Yu Hua. The seventh day. Pantheon, gener 2015. Edició Kindle, equivalent a 224 pàgines. Títol original: 第七天. Traductor: Allan H. Barr.
Què podem dir de The seventh day? Doncs, d’entrada, podem dir que no és una novel·la. Ho sembla, però no ho és. Yu Hua aprofita la mort del protagonista per fer un repàs a temes diversos de la societat actual xinesa, i dispara a matar. Sense convertir els temes en l’element principal de la història, ens parla de:
La demolició indiscriminada i forçada d’edificis al centre de la ciutat (fins i tot, en alguns casos, sense avís previ).
Pràctiques il·lícites als hospitals, com ara el tràfic de fetus.
La “petita” corrupció combinada amb la importància dels guanxi.
El tràfic d’aliments defectuosos i contaminats (llet per a nounats, per exemple).
Tortura i abusos policials.
Migració de la gent jove cap a les grans ciutats.
Manipulació de la informació.
Consumisme entre els joves.
Condicions infrahumanes de vida en alguns casos.
Tràfic d’òrgans.
No se salva ningú.
Com en altres històries de Yu Hua, a part de la crítica social trobem elements gore, com ara quan el mort es torna a posar el nas a lloc o quan neix mateix, i també quan es troba els bebès morts… De fet, només cal veure la història que envolta el naixement del protagonista, que neix al tren, quan la seva mare va al WC i s’ha d’acotar… no us vull xafar la sorpresa, però… ja sabeu com són les letrines del tren, oi? Si no, ja ho entendreu quan arribeu al tercer dia.
A part dels elements gore i crítics, també trobem en aquest llibre els detalls còmics de Yu Hua, com ara quan parla d’un home amb problemes d’erecció i diu que “el seu avionet no s’enlaira” per més que ho intenta.
I com ho articula, tot això? Doncs aprofita la mort d’en Yang Fei per fer-lo buscar el seu pare. I mentre el busca va trobant persones que ha conegut al llarg de la vida i que introdueixen cadascun dels temes que he esmentat més amunt. Els troba, recorden la història d’aquella persona i el motiu de la mort i, al final, els deixa enrere per continuar buscant el pare.
En definitiva, si buscàveu una història com pugui ser Brothers o Vivir, no la trobareu en aquest llibre. El que sí que hi trobareu és el Yu Hua més combatiu en estat pur, amb informació sobre els problemes actuals als quals s’enfronta el seu país. Una mena de barreja entre China in Ten Words i El passat i els càstigs. No us el deixeu perdre.
Si heu llegit l’entrada que vaig fer sobre Quartet de tardor, us sonarà la descripció de Terra inestable, un llibre de Claire Fuller publicat per l’editorial Les hores. Seria aquesta: es tracta d’un llibre que tracta gent normal que viu en llocs normals, i que no ve acompanyat de la gran fanfàrria amb què ens hem acostumat a rebre segons quins llibres. Era, doncs, esperable, que passés desapercebut: no l’he vist voltar gaire per les xarxes.
Us diré, però, que Terra inestable és un llibre que pot arribar-nos molt endins. Perquè parla de la vida senzilla, d’un entorn rural, de la bellesa de les petites coses, però també de les misèries, del poder que tenim sobre la gent que ens és més propera (sobretot els que depenen de nosaltres), dels petits drames quotidians que podem viure nosaltres mateixos o que podem veure en el nostre entorn més immediat.
No em posaré més misteriosa del compte. La història que ens porta Claire Fuller parlen de la Jeanie i en Julius, uns germans bessons de 51 anys que viuen a les afores d’un poblet d’Anglaterra, en un entorn una mica aïllat. S’estan amb la mare, la Dot (nom més british, impossible), i passen amb molt poc. Ells no controlen res, tot està en mans de la mare, o sigui que quan aquesta mor de cop no saben ni com han de tramitar la defunció i l’enterrament.
