Yawande Omotoso i “La veïna del costat”

Avui us vull parlar de La veïna del costat, un llibre de Yewande Omotoso traduït per Àfrica Rubiés i publicat per l’editorial Les Hores. Es tracta d’una història en què l’autora, fent servir dues veïnes i sense fer grans escarafalls, ens dona una visió de l’apartheid a Sud-àfrica.

Les protagonistes d’aquest llibre són l’Hortensia i la Marion, dues dones que no poden ser més diferents. Bé, de fet, sí que podrien ser-ho. Com a mínim, tenen la mateixa edat (ronden els 80) i pertanyen a la mateixa classe social: alta. Viuen en un barri benestant de Ciutat del Cap, en cases molt grans i amb jardí, en un entorn on l’associació de veïns es preocupa, en general, de les coses que es preocupa un quan ho té tot resolt. Tot resolt? No. No es oro todo lo que reluce.

Los ricos también lloran

I és que la riquesa aparent també pot amagar molta misèria. Misèria econòmica, però també de pensament. Prenguem, per exemple, la Marion, una arquitecta blanca que ha tingut una carrera professional important. Ara, jubilada, s’ha quedat vídua i descobreix que no és tan rica com es pensava. Què passarà amb casa seva? L’ajudaran, els fills que té? O haurà de recórrer a algú altre? I els prejudicis racials que té… la converteixen en racista?

L’altra protagonista és l’Hortensia, una dona negra que també ha tingut una carrera professional molt important i que ara, com la Marion, està jubilada. És ben bé l’antítesi de la seva veïna: menuda i prima, amb un mal humor constant que la fa grunyir pràcticament a tothom. En el seu cas, el benestar econòmic està assegurat, però… què passa amb el seu marit? Quina relació tenen? Per què l’Hortensia és una dona tan eixuta i poc sociable? Té fills?

Aquestes dues dones no es poden ni veure, i el pitjor és que es troben constantment perquè viuen de costat. Les seves converses són un manual de com no tenir una conversa amable, però al final s’hauran d’entendre. Per què? Això ho deixo per a vosaltres, perquè ho descobriu llegint aquest llibre amb un tema tan poc habitual a casa nostra.

Per acabar, us deixo aquest vídeo de l’autora, Yewande Omotoso, en què ens parla sobre La veïna del costat i sobre els temes que hi tracta. No us el perdeu, que és molt interessant!

Camilleri: Montalbano superstar

Anys, fa, que sentia parlar de les virtuts de Camilleri i el seu detectiu Montalbano. Anys, fa, que em resistia a llegir-me’n ni que fos una línia, segurament per la mania que tinc que, de vegades, l’excés de bombo comporta una desil·lusió inversament proporcional quan et llegeixes el llibre en qüestió. M’ha passat més d’una i de dues vegades.

Total, que va arribar el moment de marxar de vacances i, com alguns ja sabeu, quan marxo fora aprofito per assaltar llibreries i tornar amb les maletes més plenes que no pas havien marxat. I aquest any tocava l’Emilia Romagna.

Vaig fer els deures prevacacionals i, un cop reservat un piset al centre de Bolonya, vaig explorar les llibreries de la ciutat. Surprise, surprise! Tenia una Feltrinelli a escassos 50 metres de casa i la Libreria.coop Ambasciatori a 200. La resta és història i una oferta del 25% en llibres de Sellerio Editore.

I per on començo?

Tot i algunes recomanacions sobre llibres concrets, al final vaig optar per llegir-me la col·lecció sencera, començant pel primer llibre. A hores d’ara, ja me n’he llegit sis, que també podeu llegir en català:

  • La forma dell’acqua / La forma de l’aigua
  • El cane di terracotta / El gos de terracota
  • Il ladro di merendine / El lladre de pastissets
  • La voce del violino / La veu del violí
  • La gita a Tindari / L’excursió a Tindari
  • L’odore della note / L’olor de la nit

És impossible deixar anar aquests llibres menuts i tan característics fins que te’ls has acabat. És una lectura intensa, en un italià amb característiques sicilianes i puntejat d’expressions i fragments en el dialecte de l’illa (dialecte o llengua, ja és un altre tema), especialment quan parlen alguns dels personatges secundaris.

