The Day The Sun Died

The day the sun died, Yan LiankeAvui parlem de The Day The Sun Died, de Yan Lianke, traduït per Carlos Rojas. D’entrada, he de dir que m’ha costat força acostumar-me a llegir una història d’aquest autor en anglès. Feia molt de temps que les llegia en francès o en castellà i m’ha costat resituar-me.

Un cop en marxa, però, trobo que la traducció està prou bé, i que flueix sense problemes. Rojas ja ha fet diverses traduccions d’aquest autor, i suposo que ja li deu tenir la mida presa.

Què passa a The Day The Sun Died?

Doncs passa poca cosa i molta cosa alhora. Ara veureu per què. Per una banda, tenim la veta que discorre durant una sola nit, una nit molt llarga perquè el sol, l’endemà, no surt. Per una altra banda, l’autor ens porta enrere en el temps i va descobrint coses que tenen a veure amb determinades reaccions del temps present.

Tornem al present. Durant les hores de foscor, surten a la llum (xist dolent) les pitjors inclinacions dels veïns del poble. Una part important de la gent es mou sonàmbula pels carrers, i s’atreveix a fer coses que no farien durant la vida normal. Pagesos que continuen treballant sonàmbuls i moren d’esgotament, o que cauen en canals i s’ofeguen… hi trobareu tota mena de desastres. Fins i tot s’insinua una rebel·lió.

Tot això ho veiem a través dels ulls de Li Niannian, un noi de 14 anys que, juntament amb el seu pare, es passa tota la nit intentant minimitzar els efectes d’aquest sonambulisme general.

Crítica al sistema?

Yan Lianke és conegut per novel·les que critiquen aspectes de la Xina actual. Un exemple clar és El sueño de la aldea Ding, però també podem trobar crítiques a Crónica de una explosión i en moltes altres de les seves obres. En aquesta ocasió, els experts diuen que aquesta novel·la critica l’estat moral de la societat xinesa (vegeu comentari a The Guardian). Podria ser. Podríem pensar que el sonambulisme representa el happy dream preconitzat des del govern. Per això, la gent, que segueix sònambula el que diu el règim, fa accions que, amb plena consciència, no faria.

A part de tot això, podem veure que Yan s’inclou a ell mateix en la novel·la. I se n’enfot i tot! Es fa aparèixer com a un escriptor que ha perdut la inspiració per escriure. I, a més, s’autodescriu sense cap pietat i diu que els seus llibres no valen ni un duro. Suposo que és una manera de picar l’ullet al lector.

En resum, és un bon llibre, tot i que, per a mi, no està ben bé a l’altura d’altres. Però llegiu-lo i digueu-me què en penseu. 🙂

Bona tornada a l’escola!

Novetats a Caràcter xinès!

Avui us vull anunciar una sèrie de canvis del blog “Caràcter xinès”, i crec que és bo fer memòria abans d’explicar-vos-els.

caràcter xinèsEl blog “Caràcter xinès” està en marxa des de l’any 2007. Una burrada de temps, si ho penseu bé. En tot aquest temps, he publicat 171 entrades (172, amb aquesta). La majoria són dedicades a llibres, però també hi ha alguna entrevista a traductors i presentacions d’aplicacions. Des de l’any 2011, a més, tenim perfil a Twitter: @xines.cat. Des d’aquest perfil us avio de totes les publicacions del blog, i també creo i reenvio informació que considero que pot ser útil o interessant.

A més de tot això, he creat un blog “germà”, L’illa deserta, que és des d’on us escric ara. La raó de ser d’aquest segon blog és comentar llibres que s’escapen de l’àmbit de la llengua i literatura xinesa. Des de juliol de 2012 hi he publicat 221 comentaris, poca broma. Igualment, tinc un perfil de Twitter que fa les mateixes funcions que el de Caràcter xinès, però enfocat a aquest segon blog.

No us estranyarà que us digui que he entrat en una mena de bucle esquizofrènic. Mantenir dos blogs que, al final, parlen igualment de llibres i traductors, és un esforç creatiu i logístic excessiu. Per aquest motiu, doncs, he decidit reprendre el plantejament inicial, que era de fer un únic blog: literatura xinesa + la resta. D’ara endavant, doncs, podreu trobar tots els meus comentaris sobre literatura xinesa a L’illa deserta (https:lilladeserta.cat).

Com afecta els seguidors de “Caràcter xinès”, tot això?

caràcter xinès
Vocabulari

Us afecta ben poc. Podreu identificar clarament els llibres corresponents a l’àmbit de la literatura xinesa perquè hi trobareu una categoria que mantindrà el nom d’aquest blog: Caràcter xinès. I continuareu rebent els avisos via Twitter.

Si esteu subscrits al blog de xinès, us agrairé molt que us subscriviu a L’illa deserta. Així continuareu rebent, directament a la vostra bústia, les novetats que publiquem al blog.

Deixem clares les novetats

  • Blog “Caràcter xinès”: queda inclòs al blog “L’illa deserta”. Tots els llibres que fins ara s’han comentat a Caràcter xinès apareixeran sota la categoria del mateix nom. Si voleu rebre avisos de les publicacions, us haureu de tornar a subscriure.
  • Twitter @xines_cat: continuarà operant igual que fins ara. Recordeu que és des d’on us aviso de les publicacions de Caràcter xinès.
  • NOVETAT INSTAGRAM: SÍ, HEM OBERT UN COMPTE D’INSTAGRAM!!! Es diu @lilladeserta i hi publicarem fotos de llibres, llibreries i altres elements relacionats amb la lectura, com ara… gats??? :-DDDD. Continuarem prestant una atenció especial al xinès.

Bé, això és tot per avui. Us agraeixo molt el seguiment que heu fet fins ara, i espero continuar comptant amb vosaltres a L’illa deserta. Estigueu al cas, perquè la primera publicació de Caràcter xinès que faré en aquesta nova fase tindrà a veure amb el Dia de la Traducció (30 de setembre).

Subscriviu-vos a lilladeserta.cat!

 

Els dics d’Irene Solà

Els dics Irene SolàDesprés de premis Documenta tan bons com ara La nostra vida vertical i Puja a casa, no havia connectat amb els següents. Ara, llegint Els dics, d’Irene Solà, m’hi he reconciliat.

Els dics és un llibre que se’t fa curt. El trobem molt ben organitzat a partir de píndoles que combinen l’existència “real” dels personatges amb relats curts. I aquests relats juguen amb aquests personatges i realitats no tan reals, com ara al relat sobre una mena de vampirs. Així, he trobat curiós com l’autora et fa anar d’una banda a una altra, entre el que és “real” i el que no, entre històries actuals i de fa un temps, de manera que vaig coneixent els personatges i les seves històries a partir d’una mena de peces de puzzle. L’única peça que no acabo de poder fer encaixar és, precisament, el títol. Però no em feu gaire cas. No és la primera vegada que un llibre m’agrada molt, però que no sé encaixar el títol.

Què hi ha, a Els dics?

El que podem veure, de fons, com a element que lliga tot el llibre, és l’Ada, la nostra protagonista, que torna d’Anglaterra i s’intenta reubicar al seu poble (imaginari, tot i que suposo que deu estar basat en Malla, el poble de Solà). Veurem com avancen les relacions retrobades amb la família i amb en Vicenç. També hi veurem com va avançant en el seu procés d’escriure un llibre, i com l’autora va lligant els seus relats al voltant d’això.

A mi, però, el que més m’ha agradat d’aquest llibre és com la Irene Solà descriu, amb precisió pràcticament cinematogràfica, els entorns en què transcorren les històries. I és que tinc debilitat pels tractors John Deere. Aquest grans clàssics, sempre verds al meu poble, que aquí també són el nom d’un grup de música. M’ha agradat molt, però molt, quan parla del gos que tenen a casa. M’ha agradat molt, també, la part sobre el gorjablanc (vaig haver de mirar què era: sempre s’aprenen coses noves).

