Dendritas, de Kallia Papadaki

Avui parlarem de Dendritas, de Kallia Papadaki. D’entrada, em va captivar la coberta, amb les volves de colors sobre fons negre. Després vaig veure el nom de l’autora: una dona grega. Hmmm. Poc habitual. I aleshores va venir la pregunta que sempre em faig quan el llibre no s’ha parit en anglès o alguna de les llengües més habituals: “Però… la traducció és directa? Eh? EH?”. Soc repel·lent, i estic mooolt afectada per la deformació professional.

Doncs sí, és traducció directa de Laura Salas Rodríguez. I, de fet, la pregunta era una mica tonta, perquè l’editorial que publica Dendritas és Automática Editorial, que no sol fer traduccions indirectes i que té una selecció de llibres no-anglo molt bona. Només cal recordar les diverses obres de Yan Lianke que han publicat (les trobareu totes en aquest blog: busqueu a la caixeta de cerca), el meravellós Abecedario de pólvora, la dura Trieste o la magnífiquíssima La caja negra. I atenció que aquesta tardor també tenen un catàleg que promet!

Però tornem a Dendritas, que és el que interessa avui. Aquest llibre, de 232 pàgines, és perfecte per a una lectura pausada però a bon ritme. Es llegeix perfectament, tot i les oracions llarguíssimes, que solen durar tot un paràgraf. Jo, maníaca de les comes i els punts i seguit, n’hauria posat més d’un, però la veritat és que Salas ho té tot controlat i manega molt bé els signes de puntuació (no sempre passa). En resum: que un cop us hi hàgiu acostumat tot anirà com la seda!

De què va Dendritas?

L’autora diu que “Dendritas es un término que describe las formas de los copos de nieve y, como ellos, los personajes de esta novela son únicos y hermosos, se arremolinan en el aire y desaparecen”. I sí, ja és més o menys això: els personatges són importants però no ho són tot.

En aquest llibre veurem la història de l’avi de la família, Andonis Cambanis, que arriba als Estats Units a principis de la dècada de 1920, i la del fill. L’Andonis s’adapta i fins i tot crea un negoci… i una família! I d’aquesta família és d’on surt la segona trama de la història: en Basil, la seva dona i les dues nenes. El que fa Papadaki és anar intercalant capítols de la vida de l’Andonis amb capítols de la vida d’en Basil, que no són sempre estrictament sobre en Basil, sinó que ens porten la Minnie, la Litó i la Suzan.

Però la cosa no acaba aquí. Tot i que aprofundim en la vida dels personatges, en realitat aquests són una excusa per mostrar-nos l’evolució de Camden, la ciutat on viuen (al costat de Filadèlfia), i serem testimonis de l’auge i la caiguda d’aquesta ciutat i veurem com, amb cada onada d’immigrants, va canviant la situació i la manera de fer.

En definitiva, un molt bon llibre que val molt la pena que us llegiu. Si en voleu veure una mostra, l’editorial n’ha preparat una que trobareu fent clic aquí.

Rosa rosa amore mio, de Wang Zhenhe

Fa força temps que tenia a la llista de lectures pendents Rose rose I love you, de Wang Zhenhe. Per un motiu o per un altre, no l’havia acabat de llegir mai. Aquest estiu, però, em van comentar que la traducció italiana d’Anna di Toro, Rosa rosa amore mio, era peculiar. O sigui que m’hi vaig decidir i, finalment, me l’he llegit.

rosa rosa amore mio

Començaré dient que aquesta versió en italià no és ben bé una traducció. Bé, sí que ho és, en el sentit que trasllada el contingut del text original xinès al text en italià. De tota manera, com es pot llegir a la introducció que ha fet la mateixa traductora, hi ha aspectes que s’han adaptat en lloc de traduir-se i prou. D’una banda, tenim els noms dels personatges, que aporten significat i defineixen característiques de cadascú, o sigui que la traductora s’ha decidit a reproduir-los en italià. Fins aquí tot normal, ja ho havíem vist en altres llibres. La part més innovadora la tenim pel que fa a l’ús de llengua estàndard i dialecte. Som-hi.

Al text original l’autor utilitza xinès estàndard, dialectes, anglicismes i restes de la dominació japonesa i, és clar, també hi ha registres diferents segons els personatges: des de prostitutes fins a consellers, passant pel protagonista principal, que és professor d’anglès a secundària. Ostres, i com ho fem, per traduir això a una llengua europea????

