El jardí de vidre

El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, ens porta a la Moldàvia soviètica, abans de la independència d’aquest petit país enquistat entre Romania i Rússia. Es parla molt de la part més personal d’aquest llibre, de com es retrata la infantesa d’una nena, però crec que també és important no perdre de vista la part més històrica, la transformació d’aquesta república soviètica.

La infantesa

Amb aquesta història Tibouleac ens explica què li passa a la Lastocika, una nena que sempre havia viscut en un orfanat i que és adoptada per una dona que es dedica a recollir vidre.

Com ja diu a la contracoberta del llibre, no sabem si la Tamara ha recollit la nena perquè volia una filla o perquè l’ajudi a recollir ampolles, tot i que veurem que se’n farà un bon fart. Al mateix temps, la Tamara, d’arrels russes, li farà aprendre el seu idioma a la petita, a hòsties, si cal. Així, doncs, som testimonis d’una infantesa dura, plena de feina i amb molt poc amor.

Tot i així, la vida de la Lastocika està acolorida per l’acollida i l’ajuda dels veïns de casa seva. Tibuleac ens presenta un vida comunal rica, on cada veí té una influència o altra sobre la noia. Des de prostitutes a velles desenfeinades, passant per veterans de guerra o gent que no hi és del tot, hi ha una mica de tot i aprenem a agafar-los carinyo.

El moment històric

Al principi, no sabem ben bé en quin moment se situa la història. A més, com que de tant en tant s’alternen passat i present sense massa referències, pot ser una mica complicat saber en quin moment històric ens trobem.

A mida que avancem, però, veiem que estem en els últims anys de la Unió Soviètica, i apareixen de fons personatges com Gorbatxov o fets com l’explosió de Txernòbil. I, com a guinda del pastís, veurem com es va forjant el moviment que va acabar amb el col·lapse soviètic i la creació de països com Moldàvia. Tot això acompanyat del paper de la llengua opressora (el rus) i l’oprimida (el moldau), que amb l’arribada de la independència… (no spòiler).

Conclusió

Com podeu veure, és un llibre que es pot llegir tenint en compte almenys dos punts de vista: el més personal o l’històric. A mi, personalment, m’ha agradat llegir-lo barrejant totes dues coses, tot i que vull destacar la perspectiva històrica, que en els comentaris que he vist a les xarxes queda una mica oblidada.

No vull acabar sense fer esment de la traducció d’Antònia Escandell Tur, a qui ja havia llegit en traducció de Mircea Cartarescu. No tinc ni idea de romanès, ni mitjans per acarar la traducció amb l’original, però he de dir que la versió catalana que tinc a les mans es llegeix perfectament i que em sembla que he detectat una o dues errades en tot el llibre. Aplaudiments, doncs, per als implicats! (La traductora i, també, els correctors!)

Finalment, cal destacar la tasca d’editorials com Les Hores, que ens demostren que no tot s’acaba amb les grans literatures (anglosaxona, francesa, etc.) i que estan fent lloc a casa nostra per a autors de llengües “petites”. Diria que aquest llibre, amb final emocionant inclòs, és un dels que més m’han agradat de la selecció que fan des de l’editorial (juntament amb L’últim amor de baba Dúnia i Amor).

Si em feu fer una llista per a Sant Jordi, o per Reis, o per a l’estiu, El jardí de vidre hi serà. Un cinc estrelles total.

Benvinguts a Amèrica, de Linda Boström Knausgard

Avui us vull parlar de Benvinguts a Amèrica, un llibre que, tot i ser molt breu, està carregat d’emocions. No havia llegit mai res de Linda Boström Knausgård, i m’hi estreno amb aquesta publicació de l’editorial Les Hores, traduïda per Carolina Moreno Tena, traductora que comença a tenir presència als meus prestatges.

He de dir que quan vaig rebre el llibre vaig pensar que era molt molt curt, i no tenia clar que amb tan poques pàgines em pogués arribar clar el missatge. Doncs sí que ha arribat.

I és que, a diferència de l’altre Knausgård, que necessita milers de pàgines per explicar-nos coses, l’autora de Benvinguts a Amèrica escriu de manera directa i concisa. No, el llibre no ofereix un argument recargolat ni dona mil voltes per fer-nos arribar a lloc. En 88 pàgines no hi ha espai per amagar-hi res, ni per allargar-se quan no cal. I això és un gran què, perquè hi ha llibres que no caldria que fossin tan llargs.

Què hi passa, al llibre?