Aquesta incapacitat per actuar, que abasta tots els àmbits, generarà tota mena de problemes i obstacles. Però no només això: poc a poc aniran descobrint veritats que els hi han estat ocultades, errors creats per malentesos i amors egoistes que poden malbaratar vides. Serà com si la vida tornés a començar, i haureu de llegir-vos el llibre per saber si se’n surten.
No us puc donar més pistes, però vull tancar el cercle i tornar al que deia al principi: és un llibre que m’ha agradat molt perquè, poc a poc, com qui no vol la cosa, se’t fica a dins i empatitzes amb els protagonistes. Jo, potser perquè tinc exactament la mateixa edat que ells dos, m’hi he sentit molt propera i he vist com hauria pogut ser la meva vida si no hagués nascut a casa meva.
Vull acabar dient que la traducció, de Josefina Caball, és dolça i tendra quan ho ha de ser i trista o dura quan toca. I només em queda felicitar l’editorial per la bona tria i per la coberta tan bonica que li han fet. Realment, és un llibre eteri i, al mateix temps, resistent com les plantes de la tapa.
Avui us vull parlar de Le puits, un llibre de Lu Wenfu que no sabia pas què em portaria. El vaig comprar una mica a l’atzar, sense haver llegit mai res d’aquest autor, i ha resultat una lectura força interessant. L’editorial ja era una bona garantia, ja que Editions Picquier té un bon assortiment de literatura xinesa i de l’Àsia Oriental en general.
Com he comentat en altres ocasions (fins i tot al podcast que fem amb la Mireia Vargas Urpí, L’any de la rata), a la Xina hi ha una tradició important de novel·les curtes (o relats llargs, com ho vulgueu dir), que troben lloc en el sistema editorial amb una certa facilitat. Estem parlant de narracions que ronden les 80-100 pàgines i que permeten desenvolupar raonablement personatges i trama. Són doncs, una mena de text força interessant per a servidora, que en els relats més curts troba a faltar aquest aprofundiment.
En el cas que ens ocupa, el llibre inclou dues novel·les breus: “Le puits” (El pou) i “Le diplôme” (El diploma). Totes dues ens porten la vida dels carrerons antics de Suzhou, en una època en què tothom es coneixia i les xafarderies volaven.
En el primer cas, com ja anuncia el títol, tot surt arran d’un pou: és el punt de concentració de les veïnes, que hi van a buscar aigua (no hi havia aigua corrent) i aprofiten per fer-la petar. Just davant del pou hi viuen en Zhu Shiyi i sa mare, d’una família de mitjans vinguda a menys. Es vol casar amb una noia maca, que faci les feines de casa i que tingui un cert nivell intel·lectual, i finalment troba la Xu Lisha: formació universitària i molt bufona. Tot va bé fins que es casen i la noia va a viure a casa amb ells. La sogra es destapa com a bitxo autoritari i comencen les desgràcies. Us sorprendrà veure fins on pot arribar la gent per aconseguir el que vol, i el poc suport que pot donar el veïnat a la noia: enveja?
En el segon cas ens trobem una família formada per cinc persones (la Li Manli, el seu marit, el fill i la jove, i el net) que viuen en una casa plena de trastos i records. Cada vegada que la família vol reformar una mica la casa, es troben amb el mateix problema: no hi ha manera que la Li llenci coses i desbarassi una mica l’espai. Qui creieu que acabarà guanyant aquesta batalla per la renovació de l’espai?
En resum, tot i que no és un llibre imprescindible, és una lectura àgil i interessant que retrata amb precisió la vida a la Xina de fa 30-40 anys i que permet veure enveges, gelos, ambicions de poder i moltes altres coses.
Arran de la publicació a Instagram (@lilladeserta) de la ressenya sobre Eclipsi, el tretzè volum de la sèrie Harry Hole, algú va preguntar per quin dels llibres d’en Harry caldria començar (o quins llegir-se) i a partir d’aquí vaig dir que faria una entrada amb els meus favorits no només d’aquest noruec tirant a impresentable, sinó també de dos il·lustres italians: Schiavone i Montalbano. Intentaré, doncs, fer una petita diferenciació entre scandinoir i gialli i donar-vos una llista dels meus preferits per si us interessen de cada a Sant Jordi.
