Les closques, de Laia Viñas

I aquí tenim l’altre Premi Documenta 2020: Les closques. Fa pocs dies parlàvem d’Els desperfectes, una recopilació de relats breus que va compartir premi amb el títol que ens toca avui, i la veritat és que no podien ser més diferents!

En aquesta ocasió, toquem una saga familiar, de les de tota la vida, que l’autora ens porta a través de l’Arnau i la seva família (tots -o gairebé tots- amb noms que comencen per A). És un llibre menudet, de tot just 172 pàgines, però no us deixeu enganyar: el contingut és ben ric! I això ens deixa clar, un cop més, que per dir moltes coses no cal fer servir sempre moltes paraules.

Així, viatjarem en dos carrils: el present i el passat de l’Arnau. El present a Gràcia, a Barcelona (a 200 metres de casa nostra, quines casualitats) i el passat a les terres de l’Ebre, on els personatges parlen en el català de la zona. He dit dos carrils però, segons com, poden ser tres, ja que també hi veurem la vida de l’Armand, el pare de l’Arnau.

Començareu el llibre amb moltes preguntes, amb incògnites sobre qui és el pare de qui, on són els avis materns de l’Arnau… preneu paciència, perquè Viñas us ho acabarà explicant tot al seu temps. I sabreu, també per què l’Arnau es retroba amb la filla quan aquesta ja té vuit anys. Salvant les distàncies, podríem dir que m’ha recordat vagament les sagues de Mirall trencat o d’El carrer de les Camèlies, i la veritat és que Viñas s’explica amb una senzillesa i una manera de mostrar-nos les coses que, en certa manera, m’ha recordat la meva Rodoreda.

Tanco dient que els premis com el Documenta van molt bé per descobrir nous valors de la nostra literatura, però que després els autors han de continuar publicant i evolucionant. Així, doncs, caldrà estar atents per veure si, un cop llançada a la piscina, la joveníssima Laia Viñas continua creixent i ens ofereix més obres com aquesta. I millors encara.

Ambrosia, de Jordi Masó

Magnífic, Ambrosia de Jordi Masó. Aplaudeixo amb les orelles, de veritat. Ja m’havia llegit La biblioteca fantasma, que també m’havia agradat molt. I és que Masó és un narrador elegant i versàtil, capaç de portar-nos històries ben diferents en un mateix recull d’històries.

Com és lògic (i com dic tot sovint), sempre hi ha una història que m’agrada més que una altra, però he de confessar que el nivell d’aquesta recopilació és altíssim, molt superior a altres col·leccions de narracions curtes que he llegit. I té mèrit, perquè n’hi ha 66! Més llargues, més curtes… hi ha una mica de tot, per més que la brevetat és el que més abunda.

Com que és pràcticament impossible parlar a fons de tots els relats o extendre’m en uns per obviar-ne d’altres, us passo quatre notes que he fet al llarg de la lectura. Veureu que hi ha comentaris sobre relats concrets, però també sobre expressions especialment ben trobades o cops d’efecte diversos.

  • Can Brull: jo hi he llegit una crítica als restaurants.
  • Cap més nit d’insomni: un relat molt bo, amb final sorpresa!
  • Casa: molt bonic, aquest; hi podem veure l’evolució de la vida a través de la casa. És breu i al punt.
  • El cafè: un relat impactant.
  • El precursor: al món literari també hi ha falsedats i postureig. Oju amb el que crea el protagonista.
  • “La crinflacció del cumbreny”: grandíssim concepte!
  • Perfecció: un bucle de perfecció amb ritme, ritme, ritme!

En resum, trobo que es tracta d’una col·lecció on hi ha una mica de tot, explicat amb agilitat i un estil molt, molt addictiu. Crec que aquesta és una de les entrades més curtes del blog, però jo, com Masó a Ambrosia, no em vull allargar més del que sigui estrictament necessari (si m’allargo més, us acabaré fent spoiler!).