Tornem a l’element que ens ocupa. La protagonista, l’Ellen, té 11 anys i no parla. No és que sigui muda, no: no parlar és una decisió conscient. És una reacció a la mort del seu pare, ja que creu que la seva mort és culpa d’ella: ho havia demanat a déu.

Així, ens trobem en una situació en què els tres membres restants de la família (mare, germà i Ellen) reaccionen a la mort del pare d’una manera o altra. O, més ben dit, continuen la seva vida sense el pare. Ara no us diré pas si estan contents o no, amb aquesta mort. Però sí que us he de dir que no us podeu quedar amb la mudesa de la nena, que, en realitat, diria que només és un pretext per fer-nos indagar què hi ha al darrere.

Perquè el que hem de veure és quins motius tenia la nena per demanar la mort del pare. Quina era la situació a casa mentre ell va ser viu. Com es comportava i què implicava per a la nena i per a la resta de la família. I veureu que, al final, el comportament de l’Ellen no és, ni de bon tros, el tema principal del llibre.

En definitiva, és una història molt ben tramada, amb frases no excessivament llargues que et fan avançar a batzegades i que et van colpejant fins que arribes al fons de la qüestió. Com quan els ferrers donen forma a un objecte sense sentit, fins que podem veure de què es tracta en realitat.

Què ens portarà el 2021?

Vam acomiadar el 2020 amb l’esperança que el 2021 fos més tranquil i sense tants sotracs, però l’hem començat amb la invasió del Capitoli americà, onades i soques diverses del virus i tancament de llibreries i altres botigues en dissabtes, per no parlar de la supressió (diuen que temporal) de les extraescolars. Anem bé per anar a Sants.

Per acabar-ho de rematar, l’hivern convida a estar-se a casa i, és clar, a llegir. I l’altre dia vaig llegir al The Guardian un article en què ens presentaven les novetats que s’esperen aquest any al mercat britànic. Evidentment, són en anglès, però atesa la importància d’alguns dels autors que publiquen enguany és molt possible que els vegem aviat traduïts al català o al castellà, i també és possible que us els vulgueu/pugueu llegir en versió original.

Novetats interessants per al 2021

La llista és llarga i la teniu ben endreçada per mesos a la web de The Guardian, però volia compartir amb vosaltres l’alegria de veure que alguns dels meus autors preferits publicaran coses que fan molt bona pinta en aquest any. Us els he posat per ordre d’aparició. Som-hi!

  • The Living Sea of Waking Dreams, de Richard Flanagan.
  • The Republic of False Truths, d’Alaa Al Aswani.
  • The Rules of Revelation, de Lisa McInerney.
  • The Wife of Willesden, de Zadie Smith.
  • Hard like Water, de Yan Lianke.
  • The Magician, de Colm Toíbín.
  • Harlem Shuffle, de Colson Whitehead.
  • Crossroads, de Jonathan Franzen.

Comencem amb Richard Flanagan, un autor a qui he llegit sempre en català a través de Raig Verd. Llegir-lo és viatjar a les antípodes i veure la vida des d’un punt de vista força llunyà (per motius geogràfics) del nostre. Un autor molt interessant que us recomano molt i que en aquest cas ens porta a una Austràlia que crema, amb reflexions sobre extinció i antropocè. Mentrestant, podeu llegir tot el que n’ha traduït al català Raig Verd amb la veu de la Josefina Caball, com ara L’estret camí cap al nord profund o Desig.

Continuem amb Alaa Al Aswani, autor a qui vaig descobrir amb L’edifici Iaqubian, una obra meravellosa publicada en català per Edicions de 1984. En aquesta ocasió, ens porta The Republic of False Truths, una novel·la sobre la revolució egípcia de 2011. Peeeeerò ATENCIÓ!!!! AQUEST LLIBRE JA EL TENIM EN CATALÀ!!! Va sortir a principis de la pandèmia i el va publicar, com els anteriors, Edicions de 1984. El títol en català és Una república com si… i podeu veure’n un resum a la seva web. Una vegada més, el petit poble gal s’ha avançat als romans amb la traducció d’un llibre. 🙂

I, ara sí, dues de les meves tres autores (vives) preferides: Lisa McInerney i Zadie Smith. La primera és irlandesa i, tot i que no té una obra gaire llarga, em va captivar des de la primera, The Glorious Heresies, en què parlava sobre els baixos fons de la ciutat de Cork amb humor, argot local i tot de situacions hilarants i grotesques. Amb The Rules of Revelation sembla que continua explorant el món dels delinqüents de poca monta. Per altra banda, Zadie Smith ens porta una revisitació de Wife of Bath (aviso: no ho conec) situada al barri de North Willesden, que ja vàrem conèixer a N-W, i diu que és un monòleg!!! Se’m farà llarg, esperar fins al juny!

