Lectures d’estiu 2021

Us pensàveu que aquest any us en salvaríeu? Doncs… no! Jo començo “tard” les vacances, o sigui que fins a finals de juliol no em poso a pensar quins llibres em llegiré a l’estiu, ni quins recomanar-vos a vosaltres. Si voleu veure què he recomanat altres vegades, només cal que feu una cerca amb “lectures d’estiu” o “deures d’estiu” i trobareu tot de material d’altres anys.

Aquest any veureu que la llista és més llarga perquè hi ha unes quantes aportacions de literatura xinesa. Arran d’una xerrada que vaig fer a Vic en el marc del cicle Més Nits (moltes gràcies per convidar-me!), he vist que pot tenir un cert interès i que pràcticament ningú no s’hi fixa, més enllà de les últimes creacions de ciència ficció.

Som-hi, doncs!

(Foto de Heather McKeen a Pexels.com)

Deures, deures, deures!

Com sempre, us recomano llibres que m’he llegit. Alguns m’han agradat molt i altres no tant, però no n’hi ha cap que m’hagi semblat una xufla i potser a vosaltres us agradaran més. També aviso que és una combinació de llibres de “fons d’armari” i de novetats, perquè s’ha de llegir de tot!

Com podeu veure, hi ha una mica de tot. Començo amb dos grans clàssics de casa nostra com són Cabré i Rodoreda. Són magnífics tots dos, i us recomano els llibres que més m’han agradat d’ells, tot i que, agafeu el que agafeu, són bons. Sé que són dues recomanacions molt suades, però és que són dues grandíssimes obres de la nostra literatura i, si encara no us les heu llegit, potser ja ha arribat el moment. Si ja us les heu llegides, trieu-ne una altra de qualsevol de tots dos autors! Jo us diria Senyoria, de Cabré, i Mirall trencat, de Rodoreda.

la danza del gabbiano

Passem a Itàlia. Qui diu Itàlia, diu “extrems d’Itàlia”, perquè el que us recomano són dos sicilians de pro com Andrea Camilleri i Simoneta Agnello-Hornby, amb històries a la seva illa, i un romà com Antonio Manzini, que situa les seves novel·les de polis a l’altra punta de país, la Vall d’Aosta. Les senyores primer: Agnello-Hornby ha escrit moltes coses, però La mennulara, que podeu trobar en italià i en castellà amb el mateix títol, ens porta a la Sicília de fa molts anys amb ecos de Il gatopardo. Aquesta obra té en comú amb les que Camilleri dedica al comissari Montalbano una cosa: la llum siciliana. Si llegiu les històries d’aquest mestre del gènere policíac italià descobrireu una visió més “social” del món del delicte (us en parlo en aquesta entrada) i, si voleu, podeu començar pel primer de la sèrie: La forma de l’acqua / La forma de l’aigua (traducció de Pau Vidal!!!!). Tanca el trío italià Antonio Manzini, a qui qualificaria d’hereu de Camilleri: el seu personatge, Rocco Schiavone, és un cascarràbies molt pitjor que Montalbano, però també té el seu petit cor i, sobretot, té una patrulla que és per flipar. Jo començaria pel primer (Pista nera) i aniria llegint… 🙂

També us vull recomanar dues obres en anglès ben diferents, però que comparteixen un toc històric. D’una banda, Wolf Hall ens porta a la cort d’Eduard VIII a través dels ulls del seu home de confiança. Aquest llibre és el primer d’una trilogia dedicada a la història d’aquest monarca i retrata amb precisió l’ambient de l’època. No sé si el tenim en català, però us recomano que, si podeu, us la llegiu en versió original. Simpement magnífic. Per altra banda, us recomano The luminaries, una obra que ens porta a Nova Zelanda a mitjans del segle XIX i que va guanyar el Man Booker Prize de 2013. És un llibre èpic amb tocs de western que val molt la pena llegir (el teniu en anglès i en castellà, Las luminarias).

