Jane Eyre: el poder de Charlotte Brönte

Fa uns dies em vaig llegir Jane Eyre, un llibre que podríem incloure en la categoria de totxos: ja en la versió original, té 624 pàgines (notes incloses), i en català deu ser més llarg (en traduir de l’anglès al català el text sol créixer un 15%). Tot i així, tret d’algun passatge puntual, la història no es fa gens pesada i et xucla i t’empeny a continuar una, deu, vint pàgines més. Per a mi, que havia aguantat com havia pogut Cims borrascosos, va ser una sorpresa molt agradable.

Igual que les seves germanes, Charlotte Brönte va publicar la seva òpera magna amb un pseudònim masculí (Currer Bell), ja que en aquella època (1847) la societat no veia amb bons ulls que una dona escrivís i jutjava amb prejudicis les seves obres. En resposta a això i al paper mínim que s’atorgava a la dona, Brönte crea un personatge femení fort, amb idees pròpies i voluntat d’independència, i fins i tot inclou un fragment que avui qualificaríem de manifest feminista:

“[…] Women are supposed to be very calm generally: but women feel just as men feel; they need exercise for their faculties, and a field for their efforts as much as their brothers do; they suffer from too rigid a restraint, too absolute a stagnation, precisely as men would suffer; and it is narrow-minded in their more privileged fellow-creatures to say that they ought to confine themselves to making puddings and knitting stockings, to playing on the piano and embroidering bags. It is thoughtless to condemn them, or laugh at them, if they seek to do more or learn more than custom has pronounced necessary for their sex.”

Jane Eyre, pàgines 129-130.

Un llibre polièdric

Sí, potser “polièdric” és un adjectiu una mica suat, però trobo que en aquest cas és adequat dir que Jane Eyre és una història molt completa i més complexa que altres obres de l’època. Per al meu gust, l’autora sap començar presentant-nos la Jane, una òrfena que viu amb la tieta (política, oju) i els cosins, que no paren de fer-li la murga. La primera idea que ens dona, doncs, és que la família política és poc de refiar. Aquesta tieta no la suporta, i l’envia a un internat d’aquests amb professors taaaan dolents que fan passar gana a les alumnes i que no paren de castigar-les. Allà hi aprendrà a cosir i fer altres coses “de dona”, però també adquirirà coneixements acadèmics, francès inclòs, que li permetran fer de mestra a la mateixa institució que l’havia acollit com a alumna i, posteriorment, li obrirà les portes a buscar feina com a institutriu en altres contrades. Fins en aquest punt, podríem dir que la història és força dickensiana, i que ens presenta la part més trista de la societat anglesa de l’època (mitjan segle XIX), tot i que sense arribar a les brutícies del Londres d’Oliver Twist.

Ara bé, quan semblava que la cosa ja estava encarrilada entra en acció Edward Rochester. Tatxaaaan!

Què en sabeu, de Mr. Rochester? Sincerament, jo el tenia per un dolent molt dolent, segurament perquè havia vist algun tràiler de peli dolenta sobre el tema. En canvi, a mi m’ha semblat que és un personatge amb una àmplia gamma de grisos, amargat de la vida fins que coneix la Jane. Rochester, un home de recursos (ric, podríem dir) de 30 molts anys (diria que ronda els 38), s’enamora perdudament de la Jane, que en té 18. Cau rendit davant l’honestedat i la lleialtat de la noia, molt diferent de la hipocresia que regna en el seu ambient social (només cal que veieu la Blanche Ingram per entendre-ho).

A partir d’aquí, la cosa dickensiana s’esvaeix per deixar lloc a una trama amorosa molt ben desenvolupada que em va tenir enganxada al llibre pendent de tot plegat. A mi, que en general rebutjo els llibres on el romanç té un pes important, em va sorprendre molt la capacitat de Brönte per desenvolupar una història digna de la Corín Tellado mantenint, al mateix temps, un nivell literari alt i el misteri sobre l’habitant del pis de dalt.

Finalment, hi trobareu una intriga familiar que, tot i que era mitjanament previsible, està molt ben trobada i ens permetrà conèixer un personatge que, aquest sí, és odiós i interessat. I, tot i així, també ell mostra una gamma de grisos que tan aviat el fan bona persona com egoista. És molt interessant la seva manera d’intentar dominar la Jane i de fer-li fer el que vol ell. De fet, el trobo tan dolent que a la pàgina 474 vaig arribar a pensar que n’havia fet una de grossa, però va resultar que no (qui ho vulgui saber, que m’escrigui en privat perquè aquí sí que hi hauria espòiler!).

Batalla de llibres: Cims borrascosos o Jane Eyre?

