Categoria: Llibres

Duro como el agua, de Yan Lianke

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

No, no sé com parlar-vos de “Duro como el agua”, el darrer llibre que s’ha publicat en castellà de Yan Lianke, un dels meus autors preferits (no només entre els xinesos, sinó entre tots). És un llibre ultracomplet, tant pel que fa a l’argument com a l’estructura, i no sé per on començar.

D’acord. Començarem pel principi: la trama.

Gao Aijun és un jove soldat que deixa l’exèrcit i torna a casa. Estem en plena Revolució Cultural, i el noi només somia a escampar-la pel seu poble. L’objectiu està clar, però a mig camí coneix una noia, la Hongmei, que també vol fer la Revolució. I s’enamoren. I tots dos estan casats. Com s’ho faran per mantenir oculta la seva relació al mateix temps que avancen en la implantació del comunisme entre els seus veïns?

Ells estan segurs que fan el que han de fer, i no hi ha res que els pari per aconseguir els seus propòsits. Es tornen inseparables: cara al públic, són els caps de la revolució. Passen dia i nit escrivint pamflets i creant eslògans, i no hi ha res que se’ls escapi: crear brigades de producció, controlar qui fa què… Pensen que ho estan fent tot bé i que algun dia el partit reconeixerà els seus mèrits i els donarà un càrrec important. Passarà? Si voleu saber-ho, us haureu de llegir el llibre.

Ara bé, Duro como el agua no és només una història sobre amor i revolució. Va molt més enllà perquè està ple de cites de poemes i discursos de Mao Zedong, òperes revolucionàries, fragments de llibres clàssics. I és que els personatges, l’Aijun en particular, parlen com si reflectissin tot el que es deia a l’època: frases i dites que l’autor recull i ens acosta en una mena de discurs febril. Però no patiu: Belén Cuadra, la traductora, ha identificat totes aquestes cites i les marca i anota perquè ens sigui evident que surten d’un lloc o altre. Simplement, és una obra meravellosa que combina un argument prou atractiu amb un bany de realitat impressionant. Diria que, juntament amb Crónica de una explosión, aquest és un dels llibres més esbojarrats i complets de Yan Lianke.

No coneixeu l’autor? Cap problema: amb la Mireia Vargas hem preparat un capítol especial del nostre pòdcast, L’any de la rata, dedicat específicament a aquest autor. Si l’escolteu, us explicarem coses sobre la seva vida i obra i, atenció, sentireu l’entrevista que li vàrem fer amb motiu de la presentació del llibre a Barcelona. I no us perdeu tampoc la part en què entrevistem la seva traductora, la Belén Cuadra, que explica coses molt interessants sobre la manera en què tradueix els llibres de l’autor!

La memòria dels animals, de Claire Fuller

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Una cosa que m’agrada molt fer quan llegeixo és buscar el lloc del llibre on surt el títol (o frase similar). Direu que és una rucada, però en aquell moment em sembla que entenc una mica millor qui ha escrit el llibre i per què li ha posat aquell nom. En el cas de La memòria dels animals, m’ha costat una mica de trobar-ho, però quan hi he arribat m’ha desfet alguns nusos que portava.

Perquè… per què un llibre que parla d’una pandèmia es diu La memòria dels animals? Això ho deixo sense explicar, perquè per a mi ha sigut una troballa inesperada i no voldria aixafar-li la guitarra a qui vulgui llegir-se aquesta història, però sí que us parlaré una mica de la resta.

Estem davant d’un llibre que ens parla d’una pandèmia letal. Tot i que la gent s’està tancada a casa, s’escampa amb una facilitat horrorosa i la mortalitat és molt alta. La Neffy, una noia de 27 anys, participa en un assaig per trobar una vacuna contra aquesta malaltia, però les coses es torcen i no sembla que l’assaig pugui continuar. Així doncs, ella i la resta de voluntaris (remunerats, això sí) quedaran aïllats al centre hospitalari on estaven ingressats, sense ningú que els doni notícies de res. Hauran de racionar el menjar que tenen i plantejar-se què han de fer: quedar-se o marxar?

