Galvany i el Cavaller Verd, anònim

M’acabo de llegir ara mateix “Galvany i el Cavaller Verd”, i no he volgut que se m’enfonsi a la llista de les ressenyes pendents. A més, és el primer dia de vacances i he pensat: “Què coi, salta’t la planificació i escriu!” (planificació = l’agenda vermella que he ensenyat a Instagram). Total, que aquí em teniu.

Aquest llibre, amb una edició absolutament preciosa de Cal Carré, és breu i d’una lectura molt plaent. Història d’autor anònim del segle XIV, s’inscriu en l’àmbit dels contes artúrics i es veu que encantava a Tolkien, que és qui ens la va fer arribar. En aquesta ocasió, podem llegir la traducció-versió de Lola Badia, que es llegeix perfectament, amb ressons del nostre Tirant, per exemple.

Dic traducció-versió perquè l’original està escrit en vers i Badia ens n’ha fet una adaptació molt adequada en prosa, tot i que va marcant on acaben les estrofes i així, en certa manera, ens fa la impressió d’estar llegint la composició original. També destaco la llengua utilitzada, ja que recorre a un registre que, sense ser massa elevat ni massa antic, sí que aconsegueix portar-nos enrere en el temps.

I de què va la història? Doncs va d’un cavaller (Galvany) que accepta un repte (del Cavaller Verd). I no, no és un repte senzill com el del bucket challenge i aquestes xorrades que volten per Internet avui dia, no. Galvany es presta a deixar-se fer un cop (vaja, tallar-se el coll) en contrapartida del tall que ha fet ell. Haurà de buscar la Capella Verda i rebre allà la “recompensa”.

A partir d’aquí, veurem la vida cortesana, les aventures al bosc, caceres… com deia, tot plegat amb certs tocs “tiranians”. I és que, tot i que la nostra novel·la és força posterior, totes dues estan dins d’aquest mon de literatura cavalleresca que tan d’èxit va tenir durant l’edat mitjana. Si teniu curiositat per aquest món però us fa mandra llegir-vos coses més voluminoses, no dubteu a agafar aquest petit llibre.

Finalment, com que és el primer llibre que llegeixo de Cal Carré, vull fer notar que al final del llibre, a més d’un postfaci molt instructiu de Lola Badia, hi ha un text de l’editora artesana (Antònia Carré-Pons) sobre la història de l’editorial. Preciós i emotiu, parla de la tradició i de la feina ben feta. També anuncia que es continuaran publicant llibres de tendència medievalista (l’editora és medievalista de formació, o sigui que la cosa promet), cosa que m’alegra molt!

I l’últim, últim detall. En una època en què qui més qui menys treu una col·leció de llibres breus i mira de posar-li noms enginyosos, Cal Carré ha trobat el millor de tots. Un nom que fa al·lusió a la mida del llibre i, al mateix temps, a un dels productes més suculents de la xarcuteria: Llibrets.

Deures d’estiu 2022

Un any més, arriben les vacances. Com sempre, soc dels últims a fer propostes de lectura per als dies de canícula: ja fa dies que hi ha llistes en dansa on podeu trobar bones idees per a la temporada estival. Per a mi, però, les vacances van indefectiblement lligades a l’agost i, per això, no he tret llista fins ara. Bé, he de confessar que també hi ha un altre motiu: si em seguiu a Instagram (@lilladeserta), ja deveu saber que aquest any he posat en marxa una iniciativa de mes temàtic que es diu #agostitalià i que intenta fomentar la lectura d’obres italianes, ja que trobo que aquesta és una literatura infravalorada a casa nostra.

Així, doncs, en aquesta llista trobareu una mica de tot, però, sobretot, hi trobareu les meves especialitats preferides: literatura italiana i literatura xinesa. Fem-hi una ullada!

Què puc llegir, aquest estiu?

A continuació trobareu tot de llibres que m’han agradat prou com per recomanar-ne la lectura. Sí, és una llista subjectiva, però és que les opinions sempre ho són (i aquí us dono la meva). Així, doncs, preneu-vos les recomanacions amb prudència i feu una ullada a altres comentaris o ressenyes abans de tirar pel dret. Som-hi:

Comentem breument la llista, però abans us diré també que, si podeu, us recomano llegir la versió original de totes aquestes històries perquè alguns d’aquests autors tenen un torrent verbal (Whitehead i Franzen, per exemple) molt difícil de traslladar, mentre que altres, com Camilleri o Agnello Hornby, fan ús de formes dialectals o pròpies que és un plaer llegir (ok, entenc que els llibres en xinès no els llegiu en VO). També aprofito per dir que, en general, s’està fent molt bona feina en l’àmbit de la traducció al català, o sigui que tampoc us estresseu i llegiu en el que us vingui de gust!

