Elles parlen, de Miriam Toews

Elles parlen

El llibre de Miriam Toews, Elles parlen, és un llibre curt però intens. Tot i que nomes té 232 pàgines, no es poden llegir ràpid com, per exemple, La veïna del costat, que oferia una visió de l’apartheid des d’un punt de vista diferent de l’habitual. El llibre que ens ocupa ha estat publicat per l’editorial Les Hores amb traducció de Carme Gironès. Es tracta d’un llibre en què les protagonistes parlen molt i donen moltes voltes a les coses, ja que estan a punt de prendre una decisió crucial.

I quina és, aquesta decisió crucial?

Should I stay or should I go?

Sí, el dilema de quedar-se o marxar ve d’antic i es pot aplicar a moltes coses, com a la cançó de The Clash, i a Elles parlen és l’argument principal al voltant del qual giren totes les converses. En aquest cas, es tracta de vuit dones mennonites que es reuneixen en secret per decidir si abandonen la colònia on viuen.

La família és a la colònia… per quin motiu volen marxar? Doncs és molt fàcil: durant els dos últims anys les dones de la colònia han estat violades per homes de la colònia mentre dormien. En alguns casos, fins i tot per membres de la pròpia família. Les droguen i les ataquen mentre estan groguis, i després els volen fer creure que és culpa dels dimonis, que venen a castigar els seus pecats. Pecat és, dic jo, voler fer-los empassar una mentida tan grossa. Imperdonable, als meus ulls.

I, aprofitant que els homes de la colònia són a ciutat per pagar la fiança dels violadors, les vuit protagonistes es plantegen què volen fer. Quedar-se i no fer res? Quedar-se per combatre? Marxar? Evidentment, no us diré què fan al final, però és un d’aquells casos en què no heu de tenir únicament l’objectiu de saber què passa al final, sino disfrutar el trajecte. Perquè, en resum, la gràcia del llibre està en veure les diverses personalitats de les dones que intervenen en la discussió i les valoracions que fan dels pros i els contres de quedar-se o marxar.

En aquest debat tindran l’ajuda d’un home, l’únic entre elles que sap llegir i escriure, que farà les actes de les dues reunions. En realitat, la narració se’ns presenta com si fos les actes. També veureu que és un home una mica especial, que no té el mateix perfil que la resta d’habitants de la colònia. Confesso que m’esperava una altra sortida, per a ell…

Elles parlen i Único testigo

No vull acabar sense fer esment d’una cosa que, segurament, us vindrà al cap, com a mínim si sou de la meva generació. Llegint aquest llibre he pensat molt en la conegudíssima Único testigo. I és que Elles parlen passa en una comunitat mennonita, que, si ho he entès bé, és una branca religiosa semblant als amish, que apareixen a la películ·la del Harrison Ford. I moltes coses me l’han recordada. Des de la foto de la portada fins a diversos costums que s’esmenten durant el llibre. Comunitats isolades que no fan servir determinats avenços i que prefereixen viure sense contacte amb el món. No tele, no automòvils, no rentaplats ni rentadores, no Internet… What a wonderful world!?

Finalment, tanco l’entrada dient que l’editorial Les Hores ha encertat una vegada més la tria. La veritat és que els llibres que me n’he llegit fins ara toquen temes especials. Si fem balanç, diria que a mi, de moment, em continua semblant que L’últim amor de Baba Dúnia és el millor.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.