Quanta, quanta guerra: Mercè Rodoreda

Llegir Rodoreda és saber que el llibre té pràcticament tots els número per agradar-me. Ja n’hi he llegit uns quants, i l’únic que no m’ha agradat és La mort i la primavera. Per això vaig començar Quanta, quanta guerra amb optimisme i una certa alegria (tot i el títol) i he de dir que La Jefa no m’ha decebut: aquest és un llibre preciós i molt emotiu, pels temes que toca.

No, no hi veureu les bombes en directe. Tot i que en certs moments em ressonava a Incerta glòria, en el llibre que ens ocupa veiem la guerra a través del que hi ha al darrere: els morts al riu, els fills que moren a la guerra… Tot vist amb els ulls de l’Adrià, un noi que es passeja pel país en plena guerra i, així, ens fa de testimoni de tota la bestialitat d’una guerra civil. Així, doncs, podem dir que el llibre ofereix refugi a diverses històries que, d’una manera o altra, tenen a veure amb la guerra i el que els dona una estructura comuna és que l’Adrià passa de l’una a l’altra.

Dit això, no sé com explicar-vos més del llibre perquè, com deia, són històries diverses. El que sí que voldria fer, però, és donar-vos uns quants detalls perquè veieu com, a partir de les petites coses, l’autora ens fa present la guerra.

Per exemple, al principi hi ha un moment en què el protagonista marxa cap al front amb la camioneta que em recorda quan en Quimet de La Plaça del Diamant marxa a la guerra. Seguint amb el fil de La plaça, hi ha una descripció de la missa que m’ha fet pensar en la Colometa quan parla dels coloms i se li’n va el cap. I si seguim amb les referències a Gràcia, ha estat deliciós veure la menció de les vaqueries del barri, alguna de les quals (ja sense ús) encara es podien veure no fa tants anys.

Rodoreda té una capacitat descriptiva magnífica i és capaç de portar-nos una cosa tan senzilla com una sopa o un gos amb un llenguatge proper i poètic. Us copio aquest tros perquè veieu què vull dir:

“El plat era fondo, envernissat, amb el cantell guarnit de flors pintades; me les mirava tot menjant, assegut a la pedra de la llar perquè ningú no m’havia dit que m’assegués a taula. D’aquella sopa grassa i calenta me n’hauria menjat set olles.”

I així anem veient els morts que suren al riu, el gos que fa companyia al noi, el drama de la mort dels fills… Tot plegat, històries molt tristes que encara són més tristes perquè sabem (o ens podem imaginar) que tenen un fons de veritat.

És un llibre molt bonic, molt diferent de Mirall trencat o La plaça del Diamant o Jardí vora el mar o El carrer de les camèlies, tots situats en entorns on la vida en societat té una forta presència i en què el focus està en la vida dels protagonistes. Aquí, el protagonista serveix únicament de nus per a un llibre molt diferent d’altres coses de La Jefa, però que convé llegir per no oblidar. Un 10 per a Rodoreda.

Bi Feiyu: desterrament, dones amb força

Bi Feiyu és un autor que es mereix un lloc entre els destacats però que, no sé per què, no acaba d’entrar a casa nostra. De fet, no sé per què em sorprenc: altres autors que ja hem comentat i que claríssimament són primeres espases tampoc entren.

Amb aquest autor aprofundim la generació d’autors com Yu Hua o Yan Lianke, de qui ja us he parlat, i Su Tong, de qui també parlarem més endavant. Es tracta d’autors nascuts la primera meitat de la decada de 1960 que van viure en la pròpia carn (i amb coneixement) l’animalada que va ser la Revolució Cultural.

En el cas de Bi Feiyu, nascut a la província de Jiangsu el 1964, els seus pares van ser acusats de “ser de dretes” i els van enviar al camp perquè es “reeduquessin”. Sí, en aquell moment era habitual enviar al camp gent de les ciutats que el govern considerava poc fidels al règim. Se suposava que viure amb els camperols i en contacte amb les rutines de la vida agrària els faria entrendre la seva “equivocació”.

Aquesta pràctica ha influït molts escriptors que van viure-la en primera persona o a través de coneguts, i ha generat un corrent important en les obres literàries xineses. En teniu exemples en obres com la conegudíssima Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie.

Obra i temes

L’experiència vital ens acaba marcant a tots. En el cas dels escriptors, i especialment en els escriptors xinesos de la generació de Bi Feiyu, això és molt evident. En el cas que ens ocupa, les seves obres reflecteixen aquesta convivència amb la vida al camp, el desterrament.

Per altra banda, Bi Feiyu també és un autor amb una gran habilitat per retratar la dona. Si el llegiu, veureu que té personatges femenins forts, i que en alguns casos els situa al centre de les seves històries i les fa protagonistes.

