The Nickel Boys: tornem a llegir Colson Whitehead

The Nickel Boys

The Nickel Boys és una novel·la amb base real absolutament brutal. En tots els sentits. No només és una història magnífica i, en aquest sentit, brutal, explicada per Colson Whitehead amb un estil alhora elegant i addictiu, sinó que és brutal en el sentit més literal de la paraula, ja que ens porta a una espècie de reformatori per a nois negres, a Florida.

I és, també, brutal, perquè la base de la novel·la, com deia al principi, és real. Aquesta institució va existir, i el cementiri ocult que apareix al principi, també. La bestialitat humana no té límit, i no deixa, mai, de sorprendre’m, el racisme. Hi ha coses que, sincerament, no m’alteren tant, però el fet de despreciar i maltractar (fins a límits insospitats) altra gent perquè tenen un color o un gènere diferent del teu em supera.

I per això, quan llegeixo coses sobre l’Amèrica negra, passo un temps una mica trasbalsada. No entenc com es va poder posar en marxa el sistema de l’esclavatge, l’exportació de persones des de l’Àfrica, la compra i venda d’esclaus, el maltractament que se’ls donava… però encara entenc menys que, un cop liquidat el sistema, es continuï marginalitzant una part important del país. No ho entenc i necessito, de tant en tant, llegir sobre aquest tema per mirar d’aprofundir-hi i, d’alguna manera, entendre què va passar.

The Nickel Boys, una tragèdia

Sí, el resum del llibre és aquest. L’existència de centres com el d’aquest llibre és una tragèdia. Si el llegiu, veureu que l’interès documental passa per sobre de la trama fictícia. Cada cosa que hi passa, cada pallissa que hi veieu, us fan esgarrifar perquè, segurament, va ser real. O ho hauria pogut ser. I també em fa posar els pèls de punta quan penso en el malestar que devia sentir el protagonita, la ràbia, la por, que el fa prendre la decisió de canvi per a la nova vida. No us diré quina és, perquè és una opció senzilla, però que li obre tota una vida pel davant.

Com sempre, en aquesta mena de llibres cal estar atent no només a la trama principal sinó als detalls. I aquí n’hi ha d’impressionants, com ara el fet que els llibres que fan servir els alumnes del centre són llibres de segona mà que procedeixen d’un institut per a blancs. Però el que et fa gelar la sang no és això, sinó que aquest llibres arriben plens de missatges racistes dels antics propietaris. Com es pot ser tan dolent? Com es pot tenir tan odi per algú que no coneixes? I així, aneu sumant.

És un llibre dur, molt dur, que no té la dosi poètica d’El ferrocarril subterrani, però que és tremendament interessant i que t’enganxa des de la primera línia. El podeu llegir en anglès o esperar-vos una miqueta de res i fer-ho en català, ja que igual que l’anterior, el publicarà Edicions del Periscopi, segurament després de l’estiu i amb traducció de Laia Font. Stay tuned!

Si voleu llegir altres coses sobre aquest tema, us dono unes quantes idees. Proveu amb El color porpra, les obres de Toni Morrison o Homecoming, una obra que em va sorprendre favorablement.

Idees de lectura per als Reis 2020

Tenim pràcticament a sobre el dia màgic de Reis, i segur que teniu pensat regalar mooolts llibres. O voleu que us en regalin molts. I també és segur que heu vist llistes de recomanacions moooolt completes. Jo, com altres vegades, prefereixo recomanar-vos autors que m’agraden en lloc de recomanar-vos llibres concrets. Aquí teniu una llista d’idees de lectura per als Reis:

Aquest any hi ha novetat: us deixo els enllaços a algunes llistes d’Spotify, per si voleu acompanyar tota aquesta lectura amb bona música. La majoria són meves; si no, ja us ho indico (atenció: són llistes que van evolucionant). Trobareu els enllaços al final de cada apartat.

A continuació comento la llista, i us guardo una petita sorpresa per al final (no feu scroll down, que us veig!).

Els de casa

Sí, començo escombrant cap a casa. Cap dels dos autors que recomano ha publicat res de nou enguany (ella, per motius evidents), però són un fons d’armari molt sòlid que no s’ha d’oblidar mai.

