Solitud, de Víctor Català, amb Brönte i Rodoreda

Perquè són dones i perquè ens porten històries situades en plena natura, podríem enllaçar la Solitud de Caterina Albert amb els Cims borrascosos d’Emily Brönte. Perquè són dones, perquè són catalanes i perquè ens han aportat protagonistes femenines inoblidables, podríem enllaçar la Mila de Caterina Albert amb la Colometa de Mercè Rodoreda. Tot i que és evident que hi ha punts de contacte, la meva opinió és que totes tres obres i els personatges que s’hi troben són molt diferents. I si algú inicia una “batalla de llibres” entre aquests tres, jo us dic que em quedo amb la Colometa i la seva plaça del Diamant per sobre de les altres dues. Amb tots els respectes.

Anem a pams.

Els personatges: evolució?

Brönte ens presenta uns personatges de reaccions exagerades. Els rics i aviciats funcionen pràcticament per caprici i els criats no tenen grans opcions, mentre que el dolent és molt… dolent. Qualsevol assumpte menor es converteix en drama, i passem ràpidament del negre al blanc, pràcticament sense grisos entremig. En canvi, Rodoreda i els seus personatges, escrits pràcticament un segle més tard, són a l’altre extrem: les coses tenen un motiu, les escales de grisos abunden i, potser per això, tot plegat em sembla més proper i natural. Així, doncs, vaig llegir Brönte amb interès per descobrir un clàssic de la literatura anglesa, mentre que llegeixo Rodoreda per la proximitat que l’autora em fa sentir (la llegeixo com si la sentís parlant dins del cap).

Entremig trobem Albert i la seva Mila, una dona que encara ara no sé per què es va casar amb l’enze d’en Matias i, a sobre, es deixa convèncer per anar muntanya amunt en un temps en què fer-ho implicava, pràcticament, perdre el contacte amb el món. Per una banda, la Mila els té molt més ben posats que els personatges femenins de Brönte. És decidida, i se’n surt de tot mentre en Matias se’n va a trescar per pobles i muntanyes i la deixa sola dalt de la muntanya. Per l’altra banda, no entenc com algú es pot deixar enredar per anar a viure allà dalt, i encara menys fer-ho amb un home que no sé jo si el coneixia gaire bé…

Solitud

Aquest és el gran què, el que he trobat a faltar. Perquè quan una agafa un llibre amb aquest títol espera que no hi hagi ningú i que la Mila estigui sempre sola… però no! Hi ha tot de personatges que la van visitant, la qual cosa fa que la solitud sigui relativa. Sí, està sola davant de la vida perquè el seu marit pràcticament l’abandona allà dalt. Sí, ha d’espavilar-se ella sola per tirar endavant. Però l’ajuda del pastor o la presència del jove del mas tenen més pes del que m’esperava.

Dit això, el llibre és preciós, el vocabulari és el més ric que he vist en un llibre des que vaig llegir el Quijote ja fa molts anys. La descripció del paisatge té una qualitat cinematogràfica que et fa sentir com si hi fossis. Albert escriu amb una habilitat increïble i aconsegueix enganxar-te al llibre encara que hi hagi alguns aspectes que, com dic més amunt, no vegis clars. Quan llegeixo en català, poques vegades he de buscar coses al diccionari, i aquest cop he après paraules que no havia sentit mai.

Conclusió: tres dones potents

Albert és potència i torrentada, i considero que aquest és el típic llibre que totes les literatures haurien de tenir. Sobretot, no podem perdre de vista que és un llibre que té gairebé 120 anys, i hem d’aplaudir que hagi envellit tan dignament. Tot i que no ha estat el “fletxassu” que m’esperava, recomano que tothom que pugui se’l llegeixi, i ha estat una sorpresa molt agradable veure que l’editorial Trotalibros l’ha publicat també en castellà i que està tenint una bona acollida.

Pel que fa a Brönte i el seu Wuthering Heights, n’aprecio la prosa meravellosa, impecable, impensable en una persona de vint-i-pocs anys. Igual que Albert, va publicar-lo amb un pseudònim masculí, i tot i que tampoc m’ha arribat al cor també considero que la manera d’explicar les coses ha canviat en els gairebé 180 anys que han passat des de la seva publicació. El mèrit no se li pot negar.

