Flores tardías: torna Mo Yan

Mo Yan va aconseguir el premi Nobel de literatura l’any 2012 i, des d’aleshores, no havia publicat res de nou. Sí que se li havien publicat diverses traduccions al castellà, ja que hi havia novel·les que encara no s’havien traduït, però ha estat deu anys a publicar nou material en xinès.

Suposo que és normal. És un canvi important, passar a ser Nobel. Cal aprendre a conviure-hi. El fet, però, és que Flores tardías és una obra molt completa que segur que ha implicat molta feina i molt temps. De fet, Mo Yan n’hauria pogut dividir el contingut en ben bé dos o tres llibres. Altres ho haurien fet.

Què ens porta Flores tardías?

Aquest llibre conté dotze històries, algunes de les quals, com he dit més amunt, podrien haver sigut novel·les curtes elles soles. Aquí, però, totes juntes formen un calidoscopi on, a través dels ulls del protagonista (que és l’autor), podem veure la vida al poble de Gaomi, on va néixer Mo Yan el 1955.

La data és important, ja que una bona part de les històries que veiem en aquest llibre ens les narra l’autor quan era adolescent. Així, les podem situar aproximadament en l’època de la Revolució Cultural i podem veure trossets de la realitat que li va tocar viure. Si heu llegit altres llibres de Mo Yan, no us sorprendrà que faci servir elements autobiogràfics en les seves històries, i en aquest cas n’hi ha moltíssimes: fins i tot apareixen els seus germans i el seu pare. 

Llegint aquest llibre he tingut la sensació d’observar un formiguer ple de formiguetes que van cadascuna al seu aire però que, d’alguna manera, treballen en conjunt. I això és el que hi trobareu: un conjunt de relats que ens donen una visió de conjunt de la vida a la Xina rural. Si el llegiu amb calma, intentant valorar el que ens explica l’autor, hi trobareu també crítiques al sistema xinès. De fet, diria que el que apareix més vegades és el lament de l’autor per haver hagut de deixar els estudis a primària amb l’arrencada de la Revolució Cultural (sort que era cultural) i la impossibilitat de continuar a secundària (l’institut es reservava gairebé exclusivament per als fills dels membres del Partit Comunista). Com sempre, però, a les novel·les de Mo Yan la crítica no és explícita i cal rebuscar una mica: ell prefereix exposar les coses tal com són perquè el lector en tregui les seves pròpies conclusions.

Xerrada i més llibres

Aquest cop he tingut la sort de tancar la lectura amb una xerrada en línia que vàrem fer amb Blas Piñero Martínez, traductor del llibre, i Ángel Fernández Fermoselle, editor de Kailas Editorial i descobridor de Mo Yan per al públic de llengua castellana. Va ser molt interessant saber què pensaven ells sobre aquesta obra en concret i sobre l’autor, i si teniu curiositat per veure-la la trobareu al canal de YouTube de l’Institut Confuci, un dels organitzadors juntament amb el grup de recerca TXICC, del qual forma part servidora.

Finalment, després de diversos llibres en què no havia connectat amb Mo Yan, he de dir que he fet les paus amb ell. Si teniu curiositat per conèixer la seva obra, us recomano que comenceu per aquest mateix o, si preferiu alguna cosa més ficcionada, tireu pels seus dos grans clàssics: Sorgo rojo o Grandes pechos, amplias caderas.

Les ombres fugaces, Christian Guay-Poliquin

Tornem a tenir llibre d’un jove escriptor canadenc el cognom del qual no sé pronunciar correctament i que es va estrenar a casa nostra amb un llibre que ens explicava una història inquietant en un entorn opressiu. El llibre era El pes de la neu, i l’autor és Christian Guay-Poliquin. 

Avui us volia comentar Les ombres fugaces, que ens torna a portar Edicions del Periscopi amb traducció de Marta Marfany. Aquest és el tercer volum de la trilogia a la qual també pertany el llibre anterior i, com en l’altre llibre, la història se situa en un món en què el subministrament elèctric s’ha interromput, amb totes les limitacions que això implica (força més de les que hauria dit d’entrada). La vida als nuclis poblats és complicada i per això el protagonista, un noi jove que s’està recuperant d’un accident, intenta fer camí per dirigir-se al bell mig de la muntanya, on s’ha instal·lat la seva família (concretament els oncles i les ties materns). 

