Dicker contraataca: La desaparició de Stephanie Mailer

la desaparició de stephanie mailer

Avui toca parlar de Joel Dicker i la seva obra La desaparició de Stephanie Mailer. La trobareu en català, en castellà i en francès, però el meu consell és: sortiu pitant a comprar-la!

Amb aquest llibre recuperem el Dicker més addictiu, el de La veritat sobre el cas Harry Quebert. L’obra següent, El llibre dels Baltimore, també era molt bona, però era un pel més previsible. Així, doncs, amb La desaparició de Stephanie Mailer recuperem el ritme trepidant, les intrigues addicionals i les històries que passen en un petit poble imaginari dels Hamptons (regió real, a l’estat de Nova York).

En aquest cas, la desaparició de la Stephanie, una periodista, serveix d’excusa per destapar la resta. En realitat, la pobra noia la veurem poc al llarg de la novel·la, i ens dedicarem més a investigar què va passar vint anys abans a Orphea.

Hi trobareu de tot: intriga, personatges insuportables, policies ineptes, polítics corruptes, adúlters, etc. Jo, directament, mataria l’Alice per capriciosa i manipuladora. L’Ostrovski tampoc em mereix gaires simpaties. I l’Steven tampoc es mereix gran què per ser un tou. Sí, admeto que la pena del Jesse era una mica previsible, però és que després de tants anys de llegir llibres al final suposo que podem trobar indicis, oi?

El que sí que us puc dir sense perill de fer spoiler és que és un llibre llarg i que, per tant, pesa bastant. Us recomano edició Kindle!

Juny a la granja de Gerbrand Bakker

Juny

Feia temps que l’esperava, Juny. Si aneu llegint aquest blog, ja deveu saber que Gerbrand Bakker és un dels autors que més segueixo. No m’he perdut cap dels llibres que ha publicat Raig Verd, sempre amb la traducció de Maria Rosich. Soc fidel a tots tres: autor, editorial i traductora.

Havia llegit en alguna ressenya que Juny és l’obra més madura de Bakker. No sé ben bé què volen dir amb això. Potser volen dir que és més complexa, més rica en detalls? També és veritat que és més exigent amb el lector. Així com als llibres anteriors ja sabíem què trobaríem i l’evolució és gradual, en aquest llibre hem de fer un esforç per saber per què l’Anna es tanca al paller. Què ha passat? On és la nena? I en Jan, què fa?

Juny, el camp, la llum…

Anteriorment havia llegit A dalt tot està tranquil, 10 oques blanques i Les pereres fan la flor blanca. Que jo sàpiga, són tots els que ha escrit Bakker, i tots els tenim en català. I això és un luxe, la veritat.

És un luxe perquè Bakker és un autor que fa de bon llegir, amb històries íntimes, de pocs personatges. Són històries que solen passar en entorns fora de la ciutat, en granges o cases aïllades. Entorns que conviden a la reflexió, a la lectura calmada, a l’atenció als detalls. I és important fixar-se en els detalls perquè a les novel·les de Bakker no sempre s’explica tot el que passa.

El lector ha d’estar amatent per, de vegades, intuir part del que passa. I a Juny l’esforç és superior que a la resta de novel·les. Per això dic que és més exigent que les altres. Més complexa, perquè no se’ns dona tot mastegat sinó que hem d’anar lligant cap entre fets del passat i fets del present. Fins i tot hem d’enllaçar algun dels personatges actuals amb la seva representació en temps anteriors.

I tot això passa en una granja grossa, amb l’estable, el paller… tot amarat per la llum de l’estiu, les nits curtes. Els espais oberts que tant m’agraden. La nena que no entén les coses dels grans. Els germans que es retroben i no acaben de saber com relacionar-se.

En definitiva, un llibre molt interessant que es pot llegir d’una tacada i que va directe a les recomanacions de Sant Jordi. Podeu llegir-ne un fragment a la web de Raig Verd. Ah! I vull acabar destacant la portada, una il·lustració preciosa d’Agustín Comotto, que també il·lustra una de les darreres publicacions de Raig Verd: La revolució vertical, de Ngũgĩ wa Thiong’o.

Becoming Michelle Obama

Becoming

Avui us vull parlar de Becoming, el llibre de memòries de Michelle Obama. M’esperava una lectura llarga i un pel tediosa, però com que diuen que darrere d’un gran home hi ha una gran dona…

Doncs això. Per Reis m’havien regalat el llibre i vaig preparar-me per atacar. I la veritat és que és encara més interessant del que m’esperava. Per començar, no està escrit perquè ho llegeixin els entesos en política, sino que està pensat per al públic general. Crec que el fet d’explicar la vida de Michelle Obama va més enllà d’un exercici de narcisisme, i que hi ha la intenció de fer arribar un missatge positiu a la gent americana. Concretament, als afroamericans. Sembla que digui: “Si jo puc, tu també”.

