Shakespeare i Sellent: el valor del traductor

shakespeare-versions-sellentM’ababo de llegir Shakespeare, versions a peu d’obra, i he de dir que ha estat un plaer immens. Per començar, és immens perquè el llibre ho és: 1.071 pàgines de no-res, que pesen aproximadament un quilo i mig. No és la mena de llibre que pots passejar amunt o avall per aprofitar les estones mortes al metro. Cal felicitar la gent de Núvol (@nuvol_com) per una publicació tan impecable i elegant.

Però la immensitat principal rau en el fet que aquestes històries, escrites fa més de quatre-cents anys, encara tinguin interès avui dia. A mi no deixa de sorprendre’m. Com és lògic, unes són més interessants que altres, però diria que, en general, han envellit força més dignament que segons quina pel·lícula dels anys vuitanta, per exemple.

És evident que una part important d’aquesta vigència es deu al fet que, amb tots els respectes, aquestes obres són uns magnífics culebrons, i això sempre enganxa. Tracten temes que no passen mai de moda, com l’enveja, l’amor, l’odi o la venjança, i només per això ja tenen un punt guanyat. Però això, és clar, no és suficient, i una altra part important cal atribuir-la a la manera en què s’expliquen aquestes històries: Shakespeare és un guionista excepcional, mestre de “l’enredo”. Només cal llegir-se Ricard III per veure els embolics familiars que l’autor és capaç de crear: entre Ricards i Eduards, us fareu el mateix embolic que a Cien años de soledad amb els Aurelios.

Ara bé, hi ha un altre element que cal tenir molt en compte i que no sempre es valora prou: el traductor. Heu llegit alguna obra de Shakespeare en anglès? Si es que sí, suposo que estareu d’acord que si no és una versió simplificada hi ha fragments que costen de seguir: la riquesa de vocabulari en una llengua que no és la nostra, així com els 400 anys que han passat, són un obstacle important. Per això estic molt contenta de veure que tenim traductors tan dotats com Joan Sellent, que ha estat capaç de fer- arribar aquests clàssics d’una manera entenedora i, al mateix temps, amb una aura de certa classicitat que ens recorda l’origen dels textos. També és molt notable la introducció que ens fa, curta i al punt, on justifica algunes de les decisions que ha hagut de prendre a l’hora de fer la traducció.

Dit això, toca parlar una mica més de les històries, i us comentaré quatre notes que he anat prenent mentre llegia. Per començar, us diré que l’obra que menys m’ha agradat és Coriolà. Potser és per l’entorn en què està ambientada o pel tema que toca, però la veritat és que la trobo una mica feixuga. L’altra que se m’ha fet llarga és Somni d’una nit d’estiu, però ho atribueixo al fet que l’he vista o llegida força vegades.

La millor, per a mi, ha estat Nit de Reis, una història divertida amb el típic enredo de bessons que es confonen i que té el plus de comptar amb alguns personatges que no parlen gaire bé (diuen una paraula per una altra, i coses per l’estil). Això també es dóna a Somni d’una nit d’estiu, on hi ha personatges de poc nivell educatiu que ens deleiten amb frases com ara “Rugiré de tal manera que faré les durícies del personal” (per si no queda clar, volia dir “delícies”). Per tancar la llista, hi ha dues històries, Hamlet i Ricard III, que han estat molt agradables de llegir. Són històries de venjança amb molts morts pel mig, i amb dues de les frases més pronunciades de la història: “ser o no ser”, a la pàgina 72, i “El meu reialme per un cavall” a la 1.006.

Si no volem que aquesta entrada sigui igual de llarga que el llibre, valdrà més que ho deixem aquí. En resum, podem dir que es tracta d‘un recull d’obres sublims de Shakespeare traduïdes magistralment per qui ha estat mestre de traductors (afortunats els qui el van tenir de professor a la facultat de Traducció de la UAB). Un llibre que us recomano que us llegiu tranquil·lament a casa, sense moure’l gaire de lloc.