Així, comença el camí a peu, passant per enmig del bosc, per arribar al que ell anomena “el campament” familiar. Evidentment, haurà de fer marrada per esquivar la gent que, com ell, es busquen la vida al bosc o a “l’Estació”, i mentre va avançant es troba un noiet decidit i valent que també circula pel bosc. Tots dos junts s’esforçaran per arribar a aquesta mena d’Arcàdia que s’afigura el nostre protagonista.

És un bon llibre que m’ha enganxat bastant. Només té una pega: després de llegir El pes de la neu ja no hi ha element sorpresa i he entès aquesta història com a continuació de l’altra, que em va agradar molt pel seu ambient un pèl claustrofòbic i tot (continuo dient que els títols dels capítols eren genials). 

Tot i així, he de dir que és un gira-pàgines total i que me’l vaig llegir en aproximadament 36 hores. Frases curtes i sense complicacions que t’empenyen endavant, amb tocs de La carretera (jo només he vist la peli) i de El dia dels trífids (mítica sèrie de la BBC; el llibre, a l’Altra Tribu). Ah, i el campament dels tiets té un punt de 7 novias para 7 hermanos (més que res perquè tiets i tietes són tots germans) barrejat amb una sensació de “tot se’n va a la merda” que et deixa una mica pensarós. L’única cosa que li puc retreure al llibre és el final, que m’hauria agradat que fos diferent. Però clar: sóc pas escriptora, jo!

I és que podríem dir que si El pes de la neu és un llibre rodó, Les ombres fugaces és un llibre ovalat: no és tan perfecte com l’altre però no té cap cantonada que rasqui. Execució perfecta. I ara que ve l’època dels temuts amics invisibles, és un bon candidat a regal.

Eufòria, d’Elin Cullhed

No havia llegit mai res sobre Sylvia Plath. Evidentment, coneixia la seva fama com a escriptora i poetessa, i també sabia que s’havia suïcidat ben jove, i que el seu marit era tirant a impresentable. Ara, llegint Eufòria d’Elin Cullhed (publicat per Les Hores), crec que la conec una mica millor i que estic preparada per llegir obra seva.

Eufòria és un llibre que ens acosta a la vida de Plath i la ficciona. No és biografia, però està tan ben escrita i et posa tant en context que sembla que sigui la mateixa Plath que et parli. No és broma. La narració en primera persona és molt creïble, i costa molt destriar quins fets són reals i quins no. Jo m’he deixat portar i m’he creat una imatge pròpia d’aquesta parella tan peculiar.

Amb Plath em passa una cosa que poques vegades he vist: no he trobat mai ningú que em digui que la seva obra no val la pena. Tothom que l’ha llegit la valora i admet que li agrada en major o menor grau. Ara que he fet una ullada al que podria haver sigut l’últim any de la seva vida, crec que era una persona especial, en tots els sentits. En la meva humil opinió, que poden rebatre els experts i connaisseurs que hi ha a la sala, la combinació Hughes-Plath estava marcada per al desastre: un egòlatra de cuidadu no és bona companyia per a algú que té els problemes mentals de la protagonista de la nostra història.

El llibre comença fort, amb “7 raons per no morir-me”, i aleshores tira un any enrere i recrea tot aquest temps en la vida de Plath. Veurem com viu amb el marit i els fills en una casa antiga en un poblet de Devon, lluny de la societat intel·lectual en què ella estava acostumada a moure’s, però també entrarem en el seu infern personal i veurem les pujades i baixades de moral: episodis d’eufòria i deliris de grandesa, depressió pura i dura, desconfiança, necessitat d’amor, por a la solitud, orgull d’estar sola…

