Novetats a Caràcter xinès!

Avui us vull anunciar una sèrie de canvis del blog “Caràcter xinès”, i crec que és bo fer memòria abans d’explicar-vos-els.

caràcter xinèsEl blog “Caràcter xinès” està en marxa des de l’any 2007. Una burrada de temps, si ho penseu bé. En tot aquest temps, he publicat 171 entrades (172, amb aquesta). La majoria són dedicades a llibres, però també hi ha alguna entrevista a traductors i presentacions d’aplicacions. Des de l’any 2011, a més, tenim perfil a Twitter: @xines.cat. Des d’aquest perfil us avio de totes les publicacions del blog, i també creo i reenvio informació que considero que pot ser útil o interessant.

A més de tot això, he creat un blog “germà”, L’illa deserta, que és des d’on us escric ara. La raó de ser d’aquest segon blog és comentar llibres que s’escapen de l’àmbit de la llengua i literatura xinesa. Des de juliol de 2012 hi he publicat 221 comentaris, poca broma. Igualment, tinc un perfil de Twitter que fa les mateixes funcions que el de Caràcter xinès, però enfocat a aquest segon blog.

No us estranyarà que us digui que he entrat en una mena de bucle esquizofrènic. Mantenir dos blogs que, al final, parlen igualment de llibres i traductors, és un esforç creatiu i logístic excessiu. Per aquest motiu, doncs, he decidit reprendre el plantejament inicial, que era de fer un únic blog: literatura xinesa + la resta. D’ara endavant, doncs, podreu trobar tots els meus comentaris sobre literatura xinesa a L’illa deserta (https:lilladeserta.cat).

Com afecta els seguidors de “Caràcter xinès”, tot això?

caràcter xinès
Vocabulari

Us afecta ben poc. Podreu identificar clarament els llibres corresponents a l’àmbit de la literatura xinesa perquè hi trobareu una categoria que mantindrà el nom d’aquest blog: Caràcter xinès. I continuareu rebent els avisos via Twitter.

Si esteu subscrits al blog de xinès, us agrairé molt que us subscriviu a L’illa deserta. Així continuareu rebent, directament a la vostra bústia, les novetats que publiquem al blog.

Deixem clares les novetats

  • Blog “Caràcter xinès”: queda inclòs al blog “L’illa deserta”. Tots els llibres que fins ara s’han comentat a Caràcter xinès apareixeran sota la categoria del mateix nom. Si voleu rebre avisos de les publicacions, us haureu de tornar a subscriure.
  • Twitter @xines_cat: continuarà operant igual que fins ara. Recordeu que és des d’on us aviso de les publicacions de Caràcter xinès.
  • NOVETAT INSTAGRAM: SÍ, HEM OBERT UN COMPTE D’INSTAGRAM!!! Es diu @lilladeserta i hi publicarem fotos de llibres, llibreries i altres elements relacionats amb la lectura, com ara… gats??? :-DDDD. Continuarem prestant una atenció especial al xinès.

Bé, això és tot per avui. Us agraeixo molt el seguiment que heu fet fins ara, i espero continuar comptant amb vosaltres a L’illa deserta. Estigueu al cas, perquè la primera publicació de Caràcter xinès que faré en aquesta nova fase tindrà a veure amb el Dia de la Traducció (30 de setembre).

Subscriviu-vos a lilladeserta.cat!

 

Lectures d’estiu 2018

Amb l’estiu arriben les vacances, com a mínim per a la majoria. I els qui encara treballem també pensem on ens agradaria anar a perdre’ns uns quants dies. Per aquest motiu, us presentem les lectures d’estiu per al 2018 en funció de les destinacions on ens agraria anar de viatge. Les propostes són llibres interessants, és clar, però el filtre que hem utilitzat és el de fer referència a obres que us poden ajudar a situar en el mapa llocs que visitareu o que us agradaria visitar. Us recomano que us les llegiu amb el Google Maps ben a prop.

La France

Couleurs de l'incendie, lectures d'estiuFrança és la flamant campiona del mundial de futbol d’enguany, però és molt més que això. La literatura francesa és un punt de referència per a tot el món. I no us podria deixar en millors mans que les de Pierre Lemaitre. Us en recomano dues obres: Ens veurem allà daltCouleurs de l’incendie. Totes dues us portaran a París i us permetran situar carrers molt coneguts.

