Mirall, mirall, mirall

Aquesta no és una de les meves ressenyes habituals, sinó un text escrit per la Meritxell Salvany, que ha traduït Mirall, espatlla, intermitent, un llibre de Dorthe Nors publicat per l’editorial Les Hores. El text que teniu a continuació és una reflexió de la traductora sobre aquest llibre i el procés de traducció.

La Meritxell és una de les traductores habituals a la meva biblioteca, ja que tradueix diversos autors escandinaus: Jo Nesbø, Camilla Lackberg, Golnaz Hashemzadeh Bonde o la mateixa Dorthe Nors. Si voleu saber-ne més coses, llegiu-vos aquesta entrevista que li vaig fer amb motiu del Dia de la Traducció.

Espero que us agradi el text.

__________________________________

Mirall, mirall, mirall (per Meritxell Salvany)

«Deu haver llegit Mirall, espatlla, intermitent, Jodie Foster?»

Aquesta és una de les moltes preguntes que em vaig començar a fer poc després d’haver acabat de traduir Mirall, espatlla, intermitent. Curiositat pura i dura. Pura, dura i capriciosa, estem d’acord. I, en realitat, no m’importa gaire si algun dia hi dono resposta o no. El cas és que fer-me aquesta pregunta, i tantes altres que sembla que surtin rodolant de la novel·la de Dorthe Nors, em diverteix i em sorprèn alhora, de la mateixa manera que el fragment en què la Sonja i l’Ellie Arroway, la protagonista de Contact, es fonen en un autèntic batibull, em va sorprendre i em va divertir d’una manera inesperada. I –no rigueu–, però, un divendres al vespre, vaig agafar la família i, d’una manera més o menys subtil, els vaig obligar a seure amb mi al sofà per tornar a veure Contact.

Com ja us deveu imaginar, he llegit Mirall, espatlla, intermitent unes quantes vegades (unes quantes en danès i unes quantes en català). El primer cop va ser quan ni tan sols sospitava que l’arribaria a traduir. El segon cop, tampoc no ho sospitava. Però ho desitjava. Ho desitjava amb totes les meves forces. Després, quan vaig descobrir que Mirall, espatlla, intermitent, també havia despertat l’interès de l’editorial Les Hores, van venir moltes lectures més, ara sí, amb el fil i agulla de traductora a les mans. Dic fil i agulla? Sí, perquè, en molts sentits, la feina del traductor s’assembla a la del sastre o, si més no, jo ho veig una mica així: l’obra original és alhora el disseny i el patró que el traductor fa servir per mirar d’obtenir-ne una peça que ha de ser portable per al lector de la llengua final. Portable, però sense que perdi ni els colors, ni la forma, ni el tacte, ni la caiguda de la peça original. Avui ja no escriuré gaire més sobre què suposa traduir una obra literària, o si és difícil o no, perquè el que m’he proposat fer és transmetre unes quantes coses de les que aquesta novel·la m’ha dit a mi com a lectora i com a dona, així que, amb relació a la traducció, només diré que Mirall, espatlla, intermitent és una peça feta de sedes i gases fines, tan delicades que un agafa l’agulla amb una certa por i va dient per dins: «Ai, ai! Que no se m’esquinci la tela, sisplau!».

Dic que l’he llegit un munt de cops, i segur que ho tornaré a fer. Perquè, si més no a mi, la història de la seva protagonista, la Sonja, em parla i em pregunta coses sense parar. Les preguntes que em fa el text, de vegades es responen si les agafes, te les endus al cap i al cor i les hi passeges una estona. A l’entrevista que li fa Alexandra Pereira al Paris Review, Dorthe Nors explica que «De vegades, tinc la sensació que una part del que escric és una forma d’anàlisi, perquè intento esgranar les psiques dels meus personatges en un temps limitat». I jo hi afegiria que, les anàlisis precises i directes que fa l’autora d’individus, situacions i realitats socials, conviden el lector a continuar analitzant tant el seu voltant com el seu interior durant un temps il·limitat.

