Etiqueta: literatura italiana

Novel·la negra, novel·la groga

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

El món de la novel·la negra té mil matisos i mil estils. No és el mateix la novel·la americana de tota la vida que la seva cosina britànica, ni les intrigues fosques del nord d’Europa que la vida lluminosa de les italianes. En aquest post em vull centrar en els dos subgèneres que freqüento més:

  • Novel·la negra nòrdica, el que anomenem scandinoir.
  • Policíaca italiana, els coneguts gialli (literalment, grocs).

I tinc una teoria: totes dues branques estan molt marcades per l’ambient, tant el social com el purament meteorològic. Em basaré en les sèries que coneixo per explicar-vos-ho.

El nord: scandinoir

La família escandinava és fosca com una nit d’hivern a Oslo, i els delictes solen ser més sagnants i els motius, més recargolats. El millor exemple és Harry Hole, el detectiu de Jo Nesbø: un desastre trist, torturat i alcohòlic que, tot i així, sap caure bé. Aquí teniu alguns exemples dels llibres que més m’han agradat d’aquest autor:

  • El pit-roig: em va deixar desorientada fins al final.
  • Ganivet: un bon fart de patir (quina mala bava, aquest home).
  • Eclipsi: arrenca amb en Harry tirat en un bar de Califòrnia i em torna a deixar amb un pam de nas.
  • L’hereu: el primer dels llibres d’en Nesbø sense Harry que em va agradar.
  • Minnesota: un llibre que no passa a Escandinàvia i que, tot i això em va agradar. Serà el principi d’una altra sèrie?

Al seu costat hi poso Sebastian Bergman, el psicòleg d’Estocolm amb empatia zero i molt fill de p*** que segueixo, més que res, per saber quina una en farà de grossa. Aquí el repartiment és més coral (en Torkel, l’Ursula, la Vanja, en Billy…), però tampoc s’endinssa da massa en la vida personal de la patrulla. Vaig començar la sèrie amb Secrets imperfectes, un noir gairebé perfecte, mentre que Morts prescindibles em va semblar més aviat un impasse, amb un Sebastian massa reformat.

Tanco el nord amb mencions breus d’autors que no he llegit tant:

  • Erika Falck, de Camilla Läckberg: més quotidiana, però amb un to “políticament correcte” que no espero en aquesta mena de llibres. És la que menys m’inspira.
  • Arnaldur Indriðason i el seu Erlendur Sveinsson, de la policia de Reykjavík: vaig llegir Jar City (Las marismas) amb zero expectatives i em va encantar. Vaig endevinar l’assassí abans d’hora, sí, però la lectura és estimulant i tot queda ben lligat, amb els drames personals de l’Erlendur enmig del fred islandès.
  • Ragnar Jónasson: només l’he tastat, però deixa aquella angoixa que no et deixa aixecar de la cadira. Nord del nord, en estat pur.

El sud: gialli

Per què a Itàlia en diuen gialli (grocs), dels llibres d’aquest gènere? Doncs pel color de les cobertes: el 1929 l’editorial Mondadori va estrenar una col·lecció de novel·la policíaca amb les tapes grogues (“I Libri Gialli”), i el groc va acabar batejant tot el gènere. El nom ja avança que són una altra cosa: el rerefons és molt més lluminós, els crims no acostumen a ser tan macabres i, sobretot, hi ha molt d’entorn (els amics, la família i, importantíssim, el menjar).

El primer gran personatge és en Salvo Montalbano, de Camilleri, que es passa mitja vida lloant l’olor de les coses i fotent-se com el quico en un poble imaginari de Sicília, vora el mar. El poble té nom, Vigata, i està tan ben dibuixat que t’hi sents com a casa. És, amb diferència, el degà dels investigadors italians, amb una sèrie de més de 25 llibres (a part dels spin off), que m’he llegit per ordre.

Al seu voltant hi ha una colla que es fa estimar: el meu preferit és en Fazio, el que posa ordre, i no us perdeu en Catarella, tot candidesa, capaç d’emocionar-se amb un gat orfe.

