Ho ha tornat a fer: Jo Nesbø m’ha deixat amb un pam de nas amb Eclipsi, l’última novel·la d’en Harry Hole. És un llibre tirant a llarg, de 528 pàgines, que es llegeix ràpid ràpid. Si sou fans d’aquest escriptor-personatge, segur que ja m’enteneu.
Després de 4 anys de no saber res d’ell, trobem en Harry tirat en un bar de Califòrnia, on fa amistat amb una antiga glòria de Hollywood que li demana protecció a canvi d’allotjament i sou. La cosa s’embolica (és clar: si no, no seria en Harry!) i el poli més desquiciat del nord d’Europa es veu obligat a tornar a Noruega per resoldre un cas que la policia no acaba de mirar-se de bons ulls i que implica un magnat del sector immobiliari acusat d’assassinat.
El principi és lent i no saps ben bé on et portarà el pàjaru d’en Nesbø (especialista del despiste), però quan entres en la història ja no te’n pots escapar i recorres el centre i els boscos propers a Oslo amb els protagonistes sense voler baixar del carro. Per aconseguir-ho, l’autor utilitza el patró habitual que ja he comentat en una entrada anterior. Us recupero el fragment:
”Com ja he dit en altres ocasions, les històries d’en Harry Hole segueixen un patró aproximat, amb estructura com de muntanya russa, en què la història puja puja puja fins a la pàgina 100, on se sol fer un descobriment que inculpa algú, i aleshores baixa baixa baixa i puja puja puja fins a la 400, i així anar fent fins que, finalment, es digna a donar-los el nom de l’autèntic culpable.”
Aquest fragment correspon a l’entrada de Ganivet, i hi afegiré que les últimes 100 pàgines solen ser frenètiques i de no poder deixar el llibre. He de dir que, igual que en aquella ocasió, Nesbø ha aconseguit desorientar-me fins al punt de pensar que un personatge eren tres persones diferents i, també, que totes tres eren culpables dels assassinats. Un cacau mental que ha durat fins pràcticament última hora!
Es tracta d’un llibre quasi perfecte en què, com en altres ocasions, em sobren una mica les referències musicals. Trobo que, segons com, els diàlegs en què es parla de música no queden tan naturals com la resta i que els personatges queden una mica com “de llestos”. Però potser és cosa meva.
Una cosa que fa diferent aquest llibre de la resta de la sèrie és que, mentre que fins ara anàvem “construint” un equip, creant un “ecosistema Harry Hole”, ara estem en fase de compressió. En el llibre anterior desapareixen personatges centrals, i en aquest alguns que ja hi eren els hi agafen el relleu, però també hi ha grans il·lustres que surten molt poquet, com l’inefable Mikael Bellman (l’he trobat a faltar donant per sac, què voleu que us digui) i altres que desapareixen definitivament. He llegit en alguna banda que l’autor ha dit que ens podríem estar acostant al final d’en Harry, i aquest relleu de personatges podria correspondre a un hipotètic acostament al final o a un canvi de fase. Perquè en Harry, com en Montalbano al seu dia o com tots nosaltres, també s’està fent gran.
Finalment, cal esmentar, un cop més, la gran feina de la Laura Segarra com a traductora d’aquest volum no gens curt. Com sempre, la seva escriptura és fluida i se li ha de donar part del mèrit de quedar-se enganxat a les pàgines del llibre.
Tanco, doncs, dient que és un llibre fantàstic que està a l’altura dels anteriors (El pit-roig, El lleopard, Ganivet…) i que val molt la pena llegir. El primer 5 estrelles de l’any. Totalment recomanable per a la vostra llista de Sant Jordi!
Aquest és un llibre petit, en el sentit que explica històries menudes, del dia a dia, però és un llibre gran, immens, en el sentit que et transporta a lloc i et fa sentir molt a prop del que explica. Podem dir, doncs, que I del cel van caure tres pomes és un èxit de la seva autora, Nariné Abgarian, però també de la traductora, la Marta Nin. Sense traducció no ens arriben les històries, per més bones que siguin.