I finalment tenim la meva Rodoreda. Als meus ulls, segurament es beneficia d’una evolució en la manera d’explicar les coses i en la visió que ens ofereix, força més propera que les altres dues. Potser per això aconsegueix ressonar-me dins amb més facilitat. De fet, tot el que he llegit d’ella m’ha agradat excepte un llibre, La mort i la primavera.

En tot cas, Rodoreda i Albert són dos personatges cabdals de la literatura catalana, i poder dir que a casa nostra tenim autores d’aquest calibre és un luxe innegable.

Quartet de tardor, amb Barbara Pym

Ens trobem davant d’un llibre, Quartet de tardor, que no ve acompanyat dels cants de sirena habituals en altres llibres més mediàtics: l’autora, ja morta, no és gaire coneguda a casa nostra, el tema que tracta és… normal, sense els “bells and whistles” que prometen altres lectures sobre raça, minories desprotegides, gent desvalguda o, en general, persones al marge de la societat. Però és que també hi ha gent que viu en una zona tranquil·la, sense grans sotracs, i això no vol dir que llegir les seves històries no hagi de ser interessant.

Desconeixia totalment l’escriptora, Barbara Pym, i no tenia grans referències abans de començar la lectura. Bé, això no és ben bé veritat. La traductora del llibre és la Dolors Udina, nom que, ja d’entrada, dona tranquil·litat pel que fa a la qualitat de la traducció i la qualitat de l’original: la Dolors no tradueix qualsevol cosa. Per altra banda, el llibre el publica l’editorial Les Hores, cosa que també em donava una certa garantia que la tria fos del meu gust (en general, connecto força bé amb els seus llibres).

No en vaig tenir prou, però, i vaig fer una petita investigació sobre l’autora i el llibre. Així, vaig arribar a la conclusió que seria una lectura molt british i, és clar, aquesta filla del New Wave, New Romantics i Brit Pop que és una servidora no s’hi va poder resistir.

“Let’s all meet up in the year 2000

… won’t it be strange when we’re all fully groooown” (amb 4 Os, proveu a cantar-la), ja ho deien els Pulp a Disco 2000, una cançó que parlava de com serien quan fossin grans i proposava de retrobar-se amb els companys d’escola l’any 2000 (aleshores encara quedava lluny). Sí, llegir aquest llibre et fa venir una sensació estranya perquè els quatre protagonistes d’aquest llibre, als quals l’autora segueix en conjunt i per separat, podrien ser una mena de projecció de nosaltres mateixos (o dels Pulp) en una edat en què, avui dia, no ets jove ni vell: l’edat propera a la jubilació. I és per això que la lectura, aparentment sense grans girs argumentals, t’enganxa i t’embolcalla fins que no pots parar de passar pàgines per veure què passa amb l’Edwin, en Norman, la Letty i la Marcia, que treballen junts i, a punt de jubilar-se, veuen com la vida està a punt de fer un canvi.

Tan british com “Sí, ministre”

Les cases de maó fosc en rengleres, els autobusos, la tassa de te, la roba que porten… la ploma de Pym ens porta a un entorn que hem vist en mil sèries, començant per Sí, ministre o Els joves. Sí, la novel·la se situa uns anys abans, a la dècada de 1970, però els més grans de la sala ja us feu una idea de què vull dir.

Com deia més amunt, l’autora recrea brillantment aquest entorn i ens porta la història de quatre companys de feina que estan a punt de fer “el pas”. Cap dels quatre té una família pròpia, i es comencen a plantejar què passarà quan deixin de treballar. Amb què ompliran les hores, amb qui es veuran, si es voldran tornar a veure entre ells… Les primeres a jubilar-se són la Letty i la Marcia, i aquí és on la història agafa cos. A poc a poc, les coses canvien, i anem descobrint els plans de jubilació que tenien. Hi haurà canvis inesperats que enviaran en orris alguns d’aquests plans, i també hi haurà altres històries que propiciaran canvis més immediats. Finalment, caldrà estar atent a qui està preparat per a aquesta “nova vida” i qui no.