Doncs bé, di Toro ha estat valenta i ha triat l’opció de combinar l’ús de l’italià estàndard amb el sicilià. No entrarem aquí a discutir si el sicilià és un dialecte o una llengua pròpiament dita. No és el tema. Però sí que vull que quedi clar que el sicilià escrit és molt diferent de la llengua estàndard, molt més que qualsevol dels dialectes catalans entre ells. Així, la traductora utilitza la llengua estàndard quan parlen els personatges amb més nivell educatiu, que parlen amb més formalitat, i deixa el sicilià “per al poble”, cosa que realment marca les diferències de nivell social.

Segur que l’ús del dialecte a Itàlia o a Taiwan té connotacions diferents, però crec que en aquest cas serveix perfectament per aconseguir l’objectiu. Si llegiu el llibre en italià, ho veureu de seguida. Ah, i si heu llegit anteriorment algun llibre del comissari Montalbano en italià (que també incorpora sicilià i expressions pròpies), veureu com hi ha coses que us ajuden a entendre millor el que diuen a Rosa rosa amore mio.

El millor que puc dir de tot això és que tot i l’ús del sicilià no m’he imaginat pas que tot passés a Sicília. M’ha sorprès, però les imatges que m’han vingut al cap són, clarament, de context xinès.

Sí, sí, però… de què va?

Fins ara m’he entretingut molt en tot el tema lingüístic, però és que m’ha semblat una opció molt original i que valia la pena comentar. El tema també és interessant. Tot plegat es basa en una història real, i és que l’any 1968 un grup de soldats americans que lluitaven a la guerra del Vietnam va anar a passar uns dies al poble de l’autor (Hualian a l’original, Lotusa a la traducció). I també és veritat que es va habilitar un bar perquè els “americanos” es divertissin (i, és clar, perquè els locals guanyessin alguns calerons).

El llibre, doncs, es basa en aquesta història real però se centra en la fase de preparació, que l’autor porta fins a extrems absurds. Són aquests extrems el que realment agraden del llibre, i venen principalment del protagonista: Concettino Finezza (Dong Siwen a l’original), professor d’anglès a secundària. Concettino se les dona de refinat i culte i és molt tossut i fantasiós, i com que és dels més educats del poble li encarreguen la tasca de formar les prostitutes que atendran els americans que vinguin al poble. El pressupost surt de les butxaques dels amos dels prostíbuls més importants de Lotusa, i Concettino no s’està de res.

Així, el que havia de ser un curs d’anglès pràctic perquè les noies s’entenguin amb els clients acaba sent tota una altra cosa, que no us puc explicar per no fer-vos espòiler (ja us he donat més pistes de les que volia!). En general, trobo que s’embolica massa en els preparatius i de vegades hi ha fragments especialment pesats, com ara quan parlen per telèfon (són converses molt vívides, però un punt massa repetitives). Tot i això, he de dir que es llegeix molt àgilment i que, tret d’aquests fragments, és una lectura agradable i interessant.

Dia de la Traducció 2020

Si seguiu aquest blog des de fa temps, deveu haver vist que aquest any no hi ha hagut entrevista per celebrar el Dia de la Traducció, dia de sant Jeroni. Ni a traductors de llengües vàries ni a traductors de xinès. I és que el 2020 ha estat, parlant en plata, un any de merda, i no tenia ganes de preparar una entrevista. És la gràcia dels blogs amateurs: fas el que vols i quan vols, i si no vols no ho fas. 🙂

Aquest és en Tofu, i fa el que vol… quan vol!

I després vaig pensar… “Calla! Aquest any ho farem diferent: parlarem dels traductors NO literaris”. De fet, som més. De fet, ens necessiteu en el vostre dia a dia. De fet, la nostra feina és un producte de primera necessitat. No tenim el glamour dels traductors literaris, però us juro que si el prospecte d’un medicament no està ben traduït podeu tenir moooolts més problemes que si no podeu llegir un llibre d’aquell autor tailandès que us agrada tant.

