Dia de la Traducció 2022: entrevista a Carles Prado-Fonts

Un any més, arriba el Dia de la Traducció. I, un any més, el celebrem entrevistant un traductor. En capítols anteriors hem entrevistat professionals de diversos idiomes (trobareu les entrevistes aquí), però és evident que el meu preferit és el xinès. Així, doncs, aquest any repeteixo llengua i cultura d’origen i entrevisto Carles Prado-Fonts, un expert en llengua i cultura xinesa que fa unes traduccions al català excel·lents.

Ara bé, en Carles no només es dedica a la traducció. Com ja hem dit en altres ocasions, els experts en xinès solen combinar diverses tasques, que poden anar des de la docència fins a la traducció, passant per la mediació o la interpretació, entre altres coses. Avui farem una repassada dels àmbits que més toca el nostre convidat, començant per la seva formació. 

En el seu cas, és llicenciat en traducció i interpretació de francès i xinès, estudis que va cursar a la UAB, com servidora. Aquí acaben les similituds entre les nostres formacions, ja que jo vaig decantar-me per l’anglès mentre que en Carles va decidir ampliar els seus coneixements sobre la Xina i l’Àsia. Així, doncs, va fer un màster en Contemporary Chinese Cultural Studies (University of Westminster), és doctor en Teoria de la Traducció i Estudis Interculturals (UAB) i també és doctor en Asian Languages and Cultures (University of California, Los Angeles). Com veurem més avall, algunes de les seves obres com a autor tenen a veure amb aquests estudis.

Som-hi!

Comencem pel principi: Carles, tu ets llicenciat en traducció i interpretació de xinès, però la teva carrera acadèmica va més enllà de la traducció i també tens un màster i dos doctorats, tots centrats en l’àmbit de la cultura xinesa i asiàtica i àmbits afins. La primera pregunta, doncs, és obligada: què et va atraure del xinès fins al punt de fer-te’l triar com a carrera?

La veritat és que no ho sé ben bé! De petit no vaig tenir mai cap interès especial pel món oriental. M’agradaven molt les llengües, això sí. Però no tant pel que serien les habilitats lingüístiques en si mateixes, sinó més aviat per tot el que hi ha més enllà de l’idioma. Sempre he tingut molta curiositat per aprendre coses i suposo que les llengües m’han agradat com a porta d’entrada a altres cultures, literatures, històries… Les llengües et fan aprendre i pensar diferent, que és una altra cosa que sempre m’ha agradat també. 

Però tot això ho he racionalitzat a posteriori. Sincerament, quan va ser el moment d’escollir carrera no tenia gaire clar què triar. Intuïa que estaria bé estudiar alguna cosa relacionada amb les llengües, la literatura, la història, les humanitats. I volia que fos difícil o que em suposés un cert repte. Aleshores el meu amic (i gran traductor!) Albert Nolla, que és un any més gran que jo, em va fer bona propaganda dels estudis de japonès a la UAB, dins de la llicenciatura en traducció. Vaig intentar emular-lo, però les places de l’itinerari de japonès ja estaven exhaurides. Llavors em vaig decantar pel xinès. 

A partir d’aquí, el món xinès em va interessar cada cop més, sobretot gràcies a professors com en Seán Golden. I després d’una estada a la Xina vaig decidir intentar fer carrera acadèmica en aquest àmbit i he tingut la sort de poder-m’hi dedicar. Em considero molt afortunat perquè el món acadèmic i el món xinès em permeten fer allò que, en el fons, sempre m’ha agradat: llegir, escriure i continuar aprenent coses. 

M’agradaria repassar amb tu algunes de les facetes professionals que desenvolupes, i voldria començar per la faceta de docent. Has fet classes a la UAB, la UPF, la UOC, UCLA i la Beijing Language and Culture University (BLCU), i suposo que hi has impartit assignatures de temes diversos: literatura xinesa, traducció… Quina o quines t’agrada més ensenyar?

M’agraden totes: la docència m’encanta! M’agrada molt compartir el que he après amb els alumnes i mirar d’encomanar-los la curiositat per les coses que desconeixem i la passió per aprendre. Veure’ls créixer com a estudiants i com a investigadors és sensacional. Potser no és el més habitual en el món acadèmic, que té inèrcies bastant feudals, però a mi m’emociona veure com els estudiants progressen i aconsegueixen superar les destreses i els coneixements dels seus mestres. Si hagués de triar una assignatura en concret, com que la meva especialitat és la literatura, potser et diria que és la que m’agrada més impartir. Però també m’agrada molt ensenyar tot el que tingui a veure amb la història, el pensament o la cultura en general. 