D’entre tots els casos/llibres, destaco aquests dos:

  • Un gir decisiu (Il giro di boa): una investigació duríssima sobre el tràfic de nens en què, de passada, en Montalbano s’adona que es fa gran (i això dels personatges que envelleixen m’agrada molt).
  • La dansa de la gavina (La danza del gabbiano): el que més m’ha impactat de tota la sèrie. Aquí Camilleri gosa fer desaparèixer en Fazio, i tot l’equip s’ha de posar les piles per trobar-lo i, alhora, resoldre el cas que hi ha al darrere. Un subidón considerable.

De la mateixa escola, però molt més borde, ve Rocco Schiavone, “fill” d’Antonio Manzini: un policia romà desterrat a Aosta que odia el fred, diu tacos com ningú i comença el dia amb un porret a l’oficina. És un dels personatges més poc empàtics i alhora tendres dels gialli i, amb en Camilleri fora de combat, jo diria que Manzini s’ha erigit en el nou rei de la novel·la policíaca italiana.

No treballa sol: hi ha la seva tropa de la comissaria i, sobretot, la Lupa, la gossa inseparable que li roba moltes escenes. Igual que Camilleri, els seus llibres els publica Sellerio i, tot i que us els recomano tots, destaco aquest parell:

  • La costella d’Adam (La costola di Adamo): en Rocco investiga un suposat suïcidi (ho és, o no?), i de passada veiem com s’aprofundeix la seva amistat amb en Pierron. Me’l vaig ventilar en menys de 48 hores.
  • ELP (només en italià): Manzini hi celebra els deu anys del personatge, amb en Rocco i la seva tropa en plena forma. A més, hi ha un personatge una mica extravagant que ho fa molt i molt divertit.

Tanco els italians amb tres mencions breus:

  • Ernesto Maccadò, d’Andrea Vitali: l’únic casat del grup, ambientat a mitjans del segle XX prop del llac de Garda, amb una recreació històrica preciosa i casos que no sempre impliquen una mort. A cantare fu il cane i Olive comprese són bons punts d’entrada.
  • Imma Tatarani, de Mariolina Venezia: l’Imma és fiscal substituta a Matera (Basilicata), baixeta, amb un sentit de la moda peculiar i sempre amb tacons d’agulla. Cau simpàtica o tot el contrari, segons el moment. El primer de la sèrie em va encantar: Come piante tra sassi. 
  • Cristina Cassar Scalia: té dos personatges en dues sèries separades, totes dues a Sicília. Per una banda, la Vanina Guarrasi, una vicequestora jove i ben actual a Catània (ja en porta tres o quatre llibres, amb traducció al castellà); per l’altra, en Scipione Macchiavelli, protagonista masculí d’una sèrie històrica ambientada a la Sicília dels anys seixanta. Potser segueix els passos de Camilleri?

Per on començar

El meu consell, com sempre, és començar pel primer volum de cada sèrie i anar tirant. Però si voleu una drecera, aquí teniu la meva:

  • Nord torturat: El pit-roig (Harry Hole).
  • Nord coral: Secrets imperfectes (Sebastian Bergman).
  • Nord glaçat: Jar City (Erlendur Sveinsson).
  • Sud lluminós: La veu del violí (Salvo Montalbano).
  • Sud amb mala bava: La costola di Adamo (Rocco Schiavone).

Total, que dins una mateixa etiqueta (“novel·la negra”) hi caben la nit i el dia. Vosaltres, de quin color la voleu, la vostra? Groga o negra? Heu llegit algun llibre d’aquests personatges?

Oficines, deliris i mots encreuats: benvinguts a “Ferrocarrils de Mèxic”

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Aquest no és un llibre breu. Té 664 pàgines plenes de salts, digressions, personatges, diàlegs, situacions absurdes i referències històriques. I, tot i així, no es fa pesat de llegir. Trobo que és una aposta valenta de l’editorial La segona perifèria, que ha decidit publicar-lo en català amb una traducció de Pau Vidal que fa de molt bon llegir.

