Solitud, de Víctor Català, amb Brönte i Rodoreda

Perquè són dones i perquè ens porten històries situades en plena natura, podríem enllaçar la Solitud de Caterina Albert amb els Cims borrascosos d’Emily Brönte. Perquè són dones, perquè són catalanes i perquè ens han aportat protagonistes femenines inoblidables, podríem enllaçar la Mila de Caterina Albert amb la Colometa de Mercè Rodoreda. Tot i que és evident que hi ha punts de contacte, la meva opinió és que totes tres obres i els personatges que s’hi troben són molt diferents. I si algú inicia una “batalla de llibres” entre aquests tres, jo us dic que em quedo amb la Colometa i la seva plaça del Diamant per sobre de les altres dues. Amb tots els respectes.

Anem a pams.

Els personatges: evolució?

Brönte ens presenta uns personatges de reaccions exagerades. Els rics i aviciats funcionen pràcticament per caprici i els criats no tenen grans opcions, mentre que el dolent és molt… dolent. Qualsevol assumpte menor es converteix en drama, i passem ràpidament del negre al blanc, pràcticament sense grisos entremig. En canvi, Rodoreda i els seus personatges, escrits pràcticament un segle més tard, són a l’altre extrem: les coses tenen un motiu, les escales de grisos abunden i, potser per això, tot plegat em sembla més proper i natural. Així, doncs, vaig llegir Brönte amb interès per descobrir un clàssic de la literatura anglesa, mentre que llegeixo Rodoreda per la proximitat que l’autora em fa sentir (la llegeixo com si la sentís parlant dins del cap).

Entremig trobem Albert i la seva Mila, una dona que encara ara no sé per què es va casar amb l’enze d’en Matias i, a sobre, es deixa convèncer per anar muntanya amunt en un temps en què fer-ho implicava, pràcticament, perdre el contacte amb el món. Per una banda, la Mila els té molt més ben posats que els personatges femenins de Brönte. És decidida, i se’n surt de tot mentre en Matias se’n va a trescar per pobles i muntanyes i la deixa sola dalt de la muntanya. Per l’altra banda, no entenc com algú es pot deixar enredar per anar a viure allà dalt, i encara menys fer-ho amb un home que no sé jo si el coneixia gaire bé…

Solitud

Aquest és el gran què, el que he trobat a faltar. Perquè quan una agafa un llibre amb aquest títol espera que no hi hagi ningú i que la Mila estigui sempre sola… però no! Hi ha tot de personatges que la van visitant, la qual cosa fa que la solitud sigui relativa. Sí, està sola davant de la vida perquè el seu marit pràcticament l’abandona allà dalt. Sí, ha d’espavilar-se ella sola per tirar endavant. Però l’ajuda del pastor o la presència del jove del mas tenen més pes del que m’esperava.

Dit això, el llibre és preciós, el vocabulari és el més ric que he vist en un llibre des que vaig llegir el Quijote ja fa molts anys. La descripció del paisatge té una qualitat cinematogràfica que et fa sentir com si hi fossis. Albert escriu amb una habilitat increïble i aconsegueix enganxar-te al llibre encara que hi hagi alguns aspectes que, com dic més amunt, no vegis clars. Quan llegeixo en català, poques vegades he de buscar coses al diccionari, i aquest cop he après paraules que no havia sentit mai.

Conclusió: tres dones potents

Albert és potència i torrentada, i considero que aquest és el típic llibre que totes les literatures haurien de tenir. Sobretot, no podem perdre de vista que és un llibre que té gairebé 120 anys, i hem d’aplaudir que hagi envellit tan dignament. Tot i que no ha estat el “fletxassu” que m’esperava, recomano que tothom que pugui se’l llegeixi, i ha estat una sorpresa molt agradable veure que l’editorial Trotalibros l’ha publicat també en castellà i que està tenint una bona acollida.