Per a mi, clarament, Jane Eyre. La història dels Cims no està gens malament, però com ja vaig comentar a la miniressenya d’Instagram, els personatges són una colla de capriciosos que sempre tenen unes reaccions exagerades. Les dones, sobretot, són bledes o consentides (ah, les Catherines), llevat de la narradora, que és la criada. El dolent és taaaan dolent que es passa de rosca.

En canvi, com deia més amunt, a Jane Eyre hi ha personatges molt complexos, que brillen d’una manera o altra segons com te’ls miris. Potser la més recta i impecable és la Jane, que té una moral a prova de bomba i fa únicament el que li sembla correcte, encara que això implica renunciar a la felicitat. Els dos contraprotagonistes, en canvi, tant Mr. Rochester com en St. John (sí, hi ha un home que, de nom de pila, es diu St. John), poden ser les persones més encantadores del món i enamorar-te i, unes pàgines més enllà, convertir-se en egoistes o, en el cas de Rochester, mostrar-se com a éssers turmentats que porten una càrrega molt més gran del que sembla. Tot s’acaba entenent, tot té un perquè.

De fons, sempre, el paisatge anglès, les grans cases de camp, les muntanyes amb poca població, el vent, la pluja, totes aquestes coses que fan tan british i tan de tardor. Són llibres per llegir al sofà amb manta i, si és possible, tancant-se en una caseta al mig de la muntanya.

Llibre o pel·lícula?

He deixat per al final el comentari sobre la pel·lícula. Segurament hi ha moltes versions sobre el tema, però jo volia veure la versió del 2011 amb Michael Fassbender com a Rochester i veure si estava a l’altura del llibre. El veredicte és NO.

El llibre… la peli

Aviam, no és que sigui un desastre. El dit Fassbender fa una bona representació del personatge i aconsegueix semblar menys atractiu del que és habitual. Pel que fa al personatge de la Sra. Fairfax, bona interpretació també de Judi Dench. I fins i tot diria que la protagonista, representada per una actriu per a mi desconeguda, està prou ben triada. El problema és que l’univers que Brönte construeix al llibre és tan complet, complex i embolcallant que és molt difícil recrear-lo a la pantalla.

Per rematar-ho, el que fa la pel·lícula és reproduir íntegrament alguns dels passatges del llibre, paraula per paraula, amb la qual cosa es converteix en una mena de “readers digest” de l’original, i aquesta lluita no la pot guanyar de cap de les maneres. Fins i tot en Fassi, que habitualment clava els seus personatges, queda encorsetat dins les paraules d’un personatge que, al llibre, és immens. I oju perquè estem parlant d’algú que broda personatges tan diferents com Steve Jobs o Macbeth (impressionant, aquí). Potser és perquè Rochester desperta tantes sensacions en el lector, t’absorbeix tant en la lectura i te’n fas una imatge tan concreta, que és molt difícil que un actor hi pugui entrar. En canvi, de Macbeth potser no en tenia una imatge tan clara i la pel·lícula em va agradar molt.

Conclusió? Si voleu entrar en la literatura anglesa del segle XIX, comenceu per Jane Eyre.

Les closques, de Laia Viñas

I aquí tenim l’altre Premi Documenta 2020: Les closques. Fa pocs dies parlàvem d’Els desperfectes, una recopilació de relats breus que va compartir premi amb el títol que ens toca avui, i la veritat és que no podien ser més diferents!

En aquesta ocasió, toquem una saga familiar, de les de tota la vida, que l’autora ens porta a través de l’Arnau i la seva família (tots -o gairebé tots- amb noms que comencen per A). És un llibre menudet, de tot just 172 pàgines, però no us deixeu enganyar: el contingut és ben ric! I això ens deixa clar, un cop més, que per dir moltes coses no cal fer servir sempre moltes paraules.

Així, viatjarem en dos carrils: el present i el passat de l’Arnau. El present a Gràcia, a Barcelona (a 200 metres de casa nostra, quines casualitats) i el passat a les terres de l’Ebre, on els personatges parlen en el català de la zona. He dit dos carrils però, segons com, poden ser tres, ja que també hi veurem la vida de l’Armand, el pare de l’Arnau.

Començareu el llibre amb moltes preguntes, amb incògnites sobre qui és el pare de qui, on són els avis materns de l’Arnau… preneu paciència, perquè Viñas us ho acabarà explicant tot al seu temps. I sabreu, també per què l’Arnau es retroba amb la filla quan aquesta ja té vuit anys. Salvant les distàncies, podríem dir que m’ha recordat vagament les sagues de Mirall trencat o d’El carrer de les Camèlies, i la veritat és que Viñas s’explica amb una senzillesa i una manera de mostrar-nos les coses que, en certa manera, m’ha recordat la meva Rodoreda.

Tanco dient que els premis com el Documenta van molt bé per descobrir nous valors de la nostra literatura, però que després els autors han de continuar publicant i evolucionant. Així, doncs, caldrà estar atents per veure si, un cop llançada a la piscina, la joveníssima Laia Viñas continua creixent i ens ofereix més obres com aquesta. I millors encara.

