Idaho, d’Emily Ruskovich

Tanquem aquest agost tan estrany amb Idaho, d’Emily Ruskovich, que publica l’editorial Les Hores a principis de setembre. És un llibre que ens porta a les grans extensions de l’estat que dona nom al títol i que ens explica tot de coses que tenen l’arrel en aquest fet:

“Un dia calorós d’agost, una família condueix fins a una clariana de la muntanya per recollir llenya de bedoll. La mare, la Jenny, és l’encarregada de tallar les branques petites amb una destral. En Wade, el pare, en fa l’apilament. Les dues filles, la June i la May, de nou i sis anys, beuen llimonada, fan fora les mosques, es fan la guitza i canten fragments de cançons mentre passa el temps. Però aleshores té lloc un fet impactant i totalment inesperat, un acte tan extrem que dispersarà la família en totes direccions.”

[Text de l’editorial]
idaho ruskovich

Però no em podia ni imaginar quin seria aquest “fet impactant”, ni per què havia passat. Perquè, com amb totes les coses, a part de veure què passa volem saber per què passa. I us costarà de trobar-ho, perquè Ruskovich no ens ho explica tot a la primera de canvi, no.

Així, doncs, veureu com evoluciona la història d’en Wade i la seva primera dona, la Jenny, que tenen dues filles. Sabreu d’on venen, a què es dediquen i què passa aquell dia fatídic. I ho veureu tot des de diversos punts de vista: el de l’Ann (la segona dona d’en Wade), les filles, la Jenny… és un llibre que es fa llegir.

He de dir que “es fa llegir”, però d’una manera estranya. No és un llibre de grans accions (no és una novel·la policíaca, per entendre’ns), sinó que tot va fluint al seu ritme. Tot i així, quan t’asseus a llegir-lo, no pots deixar-lo anar i necessites llegir més, i més ràpid, i veure què passa, i veure per què passa, i saber qui és la June, i…

Diria que, en certa manera, m’ha recordat els llibres que Kent Haruf situa a Holt i que ja hem comentat en altres ocasions: grans planes, calor, fred, la gent que fa el seu dia a dia… és una història en què passa aparentment poca cosa però que, en realitat, ens dona molta informació. Jo voldria destacar una cosa que potser a altra gent no li crida tant l’atenció: la malaltia d’en Wade. És una malaltia degenerativa que l’anirà desdibuixant, una mica com a Elizabeth is missing, que vam comentar fa molt de temps. Sí, estava molt interessada a descobrir què havia passat per destruir la família, però el cas d’en Wade m’ha semblat molt interessant.

Tanco l’entrada dient que aquest llibre, com he dit al principi, el publica l’editorial Les hores. Trobo molt encertada la tria que fan. Com és lògic, hi ha llibres que m’agraden més i llibres que m’agraden menys, però en general hi connecto bastant. En aquesta ocasió, han tornat a comptar amb Àfrica Rubiés Mirabet, que també va traduir La veïna del costat, un llibre que també us recomano que us llegiu!

En tot cas, Idaho serà aviat a les llibreries i és una lectura molt recomanable per a aquests dies de finals d’estiu, sense una calor excessiva…

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda

Jo sóc més de la Colometa, potser perquè visc a la plaça del Diamant. Potser perquè tanco els ulls i veig la sèrie amb la Sílvia Munt i en Lluís Homar, i sento la cançó d’en Ramon Muntaner. Tot i així, trobo que El carrer de les Camèlies és una història molt especial i, per més que volia llegir-me-la a poc a poc, l’he acabada en poc més de dos dies.

el carrer de les camèlies

A El carrer de les Camèlies la grandíssima Mercè Rodoreda ens explica a història de la Cecília Ce, una nena abandonada a la porta d’una casa al carrer de les Camèlies. La troba el vigilant nocturn i la porta a casa d’una parella sense fills que l’acull i la cria com a pròpia. Però la Cecília té les seves pròpies idees i, des de ben petita, s’escapa de casa i se’n va a voltar per Barcelona.