L’atractiu de Montalbano

Montalbano, Camilleri

El fet, però, és que Salvo Montalbano és un personatge amb un ganxo que va molt més enllà de l’habitual. No és un home especialment atractiu. No és el típic investigador (nord-americà) que s’embolica amb tot el que tingui dues cames. No té l’atractiu decadent d’alguns investigadors nòrdics, ni addicions destructives. No és especialment simpàtic, i tot sovint tracta els seus subordinats a baqueta. Què té, doncs?

Doncs el que té és que és una persona normal. És un cuarentón molt independent al qual ja li va bé mantenir una relació a distància, tot i que comença a adonar-se de la importància que pot tenir “envellir junts”. És un enamorat del menjar de la seva terra, i també aprecia el vi. De fet, és capaç de desviar-se del camí per tastar un restaurant que li han recomanat, i tampoc té problemes a anar a “estirar-se” una estona a casa si l’àpat ha sigut d’aquells de copa i puro. Sap apreciar la bellesa femenina, i de vegades se sent temptat davant la possibilitat d’aventura, tot i que sol conèixer les seves limitacions.

Encara que ho pugui semblar, no és un tarambana. En realitat, és molt més workaholic del que pot semblar d’entrada. És capaç de despertar-se a mitja nit pensant en un cas concret, i de vegades actua més mogut per la intuïció i el punt d’honor que no pas per les dades reals. I, tot i així, el punyetero acaba resolent els casos.

Noir mediterrani, novel·les corals

Montalbano, Camilleri

Com ja comentava a l’entrada sobre l’Ernesto Maccadò i Andrea Vitali, la novel·la policíaca té molts tons, i no tots els “negres” són iguals. A diferència del noir nòrdic, amb protagonistes torturats (Harry Hole) o directament antisocials i antipàtics (Sebastian Bergman), que viuen en societats suposadament idíl·liques que amaguen la foscor més absoluta, els autors italians ens ofereixen històries on el cas que s’investiga no és prioritari, sinó que serveix de pretext per teixir històries humanes, relacions entre els personatges i fer-nos arribar molta, molta llum.

I és sota la llum de Sicília, en aquesta illa socarrada pel sol, on Camilleri ens fascina per la simplicitat i les relacions entre els seus personatges. Perquè Montalbano no actua sol, sinó que compta amb un equip sorprenent i uns secundaris de luxe. Aquí teniu els principals:

  • Mimì Augello: el segon de bord, un noi a la trentena que té l’atractiu i el gust per les dones que no té el seu cap i de qui tot sovint Montalbano té gelos… potser s’adona que s’està fent gran i que l’Augello fa coses que ell faria? Penseu-hi.
  • Fazio: home seriós, competent i el puto amo a l’hora de documentar-se sobre persones implicades en els casos que investiguen. Crec que seria capaç de saber el color dels calçotets dels investigats, si s’hi posés. És l’home de confiança total de Montalbano.
  • Catarella: un bonànima tan trapacer que el tenen aïllat a la centraleta. Trapacer? No! Resulta que en Catarella, a part de parlar amb un idiolecte propi que va encara més enllà que el sicilià, és un crack en informàtica, i aquesta habilitat sobrevinguda els serà molt útil en determinats casos.
  • Gallo, Galluzzo i la resta de la trepa: són “el pelotón” i, a diferència d’en Fazio o de l’Augello, Montalbano no els té al dia de tot el que li passa pel “cirivedro” (=cervell), però tenen fe cega en el seu cap i fan tot el que aquest els diu, sense qüestionar-lo gaire.
  • Livia: la nòvia de Montalbano, que viu al nord d’Itàlia (Boccadasse, a tocar de Gènova). Apareix en tots els llibres, encara que només sigui a través de converses telefòniques que tot sovint degraden en discussions molt de pel·lícula clàssica italiana. Tot i que a en Montalbano li agrada molt anar per lliure, de tant en tant veiem que aprecia la relació amb ella i, de fet, no descarta un futur en comú.