A continuació us vull parlar d’un autor que no tenim en català i que tampoc té gaire material traduït al castellà o l’anglès. Es tracta de Kim Leine, autor nascut a Noruega i criat a Dinamarca que va viure a Groenlàndia, on va treballar com a infermer. Fruit d’aquesta experiència va escriure Tunu, el llibre que us recomano, i El fiordo de la eternidad, un llibre també molt atractiu que trobareu ressenyat aquí al blog. Tots dos són superrecomanables, i si us agrada l’escriptura de Leine poden trobar altres llibres en francès (i en idiomes nòrdics, però aquí ja no hi arribo). Soc superfan d’aquest autor, i espero que algun dia el puguem llegir en català. Si no, hauré d’armar-me de valor i llegir-me Valdemarsdag en danès, però segur que em perdo detalls…

Si parlem de llibres que he recomanat no fa gaire, us parlaré de El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, i La caja negra, d’Alek Popov. Són molt diferents tots dos, però tenen en comú que els autors són de l’Europa de l’est. Tibuleac, de Moldàvia, ens porta els records d’una nena petita i els canvis que hi va haver al seu país d’origen. És una bona excusa (si és que en cal alguna) per fer una ullada en aquest racó d’Europa. Per altra banda, Popov ens porta una crítica hilarant i corrosiva on tant rep el sistema capitalista (oh, senyor, gloriós, el tema dels “cangurs” de gossos a Central Park) com el socialista/comunista. Aprofito per lloar la bona feina de les editorials que han publicat aquests dos llibres: Les hores i Automàtica. Quan llegeixo algun dels seus llibres sé que, tant si m’agraden com si no (que això és molt personal), al darrere hi ha feina ben feta.

I tanco la llista amb l’apartat dedicat a la literatura xinesa, a la qual dedico una secció completa, ja que és la meva especialitat.

Capbusseu-vos en la literatura xinesa!

Com deia al principi, arran de la xerrada de Vic (que podeu veure a YouTube), em vaig adonar que la literatura xinesa no està gens representada a “món-Instagram”, que és per on ara pul·lulo més, ni, en general, a les xarxes. Així, doncs, crec que ha arribat el moment de donar-la a conèixer i fomentar-ne la lectura. A casa nostra se’n publica poca, però també se’n publica en castellà i, si podeu llegir en altres idiomes, el francès, per exemple, té un ampli ventall de publicacions amb traduccions molt ben fetes. I sembla que en italià també s’estan posant les piles!

A poc a poc, doncs, aniré donant informació per a qui vulgui endinsar-se en aquest món tan llunyà i, segons com, tan proper. Mentrestant, us recomano quatre llibres per anar fent boca. Repeteixo la llista de dalt per a més comoditat vostra:

El que obre la llista és Lu Xun, considerat pare de la literatura xinesa moderna, a qui més endavant dedicaré una entrada. De moment, us recomano aquest llibre on es recullen alguns dels seus relats més coneguts. “Diari d’un boig” és molt impactant i és meravellós veure que podem ficar-nos en la pell del protagonista d’una manera tan absoluta.

Matar el marit és el més nou d’aquesta llista de llibres i ens porta una història de violència domèstica i social que posa els pels de punta. Les imatges són vívides i la narració té una qualitat cinematogràfica que no la fa apta per a estomacs sensibles, sobretot si tenim en compte que està basada en fets reals. Una aposta valenta de l’editorial Males Herbes, que ja havia publicat un recull de relats de Yu Hua, un dels meus autors xinesos preferits, i que a l’octubre ens portarà, per primer cop en català, l’altre dels meus dos autors xinesos preferits: Yan Lianke!!!! (Sereu degudament informats, my dears).

I tanco la llista precisament amb l’autor de qui us acabo de parlar: Yan Lianke. Mentre esperem tenir-lo en català, aprofito per dir-vos que en castellà s’està fent molt bona feina i que tenim publicats uns quants llibres d’ell, sobretot a mans d’Automàtica Editorial. Aquí només en destaco dos, però la veritat és que tots són molt bons. En algunes publicacions veig que es compara aquest autor amb Gabriel García Márquez, i si aquest tenia Macondo, Yan té les muntanyes de Balou.

I això és tot. Jo encara no sé què em recomano a mi mateixa. De moment, em preparo per al repte de la primera setmana amb Booktique, la iniciativa de Meyonbook que us explica en aquest vídeo. Hi participareu?

Impacto, d’Olivier Norek

Ha estat curiós llegir Impacto, d’Olivier Norek, perquè és la primera història que llegeixo en què se cita la covid-19. No és el tema central, no, però sí que et dona la idea que tota l’acció passa després de la pandèmia. Es tracta d’un llibre publicat per Plataforma Editorial amb traducció de Sofía Tros de Ilarduya.

El protagonista d’aquest llibre és Virgil Solal, un exsoldat de 45 anys que inicia una croada contra l’impacte i la degradació ambiental que afecten el nostre planeta. Per aconseguir-ho, crea un grup d’acció que es diu Greenwar i segresta alts directius de grans companyies que tenen alguna cosa a veure amb l’afectació ambiental a escala mundial. El seu objectiu no és aconseguir diners, sinó fer que aquestes companyies emprenguin accions per millorar el medi ambient.