Així, doncs, arriba un dia que decideix marxar de casa amb un noi, l’Eusebi, que havia conegut en una de les seves escapades. Amb ell s’iniciarà en el sexe i descobrirà el món del barraquisme, i com n’és de complicat buscar-se la vida. Aquí començarà a “fer senyors”, com diu ella, i anirà evolucionant en aquest sentit. La veurem passar de simple prostituta a senyora mantinguda, amb pis i casa pròpia. Però aquesta evolució no és gratis ni senzilla, i hi haurà personatges com en Marc i l’Eladi que li complicaran (i molt) la vida.

No sé, és un personatge que no acabo d’entendre, la Cecília. No entenc per què no torna a casa quan li comencen a anar maldades, per què esborra totalment la seva vida anterior a la casa de les camèlies. És una cosa que m’ha anat voltant pel cap durant tota la lectura. Segur que els més entesos tenen una explicació, però jo no l’he sabuda trobar. A part d’això, vull destacar el paper destacat que tenen les “mantingudes” en aquest llibre. La Cecília n’és una, però no és l’única. En trobareu unes quantes i podreu acostar-vos a aquests personatges que, pel que sembla, van tenir força presència en la vida de les classes socials més afavorides (no crec que els homes de les classes baixes poguessin pagar un pis addicional… sobretot sense que la dona se n’adonés!). I tampoc crec que avui dia tinguin el mateix pes…

En resum, El carrer de les Camèlies no és només la història de la Cecília, sinó que ens porta per Barcelona, i és un plaer llegir Rodoreda perquè, en realitat, és com si sentís un audiollibre. Si voleu un anàlisi molt complet d’aquest llibre, llegiu-vos aquesta guia de lectura de Maria Nunes.

La víctima 2117, de Jussi Adler-Olsen

[De l’Instagram de L’illa deserta]


Ahir per sopar em vaig acabar “La víctima 2117”, de Jussi Adler-Olsen. Feia molt de temps que tenia pendent descobrir aquest autor, que ens porta els casos del Departament Q de Copenhague. Finalment, gràcies a @edicionesmaeva i a @bibiana_ripol, he pogut posar fil a l’agulla.

En aquesta història, l’autor utilitza diverses trames per teixir un tapís que uneix un periodista de Barcelona, una investigació sobre una víctima de les pateres al Mediterrani, l’extremisme islàmic i la revenja personal. I per rematar-ho tenim una mena de hikikomori danès que està com una p*** cabra.

Molts elements, que Adler-Olsen aconsegueix fer quadra força bé, amb un ritme in crescendo i un desenllaç vibrant que em va fer llegir el llibre en poc més de 48 hores. Sí, no estic fotent res més que llegir, com qui diu, però les vacances ja són això, no? #dolcefarniente Només hi ha una cosa que no m’acaba de fer el pes, i és que els personatges són massa educats. Això també m’ho he trobat en el parell de novel·les de Camila Läckberg que m’he llegit: els diàlegs estan molt ben travats, però sempre tot és des de la correcció i l’amabilitat, fins i tot en els moments de més tensió. I és que a mi, acostumada a l’incorregible Harry Hole, em falta una mica de mala bava. 😂😂

CONCLUSIÓ: li posaria 4 estrelles. És una història que es fa llegir i, a més, fa gràcia veure que un dels protagonistes és en Joan Aiguader, un periodista de Barcelona. Veureu que al llarg del llibre hi ha algunes al·lusions a Catalunya i a determinades postures dels catalans. I és que Adler-Olsen té pis a Barcelona i ha volgut fer arrencar aquesta novel·la a la nostra ciutat. #nordicnoir #adler-olsen #víctima2117 #lecturesdevacances

L’illa deserta: deures d’estiu 2020

Com dèiem l’altre dia a l’entrada de deures d’estiu de Caràcter xinès, aquest estiu és força atípic i sembla que donarà més espai de l’habitual per llegir. Així, doncs, us vull fer una sèrie de propostes d’estils diferents i (crec) per a tots els gustos. Els enllaços que us poso són de les ressenyes que n’he fet en aquest mateix blog.