A part de tota aquesta gent, que no és poca, cal tenir en compte que Montalbano és com un capellà de poble dels d’abans: coneix la gent de Vigàta i sap a qui ha de recórrer per informar-se. Des de l’Ingrid, una noia sueca que l’ajuda sempre sense fer preguntes, fins a la senyora Clementina Vasile Cozzo, una dona gran que va en cadira de rodes i que ho sap tot de tothom. Finalment, com a cirereta del pastís, tenim el qüestor Bonetti-Alderighi, que és un dat pel sac i sempre li demana explicacions a Montalbano. A través de les converses entre aquests dos personatges, Camilleri també ens fa fer una ullada a les diferències entre el nord i el sud italià, un tema que dona per a molt i que deixarem per a un altre dia.

Traduït o original?

Sempre hi ha el dubte sobre si hem de llegir llibres en la llengua original o traduïts. De vegades, és una llàstima llegir traduït perquè el traductor no ha sabut estar a l’alçada. En el cas del català, però, podem estar tranquils perquè pràcticament totes les traduccions que tenim les ha fet en Pau Vidal, que també ha traduït coses com Altai, dels Wu Ming (recordeu: 54 és un llibre boníssim!).

He de dir la veritat: no he llegit cap traducció seva, ja que fins ara m’he llegit els llibres en italià. De tota manera, per les referències que m’arriben, les seves traduccions de Camilleri són molt bones. Per exemple, m’han dit que ha sabut reproduir les converses de Catarella (que són del tipus “diàlogo de besugos”) amb total solvència. I només cal que us llegiu qualsevol dels articles que ha publicat a la web per veure que és un escriptor amb un domini excepcional de la llengua.

Si, en canvi, domineu l’italià i us fa gràcia llegir-vos un text ple de taquetes de sicilià, us recomano que llegiu els llibres de Montalbano en la bonica edició de Sellerio, uns llibres petitons que fan de molt bon portar. Això sí, agafeu paciència i no sigueu mantes a l’hora de buscar al diccionari. I també trobareu glossaris dedicats exclusivament a Camilleri, com aquest del seu club de fans. És una web molt completa, que fins i tot inclou explicacions sobre el dialecte, receptes de cuina, etc.).

En tot cas, aquí teniu la llista de llibres de Montalbano, perquè llegiu tots el que pugueu. Fins ara, tots els que m’he llegit són cinc estrelles totals.

Jo Nesbø clava el “Ganivet”

el ganivet

Uf. Uf. Buf. Ostres. Ai. Collons. Marededeusenyor. Quin fart de patir. Quin estrés. Quina mala bava que gasta Jo Nesbø a Ganivet, l’última història d’en Harry Hole. Que animal que arriba a ser, de veritat.

Ara ve quan us he de dir que el llibre és molt bo i us n’he de donar prou informació perquè pugueu decidir si us el voleu llegir o no. I avui em costarà, perquè en aquesta ocasió Nesbø ha aconseguit sorprendre’m des de les primeres pàgines i no us vull aixafar la guitarra. No dubta a disparar (metafòricament) a tort i a dret, i m’ha fet bellugar el terra sota els peus.

El que sí que puc dir és que aquesta història està ben enllaçada amb l’anterior, La set,* ja que hi ha alguna mena de lligam amb dos dels personatges que hi sortien: en Valentin Gjertsen i el Promès. De fet, la història de Ganivet arrenca quan aquest segon surt de presó després de 20 anys d’estar tancat. I qui l’hi havia tancat, allà? En Harry, és clar.

Burxar amb el ganivet

Aquest podria ser el resum del llibre. Com ja he dit en altres ocasions, les històries d’en Harry Hole segueixen un patró aproximat, amb estructura com de muntanya russa, en què la història puja puja puja fins a la pàgina 100, on se sol fer un descobriment que inculpa algú, i aleshores baixa baixa baixa i puja puja puja fins a la 400, i així anar fent fins que, finalment, es digna a donar-los el nom de l’autèntic culpable.