Aquest any estic recuperant la benvolguda Mercè Rodoreda, que sempre m’ha recordat la meva àvia. Nascudes el mateix any, amb el mateix pentinat i un somriure similar, i totes dues vinculades a Sant Gervasi. De Mirall trencat en parlarem ben aviat aquí al blog, i us ja us dic que alguns passatges m’han recordat Incerta glòria, de Joan Sales, de qui tinc previst llegir El vent de la nit en aquest any que està a punt de començar. Però el meu preferit, de moment (em falten Aloma i El carrer de les Camèlies) és La plaça del Diamant. I és que jo sóc de Gràcia i visc, precisament, a la plaça que surt al llibre.

Pel que fa a Jaume Cabré, a part de recomanar-vos la meravellosa Les veus del Pamano, que ens porta a un poblet del Pirineu i als ajustaments de comptes posteriors a la Guerra Civil, us diré que té una petita joia que es diu Senyoria i que ens porta a la Barcelona del segle XVIII, just després de la destrossa de l’11 de setembre. No oblidem Victus, de l’ínclit Sánchez-Pinyol, però és que ningú no s’ha preocupat mai de saber què ha passat després de la desfeta. També us recomano, tornant a Cabré, la trilogia del Llibre de Feixes, uns magnífics relats ambientats a principis del segle XX.

Música per acompanyar:

  • Rock català: bé, no només hi ha rock, però la majoria són els clàssics del 90, que van rebre aquest nom. Visca els pets i les llufes! (I Girona més! 🙂

Groc i negre

Sí, els dos següents de la llista d’idees de lectura per als reis són escriptors que es dediquen al que podem anomenar “novel·la policíaca”, però amb tonalitats ben diferents. Com ja vaig dir en una entrada anterior, Nesbø és un dels representants del noir nòrdic, una mena de relats on la violència no es fa esquiva, el protagonista principal (en Harry Hole) brilla per si sol i, encara que hi ha tot d’actors secundaris, no li fan ombra. I parlant d’ombra, solen ser relats obscurs, marcats, segurament, pel fet que passen en països en què a l’hivern hi ha ben poques hores de sol.

A mi m’agrada llegir-me les sèries des del primer volum, però en el cas de Nesbø i Hole crec que podeu anar directament al segon, Escarabats. Si al receptor del regal li és igual llegir una cosa abans de l’altra, aneu directes a El ganivet, que és l’últim i el més bèstia. Si voleu regalar dos llibres, podeu optar pels dos últims (La set i el ja dit El ganivet) perquè estan molt relacionats o podeu triar l’últim i tirar per El pit-roig, que tracta un tema que aquí coneixem poc: els nazis a Noruega durant la segona guerra mundial.

A l’altra banda de l’espectre de coloraines que ens ofereix el gènere policíac ens trobem Andrea Camilleri i el fantàstic Salvo Montalbano, un personatge que he descobert aquest estiu i que em té totalment captivada. A Itàlia, d’aquest tipus de novel·les, se’n diu gialli (literalment, grocs), i és ben bé que són diferents de l’oferta nòrdica.

A diferència del Harry Hole que ens retrata Nesbø, un detectiu poc refinat i amb problemes d’addició a l’alcohol que sempre té un problema o altre, podríem dir que en Montalbano és un home feliç, que viu la vida. Gaudeix del menjar, del clima de Sicília, de la migdiada, del mar… Una altra cosa que tenen de diferent és que els relats de Montalbano són de tipus coral, i hi ha tot un seguit de personatges que, tot i orbitar al voltant del protagonista, aporten molt a la història. Aquí la meva recomanació és que comenceu pel primer (oju, que n’hi ha quasi 30!) i aneu fent. Si llegiu en italià, trieu la preciosa edició de Sellerio Editore. Si no, les traduccions de Pau Vidal m’han dit que són boníssimes.