Començo amb el pack anglo, entrant amb els Zipi Zape dels EUA, Franzen i Whitehead, cara i creu de la literatura d’aquest país (sí, em repeteixo com l’all, però és que ho veig tan clar… ). Tots dos estan ressenyats en aquest mateix blog, i són dos autors habituals en les meves lectures. Les seves històries us arrosseguen i poden ser una lectura exigent, però també són una gran recompensa. També us recomano Hamnet, de Maggie O’Farrell, mentre espero que al setembre surti el seu nou llibre: més novel·la història amb el seu toc personal. Hamnet és un dels llibres més comentats a Instagram, i és una recreació meravellosa de l’Anglaterra de Shakespeare.

Passo a l’estrella de l’agost, la literatura italiana. Dolce far niente? Bé, almenys llegirem! Obro amb dos trossos de novel·la escrits per dos trossos d’autores: La mennulara ens porta a Sicília, a la vida rural i la subjecció als “amos”, mentre que La retornada ens porta la història d’una nena donada en adopció que ha de retornar amb la família de sang. Totes dues són difícils de trobar en català, però potser teniu sort…

Si voleu lectures més lleugeres, és obligatori passar per Camilleri o Manzini. Com podeu veure, no recomano res en concret de Camilleri perquè tot és molt bo i, a més, les traduccions al català les fa en Pau Vidal, que és un p… crack. Pel que fa a Manzini, us recomano el segon llibre de la col·lecció de Rocco Schiavone, bàsicament, perquè l’any passat us vaig recomanar el primer (i a mi m’agrada llegir-me les sèries en ordre).

Passo als Wu Ming, un col·lectiu d’autors molt originals que fins i tot posen el seu contingut gratis a la seva web; jo us recomano 54, que em va encantar, però no sé si està en català o en castellà. Podeu trobar altres llibres d’ells traduïts al català pel ja esmentat Pau Vidal. Tanco aquesta secció amb dos llibres que surten del camp de la ficció. Verde acqua reflecteix les vivències de Marisa Madieri, que va haver d’abandonar Istria de jove, mentre que La ciutat dels vius és una obra periodística que analitza i fa el seguiment del cas de dos joves que van assassinar-ne un altre enmig d’abusos de drogues (i de totes les substàncies que van trobar). Colpidor i no apte per a tots els estómacs, però una feina excel·lent de Nicola Lagioia.

Finalment, arribo als meus bombonets preferits: els llibres de literatura xinesa. És molt possible que aquests ja us els hagi recomanat en ocasions anteriors, però és que són molt, molt, molt bons. El primer, Nits fredes, és de Ba Jin, conegut per la trilogia que comença amb Família. En aquest cas, ens porta un llibre amb interès històric i intensitat emocional que us recomano molt. Segueixo amb Mr Ma and Son (no, no està en català; crec que en castellà sí), un gran llibre que ens permet veure l’adaptació (o no) de dos xinesos, pare i fill, a la societat anglesa de principis dels anys 1930.

No puc no recomanar-vos alguna cosa de Yan Lianke, és clar! I aquí tenim El somni del poble Ding, que ja tenim en català i que il·lustra fins on pot arribar la malesa (i la tendresa) humana. Tanco la llista amb el megallibre de la literatura xinesa, immensa en sentit literal i figurat: Sueño en el pabellón rojo és un llibre cabdal per a la tradició literària de la Xina i és el culebrón més treballat del món mundial. N’estem fent una lectura conjunta a Twitter superinteressant!

Bé, espero que amb això tingueu prou material per agafar idees. Jo també m’estic preparant els meus deures d’estiu…

Sanmao, autora exterior

Sanmao és una autora molt estimada a Taiwan i que també està molt ben vista per bona part dels experts de l’àmbit del xinès. Servidora no n’és una gran fan, però crec que és un personatge interessant que val la pena comentar.

Així, doncs, començarem pel començament: Sanmao és el nom de ploma de Chen Ping, nascuda l’any 1943 a Chongqing (Sichuan, Xina continental). Era una època tumultuosa i de molt trasbals, amb la Guerra Sinojaponesa (vaja, la invasió de la Xina que es van marcar els del país del Sol Naixent) i, posteriorment, l’enfrontament entre comunistes i nacionalistes, que va acabar amb el desplaçament en massa de partidaris del Guomindang (els vençuts) cap al que ara és Taiwan. La família de la petita Chen Ping va ser de les que van passar l’estret i es van afincar a l’illa.

Ja grandeta, la Sanmao va marxar a estudiar a l’estranger: va estudiar castellà a Espanya, i també va fer una estada a Alemanya. Va viatjar per altres països i, després de tornar breument a Taiwan, es va acabar casant amb un noi espanyol, José Quero, amb qui va viure al Sàhara Occidental i a les Canàries.

Una obra externa

El caràcter cosmopolita de Sanmao fa que les seves obres siguin molt diferents de les que comentem habitualment en aquest blog: ella escrivia des del seu punt de vista, a l’estranger (estranger respecte de Taiwan, és clar), i els seus articles es publicaven al seu país. Per això considero que la seva obra és “externa” a la seva cultura d’origen i crec que podem dir que va tenir més influència entre els seus congèneres que en el públic del país on va viure amb el seu marit. El fet de marxar força jove de casa, escapant a la influència paterna i de la societat taiwanesa, aprendre idiomes i fer el que volia la va convertir en una mena d’ídol entre el jovent de casa seva.

