A Tale of Two Cities, segons Dickens

a tale of two cities

Fa molts anys, per decorar l’habitació d’estudiant de la residència on ens estàvem a Pequín, vaig comprar alguns llibres vells. Els venien a pes. Un era un recull de poemes de Tennyson (això és un misteri, perquè a mi no m’agrada gaire la poesia) i l’altre era A Tale of Two Cities (Història de dues ciutats), de Dickens, en una versió molt antiga en anglès. Era tan antiga que el text no estava ni adaptat a l’ortografia actual. Total, que no me’ls vaig llegir.

Us ho podeu creure????? (Jo sí, que em conec.)

En resum: 25 anys després m’he retrobat amb la història de Dickens gràcies a Penguin, que té una fantàstica col·lecció de clàssics amb unes tapes folrades de tela absolutament preciosa. I me’l vaig comprar.

Les ciutats de A Tale of Two Cities

Au, vinga, quines són les dues ciutats? No contesteu els qui ja l’heu llegit, que és trampa. Doncs resulta que les dues ciutats on es desenvolupa la història són la ciutat d’origen dels protagonistes i la ciutat d’acollida. Ni més ni menys que París i Londres.

Afegiu-hi que els fets se situen en l’època de la Revolució Francesa i que alguns dels protagonistes són d’origen noble. Aquests francesos arriben a Londres i actuaran tot al llarg del llibre en combinació amb les seves coneixences angleses, que són les que, al final, seran determinants en l’evolució i el final de la història.

No, no us espereu una història plena de misteris ni un final que no es veia venir, però crec que la gràcia de Dickens no és aquesta. Després d’haver llegit aquest llibre i pensant en Oliver Twist i El casalot, el que aprecio d’aquest autor no és tant les històries que explica sinó el retrat que fa de la societat que li ha tocat viure.

Retrat de societat

Per una banda, trobareu que els personatges benestants viuen en un entorn agradable, amb una economia folgada i cases plenes de llum. Prenen el te, tenen unes converses molt florides i viuen aliens a la resta de la societat. Per altra banda, tenim les classes socials més baixes, que viuen en la situació més caòtica que ens puguem imaginar. Els retrats que l’autor ens ofereix a Oliver Twist o, en el cas de Història de dues ciutats, dels habitants del barri de Saint Antoine, clama al cel per les condicions infrahumanes en què viuen. De fet, en el cas dels francesos, a més de la pobresa, Dickens introdueix el fet que els nobles no els respecten per res. Per exemple, ni s’immuten quan els maten en accidents.

Francament, no m’estranya que tot plegat fotés un pet com un aglà i la Revolució Francesa acabés triomfant.

Lectures per a l’estiu 2019

lectures per a l'estiu

Aquest any les lectures per a l’estiu que us proposo són diferent de les d’anys anteriors. Ja hi ha prou llistes que recomanen novetats o llibres que, tot i ser de fons d’armari, han rebut molta publicitat. Vull, doncs, parlar-vos de llibres que m’han agradat molt i que em fa la impressió que no han rebut tota l’atenció. I, és clar, això vol dir que us parlaré també de literatura xinesa, la gran desconeguda.

Comentari sobre les lectures per a l’estiu

El primer de la llista és Chicago, un retrat de la vida d’uns emigrants egipcis en aquesta ciutat americana. El llibre està format per relats entrellaçats que ens porten la vida de diverses persones. Enganxa molt!

lectures per a l'estiu

Continuem amb Tunu, un viatge a Groenlàndia en què Leine, escriptor dano-noruec que va viure-hi uns quants anys, retrata la vida durant l’hivern en un poblet molt petit. Tot seguit, fem un salt per passar a Islàndia, on l’Albert Juvany ens porta una història obscura, El silenci del far, plena de secrets, que fan créixer la tensió en el lector fins que es descobreix tot plegat. Val molt la pena: viatjareu a Islàndia GRATIS!

