Categoria: Llibres

Novel·la policíaca en groc i negre

On Per sifuroIn Llibres, recomanacionsDeixa un comentari

Arran de la publicació a Instagram (@lilladeserta) de la ressenya sobre Eclipsi, el tretzè volum de la sèrie Harry Hole, algú va preguntar per quin dels llibres d’en Harry caldria començar (o quins llegir-se) i a partir d’aquí vaig dir que faria una entrada amb els meus favorits no només d’aquest noruec tirant a impresentable, sinó també de dos il·lustres italians: Schiavone i Montalbano. Intentaré, doncs, fer una petita diferenciació entre scandinoir i gialli i donar-vos una llista dels meus preferits per si us interessen de cada a Sant Jordi. 

El groc i el negre

El món de la novel·la negra té mil matisos de color i mil estils diferents. No és el mateix la novel·la americana de tota la vida que la seva cosina britànica, ni les intrigues del nord d’Europa que la vida lluminosa de les novel·les italianes. Per no parlar de la policíaca xinesa, que a mi no m’acaba d’entrar. Em consta també que n’hi ha a Japó i a Corea, però encara no m’hi he estrenat.

En aquesta entrada us vull parlar únicament dels dos subgèneres que freqüento més: la novel·la negra nòrdica (scandinoir) i la novel·la policíaca italiana (gialli). Per fer-ho us parlaré de les 6 sèries que més o menys segueixo:

  • Del nord: Harry Hole, Sebastian Bergmann, Erika Falck.
  • Del sud: Salvo Montalbano, Rocco Schiavone, Ernesto Maccadò.

Tinc la teoria que totes dues branques estan molt influïdes per les condicions ambientals en el sentit més ampli: variables sociales, però també meteorològiques. Fem-hi una ullada.

Scandinoir o noir nòrdic

La família escandinava és fosca com una nit d’hivern a Oslo (o a Reykjavík, o a Estocolm… ). Els delictes solen ser més sagnants i complexos; els motius, més recargolats. Sempre em quedo amb la sensació que hi ha alguna cosa en la foscor, una ment molt malèvola que ho embolica tot. Només cal veure les novel·les que ens va deixar escrites Stieg Larson: eren fosques, macabres, depriments. 

Si repassem la sèrie de Harry Hole, de Jo Nesbo, podem veure que és un personatge trist, torturat, sense esperança en el futur. Fins i tot quan les coses li comencen a anar bé el seu autor li fot castanya. Les seves pèrdues de consciència motivades per l’alcohol són llegendàries. És destraler, sense cap mena d’amor per la (seva pròpia) vida. Les víctimes pateixen molt abans de morir. Tot plegat, un drama que se sol desenvolupar a Oslo i rodalies (amb algunes excepcions notables) partint d’un personatge central tirant a desequilibrat que, tot i això, adoro. Potser per tot això, tot i que Michael Fassbender és un gran actor, no em va convèncer fent de Harry: té una mirada massa lluminosa.

En Sebastian Bergman és suec i té molts pocs seguidors que l’estimin. “Fill” de Hjorth i Rosenfeldt, creadors de sèries de televisió com “Bröen” (The bridge), és un psicòleg amb empatia zero per la gent que fa el que li rota sense tenir en compte els sentiments de ningú. A diferència de l’adoració que tinc per seguir en Harry, en aquest cas el segueixo perquè necessito saber quina una en farà de grossa. Treballa com a psicòleg a Estocolm i ajuda la policia a resoldre determinats casos d’assassinat, però sincerament no entenc com pot dedicar-se a ajudar ningú perquè és d’aquella gent que enerva de del primer dia. 

L’última del trio és l’Erika Falck, creada per Camilla Läckberg, també sueca. Comparada amb els altres dos és un pes mosca, i diria que en aquest cas l’autora ens acosta més el dia a dia de l’Erika. No hi ha tanta foscor, i m’atreveixo a dir que la finalitat no és només desxifrar els casos, sinó retratar la vida d’una dona que té fills i treballa, i demostrar que encara queda cosa per fer. A part d’això, té un cert to “políticament correcte” que no espero trobar en aquesta mena de novel·les, i potser per això és la que menys m’inspira.

