Ba Jin: el segle XX de la Xina

Després de dedicar el mes de novembre a Eileen Chang, arriba l’hora Ba Jin, un dels autors més llegits i més complets de la Xina del segle XX i un dels clàssics moderns que més m’agraden. Sota aquest pseudònim hi ha Li Yaotang, fill d’una família tradicional xinesa que va viure de ple els canvis convulsos causats per la caiguda de la dinastia Qing (l’última dinastia xinesa), l’enfrontament entre comunistes i nacionalistes, la guerra amb el Japó i els temps més durs del règim comunista. Podem dir, doncs, que Ba és un mirall de l’evolució del seu país durant el segle XX. Vegem-ho amb més detall.

Vida i obra de Ba Jin

Aquest autor va néixer el 1904 en el si d’una família adinerada, que controlava completament el seu avi. En aquest context, Ba Jin va poder estudiar i, fins i tot, marxar a fer estudis universitaris a París, on va estar en contacte amb el món occidental i va començar a escriure, ja amb el pseudònim amb què el coneixem.

L’any 1928 va tornar a Shanghai, on va continuar la seva tasca d’escriptor i traductor i va començar a escriure les obres que més repercussió han tingut en les nostres contrades. Com altres autors de l’època, a part d’escriure les seves novel·les va participar en diverses publicacions culturals i, durant la guerra sino-japonesa, es va involucrar en la propaganda contra el Japó, col·laborant amb un altre gran autor del segle XX, Mao Dun.

Un cop acabada la guerra i també durant els inicis del règim maoista, Ba Jin va continuar escrivint i publicà alguna obra que considero molt moderna per a l’època, com ara Nits fredes. Per a desgràcia seva (i nostra), va ser objecte d’una campanya de persecució durant la Revolució Cultural (quin gran eufemisme, aquest nom!) i se li va prohibir que escrivís. Tot i que el van rehabilitar un cop mort Mao, ja no va tornar a produir al mateix ritme i, encara que va ocupar càrrecs literaris importants, ja no va ser el mateix. Va morir el 2005, quan ja tenia 101 anys!

Com a coses curioses, podem dir que hi ha un asteroide que porta el seu nom (8315 Bajin) i que va ser un esperantista reconegut: fins i tot va traduir un llibre de l’esperanto al xinès.

Què podem llegir de Ba Jin en català?

Podem estar relativament contents: dins de l’univers minúscul que és l’obra xinesa traduïda al català, Ba Jin ocupa un lloc privilegiat, amb la traducció de tres de les seves obres principals, totes de la mà d’Eulàlia Jardí i sota els auspicis d’El Cercle de Viena:

Les dues primeres formen part d’una trilogia que tanca Tardor, que esperem tenir algun dia en català i que, mentrestant, podeu trobar en altres idiomes. Aquesta trilogia reflecteix la vida d’una família tradicional en temps de canvis, quan les generacions més joves comencen a desobeir de manera més o menys discreta les directrius de l’avi, que és qui controla la vida familiar. Us sona? Exacte! Al principi hem dit que Ba Jin venia d’una família tradicional totalment dominada per l’avi. Així, doncs, parlava amb coneixement de causa. Aquests llibres són una bona manera d’entrar en la Xina de principis de segle i veure els canvis: com els xinesos es van tallar la cua, els moviments estudiantils, l’aparició de publicacions literàries d’abast popular…

Per altra banda, Nits fredes és un tros de llibre: té interès històric, intensitat emocional, profunditat en el tractament dels personatges i una traducció excel·lent. Ens porta a la ciutat de Chongqing durant les darreries de la invasió japonesa, que veurem a través del triangle que formen Wang Xiaoquan, la seva dona i la seva mare (d’en Wang). El protagonista es troba entre l’espasa i la paret, entre la mare i la dona, ja que totes dues dones, clarament enfrontades, consideren que ell hauria de donar-los la raó a ella i no fer cas a l’altra.

En definitiva, Ba Jin és un autor molt interessant perquè ens mostra, d’una banda, els moments de canvi profund de la societat xinesa de principis del segle XX.

