Novel·la policíaca en groc i negre

Arran de la publicació a Instagram (@lilladeserta) de la ressenya sobre Eclipsi, el tretzè volum de la sèrie Harry Hole, algú va preguntar per quin dels llibres d’en Harry caldria començar (o quins llegir-se) i a partir d’aquí vaig dir que faria una entrada amb els meus favorits no només d’aquest noruec tirant a impresentable, sinó també de dos il·lustres italians: Schiavone i Montalbano. Intentaré, doncs, fer una petita diferenciació entre scandinoir i gialli i donar-vos una llista dels meus preferits per si us interessen de cada a Sant Jordi. 

El groc i el negre

El món de la novel·la negra té mil matisos de color i mil estils diferents. No és el mateix la novel·la americana de tota la vida que la seva cosina britànica, ni les intrigues del nord d’Europa que la vida lluminosa de les novel·les italianes. Per no parlar de la policíaca xinesa, que a mi no m’acaba d’entrar. Em consta també que n’hi ha a Japó i a Corea, però encara no m’hi he estrenat.

En aquesta entrada us vull parlar únicament dels dos subgèneres que freqüento més: la novel·la negra nòrdica (scandinoir) i la novel·la policíaca italiana (gialli). Per fer-ho us parlaré de les 6 sèries que més o menys segueixo:

  • Del nord: Harry Hole, Sebastian Bergmann, Erika Falck.
  • Del sud: Salvo Montalbano, Rocco Schiavone, Ernesto Maccadò.

Tinc la teoria que totes dues branques estan molt influïdes per les condicions ambientals en el sentit més ampli: variables sociales, però també meteorològiques. Fem-hi una ullada.

Scandinoir o noir nòrdic

La família escandinava és fosca com una nit d’hivern a Oslo (o a Reykjavík, o a Estocolm… ). Els delictes solen ser més sagnants i complexos; els motius, més recargolats. Sempre em quedo amb la sensació que hi ha alguna cosa en la foscor, una ment molt malèvola que ho embolica tot. Només cal veure les novel·les que ens va deixar escrites Stieg Larson: eren fosques, macabres, depriments. 

Si repassem la sèrie de Harry Hole, de Jo Nesbo, podem veure que és un personatge trist, torturat, sense esperança en el futur. Fins i tot quan les coses li comencen a anar bé el seu autor li fot castanya. Les seves pèrdues de consciència motivades per l’alcohol són llegendàries. És destraler, sense cap mena d’amor per la (seva pròpia) vida. Les víctimes pateixen molt abans de morir. Tot plegat, un drama que se sol desenvolupar a Oslo i rodalies (amb algunes excepcions notables) partint d’un personatge central tirant a desequilibrat que, tot i això, adoro. Potser per tot això, tot i que Michael Fassbender és un gran actor, no em va convèncer fent de Harry: té una mirada massa lluminosa.

En Sebastian Bergman és suec i té molts pocs seguidors que l’estimin. “Fill” de Hjorth i Rosenfeldt, creadors de sèries de televisió com “Bröen” (The bridge), és un psicòleg amb empatia zero per la gent que fa el que li rota sense tenir en compte els sentiments de ningú. A diferència de l’adoració que tinc per seguir en Harry, en aquest cas el segueixo perquè necessito saber quina una en farà de grossa. Treballa com a psicòleg a Estocolm i ajuda la policia a resoldre determinats casos d’assassinat, però sincerament no entenc com pot dedicar-se a ajudar ningú perquè és d’aquella gent que enerva de del primer dia. 

L’última del trio és l’Erika Falck, creada per Camilla Läckberg, també sueca. Comparada amb els altres dos és un pes mosca, i diria que en aquest cas l’autora ens acosta més el dia a dia de l’Erika. No hi ha tanta foscor, i m’atreveixo a dir que la finalitat no és només desxifrar els casos, sinó retratar la vida d’una dona que té fills i treballa, i demostrar que encara queda cosa per fer. A part d’això, té un cert to “políticament correcte” que no espero trobar en aquesta mena de novel·les, i potser per això és la que menys m’inspira.

Hi ha altres il·lustres personatges en aquest àmbit, com ara Varg Meum (de Gunnar Staalesen, noruec), Carl Mørck (de Jussi Adler-Olsen, danès) o Ari Thór (de Ragnar Jonasson, islandès), però encara no els conec gaire.

Gialli

Per quins set sous a Itàlia anomenen gialli (grocs) aquestes novel·les? No ho sé, però amb això ja veiem que són una mica diferents de les escandinaves. I és que el rerefons d’aquestes obres és molt més lluminós que el de la branca nòrdica. En general, els delictes i assassinats no són tan macabres (tot i que hi ha sang pel mig, és clar), i per més que serveixen de pal central del paller també tenen molta importància les circumstàncies dels investigadors, els seus amics i familiars (i fins i tot, en algun cas, les mascotes). Així, quan la investigació està en marxa podem trobar-nos que l’autor se’ns emporta en una altra banda. Ah, i té molta importància el menjar! 