Una part especialment atractiva és, també, quan parla sobre les remeieres. Podeu veure qui eren, què feien, el tractament que se’ls donava… I els ciclistes! També hi surten els coi de ciclistes. Sí, els que es posen ben amples a les carreteres comarcals, sobretot els diumenges al matí. Quantes vegades ens els trobem nosaltres, pujant o baixant a Barcelona! Quina por, fer-los un cop quan no s’aparten i t’has de menjar l’altre carril.

Les dones, on fire!

Afegiu al que ja he dit que tot el que ens explica l’autora passa durant un estiu, de juny a setembre, i tindreu un llibre ideal per llegir pensant en les vacances al poble dels pares. En certa manera, m’ha recordat una mica el Primavera, estiu, etcètera de M. Rojals que vam comentar fa un temps. I és que si fem una ullada als llibres que he llegit últimament, i hi sumem La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta F. Soldado, podem dir que estem davant una generació d’autores molt prometedora. A veure amb què ens sorprèn la Rojals* aquest setembre.

 

 

* Oju, que l’article no és despectiu, ans el contrari. I és que la Rojals és, possiblement, la degana d’aquesta generació que ens arriba.

 

 

Number One Chinese Restaurant

Number One Chinese RestaurantLillian Li. Number One Chinese Restaurant.
Editorial: Henry Holt and Co.
Versió Kindle, equivalent a 304 pàgines.
Bé, sembla que la cosa es va animant. Després de l’última lectura una mica fluixa de Yu Hua, recuperem el ritme amb Number One Chinese Restaurant, una història escrita per una noia americana de família xinesa (n’hem de dir sinoamericana?).
Tot arrenca en un restaurant d’una família xinesa emigrada als Estats Units. El fundador, en Bobby Han, ja és mort, i els seus fills són els que s’encarreguen del restaurant. Tots plegats van tirant, però l’ombra de l’oncle Pang és allargada, i tot s’enredarà quan s’enfadi amb en Jimmy Han. Bum!
Sí, algú crema el restaurant. A partir d’aquest moment, veurem com diversos personatges evolucionen perquè es veuen obligats a prendre decisions que impliquen canvis en la seva vida. Uns es quedaran, d’altres marxaran, d’altres obriran nous negocis. La gràcia del llibre és que, tot i que no passarà a la història com a una gran novel·la digna de cap gran premi, et manté enganxada fins al final. L’autora va canviant de punt de vista en cada capítol, de manera que ens podem fer una visió 360 de tot plegat.

Personatges de Number One Chinese Restaurant

Per a mi, hi ha dos personatges estelars. Per una banda, hi ha la Feng Fei, mare d’en Jimmy i en Johnny, vídua d’en Bobby. És una dona gran, plena de xacres i molt dura amb els seus fills. Fa comentaris amb molt poca gràcia en el pitjor moment, i és insuportable. Sempre porta la contrària, és una petita dictadora, i no dubta a recórrer a l’oncle Pang quan necessita favors importants. Per una altra, l’oncle Pang és un mafiós amb molt bones connexions. Viu de fer “favors” als altres, favors que després li hauran de tornar o que fan que hagin de complir les seves instruccions. Ho té tot molt ben lligat, però no sempre pot sortir tot bé…
A l’altre extrem, hi ha en Jack, un home molt bona persona però una mica enganxifós per al meu gust. És tou, pateix per tot i per tothom… i també és un il·lús (minispoiler: això té a veure amb la seva relació amb la Nan, ja ho veureu cap al final). Un altre que em treu de pollaguera és en Pat, el fill de la Nan, ja nascut als Estats Units. És un nen consentit que fa el que li surt dels xxxxx, encara que això tingui conseqüències per a altra gent. De fet, podríem dir que ell i l’Annie, filla d’en Johnny, aporten el punt de vista de les generacions més joves, ja nascudes fora de la Xina.
En definitiva, és un bon llibre per passar l’estona i veure com alguns xinesos viuen fora de la Xina. Si en voleu més informació, en trobareu a Goodreads i a la web Asian Review of Books. Ah, i un últim detall: mireu-vos bé la tapa, que costa de veure quin animal és!

