Els angles morts de Bagunyà

[Del meu perfil a Instagram, @lilladeserta.]

La fabbrica delle stelle, Gaetano Savatteri

“Non è male”. Això és el que el pare del protagonista opina sobre el llibre que ha escrit el seu fill. I això és el que puc dir de “La fabbrica delle stelle”, de Gaetano Savatteri, que obre la sèrie dedicada al Saverio Lamanna, periodista en hores baixes que investiga casos amb un company tirant a impresentable, en Peppe Piccionello. Bé, tots dos són tirant a impresentables. 😂😂

És una bona història, amb diàlegs molt àgils i “pulles” que es tiren constantment els dos protagonistes. Tot i així, és un pes mosca davant de personatges tan idiosincràtics i potents com Rocco Schiavone (d’Antonio Manzini) i el magnífic Salvo Montalbano (de Camilleri). Ara bé, també cal dir que podria ser que aquest llibre, al ser el primer de Lamanna, no tingui encara la seguretat i força dels posteriors, o sigui que li donaré una altra oportunitat! El que he trobat curiós és que, a diferència dels dos monstres que acabo d’esmentar, en aquesta novel·la es fan moltíssimes referències al “món real”: personatges famosos (tant d’Itàlia com internacionals), llocs (té una obsessió amb anar a vendre granissat a Formentera), marques o programes de televisió. Així, doncs, seria relativament fàcil documentar exactament en quin any passa la història.

En tot cas, com sempre, és un plaer llegir els petits llibres de @sellerioeditore. Aquest, llegit en poc més de 36 hores. Heu llegit res d’aquest autor/personatge? En cas afirmatiu, què us ha semblat?

#gialli #literaturaitaliana #letteraturaitaliana #elreductecatalà #llegirenitalia #lettura #llibres

Sant Jordi 2021: els carrers seran (sempre) nostres!

Estimats, ha arribat el moment que molts de vosaltres esperàveu: una llista de propostes per petar-se els calers aquest divendres 23 d’abril, dia del patró de la lectura, Sant Jordi gloriós. Vista la meva devoció per aquest dia i sant, no us estranyarà que tingui un fill que se’n diu, oi? (És veritat.)

Els que seguiu el blog ja sabeu què cal fer, oi? Triar la categoria “5 estrelles” o “4 estrelles” i mirar què hi ha que m’hagi agradat. O cercar autors concrets (caixa de dalt a la dreta). Però això ho podeu fer qualsevol dia de l’any, i ja sabem que en certes dates assenyalades ens agrada xixa!!! Vinga, doncs, som-hi!

Aquest cop us he preparat un combinat de novetats i fons d’armari que crec que cobrirà tots els gustos. Això vol dir que teniu una primera part amb una proposta de títols concrets i una segona on, sorpresa, us recomano editorials de tota confiança que fan bé la feina (després, ja se sap que no tot agrada a tothom). No vol dir que siguin les úniques que valen la pena, ni molt menys, però ja sabeu que tots tenim etapes i ara m’he adonat que estic llegint molt d’aquestes cases i us les vull recomanar.

Proposta de títols concrets

En aquesta llista trobareu títols que he llegit darrerament i que m’han agradat (el darrer any, més o menys). N’hi ha per a tots els gustos i teniu la ressenya completa aquí mateix, al blog: només cal que feu clic al nom per a llegir-la. Si voleu un resum, el teniu més avall.

Les closques ens parla d’una família de l’Ebre/Barcelona. Es tracta d’un llibre molt interessant i molt ben escrit per una autora molt jove que espero que ens doni moltes més hores de lectura. Pel que fa a Matar el marit, es tracta d’una novel·la situada a Taiwan que tracta de la violència domèstica portada a l’extrem sobre la base d’una història real; és un gran llibre no apte per a estómacs delicats, però molt recomanable.