Tot comença amb un encàrrec totalment absurd: som a la República de Salò l’any 1944, i el soldat Cesco Magetti rep l’ordre de fer un mapa de… la xarxa ferroviària de Mèxic. Tal qual. A partir d’aquesta premissa, la història es desplega com una mena de trencaclosques narratiu i polític que combina el deliri, la crítica social i una mirada mordaç sobre la burocràcia i l’absurditat de determinades estructures de poder.

El protagonista, en Magetti, és un jove soldat que té mal de queixal i es veu atrapat en una cadena d’ordres absurdes que ningú no qüestiona. Però el llibre no es limita a la història d’aquest noi. Ben aviat entren en escena tot un seguit de personatges, cadascun amb la seva pròpia veu, el seu estil, i sovint amb les seves bogeries particulars. El resultat és una novel·la coral plena de picaresca i referències històriques que va i ve en el temps i l’espai per crear una mena de tapís narratiu molt ben teixit.

Hi ha escenes surrealistes que funcionen com petites faules sobre la naturalesa humana i els mecanismes de poder: una fàbrica que produeix colors que afecten l’estat d’ànim de les persones, un edifici d’oficines on és impossible no perdre’s (una metàfora prou clara del sistema burocràtic que retrata) o un episodi amb mots encreuats que el traductor ha hagut de resoldre de manera gairebé artesanal.

També hi ha sorpreses que em van fer somriure, com ara un personatge anomenada Carme que es dedica a traduir Eiximenis a l’italià. I també hi ha petites píndoles d’humor que apareixen en els moments més foscos o més reflexius. Perquè sí: entre tanta digressió, hi ha espai també per a moments de lucidesa, de crítica a l’obediència cega, a les estructures que perpetuen la mediocritat, al feixisme de fons i de forma.

Pel que fa a la traducció, he de dir que en Pau Vidal s’ha marcat una feinada espectacular, tan per la llargada com una sèrie d’elements complicats que van des de fragments en què els personatges parlen amb dialectes o variants lingüístiques diferents de l’estàndard fins a coses tan currades com la traducció/adaptació d’uns mots encreuats. Aplaudeixo amb les orelles!

A la web de l’editorial defineixen Ferrocarrils de Mèxic com una festa per als lectors i com a “novel·la tentacular”. I és una manera molt bona de definir-la: hi ha un cos central, però les subtrames s’allarguen com tentacles i generen petits relats, veus que apareixen i desapareixen, trames secundàries que de cop esdevenen protagonistes. El llibre demana temps, però val molt la pena fer l’esforç, sempre que us deixeu portar per la narrativa de Griffi.

En resum: si teniu ganes de perdre-us en una lectura extensa, amb moltíssimes capes i un cert esperit juganer, Ferrocarrils de Mèxic és una proposta excel·lent. Ideal per a lectors amb ganes de deixar-se sorprendre, amb gust per la sàtira i amb certa tolerància a la disbauxa narrativa.

“Un, ningú i cent mil” de Pirandello: reflexions sobre la identitat

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Un, ningú i cent mil, de Luigi Pirandello, és una novel·la molt singular de l’autor italià, i la podem llegir en català gràcies a edicions de la ela geminada, amb traducció de Marina Laboreo. Es tracta d’una novel·la filosòfica que posa sobre la taula un tema universal: la identitat i la percepció que els altres tenen de nosaltres.

El punt de partida és sorprenentment banal. El protagonista, Vitangelo Moscarda, s’adona que té el nas guerxo. Quan la seva dona li ho confirma i, de pas, li afegeix tota una llista de defectes que ell mai havia vist, la seva vida es capgira. De cop s’adona que la imatge que té de si mateix no coincideix amb la que tenen els altres, i encara més: cadascú el veu d’una manera diferent.

Aquest descobriment desencadena un seguit de reflexions sobre la identitat. Som qui pensem que som, o som el que els altres projecten en nosaltres? Podem ser la mateixa persona per a tothom? O som “un” per nosaltres, “ningú” quan intentem reconciliar totes les versions, i “cent mil” perquè cada mirada ens recrea d’una forma diferent?

Pirandello: entre la narrativa i el teatre

Llegir Un, ningú i cent mil és una experiència peculiar. Tot i que es presenta com una novel·la, en molts moments sembla més aviat un monòleg teatral. Pirandello, que també va ser dramaturg i va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1934, sap traslladar al text el ritme i la intensitat de la paraula dita a escena.