Pel que fa a Brönte i el seu Wuthering Heights, n’aprecio la prosa meravellosa, impecable, impensable en una persona de vint-i-pocs anys. Igual que Albert, va publicar-lo amb un pseudònim masculí, i tot i que tampoc m’ha arribat al cor també considero que la manera d’explicar les coses ha canviat en els gairebé 180 anys que han passat des de la seva publicació. El mèrit no se li pot negar.

I finalment tenim la meva Rodoreda. Als meus ulls, segurament es beneficia d’una evolució en la manera d’explicar les coses i en la visió que ens ofereix, força més propera que les altres dues. Potser per això aconsegueix ressonar-me dins amb més facilitat. De fet, tot el que he llegit d’ella m’ha agradat excepte un llibre, La mort i la primavera.

En tot cas, Rodoreda i Albert són dos personatges cabdals de la literatura catalana, i poder dir que a casa nostra tenim autores d’aquest calibre és un luxe innegable.

Quartet de tardor, amb Barbara Pym

Ens trobem davant d’un llibre, Quartet de tardor, que no ve acompanyat dels cants de sirena habituals en altres llibres més mediàtics: l’autora, ja morta, no és gaire coneguda a casa nostra, el tema que tracta és… normal, sense els “bells and whistles” que prometen altres lectures sobre raça, minories desprotegides, gent desvalguda o, en general, persones al marge de la societat. Però és que també hi ha gent que viu en una zona tranquil·la, sense grans sotracs, i això no vol dir que llegir les seves històries no hagi de ser interessant.

Desconeixia totalment l’escriptora, Barbara Pym, i no tenia grans referències abans de començar la lectura. Bé, això no és ben bé veritat. La traductora del llibre és la Dolors Udina, nom que, ja d’entrada, dona tranquil·litat pel que fa a la qualitat de la traducció i la qualitat de l’original: la Dolors no tradueix qualsevol cosa. Per altra banda, el llibre el publica l’editorial Les Hores, cosa que també em donava una certa garantia que la tria fos del meu gust (en general, connecto força bé amb els seus llibres).

No en vaig tenir prou, però, i vaig fer una petita investigació sobre l’autora i el llibre. Així, vaig arribar a la conclusió que seria una lectura molt british i, és clar, aquesta filla del New Wave, New Romantics i Brit Pop que és una servidora no s’hi va poder resistir.

“Let’s all meet up in the year 2000

… won’t it be strange when we’re all fully groooown” (amb 4 Os, proveu a cantar-la), ja ho deien els Pulp a Disco 2000, una cançó que parlava de com serien quan fossin grans i proposava de retrobar-se amb els companys d’escola l’any 2000 (aleshores encara quedava lluny). Sí, llegir aquest llibre et fa venir una sensació estranya perquè els quatre protagonistes d’aquest llibre, als quals l’autora segueix en conjunt i per separat, podrien ser una mena de projecció de nosaltres mateixos (o dels Pulp) en una edat en què, avui dia, no ets jove ni vell: l’edat propera a la jubilació. I és per això que la lectura, aparentment sense grans girs argumentals, t’enganxa i t’embolcalla fins que no pots parar de passar pàgines per veure què passa amb l’Edwin, en Norman, la Letty i la Marcia, que treballen junts i, a punt de jubilar-se, veuen com la vida està a punt de fer un canvi.

Tan british com “Sí, ministre”

Les cases de maó fosc en rengleres, els autobusos, la tassa de te, la roba que porten… la ploma de Pym ens porta a un entorn que hem vist en mil sèries, començant per Sí, ministre o Els joves. Sí, la novel·la se situa uns anys abans, a la dècada de 1970, però els més grans de la sala ja us feu una idea de què vull dir.

Com deia més amunt, l’autora recrea brillantment aquest entorn i ens porta la història de quatre companys de feina que estan a punt de fer “el pas”. Cap dels quatre té una família pròpia, i es comencen a plantejar què passarà quan deixin de treballar. Amb què ompliran les hores, amb qui es veuran, si es voldran tornar a veure entre ells… Les primeres a jubilar-se són la Letty i la Marcia, i aquí és on la història agafa cos. A poc a poc, les coses canvien, i anem descobrint els plans de jubilació que tenien. Hi haurà canvis inesperats que enviaran en orris alguns d’aquests plans, i també hi haurà altres històries que propiciaran canvis més immediats. Finalment, caldrà estar atent a qui està preparat per a aquesta “nova vida” i qui no.

