Sant Jordi 2018: fem gasto!

Sant Jordi 2018Ja hi tornem a ser: arriba Sant Jordi 2018 i ens agafen unes ganes boges de fer gasto i de fer que els altres facin gasto. Soc mala persona, ves. Però més males persones són les editorials que m’empenyen a comprar llibres i més llibres…

M’he estat repassant les llistes d’anys anteriors i he vist que ja n’he publicat CINC! Aquesta serà la sisena. Si teniu curiositat per veure què recomanava en capítols anteriors, només cal que visiteu les llistes següents:

201320142015 – 2016 – 2017

He de dir que estic especialment satisfeta amb la del 2016, on vaig organitzar els llibres per autors i procedència. De fet, si aneu a l’entrada sobre “El meu Nobel”, veureu que els autors coincideixen força. No podreu dir que no soc coherent amb mi mateixa.

Però ja estem al 2018 i toca recomanar material nou, no? Doncs aquí teniu les meves propostes per gastar enguany. Trobareu tots els resums fent clic a l’enllaç del nom, ja que els hem comentat tots en aquest bloc.

Com podeu veure, començo la llista amb un llibre que s’escapa una mica del que jo llegeixo habitualment. Es tracta de Com s’esbrava la mala llet, un recull de relats curts centrats en la tercera edat que ofereix punts de vista i temes molt diversos.

A continuació hi trobareu quatre llibres de dues de les meves editorials preferides: Edicions del Periscopi i Raig Verd (estrictament per ordre alfabètic). Començo a tenir la casa plena, de llibres d’ells. Montecarlo és la publicació més recent d’aquest grup, i és una història trista i obsessiva d’un autor que començo a fer-me meu, en Peter Terrin. Teoria general de l’oblit, en canvi, per a mi és un descobriment d’un autor angolès, amb un llibre que va guanyar el Man Booker Prize 2016. I si un llibre guanya aquest premi, és de qualitat assegurada. Tot seguit us torno a recomanar El ferrocarril subterrani, una obra espectacular que ens porta als temps de l’esclavisme. Tanco aquest bloc amb Desig, una obra que us transportarà a les nostres antípodes per descobrir la interacció entre la societat aborigen i seus colonitzadors.

No he pogut evitar rescatar un llibre de fa un cert temps, però que és un tresor d’un valor incalculable. Es tracta de les traduccions al català d’obres de Shakespeare. I el traductor és Joan Sellent. En resum: autor i traductor són garantia de qualitat. I per contrarestrar la força d’un clàssic, la força d’un noir escandinau trencador. Secrets imperfectes, amb un protagonista irritant que us agradarà.

Aquest any tanquem la llista amb dos llibres vinculats a la Xina. El primer és Crónica de una explosión, que vam ressenyar fa poquet i que va aconseguir 4 estrelles. Si voleu entrar en la literatura xinesa, aquest és un bon llibre per fer-ho. L’autor és un dels que vaig proposar com a Nobel, i l’argument és molt interessant. Tanca la llista Xina Fast Forward, del conegudíssim Sergi Vicente. En aquest llibre, Vicente ens transporta a la Xina que ell coneix i ens ofereix una barreja molt interessant de vivències personals i professionals. En parlarem ben aviat, d’aquest!

Sant Jordi 2018 per als més agosarats

Fins aquí la meva llista de propostes amb lectura prèvia. Ara bé, com que sé que alguns sou més aventurers, us passo una llista de llibres que tinc al radar per al MEU Sant Jordi:

De què van, aquests?

Com que no me’ls he llegit, no us en puc dir gran cosa. En el cas dels dos primers, com ja he insinuat més amunt, la millor garantia són les editorials que els publiquen. Obre la llista Istanbul Istanbul, de la qual he llegit una mostra que trobareu al web de l’editorial. És una obra dura en què potser podrem trobar algun eco d’altres països. El segon, de compra obligatòria, és En aquell cel brillen estels desconeguts, d’un autor que vol mantenir l’anonimat (i que a mi m’agradaria saber qui és). La seva primera obra, de la qual ja vam parlar aquí, em va agradar tant que vull repetir.