I també al juny sembla que surt Hard Like Water, de Yan Lianke, el meu autor xinès preferit i, per a mi, candidat ferm al Nobel. En aquest cas ens parla d’una parella que durant la Revolució Cultural torna al seu poble, però… són parella? De moment, el que tindrem en castellà aquest any no és aquest sinó Canción celestial de Balou, una història molt interessant que publicarà Automàtica Editorial amb traducció de Belén Cuadra Mora (que bé que tradueix!). Per cert, podeu aprofitar per fer una ullada al que publicarà aquesta editorial durant el 2021, fa molt bona pinta!

Tanco la llista amb un trio d’asos: Tóibín, Whitehead i Franzen. Magnífics tots tres, cadascun amb el seu estil. En aquesta ocasió, l’irlandès explora la vida i l’obra de Thomas Mann, o sigui que espero un altre llibre ple de sensibilitat com Nora Webster. Per la seva banda, Whitehead ens porta al Harlem dels anys 60 i sembla que investiga el món del crim. Segur que la seva prosa poderosa ens farà immergir en la història. Espero que Edicions del Periscopi la publiqui en català, tal com va fer amb The Underground Railroad i The Nickel Boys, que us recomano que llegiu si encara no ho heu fet. Finalment, Franzen ens porta el primer volum d’una trilogia que explorarà els mites i la realitat de la vida americana mitjançant una família a la dècada de 1970. Només que sigui la meitat de bo de The Corrections em tindrà enganxada a la cadira fins que me l’acabi.

“Y hasta ahí puedo leer”, que deia aquella. Si voleu saber quines són les meves tres (o cinc, o deu!) autores preferides, us haureu d’esperar una miqueta (però us ho diré). Mentrestant, llegiu com si el món s’acabés, per si de cas…

Photo by Mau00ebl BALLAND on Pexels.com

Carta als reis 2021: lectura i complements

Sé que molts haureu comprat i regalat llibres per Nadal, però segur que altres ho voleu fer per Reis i que alguns voleu repetir. És normal. Ens passa a tots. Com sempre, si voleu fer una ullada als llibres que més m’han agradat, en teniu prou amb triar l’etiqueta de les 5 estrelles o de les 4: tots són llibres que recomanaria amb els ulls tancats.

Aquí, però, us deixo una breu llista comentada amb els més supertop de tots, alguns dels quals encara no he tingut temps de ressenyar. Així mateix, us dono quatre idees per complementar els vostres llibres: els complements també són importants!

Carta als Reis: llibres

La llista no té cap mena d’ordre ni concert, i tots són llibres que he llegit (fent clic a l’enllaç accedireu a la ressenya completa). Som-hi.

La musa fingida

Obro la llista amb tres autors de casa nostra. Comencem amb La musa fingida, un llibre molt destroyer que no és apte per a tots els gustos. Besora té una traça excepcional com a escriptor i creador d’històries i val molt la pena llegir-lo. Així, si no us atreviu amb la Musa us recomano Aventures i desventures de Joan Orpí, un llibre que em va sorprendre molt agradablement. I un llibre clàssic que us hauríeu de llegir és Tirant lo Blanc, que ha sortit en una versió actualitzada en català actual feta per Màrius Serra. No me l’he llegit en aquesta versió, però l’he llegit en “versió original” i és un llibre cavalleresc que us recomano molt. A més, la versió nova inclou “itineraris” per si no us el voleu llegir sencer o si voleu explorar un aspecte concret (amor, guerra…). No hi ha excusa per no llegir-se’l! Tanco l’apartat dels autors de casa amb Mercè Rodoreda i El carrer de les Camèlies, un llibre en què, com sempre, sentireu la veu de l’autora mentre us passeja per la seva Barcelona.

Continuo amb tres llibres d’Automática Editorial, una casa que ho està petant i que ja us he recomanat altres vegades. Dendritas és un bon relat sobre els immigrants grecs als Estats Units, mentre que La caja negra és una obra totalment rocambolesca que em va arrencar més d’un somriure (tot i que no és una comèdia, sinó més aviat crítica i sàtira). També incloc La muerte del sol, de Yan Lianke, un autor excels que ha salvat, en part, l’any tirant a desastrós pel que fa a lectures xineses. En aquesta mateixa editorial hi trobareu gairebé tot els llibres d’aquest autor, un dels millors del panorama xinès.