Països nòrdics i bàltics

Continuem amb les lectures d’estiu. Una de les millors maneres de conèixer els carrers d’Oslo o d’Estocolm és llegint novel·les policíaques. I tots sabem que, d’això, els escandinaus en saben molt. Si us interessa Noruega, us recomano qualsevol de les obres de Jo Nesbø, especialment El pit-roig. Nesbø us farà passejar per tot el centre de la capital. Si, en canvi, us interessa més Estocolm i ciutats properes, us recomano The crow girl, del duet Eriksson-Sundquist, que publiquen sota el nom Erik Axl Sund. És un llibre que us portarà pels suburbis de la capital i el barri de Sordermalm.

No podem deixar el nord europeu sense una autora bàltica que m’agrada molt i que vaig proposar a la meva llista de Nobels. Es tracta de la Sofi Oksanen, i us recomano moltíssim Quan els coloms van desaparèixer. En aquest cas, coneixereu part de la història d’Estonia durant la primera meitat del segle XX. Extremadament interessant.

Islàndia i Groenlàndia

El silenci del far, lectures d'estiuNo, no és que hi vagi de vacanes, però les ganes no em falten. Pel que fa a Islàndia, us recomano El silenci del far. Es tracta d’una de les històries de família més interessants que he llegit en els últims anys, i l’autor és km 0: l’Albert Juvany.

Quant a Groenlàndia, he de dir que per a mi és un misteri. Pràcticament, una terra mítica. Ara bé, el que més em xoca és que un terreny tan gran depengui d’un país tan petit com Dinamarca. I és precisament un autor danès, Kim Leine, qui ens porta uns retrats durs i al mateix temps fantàstics de Groenlàndia amb els llibres Tunu i El fiordo de la eternidad. El primer, dur; el segon, èpic, i tots dos absolutament recomanables.

Estats Units

lectures d'estiuEstats Units és immens, amb una diversitat social i geogràfica tremebunda. Per aquest motiu, les lectures d’estiu són una bona manera de viatjar-hi gratis. La meva humil tria inclou quatre autors que toquen temes i zones diferents, i algun us sorprendrà:

  • El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead. Una història sobre els esclaus de les plantacions del Sud i de com aconseguien escapar cap al nord. Un gran llibre.
  • La desaparició de Stephanie Mailer, de Joel Dicker. Aquesta és la sorpresa: un autor suís que escriu en francès i situa les seves novel·les a la costa nord-est dels Estats Units. L’he llegit però no he tingut temps de parlar-vos-en (espero fer-ho a l’agost).
  • A Book of American Martyrs, de Joyce Carol Oates. Una història que us portarà als estats on l’Amèrica de Trump treu el nas més del que seria desitjable.
  • Cançó de la plana i Capvespre, de Kent Haruf. Són les dues primeres parts d’una trilogia situada als grans espais de Colorado. De lectura tranquil·la, són uns llibres excel·lents per transportar-nos a un estat que, desenganyem-nos, ben pocs visitarem.

Turquia

Els llibres que he llegit sobre Istanbul solen tenir alguna cosa de màgic, bigarrat i tradicional. En aquest sentit, us recomano Una sensación extraña, d’Orham Pamuk, i Istanbul Istanbul, de Burhan Sönmez. Així, el primer us portarà una família tradicional, amb un home que es guanya la vida venent els seus productes pel carrer. En canvi, el segon us parlarà de la repressió que pateix el país, i ho fa des del punt de vista d’uns detinguts que estan a la presió.

Les antípodes

Austràlia, Nova Zelanda. No us agradaria veure per un forat com s’hi viu? Si és que sí, proveu aquests dos llibres de Richard Flanagan. El primer, L’estret camí cap al nord profund, és tota una lliçó d’història, ja que evoca un capítol poc conegut de la segona guerra mundial. El segon, Desig, us porta a la Tasmània colonial, i us explicarà coses que realment no oblidareu. I si voleu rematar la descoberta colonial d’Australia, remateu-ho amb The Luminaries (també en català), d’Eleanor Catton, el Man Booker Prize més jove de la història.

La Xina

Crónica de una explosión, lectures d'estiuTanco fent proselitisme amb lectures d’estiu xineses. Si us cosa soc, és tossuda. I no pot ser que ningú no s’hagi llegit obres de Yan Lianke o de Yu Hua (recordem-ho, en xinès el cognom va al davant). Diuen que Yan té alguna cosa de Gabriel García Márquez. No soc gaire bona trobant a qui s’assemblen els bebès ni a quin autor s’assembla un altre autor, però diria que aquí tenen raó.