Aigua tèrbola: descobrir Concepció G. Maluquer

El nom de l’autora em sonava vagament: Concepció Maluquer (sense la G), però no sabia de què. De fet, continuo sense saber on vaig sentir el seu nom per primera vegada, però no descarto que l’esmentés una professora meva d’EGB, que també era del Pallars (i va ser una de les meves millors mestres!). També em sonava el títol. I també el poble d’on és Editorial Fonoll: Juneda (hi tinc una connexió indirecta). En tot cas, quan vaig rebre informació sobre la presentació d’Aigua tèrbola vaig parar les orelles i em vaig llegir la mostra que l’editorial té a la web. Interessant…

Així, doncs, quan vaig rebre un exemplar d’aquesta història em va faltar temps per llegir-me-la, i m’alegra molt poder dir que l’interès que li vaig trobar al fragment inicial s’ha mantingut durant tota la lectura.

En aquest llibre, Maluquer recrea un poble especialitzat en l’adoberia, Aiguadal, que podria ser Igualada, tant per aquesta especialització com perquè el nom d’un és l’anagrama de l’altre. La història comença amb la Grettel, ingressada en un sanatori no sabem per què. El narrador és el metge que la tracta, que intenta reproduir els fets que l’han trastornada i han sigut la causa de l’ingrés. Com us podreu imaginar, això no ho sabrem fins al final, però durant tot el llibre l’autora anirà construint, a poc a poc, un mosaic que ens permetrà saber això i moltes altres coses.

Com un mirall trencat

Sí, com un mirall trencat que reflecteix la realitat de diverses maneres és com haurem d’anar reconstruint mentalment la història de la Grettel i de la seva família política. No us faig cap gran espòiler si us dic que la noia, molt jove, es casa amb l’Eduard i se’n va a viure a Aiguadal. Allà, els seus hàbits xocaran frontalment amb la societat catalana més conservadora de la postguerra, que no entén les ànsies de llibertat de la jove i se la mira com si fos un “bitxo raro”.

Per a mi, la gràcia principal del llibre és que no té un únic narrador, sinó que el metge va trenant la història mitjançant entrevistes amb els tres personatges principals: en Bartomeu (el cunyat de la Grettel, que no ha dubtat a posar-se de la banda dels vencedors per tirar endavant el negoci), la Maria Engràcia (la dona d’en Bartomeu, una senyorona d’aquelles que es passaven el dia fent col·lectes i obres de beneficència) i l’Eduard (el marit de la Grettel, un home tranquil a qui només interessa la química). És molt interessant i un punt divertit anar veient com cadascun dona la seva versió de tot plegat, especialment la Maria Engràcia, una dona carregada de prejudicis que no troba bé res del que fa la cunyada i sempre està preocupada pel “què diran”.

Les converses amb aquests tres personatges serveixen per posar-nos en situació, i aleshores entra en acció el Ricard, fill universitari d’en Bartomeu i l’Engràcia. Aquí canviem d’escenari i anem a Barcelona, on veurem (sense entrar-hi a fons) la joventut universitària de l’època i, poc a poc, ens anirem acostant als fets causants de l’ingrés de la Grettel.

Una doble sorpresa… molt agradable

Una vegada més, m’ha sorprès agradablement descobrir obres escrites a casa nostra que estan molt (però que molt) bé. Ja em va passar amb Nocturn aranès, un llibre que vaig llegir no fa gaire i que vaig comentar a Instagram, i també em va passar amb Animals dels marges, d’autor banyolí. Sí, confesso que alguns dels meus escriptors favorits són estrangers, i que tinc una certa tirada a llegir en altres idiomes, però quan trobo històries escrites en català que m’agraden com aquesta, què voleu que us digui, m’inflo tota jo de pensar que aquí també escrivim bé.

A més, la sorpresa ha estat doble perquè he descobert una editorial que NO és de Barcelona (ni d’entorns). Es tracta de l’Editorial Fonoll, que té un catàleg interessant que ens porta a descobrir, entre altres coses, autors de Ponent. A casa meva venim d’un petit poble de la Segarra, i m’agrada veure que les zones que, en temps del meu pare, s’estaven despoblant, tornen a tenir una certa efervescència amb propostes tan interesants com la de Fonoll, que publica en català obres d’Ödön von Horváth (Joventut sense Déu; Un fill del nostre temps) que en castellà ha publicat una editorial del calibre de Nórdica. Doncs mira, en català també el tenim!