En aquest llibre, en canvi, Nesbø ens bombardeja a nosaltes, els lectors, i a en Harry, el protagonista, amb tot el que té a l’abast de la mà per desorientar-nos. Com en aquelles pel·lícules on dos personatges es discuteixen a la cuina i un li tirar a l’altre tots els plats i les tasses, un a un. No us dic mentida. Ha aconseguit que arribés a sospitar de 4 o 5 persones diferents i que, quan finalment m’ha deixat veure qui era l’assassí, me l’ha fotut ben fotuda. No l’he vist a venir.

L’única cosa que, potser, em sobraria, són les constants referències a cançons i grups musicals que, a més, no sempre coneixo. Els trobo excessius. I, potser, també, aquesta mena de product placement que trobem quan, per exemple, en lloc de posar-se unes ulleres de sol hi ha gent que es posa unes ulleres de sol Oakley.

Finalment, voldria dir que, com ja és habitual, la traducció de la Meritxell Salvany flueix perfectament i facilita enormement la lectura d’una història plena de sotragades que acaba amb un dilema. Que llarga se’ns farà l’espera fins a la propera història!

Andrea Vitali i Ernesto Maccadò

Nome d'arte Doris Brilli

Llegeixo més que no pas escric, i de vegades hi ha llibres que se’m queden “enganxats” i no trobo el moment de comentar-vos en aquest blog. Aquest és el cas dels llibres d’Andrea Vitali que he llegit, tres dels quals aquest any:

Tots quatre són històries molt bones, amb casos curiosos, i he pensat que, enlloc d’explicar-vos de què va cadascun, us podria parlar més àmpliament sobre els casos del personatge principal de tots aquests llibres, l’Ernesto Maccadò, cap dels carabiners de Bellano. Som-hi?

Andrea Vitali: les històries de Maccadò caben en el gènere giallo?

Au, avui em mullo i parlo de “conceptes”. Si hi ha algun expert a la sala, que posi comentaris al final del post i així n’aprenem tots.

Andrea Vitali, Zia Antonia sapeva di menta

En teoria, el giallo és el que nosaltres anomenem gènere policíac, així, en sentit ampli. En aquest sentit, podem dir que les noveles d’Andrea Vitali en què apareix Maccadò sí que són gialli perquè sol haver-hi un cas per resoldre i el protagonista és un carabiniere i el seu equip. Però està clar que les novel·les que he llegit de Nesbø, per exemple, i les de Vitali, són com la nit i el dia.

Exacte: nit i dia. Nesbø, en general, ens porta històries complicades amb moltes giragonses, en un país que, durant molts mesos, és fosc. Són casos amb poca llum, droga, violència… i en Harry Hole, el seu protagonista, és un home torturat, amb addiccions, difícil de tractar. No és una crítica: els habituals ja sabeu que adoro en Harry i que és el meu preferit. Els tinc tots, inclòs l’últim, que una bona amiga m’ha regalat i que aviat veureu passar per aquí. Però he d’admetre que, en general, les històries de Nesbø són fosques i enredades. I ell no és l’únic. Les històries que he llegit de Ragnar Jónasson (islandès), Hjort & Rosenfeldt (suecs) i Erik Axl Sund (pseudònim de dos autors suecs) són totes per l’estil. No et pots aixecar de la cadira, però et persegueix una angoixa important. És el que en podríem dir noir nòrdic.

I més enllà del noir nòrdic?

Però hi ha vida més enllà d’aquests thrillers. Si feu una ullada a l’entrada de la Wikipedia italiana dedicada a aquest gènere, veureu que hi ha la tira de subgèneres. I un d’aquests, el noir mediterrani, quadra perfectament amb el que a mi m’han semblat les històries de Vitali i de Camilleri (en parlarem més endavant, d’en Montalbano!). Aquí teniu un tros de la definició d’aquest concepte:

“In questo genere, tipicamente ambientato nell’area del sud Europa, il messaggio sociale si accompagna al gusto dell’intrigo poliziesco che qui non è fine a se stesso, ma veicolo per trasmettere un messaggio più profondo.” 

