Flores tardías: torna Mo Yan

Mo Yan va aconseguir el premi Nobel de literatura l’any 2012 i, des d’aleshores, no havia publicat res de nou. Sí que se li havien publicat diverses traduccions al castellà, ja que hi havia novel·les que encara no s’havien traduït, però ha estat deu anys a publicar nou material en xinès.

Suposo que és normal. És un canvi important, passar a ser Nobel. Cal aprendre a conviure-hi. El fet, però, és que Flores tardías és una obra molt completa que segur que ha implicat molta feina i molt temps. De fet, Mo Yan n’hauria pogut dividir el contingut en ben bé dos o tres llibres. Altres ho haurien fet.

Què ens porta Flores tardías?

Aquest llibre conté dotze històries, algunes de les quals, com he dit més amunt, podrien haver sigut novel·les curtes elles soles. Aquí, però, totes juntes formen un calidoscopi on, a través dels ulls del protagonista (que és l’autor), podem veure la vida al poble de Gaomi, on va néixer Mo Yan el 1955.

La data és important, ja que una bona part de les històries que veiem en aquest llibre ens les narra l’autor quan era adolescent. Així, les podem situar aproximadament en l’època de la Revolució Cultural i podem veure trossets de la realitat que li va tocar viure. Si heu llegit altres llibres de Mo Yan, no us sorprendrà que faci servir elements autobiogràfics en les seves històries, i en aquest cas n’hi ha moltíssimes: fins i tot apareixen els seus germans i el seu pare. 

Llegint aquest llibre he tingut la sensació d’observar un formiguer ple de formiguetes que van cadascuna al seu aire però que, d’alguna manera, treballen en conjunt. I això és el que hi trobareu: un conjunt de relats que ens donen una visió de conjunt de la vida a la Xina rural. Si el llegiu amb calma, intentant valorar el que ens explica l’autor, hi trobareu també crítiques al sistema xinès. De fet, diria que el que apareix més vegades és el lament de l’autor per haver hagut de deixar els estudis a primària amb l’arrencada de la Revolució Cultural (sort que era cultural) i la impossibilitat de continuar a secundària (l’institut es reservava gairebé exclusivament per als fills dels membres del Partit Comunista). Com sempre, però, a les novel·les de Mo Yan la crítica no és explícita i cal rebuscar una mica: ell prefereix exposar les coses tal com són perquè el lector en tregui les seves pròpies conclusions.

Xerrada i més llibres

Aquest cop he tingut la sort de tancar la lectura amb una xerrada en línia que vàrem fer amb Blas Piñero Martínez, traductor del llibre, i Ángel Fernández Fermoselle, editor de Kailas Editorial i descobridor de Mo Yan per al públic de llengua castellana. Va ser molt interessant saber què pensaven ells sobre aquesta obra en concret i sobre l’autor, i si teniu curiositat per veure-la la trobareu al canal de YouTube de l’Institut Confuci, un dels organitzadors juntament amb el grup de recerca TXICC, del qual forma part servidora.

Finalment, després de diversos llibres en què no havia connectat amb Mo Yan, he de dir que he fet les paus amb ell. Si teniu curiositat per conèixer la seva obra, us recomano que comenceu per aquest mateix o, si preferiu alguna cosa més ficcionada, tireu pels seus dos grans clàssics: Sorgo rojo o Grandes pechos, amplias caderas.

Les ombres fugaces, Christian Guay-Poliquin

Tornem a tenir llibre d’un jove escriptor canadenc el cognom del qual no sé pronunciar correctament i que es va estrenar a casa nostra amb un llibre que ens explicava una història inquietant en un entorn opressiu. El llibre era El pes de la neu, i l’autor és Christian Guay-Poliquin. 

Avui us volia comentar Les ombres fugaces, que ens torna a portar Edicions del Periscopi amb traducció de Marta Marfany. Aquest és el tercer volum de la trilogia a la qual també pertany el llibre anterior i, com en l’altre llibre, la història se situa en un món en què el subministrament elèctric s’ha interromput, amb totes les limitacions que això implica (força més de les que hauria dit d’entrada). La vida als nuclis poblats és complicada i per això el protagonista, un noi jove que s’està recuperant d’un accident, intenta fer camí per dirigir-se al bell mig de la muntanya, on s’ha instal·lat la seva família (concretament els oncles i les ties materns). 