No us puc explicar gaire coses més sense fer spòiler. Només puc dir, reprenent el que he dit al principi, que és un llibre més profund del que sembla d’entrada i que, potser pel fet de no haver creat un excés d’expectatives, l’he disfrutat molt. Una novel·la en què no passa res i passa de tot, sobre gent normal que fan coses normals… però que també fa bo de conèixer. Diria que és la història més diferent respecte de la col·lecció de Les Hores, a qui agraeixo molt el llibre. En tot cas, m’ha fet venir ganes de llegir més coses de Barbara Pym.

Harlem Shuffle, de Colson Whitehead

No sé com s’ho fa aquest home, però les seves novel·les són la barreja perfecta entre ficció i realitat. La seva habilitat per documentar la realitat d’un moment concret és extraordinària, i a Harlem Shuffle ens torna a enlluernar. No és gens estrany, doncs, que Colson Whitehead hagi guanyat dues vegades el Pulitzer a obra de ficció: el 2017 amb The Underground Railroad (El ferrocarril subterrani) i el 2020 amb The Nickel Boys (Els nois de la Nickel). I són premis ben guanyats, en la meva opinió.

Qui no ha sentit a parlar mai de Harlem, a Nova York? L’hem vist en mil pel·lícules i sèries, i en molts casos se’ns presenta un barri conflictiu i perillós. Amb el llibre que comentem avui, Colson Whitehead ens hi porta i il·lustra la vida en un barri que no sempre ha sigut un mal lloc per viure. En aquesta zona, amb una població majoritàriament afroamericana, en el moment de la novel·la hi conviuen famílies d’un bon nivell adquisitiu, en bones cases, i d’altres que van més justes i s’han de conformar amb viure a tocar el tren elevat i aguantar-ne el soroll.

Harlem Suffle porta el nom d’una cançó que nosaltres hem conegut a través dels Rolling Stones, però que originalment és una canço R&B del duet Bob & Earl. Aquest llibre és una porta a la Nova York de la primera meitat de la dècada de 1960, on entrarem veient la vida d’en Ray Carney, que té una botiga de mobles (part honrada) i, al mateix temps, té contactes amb petits delinqüents del barri (part no tan honrada, que manté en secret). Ell va fent, i intenta progressar seguint la via legal, però té un cosí que sempre es fica en embolics i que l’acaba implicant en un atracament d’un hotel. A partir d’aquí, en Ray entrarà en contacte amb personatges de la mala vida i desenvoluparà dues facetes que, en determinades ocasions, el faran triar una banda o altra.

Com un documental

Fins aquí, la trama. Ara bé, la trama no és tot el que hi ha en aquest llibre. De fet, el més important del llibre no és l’atracament ni la vida d’en Ray, sinó com aquestes dues coses es barregen i s’incrusten en la realitat del barri entre 1959 i 1964.

A diferència dels dos llibres que he comentat més amunt, llegir Harlem Suffle implica un esforç addicional de documentació per a qui no coneix Nova York. Al principi, vaig haver d’investigar moltes coses, com ara el nom de les estacions del metro, els carrers, els noms de determinats grups, el metro elevat (que ara ja no hi és)… Tot això fa que la lectura de les primeres pàgines sigui més lenta i feixuga del que és habitual. També cal tenir en compte que hi apareixen paraules i expressions que no pertanyen a l’anglès estàndard i que també vaig haver de buscar (sarna con gusto no pica!). Un exemple? Els protagonistes prenen “a cup of joe”, que és una tassa de cafè.

Per altra banda, també cal estar atent a les referències històriques, que no són poques. És molt interessant com Whitehead va deixant anar molletes de pa perquè coneguem la situació dels afroamericans en aquell moment. Així, per exemple, veiem que els soldats negres rebien un tracte diferent dels blancs i també veiem els del Ku-Klux-Klan en acció, però també aprenem coses no tan òbvies, com ara el moviment “Buy where you can work”, que va aparèixer durant la Gran Depressió i es basava en no comprar en llocs que no contractessin negres. Finalment, la novel·la reprodueix la batalla campal que hi va haver a Harlem amb motiu de la mort d’un noi a mans d’un policia. Us sona, això? Doncs ve de lluny.