Pel que he llegit, Plath va ser víctima de depressió, es va intentar suicidar amb només 20 anys i sembla que patia trastorn bipolar. Clarament, no podia estar amb un home que només pensa en ell i que, a sobre, comet infidelitats i no és al seu costat quan més el necessita. Però atenció: sense voler eximir Hughes de res, crec que tampoc és fàcil conviure amb malalties com aquesta i encara menys fa 60 anys, quan estaven poc diagnosticades i no hi havia un tractament clar o d’èxit. En tot cas, encara que el llibre sigui ficció, vull creure que Elin Cullhed es va documentar (un no s’embolica a escriure una cosa així sense preparar-se) i que el que veiem en aquesta història té parts reals. Crec que ara estic preparada per llegir obres de Sylvia Plath amb un mínim de coneixement de causa.

Més enllà de Plath, però, hi ha un aspecte que m’ha interessat molt: el tractament de la maternitat. Potser és aquí on Cullhed, l’autora d’Eufòria, s’ha volgut acostar més a la seva pròpia experiència com a mare. El retrat que fa dels primers mesos dels dos fills, en què la mare deixa de ser persona per convertir-se en això, mare, és brutal. Aquelles estones que necessitaria per a ella mateixa i que no pot trobar, aquell no poder fer el que vol sense haver de preocupar-se prèviament de deixar els nens amb algú… Els dos primers anys són especialment durs, i Cullhed me’ls ha recordat amb una claredat vertiginosa. Mares del món, us hi veureu reflectides!

Elin Cullhed, autora de Eufòria

No podia acabar sense fer esment de la traducció, brodada per la Meritxell Salvany, una de les meves traductores preferides i més estimades. Llegir un text de la Meritxell és saber que hi ha feina ben feta al darrere i veure que tot flueix, que tot té la mesura justa. I, és clar, l’altra part del combo d’èxit és l’editorial Les Hores, que poc a poc va fent un camí ple d’obres que cal destacar i que, a més, té una bona selecció d’autores escandinaves.

En resum, com ja us he avançat més amunt, aquest és un molt bon llibre per acostar-se a la figura de Sylvia Plath i diria que és una bona porta d’entrada al seu món. Ara ja estic preparada per a La campana de vidre, que també tenim en català.

Tian’anmen 1989, de Lun Zhang i altres

Com potser ja heu vist, aquest curs la secció dedicada a la literatura en xinès deixa la figura #autordelmes i passa a parlar de llibres concrets. Igual que abans, serà el primer dimarts de cada mes i podeu seguir-ho a Instagram amb l’etiqueta #dimartsxinès i entrades que, en general, seran més curtes que aquesta.

Així, doncs, mentre acabem de pair els panellets, les castanyes i la ratafia, avui us porto un llibre amb el qual he sortit de la meva zona de confort. I no és pel tema, no, sinó perquè és una novel·la gràfica. No estic acostumada a la manera esquemàtica en què s’expressen els autors d’aquest gènere, limitats per espai i il·lustracions, però tot i això he trobat que és un llibre molt interessant, publicat per l’editorial Comanegra amb traducció d’Adrià Pujol i, oju al datu, pròleg de Vicent Partal. Més que una història, es tracta del testimoni d’un dels estudiants que van participar en la protesta de Tian’anmen, que va tenir un final (literalment) sagnant el 4 de juny de 1989. Les coses es poden interpretar de mil maneres, però les imatges dels estudiants rebent per totes bandes són clares i inequívoques. I a sobre hi havia periodistes de refiar, com en Partal. 

Lun Zhang, coautor del llibre i testimoni directe dels fets, va poder escapar de la Xina després d’un llarguíssim viatge que el portaria cap al nord, a la Mongolia Interior, per baixar al cap centre del país i sortir via Hong Kong, aleshores territori britànic. Avui dia, no ho hauria pogut fer (almenys, no via HK).

