Vam ser nosaltres

Vam ser nosaltres

Vaig créixer veient fotos del xa de l’Iran a l’Hola que la meva àvia comprava cada setmana. Que guapa que era la seva dona, la Farah Diba, i que elegants i «occidentals» que eren tots plegats. I que tristos que se’ls veia. Em va costar molt de temps entendre que eren exiliats, fets fora per la gent que apareix a Vam ser nosaltres, de Golnaz Hashemzadeh Bonde.

Quan vaig estudiar historia a l’institut, els temes d’historia mundial, no passaven de la Segona Guerra Mundial. I tampoc prestaven gaire atenció a res del que passava mes enllà d’Istambul. Així, doncs, la revolució a l’Iran de 1978-1979 no formava part del meu imagnari. Vaig créixer amb l’aiatol·là Khomeini, i no se’m va acudir pensar que abans d’ell i la seva colla de barbuts les dones a l’Iran anaven amb faldilles i pantalons de campana i sense mocador, i que els nois no necessariament portaven barba i no ho controlaven absolutament tot.

Així, doncs, Vam ser nosaltres m’ha permes entrar en aquest Iran que ja non c’e. No tot eren flors i violes, però. Si us llegiu aquest llibre veureu que les dones casades estaven subjectes al control dels seus marits, i que aquest control, en alguns casos, implicava l’ús de la violència física. Tot i així, les noies podien anar a la unversitat i tractar els seus companys en situació d’igualtat i exercir la seva professió.

De tota manera, el regim del xa no era volgut per la població. Així, es va iniciar una revolta que va culminar amb l’arribada al poder de l’aiatol·là Khomeini. A partir d’aquí, tots tenim una certa idea de com han anat les coses. No crec que fos això el que volia el gruix de la societat.

La relació entre mare i filla a Vam ser nosaltres

Ara bé, Vam ser nosaltres no només parla d’això. De fet, el fil de tot plegat és la història de la Nahid. Ella és emigrada d’aquest nou Iran i viu a Suècia amb la seva filla. Arran del càncer que li detecten, veurem com es desenvolupa la seva relació amb la filla, les seves exigències, les seves pors, els seus records.

Exigències, sí. Per a mi, la Nahid es una persona exigent que espera molt/massa de la seva filla. En alguns moments vol que estigui pendent d’ella, que li doni prioritat. En aquest sentit, la veritat és que se m’ha fet antipàtica. Potser considera que sa filla li deu alguna cosa per haver-la tret de l’Iran. Potser. Però el fet és que, quan es dona la raó a ella mateixa dient «I tant que sí», em posa nerviosa.

No vull acabar sense fer esment de la traductora, la Meritxell Salvany. La seva feina és magnífica, a l’altura del que es habitual. De fet, aquest llibre es el primer que vaig comprar de l’editorial «Les hores». I com que no tenia referències de l’editorial em vaig basar en la bona reputació de la traductora.

En resum, doncs, us diré que Vam ser nosaltres és un llibre que té dues línies, present i passat, que combinen la relació maternofilial a Suècia amb la narració de la revolta iraniana. Totes dues línies estan ben combinades, i van acompanyades d’una traducció que fa de molt bon llegir.

Finalment, si voleu llegir alguna altra història publicada per Les Hores, us recomano que proveu La vida a qualsevol preu. També hi trobareu una dona que es fa estimar i carrega al mateix temps.

La gent de Hemsö, la gent de Strindberg

La gent de Hemsö

Avui us vull parlar d’una obra que, segurament, no forma part del top 10 de l’actualitat. Es tracta de La gent de Hemsö, una novel·la curta d’August Strindberg escrita fa més de 100 anys. Ja us he dit que no era d’actualitat.

El fet, però, és que, de vegades, és bo recuperar material d’altres temps. Això ho fa molt bé L’Avenç, que ha recuperat personatges tan nostres com Santiago Rusiñol o el mateix Strindberg. Les obres d’aquests autors ens permeten tornar enrere. Així, doncs, podem veure com vivia la gent d’aquella època, i esmunyir-nos per un moment en la seva realitat. Llegiu Un català a la Manxa (Rusiñol) o el llibre que comentem avui i veureu què vull dir.

La vida de la gent de Hemsö

Dit això, tornem al tema. En aquest llibre, no massa llarg, trobareu personatges ben curiosos. L’entorn també és especial: un arxipèlag situat a prop d’Estocolm. La gent que hi viu aprofiten els recursos de la terra i, sobretot, del mar, i estan avesats al clima dur de la costa. Enmig de tot això, hi ha la vídua Flod, que busca algú que pugui portar-li la granja i el negoci. I aquí arriba en Carlsson, un home de terra endins que intenta guanyar-se els residents de l’illa i els seus veïns. Ara bé, voler no és poder. La veriat és que en Carlsson té molt poca gràcia a l’hora de fer-se seva la gent de ca la vídua Flod.