Aprofiteu aquestes vacances per llegir-lo!

Deures d’estiu 2017

Us pensàveu que aquest any no us posaria deures? Doncs mira, sí. El que passa és que vaig una mica tard i, com que estic segura que ja heu vist tot de llistes amb les darreres novetats editorials, no insistiré en aquesta via. Aquest any el que faré és recomanar-vos autors i així vosaltres mateixos podeu triar el seu llibre que vingui més de gust. Aquí teniu alguns dels meus autors preferits.

Zadie Smith (Londres, 1975)

north willesden, zadie smithLa Zadie Smith és especialista a retratar l’Anglaterra multirracial, i atorga una presència important als immigrants (o fills d’immigrants) en els papers protagonistes. Tot i que ha escrit força més coses, el millor que li he llegit és:

  • White teeth. La seva primera obra i, segurament, la millor. En català la trobareu com a Dents blanques, traduïda per Ernest Riera.
  • NW. Un llibre que ens parla de North Willesden, un barri de Londres, i de com ens anem fent grans. Al principi sembla poca cosa, però poc a poc us va enganxant… cal tenir fills? Què passa quan en tenim? Més info en aquesta entrevista al Periódico.
  • The embassy of Cambodia. Una novel·la curta que és una petita joia, sobre una noia que es dedica a la neteja.

Colm Toibin (Enniscorthy, 1955)

nora webster, colm toibinQuè us puc dir d’aquest autor, que encara no s’hagi dit? És un dels meus autors irlandesos preferits (afegiu-hi Roddy Doyle i Joseph O’Connor). Retrats íntims, descripcions acurades… és un gran escriptor que no us decebrà pas i que té una certa vinculació amb Catalunya, ja que va viure a Barcelona:

  • Nora Webster. Aquest llibre tracta sobre una dona que es queda vídua i vol prendre les regnes de la seva vida. En vam parlar aquí mateix, al blog: jo el vaig llegir en anglès, però el trobareu en català traduït per la Maria Rosich.
  • Brooklyn. D’aquest fins i tot se n’ha fet una pel·lícula que no està gens malament però que no té tota la màgia del llibre, que ens explica com una noia irlandesa emigra cap a Nova York. En català, traducció de Ferran Ràfols.
  • Homage to Barcelona. Aquest llibre el va escriure arran de la seva estada a la nostra ciutat. El tinc a la llista de pendents.

Sofi Oksanen (Jyväskylä, Finlàndia, 1977)

coloms-sofi-oksanenL’autora europea més exòtica, la reina de les històries complexes i riques en història dels seus països: és filla de mare estoniana i pare finlandès, i explica coses de tots dos països. Si no heu llegit mai res d’un autor bàltic, comenceu per ella. És un crack impresssionant amb poques traduccions al català i el castellà, però alguna cosa trobareu.

  • Purga. La història d’Estònia durant la segona meitat del segle XX, vista a través de dues dones: una de jove i una de gran. Aquest llibre va guanyar molts premis i se n’han fet representacions arreu del món. Fins i tot a casa nostra.
  • Quan els coloms van desaparèixer. Un veritable tour de force que ens presenta les ocupacions que va patir Estònia, ara pels nazis, ara pels russos, i tot el que això implica: espies, traicions familiars… És un llibre imperdible.
  • Norma. De moment, aquest només està en francès (es publica en anglès el setembre de 2017). La mare de la Norma és morta. Sembla un suïcidi, però la Norma no s’ho creu… què s’amaga darrere d’aquest accident? Què passa amb els cabells de la Norma?

