Quanta, quanta guerra: Mercè Rodoreda

Llegir Rodoreda és saber que el llibre té pràcticament tots els número per agradar-me. Ja n’hi he llegit uns quants, i l’únic que no m’ha agradat és La mort i la primavera. Per això vaig començar Quanta, quanta guerra amb optimisme i una certa alegria (tot i el títol) i he de dir que La Jefa no m’ha decebut: aquest és un llibre preciós i molt emotiu, pels temes que toca.

No, no hi veureu les bombes en directe. Tot i que en certs moments em ressonava a Incerta glòria, en el llibre que ens ocupa veiem la guerra a través del que hi ha al darrere: els morts al riu, els fills que moren a la guerra… Tot vist amb els ulls de l’Adrià, un noi que es passeja pel país en plena guerra i, així, ens fa de testimoni de tota la bestialitat d’una guerra civil. Així, doncs, podem dir que el llibre ofereix refugi a diverses històries que, d’una manera o altra, tenen a veure amb la guerra i el que els dona una estructura comuna és que l’Adrià passa de l’una a l’altra.

Dit això, no sé com explicar-vos més del llibre perquè, com deia, són històries diverses. El que sí que voldria fer, però, és donar-vos uns quants detalls perquè veieu com, a partir de les petites coses, l’autora ens fa present la guerra.

Per exemple, al principi hi ha un moment en què el protagonista marxa cap al front amb la camioneta que em recorda quan en Quimet de La Plaça del Diamant marxa a la guerra. Seguint amb el fil de La plaça, hi ha una descripció de la missa que m’ha fet pensar en la Colometa quan parla dels coloms i se li’n va el cap. I si seguim amb les referències a Gràcia, ha estat deliciós veure la menció de les vaqueries del barri, alguna de les quals (ja sense ús) encara es podien veure no fa tants anys.

Rodoreda té una capacitat descriptiva magnífica i és capaç de portar-nos una cosa tan senzilla com una sopa o un gos amb un llenguatge proper i poètic. Us copio aquest tros perquè veieu què vull dir:

“El plat era fondo, envernissat, amb el cantell guarnit de flors pintades; me les mirava tot menjant, assegut a la pedra de la llar perquè ningú no m’havia dit que m’assegués a taula. D’aquella sopa grassa i calenta me n’hauria menjat set olles.”

I així anem veient els morts que suren al riu, el gos que fa companyia al noi, el drama de la mort dels fills… Tot plegat, històries molt tristes que encara són més tristes perquè sabem (o ens podem imaginar) que tenen un fons de veritat.

És un llibre molt bonic, molt diferent de Mirall trencat o La plaça del Diamant o Jardí vora el mar o El carrer de les camèlies, tots situats en entorns on la vida en societat té una forta presència i en què el focus està en la vida dels protagonistes. Aquí, el protagonista serveix únicament de nus per a un llibre molt diferent d’altres coses de La Jefa, però que convé llegir per no oblidar. Un 10 per a Rodoreda.

Bi Feiyu: desterrament, dones amb força

Bi Feiyu és un autor que es mereix un lloc entre els destacats però que, no sé per què, no acaba d’entrar a casa nostra. De fet, no sé per què em sorprenc: altres autors que ja hem comentat i que claríssimament són primeres espases tampoc entren.

Amb aquest autor aprofundim la generació d’autors com Yu Hua o Yan Lianke, de qui ja us he parlat, i Su Tong, de qui també parlarem més endavant. Es tracta d’autors nascuts la primera meitat de la decada de 1960 que van viure en la pròpia carn (i amb coneixement) l’animalada que va ser la Revolució Cultural.

En el cas de Bi Feiyu, nascut a la província de Jiangsu el 1964, els seus pares van ser acusats de “ser de dretes” i els van enviar al camp perquè es “reeduquessin”. Sí, en aquell moment era habitual enviar al camp gent de les ciutats que el govern considerava poc fidels al règim. Se suposava que viure amb els camperols i en contacte amb les rutines de la vida agrària els faria entrendre la seva “equivocació”.

Aquesta pràctica ha influït molts escriptors que van viure-la en primera persona o a través de coneguts, i ha generat un corrent important en les obres literàries xineses. En teniu exemples en obres com la conegudíssima Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie.

Obra i temes

L’experiència vital ens acaba marcant a tots. En el cas dels escriptors, i especialment en els escriptors xinesos de la generació de Bi Feiyu, això és molt evident. En el cas que ens ocupa, les seves obres reflecteixen aquesta convivència amb la vida al camp, el desterrament.

