Categoria: Llibres

Moscú 2042, de Vladímir Voinóvich

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Moscú 2042 és un llibre genial. Punt. Atenció, fans de la distopia, perquè ens porta a un hipotètic Moscú del futur en què el comunisme s’ha desenvolupat fins a extrems inimaginables o, més ben dit, fins a extrems que només es poden imaginar des de la crítica més càustica del sistema. Només us diré que l’autor, Vladímir Voinóvitx, es va convertir en un dissident tan molest que va ser expulsat de la Unió Soviètica.

La història arrenca amb Vitali Nikítitx Kártsev, que viatja al Moscú del futur i ens mostra el punt al qual ha arribat el comunisme extrem. Les seves aventures tan aviat són patètiques com hilarants, i tot això ve amanit amb un sarcasme i un humor “descacharrante” (no, no hi ha paraula en català que retrati tan bé aquest concepte) que retrata una societat perfectament absurda. 

No he pogut parar de riure en determinats passatges, com ara en el capítol dedicat al WC i al “producte secundari”, però no cal perdre de vista que, com deia al principi, aquesta història és bàsicament una crítica al sistema soviètic i a la deriva que podia prendre. 

En resum, un llibre que enganxa molt i que sembla molt ben traduït. No, no he acarat la versió en castellà amb l’original, però fa molts anys que llegeixo traduccions i la feina de Fernando Otero Macías s’intueix completa: no hi ha res que rasqui o que em faci pensar que hi ha conceptes estranys. Les notes del traductor també ajuden, i n’hi ha la quantitat justa i necessària. Vull destacar també la tasca d’Automática Editorial, que té una selecció d’autors de l’antic bloc soviètic molt completa i variada.

Perquè, si voleu llegir russos, també podeu saltar-vos els clàssics més tradicionals.

Les muses, de Jordi Cussà

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Avui parlem de “Les muses”, un llibre que em vaig llegir… el novembre de l’any passat!!!

No és res de nou: em fa més mandra escriure que llegir, o sigui que hi ha tot de ressenyes que queden pendents, sobretot les de llibres que han estat àmpliament llegits i comentats a Instagram, ja que l’anàlisi em costa més de fet (condicionada per ressenyes prèvies, per exemple, o perquè m’agradaria aportar alguna cosa de nou).

En aquest cas, hi havia una mica de les dues coses.

Anem al gra!

En aquestes alçades, pràcticament tothom sap que Les muses és un llibre escrit per Jordi Cussà i publicat per l’editorial Comanegra. També deveu saber que es tracta de tot d’històries entrellaçades que toquen moments i personatges importants de la història, amb una atenció especial a dones properes a aquests personatges que no han arribat a ser conegudes. Què serveix d’enllaç? Doncs una mena de beuratge que, si te’l prens, por desembocar en bogeria o en inspiració, segons com vagi (i segons la dosi).

I fins aquí la trama. Puc desenvolupar-la més, però ja ho ha fet altra gent (i ho ha fet molt bé)!

Jo prefereixo centrar-me en la meva experiència lectora. Així, us diré que, tot i que no va arribar al top 5 de l’any 2022, va ser un llibre que vaig llegir molt de gust i que em va tenir força enganxada. D’entre tots els personatges que hi surten, destacaria la interessant visió de Leonardo da Vinci i la seva conversa amb Miquel Àngel (sempre els italians, aix), i una expressió fantàstica: “em va preguntar sense meandres”, que em va captivar. Una altra frase molt bona és “El concert, més improvisat que un pet que fuig”. 

Diria que, en general, els diversos capítols i personatges estan força ben enllaçats i que hi ha una feinada immensa de documentació per part de l’autor (desconfiada que soc, em vaig dedicar a comprovar noms i llocs i fets, i tot el que vaig mirar quadrava). De fet, el que menys em va atraure són els capítols situats en el nostre present i, sobretot, no em va agradar que m’avancés quins altres personatges tocaria. També hi vaig trobar alguna errada (algun typo, més que res), però els que tinc apuntats són poquíssims, tenint en compte la llargada del llibre.