Conclusió: Aigua tèrbola és un llibre molt recomanable i m’ha servit per descobrir editorials més enllà de Barcelona.

Jane Eyre: el poder de Charlotte Brönte

Fa uns dies em vaig llegir Jane Eyre, un llibre que podríem incloure en la categoria de totxos: ja en la versió original, té 624 pàgines (notes incloses), i en català deu ser més llarg (en traduir de l’anglès al català el text sol créixer un 15%). Tot i així, tret d’algun passatge puntual, la història no es fa gens pesada i et xucla i t’empeny a continuar una, deu, vint pàgines més. Per a mi, que havia aguantat com havia pogut Cims borrascosos, va ser una sorpresa molt agradable.

Igual que les seves germanes, Charlotte Brönte va publicar la seva òpera magna amb un pseudònim masculí (Currer Bell), ja que en aquella època (1847) la societat no veia amb bons ulls que una dona escrivís i jutjava amb prejudicis les seves obres. En resposta a això i al paper mínim que s’atorgava a la dona, Brönte crea un personatge femení fort, amb idees pròpies i voluntat d’independència, i fins i tot inclou un fragment que avui qualificaríem de manifest feminista:

“[…] Women are supposed to be very calm generally: but women feel just as men feel; they need exercise for their faculties, and a field for their efforts as much as their brothers do; they suffer from too rigid a restraint, too absolute a stagnation, precisely as men would suffer; and it is narrow-minded in their more privileged fellow-creatures to say that they ought to confine themselves to making puddings and knitting stockings, to playing on the piano and embroidering bags. It is thoughtless to condemn them, or laugh at them, if they seek to do more or learn more than custom has pronounced necessary for their sex.”

Jane Eyre, pàgines 129-130.

Un llibre polièdric

Sí, potser “polièdric” és un adjectiu una mica suat, però trobo que en aquest cas és adequat dir que Jane Eyre és una història molt completa i més complexa que altres obres de l’època. Per al meu gust, l’autora sap començar presentant-nos la Jane, una òrfena que viu amb la tieta (política, oju) i els cosins, que no paren de fer-li la murga. La primera idea que ens dona, doncs, és que la família política és poc de refiar. Aquesta tieta no la suporta, i l’envia a un internat d’aquests amb professors taaaan dolents que fan passar gana a les alumnes i que no paren de castigar-les. Allà hi aprendrà a cosir i fer altres coses “de dona”, però també adquirirà coneixements acadèmics, francès inclòs, que li permetran fer de mestra a la mateixa institució que l’havia acollit com a alumna i, posteriorment, li obrirà les portes a buscar feina com a institutriu en altres contrades. Fins en aquest punt, podríem dir que la història és força dickensiana, i que ens presenta la part més trista de la societat anglesa de l’època (mitjan segle XIX), tot i que sense arribar a les brutícies del Londres d’Oliver Twist.

Ara bé, quan semblava que la cosa ja estava encarrilada entra en acció Edward Rochester. Tatxaaaan!

Què en sabeu, de Mr. Rochester? Sincerament, jo el tenia per un dolent molt dolent, segurament perquè havia vist algun tràiler de peli dolenta sobre el tema. En canvi, a mi m’ha semblat que és un personatge amb una àmplia gamma de grisos, amargat de la vida fins que coneix la Jane. Rochester, un home de recursos (ric, podríem dir) de 30 molts anys (diria que ronda els 38), s’enamora perdudament de la Jane, que en té 18. Cau rendit davant l’honestedat i la lleialtat de la noia, molt diferent de la hipocresia que regna en el seu ambient social (només cal que veieu la Blanche Ingram per entendre-ho).

A partir d’aquí, la cosa dickensiana s’esvaeix per deixar lloc a una trama amorosa molt ben desenvolupada que em va tenir enganxada al llibre pendent de tot plegat. A mi, que en general rebutjo els llibres on el romanç té un pes important, em va sorprendre molt la capacitat de Brönte per desenvolupar una història digna de la Corín Tellado mantenint, al mateix temps, un nivell literari alt i el misteri sobre l’habitant del pis de dalt.