I ara viatgem fins a Grècia, on trobem Magradaria, un mosaic de relats que reflecteixen una mateixa realitat i que estan molt ben entrellaçats. Després virem cap al sud per arribar a l’Àfrica de Motorsoul, on un autor que publica amb pseudònim (Stalker) ens porta històries que toquen temes contemporanis.

Tot seguit us faré trampa i us diré un llibre que mereix menció especial, tot i que se’n va parlar força en el seu moment. És Ànima, de Wajdi Mouawad, un llibre que us heu de llegir no només pel que explica sinó per com ho explica, amb una estructura que té molts narradors diferents, tots animals.

Caràcter xinès, també!

Tanco la llista amb dos llibres d’autors xinesos. Los buenos deseos, de Yiyun Li, és un llibre preciós format per 10 relats que toquen temes diversos des de la perspectiva xinesa. Un llibre especialment interessant, ja que l’autora viu als Estats Units i aporta una visió «des de dues bandes» de tot plegat.

El passat i els càstigs és, segurament, l’únic llibre de Yu Hua traduït al català, i és una llàstima perquè és un autor fabulós. En aquest cas, trobareu tot un seguit de relats a quin més bèstia que us remouran per dins. Si voleu un llibre que us impacti, està clar que heu de triar aquest!

Per tancar l’entrada, em disculparé per no fer esment dels traductors ni de les editorials. Volia que la llista fos clara i escueta, i les entrades a les quals remeten els enllaços ja contenen els noms de tots plegats. Això sí: aprofito per felicitar els traductors per la bona feina i els editors pel bon ull a l’hora de triar llibres i de presentar-nos-els en aquests fantàstics paquetets que es diuen «llibre».

Bon estiu!

El camí dels esbarzers, històries quotidianes

El camí dels esbarzers

El camí dels esbarzers és un d’aquells llibres que poden quedar soterrats per obres de més pes i presència mediàtica. Mentre llegim pàgines i pàgines dedicades a obres monstruoses com la del noruec Knausgård, o fins i tot llegim algun dels seus sis llibres (oju: 3.500 pàgines!), ens estem perdent obres delicades com aquesta que ens ofereix Alba Dalmau i que publica Angle Editorial.

El camí dels esbarzers és un mosaic preciós d’històries que, totes juntes, ens donen una visió de conjunt d’un petit poble als Estats Units anomenat Sandville. En aquest cas, l’estratègia de l’autora de donar-nos una espècie de mirall trencat que hem d’intentar reconstruir a partir dels fragments que són les històries de diversos veïns d’aquest poble funciona perfectament. Una de les poques coses que tenen en comú és el camí vorejat d’esbarzers, que va apareixent al llarg de les pàgines d’aquest llibre que, potser, es fa massa curt.

La gent d’El camí dels esbarzers

Aquest llibre conté històries “petites”, del dia a dia. Així, doncs, hi trobarem històries de relacions tòxiques, frustracions, enamoraments platònics, veterans de guerra… racisme, fins i tot! Llegint-lo, crec que he passat per moltes de les sensacions que podem sentir: odi, pena, llàstima, commiseració… I tot, sempre, acompanyat d’un estil clar i al punt. No hi ha frases excessivament llargues ni curtes. No dona voltes excessives a les coses. I, és clar, aquest cop no puc dir que sigui mèrit del traductor, perquè me l’he llegit en la llengua original. Tot un cinc estrelles que trobareu comentat amb una opinió similar al Diari Ara per Jordi Llavina.

Salvant distàncies, podríem dir que aquest llibre m’ha recordat l’escenari on es desenvolupen les novel·les de Kent Haruf que formen part de la trilogia de Holt: Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció. Per altra banda, molt vagament, també m’ha recordat un llibre excel·lent i poc apreciat. Es tracta de Tunu, i té lloc en un poble petit de Groenlàndia. Potser algun dia algú hauria de publicar en català aquest magnífic autor danès que és Kim Leine!

Winds of change?