No us espereu un llibre amb una acció trepidant, ni amb l’emoció que hi ha en els altres dos publicats en català. És una lectura que enganxa, però que és treballada i que podríem qualificar d’educativa. A mi m’ha semblat un llibre molt interessant i atractiu, la prosa de l’autor m’ha embolcallat i la riquesa de detalls me l’ha fet llegir com si estigués veient una pel·lícula. Si hi ha el concepte de “literatura envolvent”, aquesta és la literatura de Colson Whitehead.

Un últim apunt: de moment, només està en anglès. Si podeu llegir-lo en versió original, endavant. Com deia, és una lectura àrdua però gratificant. Si no podeu, no patiu: Edicions del Periscopi el publicarà!!! Serà ja l’any que ve, i no al principi, però segur que teniu molts llibres per llegir i l’espera se us farà lleugera.

Crec que, amb tres llibres llegits i valorats amb 4-5 estrelles, ja puc dir que són #teamwhitehead.

Lena al descobert, de Carolina Montoto

Avui parlem del primer llibre d’una autora d’aquí que ha publicat l’editorial Les Hores, i a fe de déu que han sabut començar amb bon peu! Es tracta de Lena al descobert, de Carolina Montoto, un llibre que enganxa i que sap combinar diverses coses amb un bon equilibri. Comencem!

Coses que m’han cridat l’atenció

Comencem pel nom de la Lena. No és Helena, ni Elena, sinó un nom molt més clàssic que ni m’havia vingut al cap. No és cap misteri fonamental del llibre, però com que em va fer gràcia arribar-ho a descobrir i veure que estava equivocada, us ho deixo “tancat” per si us llegiu el llibre.

Seguim per la ubicació. Tot i que una part del llibre transcorre a Barcelona, la història ens porta també a Menorca, el lloc d’on és originària la família paterna de la protagonista. Ella mateixa hi anava de vacances de petita, i a través de flashbacks que ens porten en aquesta època anirem coneixent els seus avis paterns i la reputació i el paper que van tenir a l’illa.

I això és important, perquè estirant aquesta veta anirem enrere en el temps i veurem quin paper va tenir la seva família en la Menorca de la Guerra Civil i dels temps del dictador. Així, tenim una mena de corrent temporal que flueix endavant i endarrere per lligar present i passat. Estigueu tranquils: l’autora no ens deixa anar mai la mà i el resultat és que podem seguir perfectament les anades i vingudes en el temps i l’espai.

Al mateix temps, l’autora aprofita el temps present per presentar-nos la Barcelona d’avui i fer una mica de crítica social sense esprémer-ho al límit (vegeu el proper paràgraf). La Lena és un personatge amb molt mala fortuna: de família pràcticament no en té, i mentre l’ha tingut era un desastre; té una feina i un sou precaris i li costa arribar a final de mes, i tampoc tinc clar que tingui una gran vida social. I la mare, per què la va abandonar?

Detall puntual: m’ha fet molta gràcia que la Lena sigui correctora perquè jo també en soc (bé, tradueixo i corregeixo). I una de les parts que més m’han agradat és el capítol “Lectura opcional: sobre les novel·les romàntiques”, on parla d’aquest tipus de llibres i en fa una reflexió molt bona. Sobretot, llegiu-vos els exemples de les pàgines 26 i 27! Impagablessssss! (una vegada vaig traduir un tros d’una novel·la d’aquestes i… mai més!).

Impagable també la carta a la Elena Francis i la descripció i reflexió sobre la feina de la correctora (en capítols diferents, tranquils que no està lligat). Si voleu més info, us l’haureu de llegir. Hahahahaha!

Sí, val, però… quina gràcia té el llibre?

Per a mi té la gràcia que aporta informació històrica (segurament hi va haver molts casos com aquest) sense arribar a fer-ne un mer documental. Ja sigui aquí al blog o a Instagram, ja he comentat altres vegades que hi ha autors que es limiten a abocar contingut, sobre tot en el cas de la crítica social, i no es preocupen de vestir una mica la història. En aquest cas, això no passa. Montoto aconsegueix saltar entre passat i present amb gràcia i “salero” i la història es llegeix molt bé, i fa crítica de passat i present sense que sigui l’únic element de la història.

