Wolf Hall, una història de Hillary Mantel sobre Enric VIII

Wolf Hall, Hillary MantelAvui parlem d’un tros de llibre. Sí, físicament també. Per això me’l vaig llegir al Kindle. Tot té el seu moment, oi? El nom del llibre és Wolf Hall, i l’autora és Hillary Mantel. Li havia llegit L’assassinat de Margaret Thatcher, un recull de relats, o sigui que no sabia ben bé què esperar-me d’una novel·la històrica d’aquesta autora.

De fet, és millor no tenir expectatives. Si no, després sempre em sembla que les coses no estan al nivell esperat. D’aquest llibre sabia que havia guanyat el Man Booker Prize, que ja és prou garantia. I Hillary Mantel ha guanyat aquest premi dues vegades: la primera amb Wolf Hall i la segona amb Bring up the Bodies, que és una seqüela de Wolf Hall. O sigui que m’hi vaig tirar de cap.

Wolf Hall, una història al voltant d’Enric VIII

Tots sabem que Enric VIII va tenir unes quantes dones. Entre divorcis, execucions i morts naturals, aquest “crack” va tenir 6 esposes. En aquest llibre veurem com el rei es cansa de la seva primera dona, Caterina d’Aragó, i s’encapricia d’Anna Bolena. Aquest és el fil argumental que segueix el llibre, tot i que Mantel aprofita per explicar-nos moltes altres coses. Per començar, en aquest llibre hi trobarem Tomas More, personatge que ens ha aparegut als llibres d’història (Tomás Moro potser us sonarà més). Així mateix, veurem l’antipatia que es tenen amb Thomas Cromwell, que és el narrador i protagonista principal del llibre. També hi trobarem Thomas Wolsey, cardenal i conseller del rei que va fundar Christ Church, un dels colleges més grans d’Oxford.

A més d’aquests personatges, n’hi ha molts d’altres que us poden sonar més o menys vagament, com ara la família Seymour (que va aportar la tercera esposa d’Enric VIII), o el papa Climent VIII, que estava en contra del divorci entre Enric i Caterina d’Aragó. Però a més d’això a Wolf Hall hi trobareu una gran quantitat de personatges, tant familiars com amics o empleats de Thomas Cromwell, que enriqueixen molt la història. Gràcies a ells podreu veure com vivia la gent en aquella època (volts de 1530). I també veureu com eren les cases, les feines, les relacions entre noblesa i plebs…

Què ens ha semblat el llibre?

Tot plegat fa que aquest sigui un llibre absolutament recomanable. Si us fa mandra llegir-lo, també podeu buscar la sèrie que en va fer la BBC, amb el mateix nom. I ja sabeu que la BBC no sol fallar.

Mentrestant, estigueu pendents del Man Booker Prize, que s’anunciarà el dia 16 d’octubre. I si voleu llegir algun altre guanyador d’aquest premi, feu una ullada al meu comentari sobre A History of Seven Killings, de Marlon James, o The Luminaries, d’Eleanor Catton.

 

Els dics d’Irene Solà

Els dics Irene SolàDesprés de premis Documenta tan bons com ara La nostra vida vertical i Puja a casa, no havia connectat amb els següents. Ara, llegint Els dics, d’Irene Solà, m’hi he reconciliat.

Els dics és un llibre que se’t fa curt. El trobem molt ben organitzat a partir de píndoles que combinen l’existència “real” dels personatges amb relats curts. I aquests relats juguen amb aquests personatges i realitats no tan reals, com ara al relat sobre una mena de vampirs. Així, he trobat curiós com l’autora et fa anar d’una banda a una altra, entre el que és “real” i el que no, entre històries actuals i de fa un temps, de manera que vaig coneixent els personatges i les seves històries a partir d’una mena de peces de puzzle. L’única peça que no acabo de poder fer encaixar és, precisament, el títol. Però no em feu gaire cas. No és la primera vegada que un llibre m’agrada molt, però que no sé encaixar el títol.