Així, comença el camí a peu, passant per enmig del bosc, per arribar al que ell anomena “el campament” familiar. Evidentment, haurà de fer marrada per esquivar la gent que, com ell, es busquen la vida al bosc o a “l’Estació”, i mentre va avançant es troba un noiet decidit i valent que també circula pel bosc. Tots dos junts s’esforçaran per arribar a aquesta mena d’Arcàdia que s’afigura el nostre protagonista.

És un bon llibre que m’ha enganxat bastant. Només té una pega: després de llegir El pes de la neu ja no hi ha element sorpresa i he entès aquesta història com a continuació de l’altra, que em va agradar molt pel seu ambient un pèl claustrofòbic i tot (continuo dient que els títols dels capítols eren genials). 

Tot i així, he de dir que és un gira-pàgines total i que me’l vaig llegir en aproximadament 36 hores. Frases curtes i sense complicacions que t’empenyen endavant, amb tocs de La carretera (jo només he vist la peli) i de El dia dels trífids (mítica sèrie de la BBC; el llibre, a l’Altra Tribu). Ah, i el campament dels tiets té un punt de 7 novias para 7 hermanos (més que res perquè tiets i tietes són tots germans) barrejat amb una sensació de “tot se’n va a la merda” que et deixa una mica pensarós. L’única cosa que li puc retreure al llibre és el final, que m’hauria agradat que fos diferent. Però clar: sóc pas escriptora, jo!

I és que podríem dir que si El pes de la neu és un llibre rodó, Les ombres fugaces és un llibre ovalat: no és tan perfecte com l’altre però no té cap cantonada que rasqui. Execució perfecta. I ara que ve l’època dels temuts amics invisibles, és un bon candidat a regal.

Tian’anmen 1989, de Lun Zhang i altres

Com potser ja heu vist, aquest curs la secció dedicada a la literatura en xinès deixa la figura #autordelmes i passa a parlar de llibres concrets. Igual que abans, serà el primer dimarts de cada mes i podeu seguir-ho a Instagram amb l’etiqueta #dimartsxinès i entrades que, en general, seran més curtes que aquesta.

Així, doncs, mentre acabem de pair els panellets, les castanyes i la ratafia, avui us porto un llibre amb el qual he sortit de la meva zona de confort. I no és pel tema, no, sinó perquè és una novel·la gràfica. No estic acostumada a la manera esquemàtica en què s’expressen els autors d’aquest gènere, limitats per espai i il·lustracions, però tot i això he trobat que és un llibre molt interessant, publicat per l’editorial Comanegra amb traducció d’Adrià Pujol i, oju al datu, pròleg de Vicent Partal. Més que una història, es tracta del testimoni d’un dels estudiants que van participar en la protesta de Tian’anmen, que va tenir un final (literalment) sagnant el 4 de juny de 1989. Les coses es poden interpretar de mil maneres, però les imatges dels estudiants rebent per totes bandes són clares i inequívoques. I a sobre hi havia periodistes de refiar, com en Partal. 

Lun Zhang, coautor del llibre i testimoni directe dels fets, va poder escapar de la Xina després d’un llarguíssim viatge que el portaria cap al nord, a la Mongolia Interior, per baixar al cap centre del país i sortir via Hong Kong, aleshores territori britànic. Avui dia, no ho hauria pogut fer (almenys, no via HK).

Aquest llibre és un repàs dels fets d’aquelles setmanes explicat d’una manera àgil i entenedora que serà molt útil a qui no conegui el context i es vulgui posar al dia: hi trobareu les petites biografies dels personatges històrics que van intervenir en l’afer, i també dades complementàries i una petita explicació dels anys anteriors a la protesta que us serviran per posar-vos en context. Al final, hi teniu també una cronologia esquemàtica que cobreix tot un segle, des del 1919 (any en què també hi va haver protestes a Tian’anmen) fins al 2019. Jo vaig estudiar a Pequín el curs 1992-1993 i vaig conèixer estudiants estrangers que havien viscut el període en la distància (la nostra universitat estava a 15 km del centre), i es veu que la tensió es respirava per tot arreu. De fet, el 4 de juny del 93 va ser un dia una mica estrany, també. Tots els aniversaris ho són, encara avui.

Per acabar, vull fer una menció especial al pròleg de Vicent Partal, que, com us deia més amunt, era a Pequín cobrint la visita de Mikahil Gorbatxov i es va trobar la protesta en marxa. La seva frase “la bala que podria haver disparat jo” arriba a l’ànima.