Meritxell Salvany

Apa! Il·limitat? Doncs sí. Perquè, a Mirall, espatlla, intermitent, no totes les preguntes tenen resposta, i, unes quantes de les que tenen resposta, no en tenen només una i prou. I aquesta manca i/o multiplicitat de respostes és, segons el meu parer, una de les qualitats que fa aquest llibre tan especial. El mirall del títol fa referència al mirall d’un retrovisor, però, quan jo reflexiono sobre la novel·la, estiro la imatge del mirall i hi veig una d’aquelles sales de miralls que hi ha en alguns parcs d’atraccions: cada imatge, cada motiu i cada escena té el potencial d’actuar com un mirall que allarga, eixampla, i, en definitiva, distorsiona o estilitza el que l’autora ens explica, i, alhora, també té el seu efecte en allò que cadascun de nosaltres hem viscut als nostres mons respectius. De vegades, aquests miralls són motius estètics o símbols que omplen el text d’una bellesa entre delicada i punyent, i que diran una cosa o una altra segons qui ho llegeixi. Cotxes, helicòpters, ocells i, sí, la nau espacial de la Foster, broden el text aquí i allà i ens suggereixen moviment, direcció, canvi, ganes d’anar més enllà. Però també repòs, moments en què un s’atura a rumiar abans de decidir quin camí agafarà –com l’aligot que «plana en l’aire, tremolós» per damunt dels camps de sègol. El resultat de l’amalgama d’imatges que trobem belles fins i tot quan són impactants o desagradables és un paisatge molt i molt danès i alhora molt i molt universal, un paisatge d’imatges que ens gravaran els seus colors molt endins. Colors com ara els blaus de cels i aigües, els grocs, verds i daurats dels camps sembrats, els rosats de les postes de sol i de les façanes de Copenhaguen, els marrons dels lloms i les banyes dels cérvols…

I… voleu que us expliqui un secret? De vegades, m’imagino que la Sonja existeix de debò i em pregunto si condueix gaire i si li van bé les coses. Però llavors penso que tant és, si condueix o no. I també penso que sí, que les coses li van bé.

_____________________________

Mirall, espatlla, intermitent

Mirall, espatlla, intermitent

Fa un temps em vaig llegir Mirall, espatlla, intermitent en anglès i, tot i que hi vaig detectar un cert potencial, no hi vaig acabar de connectar gaire. De tota manera, com que alguna vegada ja m’ha passat que quan rellegeixo un llibre en català o en castellà hi reconnecto, quan em van oferir l’oportunitat de rellegir-me Mirall, espatlla, intermitent en català, traduït per la Meritxell Salvany, no vaig dubtar gens a dir que sí.

A més de la garantia que suposava la traductora, ja havia llegit alguna altra cosa de l’editorial Les Hores i trobo que està fent bona feina, o sigui que tenia tots els motius per rellegir-me aquest llibre de Dorthe Nors. I també, és clar, em va fer molta il·lusió rebre el paquetet i de seguida em vaig posar a llegir.

Mirall, espatlla, intermitent, una traductora a la recerca d’ella mateixa

La protagonista d’aquest llibre és la Sonja, una traductora de novel·la negra que té més de quaranta anys i viu a Copenhague. Així, doncs, podem dir que tenim certes similtuds: visc en una ciutat gran, tinc una edat similar i soc traductora (tot i que no de literatura negra). Una altra cosa que tenim en comú és que ens hem volgut treure el carnet de conduir de grans, i a mi també em va costar força (tot i que jo sí que vaig tenir una bona instructora).

Però aquí s’acaben les semblances. La Sonja està una mica desorientada. Treballa una mica d’esma i té dificultats per mantenir el contacte amb la família. Li costa relacionar-se amb els professors de conducció, es fa massatges amb una noia, però no hi té prou confiança per dir-li les coses clares.

