La muerte del sol: un Yan Lianke obscur

Hi ha llibres de Yan Lianke que passen a plena llum del dia, que tenen una claror especial. La muerte del sol, en canvi, passa durant una nit, una única nit, i és una història fosca que et fa pensar per què la deu haver escrit Yan, o què representa.

Fins ara, els llibres que havia llegit d’aquest autor eren força transparents i s’hi podia veure o intuir la part de crítica social, per no dir que el període que cobrien les històries era més o menys ampli. Amb La muerte del sol, en canvi, el temps és molt curt, tot i que l’autor fa cabre moltes coses en la narració, i no és tan fàcil saber si hi ha crítica i a què es refereix. Sí, hi ha qui diu que és una crítica al somni xinès de Xi Jinping, o un apocalipsi zombi, o…

De què va La muerte del sol?

En aquesta ocasió, Yan Lianke ens parla d’un poble, Gaotian, en què, una nit, pràcticament tots els habitants es tornen sonàmbuls. Mentre estan sonàmbuls actuen per instint, de manera que hi ha qui se’n va a treballar al camp o qui es deixa portar per desitjos ocults i fa coses que, si estigués despert, no faria. Alguns, fins i tot, arriben a morir per excés de feina (tota la nit segant a mà sense parar!) o se suiciden de la manera més tonta, com si fossin lemmings d’aquell clàssic dels jocs electrònics.

Entre els qui cedeixen als desitjos que, desperts, contindrien, hi ha tot de gent que assalten les botigues i roben. I, pitjor encara, hi ha gent d’altres pobles que, tot i estar desperts, s’afegeixen als sonàmbuls i aprofiten l’ocasió per robar el que volen, ocupar cases o alimentar deliris de grandesa. A més, tot això va alimentat per revenges entre veïns motivades per problemes anteriors. En certs moments, hi ha coses que m’han recordat la pel·lícula The Omega Man, de Charlton Heston, que de petita em feia força yuyu.

En tot aquest merder, en Niannian i el seus pares estan desperts i s’adonen de la magnitud de la tragèdia i intenten fer-hi front despertant els seus veïns. El que no us diré ara és si se’n surten o no, ni si realment el Sol mor. Per saber-ho, ho haureu de llegir. 🙂

Factors externs

No sé si sabrem mai ben bé a què fa referència Yan, tot i que en una entrevista a The Guardian va dir que el que volia era explicar què passa quan el ser humà es deixa emportar per les seves passions i desitjos més ocults. Mmmmm… vols dir que no hi ha res més? Pot ser que també ens parli de què passa quan actuem a cegues, seguint el que fan els altres? Com quan una persona fa una cosa i, sense pensar gaire, la resta ens hi afegim? I aquesta cosa no té per què ser necessàriament correcta…

En tot cas, continuo aplaudint l’aposta que Automàtica Editorial fa per Yan Lianke, un dels autors més potents de la Xina actual. Aquest és ja el cinquè llibre d’aquest autor que tradueixen al castellà (els trobareu tots en aquest blog), i tots han estat traduïts per Belén Cuadra Mora, que ens ofereix uns textos absolutament meravellosos que et fan voler llegir més, fins i tot quan el llibre entra en fases més lentes. I parlant de fases lentes, si llegint La muerte del sol hi ha algun moment en què penseu que la història és massa lenta per l’estona en què passa, no defalliu: l’autor ens desperta de cop amb la reacció de la família protagonista, i la part final guanya ritme fins a arribar a un final explosiu.

Si teniu més ganes de Yan Lianke, aquí teniu la ressenya d’altres llibres seus:

I a El confidencial van publicar una entrevista que també us recomano.

Qui salvarà el Corredor Mediterrani?

Aquesta vegada us porto un llibre que no és de ficció. Es tracta de Qui salvarà el Corredor Mediterrani?, de Jordi Torrent, cap d’Estratègia del Port de Barcelona, que ha publicat Pagès Editors. Feia un temps que el tenia a la llista d’espera, però havia de trobar el moment adequat per llegir-lo, ja que el tema feia preveure una lectura contundent i el 2020, fins al moment, ha sigut més aviat un any per dedicar a la lectura lleugera.