L’obra que se li coneix, doncs, són bàsicament textos que parlen dels llocs on va viure, com ara les Illes Canàries o el Sàhara. En català els tenim traduïts en forma de “diaris”, on l’autora fa reflexions del seu dia a dia.

En aquest sentit, trobo especialment interessant el volum Diaris del Sàhara, on podem veure com era el Sàhara Occidental sota domini espanyol i com l’autora convivia amb els seus veïns locals, a tot un seguit de costums diferents (als quals en general s’adaptava). I el desert, sempre la presència del desert. Trobareu tots tres volums publicats per Rata Books, amb traduccions de Sara Rovira, Irene Tor-Carroggio i Mireia Vargas-Urpí.

Després de la pèrdua del seu marit, mort en un accident de submarinisme, Sanmao va tornar a casa seva i mai no es va acabar de recuperar, fins al punt que, finalment, es va suicidar.

El meu germà, de Jamaica Kincaid

Feia temps que volia conèixer l’obra de la Jamaica Kincaid, o sigui que quan vaig tenir l’oportunitat de llegir El meu germà no vaig dubtar a fer-ho. És un llibre curt, amb una narració directa i sense complicacions, que es llegeix en una tarda. Si la tarda és llarga, és clar.

En aquest llibre, l’autora utilitza la mort del seu germà, l’any 1996, com a pall de paller d’un seguit de temes que tracta de manera breu i eficaç. Així, per exemple, arran de la malaltia d’en Devon veurem com la gent d’Antigua, aquesta petita illa del Carib d’on és Kincaid, s’enfrontava a aquesta malaltia: et converties en un pària, i ni els teus amics no et venien a veure. No és gaire diferent a com vàrem viure els inicis d’aquesta malaltia en altres llocs, és clar, però en aquest cas cal afegir-hi el mal estat del sistema sanitari i la manca de medicació, que l’autora portava des dels Estats Units (on ella vivia des de ja feia un temps).

Però no només això. En aquest breu volum veurem també la relació amb la mare i, de fet, amb els seus germans (que només ho són de mare). Relacions que ara es trenquen i ara s’arreglen, però que, en general, estan sotmeses a la figura d’una mare dominant i, en certa manera, manipuladora.

I, evidentment, veurem el procés d’agonia de son germà, que amb només 33 anys va morir de sida. Si llegiu el llibre, veureu la seva actitud davant de la vida i com la seva germana, tot i viure molt lluny, intenta seguir el seu cas. Es tracta d’una història emotiva i un retrat social a parts iguals, que ens porta molt lluny però que, en realitat, podria passar al costat de casa.

Ha estat una lectura pausada i veloç alhora (sí, és difícil d’explicar), que m’ha permès descobrir una autora a qui voldré continuar llegint. En tot cas, és un bon llibre per viatjar sense moure-us de la butaca!

L’ordre de les coses, de Laura Tejada

Havia vist passar L’ordre de les coses per Instagram i m’havia cridat l’atenció, però la veritat és que no el tenia a la llista de llibres “urgents”. Així, doncs, quan per Sant Jordi em vaig plantar a la paradeta de l’editorial Comanegra i vaig preguntar què em recomanaven, no pensava concretament en aquest. Vaig toquinejar-ne uns quants i, al final, vaig seguir la recomanació d’una de les paradistes i no només vaig agafar el llibre sinó que me’l vaig fer signar per l’autora, la Laura Tejada, que en aquell moment estava allà. Es veu que era un senyal.

Passada la voràgine de la Diada llibretera, doncs, vaig començar el llibre i me’l vaig llegir en un tres i no res.

L’ordre de les coses és una història feta d’històries. M’explico. Aquest llibre està farcit de personatges que viuen a Olot i que, tot i que estan relacionats d’una manera o altra, tenen les seves pròpies cabòries i no segueixen un únic fil. Així, tenim la Clàudia, una noia jove que s’encaparra amb el professor de música, i tot un seguit de gent jove com en Blai o en Quel, que volen muntar un grup de música per tocar a l’estiu. Fins aquí, podria semblar una novel·la juvenil, oi?

Doncs no, perquè l’autora els fa anar acompanyats d’altres personatges més madurs, que els són pares, veïns o coneguts i que, al seu torn, també tenen preocupacions. De fet, la nostra feina com a lectors consisteix a anar avançant pel text i intentar discernir quina és la font dels problemes de cadascun i, sobretot, quina relació hi ha entre els uns i els altres. Per a mi, ha estat un plaer fer-ho i anar fent connexions!

No, no és un llibre ple d’efectes i de giragonses. És més aviat una narració de coses normals que fa la gent normal i que, en alguns casos, poden reflectir les nostres vivències o les d’algun conegut o veí. En aquest sentit, pot recordar vagament l’exitosa I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian, publicada per la mateixa editorial no fa gaire. Tots dos llibres són novel·les corals, petits mosaics que s’omplen amb les anades i vingudes dels (nombrosos) personatges.

En definitiva, és un llibre per llegir amb calma, i potser seria un bon candidat per a les tardes xafogoses que estan venint.