Montalbano, per exemple, es passa mitja vida lloant l’olor de les coses i fotent-se com el quico. Menja gairebé sempre al mateix lloc, i té una dona de fer feines que cuina com els àngels. Viu en un poble imaginari de Sicília, a la vora del mar, i el seu autor, Andrea Camilleri, va escriure 27 llibres per a la sèrie normal i 3 o 4 spin-offs. És un plaer llegir-lo perquè aconsegueix situar-te a l’illa i t’acosta els personatges fins al punt que et sembla d’estar parlant amb ells. Hi ha personatge entranyables i altres més petardos, però tots es fan estimar (no hi he trobat ningú que realment no suporti). En alguns capítols apareixen problemes que afecten l’illa, com ara el drama dels immigrants que arriben en pasteres i les màfies que els controlen, o, parlant de màfia, la famosa Cosa Nostra, que apareix de refilada.

Un altre que menja, però no tant, és Rocco Schiavone, creació d’Antonio Manzini. Schiavone és un policia romà que fa una pífia important i, com a càstig, el “desterren” a Aosta. No li agrada estar-s’hi: fa fred, sempre plou o neva i tot li sembla malament. Tot són “tocades de collons” (no sé com ho diuen en català, però en italià fan servir la meravellosa expressió “rottura di coglioni”) i diu molts més tacos que Montalbano. És un tio mig delinqüent i molt borde (però com tots els bordes té el seu corasonsito) i per “enfocar” bé el dia es fuma un porret a primer hora del matí, tan bon punt arriba a l’oficina. En aquest cas diria que també es retrata la divisió nord-sud italiana, més forta del que ens pensem. I tornant al menjar, aquest no cuina ni que el matin i dona molta importància a l’esmorzar, que sol ser un cafè i un entrepanet o un croissant (algun dia faré un estudi de les seves valoracions sobre la qualitat d’aquests productes).

El tercer en discòrdia és Ernesto Maccadò, sortit de la ploma d’Andrea Vitali. Aquest actua a Belluno, a la zona del llac de Garda (Veneto) i el menjar li fa la dona. És l’únic dels tres que està casat, i les seves històries passen a mitjans del segle XX. Hi trobarem, doncs, una recreació històrica important i molt interessant, amb casos que no sempre impliquen mort. És interessant, doncs, tant des del punt de vista policíac com de del punt de vista històric. No l’he llegit tant com els altres, però és prou entretingut! A part d’aquests tres, a Itàlia hi ha la tira de personatges/autors de gialli. Jo diria que cada ciutat té el seu. Tenim Proteo Laurenti a Trieste, però també Bordelli a la Toscana i tants altres que tinc pendents, com ara Mina Settembre, una dona que desenvolupa la seva activitat a Nàpols. Si teniu curiositat, podeu anar a la llibreria Le Nuvole, on tenen tot una secció dedicada a aquest gènere amb llibres per a cada província d’on és cadascú: podeu ver la volta a Itàlia només llegint-los.

Llibres destacats de les sèries

Com a bona cap quadrat que sóc, quan algú em pregunta quin llibre li recomanaria d’alguna d’aquestes sèries jo li dic que “el primer, per anar seguint”. De tota manera, soc conscient que no tothom se’ls vol llegir tots, o sigui que tot seguit us cito els que més m’han agradat o considero que destaquen. 

Harry Hole

  • El pit-roig
  • El redemptor
  • El pack format per: “Set”, “Ganivet”, “Eclipsi”

Sebastian Bergmann

  • Secrets imperfectes
  • Morts prescindibles

Salvo Montalbano

  • Il ladro di merendine
  • Un filo di luce
  • El menys recomanable és l’últim, Riccardino, que l’autor va escriure 20 anys abans de morir.

Rocco Schiavone

  • Pista negra (Pista nera)
  • Hagan juego (Fate il vostro gioco)
  • Ah, l’amore l’amore

Ernesto Maccadò

  • Olive comprese
  • A cantare fu il cane

I fins aquí les recomanacions per al Sant Jordi d’enguany. N’heu llegit algun, d’aquests? Què us ha semblat? Si teniu alguna aportació, podeu escriure als comentaris!

Lectures d’estiu 2021

Us pensàveu que aquest any us en salvaríeu? Doncs… no! Jo començo “tard” les vacances, o sigui que fins a finals de juliol no em poso a pensar quins llibres em llegiré a l’estiu, ni quins recomanar-vos a vosaltres. Si voleu veure què he recomanat altres vegades, només cal que feu una cerca amb “lectures d’estiu” o “deures d’estiu” i trobareu tot de material d’altres anys.

Aquest any veureu que la llista és més llarga perquè hi ha unes quantes aportacions de literatura xinesa. Arran d’una xerrada que vaig fer a Vic en el marc del cicle Més Nits (moltes gràcies per convidar-me!), he vist que pot tenir un cert interès i que pràcticament ningú no s’hi fixa, més enllà de les últimes creacions de ciència ficció.

Som-hi, doncs!

(Foto de Heather McKeen a Pexels.com)

Deures, deures, deures!

