Twist… and shout? No, Dickens!

oliver-twistDickens, aquest gran clàssic. Aquest home especialitzat a retratar la societat anglesa de finals del segle XIX, la brutícia dels carrers més pobres, la immundícia espiritual dels que s’han de buscar la vida com poden, el maltractament infantil… i tot això queda contraposat a la vida regalada de les classes socials altes, que veiem perfectament reflectida en el llibre que us comento avui: Oliver Twist.

Ja m’havia llegit alguna altra cosa de Dickens (Tale of Two Cities, El casalot), però la veritat és que llegir-me Oliver Twist ha estat com baixar a l’infern i tornar a pujar perquè és molt bèstia. La descripció de l’ambient que es viu a les zones més deprimides de l’Anglaterra industrial, especialment a la zona de Londres, és esgarrifosa. La brutícia i la descura es combinen amb l’explotació infantil, tant per fer feines honrades com per robar, i també veiem la situació desesperada en què viuen alguns dels personatges, com ara la Nancy, que viu “penjada” d’en Bill Sikes (lladre i traficant) i que ajuda a rescatar l’Oliver pagant un preu massa alt…

En un món totalment oposat, veiem la lluminositat de la classes més afortunades, que viuen en cases calentes, sense perill que els caigui el sostre a sobre, sense haver de treballar, vivint una temporada al camp i l’altra a la ciutat… com la gent de Downton Abbey, més o menys.

I enmig de tot això apareix el personatge central de la novel·la, l’Oliver. Nascut d’una mare que no dona el seu nom i mor en el part, queda totalment apartat de la seva autèntica família i viu en un orfenat fins que se’l treuen de sobre i l’envien a viure amb un home que té una mena d’empresa de pompes fúnebres. Però la competència és dura i l’Oliver decideix escapar-se i anar a Londres. I aquí comença tot el sidral.

Al llarg del llibre veurem com l’Oliver és explotat de les maneres més vils, i també veurem com entra en contacte accidentalment amb membres de la seva família autèntica, que lluiten per recuperar-lo. En tot cas, podem dir que l’argument és una mica suat, però que la gràcia amb què Dickens ens parla de la seva època i la força de la seva narrativa ens transporten directament a un món que ja no existeix. Per acabar, us diré que l’edició que vaig comprar, trobada per casualitat, és molt bonica i convida a llegir, amb un paper aspre i d’aquells amb les vores com tallades a mà, i de la mida exacta per no deixar-lo anar fins que acabis. És de Penguin Random House, i la trobareu fent clic a l’enllaç que us dono al primer paràgraf.

Haddon en relats curts

haddon-the-pier-fallsMark Haddon va escriure El misteriós cas del gos a mitja nit, una novel·la tendra i divertida que va arribar a moltíssimes mans. I crec que eś el millor que ha escrit. Ni A spot of bother ni The red house no tenen el poder de la primera.

En aquesta ocasió, però, el que li he llegit és un recull d’històries curtes que es diu The pier falls. I, és clar, com en tots els reculls, hi ha relats que agraden més o menys. En aquest cas he de dir en favor de l’autor que, com a mínim, la varietat dels temes és espatarrant. Fem-hi una ullada:

  • “The pier falls”, que dóna nom al llibre, és una història ràpida, escrita amb frases de màxim 10 paraules, curta, que t’explica els fets en poc més d’un quart d’hora.
  • “The island”, el relat següent, és, per a mi, el més fluix de tots: ens parla d’una noia que era una princesa i va a parar a una illa deserta (no us ho explicaré tot!).
  • A “Bunny” veiem com un noi marginat i mig invaid (ja veureu perquè) coneix una noia i es fa esperances.
  • “Wodwo” és una història interessant en què un desconegut es presenta a casa d’una família que està celebrant el Nadal i el que semblava un assassinat acaba essent una mena de purgatori per a un dels fills.
  • A partir d’aquí tenim “Gun”, un relat de “petites coses” que està prou bé però no mata, i “The woodpecker”, una història de ciència ficció que vaig trobar força interessant (sort que és ciència ficció, perquè hi diu que el Brad Pitt es mor!!!!).
  • Tanca el llibre “Breath”, un relat que està bé però no tant com el primer o el de la ciència ficció.

En resum, podríem dir que està força bé, però que no està, encara, a l’altura del llibre que el va fer famós a casa nostra. Seguirem investigant…

 

Lewycka: hippies… però no tant!

pets-dead-alive-lewyckaM’acabo de llegir Various Pets Alive and Dead, de Marina Lewycka. Ok, potser el títol no és el més adequat del món, vist un cop acabat de llegir el llibre, però no puc negar que em va atraure des del primer dia i que fa el fet. Per a això serveixen, també, els títols, oi?

En aquesta ocasió, Marina Lewycka retrata una família posthippy, per dir-ho d’alguna manera, i ens ho explica tot amb la gràcia i el salero habituals. La Doro i el Marcus, que ara tenen més de seixanta anys, de joves van fundar una comuna, que és on van néixer i créixer fins a l’adolescència en Serge, la Clara i la Oulie-Anna. En aquesta comuna, els fills d’un eren fills de tots, i en alguns casos no estava clar qui era fill de qui.