No us puc explicar gaire coses més sense fer spòiler. Només puc dir, reprenent el que he dit al principi, que és un llibre més profund del que sembla d’entrada i que, potser pel fet de no haver creat un excés d’expectatives, l’he disfrutat molt. Una novel·la en què no passa res i passa de tot, sobre gent normal que fan coses normals… però que també fa bo de conèixer. Diria que és la història més diferent respecte de la col·lecció de Les Hores, a qui agraeixo molt el llibre. En tot cas, m’ha fet venir ganes de llegir més coses de Barbara Pym.

Eileen Chang: lluny de la Xina de Mao

Aquest mes parlarem d’Eileen Chang, una autora xinesa molt estimada, especialment, entre la diàspora xinesa i els aficionats a la literatura d’arreu del món. Aquest és un dels exemples en què un xinès es canvia el nom per occidentalitzar-lo i l’aprofitaré per posar-vos en context de cara a futurs autors. Som-hi!

Els xinesos posen el cognom davant del nom

A la Xina és costum anomenar la gent pel cognom, llevat que tinguin molta molta confiança. El que fan tot sovint, perquè l’apel·latiu sigui més proper, és afegir Xiao (petit, jove) o Lao (gran, vell) davant del cognom. Així, doncs, si un veí nostre és un senyor gran que es diu Yan Lianke, li podem dir Lao Yan, però no li direm Lianke. I, per tant, el president de la Xina es diu President Xi, i no es diu President Jinping (igual que al nostre president no li diem Pere).

En el cas de l’Eileen Chang, el seu nom en xinès és Zhang Ailing (escrit amb el sistema pinyin) o Chang Ai-ling (segons el sistema Wade-Giles). No patiu, que sona igual!

Bé, ara que us he clavat el rotllo i us he situat, passarem a veure la seva vida i obra. Si voleu més info sobre això de les transcripcions i els noms, podeu consultar la Guia d’estil de mots xinès, que vàrem elaborar amb les companyes del Grup de Recerca de Traducció del Xinès (UAB), que podeu consultar gratuïtament a la web de Política Lingüística.

Vida i obra d’Eileen Chang

Chang va néixer a Shanghai l’any 1920, en una família de classe alta. La seva infantesa va estar marcada per la mala relació entre els pares, que es van acabar divorciant, i la seva mare va decidir canviar-li el nom: de Zhang Ying (nom de naixement) va passar a Zhang Ailing i Eileen Chang. Després d’estudiar a Anglaterra, va tornar a Shanghai, on va tenir una certa rellevància durant l’ocupació japonesa de la ciutat (1943-1945). Quan el Partit Comunista va assolir el poder, Chang va marxar del país i va emigrar als Estats Units, on es va establir definitivament i va escriure, també, en anglès.

Tot i que no és la meva autora xinesa preferida, he de dir que hi ha una cosa que la fa especial, i és que les seves històries retraten la realitat del temps de guerra des d’un punt de vista poc habitual, el de la gent del seu estrat social. En aquest sentit, s’allunya de les històries de “salvació del poble” i sacrifici en nom dels altres a les quals ens té tan acostumats l’entorn del Partit Comunista. La seva poca adherència al règim va fer que durant força temps la seva obra no gaudís de gaire reconeixement a la Xina de Mao, i no va ser fins que aquest va morir que la seva figura va ser “restaurada” a l’Olimp dels escriptors xinesos.

