Les nostres riqueses

Les nostres riqueses

Voleu llegir un llibre lluminós que us porti ben lluny? Proveu Les nostres riqueses, de Kaouther Adimi. De primer, mireu-vos la portada. El blau lluminós de la franja habitual d’Edicions del Periscopi és el blau cel que m’imagino dins de la història.

El blau cel de la ciutat de l’Alger, on no he estat mai. Però és que aquesta és la gràcia del llibre, que et porta a un lloc totalment desconegut i toca uns fets històrics que no ens ensenyen a classe. La colonització francesa d’Algèria, la participació d’aquest país en els conflictes bèl·lics de la metròpoli i la dominació que rep a canvi. Tot això ho veiem a través dels ulls d’Edmond Charlot, propietari d’una llibreria que és molt més que això. És biblioteca, centre cultural i punt de trobada dels intel·lectuals (principalment francesos) que van viure a l’Alger durant la primera meitat del segle XX.

Llegint el llibre, al mateix temps, descobrireu què passa avui dia amb el local. La llibreria, ja tancada, s’ha de buidar. I l’encarregat de fer-ho és un jovencell (en Ryad) que no sap res de la història passada (i que tant se li enfot). El punt de contacte entre les dues realitats, present i passat, és l’Abdallah. Perquè l’Adballah és qui va treballar a la llibreria quan es va convertir en un annex de la biblioteca.

L’estructura, punt clau de Les nostres riqueses

Sí. Per a mi, l’estructura del llibre és fonamental a l’hora d’aconseguir un conjunt dinàmic que combina passat i present sense fer-se pesat. Per una banda, trobareu els pensaments i les coses que li passen a en Ryad. Per l’altra, trobareu la història de Charlot, que no se’ns presenta amb la redacció habitual sinó en forma de diari. Trobo que és una manera molt àgil d’acostar-nos un passat que ja comença a ser força llunyà.

A part de tot això, però, hi ha una sèrie d’aspectes que m’han semblat interessants i que, segurament, haurien de ser objecte d’una reflexió més profunda:

  • Les nostres riqueses, quines són? Això no es quedarà al títol. Busqueu-ho al text i ho trobareu.
  • Sentiment dels algerians contra els colonitzadors: com s’ha demostrat, l’ocupació i la dominació no surten gratis. Què et penses que et trobaràs quan, com a colonitzador, no vols que els ciutadans autòctons es “barregin” amb l’elit francesa? I si, a sobre, els massacres, la llavor per a la rebel·lió ja està plantada.
  • Paradoxa: en l’època del govern de Vichy, Algèria també hi estava sotmesa. Sí, ja sé que és evident, però no m’havia parat a pensar mai que el control arribés a les colònies.
  • Carestia: veureu que durant la Segona Guerra Mundial hi havia mancances de tota mena, fins i tot de paper.
  • Gent famosa d’altres èpoques: en aquest llibre en trobareu bastants. Camus, Saint-Exupery…

En resum…

En definitiva, és un llibre molt amè i interessant que ens acosta a un mon totalment desconegut. I també m’ha semblat un llibre madur, amb un tema que no m’esperava que tractés algú tan jove com l’autora. Chapeau per a ella i, també, per a Anna Casassas, que ens torna a regalar una traducció brillant embolcallada amb el preciosisme de les portades de Tono Cristòfol. Enhorabona, Edicions del Periscopi, l’heu tornat a encertar.

(Si voleu llegir un altre llibre que toca temes històrics poc vistos a classe, mireu-vos aquesta ressenya sobre Vam ser nosaltres. Hi trobareu l’Iran de les últimes dècades.)

The stolen bicycle

The Stolen Bicycle

Wu Ming-yi. The stolen bicycle.
Traductor: Darryl Sterk.
Editorial: Text publishing.
416 pàgines.

Fa un temps vaig llegir una altra obra de Wu Ming-yi amb la qual no vaig acabar de connectar: The Man with the Compound Eyes. Així, doncs, era una mica reticent a llegir The Stolen Bicycle. Quan em van deixar el llibre, però, ja no vaig tenir excusa…

I la veritat és que m’ha agradat molt llegir-lo, ja que és un llibre molt treballat i de lectura agradable que no es fa gens llarg, tot i les 400 pàgines al llarg de les quals es desplega. L’única cosa que podria retreure-li a l’autor és que, de vegades, hi ha digressions tan llargues que costa resituar-se quan s’acaben. Pel que fa a la resta, però, és impecable. Per alguna cosa va ser candidat al Man Booker Prize 2018.

The Stolen Bicycle: una, dues o moltes històries?

Aquest llibre combina de manera força reeixida tot un munt d’històries més o menys curtes que conflueixen en una trama que és la del protagonista, que vol saber coses de son pare a través d’una bicicleta.

La bicicleta ja no la té ell ni la seva família, sinó que la van robar fa molts anys. A partir d’aquí, en Ch’eng li segueix la pista i va coneixent tot de persones que l’ajuden i que, com deia més amunt, aporten les seves històries. I és amb aquestes històries i les de la família que l’autor ens porta enrere en el temps.

