Yawande Omotoso i “La veïna del costat”

Avui us vull parlar de La veïna del costat, un llibre de Yewande Omotoso traduït per Àfrica Rubiés i publicat per l’editorial Les Hores. Es tracta d’una història en què l’autora, fent servir dues veïnes i sense fer grans escarafalls, ens dona una visió de l’apartheid a Sud-àfrica.

Les protagonistes d’aquest llibre són l’Hortensia i la Marion, dues dones que no poden ser més diferents. Bé, de fet, sí que podrien ser-ho. Com a mínim, tenen la mateixa edat (ronden els 80) i pertanyen a la mateixa classe social: alta. Viuen en un barri benestant de Ciutat del Cap, en cases molt grans i amb jardí, en un entorn on l’associació de veïns es preocupa, en general, de les coses que es preocupa un quan ho té tot resolt. Tot resolt? No. No es oro todo lo que reluce.

Los ricos también lloran

I és que la riquesa aparent també pot amagar molta misèria. Misèria econòmica, però també de pensament. Prenguem, per exemple, la Marion, una arquitecta blanca que ha tingut una carrera professional important. Ara, jubilada, s’ha quedat vídua i descobreix que no és tan rica com es pensava. Què passarà amb casa seva? L’ajudaran, els fills que té? O haurà de recórrer a algú altre? I els prejudicis racials que té… la converteixen en racista?

L’altra protagonista és l’Hortensia, una dona negra que també ha tingut una carrera professional molt important i que ara, com la Marion, està jubilada. És ben bé l’antítesi de la seva veïna: menuda i prima, amb un mal humor constant que la fa grunyir pràcticament a tothom. En el seu cas, el benestar econòmic està assegurat, però… què passa amb el seu marit? Quina relació tenen? Per què l’Hortensia és una dona tan eixuta i poc sociable? Té fills?

Aquestes dues dones no es poden ni veure, i el pitjor és que es troben constantment perquè viuen de costat. Les seves converses són un manual de com no tenir una conversa amable, però al final s’hauran d’entendre. Per què? Això ho deixo per a vosaltres, perquè ho descobriu llegint aquest llibre amb un tema tan poc habitual a casa nostra.

Per acabar, us deixo aquest vídeo de l’autora, Yewande Omotoso, en què ens parla sobre La veïna del costat i sobre els temes que hi tracta. No us el perdeu, que és molt interessant!

Brasers, històries d’Eileen Chang

Brasers

No fa gaire, tot just un mes i mig, es va celebrar a Barcelona la segona edició del Premi de Traducció Marcela de Juan. En aquesta ocasió, es premiava la traducció directa del xinès al català i la guanyadora va ser Carla Benet Duran, amb L’amor que fa caure ciutats, d’Eileen Chang. I és la mateixa traductora la que ens porta Brasers, un altre llibre de relats de la mateixa autora.

Com en el cas de l’obra anterior, Brasers ha estat publicat per Club Editor, que confirma la seva aposta per portar Chang al lector català. També com en l’obra anterior, aquest volum conté dos relats, el “Primer braser” i el “Segon braser”, en què la narradora ens explica la història mentre un suposat braser crema i esgota el combustible.

Brasers del Hong Kong colonial

La primera història ens porta la Ge Weilong, una noia de Shanghai que viu a Hong Kong. La Weilong va a viure a casa d’una tieta seva que només pensa a fer recepcions i festes i conèixer gent. Al llarg de la història veurem com això acaba influint en la vida de la Weilong, que s’embolica en un món que no és el d’ella.

A mi, però, m’ha agradat més la segona història, el segon braser, que tracta sobre un home anglès que viu a Hong Kong. En Roger Empton és un professor universitari de 40 anys que coneix una noia, també anglesa, que també viu a la colònia. A partir d’aquí veurem la seva història d’amor, que culmina amb el casament, i veurem què passa després de la cerimònia. I és aquí on heu de prestar tota l’atenció possible perquè és la part més interessant de la història. No és gaire llarga, però dona temps a veure-ho tot!

Una vegada més, la traducció de Carla Benet flueix perfectament. Amb ella viatgem al Hong Kong colonial, a uns cercles socials alts on la vida funcionava diferent de les classes més baixes. Corrupció, embolics, reputació. Ho veureu tot amb els ulls d’una autora que també pertanyia a aquests cercles i que va emigrar als Estats Units després de l’arribada al poder de Mao Zedong.