Música per acompanyar:

  • Música electrònica nòrdica: sobretot, música sense veu, descoberta a través d’altres usuaris de l’Spotify. Ja veureu com us ajuda a concentrar-vos. 🙂
  • Música italiana: aquí hi trobareu música pop i indie ben actual. Els Ex-Otago, Francesco Gabbani, Mahmood (aquests dos, representants a Eurovisió) i altres joietes. No us perdeu Cosmo i Coez i… Achille Lauro! (a estones, el seu look em recorda el Bowie més iconoclasta… vagament, eh!).

Els anglosaxons

north willesden, zadie smith

Continuo la llista d’idees de lectura per als reis amb Zadie Smith, britànica de mare jamaicana, i dos autors afroamericans, Toni Morrison i Colson Whitehead. Smith va saltar a la fama amb White teeth (Dents blancs), que és absolutament recomanable, i també té històries molt lloables com ara el relat curt The Embassy of Cambodia i NW, que he après a valorar amb el temps. Per altra banda, aquesta tardor ha publicat Grand Union, un recull de relats que fa molt bona pinta (però que encara no m’he llegit).

No he volgut passar per alt Toni Morrison, que ha mort l’estiu d’aquest 2019. Es tracta d’algú que, per a mi, té un carisma especial i una potència narrativa fora de dubte. El llibre que més m’ha agradat és Song of Solomon, que vaig llegir en temps anteriors al blog, però també us recomano God Help the Child. O, de fet, qualsevol de les obres que ha escrit.

Vull parlar-vos, també, de Colson Whitehead. Potser sóc massa agosarada, però crec que és un digne hereu de Morrison. Segurament no té el mateix liricisme que ella, però té una veu potent, segura i molt addictiva. És com si el sentissis parlar. Jo, de moment, només li he llegit dos llibres (però en llegiré més, segur!). Per una banda, teniu The Underground Railroad (El ferrocarril subterrani), que trobareu en català amb traducció d’Albert Torrescasana, publicat per Edicions del Periscopi. Per una altra, hi ha The Nickel Boys, que publicarà en català la mateixa editorial més endavant del 2020, amb traducció de Laia Font, i del qual parlarem d’aquí a un parell de setmanes (5 estrelles, ja us ho avanço). Totes dues són “captures de pantalla” brutals de la història afroamericana, des de l’esclavatge de la primera obra fins als maltractaments de la segona.

Com a contrapunt final d’aquest apartat anglosaxó tan africà que m’ha sortit, cal esmentar Kent Haruf, que ens porta a Colorado amb la deliciosa trilogia que dedica al poblet (imaginari) de Holt: Cançó de la Plana, Capvespre, Benedicció. Comenceu per la primera i aneu fent fins al final. A diferència de Whitehead, que és com un torrent que arrossega tot el que es troba per davant, Haruf té una veu plàcida i suau que flueix lentament per les immenses planes del cor d’Amèrica. Aquestes tres obres de Haruf estan traduïdes per Marta Pera Cucurell i publicades per Edicions del Periscopi.

Música per acompanyar:

  • Música negra: Gregory Porter, clàssics de la Motown… (sí, us n’hi he colat un de l’Amy Whinehouse, però es diu Back to Black!).
  • Brit pop del bo: música des dels 90 fins ara, amb Oasis, Blur, Pulp, Blossoms, Kasabian…

Els xinesos

Sí, sóc un plom. Sempre us recomano els mateixos dos. Però és que, per a mi, tots dos són dignes de Nobel (juntament amb Cabré), sobre tot Yan Lianke, a qui alguns anomenen el García Márquez xinès. He de dir que tots dos autors tenen una habilitat especial per criticar coses que passen a la Xina, i això fa que les seves obres no sempre es puguin comprar al seu propi país.