Hi ha altres il·lustres personatges en aquest àmbit, com ara Varg Meum (de Gunnar Staalesen, noruec), Carl Mørck (de Jussi Adler-Olsen, danès) o Ari Thór (de Ragnar Jonasson, islandès), però encara no els conec gaire.

Gialli

Per quins set sous a Itàlia anomenen gialli (grocs) aquestes novel·les? No ho sé, però amb això ja veiem que són una mica diferents de les escandinaves. I és que el rerefons d’aquestes obres és molt més lluminós que el de la branca nòrdica. En general, els delictes i assassinats no són tan macabres (tot i que hi ha sang pel mig, és clar), i per més que serveixen de pal central del paller també tenen molta importància les circumstàncies dels investigadors, els seus amics i familiars (i fins i tot, en algun cas, les mascotes). Així, quan la investigació està en marxa podem trobar-nos que l’autor se’ns emporta en una altra banda. Ah, i té molta importància el menjar! 

Montalbano, per exemple, es passa mitja vida lloant l’olor de les coses i fotent-se com el quico. Menja gairebé sempre al mateix lloc, i té una dona de fer feines que cuina com els àngels. Viu en un poble imaginari de Sicília, a la vora del mar, i el seu autor, Andrea Camilleri, va escriure 27 llibres per a la sèrie normal i 3 o 4 spin-offs. És un plaer llegir-lo perquè aconsegueix situar-te a l’illa i t’acosta els personatges fins al punt que et sembla d’estar parlant amb ells. Hi ha personatge entranyables i altres més petardos, però tots es fan estimar (no hi he trobat ningú que realment no suporti). En alguns capítols apareixen problemes que afecten l’illa, com ara el drama dels immigrants que arriben en pasteres i les màfies que els controlen, o, parlant de màfia, la famosa Cosa Nostra, que apareix de refilada.

Un altre que menja, però no tant, és Rocco Schiavone, creació d’Antonio Manzini. Schiavone és un policia romà que fa una pífia important i, com a càstig, el “desterren” a Aosta. No li agrada estar-s’hi: fa fred, sempre plou o neva i tot li sembla malament. Tot són “tocades de collons” (no sé com ho diuen en català, però en italià fan servir la meravellosa expressió “rottura di coglioni”) i diu molts més tacos que Montalbano. És un tio mig delinqüent i molt borde (però com tots els bordes té el seu corasonsito) i per “enfocar” bé el dia es fuma un porret a primer hora del matí, tan bon punt arriba a l’oficina. En aquest cas diria que també es retrata la divisió nord-sud italiana, més forta del que ens pensem. I tornant al menjar, aquest no cuina ni que el matin i dona molta importància a l’esmorzar, que sol ser un cafè i un entrepanet o un croissant (algun dia faré un estudi de les seves valoracions sobre la qualitat d’aquests productes).

El tercer en discòrdia és Ernesto Maccadò, sortit de la ploma d’Andrea Vitali. Aquest actua a Belluno, a la zona del llac de Garda (Veneto) i el menjar li fa la dona. És l’únic dels tres que està casat, i les seves històries passen a mitjans del segle XX. Hi trobarem, doncs, una recreació històrica important i molt interessant, amb casos que no sempre impliquen mort. És interessant, doncs, tant des del punt de vista policíac com de del punt de vista històric. No l’he llegit tant com els altres, però és prou entretingut! A part d’aquests tres, a Itàlia hi ha la tira de personatges/autors de gialli. Jo diria que cada ciutat té el seu. Tenim Proteo Laurenti a Trieste, però també Bordelli a la Toscana i tants altres que tinc pendents, com ara Mina Settembre, una dona que desenvolupa la seva activitat a Nàpols. Si teniu curiositat, podeu anar a la llibreria Le Nuvole, on tenen tot una secció dedicada a aquest gènere amb llibres per a cada província d’on és cadascú: podeu ver la volta a Itàlia només llegint-los.

