Novel·la negra, novel·la groga

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

El món de la novel·la negra té mil matisos i mil estils. No és el mateix la novel·la americana de tota la vida que la seva cosina britànica, ni les intrigues fosques del nord d’Europa que la vida lluminosa de les italianes. En aquest post em vull centrar en els dos subgèneres que freqüento més:

  • Novel·la negra nòrdica, el que anomenem scandinoir.
  • Policíaca italiana, els coneguts gialli (literalment, grocs).

I tinc una teoria: totes dues branques estan molt marcades per l’ambient, tant el social com el purament meteorològic. Em basaré en les sèries que coneixo per explicar-vos-ho.

El nord: scandinoir

La família escandinava és fosca com una nit d’hivern a Oslo, i els delictes solen ser més sagnants i els motius, més recargolats. El millor exemple és Harry Hole, el detectiu de Jo Nesbø: un desastre trist, torturat i alcohòlic que, tot i així, sap caure bé. Aquí teniu alguns exemples dels llibres que més m’han agradat d’aquest autor:

  • El pit-roig: em va deixar desorientada fins al final.
  • Ganivet: un bon fart de patir (quina mala bava, aquest home).
  • Eclipsi: arrenca amb en Harry tirat en un bar de Califòrnia i em torna a deixar amb un pam de nas.
  • L’hereu: el primer dels llibres d’en Nesbø sense Harry que em va agradar.
  • Minnesota: un llibre que no passa a Escandinàvia i que, tot i això em va agradar. Serà el principi d’una altra sèrie?

Al seu costat hi poso Sebastian Bergman, el psicòleg d’Estocolm amb empatia zero i molt fill de p*** que segueixo, més que res, per saber quina una en farà de grossa. Aquí el repartiment és més coral (en Torkel, l’Ursula, la Vanja, en Billy…), però tampoc s’endinssa da massa en la vida personal de la patrulla. Vaig començar la sèrie amb Secrets imperfectes, un noir gairebé perfecte, mentre que Morts prescindibles em va semblar més aviat un impasse, amb un Sebastian massa reformat.

Tanco el nord amb mencions breus d’autors que no he llegit tant:

  • Erika Falck, de Camilla Läckberg: més quotidiana, però amb un to “políticament correcte” que no espero en aquesta mena de llibres. És la que menys m’inspira.
  • Arnaldur Indriðason i el seu Erlendur Sveinsson, de la policia de Reykjavík: vaig llegir Jar City (Las marismas) amb zero expectatives i em va encantar. Vaig endevinar l’assassí abans d’hora, sí, però la lectura és estimulant i tot queda ben lligat, amb els drames personals de l’Erlendur enmig del fred islandès.
  • Ragnar Jónasson: només l’he tastat, però deixa aquella angoixa que no et deixa aixecar de la cadira. Nord del nord, en estat pur.

El sud: gialli

Per què a Itàlia en diuen gialli (grocs), dels llibres d’aquest gènere? Doncs pel color de les cobertes: el 1929 l’editorial Mondadori va estrenar una col·lecció de novel·la policíaca amb les tapes grogues (“I Libri Gialli”), i el groc va acabar batejant tot el gènere. El nom ja avança que són una altra cosa: el rerefons és molt més lluminós, els crims no acostumen a ser tan macabres i, sobretot, hi ha molt d’entorn (els amics, la família i, importantíssim, el menjar).

El primer gran personatge és en Salvo Montalbano, de Camilleri, que es passa mitja vida lloant l’olor de les coses i fotent-se com el quico en un poble imaginari de Sicília, vora el mar. El poble té nom, Vigata, i està tan ben dibuixat que t’hi sents com a casa. És, amb diferència, el degà dels investigadors italians, amb una sèrie de més de 25 llibres (a part dels spin off), que m’he llegit per ordre.

Al seu voltant hi ha una colla que es fa estimar: el meu preferit és en Fazio, el que posa ordre, i no us perdeu en Catarella, tot candidesa, capaç d’emocionar-se amb un gat orfe.

D’entre tots els casos/llibres, destaco aquests dos:

  • Un gir decisiu (Il giro di boa): una investigació duríssima sobre el tràfic de nens en què, de passada, en Montalbano s’adona que es fa gran (i això dels personatges que envelleixen m’agrada molt).
  • La dansa de la gavina (La danza del gabbiano): el que més m’ha impactat de tota la sèrie. Aquí Camilleri gosa fer desaparèixer en Fazio, i tot l’equip s’ha de posar les piles per trobar-lo i, alhora, resoldre el cas que hi ha al darrere. Un subidón considerable.

De la mateixa escola, però molt més borde, ve Rocco Schiavone, “fill” d’Antonio Manzini: un policia romà desterrat a Aosta que odia el fred, diu tacos com ningú i comença el dia amb un porret a l’oficina. És un dels personatges més poc empàtics i alhora tendres dels gialli i, amb en Camilleri fora de combat, jo diria que Manzini s’ha erigit en el nou rei de la novel·la policíaca italiana.

No treballa sol: hi ha la seva tropa de la comissaria i, sobretot, la Lupa, la gossa inseparable que li roba moltes escenes. Igual que Camilleri, els seus llibres els publica Sellerio i, tot i que us els recomano tots, destaco aquest parell:

  • La costella d’Adam (La costola di Adamo): en Rocco investiga un suposat suïcidi (ho és, o no?), i de passada veiem com s’aprofundeix la seva amistat amb en Pierron. Me’l vaig ventilar en menys de 48 hores.
  • ELP (només en italià): Manzini hi celebra els deu anys del personatge, amb en Rocco i la seva tropa en plena forma. A més, hi ha un personatge una mica extravagant que ho fa molt i molt divertit.

Tanco els italians amb tres mencions breus:

  • Ernesto Maccadò, d’Andrea Vitali: l’únic casat del grup, ambientat a mitjans del segle XX prop del llac de Garda, amb una recreació històrica preciosa i casos que no sempre impliquen una mort. A cantare fu il cane i Olive comprese són bons punts d’entrada.
  • Imma Tatarani, de Mariolina Venezia: l’Imma és fiscal substituta a Matera (Basilicata), baixeta, amb un sentit de la moda peculiar i sempre amb tacons d’agulla. Cau simpàtica o tot el contrari, segons el moment. El primer de la sèrie em va encantar: Come piante tra sassi. 
  • Cristina Cassar Scalia: té dos personatges en dues sèries separades, totes dues a Sicília. Per una banda, la Vanina Guarrasi, una vicequestora jove i ben actual a Catània (ja en porta tres o quatre llibres, amb traducció al castellà); per l’altra, en Scipione Macchiavelli, protagonista masculí d’una sèrie històrica ambientada a la Sicília dels anys seixanta. Potser segueix els passos de Camilleri?

Per on començar

El meu consell, com sempre, és començar pel primer volum de cada sèrie i anar tirant. Però si voleu una drecera, aquí teniu la meva:

  • Nord torturat: El pit-roig (Harry Hole).
  • Nord coral: Secrets imperfectes (Sebastian Bergman).
  • Nord glaçat: Jar City (Erlendur Sveinsson).
  • Sud lluminós: La veu del violí (Salvo Montalbano).
  • Sud amb mala bava: La costola di Adamo (Rocco Schiavone).

Total, que dins una mateixa etiqueta (“novel·la negra”) hi caben la nit i el dia. Vosaltres, de quin color la voleu, la vostra? Groga o negra? Heu llegit algun llibre d’aquests personatges?

Historias del extrarradio: marginalitat i esperança a Pequín

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Avui us parlo d’un llibre que es diu Historias del extrarradio, publicat per Automàtica Editorial. L’autor és Xu Zechen, un escriptor xinès que té una veu més jove i actual que la dels autors que soleu trobar en aquest blog, com ara Yu Hua o Yan Lianke.

Ja havia tingut un primer contacte amb aquest autor quan vaig llegir en anglès Running through Beijing. Recordo que aquella lectura em va deixar una sensació una mica estranya, potser per la traducció. Sovint em trobo que les traduccions del xinès a l’anglès són poc flexibles, una mica garratibades, i en aquella ocasió feia que el text semblés més un documental que no pas una obra literària. En aquell cas, la història se centrava en personatges que venien CDs falsos i el llenguatge no m’acabava d’aportar gran cosa. En canvi, aquesta edició en castellà d’Historias del extrarradio m’ha convençut molt més i m’ha reconciliat amb l’autor.

La lluita per la supervivència al Pequín marginal

En aquest llibre, Xu Zechen explica la història d’en Mu Yu, un noi de disset anys que prové d’un poble petit. Com tants altres joves xinesos, en Mu Yu busca fer-se una vida a la gran ciutat (en aquest cas, Pequín), on en teoria hi ha més oportunitats. El problema és que a la Xina el canvi de residència està molt regulat i passar de l’entorn rural a l’urbà a la brava implica convertir-se, a la pràctica, en un ciutadà il·legal.

Així doncs, en Mu Yu s’instal·la a Pequín i viu en una caseta amb diversos companys que també estan en situació precària. La seva feina és curiosa i clandestina: enganxar anuncis per tot arreu per promocionar el negoci del seu oncle, que és falsificador de documents. El llibre es construeix a través d’estampes i relats que tenen en Mu Yu com a nexe comú i que no són relats independents, sinó que cal llegir-los tots per entendre aquesta crònica coral sobre la marginalitat urbana.

Crec que un dels motius pels quals aquest llibre m’ha agradat tant és la traducció de Belén Cuadra Mora. Està tan ben feta que es llegeix amb una fluïdesa total, com si fos el text original (sí, això és el que ens ensenyen a la factultat, però no sempre s’aconsegueix). Gràcias a aquest estil ric i treballat, ens endinsem en un Pequín ple de venedors ambulants, personatges als marges del sistema i situacions de perill que mostren la cara menys amable del creixement xinès.

Conclusió

“Historias del extrarradio” és un retrat molt viu de la capital xinesa. Si teniu previst anar-hi o us agrada la geografia urbana, us recomano llegir-lo amb el Google Maps al costat, ja que l’autor esmenta carrers i barris concrets que us ajudaran a situar-vos en la trama. De fet, ha estat com tornar-hi!

En definitiva, és una lectura molt recomanable per descobrir una veu jove i potent de la literatura xinesa actual que sap com explicar la realitat social a través d’una ficció de qualitat.

Literatura xinesa essencial

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Com potser ja sabeu, soc traductora. Tot i que també tradueixo de l’italià i el francès, les meves llengües “oficials” de treball són l’anglès i el xinès (no tradueixo gaire d’aquesta última). Per això tinc molt interès per tota la literatura que ens arriba des d’aquesta llengua.

L’origen d’aquesta entrada és un post d’Instagram on intento, en molt poc espai, donar quatre orientacions per a qui vulgui endinsar-se en la literatura xinesa. La manca d’espai complica la vida, però també és veritat que m’ha obligat a triar els llibres i els autors que considero realment essencials per introduir-se en aquesta literatura. També cal dir que, tot i que és una tria amb la qual suposo que estarien d’acord molts experts en la matèria, alguns aspectes poden ser més personals (sobretot, els comentaris que faig sobre un autor o un altre) perquè, al final, els gustos lectors són una cosa molt subjectiva.

Per facilitar la guia, he creat tres grans categories. Crec que són tres divisions bastant clares, pensades per facilitar la tria del lector. No m’he esplaiat gaire en les explicacions perquè en aquest mateix blog ja tinc entrades sobre la majoria d’escriptors i de llibres, o sigui que he preferit posar-vos els enllaços que us portaran a les entrades que us interessin més i així no carreguem aquest article amb informació redundant. Som-hi!

Grans clàssics

Llibres d’abans de la caiguda del règim imperial a la Xina, que han tingut molta influència la seva cultura i que són citats a tot arreu. Dels dos primers, se n’han fet la tira de sèries i adaptacions, i Viaje al Oeste, concretament, és l’origen de la sèrie Bola de Drac (no és broma: Son Goku = Sun Wukong). Tots són totxos amb traduccions boníssimes al castellà i, tot i que tenen una edat, continuen essent vàlids i interessants avui dia:

Clàssics de la primera meitat del segle XX

A partir d’aquí canviem de perspectiva i fem referència a autors, no a llibres concrets: entrem en èpoques en què els escriptors diversifiquen la producció i tenim diversos llibres per elegir en cada cas. Parlem, doncs, de tres dels principals autors de la primera meitat del segle XX. Van viure el canvi de règim de la Xina i la renovació dels gèneres literaris, fins al punt que el primer, Lu Xun, és considerat el pare de la literatura xinesa moderna. Tots tres tenen entrada pròpia en aquest blog, o sigui que us deixo l’enllaç i alguna proposta de llibre:

  • Lu Xun: Diari d’un boig i altres relats (Edicions de 1984)
  • Lao She: Cat Country (ci-fi distòpica), Mr. Ma and Son (cap dels dos està en català ni en castellà)
  • Ba Jin: Família, Nits fredes (tots dos a Cercle de Viena)

Contemporanis imprescindibles

Els dos primers d’aquesta categoria tenen qualitat, varietat i producció suficients per ser nòbel: Yan Lianke és més formal (tot i que també es marca unes històries que poden arribar a l’absurd), mentre que Yu és més “gamberro” i té un gran sentit de l’humor. Yiyun Li és meravellosa i escriu en anglès des de la diàspora (i crec que brilla especialment amb els relats), mentre que Bi Feiyu és llàstima que no publiqui més i que no se’l tradueixi gaire al català ni al castellà. Incloc també Can Xue, que acaba d’aterrar al mercat literari de casa nostra: surrealisme pur no apte per a tots els gustos. Finalment, tanco la llista amb la revelació dels darrers temps en català: Wu Ming-yi, representant de la literatura taiwanesa.