També vull destacar que la novel·la segueix un fil, endavant i endarrere, però un fil, val?, un camí. I, de tant en tant, l’autora hi intercala un capítol de “lectura opcional” (com el que us he comentat més amunt) que matisa o aprofundeix algun tema o concepte que ha sortit al capítol anterior, com en aquells passatemps que et mostren un laberint i si agafes el camí que no toques has de tornar enrere. No sé si m’explico: és a dir, fa una mena de breus desconnexions de la història per després tornar a atacar amb el tema central. Ho he trobat original i molt aconseguit!

En resum, és un llibre totalment recomanable i un bon encert de l’editorial, que espero que continuï publicant autors de casa nostra, i de l’autora, que té molta traça a elaborar històries. Ja feia dies que me l’havia llegit i no havia pogut fer l’entrada (i encara en tinc més d’acumulades), i ara que m’he assegut i he repassat mentalment els temes que tracta, el valoro encara més que quan el vaig acabar.

Entrevista a Antonio Paoliello

Després de la interrupció del 2020, aquest 2021 tornem a publicar entrevista per celebrar el Dia del Traductor. En aquesta ocasió, tornem als orígens i publicarem únicament una entrevista a un expert en xinès. I dic expert en xinès perquè, habitualment, els traductors en xinès solen tenir diverses facetes. I dic tornar als orígens perquè abans que L’illa deserta fos una illa, el blog Caràcter xinès ja existia.

Tornem al tema. Ja ho hem comentat en entrevistes anteriors: és difícil que un traductor de xinès es pugui guanyar la vida traduint únicament textos d’aquest idioma, i encara menys si parlem només de traducció literària. El nostre convidat d’avui també té aquest perfil: es tracta d’Antonio Paoliello, que oscil·la entre el món de la traducció del xinès a l’italià i el de la docència de l’àmbit xinès. Espero que amb aquesta entrevista pugueu conèixer millor el perfil de l’expert en xinès.

Som-hi!

Antonio, moltíssimes gràcies per voler-nos respondre les preguntes d’avui. Com sempre, començarem per la part de la formació, ja que això ens ajudarà a conèixer el teu perfil i les teves activitats. Així, doncs, si parlem de la formació… per què vas triar el xinès? Quan t’hi vas posar estava de moda o vas ser el friqui del grup com jo?

Gràcies a tu, Sílvia, per convidar-me. Estic molt content de poder xerrar de la feina del traductor literari aquí, en un dels meus blocs favorits! Sempre vaig tenir molt clar que volia estudiar alguna cosa relacionada amb l’Àsia Oriental, i especialment amb el món xinès. Als tretze, catorze anys vaig comentar als meus pares que a la universitat triaria xinès i ells van pensar que “Bueno, ja li passarà, la cosa aquesta”… i mira tu, no em va passar i aquí estic, barallant-me cada dia amb el xinès. I així després del batxillerat (a Itàlia se’n diu “liceo”), vaig decidir estudiar xinès i coreà. Em vaig llicenciar en Llengües i Civilitzacions Orientals a la Università degli Studi di Napoli L’Orientale, que en aquella època era una de les poques universitats italianes on es podien estudiar llengües de l’Àsia i de l’Àfrica. A finals dels noranta, el xinès encara no estava de moda (el japonès, sí), així que jo també vaig ser el “rarillo” del grup. 

Aquests estudis universitaris que ens comentes són específicament per a traductors o cobreixen un espectre de vocacions més ampli?

Són estudis força generalistes que cobreixen una mica de tot, des de la llengua fins a les religions, passant per l’arqueologia, la literatura, l’antropologia, però sempre en relació amb la regió geogràfica escollida, que pot ser: Orient Mitjà, Àsia central, Sud-est asiàtic, Àsia oriental, Nord-Àfrica i Àfrica subsahariana. No em vaig formar específicament com a traductor, però a les classes de llengua i literatura de nivell avançat sí que es dedicaven moltes hores a la traducció editorial i a les classes de xinès clàssic també fèiem molta traducció.

