Llegeixo més que no pas escric, i de vegades hi ha llibres que se’m queden “enganxats” i no trobo el moment de comentar-vos en aquest blog. Aquest és el cas dels llibres d’Andrea Vitali que he llegit, tres dels quals aquest any:

• Nome d’arte: Doris Brilli (quatre estrelles)
• A cantare fu il cane (quatre estrelles)
• Zia Antonia sapeva di menta (tres estrelles)
• Olive comprese (tres estrelles)

Tots quatre són històries molt bones, amb casos curiosos, i he pensat que, enlloc d’explicar-vos de què va cadascun, us podria parlar més àmpliament sobre els casos del personatge principal de tots aquests llibres, l’Ernesto Maccadò, cap dels carabiners de Bellano. Som-hi?

Andrea Vitali: les històries de Maccadò caben en el gènere giallo?

Au, avui em mullo i parlo de “conceptes”. Si hi ha algun expert a la sala, que posi comentaris al final del post i així n’aprenem tots.

En teoria, el giallo és el que nosaltres anomenem gènere policíac, així, en sentit ampli. En aquest sentit, podem dir que les noveles d’Andrea Vitali en què apareix Maccadò sí que són gialli perquè sol haver-hi un cas per resoldre i el protagonista és un carabiniere i el seu equip. Però està clar que les novel·les que he llegit de Nesbø, per exemple, i les de Vitali, són com la nit i el dia.

Exacte: nit i dia. Nesbø, en general, ens porta històries complicades amb moltes giragonses, en un país que, durant molts mesos, és fosc. Són casos amb poca llum, droga, violència… i en Harry Hole, el seu protagonista, és un home torturat, amb addiccions, difícil de tractar. No és una crítica: els habituals ja sabeu que adoro en Harry i que és el meu preferit. Els tinc tots, inclòs l’últim, que una bona amiga m’ha regalat i que aviat veureu passar per aquí. Però he d’admetre que, en general, les històries de Nesbø són fosques i enredades. I ell no és l’únic. Les històries que he llegit de Ragnar Jónasson (islandès), Hjort & Rosenfeldt (suecs) i Erik Axl Sund (pseudònim de dos autors suecs) són totes per l’estil. No et pots aixecar de la cadira, però et persegueix una angoixa important. És el que en podríem dir noir nòrdic.

I més enllà del noir nòrdic?

Però hi ha vida més enllà d’aquests thrillers. Si feu una ullada a l’entrada de la Wikipedia italiana dedicada a aquest gènere, veureu que hi ha la tira de subgèneres. I un d’aquests, el noir mediterrani, quadra perfectament amb el que a mi m’han semblat les històries de Vitali i de Camilleri (en parlarem més endavant, d’en Montalbano!). Aquí teniu un tros de la definició d’aquest concepte:

“In questo genere, tipicamente ambientato nell’area del sud Europa, il messaggio sociale si accompagna al gusto dell’intrigo poliziesco che qui non è fine a se stesso, ma veicolo per trasmettere un messaggio più profondo.” 

“Giallo”, Wikipedia italiana

Noir mediterrani: llum i històries corals

Les històries del maresciallo Maccadò són lluminoses, corals, més centrades en les històries quotidianes de la gent de Bellano que no pas en el cas que estan investigant els carabinieri. Sí, el cas existeix, però trobo que és més una excusa que no pas el tema principal dels llibres. Així, l’autor ens porta tot de detalls sobre la vida personal dels protagonistes. Coneixerem la dona del Maccadò i sabrem que està trista perquè a Bellano no fa el temps ni el sol de Calàbria, sabrem quants fills té un dels carabinieri i quina és la rutina del nebot de la tia Antònia, que no està morta (spoiler?).

Si m’ho permeteu, llegir les novel·les d’Andrea Vitali és com veure una pel·lícula italiana en blanc i negre. Hi ha molts personatges que entren i surten, que s’enfaden, que s’estimen… en definitiva, que viuen. La llum mediterrània, l’alegria de viure, el plaer pel menjar… tot de coses que també trobem amb el fantàstic Salvo Montalbano de Camilleri, que he començat a llegir i ja m’ha enganxat.

En resum, us recomano molt llegir les històries d’Andrea Vitali. Us portaran al nord d’Itàlia dels anys 1920 i us oferiran casos i investigació policíaca que serveixen, només, d’excusa per presentar la societat italiana d’aquella època.