1. sifuro

      Hola, Josep Miquel,

      Que bé que t’hagi agradat. I me n’alegro perquè aquests llibres de vegades passen desapercebuts, lluny del brogit mediàtic i les grans campanyes de publicitat…

      A veure què llegiràs ara! 😀

      S

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada