René Leys, de Victor Segalen

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

No havia sentit parlar mai sobre aquest llibre, però si en Carles Prado l’ha traduït i diu que val la pena llegir-se’l, servidora se’l llegeix. A més, aquest mes hem parlat amb ell al podcast L’any de la rata, o sigui que m’ha semblat bon moment per parlar de René Leys, un llibre que s’aparta del que habitualment incloc a l’apartat “Caràcter xinès” d’aquest blog perquè no està escrit per un autor xinès, sinòfon ni de la diàspora.

L’autor de René Leys és Victor Segalen, un francès que va viure al Pequín de principis de segle XX, on va anar a treballar com a metge naval. Va quedar fascinat per la cultura xinesa i va aprofitar coneguts i contactes per absorbir coneixements sobre el país i desplegar les diverses habilitats: arqueòleg, escriptor, músic…

Durant aquesta estada a la capital imperial va conèixer un noi belga anomenat Maurice Roy, per qui va sentir una profunda fascinació i que va acabar essent la inspiració del llibre que ens ocupa avui: de fet, el personatge que dona nom a l’obra és un reflex d’aquest Roy real.

Es tracta d’un llibre peculiar, una mena de barreja de vivències pròpies de l’autor i de ficció. I no sempre he tingut clar què era real i què era inventat. La narració, molt atractiva, ens porta la vida del narrador, un home francès que arriba a Pequín i que coneix en René. Aquest últim ja fa temps que hi viu, i l’autor/narrador, al·lucinat per tot el que veu, se’n fa amic i l’acull a casa seva.

En René, però, és un personatge captivador i difícil de definir. Explica coses de la vida a la cort que el narrador es beu a cegues i que jo, com a lectora, no acabava de creure’m. És amic de la família imperial? És un espia? És un mentider? Qui és, René Leys?

A la web de l’editorial, Lleonard Muntaner, diuen que és una “obra híbrida, a cavall entre la novel·la i el dietari, que reflecteix les peripècies de l’autor a la Xina”, i la veritat és que no se m’acut una manera millor d’explicar-ho. Té forma de diari, sí, però el text està redactat com a novel·la. Per altra banda, és molt interessant veure l’evolució de la relació entre tots dos homes, però també és molt interessant veure, com en una pel·lícula, com l’autor retrata el Pequín de l’època i, fins i tot, parla de llocs concrets que podeu resseguir amb el Google Maps.

A mi em va agradar especialment quan fa menció a la pluja estival, que diu que és cada dia a la tarda. I sí, ho certifico: jo hi vaig anar gairebé un segle més tard i durant tot el juliol va ploure pràcticament cada dia cap a les quatre de la tarda. Una altra cosa que vaig trobar molt reeixida és la descripció que fa de l’òpera xinesa: llegint-la em va venir la mateixa sensació de mal de cap i lleuger mareig que vaig tenir l’única vegada que vaig anar a veure una representació en persona.

Ja per tancar, vull fer esment de la traducció, que han fet Olga Curell i Carles Prado a quatre mans. El resultat és una obra que, tal com em van ensenyar a la universitat, es llegeix com si s’hagués redactat originalment en català, i hi veig una molt bona combinació de les habilitats de tots dos, ja que han pogut combinar l’alt nivell de traducció del francès amb els coneixements profunds de la Xina i la seva cultura. Bona feina!

Tres novel·les breus, de Tolstoi

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Fa molts i molts d’anys vaig llegir Guerra i pau. Segurament l’edició no era la millor del món, i potser tampoc ho era la traducció (una d’aquelles antiquades en castellà), però el fet és que, tot i arribar a la conclusió que, per a mi, li sobren tres-centes pàgines, me’l vaig llegir al final i em vaig quedar prou a gust i contenta. No havia llegit res més de Tolstoi.

Fa uns mesos vaig intentar llegir-me Els germans Karamazov (no, no és Tolstoi sinó Dostoievski), i no el vaig ni acabar. No anàvem bé, amb els grans mestres de la literatura russa. Ara, finalment, amb Tres novel·les breus de Lev Tolstoi, m’he reconciliat amb lu més granat del país més gran (literalment) del món.