Aquest llibre és un repàs dels fets d’aquelles setmanes explicat d’una manera àgil i entenedora que serà molt útil a qui no conegui el context i es vulgui posar al dia: hi trobareu les petites biografies dels personatges històrics que van intervenir en l’afer, i també dades complementàries i una petita explicació dels anys anteriors a la protesta que us serviran per posar-vos en context. Al final, hi teniu també una cronologia esquemàtica que cobreix tot un segle, des del 1919 (any en què també hi va haver protestes a Tian’anmen) fins al 2019. Jo vaig estudiar a Pequín el curs 1992-1993 i vaig conèixer estudiants estrangers que havien viscut el període en la distància (la nostra universitat estava a 15 km del centre), i es veu que la tensió es respirava per tot arreu. De fet, el 4 de juny del 93 va ser un dia una mica estrany, també. Tots els aniversaris ho són, encara avui.

Per acabar, vull fer una menció especial al pròleg de Vicent Partal, que, com us deia més amunt, era a Pequín cobrint la visita de Mikahil Gorbatxov i es va trobar la protesta en marxa. La seva frase “la bala que podria haver disparat jo” arriba a l’ànima.

Si us interessa el tema i hi voleu aprofundir, hi ha molts llibres que en parlen, ja sigui com a no ficció o en forma novel·lada. Jo he llegit Beijing Coma, que també trobareu ressenyat en aquest blog i que podeu trobar en castellà amb el nom de Pekín en coma.

The Hound of the Baskerville, Arthur Conan Doyle

Oh senyor, quants anys feia que sentia a parlar d’aquest gossot! Quantes entrades sobre Arthur Conan Doyle he llegit! Quantes vegades he vist el trailer de Sherlock!

Aquest octubre, finalment, m’he llegit The Hound of the Baskervilles“, protagonitzat per l’arxiconegut Sherlock Holmes i el seu fidel seguidor, el Dr. Watson. Ha estat una manera de participar en l’iniciativa d’Instagram #victober, que vaig veure una mica tard per (intentar) planificar les meves lectures (cosa altament difícil, com ja sabeu). Total, que aquí em teniu, amb aquesta meravellosa edició amb tapa dura folrada de tela de Penguin Classics Clothbound. Cosa més dark academia i més “britlit” no se m’acudia, ves. 

I és que trobo que l’estil d’aquest autor és lu més british que us pugueu tirar a la cara. Lluny de l’escriptura apassionada de les germanes Bronte, dels diàlegs àgils d’Austen o de la mugre que transpira dels escrits del meu estimat Dickens, m’ha semblat que Conan Doyle escriu com si fos membre honorari de la Reial Acadèmia Anglesa (si és que això ha existit mai). La manera en què escriu és d’una elegància absoluta, les estructures sintàctiques, ordenadíssimes. No sobra ni falta una coma, un adjectiu… tot està mesurat a la perfecció. Un exercici lingüístic impecable que no sé si es pot transmetre amb la traducció (per més bona que sigui).

Però jo soc una friqui de les llengües, i no només d’exercicis lingüístics s’alimenta el lector, oi? 

Tranquils. Aquesta història és envolvent i aconsegueix atrapar-te tot i no tenir el ritme trepidant a què ens han acostumat els nòrdics. En aquest llibre hi trobareu, primer, una fase de situació en què veureu els dos personatges principals: Holmes i Watson. A partir d’aquí, poc a poc, anirem entrant en matèria i descobrint les pistes que ens portaran fins al final apoteòsic en què coneixerem el gos dels Baskerville, un ésser misteriós del qual havia sentit a parlar pràcticament sempre. Molt ben narrat i evolucionat!

Pel que fa al duo Holmes-Watson, mai no havia sigut conscient de lu mandón i listillo que arriba a ser el primer. No em malinterpreteu: no se m’ha fet antipàtic, però trobo que disposa com li dona la gana del temps i les energies d’en Watson, ves. Per altra banda, les pistes les fa anar com li dona la gana (que també penso: clar que sí, si un escriu ha de poder escriure el que li peti).

En resum, un molt bon començament amb aquest autor que m’ha fet venir ganes de llegir-lo més. Sense arribar al grau de devoció que li tenen altres lectors, és una història que m’ha agradat molt!

I ara, què? Hauria de mirar-me la sèrie Sherlock? És que jo tinc un problema: per a mi en Holmes sempre serà en Jeremy Brett…

La imatge que tinc de Sherlock Holmes i de Watson