Solenoide, viatge a Bucarest amb Cartarescu

Solenoide, de CartarescuSí, avui toca parlar de Solenoide, aquest llibre monumental de Mircea Cartarescu que tan espès pot ser, a estones, de llegir. És un llibre dens, de frases llargues, que et deixa entrar i et fa fora sense pietat. La combinació d’històries reals i de consideracions metafísiques és com una muntanya russa de sensacions que et xucla i, poc després, t’escup. Són històries reals? Estem parlant d’autoficció? O és tot inventat? De vegades, ens quedem amb el dubte.

La importància del traductor

No és un llibre fàcil de llegir. Ni per dintre ni per fora. La bellíssima edició, de tapes dures, no facilita la lectura, per exemple, al llit. És important tenir sempre un faristol o trasto similar a prop, per mor de carregar-nos l’esquena. I per dintre tampoc és fàcil: frases llargues, arguments que venen i van en el temps, informació verídica barrejada amb la fantasia més desbordada.

En aquest sentit, cal destacar, i molt, la ingent tasca traductora d’Antònia Escandell Tur. Escandell ha estat capaç de transformar un relat que s’intueix complicat en la llengua original, el romanès, a la nostra. I té mèrit: busqueu l’oració que busqueu, encara que tingui dotze línies, encara que tingui cinc o sis elements interposats, trobareu que té una organització sintàctica perfecta, i que el verb concorda amb el subjecte que toca, per més que estigui 40 paraules abans. Una traducció impecable que m’ha fet pensar en la importància que tenen els traductors i que, tot sovint, no se’ls dona.

De què parla Solenoide?

Traducció a part, vull destacar alguns dels continguts. Jo he trobat especialment interessant l’aspecte històric del llibre. La Romania dels anys 80, amb Ceausescu encara al capdavant. El Bucarest, que segons l’autor, “havia aparegut de sobte, fet ja una ruïna, enderrocat, amb l’arrebossat escrostonat”. I, sobretot, la pobresa. Cases sense llum ni gas. Nens que han de fer cua per aconseguir menjar… La Romania de Ceausescu.

Així mateix, és curiós el cercle d’ateisme. Una activitat en què cal escopir o pixar-se en una imatge de la mare de déu. I altres mostres d’ateisme “oficial” per l’estil, com quan diu que Iuri Gagarin, que havia estat al cel, no hi havia trobat cap sant ni res per l’estil. Per altra banda, trobem les campanyes del govern per reciclar materials com els taps, amb quotes establertes per a cada estudiant. I les gomes del cabell que es tanquen amb boletes, això també és molt anys 80. Aquí també en teníem, les recordeu?

Un llibre de llibres

Així, doncs, podem dir que Solenoide és com un suprallibre. Una història que en conté d’altres. Una mostra del gran coneixement enciclopèdic de Cartarescu, que tan aviat ens parla de la seva feina com a professor, i de les relacions amb mestres i alumnes, com ens introdueix nocions de física o matemàtiques, com ara el tesseractis. En resum, una aposta valenta d’Edicions del Periscopi per un llibre atípic, no apte per a tots els gustos. És una lectura llarga, que requereix tranquil·litat d’esperit, obertura de ment i una bona estona per davant. En definitiva, un bon candidat a lectura de vacances.

Finalment, doncs, si no goseu agafar aquest llibre però voleu conèixer la feina d’Edicions de Periscopi, podeu provar Cançó de la planaCapvespre, tots dos de Kent Haruf, per escalfar motors de cara al 2019, quan diuen que publicaran la tercera part d’aquesta trilogia, Benedicció.