El camí dels esbarzers, històries quotidianes

El camí dels esbarzers

El camí dels esbarzers és un d’aquells llibres que poden quedar soterrats per obres de més pes i presència mediàtica. Mentre llegim pàgines i pàgines dedicades a obres monstruoses com la del noruec Knausgård, o fins i tot llegim algun dels seus sis llibres (oju: 3.500 pàgines!), ens estem perdent obres delicades com aquesta que ens ofereix Alba Dalmau i que publica Angle Editorial.

El camí dels esbarzers és un mosaic preciós d’històries que, totes juntes, ens donen una visió de conjunt d’un petit poble als Estats Units anomenat Sandville. En aquest cas, l’estratègia de l’autora de donar-nos una espècie de mirall trencat que hem d’intentar reconstruir a partir dels fragments que són les històries de diversos veïns d’aquest poble funciona perfectament. Una de les poques coses que tenen en comú és el camí vorejat d’esbarzers, que va apareixent al llarg de les pàgines d’aquest llibre que, potser, es fa massa curt.

La gent d’El camí dels esbarzers

Aquest llibre conté històries “petites”, del dia a dia. Així, doncs, hi trobarem històries de relacions tòxiques, frustracions, enamoraments platònics, veterans de guerra… racisme, fins i tot! Llegint-lo, crec que he passat per moltes de les sensacions que podem sentir: odi, pena, llàstima, commiseració… I tot, sempre, acompanyat d’un estil clar i al punt. No hi ha frases excessivament llargues ni curtes. No dona voltes excessives a les coses. I, és clar, aquest cop no puc dir que sigui mèrit del traductor, perquè me l’he llegit en la llengua original. Tot un cinc estrelles que trobareu comentat amb una opinió similar al Diari Ara per Jordi Llavina.

Salvant distàncies, podríem dir que aquest llibre m’ha recordat l’escenari on es desenvolupen les novel·les de Kent Haruf que formen part de la trilogia de Holt: Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció. Per altra banda, molt vagament, també m’ha recordat un llibre excel·lent i poc apreciat. Es tracta de Tunu, i té lloc en un poble petit de Groenlàndia. Potser algun dia algú hauria de publicar en català aquest magnífic autor danès que és Kim Leine!

Winds of change?

Finalment, volia dir una cosa que fa dies que em volta pel cap. A casa nostra hi ha una generació d’autors relativament joves (tots som Peter Pan), preparats per consolidar-se i prendre el relleu d’autors ja consagrats. Sí, durant el darrer any he llegit uns quants llibres d’autors poc coneguts que m’han agradat molt, i que caldrà vigilar per veure si són one hit wonders o si aconsegueixen fer-se un lloc en el nostre petit Olimp literari. Alguns han passat per aquest blog, com ara Irene Solà, Xavier Mas-Craviotto, Marta F. Soldado o la mateixa Alba Dalmau.

El rei ha mort? Visca el rei?

Regresar a China

Regresar a China

Carles Prado-Fonts. Regresar a China.
Trotta, Pliegos de Oriente, 2019.
174 pàgines.

Llegir coses ben escrites sempre és un plaer. Si, a més, el llibre conté informació tan interessant i ben presentada com Regresar a China, només ens queda posar-li 5 estrelles. I és que, en aquest llibre, Carles Prado-Fonts ens ofereix un grau d’erudició fora del que és habitual. Aquesta afirmació us pot semblar exagerada, però no ho és. Vegem-ho pas a pas.

Els autors

Per començar, els tres autors xinesos que s’han triat per il·lustrar bona part del segle XX són dels més coneguts de la Xina contemporània: Lu Xun, Lao She i Qian Zhongshu. Segur que us sonen (el primer us pot sonar encara que no conegueu gaire la literatura xinesa), però potser no coneixeu detalls de la seva vida.

Sí, la majoria hem llegit obres del “pare de la literatura xinesa contemporània” (Lu Xun) o del gran geni que va escriure La teteria (Lao She), i fins i tot alguns deveu haver llegir La fortaleza asediada (Qian Zhongshu). A Regresar a China, però, Prado-Fonts va més enllà. Així, doncs, ens porta la dimensió personal de cadascun i la fa servir per veure els canvis que es van produir a la Xina des de finals del segle XIX fins a finals del XX.