Finalment, hi trobareu una intriga familiar que, tot i que era mitjanament previsible, està molt ben trobada i ens permetrà conèixer un personatge que, aquest sí, és odiós i interessat. I, tot i així, també ell mostra una gamma de grisos que tan aviat el fan bona persona com egoista. És molt interessant la seva manera d’intentar dominar la Jane i de fer-li fer el que vol ell. De fet, el trobo tan dolent que a la pàgina 474 vaig arribar a pensar que n’havia fet una de grossa, però va resultar que no (qui ho vulgui saber, que m’escrigui en privat perquè aquí sí que hi hauria espòiler!).

Batalla de llibres: Cims borrascosos o Jane Eyre?

Per a mi, clarament, Jane Eyre. La història dels Cims no està gens malament, però com ja vaig comentar a la miniressenya d’Instagram, els personatges són una colla de capriciosos que sempre tenen unes reaccions exagerades. Les dones, sobretot, són bledes o consentides (ah, les Catherines), llevat de la narradora, que és la criada. El dolent és taaaan dolent que es passa de rosca.

En canvi, com deia més amunt, a Jane Eyre hi ha personatges molt complexos, que brillen d’una manera o altra segons com te’ls miris. Potser la més recta i impecable és la Jane, que té una moral a prova de bomba i fa únicament el que li sembla correcte, encara que això implica renunciar a la felicitat. Els dos contraprotagonistes, en canvi, tant Mr. Rochester com en St. John (sí, hi ha un home que, de nom de pila, es diu St. John), poden ser les persones més encantadores del món i enamorar-te i, unes pàgines més enllà, convertir-se en egoistes o, en el cas de Rochester, mostrar-se com a éssers turmentats que porten una càrrega molt més gran del que sembla. Tot s’acaba entenent, tot té un perquè.

De fons, sempre, el paisatge anglès, les grans cases de camp, les muntanyes amb poca població, el vent, la pluja, totes aquestes coses que fan tan british i tan de tardor. Són llibres per llegir al sofà amb manta i, si és possible, tancant-se en una caseta al mig de la muntanya.

Llibre o pel·lícula?

He deixat per al final el comentari sobre la pel·lícula. Segurament hi ha moltes versions sobre el tema, però jo volia veure la versió del 2011 amb Michael Fassbender com a Rochester i veure si estava a l’altura del llibre. El veredicte és NO.

El llibre… la peli

Aviam, no és que sigui un desastre. El dit Fassbender fa una bona representació del personatge i aconsegueix semblar menys atractiu del que és habitual. Pel que fa al personatge de la Sra. Fairfax, bona interpretació també de Judi Dench. I fins i tot diria que la protagonista, representada per una actriu per a mi desconeguda, està prou ben triada. El problema és que l’univers que Brönte construeix al llibre és tan complet, complex i embolcallant que és molt difícil recrear-lo a la pantalla.

Per rematar-ho, el que fa la pel·lícula és reproduir íntegrament alguns dels passatges del llibre, paraula per paraula, amb la qual cosa es converteix en una mena de “readers digest” de l’original, i aquesta lluita no la pot guanyar de cap de les maneres. Fins i tot en Fassi, que habitualment clava els seus personatges, queda encorsetat dins les paraules d’un personatge que, al llibre, és immens. I oju perquè estem parlant d’algú que broda personatges tan diferents com Steve Jobs o Macbeth (impressionant, aquí). Potser és perquè Rochester desperta tantes sensacions en el lector, t’absorbeix tant en la lectura i te’n fas una imatge tan concreta, que és molt difícil que un actor hi pugui entrar. En canvi, de Macbeth potser no en tenia una imatge tan clara i la pel·lícula em va agradar molt.

Conclusió? Si voleu entrar en la literatura anglesa del segle XIX, comenceu per Jane Eyre.

Solitud, de Víctor Català, amb Brönte i Rodoreda

Perquè són dones i perquè ens porten històries situades en plena natura, podríem enllaçar la Solitud de Caterina Albert amb els Cims borrascosos d’Emily Brönte. Perquè són dones, perquè són catalanes i perquè ens han aportat protagonistes femenines inoblidables, podríem enllaçar la Mila de Caterina Albert amb la Colometa de Mercè Rodoreda. Tot i que és evident que hi ha punts de contacte, la meva opinió és que totes tres obres i els personatges que s’hi troben són molt diferents. I si algú inicia una “batalla de llibres” entre aquests tres, jo us dic que em quedo amb la Colometa i la seva plaça del Diamant per sobre de les altres dues. Amb tots els respectes.