Passem a Idaho i Una balena anomenada Goliat, amb autores i editorials joves que s’estan fent un lloc als meus prestatges. Les Hores està fent molt bona feina amb una majoria de dones autores, i em costa trobar un llibre que no m’hagi agradat: connexió pràcticament total. Sembla que el 2021 també ens portaran coses molt xules! Pel que fa a Nits blanques, omple un espai que no teníem resolt en català, el de les obres nòrdiques més enllà de les novel·les de lladres i serenos (que, com sabeu els habituals del bloc, m’encanten!). Aquest és tot just el segon llibre que publiquen, i sembla que el proper serà de Helle-Helle, una autora molt reconeguda a Escandinàvia.

Tanco amb tres llibres amb original en anglès que són molt potents, cadascun en el seu estil. The Mirror and the Light és la tercera part de la trilogia que Hillary Mantel dedica a Enric VIII i el seu conseller Cromwell, i és d’una redacció meravellosa. Vaig quedar molt decebuda quan vaig veure que no l’incloien a la llista de candidats finals al Booker Prize 2020, ja que és un llibre monumental t’ho miris com t’ho miris. Pel que fa a The Nickel Boys de Colson Whitehead és absolutament brutal, i us el recomano de totes totes. El trobareu en anglès, però també en català, amb Edicions del Periscopi, editorial que també ha publicat El ferrocarril subterrani. Tanco la llista amb un llibre que sí que va entrar a la quiniela final del Booker Prize d’enguany i que, de fet, el va guanyar. Es tracta de Shuggie Bain, una història dura sobre una família desestructurada (mare alcohòlica, fills de dos pares diferents amb qui no tenen contacte) centrada sobretot en la mare i el fill petit, en Shuggie, que a més a més es fa gran veient que és “diferent” de la resta. Absolutament recomanable (tingueu en compte que la versió anglesa està plena de tocs de vocabulari escocès).

Carta als Reis: complements

Els llibres són importants i ens donen hores de diversió i companyonia. Ara bé, si el que volem és crear un ambient en què llegir sigui acollidor o si, simplement, estem farts de regalar-li llibres constantment a la germana friqui (hehehe), podem triar altres coses. Veureu que a la llista recomano marques concretes perquè són les que faig servir jo, però és evident que sempre podeu trobar-ne d’altres perquè el que importa és el concepte genèric. Aquí teniu algunes idees.

  • Kindle.
  • Te calentó + tassa.
  • Fundes per a llibres.
  • Punts de llibre.

Obro amb el Kindle, el llibre electrònic d’Amazon amb què podeu comprar llibres fins i tot des del lavabo (en un país on tenim el Tió i el Caganer, ja em permetreu que faci el comentari). Amb això vull dir que aquest dispositiu, a part de tenir unes prestacions molt bones, posa molt fàcil descarregar mostres de llibres i comprar-los si ens agrada el que hem llegit. Sé que hi ha llibres electrònics d’altres marques que segur que funcionen molt bé, però els que, com el Kindle, estan vinculats a una botiga en línia són molt pràctics. I no em negareu que Amazon té un catàleg electrònic de collons. Al Cèsar el que és del Cèsar.

Passem al segon punt. Tenim llibres (en paper o electrònics), som a casa i ens asseiem al nostre lloc preferit de llegir. Ops. Ens falta aquella escalforeta, una tassa fumejant… i no ens agrada el cafè. Doncs ja està, comprem te! Jo soc molt fan dels tes amb base de rooibos (ara mateix en tinc un de Ratafia que… ) i que fan oloreta, i també m’agrada beure-me’ls en una tassa ben bonica. Segur que teniu una teteria ben a prop! Jo vaig a Planeta te, a Gràcia, ja que la tinc a 100 metres escassos de casa. Si voleu comprar-hi en línia, podeu anar a la seva web.

I continuem. A casa saben que, per a mi, tot ha de tenir una funda: Kindle, portàtil, ipad… i els llibres, també! Per això vaig ser moooolt feliç quan vaig descobrir les fundes Aribook, que són molt boniques, estan molt ben cosides i tenen un reforç tèxtil que les fa molt còmodes de portar. Vaig començar amb les fundes de llibres i ara també tinc funda per al Kindle!!!! Podeu trobar-les a Instagram o a Etsy. I si teniu pressa, també la trobareu en tot de llibreries de Catalunya. A Barcelona, podeu passar per La Impossible, per exemple.

