El pes de la neu de Guay-Poliquin

I, tot de cop, aquest llibre té molt més sentit del que em pensava. Tot seguit teniu l'entrada tal com la vaig escriure fa algunes setmanes, però volia dir-vos que, ara que estem tots tancats, m'he connectat automàticament amb El pes de la neu, on un noi està aïllat (confinat?) en un poblet.

El pes de la neu

El pes de la neu et captiva des de la coberta, pràcticament blanc sobre blanc. És, decididament, una de les millors cobertes d’Edicions del Periscopi i Tono Cristòfol. Tot seguit, quan obres del llibre, el que t’enganxa és la història, escrita per Christian Guay-Poliquin i traduïda per Anna Casassas.

No és un llibre on passin moltes coses, no. Més aviat és un d’aquells on passa poca cosa, com a la magnífica trilogia de Kent Haruf que ja hem comentat en aquest blog i que va publicar la mateixa editorial.

Així, doncs, el que ens trobem és un noi que ha tingut un accident i té les cames destrossades. Un home que l’ha acollit a casa seva i que en té cura. Un poble on no hi ha electricitat. Gent que vol marxar d’aquest poble i metres i metres de neu que ho envolten tot i fan pràcticament impossible marxar.

Qui és el noi? Per què és en aquest poble? Qui és en Mathias, que en té cura? Per què ocupen només una part de la casa? Com s’ho fa, l’autor, per aconseguir que a estones t’enlluerni la neu que es veu per la finestra?

I què collons són aquests números que hi ha com a títol de cada capítol? (No patiu, ho sabreu si llegiu el llibre.)

La calma…

M’ha agradat molt llegir-me El pes de la neu perquè, de tant en tant, entre Nesbøs i Camilleris, m’agrada llegir històries tranquil·les, que em deixin temps per pensar i que vagin donar la informació poc a poc, fent-me completar el puzzle a mida que avanço. I ha estat molt gratificant, també, perquè llegeixo pocs autors canadencs i aquest ha estat un bon descobriment que espero que continuem podent gaudir en català.

Mentrestant, us recomano que us el llegiu i que ho feu amb calma. Possiblement us serà més fàcil ficar-vos en la pell del protagonista ara que els dies no són gaire llargs i que fa fred (però un fred relatiu, és clar) a casa nostra.

Elles parlen, de Miriam Toews

Elles parlen

El llibre de Miriam Toews, Elles parlen, és un llibre curt però intens. Tot i que nomes té 232 pàgines, no es poden llegir ràpid com, per exemple, La veïna del costat, que oferia una visió de l’apartheid des d’un punt de vista diferent de l’habitual. El llibre que ens ocupa ha estat publicat per l’editorial Les Hores amb traducció de Carme Gironès. Es tracta d’un llibre en què les protagonistes parlen molt i donen moltes voltes a les coses, ja que estan a punt de prendre una decisió crucial.

I quina és, aquesta decisió crucial?

Should I stay or should I go?

Sí, el dilema de quedar-se o marxar ve d’antic i es pot aplicar a moltes coses, com a la cançó de The Clash, i a Elles parlen és l’argument principal al voltant del qual giren totes les converses. En aquest cas, es tracta de vuit dones mennonites que es reuneixen en secret per decidir si abandonen la colònia on viuen.

La família és a la colònia… per quin motiu volen marxar? Doncs és molt fàcil: durant els dos últims anys les dones de la colònia han estat violades per homes de la colònia mentre dormien. En alguns casos, fins i tot per membres de la pròpia família. Les droguen i les ataquen mentre estan groguis, i després els volen fer creure que és culpa dels dimonis, que venen a castigar els seus pecats. Pecat és, dic jo, voler fer-los empassar una mentida tan grossa. Imperdonable, als meus ulls.

I, aprofitant que els homes de la colònia són a ciutat per pagar la fiança dels violadors, les vuit protagonistes es plantegen què volen fer. Quedar-se i no fer res? Quedar-se per combatre? Marxar? Evidentment, no us diré què fan al final, però és un d’aquells casos en què no heu de tenir únicament l’objectiu de saber què passa al final, sino disfrutar el trajecte. Perquè, en resum, la gràcia del llibre està en veure les diverses personalitats de les dones que intervenen en la discussió i les valoracions que fan dels pros i els contres de quedar-se o marxar.

En aquest debat tindran l’ajuda d’un home, l’únic entre elles que sap llegir i escriure, que farà les actes de les dues reunions. En realitat, la narració se’ns presenta com si fos les actes. També veureu que és un home una mica especial, que no té el mateix perfil que la resta d’habitants de la colònia. Confesso que m’esperava una altra sortida, per a ell…

Elles parlen i Único testigo

No vull acabar sense fer esment d’una cosa que, segurament, us vindrà al cap, com a mínim si sou de la meva generació. Llegint aquest llibre he pensat molt en la conegudíssima Único testigo. I és que Elles parlen passa en una comunitat mennonita, que, si ho he entès bé, és una branca religiosa semblant als amish, que apareixen a la películ·la del Harrison Ford. I moltes coses me l’han recordada. Des de la foto de la portada fins a diversos costums que s’esmenten durant el llibre. Comunitats isolades que no fan servir determinats avenços i que prefereixen viure sense contacte amb el món. No tele, no automòvils, no rentaplats ni rentadores, no Internet… What a wonderful world!?

Finalment, tanco l’entrada dient que l’editorial Les Hores ha encertat una vegada més la tria. La veritat és que els llibres que me n’he llegit fins ara toquen temes especials. Si fem balanç, diria que a mi, de moment, em continua semblant que L’últim amor de Baba Dúnia és el millor.

In our mad and furious city

Ressenya publicada a Instagram sobre In our mad and furious city, de Guy Gunaratne.


Au. Llibre llegit. Interessant, tot i que és un pel massa dispers. Es tracta d’uns pocs dies, viscuts per diferents personatges, tots emigrants de primera o segona generació a Londres: un home de Montserrat (Carib), una dona d’Irlanda del nord, un noi del Pakistan i dos nous més, que haureu de relacionar amb la resta.

Tot plegat se centra en protestes de caire racial en un d’aquests complexos (estates) anglesos que acumulen tots mena de gent amb pocs recursos. Alguns dels nois joves lluiten per marxar del barri, cadascun a la seva manera. També hi veureu reflectida la manera de parlar de cadascun. No sé si la paraula correcta és dialecte o no, però podreu fer un tastet de l’anglès del Carib, d’Irlanda…

Resum: 3 estrelles sobre 5.

View this post on Instagram

Au. Llibre llegit. Interessant, tot i que és un pel massa dispers. Es tracta d'uns pocs dies, viscuts per diferents personatges, tots emigrants de primera o segona generació a Londres: un home de Montserrat (Carib), una dona d'Irlanda del nord, un noi del Pakistan i dos nous més, que haureu de relacionar amb la resta. Tot plegat se centra en protestes de caire racial en un d'aquests complexos (estates) anglesos que acumulen tots mena de gent amb pocs recursos. Alguns dels nois joves lluiten per marxar del barri, cadascun a la seva manera. També hi veureu reflectida la manera de parlar de cadascun. No sé si la paraula correcta és dialecte o no, podreu fer un tastet de l'anglès del Carib, d'Irlanda… Resum: 3 estrelles sobre 5.

A post shared by L'illa deserta (@lilladeserta) on

The Nickel Boys: tornem a llegir Colson Whitehead

The Nickel Boys

The Nickel Boys és una novel·la amb base real absolutament brutal. En tots els sentits. No només és una història magnífica i, en aquest sentit, brutal, explicada per Colson Whitehead amb un estil alhora elegant i addictiu, sinó que és brutal en el sentit més literal de la paraula, ja que ens porta a una espècie de reformatori per a nois negres, a Florida.

I és, també, brutal, perquè la base de la novel·la, com deia al principi, és real. Aquesta institució va existir, i el cementiri ocult que apareix al principi, també. La bestialitat humana no té límit, i no deixa, mai, de sorprendre’m, el racisme. Hi ha coses que, sincerament, no m’alteren tant, però el fet de despreciar i maltractar (fins a límits insospitats) altra gent perquè tenen un color o un gènere diferent del teu em supera.

I per això, quan llegeixo coses sobre l’Amèrica negra, passo un temps una mica trasbalsada. No entenc com es va poder posar en marxa el sistema de l’esclavatge, l’exportació de persones des de l’Àfrica, la compra i venda d’esclaus, el maltractament que se’ls donava… però encara entenc menys que, un cop liquidat el sistema, es continuï marginalitzant una part important del país. No ho entenc i necessito, de tant en tant, llegir sobre aquest tema per mirar d’aprofundir-hi i, d’alguna manera, entendre què va passar.