Camilleri: Montalbano superstar

Anys, fa, que sentia parlar de les virtuts de Camilleri i el seu detectiu Montalbano. Anys, fa, que em resistia a llegir-me’n ni que fos una línia, segurament per la mania que tinc que, de vegades, l’excés de bombo comporta una desil·lusió inversament proporcional quan et llegeixes el llibre en qüestió. M’ha passat més d’una i de dues vegades.

Total, que va arribar el moment de marxar de vacances i, com alguns ja sabeu, quan marxo fora aprofito per assaltar llibreries i tornar amb les maletes més plenes que no pas havien marxat. I aquest any tocava l’Emilia Romagna.

Vaig fer els deures prevacacionals i, un cop reservat un piset al centre de Bolonya, vaig explorar les llibreries de la ciutat. Surprise, surprise! Tenia una Feltrinelli a escassos 50 metres de casa i la Libreria.coop Ambasciatori a 200. La resta és història i una oferta del 25% en llibres de Sellerio Editore.

I per on començo?

Tot i algunes recomanacions sobre llibres concrets, al final vaig optar per llegir-me la col·lecció sencera, començant pel primer llibre. A hores d’ara, ja me n’he llegit sis, que també podeu llegir en català:

  • La forma dell’acqua / La forma de l’aigua
  • El cane di terracotta / El gos de terracota
  • Il ladro di merendine / El lladre de pastissets
  • La voce del violino / La veu del violí
  • La gita a Tindari / L’excursió a Tindari
  • L’odore della note / L’olor de la nit

És impossible deixar anar aquests llibres menuts i tan característics fins que te’ls has acabat. És una lectura intensa, en un italià amb característiques sicilianes i puntejat d’expressions i fragments en el dialecte de l’illa (dialecte o llengua, ja és un altre tema), especialment quan parlen alguns dels personatges secundaris.

L’atractiu de Montalbano

Montalbano, Camilleri

El fet, però, és que Salvo Montalbano és un personatge amb un ganxo que va molt més enllà de l’habitual. No és un home especialment atractiu. No és el típic investigador (nord-americà) que s’embolica amb tot el que tingui dues cames. No té l’atractiu decadent d’alguns investigadors nòrdics, ni addicions destructives. No és especialment simpàtic, i tot sovint tracta els seus subordinats a baqueta. Què té, doncs?

Doncs el que té és que és una persona normal. És un cuarentón molt independent al qual ja li va bé mantenir una relació a distància, tot i que comença a adonar-se de la importància que pot tenir “envellir junts”. És un enamorat del menjar de la seva terra, i també aprecia el vi. De fet, és capaç de desviar-se del camí per tastar un restaurant que li han recomanat, i tampoc té problemes a anar a “estirar-se” una estona a casa si l’àpat ha sigut d’aquells de copa i puro. Sap apreciar la bellesa femenina, i de vegades se sent temptat davant la possibilitat d’aventura, tot i que sol conèixer les seves limitacions.

Encara que ho pugui semblar, no és un tarambana. En realitat, és molt més workaholic del que pot semblar d’entrada. És capaç de despertar-se a mitja nit pensant en un cas concret, i de vegades actua més mogut per la intuïció i el punt d’honor que no pas per les dades reals. I, tot i així, el punyetero acaba resolent els casos.

Noir mediterrani, novel·les corals

Montalbano, Camilleri

Com ja comentava a l’entrada sobre l’Ernesto Maccadò i Andrea Vitali, la novel·la policíaca té molts tons, i no tots els “negres” són iguals. A diferència del noir nòrdic, amb protagonistes torturats (Harry Hole) o directament antisocials i antipàtics (Sebastian Bergman), que viuen en societats suposadament idíl·liques que amaguen la foscor més absoluta, els autors italians ens ofereixen històries on el cas que s’investiga no és prioritari, sinó que serveix de pretext per teixir històries humanes, relacions entre els personatges i fer-nos arribar molta, molta llum.

I és sota la llum de Sicília, en aquesta illa socarrada pel sol, on Camilleri ens fascina per la simplicitat i les relacions entre els seus personatges. Perquè Montalbano no actua sol, sinó que compta amb un equip sorprenent i uns secundaris de luxe. Aquí teniu els principals:

  • Mimì Augello: el segon de bord, un noi a la trentena que té l’atractiu i el gust per les dones que no té el seu cap i de qui tot sovint Montalbano té gelos… potser s’adona que s’està fent gran i que l’Augello fa coses que ell faria? Penseu-hi.
  • Fazio: home seriós, competent i el puto amo a l’hora de documentar-se sobre persones implicades en els casos que investiguen. Crec que seria capaç de saber el color dels calçotets dels investigats, si s’hi posés. És l’home de confiança total de Montalbano.
  • Catarella: un bonànima tan trapacer que el tenen aïllat a la centraleta. Trapacer? No! Resulta que en Catarella, a part de parlar amb un idiolecte propi que va encara més enllà que el sicilià, és un crack en informàtica, i aquesta habilitat sobrevinguda els serà molt útil en determinats casos.
  • Gallo, Galluzzo i la resta de la trepa: són “el pelotón” i, a diferència d’en Fazio o de l’Augello, Montalbano no els té al dia de tot el que li passa pel “cirivedro” (=cervell), però tenen fe cega en el seu cap i fan tot el que aquest els diu, sense qüestionar-lo gaire.
  • Livia: la nòvia de Montalbano, que viu al nord d’Itàlia (Boccadasse, a tocar de Gènova). Apareix en tots els llibres, encara que només sigui a través de converses telefòniques que tot sovint degraden en discussions molt de pel·lícula clàssica italiana. Tot i que a en Montalbano li agrada molt anar per lliure, de tant en tant veiem que aprecia la relació amb ella i, de fet, no descarta un futur en comú.

A part de tota aquesta gent, que no és poca, cal tenir en compte que Montalbano és com un capellà de poble dels d’abans: coneix la gent de Vigàta i sap a qui ha de recórrer per informar-se. Des de l’Ingrid, una noia sueca que l’ajuda sempre sense fer preguntes, fins a la senyora Clementina Vasile Cozzo, una dona gran que va en cadira de rodes i que ho sap tot de tothom. Finalment, com a cirereta del pastís, tenim el qüestor Bonetti-Alderighi, que és un dat pel sac i sempre li demana explicacions a Montalbano. A través de les converses entre aquests dos personatges, Camilleri també ens fa fer una ullada a les diferències entre el nord i el sud italià, un tema que dona per a molt i que deixarem per a un altre dia.

Traduït o original?

Sempre hi ha el dubte sobre si hem de llegir llibres en la llengua original o traduïts. De vegades, és una llàstima llegir traduït perquè el traductor no ha sabut estar a l’alçada. En el cas del català, però, podem estar tranquils perquè pràcticament totes les traduccions que tenim les ha fet en Pau Vidal, que també ha traduït coses com Altai, dels Wu Ming (recordeu: 54 és un llibre boníssim!).

He de dir la veritat: no he llegit cap traducció seva, ja que fins ara m’he llegit els llibres en italià. De tota manera, per les referències que m’arriben, les seves traduccions de Camilleri són molt bones. Per exemple, m’han dit que ha sabut reproduir les converses de Catarella (que són del tipus “diàlogo de besugos”) amb total solvència. I només cal que us llegiu qualsevol dels articles que ha publicat a la web per veure que és un escriptor amb un domini excepcional de la llengua.

Si, en canvi, domineu l’italià i us fa gràcia llegir-vos un text ple de taquetes de sicilià, us recomano que llegiu els llibres de Montalbano en la bonica edició de Sellerio, uns llibres petitons que fan de molt bon portar. Això sí, agafeu paciència i no sigueu mantes a l’hora de buscar al diccionari. I també trobareu glossaris dedicats exclusivament a Camilleri, com aquest del seu club de fans. És una web molt completa, que fins i tot inclou explicacions sobre el dialecte, receptes de cuina, etc.).

En tot cas, aquí teniu la llista de llibres de Montalbano, perquè llegiu tots el que pugueu. Fins ara, tots els que m’he llegit són cinc estrelles totals.

Jo Nesbø clava el “Ganivet”

el ganivet

Uf. Uf. Buf. Ostres. Ai. Collons. Marededeusenyor. Quin fart de patir. Quin estrés. Quina mala bava que gasta Jo Nesbø a Ganivet, l’última història d’en Harry Hole. Que animal que arriba a ser, de veritat.

Ara ve quan us he de dir que el llibre és molt bo i us n’he de donar prou informació perquè pugueu decidir si us el voleu llegir o no. I avui em costarà, perquè en aquesta ocasió Nesbø ha aconseguit sorprendre’m des de les primeres pàgines i no us vull aixafar la guitarra. No dubta a disparar (metafòricament) a tort i a dret, i m’ha fet bellugar el terra sota els peus.

El que sí que puc dir és que aquesta història està ben enllaçada amb l’anterior, La set,* ja que hi ha alguna mena de lligam amb dos dels personatges que hi sortien: en Valentin Gjertsen i el Promès. De fet, la història de Ganivet arrenca quan aquest segon surt de presó després de 20 anys d’estar tancat. I qui l’hi havia tancat, allà? En Harry, és clar.