Passen els anys, la comuna es disgrega arran d’un incendi provocat (no se sap per qui, tot i que hi ha alguns sospitosos) i cadascú segueix el seu camí. I ara, amb els fills rondant la trentena, en Marcus i la Doro decideixen casar-se, finalment. Per què? No ho sabreu fins a la última frase del llibre (no és broma). I és aquest esdeveniment és el que serveix a la Doro per reprendre el contacte amb els fills grans, que ja viuen per compte seu i duen vides ben diferents, amb alguns secrets inclosos.

La història és molt divertida i enganxa. Me l’he llegit en poc més de quatre dies i encara me n’hauria llegit més pàgines. I sabeu què més té, aquest llibre? Doncs té una cosa que no falta mai als llibres de Marina Lewycka: una dona procedent de l’Europa de l’Est que parla molt malament l’anglès. Si us el llegiu, segur que recordareu la dona del protagonista d’La petita història dels tractors en ucrainès o la iaia de sabatilles rosa de We are all made of glue, que ja vam comentar fa un temps.

En definitiva, és un llibre agradable i divertit de llegir que, per postres, il·lustra els moments més crus de la crisi financera de 2008 vistos amb cinisme i sinceritat. Us el llegireu de gust!

Lewycka, Lubetkin, Clooney

lubetkin-legacyAvui us vull parlar de The Lubetkin Legacy, de Marina Lewycka, que nosaltres coneixem, especialment, per A Short History of Tractors in Ucrainian. En la novel·la de què parlem avui, Lewycka retrata la realitat que envolta els edificis socials anglesos, que hem vist en tantes pel·lícules.

L’espina dorsal de la història, com en altres ocasions, és una cosa rocambolesca: la mare d’en Berthold, un home de 52 anys, mor, i ell es pensa que el faran fora del pis perquè no va a nom seu. Solució? “Adoptar” una mare fictícia, una dona que visqui amb ell i faci veure que és la seva mare.

I qui tria? La dona que va compartir habitació amb sa mare a l’hospital just abans que aquesta morís. I aquí arriba el personatge “bomba” que Lewycka ens sol regalar en cada llibre: una dona gran, immigrant, que no parla gaire bé l’anglès i que té un punt de bogeria. Com la veïna de We are all made of glue, que es passejava amb sabatilles de setí i boleta per tot arreu.

Com podíem preveure, doncs, la història està plena de mals entesos i de situacions totalment boges, tot i que no tan hilarants com en històries anteriors. Podríem dir que l’autora s’està endolcint amb el pas del temps?

En tot cas, és una història sòlida i bonica, i el llibre, en edició de tapa dura, és un tresor que no us hauríeu de deixar escapar.

No me’n recordo, Elizabeth

elizabeth-missingAvui us vull parlar d’un llibre fantàstic que ja vaig esmentar a la llista dels deures d’aquest estiu: Elizabeth is missing, d’Emma HealeyCom ja vaig dir a la llista de deures, aquest llibre me’l vaig comprar perquè tot plegat em sortís més bé de preu. Una tapa bufona i un tema més o menys graciós: “How do you solve a mystery when you can’t remember the clues?”.

Us he de dir que aquest llibre ha estat molt més bo del que jo m’esperava. A la contraportada diuen que la Maud és oblidadissa, que es fa una tassa de te i s’oblida de prendre-se-la. Cosetes per l’estil. I quan una s’espera trobar-se una mena de poca-soltada com L’avi de cent anys que va saltar per la finestra, resulta que es troba un tros de llibre que hauria de traduir-se a tots els idiomes del món perquè la impotència i els sentiments que ens fa despertar una cosa com l’Alzheimer són universals.

Com diu la contraportada, doncs, la Maud, la protagonista, és una dona gran que comença a mostrar senyals d’Alzheimer. Al radiador de l’entrada hi ha posades en fila les últimes 12 tasses de te que s’ha fet, i que s’oblida de prendre tan bon punt surt de la cuina. I una altra cosa que ha oblidat és què li ha passat a la seva amiga, l’Elizabeth. I per això nosaltres tampoc ho sabem: la narradora de la història és la Maud, precisament, i tot el que no recorda queda fora de la història.

Fins aquí, no passaria de ser una història tendra més, però el mèrit de l’autora, a més de fer-nos veure la malaltia a través dels ulls de l’afectat, consisteix en entreteixir-hi una història antiga, de la Maud quan era jove. Què va passar amb la seva germana? On és?

I, tot i que a priori sembla increïble, és la mateixa Maud la que ho acaba descobrint, fent memòria d’escenes antigues, buscant coses, donant pistes als que sí que tenen memòria. I tot això va embolicat amb la seva relació amb la filla i la néta, amb els veïns, amb històries de la postguerra, el racionament… tot plegat, un pack molt potent que fa que t’hi enganxis i no puguis parar de llegir fins que arribes al final, amb una lleguera opressió al pit, pensant si també tu acabaràs així.

No vull acabar sense donar-vos l’enllaç a una ressenya sobre el llibre publicada a The Guardian, que té una bona secció de literatura. I també us volia dir que el llibre en qüestió va ser el guanyador del Costa Book Award 2014. No sóc l’única que l’ha trobat bo, doncs.

La pregunta, però, és: per què em vaig comprar un llibre que em pensava que seria una poca-soltada? N’hi havia molts més per triar, però al final em vaig endur aquest. No sé per què, però m’alegro d’haver-lo triat. Trieu-lo vosaltres també.