I parlant de La Impossible, passo a l’últim element de la llista, el punt de llibre. De punts en podeu comprar de tela, de metall, de paper plegat, plastificats… però per a mi, els millors de tots són els de cartolina. I entre els millors de Barcelona hi ha els de La Impossible i els de La Central. A La Impossible, en concret, els colors van canviant segons la temporada. Com en podeu aconseguir un? Ben fàcil: compreu els llibres de la llista de dalt en aquestes llibreries i segur que us donen punts!!!

Sembla que no, però hem tancat el cercle: llibres, complements i punts de llibre. Espero que hi hagi prou idees per a aquests reis que venen, i si se us acut alguna altra cosa no dubteu a posar-la als comentaris!

Bon any nou!

Qui salvarà el Corredor Mediterrani?

Aquesta vegada us porto un llibre que no és de ficció. Es tracta de Qui salvarà el Corredor Mediterrani?, de Jordi Torrent, cap d’Estratègia del Port de Barcelona, que ha publicat Pagès Editors. Feia un temps que el tenia a la llista d’espera, però havia de trobar el moment adequat per llegir-lo, ja que el tema feia preveure una lectura contundent i el 2020, fins al moment, ha sigut més aviat un any per dedicar a la lectura lleugera.

Peeeerò em vaig equivocar. Tot i que és evident que aquest llibre condensa moltes dades i coneixements, Torrent l’ha sabut escriure d’una manera àgil i amena, i ha estat un plaer llegir-me’l i aprendre coses. Força coses.

De què va, aquest llibre?

Al llarg de 200 pàgines i poc, l’autor ens explica, entre altres coses, què és el Corredor Mediterrani, quins fonaments històrics té o quins factors juguen a favor o en contra seu. Ara bé, la cosa no és queda aquí.

En realitat, el Corredor actua com a eix vertebrador del llibre i serveix per enllaçar amb les grans rutes mundials de transport de mercaderies: la ruta àrtica, la del canal de Suez, la del canal de Panamà, la del cap de Bona Esperança i… la nova Ruta de la Seda! Aquí és, sobretot, on em va enganxar.

Per si no ho sabeu, soc llicenciada en traducció d’anglès i de xinès, i un dels meus punts d’interès principals són la Xina, amb atenció especial a la seva literatura. Cada mes publico una ressenya sobre un llibre d’autor xinès que trobareu a la secció Caràcter xinès, i també participo en el club de lectura per Twitter sobre El pabellón rojo.

Però tornem a Qui salvarà el Corredor Mediterrani?. Com deia més amunt, hi vaig entrar especialment per l’interès i la curiositat que tinc per la nova Ruta de la Seda, però he trobat que aquest llibre aporta moltes coses més.

D’una banda, finalment tinc una idea clara sobre què és el Corredor Mediterrani. De l’altra, el llibre conté informació molt interessant sobre les rutes que comentava més amunt. Ara us faré una mica d’espòiler, però no patiu que si us llegiu el llibre aprendreu moltes coses més:

  • El Corredor Mediterrani no és un invent d’avui. El seu traçat es correspon, aproximadament, a rutes utilitzades des de l’antiguitat.
  • Actualment la ruta àrtica planteja tantes complicacions que la fan servir menys de 20 vaixells l’any. L’escalfament global, però, pot afavorir el trànsit per aquesta zona.
  • En canvi, pel port de Suez hi passen més de 17.000 vaixells en el mateix període, tot i que cal pagar un preu de peatge molt alt.
  • La nova Ruta de la Seda surt de l’est de la Xina i arriba fins a Europa, i les mercaderies es transporten en tren. Ara bé, no us penseu que es posen en un vagó i arriben tal qual a Barcelona! Hi ha transbordaments, parades, càrrega i descàrrega.
  • La ruta del cap de Bona Esperança és molt llarga, però es pot veure afavorida si els països africans assoleixen un desenvolupament i un nivell de consum que generin necessitat de mercaderies. I no requereix peatges, a diferència de la ruta de Suez.

Com podeu veure, és un llibre ple de coses per aprendre, que val molt la pena llegir! Si us he fet entrar una mica de curiositat, podeu llegir aquest article sobre la presentació que se’n va fer poc abans del tancament. I si encara en teniu més, aneu al web de Pagès Editors i descarregueu les primeres pàgines. Ja em direu què us sembla!