Per altra banda, Bi Feiyu també és un autor amb una gran habilitat per retratar la dona. Si el llegiu, veureu que té personatges femenins forts, i que en alguns casos els situa al centre de les seves històries i les fa protagonistes.

Aquí al bloc hem ressenyat algunes de les seves obres més destacades, i hi afegeixo la seva obra més coneguda:

Com podeu veure pels títols, la gran llàstima és que tenim zero obres de Bi Feiyu traduïdes al català. Així, doncs, haureu de recórrer a altres idiomes per poder-hi accedir: hi ha alguna cosa en castellà, però és en francès en l’idioma que té més obra publicada, seguit per l’italià i l’anglès.

De fet, la primera obra de les que cito en castellà (Las feroces aprendices Wang) és una traducció mediada: no s’ha traduït directament del xinès sinó que la traducció castellana s’ha fet a partir de la traducció francesa. Aquest és un mètode que cada vegada es fa servir menys, però que de tant en tant encara s’utilitza. Finalment, Ópera de la luna és una de les seves obres més conegudes i té traducció directa al castellà.

Tanco l’entrada dient que Bi Feiyu també és conegut pel gran nombre d’adaptacions que s’han fet de les seves obres. Així, doncs, podem destacar que Shanghai Triad i Les aveugles han estat adaptades al cinema i, fins i tot, la primera ha participat al Festival de Berlín, on va guanyar l’Os de Plata. També s’han fet sèries de televisió de l’última i alguna obra de teatre.

Podem dir, doncs, que és un autor conegut en diversos entorns i que espero que algun dia puguem llegir a casa nostra. Mentrestant, si podeu llegir en altres idiomes, us recomano que el busqueu!

Propostes per a Sant Jordi 2022

Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar // però sol s’avorria molt i sortia a jugaaaar…

El drac de Sant Jordi no era tan bon minyó com en Puff, però la veritat és que de la seva mala bava n’ha sortit una tradició ben bonica que, tot i tenir un cert caire comercial, sempre dona excuses per comprar llibres (amb descompte), i crec que això és bo.

Segur que a aquestes alçades la majoria ja sabeu quins llibres us voleu comprar o potser sou dels qui es deixen seduir sobre la marxa. Tot i això, em permetré donar-vos unes quantes idees per si us agafa un atac de dubtes d’última hora. Bàsicament, es tracta de llibres que m’han agradat molt i que crec que poden agradar a més gent (sí, de vegades em llegeixo fricades que el gran públic segur que no apreciaria).

Com altres vegades, ho dividiré en dos blocs: literatura xinesa (i sinòfona) i literatura de la resta del món.

Literatura xinesa

Sí, si em seguiu a Instagram (@lilladeserta) o al Twitter (@xines_cat) a hores d’ara ja deveu saber que la literatura xinesa és la meva especialitat (aquí us explico per què). Com que darrerament veig que hi ha un cert interès per descobrir la literatura traduïda del xinès, aquí teniu sis llibres que us poden atraure:

Si ja us heu llegit els llibres de Yan Lianke i de Yu Hua que us proposo, no dubteu a mirar què hi ha en altres llengües per continuar-los descobrint. Són els dos millors autors en actiu de la Xina continental, i els trobareu en l’idioma que vulgueu… menys en català. Yan Lianke, per exemple, ho té pràcticament tot publicat en castellà amb Automática Editorial. Yu Hua també està molt en castellà (per exemple: ¡Vivir! amb traducció de la genial Anne-Hélène Suárez).

La selecció continua amb una autora taiwanesa i un llibre de violència domèstica que està molt bé, tot i que no és per a tots els estómacs, i passo a dos dels autors més importants del segle XX: Lu Xun i Ba Jin. Hem parlat anteriorment de tots dos i us recomano els seus llibres estrella en català, tot i que podeu trobar-ne altres coses en altres idiomes.

Tanca la llista Yiyun Li, autora nascuda a la Xina i que va emigrar als Estats Units. Escriu en anglès, o sigui que podeu llegir-vos-la directament en versió original! Si no us hi atreviu, teniu tots dos llibres en castellà (i el primer, en català!).