A continuació tenim dues obres d’una altra editorial que fa coses maques. Tot i que m’he llegit l’argument de Els dics, Premi Documenta 2017, tinc la incògnita de si m’agradarà. No he connectat amb els darrers premis Documenta, i crec que és una qüestió d’edat (ja en parlarem, d’això). La felicitat d’un pollastre a l’ast l’he de comprar ni que sigui pel títol, tot i que el plantejament és molt interessant. Tot seguit tenim No tornarà passar, un llibre que es veu que ho ha petat als Països Baixos i a Bèlgica. Tanca la llista l’obra més monumental de totes: Calidoscopi informal, un totxo de 1.414 pàgines escrit per Albert Jané. És preciós, de tapa dura, i n’he llegit algun tros que fa molt bona pinta. Però no sé si tindré nassos de comprar un llibre que, segurament, pesa més d’un quilo…

Fins aquí les meves idees. Estic plena de bones intencions i de comprar només coses que tinc a la llista, però també és veritat que moltes vegades m’acabo desviant del que porto escrit. I vosaltres, què? Teniu alguna idea concreta o sortireu i us deixareu portar?

BON SANT JORDI! BONA DIADA!

Carré-Pons i la mala llet

Com s'esbrava la mala lletSí, hi ha llibres amb títols que tenen ganxo, com ara Com s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons. La portada, típica de Club Editor, també destaca perquè és molt taronja (no com a la image). En definitiva, em vaig comprar el llibre perquè aquest títol és com un drap vermell davant d’un toro. I, és clar, en un món on cada vegada hi ha més i més llibres, els draps vermells són necessaris i abunden. El que passa és que, després, no tots els llibres estan al nivell. No és el cas d’aquest.

En aquest petit gran llibre hi trobarem vuit relats sobre diferents aspectes de la vellesa. En alguns, els protagonistes volen viure la vida. En altres, tot i que encara són vius, ja estan absents del món que els envolta. També hi trobem el punt de vista dels seus familiars, que són objecte de les seves crítiques. Perquè en aquest llibre hi ha mala llet, sí, i també mirades blanes sobre un món que s’esvaeix.

Petit detall de Com s’esbrava la mala llet

A “Doble sis” hi trobarem parelles que s’han fet grans, en què un ha de cuidar l’altre. I, mentre el cuida, es planteja si podria començar una vida nova, ara que l’altre comença a no ser-hi del tot. No hi és del tot? Segur? Per altra banda, si parlem començar una vida nova, cal esmentar “El ball”, una escena situada en un casal d’avis. Tot ell té un toc descarnat, amb uns protagonistes que volen aprofitar el temps que els queda.

M’ha agradat molt la tossuderia de l’avi d’“El cotxe nou”, que en reclama un per “treure a passeig les cacatues”. Sí, les cacatues. Una de les coses que trobem en aquest llibre és la franquesa de gent molt gran que ja està de volta de tot i no s’està de dir res. Ho trobarem també a “Com s’esbrava la mala llet”, on el protagonista no s’està de colpejar qui sigui per aconseguir el què vol. I tambe apareix a “Sembles un pallasso”, potser el meu preferit, un relat en què la mare és una mica bully i mai no li troba res bé a la filla.

En canvi, no he connectat amb “Punt de creu”, un relat de tons tan intimistes que no hi he sabut entrar. Soc més de coses com ara “Quan s’acaba el dinar”, on fins i tot sentim el soroll que fan. Deixo per al final “Una muntanya d’impedits”, una de les històries més tendres d’aquest recull. Hi trobareu la història d’un home amb Alzheimer i un net que pateix molt per ell.

En resum, crec que és un bon llibre que se m’ha quedat un pèl curt. Són 119 pàgines plenes d’estampes i sentiments que fan de molt bon llegir. Segur que aquest Sant Jordi acabarà dins de més d’una bossa! Si, mentrestant, voleu llegir relats curts, podeu fer una ullada a La nostra vida vertical.

No us oblideu de participar en la nostra enquesta El meu Nobel, on ens podeu comentar quins són els vostres autors preferits i, si voleu, participar en el sorteig d'un llum de lectura. Compartirem els resultats amb tots vosaltres!

Kent Haruf ens porta a Colorado

Cançó de la plana - Kent HarufCançó de la plana me l’hauria pogut llegir en anglès, però mira, l’altre dia me’l vaig comprar en català. L’ha publicat Edicions del Periscopi, amb traducció de Marta Pera Cucurell, i em va semblar que valia la pena.