Ambrosia, de Jordi Masó

Magnífic, Ambrosia de Jordi Masó. Aplaudeixo amb les orelles, de veritat. Ja m’havia llegit La biblioteca fantasma, que també m’havia agradat molt. I és que Masó és un narrador elegant i versàtil, capaç de portar-nos històries ben diferents en un mateix recull d’històries.

Com és lògic (i com dic tot sovint), sempre hi ha una història que m’agrada més que una altra, però he de confessar que el nivell d’aquesta recopilació és altíssim, molt superior a altres col·leccions de narracions curtes que he llegit. I té mèrit, perquè n’hi ha 66! Més llargues, més curtes… hi ha una mica de tot, per més que la brevetat és el que més abunda.

Com que és pràcticament impossible parlar a fons de tots els relats o extendre’m en uns per obviar-ne d’altres, us passo quatre notes que he fet al llarg de la lectura. Veureu que hi ha comentaris sobre relats concrets, però també sobre expressions especialment ben trobades o cops d’efecte diversos.

  • Can Brull: jo hi he llegit una crítica als restaurants.
  • Cap més nit d’insomni: un relat molt bo, amb final sorpresa!
  • Casa: molt bonic, aquest; hi podem veure l’evolució de la vida a través de la casa. És breu i al punt.
  • El cafè: un relat impactant.
  • El precursor: al món literari també hi ha falsedats i postureig. Oju amb el que crea el protagonista.
  • “La crinflacció del cumbreny”: grandíssim concepte!
  • Perfecció: un bucle de perfecció amb ritme, ritme, ritme!

En resum, trobo que es tracta d’una col·lecció on hi ha una mica de tot, explicat amb agilitat i un estil molt, molt addictiu. Crec que aquesta és una de les entrades més curtes del blog, però jo, com Masó a Ambrosia, no em vull allargar més del que sigui estrictament necessari (si m’allargo més, us acabaré fent spoiler!).

Sí que vull dir, però, dues coses: moltes gràcies a Masó per ordenar els relats per ordre alfabètic (els friquis com jo us ho agraïm, mestre!) i, un cop més, un encert de Les Males Herbes, que continuen la seva carrera al marge dels camins més transitats. Si voleu continuar descobrint la seva col·lecció, no dubteu a llegir-vos La musa fingida o Matar el marit i, també, l’excels Aventures i desventures de Joan Orpí. I tingueu-los en compte per a la vostra cacera de Sant Jordi!

El jardí de vidre

El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, ens porta a la Moldàvia soviètica, abans de la independència d’aquest petit país enquistat entre Romania i Rússia. Es parla molt de la part més personal d’aquest llibre, de com es retrata la infantesa d’una nena, però crec que també és important no perdre de vista la part més històrica, la transformació d’aquesta república soviètica.

La infantesa

Amb aquesta història Tibouleac ens explica què li passa a la Lastocika, una nena que sempre havia viscut en un orfanat i que és adoptada per una dona que es dedica a recollir vidre.

Com ja diu a la contracoberta del llibre, no sabem si la Tamara ha recollit la nena perquè volia una filla o perquè l’ajudi a recollir ampolles, tot i que veurem que se’n farà un bon fart. Al mateix temps, la Tamara, d’arrels russes, li farà aprendre el seu idioma a la petita, a hòsties, si cal. Així, doncs, som testimonis d’una infantesa dura, plena de feina i amb molt poc amor.

Tot i així, la vida de la Lastocika està acolorida per l’acollida i l’ajuda dels veïns de casa seva. Tibuleac ens presenta un vida comunal rica, on cada veí té una influència o altra sobre la noia. Des de prostitutes a velles desenfeinades, passant per veterans de guerra o gent que no hi és del tot, hi ha una mica de tot i aprenem a agafar-los carinyo.

El moment històric

Al principi, no sabem ben bé en quin moment se situa la història. A més, com que de tant en tant s’alternen passat i present sense massa referències, pot ser una mica complicat saber en quin moment històric ens trobem.

A mida que avancem, però, veiem que estem en els últims anys de la Unió Soviètica, i apareixen de fons personatges com Gorbatxov o fets com l’explosió de Txernòbil. I, com a guinda del pastís, veurem com es va forjant el moviment que va acabar amb el col·lapse soviètic i la creació de països com Moldàvia. Tot això acompanyat del paper de la llengua opressora (el rus) i l’oprimida (el moldau), que amb l’arribada de la independència… (no spòiler).

Conclusió

Com podeu veure, és un llibre que es pot llegir tenint en compte almenys dos punts de vista: el més personal o l’històric. A mi, personalment, m’ha agradat llegir-lo barrejant totes dues coses, tot i que vull destacar la perspectiva històrica, que en els comentaris que he vist a les xarxes queda una mica oblidada.