El mètode que tria per aconseguir-ho és curiós: un rescat a la inversa. Els consells d’administració de les grans companyies afectades han de dipositar els diners del rescat en un compte corrent, i aniran recuperant-los a mesura que facin les accions que Greenwar estableix. Fins aquí sembla una bona idea, oi? No es queda els diners, actua de manera altruista i mira per al bé de tota la humanitat. Però, ai! Hi ha una cosa amb què no havia comptat: la reacció de la gent quan una cosa es fa viral.

Així, doncs, a mesura que es desenvolupa la història anirem seguint els dos encarregats de detenir en Solal, una psicòloga i un membre de la policia judicial francesa, i veurem com poc a poc es van implicant en la història i com intenten aconseguir un desenllaç feliç per als segrestos.

I per què, tot plegat? Per què Solal posa en marxa aquesta megaintervenció? Veureu que tot comença amb la mort de la seva filla, que està vinculada a tot aquest guirigall ambiental en què estem immersos.

El missatge

La veritat és que aquest llibre m’ha deixat una mica descomposta. Per una banda, és una lectura molt àgil i et fa avançar a un ritme trepidant fins al punt que me’l vaig llegir en poc més de dos dies (ronda les 300 pàgines). Per altra banda, m’he quedat amb la sensació que Impacto no és una novel·la, sinó un manifest. Tot i que la història és ficció, inclou cites i referències a fets i declaracions reals (els trobareu al final del llibre) i explica coses que tots hem sentit a les notícies. Així, doncs, podem dir que es basa en fets reals, per més que siguin fets que no estan correlacionats.

Fa una mica de por llegir aquest llibre i pensar que moltes de les coses que explica ja estan passant i que altres podrien passar en un futur proper. Potser diria que el que queda una mica despenjat és el final, que és una mica idilicopostapocalíptic, però la veritat és que el valor documental hi és. A més, Norek és policia i això es nota quan explica determinades operacions policials. Que sí, que avui dia tothom es pot documentar, però diria que l’autor les descriu de manera “natural”. En resum, un llibre que fa de bon llegir, especialment si us voleu documentar sobre l’impacte ambiental.

Els angles morts de Bagunyà

[Del meu perfil a Instagram, @lilladeserta.]

La fabbrica delle stelle, Gaetano Savatteri

[Extret del meu perfil d’Instagram, @lilladeserta.]

“Non è male”. Això és el que el pare del protagonista opina sobre el llibre que ha escrit el seu fill. I això és el que puc dir de “La fabbrica delle stelle”, de Gaetano Savatteri, que obre la sèrie dedicada al Saverio Lamanna, periodista en hores baixes que investiga casos amb un company tirant a impresentable, en Peppe Piccionello. Bé, tots dos són tirant a impresentables. 😂😂

És una bona història, amb diàlegs molt àgils i “pulles” que es tiren constantment els dos protagonistes. Tot i així, és un pes mosca davant de personatges tan idiosincràtics i potents com Rocco Schiavone (d’Antonio Manzini) i el magnífic Salvo Montalbano (de Camilleri). Ara bé, també cal dir que podria ser que aquest llibre, al ser el primer de Lamanna, no tingui encara la seguretat i força dels posteriors, o sigui que li donaré una altra oportunitat! El que he trobat curiós és que, a diferència dels dos monstres que acabo d’esmentar, en aquesta novel·la es fan moltíssimes referències al “món real”: personatges famosos (tant d’Itàlia com internacionals), llocs (té una obsessió amb anar a vendre granissat a Formentera), marques o programes de televisió. Així, doncs, seria relativament fàcil documentar exactament en quin any passa la història.

En tot cas, com sempre, és un plaer llegir els petits llibres de @sellerioeditore. Aquest, llegit en poc més de 36 hores. Heu llegit res d’aquest autor/personatge? En cas afirmatiu, què us ha semblat?

#gialli #literaturaitaliana #letteraturaitaliana #elreductecatalà #llegirenitalia #lettura #llibres

Sant Jordi 2021: els carrers seran (sempre) nostres!

Estimats, ha arribat el moment que molts de vosaltres esperàveu: una llista de propostes per petar-se els calers aquest divendres 23 d’abril, dia del patró de la lectura, Sant Jordi gloriós. Vista la meva devoció per aquest dia i sant, no us estranyarà que tingui un fill que se’n diu, oi? (És veritat.)