Com sempre, us recomano llibres que m’he llegit. Alguns m’han agradat molt i altres no tant, però no n’hi ha cap que m’hagi semblat una xufla i potser a vosaltres us agradaran més. També aviso que és una combinació de llibres de “fons d’armari” i de novetats, perquè s’ha de llegir de tot!

Com podeu veure, hi ha una mica de tot. Començo amb dos grans clàssics de casa nostra com són Cabré i Rodoreda. Són magnífics tots dos, i us recomano els llibres que més m’han agradat d’ells, tot i que, agafeu el que agafeu, són bons. Sé que són dues recomanacions molt suades, però és que són dues grandíssimes obres de la nostra literatura i, si encara no us les heu llegit, potser ja ha arribat el moment. Si ja us les heu llegides, trieu-ne una altra de qualsevol de tots dos autors! Jo us diria Senyoria, de Cabré, i Mirall trencat, de Rodoreda.

la danza del gabbiano

Passem a Itàlia. Qui diu Itàlia, diu “extrems d’Itàlia”, perquè el que us recomano són dos sicilians de pro com Andrea Camilleri i Simoneta Agnello-Hornby, amb històries a la seva illa, i un romà com Antonio Manzini, que situa les seves novel·les de polis a l’altra punta de país, la Vall d’Aosta. Les senyores primer: Agnello-Hornby ha escrit moltes coses, però La mennulara, que podeu trobar en italià i en castellà amb el mateix títol, ens porta a la Sicília de fa molts anys amb ecos de Il gatopardo. Aquesta obra té en comú amb les que Camilleri dedica al comissari Montalbano una cosa: la llum siciliana. Si llegiu les històries d’aquest mestre del gènere policíac italià descobrireu una visió més “social” del món del delicte (us en parlo en aquesta entrada) i, si voleu, podeu començar pel primer de la sèrie: La forma de l’acqua / La forma de l’aigua (traducció de Pau Vidal!!!!). Tanca el trío italià Antonio Manzini, a qui qualificaria d’hereu de Camilleri: el seu personatge, Rocco Schiavone, és un cascarràbies molt pitjor que Montalbano, però també té el seu petit cor i, sobretot, té una patrulla que és per flipar. Jo començaria pel primer (Pista nera) i aniria llegint… 🙂

També us vull recomanar dues obres en anglès ben diferents, però que comparteixen un toc històric. D’una banda, Wolf Hall ens porta a la cort d’Eduard VIII a través dels ulls del seu home de confiança. Aquest llibre és el primer d’una trilogia dedicada a la història d’aquest monarca i retrata amb precisió l’ambient de l’època. No sé si el tenim en català, però us recomano que, si podeu, us la llegiu en versió original. Simpement magnífic. Per altra banda, us recomano The luminaries, una obra que ens porta a Nova Zelanda a mitjans del segle XIX i que va guanyar el Man Booker Prize de 2013. És un llibre èpic amb tocs de western que val molt la pena llegir (el teniu en anglès i en castellà, Las luminarias).

A continuació us vull parlar d’un autor que no tenim en català i que tampoc té gaire material traduït al castellà o l’anglès. Es tracta de Kim Leine, autor nascut a Noruega i criat a Dinamarca que va viure a Groenlàndia, on va treballar com a infermer. Fruit d’aquesta experiència va escriure Tunu, el llibre que us recomano, i El fiordo de la eternidad, un llibre també molt atractiu que trobareu ressenyat aquí al blog. Tots dos són superrecomanables, i si us agrada l’escriptura de Leine poden trobar altres llibres en francès (i en idiomes nòrdics, però aquí ja no hi arribo). Soc superfan d’aquest autor, i espero que algun dia el puguem llegir en català. Si no, hauré d’armar-me de valor i llegir-me Valdemarsdag en danès, però segur que em perdo detalls…

Si parlem de llibres que he recomanat no fa gaire, us parlaré de El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, i La caja negra, d’Alek Popov. Són molt diferents tots dos, però tenen en comú que els autors són de l’Europa de l’est. Tibuleac, de Moldàvia, ens porta els records d’una nena petita i els canvis que hi va haver al seu país d’origen. És una bona excusa (si és que en cal alguna) per fer una ullada en aquest racó d’Europa. Per altra banda, Popov ens porta una crítica hilarant i corrosiva on tant rep el sistema capitalista (oh, senyor, gloriós, el tema dels “cangurs” de gossos a Central Park) com el socialista/comunista. Aprofito per lloar la bona feina de les editorials que han publicat aquests dos llibres: Les hores i Automàtica. Quan llegeixo algun dels seus llibres sé que, tant si m’agraden com si no (que això és molt personal), al darrere hi ha feina ben feta.

I tanco la llista amb l’apartat dedicat a la literatura xinesa, a la qual dedico una secció completa, ja que és la meva especialitat.

Capbusseu-vos en la literatura xinesa!