Peeeerò em vaig equivocar. Tot i que és evident que aquest llibre condensa moltes dades i coneixements, Torrent l’ha sabut escriure d’una manera àgil i amena, i ha estat un plaer llegir-me’l i aprendre coses. Força coses.

De què va, aquest llibre?

Al llarg de 200 pàgines i poc, l’autor ens explica, entre altres coses, què és el Corredor Mediterrani, quins fonaments històrics té o quins factors juguen a favor o en contra seu. Ara bé, la cosa no és queda aquí.

En realitat, el Corredor actua com a eix vertebrador del llibre i serveix per enllaçar amb les grans rutes mundials de transport de mercaderies: la ruta àrtica, la del canal de Suez, la del canal de Panamà, la del cap de Bona Esperança i… la nova Ruta de la Seda! Aquí és, sobretot, on em va enganxar.

Per si no ho sabeu, soc llicenciada en traducció d’anglès i de xinès, i un dels meus punts d’interès principals són la Xina, amb atenció especial a la seva literatura. Cada mes publico una ressenya sobre un llibre d’autor xinès que trobareu a la secció Caràcter xinès, i també participo en el club de lectura per Twitter sobre El pabellón rojo.

Però tornem a Qui salvarà el Corredor Mediterrani?. Com deia més amunt, hi vaig entrar especialment per l’interès i la curiositat que tinc per la nova Ruta de la Seda, però he trobat que aquest llibre aporta moltes coses més.

D’una banda, finalment tinc una idea clara sobre què és el Corredor Mediterrani. De l’altra, el llibre conté informació molt interessant sobre les rutes que comentava més amunt. Ara us faré una mica d’espòiler, però no patiu que si us llegiu el llibre aprendreu moltes coses més:

  • El Corredor Mediterrani no és un invent d’avui. El seu traçat es correspon, aproximadament, a rutes utilitzades des de l’antiguitat.
  • Actualment la ruta àrtica planteja tantes complicacions que la fan servir menys de 20 vaixells l’any. L’escalfament global, però, pot afavorir el trànsit per aquesta zona.
  • En canvi, pel port de Suez hi passen més de 17.000 vaixells en el mateix període, tot i que cal pagar un preu de peatge molt alt.
  • La nova Ruta de la Seda surt de l’est de la Xina i arriba fins a Europa, i les mercaderies es transporten en tren. Ara bé, no us penseu que es posen en un vagó i arriben tal qual a Barcelona! Hi ha transbordaments, parades, càrrega i descàrrega.
  • La ruta del cap de Bona Esperança és molt llarga, però es pot veure afavorida si els països africans assoleixen un desenvolupament i un nivell de consum que generin necessitat de mercaderies. I no requereix peatges, a diferència de la ruta de Suez.

Com podeu veure, és un llibre ple de coses per aprendre, que val molt la pena llegir! Si us he fet entrar una mica de curiositat, podeu llegir aquest article sobre la presentació que se’n va fer poc abans del tancament. I si encara en teniu més, aneu al web de Pagès Editors i descarregueu les primeres pàgines. Ja em direu què us sembla!

Cossos celestes: Jokha Alharthi i Oman

Sabríeu trobar Oman en un mapa? Sense mirar, eh? Jo no ho hauria sabut fer abans de llegir Cossos celestes, de Jokha Alharthi, publicat en català per l’editorial Les hores. De fet, el primer que vaig fer quan vaig tenir el llibre a les mans va ser obrir Google Maps. Confesso que jo l’hauria posat al costat de Kuwait, i que on hi ha Oman hi hauria posat el Iemen del Nord (sí, quan jo estudiava n’hi havia dos, de Iemens). Jo necessito saber on passen les coses, i per això era vital veure-ho sobre el mapa.