Els que seguiu el blog ja sabeu què cal fer, oi? Triar la categoria “5 estrelles” o “4 estrelles” i mirar què hi ha que m’hagi agradat. O cercar autors concrets (caixa de dalt a la dreta). Però això ho podeu fer qualsevol dia de l’any, i ja sabem que en certes dates assenyalades ens agrada xixa!!! Vinga, doncs, som-hi!

Aquest cop us he preparat un combinat de novetats i fons d’armari que crec que cobrirà tots els gustos. Això vol dir que teniu una primera part amb una proposta de títols concrets i una segona on, sorpresa, us recomano editorials de tota confiança que fan bé la feina (després, ja se sap que no tot agrada a tothom). No vol dir que siguin les úniques que valen la pena, ni molt menys, però ja sabeu que tots tenim etapes i ara m’he adonat que estic llegint molt d’aquestes cases i us les vull recomanar.

Proposta de títols concrets

En aquesta llista trobareu títols que he llegit darrerament i que m’han agradat (el darrer any, més o menys). N’hi ha per a tots els gustos i teniu la ressenya completa aquí mateix, al blog: només cal que feu clic al nom per a llegir-la. Si voleu un resum, el teniu més avall.

Les closques ens parla d’una família de l’Ebre/Barcelona. Es tracta d’un llibre molt interessant i molt ben escrit per una autora molt jove que espero que ens doni moltes més hores de lectura. Pel que fa a Matar el marit, es tracta d’una novel·la situada a Taiwan que tracta de la violència domèstica portada a l’extrem sobre la base d’una història real; és un gran llibre no apte per a estómacs delicats, però molt recomanable.

També tenim El jardí de vidre, que ens porta a Moldàvia. No sabeu on és? Aprofiteu l’ocasió per buscar-ho al mapa i viviu els últims temps de la Unió Soviètica! I què me’n dieu, de Wolf Hall? Un llibre absolutament meravellós d’una gran autora que enceta una trilogia dedicada a la cort d’Enric VIII. Tot seguit, un dels meus favorits: la sèrie d’Antonio Manzini dedicada al subcap de policia Rocco Schiavone, un dels personatges més “grunyons” del panorama literari. Aquests dos (Wolf Hall i La costola) estan molt bé en versió original, però també els trobareu en català i en castellà. Tanco la llista amb La caja negra, un llibre delirant amb humor corrosiu i crítica del capitalisme… i del socialisme soviètic (tots reben!).

Tots són molt bons i són lectures més o menys recents. Passem a un altre tema…

Fons d’armari

Tots tenim una editorial que ens encerta més els gustos que altres. Són les nostres editorials de capçalera, i poden anar variant amb el temps, segons què publiquen. Aquí teniu les que últimament publiquen coses amb les que he connectat millor:

Males Herbes

Relats curts, històries extravagants o imprevistes, autors antics… amb les Males Herbes trobareu tot això i molt més! Els mítics llibrets verds, ara amb més colors i una mica més grossos.

Com podeu veure a la llista de dalt, són dels pocs valents que han portat literatura xinesa a casa nostra en català, i també fan apostes que, a priori, poden semblar arriscades, com ara els reculls de relats d’autors catalans del decadentisme o el que han tret fa poquet sobre el realisme català: Bromistes, tramposos i mentiders (aviat a les vostres pantalles). Si voleu conèixer-los millor, algunes de les opcions que més m’han agradat són Ambrosia i El passat i els càstigs, dos reculls de relats, o Nosaltres, literatura russa molt fina!

Ah, i si voleu un llibre de cavalleria escrit avui dia, però amb tocs antics, no ho dubteu: Aventures i desventures de Joan Orpí, de Max Besora, és per a vosaltres. I si voleu una cosa realment gamberra i dura de llegir, del mateix autor, us recomano La musa fingida. A mi em va agradar, però aneu amb compte perquè no és apte per a tots els públics. De vegades cal sortir de la zona de confort, i paga la pena.

Automática Editorial

Mare meva, no sé ni per on començar! Els seus llibres negres són d’una elegància poc vista, un plaer de tenir a les mans. Amb ells trobareu una selecció molt àmplia d’autors russos i de l’àmbit d’influència d’aquest país, però també han sigut prou valents per comprometre’s amb un dels millors autors xinesos d’avui, Yan Lianke, i ens el porten amb una de les millors traductores de xinès, Belén Cuadra Mora. Si voleu fer un tast de literatura xinesa, opteu per Días, meses, años o La muerte del sol. Si voleu riure una estona, ja teniu La caja negra més amunt. També recomano amb molt d’entusiasme El mar alrededor, de Keri Hulme, que us portarà a les antípodes, o Dendritas, de Kallia Papadaki, sobre l’emigració grega als Estats Units. Si busqueu una lectura profunda i històrica, La muerte del vazir-mujtar és per a vosaltres!