Finalment, volia dir una cosa que fa dies que em volta pel cap. A casa nostra hi ha una generació d’autors relativament joves (tots som Peter Pan), preparats per consolidar-se i prendre el relleu d’autors ja consagrats. Sí, durant el darrer any he llegit uns quants llibres d’autors poc coneguts que m’han agradat molt, i que caldrà vigilar per veure si són one hit wonders o si aconsegueixen fer-se un lloc en el nostre petit Olimp literari. Alguns han passat per aquest blog, com ara Irene Solà, Xavier Mas-Craviotto, Marta F. Soldado o la mateixa Alba Dalmau.

El rei ha mort? Visca el rei?

Black Leopard, Red Wolf: màgia africana amb Marlon James

Black Leopard, Red Wolf

Quan vaig llegir A Brief History of Seven Killings de Marlon James em vaig quedar amb la intriga de veure què escriuria a continuació. Suposo que després de guanyar un premi tan important com el Man Booker Prize no és fàcil ni immediat trobar un tema per escriure. I Black Leopard, Red Wolf és un llibre que trenca totalment amb l’anterior.

Doncs sí, és totalment diferent. A A Brief History James ens portava a Jamaica, a entorns propers a les organitzacions criminals de l’illa i a Bob Marley (the one and only). Ara, amb Black Leopard, viatgem a una Àfrica mítica (i mística) amb tot de personatges estranys que van des dels gegants fins a nens albins, passant per personatges que es transformen d’animal en home.

La història comença amb una afirmació categòrica: “The child is dead. There is nothing left to know”. Val. Ens acaba de fer un spoiler el mateix autor. Però no, perquè en realitat el que importa no és que sigui mort, sinó per què és mort. Què ha passat? Qui ho ha fet? Per quin motiu?

Gaudiu del viatge de Black Leopard, Red Wolf

Així, doncs, el que fem és gaudir del viatge, com en un BMW (¿Te gusta conducir?). I el viatge es fa en companyia de tots els éssers estranys que he indicat més amunt, i encara més d’altres. La companyia és tan estranya que hi ha gent que diu que hi ha un cert parentiu entre aquest llibre de James i les obres de Tolkien (teniu un anàlisi molt més profund en aquest article de The Petchary). Sí, podria ser, però el toc africà és molt potent, i el llibre està ple de personatges mítics i llegendaris d’aquesta cultura, paraules que haureu de buscar per saber què són. I això, que podria ser un problema, trobo que no fa més que enriquir la història.

En resum, doncs, Black Leopard, Red Wolf és una història llarga (més de 600 pàgines) i molt densa. I atenció: perquè només és la primera part d’una trilogia!

És densa per la gran quantitat d’històries que conté, les unes dins de les altres, com si fos Les mil i una nits. També ho és per la càrrega cultural africana, que m’és totalment desconeguda (més informació en aquesta entrevista de Electric Lit). Però com deia més amunt això és bo, perquè llegint també s’aprenen coses. Finalment, és dens perquè el llenguatge que fa servir l’autor ho és. La riquesa i exhuberància de la sintaxi de James és impagable, i hi ha frases que he hagut de llegir dues vegades. Igual que en el cas de A Brief History of Seven Killings, traduir aquest llibre serà tot un repte, perquè en aquest llibre tot és excessiu (en el bon sentit de la paraula), fins i tot la coberta.

________________________________________

Voleu més novel·les ambientades a l’Àfrica? Llegiu-vos The Fishermen (en català, Els pescadors). I si voleu no ficció, recordeu que Ngũgĩ wa Thiong’o té diverses obres. Nosaltres li hem llegit Somnis en temps de guerra.

Regresar a China

Regresar a China

Carles Prado-Fonts. Regresar a China.
Trotta, Pliegos de Oriente, 2019.
174 pàgines.

