Milkman: Anna Burns i Irlanda del Nord

milkman

Avui us vull parlar del darrer guanyador del Man Booker Prize: Milkman, una novel·la d’Anna Burns que ens trasllada a Irlanda del Nord. És un llibre atípic, molt diferent d’altres guanyadors d’aquest premi. Només cal que repasseu les ressenyes de The Luminaries o A Brief History of Seven Killings per veure la diferència.

A diferència d’altres llibres guanyadors del premi, com els dos que acabo de citar, Milkman tracta una realitat que ens pot ser força propera: l’assetjament de què és objecte una noia que viu a l’Ulster. I, a més, l’autora no posa nom a la gent: no sabem els noms de la pràctica totalitat de personatges del llibre.

En algun lloc he llegit que l’argument tracta l’assetjament sexual de la protagonista, però crec que va més enllà. Burns retrata, també, l’assetjament social de què pots ser objecte en comunitats petites o tancades. I no cal anar a Irlanda del Nord. Tots sabem que veïnats o pobles petits poden ser especialment creatius a l’hora de fer créixer rumors. Així, a més de la persecució que li fa un activista partidari d’Irlanda, la protagonista pateix les crítiques i els rumors constants dels seus veïns i coneguts, que fins i tot s’inventen que aquest activista li ha posat un piset.

Milkman, Ulster

De tota manera, per a mi, aquest assetjament a dues vies no és l’única cosa interessant del llibre. Jo vaig créixer sentint que l’IRA havia fet això i que els unionistes havien fet això altre. Per això trobo que la recreació de l’ambient dels anys 70 per part de l’autora és molt important. Carrers tallats, bombes, assassinats, famílies amb molts familiars morts per la causa, i moltes coses més que en fan entendre, només en part, el malestar i els sentiments de la gent que viu a Irlanda del Nord. Com us podeu imaginar, l’ambient és molt claustrofòbic. A estones, tens la sensació que et falta l’aire. I al mateix temps veus que és impossible sortir-ne. Els pocs que han marxat ja no poden tornar.

No és un llibre de lectura fàcil. És espès i de redacció complicada, però és una oportunitat per acostar-se a la situació d’Irlanda del Nord. Si voleu acabar-vos-en de fer una idea, feu una ullada a aquest comentari personal i aquesta ressenya sobre el llibre. I recordeu que Jordi Cañas va dir “Os vamos a montar un Ulster que te cagas”. Doncs això.


Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada