Qui salvarà el Corredor Mediterrani?

Aquesta vegada us porto un llibre que no és de ficció. Es tracta de Qui salvarà el Corredor Mediterrani?, de Jordi Torrent, cap d’Estratègia del Port de Barcelona, que ha publicat Pagès Editors. Feia un temps que el tenia a la llista d’espera, però havia de trobar el moment adequat per llegir-lo, ja que el tema feia preveure una lectura contundent i el 2020, fins al moment, ha sigut més aviat un any per dedicar a la lectura lleugera.

Peeeerò em vaig equivocar. Tot i que és evident que aquest llibre condensa moltes dades i coneixements, Torrent l’ha sabut escriure d’una manera àgil i amena, i ha estat un plaer llegir-me’l i aprendre coses. Força coses.

De què va, aquest llibre?

Al llarg de 200 pàgines i poc, l’autor ens explica, entre altres coses, què és el Corredor Mediterrani, quins fonaments històrics té o quins factors juguen a favor o en contra seu. Ara bé, la cosa no és queda aquí.

En realitat, el Corredor actua com a eix vertebrador del llibre i serveix per enllaçar amb les grans rutes mundials de transport de mercaderies: la ruta àrtica, la del canal de Suez, la del canal de Panamà, la del cap de Bona Esperança i… la nova Ruta de la Seda! Aquí és, sobretot, on em va enganxar.

Per si no ho sabeu, soc llicenciada en traducció d’anglès i de xinès, i un dels meus punts d’interès principals són la Xina, amb atenció especial a la seva literatura. Cada mes publico una ressenya sobre un llibre d’autor xinès que trobareu a la secció Caràcter xinès, i també participo en el club de lectura per Twitter sobre El pabellón rojo.

Però tornem a Qui salvarà el Corredor Mediterrani?. Com deia més amunt, hi vaig entrar especialment per l’interès i la curiositat que tinc per la nova Ruta de la Seda, però he trobat que aquest llibre aporta moltes coses més.

D’una banda, finalment tinc una idea clara sobre què és el Corredor Mediterrani. De l’altra, el llibre conté informació molt interessant sobre les rutes que comentava més amunt. Ara us faré una mica d’espòiler, però no patiu que si us llegiu el llibre aprendreu moltes coses més:

  • El Corredor Mediterrani no és un invent d’avui. El seu traçat es correspon, aproximadament, a rutes utilitzades des de l’antiguitat.
  • Actualment la ruta àrtica planteja tantes complicacions que la fan servir menys de 20 vaixells l’any. L’escalfament global, però, pot afavorir el trànsit per aquesta zona.
  • En canvi, pel port de Suez hi passen més de 17.000 vaixells en el mateix període, tot i que cal pagar un preu de peatge molt alt.
  • La nova Ruta de la Seda surt de l’est de la Xina i arriba fins a Europa, i les mercaderies es transporten en tren. Ara bé, no us penseu que es posen en un vagó i arriben tal qual a Barcelona! Hi ha transbordaments, parades, càrrega i descàrrega.
  • La ruta del cap de Bona Esperança és molt llarga, però es pot veure afavorida si els països africans assoleixen un desenvolupament i un nivell de consum que generin necessitat de mercaderies. I no requereix peatges, a diferència de la ruta de Suez.

Com podeu veure, és un llibre ple de coses per aprendre, que val molt la pena llegir! Si us he fet entrar una mica de curiositat, podeu llegir aquest article sobre la presentació que se’n va fer poc abans del tancament. I si encara en teniu més, aneu al web de Pagès Editors i descarregueu les primeres pàgines. Ja em direu què us sembla!

“Les inseparables”, primera trobada amb Simone de Beauvoir

Doncs no, no havia llegit mai res de Simone de Beauvoir i la imatge que en tenia era molt diferent de la de l’autora de Les inseparables. Ha estat un plaer descobrir-la en aquesta història que, tot i que es presenta en forma de novel·la, amaga trets autobiogràfics de de Beauvoir i la seva amistat amb Zaza Lascoin.

Tot comença a escola, quan la Sylvie (alter ego de Simone) coneix l’Andrée (alter ego de Zaza). Andrée és una nena decidida i valenta, i té les coses molt clares. Com també les té clares Sylvie, que tot i així queda obnubilada per la seva companya de classe, que es convertirà en la seva millor amiga. Seran amigues inseparables.

Així, al llibre podem veure com l’amistat entre les dues noies es va estrenyent i va evolucionant a mesura que es fan grans. Al principi, la història només les inclou a elles dues i els seus pensaments, però poc a poc hi van entrant la família, els costums socials, els amics…

És, doncs, quan es van fent grans, que comencem a veure les limitacions de l’època, els rituals socials que acaben ofegant Andrée/Zaza. Són limitacions que, fins en aquest moment, no m’havia plantejat però que, de fet, havia vist també en alguna obra d’Ibsen: la limitació del paper de la dona en la societat, la impossibilitat de triar parella o estudis…

I sembla que no hauria de ser així. Tenim unes nenes que, a principis de segle XX, van a classe i tenen un entorn aparentment educat. Imagineu-vos-ho: les nenes, tot i ser ben petites, es parlen de vostè!!! Però, potser per això, es tracta d’un mon encotillat, on les formes tenen més importància que el contingut i la dona, al final, no pot fer gaire cosa més que fer de mare i inculcar en les filles el que li han inculcat a ella, per més que hi fos contrària en el seu moment.

Atenció: espòiler!

A part de tot això, m’ha impactat l’obsessió de Simone amb Zaza (o de Sylvie amb Andrée): està pendent d’ella en tot moment i li té una afecció que gairebé qualificaria de malaltissa. De fet, quan vaig començar a llegir aquest llibre ja sabia més o menys com acaba i, veient com anava creixent l’atenció que Simone li presta a Zaza, els extrems a on arriba, només feia que pensar que, quan es produís la pèrdua, seria molt dur.

I ho devia ser, perquè en aquesta novel·la es veu la necessitat de l’autora d’escriure sobre l’amiga, de buidar el pap. Suposo, doncs, que és just i adequat publicar-la a mode pòstum.

He de dir que m’ha agradat molt, el llibre, i que trobo tot un encert que Angle Editorial l’hagi publicat en català, amb una traducció de Margarida Castells que s’intueix elaborada i que flueix perfectament. Tindrem oportunitat de parlar més d’aquesta traductora, ja que tinc en cua un altre llibre traduït per ella. Pel que fa a l’editorial, us recomano un altre llibre que va publicar i que em va agradar moltíssim: El camí dels esbarzers. El recomanaria sense parar.

Dendritas, de Kallia Papadaki

Avui parlarem de Dendritas, de Kallia Papadaki. D’entrada, em va captivar la coberta, amb les volves de colors sobre fons negre. Després vaig veure el nom de l’autora: una dona grega. Hmmm. Poc habitual. I aleshores va venir la pregunta que sempre em faig quan el llibre no s’ha parit en anglès o alguna de les llengües més habituals: “Però… la traducció és directa? Eh? EH?”. Soc repel·lent, i estic mooolt afectada per la deformació professional.

Doncs sí, és traducció directa de Laura Salas Rodríguez. I, de fet, la pregunta era una mica tonta, perquè l’editorial que publica Dendritas és Automática Editorial, que no sol fer traduccions indirectes i que té una selecció de llibres no-anglo molt bona. Només cal recordar les diverses obres de Yan Lianke que han publicat (les trobareu totes en aquest blog: busqueu a la caixeta de cerca), el meravellós Abecedario de pólvora, la dura Trieste o la magnífiquíssima La caja negra. I atenció que aquesta tardor també tenen un catàleg que promet!

Però tornem a Dendritas, que és el que interessa avui. Aquest llibre, de 232 pàgines, és perfecte per a una lectura pausada però a bon ritme. Es llegeix perfectament, tot i les oracions llarguíssimes, que solen durar tot un paràgraf. Jo, maníaca de les comes i els punts i seguit, n’hauria posat més d’un, però la veritat és que Salas ho té tot controlat i manega molt bé els signes de puntuació (no sempre passa). En resum: que un cop us hi hàgiu acostumat tot anirà com la seda!

De què va Dendritas?

L’autora diu que “Dendritas es un término que describe las formas de los copos de nieve y, como ellos, los personajes de esta novela son únicos y hermosos, se arremolinan en el aire y desaparecen”. I sí, ja és més o menys això: els personatges són importants però no ho són tot.

En aquest llibre veurem la història de l’avi de la família, Andonis Cambanis, que arriba als Estats Units a principis de la dècada de 1920, i la del fill. L’Andonis s’adapta i fins i tot crea un negoci… i una família! I d’aquesta família és d’on surt la segona trama de la història: en Basil, la seva dona i les dues nenes. El que fa Papadaki és anar intercalant capítols de la vida de l’Andonis amb capítols de la vida d’en Basil, que no són sempre estrictament sobre en Basil, sinó que ens porten la Minnie, la Litó i la Suzan.

Però la cosa no acaba aquí. Tot i que aprofundim en la vida dels personatges, en realitat aquests són una excusa per mostrar-nos l’evolució de Camden, la ciutat on viuen (al costat de Filadèlfia), i serem testimonis de l’auge i la caiguda d’aquesta ciutat i veurem com, amb cada onada d’immigrants, va canviant la situació i la manera de fer.

En definitiva, un molt bon llibre que val molt la pena que us llegiu. Si en voleu veure una mostra, l’editorial n’ha preparat una que trobareu fent clic aquí.

Dia de la Traducció 2020

Si seguiu aquest blog des de fa temps, deveu haver vist que aquest any no hi ha hagut entrevista per celebrar el Dia de la Traducció, dia de sant Jeroni. Ni a traductors de llengües vàries ni a traductors de xinès. I és que el 2020 ha estat, parlant en plata, un any de merda, i no tenia ganes de preparar una entrevista. És la gràcia dels blogs amateurs: fas el que vols i quan vols, i si no vols no ho fas. 🙂

Aquest és en Tofu, i fa el que vol… quan vol!

I després vaig pensar… “Calla! Aquest any ho farem diferent: parlarem dels traductors NO literaris”. De fet, som més. De fet, ens necessiteu en el vostre dia a dia. De fet, la nostra feina és un producte de primera necessitat. No tenim el glamour dels traductors literaris, però us juro que si el prospecte d’un medicament no està ben traduït podeu tenir moooolts més problemes que si no podeu llegir un llibre d’aquell autor tailandès que us agrada tant.

Així, doncs, he pensat de parlar dels traductors no literaris i fer un breu recordatori de les entrevistes a traductors literaris ja fetes. Les trobo molt interessants perquè, si les valoreu en conjunt, veureu una diversitat de perfils que potser no us esperàveu. Començo per la banda de la traducció del xinès, amb un póquer de traductores que treballen magníficament bé i que ens han acostat autors com la Sanmao o el meu veneradíssim Yan Lianke:

Per altra banda, també tenim entrevistes a traductors d’altres idiomes, i segur que heu vist passar pel blog el comentari d’algun dels llibres que han traduït ells. També en aquest cas hi ha perfils diversos, des de gent que es dedica només a traduir fins als qui també són poetes o autors o als qui combinen la traducció amb la docència:

I ara parlem dels que no tenim el nom a la portada, ni el tindrem (ni cal que el tinguem).

Visca els traductors NO literaris!

Ara em podeu tirar tots els rocs (virtuals) que vulgueu al damunt, però de vegades em sento una mica farteta de les queixes del món de la traducció literària. Que sí, que ja ho entenc, que reclamen els seus drets (i ben fet que fan!), però també podrien recordar-se dels qui piquem teclat dia sí dia també i fem possible moltes activitats quotidianes.

Us poso una llista d’algunes de les coses que traduïm (jo no les faig totes) perquè us feu una idea de la magnitud de la “tragèdia” (relativa, ja ho sé).

  • Videojocs: des dels missatges senzills del Comecocos fins a coses tan complexes com Clash of Clans o Fortnite.
  • Manuals d’electrodomèstics i altres documents tècnics: és important saber que el programa 1 de la rentadora posa l’aigua a 100 graus per no encongir aquell jersei de Mohair que us agrada tant.
  • Contractes diversos: és vital que el sou i les condicions estiguin ben traduïdes, o les condicions de la hipoteca, o…
  • Pelis i sèries: el món de l’audiovisual és supercomplex! I volem que en James Bond es prengui els martinis remenats, no sacsejats (o era al revés?).
  • Publicitat: els anuncis de la ràdio, els de la tele, els cartells que veieu pel carrer… la publicitat ja pot ser prou enganyosa de per sí, com per no traduir bé el missatge!!
  • Processos judicials i tràmits administratius: des de declaracions a la poli fins a qualsevol mena de sentència; de vegades, fins i tot cal que el traductor juri i perjuri que la traducció és fidel a l’original, i per a això cal ser traductor jurat.
  • Webs i plataformes en línia: segur que alguna vegada heu comprat en línia a Amazon, o a Zalando, o a la FNAC, o al Decathlon o a l’Abacus… doncs sí, tot això ho traduïm nosaltres, els invisibles! I també webs de mitjans de comunicació, d’entitats oficials com la Generalitat o Hisenda…

I moltes moltes altres coses que ara mateix no em venen al cap. Sí, també se suposa que traduïm el catàleg i els cartells de l’IKEA, però sincerament no sé qui coi ho fa perquè els errors que acumulen (i que els he notificat moltes vegades per fax -fa anys- i per mail) no són ni de traducció automàtica. No ens en doneu la culpa, que allà hi ha algú que ens vol mal!!!!

Com podeu veure, el grau d’invisibilitat del traductor és inversament proporcional a les vides que ajuda: alguna vegada heu pensat en qui coi tradueix el Fornite o el Brawl Stars? Si no sabeu què són, penseu en els traductors de les introduccions d’ús de qualsevol medicament, com ara, no sé… el Viagra???. Segurament veureu que tenim un paper molt important en el dia a dia de molta gent.

Xim-pom!

Au, ja està, ja he fet el rotet, com diu una amiga meva. Després de dir tot el que em passava pel cap torno a estar en pau amb mi mateixa i continuaré adorant els meus traductors literaris favorits (en tinc uns quants!) i reclamant que siguin visibles. En certa manera, també ens representen a nosaltres, la resta.

Bé, ja em perdonareu perquè crec que m’ha quedat una entrada estranya i una mica caòtica, i en algun punt també té un toc una mica Musa fingida (estic fatal). Si és així, trobo que és un bon resum de l’any del Senyor 2020: un any molt petardo i que encara no s’ha acabat. En el dia d’ahir, per exemple, ens va portar un cas de pel·lícula, l’intent d’assassinat d’en Josep M. Mainat a mans de la seva dona, i m’he llevat amb la notícia que Donald Trump i senyora tenen el virus. Amb aquest ritme, tinc curiositat per veure com acabarà l’any!

Mentrestant, llegiu llibres… i penseu en els traductors, també, quan llegiu les etiquetes dels xampús. 😀

País barroc, Raül Garrigassait

Del meu perfil a Instagram @lilladeserta.


El Sr. Tofu ens presenta “País barroc”, de Raül Garrigassait. És un llibre ple de reflexions, lligades en major o menor grau a Solsona, d’on és aquest escriptor.

El vaig comprar a @lasetmana a consell de @nuriaiceta i m’ha fet venir ganes de llegir més coses d’ell. He de confessar que amb alguna part no hi he acabat de connectar, però m’ha agradat molt quan parla del territori al voltant de Solsona, potser perquè em recorda el meu poble (bé, el del meu pare), que és força a prop, a la Segarra. De fet, anar al Santuari del Miracle és una excursió ben popular!

Excel·lent, sobretot, el capítol de La litúrgia, on analitza l’anar a missa: el fred, trobar-se amb els veïns…

En resum, que @editorial_lavenc publica coses interessants, gent!