Com deia al principi, arran de la xerrada de Vic (que podeu veure a YouTube), em vaig adonar que la literatura xinesa no està gens representada a “món-Instagram”, que és per on ara pul·lulo més, ni, en general, a les xarxes. Així, doncs, crec que ha arribat el moment de donar-la a conèixer i fomentar-ne la lectura. A casa nostra se’n publica poca, però també se’n publica en castellà i, si podeu llegir en altres idiomes, el francès, per exemple, té un ampli ventall de publicacions amb traduccions molt ben fetes. I sembla que en italià també s’estan posant les piles!

A poc a poc, doncs, aniré donant informació per a qui vulgui endinsar-se en aquest món tan llunyà i, segons com, tan proper. Mentrestant, us recomano quatre llibres per anar fent boca. Repeteixo la llista de dalt per a més comoditat vostra:

El que obre la llista és Lu Xun, considerat pare de la literatura xinesa moderna, a qui més endavant dedicaré una entrada. De moment, us recomano aquest llibre on es recullen alguns dels seus relats més coneguts. “Diari d’un boig” és molt impactant i és meravellós veure que podem ficar-nos en la pell del protagonista d’una manera tan absoluta.

Matar el marit és el més nou d’aquesta llista de llibres i ens porta una història de violència domèstica i social que posa els pels de punta. Les imatges són vívides i la narració té una qualitat cinematogràfica que no la fa apta per a estomacs sensibles, sobretot si tenim en compte que està basada en fets reals. Una aposta valenta de l’editorial Males Herbes, que ja havia publicat un recull de relats de Yu Hua, un dels meus autors xinesos preferits, i que a l’octubre ens portarà, per primer cop en català, l’altre dels meus dos autors xinesos preferits: Yan Lianke!!!! (Sereu degudament informats, my dears).

I tanco la llista precisament amb l’autor de qui us acabo de parlar: Yan Lianke. Mentre esperem tenir-lo en català, aprofito per dir-vos que en castellà s’està fent molt bona feina i que tenim publicats uns quants llibres d’ell, sobretot a mans d’Automàtica Editorial. Aquí només en destaco dos, però la veritat és que tots són molt bons. En algunes publicacions veig que es compara aquest autor amb Gabriel García Márquez, i si aquest tenia Macondo, Yan té les muntanyes de Balou.

I això és tot. Jo encara no sé què em recomano a mi mateixa. De moment, em preparo per al repte de la primera setmana amb Booktique, la iniciativa de Meyonbook que us explica en aquest vídeo. Hi participareu?

Sant Jordi 2021: els carrers seran (sempre) nostres!

Estimats, ha arribat el moment que molts de vosaltres esperàveu: una llista de propostes per petar-se els calers aquest divendres 23 d’abril, dia del patró de la lectura, Sant Jordi gloriós. Vista la meva devoció per aquest dia i sant, no us estranyarà que tingui un fill que se’n diu, oi? (És veritat.)

Els que seguiu el blog ja sabeu què cal fer, oi? Triar la categoria “5 estrelles” o “4 estrelles” i mirar què hi ha que m’hagi agradat. O cercar autors concrets (caixa de dalt a la dreta). Però això ho podeu fer qualsevol dia de l’any, i ja sabem que en certes dates assenyalades ens agrada xixa!!! Vinga, doncs, som-hi!

Aquest cop us he preparat un combinat de novetats i fons d’armari que crec que cobrirà tots els gustos. Això vol dir que teniu una primera part amb una proposta de títols concrets i una segona on, sorpresa, us recomano editorials de tota confiança que fan bé la feina (després, ja se sap que no tot agrada a tothom). No vol dir que siguin les úniques que valen la pena, ni molt menys, però ja sabeu que tots tenim etapes i ara m’he adonat que estic llegint molt d’aquestes cases i us les vull recomanar.

Proposta de títols concrets

En aquesta llista trobareu títols que he llegit darrerament i que m’han agradat (el darrer any, més o menys). N’hi ha per a tots els gustos i teniu la ressenya completa aquí mateix, al blog: només cal que feu clic al nom per a llegir-la. Si voleu un resum, el teniu més avall.

Les closques ens parla d’una família de l’Ebre/Barcelona. Es tracta d’un llibre molt interessant i molt ben escrit per una autora molt jove que espero que ens doni moltes més hores de lectura. Pel que fa a Matar el marit, es tracta d’una novel·la situada a Taiwan que tracta de la violència domèstica portada a l’extrem sobre la base d’una història real; és un gran llibre no apte per a estómacs delicats, però molt recomanable.

També tenim El jardí de vidre, que ens porta a Moldàvia. No sabeu on és? Aprofiteu l’ocasió per buscar-ho al mapa i viviu els últims temps de la Unió Soviètica! I què me’n dieu, de Wolf Hall? Un llibre absolutament meravellós d’una gran autora que enceta una trilogia dedicada a la cort d’Enric VIII. Tot seguit, un dels meus favorits: la sèrie d’Antonio Manzini dedicada al subcap de policia Rocco Schiavone, un dels personatges més “grunyons” del panorama literari. Aquests dos (Wolf Hall i La costola) estan molt bé en versió original, però també els trobareu en català i en castellà. Tanco la llista amb La caja negra, un llibre delirant amb humor corrosiu i crítica del capitalisme… i del socialisme soviètic (tots reben!).