Jaume Cabré (Barcelona, 1947)

veus del pamano, jaume cabréJaume Cabré és THE BOSS (el xxxx amo, vaja). Cap autor català viu està a la seva altura. Ha demostrar la seva qualitat i lucidesa en una llista llarga d’obres i, tot i que no totes m’han agradat igual, considero que té un nivell altíssim tant pel que fa a les trames que crea com a la manera en què ens les explica. Aquí teniu els meus favorits:

  • Les veus del Pamano. Angoixa, tristesa, èpica… tot el que volíeu saber de la postguerra, vist des d’un poblet dels Pirineus. Un poblet com hauria pogut ser el del meu pare. Ja ho deia na Mercè: quanta, quanta guerra…
  • Senyoria. Una història aparentment més senzilla i curta, però que exposa amb brillantesa la Barcelona del segle XVIII, després del desastre de l’11 de setembre. Un plaer passejar-se pels carrers de Ciutat Vella…
  • L’ombra de l’eunuc. L’acabo de llegir i és absolutament fantàstica: la combinació d’una saga familiar (amb secrets de família inclosos) i de fets de l’època franquista és d’una brillantor espatarrant. No podeu no llegir-lo.

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965)

victus, sánchez piñolNo m’he llegit la segona part de Victus (Vae Victus), però està clar que Sánchez Piñol és un dels millors autors en llengua catalana i que pot tenir un futur molt brillant. Personatge controvertit de vegades, és capaç de recrear escenes com si estiguessis veient una pel·lícula. Aquí teniu els seus llibres de més pes:

  • La pell freda. Encara ara recordo amb fàstic el tacte de la pell dels personatges que apareixen en aquest llibre i l’angoixa d’estar tancada en un far, amb les granototes aquestes picant per fora. S’ha traduït a molts idiomes, fins i tot al xinès tradicional (publicat a Taiwan).
  • Victus. Un dels pocs llibres que, quan comences, ja saps com acabarà (a hòsties, parlant en plata) i que, tot i així, no pots deixar caure de les mans. La força amb què descriu el bombardeig de Barcelona o la imatge vívida de la gent penjada als arbres era com tornar a llegir els llibres de text d’EGB. Un llibre per saber coses que no podem oblidar.
  • Vae Victus. Com deia més amunt, encara no me l’he llegit. És difícil que estigui a l’altura de Victus, ja que, per començar, aquest tenia el factor sorpresa a favor. De tota manera, l’habilitat de l’autor és garantia de qualitat, o sigui que caldrà confiar-hi…

Yiyun Li (Pequín, 1972)

noi d'or noia maragda, yiyun liMe’n vaig enamorar quan vaig llegir A thousand years of good prayers, i he continuat llegint obres seves. Yiyun Li, autora xinesa emigrada als Estats Units, escriu directament en anglès i és especialista en els relats breus, un estil molt cultivat a la Xina. Les seves novel·les també estan bé, però els falta aquesta “chispa” que tenen els relats. Trobareu tots els comentaris sobre els seus llibres i altres de literatura xinesa al meu blog especialitzat: Caràcter xinès.

Gerbrand Bakker (Wieringerwaar, Països Baixos, 1962)

gerbrand bakkerTanco la llista amb un autor atípic. Ha fet de jardiner, professor de patinatge… feines que no t’esperaries d’algú capaç d’escriure amb aquesta suavitat i tendresa. Les obres de Gerbrand Bakker giren entorn de fets tristos i, alhora, hi té una presència important la vida rural. La majoria els trobareu en català, traduïts per la Maria Rosich i publicats per Raig Verd, i tots els hem comentat en aquest blog:

  • A dalt tot està tranquil. Una història que parla de les relacions entre pare i fill i de com es poden enrarir amb el pas del temps: què passa quan el pare ja no es pot valer per si mateix?
  • Deu oques. Una dona se’n va viure al camp per estar sola i recompondre la seva vida. Però apareix un noi…
  • Les pereres fan la flor blanca. Possiblement el millor dels tres. Un drama familiar amb un nen que es queda cec com a protagonista. Pareu atenció al gos, també. Mireu si és impactant, que aquest llibre és lectura obligatòria en alguns instituts dels Països Baixos.