Com a part de la teva faceta acadèmica, a part de fer classes, duus a terme una important activitat de recerca. En el teu cas, aquesta activitat que en moltes vegades queda amagada als calaixos o en publicacions d’abast molt restringit ha vist la llum en dos llibres molt interessants. El primer és Regresar a China, un llibre que ja vàrem comentar en aquest blog i que ens acosta a la Xina a través de la mirada de tres autors que van marxar a estudiar a l’estranger i que posteriorment van tornar a casa. Què et va fer triar aquest tema? 

Regresar a China

L’origen de Regresar a China és a la meva recerca predoctoral. Durant molts anys vaig investigar sobre el fenomen dels escriptors xinesos que durant les primeres dècades de segle XX van marxar a altres països a estudiar i, posteriorment, van tornar a la Xina. És un tema que em va interessar per diversos motius: perquè va implicar milers de joves, perquè va tenir conseqüències en molts aspectes culturals, intel·lectuals i polítics. I suposo que també perquè en aquell moment jo també estudiava a l’estranger i vaig empatitzar amb aquests joves xinesos que havien de tornar al seu país, encara que fos en una època i un context molt diferents del meu. Vaig treballar en aquest tema durant més de deu anys, amb dues tesis doctorals i algunes publicacions acadèmiques. Llavors vaig pensar que, per tancar el projecte, en podia fer un llibre més assagístic com Regresar a China que donés a conèixer aquest tema a un lector menys especialitzat. 

En el segon llibre, Secondhand China, que has publicat fa poc, parles de la manera en què es percebia la Xina a casa nostra al tombant del segle XX, moment en què gran part de la informació que rebíem ens arribava a través de cultures pont. Per què vas triar aquesta època? Creus que el que comentes al llibre encara és vigent?

Sí, al llibre bàsicament explico com la imatge de la Xina i dels xinesos que ens vam forjar a Catalunya i a Espanya a l’inici del segle XX va estar molt determinada per imatges prèvies existents en altres llengües com l’anglès o el francès. Em vaig centrar en aquesta època perquè és un tema i un període que vam decidir investigar en un projecte de recerca col·lectiu amb els col·legues del grup ALTER. Ens va semblar que era una època important per a les relacions entre la Xina i el món, i que els contactes que hi havia en aquell temps havien estat menys estudiats que els d’èpoques anteriors i posteriors. Però és un fenomen molt vigent avui dia. Encara que ara sigui més fàcil accedir directament a la Xina en molts sentits, la manera com ens imaginem la Xina i els xinesos és encara molt indirecta, en el sentit que va a remolc del que circula en altres cultures més hegemòniques. 

Portem tot això a un camp concret, el de la publicació d’autors xinesos. Aquesta visió que comentàvem en la pregunta anterior influeix en la selecció que es fa de literatura per traduir del xinès?

Molt! És molt difícil trobar una obra xinesa que es publiqui en català o en castellà i que no hagi estat seleccionada, traduïda i publicada abans, generalment amb cert èxit, en anglès, francès o alemany. Això no és dolent per si mateix, perquè és un mecanisme que, al capdavall, ens facilita l’accés als autors xinesos. Però hem de ser conscients que ens imposa una determinada mirada cap a la Xina que no és ben bé pròpia i que no sempre s’ajusta a la nostra realitat o als nostres interessos. Un exemple molt clar és el que està passant avui dia a Hong Kong, Xinjiang o Taiwan. Són esdeveniments que haurien de tenir un ressò molt intens a Catalunya, perquè hi ha moltes similituds entre els respectius processos d’opressió política. Però com que la informació sobre la Xina ens arriba mediada pels mitjans anglòfons o francòfons, per als quals aquestes similituds no són tan evidents ni tan importants, no és estrany que tinguin un ressò menor. A l’opinió pública anglòfona o francòfona, el que passa a Hong Kong, a Xinjiang o a Taiwan interessa més en termes geopolítics o de governança mundial i no tant en relació amb les llibertats polítiques i individuals. 