També tenim El jardí de vidre, que ens porta a Moldàvia. No sabeu on és? Aprofiteu l’ocasió per buscar-ho al mapa i viviu els últims temps de la Unió Soviètica! I què me’n dieu, de Wolf Hall? Un llibre absolutament meravellós d’una gran autora que enceta una trilogia dedicada a la cort d’Enric VIII. Tot seguit, un dels meus favorits: la sèrie d’Antonio Manzini dedicada al subcap de policia Rocco Schiavone, un dels personatges més “grunyons” del panorama literari. Aquests dos (Wolf Hall i La costola) estan molt bé en versió original, però també els trobareu en català i en castellà. Tanco la llista amb La caja negra, un llibre delirant amb humor corrosiu i crítica del capitalisme… i del socialisme soviètic (tots reben!).

Tots són molt bons i són lectures més o menys recents. Passem a un altre tema…

Fons d’armari

Tots tenim una editorial que ens encerta més els gustos que altres. Són les nostres editorials de capçalera, i poden anar variant amb el temps, segons què publiquen. Aquí teniu les que últimament publiquen coses amb les que he connectat millor:

Males Herbes

Relats curts, històries extravagants o imprevistes, autors antics… amb les Males Herbes trobareu tot això i molt més! Els mítics llibrets verds, ara amb més colors i una mica més grossos.

Com podeu veure a la llista de dalt, són dels pocs valents que han portat literatura xinesa a casa nostra en català, i també fan apostes que, a priori, poden semblar arriscades, com ara els reculls de relats d’autors catalans del decadentisme o el que han tret fa poquet sobre el realisme català: Bromistes, tramposos i mentiders (aviat a les vostres pantalles). Si voleu conèixer-los millor, algunes de les opcions que més m’han agradat són Ambrosia i El passat i els càstigs, dos reculls de relats, o Nosaltres, literatura russa molt fina!

Ah, i si voleu un llibre de cavalleria escrit avui dia, però amb tocs antics, no ho dubteu: Aventures i desventures de Joan Orpí, de Max Besora, és per a vosaltres. I si voleu una cosa realment gamberra i dura de llegir, del mateix autor, us recomano La musa fingida. A mi em va agradar, però aneu amb compte perquè no és apte per a tots els públics. De vegades cal sortir de la zona de confort, i paga la pena.

Automática Editorial

Mare meva, no sé ni per on començar! Els seus llibres negres són d’una elegància poc vista, un plaer de tenir a les mans. Amb ells trobareu una selecció molt àmplia d’autors russos i de l’àmbit d’influència d’aquest país, però també han sigut prou valents per comprometre’s amb un dels millors autors xinesos d’avui, Yan Lianke, i ens el porten amb una de les millors traductores de xinès, Belén Cuadra Mora. Si voleu fer un tast de literatura xinesa, opteu per Días, meses, años o La muerte del sol. Si voleu riure una estona, ja teniu La caja negra més amunt. També recomano amb molt d’entusiasme El mar alrededor, de Keri Hulme, que us portarà a les antípodes, o Dendritas, de Kallia Papadaki, sobre l’emigració grega als Estats Units. Si busqueu una lectura profunda i històrica, La muerte del vazir-mujtar és per a vosaltres!

Les Hores

Aquesta és una editorial encara jove que ens porta moltes històries protagonitzades per dones de tota mena. Des de la nena d’El jardí de vidre, fins a la mare poc vocacional d’Amor, un llibre que no sé si ha rebut tota l’atenció que es mereix, totes hi estem reflectides. La gràcia és que en la majoria de casos aconsegueixen portar-nos una història amb la qual connecto, fins i tot quan reflecteix realitats molt diferents de la meva. El meu preferit continua essent L’últim amor de baba Dúnia, situat a prop de Txernòbil, però també vull destacar La veïna del costat, que ens porta a Sud-àfrica amb dues veïnes que no es poden veure, La vida a qualsevol preu, on coneixereu una mestressa de casa sueca, i Idaho, un drama familiar que anirem desvetllant a mida que avança la història.

