I got the power!

Us en recordeu, d’aquesta?

 

Or I will attack, and you don't want that!

Doncs més o menys això és el que passa a The Power, un llibre escrit per Naomi Alderman que ha guanyat el Baileys Women’s Prize for Fiction del 2017. En aquest llibre, les noies tenen poder perquè tenen energia, literalment. Les noies d’aproximadament 16 anys desenvolupen la capacitat de controlar l’electricitat i fer-la servir com volen: des d’electrocutar i matar la gent fins a passar una petita quantitat d’electricitat per “donar gust” a un home.

The_PowerAixò no deixaria de ser un argument trivial si no fos que la història es va enredant i que la situació mundial es veu alterada per aquest poder, ja que les dones es revolten en molts llocs on actualment estan dominades, com ara l’Aràbia Saudita. A Bolívia proclamen la seva pròpia papessa. Als Estats Units es crea una branca militar especial amb dones que aprenen a controlar el seu poder. Al bell mig d’Europa, la dona d’un dictador agafa el poder i crea un país on les dones ho controlen tot i s’emeten tota una sèrie de lleis que restringeixen els moviments dels homes.

Però el valor principal de la història el trobo en l’enfocament que l’autora fa d’aquesta realitat alterada i en el fet que, llegint aquest llibre, en realitat trobem moltes coses que pertanyen al món real… però que s’apliquen a les dones. Alguns exemples:

  • “Now they will know they are the ones who should not walk out of their houses alone at night.”
  • “Men are no longer permitted to drive cars. Men are no longer permitted to own businesses. Foreign journalists and photographers must be employed by a woman. Men are no longer permitted to vote.”
  • “Many men who have been subjected to curbing will never be able to ejaculate without pain.”

Us podeu imaginar un món en què les dones passessin por quan van soles pel carrer a la nit? O un en què les dones no poguessin conduir? On no poguessin ser les propietàries de cap negoci? O on no poguessin votar? O on no poguessin tenir orgasmes després de l’ablació?

Sí? Us sona? Doncs potser us hauríeu de llegir aquest llibre per veure el món a l’inrevés. Potser la història és un pèl previsible i no té el ganxo del Baileys Women’s Prize de l’any passat, però és una novel·la que us farà pensar coses.

 

Aventures quixotesques amb Max Besora

joan-orpiUs l’heu de llegir. És fresc, divertit, original, ranci i animal a parts iguals. I per rematar-ho la composició del text és fantàstica, amb tipografies i llengua que recorden textos antics (i cola). Estem parlant de (atenció, que el títol és llarg): Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya, de Max Besora.

Sí, el títol ja és mig llibre, però si us agrada la literatura que barreja aventures i viatges, aquest llibre és per a vosaltres. En Joan Orpí, fill de Piera, se’n va a estudiar a Barcelona i acaba embolicant-se en tot el que se li posa per davant. Hi ha escenes absolutament delirants, com ara la violació en grup que sofreix el protagonista, o la visió de la Moreneta. Una autèntica anada d’olla.

Hi ha alguna cosa estranya, petits desajustos, com ara en un capítol diu que hi ha 7 bruixes i en un altre diu que en són 10, o quan hi ha un 10 de desembre sospitós que sembla que hagi de ser 10 de setembre, i també alguna errada tipogràfica. Però això és peccata minuta, si tenim en compte la feinada que deu haver tingut per documentar-se (la novel·la està situada a la primera meitat del segle XVII).

Però també hi ha coses molt bones per destacar. La primera és l’esforç que Besora ha fet per reproduir el català de l’època. Segur que hi haurà algun expert que digui que es pot millorar, però per a la resta de mortals és més que suficient. També és destacable com l’autor combina aparicions de personatges actuals (com Omar Sha-rif) i fets de l’època, com la Guerra dels Segadors, que es començava a covar. Què més? Doncs que és un llibre una mica quixotesc, amb aventures que ja veus que no sortiran bé, un munt de viatges i un equip de viatgers pintorescos.

En definitiva, com diuen a l’article de VilaWeb que us he enllaçat al principi, és un llibre torrencial que conté tot de situacions rocambolesques. Un llibre molt d’estiu, que podeu comprar ja i disfrutar* durant les vostres vacances.

* Sí, disfrutar no surt al diccionari. Però sabeu què? En sóc ferma defensora (i dels diacrítics també, per si no ho heu notat) i en les meves hores d’oci el faig servir. Disfruto llegint, jo!

Daha o els mals esperits

daha-gundayNo són fantasmes, no. Són mals esperits. O malparits, més ben dit. Són traficants de persones, d’emigrants, de refugiats, de com en vulgueu dir. Ells en diuen “mercaderia”.

I no cal ser gaire gran, per participar en aquest negoci tan macabre. En Gazâ, protagonista del llibre, només té 9 anys quan es veu embolicat en el tràfic de persones.

Estem parlant de Daha!, publicat per Edicions del Periscopi; l’autor és Hakan Günday i el traductor és en Jordi Martín Lloret. I és per mitjà de la magnífica feina del traductor que arribem al cor de la història i del drama que es viu, dia a dia, en carreteres i llocs desconeguts.

