Llibres de quatre estrelles!

Hi ha llibres que, tot i agradar-me, no arribo a comentar al bloc. De vegades, el motiu és tan simple com que no trobo temps per fer-ho. En altres casos, queden soterrats sota altres llibres que llegeixo després, i quan vull parlar-vos-en ja no recordo els detalls suficients per fer-ne una bona entrada.

Es dóna el cas que tinc tres llibres que considero de quatre estrelles, però que no he arribat a comentar. I he pensat que valia la pena agrupar-los i parlar-ne una mica. Són aquests:

  • Las vacas de Stalin
  • La ciudad de los prodigios
  • Memoria del buit

Las vacas de Stalin, de Sofi Oksanen, és un llibre excel·lent que ens explica la vida dels emigrants estonis a Finlàndia. Aquesta autora, tot i que és força jove, té una gran capacitat per recordar la història del seu país i sap enganxar-te a les seves novel·les. També són molt interessants Quan van desaparèixer els coloms i Purga, que em vaig llegir abans d’arribar a L’illa deserta. A La tormenta en un vaso trobareu una explicació més profunda sobre el segon que us cito. I… al lloro! Aquest setembre es publica una nova obra d’ella en anglès. No sé si algú té previst publicar-lo en català: si ho sabeu, xiuleu!

La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, és una gran obra que ens parla de la nostra ciutat, Barcelona, i ens la retrata d’una manera que jo desconeixia. Em va agradar tant que hauré de buscar una ocasió per llegir alguna altra cosa d’aquest autor.

Finalment, Memòria del buit, de Marcello Fois, és una història sobre un bandoler a Sardenya. En certa manera, m’ha recordat les històries sobre els nostres bandolers, en Serralonga i companyia, que eren cruels en extrem, tot i que tenien el seu propi sentit de la justícia. Trobareu aquest llibre traduït per Anna Casassas i publicat per Edicions del Periscopi.

Tots tres són molt bons, i si busqueu material per a la lectura pre-Sant Jordi crec que els podríeu donar una oportunitat.

Lewycka: hippies… però no tant!

pets-dead-alive-lewyckaM’acabo de llegir Various Pets Alive and Dead, de Marina Lewycka. Ok, potser el títol no és el més adequat del món, vist un cop acabat de llegir el llibre, però no puc negar que em va atraure des del primer dia i que fa el fet. Per a això serveixen, també, els títols, oi?

En aquesta ocasió, Marina Lewycka retrata una família posthippy, per dir-ho d’alguna manera, i ens ho explica tot amb la gràcia i el salero habituals. La Doro i el Marcus, que ara tenen més de seixanta anys, de joves van fundar una comuna, que és on van néixer i créixer fins a l’adolescència en Serge, la Clara i la Oulie-Anna. En aquesta comuna, els fills d’un eren fills de tots, i en alguns casos no estava clar qui era fill de qui.

Passen els anys, la comuna es disgrega arran d’un incendi provocat (no se sap per qui, tot i que hi ha alguns sospitosos) i cadascú segueix el seu camí. I ara, amb els fills rondant la trentena, en Marcus i la Doro decideixen casar-se, finalment. Per què? No ho sabreu fins a la última frase del llibre (no és broma). I és aquest esdeveniment és el que serveix a la Doro per reprendre el contacte amb els fills grans, que ja viuen per compte seu i duen vides ben diferents, amb alguns secrets inclosos.

La història és molt divertida i enganxa. Me l’he llegit en poc més de quatre dies i encara me n’hauria llegit més pàgines. I sabeu què més té, aquest llibre? Doncs té una cosa que no falta mai als llibres de Marina Lewycka: una dona procedent de l’Europa de l’Est que parla molt malament l’anglès. Si us el llegiu, segur que recordareu la dona del protagonista d’La petita història dels tractors en ucrainès o la iaia de sabatilles rosa de We are all made of glue, que ja vam comentar fa un temps.

En definitiva, és un llibre agradable i divertit de llegir que, per postres, il·lustra els moments més crus de la crisi financera de 2008 vistos amb cinisme i sinceritat. Us el llegireu de gust!

Whitehead i el camí de la llibertat

underground_whiteheadQuin tros de llibre, senyors, quin tros de llibre. Colson Whitehead ens regala una història plena d’emoció a The underground railroad, un llibre que ens explica la història de la Cora, una esclava negra de Georgia, que s’escapa de la seva plantació fent servir una xarxa ferroviària imaginària que, en realitat, és un reflex de la xarxa de camins i cases segures que tenia el mateix nom que el títol del llibre.

Havíeu sentit a parlar mai, d’això? Jo no. I em sap greu no haver-ho descobert fins ara, ja que trobo que és un concepte molt interessant: rutes que els abolicionistes i els seus al·liats protegien i vigilaven per tal de donar ajuda als esclaus que fugien dels seus amos. Això és real. Ho trobareu explicat en diversos llocs, i a la Wikipèdia en teniu una explicació abreujada.

Però l’autor no és queda aquí. Partint d’una base històrica que reflecteix la situació esclavista a mitjans del segle XIX, Whitehead ens passeja per diversos estats en què  la situació dels negres -esclaus o no- varia notablement. I aquí és on combina fets reals amb invencions que ens costarà molt de saber en quina banda de la línia cauen. Com dèiem més amunt, l’underground railroad existia, tot i que no era una xarxa ferroviària real. No he pogut documetar el que apareix com a Freedom Trail, que al llibre és un camí al llarg del qual pengen els negres que troben a Carolina del Nord, i tampoc he pogut assegurar-me de la veracitat del que expliquen sobre la seva estada a Virgínia. D’altra banda, però, sí que hi ha coses que són autèntiques, com l’esment que fa a la rebel·lió de Southampton i al cabdill d’aquest grup de gent, en Turner.