L’altra editorial

Aquest cas és el d’un retrobament. Havia llegit diversos premis Documenta absolutament estupends, com ara La nostra vida vertical (Yannick Garcia), Puja a casa (Jordi Nopca) i Els dics (Irene Solà), però després vaig estar una temporada que no acabava de connectar-hi. He llegit diversos llibres d’autors força més joves que jo que retraten la seva realitat actual, un punt per on jo ja he passat, i no aconseguien seduir-me. Ara, però, amb Les closques i Els desperfectes sembla que m’hi he reconciliat. També us recomano molt Hamnet, que han publicat en català (si podeu llegir-lo en anglès, feu-ho!). I no oblidem que també tenen el segell L’altra tribu, on hi ha publicades meravelles com El dia dels trífids o La crida del bosc, per a públic juvenil.

Periscopi

Què voleu que us digui d’Edicions del Periscopi que encara no s’hagi dit? És una de les habituals al meu prestatge de llibres per llegir, i és una de les poques cases que em convencen per llegir en català coses que podria llegir en versió original. En aquest cas, a més de la feina d’editors, traductors i correctors, vull destacar la feina de Tono Cristòfol en el disseny de cobertes. Només cal veure les de la trilogia de Kent Haruf (Cançó de la plana, Capvespre, Benedicció) dedicada al poble de Holt: us recomano que us la llegiu sencera, i en ordre, sisplau.

Altres llibres destacats són els de Colson Whitehead (El ferrocarril subterrani i Els nois de la Nickel), un dels millors autors afroamericans que he llegit. Si voleu entendre alguna cosa dels #blacklivesmatter, comenceu per aquí per veure els orígens de tot plegat. Ah, i vull recuperar un llibre preciós, de ja fa un temps: El silenci del far, d’Albert Juvany. De vegades no valorem prou el que tenim a casa, i aquest cas és un dels que més m’ha agradat d’aquesta editorial. Acabo de començar Els angles morts, que ha rebut molt bona crítica, però només us puc dir que requereix concentració i apunta bones maneres.

Sellerio Editore

Si llegiu en italià, us recomano aquests magnífics llibrets més aviat petits de mida però grans de contingut. Un paper una mica grogós, tapes blau marí… per a mi són un vici! Què hi trobareu? De tot, ja que han publicat més de 1.000 llibres, però destaca la sèrie completa del comissari Montalbano, de Camilleri, i la sèrie de Rocco Schiavone, el digne successor del comissari, que escriu Antonio Manzini, antic deixeble de l’autor sicilià.

Aviat provaré més cosetes d’aquesta editorial i us tindré al dia. Mentrestant, si voleu comprar-ne algun aquest Sant Jordi, podeu passar per la llibreria Le nuvole, a Gràcia, on trobareu un bon assortiment d’aquesta col·lecció i de tota mena de llibres en italià.

Col·lecció Clothbound Classics de Penguin

Tanco la llista amb uns llibres preciosos, que venen amb cobertes folrades de tela i recullen algunes de les obres més importants de la literatura. No només publiquen literatura anglesa, sinó també altres literatures, des de l’Odissea a Viatge a l’oest (clàssic xinès). Això sí, els més ben representats són els clàssics anglesos, o sigui que si podeu llegir-los en versió original, no dubteu a comprar algun d’aquests llibres: un cop llegits faran molt bonic al prestatge! (Sí, l’aspecte importa.) Alguna idea? Hi teniu Sir Arthur Conan Doyle, Mark Twain, les germanes Brönte, Jane Austen, Virginia Wolf… un plaer per als sentits!

“Y hasta aquí puedo leer”, que deia aquella.

Espero que tingueu una molt bona diada i que trobeu teca!

Les closques, de Laia Viñas

I aquí tenim l’altre Premi Documenta 2020: Les closques. Fa pocs dies parlàvem d’Els desperfectes, una recopilació de relats breus que va compartir premi amb el títol que ens toca avui, i la veritat és que no podien ser més diferents!

