Andrea Vitali i Ernesto Maccadò

Nome d'arte Doris Brilli

Llegeixo més que no pas escric, i de vegades hi ha llibres que se’m queden “enganxats” i no trobo el moment de comentar-vos en aquest blog. Aquest és el cas dels llibres d’Andrea Vitali que he llegit, tres dels quals aquest any:

Tots quatre són històries molt bones, amb casos curiosos, i he pensat que, enlloc d’explicar-vos de què va cadascun, us podria parlar més àmpliament sobre els casos del personatge principal de tots aquests llibres, l’Ernesto Maccadò, cap dels carabiners de Bellano. Som-hi?

Andrea Vitali: les històries de Maccadò caben en el gènere giallo?

Au, avui em mullo i parlo de “conceptes”. Si hi ha algun expert a la sala, que posi comentaris al final del post i així n’aprenem tots.

Andrea Vitali, Zia Antonia sapeva di menta

En teoria, el giallo és el que nosaltres anomenem gènere policíac, així, en sentit ampli. En aquest sentit, podem dir que les noveles d’Andrea Vitali en què apareix Maccadò sí que són gialli perquè sol haver-hi un cas per resoldre i el protagonista és un carabiniere i el seu equip. Però està clar que les novel·les que he llegit de Nesbø, per exemple, i les de Vitali, són com la nit i el dia.

Exacte: nit i dia. Nesbø, en general, ens porta històries complicades amb moltes giragonses, en un país que, durant molts mesos, és fosc. Són casos amb poca llum, droga, violència… i en Harry Hole, el seu protagonista, és un home torturat, amb addiccions, difícil de tractar. No és una crítica: els habituals ja sabeu que adoro en Harry i que és el meu preferit. Els tinc tots, inclòs l’últim, que una bona amiga m’ha regalat i que aviat veureu passar per aquí. Però he d’admetre que, en general, les històries de Nesbø són fosques i enredades. I ell no és l’únic. Les històries que he llegit de Ragnar Jónasson (islandès), Hjort & Rosenfeldt (suecs) i Erik Axl Sund (pseudònim de dos autors suecs) són totes per l’estil. No et pots aixecar de la cadira, però et persegueix una angoixa important. És el que en podríem dir noir nòrdic.

I més enllà del noir nòrdic?

Però hi ha vida més enllà d’aquests thrillers. Si feu una ullada a l’entrada de la Wikipedia italiana dedicada a aquest gènere, veureu que hi ha la tira de subgèneres. I un d’aquests, el noir mediterrani, quadra perfectament amb el que a mi m’han semblat les històries de Vitali i de Camilleri (en parlarem més endavant, d’en Montalbano!). Aquí teniu un tros de la definició d’aquest concepte:

“In questo genere, tipicamente ambientato nell’area del sud Europa, il messaggio sociale si accompagna al gusto dell’intrigo poliziesco che qui non è fine a se stesso, ma veicolo per trasmettere un messaggio più profondo.” 

“Giallo”, Wikipedia italiana

Noir mediterrani: llum i històries corals

A cantare fu il cane

Les històries del maresciallo Maccadò són lluminoses, corals, més centrades en les històries quotidianes de la gent de Bellano que no pas en el cas que estan investigant els carabinieri. Sí, el cas existeix, però trobo que és més una excusa que no pas el tema principal dels llibres. Així, l’autor ens porta tot de detalls sobre la vida personal dels protagonistes. Coneixerem la dona del Maccadò i sabrem que està trista perquè a Bellano no fa el temps ni el sol de Calàbria, sabrem quants fills té un dels carabinieri i quina és la rutina del nebot de la tia Antònia, que no està morta (spoiler?).

Si m’ho permeteu, llegir les novel·les d’Andrea Vitali és com veure una pel·lícula italiana en blanc i negre. Hi ha molts personatges que entren i surten, que s’enfaden, que s’estimen… en definitiva, que viuen. La llum mediterrània, l’alegria de viure, el plaer pel menjar… tot de coses que també trobem amb el fantàstic Salvo Montalbano de Camilleri, que he començat a llegir i ja m’ha enganxat.

En resum, us recomano molt llegir les històries d’Andrea Vitali. Us portaran al nord d’Itàlia dels anys 1920 i us oferiran casos i investigació policíaca que serveixen, només, d’excusa per presentar la societat italiana d’aquella època.

Wu Ming, sense nom?

54-wumingHeu sentit a parlar mai dels Wu Ming? Si ens refiéssim del nom, podríem pensar que és un grup de dissidents xinesos que no volen ser reconeguts pel règim… però no és així.

Wu Ming, que en xinès pot voler dir “Sense nom” (o “cinc noms”, segons com es llegeixi), no és un grup xinès. En realitat, es tracta d’un col·lectiu d’artistes italians que no amaguen qui són, tot i que prefereixen dir-se Wu Ming 1, Wu Ming 2, etc. Una mica com el Señor Amarillo i companyia a la pel·lícula del Tarantino, però sense sang pel mig. Podeu trobar més informació al seu blog en italià, al blog en anglès que tenen a Tumblr i, també, una breu explicació en castellà.

Feia temps que havia sentit a parlar d’ells, però mai no me n’havia caigut cap llibre entre mans. Aquest estiu, finalment, ha arribat l’hora i he llegit un llibre que es diu 54. Així, tal qual. Per què? Doncs perquè tot passa durant l’any 1954, en un món que tot just es recupera després de la Segona Guerra Mundial i on els dos blocs dominants es perfilen i hi ha espies amunt i avall.

