El cap de gos de Ramsland

doghead-ramslandDoghead, de Morten Ramsland, és una història familiar en tots dos sentits: una història d’una família i una història amb una trama habitual. Què vull dir, amb això segon? Doncs que no deixa de ser més o menys habitual que un membre de les generacions més joves de la família aprofiti algun fet concret (el trigger) per recordar la història de la seva família. No és la primera vegada que m’ho trobo, això.

Vaig encetar el llibre pensant que era alguna cosa molt especial, que era molt tendra i fora del comú. I la veritat és que no n’hi ha per a tant. Sí que és veritat que la part en què s’expliquen les vicisituds de les generacions més antigues pot tenir un cert interès, ja que correspon a períodes convulsos, com ara les dues guerres mundials, però un cop passat això, la veritat és que el llibre “s’apoltrona” una mica i la narració perd intensitat i interès.

Dit això, sí que hi ha alguna escena que sobresurt, com ara l’escena en què els néts fan beure un got d’orina al seu avi sense que aquest ho sàpiga o l’escena a la consulta del doctor, pescat en flagrant adulteri. Són totes dues molt divertides, i potser per això pensava que la resta del llibre seria igual d’intensa. En canvi, el llibre s’endinsa per viaranys foscos, amb problemes familiars greus, com ara l’abús sexual que el protagonista pateix a mans d’una tieta, etc.

Caldrà esperar a llegir alguna altra obra d’aquest autor per poder-lo valorar més a fons. Com podeu veure a l’enllaç del principi, podeu trobar el llibre en diversos idiomes.

Flanagan: postals des de Tasmania

desig-flanaganM’he llegit Desig, de Richard Flanagan. I ja us dic que li dono 5 estrelles. Me’l vaig comprar per quatre motius:

  • L’autor: ja he llegit altres coses de Richard Flanagan i m’han agradat.
  • La traductora: la Josefina Caball, que no em falla mai.
  • L’editorial: Raig Verd, que tampoc sol fallar-me.
  • El llibre: un llibre molt bonic, que ve de gust tenir a les mans.

Com deia més amunt, ja coneixia l’autor. En aquest blog hem parlat de L’estret camí cap al nord profund, un retrat brillantíssim de la Segona Guerra Mundial a l’Àsia del Sud i a Austràlia, i Mort d’un guia de riu, que no em va agradar tant però també està força bé. I, és clar, no hi ha 2 sense 3, oi?

Desig ens porta al segle XIX, i ens fa veure la història des de dos llocs diferents: la Tasmània d’aleshores, que encara es deia Terra de Van Diemen, i l’Anglaterra de Dickens. Veurem, doncs, la vida dels aborígens de Tasmània, que la raça de gent vinguda d’Anglaterra i altres països volia exterminar per poder dominar completament el territori, i l’Anglaterra industrial, llardosa i contaminada (boira, a Londres? hahahahaha… i a Manchester, també!) que Dickens va retratar a les seves obres. Un Dickens que apareix, també, en aquest llibre, com a manera d’enllaçar els dos països mitjançant la seva connexió amb Lady Jane, que és el nus central de la història.

La Tasmània colonial la veurem mitjançant la vida del governador de l’illa i la seva dona, que se les donen d’intel·lectuals i cultes, molt per sobre de la població original del territori, que es veu reduïda a l’anorreament, a l’alcoholisme, la inacció, la malaltia… I tot això ho veurem reflectit en la Mathinna, una òrfena aborigen que Lady Jane adopta i intenta educar “a l’anglesa”. Segur que ja us ensumeu que el projecte no acaba d’arribar a bon port, però el que no us podeu imaginar és com acaba tot, com s’enllaça Tasmània amb Anglaterra, ni el paper que Dickens hi té.

El que sí que us diré és que no us quedeu a l’últim full de la novel·la. Gireu pàgina, sisplau, i llegiu-vos la recomanació de l’editoral. Poques vegades ha estat tan encertada!