En resum, un llibre que enganxa i que m’ha agradat força!

Us l’heu llegit? Ho voleu fer?

Vera, d’Elizabeth von Arnim

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

El primer que he de dir de Vera és que enganxa. Molt. Hi arribava amb la por habitual de llegir un llibre del qual fa temps que sents a parlar, però la veritat és que aquesta història d’Elizabeth von Arnim no decep. A més, la vaig llegir en una lectura conjunta amb en Sergi Purcet, en una experiència boja que, bàsicament, consisteix a llegir sense fre i anar comentant sobre la marxa. Tenim un ritme de lectura similar, o sigui que no sol ser problema no fer spòilers. El llibre no era gaire llarg i ens l’hem llegit en aproximadament 3 dies.

Ara parlem de la història.

Tensió a foc lent

L’argument és senzill: una noia de vint-i-pocs anys s’enamora d’un home que passa els quaranta. Ella és una ànima càndida i ell un personatge extravagant que fa les coses com li rota sense tenir en compte l’opinió ni les necessitats dels altres. L’Everard Wemyss és vidu: la seva dona ha mort fa poc caient per una finestra, i fa coneixença amb la Lucy quan s’acaba de morir el pare d’aquesta. Dos éssers units pel dolor, dius? No ben bé.

La relació comença de la manera més innocent, però veurem com, poc a poc, Wemyss embolcalla la Lucy i li imposa les seves rutines i manies. Quan es casen i van a viure a casa d’ell, la presència de la Vera, la dona morta, es fa notar en molts moments, i tampoc acabem d’aclarir si la mort ha sigut accidental o suicidi. Tantes coses per saber, tantes coses a mig dir…

Tot i que el llibre comença amb una mort, la del pare de la Lucy, la lectura comença tranquil·la i ens trobem la noia a Cornualla, on estaven de vacances. El paisatge, tot i el fet luctuós, sembla idíl·lic. Fins que arriba en Wemyss. A partir d’aquí, la tensió es va acumulant i l’autora fa coure la història a foc lent. No, no hi ha grans sorpreses i tot és bastant previsible, però és que la força d’aquest relat rau, precisament, en veure-ho venir tot sense poder-hi fer res, com si una aranya ens anés embolicant amb la seva teranyina i veiéssim que no ens podem moure.

Això és el que és en Wemyss, una aranya maleïda, un maltractador psicològic de primera classe, un dèspota o, com es diu a la contracoberta del llibre, un tirà domèstic aclaparador. Ningú no li porta la contrària, llevat de la tieta Dorothy. Ella és el personatge lluminós i serè que es contraposa a aquest monstre, una dona que no s’ha casat i no depèn de ningú i que és l’única que s’atreveix a oposar-se al seu nebot polític. Se’n sortirà?

En resum, Vera és un llibre molt bo, que manté la tensió de principi a final i que no et deixa escapar. L’únic que li puc recriminar és que no m’agrada el final (no puc dir res més sense fer espòiler). Ara bé, cal dir que l’autora fa una recreació ambiental magnífica sense allargar-se excessivament en descripcions, i a estones m’ha recordat La cosina Rachel, de Daphne du Maurier, que també crea un ambient ple de tensions i mals rotllos sense una gota de sang ni fetge. Diuen que Vera és un precedent de Rebecca, de du Maurier, un altre etern pendent.

Evidentment, no puc tancar sense parlar de la traducció de Dolors Udina, que s’intueix magnífica. I és que Udina és una de les millors traductores de casa nostra i sempre és un luxe llegir-la, sobretot si va acompanyada de l’edició preciosista de “El cercle de Viena”, col·lecció que acumula grans obres de la literatura universal.