La veritat és que poques vegades llegeixo en català (o castellà) una cosa que pugui llegir en la llengua original. De tota manera, també és veritat que les sensacions són diferents i que, de vegades, està justificat llegir la traducció en lloc de l’original. El traductor, en certa manera, també és un autor, i estic segura que hi ha llibres que he llegit en català que sonen diferent perquè el traductor també hi posa una pàtina. Igual que en el cas dels autors, jo tinc els meus traductors preferits. Però això és material per a un altre post.

Colorado, les grans planes

Cançó de la plana és un llibre de lectura tranquil·la que fa molt fàcil imaginar-se el paisatge que s’hi descriu: un poblet en la immensitat de Colorado.

Les històries que s’hi expliquen són íntimes, menudes, i no us penseu que hi hagi molta acció. De fet, crec que aquest és justament l’encant del llibre. La placidesa hivernal de les grans planes americanes, les granges amb els grans dipòsits d’aigua, el blat d’hivern que comença a treure el caparró… i els nens que reparteixen diaris, l’adolescent que es queda prenyada i la treuen de casa, els vells germans que són tan iguals que t’acabes imaginant que són bessons, el professor d’institut que es nega a aprovar un alumne emprenyador encara que sigui per treure-se’l de sobre…

Tot això es va entrellaçant a mesura que avança la història. L’atracció és tal que és pràcticament impossible deixar anar el llibre: me l’he llegit en tot just 3-4 dies.

En aquest llibre d’absoluta harmonia, destaca una família insuportable: els Beckman. El fill és l’alumne maleducat i gandul, pocavergonya. El pare és un fatxenda que s’escalfa ell sol la boca quan parla. I a la mare li fotries d’hòsties fins al carnet d’identitat, de tan cridanera i protectora que és. Es pensa que té un diamant, i el que té és un impresentable.

És un molt bon llibre, i ve rematat per la fantàstica portada i el disseny de Tono Cristòfol. No sé si reconeixem prou sovint la feina de maquetadors, dissenyadors i companyia, a part de la dels traductors. Si voleu llegir el principi de la història, només cal que visiteu la web d’Edicions del Periscopi i llegiu el pdf que hi trobareu. Si voleu més material d’aquesta editorial, proveu amb Memòria de l’oblit.

 

Secrets imperfectes: noir pràcticament perfecte

Secrets imperfectesEn català el trobareu com a Secrets imperfectes, i en anglès, com a Sebastian Bergmann. Jo me l’he llegit en anglès i en format electrònic, o sigui que aquest cop no podré comentar res sobre la traducció ni l’edició. I per què, en anglès? Doncs perquè em van arribar veus que la versió catalana no és traducció directa del suec. Entenc que, de vegades, no hi ha més remei que fer una traducció indirecta, però no és la meva opció preferida.

Però anem al que interessa: la història. És igual en quin idioma us la llegiu: és molt bona! Com dic al títol, aquest llibre té una trama pràcticament perfecta. Un equip d’investigadors de policia ben avinguts, un personatge que va per lliure, un assassinat que al final en són més… Ho té tot. Trobareu més informació sobre el llibre, i sobre en Sebastian en particular, en aquest blog.

A diferència de les històries d’en Harry Hole que escriu en Jo Nesbø, aquí hi ha més d’un protagonista. Tenim en Torkel, cap de l’equip, l’Ursula, una dona amb caràcter, la Vanja i en Billy, els més joves de l’equip… i en Sebastian, el personatge més mala bèstia que m’he trobat darrerament en un llibre. És interessat, poca-vergonya, maleducat quan vol, va sempre a la seva i se’n va al llit amb la primera que se li posa a tret. Però… hi ha alguna cosa, darrera d’aquesta façana de fatxenderia? Si llegiu el llibre, veureu que sí (tot i que no és excusa per ser més borde que el Dr. House).

Sí, sí, però què explica Secrets imperfectes?

Tot comença quan troben mort un noi de setze anys. Els autors segueixen el procediment habitual: entrevistes i proves per descartar sospitosos. I, a mig camí, en Sebastian decideix afegir-se a l’equip investigador. Aquí és on comença la moguda, ja que és un bitxo difícil d’incorporar a un equip. Tot i així, és innegable la seva aportació al resultat final.