The Nickel Boys, una tragèdia

Sí, el resum del llibre és aquest. L’existència de centres com el d’aquest llibre és una tragèdia. Si el llegiu, veureu que l’interès documental passa per sobre de la trama fictícia. Cada cosa que hi passa, cada pallissa que hi veieu, us fan esgarrifar perquè, segurament, va ser real. O ho hauria pogut ser. I també em fa posar els pèls de punta quan penso en el malestar que devia sentir el protagonita, la ràbia, la por, que el fa prendre la decisió de canvi per a la nova vida. No us diré quina és, perquè és una opció senzilla, però que li obre tota una vida pel davant.

Com sempre, en aquesta mena de llibres cal estar atent no només a la trama principal sinó als detalls. I aquí n’hi ha d’impressionants, com ara el fet que els llibres que fan servir els alumnes del centre són llibres de segona mà que procedeixen d’un institut per a blancs. Però el que et fa gelar la sang no és això, sinó que aquest llibres arriben plens de missatges racistes dels antics propietaris. Com es pot ser tan dolent? Com es pot tenir tan odi per algú que no coneixes? I així, aneu sumant.

És un llibre dur, molt dur, que no té la dosi poètica d’El ferrocarril subterrani, però que és tremendament interessant i que t’enganxa des de la primera línia. El podeu llegir en anglès o esperar-vos una miqueta de res i fer-ho en català, ja que igual que l’anterior, el publicarà Edicions del Periscopi, segurament després de l’estiu i amb traducció de Laia Font. Stay tuned!

Si voleu llegir altres coses sobre aquest tema, us dono unes quantes idees. Proveu amb El color porpra, les obres de Toni Morrison o Homecoming, una obra que em va sorprendre favorablement.

Idees de lectura per als Reis 2020

Tenim pràcticament a sobre el dia màgic de Reis, i segur que teniu pensat regalar mooolts llibres. O voleu que us en regalin molts. I també és segur que heu vist llistes de recomanacions moooolt completes. Jo, com altres vegades, prefereixo recomanar-vos autors que m’agraden en lloc de recomanar-vos llibres concrets. Aquí teniu una llista d’idees de lectura per als Reis:

Aquest any hi ha novetat: us deixo els enllaços a algunes llistes d’Spotify, per si voleu acompanyar tota aquesta lectura amb bona música. La majoria són meves; si no, ja us ho indico (atenció: són llistes que van evolucionant). Trobareu els enllaços al final de cada apartat.

A continuació comento la llista, i us guardo una petita sorpresa per al final (no feu scroll down, que us veig!).

Els de casa

Sí, començo escombrant cap a casa. Cap dels dos autors que recomano ha publicat res de nou enguany (ella, per motius evidents), però són un fons d’armari molt sòlid que no s’ha d’oblidar mai.

Aquest any estic recuperant la benvolguda Mercè Rodoreda, que sempre m’ha recordat la meva àvia. Nascudes el mateix any, amb el mateix pentinat i un somriure similar, i totes dues vinculades a Sant Gervasi. De Mirall trencat en parlarem ben aviat aquí al blog, i us ja us dic que alguns passatges m’han recordat Incerta glòria, de Joan Sales, de qui tinc previst llegir El vent de la nit en aquest any que està a punt de començar. Però el meu preferit, de moment (em falten Aloma i El carrer de les Camèlies) és La plaça del Diamant. I és que jo sóc de Gràcia i visc, precisament, a la plaça que surt al llibre.

Pel que fa a Jaume Cabré, a part de recomanar-vos la meravellosa Les veus del Pamano, que ens porta a un poblet del Pirineu i als ajustaments de comptes posteriors a la Guerra Civil, us diré que té una petita joia que es diu Senyoria i que ens porta a la Barcelona del segle XVIII, just després de la destrossa de l’11 de setembre. No oblidem Victus, de l’ínclit Sánchez-Pinyol, però és que ningú no s’ha preocupat mai de saber què ha passat després de la desfeta. També us recomano, tornant a Cabré, la trilogia del Llibre de Feixes, uns magnífics relats ambientats a principis del segle XX.

Música per acompanyar:

  • Rock català: bé, no només hi ha rock, però la majoria són els clàssics del 90, que van rebre aquest nom. Visca els pets i les llufes! (I Girona més! 🙂

Groc i negre

Sí, els dos següents de la llista d’idees de lectura per als reis són escriptors que es dediquen al que podem anomenar “novel·la policíaca”, però amb tonalitats ben diferents. Com ja vaig dir en una entrada anterior, Nesbø és un dels representants del noir nòrdic, una mena de relats on la violència no es fa esquiva, el protagonista principal (en Harry Hole) brilla per si sol i, encara que hi ha tot d’actors secundaris, no li fan ombra. I parlant d’ombra, solen ser relats obscurs, marcats, segurament, pel fet que passen en països en què a l’hivern hi ha ben poques hores de sol.