El groc i el negre
El món de la novel·la negra té mil matisos de color i mil estils diferents. No és el mateix la novel·la americana de tota la vida que la seva cosina britànica, ni les intrigues del nord d’Europa que la vida lluminosa de les novel·les italianes. Per no parlar de la policíaca xinesa, que a mi no m’acaba d’entrar. Em consta també que n’hi ha a Japó i a Corea, però encara no m’hi he estrenat.
En aquesta entrada us vull parlar únicament dels dos subgèneres que freqüento més: la novel·la negra nòrdica (scandinoir) i la novel·la policíaca italiana (gialli). Per fer-ho us parlaré de les 6 sèries que més o menys segueixo:
Del nord: Harry Hole, Sebastian Bergmann, Erika Falck.
Del sud: Salvo Montalbano, Rocco Schiavone, Ernesto Maccadò.
Tinc la teoria que totes dues branques estan molt influïdes per les condicions ambientals en el sentit més ampli: variables sociales, però també meteorològiques. Fem-hi una ullada.
Scandinoir o noir nòrdic
La família escandinava és fosca com una nit d’hivern a Oslo (o a Reykjavík, o a Estocolm… ). Els delictes solen ser més sagnants i complexos; els motius, més recargolats. Sempre em quedo amb la sensació que hi ha alguna cosa en la foscor, una ment molt malèvola que ho embolica tot. Només cal veure les novel·les que ens va deixar escrites Stieg Larson: eren fosques, macabres, depriments.
Si repassem la sèrie de Harry Hole, de Jo Nesbo, podem veure que és un personatge trist, torturat, sense esperança en el futur. Fins i tot quan les coses li comencen a anar bé el seu autor li fot castanya. Les seves pèrdues de consciència motivades per l’alcohol són llegendàries. És destraler, sense cap mena d’amor per la (seva pròpia) vida. Les víctimes pateixen molt abans de morir. Tot plegat, un drama que se sol desenvolupar a Oslo i rodalies (amb algunes excepcions notables) partint d’un personatge central tirant a desequilibrat que, tot i això, adoro. Potser per tot això, tot i que Michael Fassbender és un gran actor, no em va convèncer fent de Harry: té una mirada massa lluminosa.
En Sebastian Bergman és suec i té molts pocs seguidors que l’estimin. “Fill” de Hjorth i Rosenfeldt, creadors de sèries de televisió com “Bröen” (The bridge), és un psicòleg amb empatia zero per la gent que fa el que li rota sense tenir en compte els sentiments de ningú. A diferència de l’adoració que tinc per seguir en Harry, en aquest cas el segueixo perquè necessito saber quina una en farà de grossa. Treballa com a psicòleg a Estocolm i ajuda la policia a resoldre determinats casos d’assassinat, però sincerament no entenc com pot dedicar-se a ajudar ningú perquè és d’aquella gent que enerva de del primer dia.
L’última del trio és l’Erika Falck, creada per Camilla Läckberg, també sueca. Comparada amb els altres dos és un pes mosca, i diria que en aquest cas l’autora ens acosta més el dia a dia de l’Erika. No hi ha tanta foscor, i m’atreveixo a dir que la finalitat no és només desxifrar els casos, sinó retratar la vida d’una dona que té fills i treballa, i demostrar que encara queda cosa per fer. A part d’això, té un cert to “políticament correcte” que no espero trobar en aquesta mena de novel·les, i potser per això és la que menys m’inspira.
Hi ha altres il·lustres personatges en aquest àmbit, com ara Varg Meum (de Gunnar Staalesen, noruec), Carl Mørck (de Jussi Adler-Olsen, danès) o Ari Thór (de Ragnar Jonasson, islandès), però encara no els conec gaire.