Sí que vull dir, però, dues coses: moltes gràcies a Masó per ordenar els relats per ordre alfabètic (els friquis com jo us ho agraïm, mestre!) i, un cop més, un encert de Les Males Herbes, que continuen la seva carrera al marge dels camins més transitats. Si voleu continuar descobrint la seva col·lecció, no dubteu a llegir-vos La musa fingida o Matar el marit i, també, l’excels Aventures i desventures de Joan Orpí. I tingueu-los en compte per a la vostra cacera de Sant Jordi!

El jardí de vidre

El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, ens porta a la Moldàvia soviètica, abans de la independència d’aquest petit país enquistat entre Romania i Rússia. Es parla molt de la part més personal d’aquest llibre, de com es retrata la infantesa d’una nena, però crec que també és important no perdre de vista la part més històrica, la transformació d’aquesta república soviètica.

La infantesa

Amb aquesta història Tibouleac ens explica què li passa a la Lastocika, una nena que sempre havia viscut en un orfanat i que és adoptada per una dona que es dedica a recollir vidre.

Com ja diu a la contracoberta del llibre, no sabem si la Tamara ha recollit la nena perquè volia una filla o perquè l’ajudi a recollir ampolles, tot i que veurem que se’n farà un bon fart. Al mateix temps, la Tamara, d’arrels russes, li farà aprendre el seu idioma a la petita, a hòsties, si cal. Així, doncs, som testimonis d’una infantesa dura, plena de feina i amb molt poc amor.

Tot i així, la vida de la Lastocika està acolorida per l’acollida i l’ajuda dels veïns de casa seva. Tibuleac ens presenta un vida comunal rica, on cada veí té una influència o altra sobre la noia. Des de prostitutes a velles desenfeinades, passant per veterans de guerra o gent que no hi és del tot, hi ha una mica de tot i aprenem a agafar-los carinyo.

El moment històric

Al principi, no sabem ben bé en quin moment se situa la història. A més, com que de tant en tant s’alternen passat i present sense massa referències, pot ser una mica complicat saber en quin moment històric ens trobem.

A mida que avancem, però, veiem que estem en els últims anys de la Unió Soviètica, i apareixen de fons personatges com Gorbatxov o fets com l’explosió de Txernòbil. I, com a guinda del pastís, veurem com es va forjant el moviment que va acabar amb el col·lapse soviètic i la creació de països com Moldàvia. Tot això acompanyat del paper de la llengua opressora (el rus) i l’oprimida (el moldau), que amb l’arribada de la independència… (no spòiler).

Conclusió

Com podeu veure, és un llibre que es pot llegir tenint en compte almenys dos punts de vista: el més personal o l’històric. A mi, personalment, m’ha agradat llegir-lo barrejant totes dues coses, tot i que vull destacar la perspectiva històrica, que en els comentaris que he vist a les xarxes queda una mica oblidada.

No vull acabar sense fer esment de la traducció d’Antònia Escandell Tur, a qui ja havia llegit en traducció de Mircea Cartarescu. No tinc ni idea de romanès, ni mitjans per acarar la traducció amb l’original, però he de dir que la versió catalana que tinc a les mans es llegeix perfectament i que em sembla que he detectat una o dues errades en tot el llibre. Aplaudiments, doncs, per als implicats! (La traductora i, també, els correctors!)

Finalment, cal destacar la tasca d’editorials com Les Hores, que ens demostren que no tot s’acaba amb les grans literatures (anglosaxona, francesa, etc.) i que estan fent lloc a casa nostra per a autors de llengües “petites”. Diria que aquest llibre, amb final emocionant inclòs, és un dels que més m’han agradat de la selecció que fan des de l’editorial (juntament amb L’últim amor de baba Dúnia i Amor).

Si em feu fer una llista per a Sant Jordi, o per Reis, o per a l’estiu, El jardí de vidre hi serà. Un cinc estrelles total.

