Gairebé a punt de tancar el primer trimestre del 2024, jo encara arrossego la valoració de les lectures de l’any passat. Últimament em ve més de gust llegir que no pas comentar el que he llegit, i això es nota.

Però anem al gra.

Per començar, comentarem el volum de lectura. En total, vaig llegir 94 llibres, un dels quals ja el tenia a mitges perquè era una lectura conjunta que va durar dos anys (per als curiosos, direm que és Sueño en el pabellón rojo). Com que ja sabem que els llibres poden ser molt llargs o molt curs, diguem que aquests 94 es tradueixen en 28.943 pàgines. Així, doncs, la tendència a l’alça es manté, ja que el 2022 vaig llegir 93 llibres/26.257 pàgines i el 2021 van ser 93 llibres/26.111 pàgines.

Com podeu veure, la majoria no superen les 500 pàgines, però hi ha tres totxos que ronden o superen les mil i uns quants que estan entre 500 i 600. El més llarg en tenia 1267, mentre que el més curt va ser de només 35. Això deixa una mitjana de 307 i una mediana de 270. Vaja, que els que em llegeixo més ronden les 300 pàgines.

Pel que fa als idiomes de lectura, ja sabeu que m’agrada llegir en versió original tant com puc, però clar: hi ha idiomes que els he de llegir traduïts. A l’hora de triar llibres no tinc en compte si són originals o traduïts, i aquest any la proporció ha quedat així: 50 llibres traduïts i 44 originals. En relació amb això, també vull fer una ullada a les llengües en què he llegit.

Com podeu veure, continuo llegint més en català (45 llibres), ja que és la meva llengua i la faig llegir tant per descobrir producció pròpia de casa nostra com per accedir a obra estrangera traduïda. El castellà (18 llibres) em serveix únicament per llegir obra traduïda, i amb el francès passa pràcticament igual (4), mentre que l’italià (14) i l’anglès (13) em serveixen per descobrir versions originals i traduïdes. La proporció de català es manté perquè un de cada dos llibres que llegeixo estan en aquesta llengua.

I, com acabo de dir, aquestes llengües em serveixen per descobrir altres cultures. Així, el ventall de llengües originals dels llibres llegit és força més gran.

Veieu que aquí agafa més presència l’anglès, ja que he llegit força obra traduïda al català, i perd una mica de força el català, ja que hi he llegit obres traduïdes d’altres llengües. El xinès n’acumula 11, totes llegides en traducció, mentre que l’italià es manté en el mateix nombre, senyal que només hi he llegit obra original. El castellà es dilueix, ja que només he llegit 3 llibres escrits originalment en aquesta llengua (3 Carvalhos).

Després de totes aquestes valoracions, em queda la més important: la qualitat percebuda de les lectures. No és un valor que normalment comenti a les ressenyes que faig, especialment a les d’Instagram, perquè considero que és marcar en excés el valor del llibre, i com que al final tot això és subjectiu… Però sí, internament, al meu excel, dono estrelles a tot el que llegeixo.

Perquè pugueu entendre una mica la meva escala de valoracions, el 5 és sublim i el dono rarament perquè considero que la perfecció no existeix, o sigui que soc molt rata amb aquesta puntuació. Pel que fa al 4,5, fa referència a llibres pràcticament sublims, que m’han fet disfrutar molt o m’han remogut molt. Els 4 equivaldrien a un notable alt, i són llibres que he disfrutat molt i que recomano a qui vulgui. El 3 és un llibre que està bé, es fa llegir, però buenu, no és imprescindible, mentre que el 3,5 és un llibre que, sense ser un gran què, considero que està per sobre de la mitjana. Els 2 i 2,5 són llibres que no m’han agradat, i solen ser obres que no acabo (la vida és curta i hi ha molt material per llegir). En aquesta gràfica es pot veure que el 2023 va tenir més llibres bons que llibres merdeta: si sumem els llibres entre 3,5 i 5 estrelles, arribem al 51%. I he tingut força sort amb els que no m’han agradat, que tot just arriben al 17,2% (bé, també podria ser menys).

I fins aquí el meu resum lector del 2023. Espero que aquest any estigui ple de sorpreses agradables i que l’any que ve, en aquestes dates, pugui donar-vos uns números similars… o millors encara!

I resulta que Alina Bronsky torna a parlar en català, aquest cop amb la veu de la Rosalinda, una dona que se’ns diu que viu més allà dels Urals. És la tercera dona potent que ens porta, i diria que és llibre més ambiciós dels que li he vist publicats en català per l’editorial Les Hores (no publicats en l’ordre dels originals). Fem memòria?

El primer va ser L’últim amor de Baba Dúnia, on coneixíem una àvia entranyable i tossuda que vivia a prop de Txernòbil. Aquest llibre continua essent el que més endins m’ha arribat, ja que vaig ser testimoni del desastre nuclear i és una cosa que m’ha quedat.

El segon que vam rebre va ser La trena de la meva àvia, on topàvem amb una àvia encara més tossuda i manaire, la Margo, que havia emigrat a Alemanya amb el seu marit i el nét. Vam repetir èxit amb una història familiar.

Ara, amb Els plats més picants de la cuina tàrtara, anem un pas més enllà per entrar en un llibre que toca molts temes, des de la uniformització soviètica i el poc respecte per la cultura tàrtara fins a l’emigració a Occident i el preu que té, la relació amb fills i néts, la malaltia, i molts altres que podem anar trobant. De fet, diria que aquest llibre és com una carxofa, que vas pelant i pelant fins que arribes al nucli.

Com deia més amunt, en les històries de Bronsky que tenim en català la protagonista sempre és una dona d’una certa edat amb un caràcter fort. Aquest cop tenim la Rosalinda, una dona d’una edat que no he acabat de filar però que, en tot cas, és més jove que les altres. Es tracta d’una dona amb una autoestima molt alta, que no reconeix els errors i que, segons ella mateixa, fa de bon veure. No dubta a aprofitar el seu atractiu per aconseguir el que vol, i si considera que algú altre és poca cosa també ho diu. Té uns objectius propis, i no dubta a aplicar-se a fons per aconseguir-los. Al seu costat, personatges com el marit i la filla són simples putxinel·lis que fa anar al seu gust per aconseguir el que es proposa.

Però, ah! Quan finalment sembla que aconseguirà el que vol s’adona del preu que cal pagar, que la moneda que ella tenia preparada no és la moneda de canvi que els altres volen. Començarà aquí una segona part que ens porta a l’altra banda del mur de Berlín, on les coses funcionen diferent i descobrirà, també, altres maneres d’aconseguir el que vol. 

Tenim davant nostre, per sobre de tot, una dona decidida que no dubta a actuar. Queda a les vostres mans decidir si us és simpàtica o si, per contra, la trobeu un monstre. En tot cas, Els plats més picants de la cuina tàrtara és un llibre molt complet que m’ha ben enganxat.

Heu llegit algun dels llibres d’aquesta autora? Us escolto!