Gialli
Per quins set sous a Itàlia anomenen gialli (grocs) aquestes novel·les? No ho sé, però amb això ja veiem que són una mica diferents de les escandinaves. I és que el rerefons d’aquestes obres és molt més lluminós que el de la branca nòrdica. En general, els delictes i assassinats no són tan macabres (tot i que hi ha sang pel mig, és clar), i per més que serveixen de pal central del paller també tenen molta importància les circumstàncies dels investigadors, els seus amics i familiars (i fins i tot, en algun cas, les mascotes). Així, quan la investigació està en marxa podem trobar-nos que l’autor se’ns emporta en una altra banda. Ah, i té molta importància el menjar!
Montalbano, per exemple, es passa mitja vida lloant l’olor de les coses i fotent-se com el quico. Menja gairebé sempre al mateix lloc, i té una dona de fer feines que cuina com els àngels. Viu en un poble imaginari de Sicília, a la vora del mar, i el seu autor, Andrea Camilleri, va escriure 27 llibres per a la sèrie normal i 3 o 4 spin-offs. És un plaer llegir-lo perquè aconsegueix situar-te a l’illa i t’acosta els personatges fins al punt que et sembla d’estar parlant amb ells. Hi ha personatge entranyables i altres més petardos, però tots es fan estimar (no hi he trobat ningú que realment no suporti). En alguns capítols apareixen problemes que afecten l’illa, com ara el drama dels immigrants que arriben en pasteres i les màfies que els controlen, o, parlant de màfia, la famosa Cosa Nostra, que apareix de refilada.
Un altre que menja, però no tant, és Rocco Schiavone, creació d’Antonio Manzini. Schiavone és un policia romà que fa una pífia important i, com a càstig, el “desterren” a Aosta. No li agrada estar-s’hi: fa fred, sempre plou o neva i tot li sembla malament. Tot són “tocades de collons” (no sé com ho diuen en català, però en italià fan servir la meravellosa expressió “rottura di coglioni”) i diu molts més tacos que Montalbano. És un tio mig delinqüent i molt borde (però com tots els bordes té el seu corasonsito) i per “enfocar” bé el dia es fuma un porret a primer hora del matí, tan bon punt arriba a l’oficina. En aquest cas diria que també es retrata la divisió nord-sud italiana, més forta del que ens pensem. I tornant al menjar, aquest no cuina ni que el matin i dona molta importància a l’esmorzar, que sol ser un cafè i un entrepanet o un croissant (algun dia faré un estudi de les seves valoracions sobre la qualitat d’aquests productes).
El tercer en discòrdia és Ernesto Maccadò, sortit de la ploma d’Andrea Vitali. Aquest actua a Belluno, a la zona del llac de Garda (Veneto) i el menjar li fa la dona. És l’únic dels tres que està casat, i les seves històries passen a mitjans del segle XX. Hi trobarem, doncs, una recreació històrica important i molt interessant, amb casos que no sempre impliquen mort. És interessant, doncs, tant des del punt de vista policíac com de del punt de vista històric. No l’he llegit tant com els altres, però és prou entretingut! A part d’aquests tres, a Itàlia hi ha la tira de personatges/autors de gialli. Jo diria que cada ciutat té el seu. Tenim Proteo Laurenti a Trieste, però també Bordelli a la Toscana i tants altres que tinc pendents, com ara Mina Settembre, una dona que desenvolupa la seva activitat a Nàpols. Si teniu curiositat, podeu anar a la llibreria Le Nuvole, on tenen tot una secció dedicada a aquest gènere amb llibres per a cada província d’on és cadascú: podeu ver la volta a Itàlia només llegint-los.
Llibres destacats de les sèries
Com a bona cap quadrat que sóc, quan algú em pregunta quin llibre li recomanaria d’alguna d’aquestes sèries jo li dic que “el primer, per anar seguint”. De tota manera, soc conscient que no tothom se’ls vol llegir tots, o sigui que tot seguit us cito els que més m’han agradat o considero que destaquen.
Harry Hole
El pit-roig
El redemptor
El pack format per: “Set”, “Ganivet”, “Eclipsi”
Sebastian Bergmann
Secrets imperfectes
Morts prescindibles
Salvo Montalbano
Il ladro di merendine
Un filo di luce
El menys recomanable és l’últim, Riccardino, que l’autor va escriure 20 anys abans de morir.