Eso es todo amigos!

Fins aquí les recomanacions per a aquest estiu. Ja veieu que no he donat prioritat a les novetats d’enguany, que segur que us arriben per altres bandes. Com deia al principi, aquest cop m’he centrat en alguns dels meus autors favorits, però si voleu una llista de llibres concrets que m’hagin agradat molt, només cal que busqueu a les categories de 4 i 5 estrelles en aquest bloc.

Prepareu-vos, perquè aquesta tardor tenim moooolta feina! Hi haurà novetats, és clar, passarem per la Setmana del Llibre en Català i també posarem en marxa una enquesta que té a veure amb aquest post. I, és clar, tindrem la fantàstica entrevista amb un traductor per celebrar el Dia Internacional de la Traducció. Aquest any: Ferran Ràfols!

Bon estiu a tothom!

L’ombra de Cabré és allargada

lombra-de-leunucI dura 453 pàgines, que m’he llegit en tot just tres dies. Tres dies, m’ha durat L’ombra de l’eunuc. Una obra fascinant i atractiva que m’ha tingut enganxada en tot moment.

Pel títol no deduiríeu pas de què va, no? Per dir-ho curt, es tracta d’una saga familiar que incorpora, a més, la vida secreta del protagonista durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Totes dues línies són interessants, és clar, però jo em quedo amb la història familiar, amb totes les explicacions que ens fa el tiet d’en Miquel, el protagonista. És una història plena d’entrebancs, secrets i històries de família que l’autor ens fa arribar en píndoles addictives, fins al punt que no podem parar. Repassarem la història de la família des de finals del segle XVIII, veurem els secrets més ben guardats de la rebesàvia (un punt clau del llibre, aquest!) i alguna altra giragonsa que no us puc avançar perquè us faria un spoiler massa gros.

I tot això, totes les explicacions, es donen durant un sopar en un restaurant que havia estat la casa pairal de la família d’en Miquel, que se la va… No. Això no us ho puc pas dir. Haureu de llegir-vos vosaltres el llibre per saber-ho.

Només hi ha una cosa que em portava una mica boja, i és l’alternança entre la tercera persona i la primera. Ja ho he vist en algun altre autor, i la veritat és que crec que és més embolic que una altra cosa. També cal dir que hi ha alguns errors de puntuació, amb alguna coma que va on no toca, o un punt que seria necessari però no hi és. A part d’això, la novel·la és perfecta, i per això li dono 5 estrelles, una puntuació que m’agrada reservar per a uns pocs escollits.

En definitiva, Cabré és un dels millors autors de casa nostra (el puto amo, si em perdoneu l’expressió). Si hagués nascut en algun altre país, probablement seria candidat al Nobel. Si faig un repàs dels llibres d’ell que he llegit, diré que Jo confesso és una bona novel·la, tot i que no és la que més m’ha agradat, i Viatge d’hivern, com tots els reculls de relats d’aquest món, té moments pitjors i millors. En canvi, Les veus del Pamano i Senyoria són dues obres que es mereixen molta més presència de la que tenen. Proposo Les veus del Pamano com a lectura obligatòria de batxillerat… a l’assignatura d’història. Perquè no convé oblidar, i menys ara.

Agost, poble, etc.