I és que aquest volum amb un títol genèric a més no poder amaga algunes de les obres curtes més conegudes de Tolstoi: “Mort d’Ivan Ilitx”, “La sonata Kreutzer” i “Hadjí Murat”. Admeto que de la segona no n’havia sentit a parlar mai, però la primera i l’última sí que m’eren vagament familiars. I ha estat un encert, llegir-se-les!

Aquest cop, l’autor opta per explicar-nos les coses en format breu, però no per això buit de pensament i reflexió. Així, a “La mort d’Ivan Ilitx”, trobem algú (l’Ivan, clar) que, al seu llit de mort, fa tota mena de valoracions sobre la societat i, és clar, la mort: les seves són reflexions a punt de morir, i són especialment vives.

Pel que fa a “La sonata Kreutzer”, hi trobarem més aviat pensament sobre les relacions entre homes i dones, i sobre el paper que aquestes tenen en la societat. A estones m’ha semblat que fa judicis molt clarividents (no necessàriament moderns, eh?), com ara quan diu “l’educació de la dona sempre correspondrà al concepte que l’home tingui d’ella… és un instrument de plaer, i ella ho sap”. Penseu que això és de fa, quant?, 125-150 anys? Deu n’hi do!

Finalment, “Hadjí Murat” ens porta un conflicte bèl·lic, l’ocupació del Caucas per part de l’Imperi Rus (atenció, que l’autor va participar en aquestes campanyes). Aquí hi veurem l’enfrontament entre pagesos i ocupants, traïció, costumisme… una mica de tot! De fet, m’ha recordat vagament la novel·la La muerte del vazir-mujtar, de Yuri Tyniánov, que també ens porta un conflicte militar amb certes dosis de diplomàcia i coneixement de la cultura local.

Tot plegat ve amb una traducció que flueix molt bé i que m’he llegit molt de gust. Arnau Barios fa bona feina! Només m’ha semblat estrany que en algun punt de l’últim relat la gent dina a les 4 o a les 6. Desconeixedora que soc dels costums d’aquests llocs, m’he trobat pensant que no em quadrava…

Però vaja, que això és una nimiesa comparat amb la resta! Un llibre molt recomanable si us voleu acostar a Tolstoi sense començar pels grans totxos.

Balanç lector del 2023

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Gairebé a punt de tancar el primer trimestre del 2024, jo encara arrossego la valoració de les lectures de l’any passat. Últimament em ve més de gust llegir que no pas comentar el que he llegit, i això es nota.

Però anem al gra.

Per començar, comentarem el volum de lectura. En total, vaig llegir 94 llibres, un dels quals ja el tenia a mitges perquè era una lectura conjunta que va durar dos anys (per als curiosos, direm que és Sueño en el pabellón rojo). Com que ja sabem que els llibres poden ser molt llargs o molt curs, diguem que aquests 94 es tradueixen en 28.943 pàgines. Així, doncs, la tendència a l’alça es manté, ja que el 2022 vaig llegir 93 llibres/26.257 pàgines i el 2021 van ser 93 llibres/26.111 pàgines.

Com podeu veure, la majoria no superen les 500 pàgines, però hi ha tres totxos que ronden o superen les mil i uns quants que estan entre 500 i 600. El més llarg en tenia 1267, mentre que el més curt va ser de només 35. Això deixa una mitjana de 307 i una mediana de 270. Vaja, que els que em llegeixo més ronden les 300 pàgines.

Pel que fa als idiomes de lectura, ja sabeu que m’agrada llegir en versió original tant com puc, però clar: hi ha idiomes que els he de llegir traduïts. A l’hora de triar llibres no tinc en compte si són originals o traduïts, i aquest any la proporció ha quedat així: 50 llibres traduïts i 44 originals. En relació amb això, també vull fer una ullada a les llengües en què he llegit.