Què hi ha, a Els dics?

El que podem veure, de fons, com a element que lliga tot el llibre, és l’Ada, la nostra protagonista, que torna d’Anglaterra i s’intenta reubicar al seu poble (imaginari, tot i que suposo que deu estar basat en Malla, el poble de Solà). Veurem com avancen les relacions retrobades amb la família i amb en Vicenç. També hi veurem com va avançant en el seu procés d’escriure un llibre, i com l’autora va lligant els seus relats al voltant d’això.

A mi, però, el que més m’ha agradat d’aquest llibre és com la Irene Solà descriu, amb precisió pràcticament cinematogràfica, els entorns en què transcorren les històries. I és que tinc debilitat pels tractors John Deere. Aquest grans clàssics, sempre verds al meu poble, que aquí també són el nom d’un grup de música. M’ha agradat molt, però molt, quan parla del gos que tenen a casa. M’ha agradat molt, també, la part sobre el gorjablanc (vaig haver de mirar què era: sempre s’aprenen coses noves).

Una part especialment atractiva és, també, quan parla sobre les remeieres. Podeu veure qui eren, què feien, el tractament que se’ls donava… I els ciclistes! També hi surten els coi de ciclistes. Sí, els que es posen ben amples a les carreteres comarcals, sobretot els diumenges al matí. Quantes vegades ens els trobem nosaltres, pujant o baixant a Barcelona! Quina por, fer-los un cop quan no s’aparten i t’has de menjar l’altre carril.

Les dones, on fire!

Afegiu al que ja he dit que tot el que ens explica l’autora passa durant un estiu, de juny a setembre, i tindreu un llibre ideal per llegir pensant en les vacances al poble dels pares. En certa manera, m’ha recordat una mica el Primavera, estiu, etcètera de M. Rojals que vam comentar fa un temps. I és que si fem una ullada als llibres que he llegit últimament, i hi sumem La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta F. Soldado, podem dir que estem davant una generació d’autores molt prometedora. A veure amb què ens sorprèn la Rojals* aquest setembre.

 

 

* Oju, que l’article no és despectiu, ans el contrari. I és que la Rojals és, possiblement, la degana d’aquesta generació que ens arriba.

 

 

Solenoide, viatge a Bucarest amb Cartarescu

Solenoide, de CartarescuSí, avui toca parlar de Solenoide, aquest llibre monumental de Mircea Cartarescu que tan espès pot ser, a estones, de llegir. És un llibre dens, de frases llargues, que et deixa entrar i et fa fora sense pietat. La combinació d’històries reals i de consideracions metafísiques és com una muntanya russa de sensacions que et xucla i, poc després, t’escup. Són històries reals? Estem parlant d’autoficció? O és tot inventat? De vegades, ens quedem amb el dubte.

La importància del traductor

No és un llibre fàcil de llegir. Ni per dintre ni per fora. La bellíssima edició, de tapes dures, no facilita la lectura, per exemple, al llit. És important tenir sempre un faristol o trasto similar a prop, per mor de carregar-nos l’esquena. I per dintre tampoc és fàcil: frases llargues, arguments que venen i van en el temps, informació verídica barrejada amb la fantasia més desbordada.

En aquest sentit, cal destacar, i molt, la ingent tasca traductora d’Antònia Escandell Tur. Escandell ha estat capaç de transformar un relat que s’intueix complicat en la llengua original, el romanès, a la nostra. I té mèrit: busqueu l’oració que busqueu, encara que tingui dotze línies, encara que tingui cinc o sis elements interposats, trobareu que té una organització sintàctica perfecta, i que el verb concorda amb el subjecte que toca, per més que estigui 40 paraules abans. Una traducció impecable que m’ha fet pensar en la importància que tenen els traductors i que, tot sovint, no se’ls dona.

De què parla Solenoide?

