Category: Books

La història secreta, de Donna Tartt

Where By sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comments

Nosaltres també estudiàvem grec al seminari. Érem cinc, també. Ens enteníem prou. Però, francament, érem molt més innocents i tranquils que els protagonistes de «La història secreta», de Donna Tartt, que ha publicat aquesta tardor Les altres herbes (iniciativa de L’altra editorial i de Les Males Herbes).

És un totxo, una història de 728 pàgines que, tot i això, m’he llegit en 5-6 dies. La narració és àgil (mèrit, també, de la traductora Joana Castells) i la intriga enganxa. També ho facilita les divisions que fa l’autora, amb espais que marquen els canvis d’escena amb llargades irregulars, un sistema que m’agrada molt.

Però anem al tema.

En Richard és de Califòrnia, i no neda en l’abundància. Per motius que ara no us explicaré, acaba estudiant en una universitat privada, a Vermont, enmig de boscos i neu i fred. L’ambient està molt ben reflectit, i sembla que estiguis allà.

Ell vol fer grec (intueixo que deu ser alguna carrera de clàssiques), però és una classe molt exclusiva, amb cinc estudiants i un profe molt especial i absorbent. Quan finalment aconsegueix entrar en aquesta classe, passa a formar part d’un grup peculiar que actua bastant al marge de la resta d’estudiants. Són elitistes, cruels, repel·lents i estan acostumats a fer el que els hi sembla sense tenir massa en compte les conseqüències. Beuen molt, xerren molt i m’han caigut bastant malament. I, tot i així, la història et xucla i no pots deixar-la.

I això té mèrit, perquè a la tercera línia de la primera pàgina ja saps què ha passat i a qui li ha passat. Tot seguit, Tartt fa marxa enrere i ens posa en context. Poc a poc, va teixint una xarxa que ens embolica i que, poc a poc, va deixant entendre el perquè de tot plegat. Crec que potser amb menys pàgines també hauria aconseguit l’objectiu, però, sincerament, no sé pas què treuria: tot sembla necessari per arribar al final. Potser és el final, el que perd una mica pistonada, però no importa perquè ja has arribat a lloc!!!!

Per cert: és la primera vegada en molt de temps en què els estudis de grec m’han servit per a alguna cosa. No és imprescindible saber-ne res per seguir la història, però he disfrutat força recordant les classes que feia quan els personatges es dediquen a fer els deures.

En definitiva, un llibre molt interessant que continua la brillant col·lecció de Les altres herbes, que trobava a faltar i que espero que continuï ben aviat. Agraeixo molt a l’editorial que em fes arribar el llibre i, sobretot, la presentació que ens en va fer, ja que així vaig conèixer una mica més l’autora!

Duro como el agua, de Yan Lianke

Where By sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinès, LlibresLeave a comment

No, no sé com parlar-vos de «Duro como el agua», el darrer llibre que s’ha publicat en castellà de Yan Lianke, un dels meus autors preferits (no només entre els xinesos, sinó entre tots). És un llibre ultracomplet, tant pel que fa a l’argument com a l’estructura, i no sé per on començar.

D’acord. Començarem pel principi: la trama.

Gao Aijun és un jove soldat que deixa l’exèrcit i torna a casa. Estem en plena Revolució Cultural, i el noi només somia a escampar-la pel seu poble. L’objectiu està clar, però a mig camí coneix una noia, la Hongmei, que també vol fer la Revolució. I s’enamoren. I tots dos estan casats. Com s’ho faran per mantenir oculta la seva relació al mateix temps que avancen en la implantació del comunisme entre els seus veïns?

Ells estan segurs que fan el que han de fer, i no hi ha res que els pari per aconseguir els seus propòsits. Es tornen inseparables: cara al públic, són els caps de la revolució. Passen dia i nit escrivint pamflets i creant eslògans, i no hi ha res que se’ls escapi: crear brigades de producció, controlar qui fa què… Pensen que ho estan fent tot bé i que algun dia el partit reconeixerà els seus mèrits i els donarà un càrrec important. Passarà? Si voleu saber-ho, us haureu de llegir el llibre.

Ara bé, Duro como el agua no és només una història sobre amor i revolució. Va molt més enllà perquè està ple de cites de poemes i discursos de Mao Zedong, òperes revolucionàries, fragments de llibres clàssics. I és que els personatges, l’Aijun en particular, parlen com si reflectissin tot el que es deia a l’època: frases i dites que l’autor recull i ens acosta en una mena de discurs febril. Però no patiu: Belén Cuadra, la traductora, ha identificat totes aquestes cites i les marca i anota perquè ens sigui evident que surten d’un lloc o altre. Simplement, és una obra meravellosa que combina un argument prou atractiu amb un bany de realitat impressionant. Diria que, juntament amb Crónica de una explosión, aquest és un dels llibres més esbojarrats i complets de Yan Lianke.

No coneixeu l’autor? Cap problema: amb la Mireia Vargas hem preparat un capítol especial del nostre pòdcast, L’any de la rata, dedicat específicament a aquest autor. Si l’escolteu, us explicarem coses sobre la seva vida i obra i, atenció, sentireu l’entrevista que li vàrem fer amb motiu de la presentació del llibre a Barcelona. I no us perdeu tampoc la part en què entrevistem la seva traductora, la Belén Cuadra, que explica coses molt interessants sobre la manera en què tradueix els llibres de l’autor!