Tots són molt bons i són lectures més o menys recents. Passem a un altre tema…

Fons d’armari

Tots tenim una editorial que ens encerta més els gustos que altres. Són les nostres editorials de capçalera, i poden anar variant amb el temps, segons què publiquen. Aquí teniu les que últimament publiquen coses amb les que he connectat millor:

Males Herbes

Relats curts, històries extravagants o imprevistes, autors antics… amb les Males Herbes trobareu tot això i molt més! Els mítics llibrets verds, ara amb més colors i una mica més grossos.

Com podeu veure a la llista de dalt, són dels pocs valents que han portat literatura xinesa a casa nostra en català, i també fan apostes que, a priori, poden semblar arriscades, com ara els reculls de relats d’autors catalans del decadentisme o el que han tret fa poquet sobre el realisme català: Bromistes, tramposos i mentiders (aviat a les vostres pantalles). Si voleu conèixer-los millor, algunes de les opcions que més m’han agradat són Ambrosia i El passat i els càstigs, dos reculls de relats, o Nosaltres, literatura russa molt fina!

Ah, i si voleu un llibre de cavalleria escrit avui dia, però amb tocs antics, no ho dubteu: Aventures i desventures de Joan Orpí, de Max Besora, és per a vosaltres. I si voleu una cosa realment gamberra i dura de llegir, del mateix autor, us recomano La musa fingida. A mi em va agradar, però aneu amb compte perquè no és apte per a tots els públics. De vegades cal sortir de la zona de confort, i paga la pena.

Automática Editorial

Mare meva, no sé ni per on començar! Els seus llibres negres són d’una elegància poc vista, un plaer de tenir a les mans. Amb ells trobareu una selecció molt àmplia d’autors russos i de l’àmbit d’influència d’aquest país, però també han sigut prou valents per comprometre’s amb un dels millors autors xinesos d’avui, Yan Lianke, i ens el porten amb una de les millors traductores de xinès, Belén Cuadra Mora. Si voleu fer un tast de literatura xinesa, opteu per Días, meses, años o La muerte del sol. Si voleu riure una estona, ja teniu La caja negra més amunt. També recomano amb molt d’entusiasme El mar alrededor, de Keri Hulme, que us portarà a les antípodes, o Dendritas, de Kallia Papadaki, sobre l’emigració grega als Estats Units. Si busqueu una lectura profunda i històrica, La muerte del vazir-mujtar és per a vosaltres!

Les Hores

Aquesta és una editorial encara jove que ens porta moltes històries protagonitzades per dones de tota mena. Des de la nena d’El jardí de vidre, fins a la mare poc vocacional d’Amor, un llibre que no sé si ha rebut tota l’atenció que es mereix, totes hi estem reflectides. La gràcia és que en la majoria de casos aconsegueixen portar-nos una història amb la qual connecto, fins i tot quan reflecteix realitats molt diferents de la meva. El meu preferit continua essent L’últim amor de baba Dúnia, situat a prop de Txernòbil, però també vull destacar La veïna del costat, que ens porta a Sud-àfrica amb dues veïnes que no es poden veure, La vida a qualsevol preu, on coneixereu una mestressa de casa sueca, i Idaho, un drama familiar que anirem desvetllant a mida que avança la història.

L’altra editorial

Aquest cas és el d’un retrobament. Havia llegit diversos premis Documenta absolutament estupends, com ara La nostra vida vertical (Yannick Garcia), Puja a casa (Jordi Nopca) i Els dics (Irene Solà), però després vaig estar una temporada que no acabava de connectar-hi. He llegit diversos llibres d’autors força més joves que jo que retraten la seva realitat actual, un punt per on jo ja he passat, i no aconseguien seduir-me. Ara, però, amb Les closques i Els desperfectes sembla que m’hi he reconciliat. També us recomano molt Hamnet, que han publicat en català (si podeu llegir-lo en anglès, feu-ho!). I no oblidem que també tenen el segell L’altra tribu, on hi ha publicades meravelles com El dia dels trífids o La crida del bosc, per a públic juvenil.

Periscopi

Què voleu que us digui d’Edicions del Periscopi que encara no s’hagi dit? És una de les habituals al meu prestatge de llibres per llegir, i és una de les poques cases que em convencen per llegir en català coses que podria llegir en versió original. En aquest cas, a més de la feina d’editors, traductors i correctors, vull destacar la feina de Tono Cristòfol en el disseny de cobertes. Només cal veure les de la trilogia de Kent Haruf (Cançó de la plana, Capvespre, Benedicció) dedicada al poble de Holt: us recomano que us la llegiu sencera, i en ordre, sisplau.