És, també, un èxit i un encert de Comanegra, una editorial que no he llegit gaire fins ara i que, amb aquest llibre, m’ha vingut ganes de conèixer millor. Ja tinc al cap un parell de llibres que segurament cauran per Sant Jordi, i n’hi ha d’altres que vaig veient passar per Instagram, tots amb molt bona acollida entre els lectors.
Però anem al gra: de què va, aquest llibre? per què m’ha agradat tant?
Una història, moltes històries
Comencem per fer un breu resum de què explica I del cel van caure tres pomes: amb aquest llibre viatgem a un poblet perdut a les muntanyes d’Armènia i veiem com hi viuen una colla d’avis, ja que els joves han marxat o han mort a la guerra o amb una gran fam. Així de senzill.
La bellesa d’aquest llibre, però, és que una cosa que, en principi, podria semblar totalment banal, quotidiana, se’ns explica amb detall, dolçor i estimació. D’una banda, les descripcions hi són molt importants: podem veure les cases de pedra, mig enrunades (com, de fet, en alguns pobles de ca nostra), els paisatges, les muntanyes… tot és com si hi fóssim. D’altra banda, però, l’autora no es conforma amb explicar-nos el dia a dia dels protagonistes d’una manera plana i lineal, sinó que ens farà anar endavant i endarrere en el temps, ens farà centrar en un o altre personatge i, a partir d’això, ens explicarà les relacions que hi ha entre ells, les seves famílies i, en definitiva, des de la seva perspectiva, part de la història d’aquest poblet i del país on s’emmarca. Confesso que, per situar-me, vaig fer un parell de quadres de personatges amb la relació que hi havia entre ells, ja que a estones tira enrere i enrere fins arribar a l’àvia o el besavi del personatge que ens ofereix perspectiva en aquell moment.
Ja n’hi ha prou, amb tot això, per donar-li 5 estrelles, amb lu rància que soc jo? Doncs sí. Els personatges són entranyables. La recreació del poble és magistral (la meva família ve d’un poble petit, i m’ha semblat trobar-hi ecos), incloses les relacions de veïnatge i parentiu entre uns i altres. Els fragments d’història armènia que afloren entre una cosa i altra també me’ls he begut amb ànsia. I, per què no dir-ho, ha estat una excusa magnífica per trastejar amb el Google Maps, ja que aprofito qualsevol excusa per entrar-hi i viatjar, gratis, a altres llocs.
En resum, m’he quedat amb ganes de llegir més coses de l’autora i us el recomano molt. Directe a la llista de propostes per a Sant Jordi!
Guilleries és un carrer, un massís muntanyós i… un llibre. I crec que val la pena examinar la relació entre les tres accepcions de la paraula. Com a carrer, és un carrer de Gràcia, a Barcelona, on té la seu l’editorial Les males herbes, que és qui publica el llibre. Com a massís, és l’escenari de rerefons del llibre de Ferran Garcia. Com a llibre…. com a llibre és un cinc estrelles gran luxe amb terrassa, sauna i jacuzzi a l’habitació. I ús gratuït del minibar.
Normalment, quan acabo un llibre i he de triar el següent tinc alguns dubtes però tampoc tinc grans dificultats per fer-ho. Com a molt, quan llegeixo un cinc estrelles trio el llibre següent pensant que, pobret, passarà desapercebut (o sigui que en trio un en què tingui poques expectatives). Aquest cop, però, he acabat el llibre tan absorbida per la història que no he sabut què havia de triar a continuació. Porto dos dies amb bloqueig lector, i no m’havia passat mai. Tinc sort de les lectures conjuntes que tinc en marxa, perquè no sabria pas què triar.
Entrem en matèria.