Llibres destacats de les sèries

Com a bona cap quadrat que sóc, quan algú em pregunta quin llibre li recomanaria d’alguna d’aquestes sèries jo li dic que “el primer, per anar seguint”. De tota manera, soc conscient que no tothom se’ls vol llegir tots, o sigui que tot seguit us cito els que més m’han agradat o considero que destaquen. 

Harry Hole

  • El pit-roig
  • El redemptor
  • El pack format per: “Set”, “Ganivet”, “Eclipsi”

Sebastian Bergmann

  • Secrets imperfectes
  • Morts prescindibles

Salvo Montalbano

  • Il ladro di merendine
  • Un filo di luce
  • El menys recomanable és l’últim, Riccardino, que l’autor va escriure 20 anys abans de morir.

Rocco Schiavone

  • Pista negra (Pista nera)
  • Hagan juego (Fate il vostro gioco)
  • Ah, l’amore l’amore

Ernesto Maccadò

  • Olive comprese
  • A cantare fu il cane

I fins aquí les recomanacions per al Sant Jordi d’enguany. N’heu llegit algun, d’aquests? Què us ha semblat? Si teniu alguna aportació, podeu escriure als comentaris!

Moscú 2042, de Vladímir Voinóvich

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Moscú 2042 és un llibre genial. Punt. Atenció, fans de la distopia, perquè ens porta a un hipotètic Moscú del futur en què el comunisme s’ha desenvolupat fins a extrems inimaginables o, més ben dit, fins a extrems que només es poden imaginar des de la crítica més càustica del sistema. Només us diré que l’autor, Vladímir Voinóvitx, es va convertir en un dissident tan molest que va ser expulsat de la Unió Soviètica.

La història arrenca amb Vitali Nikítitx Kártsev, que viatja al Moscú del futur i ens mostra el punt al qual ha arribat el comunisme extrem. Les seves aventures tan aviat són patètiques com hilarants, i tot això ve amanit amb un sarcasme i un humor “descacharrante” (no, no hi ha paraula en català que retrati tan bé aquest concepte) que retrata una societat perfectament absurda. 

No he pogut parar de riure en determinats passatges, com ara en el capítol dedicat al WC i al “producte secundari”, però no cal perdre de vista que, com deia al principi, aquesta història és bàsicament una crítica al sistema soviètic i a la deriva que podia prendre. 

En resum, un llibre que enganxa molt i que sembla molt ben traduït. No, no he acarat la versió en castellà amb l’original, però fa molts anys que llegeixo traduccions i la feina de Fernando Otero Macías s’intueix completa: no hi ha res que rasqui o que em faci pensar que hi ha conceptes estranys. Les notes del traductor també ajuden, i n’hi ha la quantitat justa i necessària. Vull destacar també la tasca d’Automática Editorial, que té una selecció d’autors de l’antic bloc soviètic molt completa i variada.

Perquè, si voleu llegir russos, també podeu saltar-vos els clàssics més tradicionals.

Les muses, de Jordi Cussà

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Avui parlem de “Les muses”, un llibre que em vaig llegir… el novembre de l’any passat!!!

No és res de nou: em fa més mandra escriure que llegir, o sigui que hi ha tot de ressenyes que queden pendents, sobretot les de llibres que han estat àmpliament llegits i comentats a Instagram, ja que l’anàlisi em costa més de fet (condicionada per ressenyes prèvies, per exemple, o perquè m’agradaria aportar alguna cosa de nou).

En aquest cas, hi havia una mica de les dues coses.

Anem al gra!

En aquestes alçades, pràcticament tothom sap que Les muses és un llibre escrit per Jordi Cussà i publicat per l’editorial Comanegra. També deveu saber que es tracta de tot d’històries entrellaçades que toquen moments i personatges importants de la història, amb una atenció especial a dones properes a aquests personatges que no han arribat a ser conegudes. Què serveix d’enllaç? Doncs una mena de beuratge que, si te’l prens, por desembocar en bogeria o en inspiració, segons com vagi (i segons la dosi).

I fins aquí la trama. Puc desenvolupar-la més, però ja ho ha fet altra gent (i ho ha fet molt bé)!