Això pot desconcertar el lector (a mi em va desconcertar, vaja). Més que una trama plena de diàlegs i acció, trobem un discurs llarg i ple de cabòries. Però quan entres en el joc, el llibre té una força indiscutible.

Una lectura que fa pensar

He de reconèixer que en alguns moments m’ha despistat, però també m’ha atrapat la seva capacitat de fer-me reflexionar. Al cap i a la fi, és una obra que sacseja la manera com ens entenem a nosaltres mateixos. Què som, realment? La nostra pròpia imatge? El reflex que projectem? O una suma de totes les percepcions? El final (tranquils, no us faré espòiler) és coherent amb tot aquest viatge i dona sentit a la trajectòria del protagonista.

Un, ningú i cent mil no és una lectura fàcil ni ràpida. Si busqueu una trama clàssica amb acció i personatges, potser us descol·locarà. Si, en canvi, us atrauen les obres que qüestionen la identitat i us agrada deixar-vos interpel·lar per la filosofia, aquesta és una lectura molt recomanable.

Come piante tra sassi, de Mariolina Venezia

On Per sifuroIn 4 estrelles3 comentaris

Aquest llibre em va arribar de rebot, quan menys me l’esperava. Farta de llibres tristos i a mitja lectura conjunta de “Rebecca”, necessitava alguna cosa que no se’m barregés amb la LC i que em donés una mica de ritme i alegria.

I, com a resposta a una història que vaig penjar, un amic em va recomanar Come piante tra sassi, primer llibre de la sèrie que Mariolina Venezia dedica a la fiscal substituta Imma Tatarani, nascuda i resident a la Basilicata, al sud d’Itàlia, en exercici a Matera.

Segons com, cau simpàtica, però també pot ser tot el contrari. És baixeta (segons diuen en italià: alta un metro e uno sputo) i el seu sentit de la moda és peculiar. Sempre va amb tacons d’agulla. Ara bé, no s’encongeix davant de ningú per aconseguir el que vol. I què vol? Investigar un cas. Perquè ella, en realitat, volia ser poli però no va poder entrar.

Total, que, amb l’excusa d’investigar l’assassinat d’un noi jove (us sorprendrà saber qui ha sigut l’assassí), l’autora ens presenta la família de l’Imma, amb una sogra insuportable i una filla en plena adolescència. L’entorn de Matera i els negocis de la “mala vita” (vamus, la màfia), i moltes altres coses.

M’ha agradat especialment la presentació del context laboral, ja que anirem coneixent tot de companys de feina que sembla que poden tenir un pes en els llibres següents, des del tros d’home que té per ajudant i xofer fins a la secretària que treballa el mínim, passant per col·legues que són antigues companyes d’escola.

Ara hauré de llegir-me la resta de llibres i veure la sèrie, que teniu gratis a rtveplay. Si llegiu en italià, aquest és bon candidat per al proper #agostitalià! (Iniciativa per llegir llibres de literatura italiana cada agost.)

Novel·la policíaca en groc i negre

On Per sifuroIn Llibres, recomanacionsDeixa un comentari

Arran de la publicació a Instagram (@lilladeserta) de la ressenya sobre Eclipsi, el tretzè volum de la sèrie Harry Hole, algú va preguntar per quin dels llibres d’en Harry caldria començar (o quins llegir-se) i a partir d’aquí vaig dir que faria una entrada amb els meus favorits no només d’aquest noruec tirant a impresentable, sinó també de dos il·lustres italians: Schiavone i Montalbano. Intentaré, doncs, fer una petita diferenciació entre scandinoir i gialli i donar-vos una llista dels meus preferits per si us interessen de cada a Sant Jordi. 

El groc i el negre

El món de la novel·la negra té mil matisos de color i mil estils diferents. No és el mateix la novel·la americana de tota la vida que la seva cosina britànica, ni les intrigues del nord d’Europa que la vida lluminosa de les novel·les italianes. Per no parlar de la policíaca xinesa, que a mi no m’acaba d’entrar. Em consta també que n’hi ha a Japó i a Corea, però encara no m’hi he estrenat.