En català tenim dos dels seus llibres:

Tots dos els ha publicat en català Club Editor amb traducció de Carla Benet (sí, la traductora de El somni del poble Ding, de Les Altres Herbes). Veureu que la ressenya de l’Amor la tinc en castellà, ja que me’l vaig llegir abans que sortís en català. Igualment, Brasers està traduït al castellà, i aquest són els dos únics llibres que trobareu en aquests dos idiomes. Si podeu llegir en anglès, us recomano els següents:

  • The Golden Cangue, la novel·la curta més coneguda d’Eileen Chang. En aquesta història, l’autora explica la història d’una dona casada amb un fumador d’opi i humiliada pels seus sogres.
  • Lust, Caution, una història que ha servit de base per a la pel·lícula homònima d’Ang Lee.
  • Naked Earth, un llibre escrit per encàrrec com a atac propagandístic a Mao.

Bé, no és poca cosa! Durant el mes aniré penjant informació sobre Chang als meus comptes de Twitter i d’Instagram.

Harlem Shuffle, de Colson Whitehead

No sé com s’ho fa aquest home, però les seves novel·les són la barreja perfecta entre ficció i realitat. La seva habilitat per documentar la realitat d’un moment concret és extraordinària, i a Harlem Shuffle ens torna a enlluernar. No és gens estrany, doncs, que Colson Whitehead hagi guanyat dues vegades el Pulitzer a obra de ficció: el 2017 amb The Underground Railroad (El ferrocarril subterrani) i el 2020 amb The Nickel Boys (Els nois de la Nickel). I són premis ben guanyats, en la meva opinió.

Qui no ha sentit a parlar mai de Harlem, a Nova York? L’hem vist en mil pel·lícules i sèries, i en molts casos se’ns presenta un barri conflictiu i perillós. Amb el llibre que comentem avui, Colson Whitehead ens hi porta i il·lustra la vida en un barri que no sempre ha sigut un mal lloc per viure. En aquesta zona, amb una població majoritàriament afroamericana, en el moment de la novel·la hi conviuen famílies d’un bon nivell adquisitiu, en bones cases, i d’altres que van més justes i s’han de conformar amb viure a tocar el tren elevat i aguantar-ne el soroll.

Harlem Suffle porta el nom d’una cançó que nosaltres hem conegut a través dels Rolling Stones, però que originalment és una canço R&B del duet Bob & Earl. Aquest llibre és una porta a la Nova York de la primera meitat de la dècada de 1960, on entrarem veient la vida d’en Ray Carney, que té una botiga de mobles (part honrada) i, al mateix temps, té contactes amb petits delinqüents del barri (part no tan honrada, que manté en secret). Ell va fent, i intenta progressar seguint la via legal, però té un cosí que sempre es fica en embolics i que l’acaba implicant en un atracament d’un hotel. A partir d’aquí, en Ray entrarà en contacte amb personatges de la mala vida i desenvoluparà dues facetes que, en determinades ocasions, el faran triar una banda o altra.

Com un documental

Fins aquí, la trama. Ara bé, la trama no és tot el que hi ha en aquest llibre. De fet, el més important del llibre no és l’atracament ni la vida d’en Ray, sinó com aquestes dues coses es barregen i s’incrusten en la realitat del barri entre 1959 i 1964.

A diferència dels dos llibres que he comentat més amunt, llegir Harlem Suffle implica un esforç addicional de documentació per a qui no coneix Nova York. Al principi, vaig haver d’investigar moltes coses, com ara el nom de les estacions del metro, els carrers, els noms de determinats grups, el metro elevat (que ara ja no hi és)… Tot això fa que la lectura de les primeres pàgines sigui més lenta i feixuga del que és habitual. També cal tenir en compte que hi apareixen paraules i expressions que no pertanyen a l’anglès estàndard i que també vaig haver de buscar (sarna con gusto no pica!). Un exemple? Els protagonistes prenen “a cup of joe”, que és una tassa de cafè.