Tots sabem que hi ha gent que fuig països com ara l’Afganistan, o Síria, o tants altres, buscant la relativa seguretat que sembla que els pot oferir Europa. Però el camí és llarg, dur i no està lliure de problemes i imprevistos. Els qui aconsegueixen arribar a Turquia ja tenen molt guanyat, però els queda heure-se-les amb gent com en Gazâ, que a més de treure profit econòmic de la fugida prestant els seus serveis com a “transportistes” s’entretenen a fer patir la gent: violar noies, maltractament psicològic… totes les maleses que se us acudeixin a vosaltres se li hauran acudit abans al protagonista. Només té 9, 10, 12, 13 anys, i ja és capaç de torturar els éssers humans que té sota la seva custòdia.

Però, és clar, això té un preu. Quan algú passa tant de temps fent el mal, d’alguna manera canvia, i no necessàriament a bé. En Gazâ farà tot el que calgui per sortir-se amb la seva i, al final, en pagarà un preu (que no us puc dir ara, evidentment).

Podríem dir, potser, que és una mena de documental sobre el tràfic de refugiats/fugitius, i que és colpidor i molt informatiu. Només hi ha una cosa que li podria criticar, i és que, en alguns casos, l’autor s’allarga i es recrea massa en determinades situacions, com ara la tortura psicològica al grup d’en Rastin o l’estada a la cova. És veritat, però, que aprofita moments com aquests per fer algunes reflexions molt lúcides, com ara que tothom que obeeix ordres és innocent.

En definitiva, aquest és un llibre que no us podeu llegir si voleu alguna cosa lleugereta perquè ens exposa una realitat que tenim davant dels nassos cada dia i que no sembla que hagi de desaparèixer.

Haddon en relats curts

haddon-the-pier-fallsMark Haddon va escriure El misteriós cas del gos a mitja nit, una novel·la tendra i divertida que va arribar a moltíssimes mans. I crec que eś el millor que ha escrit. Ni A spot of bother ni The red house no tenen el poder de la primera.

En aquesta ocasió, però, el que li he llegit és un recull d’històries curtes que es diu The pier falls. I, és clar, com en tots els reculls, hi ha relats que agraden més o menys. En aquest cas he de dir en favor de l’autor que, com a mínim, la varietat dels temes és espatarrant. Fem-hi una ullada:

  • “The pier falls”, que dóna nom al llibre, és una història ràpida, escrita amb frases de màxim 10 paraules, curta, que t’explica els fets en poc més d’un quart d’hora.
  • “The island”, el relat següent, és, per a mi, el més fluix de tots: ens parla d’una noia que era una princesa i va a parar a una illa deserta (no us ho explicaré tot!).
  • A “Bunny” veiem com un noi marginat i mig invaid (ja veureu perquè) coneix una noia i es fa esperances.
  • “Wodwo” és una història interessant en què un desconegut es presenta a casa d’una família que està celebrant el Nadal i el que semblava un assassinat acaba essent una mena de purgatori per a un dels fills.
  • A partir d’aquí tenim “Gun”, un relat de “petites coses” que està prou bé però no mata, i “The woodpecker”, una història de ciència ficció que vaig trobar força interessant (sort que és ciència ficció, perquè hi diu que el Brad Pitt es mor!!!!).
  • Tanca el llibre “Breath”, un relat que està bé però no tant com el primer o el de la ciència ficció.

En resum, podríem dir que està força bé, però que no està, encara, a l’altura del llibre que el va fer famós a casa nostra. Seguirem investigant…

 

De nens i guerres a Kenya

Somnis-en-temps-de-guerraHa estat una delícia llegir-me Somnis en temps de guerra, de Ngũgĩ wa Thiong’o, traduït per la Josefina Caball i publicat per Raig Verd. Per què?

Segurament hi ha moltes raons per dir-ho, però a mi m’ha enganxat per dos motius. El primer és que m’agrada molt sentir les coses explicades per veus de nen. Per això em va agradar molt, per exemple, The fishermen, també situada a l’Àfrica (però que parla d’un tema totalment diferent). En el cas de Somnis en temps de guerra, el nen que havia estat l’autor ens explica tot de coses sobre els darrers temps de la Kenya colonial, sobre l’ambient prebèl·lic que hi havia, els estudis, i molts altres temes, però té la gràcia, com tots els nens, d’explicar-ho sense grans dramatismes, només dient-nos tal com és la vida, sense jutjar-la gaire.

Per altra banda, m’ha agradat molt perquè no sempre és fàcil trobar una veu autoritzada que ens parli de l’Àfrica, com deia, sense exageracions. I Thiong’o sap fer-ho la mar de bé. És un bon candidat al Nobel de literatura, i és una llàstima que no en fos el receptor (un altre dia ja parlarem dels premiats que no es dignen ni a donar les gràcies per un premi com aquest, ehem).

Thiong’o ens explica moltes coses, en aquest llibre, però segurament el que més em va arribar a l’ànima és la importància que dóna a l’educació, els quilòmetres que està disposat a fer per anar a escola, quan nosaltres preinscrivim els nens en escoles a les quals puguin anar a peu… en cinc minuts. Permeteu-me que us copiï una frase que em va impressionar especialment i que diu en relació amb la circumcisió:

“Per bé que el ritual de convertir-me en un home em deixa una profunda empremta dins meu, n’emergeixo meś convençut que mai que, en els nostres temps, és l’educació i el coneixement, i no pas una marca a la pell, allò que dóna pes i capacitat als homes i les dones.”

I el llibre es tanca amb un emotiu final al tren. Llegiu-vos-el.