Perquè Michelle Obama no ve d’una família rica. Ni blanca (ja em disculpareu l’obvietat). Ni especialment ben situada. És, doncs, en bona mesura, un cas molt destacat del “somni americà”.

Què hi trobareu, a Becoming?

Becoming està dividit en tres parts, que ens mostren:

  • Infantesa i estudis universitaris.
  • Primeres feines i inicis amb Barack Obama.
  • Vida política i com a primera dama.

És molt important fixar-se en tot el que diu a la primera part, quan ens explica la seva vida al South Side de Chicago. Important, també, veure la societat dels anys 60 que ens retrata. La situació dels afroamericans. Com la gent que tenia un mínim de diners i possibilitats anaven marxant del barri, on quedaven només gent sense recursos. Una mena de procés invers a la “gentrificació”.

Per què és tan important, això? Doncs perquè tot això reflotarà quan arribem a la tercera part. Arribats en aquest punt, Michelle Obama reflexiona sobre el seu passat, les oportunitats que ha tingut, i com retornar una part de la seva sort a la societat. Veureu que la majoria de les actuacions que va fer com a primera dama tenen a veure amb mancances que havia detectat de jove.

A més de tot això, trobareu una segona part més turbulenta, per dir-ne d’alguna manera. Trobareu una advocada, mare de família, que lluita per conciliar vida laboral i familiar. Una dona que, gràcies a l’ajuda de la seva “xarxa social” més propera, pot continuar treballant mentre el seu home és lluny de casa. Aquesta part no és massa diferent del que veiem la resta de dones treballadores, però és bo de veure que fins i tot els que sembla que ho tinguin tot també han passat per aquí.

Conclusió: bon llibre

En resum, és una història molt ben explicada. Escrita perquè ningú digui que no se la llegeix perquè és massa espessa. Per a mi, han trobat el punt just. Suposo que no ho ha escrit tot ella, però l’equip redactor ha treballat molt bé i fa que la veu soni molt propera.

Si voleu llegir-vos Becoming en català, també ho podeu fer. El va publicar Rosa dels Vents, amb un equip de traductors entre els quals destaca l’Anna Llisterri, de qui ja he llegit prou coses com per dir que la traducció serà de qualitat. Si, per altra banda, voleu llegir més sobre els Estats Units, ara en la banda de la ficció, proveu Canteu esperits canteu o A book of American Martyrs.

Les nostres riqueses

Les nostres riqueses

Voleu llegir un llibre lluminós que us porti ben lluny? Proveu Les nostres riqueses, de Kaouther Adimi. De primer, mireu-vos la portada. El blau lluminós de la franja habitual d’Edicions del Periscopi és el blau cel que m’imagino dins de la història.

El blau cel de la ciutat de l’Alger, on no he estat mai. Però és que aquesta és la gràcia del llibre, que et porta a un lloc totalment desconegut i toca uns fets històrics que no ens ensenyen a classe. La colonització francesa d’Algèria, la participació d’aquest país en els conflictes bèl·lics de la metròpoli i la dominació que rep a canvi. Tot això ho veiem a través dels ulls d’Edmond Charlot, propietari d’una llibreria que és molt més que això. És biblioteca, centre cultural i punt de trobada dels intel·lectuals (principalment francesos) que van viure a l’Alger durant la primera meitat del segle XX.

Llegint el llibre, al mateix temps, descobrireu què passa avui dia amb el local. La llibreria, ja tancada, s’ha de buidar. I l’encarregat de fer-ho és un jovencell (en Ryad) que no sap res de la història passada (i que tant se li enfot). El punt de contacte entre les dues realitats, present i passat, és l’Abdallah. Perquè l’Adballah és qui va treballar a la llibreria quan es va convertir en un annex de la biblioteca.

L’estructura, punt clau de Les nostres riqueses

Sí. Per a mi, l’estructura del llibre és fonamental a l’hora d’aconseguir un conjunt dinàmic que combina passat i present sense fer-se pesat. Per una banda, trobareu els pensaments i les coses que li passen a en Ryad. Per l’altra, trobareu la història de Charlot, que no se’ns presenta amb la redacció habitual sinó en forma de diari. Trobo que és una manera molt àgil d’acostar-nos un passat que ja comença a ser força llunyà.