Què més hi ha?

Com deia, l’argument principal és la recerca d’una bicicleta per part del protagonista. Ara bé, hi trobem altres coses com ara aquestes:

  • Bicicletes. L’autor va intercalant fragments relatius a models antics de bicicleta, i ens explica en quin moment història es feien servir. Són models que tenen a veure amb la història. També hi ha uns dibuixos preciosos del model corresponent.
  • Ocupació japonesa de Taiwan. No coneixia gaire cosa d’aquest aspecte, o sigui que ha estat molt interessant veure com va calar en la vida de l’illa.
  • Habitants aborígens. No sé si és la manera més adequada de dir-ho, aborígens. En tot cas, el llibre ens presenta una societat que avança a tres vies: àmbit japonès, àmbit xinès i àmbit aborígen. Ho podeu veure, també, en els noms que fa servir.
  • Segona Guerra Mundial. Veurem com va afectar aquest desastre a l’illa i als seus habitants; també hi veurem pinzellades de la guerra al sud-est asiàtic; per exemple: el tren Thai-Burma del qual també ens parla Richard Flanagan a L’estret camí cap al nord profund.

En definitiva, The Stolen Bicycle és un llibre molt més atractiu que l’anterior que havia llegir de Wu Ming-Yi. Així mateix, la traducció s’intueix molt treballada, tot i que en alguns punts hi ha alguns typos o errades de concordança. Si us decidiu a llegir-lo, no us perdeu el comentari final del traductor, Darryl Sterk, que us aportarà informació per entendre determinats aspectes de la història.

Lincoln al bardo

Lincoln al bardo

Feia molt de temps que sentia a parlar de Lincoln al bardo, de George Saunders. Finalment, per tancar el 2018, el vaig demanar i me’l vaig llegir durant les vacances. És un llibre àgil de llegir, molt ben escrit i traduït, i t’enganxa de principi a final.

L’argument en sí ja sabeu de què va: el fill de Lincoln mor, i el seu esperit es queda vagarejant pel cementiri, esperant que son pare el vingui a veure. La meva humil opinió és que la història en sí no és el més destacat de l’obra. Ja em podeu fer vudú, els defensors de Saunders!

Aquest llibre, però, té un punt fort, molt fort, que és el que realment el fa especial. Per a mi, és molt més important la manera en què Saunders planteja la història, apta per a una obra de teatre, que no pas el que realment hi passa. Trobo extremadament interessant la combinació de veus narradores. Els esperits, la gent que assisteix a la festa de Lincoln, els extractes suposadament autèntics de diaris i llibres de l’època. Veureu que cada veu aporta un punt de vista diferent sobre la història i el que hi va passant. El resultat és un text complex i ric en matisos.

Les 100 veus de Lincoln al bardo

No les he comptades, però aquestes veus que us comentava poden ser, tranquil·lament, 100. O més. Si us poso un exemple, ho veureu més clar. En un moment de la novel·la, hi ha una festa de l’alta societat a cals Lincoln. Hi ha representants dels diversos estaments socials, des de militars fins a comerciants i periodistes. Enmig de tot el batibull, en Willie, el fill del president Lincoln, està malalt. Nosaltres, però, no veurem l’evolució de la malaltia amb un únic narrador. I tampoc la veure en tercera persona, ni en primera, ni en segona.

El que ens trobem és tot de comentaris, que van d’un paràgraf a diverses pàgines, que van fent els assistents a la festa. Cada paràgraf va acompanyat del nom de la persona que el fa, i aporta una visió diferent a una mateixa cosa. Així, doncs, hem d’anar recomponent la història a partir d’aquest puzzle de veus. Caldrà fet un petit esforç, és clar, però he de dir que és totalment satisfactori.

I una bona traducció, és clar!

Com ja dec haver dit en altre ocasions, però, un bon llibre en un altre idioma no és res sense una bona traducció. En aquest cas, cal agrair a Yannick Garcia la traducció tan treballada que ens ofereix, ja que hi ha personatges de diversos nivells socials (i lingüístics), i crec que ho ha reflectit molt bé. Mireu-vos com parlen els esperits dels negres, o dels petits lladres. No és fàcil de traslladar tot això al català, i si us mireu aquesta entrevista de Xavier Grasset a Yannick Garcia veureu com ho explica.

Per tancar, voldria recordar-vos també la gran feina que fa Edicions de 1984, de qui ja he llegit altres coses. Si voleu llegir més material d’aquesta editorial, us recomano L’edifici Iaqubian o Chicago. A mi em van agradar molt, i espero que també us agradin a vosaltres.

Vam ser nosaltres

Vam ser nosaltres

Vaig créixer veient fotos del xa de l’Iran a l’Hola que la meva àvia comprava cada setmana. Que guapa que era la seva dona, la Farah Diba, i que elegants i «occidentals» que eren tots plegats. I que tristos que se’ls veia. Em va costar molt de temps entendre que eren exiliats, fets fora per la gent que apareix a Vam ser nosaltres, de Golnaz Hashemzadeh Bonde.