El punt de vista que empra és poc habitual en les obres que parlen sobre aquests tres autors: el punt de vista de l’emigrant que retorna a casa. Tots tres, amb situacions familiars diferents, tenen un punt en comú: van marxar a estudiar a la universitat a l’estranger. Lu Xun, al Japó. Lao She, a Anglaterra. Qian Zhongshu, a Anglaterra i França. En aquesta anàlisi veurem la seva perspectiva com a emigrants, quan són fora del país, i també la posició que adopten quan tornen i troben un país amb molta feina per fer.

El context històric

Un altre dels motius pels quals trobo que Regresar a China és molt complet és perquè no es limita a donar-nos informació sobre els tres autors xinesos i el seu àmbit personal. En efecte, en aquestes pàgines trobareu el context històric en què va viure cadascun i la relació que s’estableix entre ells i les seves circumstàncies. Lu Xun es va trobar un país per fer, Lao She va acabar engolit per la política i Qian Zhongshu es va refugiar en la literatura i va superar la Revolució Cultural.

I tot s’explica amb claredat, justificant totes les dades, aportant coneixements a cada línia i sense ni una paraula supèrflua. Sí, podríeu dir que 174 pàgines són poca cosa, però la veritat és que no en sobra ni una, cosa que no poden dir tots els llibres per sobre les 400.

Regresar a China: una visió holística

En certa manera, podríem dir que aquest llibre conté una visió de 360 graus de la societat xinesa que pràcticament arriba als nostres dies. I, atenció, hi ha convidat sorpresa: al principi també apareix Lin Shu, el traductor més famós de la Xina, que ha estat font d’estudi en tesis. En un capítol que serveix d’introducció i de preparació per a l’escenari que ens trobarem quan entrem a parlar de Lu Xun, Prado-Fonts fa servir la figura del “traductor-oïdor” per situar-nos en l’època de la decadència de la dinastia Qing, la revolta dels bòxers, la guerra de l’opi…

Així, doncs, podríem dir que Regresar a China no és un llibre estrictament sobre literatura, sinó que és un manual molt complet per entendre l’evolució de la Xina durant els últims 100 anys i escaig. Només cal que feu una llegida a aquesta entrevista a Prado-Fonts a la UOC per veure la seva opinió sobre la nostra visió de la Xina.

Evidentment, no podem oblidar-nos de l’editorial Trotta, que amb la col·lecció “Pliegos de Oriente” aposta per portar-nos obres que ens acosten la Xina. Només us recordaré que aquesta editorial va publicar El pabellón de las peonías, traduït per Alicia Relinque, que va guanyar el I Premi Marcela de Juan de traducció del xinès.

En definitiva, si us interessa la Xina no podeu no llegir aquest llibre. És llegint llibres com aquest o com Historia del cine chino que coneixereu la situació d’aquest país que tant m’apassiona.

La Benedicció de Kent Haruf

benedicció

Després de Cançó de la plana i de Capvespre, arriba la Benedicció de Kent Haruf. El tancament d’unes històries que passen a Holt, un poblet imaginari de Colorado que, tot i així, intento situar en el mapa. El colofó grandiós a una trilogia que hauria volgut que fos una sèrie molt més llarga.

Perquè l’única cosa que li puc recriminar a Kent Haruf és que ens hagi deixat sense poder continuar mirant les vides dels habitants de Holt. La resta és perfecta. Vam començar el fil amb Cançó de la plana, una novel·la inicial en què coneixíem els personatges que ens havien d’acompanyar. Tendra, suau. Vam seguir amb Capvespre, on manteníem el contacte amb alguns dels personatges de la primera part, que havien crescut i evolucionat, i en perdíem algun. Aquest segon episodi era més intens que el primer, per al meu gust.

I així arribem a Benedicció, el tercer en discòrdia, que ens porta la mort. No hi ha res tan definitiu com això, oi?