En aquest relat, doncs, el que veurem és la seva arribada i els intents d’adaptar-se a la vida local. A diferència de a Tot sol, Strindberg ens ho explica tot amb una vena tragicòmica. No us diré si en Carlsson se’n surt o no. Ara bé, sí que us diré que és una història molt entretinguda i reeixida, res a veure amb la història rosa de Le livre de Dina, de Herbjorg Wassmo.

No ho dubteu, doncs. Llegiu-vos aquest llibre i gaudiu de la vida de finals del segle XIX.

Mothers and Sons: Colm Tóibín

Mothers and Sons

Mothers and Sons és un recull de relats de Colm Tóibín. Com en tots els reculls que llegeixo, hi ha relats amb els quals connecto més, i altres amb els quals connecto menys. En aquest cas, diria que les històries més destacades són les següents:

  • «The Use of Reason»
  • «The Name of the Game»
  • «A Priest in the Family»
  • «A Long Winter»

«The Use of Reason» ens porta a un món lumpen similar al que trobem en la fantàstica opera prima de Lisa McInerney, The Glorious Heresies. Un lladregot de poca monta roba una sèrie de quadres de gran valor. En mig de l’operació, ha de fer front a les astracanades de sa mare, una alcohòlica amb la boca molt grossa. I ha d’actuar ràpid, perquè la seva mare pot ser molt indiscreta…

També és destacable «The Name of the Game», que recupera les dones valentes de Tóibín. En aquest cas, una dona que s’acaba de quedar vídua descobreix que el seu marit només li ha deixat… deutes. A partir d’aquí, es busca la vida i s’espavila per tornar els deutes. I això ho fa malgrat la resistència del seu entorn.

«A Priest in the Family» toca un tema candent a Irlanda: els abusos sexuals dels capellans. Cal dir, però, que no se centra en els fets, sinó en la mare de l’abusador. Així, doncs, veurem la vida tranquil·la que porta i com el seu entorn li amaga la veritat tant com pot.

Tancament de Mothers and Sons

Finalment, Mothers and Sons acaba amb «A Long Winter», una història que ens pot ser més propera que la resta. Tóibín és bon coneixedor del nostre país, i en aquest ocasió situa la història en un poblet dels Pirineus. En aquest cas, la mare de la família, totalment alcoholitzada, fuig de casa quan el seu home li nega l’accés a la beguda. La fugida, però, té lloc en ple hivern. Arribarà a casa del seu germà?

En resum, és un llibre agradable de llegir, però hi ha alguns relats que fluixexen més que altres. Així, doncs, com diuen al comentari de The Guardian que he enllaçat al principi, potser Tóibín està més còmode ens formats més llargs, com ara les novel·les. Si voleu provar-ho, recordeu la magnífica Nora Webster i Brooklyn, que va donar lloc a una pel·lícula.

Des racontars arctiques: l’àrtic amb Jørn Riel

Racontars arctiques

Des racontars arctiques, de Jørn Riel, és un llibre peculiar estructurat en forma de relats sobre un grup de caçadors que viuen al nord-est de Groenlàndia. El resultat és que, sense tenir l’aparença d’una novel·la tradicional, el que acabem tenint és més o menys això.

He de confessar que el vaig tenir gairebé dos anys al prestatge, esperant ser llegit. Feia una mica de mandreta, això de llegir un llibre de relats, tots sobre un mateix tema. De fet, el llibre en algun punt es fa pesat, però la impressió global és bona. Així mateix, hi ha històries que us fraparan per l’originalitat o la impossibilitat de preveure’n el final. Repassem alguns dels temes i els personatges que us hi trobareu.

El primer que us he de dir és que els personatges són, principalment, homes danesos. Aquests homes, per un motiu o altre, han estat contractats per la companyia danesa que explota els recursos de Groenlàndia. La finalitat és establir unes quantes estacions de caça i control del territori amb gent que viu de la caça. Així, utilizen la carn per subsistir tot l’hivern i venen les pells quan a l’estiu arriba el vaixell d’aprovisionament.

Quins temes hi trobareu?

Es tracta d’homes amb perfils molt diferents. Per una banda, tenim un noble que té la vida resolta i es dedica a cuidar les seves vinyes. Per una altra, hi ha un advocat que li acaba fent companyia. També tenim un islandès que ja havia fet aquesta feina a l’illa de Hudson i que viu sol. Fins i tot hi ha un noiet una mica curt de gambals que fa d’aprenent en una d’aquestes estacions. Finalment, trobem un parell de personatges, Bjørken i Mads Madsen, que són molt espavilats i saben buscar-se la vida.

