Avui us vull parlar de L’últim amor de Baba Dúnia, d’Alina Bronsky. Aquest llibre, breu (només 136 pàgines) i emotiu, us portarà a prop de Txernòbil, on va tenir lloc el famós accident nuclear l’any 1986.

No espereu, però, descobrir les causes del desastre. Per a això hi ha la magnífica sèrie d’HBO, que en només 5 capítols us explicarà el què i el com d’aquest accident nuclear que a Rússia es va voler “tapar” i que van descobrir des de Suècia.

Què hi trobareu, a L’últim amor de Baba Dúnia?

Doncs hi trobareu la mena d’històries “petites” que m’agraden tant, quotidianes, com les de El camí dels esbarzers, encara que passin a l’altra punta de món. En el petit llibre que ens ocupa hi trobareu una dona gran, la Baba Dúnia, que torna al seu poble després del desastre de Txernòbil. A ella li és igual, la radiació. I, com ella, altres persones decideixen establir-se en aquest poblet i formar una petita comunitat que se les ha d’enginyar de mil maneres diferents per poder abastir-se del més bàsic: ningú vol portar-los productes fins al poble.

A partir d’aquí, veurem com és la situació familiar de la Dúnia i com interactua amb els seus veïns. També, mitjançant aquesta interacció, l’autora ens anirà presentant la resta de personatges i la seva realitat. Gent malalta, gent sana, gent que sembla que té recursos, gent que sembla que no en té… Fins i tot coneixereu un pollastre!

És interessant de veure que, com que tot s’explica des de la perspectiva de la Dúnia (una dona gran, d’una altra generació), hi ha explicacions que poden resultar curioses, com ara quan explica què és una revista tipus Hola!. I, com que estan en una zona on el correu no arriba i no hi ha botigues, tot queda curiosament fora del temps. Les cartes les van a recollir de tant en tant en un apartat de correus que tenen fora de la zona d’exclusió, els diaris que tenen queden antiquats i no en poden comprar de nous amb facilitat…

Un llibre amb ecos

A mi, salvant les distàncies, m’ha recordat un llibre que vaig ressenyar fa molt poc: Días, meses, años, de Yan Lianke. Per una banda, tots dos són llibres curts, de cent pàgines i poc, però són molt emotius. Per una altra banda, els protagonistes de les dues històries són gent gran (un home a la Xina / una dona a la frontera d’Ucraïna) que es neguen a deixar el seu poble, tot i que per motius diferents.

Cal dir que l’editorial Les Hores l’ha tornada a encertar amb aquesta tria, i que la traducció de Ramon Farrés s’intueix cuidada. Posats a buscar-li tres peus al gat, diria que m’hauria agradat tenir alguna explicació clara de què és una Baba. Intuïm que és una àvia, però estaria bé especificar-ho. Com podeu veure, l’única queixa és una fotesa, i val molt la pena que us llegiu aquest llibre, que és un clar 5 estrelles. Si voleu fer-ne un tastet, feu clic aquí.