Aquí al bloc hem ressenyat algunes de les seves obres més destacades, i hi afegeixo la seva obra més coneguda:

Com podeu veure pels títols, la gran llàstima és que tenim zero obres de Bi Feiyu traduïdes al català. Així, doncs, haureu de recórrer a altres idiomes per poder-hi accedir: hi ha alguna cosa en castellà, però és en francès en l’idioma que té més obra publicada, seguit per l’italià i l’anglès.

De fet, la primera obra de les que cito en castellà (Las feroces aprendices Wang) és una traducció mediada: no s’ha traduït directament del xinès sinó que la traducció castellana s’ha fet a partir de la traducció francesa. Aquest és un mètode que cada vegada es fa servir menys, però que de tant en tant encara s’utilitza. Finalment, Ópera de la luna és una de les seves obres més conegudes i té traducció directa al castellà.

Tanco l’entrada dient que Bi Feiyu també és conegut pel gran nombre d’adaptacions que s’han fet de les seves obres. Així, doncs, podem destacar que Shanghai Triad i Les aveugles han estat adaptades al cinema i, fins i tot, la primera ha participat al Festival de Berlín, on va guanyar l’Os de Plata. També s’han fet sèries de televisió de l’última i alguna obra de teatre.

Podem dir, doncs, que és un autor conegut en diversos entorns i que espero que algun dia puguem llegir a casa nostra. Mentrestant, si podeu llegir en altres idiomes, us recomano que el busqueu!

Propostes per a Sant Jordi 2022

Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar // però sol s’avorria molt i sortia a jugaaaar…

El drac de Sant Jordi no era tan bon minyó com en Puff, però la veritat és que de la seva mala bava n’ha sortit una tradició ben bonica que, tot i tenir un cert caire comercial, sempre dona excuses per comprar llibres (amb descompte), i crec que això és bo.

Segur que a aquestes alçades la majoria ja sabeu quins llibres us voleu comprar o potser sou dels qui es deixen seduir sobre la marxa. Tot i això, em permetré donar-vos unes quantes idees per si us agafa un atac de dubtes d’última hora. Bàsicament, es tracta de llibres que m’han agradat molt i que crec que poden agradar a més gent (sí, de vegades em llegeixo fricades que el gran públic segur que no apreciaria).

Com altres vegades, ho dividiré en dos blocs: literatura xinesa (i sinòfona) i literatura de la resta del món.

Literatura xinesa

Sí, si em seguiu a Instagram (@lilladeserta) o al Twitter (@xines_cat) a hores d’ara ja deveu saber que la literatura xinesa és la meva especialitat (aquí us explico per què). Com que darrerament veig que hi ha un cert interès per descobrir la literatura traduïda del xinès, aquí teniu sis llibres que us poden atraure:

Si ja us heu llegit els llibres de Yan Lianke i de Yu Hua que us proposo, no dubteu a mirar què hi ha en altres llengües per continuar-los descobrint. Són els dos millors autors en actiu de la Xina continental, i els trobareu en l’idioma que vulgueu… menys en català. Yan Lianke, per exemple, ho té pràcticament tot publicat en castellà amb Automática Editorial. Yu Hua també està molt en castellà (per exemple: ¡Vivir! amb traducció de la genial Anne-Hélène Suárez).

La selecció continua amb una autora taiwanesa i un llibre de violència domèstica que està molt bé, tot i que no és per a tots els estómacs, i passo a dos dels autors més importants del segle XX: Lu Xun i Ba Jin. Hem parlat anteriorment de tots dos i us recomano els seus llibres estrella en català, tot i que podeu trobar-ne altres coses en altres idiomes.

Tanca la llista Yiyun Li, autora nascuda a la Xina i que va emigrar als Estats Units. Escriu en anglès, o sigui que podeu llegir-vos-la directament en versió original! Si no us hi atreviu, teniu tots dos llibres en castellà (i el primer, en català!).

Literatura d’arreu

Aquest apartat està molt ben cobert per altres bloggers i bookstagramers, o sigui que intentaré evitar les novetats i les obres més vistes. Així, doncs, incorporo algunes peces de fons d’armari (algunes reeditades ara en català), i lectures en diverses llengües:

Com podeu veure, obro amb els meus autors americans preferits, Whitehead i Franzen. Són la nit i el dia, l’Amèrica blanca i la negra, però tots dos tenen una escriptura meravellosa que t’embolica i t’empeny a llegir, i els podeu llegir en català, castellà i anglès. Si us atreviu amb la versió original, són de lectura exigent però molt gratificant (sobretot Whitehead, de qui s’ha de llegir TOT). Després passo a l’altre extrem: literatura de fons rural amb Abgarian, una veu poc coneguda a casa nostra que ens parla des d’Armènia.