Quan vaig estudiar història a l’institut, els temes d’història mundial no passaven de la Segona Guerra Mundial. I tampoc prestaven gaire atenció a res del que passava més enllà d’Istambul. Així, doncs, la revolució a l’Iran de 1978-1979 no formava part del meu imaginari. Vaig créixer amb l’aiatol·là Khomeini, i no se’m va acudir pensar que abans d’ell i la seva colla de barbuts les dones a l’Iran anaven amb faldilles i pantalons de campana i sense mocador, i que els nois no necessàriament portaven barba i no ho controlaven absolutament tot.

Així, doncs, Vam ser nosaltres m’ha permès entrar en aquest Iran que ja non c’e. No tot eren flors i violes, però. Si us llegiu aquest llibre veureu que les dones casades estaven subjectes al control dels seus marits, i que aquest control, en alguns casos, implicava l’ús de la violència física. Tot i així, les noies podien anar a la universitat i tractar els seus companys en situació d’igualtat i exercir la seva professió.

De tota manera, el règim del xa no era volgut per la població. Així, es va iniciar una revolta que va culminar amb l’arribada al poder de l’aiatol·là Khomeini. A partir d’aquí, tots tenim una certa idea de com han anat les coses. No crec que fos això el que volia el gruix de la societat.

La relació entre mare i filla a Vam ser nosaltres

Ara bé, Vam ser nosaltres no només parla d’això. De fet, el fil de tot plegat és la història de la Nahid. Ella és emigrada d’aquest nou Iran i viu a Suècia amb la seva filla. Arran del càncer que li detecten, veurem com es desenvolupa la seva relació amb la filla, les seves exigències, les seves pors, els seus records.

Exigències, sí. Per a mi, la Nahid és una persona exigent que espera molt/massa de la seva filla. En alguns moments vol que estigui pendent d’ella, que li doni prioritat. En aquest sentit, la veritat és que se m’ha fet antipàtica. Potser considera que sa filla li deu alguna cosa per haver-la tret de l’Iran. Potser. Però el fet és que, quan es dona la raó a ella mateixa dient «I tant que sí», em posa nerviosa.

No vull acabar sense fer esment de la traductora, la Meritxell Salvany. La seva feina és magnífica, a l’altura del que és habitual. De fet, aquest llibre és el primer que vaig comprar de l’editorial «Les hores». I com que no tenia referències de l’editorial em vaig basar en la bona reputació de la traductora.

En resum, doncs, us diré que Vam ser nosaltres és un llibre que té dues línies, present i passat, que combinen la relació maternofilial a Suècia amb la narració de la revolta iraniana. Totes dues línies estan ben combinades, i van acompanyades d’una traducció que fa de molt bon llegir.

Finalment, si voleu llegir alguna altra història publicada per Les Hores, us recomano que proveu La vida a qualsevol preu. També hi trobareu una dona que es fa estimar i carrega al mateix temps.

La gent de Hemsö, la gent de Strindberg

La gent de Hemsö

Avui us vull parlar d’una obra que, segurament, no forma part del top 10 de l’actualitat. Es tracta de La gent de Hemsö, una novel·la curta d’August Strindberg escrita fa més de 100 anys. Ja us he dit que no era d’actualitat.

El fet, però, és que, de vegades, és bo recuperar material d’altres temps. Això ho fa molt bé L’Avenç, que ha recuperat personatges tan nostres com Santiago Rusiñol o el mateix Strindberg. Les obres d’aquests autors ens permeten tornar enrere. Així, doncs, podem veure com vivia la gent d’aquella època, i esmunyir-nos per un moment en la seva realitat. Llegiu Un català a la Manxa (Rusiñol) o el llibre que comentem avui i veureu què vull dir.

La vida de la gent de Hemsö

Dit això, tornem al tema. En aquest llibre, no massa llarg, trobareu personatges ben curiosos. L’entorn també és especial: un arxipèlag situat a prop d’Estocolm. La gent que hi viu aprofiten els recursos de la terra i, sobretot, del mar, i estan avesats al clima dur de la costa. Enmig de tot això, hi ha la vídua Flod, que busca algú que pugui portar-li la granja i el negoci. I aquí arriba en Carlsson, un home de terra endins que intenta guanyar-se els residents de l’illa i els seus veïns. Ara bé, voler no és poder. La veriat és que en Carlsson té molt poca gràcia a l’hora de fer-se seva la gent de ca la vídua Flod.

En aquest relat, doncs, el que veurem és la seva arribada i els intents d’adaptar-se a la vida local. A diferència de a Tot sol, Strindberg ens ho explica tot amb una vena tragicòmica. No us diré si en Carlsson se’n surt o no. Ara bé, sí que us diré que és una història molt entretinguda i reeixida, res a veure amb la història rosa de Le livre de Dina, de Herbjorg Wassmo.

No ho dubteu, doncs. Llegiu-vos aquest llibre i gaudiu de la vida de finals del segle XIX.