En aquesta entrada us vull parlar únicament dels dos subgèneres que freqüento més: la novel·la negra nòrdica (scandinoir) i la novel·la policíaca italiana (gialli). Per fer-ho us parlaré de les 6 sèries que més o menys segueixo:

  • Del nord: Harry Hole, Sebastian Bergmann, Erika Falck.
  • Del sud: Salvo Montalbano, Rocco Schiavone, Ernesto Maccadò.

Tinc la teoria que totes dues branques estan molt influïdes per les condicions ambientals en el sentit més ampli: variables sociales, però també meteorològiques. Fem-hi una ullada.

Scandinoir o noir nòrdic

La família escandinava és fosca com una nit d’hivern a Oslo (o a Reykjavík, o a Estocolm… ). Els delictes solen ser més sagnants i complexos; els motius, més recargolats. Sempre em quedo amb la sensació que hi ha alguna cosa en la foscor, una ment molt malèvola que ho embolica tot. Només cal veure les novel·les que ens va deixar escrites Stieg Larson: eren fosques, macabres, depriments. 

Si repassem la sèrie de Harry Hole, de Jo Nesbo, podem veure que és un personatge trist, torturat, sense esperança en el futur. Fins i tot quan les coses li comencen a anar bé el seu autor li fot castanya. Les seves pèrdues de consciència motivades per l’alcohol són llegendàries. És destraler, sense cap mena d’amor per la (seva pròpia) vida. Les víctimes pateixen molt abans de morir. Tot plegat, un drama que se sol desenvolupar a Oslo i rodalies (amb algunes excepcions notables) partint d’un personatge central tirant a desequilibrat que, tot i això, adoro. Potser per tot això, tot i que Michael Fassbender és un gran actor, no em va convèncer fent de Harry: té una mirada massa lluminosa.

En Sebastian Bergman és suec i té molts pocs seguidors que l’estimin. “Fill” de Hjorth i Rosenfeldt, creadors de sèries de televisió com “Bröen” (The bridge), és un psicòleg amb empatia zero per la gent que fa el que li rota sense tenir en compte els sentiments de ningú. A diferència de l’adoració que tinc per seguir en Harry, en aquest cas el segueixo perquè necessito saber quina una en farà de grossa. Treballa com a psicòleg a Estocolm i ajuda la policia a resoldre determinats casos d’assassinat, però sincerament no entenc com pot dedicar-se a ajudar ningú perquè és d’aquella gent que enerva de del primer dia. 

L’última del trio és l’Erika Falck, creada per Camilla Läckberg, també sueca. Comparada amb els altres dos és un pes mosca, i diria que en aquest cas l’autora ens acosta més el dia a dia de l’Erika. No hi ha tanta foscor, i m’atreveixo a dir que la finalitat no és només desxifrar els casos, sinó retratar la vida d’una dona que té fills i treballa, i demostrar que encara queda cosa per fer. A part d’això, té un cert to “políticament correcte” que no espero trobar en aquesta mena de novel·les, i potser per això és la que menys m’inspira.

Hi ha altres il·lustres personatges en aquest àmbit, com ara Varg Meum (de Gunnar Staalesen, noruec), Carl Mørck (de Jussi Adler-Olsen, danès) o Ari Thór (de Ragnar Jonasson, islandès), però encara no els conec gaire.

Gialli

Per quins set sous a Itàlia anomenen gialli (grocs) aquestes novel·les? No ho sé, però amb això ja veiem que són una mica diferents de les escandinaves. I és que el rerefons d’aquestes obres és molt més lluminós que el de la branca nòrdica. En general, els delictes i assassinats no són tan macabres (tot i que hi ha sang pel mig, és clar), i per més que serveixen de pal central del paller també tenen molta importància les circumstàncies dels investigadors, els seus amics i familiars (i fins i tot, en algun cas, les mascotes). Així, quan la investigació està en marxa podem trobar-nos que l’autor se’ns emporta en una altra banda. Ah, i té molta importància el menjar! 