Altres llibres destacats són els de Colson Whitehead (El ferrocarril subterrani i Els nois de la Nickel), un dels millors autors afroamericans que he llegit. Si voleu entendre alguna cosa dels #blacklivesmatter, comenceu per aquí per veure els orígens de tot plegat. Ah, i vull recuperar un llibre preciós, de ja fa un temps: El silenci del far, d’Albert Juvany. De vegades no valorem prou el que tenim a casa, i aquest cas és un dels que més m’ha agradat d’aquesta editorial. Acabo de començar Els angles morts, que ha rebut molt bona crítica, però només us puc dir que requereix concentració i apunta bones maneres.

Sellerio Editore

Si llegiu en italià, us recomano aquests magnífics llibrets més aviat petits de mida però grans de contingut. Un paper una mica grogós, tapes blau marí… per a mi són un vici! Què hi trobareu? De tot, ja que han publicat més de 1.000 llibres, però destaca la sèrie completa del comissari Montalbano, de Camilleri, i la sèrie de Rocco Schiavone, el digne successor del comissari, que escriu Antonio Manzini, antic deixeble de l’autor sicilià.

Aviat provaré més cosetes d’aquesta editorial i us tindré al dia. Mentrestant, si voleu comprar-ne algun aquest Sant Jordi, podeu passar per la llibreria Le nuvole, a Gràcia, on trobareu un bon assortiment d’aquesta col·lecció i de tota mena de llibres en italià.

Col·lecció Clothbound Classics de Penguin

Tanco la llista amb uns llibres preciosos, que venen amb cobertes folrades de tela i recullen algunes de les obres més importants de la literatura. No només publiquen literatura anglesa, sinó també altres literatures, des de l’Odissea a Viatge a l’oest (clàssic xinès). Això sí, els més ben representats són els clàssics anglesos, o sigui que si podeu llegir-los en versió original, no dubteu a comprar algun d’aquests llibres: un cop llegits faran molt bonic al prestatge! (Sí, l’aspecte importa.) Alguna idea? Hi teniu Sir Arthur Conan Doyle, Mark Twain, les germanes Brönte, Jane Austen, Virginia Wolf… un plaer per als sentits!

“Y hasta aquí puedo leer”, que deia aquella.

Espero que tingueu una molt bona diada i que trobeu teca!

Què ens portarà el 2021?

Vam acomiadar el 2020 amb l’esperança que el 2021 fos més tranquil i sense tants sotracs, però l’hem començat amb la invasió del Capitoli americà, onades i soques diverses del virus i tancament de llibreries i altres botigues en dissabtes, per no parlar de la supressió (diuen que temporal) de les extraescolars. Anem bé per anar a Sants.

Per acabar-ho de rematar, l’hivern convida a estar-se a casa i, és clar, a llegir. I l’altre dia vaig llegir al The Guardian un article en què ens presentaven les novetats que s’esperen aquest any al mercat britànic. Evidentment, són en anglès, però atesa la importància d’alguns dels autors que publiquen enguany és molt possible que els vegem aviat traduïts al català o al castellà, i també és possible que us els vulgueu/pugueu llegir en versió original.

Novetats interessants per al 2021

La llista és llarga i la teniu ben endreçada per mesos a la web de The Guardian, però volia compartir amb vosaltres l’alegria de veure que alguns dels meus autors preferits publicaran coses que fan molt bona pinta en aquest any. Us els he posat per ordre d’aparició. Som-hi!

  • The Living Sea of Waking Dreams, de Richard Flanagan.
  • The Republic of False Truths, d’Alaa Al Aswani.
  • The Rules of Revelation, de Lisa McInerney.
  • The Wife of Willesden, de Zadie Smith.
  • Hard like Water, de Yan Lianke.
  • The Magician, de Colm Toíbín.
  • Harlem Shuffle, de Colson Whitehead.
  • Crossroads, de Jonathan Franzen.

Comencem amb Richard Flanagan, un autor a qui he llegit sempre en català a través de Raig Verd. Llegir-lo és viatjar a les antípodes i veure la vida des d’un punt de vista força llunyà (per motius geogràfics) del nostre. Un autor molt interessant que us recomano molt i que en aquest cas ens porta a una Austràlia que crema, amb reflexions sobre extinció i antropocè. Mentrestant, podeu llegir tot el que n’ha traduït al català Raig Verd amb la veu de la Josefina Caball, com ara L’estret camí cap al nord profund o Desig.

Continuem amb Alaa Al Aswani, autor a qui vaig descobrir amb L’edifici Iaqubian, una obra meravellosa publicada en català per Edicions de 1984. En aquesta ocasió, ens porta The Republic of False Truths, una novel·la sobre la revolució egípcia de 2011. Peeeeerò ATENCIÓ!!!! AQUEST LLIBRE JA EL TENIM EN CATALÀ!!! Va sortir a principis de la pandèmia i el va publicar, com els anteriors, Edicions de 1984. El títol en català és Una república com si… i podeu veure’n un resum a la seva web. Una vegada més, el petit poble gal s’ha avançat als romans amb la traducció d’un llibre. 🙂

I, ara sí, dues de les meves tres autores (vives) preferides: Lisa McInerney i Zadie Smith. La primera és irlandesa i, tot i que no té una obra gaire llarga, em va captivar des de la primera, The Glorious Heresies, en què parlava sobre els baixos fons de la ciutat de Cork amb humor, argot local i tot de situacions hilarants i grotesques. Amb The Rules of Revelation sembla que continua explorant el món dels delinqüents de poca monta. Per altra banda, Zadie Smith ens porta una revisitació de Wife of Bath (aviso: no ho conec) situada al barri de North Willesden, que ja vàrem conèixer a N-W, i diu que és un monòleg!!! Se’m farà llarg, esperar fins al juny!