En definitiva, podríem dir que la Sonja és un pou de contradiccions. Com diuen a El Punt Avui, “Coneixem la Sonja, de fet, a l’inici d’un procés d’alliberament”. Sembla que la vida a la gran ciutat no li acaba d’agradar i està una mica confusa sobre què vol fer en el futur. Veureu que tot el que li passa al curs de conducció i a les sessions de massatge desemboca en una decisió. No us puc dir més o us foto el llibre enlaire.

La màgia de la doble autoria

Permeteu-me que torni, però, al tema del principi: la connexió o no amb un llibre en un idioma o en un altre. Ja m’ha passat alguna altra vegada: em llegeixo un llibre traduït a un altre idioma (anglès o francès) i no li acabo de trobar el què. O sí que li trobo el què, però quan me’l rellegeixo en català o en castellà n’apujo molt la valoració. Em va passar amb Crónica de una explosión, per exemple, que havia puntuat amb 4 estrelles en francès, va pujar fins a 5 en castellà.

En el cas de Crónica de una explosión, la segona lectura va venir propiciada per una editorial (diguem-ne) petita però que està fent molt bona feina. En el cas que ens ocupa avui, el cas és similar. És evident que l’editorial Les Hores, com altres del panorama català, està fent una bona feina. I aquesta feina no només consisteix a triar llibres interessants, sinó a buscar traductors de qualitat. Perquè, com deia al títol de l’apartat, les traduccions són llibres de doble autoria i no podem oblidar-nos de la importància que té el traductor. Al final, el traductor és l’autor del text que acabem llegint. La base ha de ser bona, és clar, i això és mèrit de l’autor original, però si la història no està ben traduïda, no ens agradarà gens.

Per tancar la ressenya, avui tinc una sorpresa que espero que us agradi tant com a mi. Vaig demanar a la Meritxell Salvany, la traductora d’aquest llibre, si ens voldria fer quatre ratlles sobre què ha significat per a ella la traducció de Mirall, espatlla, intermitent. El resultat m’ha agradat tant que us el publico en una entrada a part, només cal que feu clic en aquest enllaç.

Sant Jordi 2019 a L’illa deserta

Sant Jordi 2018

S’acosta el dia més bonic de l’any per al lector: Sant Jordi 2019. I una vegada més, us voldria donar algunes idees per a la jornada de compra. Com altres vegades, us ofereixo dues possibilitats: llibres dels quals us puc parlar bé perquè he llegit i llibres que no he llegit però que tinc al radar. Queda en les vostres mans triar sobre segur o anar a l’aventura.

Si la compareu amb la llista de VilaWeb, la nostra llista no és gaire llarga, però podeu consultar les propostes d’anys anteriors per veure altres recomanacions. Hi ha coses molt boniques, i no perden interès pel fet de no ser novetats. Si aneu a la casella de cerca i hi escriviu «Sant Jordi» us apareixeran les llistes.

A continuació us presento alguns dels llibres que més m’han agradat darrerament. A sota de la llista hi trobareu un petit comentari.

Propostes per a Sant Jordi 2019

benedicció

Benedicció és un cinc estrelles claríssim que ens porta al petit poble de Holt, a Colorado. Amb aquest llibre Haruf tanca la trilogia que començava amb Cançó de la plana i Capvespre, que també vaig puntuar molt bé. Un altre dels meus clàssics és Gerbrand Bakker, i Juny és la darrera obra que se n’ha publicat en català. En aquest llibre, Bakker ens porta a un estiu lluminós que, tot i així, també té alguns punts foscos.