Us recomano que llegiu Crónica de una explosión, que no us farà conèixer els carrers de cap ciutat concreta, però sí que us obrirà la porta a la situació actual de la societat xinesa. Per altra banda tenim Yu Hua, un crack com n’hi ha pocs. Amb ell coneixereu carrers i places, ja que escriu sobre entorns més urbans que Yan Lianke. Pràcticament tot el que escriu és de cinc estrelles, però posats a triar us recomano BrothersEl passat i els càstigs (segurament, l’única obra que tenim en català).

I fins aquí les lectures d’estiu

Bé, crec que en aquesta entrada trobareu prou material per l’estiu i una mica més enllà, mentre esperem les novetats de la tardor, que es comencen a descobrir, poderoses. Així, doncs, espero saber dominar la meva impaciència i no comprar-me en anglès a l’agost el que em podria llegir en català a partir del setembre…

Bon estiu!

 

Els vostres autors preferits: resultats

Fa un temps vam engegar una enquesta per saber quins són els vostres autors preferits, quin tipus de ficció us agrada més, si teniu en compte els traductors o no… i alguna altra cosa. La vam anomenar “El meu Nobel” i ara, abans de posar-vos/posar-nos deures per a aquestes vacances, he pensat que estaria bé fer-vos un resum de què heu votat. També cal recordar que sortegem un llum de lectura entre les bones ànimes que heu participat a l’enquesta. Som-hi doncs!

Per començar, us he de dir que els participants només estan d’acord en una cosa: cap no ha llegit els dos autors xinesos que us proposava. Era previsible. 🙂

A partir d’aquí, però, hi ha diversitat d’opinions en tota la resta. Anem per parts.

els vostres autors preferitsCom podeu veure a la gràfica, el gènere que més ha agradat és la novel·la històrica, seguida de prop per les sagues familiars. Admeto que trobo molt interessants totes dues opcions, i que les sagues familiars donen per a molt més del que sembla. I atenció: la no ficció adquireix un paper important, ja que està en el grup de gèneres que ocupen el tercer lloc (pas mal!).

Els llibres, traduïts o no?

Original o traduccióEl segon aspecte que volíem valorar era si us agrada més llegir les obres en idioma original o si preferiu les novel·les traduïdes. Com podeu veure, gairebé la meitat preferiu llegir els llibres en versió original, tot i que hi ha un percentatge important, més del 35%, a qui us és igual. Un altre dia parlarem d’aquest tema, i potser també en farem una enquesta.

El següent que volíem saber és quina importància doneu al paper del traductor. Aquest professional és molt important per fer-vos arribar els vostres autors preferits. En aquest cas us vam deixar un camp obert perquè ens donéssiu la vostra opinió. Per això, és el camp on tenim més diversitat de respostes. Tenim un participant que diu que no hi dona cap tipus d’importància. En canvi, la resta, tots, valoren d’una manera o altra el traductor. A tall de resum, ens quedem amb aquestes afirmacions:

  • Sí que m’hi fixo, […] però el traductor només el perceps quan el text grinyola.
  • [Els traductors] poden espatllar o no una novel·la.
  • Abans m’era igual, però ara sí que m’hi fixo […].

De fet, alguns participants fins i tot ens donen alguns noms de traductors que, per a ells, són de tota confiança. Aquí els teniu: Josefina Caball, Anna Casassas, Yannick Garcia, Ramon Farrés, Xavier Pàmies, Albert Torrescasana, Dolors Udina. Totalment d’acord que són garantia de qualitat, i encara n’afegiria algun altre.

Literatures del món

literatures del mónI ara toca parlar de les literatures que us agraden més. Com podeu veure al pastisset, el 75% dels enquestats diuen que llegeixen una mica de tot, i la resta es reparteix, a parts iguals, entre la literatura catalana, la britànica, la irlandesa, la francòfona i les hispanes. I és que, en realitat, de llibres bons se’n fan a tots els països.

Passem als autors que us preguntava si havíeu llegit i si us havien agradat. Com us deia al principi, ningú no ha llegit els dos autors xinesos que us proposava. Els dos autors més llegits (i que més han agradat) són Albert Sánchez-Piñol i Jaume Cabré, tot i que també hi ha algun lector a qui no han agradat. I aquí arriba la sorpresa. En tercer lloc es perfila Gerbrand Bakker, un autor que ha publicat una editorial petita i que ha agradat a tothom qui l’ha llegit. Ídem amb Jo Nesbø i Colm Toíbín: els qui els han tastat no en tenen queixa. Finalment, les menys llegides són Sofi Oksanen i Zadie Smith. Haurem de fer campanya perquè arribin més al català i perquè les llegiu més!