La novel·la té tocs d’El dia dels trífids, però també hi ha algun punt d’A la recerca del lotus (sí, ho sé, sembla difícil fer coincidir les dues coses, oi?). Durant molta estona avança pausadament a tres bandes: present, passat i cartes a algú que es diu H, ja que l’autora va combinant les tres coses per donar-nos context i presentar-nos tots els personatges. Un cop ho té tot a punt, fa un gir argumental que no m’esperava i tot s’accelera fins arribar al típic final que penses “Ai, aquí ha anat massa ràpid”, però la veritat és que aquesta mena d’històries s’han d’acabar així. És un llibre entretingut, tot i que a mi potser em va agradar més Terra inestable, també publicat a l’editorial Les hores. En tot cas, Claire Fuller és una autora interessant que convé anar seguint.

Finalment, us deixo un petit joc de pistes en una entrada oculta: hi trobareu unes quantes preguntes sobre elements que al principi em van fer ballar el cap. Si voleu llegir-lo, feu clic aquí i introduïu la contrasenya: SPOILER.

Tres novel·les breus, de Tolstoi

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Fa molts i molts d’anys vaig llegir Guerra i pau. Segurament l’edició no era la millor del món, i potser tampoc ho era la traducció (una d’aquelles antiquades en castellà), però el fet és que, tot i arribar a la conclusió que, per a mi, li sobren tres-centes pàgines, me’l vaig llegir al final i em vaig quedar prou a gust i contenta. No havia llegit res més de Tolstoi.

Fa uns mesos vaig intentar llegir-me Els germans Karamazov (no, no és Tolstoi sinó Dostoievski), i no el vaig ni acabar. No anàvem bé, amb els grans mestres de la literatura russa. Ara, finalment, amb Tres novel·les breus de Lev Tolstoi, m’he reconciliat amb lu més granat del país més gran (literalment) del món.

I és que aquest volum amb un títol genèric a més no poder amaga algunes de les obres curtes més conegudes de Tolstoi: “Mort d’Ivan Ilitx”, “La sonata Kreutzer” i “Hadjí Murat”. Admeto que de la segona no n’havia sentit a parlar mai, però la primera i l’última sí que m’eren vagament familiars. I ha estat un encert, llegir-se-les!

Aquest cop, l’autor opta per explicar-nos les coses en format breu, però no per això buit de pensament i reflexió. Així, a “La mort d’Ivan Ilitx”, trobem algú (l’Ivan, clar) que, al seu llit de mort, fa tota mena de valoracions sobre la societat i, és clar, la mort: les seves són reflexions a punt de morir, i són especialment vives.

Pel que fa a “La sonata Kreutzer”, hi trobarem més aviat pensament sobre les relacions entre homes i dones, i sobre el paper que aquestes tenen en la societat. A estones m’ha semblat que fa judicis molt clarividents (no necessàriament moderns, eh?), com ara quan diu “l’educació de la dona sempre correspondrà al concepte que l’home tingui d’ella… és un instrument de plaer, i ella ho sap”. Penseu que això és de fa, quant?, 125-150 anys? Deu n’hi do!

Finalment, “Hadjí Murat” ens porta un conflicte bèl·lic, l’ocupació del Caucas per part de l’Imperi Rus (atenció, que l’autor va participar en aquestes campanyes). Aquí hi veurem l’enfrontament entre pagesos i ocupants, traïció, costumisme… una mica de tot! De fet, m’ha recordat vagament la novel·la La muerte del vazir-mujtar, de Yuri Tyniánov, que també ens porta un conflicte militar amb certes dosis de diplomàcia i coneixement de la cultura local.

Tot plegat ve amb una traducció que flueix molt bé i que m’he llegit molt de gust. Arnau Barios fa bona feina! Només m’ha semblat estrany que en algun punt de l’últim relat la gent dina a les 4 o a les 6. Desconeixedora que soc dels costums d’aquests llocs, m’he trobat pensant que no em quadrava…

Però vaja, que això és una nimiesa comparat amb la resta! Un llibre molt recomanable si us voleu acostar a Tolstoi sense començar pels grans totxos.

Balanç lector del 2023

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Gairebé a punt de tancar el primer trimestre del 2024, jo encara arrossego la valoració de les lectures de l’any passat. Últimament em ve més de gust llegir que no pas comentar el que he llegit, i això es nota.

