El pes de la neu de Guay-Poliquin

I, tot de cop, aquest llibre té molt més sentit del que em pensava. Tot seguit teniu l'entrada tal com la vaig escriure fa algunes setmanes, però volia dir-vos que, ara que estem tots tancats, m'he connectat automàticament amb El pes de la neu, on un noi està aïllat (confinat?) en un poblet.

El pes de la neu

El pes de la neu et captiva des de la coberta, pràcticament blanc sobre blanc. És, decididament, una de les millors cobertes d’Edicions del Periscopi i Tono Cristòfol. Tot seguit, quan obres del llibre, el que t’enganxa és la història, escrita per Christian Guay-Poliquin i traduïda per Anna Casassas.

No és un llibre on passin moltes coses, no. Més aviat és un d’aquells on passa poca cosa, com a la magnífica trilogia de Kent Haruf que ja hem comentat en aquest blog i que va publicar la mateixa editorial.

Així, doncs, el que ens trobem és un noi que ha tingut un accident i té les cames destrossades. Un home que l’ha acollit a casa seva i que en té cura. Un poble on no hi ha electricitat. Gent que vol marxar d’aquest poble i metres i metres de neu que ho envolten tot i fan pràcticament impossible marxar.

Qui és el noi? Per què és en aquest poble? Qui és en Mathias, que en té cura? Per què ocupen només una part de la casa? Com s’ho fa, l’autor, per aconseguir que a estones t’enlluerni la neu que es veu per la finestra?

I què collons són aquests números que hi ha com a títol de cada capítol? (No patiu, ho sabreu si llegiu el llibre.)

La calma…

M’ha agradat molt llegir-me El pes de la neu perquè, de tant en tant, entre Nesbøs i Camilleris, m’agrada llegir històries tranquil·les, que em deixin temps per pensar i que vagin donar la informació poc a poc, fent-me completar el puzzle a mida que avanço. I ha estat molt gratificant, també, perquè llegeixo pocs autors canadencs i aquest ha estat un bon descobriment que espero que continuem podent gaudir en català.

Mentrestant, us recomano que us el llegiu i que ho feu amb calma. Possiblement us serà més fàcil ficar-vos en la pell del protagonista ara que els dies no són gaire llargs i que fa fred (però un fred relatiu, és clar) a casa nostra.

Elles parlen, de Miriam Toews

Elles parlen

El llibre de Miriam Toews, Elles parlen, és un llibre curt però intens. Tot i que nomes té 232 pàgines, no es poden llegir ràpid com, per exemple, La veïna del costat, que oferia una visió de l’apartheid des d’un punt de vista diferent de l’habitual. El llibre que ens ocupa ha estat publicat per l’editorial Les Hores amb traducció de Carme Gironès. Es tracta d’un llibre en què les protagonistes parlen molt i donen moltes voltes a les coses, ja que estan a punt de prendre una decisió crucial.

I quina és, aquesta decisió crucial?

Should I stay or should I go?

Sí, el dilema de quedar-se o marxar ve d’antic i es pot aplicar a moltes coses, com a la cançó de The Clash, i a Elles parlen és l’argument principal al voltant del qual giren totes les converses. En aquest cas, es tracta de vuit dones mennonites que es reuneixen en secret per decidir si abandonen la colònia on viuen.

La família és a la colònia… per quin motiu volen marxar? Doncs és molt fàcil: durant els dos últims anys les dones de la colònia han estat violades per homes de la colònia mentre dormien. En alguns casos, fins i tot per membres de la pròpia família. Les droguen i les ataquen mentre estan groguis, i després els volen fer creure que és culpa dels dimonis, que venen a castigar els seus pecats. Pecat és, dic jo, voler fer-los empassar una mentida tan grossa. Imperdonable, als meus ulls.

I, aprofitant que els homes de la colònia són a ciutat per pagar la fiança dels violadors, les vuit protagonistes es plantegen què volen fer. Quedar-se i no fer res? Quedar-se per combatre? Marxar? Evidentment, no us diré què fan al final, però és un d’aquells casos en què no heu de tenir únicament l’objectiu de saber què passa al final, sino disfrutar el trajecte. Perquè, en resum, la gràcia del llibre està en veure les diverses personalitats de les dones que intervenen en la discussió i les valoracions que fan dels pros i els contres de quedar-se o marxar.

En aquest debat tindran l’ajuda d’un home, l’únic entre elles que sap llegir i escriure, que farà les actes de les dues reunions. En realitat, la narració se’ns presenta com si fos les actes. També veureu que és un home una mica especial, que no té el mateix perfil que la resta d’habitants de la colònia. Confesso que m’esperava una altra sortida, per a ell…

Elles parlen i Único testigo

No vull acabar sense fer esment d’una cosa que, segurament, us vindrà al cap, com a mínim si sou de la meva generació. Llegint aquest llibre he pensat molt en la conegudíssima Único testigo. I és que Elles parlen passa en una comunitat mennonita, que, si ho he entès bé, és una branca religiosa semblant als amish, que apareixen a la películ·la del Harrison Ford. I moltes coses me l’han recordada. Des de la foto de la portada fins a diversos costums que s’esmenten durant el llibre. Comunitats isolades que no fan servir determinats avenços i que prefereixen viure sense contacte amb el món. No tele, no automòvils, no rentaplats ni rentadores, no Internet… What a wonderful world!?

Finalment, tanco l’entrada dient que l’editorial Les Hores ha encertat una vegada més la tria. La veritat és que els llibres que me n’he llegit fins ara toquen temes especials. Si fem balanç, diria que a mi, de moment, em continua semblant que L’últim amor de Baba Dúnia és el millor.

My Old Faithful, històries d’una família

My Old Faithful

Yang Huang. My Old Faithful. Stories.
Editorial: University of Massachusetts.
181 pàgines.

Vaig comprar My Old Faithful fruit d’una recomanació al Twitter. No coneixia l’autora, ni tenia cap referència de l’editorial ni de res. A la brava. La veritat és que la lectura ha anat prou bé. No és el millor que hagi llegit últimament, però és àgil i retrata una família xinesa al llarg dels anys.

Com podem intuir a partir del “Stories” del títol, My Old Faithful no és una novel·la en el sentit tradicional al qual estem acostumats. En aquest cas, el que ens trobem és una sèrie d’històries que podrien ser independents si no fos que utilitzen els mateixos protagonistes. És un recurs que ja he vist en altres casos i que sol funcionar molt bé perquè, d’aquesta manera, l’autor pot utilitzar flaixos per incidir en detalls concretes, fent salts en el temps i l’espai sense haver-los de justificar.

A més de tot això, les històries estan agrupades en tres blocs, que responen a la infantesa, l’adolescència i l’etapa adulta dels fills de la família. D’aquesta manera, l’autora ens porta des de Nanjing fins als Estats Units, des de l’escola de primària fins a la feina. Veurem els primers amors dels fills, les parelles consolidades, la tornada a casa de les filles que viuen als Estats Units i com s’hi troben quan ho fan.

Per altra banda, també veiem com se senten els pares davant dels canvis dels fills i del seu desenvolupament. La preocupació inicial per un nen que no acaba de portar-se bé evoluciona quan les filles es fan grans i comencen a sortir amb nois. I el llibre es tanca amb un relat dedicat exclusivament als pares, que es fan grans amb els fills ja fora de casa. Cada relat està explicat en primera persona mitjançant el protagonista de la història en qüestió, cosa que ens dona molts punts de vista diferents.

Relats, relats…

Com sempre que llegeixo un recull de relats, n’hi ha que m’agraden més que altres. En aquest cas, de My Old Faithful recomano amb entusiasme el primer, “Pining Yellow”, el protagonista del qual és en Wei, el fill mitjà, que busca el seu gos perdut. Un relat tendre i nostàlgic ben bonic. Cal destacar també “The Umbrella”, amb el pare com a protagonista, que mostra com es preocupa per la filla petita, que es desperta al món dels grans. La resta, amb alts i baixos, arriben dignament fins al final.

En resum: My Old Faithful no és un llibre espectacular, però fa petits retrats de la quotidianitat xinesa que, en realitat, en alguns aspectes, també podrien ser d’una família de casa nostra.

In our mad and furious city

Ressenya publicada a Instagram sobre In our mad and furious city, de Guy Gunaratne.


Au. Llibre llegit. Interessant, tot i que és un pel massa dispers. Es tracta d’uns pocs dies, viscuts per diferents personatges, tots emigrants de primera o segona generació a Londres: un home de Montserrat (Carib), una dona d’Irlanda del nord, un noi del Pakistan i dos nous més, que haureu de relacionar amb la resta.

Tot plegat se centra en protestes de caire racial en un d’aquests complexos (estates) anglesos que acumulen tots mena de gent amb pocs recursos. Alguns dels nois joves lluiten per marxar del barri, cadascun a la seva manera. També hi veureu reflectida la manera de parlar de cadascun. No sé si la paraula correcta és dialecte o no, però podreu fer un tastet de l’anglès del Carib, d’Irlanda…

Resum: 3 estrelles sobre 5.