Llegir coses ben escrites sempre és un plaer. Si, a més, el llibre conté informació tan interessant i ben presentada com Regresar a China, només ens queda posar-li 5 estrelles. I és que, en aquest llibre, Carles Prado-Fonts ens ofereix un grau d’erudició fora del que és habitual. Aquesta afirmació us pot semblar exagerada, però no ho és. Vegem-ho pas a pas.

Els autors

Per començar, els tres autors xinesos que s’han triat per il·lustrar bona part del segle XX són dels més coneguts de la Xina contemporània: Lu Xun, Lao She i Qian Zhongshu. Segur que us sonen (el primer us pot sonar encara que no conegueu gaire la literatura xinesa), però potser no coneixeu detalls de la seva vida.

Sí, la majoria hem llegit obres del “pare de la literatura xinesa contemporània” (Lu Xun) o del gran geni que va escriure La teteria (Lao She), i fins i tot alguns deveu haver llegir La fortaleza asediada (Qian Zhongshu). A Regresar a China, però, Prado-Fonts va més enllà. Així, doncs, ens porta la dimensió personal de cadascun i la fa servir per veure els canvis que es van produir a la Xina des de finals del segle XIX fins a finals del XX.

El punt de vista que empra és poc habitual en les obres que parlen sobre aquests tres autors: el punt de vista de l’emigrant que retorna a casa. Tots tres, amb situacions familiars diferents, tenen un punt en comú: van marxar a estudiar a la universitat a l’estranger. Lu Xun, al Japó. Lao She, a Anglaterra. Qian Zhongshu, a Anglaterra i França. En aquesta anàlisi veurem la seva perspectiva com a emigrants, quan són fora del país, i també la posició que adopten quan tornen i troben un país amb molta feina per fer.

El context històric

Un altre dels motius pels quals trobo que Regresar a China és molt complet és perquè no es limita a donar-nos informació sobre els tres autors xinesos i el seu àmbit personal. En efecte, en aquestes pàgines trobareu el context històric en què va viure cadascun i la relació que s’estableix entre ells i les seves circumstàncies. Lu Xun es va trobar un país per fer, Lao She va acabar engolit per la política i Qian Zhongshu es va refugiar en la literatura i va superar la Revolució Cultural.

I tot s’explica amb claredat, justificant totes les dades, aportant coneixements a cada línia i sense ni una paraula supèrflua. Sí, podríeu dir que 174 pàgines són poca cosa, però la veritat és que no en sobra ni una, cosa que no poden dir tots els llibres per sobre les 400.

Regresar a China: una visió holística

En certa manera, podríem dir que aquest llibre conté una visió de 360 graus de la societat xinesa que pràcticament arriba als nostres dies. I, atenció, hi ha convidat sorpresa: al principi també apareix Lin Shu, el traductor més famós de la Xina, que ha estat font d’estudi en tesis. En un capítol que serveix d’introducció i de preparació per a l’escenari que ens trobarem quan entrem a parlar de Lu Xun, Prado-Fonts fa servir la figura del “traductor-oïdor” per situar-nos en l’època de la decadència de la dinastia Qing, la revolta dels bòxers, la guerra de l’opi…

Així, doncs, podríem dir que Regresar a China no és un llibre estrictament sobre literatura, sinó que és un manual molt complet per entendre l’evolució de la Xina durant els últims 100 anys i escaig. Només cal que feu una llegida a aquesta entrevista a Prado-Fonts a la UOC per veure la seva opinió sobre la nostra visió de la Xina.

Evidentment, no podem oblidar-nos de l’editorial Trotta, que amb la col·lecció “Pliegos de Oriente” aposta per portar-nos obres que ens acosten la Xina. Només us recordaré que aquesta editorial va publicar El pabellón de las peonías, traduït per Alicia Relinque, que va guanyar el I Premi Marcela de Juan de traducció del xinès.

En definitiva, si us interessa la Xina no podeu no llegir aquest llibre. És llegint llibres com aquest o com Historia del cine chino que coneixereu la situació d’aquest país que tant m’apassiona.