Aquesta novel·la podríem dir que és un relat coral, ple de personatges que actuen en tres o quatre escenaris diferents però que, en un moment o altre, s’entrecreuen. Cal destacar el Bar Aurora, a Bolonya, un dels escenaris més entranyables del llibre. Si feu una mica d’esforç, hi podreu reconèixer aquell cafè del poble de quan éreu petits. Una altra part molt interessant és la que fa referència a Cary Grant, amb qui es posen en contacte els serveis secrets britànics i que acabarà fent algunes peripècies que no m’hauria imaginat d’ell. Potser és que no conec gaire bé el personatge. I el tercer en discòrdia és el món gàngster, amb un Lucky Luciano excarcerat a canvi de marxar a l’exili, a Itàlia, on continua fent els seus negocis. Podem dir, doncs, que aquest llibre ens serveix per conèixer una part de la història que molts de nosaltres no hem estudiat a l’escola. Els llibres ja ho tenen, això: ens distreuen i, també, ens expliquen coses.

Els llibres d’aquest col·lectiu ja s’han traduït a diversos idiomes amb una fórmula innovadora: us podeu comprar el llibre en paper, però ells mateixos posen a la vostra disposició els seus llibres en format electrònic en diversos idiomes… gratis! Els trobareu en aquest web seu. Si els voleu en italià i amb format epub o mobi, més pensats per a llibres electrònics, els trobareu en aquest altre enllaç.

Canale Mussolini, terra de ningú

A l’entrada d’El llenyater us comentava que m’agraden les sagues familiars. Doncs apa, aquí en teniu una: Canale Mussolini, publicada en castellà per Salamandra com a Tierra de nadie. En aquest llibre, Antonio Pennachi ens ofereix un repàs de la primera meitat del segle XX a Itàlia a través de les aventures i desventures d’una família de pagesos del nord d’Itàlia que han d’emigrar a la zona d’Agro Pontino, una zona pantanosa que en temps de Mussolini es va voler assecar i que va passar a ser cultivable.

Tierra de nadie_Pennacchi
Tierra de nadie

Els Peruzzi són una família supernombrosa (a veure com en dieu, d’una família que té 17 fills!) que viuen en una casa pairal fent de parcers. Quan se’ls acaba el contracte han de canviar de terres i d’amo, tot i que sempre intenten que sigui dins de la mateixa zona.

La història comença amb l’avi Peruzzi, un home que fa coneixença amb els qui seran membres de la cúpula feixista (Mussolini, Rossoni) i amb els quals la família mantindrà els vincles fins al final de la història. L’autor ens va presentant, a poc a poc, els fills de la família: és que en són tants, que si ens els presenta de cop serà difícil que els recordem. Així, tenim en Temistocle, el gran, en Pericle, el valent i “l’estrella” de la família, l’Iseo, l’Adelchi (el que no vol treballar els camps), la Bíssola (una llengua viperina mig boja), la Santapace… i podríem anar dient els noms fins a arribar al narrador de la història, que no sabem ben bé qui és fins al final de la novel·la. No us aixafaré la intriga.

Amb aquesta història, podem veure com van ser els inicis del feixisme italià, com es va consolidar i va convèncer a tothom, i com, al final, ja al final de la segona guerra mundial, els anglesos van arribar a Itàlia i van donar aliments a una població que ja no tenia pràcticament de res i que passava molta gana.

Cal destacar la riquesa de la descripció de la vida familiar al camp, les feines que s’hi fan, l’ambient al cafè (on només hi havien homes), les dones que quan es posaven de dol ja no se’l treien mai més (sempre es mor un o altre)… tot plegat, molt similar a l’ambient que podries haver trobat als nostres pobles en temps de postguerra i, fins i tot, força més endavant.

En definitiva, un llibre interessant si teniu curiositat per la vida a Itàlia, sobretot en les dècades de 1930 a 1950. Jo me l’he llegit en italià al Kindle i, francament, és un plus poder consultar el diccionari sense haver de fullejar cap totxo de llibre.

Sotanes italianes

Ahir em vaig acabar La sesta stagione, de Carlo Pedini. I sí, encara que pel títol no sembli, aquest va de capellans. O, per ser políticament correctes, diré que veiem la història de gran part del segle XX a Itàlia a través dels ulls d’un grup de capellans (comença a la dècada de 1930 i acaba a finals de segle).

En aquest llibre no només veiem l’evolució política i de la societat d’un petit poble (imaginari) de la Toscana, sinó que veiem també com l’avarícia i l’ambició tenen lloc entre els religiosos. En aquest sentit, l’enfrontament entre el “capellà bo” i el “capellà dolent” es manté tot al llarg de la novel·la.

És un bon totxo: gairebé 700 pàgines. No es fa pesat, tot i que en determinats punts els comentaris sobre música o església (i tota la parafernàlia que l’acompanya) m’ha desorientat una mica. El que m’ha agradat més és que, en certa manera, és com veure una d’aquelles pel·lícules de la Sofia Loren amb una Itàlia que, al final, he acabat mig inventant-me…

Al final del llibre, però, hi ha un comentari de l’autor que us podeu saltar. Trobo una mica pedant autocomparar-se amb Joyce i Mann…

En definitiva, no és el millor dels que he llegit, però si teniu curiositat per la història italiana i voleu descobrir-la des d’un punt de vista menys “suat”, us pot agradar. La referència completa la trobareu, per exemple, a amazon.