Així, doncs, he pensat de parlar dels traductors no literaris i fer un breu recordatori de les entrevistes a traductors literaris ja fetes. Les trobo molt interessants perquè, si les valoreu en conjunt, veureu una diversitat de perfils que potser no us esperàveu. Començo per la banda de la traducció del xinès, amb un póquer de traductores que treballen magníficament bé i que ens han acostat autors com la Sanmao o el meu veneradíssim Yan Lianke:

Per altra banda, també tenim entrevistes a traductors d’altres idiomes, i segur que heu vist passar pel blog el comentari d’algun dels llibres que han traduït ells. També en aquest cas hi ha perfils diversos, des de gent que es dedica només a traduir fins als qui també són poetes o autors o als qui combinen la traducció amb la docència:

I ara parlem dels que no tenim el nom a la portada, ni el tindrem (ni cal que el tinguem).

Visca els traductors NO literaris!

Ara em podeu tirar tots els rocs (virtuals) que vulgueu al damunt, però de vegades em sento una mica farteta de les queixes del món de la traducció literària. Que sí, que ja ho entenc, que reclamen els seus drets (i ben fet que fan!), però també podrien recordar-se dels qui piquem teclat dia sí dia també i fem possible moltes activitats quotidianes.

Us poso una llista d’algunes de les coses que traduïm (jo no les faig totes) perquè us feu una idea de la magnitud de la “tragèdia” (relativa, ja ho sé).

  • Videojocs: des dels missatges senzills del Comecocos fins a coses tan complexes com Clash of Clans o Fortnite.
  • Manuals d’electrodomèstics i altres documents tècnics: és important saber que el programa 1 de la rentadora posa l’aigua a 100 graus per no encongir aquell jersei de Mohair que us agrada tant.
  • Contractes diversos: és vital que el sou i les condicions estiguin ben traduïdes, o les condicions de la hipoteca, o…
  • Pelis i sèries: el món de l’audiovisual és supercomplex! I volem que en James Bond es prengui els martinis remenats, no sacsejats (o era al revés?).
  • Publicitat: els anuncis de la ràdio, els de la tele, els cartells que veieu pel carrer… la publicitat ja pot ser prou enganyosa de per sí, com per no traduir bé el missatge!!
  • Processos judicials i tràmits administratius: des de declaracions a la poli fins a qualsevol mena de sentència; de vegades, fins i tot cal que el traductor juri i perjuri que la traducció és fidel a l’original, i per a això cal ser traductor jurat.
  • Webs i plataformes en línia: segur que alguna vegada heu comprat en línia a Amazon, o a Zalando, o a la FNAC, o al Decathlon o a l’Abacus… doncs sí, tot això ho traduïm nosaltres, els invisibles! I també webs de mitjans de comunicació, d’entitats oficials com la Generalitat o Hisenda…

I moltes moltes altres coses que ara mateix no em venen al cap. Sí, també se suposa que traduïm el catàleg i els cartells de l’IKEA, però sincerament no sé qui coi ho fa perquè els errors que acumulen (i que els he notificat moltes vegades per fax -fa anys- i per mail) no són ni de traducció automàtica. No ens en doneu la culpa, que allà hi ha algú que ens vol mal!!!!

Com podeu veure, el grau d’invisibilitat del traductor és inversament proporcional a les vides que ajuda: alguna vegada heu pensat en qui coi tradueix el Fornite o el Brawl Stars? Si no sabeu què són, penseu en els traductors de les introduccions d’ús de qualsevol medicament, com ara, no sé… el Viagra???. Segurament veureu que tenim un paper molt important en el dia a dia de molta gent.

Xim-pom!

Au, ja està, ja he fet el rotet, com diu una amiga meva. Després de dir tot el que em passava pel cap torno a estar en pau amb mi mateixa i continuaré adorant els meus traductors literaris favorits (en tinc uns quants!) i reclamant que siguin visibles. En certa manera, també ens representen a nosaltres, la resta.

Bé, ja em perdonareu perquè crec que m’ha quedat una entrada estranya i una mica caòtica, i en algun punt també té un toc una mica Musa fingida (estic fatal). Si és així, trobo que és un bon resum de l’any del Senyor 2020: un any molt petardo i que encara no s’ha acabat. En el dia d’ahir, per exemple, ens va portar un cas de pel·lícula, l’intent d’assassinat d’en Josep M. Mainat a mans de la seva dona, i m’he llevat amb la notícia que Donald Trump i senyora tenen el virus. Amb aquest ritme, tinc curiositat per veure com acabarà l’any!