Anem a pams.

Els personatges: evolució?

Brönte ens presenta uns personatges de reaccions exagerades. Els rics i aviciats funcionen pràcticament per caprici i els criats no tenen grans opcions, mentre que el dolent és molt… dolent. Qualsevol assumpte menor es converteix en drama, i passem ràpidament del negre al blanc, pràcticament sense grisos entremig. En canvi, Rodoreda i els seus personatges, escrits pràcticament un segle més tard, són a l’altre extrem: les coses tenen un motiu, les escales de grisos abunden i, potser per això, tot plegat em sembla més proper i natural. Així, doncs, vaig llegir Brönte amb interès per descobrir un clàssic de la literatura anglesa, mentre que llegeixo Rodoreda per la proximitat que l’autora em fa sentir (la llegeixo com si la sentís parlant dins del cap).

Entremig trobem Albert i la seva Mila, una dona que encara ara no sé per què es va casar amb l’enze d’en Matias i, a sobre, es deixa convèncer per anar muntanya amunt en un temps en què fer-ho implicava, pràcticament, perdre el contacte amb el món. Per una banda, la Mila els té molt més ben posats que els personatges femenins de Brönte. És decidida, i se’n surt de tot mentre en Matias se’n va a trescar per pobles i muntanyes i la deixa sola dalt de la muntanya. Per l’altra banda, no entenc com algú es pot deixar enredar per anar a viure allà dalt, i encara menys fer-ho amb un home que no sé jo si el coneixia gaire bé…

Solitud

Aquest és el gran què, el que he trobat a faltar. Perquè quan una agafa un llibre amb aquest títol espera que no hi hagi ningú i que la Mila estigui sempre sola… però no! Hi ha tot de personatges que la van visitant, la qual cosa fa que la solitud sigui relativa. Sí, està sola davant de la vida perquè el seu marit pràcticament l’abandona allà dalt. Sí, ha d’espavilar-se ella sola per tirar endavant. Però l’ajuda del pastor o la presència del jove del mas tenen més pes del que m’esperava.

Dit això, el llibre és preciós, el vocabulari és el més ric que he vist en un llibre des que vaig llegir el Quijote ja fa molts anys. La descripció del paisatge té una qualitat cinematogràfica que et fa sentir com si hi fossis. Albert escriu amb una habilitat increïble i aconsegueix enganxar-te al llibre encara que hi hagi alguns aspectes que, com dic més amunt, no vegis clars. Quan llegeixo en català, poques vegades he de buscar coses al diccionari, i aquest cop he après paraules que no havia sentit mai.

Conclusió: tres dones potents

Albert és potència i torrentada, i considero que aquest és el típic llibre que totes les literatures haurien de tenir. Sobretot, no podem perdre de vista que és un llibre que té gairebé 120 anys, i hem d’aplaudir que hagi envellit tan dignament. Tot i que no ha estat el “fletxassu” que m’esperava, recomano que tothom que pugui se’l llegeixi, i ha estat una sorpresa molt agradable veure que l’editorial Trotalibros l’ha publicat també en castellà i que està tenint una bona acollida.

Pel que fa a Brönte i el seu Wuthering Heights, n’aprecio la prosa meravellosa, impecable, impensable en una persona de vint-i-pocs anys. Igual que Albert, va publicar-lo amb un pseudònim masculí, i tot i que tampoc m’ha arribat al cor també considero que la manera d’explicar les coses ha canviat en els gairebé 180 anys que han passat des de la seva publicació. El mèrit no se li pot negar.

I finalment tenim la meva Rodoreda. Als meus ulls, segurament es beneficia d’una evolució en la manera d’explicar les coses i en la visió que ens ofereix, força més propera que les altres dues. Potser per això aconsegueix ressonar-me dins amb més facilitat. De fet, tot el que he llegit d’ella m’ha agradat excepte un llibre, La mort i la primavera.