Pel que fa als temes, en aquest llibre hi trobareu tota mena de coses relacionades amb les estades perllongades en territori àrtic, com ara la melangia per tornar a la «mare pàtria», la depressió hivernal en aquests mesos sense sol, la recuperació progressiva d’energia a la primavera, alguna història de canibalisme, atacs d’ossos, fred, molt fred, invencions per passar el temps, algun personatge que hi arriba i no és benvingut…

Personalment, una de les històries que més m’ha agradat és la del gos que fa la volta a mig món per retrobar-se amb el seu amo a Dinamarca. Ja se sap que els gossos són especials, però aquests gossos de trineu que conviuen amb els amos i comparteixen tantes coses amb ells realment deuen anar una mica més enllà. De fet, no hi ha una sinó dues històries amb gossos especialment intel·ligents, que desenvolupen un vincle molt especial amb els seus amos.

Des racontars arctiques: context

En resum, Racontars arctiques està format per històries que deixen entreveure un bon coneixement del territori per part de l’autor. Riel va participar en una expedició l’any 1950. Així mateix, va viure 16 anys al nord-est de Groenlàndia, justament a la zona que ens retrata al llibre. Riel no és gaire conegut a casa nostra, però a la seva sí. Per aquest motiu, l’any 2010 va rebre el Premi de la Reial Acadèmia Danesa en reconeixement al conjunt de la seva obra. De fet, el llibre que us comento en aquesta entrada és la base d’una obra de teatre que deu haver tingut un cert èxit a França. Si fas una cerca amb els mots «racontars arctiques» a Internet, l’obra és el primer que apareix.

En resum, és un llibre que m’ha donat molt més del que me n’esperava i, si us agrada viatjar sense moure-us de la butaca, o si voleu anar a Groenlàndia sense passar fred, és un bon candidat per fer-vos passar una bona estona. Si us interessa llegir més coses sobre Groenlàndia, us proposo que feu una ullada a aquestes dues ressenyes:

Canteu esperits canteu: l’odissea de Jesmyn Ward

canteu esperits canteu

Canteu esperits canteu és una història aparentment senzilla que toca diversos temes. Jesmyn Ward ens acosta a una família desestructurada, amb el pare a la presó, la mare drogoaddicta i poc preocupada pels nens, uns nens que queden bàsicament sota la vigilància de l’avi.

Al principi, veiem que la mare i els nens viuen a la casa dels avis. L’àvia està malalta, al llit, i l’avi fa el que pot per cuidar-la a ella i suplir la seva filla, la mare dels nens, que no atén gaire en Jojo i la Layla, els seus fills.

La cosa s’activa quan reben una trucada de la presó estatal: el pare ja surt de la presió i, per tant, l’han d’anar a buscar. La mare, la Leonie, el vol anar a busca en cotxe amb els nens, i a partir d’aquí és quan veiem temes. Repassem-los.

Què trobem a Canteu els esperits canteu?

Els nens són conscients que la mare no és de gaire ajuda. Ni tan sols no s’endú menjar per a la petita, tot i que el viatge serà llarg. Per això la petita rebutja sa mare i busca en Jojo quan té un problema. És el seu punt de suport. Així, doncs, veiem com els dos nens es fan costat, veient que sa mare no es preocupa d’ells.

Al mateix temps, però, en aquest viatge la Leonie s’adona que els seus fills no es refien d’ella i que intenten resoldre els seus problemes sense haver de demanar-li res. I es mor de gelos quan veu que la Layla, directament, la rebutja. No li vol pujar a coll, no vol que la consoli. «Jojo, Jojo», diu sense parar. I ella es veu incapaç ni que sigui de preocupar-se d’ella quan no es troba bé durant el viatge.

Un altre aspecte que veiem és la droga. La preocupació per consumir. I també els negocis a petita escala i tripijocs que els hi estan a punt de costar una detenció.

I la necessitat. La necessitat que la Leonie té d’estar amb en Michael, la seva parella. Sense ningú més. Ni nens, ni pares ni res. La seva proritat, ara que l’ha recuperat, és el seu home, i això fa que es despreocupi de la resta.

Finalment, ens trobem el Pa, l’avi. Ell és el pal de paller d’aquesta història. El que cuida l’àvia agonitzant, el que es preocupa dels nens, el que deixa que la seva filla visqui amb ells, a casa seva. El que introdueix la història que ens portarà els esperits.

I els esperits?

No espereu que apareguin a la primera pàgina, no. Ara bé, els trobareu més endavant. A mi m’ha frapat més la part de la relació (o no relació) entre mare i fills, però és veritat que els esperits hi tenen un paper destacat, sobretot perquè també ens permeten tornar enrere i veure un últim tema: la injustícia contra els negres a mitjans del segle XX. No és tan fort com El ferrocarril subterrani, però alguna cosa hi ha, sí.

Com sempre, una bona tria d’Edicions del Periscopi i una magnífica portada de Tono Crisfòtol. Si voleu saber quines novetats tenen aquesta i altres editorials del panorama català, feu una ullada a la nostra entrada sobre les novetats editorials que ens porta el 2019. I mentre les esperem, si voleu llegir una ressenya molt interessant sobre aquest llibre, feu una ullada a aquesta de la llibreria L’espolsada.