Traducció a part, vull destacar alguns dels continguts. Jo he trobat especialment interessant l’aspecte històric del llibre. La Romania dels anys 80, amb Ceausescu encara al capdavant. El Bucarest, que segons l’autor, “havia aparegut de sobte, fet ja una ruïna, enderrocat, amb l’arrebossat escrostonat”. I, sobretot, la pobresa. Cases sense llum ni gas. Nens que han de fer cua per aconseguir menjar… La Romania de Ceausescu.

Així mateix, és curiós el cercle d’ateisme. Una activitat en què cal escopir o pixar-se en una imatge de la mare de déu. I altres mostres d’ateisme “oficial” per l’estil, com quan diu que Iuri Gagarin, que havia estat al cel, no hi havia trobat cap sant ni res per l’estil. Per altra banda, trobem les campanyes del govern per reciclar materials com els taps, amb quotes establertes per a cada estudiant. I les gomes del cabell que es tanquen amb boletes, això també és molt anys 80. Aquí també en teníem, les recordeu?

Un llibre de llibres

Així, doncs, podem dir que Solenoide és com un suprallibre. Una història que en conté d’altres. Una mostra del gran coneixement enciclopèdic de Cartarescu, que tan aviat ens parla de la seva feina com a professor, i de les relacions amb mestres i alumnes, com ens introdueix nocions de física o matemàtiques, com ara el tesseractis. En resum, una aposta valenta d’Edicions del Periscopi per un llibre atípic, no apte per a tots els gustos. És una lectura llarga, que requereix tranquil·litat d’esperit, obertura de ment i una bona estona per davant. En definitiva, un bon candidat a lectura de vacances.

Finalment, doncs, si no goseu agafar aquest llibre però voleu conèixer la feina d’Edicions de Periscopi, podeu provar Cançó de la planaCapvespre, tots dos de Kent Haruf, per escalfar motors de cara al 2019, quan diuen que publicaran la tercera part d’aquesta trilogia, Benedicció.

 

Lectures d'estiu 2018

lectures d'estiu 2018Fa calor. Tenim set, poques ganes de pencar i moltes de seure i llegir. Per això, cada any mirem amb avarícia les llistes de recomanacions que bloggers, llibreries i prescriptors en general pengen a Internet per veure què ens pot venir de gust. Estem parlant de les lectures d’estiu 2018.
Aquest any, mentre els gats se’m desintegren de calor i jo bec aigua sense parar, us he volgut fer una petita llista, humil, amb llibres que us poden interessar i que, potser, tindreu més temps per llegir ara que durant la resta de l’any.
La veritat és que aquest semestre, tot i que no llegeixo tants llibres xinesos com abans, n’he trobat uns quants que estan força bé i que han merescut 4 i 5 estrelles (d’un màxim de 5, recordeu). Sembla que he recuperat la fe. Comencem, doncs, per aquests.

Valors segurs per a les lectures d’estiu 2018

Xina Fast ForwardTots són superecomanables. Amb Xina Fast Forward no tindreu cap sorpresa: serà com sentir en Sergi Vicente en els vells temps. Es tracta d’una visió molt interessant de la Xina, més aprofundida que, per exemple, la que vaig tenir jo durant la meva estada. Number One Chinese Restaurant ens porta a un restaurant fundat per immigrants xinesos als Estats Units, i ens afronta també a les ambicions de les segones generacios d’immigrants. No he tingut temps de preparar l’entrada, però serà la propera. Unrest és el més atípic de tots, ja que els protagonistes són de Singapur. Uns s’hi queden, altres no, però veurem ben bé què els atrau de la Xina.
Tanco la llista amb els meus dos autors xinesos preferits, Yan Lianke i Yu Hua.  Crónica de una explosión és una visió crua de la ràpida evolució de la societat xinesa, retratada magistralment per Yan Lianke i amb una traducció magnífica de Belén Cuadra Mora. Boy in the twilight és un bon recull de relats de Yu Hua, que ens porta a les facetes més fosques de la vida a la Xina.