No tenim gaires traduccions d’ells al català. De fet, només tenim traducció de El passat i els càstigs, de Yu Hua, publicat per Males Herbes i traduït per Carla Benet Duran, guanyadora de l’últim Premi de Traducció Marcela de Juan. Aquest volum és petit però molt potent, i és totalment recomanable si us agraden les emocions fortes. En canvi, en castellà tenim més opcions d’obres de Yu Hua, i jo us recomano de totes totes Brothers, una sàtira sense pietat de la societat moderna. He de dir que es tracta d’una traducció indirecta i que, si vosaltres o el receptor del regal podeu llegir en francès, us recomano que ho feu perquè sí que és directa. També és molt recomanable ¡Vivir!, de la qual se’n va fer una pel·lícula, amb traducció d’Anne-Hélène Suárez.

días meses años

Pel que fa a Yan Lianke, no cal que el busqueu en català. No hi és. Això sí, en castellà hi ha diverses traduccions de les seves obres més importants. La part més grossa l’ha fet Automàtica Editorial, que n’ha publicat quatre novel·les amb la traducció magnífica de Belén Cuadra Mora. Val la pena llegir-se’ls a poc a poc, gaudint de la manera en què s’explica la traductora, que és simplement meravellosa.

Els que m’agraden més són Días, meses, años, una història molt curta i molt emotiva, i Crónica de una explosión, dedicada al desenvolupament desenfrenat. Si us interessa més la faceta més documental de l’autor, trieu Sueño en la aldea Ding, dedicat a l’epidèmia de sida que es va produir en determinades parts de la Xina a causa de la venda de sang en males condicions (d’aquest en parlarem el primer dimarts de gener, sota la rúbrica Caràcter xinès).

I vosaltres direu… com ho sap, aquesta, quines obres de literatura xinesa hi ha publicades en català i quines no? O en castellà? Doncs perquè hi ha una fantàstica base de dades d’accés públic on estan registrades totes les traduccions del xinès a aquests dos idiomes, que ha elaborat el TXICC, un grup d’investigació de la UAB dedicat a l’àmbit de la traducció del xinès al català i al castellà. Jugueu-hi i descobrireu més coses per llegir!

Música per acompanyar:

  • Heibao: grup de rock xinès; els trobareu pel nom anglès, “Black Panther”.
  • Indie Rock chino: aquesta llista és de “El Gato Chino”, i encara no l’he poguda explorar a fons…

Sí, sí, però… i idees de lectura per als reis concretes?

I aquí està la sorpresa. Havia dit que no recomanaria llibres concrets, però… si heu arribat fins aquí buscant una recomanació concreta, potser us l’heu guanyada, no? Us ho aboco a raig, perquè si m’allargo gaire més ningú no em llegirà.

Totes aquestes obres s’han ressenyat en aquest blog, o sigui que només cal que feu clic a l’enllaç de cada nom i saltareu a l’entrada corresponent, on podreu veure què en penso.

Bon any i bons Reis!

idees de lectura per als reis
Per al 2020, el repte de rellegir aquest totxo en companyia!
Seguiu @hongloumeng2020 al Twitter per a més info.

Un gir decisiu o Il giro di boa: Montalbano de nou

giro di boa

Sí, sí. Aquest any “patireu” en Montalbano tot sovint. És un dels meus objectius per a aquest curs, juntament amb Mercè Rodoreda i Pere Calders. Tinc feina. Avui us vull parlar de Il giro di boa, que he llegit en l’edició de Selerio Editore, i que en català trobareu com a Un gir decisiu (crec que amb traducció de Pau Vidal). En una altra entrada ja vàrem parlar sobre llegir Montalbano en català o en italià/sicilià, o sigui que vaig directa al contingut del llibre, que ha de ser el mateix independentment de l’idioma en què el llegiu.

Fins ara (recordeu que llegeixo aquests llibres per ordre de publicació) havia vist un comissari força centrat en els casos, la seva relació amb la Livia, el dia a dia amb els seus companys de feina i amb la gent del poble i, també, alguna pinzellada sobre el fet de fer-se gran. Sí, havia sortit algun tema d’actualitat, com ara la màfia, però fins ara la presència d’elements externs als personatges principals era molt poc important.

Montalbano entra en matèria

un gir decisiu

Amb Un gir decisiu Camilleri toca a fons dos temes. El primer, més personal, ens porta un Montalbano que deu rondar la cinquantena i que comença a adonar-se que es fa gran. Tot i que els seus companys, especialment en Mimì Auguello, ja li han dit que ha de deixar de fer les coses ell sol en altres ocasions, el comissari és d’aquells que necessita adonar-se de les coses per si mateix. I en aquesta novel·la ho farà.