Trieu i remeneu!

Estiu de color groc

Aquest any el color groc és el rei perquè entren amb força a la meva llista dos policies que he descobert durant el curs que acaba: Montalbano i Schiavone. Com ja hem comentat alguna vegada, a Itàlia les novel·les policíaques no són negres sinó grogues (gialli), i aquests dos personatges són molt coneguts a la seva terra d’origen i, també, a casa nostra.

Estic a punt d’acabar la sèrie dedicada a Montalbano, un personatge que estimo molt per com és i per la llum que hi ha a les seves històries (totes a Sicília). La llista és llarga, però jo us recomanaria Il ladro de merendine o Un covo di vipere. I sempre hi ha l’opció de començar pel principi i llegir-se’ls tots, és clar. Els trobareu en català i en castellà.

Pel que fa a Schiavone, crec que és un digne hereu de Montalbano. En aquest cas, les històries passen a Aosta, l’altra punta del país. Schiavone, encara que té el seu corasonsito, sempre està emprenyat i és molt malcarat. No hi ha dia que no s’enganxi amb algú. A les seves històries, tot i que es manté la importància del grup, diria que la investigació dels delictes té una mica més de pes que a les històries del sicilià. En tot cas, és molt recomanable i jo començaria per la primera història, Pista nera (Pista negra). La trobareu en català i en castellà.

Sa majestat Enric VIII

Quan jo era petita estaven de moda les pelis sobre Enric VIII, el rei més tarat (en la meva modesta opinió) d’Anglaterra. Quantes vegades he vist com tallaven el cap de la pobra Ana Bolena??? Ara ho he pogut llegit amb tots els ets i uts amb la trilogia que Hilary Mantel ha dedicat a Thomas Cromwell, conseller d’Enric VIII. Però no us penseu pas que hi veureu únicament els fets d’aquests dos personatges, no: la trilogia és un retrat a fons de la vida a la cort durant el regnat d’Enric. I no és un retrat gaire favorable a aquest rei, la veritat.

Si només us heu de llegir un llibre dels tres, potser us recomanaria aquest últim, The Mirror and the Light, ja que incorpora elements dels dos llibres anteriors. Si voleu veure l’auge i caiguda d’Ana Bolena, millor el segon (Bring up the Bodies). I sempre podeu começar pel primer, Wolf Hall. En tot cas, són llibres meravellosos, escrits amb una prosa que t’empeny a llegir fins arribar al final. Els trobareu en anglès i en castellà. No sé si s’han publicat en català.

Tanco aquest apartat dient que els dos primers volums van guanyar el Man Booker Prize, i que el tercer és candidat al premi d’enguany. I és que és una obra monumental.

Calaix de sastre

He volgut englobar la resta de propostes en un únic apartat que conté llibres molt diferents entre ells. Per començar, tenim The Nickel Boys, de Colson Whitehead, una obra molt dura, sobretot perquè està basada en fets reals i quan hi penses veus que hi ha molta feina per fer en l’àmbit dels drets de la població negra. Si l’estiu no us dona per llegir-vos-el, penseu que aviat el tindreu en català publicat per Edicions del Periscopi, que ja van publicar El ferrocarril subterrani, del mateix autor, una altra obra brutal.

Continuem amb crítica social, però amb un altre estil. La caja negra. Los perros vuelan bajo atrau des del moment que en veus la portada. I és que els llibres d’Automática Editorial són molt bonics i, sobretot, molt recomanables. És una de les editorials que més cuiden la tria d’obra i de traductor. Aquest cas concret és una sàtira molt bèstia que va directa a la jugular del capitalisme però que tampoc deixa indemne el postcomunisme.

Canviem de tema. Si voleu viatjar fins a terres escandinaves i tirar enrere ben bé 150 anys, trieu Teatro, d’Henrik Ibsen. Aquesta edició de Nórdica Libros és meravellosa, tant des del punt de vista del contingut com el continent: un llibre preciós que no podreu desenganxar-vos dels dits! Hi trobareu un recull de les obres més conegudes d’aquest dramaturg noruec, que han envellit prou bé.