Una història enredada
Si arribeu al llibre sense llegir-ne cap comentari a les xarxes o a la web de l’editorial, no està clar en quina època passa tot plegat, però sabem que estan posant les vies del tren a Osona, o sigui que hem de suposar que és en algun moment del segle XIX, amb les carlinades també de fons. El lloc, sí: els entorns de Taradell i comarca, amb el rerefons de les Guilleries. I tot plegat està embolicat per una atmosfera onírica, però també fosca, sinistra. Es tracta d’una història molt intensa i plena de trampes, nusos i bifurcacions, en què cal estar molt concentrat per poder seguir les ziga-zagues que Ferran Garcia ens fa fer. Estàs llegint en present i, de cop i volta, tornes al passat. Estàs anant en una direcció i l’autor et porta un element inesperat que afegeix informació a l’argument.
La lectura va guiada en tot moment pel protagonista, un nen que es diu Boi. Serà ell qui ens portarà amunt i avall de plana i muntanya, enmig de la boira, esquivant els darrers pistolers de la comarca. Podem dir que és una mena de western, però també podem dir que és una novel·la de formació (bildungsroman) o, fins i tot, d’intriga. Però és més que això, ja que amb el personatge de l’àvia recuperem el paper de les remeieres i també veiem part de la vida al poble.
Trobarem personatges clau com en Joan Tur, o el Noi, o la Noia, o l’àvia. Cadascun serveix per descobrir un aspecte de la història: bandolers, problemes familiars, misteris… Heu d’estar atents a l’entramat familiar del protagonista perquè és complicat i l’anireu descobrint poc a poc, com si peléssiu una ceba.
El llibre està dividit en fragments que no estan formalment constituïts en capítols, tot i que ho podrien ser. Són de longitud diversa, des d’un paràgraf llarg a unes quantes pàgines, i diria que això t’empeny a llegir i et fa accelerar o frenar segons la voluntat de l’autor. Són com gotes que van aportant informació a miquetes, no sempre linealment, i cal avançar força en el llibre per agafar les regnes de la narració i situar-se. És una lectura exigent, però us prometo que si us la llegiu ben concentrats us recompensarà.
Fa uns dies em vaig llegir Jane Eyre, un llibre que podríem incloure en la categoria de totxos: ja en la versió original, té 624 pàgines (notes incloses), i en català deu ser més llarg (en traduir de l’anglès al català el text sol créixer un 15%). Tot i així, tret d’algun passatge puntual, la història no es fa gens pesada i et xucla i t’empeny a continuar una, deu, vint pàgines més. Per a mi, que havia aguantat com havia pogut Cims borrascosos, va ser una sorpresa molt agradable.
Igual que les seves germanes, Charlotte Brönte va publicar la seva òpera magna amb un pseudònim masculí (Currer Bell), ja que en aquella època (1847) la societat no veia amb bons ulls que una dona escrivís i jutjava amb prejudicis les seves obres. En resposta a això i al paper mínim que s’atorgava a la dona, Brönte crea un personatge femení fort, amb idees pròpies i voluntat d’independència, i fins i tot inclou un fragment que avui qualificaríem de manifest feminista:
“[…] Women are supposed to be very calm generally: but women feel just as men feel; they need exercise for their faculties, and a field for their efforts as much as their brothers do; they suffer from too rigid a restraint, too absolute a stagnation, precisely as men would suffer; and it is narrow-minded in their more privileged fellow-creatures to say that they ought to confine themselves to making puddings and knitting stockings, to playing on the piano and embroidering bags. It is thoughtless to condemn them, or laugh at them, if they seek to do more or learn more than custom has pronounced necessary for their sex.”
Jane Eyre, pàgines 129-130.