Aioua, Iowa, Roser Cabré-Verdiell

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Avui us parlo d’Aioua, de Roser Cabré-Verdiell. És una ressenya difícil de fer perquè hi ha moltes coses a dir sobre el llibre, i segur que me’n deixaré alguna. Què hi farem.

El llibre ens porta la història d’una noia, la Rut, que, bàsicament, marxa de casa per aclarir-se les idees. Aquest és el punt de partida i, al mateix temps, l’eix vertebrador de tot plegat. El motiu que se’ns dona és que “ha perdut les vocals” i que el trasllat li ha de servir per trobar-les. Com? On?

Aioua és l’espai on la Rut trobarà el que busca: combinació de present i passat, joc de creació, records propis i manllevats… tot això és el que us trobareu si llegiu aquesta història, molt treballada i intensa, en què l’autora juga amb les paraules, amb els sons, amb els llocs i els records, per construir una realitat on res no és el que sembla.

Estructura i llengua

Un cop vist l’argument, passem a parlar del que de veritat importa en aquest llibre. Perquè, d’històries en què algú escapa de la rutina per pensar i resituar-se, n’hi ha un munt. Què fa especial, doncs, Aioua?

D’una banda, l’estructura de la història. Trobem capítols en què la protagonista és una vocal i altres en què les lletres fortes són les consonants: les unes són suaus, les altres, fortes i amb un punt agressiu. Els capítols de vocals ens porten a Frankville, el poblet on la Rut s’acomoda en un motel rònec, que sembla tret d’alguna road movie americana, i serveixen de fil per seguir el periple mental de la protagonista. A mig camí entre realitat i món oníric, són els capítols que més m’ha costat processar. Pel que fa als capítols on les protagonistes dels títols són consonants, serveixen per recordar moments del passat, relacions familiars, viatges. Així, anem posant en context el present de la Rut i per què és com és. Tot plegat desemboca en un final que, per a mi, està molt ben trobat i embolica el regal que és tot el llibre.

D’altra banda, hi ha la llengua, l’estil. Cabré-Verdiell escriu amb passió, se li nota, i això fa que tingui un estil “marí”: onades que venen i van, un text que t’arrossega i et repel. Les pàgines es poden fer llargues o curtes segons el moment, segons si t’interpel·la més o menys el tema que toquen. Confesso que, en algun moment, la intensitat és tanta que em feia fora, que ho trobava empegalós. També hi ha els jocs de paraules, anagrames, relacions conceptuals, referències a paraules que comencen amb una lletra o una altra: un aspecte molt interessant que dona un aire diferent a tot plegat.

I, finalment, hi ha els personatges. L’Owen, amb un nom més simbòlic del que sembla, en Frank, líder d’una secta de “gent honesta” (nom ben trobat, no?), la Gladys, molt més important en la història del que sembla a primera vista.

Valoració global

És un llibre que m’he llegit amb molt d’interès. I és que el que publica Males Herbes rarament et deixa indiferent. Aioua es va publicar just després de Guilleries, que va ser el meu top 1 del 2022, i he deixat córrer molt de temps abans de posar-m’hi per si de cas.

Què diria sobre aquest llibre? Doncs diria que, independentment que la intensitat se m’hagi pogut fer farragosa en algun moment, és una història molt completa, sobretot des del punt de vista creatiu. I ara, la pregunta és: després d’escriure aquest tros de llibre, què ens prepararà la Roser?

Balanç de lectures del 2022

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

Fa uns dies us comentava a Instagram els llibres que més m’han agradat el 2022. Són els de la foto:

La classificació seria aquesta:

  1. Guilleries, de Ferran Garcia
  2. I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian
  3. Le ossa parlano, d’Antonio Manzini
  4. La trena de l’àvia, d’Alina Bronsky

Teniu el comentari complet d’aquests llibres en aquest post d’Instagram, però el que voldria comentar aquí és com o què he llegit durant el 2022.