Però deixem estar la geografia i anem al que realment interessa: la història que se’ns explica a Cossos celestes. No us faré cap espòiler si us dic que l’autora ens explica l’evolució del seu país a través de tres germanes (Maia, Asmà i Khaula) i la seva família. La narració es fa des del punt de vista de diversos personatges, tant dones com homes, i no tot queda en mans de les tres germanes. A mi, per exemple, m’ha cridat l’atenció la veu de l’Abdul·lah, el marit de la Maia, que aporta un contrapunt interessant a la perspectiva de la seva dona. I, entre altres motius, el trobo especialment important perquè poques vegades m’havia trobat un llibre dedicat a un país àrab i al paper que juguen les dones que inclogués la veu d’algun home. L’Abdul·lah no és l’únic que parla aquí, però és el primer que viu un canvi en la manera de fer, ja que la seva dona no és submissa com la generació anterior.

Fruit d’aquest matrimoni més “modern” hi ha tres fills, la més gran dels quals és la London. Veient el nom, que li ha posat sa mare, la Maia, ja veiem que aquí les coses canvien, la societat evoluciona. La London estudiarà a la universitat i viurà una vida força més similar a la nostra. No s’hi entra en profunditat, però és evident que ella no es comporta com la seva àvia, que és la viva imatge de la dona tradicional.

I ara que parlem de l’àvia, la Sàlima, cal dir que en aquesta novel·la, com que cada episodi té un narrador diferent, també anem endavant i endarrere en el temps. Aquest és, potser, l’únic punt que li podria retreure: costa una mica identificar el moment històric en què viu cada personatge. Tot i així, Alhlarti se’n surt prou bé i aconsegueix fer-nos fer tots aquests flash-backs, i ens ajuda també amb un arbre genealògic on podreu trobar els noms de la majoria de personatges de la història. Molt útil, la veritat.

Un altre tema que es toca en aquest llibre és el dels criats esclaus. De fet, algun dels personatges més destacats de la història són esclaus i veureu que el seu paper va més enllà del simple treball forçat.

No puc tancar sense parlar de la traducció de Margarida Castells Criballés, que pel que m’han dit és directa de l’àrab. El català flueix i, per això, crec que cal atribuir part de l’èxit del llibre a la traductora, que ja ha fet altres traduccions d’aquest idioma. Si n’he de triar una, destacaria la traducció de Les mil i una nits que va fer amb la Dolors Cinca i en Jaume Creus, una traducció magnífica que us recomano molt.

Finalment, vull dir que l’editorial Les hores va tenir molt d’encert de triar aquest llibre, i que és molt positiu que ens arribin textos de fora de l’omnipresent món anglosaxó. I, atenció, Cossos celestes va rebre el Premi Booker International 2019, un premi que sol destacar obres de molt qualitat! Us vull recordar que Les hores ja ha publicat altres llibres de l’àmbit àrab, com ara Mirada prohibida i Vam ser nosaltres, dos títols que us recomano molt i que ja hem comentat en aquest blog. Com veieu, teniu camp per córrer!

Severance: Ling Ma en temps de virus

En els temps que vivim, sembla adequat llegir històries postapocalíptiques que, sincerament, no estan tan lluny de la realitat. Aquest és el cas de Severance, la novel·la de Ling Ma que es desenvolupa en un món colpejat per una malaltia, la “febre de Shen”, originada a Shenzhen i que acaba afectant tot el món. Fins aquí, tot força real, oi?

La protagonista, la Candace Chen, és filla d’immigrants xinesos. Amb això l’autora aprofitarà per fer tres coses:

  • Explicar la part apocalíptica, diguem-ne “de pandèmia”.
  • Explicar el xoc cultural i l’adaptació dels pares a la societat americana.
  • Explicar la vida de la filla com a americana de ple dret.

