Llegir Fins a l’última pedra és emprendre un viatge que saps on comença però no tens clar on acaba. Aquest llibre, el primer de la Berta Creus, és un artefacte complex que ens transporta en el temps, l’espai i, per què no dir-ho, en la llengua.

Tot comença amb un home que condueix per l’autovia. Assumirem que és l’A-2, per proximitat a la geografia i la parla de l’autora i perquè, en determinats dies d’hivern, quan un la deixa i agafa la sortida cap a Calaf, es pot trobar amb una grisor que s’ho menja tot i no deixa veure per on s’avança. És una sensació poc agradable, però l’home porta el navegador en marxa i aconsegueix arribar on anava: un poblet abandonat. No sabem què hi busca, no sabem per què hi va precisament ara. No hi queda ningú, llevat d’una dona que li diu que escolti les pedres. I aquí comença el viatge per a nosaltres.

Punt de ganxet

En realitat, aquest llibre és com fer ganxet amb punt alt. Per a qui no ho sàpiga, aquest tipus de punt consta d’una cadeneta, que serveix de base, i es complementa amb uns moviments que fan que el fil se n’alluny i hi torni.

Per una banda, doncs hi ha un viatge constant, que serveix de base, que és la història de l’home que ha anat al poble. El veurem de petit, de més gran i en el moment actual, i anirem descobrint tot de coses d’ell i de la seva família.

Per l’altra banda, tenim tot un seguit d’històries que, com el ganxet que deia més amunt, es van entrellaçant amb el fil central al mateix temps que se n’allunyen per fer-nos viatjar en el temps i anar descobrint les històries que ens expliquen les pedres. Aquestes històries, tot i tenir en comú el punt de partida, ens porten a èpoques i temes molt diferents les unes de les altres, i admeto que amb alguna no hi he connectant tant com amb altres. Altres m’han captivat. Hi teniu de tot, però en general tenen un toc de conte a la vora del foc, de llegenda ja sentida, que és molt atractiu.

Sé que en altres ressenyes es donen més pistes sobre què passa al llibre, però jo crec que és millor no saber-ne gaire cosa més perquè, precisament, un dels petits plaers de llegir-lo és anar fent-se el llibre seu, generant connexions, trobant-hi punts comuns… i cadascú és diferent, o sigui que millor no parlar-ne gaire.

Com tornar a casa

Per a mi, per exemple, la lectura ha estat un viatge per la llengua de casa nostra. Habituada com estic a llenguatges molt contemporanis, elaborats però estàndard, ha estat un plaer immens deixar-me endur per la llengua que utilitza la Berta, que considero una part tan important d’aquesta obra com les històries que ens explica.

És una llengua rica, plena de paraules i expressions que m’han fet sortir de la Barcelona en què em moc cada dia per anar cap a la Segarra que veig de tant en tant. Perquè, en realitat, la parla que fa servir, tot i que actualment correspongui a la zona de l’Anoia, podem atribuir-la al que es reivindica com a “Segarra històrica”, que inclou, a més de l’actual, alguns trossos de les comarques que hi estan en contacte.

I perquè veieu quina mena de cosa és la que m’ha captivat, us copio algunes frases que m’han cridat especialment l’atenció. Són frases de punts diversos del libre, i potser no s’entenen fora de context, però crec que poden donar pistes de per què m’ha agradat tant com explica les coses:

• [… ] continua mastegant silenci.
• Un silenci baladrer l’empenta i la boira, famolenca, no deixa de cruspir-se les capçades dels pins.
• En agafar el darrer trencall, els pulmons se li ompliren de llar 
• No hi trobà restes dels quatre anys del menut 
• Mansa com un gat que no ha gastat cap vida

Conclusions

Sé que hi ha gent que diu que hi ha tocs de Solitud, i els dono la raó. Però en la part dels relats també diria que hi he trobat una punta d’Els sots feréstecs. Paraules antigues, temes llunyans en el temps, personatges del folklore…

No puc tancar sense dir que Males Herbes s’ha convertit en la meva editorial de capçalera a l’hora de descobrir nous valors del panorama literari català. Ja en porto uns quants, com ara Jordi Masó, Roser Cabré-Verdiell, Ferran Garcia i la mateixa Berta Creus. Només puc dir Chapeau! a la feina d’aquests editors que tant m’encerten els gustos (i dels pocs que publiquen literatura xinesa en català).

En resum: si teniu intenció de llegir Fins a l’última pedra, només us puc dir que no ho feu esperant veure com acaba. Disfruteu el viatge, que d’això es tracta.