En aquesta ocasió, toquem una saga familiar, de les de tota la vida, que l’autora ens porta a través de l’Arnau i la seva família (tots -o gairebé tots- amb noms que comencen per A). És un llibre menudet, de tot just 172 pàgines, però no us deixeu enganyar: el contingut és ben ric! I això ens deixa clar, un cop més, que per dir moltes coses no cal fer servir sempre moltes paraules.

Així, viatjarem en dos carrils: el present i el passat de l’Arnau. El present a Gràcia, a Barcelona (a 200 metres de casa nostra, quines casualitats) i el passat a les terres de l’Ebre, on els personatges parlen en el català de la zona. He dit dos carrils però, segons com, poden ser tres, ja que també hi veurem la vida de l’Armand, el pare de l’Arnau.

Començareu el llibre amb moltes preguntes, amb incògnites sobre qui és el pare de qui, on són els avis materns de l’Arnau… preneu paciència, perquè Viñas us ho acabarà explicant tot al seu temps. I sabreu, també per què l’Arnau es retroba amb la filla quan aquesta ja té vuit anys. Salvant les distàncies, podríem dir que m’ha recordat vagament les sagues de Mirall trencat o d’El carrer de les Camèlies, i la veritat és que Viñas s’explica amb una senzillesa i una manera de mostrar-nos les coses que, en certa manera, m’ha recordat la meva Rodoreda.

Tanco dient que els premis com el Documenta van molt bé per descobrir nous valors de la nostra literatura, però que després els autors han de continuar publicant i evolucionant. Així, doncs, caldrà estar atents per veure si, un cop llançada a la piscina, la joveníssima Laia Viñas continua creixent i ens ofereix més obres com aquesta. I millors encara.

La muerte del vazir-mujtar, de Yuri Tyniánov

La muerte del vazir-mujtar és una joieta de les que publica Automática Editorial. La veritat és que em va costar una mica d’entrar-hi, ja que hi ha un repartiment coral, ple de noms russos i del Caucas, que costa una mica d’integrar. Un cop dins, però, la història se segueix perfectament.

Heu de tenir en compte que la gran majoria dels personatges que apareixen en aquest llibre són reals. Sí, Yuri Tyniánov va voler recrear l’ambient i la situació que hi havia pels volts del 1828 al Caucas, on van enviar Aleksandr Griboiédov (personatge real) perquè hi fes de vazir-mujtar (una mena de ministre plenipotenciari). Així, doncs, aquest és un d’aquells casos en què, només veient el títol, ja sabem com acabarà la cosa i en què gran part del divertiment i l’interès consisteix a saber com s’ha arribat a aquest drama.

Així, trobem que Griboiédov, que havia negociat un tractat de pau amb Pèrsia, torna a Sant Petersburg i, com a “premi”, l’envien altre cop a aquest país amb una mena de càrrec diplomàtic. A partir d’aquí, l’autor ens mostra amb tota riquesa de detall la societat russa del moment, els tinglados de la burocràcia i les intrigues de palau, el camí cap al Caucas i totes les històries que passen durant aquest camí. Com ja hem dit, es tracta d’un text basat en fets reals on apareixen personatges reals, i per això té la seva gràcia veure-hi personatges com ara Puixkin, que apareix entre les coneixences del protagonista.

És un llibre per a la lectura tranquil·la, sobretot perquè la traducció és acadèmica, en el sentit que hi ha moltes notes a peu de pàgina que ajuden a situar alguns dels personatges històrics que hi apareixen. De fet, jo crec que algunes s’haurien pogut estalviar o fer més curtes, però també entenc que aporten riquesa al context. En aquest sentit, cal destacar la feina del traductor, Fernando Otero Macías, que ha fet una traducció que s’intueix impecable.

En resum, si us agrada la novel·la històrica i voleu viatjar a una regió que surt tot sovint a les notícies però que, en realitat, no coneixem a fons, La muerte del vazir-mujtar és una bona opció i, també, és una aposta decidida de Automática Editorial, que té una selecció d’autors russos i del seu àmbit d’influència molt àmplia. Si voleu més obres d’aquest àmbit, la mateixa editorial té coses tan boniques com Abecedario de pólvora.