En tot cas, es tracta d’un llibre que ha tingut una gran rebuda al seu país, els Estats Units, on ha rebut el National Book Award, i que ens obrirà els ulls sobre un tema que, a nosaltres, aparentment, ens queda lluny. És una història dura, però enriquidora, i m’ha recordat vagament el Song of Solomon de Toni Morrisson, que em va agradar molt. Si us llegiu The underground railroad viatjareu des del sud més esclavista al nord, i sabreu on és la mare de la Cora: creieu-me, tindreu ganes de saber-ho des de la pàgina 20.

També voldria dir que si el llibre t’atrapa des de la pàgina 1 no és només pel tema, sinó perquè està escrit de tal manera que costa deixar una pàgina a mitges, i això és mèrit de l’autor. Potser l’haurem de seguir, d’ara endavant.

Per acabar, us diré que aviat podreu llegir-lo en català. Sí, en català. Als qui, com jo, sou seguidors d’Edicions del Periscopi, no us sorprendrà que us digui que són ells qui ens posarà aquest llibre a les mans, segurament al setembre, amb un traductor de solvència contrastada. O sigui que ja us el podeu posar a la llista i, mentrestant, podeu llegir algun dels títols que han publicat i que hem comentat en aquest blog. Només cal que cerqueu “Periscopi” a la capseta de dalt a la dreta.

 

Läckberg, primer contacte

ombra-sirena-lackbergAra fa uns dies em vaig llegir L’ombra de la sirena, de Camilla Läckberg. Tenia pendent de fer-ho des de fa molt de temps, però ja sabeu que sóc fan incondicional de Jo Nesbø i el seu Harry Hole, i no acabava de trobar el moment de posar-me amb les històries de l’Erica Falck.

Al final, però, gràcies a un regal inesperat, em va caure a les mans el llibre que us dic. Tot comença amb la mort d’en Magnus, i a partir d’aquí la cosa es complica i acaba afectant el seu cercle d’amics. La mort d’en Magnus amaga secrets d’un passat distant, i l’autora va intercalant present i passat d’una manera molt clara, ja que els salts al passat vénen marcats amb una tipografia diferent, i en capítols diferents. I això sempre facilita la lectura.

La gràcia d’aquest llibre, però, no és exclusivament l’argument, sinó la manera en què Läckberg ens presenta l’entorn en què ha succeït, la ciutat de Fjällbacka. A diferència de Jo Nesbø, que centra les històries d’en Harry Hole al voltant d’aquest personatge i el fa el protagonista absolut de les seves històries, Läckberg teixeix una teranyina que té en compte la vida personal de tot un seguit de personatges, i l’Erica Falck, que en teoria és el personatge central de les seves històries, només és una més del gran cor que constitueix els seus llibres.

Així, doncs, coneixem la vida desgraciada de la Louise, una dona alcoholitzada que no és feliç amb el seu marit (estigueu atents a aquest personatge), o la dona malalta d’en Kenneth, o la vida també desgraciada de la Sanna, la dona d’en Christian, a qui el seu marit no fa gaire cas…

En resum, podem dir que el primer contacte amb aquesta escriptora ha estat satisfactori, tot i que és difícil acostumar-s’hi després de llegir tantes històries sobre en Harry Hole.

La vida a través d’una entrevista de feina

bosch-oliveras-generacions-espontaniesEdicions del Periscopi ens porta Les generacions espontànies, un llibre de la Mar Bosch Oliveras que, prenent com a punt de partida una entrevista de feina, ens explica vida i miracles de la protagonista. És un llibre amb un estil fresc, que es llegeix pràcticament d’una tirada i que en alguns punts ens fa somriure perquè, en el fons, no estem tan lluny del que fa la protagonista.

La noia, que comença dient que no vol fills ni parella, va evolucionant al llarg del llibre, i la veritat és que hi ha escenes i explicacions molt bones, com ara l’escena de les portes que no s’obren (pàgina 49). Un altre punt brillant de la història és quan es presenta a l’entrevista i veu que toooootes les noies que hi ha a l’empresa o que vénen a buscar la feina són rosses. Quin espant, pobra noia! Es pensa que està fora de lloc!

La feina és estranya, però és que de totes les que ha fet no n’hi ha ni una que sigui “normal”, per dir-ho d’alguna manera. I llegint la seva història, a part riure una mica, veureu que en el món en què vivim, en plena crisi, hi ha gent disposada a fer pràcticament qualsevol feina per guanyar-se la vida. Per això trobo que el llibre és molt encertat: ens parla d’un tema molt actual però sense acritud.

Altres moments, per a mi, curiosos són quan parla del desgast de la pasta de dents i del matrimoni o quan dóna un telèfon que comença per 555, com a les pel·lícules americanes. O el manual de benvinguda a l’empresa, amb un contingut inesperat (tot i que l’alternança masculí/femení es fa pesada: no sé si l’autora ho ha fet exprés, però jo, en la vida real, hi estic totalment en contra, que ho sapigueu!).

Per tot això, us recomano que us el llegiu si voleu una lectura tranquil·la i agradable. Potser us ho dic perquè m’estic llegint La Storia, d’Elsa Morante, que és molt i molt dura, i, és clar, per comparació sembla que Les generacions espontànies sigui una cosa molt lleugera. Però és un bon llibre, i Edicions del Periscopi es manté en la seva línia de publicacions de qualitat. Només per això ja val la pena llegir-lo.