A banda de la teva faceta com a investigador i com a autor, hi ha una faceta re-creadora: la de traductor. De fet, aquesta és la que et pot fer més conegut entre el públic general. Que jo sàpiga, s’han publicat tres traduccions teves, i diria que cadascuna reflecteix un moment clau de la literatura xinesa: un recull de llegendes, que ens portaria a l’època fundacional; un recull de relats de Lu Xun, que ens portaria al moment de canvi entre la Xina tradicional i la moderna, i un llibre de no ficció Mo Yan, que reflecteix un temps força recent del seu país. Tens algun preferit? 

La veritat és que m’encantaria traduir més, perquè trobo que és una activitat molt focalitzada i que et permet submergir-te en el text i fer-ne una interpretació que no deixa de ser creativa. Però només puc dedicar-m’hi de tant en tant, quan puc vincular algun projecte de traducció amb l’activitat acadèmica. De fet, això té una part de privilegi: com que no em dedico professionalment a la traducció, em puc permetre el luxe d’escollir molt bé les traduccions que faig. També m’agrada molt traduir perquè demana una gimnàstica mental molt diferent de la que demana la investigació o l’escriptura acadèmica. Són activitats que requereixen esforços molt diferents i es complementen molt bé. 

Sobre les preferències, a banda d’aquestes tres traduccions en format llibre, també vaig traduir un relat curt de l’escriptora Lin Huiyin per a un dossier de la revista Lectora sobre dones a l’Àsia Oriental que va coordinar el professor Pau Pitarch. Es titula “A trenta-set graus” i és una peça preciosa, d’estil modernista, publicada el 1934. Si n’hagués de triar una, diria que aquesta seria la meva preferida. També, en un altre registre, em va agradar molt l’assaig curt “Després de la Postguerra Freda” de la filòsofa Dai Jinhua que vaig traduir fa un parell d’anys per a L’Espill

Si tornem als tres llibres que comentàvem més amunt, suposo que tots tres deuen tenir característiques molt diferents. Pan Gu crea l’univers aporta llegendes i mites, mentre que Diari d’un boig de Lu Xun és una obra cabdal que reflecteix un moment de canvi en la societat xinesa i, també, en la manera d’escriure. Finalment, Canvis de Mo Yan sembla una escriptura més propera… Quin et va plantejar més dificultats, a l’hora de traduir? O diries que cadascun té les seves complicacions? 

Tots van ser difícils a la seva manera. El recull de mites i llegendes va ser un repte perquè era la primera traducció que vaig vincular a treballs de recerca que havia fet al doctorat. Els relats de Lu Xun van ser els més difícils de traduir perquè Lu Xun escriu en una llengua moderna però que encara està en procés de formació. I també perquè la seva obra té una gran profunditat històrica i existencial i vaig patir molt perquè la traducció transmetés d’alguna manera aquesta gravetat. La novel·la de Mo Yan no és particularment difícil a nivell lingüístic, sobretot si la comparem amb altres obres seves! Però va ser un encàrrec arran de la concessió del premi Nobel i l’editora em van donar deu dies per traduir-la. Tot i que és una novel·la força curta, això va tenir el seu punt de dificultat. 

Ja per tancar, ens podries fer cinc cèntims de què toca ara? Investigar, escriure, traduir… tens algun projecte al cap?

Ara estic acabant encara el projecte del qual forma part Secondhand China. Tot i que el llibre ja s’ha publicat i això ve a ser, en certa manera, un punt i final, encara tinc en marxa un parell de peces acadèmiques sobre el tema. I, d’altra banda, com que aquesta investigació forma part d’un projecte del grup de recerca, encara l’hem d’acabar de tancar del tot col·lectivament. Després tocarà obrir un nou projecte, que encara no tinc del tot clar, tot i que m’agradaria que tornés a quedar més centrat en la literatura xinesa i sinòfona. 

Moltes gràcies per tot el que ens has explicat, Carles. Un cop més, hem vist que l’especialista en xinès pot tenir moltes cares. Ens quedem amb ganes de continuar-te llegint i aprofitem per desitjar-te molt bon Dia de la Traducció!