Literatura d’arreu

Aquest apartat està molt ben cobert per altres bloggers i bookstagramers, o sigui que intentaré evitar les novetats i les obres més vistes. Així, doncs, incorporo algunes peces de fons d’armari (algunes reeditades ara en català), i lectures en diverses llengües:

Com podeu veure, obro amb els meus autors americans preferits, Whitehead i Franzen. Són la nit i el dia, l’Amèrica blanca i la negra, però tots dos tenen una escriptura meravellosa que t’embolica i t’empeny a llegir, i els podeu llegir en català, castellà i anglès. Si us atreviu amb la versió original, són de lectura exigent però molt gratificant (sobretot Whitehead, de qui s’ha de llegir TOT). Després passo a l’altre extrem: literatura de fons rural amb Abgarian, una veu poc coneguda a casa nostra que ens parla des d’Armènia.

Passem a la secció del “fons d’armari” i, del fons del fons de tot, traiem Jane Eyre, un llibre que té més 175 anys però que continua enamorant pràcticament tothom qui el llegeix. Igual que amb els primers, si podeu, llegiu-vos-el en anglès; si no, no patiu: s’acaba de reeditar una traducció de Marta Pera-Cucurell que segur que farà les vostres delícies. Després, podeu veure la peli amb el magnífic Fassbender.

A continuació, l’última secció de la llista és per escombrar cap a casa amb un trio ben divers. D’un calaix més avall encara que la Jane apareix en Tirant, clàssic entre els clàssics, conte de contes, novel·la d’aventures i d’embolics alhora, que mereix molt la pena llegir. Un truc per als mandrosos: agafeu la versió en català actual de Màrius Serra perquè, a part que està super ben escrita i en català modern, té uns “itineraris” rotllo “tria la teva aventura” que us faran llegir únicament els capítols essencials. Si us atreviu amb la versió original, trieu l’edició de Editorial Barcino, acabadeta de sortir. En canvi, del prestatge de dalt de tot agafarem Guilleries, que és un dels llibres més nous que m’he llegit i ens porta una història obscura i onírica alhora que és tot un 5 estrelles.

I, ara sí, tanco amb ella, la més millor, l’autora a qui podria escoltar per sempre, la jefa:

Mercè Rodoreda

Si encara no us heu llegit La plaça del Diamant, ja va essent hora. Si ja ho heu fet, hi ha tot d’obres que valen molt la pena, i jo diria que Mirall trencat és una de les més reeixides. Si esteu seguint el #RepteReducte2022 a Instagram, aquest any no us escapareu de llegir aquesta autora!!!

I jo, què?

Jo, per Sant Jordi, em deixo portar bastant pel que veig a les paradetes, em deixo aconsellar pels editors… o sigui que no se sap mai amb què tornaré a casa. En tot cas, aquí teniu els quatre que em criden l’atenció:

  • Pont aeri, de Víctor Recort.
  • Ja estem morts, de Xavier Aliaga.
  • Terres mortes, de Núria Bendicho.
  • Retrat de Mercè Rodoreda, de Mercè Ibarz (of course!!!!)

Espero que no plogui massa i que tots plegats puguem fer una bona passejada.

Bon Sant Jordi!

POSTDATA: al final, dels quatre de la meva llista, només vaig comprar Terres mortes; això sí, en vaig comprar força d’altres!

La trena de la meva àvia, d’Alina Bronsky

Pel que veig, Alina Bronsky té una especial habilitat per crear àvies fortes. Ja ho va fer amb la Baba Dúnia, i ho ha tornat a aconseguir amb la Margo de La trena de la meva àvia. Com en l’ocasió anterior, aquesta història ve traduïda per Ramon Farrés i publicada per l’editorial Les hores i, també, és una història deliciosa que es llegeix en un no res i, en certs punts, emociona.

És inevitable fer paral·lelismes amb l’àvia més estimada de les meves lectures dels últims anys, i mentre trobo que la Dúnia és perseverant i tossuda, em fa l’efecte que la Margo arriba encara més enllà amb la seva tossuderia i es converteix en una capitana manaies que no accepta un no per resposta i que gairebé sempre es veu per sobre dels altres. No us ho prengueu ben bé com una crítica o com un defecte, no. La Margo té les seves històries i és incapaç de donar la raó als altres. A més, hi ha una història de fons que no sabem d’entrada i que la fa ser superprotectora, especialment amb el seu net, en Max.

Context, sisplau!

En Max, l’àvia i l’avi han emigrat a Alemanya. S’allotgen en una residència per a refugiats i intenten recomençar la seva vida. El nen a escola, l’avi fent feinetes diverses i l’àvia… organitzant la vida dels altres. Amb el temps, també ella anirà evolucionant, però al principi la seva única preocupació és el cuinar, netejar i cuidar el net. Aquesta preocupació és tan obsessiva que, a estones, la fa insuportable. Penseu que per a ella, les coses a Alemanya no funcionen com toca, els metges i mestres són incompetents, els aliments no són bons… i, clar, arriba un punt que penses “però aquesta dona és boja, com pot ser que a Alemanya no rutllin les coses?”. Arribarà un punt, però, en què veus el per què de tot plegat (i flipes amb l’àvia).