No se vayan, aún hay más!

Això no us haurà fet gràcia si no teniu una certa edat, però el missatge queda clar, oi? Hi ha llibres que no he llegit, però que tinc a la cua, i que potser us vindrà de gust provar abans que jo.

lectures d'estiu 2018El primer d’aquests llibres surt a la venda precisament AVUI en anglès. Si aneu a Amazon, veureu que també està anunciat en castellà, amb Automàtica Editorial, tot i que no hi ha data. Haureu de triar entre donar prioritat a la immediatesa o esperar la traducció al castellà. Serà de Belen Cuadra Mora? Ja em direu què feu.
Pel que fa al segon, és una peça de no ficció de Yiyun Li, la meva autora xinesa preferida. Serà molt diferent dels reculls de relats i les històries a què ens té acostumats. En aquest llibre podrem veure una mica de la seva vida. Segur que val la pena!
Finalment, si us heu llegit les dues primeres parts de la trilogia de Cixin Liu, potser estaria bé llegir-se l’últim. És El fin de la muerte, però no tinc clar què fer perquè el segon no era tan bo com el primer…
Bé, ara sí, esto es todo amigos! Si teniu algun suggeriment per a les lectures d’estiu 2018, proveu a deixar-lo als comentaris!

Lectures d’estiu 2018

Amb l’estiu arriben les vacances, com a mínim per a la majoria. I els qui encara treballem també pensem on ens agradaria anar a perdre’ns uns quants dies. Per aquest motiu, us presentem les lectures d’estiu per al 2018 en funció de les destinacions on ens agraria anar de viatge. Les propostes són llibres interessants, és clar, però el filtre que hem utilitzat és el de fer referència a obres que us poden ajudar a situar en el mapa llocs que visitareu o que us agradaria visitar. Us recomano que us les llegiu amb el Google Maps ben a prop.

La France

Couleurs de l'incendie, lectures d'estiuFrança és la flamant campiona del mundial de futbol d’enguany, però és molt més que això. La literatura francesa és un punt de referència per a tot el món. I no us podria deixar en millors mans que les de Pierre Lemaitre. Us en recomano dues obres: Ens veurem allà daltCouleurs de l’incendie. Totes dues us portaran a París i us permetran situar carrers molt coneguts.

Països nòrdics i bàltics

Continuem amb les lectures d’estiu. Una de les millors maneres de conèixer els carrers d’Oslo o d’Estocolm és llegint novel·les policíaques. I tots sabem que, d’això, els escandinaus en saben molt. Si us interessa Noruega, us recomano qualsevol de les obres de Jo Nesbø, especialment El pit-roig. Nesbø us farà passejar per tot el centre de la capital. Si, en canvi, us interessa més Estocolm i ciutats properes, us recomano The crow girl, del duet Eriksson-Sundquist, que publiquen sota el nom Erik Axl Sund. És un llibre que us portarà pels suburbis de la capital i el barri de Sordermalm.

No podem deixar el nord europeu sense una autora bàltica que m’agrada molt i que vaig proposar a la meva llista de Nobels. Es tracta de la Sofi Oksanen, i us recomano moltíssim Quan els coloms van desaparèixer. En aquest cas, coneixereu part de la història d’Estonia durant la primera meitat del segle XX. Extremadament interessant.

Islàndia i Groenlàndia

El silenci del far, lectures d'estiuNo, no és que hi vagi de vacanes, però les ganes no em falten. Pel que fa a Islàndia, us recomano El silenci del far. Es tracta d’una de les històries de família més interessants que he llegit en els últims anys, i l’autor és km 0: l’Albert Juvany.