Galvany i el Cavaller Verd, anònim

M’acabo de llegir ara mateix “Galvany i el Cavaller Verd”, i no he volgut que se m’enfonsi a la llista de les ressenyes pendents. A més, és el primer dia de vacances i he pensat: “Què coi, salta’t la planificació i escriu!” (planificació = l’agenda vermella que he ensenyat a Instagram). Total, que aquí em teniu.

Aquest llibre, amb una edició absolutament preciosa de Cal Carré, és breu i d’una lectura molt plaent. Història d’autor anònim del segle XIV, s’inscriu en l’àmbit dels contes artúrics i es veu que encantava a Tolkien, que és qui ens la va fer arribar. En aquesta ocasió, podem llegir la traducció-versió de Lola Badia, que es llegeix perfectament, amb ressons del nostre Tirant, per exemple.

Dic traducció-versió perquè l’original està escrit en vers i Badia ens n’ha fet una adaptació molt adequada en prosa, tot i que va marcant on acaben les estrofes i així, en certa manera, ens fa la impressió d’estar llegint la composició original. També destaco la llengua utilitzada, ja que recorre a un registre que, sense ser massa elevat ni massa antic, sí que aconsegueix portar-nos enrere en el temps.

I de què va la història? Doncs va d’un cavaller (Galvany) que accepta un repte (del Cavaller Verd). I no, no és un repte senzill com el del bucket challenge i aquestes xorrades que volten per Internet avui dia, no. Galvany es presta a deixar-se fer un cop (vaja, tallar-se el coll) en contrapartida del tall que ha fet ell. Haurà de buscar la Capella Verda i rebre allà la “recompensa”.

A partir d’aquí, veurem la vida cortesana, les aventures al bosc, caceres… com deia, tot plegat amb certs tocs “tiranians”. I és que, tot i que la nostra novel·la és força posterior, totes dues estan dins d’aquest mon de literatura cavalleresca que tan d’èxit va tenir durant l’edat mitjana. Si teniu curiositat per aquest món però us fa mandra llegir-vos coses més voluminoses, no dubteu a agafar aquest petit llibre.

Finalment, com que és el primer llibre que llegeixo de Cal Carré, vull fer notar que al final del llibre, a més d’un postfaci molt instructiu de Lola Badia, hi ha un text de l’editora artesana (Antònia Carré-Pons) sobre la història de l’editorial. Preciós i emotiu, parla de la tradició i de la feina ben feta. També anuncia que es continuaran publicant llibres de tendència medievalista (l’editora és medievalista de formació, o sigui que la cosa promet), cosa que m’alegra molt!

I l’últim, últim detall. En una època en què qui més qui menys treu una col·leció de llibres breus i mira de posar-li noms enginyosos, Cal Carré ha trobat el millor de tots. Un nom que fa al·lusió a la mida del llibre i, al mateix temps, a un dels productes més suculents de la xarcuteria: Llibrets.

Deures d’estiu 2022

Un any més, arriben les vacances. Com sempre, soc dels últims a fer propostes de lectura per als dies de canícula: ja fa dies que hi ha llistes en dansa on podeu trobar bones idees per a la temporada estival. Per a mi, però, les vacances van indefectiblement lligades a l’agost i, per això, no he tret llista fins ara. Bé, he de confessar que també hi ha un altre motiu: si em seguiu a Instagram (@lilladeserta), ja deveu saber que aquest any he posat en marxa una iniciativa de mes temàtic que es diu #agostitalià i que intenta fomentar la lectura d’obres italianes, ja que trobo que aquesta és una literatura infravalorada a casa nostra.

Així, doncs, en aquesta llista trobareu una mica de tot, però, sobretot, hi trobareu les meves especialitats preferides: literatura italiana i literatura xinesa. Fem-hi una ullada!

Què puc llegir, aquest estiu?

A continuació trobareu tot de llibres que m’han agradat prou com per recomanar-ne la lectura. Sí, és una llista subjectiva, però és que les opinions sempre ho són (i aquí us dono la meva). Així, doncs, preneu-vos les recomanacions amb prudència i feu una ullada a altres comentaris o ressenyes abans de tirar pel dret. Som-hi:

Comentem breument la llista, però abans us diré també que, si podeu, us recomano llegir la versió original de totes aquestes històries perquè alguns d’aquests autors tenen un torrent verbal (Whitehead i Franzen, per exemple) molt difícil de traslladar, mentre que altres, com Camilleri o Agnello Hornby, fan ús de formes dialectals o pròpies que és un plaer llegir (ok, entenc que els llibres en xinès no els llegiu en VO). També aprofito per dir que, en general, s’està fent molt bona feina en l’àmbit de la traducció al català, o sigui que tampoc us estresseu i llegiu en el que us vingui de gust!