  • Yan Lianke: El somni del poble Ding (Les altres herbes), Crónica de una explosión (@automatica_editorial)
  • Yu Hua: El passat i els càstigs (Les males herbes), Brothers (Seix Barral)
  • Yiyun Li: Noi d’or, noia maragda (Bromera), A la natura les coses simplement creixen (L’altra editorial)
  • Bi Feiyu: Trois soeurs (crec que en castellà seria Las feroces hermanas Wang, però no és traducció directa del xinès)
  • Can Xue: La balada dels ocells de muntanya (Gata maula), Hojas rojas (Aristas Martínez)
  • Wu Ming-yi: L’home dels ulls compostos, La terra de la pluja amarga (tots dos amb l’editorial Chronos)

I fins aquí (de moment)

Com he dit al principi, la llista podria ser més llarga: això només és un petit tastet per a qui vulgui entrar en el meravellós món de la literatura xinesa i sinòfona. Per altra banda, jo no soc cap acadèmica del tema, o sigui que el que hi ha aquí tampoc va a missa. Preneu-vos-ho com una petita contribució personal a l’intent de difondre aquesta literatura a casa nostra. Si teniu curiositat per algun autor en concret, no dubteu a posar-ho als comentaris (així ens serveix a tots) o a enviar-me un mail directe (si teniu dubtes més personals).

A la natura les coses simplement creixen, amb Yiyun Li

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, Llibres2 comentaris

Només té 15 anys, i ja té els dits més llargs que jo. No, a la foto no es veu, però em passa gairebé un pam. Té les seves idees, i la seva manera de vestir. I té un germà cinc anys més gran, que ja ha passat pantalla i és a la universitat. Tots dos s’han d’ajupir per fer-me una abraçada. Són en Jordi i en Guillem, i no són tan diferents d’en James i en Vincent, els fills de la Yiyun Li. O sí, que són diferents: els meus fills continuen amb la seva vida mentre que els d’ella ja no hi són. Per decisió pròpia, a més.

Com et quedes quan, de dos fills que tenies, no te’n queda cap? Quan només et queden les habitacions plenes de records? Quan el gos no sap on anar a buscar el seu amo?

Els fills es moren, els pares continuen vivint

No hauria de ser així. La “llei de vida” és una altra. La mateixa autora ho diu, que estadísticament és un cas molt rar, però el fet és que, amb sis anys de diferència, els dos fills de la Yiyun Li es van suicidar. I ella va voler escriure un llibre per a cadascun d’ells. El que va dedicar a en Vincent el tinc a casa, i no el vaig poder acabar. Potser ara, que he llegit el que ha dedicat al James, en reprendré la lectura.

Sabent de què anava el llibre, he de dir que vaig agafar A la natura les coses simplement creixen amb un paquet de kleenex a la mà. I no, no ha calgut fer-lo servir gaire. Per què? Doncs perquè Yiyun Li és capaç de transmetre la tristesa, la perplexitat, el patiment, i tota mena de sensacions, sense haver de recórrer a la llagrimeta fàcil. Té una ploma deliciosa, amb la qual és capaç de retratar l’escenari que ella vol sense recórrer un text enfarfegat, sense haver d’omplir el llibre d’adjectius i expressions complexes. Amb una escriptura planera, és capaç de comunicar-se sense que la seva producció sigui de poc nivell. No tothom sap fer-ho, això. 

A Instagram tot sovint llegeixo afirmacions com ara “és un llibre dur però necessari” aplicades a llibres que, tot sovint, considero que no ho són tant. Aquest cop seré jo la que digui que és un llibre dur. Aquest ho és, El diari d’Anna Frank ho és. Perquè expliquen fets reals, coses a les quals es pot posar dia i hora. És un llibre necessari? Aquesta és la pregunta del milió de dòlars. Crec que és molt necessari per a l’autora, que escriu amb una senzillesa i enteresa al·lucinants sobre un tema extremadament trist i, en alguns llocs, tabú: el suïcidi de dos fills (i els intents d’ella mateixa). En aquest sentit, el trobo molt necessari com a vehicle perquè ella, la persona que ho ha patit, pugui fer-nos arribar el seu missatge, i aquest missatge segurament és necessari, o útil, per a persones que hagin estat en la seva mateixa situació i que, possiblement, no saben expressar-ho tan bé. Potser les farà sentir-se acompanyades i compreses.