Com podeu veure, continuo llegint més en català (45 llibres), ja que és la meva llengua i la faig llegir tant per descobrir producció pròpia de casa nostra com per accedir a obra estrangera traduïda. El castellà (18 llibres) em serveix únicament per llegir obra traduïda, i amb el francès passa pràcticament igual (4), mentre que l’italià (14) i l’anglès (13) em serveixen per descobrir versions originals i traduïdes. La proporció de català es manté perquè un de cada dos llibres que llegeixo estan en aquesta llengua.

I, com acabo de dir, aquestes llengües em serveixen per descobrir altres cultures. Així, el ventall de llengües originals dels llibres llegit és força més gran.

Veieu que aquí agafa més presència l’anglès, ja que he llegit força obra traduïda al català, i perd una mica de força el català, ja que hi he llegit obres traduïdes d’altres llengües. El xinès n’acumula 11, totes llegides en traducció, mentre que l’italià es manté en el mateix nombre, senyal que només hi he llegit obra original. El castellà es dilueix, ja que només he llegit 3 llibres escrits originalment en aquesta llengua (3 Carvalhos).

Després de totes aquestes valoracions, em queda la més important: la qualitat percebuda de les lectures. No és un valor que normalment comenti a les ressenyes que faig, especialment a les d’Instagram, perquè considero que és marcar en excés el valor del llibre, i com que al final tot això és subjectiu… Però sí, internament, al meu excel, dono estrelles a tot el que llegeixo.

Perquè pugueu entendre una mica la meva escala de valoracions, el 5 és sublim i el dono rarament perquè considero que la perfecció no existeix, o sigui que soc molt rata amb aquesta puntuació. Pel que fa al 4,5, fa referència a llibres pràcticament sublims, que m’han fet disfrutar molt o m’han remogut molt. Els 4 equivaldrien a un notable alt, i són llibres que he disfrutat molt i que recomano a qui vulgui. El 3 és un llibre que està bé, es fa llegir, però buenu, no és imprescindible, mentre que el 3,5 és un llibre que, sense ser un gran què, considero que està per sobre de la mitjana. Els 2 i 2,5 són llibres que no m’han agradat, i solen ser obres que no acabo (la vida és curta i hi ha molt material per llegir). En aquesta gràfica es pot veure que el 2023 va tenir més llibres bons que llibres merdeta: si sumem els llibres entre 3,5 i 5 estrelles, arribem al 51%. I he tingut força sort amb els que no m’han agradat, que tot just arriben al 17,2% (bé, també podria ser menys).

I fins aquí el meu resum lector del 2023. Espero que aquest any estigui ple de sorpreses agradables i que l’any que ve, en aquestes dates, pugui donar-vos uns números similars… o millors encara!

Literatura xinesa per al març asiàtic

On Per sifuroIn Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Com ja sabeu, amb la Mireia Vargas (@mireiavu a Twitter) tenim un podcast dedicat a la literatura xinesa (en sentit lingüístic: literatura traduïda del xinès). Es tracta de L’any de la rata i el podeu trobar a Spotify i a les principals plataformes.

Aquest mes hem volgut dedicar el capítol a la iniciativa #marçasiàtic #marzoasiático, un projecte creat per la @magratajostiernos a Instagram que consisteix a llegir llibres procedents de l’Àsia durant el mes de març. Com podeu suposar, hem volgut aprofitar l’ocasió per fer divulgació de la literatura traduïda del xinès, i com que no ens cabien totes les nostres propostes a l’espai de què disposem a Spotify i a Instagram, us els posem aquí. Esperem que us agradin.