Jo prefereixo centrar-me en la meva experiència lectora. Així, us diré que, tot i que no va arribar al top 5 de l’any 2022, va ser un llibre que vaig llegir molt de gust i que em va tenir força enganxada. D’entre tots els personatges que hi surten, destacaria la interessant visió de Leonardo da Vinci i la seva conversa amb Miquel Àngel (sempre els italians, aix), i una expressió fantàstica: “em va preguntar sense meandres”, que em va captivar. Una altra frase molt bona és “El concert, més improvisat que un pet que fuig”. 

Diria que, en general, els diversos capítols i personatges estan força ben enllaçats i que hi ha una feinada immensa de documentació per part de l’autor (desconfiada que soc, em vaig dedicar a comprovar noms i llocs i fets, i tot el que vaig mirar quadrava). De fet, el que menys em va atraure són els capítols situats en el nostre present i, sobretot, no em va agradar que m’avancés quins altres personatges tocaria. També hi vaig trobar alguna errada (algun typo, més que res), però els que tinc apuntats són poquíssims, tenint en compte la llargada del llibre.

En resum, un llibre que enganxa i que m’ha agradat força!

Us l’heu llegit? Ho voleu fer?

Vera, d’Elizabeth von Arnim

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

El primer que he de dir de Vera és que enganxa. Molt. Hi arribava amb la por habitual de llegir un llibre del qual fa temps que sents a parlar, però la veritat és que aquesta història d’Elizabeth von Arnim no decep. A més, la vaig llegir en una lectura conjunta amb en Sergi Purcet, en una experiència boja que, bàsicament, consisteix a llegir sense fre i anar comentant sobre la marxa. Tenim un ritme de lectura similar, o sigui que no sol ser problema no fer spòilers. El llibre no era gaire llarg i ens l’hem llegit en aproximadament 3 dies.

Ara parlem de la història.

Tensió a foc lent

L’argument és senzill: una noia de vint-i-pocs anys s’enamora d’un home que passa els quaranta. Ella és una ànima càndida i ell un personatge extravagant que fa les coses com li rota sense tenir en compte l’opinió ni les necessitats dels altres. L’Everard Wemyss és vidu: la seva dona ha mort fa poc caient per una finestra, i fa coneixença amb la Lucy quan s’acaba de morir el pare d’aquesta. Dos éssers units pel dolor, dius? No ben bé.

La relació comença de la manera més innocent, però veurem com, poc a poc, Wemyss embolcalla la Lucy i li imposa les seves rutines i manies. Quan es casen i van a viure a casa d’ell, la presència de la Vera, la dona morta, es fa notar en molts moments, i tampoc acabem d’aclarir si la mort ha sigut accidental o suicidi. Tantes coses per saber, tantes coses a mig dir…

Tot i que el llibre comença amb una mort, la del pare de la Lucy, la lectura comença tranquil·la i ens trobem la noia a Cornualla, on estaven de vacances. El paisatge, tot i el fet luctuós, sembla idíl·lic. Fins que arriba en Wemyss. A partir d’aquí, la tensió es va acumulant i l’autora fa coure la història a foc lent. No, no hi ha grans sorpreses i tot és bastant previsible, però és que la força d’aquest relat rau, precisament, en veure-ho venir tot sense poder-hi fer res, com si una aranya ens anés embolicant amb la seva teranyina i veiéssim que no ens podem moure.

Això és el que és en Wemyss, una aranya maleïda, un maltractador psicològic de primera classe, un dèspota o, com es diu a la contracoberta del llibre, un tirà domèstic aclaparador. Ningú no li porta la contrària, llevat de la tieta Dorothy. Ella és el personatge lluminós i serè que es contraposa a aquest monstre, una dona que no s’ha casat i no depèn de ningú i que és l’única que s’atreveix a oposar-se al seu nebot polític. Se’n sortirà?