Per altra banda, també cal estar atent a les referències històriques, que no són poques. És molt interessant com Whitehead va deixant anar molletes de pa perquè coneguem la situació dels afroamericans en aquell moment. Així, per exemple, veiem que els soldats negres rebien un tracte diferent dels blancs i també veiem els del Ku-Klux-Klan en acció, però també aprenem coses no tan òbvies, com ara el moviment “Buy where you can work”, que va aparèixer durant la Gran Depressió i es basava en no comprar en llocs que no contractessin negres. Finalment, la novel·la reprodueix la batalla campal que hi va haver a Harlem amb motiu de la mort d’un noi a mans d’un policia. Us sona, això? Doncs ve de lluny.

No us espereu un llibre amb una acció trepidant, ni amb l’emoció que hi ha en els altres dos publicats en català. És una lectura que enganxa, però que és treballada i que podríem qualificar d’educativa. A mi m’ha semblat un llibre molt interessant i atractiu, la prosa de l’autor m’ha embolcallat i la riquesa de detalls me l’ha fet llegir com si estigués veient una pel·lícula. Si hi ha el concepte de “literatura envolvent”, aquesta és la literatura de Colson Whitehead.

Un últim apunt: de moment, només està en anglès. Si podeu llegir-lo en versió original, endavant. Com deia, és una lectura àrdua però gratificant. Si no podeu, no patiu: Edicions del Periscopi el publicarà!!! Serà ja l’any que ve, i no al principi, però segur que teniu molts llibres per llegir i l’espera se us farà lleugera.

Crec que, amb tres llibres llegits i valorats amb 4-5 estrelles, ja puc dir que són #teamwhitehead.

La moglie del mercante, de Xu Dishan

Avui us porto un llibre de literatura xinesa… traduït a l’italià. I per què? Doncs perquè l’ha traduït Antonio Paoliello i m’ha semblat un llibre de molta qualitat. Es diu La moglie del mercante e altre donne cinesi, i hi trobareu quatre relats de Xu Dishan i una presentació àmplia i molt didàctica sobre l’autor, escrita pel mateix traductor.

Literatura “perifèrica”

A l’entrevista del Dia del Traductor vàrem parlar amb l’Antonio sobre la literatura sinòfona, és a dir: literatura escrita en xinès per autors que no són de la Xina, sinó de països on hi ha presència xinesa i l’idioma té presència oficial o, tot i ser d’ús minoritari, té prou pes per generar una literatura pròpia. En aquesta mena de llibres, com en el cas que ens ocupa, les històries no passen necessàriament a la Xina continental i els temes que s’hi tracten poden ser diversos dels que estem acostumats a veure en els llibres dels autors xinesos (en el sentit més estricte de la paraula). Xu Dishan és un exemple d’això que dic.

No és que me n’hagi adonat sola, no. Aquest cop m’he llegit la introducció, cosa que no sempre faig (n’hi ha que són massa llargues), i vaig veure que Xu no havia tingut gaire èxit en vida, i no entenia ben bé per què. Després de llegir-me el llibre, sí que ho vaig entendre. Bona part de les seves històries passen en llocs exòtics per a un xinès: Singapur, l’Índia… i el contingut també s’allunya del que es publicava en aquella època: tenim una dona que viu amb dos homes, una altra que emigra a la recerca del seu marit, una altra que…

Així, doncs, no és d’estranyar que no agradés als seus coetanis perquè, per dir-ho d’alguna manera, la seva obra era “poc xinesa”. Segurament, això s’explica pel fet que Xu Dishan va néixer a Taiwan i va viure a Singapur, Bangkok i Cantón, entorn dels “mars del sud”. A més, va estudiar en universitats del món occidental, com ara Oxford. Així, doncs, el seu entorn era força diferent del d’altres autors que van tenir més fortuna quan van publicar.

En resum, La moglie del mercante e altre donne cinesi és un recull de relats que fan de molt bon llegir, on les protagonistes són dones que afronten els problemes amb actitud i esperit resolutiu. No dubten a marxar on calgui per trobar el marit, o a acollir gent a casa seva, encara que això trenqui l’equilibri i l’harmonia familiar. Pel que fa a la traducció, l’he trobat molt àgil i agradable. És la primera que llegeixo d’Antonio Paoliello, però no serà l’última!