Benedicció o «el sentit d’un final»

La història està clarament delimitada en el temps, ja que transcorre durant un estiu. En Dad s’està morint, i el que veurem és la vida d’alguns veïns des de la perspectiva d’aquesta vida que s’apaga. No, més ben dit, veurem com els veïns fan la seva mentre s’acomiaden d’en Dad i ajuden la seva dona.

Cases baixes, com les de la portada del llibre. Grogues, vermelles… el cotxe que avança per la carretera plena de pols, la nena que va en bicicleta, les dones que l’acompanyen i que viuen fora del poble, en un ranxo com el dels germans McPheron (si no sabeu qui són, mireu-vos els dos primers llibres de trilogia). La lectura d’aquest llibre, igual que la dels dos anteriors, és pausada i ve acompanyada de la llum del sol sobre els camps de blat. Espais amplis. Un goig de llibre.

Haruf aconsegueix que t’impliquis en les vides dels personatges fins al punt que quan arriba la mort no pots no sentir-ho. Llàgrimes avall. Veure com la gent que t’estimes van a menys, com es redueixen fins a ser com ocellets. La sensació de pèrdua quan tot ha acabat. Magistral.

I magistral, també, és el disseny del llibre-objecte. La imatge de la portada ja us fa entrar directes a Holt. No em cansaré de dir que els llibres d’Edicions del Periscopi són petites obres d’art que tinc de gust als meus prestatges. La traducció també s’intueix perfecta, amb Marta Pera Cucurell. I la tria, l’ull clínic amb què Aniol Rafel tria els llibres, és una cosa totalment inaudita. Enhorabona a tots els implicats.

Com ja us podeu pensar, aquest llibre va de dret a la meva llista de recomanacions de Sant Jordi per a aquest any, juntament amb els dos anteriors de la trilogia. D’aquí a uns dies us passaré la llista completa.

Capvespre, la mirada lenta de Kent Haruf

Inexplicablement, aquest llibre el vaig llegir ja fa temps i es va quedar "encallat" entre els esborranys. Com que val més tard que mai, aquí en teniu la ressenya.

Jo no ho sabia, però es veu que Cançó de la plana és la primera novel·la d’una trilogia escrita per Ken Haruf. I resulta que Capvespre és la segona del trio.

Així, doncs, no us ha d’estranyar que en aquesta obra hi apareguin personatges que ja coneixíem, com la Victoria o els germans McPheron. També n’hi ha d’altres, com en Guthrie i la Maggie Jones, que en aquest cas fan de secundaris. I també hi apareixen nous personatges, com la família d’en Luther i la Betty, la Mary Wells i les nenes, o en DJ. Podríem dir que en aquest llibre hi ha un pes més gran de personatges infantils.

Igual que en el lliurament anterior, la història transcorre plàcidament sota el cel de Colorado, al poble de Holt. Podríem dir, potser, que aquí les històries són més tristes i els personatges estan més necessitats d’ajuda. En Luther i la Betty, per exemple, viuen en un trailer i no semblen especialment preparats per dur a terme una vida normal. Són com nens garns, sobretot ella. En DJ és un nen que viu amb el seu avi i en té cura. Cuina, l’ajuda a vestir-se, l’acompanya… no és el que esperaríem d’un nen de pocs anys. Tampoc ho tenen fàcil les filles de la Mary Wells, que viuen al mateix carrer que en DJ.

No obstant tot això, crec que en aquest cas els protagonistes principals són els germans McPheron. Jo no puc evitar imaginar-me’ls com a bessons, amb la roba pràcticament igual. Per a ells aquest també serà un llibre de canvis i necessitats en evolució.

Quatre notes més enllà de la trama de Capvespre

Crec que Capvespre és un llibre més intens que Cançó de la plana. I també crec que en aquest cas el llibre acaba extremadament obert. No hi veiem, doncs, com acabaran les famílies que hi intervenen. No hi ha un tancament de cercle com a la primer part, no. Ens haurem de llegir la tercera, segurament l’any 2019.