I també al juny sembla que surt Hard Like Water, de Yan Lianke, el meu autor xinès preferit i, per a mi, candidat ferm al Nobel. En aquest cas ens parla d’una parella que durant la Revolució Cultural torna al seu poble, però… són parella? De moment, el que tindrem en castellà aquest any no és aquest sinó Canción celestial de Balou, una història molt interessant que publicarà Automàtica Editorial amb traducció de Belén Cuadra Mora (que bé que tradueix!). Per cert, podeu aprofitar per fer una ullada al que publicarà aquesta editorial durant el 2021, fa molt bona pinta!

Tanco la llista amb un trio d’asos: Tóibín, Whitehead i Franzen. Magnífics tots tres, cadascun amb el seu estil. En aquesta ocasió, l’irlandès explora la vida i l’obra de Thomas Mann, o sigui que espero un altre llibre ple de sensibilitat com Nora Webster. Per la seva banda, Whitehead ens porta al Harlem dels anys 60 i sembla que investiga el món del crim. Segur que la seva prosa poderosa ens farà immergir en la història. Espero que Edicions del Periscopi la publiqui en català, tal com va fer amb The Underground Railroad i The Nickel Boys, que us recomano que llegiu si encara no ho heu fet. Finalment, Franzen ens porta el primer volum d’una trilogia que explorarà els mites i la realitat de la vida americana mitjançant una família a la dècada de 1970. Només que sigui la meitat de bo de The Corrections em tindrà enganxada a la cadira fins que me l’acabi.

“Y hasta ahí puedo leer”, que deia aquella. Si voleu saber quines són les meves tres (o cinc, o deu!) autores preferides, us haureu d’esperar una miqueta (però us ho diré). Mentrestant, llegiu com si el món s’acabés, per si de cas…

Photo by Mau00ebl BALLAND on Pexels.com

Carta als reis 2021: lectura i complements

Sé que molts haureu comprat i regalat llibres per Nadal, però segur que altres ho voleu fer per Reis i que alguns voleu repetir. És normal. Ens passa a tots. Com sempre, si voleu fer una ullada als llibres que més m’han agradat, en teniu prou amb triar l’etiqueta de les 5 estrelles o de les 4: tots són llibres que recomanaria amb els ulls tancats.

Aquí, però, us deixo una breu llista comentada amb els més supertop de tots, alguns dels quals encara no he tingut temps de ressenyar. Així mateix, us dono quatre idees per complementar els vostres llibres: els complements també són importants!

Carta als Reis: llibres

La llista no té cap mena d’ordre ni concert, i tots són llibres que he llegit (fent clic a l’enllaç accedireu a la ressenya completa). Som-hi.

La musa fingida

Obro la llista amb tres autors de casa nostra. Comencem amb La musa fingida, un llibre molt destroyer que no és apte per a tots els gustos. Besora té una traça excepcional com a escriptor i creador d’històries i val molt la pena llegir-lo. Així, si no us atreviu amb la Musa us recomano Aventures i desventures de Joan Orpí, un llibre que em va sorprendre molt agradablement. I un llibre clàssic que us hauríeu de llegir és Tirant lo Blanc, que ha sortit en una versió actualitzada en català actual feta per Màrius Serra. No me l’he llegit en aquesta versió, però l’he llegit en “versió original” i és un llibre cavalleresc que us recomano molt. A més, la versió nova inclou “itineraris” per si no us el voleu llegir sencer o si voleu explorar un aspecte concret (amor, guerra…). No hi ha excusa per no llegir-se’l! Tanco l’apartat dels autors de casa amb Mercè Rodoreda i El carrer de les Camèlies, un llibre en què, com sempre, sentireu la veu de l’autora mentre us passeja per la seva Barcelona.

Continuo amb tres llibres d’Automática Editorial, una casa que ho està petant i que ja us he recomanat altres vegades. Dendritas és un bon relat sobre els immigrants grecs als Estats Units, mentre que La caja negra és una obra totalment rocambolesca que em va arrencar més d’un somriure (tot i que no és una comèdia, sinó més aviat crítica i sàtira). També incloc La muerte del sol, de Yan Lianke, un autor excels que ha salvat, en part, l’any tirant a desastrós pel que fa a lectures xineses. En aquesta mateixa editorial hi trobareu gairebé tot els llibres d’aquest autor, un dels millors del panorama xinès.

