Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d’Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.

Brutal. Genial. Incomparable. La versió xinesa de “Dallas” en ple segle XVIII: alcohol, negocis, tripijocs, tràfics diversos… un veritable tour de force que et deixa extenuat, però amb ganes de llegir més.

Després d’un mes i mig de lectura intensa, he de confessar que a partir del segon capítol em vaig enganxar a la història i ja no me n’he desenganxat fins al final del segon volum. A primera vista, sembla que una obra que retrata la vida quotidiana d’una família rica i que se centra especialment en el que passa dins de la seva mansió no donaria per a tantes i tantes pàgines, o que s’hauria de fer pesada, però no és així: hi ha un grup de trames principals que segueixen al llarg de tota l’obra, però sempre estan creuades o complementades per trames més breus que donen agilitat al conjunt.

No hem de perdre de vista, però, que totes les històries que s’hi narren serveixen per fer una crítica dura al sistema social tradicional xinès, i que l’autor la duu a terme observant diversos aspectes:

• La vida ociosa i regalada en excés de les famílies riques.
• El protocol familiar: gran distància entre homes i dones, i entre generacions diferents.
• Els tripijocs i els tractes de favor entre persones amb poder.
• El paper secundari de la dona, sotmesa totalment a la voluntat dels homes de la família.
• La vida dels criats: relació amb els seus amos.
• Budisme i taoisme: creences autèntiques o simple xerrameca?