A part de tot això, però, hi ha una sèrie d’aspectes que m’han semblat interessants i que, segurament, haurien de ser objecte d’una reflexió més profunda:

  • Les nostres riqueses, quines són? Això no es quedarà al títol. Busqueu-ho al text i ho trobareu.
  • Sentiment dels algerians contra els colonitzadors: com s’ha demostrat, l’ocupació i la dominació no surten gratis. Què et penses que et trobaràs quan, com a colonitzador, no vols que els ciutadans autòctons es “barregin” amb l’elit francesa? I si, a sobre, els massacres, la llavor per a la rebel·lió ja està plantada.
  • Paradoxa: en l’època del govern de Vichy, Algèria també hi estava sotmesa. Sí, ja sé que és evident, però no m’havia parat a pensar mai que el control arribés a les colònies.
  • Carestia: veureu que durant la Segona Guerra Mundial hi havia mancances de tota mena, fins i tot de paper.
  • Gent famosa d’altres èpoques: en aquest llibre en trobareu bastants. Camus, Saint-Exupery…

En resum…

En definitiva, és un llibre molt amè i interessant que ens acosta a un mon totalment desconegut. I també m’ha semblat un llibre madur, amb un tema que no m’esperava que tractés algú tan jove com l’autora. Chapeau per a ella i, també, per a Anna Casassas, que ens torna a regalar una traducció brillant embolcallada amb el preciosisme de les portades de Tono Cristòfol. Enhorabona, Edicions del Periscopi, l’heu tornat a encertar.

(Si voleu llegir un altre llibre que toca temes històrics poc vistos a classe, mireu-vos aquesta ressenya sobre Vam ser nosaltres. Hi trobareu l’Iran de les últimes dècades.)

Lincoln al bardo

Lincoln al bardo

Feia molt de temps que sentia a parlar de Lincoln al bardo, de George Saunders. Finalment, per tancar el 2018, el vaig demanar i me’l vaig llegir durant les vacances. És un llibre àgil de llegir, molt ben escrit i traduït, i t’enganxa de principi a final.

L’argument en sí ja sabeu de què va: el fill de Lincoln mor, i el seu esperit es queda vagarejant pel cementiri, esperant que son pare el vingui a veure. La meva humil opinió és que la història en sí no és el més destacat de l’obra. Ja em podeu fer vudú, els defensors de Saunders!

Aquest llibre, però, té un punt fort, molt fort, que és el que realment el fa especial. Per a mi, és molt més important la manera en què Saunders planteja la història, apta per a una obra de teatre, que no pas el que realment hi passa. Trobo extremadament interessant la combinació de veus narradores. Els esperits, la gent que assisteix a la festa de Lincoln, els extractes suposadament autèntics de diaris i llibres de l’època. Veureu que cada veu aporta un punt de vista diferent sobre la història i el que hi va passant. El resultat és un text complex i ric en matisos.

Les 100 veus de Lincoln al bardo

No les he comptades, però aquestes veus que us comentava poden ser, tranquil·lament, 100. O més. Si us poso un exemple, ho veureu més clar. En un moment de la novel·la, hi ha una festa de l’alta societat a cals Lincoln. Hi ha representants dels diversos estaments socials, des de militars fins a comerciants i periodistes. Enmig de tot el batibull, en Willie, el fill del president Lincoln, està malalt. Nosaltres, però, no veurem l’evolució de la malaltia amb un únic narrador. I tampoc la veure en tercera persona, ni en primera, ni en segona.

El que ens trobem és tot de comentaris, que van d’un paràgraf a diverses pàgines, que van fent els assistents a la festa. Cada paràgraf va acompanyat del nom de la persona que el fa, i aporta una visió diferent a una mateixa cosa. Així, doncs, hem d’anar recomponent la història a partir d’aquest puzzle de veus. Caldrà fet un petit esforç, és clar, però he de dir que és totalment satisfactori.

I una bona traducció, és clar!

Com ja dec haver dit en altre ocasions, però, un bon llibre en un altre idioma no és res sense una bona traducció. En aquest cas, cal agrair a Yannick Garcia la traducció tan treballada que ens ofereix, ja que hi ha personatges de diversos nivells socials (i lingüístics), i crec que ho ha reflectit molt bé. Mireu-vos com parlen els esperits dels negres, o dels petits lladres. No és fàcil de traslladar tot això al català, i si us mireu aquesta entrevista de Xavier Grasset a Yannick Garcia veureu com ho explica.

Per tancar, voldria recordar-vos també la gran feina que fa Edicions de 1984, de qui ja he llegit altres coses. Si voleu llegir més material d’aquesta editorial, us recomano L’edifici Iaqubian o Chicago. A mi em van agradar molt, i espero que també us agradin a vosaltres.