Començo amb el pack anglo, entrant amb els Zipi Zape dels EUA, Franzen i Whitehead, cara i creu de la literatura d’aquest país (sí, em repeteixo com l’all, però és que ho veig tan clar… ). Tots dos estan ressenyats en aquest mateix blog, i són dos autors habituals en les meves lectures. Les seves històries us arrosseguen i poden ser una lectura exigent, però també són una gran recompensa. També us recomano Hamnet, de Maggie O’Farrell, mentre espero que al setembre surti el seu nou llibre: més novel·la història amb el seu toc personal. Hamnet és un dels llibres més comentats a Instagram, i és una recreació meravellosa de l’Anglaterra de Shakespeare.

Passo a l’estrella de l’agost, la literatura italiana. Dolce far niente? Bé, almenys llegirem! Obro amb dos trossos de novel·la escrits per dos trossos d’autores: La mennulara ens porta a Sicília, a la vida rural i la subjecció als “amos”, mentre que La retornada ens porta la història d’una nena donada en adopció que ha de retornar amb la família de sang. Totes dues són difícils de trobar en català, però potser teniu sort…

Si voleu lectures més lleugeres, és obligatori passar per Camilleri o Manzini. Com podeu veure, no recomano res en concret de Camilleri perquè tot és molt bo i, a més, les traduccions al català les fa en Pau Vidal, que és un p… crack. Pel que fa a Manzini, us recomano el segon llibre de la col·lecció de Rocco Schiavone, bàsicament, perquè l’any passat us vaig recomanar el primer (i a mi m’agrada llegir-me les sèries en ordre).

Passo als Wu Ming, un col·lectiu d’autors molt originals que fins i tot posen el seu contingut gratis a la seva web; jo us recomano 54, que em va encantar, però no sé si està en català o en castellà. Podeu trobar altres llibres d’ells traduïts al català pel ja esmentat Pau Vidal. Tanco aquesta secció amb dos llibres que surten del camp de la ficció. Verde acqua reflecteix les vivències de Marisa Madieri, que va haver d’abandonar Istria de jove, mentre que La ciutat dels vius és una obra periodística que analitza i fa el seguiment del cas de dos joves que van assassinar-ne un altre enmig d’abusos de drogues (i de totes les substàncies que van trobar). Colpidor i no apte per a tots els estómacs, però una feina excel·lent de Nicola Lagioia.

Finalment, arribo als meus bombonets preferits: els llibres de literatura xinesa. És molt possible que aquests ja us els hagi recomanat en ocasions anteriors, però és que són molt, molt, molt bons. El primer, Nits fredes, és de Ba Jin, conegut per la trilogia que comença amb Família. En aquest cas, ens porta un llibre amb interès històric i intensitat emocional que us recomano molt. Segueixo amb Mr Ma and Son (no, no està en català; crec que en castellà sí), un gran llibre que ens permet veure l’adaptació (o no) de dos xinesos, pare i fill, a la societat anglesa de principis dels anys 1930.

No puc no recomanar-vos alguna cosa de Yan Lianke, és clar! I aquí tenim El somni del poble Ding, que ja tenim en català i que il·lustra fins on pot arribar la malesa (i la tendresa) humana. Tanco la llista amb el megallibre de la literatura xinesa, immensa en sentit literal i figurat: Sueño en el pabellón rojo és un llibre cabdal per a la tradició literària de la Xina i és el culebrón més treballat del món mundial. N’estem fent una lectura conjunta a Twitter superinteressant!

Bé, espero que amb això tingueu prou material per agafar idees. Jo també m’estic preparant els meus deures d’estiu…

Sanmao, autora exterior

Sanmao és una autora molt estimada a Taiwan i que també està molt ben vista per bona part dels experts de l’àmbit del xinès. Servidora no n’és una gran fan, però crec que és un personatge interessant que val la pena comentar.