Matar el marit, de Li Ang

Matar el marit, de Li Ang

Bèstia, bèstia, molt bèstia. Matar el marit és una història duríssima en què l’autora no dubta a reproduir escenes de violència extrema per fer-nos arribar ben endins tot el que li passa a la protagonista, la Lin Shi. És una història molt ben lligada que ens porta al Taiwan rural, on sembla que tothom es posi d’acord per fer-li la vida impossible a la pobra noia. Aquesta és, doncs, una història sobre opressió i maltractament en una societat masclista i tradicionalista on ni tan sols les dones ajuden les dones.

Avui poc espòiler us faré perquè el títol ja ens diu com acaba la història: la Lin Shi mata en Chen Jiangshui, el seu marit. L’interès del llibre, però, està en saber per què la Lin Shi acaba prenent aquesta decisió i en veure com es va acostant al moment fatal. Tot comença quan mor el pare de la noia i ella i la seva mare es queden sense casa. A partir d’aquí, tot serà baixada i arribaran a un punt en què la necessitat les envileix, especialment a la mare. És molt dura l’escena en què la perdem de vista: ja no pot raonar com una persona.

Arran d’això, la Lin Shi es veu obligada a deixar-la i a anar a viure a casa del seu oncle, justament allà on havia viscut ella amb son pare i sa mare. Aquí la tractaran pràcticament com a una minyona i, finalment, la casaran amb en Chen Jiangshui, escorxador de porcs. No és, precisament, un home gaire simpàtic i no és gens considerat amb la seva dona, que viurà constantment amb por i sotmesa als desitjos de l’home.

Tot això, juntament amb les crítiques de les veïnes, encapçalades per l’A-Wang (una dona gran que viu just davant de casa), l’acabarà precipitant a una vida pobra, trista i sense cap mena de motivació. L’autora ho anirà desplegant davant nostre d’una manera brutal, sense pietat, demostrant que el maltractament físic i psicològic és un mal que podem trobar en qualsevol racó de la societat, exercit tant per homes com per dones.

En definitiva, és un llibre no apte per a paladars delicats. La força de la narració és immensa i trobo que la traducció en català de la Mireia Vargas-Urpí està molt aconseguida i cal donar-li el mèrit que li correspon: recordeu que el que llegim no és directament el text de l’autor, sinó que el traductor (traductora, en aquest cas) ha escrit per a nosaltres.

Matar el marit va acompanyat per un relat més breu que es diu “Nines amb corbes” amb el qual, sincerament, no he connectat gaire. Però això no importa, perquè el relat sobre la Lin Shi és un 10 que justifica la lectura (i la compra, és clar!) del llibre. Així mateix, valoro molt positivament el pròleg de Manel Ollé, que ens porta, precisament, al lloc on se situa la novel·la. Jo, que moltes vegades no em llegeixo pròlegs ni introduccions perquè els trobo fats i excessivament llargs, he gaudit molt llegint aquest. I també m’ha agradat molt la peça que tanca el llibre, anomenada “Zhan Zhousi mata el marit”, que és una breu explicació del cas real en què es basa la història del llibre. Va passar a Shanghai als anys 30 i fa posar els pels de punta.

Així, doncs, una vegada més, la gent de l’editorial Les males herbes l’encerten amb un llibre que et remou bo i acostant-nos literatura xinesa, que costa d’aconseguir en català. Aplaudeixo, doncs, la seva iniciativa i continuaré llegint els seus llibres (xinesos o no), dels quals soc molt fan. Mentrestant, si voleu llegir més literatura xinesa forta en català, us recomano molt El passat i els càstigs, de Yu Hua, publicat també per Les males herbes amb traducció de Carla Benet.