Balanç i anàlisi

Les 1.031 pàgines del quartet triomfador de l’any són les millors de les 26.257 pàgines que he llegit enguany, una quantitat similar a la del 2021 (26.111), repartides en 93 llibres (exactament els mateixos que l’any passat). Si fem una ullada al nombre de pàgines, veurem que el meu “llibre mitjà” en té 287 i que la llargada es dispersa en tooots aquests puntets de la gràfica.

Sí, hi ha 5 totxos per sobre de les 700 pàgines, però la gran majoria de llibres estan per sota de les 500 i la mitjana és de 287 pàgines per llibre. El més llarg és de 1.188 i el més curt, de 44: són els breus de Camilleri, que han sigut 9. Parlant de Camilleri, ha estat el més llegit, i l’altre autor que he repetit és Ferran Garcia, de qui he llegit 2 històries; la resta són tots d’autors diferents.

Aquest any, tres dels quatre llibre que més m’han agradat els he llegit en català. Suposo que és normal, perquè és l’idioma en què llegeixo més. Si mireu la gràfica, veureu que a continuació, a força distància, hi ha l’italià. Us he volgut posar també la gràfica de l’any passat (la de l’esquerre) per comparar: català i italià han augmentat quota en detriment dels altres idiomes. Espero poder-ne afegir algun altre el 2023.

2021 (esquerra) vs. 2022 (dreta)

Igual que l’any passat, la manera de mantenir el català en pràcticament la meitat és seguir aquest patró de lectura:

  • Llibre en català
  • Llibre en un altre idioma
  • Llibre en català
  • Llibre en un altre idioma
  • … i així ad eternum

Si en lloc de veure-ho per idiomes de lectura ho voleu veure des del punt de vista d’obres originals o traduccions, el resultat és aquest:

Són números molt similars als de l’any passat (la traducció estava en el 41,9%). Com ja comentava aleshores, intento llegir sempre en versió original, però està clar que hi ha obres que he de llegir traduïdes. En general, el castellà i el francès els faig servir per accedir a altres literatures mitjançant traduccions. En canvi, en anglès i italià bàsicament llegeixo obres originals. Finalment, en català llegeixo de tot.

Per acabar, us ensenyo un gràfic que il·lustra els idiomes d’origen (i per tant, la literatura d’origen) dels llibres llegits. Aquí hi ha més dispersió, tot i que continuo amb poques literatures asiàtiques i africanes i, en general, de l’hemisferi sud (hi haurem de posar remei).

Si us hi fixeu, veureu que italià, català i anglès són els idiomes originals que més he llegit, mentre que la resta queda molt repartida. Aquest any hi ha més idiomes i literatures representades: han sigut 17, mentre que l’any passat van ser tretze.

Objectius: repàs i proposta

L’any passat em vaig fer els propòsits següents:

  • Mantenir la ràtio català/la resta: fàcil.
  • Llegir més literatura xinesa: relativament fàcil.
  • Afegir idiomes de lectura (un us l’espereu, l’altre no): difícil perquè fa molta mandra!
  • Llegir una sèrie d’autors que és imperdonable que encara no hagi llegit:
    • Arthur Conan Doyle
    • Agatha Christie
    • Virginia Woolf
    • Maria Aurèlia Capmany

No és cap gran sorpresa: n’he complert molt pocs! He complert el primer, he llegit un llibre d’Arthur Conan Doyle i m’he estrenat amb Virginia Woolf, però no he fet res de la resta. Vist això, no sé si és bona idea marcar-se cap objectiu per a l’any que comença, però estic treballant en alguna mena de repte personal que espero penjar aviat a Instagram.

Espero que vosaltres compliu els vostres!

ACTUALITZACIÓ: m'acabo d'adonar que durant gairebé tres anys he participat en una lectura conjunta que no he computat. Es tracta de "Sueño en el pabellón rojo" i té 2.358 pàgines. Això vol dir que caldria afegir-hi entre 700 i 800 pàgines. Però bé, ara que ja ho tenim tot enllestit, no ho tocarem...