Així, doncs, començarem pel començament: Sanmao és el nom de ploma de Chen Ping, nascuda l’any 1943 a Chongqing (Sichuan, Xina continental). Era una època tumultuosa i de molt trasbals, amb la Guerra Sinojaponesa (vaja, la invasió de la Xina que es van marcar els del país del Sol Naixent) i, posteriorment, l’enfrontament entre comunistes i nacionalistes, que va acabar amb el desplaçament en massa de partidaris del Guomindang (els vençuts) cap al que ara és Taiwan. La família de la petita Chen Ping va ser de les que van passar l’estret i es van afincar a l’illa.

Ja grandeta, la Sanmao va marxar a estudiar a l’estranger: va estudiar castellà a Espanya, i també va fer una estada a Alemanya. Va viatjar per altres països i, després de tornar breument a Taiwan, es va acabar casant amb un noi espanyol, José Quero, amb qui va viure al Sàhara Occidental i a les Canàries.

Una obra externa

El caràcter cosmopolita de Sanmao fa que les seves obres siguin molt diferents de les que comentem habitualment en aquest blog: ella escrivia des del seu punt de vista, a l’estranger (estranger respecte de Taiwan, és clar), i els seus articles es publicaven al seu país. Per això considero que la seva obra és “externa” a la seva cultura d’origen i crec que podem dir que va tenir més influència entre els seus congèneres que en el públic del país on va viure amb el seu marit. El fet de marxar força jove de casa, escapant a la influència paterna i de la societat taiwanesa, aprendre idiomes i fer el que volia la va convertir en una mena d’ídol entre el jovent de casa seva.

L’obra que se li coneix, doncs, són bàsicament textos que parlen dels llocs on va viure, com ara les Illes Canàries o el Sàhara. En català els tenim traduïts en forma de “diaris”, on l’autora fa reflexions del seu dia a dia.

En aquest sentit, trobo especialment interessant el volum Diaris del Sàhara, on podem veure com era el Sàhara Occidental sota domini espanyol i com l’autora convivia amb els seus veïns locals, a tot un seguit de costums diferents (als quals en general s’adaptava). I el desert, sempre la presència del desert. Trobareu tots tres volums publicats per Rata Books, amb traduccions de Sara Rovira, Irene Tor-Carroggio i Mireia Vargas-Urpí.

Després de la pèrdua del seu marit, mort en un accident de submarinisme, Sanmao va tornar a casa seva i mai no es va acabar de recuperar, fins al punt que, finalment, es va suicidar.

El meu germà, de Jamaica Kincaid

Feia temps que volia conèixer l’obra de la Jamaica Kincaid, o sigui que quan vaig tenir l’oportunitat de llegir El meu germà no vaig dubtar a fer-ho. És un llibre curt, amb una narració directa i sense complicacions, que es llegeix en una tarda. Si la tarda és llarga, és clar.

En aquest llibre, l’autora utilitza la mort del seu germà, l’any 1996, com a pall de paller d’un seguit de temes que tracta de manera breu i eficaç. Així, per exemple, arran de la malaltia d’en Devon veurem com la gent d’Antigua, aquesta petita illa del Carib d’on és Kincaid, s’enfrontava a aquesta malaltia: et converties en un pària, i ni els teus amics no et venien a veure. No és gaire diferent a com vàrem viure els inicis d’aquesta malaltia en altres llocs, és clar, però en aquest cas cal afegir-hi el mal estat del sistema sanitari i la manca de medicació, que l’autora portava des dels Estats Units (on ella vivia des de ja feia un temps).

Però no només això. En aquest breu volum veurem també la relació amb la mare i, de fet, amb els seus germans (que només ho són de mare). Relacions que ara es trenquen i ara s’arreglen, però que, en general, estan sotmeses a la figura d’una mare dominant i, en certa manera, manipuladora.

I, evidentment, veurem el procés d’agonia de son germà, que amb només 33 anys va morir de sida. Si llegiu el llibre, veureu la seva actitud davant de la vida i com la seva germana, tot i viure molt lluny, intenta seguir el seu cas. Es tracta d’una història emotiva i un retrat social a parts iguals, que ens porta molt lluny però que, en realitat, podria passar al costat de casa.

Ha estat una lectura pausada i veloç alhora (sí, és difícil d’explicar), que m’ha permès descobrir una autora a qui voldré continuar llegint. En tot cas, és un bon llibre per viatjar sense moure-us de la butaca!