Si us interessa el tema i hi voleu aprofundir, hi ha molts llibres que en parlen, ja sigui com a no ficció o en forma novel·lada. Jo he llegit Beijing Coma, que també trobareu ressenyat en aquest blog i que podeu trobar en castellà amb el nom de Pekín en coma.

Sunset Song, Canción del ocaso

Val, ho confesso: no havia sentit mai a parlar de Sunset Song fins que en Jan de l’editorial Trotalibros el va publicar en castellà com a Canción del ocaso. Últimament ja em passa: descobreixo llibres considerats clàssics a casa seva dels quals no havia sentit mai a parlar (l’altre és Middlemarch, del qual parlarem aviat).

En aquest cas, doncs, ens trobem amb un llibre escocès obra de Lewis Grassic Gibbon que ens porta al tombant del segle XX, moment de canvi per a la vida rural. Aquest és, doncs, el final del món tal com el coneixien els pagesos, és l’ocàs que l’autor ens mostra a través dels ulls de la Chris Guthrie, una noia escocesa que veu com la seva família es desintegra arran de la mort de la mare i que ha de triar entre seguir una educació acadèmica o tornar a casa per viure de la terra en un món bàsicament dirigit per homes. En aquesta història veurem amors i desamors, dubtes, canvis i la companyonia entre veïns davant dels desastres més inesperats. (Ja us dic que els veïns són adorables.)

En certa manera, ens pot recordar la trilogia de Holt de Kent Haruf, especialment el primer llibre. I és que Canción del ocaso també és la porta d’entrada a una trilogia, i es nota. Sí, és un llibre que m’ha agradat, però admeto que em va costar entrar-hi. Segurament hi té molt a veure que la vaig llegir en versió original i la llengua que utilitza l’autor està plena de particularitats de l’anglès d’Escòcia, des del vocabulari fins a les estructures i la manera de parlar. No me’n queixo, que en aquest jardí m’hi vaig posar sola, però és cert que les primeres 50-60 pàgines em van costar de fer passar, ja que havia de buscar algunes coses al diccionari. I quin luxe, senyors i senyores, poder fer cerques en diccionaris escocesos des del mòbil!

Així, doncs, si no teniu ganes de fer cerques i cerques en diccionaris, us recomano que llegiu la versió en castellà de l’editorial Trotalibros, amb traducció de Miguel Ángel Pérez. N’he llegit un tros i està molt ben escrita, i segur que us fa avançar millor que la versió original! 

Orgull i prejudici, de Jane Austen

Confesso que tinc un problema amb Jane Austen: confonc els títols d’alguns dels seus llibres en català. El més normal és que digui Orgull i sentiment i coses per l’estil. Au, tireu-me pedres.

Veient la foto, però, es veu clarament que avui us parlo d’Orgull i prejudici, en la magnífica versió que La casa dels clàssics ha publicat amb traducció de Yannick Garcia. Aquest és un llibre que, en condicions normals, m’hauria llegit en anglès (Austen, Brontes, Dickens, en versió original!), però vaig veure aquest llibre, tan bonic, amb traductor de garantia, i vaig decidir llegir-lo en català. A mi ja em va semblar que era una traducció molt bona, i els entesos hi estan d’acord: ha rebut el I Premi Aurora Bertrana!

Sobre el llibre en sí, poca cosa us puc dir que no s’hagi dit encara. Com ja sabeu, la història ens porta a l’Anglaterra d’Austen i ens mostra la vida d’una família amb filles en edat de casar. Per a mi, a part de veure com era la vida en aquella època, la gràcies està en uns diàlegs que són una joia, i és la mena de llibre que llegeixo amb l’Emma Thompson al cap (ja sé que ella va fer “Sense and sensibility”, però no ho puc evitar). Com que no vull abundar més en la trama, el que faré és donar-vos quatre impressions personals:

  • La mare és un plom: xerra, xerra i xerra i només es preocupa de casar les filles.
  • Les noies instruïdes però pobres tenien poques sortides: una era casar-se, com en el cas de la Charlotte.
  • Lady Catherine de Bourgh és insuportable.
  • Les aparences i la reputació de la família pesen molt en les aspiracions de les noies.

I res més. Ah, sí, una cosa: sobretot, llegiu-vos l’epíleg del traductor, que és un bon punt i final de l’obra!