Els vostres autors preferits

Per tancar aquesta entrada, tenim un altre aspecte de resposta lliure. Es tracta de dir qui nominaríeu per al Nobel, i no té un guanyador clar. Els únics que han tingut més d’un vot són Albert Sánchez-Piñol, Haruki Murakami i David Grossman. Pel que fa a la resta, hi ha disparitat de propostes, però es nota la feina de les petites editorials catalanes (Terrin, Cartarescu, Baxauli… ).

Important: hi ha una bona representació de dones. L’encapçalen Zadie Smith, Alice Munro (de fet, ja el té) i Margaret Atwood. I també hi ha algun candidat de la llista d’autors que us havia comentat a l’apartat anterior. Quins? Zadie Smith, Sofi Oksanen i Colm Toíbín. Algú esmenta George Saunders, que sembla que és l’autor de la temporada. Ah, i una sorpresa per al final: algú ens proposa Helle Helle. Justament la missió d’aquest estiu és llegir el meu primer llibre en danès, escrit per ella. Espero no morir en l’intent.

Només ens queda una cosa per tancar l’entrada sobre els vostres autors preferits. Sí, hem d’anunciar qui ha sigut el guanyador del modest llumet que sortejàvem entre els participants. El sorteig s’ha fet des d’aleatorius.com, on només has d’introduir el número de participants. La guanyadora és el número 13, la Roser T., que ha proposat Margaret Atwood com a Nobel. Ja m’hi he posat en contacte per correu electrònic.

Última hora! Breaking news!

Hem vist una notícia quan ja teníem preparada l’entrada sobre els vostres autors prefeits. Potser ja sabeu que aquest any no es triarà cap Nobel de literatura. Vista la situació, un grup de personalitats sueques s’han organitzat per fer un Nobel alternatiu. El grup es diu “La nova acadèmia” i agrupa escriptors, bibliotecaris i altres perfils culturals. El que han fet és triar una llista de 46 autors, i ara ens toca votar a nosaltres. De les nostres votacions en sortiran 4 finalistes (2 homes i 2 dones), i un grup d’experts triaran el guanyador. No deixeu escapar l’oportunitat de donar la vostra opinió. Jo ja ho he fet. 🙂

I la setmana que ve... deures d'estiu!

Couleurs de l’incendie: Lemaitre magistral

Couleurs de l'incendieBrillant. Magnífic. Formidable. Així és Couleurs de l’incendie (Els colors de l’incendi), la segona part de la trilogia iniciada amb Ens veurem allà dalt. Pierre Lemaitre torna la encertar de ple amb una obra que, tot i que comparteix protagonistes amb l’anterior, té un aire tot diferent.

Així, doncs, en aquest llibre retrobem la Madeleine, l’hereva de la família Péricourt. També hi retrobarem el senyor Dupré, antic subordinat de l’exmarit de la Madeleine. Ells dos són l’ànima d’aquest llibre tan ben trenat que, tot i tenir més de 500 pàgines, m’he llegit en tot just 4 dies. I és que un cop te’l comences a llegir no te’n pots desenganxar.

Tot comença amb l’enterrament de Marcel Péricourt, el pare de la Madeleine. Aquí veurem com van fent acte de presència els personatges principals, des de Gustave Joubert fins a l’André Delcourt, passant per la Léonce Picard i en Charles Péricourt. Tots ells fan una cosa o altra que afectarà la vida de la Madeleine. I la primera cosa que passa és que el seu fill, en Paul, de 7 anys, es tira daltabaix d’una finestra.

Ah, la Madeleine… aquí s’inicien les seves desgràcies. Al principi, és una bleda solellada, una toia de concurs, una fava. A tot diu que sí, firma tots els papers. Només està pendent del seu fill, i no és ni capaç de preveure els aspectes més pràctics, com ara comprar una cadira de rodes. És rica, i ja té gent que ho fa, tot això. És rica, i ni s’imagina que un dia pugui deixar-ho de ser.

Quins són els couleurs de l’incendie?

Per tot això, quan veu que les coses no van bé i que no podrà mantenir el statu quo, ha de fer el cor fort, començar una nova vida i buscar aliats. I aquí entra en Dupré.

A partir d’aquí, el llibre entra en una espiral d’acció que us portarà fins on no us imagineu. Per exemple: no us perdeu l’evolució d’en Paul, que quan comença la novel·la tot just té 7 anys i és un ocellet espantadís. Ell i sa mare faran camí i s’espavilaran. No us dic fins a quin punt, que us xafaria la història!