Passem a la secció del “fons d’armari” i, del fons del fons de tot, traiem Jane Eyre, un llibre que té més 175 anys però que continua enamorant pràcticament tothom qui el llegeix. Igual que amb els primers, si podeu, llegiu-vos-el en anglès; si no, no patiu: s’acaba de reeditar una traducció de Marta Pera-Cucurell que segur que farà les vostres delícies. Després, podeu veure la peli amb el magnífic Fassbender.

A continuació, l’última secció de la llista és per escombrar cap a casa amb un trio ben divers. D’un calaix més avall encara que la Jane apareix en Tirant, clàssic entre els clàssics, conte de contes, novel·la d’aventures i d’embolics alhora, que mereix molt la pena llegir. Un truc per als mandrosos: agafeu la versió en català actual de Màrius Serra perquè, a part que està super ben escrita i en català modern, té uns “itineraris” rotllo “tria la teva aventura” que us faran llegir únicament els capítols essencials. Si us atreviu amb la versió original, trieu l’edició de Editorial Barcino, acabadeta de sortir. En canvi, del prestatge de dalt de tot agafarem Guilleries, que és un dels llibres més nous que m’he llegit i ens porta una història obscura i onírica alhora que és tot un 5 estrelles.

I, ara sí, tanco amb ella, la més millor, l’autora a qui podria escoltar per sempre, la jefa:

Mercè Rodoreda

Si encara no us heu llegit La plaça del Diamant, ja va essent hora. Si ja ho heu fet, hi ha tot d’obres que valen molt la pena, i jo diria que Mirall trencat és una de les més reeixides. Si esteu seguint el #RepteReducte2022 a Instagram, aquest any no us escapareu de llegir aquesta autora!!!

I jo, què?

Jo, per Sant Jordi, em deixo portar bastant pel que veig a les paradetes, em deixo aconsellar pels editors… o sigui que no se sap mai amb què tornaré a casa. En tot cas, aquí teniu els quatre que em criden l’atenció:

  • Pont aeri, de Víctor Recort.
  • Ja estem morts, de Xavier Aliaga.
  • Terres mortes, de Núria Bendicho.
  • Retrat de Mercè Rodoreda, de Mercè Ibarz (of course!!!!)

Espero que no plogui massa i que tots plegats puguem fer una bona passejada.

Bon Sant Jordi!

POSTDATA: al final, dels quatre de la meva llista, només vaig comprar Terres mortes; això sí, en vaig comprar força d’altres!

Enquesta sobre hàbits lectors

Fa uns anys vaig fer una enquesta sobre autors que agraden i autors que no, i també tocava algun altre aspecte com ara traducció o original i alguna altra cosa. Teniu els resultats en aquesta entrada. Va ser una experiència divertida i enriquidora, o sigui que he pensat que podríem fer una altra enquesta, però canviant de tema. A mi m’agrada llegir a tot arreu, però també tinc els meus moments i racons preferits, i tinc curiositat per saber quins són els vostres.

Així, doncs, he preparat aquest petit formulari perquè l’ompliu. El deixaré obert unes setmanes i aleshores analitzaré resultats i en faré el comentari aquí al blog i a Instagram, i si us identifiqueu al final del formulari participareu en el sorteig d’un llumet de lectura similar al de la foto.

Per trencar el gel, començo jo amb els meus hàbits.

Com m’agrada llegir?

Sí, llegir al sofà amb manteta i gat a la falda és un must, però crec que no és la manera òptima i no sempre hi ha sofà a la vista. Aquí teniu el meu retrat robot:

Temps que dedico a llegir

Cada dia llegeixo entre una hora i una hora i mitja. Això em dona unes 400 pàgines de lectura a la setmana, tot i que pot variar en funció de la llengua i del llibre. Això fa que sigui una mala companya de lectures conjuntes i que no sempre sàpiga esperar…

Els meus moments

Aprofito tots els raconets que m’ofereix el dia. El millor moment per a mi és el matí, a primera hora. Llevar-se i anar directa a barraca, llegir abans no es comenci a llevar la tropa, esmorzant acompanyada dels gats. Feina feta no fa destorb. El dia que treballo a l’oficina, també aprofito per llegir dinant o després de dinar. Un moment kit-kat merescut i que recarrega piles. A la tarda, si acompanyo els nens a extraescolars, també aprofito. I quan vaig a dormir, és clar, però si estic molt petada no aguanto gaires pàgines…

Llocs per llegir

Tots i a tot arreu!!! L’únic lloc on no puc llegir és el bus, cotxe i similars. Per això prefereixo el metro o el tren. Si soc a casa, el millor lloc és a la cuina, asseguda en cadira + taula: és la manera d’avançar més ràpid. I, és clar, llegir en una cafeteria amb els auriculars posats sense música també és un top!