Un llibre polièdric
Sí, potser “polièdric” és un adjectiu una mica suat, però trobo que en aquest cas és adequat dir que Jane Eyre és una història molt completa i més complexa que altres obres de l’època. Per al meu gust, l’autora sap començar presentant-nos la Jane, una òrfena que viu amb la tieta (política, oju) i els cosins, que no paren de fer-li la murga. La primera idea que ens dona, doncs, és que la família política és poc de refiar. Aquesta tieta no la suporta, i l’envia a un internat d’aquests amb professors taaaan dolents que fan passar gana a les alumnes i que no paren de castigar-les. Allà hi aprendrà a cosir i fer altres coses “de dona”, però també adquirirà coneixements acadèmics, francès inclòs, que li permetran fer de mestra a la mateixa institució que l’havia acollit com a alumna i, posteriorment, li obrirà les portes a buscar feina com a institutriu en altres contrades. Fins en aquest punt, podríem dir que la història és força dickensiana, i que ens presenta la part més trista de la societat anglesa de l’època (mitjan segle XIX), tot i que sense arribar a les brutícies del Londres d’Oliver Twist.
Ara bé, quan semblava que la cosa ja estava encarrilada entra en acció Edward Rochester. Tatxaaaan!
Què en sabeu, de Mr. Rochester? Sincerament, jo el tenia per un dolent molt dolent, segurament perquè havia vist algun tràiler de peli dolenta sobre el tema. En canvi, a mi m’ha semblat que és un personatge amb una àmplia gamma de grisos, amargat de la vida fins que coneix la Jane. Rochester, un home de recursos (ric, podríem dir) de 30 molts anys (diria que ronda els 38), s’enamora perdudament de la Jane, que en té 18. Cau rendit davant l’honestedat i la lleialtat de la noia, molt diferent de la hipocresia que regna en el seu ambient social (només cal que veieu la Blanche Ingram per entendre-ho).
A partir d’aquí, la cosa dickensiana s’esvaeix per deixar lloc a una trama amorosa molt ben desenvolupada que em va tenir enganxada al llibre pendent de tot plegat. A mi, que en general rebutjo els llibres on el romanç té un pes important, em va sorprendre molt la capacitat de Brönte per desenvolupar una història digna de la Corín Tellado mantenint, al mateix temps, un nivell literari alt i el misteri sobre l’habitant del pis de dalt.
Finalment, hi trobareu una intriga familiar que, tot i que era mitjanament previsible, està molt ben trobada i ens permetrà conèixer un personatge que, aquest sí, és odiós i interessat. I, tot i així, també ell mostra una gamma de grisos que tan aviat el fan bona persona com egoista. És molt interessant la seva manera d’intentar dominar la Jane i de fer-li fer el que vol ell. De fet, el trobo tan dolent que a la pàgina 474 vaig arribar a pensar que n’havia fet una de grossa, però va resultar que no (qui ho vulgui saber, que m’escrigui en privat perquè aquí sí que hi hauria espòiler!).
Batalla de llibres: Cims borrascosos o Jane Eyre?
Per a mi, clarament, Jane Eyre. La història dels Cims no està gens malament, però com ja vaig comentar a la miniressenya d’Instagram, els personatges són una colla de capriciosos que sempre tenen unes reaccions exagerades. Les dones, sobretot, són bledes o consentides (ah, les Catherines), llevat de la narradora, que és la criada. El dolent és taaaan dolent que es passa de rosca.
En canvi, com deia més amunt, a Jane Eyre hi ha personatges molt complexos, que brillen d’una manera o altra segons com te’ls miris. Potser la més recta i impecable és la Jane, que té una moral a prova de bomba i fa únicament el que li sembla correcte, encara que això implica renunciar a la felicitat. Els dos contraprotagonistes, en canvi, tant Mr. Rochester com en St. John (sí, hi ha un home que, de nom de pila, es diu St. John), poden ser les persones més encantadores del món i enamorar-te i, unes pàgines més enllà, convertir-se en egoistes o, en el cas de Rochester, mostrar-se com a éssers turmentats que porten una càrrega molt més gran del que sembla. Tot s’acaba entenent, tot té un perquè.