Burxar amb el ganivet

Aquest podria ser el resum del llibre. Com ja he dit en altres ocasions, les històries d’en Harry Hole segueixen un patró aproximat, amb estructura com de muntanya russa, en què la història puja puja puja fins a la pàgina 100, on se sol fer un descobriment que inculpa algú, i aleshores baixa baixa baixa i puja puja puja fins a la 400, i així anar fent fins que, finalment, es digna a donar-los el nom de l’autèntic culpable.

En aquest llibre, en canvi, Nesbø ens bombardeja a nosaltes, els lectors, i a en Harry, el protagonista, amb tot el que té a l’abast de la mà per desorientar-nos. Com en aquelles pel·lícules on dos personatges es discuteixen a la cuina i un li tirar a l’altre tots els plats i les tasses, un a un. No us dic mentida. Ha aconseguit que arribés a sospitar de 4 o 5 persones diferents i que, quan finalment m’ha deixat veure qui era l’assassí, me l’ha fotut ben fotuda. No l’he vist a venir.

L’única cosa que, potser, em sobraria, són les constants referències a cançons i grups musicals que, a més, no sempre coneixo. Els trobo excessius. I, potser, també, aquesta mena de product placement que trobem quan, per exemple, en lloc de posar-se unes ulleres de sol hi ha gent que es posa unes ulleres de sol Oakley.

Finalment, voldria dir que, com ja és habitual, la traducció de la Meritxell Salvany flueix perfectament i facilita enormement la lectura d’una història plena de sotragades que acaba amb un dilema. Que llarga se’ns farà l’espera fins a la propera història!

I did not kill my husband

I did not kill my husband

Liu Zhenyun. I did not kill my husband.
Títol original: 我不是潘金莲.
Traductors: Howard Goldblatt i Sylvia Li-chun Lin.
Nom Editorial.
216 pàgines.

Avui us vull parlar del llibre I did not kill my husband, de Liu Zhenyun. És un llibre que, en general, veig que té força acceptació. Per a mi, en canvi, és un llibre que, en pro de la denúncia de la corrupció administrativa, deixa de banda aspectes més pròpiament literaris. M’explico.

De què va, tot plegat?

La Liu Xuelian està casada amb en Qin Yuhe i tenen un fill. I, aleshores, oh sorpresa, es queda embarassada per segona vegada. Però, és clar, un matrimoni només pot tenir un fill. Què faran, ara? Molt fàcil: divorciar-se. Així, cada adult es quedarà un dels fills i, després d’un temps prudent, es podran tornar a casar i aportar-los a la “nova” família. Fins aquí, tot bé, però… què passa quan en Qin Yuhe coneix una altra dona mentre està divorciat i s’hi casa?

Pam. Aquí comencen els problemes. La Liu Xuelian és tossuda com una mula i ara vol anul·lar el divorci dient que és fraudulent per tornar-se a casar amb en Qin i aleshores divorciar-se’n. Com us podeu imaginar, les coses no li surten bé perquè la sentència li és contrària. I, és clar, a partir d’aquí comença a intentar convèncer jutges, presidents de tribunal i altres càrrecs judicials i administratius.

Of, course, I did not kill my husband!

Al principi, mira, està bé. Una dona “rebel” que s’enfronta al sistema per fer justícia (justícia tal com l’entén ella, és clar). Ara bé, quan ja portem dos capítols que tenen una estructura similar, la cosa ja cansa. En general, la cosa va així: l’autor ens diu qui és l’objecte de la fúria de la Liu Xuelian, ens explica com s’han conegut i passa a enumerar els passos que segueix ella per aconseguir que el seu cas torni al jutjat i canviï la sentència. I així una, dues, tres o quatre vegades. Massa repetitiu.

No us puc dir què passa al final perquè us ho espatllaria, però sí que us diré que fins i tot en això és una història d’allò més vista. Ella contra el món. L’única cosa que se salva és la història mig independent que hi ha al final, una mena d’epíleg que m’ha mig reconciliat amb el llibre.

En resum: si teniu molts llibres per llegir, no cal que li doneu prioritat a aquest. El que explica és “cansino” i com ho explica tampoc és res de l’altre món. Ja sé que l’objectiu és criticar la corrupció, però es podia guarnir una mica més.

En certa manera, em recorda Leave me alone o Dancing through red dust, de Murong, en què l’enfocament documental passa per davant de l’interès per a la ficció.