A mi m’agrada llegir-me les sèries des del primer volum, però en el cas de Nesbø i Hole crec que podeu anar directament al segon, Escarabats. Si al receptor del regal li és igual llegir una cosa abans de l’altra, aneu directes a El ganivet, que és l’últim i el més bèstia. Si voleu regalar dos llibres, podeu optar pels dos últims (La set i el ja dit El ganivet) perquè estan molt relacionats o podeu triar l’últim i tirar per El pit-roig, que tracta un tema que aquí coneixem poc: els nazis a Noruega durant la segona guerra mundial.

A l’altra banda de l’espectre de coloraines que ens ofereix el gènere policíac ens trobem Andrea Camilleri i el fantàstic Salvo Montalbano, un personatge que he descobert aquest estiu i que em té totalment captivada. A Itàlia, d’aquest tipus de novel·les, se’n diu gialli (literalment, grocs), i és ben bé que són diferents de l’oferta nòrdica.

A diferència del Harry Hole que ens retrata Nesbø, un detectiu poc refinat i amb problemes d’addició a l’alcohol que sempre té un problema o altre, podríem dir que en Montalbano és un home feliç, que viu la vida. Gaudeix del menjar, del clima de Sicília, de la migdiada, del mar… Una altra cosa que tenen de diferent és que els relats de Montalbano són de tipus coral, i hi ha tot un seguit de personatges que, tot i orbitar al voltant del protagonista, aporten molt a la història. Aquí la meva recomanació és que comenceu pel primer (oju, que n’hi ha quasi 30!) i aneu fent. Si llegiu en italià, trieu la preciosa edició de Sellerio Editore. Si no, les traduccions de Pau Vidal m’han dit que són boníssimes.

Música per acompanyar:

  • Música electrònica nòrdica: sobretot, música sense veu, descoberta a través d’altres usuaris de l’Spotify. Ja veureu com us ajuda a concentrar-vos. 🙂
  • Música italiana: aquí hi trobareu música pop i indie ben actual. Els Ex-Otago, Francesco Gabbani, Mahmood (aquests dos, representants a Eurovisió) i altres joietes. No us perdeu Cosmo i Coez i… Achille Lauro! (a estones, el seu look em recorda el Bowie més iconoclasta… vagament, eh!).

Els anglosaxons

north willesden, zadie smith

Continuo la llista d’idees de lectura per als reis amb Zadie Smith, britànica de mare jamaicana, i dos autors afroamericans, Toni Morrison i Colson Whitehead. Smith va saltar a la fama amb White teeth (Dents blancs), que és absolutament recomanable, i també té històries molt lloables com ara el relat curt The Embassy of Cambodia i NW, que he après a valorar amb el temps. Per altra banda, aquesta tardor ha publicat Grand Union, un recull de relats que fa molt bona pinta (però que encara no m’he llegit).

No he volgut passar per alt Toni Morrison, que ha mort l’estiu d’aquest 2019. Es tracta d’algú que, per a mi, té un carisma especial i una potència narrativa fora de dubte. El llibre que més m’ha agradat és Song of Solomon, que vaig llegir en temps anteriors al blog, però també us recomano God Help the Child. O, de fet, qualsevol de les obres que ha escrit.

Vull parlar-vos, també, de Colson Whitehead. Potser sóc massa agosarada, però crec que és un digne hereu de Morrison. Segurament no té el mateix liricisme que ella, però té una veu potent, segura i molt addictiva. És com si el sentissis parlar. Jo, de moment, només li he llegit dos llibres (però en llegiré més, segur!). Per una banda, teniu The Underground Railroad (El ferrocarril subterrani), que trobareu en català amb traducció d’Albert Torrescasana, publicat per Edicions del Periscopi. Per una altra, hi ha The Nickel Boys, que publicarà en català la mateixa editorial més endavant del 2020, amb traducció de Laia Font, i del qual parlarem d’aquí a un parell de setmanes (5 estrelles, ja us ho avanço). Totes dues són “captures de pantalla” brutals de la història afroamericana, des de l’esclavatge de la primera obra fins als maltractaments de la segona.