  • El problema dels tres cossos, de Cixin Liu. Publicat per Duna Llibres amb traducció de Mireia Vargas.
  • Família o Primavera, de Ba Jin. Són els dos primers volums d’una trilogia publicats en català per Viena Edicions amb traducció d’Eulàlia Jardí.
  • Vivir, de Yu Hua. Publicat per Seix Barral amb traducció d’Anne-Hélène Suárez.
  • Moisés en la llanura, de Shuang Xuetao. Publicat per Almadia amb traducció de Xuan Le i Munir Hachemi.
  • Días, meses, años, de Yan Lianke. Publicat per Automática Editorial amb traducció de Belén Cuadra Mora.
  • Calma, de Shen Congwen. Publicat per Alpha Mini amb traducció de Maialen Marín Lacarta.
  • Un paraíso sobre el infierno, tres contes de Liu Nao’ou, Mu Shiying, Du Heng. Publicació electrònica a ¡Hjckrrh! amb traducció de Maialen Marín Lacarta. 
  • La cabeza, de Dorothy Tse. Publicació electrònica a ¡Hjckrrh! amb traducció de Juanjo Ciruela.
  • Tharlo, de Pema Tseden. Publicació electrònica a ¡Hjckrrh! amb traducció de Maialen Marín Lacarta.
  • Contaminación, de Chen Qiufan. Publicació electrònica a ¡Hjckrrh! amb traducció d’Iris Capilla. 
  • Muñecas con curvas, de Li Ang. Publicació electrònica a ¡Hjckrrh! amb traducció d’Alberto Poza. (En català el teniu al final de Matar el marit).
  • Canvis, de Mo Yan. Publicat per Edicions 62 amb traducció de Carles Prado.

I fins aquí les nostres propostes. Recordeu que podeu llegir literatura xinesa més enllà d’aquest mes, i si voleu més informació ens podeu escriure als comentaris d’aquesta entrada, a Instagram o per correu electrònic a literatura@xines.cat.

Els plats més picants de la cuina tàrtara, d’Alina Bronsky

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

I resulta que Alina Bronsky torna a parlar en català, aquest cop amb la veu de la Rosalinda, una dona que se’ns diu que viu més allà dels Urals. És la tercera dona potent que ens porta, i diria que és llibre més ambiciós dels que li he vist publicats en català per l’editorial Les Hores (no publicats en l’ordre dels originals). Fem memòria?

El primer va ser L’últim amor de Baba Dúnia, on coneixíem una àvia entranyable i tossuda que vivia a prop de Txernòbil. Aquest llibre continua essent el que més endins m’ha arribat, ja que vaig ser testimoni del desastre nuclear i és una cosa que m’ha quedat.

El segon que vam rebre va ser La trena de la meva àvia, on topàvem amb una àvia encara més tossuda i manaire, la Margo, que havia emigrat a Alemanya amb el seu marit i el nét. Vam repetir èxit amb una història familiar.

Ara, amb Els plats més picants de la cuina tàrtara, anem un pas més enllà per entrar en un llibre que toca molts temes, des de la uniformització soviètica i el poc respecte per la cultura tàrtara fins a l’emigració a Occident i el preu que té, la relació amb fills i néts, la malaltia, i molts altres que podem anar trobant. De fet, diria que aquest llibre és com una carxofa, que vas pelant i pelant fins que arribes al nucli.

Com deia més amunt, en les històries de Bronsky que tenim en català la protagonista sempre és una dona d’una certa edat amb un caràcter fort. Aquest cop tenim la Rosalinda, una dona d’una edat que no he acabat de filar però que, en tot cas, és més jove que les altres. Es tracta d’una dona amb una autoestima molt alta, que no reconeix els errors i que, segons ella mateixa, fa de bon veure. No dubta a aprofitar el seu atractiu per aconseguir el que vol, i si considera que algú altre és poca cosa també ho diu. Té uns objectius propis, i no dubta a aplicar-se a fons per aconseguir-los. Al seu costat, personatges com el marit i la filla són simples putxinel·lis que fa anar al seu gust per aconseguir el que es proposa.

Però, ah! Quan finalment sembla que aconseguirà el que vol s’adona del preu que cal pagar, que la moneda que ella tenia preparada no és la moneda de canvi que els altres volen. Començarà aquí una segona part que ens porta a l’altra banda del mur de Berlín, on les coses funcionen diferent i descobrirà, també, altres maneres d’aconseguir el que vol. 

Tenim davant nostre, per sobre de tot, una dona decidida que no dubta a actuar. Queda a les vostres mans decidir si us és simpàtica o si, per contra, la trobeu un monstre. En tot cas, Els plats més picants de la cuina tàrtara és un llibre molt complet que m’ha ben enganxat.

Heu llegit algun dels llibres d’aquesta autora? Us escolto!