Quant a Groenlàndia, he de dir que per a mi és un misteri. Pràcticament, una terra mítica. Ara bé, el que més em xoca és que un terreny tan gran depengui d’un país tan petit com Dinamarca. I és precisament un autor danès, Kim Leine, qui ens porta uns retrats durs i al mateix temps fantàstics de Groenlàndia amb els llibres Tunu i El fiordo de la eternidad. El primer, dur; el segon, èpic, i tots dos absolutament recomanables.

Estats Units

lectures d'estiuEstats Units és immens, amb una diversitat social i geogràfica tremebunda. Per aquest motiu, les lectures d’estiu són una bona manera de viatjar-hi gratis. La meva humil tria inclou quatre autors que toquen temes i zones diferents, i algun us sorprendrà:

  • El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead. Una història sobre els esclaus de les plantacions del Sud i de com aconseguien escapar cap al nord. Un gran llibre.
  • La desaparició de Stephanie Mailer, de Joel Dicker. Aquesta és la sorpresa: un autor suís que escriu en francès i situa les seves novel·les a la costa nord-est dels Estats Units. L’he llegit però no he tingut temps de parlar-vos-en (espero fer-ho a l’agost).
  • A Book of American Martyrs, de Joyce Carol Oates. Una història que us portarà als estats on l’Amèrica de Trump treu el nas més del que seria desitjable.
  • Cançó de la plana i Capvespre, de Kent Haruf. Són les dues primeres parts d’una trilogia situada als grans espais de Colorado. De lectura tranquil·la, són uns llibres excel·lents per transportar-nos a un estat que, desenganyem-nos, ben pocs visitarem.

Turquia

Els llibres que he llegit sobre Istanbul solen tenir alguna cosa de màgic, bigarrat i tradicional. En aquest sentit, us recomano Una sensación extraña, d’Orham Pamuk, i Istanbul Istanbul, de Burhan Sönmez. Així, el primer us portarà una família tradicional, amb un home que es guanya la vida venent els seus productes pel carrer. En canvi, el segon us parlarà de la repressió que pateix el país, i ho fa des del punt de vista d’uns detinguts que estan a la presió.

Les antípodes

Austràlia, Nova Zelanda. No us agradaria veure per un forat com s’hi viu? Si és que sí, proveu aquests dos llibres de Richard Flanagan. El primer, L’estret camí cap al nord profund, és tota una lliçó d’història, ja que evoca un capítol poc conegut de la segona guerra mundial. El segon, Desig, us porta a la Tasmània colonial, i us explicarà coses que realment no oblidareu. I si voleu rematar la descoberta colonial d’Australia, remateu-ho amb The Luminaries (també en català), d’Eleanor Catton, el Man Booker Prize més jove de la història.

La Xina

Crónica de una explosión, lectures d'estiuTanco fent proselitisme amb lectures d’estiu xineses. Si us cosa soc, és tossuda. I no pot ser que ningú no s’hagi llegit obres de Yan Lianke o de Yu Hua (recordem-ho, en xinès el cognom va al davant). Diuen que Yan té alguna cosa de Gabriel García Márquez. No soc gaire bona trobant a qui s’assemblen els bebès ni a quin autor s’assembla un altre autor, però diria que aquí tenen raó.

Us recomano que llegiu Crónica de una explosión, que no us farà conèixer els carrers de cap ciutat concreta, però sí que us obrirà la porta a la situació actual de la societat xinesa. Per altra banda tenim Yu Hua, un crack com n’hi ha pocs. Amb ell coneixereu carrers i places, ja que escriu sobre entorns més urbans que Yan Lianke. Pràcticament tot el que escriu és de cinc estrelles, però posats a triar us recomano BrothersEl passat i els càstigs (segurament, l’única obra que tenim en català).

I fins aquí les lectures d’estiu

Bé, crec que en aquesta entrada trobareu prou material per l’estiu i una mica més enllà, mentre esperem les novetats de la tardor, que es comencen a descobrir, poderoses. Així, doncs, espero saber dominar la meva impaciència i no comprar-me en anglès a l’agost el que em podria llegir en català a partir del setembre…

Bon estiu!