Passem a Idaho i Una balena anomenada Goliat, amb autores i editorials joves que s’estan fent un lloc als meus prestatges. Les Hores està fent molt bona feina amb una majoria de dones autores, i em costa trobar un llibre que no m’hagi agradat: connexió pràcticament total. Sembla que el 2021 també ens portaran coses molt xules! Pel que fa a Nits blanques, omple un espai que no teníem resolt en català, el de les obres nòrdiques més enllà de les novel·les de lladres i serenos (que, com sabeu els habituals del bloc, m’encanten!). Aquest és tot just el segon llibre que publiquen, i sembla que el proper serà de Helle-Helle, una autora molt reconeguda a Escandinàvia.

Tanco amb tres llibres amb original en anglès que són molt potents, cadascun en el seu estil. The Mirror and the Light és la tercera part de la trilogia que Hillary Mantel dedica a Enric VIII i el seu conseller Cromwell, i és d’una redacció meravellosa. Vaig quedar molt decebuda quan vaig veure que no l’incloien a la llista de candidats finals al Booker Prize 2020, ja que és un llibre monumental t’ho miris com t’ho miris. Pel que fa a The Nickel Boys de Colson Whitehead és absolutament brutal, i us el recomano de totes totes. El trobareu en anglès, però també en català, amb Edicions del Periscopi, editorial que també ha publicat El ferrocarril subterrani. Tanco la llista amb un llibre que sí que va entrar a la quiniela final del Booker Prize d’enguany i que, de fet, el va guanyar. Es tracta de Shuggie Bain, una història dura sobre una família desestructurada (mare alcohòlica, fills de dos pares diferents amb qui no tenen contacte) centrada sobretot en la mare i el fill petit, en Shuggie, que a més a més es fa gran veient que és “diferent” de la resta. Absolutament recomanable (tingueu en compte que la versió anglesa està plena de tocs de vocabulari escocès).

Carta als Reis: complements

Els llibres són importants i ens donen hores de diversió i companyonia. Ara bé, si el que volem és crear un ambient en què llegir sigui acollidor o si, simplement, estem farts de regalar-li llibres constantment a la germana friqui (hehehe), podem triar altres coses. Veureu que a la llista recomano marques concretes perquè són les que faig servir jo, però és evident que sempre podeu trobar-ne d’altres perquè el que importa és el concepte genèric. Aquí teniu algunes idees.

  • Kindle.
  • Te calentó + tassa.
  • Fundes per a llibres.
  • Punts de llibre.

Obro amb el Kindle, el llibre electrònic d’Amazon amb què podeu comprar llibres fins i tot des del lavabo (en un país on tenim el Tió i el Caganer, ja em permetreu que faci el comentari). Amb això vull dir que aquest dispositiu, a part de tenir unes prestacions molt bones, posa molt fàcil descarregar mostres de llibres i comprar-los si ens agrada el que hem llegit. Sé que hi ha llibres electrònics d’altres marques que segur que funcionen molt bé, però els que, com el Kindle, estan vinculats a una botiga en línia són molt pràctics. I no em negareu que Amazon té un catàleg electrònic de collons. Al Cèsar el que és del Cèsar.

Passem al segon punt. Tenim llibres (en paper o electrònics), som a casa i ens asseiem al nostre lloc preferit de llegir. Ops. Ens falta aquella escalforeta, una tassa fumejant… i no ens agrada el cafè. Doncs ja està, comprem te! Jo soc molt fan dels tes amb base de rooibos (ara mateix en tinc un de Ratafia que… ) i que fan oloreta, i també m’agrada beure-me’ls en una tassa ben bonica. Segur que teniu una teteria ben a prop! Jo vaig a Planeta te, a Gràcia, ja que la tinc a 100 metres escassos de casa. Si voleu comprar-hi en línia, podeu anar a la seva web.

I continuem. A casa saben que, per a mi, tot ha de tenir una funda: Kindle, portàtil, ipad… i els llibres, també! Per això vaig ser moooolt feliç quan vaig descobrir les fundes Aribook, que són molt boniques, estan molt ben cosides i tenen un reforç tèxtil que les fa molt còmodes de portar. Vaig començar amb les fundes de llibres i ara també tinc funda per al Kindle!!!! Podeu trobar-les a Instagram o a Etsy. I si teniu pressa, també la trobareu en tot de llibreries de Catalunya. A Barcelona, podeu passar per La Impossible, per exemple.

I parlant de La Impossible, passo a l’últim element de la llista, el punt de llibre. De punts en podeu comprar de tela, de metall, de paper plegat, plastificats… però per a mi, els millors de tots són els de cartolina. I entre els millors de Barcelona hi ha els de La Impossible i els de La Central. A La Impossible, en concret, els colors van canviant segons la temporada. Com en podeu aconseguir un? Ben fàcil: compreu els llibres de la llista de dalt en aquestes llibreries i segur que us donen punts!!!

Sembla que no, però hem tancat el cercle: llibres, complements i punts de llibre. Espero que hi hagi prou idees per a aquests reis que venen, i si se us acut alguna altra cosa no dubteu a posar-la als comentaris!

Bon any nou!