Fa cent anys a Feixes…

el-llibre-de-feixesJa hi tornem a ser. M’he llegit El llibre de Feixes, de Jaume Cabré, i m’he tornat a quedar corpresa per l’habilitat d’aquest bon home per crear trames que enganxen des de la primera pàgina, explicar històries sense allargar-s’hi massa o massa poc… tot i que em comença a preocupar aquesta obsessió per fer entrar la música clàssica en pràcticament totes les seves novel·les, amb calçador, si cal.

Però bé, parlem d’El llibre de Feixes, que és una publicació que aglutina tres novel·les curtes:

  • La terayina
  • Fra Junoy o l’agonia dels sons
  • Luvowski o la desraó

Per començar, cal recordar que Feixes, en realitat, és Terrassa. Això és bàsic per poder entendre, sobretot, el que passa a La teranyina. Aquesta primera novel·la ens parla dels temps de la Setmana Tràgica (1909) i del rebombori i el malestar social que hi havia entre els treballadors de les fàbriques (els vapors) de fa cent anys. És en aquesta novel·la on coneixerem els personatges que sortiran en les altres dues, i que pertanyen a una mateixa família, la dels Rigau, prohoms de la ciutat i industrials de primera fila. Aquí apareix el Sr. Rigau i la seva germana, i també l’Adela, reneboda seva, que queda òrfena de ben petita i acaben enviant a un convent de monges.

En aquesta primera novel·la, doncs, a part de conèixer la família, viurem els atacs anarquistes i les mobilitzacions dels treballadors de l’època, i veurem com això acaba influint en la vida que menarà l’Adela.

Tot seguit, amb l’Adela ja col·locada, passem a Fra Junoy o l’agonia dels sons, que ens explica l’estricta vida en un convent deixat de la mà de déu, on la mare superiora aplica amb una severitat exagerada els manaments de la seva orde. La història es complica quan els hi envien un frare, en Junoy, perquè digui missa i confessi les monges (ole l’Església, masclista fins al punt que una abadessa no pot fer missa; a mi m’és igual perquè no professo, però potser s’haurien d’anar posant al dia per als seus creients… ). Junoy no s’entén amb l’abadessa i el tema acaba com el rosari de l’aurora.

Finalment, trobem Luvowski o la desraó, una obra, per a mi, molt menor, on veiem la protagonista, l’Adela, en un balneari de l’alta societat, en què, a part de fer alguns tractaments, la gent bàsicament es passava el dia xerrant i passejant. Aquí veurem com inicia (o no) una relació amb un home i, també, com apareix Debussy, que toca el piano a les vetllades. Segurament és la part menys interessant del llibre.

Bé, el resum és que és un bon llibre, i que val la pena que us el llegiu. Jo li dono 4 estrelles. Això em fa pensat que Cabré és un dels autors que més estrelles acumula en aquest blog, i que potser seria hora d’endreçar les meves preferències… i veure quines són les vostres. Us animeu a triar el vostre “Nobel”? Animeu-vos-hi i estigueu atents perquè ben aviat posarem en marxa aquesta iniciativa!

Sodoma, Gomorra… San Francisco??!!

tales-of-the-cityAvui parlem de Tales of the City, d’Armistead Maupin. Aquest és el primer volum d’una sèrie de llibres (9, poca broma!), que parlen sobre San Francisco i sobre un grup de gent que hi viu i… el viu, també. En origen, es va publicar per capítols al San Francisco Chronicle.

En aquest llibre, l’autor ens parla d’una noia, la Mary Ann, que és de Cleveland (Ohio) i ha decidit anar a viure a San Francisco. Troba feina en una empresa i veiem amb qui es relaciona: un ventall molt ampli de personatges atípics que, a més de treballar, tenen una vida social nocturna moooolt activa en un entorn en què sembla que la llibertat sexual sembla a l’ordre del dia. Tot se centra al número 28 de Barbary Lane, on els personatges principals viuen de lloguer sota l’atenta mirada de l’Anna Madrigal, la propietària del bloc.