Per altra banda, l’autor toca el tema del tràfic d’infants, emmarcat en la immigració il·legal. I la manera de fer-ho és implicant-hi en Montalbano a fons. Com en altres volums de la sèrie, el comissari té el costum d’agafar-se un tema a pit i investigar-lo tot sol. En aquest cas, tot començarà amb un nen de sis anys, immigrant il·legal, que es vol escapar de sa mare. Tardarà tot el llibre, però anirà desfent el cabdell amb l’habilitat habitual i, finalment, sabrem el perquè de tot plegat.

Els secundaris fan un gir decisiu

Després d’una antipatia manifesta durant els primers capítols, sembla que Montalbano confia una mica més en el sotscomissari, en Mimì Augello, que entre llibre i llibre s’ha casat i espera una criatura. Sembla, doncs, que està una mica més centrat (recordeu que aquest és el Casanova oficial de la sèrie dedicada al comissari de Vigàta).

Així mateix, en Fazio es consolida com a home de confiança de Montalbano. És ell qui s’erigeix en guardià del secret més important del comissari. Quin és aquest secret? Us haureu de llegir el llibre.

Si voleu més informació sobre aquest personatge tan famós, no dubte a llegir aquesta entrada on parlem de Montalbano i els seus col·legues. Si, per altra banda, voleu conèixer algun altra investigar italià, feu una ullada a aquesta entrada sobre el comissari Maccadò. S’acosta Nadal, i tots dos són bons candidats per a la llista de Reis.

Yawande Omotoso i “La veïna del costat”

Avui us vull parlar de La veïna del costat, un llibre de Yewande Omotoso traduït per Àfrica Rubiés i publicat per l’editorial Les Hores. Es tracta d’una història en què l’autora, fent servir dues veïnes i sense fer grans escarafalls, ens dona una visió de l’apartheid a Sud-àfrica.

Les protagonistes d’aquest llibre són l’Hortensia i la Marion, dues dones que no poden ser més diferents. Bé, de fet, sí que podrien ser-ho. Com a mínim, tenen la mateixa edat (ronden els 80) i pertanyen a la mateixa classe social: alta. Viuen en un barri benestant de Ciutat del Cap, en cases molt grans i amb jardí, en un entorn on l’associació de veïns es preocupa, en general, de les coses que es preocupa un quan ho té tot resolt. Tot resolt? No. No es oro todo lo que reluce.

Los ricos también lloran

I és que la riquesa aparent també pot amagar molta misèria. Misèria econòmica, però també de pensament. Prenguem, per exemple, la Marion, una arquitecta blanca que ha tingut una carrera professional important. Ara, jubilada, s’ha quedat vídua i descobreix que no és tan rica com es pensava. Què passarà amb casa seva? L’ajudaran, els fills que té? O haurà de recórrer a algú altre? I els prejudicis racials que té… la converteixen en racista?

L’altra protagonista és l’Hortensia, una dona negra que també ha tingut una carrera professional molt important i que ara, com la Marion, està jubilada. És ben bé l’antítesi de la seva veïna: menuda i prima, amb un mal humor constant que la fa grunyir pràcticament a tothom. En el seu cas, el benestar econòmic està assegurat, però… què passa amb el seu marit? Quina relació tenen? Per què l’Hortensia és una dona tan eixuta i poc sociable? Té fills?

Aquestes dues dones no es poden ni veure, i el pitjor és que es troben constantment perquè viuen de costat. Les seves converses són un manual de com no tenir una conversa amable, però al final s’hauran d’entendre. Per què? Això ho deixo per a vosaltres, perquè ho descobriu llegint aquest llibre amb un tema tan poc habitual a casa nostra.

Per acabar, us deixo aquest vídeo de l’autora, Yewande Omotoso, en què ens parla sobre La veïna del costat i sobre els temes que hi tracta. No us el perdeu, que és molt interessant!