En tot cas, Rodoreda i Albert són dos personatges cabdals de la literatura catalana, i poder dir que a casa nostra tenim autores d’aquest calibre és un luxe innegable.

Quartet de tardor, amb Barbara Pym

Ens trobem davant d’un llibre, Quartet de tardor, que no ve acompanyat dels cants de sirena habituals en altres llibres més mediàtics: l’autora, ja morta, no és gaire coneguda a casa nostra, el tema que tracta és… normal, sense els “bells and whistles” que prometen altres lectures sobre raça, minories desprotegides, gent desvalguda o, en general, persones al marge de la societat. Però és que també hi ha gent que viu en una zona tranquil·la, sense grans sotracs, i això no vol dir que llegir les seves històries no hagi de ser interessant.

Desconeixia totalment l’escriptora, Barbara Pym, i no tenia grans referències abans de començar la lectura. Bé, això no és ben bé veritat. La traductora del llibre és la Dolors Udina, nom que, ja d’entrada, dona tranquil·litat pel que fa a la qualitat de la traducció i la qualitat de l’original: la Dolors no tradueix qualsevol cosa. Per altra banda, el llibre el publica l’editorial Les Hores, cosa que també em donava una certa garantia que la tria fos del meu gust (en general, connecto força bé amb els seus llibres).

No en vaig tenir prou, però, i vaig fer una petita investigació sobre l’autora i el llibre. Així, vaig arribar a la conclusió que seria una lectura molt british i, és clar, aquesta filla del New Wave, New Romantics i Brit Pop que és una servidora no s’hi va poder resistir.

“Let’s all meet up in the year 2000

… won’t it be strange when we’re all fully groooown” (amb 4 Os, proveu a cantar-la), ja ho deien els Pulp a Disco 2000, una cançó que parlava de com serien quan fossin grans i proposava de retrobar-se amb els companys d’escola l’any 2000 (aleshores encara quedava lluny). Sí, llegir aquest llibre et fa venir una sensació estranya perquè els quatre protagonistes d’aquest llibre, als quals l’autora segueix en conjunt i per separat, podrien ser una mena de projecció de nosaltres mateixos (o dels Pulp) en una edat en què, avui dia, no ets jove ni vell: l’edat propera a la jubilació. I és per això que la lectura, aparentment sense grans girs argumentals, t’enganxa i t’embolcalla fins que no pots parar de passar pàgines per veure què passa amb l’Edwin, en Norman, la Letty i la Marcia, que treballen junts i, a punt de jubilar-se, veuen com la vida està a punt de fer un canvi.

Tan british com “Sí, ministre”

Les cases de maó fosc en rengleres, els autobusos, la tassa de te, la roba que porten… la ploma de Pym ens porta a un entorn que hem vist en mil sèries, començant per Sí, ministre o Els joves. Sí, la novel·la se situa uns anys abans, a la dècada de 1970, però els més grans de la sala ja us feu una idea de què vull dir.

Com deia més amunt, l’autora recrea brillantment aquest entorn i ens porta la història de quatre companys de feina que estan a punt de fer “el pas”. Cap dels quatre té una família pròpia, i es comencen a plantejar què passarà quan deixin de treballar. Amb què ompliran les hores, amb qui es veuran, si es voldran tornar a veure entre ells… Les primeres a jubilar-se són la Letty i la Marcia, i aquí és on la història agafa cos. A poc a poc, les coses canvien, i anem descobrint els plans de jubilació que tenien. Hi haurà canvis inesperats que enviaran en orris alguns d’aquests plans, i també hi haurà altres històries que propiciaran canvis més immediats. Finalment, caldrà estar atent a qui està preparat per a aquesta “nova vida” i qui no.

No us puc explicar gaire coses més sense fer spòiler. Només puc dir, reprenent el que he dit al principi, que és un llibre més profund del que sembla d’entrada i que, potser pel fet de no haver creat un excés d’expectatives, l’he disfrutat molt. Una novel·la en què no passa res i passa de tot, sobre gent normal que fan coses normals… però que també fa bo de conèixer. Diria que és la història més diferent respecte de la col·lecció de Les Hores, a qui agraeixo molt el llibre. En tot cas, m’ha fet venir ganes de llegir més coses de Barbara Pym.