Tanco la llista amb un llibre de fa un cert temps però que m’agrada molt i que recomano a tothom que vulgui una novel·la curta però emotiva, amb inspiració en fets reals: L’últim amor de baba Dúnia, d’Alina Bronsky. Aquest llibre, publicat per l’editorial Les Hores, pren com a origen la vida en un poblet de la zona zero de Txernòbil i és, simplement, una meravella.

I fins aquí les meves propostes per a aquest estiu. Si voleu comentar altres idees, feu-ho als comentaris o a l’Instagram de L’illa deserta. M’agradarà molt veure què proposeu!

Bones vacances!

Per la carretera, de Sylvain Prudhomme

En general, quan llegeixo un llibre em fixo en la història, el paisatge… a Per la carretera, però, l’element que s’ho menja tot és un personatge: l’autoestopista. No importa on són (de fet, la narració se situa en un poble que s’anomena V.) ni, de fet, qui més hi surt: l’autoestopista és el centre del llibre i tot gira al seu voltant.

Tot comença quan en Sascha, que és escriptor, marxa de París per anar a viure a un poble que només sabem que es diu V. i que és al sud-oest de França. Allà espera trobar tranquil·litat i poder treballar amb pau: no hi coneix ningú, tret d’un cosí, i sembla que la vida social li ocuparà poc temps. Tot canvia, però, quan hi troba un antic amic o col·lega. No sé pas si dir-ne una cosa o l’altra, vist tot plegat.

En Sascha el coneix de quan eren joves i voltaven junts. Viatges en autoestop i altres històries. En Sascha ha deixat la vida “de rodamon” i, com hem dit més amunt, viu tranquil treballant com a escriptor. Per la seva banda, l’autoestopista viu amb la Marie i el fill de tots dos, l’Agustín. Fa feinetes i, de tant en tant, fa una escapada de les seves, en autoestop.

De cop i volta, la tranquil·litat i l’anonimat buscats desapareixen, ja que l’autoestopista inclou en Sascha en la seva vida, l’integra en la seva família. Així mateix, reprèn la seva vida en autoestop i deixa en Sascha de substitut. “Y hasta ahí puedo leer”, que ja us he explicat una mica massa de coses.

La clau de tot plegat està en el fet que en Sascha “era d’aquells que ja no s’estiren a terra”. I que n’hi ha que es queden i n’hi ha que se’n van. Sembla críptic, però no ho és tant: la història se centra en les decisions que prenem i en com afecten la nostra vida. Quedar-se? Marxar? Vida en parella o sol? Intentar adaptar-nos als altres o anar a la nostra bola?

En el meu cas, he de dir que l’autoestopista m’ha caigut molt molt malament. Potser és perquè jo tampoc m’estiro a terra, ja. O perquè sóc dels que es queden. En tot cas, el trobo un egoista sense mesura que va a la seva sense importar-li el que fan els altres, i em posa nerviosa la seva conducta. Pensant una mica, he arribat a la conclusió que, potser, ja era això, que el volia l’autor: despertar en nosaltres simpatia o animadversió per aquest personatge, segons el nostre perfil. Si és així, us juro que se n’ha sortit! 😁

És un llibre peculiar, sí, però si us agrada analitzar els personatges i examinar-ne el comportament, us ben asseguro que amb Per la carretera l’encertareu. La traducció, de Marta Marfany, és fluïda i tot just hi he trobat un parell de coses en què discrepo, però res de greu ni important (amb lu torracollons que sóc jo, dues discrepàncies en 250 pàgines és poquíssim!), i fa de bon llegir.

Per la carretera és un llibre publicat per l’editorial Les hores, i si aneu a la seva web podreu llegir-ne un fragment. Si voleu llegir altres coses d’aquesta editorial, us puc dir que a mi m’han agradat moltíssim, per exemple, L’últim amor de baba Dúnia i, també, La veïna del costat.