Deiem, doncs, que els autors segueixen el procediment habitual. Vosaltres mateixos podreu veure com avancen a poc a poc i van tancant el cercle al voltant de l’autèntic assassí. Pel camí, però, cauran unes quantes víctimes més que no han sabut estar en el lloc correcte. El final és molt fort, i doble. Per una banda, sabrem qui és l’assassí, que no ens l’esperàvem. Per una altra, sabrem més coses sobre la carta que en Sebastian ha trobat. Si em pregunteu, us diré que en algun moment vaig mig encertar qui era l’assassí (són molts anys llegint històries de polis), però la veritat és que m’ha sorprès determinats girs que fa la història.

Hjorth-RosenfeldtMés amunt he dit “els autors”, i això és perquè el llibre està escrit a quatre mans. Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt són guionistes de sèries, i es nota perquè marquen un bon ritme a la novel·la. De fet, Rosendfeldt és guionista de la coneguda sèrie Broen (El puente), que es veu que és molt bona.

En resum, Secrets imperfectes està a l’altura de les millors novel·les de Jo Nesbø, i molt per sobre de les de Camilla Läckberg. No dubteu a comprar-vos-el per a les lectures d’aquest estiu!

El desenvolupament xinès segons Yan Lianke

Crónica de una explosiónCrónica de una explosión és un llibre que ja m’havia llegit en francès, i ja n’havíem parlat al meu blog de literatura xinesa. Ara, però, he tingut l’oportunitat de rellegir-me’l i no he dubtat a aprofitar l’ocasió. I el resum d’aquesta entrada és que la versió castellana, traduïda per Belén Cuadra Mora i publicat per Automática Editorial, no decep gens. És molt bona.

Resituem-nos en la història: en aquest llibre Yan Lianke ens explica l’evolució d’una població situada a la regió de les muntanyes Balou, on sol situar les seves històries. En aquest cas, el que veiem és un reflex de l’acceleració del desenvolupament xinès, i també els canvis que implica. El que al principi de la història és un simple llogaret es converteix en una gran ciutat a una gran velocitat, i això no és sempre bo. Si llegiu aquest llibre, podreu veure entre línies una crítica al desenvolupament actual de la societat xinesa. Aquest desenvolupament en molts casos es produeix a pesar de les conseqüències negatives que té.

Qui surt, a Crónica de una explosión?

Els protagonistes principals, en Kong Mingliang i la Zhu Ying, representen aquesta voluntat de millora continua, sense paciència: ho volen tot i ho volen ara. Al mateix temps, volen posseïr la ciutat per poder dir que és “de la seva família” i poder escriure un capítol més de la història d’odis i revenges. Entre ells dos també s’estableix una relació d’amor i odi que acaba afectant l’evolució del poble.

Un altre aspecte destacat és que l’autor recorre al comportament de la natura per reflectir sentiments dels personatges o situacions. El resultat és una combinació estranya de plantes que al principi costa d’assumir, però que acabem entenent i integrant en la història. És habitual, doncs, trobar una planta de crisantems on surten peònies o una perera que dona pomes. Al principi és estrany, però després veureu que la natura es converteix en un personatge més de la història.

Qui ho ha traduït, això?

Sí: qui ho ha traduït? Qui ho ha fet traduir? Vull destacar la feina que han fet traductora i editorial. En aquest cas, aprofitant que ja coneixia la història, m’he fixat especialment en la traducció. He de dir que Belén Cuadra Mora apunta maneres. La seva redacció és culta i precisa i m’ha fet recordar grans traductores del xinès al castellà. No tinc cap mena de dubte que ens pot oferir grans alegries en aquest àmbit. De fet, us animo a llegir altres obres que ja ha traduït, com ara Los besos de Lenin i El sueño de la aldea Ding. Així mateix, cal seguir els passos d’Automática editorial, que està fent una bona feina en la selecció d’obres. A part d’això, cal dir que l’edició dels llibres és impecable: bona mida, portades atractives i una tipografia molt agradable. En resum: un plaer per als sentits.

Tancaré l’entrada, doncs, dient-vos que aquest llibre val molt la pena. És un bon candidat per a la llista de Sant Jordi, una festa que no tardarà gaire a arribar. No us vaig proposar Yan Lianke per al Nobel per no res…