Com a contrapunt final d’aquest apartat anglosaxó tan africà que m’ha sortit, cal esmentar Kent Haruf, que ens porta a Colorado amb la deliciosa trilogia que dedica al poblet (imaginari) de Holt: Cançó de la Plana, Capvespre, Benedicció. Comenceu per la primera i aneu fent fins al final. A diferència de Whitehead, que és com un torrent que arrossega tot el que es troba per davant, Haruf té una veu plàcida i suau que flueix lentament per les immenses planes del cor d’Amèrica. Aquestes tres obres de Haruf estan traduïdes per Marta Pera Cucurell i publicades per Edicions del Periscopi.

Música per acompanyar:

  • Música negra: Gregory Porter, clàssics de la Motown… (sí, us n’hi he colat un de l’Amy Whinehouse, però es diu Back to Black!).
  • Brit pop del bo: música des dels 90 fins ara, amb Oasis, Blur, Pulp, Blossoms, Kasabian…

Els xinesos

Sí, sóc un plom. Sempre us recomano els mateixos dos. Però és que, per a mi, tots dos són dignes de Nobel (juntament amb Cabré), sobre tot Yan Lianke, a qui alguns anomenen el García Márquez xinès. He de dir que tots dos autors tenen una habilitat especial per criticar coses que passen a la Xina, i això fa que les seves obres no sempre es puguin comprar al seu propi país.

No tenim gaires traduccions d’ells al català. De fet, només tenim traducció de El passat i els càstigs, de Yu Hua, publicat per Males Herbes i traduït per Carla Benet Duran, guanyadora de l’últim Premi de Traducció Marcela de Juan. Aquest volum és petit però molt potent, i és totalment recomanable si us agraden les emocions fortes. En canvi, en castellà tenim més opcions d’obres de Yu Hua, i jo us recomano de totes totes Brothers, una sàtira sense pietat de la societat moderna. He de dir que es tracta d’una traducció indirecta i que, si vosaltres o el receptor del regal podeu llegir en francès, us recomano que ho feu perquè sí que és directa. També és molt recomanable ¡Vivir!, de la qual se’n va fer una pel·lícula, amb traducció d’Anne-Hélène Suárez.

días meses años

Pel que fa a Yan Lianke, no cal que el busqueu en català. No hi és. Això sí, en castellà hi ha diverses traduccions de les seves obres més importants. La part més grossa l’ha fet Automàtica Editorial, que n’ha publicat quatre novel·les amb la traducció magnífica de Belén Cuadra Mora. Val la pena llegir-se’ls a poc a poc, gaudint de la manera en què s’explica la traductora, que és simplement meravellosa.

Els que m’agraden més són Días, meses, años, una història molt curta i molt emotiva, i Crónica de una explosión, dedicada al desenvolupament desenfrenat. Si us interessa més la faceta més documental de l’autor, trieu Sueño en la aldea Ding, dedicat a l’epidèmia de sida que es va produir en determinades parts de la Xina a causa de la venda de sang en males condicions (d’aquest en parlarem el primer dimarts de gener, sota la rúbrica Caràcter xinès).

I vosaltres direu… com ho sap, aquesta, quines obres de literatura xinesa hi ha publicades en català i quines no? O en castellà? Doncs perquè hi ha una fantàstica base de dades d’accés públic on estan registrades totes les traduccions del xinès a aquests dos idiomes, que ha elaborat el TXICC, un grup d’investigació de la UAB dedicat a l’àmbit de la traducció del xinès al català i al castellà. Jugueu-hi i descobrireu més coses per llegir!

Música per acompanyar:

  • Heibao: grup de rock xinès; els trobareu pel nom anglès, “Black Panther”.
  • Indie Rock chino: aquesta llista és de “El Gato Chino”, i encara no l’he poguda explorar a fons…

Sí, sí, però… i idees de lectura per als reis concretes?

I aquí està la sorpresa. Havia dit que no recomanaria llibres concrets, però… si heu arribat fins aquí buscant una recomanació concreta, potser us l’heu guanyada, no? Us ho aboco a raig, perquè si m’allargo gaire més ningú no em llegirà.

Totes aquestes obres s’han ressenyat en aquest blog, o sigui que només cal que feu clic a l’enllaç de cada nom i saltareu a l’entrada corresponent, on podreu veure què en penso.

Bon any i bons Reis!

idees de lectura per als reis
Per al 2020, el repte de rellegir aquest totxo en companyia!
Seguiu @hongloumeng2020 al Twitter per a més info.