Per altra banda, si feu clic a l’enllaç de Persecució veureu que no porta al meu blog. Aquest és un dels llibres que us volia recomanar i que no he tingut temps de comentar. Tot i que en determinats moments m’ha fet pensar en les road movies, trobo que va més enllà d’això. Us en parlaré d’aquí a uns dies. Un altre llibre que no he pogut ressenyar, però que val molt la pena, és A tale of two cities, amb la meravellosa edició amb coberta de tela de Penguin Classics. Feu-vos un favor i llegiu alguna cosa d’aquest autor, que també el trobareu en català!

la desaparició de stephanie mailer

Si passem al sector francòfon, us he de recomanar La desaparició de Stephanie Mailer, on Dicker recupera el to de la seva primera novel·la d’intriga. Ritme trepidant, embolics a go-go. I, també originalment en francès, tenim Els colors de l’incendi, que és la continuació d’Ens veurem allà dalt. No és estrictament necessari llegir la primera per entendre la segona, però crec que ajuda (i també és excel·lent!).

Tot seguit us he “colat” un dels meus autors xinesos preferits: Yan Lianke. Qualsevol de les seves obres és bona, sempre amb traductores excel·lents. La més nova de les que s’han publicat en castellà és Crónica de una explosión, i us permetrà veure la voràgine de l’evolució xinesa dels darrers anys.

La gent de Hemsö

Tanco la llista amb un dels llocs d’on llegeixo més llibres: Escandinàvia. I totes dues propostes són ben diferents. Per una banda teniu La gent de Hemsö, una novel·la curta de fa molts anys situada a Suècia. Per altra banda teniu el meu autor més estimat del món mundial, Jo Nesbø. Podeu comprar qualsevol dels llibres de la sèrie d’en Harry Hole, però El pit-roig és un dels més interessants. Ah, i si us agrada la novel·la negra (o policíaca, o com en vulgueu dir), feu una ullada a l’entrada que hem preparat a l’empresa on treballo, dedicada exclusivament a aquest tipus de literatura que ens fa passar tan bones estones.

Under the radar

Per acabar l’entrada, us dono quatre pinzellades sobre llibres que tinc al radar. No sé si per Sant Jordi en compraré algun o si em deixaré sorprendre, però aquí ho teniu:

Anem per parts. Els dos primers són finalistes del Man Booker International Prize d’enguany, i fan molt bona pinta. La forma de las ruinas i La resta són d’autors llatinoamericans, un sector que freqüento poc i que tinc l’oportunitat de revisitar. En aquesta ocasió, anirem a Colòmbia o a Xile, segons quin triem.

Amb Testament i El camí dels esbarzers cultivo la gent de casa. En aquest cas, amb la solvència contrastada del degà de la novel·la catalana en actiu, Joaquim Carbó, i la presència d’una autora molt menys veterana, Alba Dalmau: he sentit bones coses del seu llibre.

Sant Jordi 2019

I, com sempre, els nòrdics. En aquest cas tenim Illska, la maldad, un llibre que fa temps que em volta per les mans (confesso que he fet “copiar y pegar” amb el nom de l’autor). També fa temps que veig passar llibres de Sjón, com Maravillas del crepúsculo o El chico que nunca existió, i potser aquest Sant Jordi li donaré una oportunitat. Per tancar la llista, mentre espero el proper cas de Harry Hole, buscaré Silencis inconfessables i continuaré llegint la sèrie de Sebastian Bergmann, un dels investigadors més desagradables del panorama nòrdic (i, segurament per això, més magnètics).

I fins aquí hem arribat. Espero que tingueu un Sant Jordi 2019 fantàstic, que trobeu molts llibres interessants i que, si teniu propostes de lectura, me les deixeu als comentaris. Tinc ganes de conèixer les vostres propostes!

La Benedicció de Kent Haruf

benedicció

Després de Cançó de la plana i de Capvespre, arriba la Benedicció de Kent Haruf. El tancament d’unes històries que passen a Holt, un poblet imaginari de Colorado que, tot i així, intento situar en el mapa. El colofó grandiós a una trilogia que hauria volgut que fos una sèrie molt més llarga.