No vull acabar sense fer esment de la traducció d’Antònia Escandell Tur, a qui ja havia llegit en traducció de Mircea Cartarescu. No tinc ni idea de romanès, ni mitjans per acarar la traducció amb l’original, però he de dir que la versió catalana que tinc a les mans es llegeix perfectament i que em sembla que he detectat una o dues errades en tot el llibre. Aplaudiments, doncs, per als implicats! (La traductora i, també, els correctors!)

Finalment, cal destacar la tasca d’editorials com Les Hores, que ens demostren que no tot s’acaba amb les grans literatures (anglosaxona, francesa, etc.) i que estan fent lloc a casa nostra per a autors de llengües “petites”. Diria que aquest llibre, amb final emocionant inclòs, és un dels que més m’han agradat de la selecció que fan des de l’editorial (juntament amb L’últim amor de baba Dúnia i Amor).

Si em feu fer una llista per a Sant Jordi, o per Reis, o per a l’estiu, El jardí de vidre hi serà. Un cinc estrelles total.

Matar el marit, de Li Ang

Matar el marit, de Li Ang

Bèstia, bèstia, molt bèstia. Matar el marit és una història duríssima en què l’autora no dubta a reproduir escenes de violència extrema per fer-nos arribar ben endins tot el que li passa a la protagonista, la Lin Shi. És una història molt ben lligada que ens porta al Taiwan rural, on sembla que tothom es posi d’acord per fer-li la vida impossible a la pobra noia. Aquesta és, doncs, una història sobre opressió i maltractament en una societat masclista i tradicionalista on ni tan sols les dones ajuden les dones.

Avui poc espòiler us faré perquè el títol ja ens diu com acaba la història: la Lin Shi mata en Chen Jiangshui, el seu marit. L’interès del llibre, però, està en saber per què la Lin Shi acaba prenent aquesta decisió i en veure com es va acostant al moment fatal. Tot comença quan mor el pare de la noia i ella i la seva mare es queden sense casa. A partir d’aquí, tot serà baixada i arribaran a un punt en què la necessitat les envileix, especialment a la mare. És molt dura l’escena en què la perdem de vista: ja no pot raonar com una persona.

Arran d’això, la Lin Shi es veu obligada a deixar-la i a anar a viure a casa del seu oncle, justament allà on havia viscut ella amb son pare i sa mare. Aquí la tractaran pràcticament com a una minyona i, finalment, la casaran amb en Chen Jiangshui, escorxador de porcs. No és, precisament, un home gaire simpàtic i no és gens considerat amb la seva dona, que viurà constantment amb por i sotmesa als desitjos de l’home.

Tot això, juntament amb les crítiques de les veïnes, encapçalades per l’A-Wang (una dona gran que viu just davant de casa), l’acabarà precipitant a una vida pobra, trista i sense cap mena de motivació. L’autora ho anirà desplegant davant nostre d’una manera brutal, sense pietat, demostrant que el maltractament físic i psicològic és un mal que podem trobar en qualsevol racó de la societat, exercit tant per homes com per dones.

En definitiva, és un llibre no apte per a paladars delicats. La força de la narració és immensa i trobo que la traducció en català de la Mireia Vargas-Urpí està molt aconseguida i cal donar-li el mèrit que li correspon: recordeu que el que llegim no és directament el text de l’autor, sinó que el traductor (traductora, en aquest cas) ha escrit per a nosaltres.

Matar el marit va acompanyat per un relat més breu que es diu “Nines amb corbes” amb el qual, sincerament, no he connectat gaire. Però això no importa, perquè el relat sobre la Lin Shi és un 10 que justifica la lectura (i la compra, és clar!) del llibre. Així mateix, valoro molt positivament el pròleg de Manel Ollé, que ens porta, precisament, al lloc on se situa la novel·la. Jo, que moltes vegades no em llegeixo pròlegs ni introduccions perquè els trobo fats i excessivament llargs, he gaudit molt llegint aquest. I també m’ha agradat molt la peça que tanca el llibre, anomenada “Zhan Zhousi mata el marit”, que és una breu explicació del cas real en què es basa la història del llibre. Va passar a Shanghai als anys 30 i fa posar els pels de punta.

Així, doncs, una vegada més, la gent de l’editorial Les males herbes l’encerten amb un llibre que et remou bo i acostant-nos literatura xinesa, que costa d’aconseguir en català. Aplaudeixo, doncs, la seva iniciativa i continuaré llegint els seus llibres (xinesos o no), dels quals soc molt fan. Mentrestant, si voleu llegir més literatura xinesa forta en català, us recomano molt El passat i els càstigs, de Yu Hua, publicat també per Les males herbes amb traducció de Carla Benet.