primavera-estiuArriba l’agost, i els pobles de Catalunya s’omplen de gent que busquem tranquil·litat lluny del nostre lloc de residència habitual. Alguns tornen al seu poble, com la Marta Rojals, i altres tornem al dels nostres pares. Però tant si som “del poble” com si som “forasters”, tots podem llegir Primavera, estiu, etc. i veure-hi reflectit el NOSTRE poble.
Al poble de la Marta, hi ha gàbies de conills, de gallines, un cementiri trist, inexistència de cobertura mòbil… gats escuats, escola rural… tot el que jo havia vist al meu poble, a la Segarra, fa uns quants anys.
I les processons, marededeusenyor! “Perdoneu… aaaaltra vegaaaada…. aquest po-bre pe-ca-dor…” Torno a sentir la cera del ciri com em cau al palmell de la mà… i aquells nois portant el Cristo gros, i les noies carregant la Mare de déu…
En definitiva, aquest és un llibre totalment rodó pel que fa a reviure els records de quan jo em començava a fer gran, i a casa, a l’hora de dinar, sempre hi havia una ampolla de “grasiosa” per barrejar amb el vi, i uns gats que tot el dia voltaven pel poble i a l’hora de dinar apareixien per casa i, clar, com que passaven gana, es deixaven fer moixaines a canvi de les restes del dinar (digues-ho als tres peluts que tinc jo a casa, que t’han de pujar a la falda… ). La Marta és especialment lúcida a l’hora de descriure imatges, i és així com he tornar a veure, igual que en una pel·lícula, l’interior de les cases.
Ara bé. Em sembla que se m’està passant l’arròs: hi ha històries que ja no m’interessen. Potser és llei de vida, però m’estic adonant que alguns llibres que he llegit últimament i que no m’han agradat gaire tenen una cosa en comú: són un retrat d’una generació que no és la meva, de dones i homes que busquen una parella, situar-se en la vida, una feina… per bé o per mal, jo estic en una altra fase, la dels nens i les mares boges que mirem d’esgarrapar estones a la vida per poder escriure blogs o fer les nostres coses. I, és clar, això fa que segons què no ens atragui tant.
En tot cas, dono tres estrelles a aquest llibre perquè, com he dit més amunt, la Marta Rojals és una escriptora molt lúcida i té la virtud de retratar la història i, pràcticament, fer-ne una pel·lícula. Ah, i també escriu altres coses! La podeu seguir al Twitter (@replicanta_) o llegir la seva columna a Vilaweb. És demoledora.

Al riu, un, s’hi ofega

mort-dun-guia-de-riuJa fa un temps em vaig llegir L’estret camí cap al nord profund, un llibre de Richard Flanagan publicat per Raig Verd i traduït per Josefina Caball que em va agradar molt i que us vaig recomanar de la manera més entusiasta.

Ara ha arribat l’hora de repetir triplet (editorial, autor i traductora) amb Mort d’un guia de riu. Pensava que l’experiència seria similar, però no. Cal veure per què.

Per començar, Mort d’un guia de riu és la primera novel·la de Flanagan, i potser es nota una mica. Ep, jo no sóc cap experta, però hi ha coses que queden molt més ben lligades a L’estret camí cap al nord profund. Per seguir, trobo que això de tenir un paio ofegant-se des de la primera pàgina fins a l’última és una mica forçat. L’autor fa que l’Aljaz, mentre s’ofega, repassi tota la seva vida i part de la vida de la seva família. El resultat és que aquestes anades i vingudes queden forçades i que no m’ha agradat quan es veu a sí mateix des de fora, per exemple.

Ara bé, com tots sabem, totes les històries tenen dues cares, oi? Doncs aquest libre també les té. Tot i que, com he dit, la part de l’“ofegant” és una mica pesada, el que està molt bé són les parts en què ens explica la vida de la seva família i com arribem a conèixer els seus avantpassats, convictes i no convictes (recordeu que això passa a Tasmània, on al principi s’enviaven els presos a complir condemna). En aquests fragments Flanagan desplega tot el seu atractiu literari per ensenyar-nos el paisatge de la zona, explicar-nos coses sobre els aborígens, portar-nos pels rius d’aquesta illa. Jo em quedo amb aquesta part, més que no pas amb la vida d’en Aljaz. Ara cal veure amb quina us quedeu vosaltres.

Per altra banda, com sempre, l’edició és impecable i és un plaer tenir entre mans aquest llibre, que ja és el 15è de la meva col·lecció personal de Raig Verd.

Seguirem amb en Flanagan.