Les Hores

Aquesta és una editorial encara jove que ens porta moltes històries protagonitzades per dones de tota mena. Des de la nena d’El jardí de vidre, fins a la mare poc vocacional d’Amor, un llibre que no sé si ha rebut tota l’atenció que es mereix, totes hi estem reflectides. La gràcia és que en la majoria de casos aconsegueixen portar-nos una història amb la qual connecto, fins i tot quan reflecteix realitats molt diferents de la meva. El meu preferit continua essent L’últim amor de baba Dúnia, situat a prop de Txernòbil, però també vull destacar La veïna del costat, que ens porta a Sud-àfrica amb dues veïnes que no es poden veure, La vida a qualsevol preu, on coneixereu una mestressa de casa sueca, i Idaho, un drama familiar que anirem desvetllant a mida que avança la història.

L’altra editorial

Aquest cas és el d’un retrobament. Havia llegit diversos premis Documenta absolutament estupends, com ara La nostra vida vertical (Yannick Garcia), Puja a casa (Jordi Nopca) i Els dics (Irene Solà), però després vaig estar una temporada que no acabava de connectar-hi. He llegit diversos llibres d’autors força més joves que jo que retraten la seva realitat actual, un punt per on jo ja he passat, i no aconseguien seduir-me. Ara, però, amb Les closques i Els desperfectes sembla que m’hi he reconciliat. També us recomano molt Hamnet, que han publicat en català (si podeu llegir-lo en anglès, feu-ho!). I no oblidem que també tenen el segell L’altra tribu, on hi ha publicades meravelles com El dia dels trífids o La crida del bosc, per a públic juvenil.

Periscopi

Què voleu que us digui d’Edicions del Periscopi que encara no s’hagi dit? És una de les habituals al meu prestatge de llibres per llegir, i és una de les poques cases que em convencen per llegir en català coses que podria llegir en versió original. En aquest cas, a més de la feina d’editors, traductors i correctors, vull destacar la feina de Tono Cristòfol en el disseny de cobertes. Només cal veure les de la trilogia de Kent Haruf (Cançó de la plana, Capvespre, Benedicció) dedicada al poble de Holt: us recomano que us la llegiu sencera, i en ordre, sisplau.

Altres llibres destacats són els de Colson Whitehead (El ferrocarril subterrani i Els nois de la Nickel), un dels millors autors afroamericans que he llegit. Si voleu entendre alguna cosa dels #blacklivesmatter, comenceu per aquí per veure els orígens de tot plegat. Ah, i vull recuperar un llibre preciós, de ja fa un temps: El silenci del far, d’Albert Juvany. De vegades no valorem prou el que tenim a casa, i aquest cas és un dels que més m’ha agradat d’aquesta editorial. Acabo de començar Els angles morts, que ha rebut molt bona crítica, però només us puc dir que requereix concentració i apunta bones maneres.

Sellerio Editore

Si llegiu en italià, us recomano aquests magnífics llibrets més aviat petits de mida però grans de contingut. Un paper una mica grogós, tapes blau marí… per a mi són un vici! Què hi trobareu? De tot, ja que han publicat més de 1.000 llibres, però destaca la sèrie completa del comissari Montalbano, de Camilleri, i la sèrie de Rocco Schiavone, el digne successor del comissari, que escriu Antonio Manzini, antic deixeble de l’autor sicilià.

Aviat provaré més cosetes d’aquesta editorial i us tindré al dia. Mentrestant, si voleu comprar-ne algun aquest Sant Jordi, podeu passar per la llibreria Le nuvole, a Gràcia, on trobareu un bon assortiment d’aquesta col·lecció i de tota mena de llibres en italià.

Col·lecció Clothbound Classics de Penguin

Tanco la llista amb uns llibres preciosos, que venen amb cobertes folrades de tela i recullen algunes de les obres més importants de la literatura. No només publiquen literatura anglesa, sinó també altres literatures, des de l’Odissea a Viatge a l’oest (clàssic xinès). Això sí, els més ben representats són els clàssics anglesos, o sigui que si podeu llegir-los en versió original, no dubteu a comprar algun d’aquests llibres: un cop llegits faran molt bonic al prestatge! (Sí, l’aspecte importa.) Alguna idea? Hi teniu Sir Arthur Conan Doyle, Mark Twain, les germanes Brönte, Jane Austen, Virginia Wolf… un plaer per als sentits!

“Y hasta aquí puedo leer”, que deia aquella.

Espero que tingueu una molt bona diada i que trobeu teca!