Mentrestant, llegiu llibres… i penseu en els traductors, també, quan llegiu les etiquetes dels xampús. 😀

País barroc, Raül Garrigassait

Del meu perfil a Instagram @lilladeserta.


El Sr. Tofu ens presenta “País barroc”, de Raül Garrigassait. És un llibre ple de reflexions, lligades en major o menor grau a Solsona, d’on és aquest escriptor.

El vaig comprar a @lasetmana a consell de @nuriaiceta i m’ha fet venir ganes de llegir més coses d’ell. He de confessar que amb alguna part no hi he acabat de connectar, però m’ha agradat molt quan parla del territori al voltant de Solsona, potser perquè em recorda el meu poble (bé, el del meu pare), que és força a prop, a la Segarra. De fet, anar al Santuari del Miracle és una excursió ben popular!

Excel·lent, sobretot, el capítol de La litúrgia, on analitza l’anar a missa: el fred, trobar-se amb els veïns…

En resum, que @editorial_lavenc publica coses interessants, gent!

Idaho, d’Emily Ruskovich

Tanquem aquest agost tan estrany amb Idaho, d’Emily Ruskovich, que publica l’editorial Les Hores a principis de setembre. És un llibre que ens porta a les grans extensions de l’estat que dona nom al títol i que ens explica tot de coses que tenen l’arrel en aquest fet:

“Un dia calorós d’agost, una família condueix fins a una clariana de la muntanya per recollir llenya de bedoll. La mare, la Jenny, és l’encarregada de tallar les branques petites amb una destral. En Wade, el pare, en fa l’apilament. Les dues filles, la June i la May, de nou i sis anys, beuen llimonada, fan fora les mosques, es fan la guitza i canten fragments de cançons mentre passa el temps. Però aleshores té lloc un fet impactant i totalment inesperat, un acte tan extrem que dispersarà la família en totes direccions.”

[Text de l’editorial]
idaho ruskovich

Però no em podia ni imaginar quin seria aquest “fet impactant”, ni per què havia passat. Perquè, com amb totes les coses, a part de veure què passa volem saber per què passa. I us costarà de trobar-ho, perquè Ruskovich no ens ho explica tot a la primera de canvi, no.

Així, doncs, veureu com evoluciona la història d’en Wade i la seva primera dona, la Jenny, que tenen dues filles. Sabreu d’on venen, a què es dediquen i què passa aquell dia fatídic. I ho veureu tot des de diversos punts de vista: el de l’Ann (la segona dona d’en Wade), les filles, la Jenny… és un llibre que es fa llegir.

He de dir que “es fa llegir”, però d’una manera estranya. No és un llibre de grans accions (no és una novel·la policíaca, per entendre’ns), sinó que tot va fluint al seu ritme. Tot i així, quan t’asseus a llegir-lo, no pots deixar-lo anar i necessites llegir més, i més ràpid, i veure què passa, i veure per què passa, i saber qui és la June, i…

Diria que, en certa manera, m’ha recordat els llibres que Kent Haruf situa a Holt i que ja hem comentat en altres ocasions: grans planes, calor, fred, la gent que fa el seu dia a dia… és una història en què passa aparentment poca cosa però que, en realitat, ens dona molta informació. Jo voldria destacar una cosa que potser a altra gent no li crida tant l’atenció: la malaltia d’en Wade. És una malaltia degenerativa que l’anirà desdibuixant, una mica com a Elizabeth is missing, que vam comentar fa molt de temps. Sí, estava molt interessada a descobrir què havia passat per destruir la família, però el cas d’en Wade m’ha semblat molt interessant.

Tanco l’entrada dient que aquest llibre, com he dit al principi, el publica l’editorial Les hores. Trobo molt encertada la tria que fan. Com és lògic, hi ha llibres que m’agraden més i llibres que m’agraden menys, però en general hi connecto bastant. En aquesta ocasió, han tornat a comptar amb Àfrica Rubiés Mirabet, que també va traduir La veïna del costat, un llibre que també us recomano que us llegiu!

En tot cas, Idaho serà aviat a les llibreries i és una lectura molt recomanable per a aquests dies de finals d’estiu, sense una calor excessiva…