En resum, Vera és un llibre molt bo, que manté la tensió de principi a final i que no et deixa escapar. L’únic que li puc recriminar és que no m’agrada el final (no puc dir res més sense fer espòiler). Ara bé, cal dir que l’autora fa una recreació ambiental magnífica sense allargar-se excessivament en descripcions, i a estones m’ha recordat La cosina Rachel, de Daphne du Maurier, que també crea un ambient ple de tensions i mals rotllos sense una gota de sang ni fetge. Diuen que Vera és un precedent de Rebecca, de du Maurier, un altre etern pendent.

Evidentment, no puc tancar sense parlar de la traducció de Dolors Udina, que s’intueix magnífica. I és que Udina és una de les millors traductores de casa nostra i sempre és un luxe llegir-la, sobretot si va acompanyada de l’edició preciosista de “El cercle de Viena”, col·lecció que acumula grans obres de la literatura universal.

Aioua, Iowa, Roser Cabré-Verdiell

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Avui us parlo d’Aioua, de Roser Cabré-Verdiell. És una ressenya difícil de fer perquè hi ha moltes coses a dir sobre el llibre, i segur que me’n deixaré alguna. Què hi farem.

El llibre ens porta la història d’una noia, la Rut, que, bàsicament, marxa de casa per aclarir-se les idees. Aquest és el punt de partida i, al mateix temps, l’eix vertebrador de tot plegat. El motiu que se’ns dona és que “ha perdut les vocals” i que el trasllat li ha de servir per trobar-les. Com? On?

Aioua és l’espai on la Rut trobarà el que busca: combinació de present i passat, joc de creació, records propis i manllevats… tot això és el que us trobareu si llegiu aquesta història, molt treballada i intensa, en què l’autora juga amb les paraules, amb els sons, amb els llocs i els records, per construir una realitat on res no és el que sembla.

Estructura i llengua

Un cop vist l’argument, passem a parlar del que de veritat importa en aquest llibre. Perquè, d’històries en què algú escapa de la rutina per pensar i resituar-se, n’hi ha un munt. Què fa especial, doncs, Aioua?

D’una banda, l’estructura de la història. Trobem capítols en què la protagonista és una vocal i altres en què les lletres fortes són les consonants: les unes són suaus, les altres, fortes i amb un punt agressiu. Els capítols de vocals ens porten a Frankville, el poblet on la Rut s’acomoda en un motel rònec, que sembla tret d’alguna road movie americana, i serveixen de fil per seguir el periple mental de la protagonista. A mig camí entre realitat i món oníric, són els capítols que més m’ha costat processar. Pel que fa als capítols on les protagonistes dels títols són consonants, serveixen per recordar moments del passat, relacions familiars, viatges. Així, anem posant en context el present de la Rut i per què és com és. Tot plegat desemboca en un final que, per a mi, està molt ben trobat i embolica el regal que és tot el llibre.

D’altra banda, hi ha la llengua, l’estil. Cabré-Verdiell escriu amb passió, se li nota, i això fa que tingui un estil “marí”: onades que venen i van, un text que t’arrossega i et repel. Les pàgines es poden fer llargues o curtes segons el moment, segons si t’interpel·la més o menys el tema que toquen. Confesso que, en algun moment, la intensitat és tanta que em feia fora, que ho trobava empegalós. També hi ha els jocs de paraules, anagrames, relacions conceptuals, referències a paraules que comencen amb una lletra o una altra: un aspecte molt interessant que dona un aire diferent a tot plegat.

I, finalment, hi ha els personatges. L’Owen, amb un nom més simbòlic del que sembla, en Frank, líder d’una secta de “gent honesta” (nom ben trobat, no?), la Gladys, molt més important en la història del que sembla a primera vista.

Valoració global

És un llibre que m’he llegit amb molt d’interès. I és que el que publica Males Herbes rarament et deixa indiferent. Aioua es va publicar just després de Guilleries, que va ser el meu top 1 del 2022, i he deixat córrer molt de temps abans de posar-m’hi per si de cas.

Què diria sobre aquest llibre? Doncs diria que, independentment que la intensitat se m’hagi pogut fer farragosa en algun moment, és una història molt completa, sobretot des del punt de vista creatiu. I ara, la pregunta és: després d’escriure aquest tros de llibre, què ens prepararà la Roser?