Les 530 pàgines de la versió francesa es fan curtes, no ho dubteu. Si podeu llegir en aquest idioma, endavant (en trobareu una mostra a la web de l’editorial Albin Michel). Si no, prengueu paciència perquè sembla que Bromera la publicarà en català l’any que ve. Encara que sembla molt enllà, el temps passa volant i el tindreu a les mans abans del que us penseu. Mentrestant, si encara no us heu llegit Ens veurem allà dalt, feu-ho. També us podeu llegir aquesta entrevista amb Pierre Lemaitre (en francès).

Xina Fast Forward

Sergi Vicente. Xina Fast Forward.
Ed. Ara Llibres. Pausa.
Versió Kindle, equivalent a 476 pàgines.
Xina Fast Forward
Si heu viscut a la Xina, el llibre de Sergi Vicente us reafirmarà en molts aspectes i us en descobrirà d’altres. Si no hi heu viscut, Xina Fast Forward és una bona manera de satisfer la curiositat que pugueu tenir sobre aquest país. Aquest llibre és el que hauríem volgut escriure tots, amb la diferència que aquí hi trobarem situacions i anècdotes que, tot i que personals, poden ser de l’interès del públic general.
Llegint Xina Fast Forward he recordat casos que han saltat a la premsa mundial, com ara els “pobles de la sida” o el cas de les llets en pols infantils contaminades. Gràcies a la perspectiva que Vicente ha tingut com a periodista a la Xina, podem accedir a informació que nosaltres, evidentment, no podríem aconseguir. Especialment frapants són els casos en què l’estat actua contra persones que li fan nosa i, per exemple, les tanca en sanatoris, com en el cas de les germanes Jin. En casos com aquest Vicente ens mostra la part més “detectivesca” de la seva professió i ens narra les seves incursions no autoritzades en institucions diverses de la Xina.
Però el llibre és molt més que això. És retrobar-se amb conceptes com el famós 没有办法(mei you banfa, no s’hi pot fer res) o 马马虎虎 (mamahuhu, més o menys, anar tirant). És recordar que els xinesos et pregunten el primer que els passa pel cap, com ara quant cobres o si estàs casat, sense cap mena de pudor. Aquella curiositat que sentien quan et veien amb el cabell arrissat i els ulls clars… És una barreja de records i de notícies d’actualitat que tots hem vist a la tele, amb informació d’un insider privilegiat.
Un dels moments estrella és quan parla dels WC públics, amb les seves parets baixetes o inexistents. Ho recordeu? Crec que jo només he anat a un WC d’aquests 2 o 3 vegades en un any. Em superava… I les 小卖部 (xiaomaibu, quiosc o colmado), les recordeu? Jo encara recordo una dona que venia tabac amb un tricicle ronyós i que sempre estava en una de les sortides del campus (卖烟!, maiyan!, venc tabac!), o l’amo del restaurant que ens rebia amb el crit de 巴塞罗那! (Basailuona, Barcelona!) cada cop que anàvem a menjar-hi alguna cosa.
Però no ens despistem del tema. El llibre de Sergi Vicente és un recull de vivències personals, sí, però, com deia més amunt, ens ofereix un munt d’informació sobre la societat xinesa i sobre casos i situacions que han aparegut als diaris i a les televisions de mig món, i ha estat un plaer poder recordar coses al mateix temps que m’informava més detalladament.
Voldria tancar l’entrada reclamant la importància del paper dels periodistes en uns moments en què vivim immersos en la postveritat i les animalades de molts governs. Considero que mitjans com TV3 compten amb una àmplia xarxa de corresponsals arreu del món que caldria mantenir. Aquests periodistes, que són una mica nostres, fan una feina digníssima tot i no gaudir dels mateixos recursos que tenen les xarxes de mitjans més importants, com la BBC o The New York Times. TV3 fa un seguiment objectiu i treballat de l’actualitat arreu del món, igual que les cadenes més grans. Val la pena conservar-la intacta.
En el cas de Sergi Vicente, la seva figura és important per la feina que va fer a la Xina. Per més que “hagi tornat a casa” i sigui director de BTV, sempre que el veig no puc evitar recordar-lo amb el micro a la mà i cara de desajust horari. Està clar que és una referència sempre que es parla de la Xina, i per això ens va alegrar molt que presentés la Guia per al tractament de mots xinesos en català, que vam elaborar al TXICC, el grup d’investigació del qual formo part. Gràcies, Sergi.
Avui tancarem la paradeta dient:
“Sergi Vicente, TV3, Pequín.”