Perquè l’única cosa que li puc recriminar a Kent Haruf és que ens hagi deixat sense poder continuar mirant les vides dels habitants de Holt. La resta és perfecta. Vam començar el fil amb Cançó de la plana, una novel·la inicial en què coneixíem els personatges que ens havien d’acompanyar. Tendra, suau. Vam seguir amb Capvespre, on manteníem el contacte amb alguns dels personatges de la primera part, que havien crescut i evolucionat, i en perdíem algun. Aquest segon episodi era més intens que el primer, per al meu gust.

I així arribem a Benedicció, el tercer en discòrdia, que ens porta la mort. No hi ha res tan definitiu com això, oi?

Benedicció o «el sentit d’un final»

La història està clarament delimitada en el temps, ja que transcorre durant un estiu. En Dad s’està morint, i el que veurem és la vida d’alguns veïns des de la perspectiva d’aquesta vida que s’apaga. No, més ben dit, veurem com els veïns fan la seva mentre s’acomiaden d’en Dad i ajuden la seva dona.

Cases baixes, com les de la portada del llibre. Grogues, vermelles… el cotxe que avança per la carretera plena de pols, la nena que va en bicicleta, les dones que l’acompanyen i que viuen fora del poble, en un ranxo com el dels germans McPheron (si no sabeu qui són, mireu-vos els dos primers llibres de trilogia). La lectura d’aquest llibre, igual que la dels dos anteriors, és pausada i ve acompanyada de la llum del sol sobre els camps de blat. Espais amplis. Un goig de llibre.

Haruf aconsegueix que t’impliquis en les vides dels personatges fins al punt que quan arriba la mort no pots no sentir-ho. Llàgrimes avall. Veure com la gent que t’estimes van a menys, com es redueixen fins a ser com ocellets. La sensació de pèrdua quan tot ha acabat. Magistral.

I magistral, també, és el disseny del llibre-objecte. La imatge de la portada ja us fa entrar directes a Holt. No em cansaré de dir que els llibres d’Edicions del Periscopi són petites obres d’art que tinc de gust als meus prestatges. La traducció també s’intueix perfecta, amb Marta Pera Cucurell. I la tria, l’ull clínic amb què Aniol Rafel tria els llibres, és una cosa totalment inaudita. Enhorabona a tots els implicats.

Com ja us podeu pensar, aquest llibre va de dret a la meva llista de recomanacions de Sant Jordi per a aquest any, juntament amb els dos anteriors de la trilogia. D’aquí a uns dies us passaré la llista completa.

Dicker contraataca: La desaparició de Stephanie Mailer

la desaparició de stephanie mailer

Avui toca parlar de Joel Dicker i la seva obra La desaparició de Stephanie Mailer. La trobareu en català, en castellà i en francès, però el meu consell és: sortiu pitant a comprar-la!

Amb aquest llibre recuperem el Dicker més addictiu, el de La veritat sobre el cas Harry Quebert. L’obra següent, El llibre dels Baltimore, també era molt bona, però era un pel més previsible. Així, doncs, amb La desaparició de Stephanie Mailer recuperem el ritme trepidant, les intrigues addicionals i les històries que passen en un petit poble imaginari dels Hamptons (regió real, a l’estat de Nova York).

En aquest cas, la desaparició de la Stephanie, una periodista, serveix d’excusa per destapar la resta. En realitat, la pobra noia la veurem poc al llarg de la novel·la, i ens dedicarem més a investigar què va passar vint anys abans a Orphea.

Hi trobareu de tot: intriga, personatges insuportables, policies ineptes, polítics corruptes, adúlters, etc. Jo, directament, mataria l’Alice per capriciosa i manipuladora. L’Ostrovski tampoc em mereix gaires simpaties. I l’Steven tampoc es mereix gran què per ser un tou. Sí, admeto que la pena del Jesse era una mica previsible, però és que després de tants anys de llegir llibres al final suposo que podem trobar indicis, oi?

El que sí que us puc dir sense perill de fer spoiler és que és un llibre llarg i que, per tant, pesa bastant. Us recomano edició Kindle!