“Giallo”, Wikipedia italiana

Noir mediterrani: llum i històries corals

A cantare fu il cane

Les històries del maresciallo Maccadò són lluminoses, corals, més centrades en les històries quotidianes de la gent de Bellano que no pas en el cas que estan investigant els carabinieri. Sí, el cas existeix, però trobo que és més una excusa que no pas el tema principal dels llibres. Així, l’autor ens porta tot de detalls sobre la vida personal dels protagonistes. Coneixerem la dona del Maccadò i sabrem que està trista perquè a Bellano no fa el temps ni el sol de Calàbria, sabrem quants fills té un dels carabinieri i quina és la rutina del nebot de la tia Antònia, que no està morta (spoiler?).

Si m’ho permeteu, llegir les novel·les d’Andrea Vitali és com veure una pel·lícula italiana en blanc i negre. Hi ha molts personatges que entren i surten, que s’enfaden, que s’estimen… en definitiva, que viuen. La llum mediterrània, l’alegria de viure, el plaer pel menjar… tot de coses que també trobem amb el fantàstic Salvo Montalbano de Camilleri, que he començat a llegir i ja m’ha enganxat.

En resum, us recomano molt llegir les històries d’Andrea Vitali. Us portaran al nord d’Itàlia dels anys 1920 i us oferiran casos i investigació policíaca que serveixen, només, d’excusa per presentar la societat italiana d’aquella època.

L’últim amor de Baba Dúnia

L'últim amor de Baba Dúnia

Avui us vull parlar de L’últim amor de Baba Dúnia, d’Alina Bronsky. Aquest llibre, breu (només 136 pàgines) i emotiu, us portarà a prop de Txernòbil, on va tenir lloc el famós accident nuclear l’any 1986.

No espereu, però, descobrir les causes del desastre. Per a això hi ha la magnífica sèrie d’HBO, que en només 5 capítols us explicarà el què i el com d’aquest accident nuclear que a Rússia es va voler “tapar” i que van descobrir des de Suècia.

Què hi trobareu, a L’últim amor de Baba Dúnia?

Doncs hi trobareu la mena d’històries “petites” que m’agraden tant, quotidianes, com les de El camí dels esbarzers, encara que passin a l’altra punta de món. En el petit llibre que ens ocupa hi trobareu una dona gran, la Baba Dúnia, que torna al seu poble després del desastre de Txernòbil. A ella li és igual, la radiació. I, com ella, altres persones decideixen establir-se en aquest poblet i formar una petita comunitat que se les ha d’enginyar de mil maneres diferents per poder abastir-se del més bàsic: ningú vol portar-los productes fins al poble.

A partir d’aquí, veurem com és la situació familiar de la Dúnia i com interactua amb els seus veïns. També, mitjançant aquesta interacció, l’autora ens anirà presentant la resta de personatges i la seva realitat. Gent malalta, gent sana, gent que sembla que té recursos, gent que sembla que no en té… Fins i tot coneixereu un pollastre!

És interessant de veure que, com que tot s’explica des de la perspectiva de la Dúnia (una dona gran, d’una altra generació), hi ha explicacions que poden resultar curioses, com ara quan explica què és una revista tipus Hola!. I, com que estan en una zona on el correu no arriba i no hi ha botigues, tot queda curiosament fora del temps. Les cartes les van a recollir de tant en tant en un apartat de correus que tenen fora de la zona d’exclusió, els diaris que tenen queden antiquats i no en poden comprar de nous amb facilitat…

Un llibre amb ecos

A mi, salvant les distàncies, m’ha recordat un llibre que vaig ressenyar fa molt poc: Días, meses, años, de Yan Lianke. Per una banda, tots dos són llibres curts, de cent pàgines i poc, però són molt emotius. Per una altra banda, els protagonistes de les dues històries són gent gran (un home a la Xina / una dona a la frontera d’Ucraïna) que es neguen a deixar el seu poble, tot i que per motius diferents.

Cal dir que l’editorial Les Hores l’ha tornada a encertar amb aquesta tria, i que la traducció de Ramon Farrés s’intueix cuidada. Posats a buscar-li tres peus al gat, diria que m’hauria agradat tenir alguna explicació clara de què és una Baba. Intuïm que és una àvia, però estaria bé especificar-ho. Com podeu veure, l’única queixa és una fotesa, i val molt la pena que us llegiu aquest llibre, que és un clar 5 estrelles. Si voleu fer-ne un tastet, feu clic aquí.