View this post on Instagram

Au. Llibre llegit. Interessant, tot i que és un pel massa dispers. Es tracta d'uns pocs dies, viscuts per diferents personatges, tots emigrants de primera o segona generació a Londres: un home de Montserrat (Carib), una dona d'Irlanda del nord, un noi del Pakistan i dos nous més, que haureu de relacionar amb la resta. Tot plegat se centra en protestes de caire racial en un d'aquests complexos (estates) anglesos que acumulen tots mena de gent amb pocs recursos. Alguns dels nois joves lluiten per marxar del barri, cadascun a la seva manera. També hi veureu reflectida la manera de parlar de cadascun. No sé si la paraula correcta és dialecte o no, podreu fer un tastet de l'anglès del Carib, d'Irlanda… Resum: 3 estrelles sobre 5.

A post shared by L'illa deserta (@lilladeserta) on

Campos de vida y muerte, de Xiao Hong

Campos de vida y muerte

M’acabo de llegir Campos de vida y muerte y otros relatos, de Xiao Hong. El llibre és una traducció de Teresa I. Tejeda Martín publicada per Edicions Bellaterra i inclou un text preliminar molt interessant que permet conèixer una mica l’autora. Perquè sí, ho confesso: jo no la coneixia.

No la coneixia, no, i per això aquest text introductori, que no és massa llarg ni massa curt, m’ha anat de perles per entendre per què escriu què escriu, per entendre el context històric en què se situa la novel·la, per capir en certa manera perquè té aquesta certa aura de “deessa”, com diuen a la revista de l’Institut Confuci. I és que quan un es mor abans d’hora sempre resulta que és algú magnífic. Suposo que això és normal. També suposo que jo no tinc els coneixements necessaris per valorar la qualitat de l’obra. Suposo que algú que estigui més al dia de la literatura xinesa de la primera meitat del segle XX em dirà que soc una “ignoranta”. Tot i això, us ho he de dir: a mi, aquest llibre, no m’ha semblat res de l’altre món.

Però deixeu-me que parli, també, a favor del llibre i de l’autora. Perquè que no m’hagi agradat gaire tampoc vol dir que no hi intueixi alguna cosa de positiu. Per això veureu que li poso tres estrelles en lloc de les dues que li posaria si només valorés les històries que ens explica.

Punts positius

El que, d’entrada, hi veig, és una forta voluntat de l’autora de fer arribar al lector la realitat que l’envolta, el patiment que veu. Possiblement, també, el patiment seu, personal, ja que si llegiu el text d’introducció veureu que Xiao Hong va tenir una vida curta i complicada, plena de penúries. Així, doncs, el que no hi he trobat de valor literari podria dir que sí que l’hi trobo de valor documental. Ja m’ha passat en altres casos que he comentat aquí al blog.

Per altra banda, vull valorar el fet que Campos de vida y muerte té pràcticament 100 anys. Segurament en aquell moment no s’escrivia igual que ara. Segurament estic mal acostumada llegint autors tan complets com Yan Lianke o Yu Hua. Segurament els llibres escrits fa tant de temps no han envellit bé (si passa amb pel·lícules dels 80, imagineu-vos amb obres tan antigues!).

També em podeu dir “però com pots dir això, si t’encanta el Tirant lo Blanc!”, però jo us diré que quan un llegeix coses com el Tirant (magnífic) o el Quijote (estupend), ja ho fa assumint que tenen “una edat” i que el fet que l’idioma sigui tan arcaic ja te’ls fa llegir d’una altra manera i valorar altres coses. Podríem aplicar això mateix a Sueño en el pabellón rojo: em captiva perquè el que hi espero no és saber què passa, sinó que gaudeixo amb com ho explica. Una mica com allò de “disfrutar del viatge” (no estic de servei, no penso dir gaudir).

M’ha recordat…

El que no puc negar és que, llegint Xiao Hong, m’han vingut al cap un parell d’autors que, com ja deveu saber, són uns grans retratistes de la realitat rural xinesa. Estic parlant de Yan Lianke i Mo Yan, i penso que potser ells sí que s’han llegit les obres d’aquesta autora a fons i que, potser, els ha servit d’inspiració per a les seves obres rurals. Si això és així, l’obra de Xiao Hong ja haurà valgut la pena!

Finalment, vull parlar del llibre com a objecte, perquè s’ho val. Com en altres llibres que he llegit d’aquesta col·lecció d’Edicions Bellaterra, cal destacar el bon gust amb què s’han triat els materiales, les il·lustracions de coberta i el paper, groguenc però no massa, que convida a la lectura. He de dir que hi ha algun error de traducció o de correcció que caldria rectificar de cara a una propera edició, però no és obstacle per a una lectura tranquil·la i agradable.

Aprofitant que més amunt he parlat de Sueño en el pabellón rojo, no vull acabar sense recordar-vos que tot just acaba de començar un club de lectura sobre aquest llibre a Twitter. La intenció és llegir un capítol cada deu dies i fer comentaris a Twitter. Trobo que pot ser una experiència molt enriquidora i, si us hi voleu afegir, només cal que visiteu el perfil del club i estigueu atents.

Bona lectura!