Camilleri: Montalbano superstar

Anys, fa, que sentia parlar de les virtuts de Camilleri i el seu detectiu Montalbano. Anys, fa, que em resistia a llegir-me’n ni que fos una línia, segurament per la mania que tinc que, de vegades, l’excés de bombo comporta una desil·lusió inversament proporcional quan et llegeixes el llibre en qüestió. M’ha passat més d’una i de dues vegades.

Total, que va arribar el moment de marxar de vacances i, com alguns ja sabeu, quan marxo fora aprofito per assaltar llibreries i tornar amb les maletes més plenes que no pas havien marxat. I aquest any tocava l’Emilia Romagna.

Vaig fer els deures prevacacionals i, un cop reservat un piset al centre de Bolonya, vaig explorar les llibreries de la ciutat. Surprise, surprise! Tenia una Feltrinelli a escassos 50 metres de casa i la Libreria.coop Ambasciatori a 200. La resta és història i una oferta del 25% en llibres de Sellerio Editore.

I per on començo?

Tot i algunes recomanacions sobre llibres concrets, al final vaig optar per llegir-me la col·lecció sencera, començant pel primer llibre. A hores d’ara, ja me n’he llegit sis, que també podeu llegir en català:

  • La forma dell’acqua / La forma de l’aigua
  • El cane di terracotta / El gos de terracota
  • Il ladro di merendine / El lladre de pastissets
  • La voce del violino / La veu del violí
  • La gita a Tindari / L’excursió a Tindari
  • L’odore della note / L’olor de la nit

És impossible deixar anar aquests llibres menuts i tan característics fins que te’ls has acabat. És una lectura intensa, en un italià amb característiques sicilianes i puntejat d’expressions i fragments en el dialecte de l’illa (dialecte o llengua, ja és un altre tema), especialment quan parlen alguns dels personatges secundaris.

L’atractiu de Montalbano

Montalbano, Camilleri

El fet, però, és que Salvo Montalbano és un personatge amb un ganxo que va molt més enllà de l’habitual. No és un home especialment atractiu. No és el típic investigador (nord-americà) que s’embolica amb tot el que tingui dues cames. No té l’atractiu decadent d’alguns investigadors nòrdics, ni addicions destructives. No és especialment simpàtic, i tot sovint tracta els seus subordinats a baqueta. Què té, doncs?

Doncs el que té és que és una persona normal. És un cuarentón molt independent al qual ja li va bé mantenir una relació a distància, tot i que comença a adonar-se de la importància que pot tenir “envellir junts”. És un enamorat del menjar de la seva terra, i també aprecia el vi. De fet, és capaç de desviar-se del camí per tastar un restaurant que li han recomanat, i tampoc té problemes a anar a “estirar-se” una estona a casa si l’àpat ha sigut d’aquells de copa i puro. Sap apreciar la bellesa femenina, i de vegades se sent temptat davant la possibilitat d’aventura, tot i que sol conèixer les seves limitacions.

Encara que ho pugui semblar, no és un tarambana. En realitat, és molt més workaholic del que pot semblar d’entrada. És capaç de despertar-se a mitja nit pensant en un cas concret, i de vegades actua més mogut per la intuïció i el punt d’honor que no pas per les dades reals. I, tot i així, el punyetero acaba resolent els casos.

Noir mediterrani, novel·les corals

Montalbano, Camilleri

Com ja comentava a l’entrada sobre l’Ernesto Maccadò i Andrea Vitali, la novel·la policíaca té molts tons, i no tots els “negres” són iguals. A diferència del noir nòrdic, amb protagonistes torturats (Harry Hole) o directament antisocials i antipàtics (Sebastian Bergman), que viuen en societats suposadament idíl·liques que amaguen la foscor més absoluta, els autors italians ens ofereixen històries on el cas que s’investiga no és prioritari, sinó que serveix de pretext per teixir històries humanes, relacions entre els personatges i fer-nos arribar molta, molta llum.