La caja negra. Los perros vuelan bajo, d’Alek Popov

Aviam: quan un llibre es diu La caja negra. Los perros vuelan bajo, té una portada com la d’aquest i el publica algú de confiança com Automática Editorial, servidora l’ha de comprar. Que no conegui l’autor no importa perquè sé que aquesta editorial té una selecció d’autors de l’Europa de l’est amb la qual he connectat des del primer dia.

Però comencem pel principi. Siguem ordenats.

Què hi ha a La caja negra?

El que hi ha és les històries de dos germans búlgars que, en moments diferents, se’n van a viure als Estats Units. La cosa comença amb la mort del seu pare quan ells estan tot just sortint de l’ou, aquell moment entre l’institut i la universitat en què encara no sabem què volem ser.

Aleshores hi ha un salt en el temps i veiem que un d’ells, l’Ango, continua a Bulgària i vol emigrar als EUA, mentre que l’altre, en Ned, ja fa temps que hi és. Així, doncs, l’acció comença quan en Ned va a buscar l’Ango a l’aeroport de Nova York.

A partir d’aquí tindreu de tot. Des de la crítica al sistema comunista (o, més ben dit, post-comunista) de Bulgària fins a un retrat esperpèntic del sistema capitalista americà, amb un repàs càustic a un costum de la classe més benestant: encarregar a algú altre que et tregui a pasejar el gos.

Justament això és el que farà l’Ango. Després d’una primera experiència fallida com a supervisor en un restaurant de fast-food, passarà les hores passejant uns gossos repel·lents i estirats per Central Park. Però no us penseu que la descripció és tal qual, no: Popov recorre a la sàtira més corrosiva per fer el retrat de conjunt de la situació. Fins i tot apareixen no un sinó… DOS sindicats de passejadors de gossos que estan enfrontats! Sí, és absolutament inverosímil i ratlla l’absurd, però ja sabem que la realitat supera la ficció, o sigui que jo ja m’ho crec tot.

Per altra banda, el Ned, que és un BTE (m’encanta, això: búlgaro que triunfa en el extranjero), treballa en una empresa de Wall Street. Tot li anava bé fins que uns capullos (no tenen un altre nom) li sabotegen una presentació i cau en desgràcia. Arran d’això, i aprofitant que és búlgar, l’empresa l’envia a una missió a Bulgària per treure-se’l de sobre una temporada. Aquest retorn al país d’origen dona l’excusa a Popov per fer un retrat esperpèntic del règim postsoviètic, un retrat sense pietat. Evidentment, no us explico com acaba l’aventura, però sí que us puc avançar que m’he divertit molt. Ja fa temps que no em crec les crítiques que diuen que amb un llibre rius molt, però aquest sí que us juro que té moments brillants.

L’aspecte gràfic sí que importa

Com us deia més amunt, la tapa va tenir un efecte magnètic. La vaig veure i ja no me n’he pogut desenganxar. Suposo que ja deixa entreveure l’humor “descatxarrant” que trobarem a l’interior. A part, com sempre, els llibres d’Automática Editorial estan tan ben fets que és un gust tenir-los a les mans.

No podem deixar passar tampoc la tasca dels traductors, que són Viktoria Leftérova i Enrique Maldonado. Suposo que, en aquest cas, el coneixement de la llengua original l’ha aportat Leftérova i que Maldonado hi ha aportat la seva experiència com a traductor i (magnífic) redactor en castellà. I és que la seva mà es nota en tota la novel·la, cosa que em recorda l’altra novel·la que li he llegit, El mar alrededor, on també fa un exercici narratiu brutal.

Finalment, com deia al principi, Automática té una bona selecció d’autors de l’Europa de l’·st. Des d’autors russos de pes com Maksim Gorki fins a escriptors desconeguts per a nosaltres. Exemple? El mateix Alek Popov o Yordán Radíchkov, de qui he llegit Abecedario de pólvora, que em va encantar.

En tot cas, un 5 estrelles que val la pena que us llegiu.