Però anem al gra.

Per començar, comentarem el volum de lectura. En total, vaig llegir 94 llibres, un dels quals ja el tenia a mitges perquè era una lectura conjunta que va durar dos anys (per als curiosos, direm que és Sueño en el pabellón rojo). Com que ja sabem que els llibres poden ser molt llargs o molt curs, diguem que aquests 94 es tradueixen en 28.943 pàgines. Així, doncs, la tendència a l’alça es manté, ja que el 2022 vaig llegir 93 llibres/26.257 pàgines i el 2021 van ser 93 llibres/26.111 pàgines.

Com podeu veure, la majoria no superen les 500 pàgines, però hi ha tres totxos que ronden o superen les mil i uns quants que estan entre 500 i 600. El més llarg en tenia 1267, mentre que el més curt va ser de només 35. Això deixa una mitjana de 307 i una mediana de 270. Vaja, que els que em llegeixo més ronden les 300 pàgines.

Pel que fa als idiomes de lectura, ja sabeu que m’agrada llegir en versió original tant com puc, però clar: hi ha idiomes que els he de llegir traduïts. A l’hora de triar llibres no tinc en compte si són originals o traduïts, i aquest any la proporció ha quedat així: 50 llibres traduïts i 44 originals. En relació amb això, també vull fer una ullada a les llengües en què he llegit.

Com podeu veure, continuo llegint més en català (45 llibres), ja que és la meva llengua i la faig llegir tant per descobrir producció pròpia de casa nostra com per accedir a obra estrangera traduïda. El castellà (18 llibres) em serveix únicament per llegir obra traduïda, i amb el francès passa pràcticament igual (4), mentre que l’italià (14) i l’anglès (13) em serveixen per descobrir versions originals i traduïdes. La proporció de català es manté perquè un de cada dos llibres que llegeixo estan en aquesta llengua.

I, com acabo de dir, aquestes llengües em serveixen per descobrir altres cultures. Així, el ventall de llengües originals dels llibres llegit és força més gran.

Veieu que aquí agafa més presència l’anglès, ja que he llegit força obra traduïda al català, i perd una mica de força el català, ja que hi he llegit obres traduïdes d’altres llengües. El xinès n’acumula 11, totes llegides en traducció, mentre que l’italià es manté en el mateix nombre, senyal que només hi he llegit obra original. El castellà es dilueix, ja que només he llegit 3 llibres escrits originalment en aquesta llengua (3 Carvalhos).

Després de totes aquestes valoracions, em queda la més important: la qualitat percebuda de les lectures. No és un valor que normalment comenti a les ressenyes que faig, especialment a les d’Instagram, perquè considero que és marcar en excés el valor del llibre, i com que al final tot això és subjectiu… Però sí, internament, al meu excel, dono estrelles a tot el que llegeixo.

Perquè pugueu entendre una mica la meva escala de valoracions, el 5 és sublim i el dono rarament perquè considero que la perfecció no existeix, o sigui que soc molt rata amb aquesta puntuació. Pel que fa al 4,5, fa referència a llibres pràcticament sublims, que m’han fet disfrutar molt o m’han remogut molt. Els 4 equivaldrien a un notable alt, i són llibres que he disfrutat molt i que recomano a qui vulgui. El 3 és un llibre que està bé, es fa llegir, però buenu, no és imprescindible, mentre que el 3,5 és un llibre que, sense ser un gran què, considero que està per sobre de la mitjana. Els 2 i 2,5 són llibres que no m’han agradat, i solen ser obres que no acabo (la vida és curta i hi ha molt material per llegir). En aquesta gràfica es pot veure que el 2023 va tenir més llibres bons que llibres merdeta: si sumem els llibres entre 3,5 i 5 estrelles, arribem al 51%. I he tingut força sort amb els que no m’han agradat, que tot just arriben al 17,2% (bé, també podria ser menys).

I fins aquí el meu resum lector del 2023. Espero que aquest any estigui ple de sorpreses agradables i que l’any que ve, en aquestes dates, pugui donar-vos uns números similars… o millors encara!