De fons, sempre, el paisatge anglès, les grans cases de camp, les muntanyes amb poca població, el vent, la pluja, totes aquestes coses que fan tan british i tan de tardor. Són llibres per llegir al sofà amb manta i, si és possible, tancant-se en una caseta al mig de la muntanya.
Llibre o pel·lícula?
He deixat per al final el comentari sobre la pel·lícula. Segurament hi ha moltes versions sobre el tema, però jo volia veure la versió del 2011 amb Michael Fassbender com a Rochester i veure si estava a l’altura del llibre. El veredicte és NO.
El llibre… la peli
Aviam, no és que sigui un desastre. El dit Fassbender fa una bona representació del personatge i aconsegueix semblar menys atractiu del que és habitual. Pel que fa al personatge de la Sra. Fairfax, bona interpretació també de Judi Dench. I fins i tot diria que la protagonista, representada per una actriu per a mi desconeguda, està prou ben triada. El problema és que l’univers que Brönte construeix al llibre és tan complet, complex i embolcallant que és molt difícil recrear-lo a la pantalla.
Per rematar-ho, el que fa la pel·lícula és reproduir íntegrament alguns dels passatges del llibre, paraula per paraula, amb la qual cosa es converteix en una mena de “readers digest” de l’original, i aquesta lluita no la pot guanyar de cap de les maneres. Fins i tot en Fassi, que habitualment clava els seus personatges, queda encorsetat dins les paraules d’un personatge que, al llibre, és immens. I oju perquè estem parlant d’algú que broda personatges tan diferents com Steve Jobs o Macbeth (impressionant, aquí). Potser és perquè Rochester desperta tantes sensacions en el lector, t’absorbeix tant en la lectura i te’n fas una imatge tan concreta, que és molt difícil que un actor hi pugui entrar. En canvi, de Macbeth potser no en tenia una imatge tan clara i la pel·lícula em va agradar molt.
Conclusió? Si voleu entrar en la literatura anglesa del segle XIX, comenceu per Jane Eyre.
I aquí tenim l’altre Premi Documenta 2020: Les closques. Fa pocs dies parlàvem d’Els desperfectes, una recopilació de relats breus que va compartir premi amb el títol que ens toca avui, i la veritat és que no podien ser més diferents!
En aquesta ocasió, toquem una saga familiar, de les de tota la vida, que l’autora ens porta a través de l’Arnau i la seva família (tots -o gairebé tots- amb noms que comencen per A). És un llibre menudet, de tot just 172 pàgines, però no us deixeu enganyar: el contingut és ben ric! I això ens deixa clar, un cop més, que per dir moltes coses no cal fer servir sempre moltes paraules.
Així, viatjarem en dos carrils: el present i el passat de l’Arnau. El present a Gràcia, a Barcelona (a 200 metres de casa nostra, quines casualitats) i el passat a les terres de l’Ebre, on els personatges parlen en el català de la zona. He dit dos carrils però, segons com, poden ser tres, ja que també hi veurem la vida de l’Armand, el pare de l’Arnau.
Començareu el llibre amb moltes preguntes, amb incògnites sobre qui és el pare de qui, on són els avis materns de l’Arnau… preneu paciència, perquè Viñas us ho acabarà explicant tot al seu temps. I sabreu, també per què l’Arnau es retroba amb la filla quan aquesta ja té vuit anys. Salvant les distàncies, podríem dir que m’ha recordat vagament les sagues de Mirall trencat o d’El carrer de les Camèlies, i la veritat és que Viñas s’explica amb una senzillesa i una manera de mostrar-nos les coses que, en certa manera, m’ha recordat la meva Rodoreda.
Tanco dient que els premis com el Documenta van molt bé per descobrir nous valors de la nostra literatura, però que després els autors han de continuar publicant i evolucionant. Així, doncs, caldrà estar atents per veure si, un cop llançada a la piscina, la joveníssima Laia Viñas continua creixent i ens ofereix més obres com aquesta. I millors encara.
L'illa deserta 