Suport de lectura

Jo combino els llibres en paper i la lectura amb el meu fantàstic Kindle. Sé que el paper té un encant especial, però els llibres “lletjos” no cal tenir-los al prestatge. El llibre electrònic també va perfecte per comprar llibres en altres idiomes i un munt d’altres coses que comentava en aquesta entrada.

Idiomes en què llegeixo

Tots els que puc. El meu mètode és: un llibre en català – un en un altre idioma (i així anar fent). Així, doncs, aproximadament el 50% dels llibres els llegeixo en català. La resta els reparteixo entre anglès, italià, francès i, en menor mesura, castellà. Llengües pendents: xinès i danès. Si puc, sempre llegeixo en versió original.

Activitats complementàries

Segons quin llibre llegeixo, m’agrada anar mirant al Google Maps les coses que hi surten. També em documento quan surten personatges històrics o fets (per exemple, amb Harlem Shuffle, de Colson Whitehead, ho vaig fer a fons). En alguns casos, escolto música del país o de l’època.

Participa en l’enquesta!

Jo ja he explicat quins són els meus hàbits, i ara us toca a vosaltres.
Empleneu el formulari i, si us identifiqueu, participareu en el sorteig.

Guilleries, de Ferran Garcia

Guilleries és un carrer, un massís muntanyós i… un llibre. I crec que val la pena examinar la relació entre les tres accepcions de la paraula. Com a carrer, és un carrer de Gràcia, a Barcelona, on té la seu l’editorial Les males herbes, que és qui publica el llibre. Com a massís, és l’escenari de rerefons del llibre de Ferran Garcia. Com a llibre…. com a llibre és un cinc estrelles gran luxe amb terrassa, sauna i jacuzzi a l’habitació. I ús gratuït del minibar.

Normalment, quan acabo un llibre i he de triar el següent tinc alguns dubtes però tampoc tinc grans dificultats per fer-ho. Com a molt, quan llegeixo un cinc estrelles trio el llibre següent pensant que, pobret, passarà desapercebut (o sigui que en trio un en què tingui poques expectatives). Aquest cop, però, he acabat el llibre tan absorbida per la història que no he sabut què havia de triar a continuació. Porto dos dies amb bloqueig lector, i no m’havia passat mai. Tinc sort de les lectures conjuntes que tinc en marxa, perquè no sabria pas què triar.

Entrem en matèria.

Una història enredada

Si arribeu al llibre sense llegir-ne cap comentari a les xarxes o a la web de l’editorial, no està clar en quina època passa tot plegat, però sabem que estan posant les vies del tren a Osona, o sigui que hem de suposar que és en algun moment del segle XIX, amb les carlinades també de fons. El lloc, sí: els entorns de Taradell i comarca, amb el rerefons de les Guilleries. I tot plegat està embolicat per una atmosfera onírica, però també fosca, sinistra. Es tracta d’una història molt intensa i plena de trampes, nusos i bifurcacions, en què cal estar molt concentrat per poder seguir les ziga-zagues que Ferran Garcia ens fa fer. Estàs llegint en present i, de cop i volta, tornes al passat. Estàs anant en una direcció i l’autor et porta un element inesperat que afegeix informació a l’argument.

La lectura va guiada en tot moment pel protagonista, un nen que es diu Boi. Serà ell qui ens portarà amunt i avall de plana i muntanya, enmig de la boira, esquivant els darrers pistolers de la comarca. Podem dir que és una mena de western, però també podem dir que és una novel·la de formació (bildungsroman) o, fins i tot, d’intriga. Però és més que això, ja que amb el personatge de l’àvia recuperem el paper de les remeieres i també veiem part de la vida al poble.

Trobarem personatges clau com en Joan Tur, o el Noi, o la Noia, o l’àvia. Cadascun serveix per descobrir un aspecte de la història: bandolers, problemes familiars, misteris… Heu d’estar atents a l’entramat familiar del protagonista perquè és complicat i l’anireu descobrint poc a poc, com si peléssiu una ceba.

El llibre està dividit en fragments que no estan formalment constituïts en capítols, tot i que ho podrien ser. Són de longitud diversa, des d’un paràgraf llarg a unes quantes pàgines, i diria que això t’empeny a llegir i et fa accelerar o frenar segons la voluntat de l’autor. Són com gotes que van aportant informació a miquetes, no sempre linealment, i cal avançar força en el llibre per agafar les regnes de la narració i situar-se. És una lectura exigent, però us prometo que si us la llegiu ben concentrats us recompensarà.