El llibre se situa a la dècada de 1970, i la majoria dels personatges viuen a la zona que avui dia anomenen North Beach a San Francisco, tot i que els més adinerats viuen a Telegraph Hill. Si us preneu la molèstia, podreu trobar-hi noms de carrers i situar-vos amb el Google Maps, una experiència que ja us he explicat alguna altra vegada i que val molt la pena. En el meu cas, a més, aquest estiu hi hem estat de vacances, o sigui que em feia una gràcia especial situar la novel·la en l’entorn físic de la ciutat.

Dit això, la novel·la transcorre entre hores de feina amb un cap llicenciós i hores de diversió amb els amics, amb una presència important de la comunitat gai, que podem veure especialment reflectida en el Michael, gai promiscu i aficionat a vestir-se amb disfresses. Sí, ja sabem que això només representa una part d’aquest col·lectiu, però és el que més apareix a la novel·la.

Per a mi, llegida 40 anys després de ser escrita i sense estar immergida en la cultura original, no deixa de ser una novel·leta menor, un divertimento que no va més enllà d’una lectura d’estiu. És possible, però, que llegida en el moment en què es va publicar i coneixent bé els referents que hi surten, la història tingui molt més interès.

Àfrica, Amèrica, esclaus

homecoming, Yaa Gyasi
Avui us vull parlar de Homecoming, un llibre de Yaa Gyasi que parla sobre dues branques d’una mateixa família de Ghana que, durant el segle XVIII, se separen (aleshores encara no era Ghana, sinó la Costa d’Or). Tot comença quan la matriarca de la família és segrestada per una tribu enemiga, i mentre viu allà té una filla, suposadament a la força. Amb el temps, aconsegueix escapar-se de casa del seu home i se’n torna a viure amb la seva tribu, on crea una nova família. La primera filla viurà a l’Àfrica, mentre que la segona anirà a parar a Amèrica.

A partir d’aquí, seguim les històries de les dues branques per separat, intercalant capítols dedicats a una i altra banda de la família. Aquesta saga s’escampa des del segle XVIII fins a principis del XXI, però només té 300 pàgines, o sigui que us deveu preguntar com s’ho fa l’autora per cobrir tant de temps amb tant poques pàgines… Doncs amb una solució força intel·ligent: cada capítol el dedica a una persona de cada generació, una per cada banda. I no cobreix tooota la vida de cadascun, sinó que se centra en capítols concrets de la vida de cadascun, que en alguns casos són parts importants o representatives de la història de Ghana i dels Estats Units. De fet, aquests capítols són com petites llavors que es podrien servir per escriure altres novel·les, i és una gran ajuda disposar d’un arbre de família a la primer pàgina per anar comprovant en quin punt de la família ens trobem.

Llegint aquest llibre, doncs, veureu un resum de la història de l’esclavitud vista des de les dues bandes de l’Atlàntic: des de la compravenda de persones i d’on sortien (captius de guerres tribals, expedicions específiques per aconseguir gent per vendre) fins al Harlem dels anys 60 i 70, amb addicions a l’heroina, etc. I, evidentment, es dedica una part important al sistema esclavista dels Estats Units. De fet, es parla també del sistema de cases segures que els esclaus de les plantacions dels sud feien servir per fugir cap al nord, el “tren subterrani” del qual parlàvem abans de l’estiu quan vam llegir el llibre The Underground Railroad de Colson Whitehead (ara podeu trobar-lo en català, publicat per Edicions del Periscopi amb traducció d’Albert Torrescasana).

Cal destacar que la història té pujades i baixades, segons en quin capítol ens trobem i quina mena d’història ens atragui més. A mi, per exemple, m’han atret molt més les escenes que passen als Estats Units (potser perquè és un entorn que conec millor?). Si llegiu aquest llibre, segur que aprendreu coses, com ara que un cop abolit el sistema d’esclavitud que tots coneixem es va implantar un sistema de treballs forçats a les mines en què els treballadors podien ser convictes o… gent que havien raptat al mig del carrer, i els blancs que els aportaven a la mina cobraven un a espècie de “lloguer”. Ho sabíeu, això?

Doncs no cal dir res més. Compreu aquest llibre i tindreu un dos en un: una novel·la molt atractiva i un documental sobre el sistema esclavista i les ramificacions i conseqüències que ha tingut fins als nostres dies.