En tot cas, és una lectura que m’ha anat bé per resituar-me i poder reprendre el llibre que va dedicar al seu fill gran, en Vincent. I, ara que l’entenc millor a ella, podré reprendre el camí lector pel qual m’ha guiat sempre amb un gran èxit. Per això agraeixo molt a L’altra editorial que me l’hagi enviat i, sobretot, que s’hagi decidit a publicar-lo.

Si us crida l’atenció aquesta autora i en voleu més informació, feu una ullada a la xerrada sobre dones escriptores que vam fer a l’Institut Confuci fa un temps (el 2018!!!). Parlem d’ella a partir del minut 56 (enllaç a la bio), i toquem altres autores com la Sanmao, l’Amy Tan i altres. No dubteu a llegir aquest o qualsevol altre llibre d’ella, que trobareu ressenyats en aquest blog.

Oficines, deliris i mots encreuats: benvinguts a “Ferrocarrils de Mèxic”

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Aquest no és un llibre breu. Té 664 pàgines plenes de salts, digressions, personatges, diàlegs, situacions absurdes i referències històriques. I, tot i així, no es fa pesat de llegir. Trobo que és una aposta valenta de l’editorial La segona perifèria, que ha decidit publicar-lo en català amb una traducció de Pau Vidal que fa de molt bon llegir.

Tot comença amb un encàrrec totalment absurd: som a la República de Salò l’any 1944, i el soldat Cesco Magetti rep l’ordre de fer un mapa de… la xarxa ferroviària de Mèxic. Tal qual. A partir d’aquesta premissa, la història es desplega com una mena de trencaclosques narratiu i polític que combina el deliri, la crítica social i una mirada mordaç sobre la burocràcia i l’absurditat de determinades estructures de poder.

El protagonista, en Magetti, és un jove soldat que té mal de queixal i es veu atrapat en una cadena d’ordres absurdes que ningú no qüestiona. Però el llibre no es limita a la història d’aquest noi. Ben aviat entren en escena tot un seguit de personatges, cadascun amb la seva pròpia veu, el seu estil, i sovint amb les seves bogeries particulars. El resultat és una novel·la coral plena de picaresca i referències històriques que va i ve en el temps i l’espai per crear una mena de tapís narratiu molt ben teixit.

Hi ha escenes surrealistes que funcionen com petites faules sobre la naturalesa humana i els mecanismes de poder: una fàbrica que produeix colors que afecten l’estat d’ànim de les persones, un edifici d’oficines on és impossible no perdre’s (una metàfora prou clara del sistema burocràtic que retrata) o un episodi amb mots encreuats que el traductor ha hagut de resoldre de manera gairebé artesanal.

També hi ha sorpreses que em van fer somriure, com ara un personatge anomenada Carme que es dedica a traduir Eiximenis a l’italià. I també hi ha petites píndoles d’humor que apareixen en els moments més foscos o més reflexius. Perquè sí: entre tanta digressió, hi ha espai també per a moments de lucidesa, de crítica a l’obediència cega, a les estructures que perpetuen la mediocritat, al feixisme de fons i de forma.

Pel que fa a la traducció, he de dir que en Pau Vidal s’ha marcat una feinada espectacular, tan per la llargada com una sèrie d’elements complicats que van des de fragments en què els personatges parlen amb dialectes o variants lingüístiques diferents de l’estàndard fins a coses tan currades com la traducció/adaptació d’uns mots encreuats. Aplaudeixo amb les orelles!

A la web de l’editorial defineixen Ferrocarrils de Mèxic com una festa per als lectors i com a “novel·la tentacular”. I és una manera molt bona de definir-la: hi ha un cos central, però les subtrames s’allarguen com tentacles i generen petits relats, veus que apareixen i desapareixen, trames secundàries que de cop esdevenen protagonistes. El llibre demana temps, però val molt la pena fer l’esforç, sempre que us deixeu portar per la narrativa de Griffi.

En resum: si teniu ganes de perdre-us en una lectura extensa, amb moltíssimes capes i un cert esperit juganer, Ferrocarrils de Mèxic és una proposta excel·lent. Ideal per a lectors amb ganes de deixar-se sorprendre, amb gust per la sàtira i amb certa tolerància a la disbauxa narrativa.