La memòria dels animals, de Claire Fuller

Where By sifuroIn 3 stars , BooksLeave a comment

Una cosa que m’agrada molt fer quan llegeixo és buscar el lloc del llibre on surt el títol (o frase similar). Direu que és una rucada, però en aquell moment em sembla que entenc una mica millor qui ha escrit el llibre i per què li ha posat aquell nom. En el cas de La memòria dels animals, m’ha costat una mica de trobar-ho, però quan hi he arribat m’ha desfet alguns nusos que portava.

Perquè… per què un llibre que parla d’una pandèmia es diu La memòria dels animals? Això ho deixo sense explicar, perquè per a mi ha sigut una troballa inesperada i no voldria aixafar-li la guitarra a qui vulgui llegir-se aquesta història, però sí que us parlaré una mica de la resta.

Estem davant d’un llibre que ens parla d’una pandèmia letal. Tot i que la gent s’està tancada a casa, s’escampa amb una facilitat horrorosa i la mortalitat és molt alta. La Neffy, una noia de 27 anys, participa en un assaig per trobar una vacuna contra aquesta malaltia, però les coses es torcen i no sembla que l’assaig pugui continuar. Així doncs, ella i la resta de voluntaris (remunerats, això sí) quedaran aïllats al centre hospitalari on estaven ingressats, sense ningú que els doni notícies de res. Hauran de racionar el menjar que tenen i plantejar-se què han de fer: quedar-se o marxar?

La novel·la té tocs d’El dia dels trífids, però també hi ha algun punt d’A la recerca del lotus (sí, ho sé, sembla difícil fer coincidir les dues coses, oi?). Durant molta estona avança pausadament a tres bandes: present, passat i cartes a algú que es diu H, ja que l’autora va combinant les tres coses per donar-nos context i presentar-nos tots els personatges. Un cop ho té tot a punt, fa un gir argumental que no m’esperava i tot s’accelera fins arribar al típic final que penses «Ai, aquí ha anat massa ràpid», però la veritat és que aquesta mena d’històries s’han d’acabar així. És un llibre entretingut, tot i que a mi potser em va agradar més Terra inestable, també publicat a l’editorial Les hores. En tot cas, Claire Fuller és una autora interessant que convé anar seguint.

Finalment, us deixo un petit joc de pistes en una entrada oculta: hi trobareu unes quantes preguntes sobre elements que al principi em van fer ballar el cap. Si voleu llegir-lo, feu clic aquí i introduïu la contrasenya: SPOILER.

Tres novel·les breus, de Tolstoi

Where By sifuroIn 3 stars , BooksLeave a comment

Fa molts i molts d’anys vaig llegir Guerra i pau. Segurament l’edició no era la millor del món, i potser tampoc ho era la traducció (una d’aquelles antiquades en castellà), però el fet és que, tot i arribar a la conclusió que, per a mi, li sobren tres-centes pàgines, me’l vaig llegir al final i em vaig quedar prou a gust i contenta. No havia llegit res més de Tolstoi.

Fa uns mesos vaig intentar llegir-me Els germans Karamazov (no, no és Tolstoi sinó Dostoievski), i no el vaig ni acabar. No anàvem bé, amb els grans mestres de la literatura russa. Ara, finalment, amb Tres novel·les breus de Lev Tolstoi, m’he reconciliat amb lu més granat del país més gran (literalment) del món.

I és que aquest volum amb un títol genèric a més no poder amaga algunes de les obres curtes més conegudes de Tolstoi: «Mort d’Ivan Ilitx», «La sonata Kreutzer» i «Hadjí Murat». Admeto que de la segona no n’havia sentit a parlar mai, però la primera i l’última sí que m’eren vagament familiars. I ha estat un encert, llegir-se-les!

Aquest cop, l’autor opta per explicar-nos les coses en format breu, però no per això buit de pensament i reflexió. Així, a «La mort d’Ivan Ilitx», trobem algú (l’Ivan, clar) que, al seu llit de mort, fa tota mena de valoracions sobre la societat i, és clar, la mort: les seves són reflexions a punt de morir, i són especialment vives.

Pel que fa a «La sonata Kreutzer», hi trobarem més aviat pensament sobre les relacions entre homes i dones, i sobre el paper que aquestes tenen en la societat. A estones m’ha semblat que fa judicis molt clarividents (no necessàriament moderns, eh?), com ara quan diu «l’educació de la dona sempre correspondrà al concepte que l’home tingui d’ella… és un instrument de plaer, i ella ho sap». Penseu que això és de fa, quant?, 125-150 anys? Deu n’hi do!

Finalment, «Hadjí Murat» ens porta un conflicte bèl·lic, l’ocupació del Caucas per part de l’Imperi Rus (atenció, que l’autor va participar en aquestes campanyes). Aquí hi veurem l’enfrontament entre pagesos i ocupants, traïció, costumisme… una mica de tot! De fet, m’ha recordat vagament la novel·la La muerte del vazir-mujtar, de Yuri Tyniánov, que també ens porta un conflicte militar amb certes dosis de diplomàcia i coneixement de la cultura local.

Tot plegat ve amb una traducció que flueix molt bé i que m’he llegit molt de gust. Arnau Barios fa bona feina! Només m’ha semblat estrany que en algun punt de l’últim relat la gent dina a les 4 o a les 6. Desconeixedora que soc dels costums d’aquests llocs, m’he trobat pensant que no em quadrava…

Però vaja, que això és una nimiesa comparat amb la resta! Un llibre molt recomanable si us voleu acostar a Tolstoi sense començar pels grans totxos.