I és sota la llum de Sicília, en aquesta illa socarrada pel sol, on Camilleri ens fascina per la simplicitat i les relacions entre els seus personatges. Perquè Montalbano no actua sol, sinó que compta amb un equip sorprenent i uns secundaris de luxe. Aquí teniu els principals:

  • Mimì Augello: el segon de bord, un noi a la trentena que té l’atractiu i el gust per les dones que no té el seu cap i de qui tot sovint Montalbano té gelos… potser s’adona que s’està fent gran i que l’Augello fa coses que ell faria? Penseu-hi.
  • Fazio: home seriós, competent i el puto amo a l’hora de documentar-se sobre persones implicades en els casos que investiguen. Crec que seria capaç de saber el color dels calçotets dels investigats, si s’hi posés. És l’home de confiança total de Montalbano.
  • Catarella: un bonànima tan trapacer que el tenen aïllat a la centraleta. Trapacer? No! Resulta que en Catarella, a part de parlar amb un idiolecte propi que va encara més enllà que el sicilià, és un crack en informàtica, i aquesta habilitat sobrevinguda els serà molt útil en determinats casos.
  • Gallo, Galluzzo i la resta de la trepa: són “el pelotón” i, a diferència d’en Fazio o de l’Augello, Montalbano no els té al dia de tot el que li passa pel “cirivedro” (=cervell), però tenen fe cega en el seu cap i fan tot el que aquest els diu, sense qüestionar-lo gaire.
  • Livia: la nòvia de Montalbano, que viu al nord d’Itàlia (Boccadasse, a tocar de Gènova). Apareix en tots els llibres, encara que només sigui a través de converses telefòniques que tot sovint degraden en discussions molt de pel·lícula clàssica italiana. Tot i que a en Montalbano li agrada molt anar per lliure, de tant en tant veiem que aprecia la relació amb ella i, de fet, no descarta un futur en comú.

A part de tota aquesta gent, que no és poca, cal tenir en compte que Montalbano és com un capellà de poble dels d’abans: coneix la gent de Vigàta i sap a qui ha de recórrer per informar-se. Des de l’Ingrid, una noia sueca que l’ajuda sempre sense fer preguntes, fins a la senyora Clementina Vasile Cozzo, una dona gran que va en cadira de rodes i que ho sap tot de tothom. Finalment, com a cirereta del pastís, tenim el qüestor Bonetti-Alderighi, que és un dat pel sac i sempre li demana explicacions a Montalbano. A través de les converses entre aquests dos personatges, Camilleri també ens fa fer una ullada a les diferències entre el nord i el sud italià, un tema que dona per a molt i que deixarem per a un altre dia.

Traduït o original?

Sempre hi ha el dubte sobre si hem de llegir llibres en la llengua original o traduïts. De vegades, és una llàstima llegir traduït perquè el traductor no ha sabut estar a l’alçada. En el cas del català, però, podem estar tranquils perquè pràcticament totes les traduccions que tenim les ha fet en Pau Vidal, que també ha traduït coses com Altai, dels Wu Ming (recordeu: 54 és un llibre boníssim!).

He de dir la veritat: no he llegit cap traducció seva, ja que fins ara m’he llegit els llibres en italià. De tota manera, per les referències que m’arriben, les seves traduccions de Camilleri són molt bones. Per exemple, m’han dit que ha sabut reproduir les converses de Catarella (que són del tipus “diàlogo de besugos”) amb total solvència. I només cal que us llegiu qualsevol dels articles que ha publicat a la web per veure que és un escriptor amb un domini excepcional de la llengua.

Si, en canvi, domineu l’italià i us fa gràcia llegir-vos un text ple de taquetes de sicilià, us recomano que llegiu els llibres de Montalbano en la bonica edició de Sellerio, uns llibres petitons que fan de molt bon portar. Això sí, agafeu paciència i no sigueu mantes a l’hora de buscar al diccionari. I també trobareu glossaris dedicats exclusivament a Camilleri, com aquest del seu club de fans. És una web molt completa, que fins i tot inclou explicacions sobre el dialecte, receptes de cuina, etc.).

En tot cas, aquí teniu la llista de llibres de Montalbano, perquè llegiu tots el que pugueu. Fins ara, tots els que m’he llegit són cinc estrelles totals.