El primer fil no us sorprendrà gaire: tots hem vist pelis en què ha mort quasi tothom i el protagonista de torn marxa d’una ciutat per buscar un lloc tranquil on refer la seva vida. El segon, tampoc, tot i que és interessant veure com retrata l’autora l’entrada en societat dels pares: estem molt acostumats a llegir històries d’immigrants que ocupen llocs poc prominents (treballen en supermercats, restaurants, etc.), però aquí els pares van als Estats Units perquè el pare acabi els seus estudis. S’adaptaran igual tots dos?

Finalment, destaco la vida de la Candace, la filla. En aquest cas, aquest fil està extremadament lligat amb el primer (la pandèmia). Veurem com busca feina, troba feina i nòvio… i decideix quedar-se de guàrdia a l’oficina quan la gent comença a marxar de Nova York. Veurem, també, com es busca la vida per sobreviure en una ciutat mig buida, i no us puc explicar més perquè aleshores us xafaria el plaer de descobrir com està relacionat aquest fil amb l’apocalipsi zombie.

En definitiva, no és alta literatura però és un llibre entretingut que us tindrà enganxats fins al final. Només esperem que la ficció (aquesta ficció) no superi la realitat…

“Les inseparables”, primera trobada amb Simone de Beauvoir

Doncs no, no havia llegit mai res de Simone de Beauvoir i la imatge que en tenia era molt diferent de la de l’autora de Les inseparables. Ha estat un plaer descobrir-la en aquesta història que, tot i que es presenta en forma de novel·la, amaga trets autobiogràfics de de Beauvoir i la seva amistat amb Zaza Lascoin.

Tot comença a escola, quan la Sylvie (alter ego de Simone) coneix l’Andrée (alter ego de Zaza). Andrée és una nena decidida i valenta, i té les coses molt clares. Com també les té clares Sylvie, que tot i així queda obnubilada per la seva companya de classe, que es convertirà en la seva millor amiga. Seran amigues inseparables.

Així, al llibre podem veure com l’amistat entre les dues noies es va estrenyent i va evolucionant a mesura que es fan grans. Al principi, la història només les inclou a elles dues i els seus pensaments, però poc a poc hi van entrant la família, els costums socials, els amics…

És, doncs, quan es van fent grans, que comencem a veure les limitacions de l’època, els rituals socials que acaben ofegant Andrée/Zaza. Són limitacions que, fins en aquest moment, no m’havia plantejat però que, de fet, havia vist també en alguna obra d’Ibsen: la limitació del paper de la dona en la societat, la impossibilitat de triar parella o estudis…

I sembla que no hauria de ser així. Tenim unes nenes que, a principis de segle XX, van a classe i tenen un entorn aparentment educat. Imagineu-vos-ho: les nenes, tot i ser ben petites, es parlen de vostè!!! Però, potser per això, es tracta d’un mon encotillat, on les formes tenen més importància que el contingut i la dona, al final, no pot fer gaire cosa més que fer de mare i inculcar en les filles el que li han inculcat a ella, per més que hi fos contrària en el seu moment.

Atenció: espòiler!

A part de tot això, m’ha impactat l’obsessió de Simone amb Zaza (o de Sylvie amb Andrée): està pendent d’ella en tot moment i li té una afecció que gairebé qualificaria de malaltissa. De fet, quan vaig començar a llegir aquest llibre ja sabia més o menys com acaba i, veient com anava creixent l’atenció que Simone li presta a Zaza, els extrems a on arriba, només feia que pensar que, quan es produís la pèrdua, seria molt dur.

I ho devia ser, perquè en aquesta novel·la es veu la necessitat de l’autora d’escriure sobre l’amiga, de buidar el pap. Suposo, doncs, que és just i adequat publicar-la a mode pòstum.

He de dir que m’ha agradat molt, el llibre, i que trobo tot un encert que Angle Editorial l’hagi publicat en català, amb una traducció de Margarida Castells que s’intueix elaborada i que flueix perfectament. Tindrem oportunitat de parlar més d’aquesta traductora, ja que tinc en cua un altre llibre traduït per ella. Pel que fa a l’editorial, us recomano un altre llibre que va publicar i que em va agradar moltíssim: El camí dels esbarzers. El recomanaria sense parar.