Rocco Schiavone
Pista negra (Pista nera)
Hagan juego (Fate il vostro gioco)
Ah, l’amore l’amore
Ernesto Maccadò
Olive comprese
A cantare fu il cane
I fins aquí les recomanacions per al Sant Jordi d’enguany. N’heu llegit algun, d’aquests? Què us ha semblat? Si teniu alguna aportació, podeu escriure als comentaris!
Ho ha tornat a fer: Jo Nesbø m’ha deixat amb un pam de nas amb Eclipsi, l’última novel·la d’en Harry Hole. És un llibre tirant a llarg, de 528 pàgines, que es llegeix ràpid ràpid. Si sou fans d’aquest escriptor-personatge, segur que ja m’enteneu.
Després de 4 anys de no saber res d’ell, trobem en Harry tirat en un bar de Califòrnia, on fa amistat amb una antiga glòria de Hollywood que li demana protecció a canvi d’allotjament i sou. La cosa s’embolica (és clar: si no, no seria en Harry!) i el poli més desquiciat del nord d’Europa es veu obligat a tornar a Noruega per resoldre un cas que la policia no acaba de mirar-se de bons ulls i que implica un magnat del sector immobiliari acusat d’assassinat.
El principi és lent i no saps ben bé on et portarà el pàjaru d’en Nesbø (especialista del despiste), però quan entres en la història ja no te’n pots escapar i recorres el centre i els boscos propers a Oslo amb els protagonistes sense voler baixar del carro. Per aconseguir-ho, l’autor utilitza el patró habitual que ja he comentat en una entrada anterior. Us recupero el fragment:
”Com ja he dit en altres ocasions, les històries d’en Harry Hole segueixen un patró aproximat, amb estructura com de muntanya russa, en què la història puja puja puja fins a la pàgina 100, on se sol fer un descobriment que inculpa algú, i aleshores baixa baixa baixa i puja puja puja fins a la 400, i així anar fent fins que, finalment, es digna a donar-los el nom de l’autèntic culpable.”
Aquest fragment correspon a l’entrada de Ganivet, i hi afegiré que les últimes 100 pàgines solen ser frenètiques i de no poder deixar el llibre. He de dir que, igual que en aquella ocasió, Nesbø ha aconseguit desorientar-me fins al punt de pensar que un personatge eren tres persones diferents i, també, que totes tres eren culpables dels assassinats. Un cacau mental que ha durat fins pràcticament última hora!
Es tracta d’un llibre quasi perfecte en què, com en altres ocasions, em sobren una mica les referències musicals. Trobo que, segons com, els diàlegs en què es parla de música no queden tan naturals com la resta i que els personatges queden una mica com “de llestos”. Però potser és cosa meva.
Una cosa que fa diferent aquest llibre de la resta de la sèrie és que, mentre que fins ara anàvem “construint” un equip, creant un “ecosistema Harry Hole”, ara estem en fase de compressió. En el llibre anterior desapareixen personatges centrals, i en aquest alguns que ja hi eren els hi agafen el relleu, però també hi ha grans il·lustres que surten molt poquet, com l’inefable Mikael Bellman (l’he trobat a faltar donant per sac, què voleu que us digui) i altres que desapareixen definitivament. He llegit en alguna banda que l’autor ha dit que ens podríem estar acostant al final d’en Harry, i aquest relleu de personatges podria correspondre a un hipotètic acostament al final o a un canvi de fase. Perquè en Harry, com en Montalbano al seu dia o com tots nosaltres, també s’està fent gran.
Finalment, cal esmentar, un cop més, la gran feina de la Laura Segarra com a traductora d’aquest volum no gens curt. Com sempre, la seva escriptura és fluida i se li ha de donar part del mèrit de quedar-se enganxat a les pàgines del llibre.
Tanco, doncs, dient que és un llibre fantàstic que està a l’altura dels anteriors (El pit-roig, El lleopard, Ganivet…) i que val molt la pena llegir. El primer 5 estrelles de l’any. Totalment recomanable per a la vostra llista de Sant Jordi!
L'illa deserta 