Capvespre, la mirada lenta de Kent Haruf

Inexplicablement, aquest llibre el vaig llegir ja fa temps i es va quedar "encallat" entre els esborranys. Com que val més tard que mai, aquí en teniu la ressenya.

Jo no ho sabia, però es veu que Cançó de la plana és la primera novel·la d’una trilogia escrita per Ken Haruf. I resulta que Capvespre és la segona del trio.

Així, doncs, no us ha d’estranyar que en aquesta obra hi apareguin personatges que ja coneixíem, com la Victoria o els germans McPheron. També n’hi ha d’altres, com en Guthrie i la Maggie Jones, que en aquest cas fan de secundaris. I també hi apareixen nous personatges, com la família d’en Luther i la Betty, la Mary Wells i les nenes, o en DJ. Podríem dir que en aquest llibre hi ha un pes més gran de personatges infantils.

Igual que en el lliurament anterior, la història transcorre plàcidament sota el cel de Colorado, al poble de Holt. Podríem dir, potser, que aquí les històries són més tristes i els personatges estan més necessitats d’ajuda. En Luther i la Betty, per exemple, viuen en un trailer i no semblen especialment preparats per dur a terme una vida normal. Són com nens garns, sobretot ella. En DJ és un nen que viu amb el seu avi i en té cura. Cuina, l’ajuda a vestir-se, l’acompanya… no és el que esperaríem d’un nen de pocs anys. Tampoc ho tenen fàcil les filles de la Mary Wells, que viuen al mateix carrer que en DJ.

No obstant tot això, crec que en aquest cas els protagonistes principals són els germans McPheron. Jo no puc evitar imaginar-me’ls com a bessons, amb la roba pràcticament igual. Per a ells aquest també serà un llibre de canvis i necessitats en evolució.

Quatre notes més enllà de la trama de Capvespre

Crec que Capvespre és un llibre més intens que Cançó de la plana. I també crec que en aquest cas el llibre acaba extremadament obert. No hi veiem, doncs, com acabaran les famílies que hi intervenen. No hi ha un tancament de cercle com a la primer part, no. Ens haurem de llegir la tercera, segurament l’any 2019.

Com sempre, l’edició d’Edicions del Periscopi, amb la fantàstica coberta de Tono Cristòfol al capdavant, és un motiu de pes per continuar comprant llibres en paper. La traducció de Marta Pera fa goig de llegir, i ajuda molt a mantenir un ritme pausat de lectura quan, en realitat, el que voldries és saber què passa immediatament. Només hi ha una cosa que em costa de visualitzar, que és el “barri de filat”. Entenc que és l’espai de davant dels edificis del rnaxo dels McPheron, però aquesta combinació amb filat…

Però no us deixeu enganxar per aquest filat. Capvespre és un dels lllibres més bonics que he llegit darrerament, i us recomano que us el llegiu de seguida que pugueu. És un cinc estrelles total que ens fa venir ganes de llegir el tancament de la trilogia, Benedicciói. Però això ja serà al 2019.

 

Los besos de Lenin, Yan Lianke en estat pur

Yan Lianke. Los besos de Lenin.
Trad.: Belén Cuadra.
Ed. Automática Editorial, 2015.
608 pàgines.
Títol original: 受活.

los besos de leninTorna a ser Dimarts xinès a L’illa deserta. Avui parlem d’un dels llibres més coneguts de Yan Lianke: Los besos de Lenin. Ja me l’havia llegit en francès fa molts anys, però després de veure la bona feina de Belén Cuadra Mora a Crónica de una explosión vaig voler-me rellegir, també, aquest.

I ben fet que vaig fer.

Los besos de Lenin: de què parla, ben bé?

Per començar, el record que tenia de la història era una mica boirosa. El que jo recordava era, bàsicament, que el llibre parlava d’una troupe de discapacitats que feien espectacles per recollir diners per comprar el cos embalsamat de Lenin. Ara bé, el que no recordava és que la història aprofita aquest fet per anar endavant i endarrere en el temps i vestir l’estructura central amb la història del poble on viu aquesta gent.

Tot comença amb una catàstrofe natural, com a The day the sun died. En aquesta ocasió, a mig estiu, de cop i volta, comença a fer un fred de nassos. Neva. I la nevada és tan forta que les collites queden afectades i cal buscar-se la vida per no morir-se de gana. Aquí comença el tema: un funcionari té la idea de muntar una troupe que munti un espectacle amb trucs, danses i habilitats diverses. La peculiaritat del grup és que, com dèiem més amunt, tots són discapacitats: un coix, una cega… tots amb habilitats especials. L’èxit és fenomenal. Els guanys, astronòmics. Però la gira s’allarga molt més del temps que estava previst. Com acabarà, tot això? Només us puc dir que, al final, sempre hi ha alguna mena de justícia divina.

Yan Lianke, un autor imprescindible

Sí, efectivament: considero que Yan Lianke és un dels millors autors que ens ofereix la Xina. També tinc clar que és un dels imprescindibles. No obstant això, encara no en tenim res en català, tot i que espero que això canviï amb el temps. Ara bé, això no és excusa per no llegir alguna cosa d’ell. Té diversos llibres traduïts al castellà, i he de dir que els que he llegit, tots traduïts per Belén Cuadra Mora, tenen una qualitat excel·lent. Els que he llegit jo els ha publicat Automática Editorial, de la qual he de destacar el compromís i la valentia de portar a casa nostra aquest autor.

En definitiva, si voleu endinsar-vos en la literatura xinesa, us proposo que comenceu per Yan Lianke. Podríeu començar per llegir l’entrevista que vam fer a Belén Cuadra, traductora de les seves obres. Per altra banda, també podeu llegir alguna crítica en fonts fiables, com el Babelia d’El País. I després llanceu-vos a llegir. Com he dit, les traduccions al castellà són excel·lents, i també n’hi ha algun en anglès. Ah! Si sabeu francès, esteu de sort: en aquest idioma estan publicats pràcticament tots.

Si algun dia guanya el Nobel, no digueu que no us vaig avisar… 🙂

Aprendre a parlar amb les plantes

aprendre a parlar amb les plantesA hores d’ara la majoria ja sabeu que Aprendre a parlar amb les plantes és un llibre de Marta Orriols. També sabeu que segueix l’evolució de la Paula, des que es mor en Nacho fins un temps ençà. I també deveu saber que en Nacho li havia dit que volia deixar córrer la relació que tenien. Si us he fet spoiler, em sap greu.

Deixo per a gent més entesa la crítica estricta de la història per centrar-me en els detalls. Perquè Aprendre a parlar amb les plantes és, sobretot, una novel·la íntima i detallista. Ja n’hi ha moltes, d’històries en què el protagonista ha de superar la mort d’algú. El que fa especial aquest llibre és, per a mi, les petites coses que Orriols ens porta. Us en posaré alguns exemples perquè m’entengueu.

Els detalls

En un moment determinat d’Aprendre a parlar amb les plantes, la Paula recorda quan era petita i dinava a l’escola. Igual que jo, li feien dur bata. Igual que les meves companyes de classe (jo dinava a casa), amagava les sobres del menjar a la butxaca de la bata. Això m’ha fet recordar que, les poques vegades que havia dinat al menjador, les peles de taronja i de mandarina anaven a parar rere els radiadors. I a l’hivern, quan estaven en marxa, una olor forta de taronja o de mandarina envaïa tota la planta del menjador.

També he trobat curiós quan parla de la veïna de son pare a la Selva de Mar. La descripció d’aquesta veïna i de la seva casa, olor de resclosit inclosa, és tan precisa que fins i tot l’ensumo.

Una altra cosa que m’ha agradat molt és quan diu que les vacances amb nens són un suplici. L’ha clavat! Si teniu fills no massa grans o si coneixeu alguna família que en tingui sabreu que, de vegades, uns quants dies de vacances amb ells poden ser extenuants. Quan s’acaben necessitaríem uns dies més de vacances per a nosaltres sols. 🙂

De què parla Aprendre amb les plantes?

Així, doncs, reprenc el fil de la història. La història en què la Paula queda “vídua” i en què tothom fa prediccions sobre el seu futur. “Tot anirà bé”. “Has de tirar endavant”. I moltes altres coses. I ella diu que no suporta la capacitat de la gent per proclamar sentències sobre el seu futur. I, en aquest punt, m’ha recordat una mica la Nora Webster, de la novel·la del mateix nom de Colm Toíbín. Igual que la Nora, hi ha gent que li diu més o menys el que ha de fer. I la Paula, això, no ho tolera. És una professional de la medicina, i ja és prou grandeta per decidir què ha de fer.

Per això, doncs, després de gairebé un any de desorientació i ràbia, la Paula decideix quin és el seu camí i posa fil a l’agulla. I és aquí on s’acaba el llibre i ens agradaria saber què passa més enllà.

En definitiva, és un bon llibre que m’ha agradat més que Anatomia de les distàncies curtes (el primer que vaig llegir d’aquesta autora). Si la cosa continua in crescendo, el tercer llibre serà la repanotxa.

Bon feina, Marta, i bona feina, Periscopi!

 

Savis, bojos i difunts: una recopilació decadentista de Males Herbes

savis bojos i difuntsAquesta és l’entrada 400 d’aquest blog, i per celebrar aquesta fita tan especial us vull parlar de Savis, bojos i difunts, recopilat i publicat per l’editorial Males Herbes.

L’editorial Males Herbes és una de les més valentes que conec. Tenen clar quines apostes volen fer i les fan, per més arriscades que siguin. Només cal recordar, per exemple, El passat i els càstigs, una recopilació de relats de l’autor xinès Yu Hua. Una altra d’aquestes apostes és Savis, bojos i difunts, una selecció de relats feta per Ramon Mas que, a més, ens hi posa un pròleg clar i molt interessant.

El llibre de què parlem recopila 25 històries que s’inscriuen en el decadentisme català, amb una delimitació temporal àmplia: de 1895 a 1930. Com que els relats estan presentats de manera cronològica, s’hi pot veure l’evolució de les temàtiques i de l’estil. Des de les narracions de Santiago Rusiñol de finals del segle XIX fins a les útimes del llibre, de 1930.

