Els dics d’Irene Solà

Els dics Irene SolàDesprés de premis Documenta tan bons com ara La nostra vida vertical i Puja a casa, no havia connectat amb els següents. Ara, llegint Els dics, d’Irene Solà, m’hi he reconciliat.

Els dics és un llibre que se’t fa curt. El trobem molt ben organitzat a partir de píndoles que combinen l’existència “real” dels personatges amb relats curts. I aquests relats juguen amb aquests personatges i realitats no tan reals, com ara al relat sobre una mena de vampirs. Així, he trobat curiós com l’autora et fa anar d’una banda a una altra, entre el que és “real” i el que no, entre històries actuals i de fa un temps, de manera que vaig coneixent els personatges i les seves històries a partir d’una mena de peces de puzzle. L’única peça que no acabo de poder fer encaixar és, precisament, el títol. Però no em feu gaire cas. No és la primera vegada que un llibre m’agrada molt, però que no sé encaixar el títol.

Què hi ha, a Els dics?

El que podem veure, de fons, com a element que lliga tot el llibre, és l’Ada, la nostra protagonista, que torna d’Anglaterra i s’intenta reubicar al seu poble (imaginari, tot i que suposo que deu estar basat en Malla, el poble de Solà). Veurem com avancen les relacions retrobades amb la família i amb en Vicenç. També hi veurem com va avançant en el seu procés d’escriure un llibre, i com l’autora va lligant els seus relats al voltant d’això.

A mi, però, el que més m’ha agradat d’aquest llibre és com la Irene Solà descriu, amb precisió pràcticament cinematogràfica, els entorns en què transcorren les històries. I és que tinc debilitat pels tractors John Deere. Aquest grans clàssics, sempre verds al meu poble, que aquí també són el nom d’un grup de música. M’ha agradat molt, però molt, quan parla del gos que tenen a casa. M’ha agradat molt, també, la part sobre el gorjablanc (vaig haver de mirar què era: sempre s’aprenen coses noves).

Una part especialment atractiva és, també, quan parla sobre les remeieres. Podeu veure qui eren, què feien, el tractament que se’ls donava… I els ciclistes! També hi surten els coi de ciclistes. Sí, els que es posen ben amples a les carreteres comarcals, sobretot els diumenges al matí. Quantes vegades ens els trobem nosaltres, pujant o baixant a Barcelona! Quina por, fer-los un cop quan no s’aparten i t’has de menjar l’altre carril.

Les dones, on fire!

Afegiu al que ja he dit que tot el que ens explica l’autora passa durant un estiu, de juny a setembre, i tindreu un llibre ideal per llegir pensant en les vacances al poble dels pares. En certa manera, m’ha recordat una mica el Primavera, estiu, etcètera de M. Rojals que vam comentar fa un temps. I és que si fem una ullada als llibres que he llegit últimament, i hi sumem La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta F. Soldado, podem dir que estem davant una generació d’autores molt prometedora. A veure amb què ens sorprèn la Rojals* aquest setembre.

 

 

* Oju, que l’article no és despectiu, ans el contrari. I és que la Rojals és, possiblement, la degana d’aquesta generació que ens arriba.

 

 

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.