Jesusalém és, literalment, on Cristo va perdre l’espardenya. És lluny de tot i de tothom. No hi arriba cap carretera, ni hi passa ningú, tret dels protagonistes de la novel·la. Mia Couto ens regala una història trista, pausada, que passa al mig del no-res.

Aquesta és la història d’en Silvestre, un home amargat que fuig del passat però que no pot oblidar-lo perquè té peces del passat que el segueixen. I és la història dels seus fills, que s’emporta a una contrada deserta i als qui vol fer creure que el món s’ha acabat i que només queden ells, que no hi ha res més. I és la història del Tio Aproximado, que els porta els queviures i és, en certa manera, el seu contacte amb el món exterior. I és la història de la Marta, la portuguesa que té la necessitat de viatjar fins a Moçambic per aclarir el seu futur. I és la història de…

En realitat, són totes diferents cares del mateix relat. Tots estan connectats per una morta, i tots volen continuar la seva vida, cadascun a la seva manera. En Silvestre comença com el personatge més poderós, que ho domina pràcticament tot, però amb el pas del temps es va desinflant i veurà que no pot controlar-ho tot. És en aquest punt que guanyen protagonisme els seus fills i que anem descobrint la veritat de la història d’en Silvestre i, poc a poc, amb les peces de puzzle que en Couto ens dóna, anem descobrint què va passar.

No sé si s’ha traduït al català o no, però valdria molt la pena!