Veig que et vas especialitzar en xinès, però, com deies més amunt, també vas fer estudis coreans: vas fer la tesina sobre el bilingüisme de la minoria coreana que viu al nord-est de la Xina i, de fet, vas anar-hi a estudiar. També parles coreà? 

Correcte, em vaig especialitzar en xinès clàssic i modern, però també vaig estudiar coreà com a segona llengua oriental i quan vaig marxar a la Xina vaig escollir anar a la zona que abans es deia Manxúria. Allà em vaig apuntar a un curs de coreà (a banda del típic curs de xinès per a estudiants estrangers) i vaig fer recerca sobre l’educació bilingüe de la minoria coreana, sobretot a la provincia de Jilin. Abans sí que parlava una mica de coreà, però se m’ha oblidat gairebé tot el que vaig aprendre perquè després de llavors ja no l’he fet servir mai més.

Val. Estada al nord de la Xina, bilingüisme coreà… i ara veig que un dels teus camps de recerca és la literatura sinomalaia i la taiwanesa, just a l’altre extrem de l’àmbit d’influència xinesa. Com vas passar d’una cosa a l’altra?

La cosa va ser del tot casual: quan vivia i treballava a Hong Kong anava sovint a una de les biblioteques públiques per agafar llibres en xinès. Un dia vaig agafar una antologia de literatura sinòfona de Malàisia publicada a Taiwan. Me’n vaig enamorar completament i se’m va obrir una porta cap a un món que fins llavors no coneixia i del qual mai ningú m’havia parlat. Després vaig decidir passar una temporada llarga a Taiwan i quan vaig començar el doctorat a la UAB vaig escollir centrar-me en la narrativa sinòfona contemporània de Malàisia per investigar temes relacionats amb la identitat xinesa i les relacions amb les altres ètnies del país.

Entenc, doncs, que tu llegeixes literatura en xinès, literatura que no sempre està traduïda a les nostres llengües. Què hauríem de tenir traduït al català o al castellà, que encara no tinguem? Què ens estem perdent?

Llegir en xinès m’agrada moltíssim, i no només per feina, també ho faig per gaudir de literatura que no trobo traduïda a les nostres llengües. Crec que s’està fent una molt bona feina de difusió de la literatura en xinès tant en castellà com en català, encara que, òbviament, es podria traduir molt més, especialment pel que fa a les literatures en xinès una mica més “perifèriques”, o sigui d’autors xinesos no continentals. M’agradaria que algú traduís al castellà i al català la novel·la Niezi (del taiwanès Pai Hsien-yung), un clàssic de la narrativa LGBTI en xinès, publicada per primera vegada el 1983. Se’n poden llegir traduccions a l’anglès (Crystal Boys), al francès (Garçons de cristal) i a l’italià (Il maestro della notte). 

Pel que fa a la literatura sinòfona de Malàisia, hi ha moltes obres que m’agradaria llegir en castellà o català. Ja vàrem comentar la Ho Sok Fong aquí al bloc. Però també crec que ens estem perdent el Zhang Guixing, un autor molt prolífic, que escriu en un xinès esplèndid i és capaç de fer-nos viatjar a les selves pluvials de l’illa de Borneo. En anglès es pot llegir la novel·la My South Seas Sleeping Beauty.

Continuem per la banda de la traducció, i per això m’agradaria fer esment de la teva faceta de traductor. Fas només traducció literària o també fas traducció d’altres àmbits?

Malauradament la meva activitat com a traductor és molt marginal dins del meu dia a dia professional. Abans sí que traduïa una mica de tot (webs, material promocional, prospectes de medicaments…) i treballava com a intèrpret, però ara, per falta de temps, només em dedico a la traducció literària i a la recerca/docència.

Parlem, doncs, d’un llibre que has traduït recentment, La moglie del mercante e altre donne cinesi, de Xu Dishan. Què ens pots dir del llibre? Més en general: què ens ofereix aquest autor?