Com sempre, l’edició d’Edicions del Periscopi, amb la fantàstica coberta de Tono Cristòfol al capdavant, és un motiu de pes per continuar comprant llibres en paper. La traducció de Marta Pera fa goig de llegir, i ajuda molt a mantenir un ritme pausat de lectura quan, en realitat, el que voldries és saber què passa immediatament. Només hi ha una cosa que em costa de visualitzar, que és el “barri de filat”. Entenc que és l’espai de davant dels edificis del rnaxo dels McPheron, però aquesta combinació amb filat…

Però no us deixeu enganxar per aquest filat. Capvespre és un dels lllibres més bonics que he llegit darrerament, i us recomano que us el llegiu de seguida que pugueu. És un cinc estrelles total que ens fa venir ganes de llegir el tancament de la trilogia, Benedicció. Però això ja serà al 2019.

 

Novetats a Caràcter xinès!

Avui us vull anunciar una sèrie de canvis del blog “Caràcter xinès”, i crec que és bo fer memòria abans d’explicar-vos-els.

caràcter xinèsEl blog “Caràcter xinès” està en marxa des de l’any 2007. Una burrada de temps, si ho penseu bé. En tot aquest temps, he publicat 171 entrades (172, amb aquesta). La majoria són dedicades a llibres, però també hi ha alguna entrevista a traductors i presentacions d’aplicacions. Des de l’any 2011, a més, tenim perfil a Twitter: @xines_cat. Des d’aquest perfil us avio de totes les publicacions del blog, i també creo i reenvio informació que considero que pot ser útil o interessant.

A més de tot això, he creat un blog “germà”, L’illa deserta, que és des d’on us escric ara. La raó de ser d’aquest segon blog és comentar llibres que s’escapen de l’àmbit de la llengua i literatura xinesa. Des de juliol de 2012 hi he publicat 221 comentaris, poca broma. Igualment, tinc un perfil de Twitter que fa les mateixes funcions que el de Caràcter xinès, però enfocat a aquest segon blog.

No us estranyarà que us digui que he entrat en una mena de bucle esquizofrènic. Mantenir dos blogs que, al final, parlen igualment de llibres i traductors, és un esforç creatiu i logístic excessiu. Per aquest motiu, doncs, he decidit reprendre el plantejament inicial, que era de fer un únic blog: literatura xinesa + la resta. D’ara endavant, doncs, podreu trobar tots els meus comentaris sobre literatura xinesa a L’illa deserta (https:lilladeserta.cat).

Com afecta els seguidors de “Caràcter xinès”, tot això?

caràcter xinès
Vocabulari

Us afecta ben poc. Podreu identificar clarament els llibres corresponents a l’àmbit de la literatura xinesa perquè hi trobareu una categoria que mantindrà el nom d’aquest blog: Caràcter xinès. I continuareu rebent els avisos via Twitter.

Si esteu subscrits al blog de xinès, us agrairé molt que us subscriviu a L’illa deserta. Així continuareu rebent, directament a la vostra bústia, les novetats que publiquem al blog.

Deixem clares les novetats

  • Blog “Caràcter xinès”: queda inclòs al blog “L’illa deserta”. Tots els llibres que fins ara s’han comentat a Caràcter xinès apareixeran sota la categoria del mateix nom. Si voleu rebre avisos de les publicacions, us haureu de tornar a subscriure.
  • Twitter @xines_cat: continuarà operant igual que fins ara. Recordeu que és des d’on us aviso de les publicacions de Caràcter xinès.
  • NOVETAT INSTAGRAM: SÍ, HEM OBERT UN COMPTE D’INSTAGRAM!!! Es diu @lilladeserta i hi publicarem fotos de llibres, llibreries i altres elements relacionats amb la lectura, com ara… gats??? :-DDDD. Continuarem prestant una atenció especial al xinès.

Bé, això és tot per avui. Us agraeixo molt el seguiment que heu fet fins ara, i espero continuar comptant amb vosaltres a L’illa deserta. Estigueu al cas, perquè la primera publicació de Caràcter xinès que faré en aquesta nova fase tindrà a veure amb el Dia de la Traducció (30 de setembre).

Subscriviu-vos a lilladeserta.cat!