Montalbano, per exemple, es passa mitja vida lloant l’olor de les coses i fotent-se com el quico. Menja gairebé sempre al mateix lloc, i té una dona de fer feines que cuina com els àngels. Viu en un poble imaginari de Sicília, a la vora del mar, i el seu autor, Andrea Camilleri, va escriure 27 llibres per a la sèrie normal i 3 o 4 spin-offs. És un plaer llegir-lo perquè aconsegueix situar-te a l’illa i t’acosta els personatges fins al punt que et sembla d’estar parlant amb ells. Hi ha personatge entranyables i altres més petardos, però tots es fan estimar (no hi he trobat ningú que realment no suporti). En alguns capítols apareixen problemes que afecten l’illa, com ara el drama dels immigrants que arriben en pasteres i les màfies que els controlen, o, parlant de màfia, la famosa Cosa Nostra, que apareix de refilada.

Un altre que menja, però no tant, és Rocco Schiavone, creació d’Antonio Manzini. Schiavone és un policia romà que fa una pífia important i, com a càstig, el “desterren” a Aosta. No li agrada estar-s’hi: fa fred, sempre plou o neva i tot li sembla malament. Tot són “tocades de collons” (no sé com ho diuen en català, però en italià fan servir la meravellosa expressió “rottura di coglioni”) i diu molts més tacos que Montalbano. És un tio mig delinqüent i molt borde (però com tots els bordes té el seu corasonsito) i per “enfocar” bé el dia es fuma un porret a primer hora del matí, tan bon punt arriba a l’oficina. En aquest cas diria que també es retrata la divisió nord-sud italiana, més forta del que ens pensem. I tornant al menjar, aquest no cuina ni que el matin i dona molta importància a l’esmorzar, que sol ser un cafè i un entrepanet o un croissant (algun dia faré un estudi de les seves valoracions sobre la qualitat d’aquests productes).

El tercer en discòrdia és Ernesto Maccadò, sortit de la ploma d’Andrea Vitali. Aquest actua a Belluno, a la zona del llac de Garda (Veneto) i el menjar li fa la dona. És l’únic dels tres que està casat, i les seves històries passen a mitjans del segle XX. Hi trobarem, doncs, una recreació històrica important i molt interessant, amb casos que no sempre impliquen mort. És interessant, doncs, tant des del punt de vista policíac com de del punt de vista històric. No l’he llegit tant com els altres, però és prou entretingut! A part d’aquests tres, a Itàlia hi ha la tira de personatges/autors de gialli. Jo diria que cada ciutat té el seu. Tenim Proteo Laurenti a Trieste, però també Bordelli a la Toscana i tants altres que tinc pendents, com ara Mina Settembre, una dona que desenvolupa la seva activitat a Nàpols. Si teniu curiositat, podeu anar a la llibreria Le Nuvole, on tenen tot una secció dedicada a aquest gènere amb llibres per a cada província d’on és cadascú: podeu ver la volta a Itàlia només llegint-los.

Llibres destacats de les sèries

Com a bona cap quadrat que sóc, quan algú em pregunta quin llibre li recomanaria d’alguna d’aquestes sèries jo li dic que “el primer, per anar seguint”. De tota manera, soc conscient que no tothom se’ls vol llegir tots, o sigui que tot seguit us cito els que més m’han agradat o considero que destaquen. 

Harry Hole

  • El pit-roig
  • El redemptor
  • El pack format per: “Set”, “Ganivet”, “Eclipsi”

Sebastian Bergmann

  • Secrets imperfectes
  • Morts prescindibles

Salvo Montalbano

  • Il ladro di merendine
  • Un filo di luce
  • El menys recomanable és l’últim, Riccardino, que l’autor va escriure 20 anys abans de morir.

Rocco Schiavone

  • Pista negra (Pista nera)
  • Hagan juego (Fate il vostro gioco)
  • Ah, l’amore l’amore

Ernesto Maccadò

  • Olive comprese
  • A cantare fu il cane

I fins aquí les recomanacions per al Sant Jordi d’enguany. N’heu llegit algun, d’aquests? Què us ha semblat? Si teniu alguna aportació, podeu escriure als comentaris!