Aquest recull de relats va ser una proposta que vaig fer a una editorial de Torí i que, inesperadament, van decidir publicar amb la condició que hi hagués una bona introducció/contextualització i un bon aparat de notes. És una traducció que defineixo com a “filològica”. Xu Dishan va ser molt important i pioner en diferents àmbits de la cultura xinesa moderna, però d’alguna manera va ser silenciat durant molt de temps, probablement per no ser un autor “polític”. Els relats que apareixen al recull mostren l’evolució artística de l’autor i, sobretot, els seus interessos i coneixements: des de la cultura clàssica xinesa fins a la filosofia cristiana, passant pel budisme, l’islam i el sud-est asiàtic. També m’agrada que molts dels seus textos (i tots els relats d’aquest recull) tinguin dones com a protagonistes. 

Has tingut oportunitat de traduir altres llibres? En cas negatiu, t’agradaria fer-ho o prefereixes l’àmbit de la docència?

A part de Xu Dishan, he traduït un relat de Dong Xi que va aparèixer al desembre 2020 a la revista italiana Internazionale. Ara mateix estic traduint una novel·la de literatura sinòfona per a una altra editorial italiana. És una novel·la contemporània, de gran actualitat però amb un punt fantàstic i surrealista. Vaig desitjar moltíssim poder traduir-la, perquè ja l’havia llegida, però no vaig ser jo a fer la proposta. Gràcies a un grup de recerca i de pràctica de la traducció del qual sóc membre, l’Officina Permanente di Traduzione dirigida per Silvia Pozzi (traductora de Yu Hua, Hao Jingfang i Wu Ming-yi, entre d’altres), des de l’editorial em van demanar una prova de traducció. Els hi va agradar i van proposar-me traduir-la. A banda, en aquest moment, també estic traduint (sempre a l’italià) uns relats sino-malais i estic enllestint una proposta per a una altra editorial. 

La traducció m’agrada moltíssim i si pogués em passaria tot el dia traduint, però a Itàlia (i aquí) no es pot viure només de la traducció literària del xinès i per això també sóc professor investigador de llengua, literatura i traducció xineses a la Università di Milano-Bicocca. Com que fer recerca també sempre ha sigut una de les meves passions, no em puc queixar. A més, sovint faig recerca sobre aspectes de textos literaris que en algun moment he traduït o m’hagués agradat traduir.

Dins de l’àmbit de la docència, has impartit assignatures diverses de literatura i de llengua. En tens alguna de preferida? 

La meva assignatura preferida és segurament la de xinès clàssic que vaig impartir durant uns quants cursos a la UAB. És una assignatura que vaig muntar de zero: vaig gaudir moltíssim escollint els textos, presentant els autors i explicant la gramàtica d’una llengua tan diferent no només de les nostres sinó també del xinès modern. I, sobretot, em va donar molta satisfacció veure com els alumnes s’hi engrescaven i acabaven apassionant-se per aquesta llengua. 

Voldria tancar l’entrevista aprofondint en la literatura xinesa. Vist que una de les teves especialitats és el xinès clàssic, ens podries recomanar algun llibre de literatura clàssica?

De la literatura escrita en llengua clàssica m’agraden molt els textos filosòfics com ara el Lunheng de Wang Chong, un pensador força independent de la Xina clàssica. De la seva obra hi ha moltes traduccions a l’anglès i al francès. Però també m’agrada llegir chuanqi d’època Tang. Hi ha, per exemple, un petit recull en edició bilingüe xinès-italià (traducció de Barbara Bisetto) que es diu Il laccio scarlatto i que sempre aconsello a tothom que vulgui apropar-se a la literatura en llengua clàssica. Són històries romàntiques, però també són relats que ens apropen a una Xina molt llunyana no només geogràficament sinó també temporalment. Històries que ens fan comprendre que alguns sentiments són universals i intemporals. 

Això és tot, Antonio. Ha estat una conversa molt interessant que ens ha fet conèixer moltes coses de tu i de la literatura xinesa (jo la primera!). Moltes gràcies un cop més per la paciència. Espero que tinguis un molt bon Dia de la Traducció i que continuïs ampliant coneixements… i traduccions! De moment, llegirem i comentarem La moglie del mercante a la propera entrada de Caràcter xinès.