Per a mi, poc coneixedora de determinats personatges d’aquesta època, ha estat una experiència molt agradable llegir textos de Rusiñol, Casellas o Ruyra, tots en un mateix llibre. Com sempre, hi ha hagut relats que m’han agradat i altres que no. Però suposo que això és normal a causa de la gran varietat de temes que toquen.

El context dels savis i els bojos i…

Ara bé, històries a part, un element clau del llibre és el pròleg del mateix Ramon Mas. Aquest text, ni massa llarg ni massa curt, és una explicació interessantíssima i molta clara sobre el decadentisme català. Si us decidiu a llegir el llibre, és molt important que us llegiu el pròleg. És un text no massa llarg que us posarà en situació per després llegir els relats. No en trobareu cap d’alegre ni de romàntic, no us vull enganyar. Però també he de dir que és agradable llegir coses fosques, de tant en tant.

En resum, he de dir que es tracta d’una lectura especial. Hi heu d’entrar amb la ment oberta per trobar-vos-hi el que sigui. Si sou de lectures tranquil·les i històries clares, no us endinseu en aquest llibre. Ara bé, si no teniu prejudicis i voleu veure què s’escrivia a casa nostra fa aproximadament cent anys, no ho dubteu: compreu-vos el llibre i llegiu-vos-el a fons. Ja em direu què us sembla!

 

Happy Dreams

Amb aquesta entrada comencem la secció fixa dedicada a la literatura xinesa. Tindreu una ressenya sobre un autor o un llibre xinès el primer dimarts de cada mes. No hi falteu!

Jia Pingwa. Happy Dreams.
Trad.: Nicky Harman.
Ed. Amazon Crossing.
Versió Kindle, equivalent a 492 pàgines.

Happy DreamsHi havia expectatives, però m’he quedat a mig camí. Happy Dreams és un llibre que té un gran interès documental, ja que ens explica la vida d’uns homes que es dediquen a recollir ferralla a Xi’an, però li falta trama. Fa un cert temps, a Twitter, parlàvem precisament d’això amb @mireiavu i @decaminoapekin. Hi ha una gran quantitat de llibres xinesos traduïts a llengües occidentals que sembla que s’hagin triat sobre la base del seu poder documental.

Happy Dreams no és un mal llibre, però li falta riquesa argumental, connexió amb els personatges. Crec que ha quedat àmpliament demostrat que es pot fer sàtira, o crítica o documentalisme sobre les circumstàncies de la Xina escrivint històries completes. Només cal que llegiu llibres com ara Crónica de una explosión, de Yan Lianke, o Brothers, de Yu Hua.

Què ens explica Happy Dreams?

Happy Dreams és la història de dos homes d’un mateix poble que se’n van a viure a Xi’an, una gran ciutat. No tenen feina, i fan el mateix que tants altres immigrants: busquen algú del seu poble que hi hagi migrat abans i a qui les coses li vagin bé. En Gem Han, en aquest cas. I aquest els proposa que recullin ferralla per vendre-la als drapaires o a una mena de “punts verds” que fan negoci amb la compravenda de materials de rebuig.

A partir d’aquí, veurem com s’ho fan per trobar una habitació de lloguer, i en quin estat està aquesta habitació. També coneixerem companys de fatigues, i veurem les lluites de poder que hi ha per controlar el negoci de la ferralla. I el llibre acaba com comença: amb un mort. No, no és cap spoiler: el mort ja apareix a la primera pàgina.

I, al final, l’epíleg

Què té, doncs, aquest llibre, que el pugui fer una mica especial? Què és el que més m’ha agradat? Doncs ara pot ser que us sorprengueu. M’he llegit la història amb un cert interès, però també amb ganes d’acabar-la per passar a una altra cosa. I quan he arribat al final, tot i que em feia molta mandra, m’he llegit l’epíleg que havia preparat l’autor.

No m’agraden els epílegs, i encara menys els pròlegs. Sempre els enceto amb la sensació que estic perdent el temps. Sempre em sembla que no caldria llegir-se’l per entendre o situar-se en el context de la novel·la. O que l’explicació és excesivament llarga i detallada. Segur que us heu trobat moltes vegades davant d’introduccions inacabables. Aquest cop, per sort, quan estava a punt de deixar-ho córrer, vaig començar l’epíleg escrit pel mateix Jia Pingwa.

Puc dir, sense cap mena de dubte, que per a mi el millor del llibre ha estat, precisament, l’epíleg. Així, doncs, una història que m’havia passat pel davant sense pena ni glòria ha adquirit tons i matisos inesperats després de llegir les paraules de Jia Pingwa. En aquest missatge de l’autor veureu la feina de recerca a fons que va fer abans d’asseure’s a escriure. I també hi trobareu moltes de les coses que passen durant el llibre.

Sí, és una història que es nodreix de moltes anècdotes i fets reals. Així, llegir l’epíleg m’ha servit per posar en context tot el que havia llegit i, ara sí, donar-li el valor que realment té. En resum: no és una novel·la espectacular, però és un molt bon documental.