Mentrestant, en Max va a escola i es relaciona amb els nens alemanys, i amb la Vera, la filla de la Nina. Qui és, la Nina? Doncs és un personatge clau per al tombant que agafa la història quan té un fill. I a qui s’assembla el fill? A l’avi. Encara que ho sembli, no és spoiler, ja que això, tal qual, ho podeu trobar a la contracoberta del llibre. A partir d’aquest naixement, tot plegat canvia i veiem com el personatge de la Margo creix encara més.

En definitiva, Bronsky ens porta una nova història amb una protagonista forta, dura, que no dubta a manar i donar ordres per aconseguir els seus objectius i que es complementa amb una sèrie de secundaris de luxe que aparentment no hi són, però que adquireixen importància a mesura que avança el llibre o, més ben dit, els veiem sota una nova llum.

Un cop més, doncs, Les hores l’encerta amb aquesta història que no necessita allargar-se massa per fer-nos arribar al cor la història de la iaia de la trena. Si encara no sabeu quin llibre regalar-vos o regalar per Sant Jordi, aquest el disfrutareu i us farà quedar molt bé!

I del cel van caure tres pomes, Nariné Abgarian

Aquest és un llibre petit, en el sentit que explica històries menudes, del dia a dia, però és un llibre gran, immens, en el sentit que et transporta a lloc i et fa sentir molt a prop del que explica. Podem dir, doncs, que I del cel van caure tres pomes és un èxit de la seva autora, Nariné Abgarian, però també de la traductora, la Marta Nin. Sense traducció no ens arriben les històries, per més bones que siguin.

És, també, un èxit i un encert de Comanegra, una editorial que no he llegit gaire fins ara i que, amb aquest llibre, m’ha vingut ganes de conèixer millor. Ja tinc al cap un parell de llibres que segurament cauran per Sant Jordi, i n’hi ha d’altres que vaig veient passar per Instagram, tots amb molt bona acollida entre els lectors.

Però anem al gra: de què va, aquest llibre? per què m’ha agradat tant?

Una història, moltes històries

Comencem per fer un breu resum de què explica I del cel van caure tres pomes: amb aquest llibre viatgem a un poblet perdut a les muntanyes d’Armènia i veiem com hi viuen una colla d’avis, ja que els joves han marxat o han mort a la guerra o amb una gran fam. Així de senzill.

La bellesa d’aquest llibre, però, és que una cosa que, en principi, podria semblar totalment banal, quotidiana, se’ns explica amb detall, dolçor i estimació. D’una banda, les descripcions hi són molt importants: podem veure les cases de pedra, mig enrunades (com, de fet, en alguns pobles de ca nostra), els paisatges, les muntanyes… tot és com si hi fóssim. D’altra banda, però, l’autora no es conforma amb explicar-nos el dia a dia dels protagonistes d’una manera plana i lineal, sinó que ens farà anar endavant i endarrere en el temps, ens farà centrar en un o altre personatge i, a partir d’això, ens explicarà les relacions que hi ha entre ells, les seves famílies i, en definitiva, des de la seva perspectiva, part de la història d’aquest poblet i del país on s’emmarca. Confesso que, per situar-me, vaig fer un parell de quadres de personatges amb la relació que hi havia entre ells, ja que a estones tira enrere i enrere fins arribar a l’àvia o el besavi del personatge que ens ofereix perspectiva en aquell moment.

Ja n’hi ha prou, amb tot això, per donar-li 5 estrelles, amb lu rància que soc jo? Doncs sí. Els personatges són entranyables. La recreació del poble és magistral (la meva família ve d’un poble petit, i m’ha semblat trobar-hi ecos), incloses les relacions de veïnatge i parentiu entre uns i altres. Els fragments d’història armènia que afloren entre una cosa i altra també me’ls he begut amb ànsia. I, per què no dir-ho, ha estat una excusa magnífica per trastejar amb el Google Maps, ja que aprofito qualsevol excusa per entrar-hi i viatjar, gratis, a altres llocs.

En resum, m’he quedat amb ganes de llegir més coses de l’autora i us el recomano molt. Directe a la llista de propostes per a Sant Jordi!