Abecedario de pólvora

Abecedario de pólvoraAvui us vull parlar d’un llibre que us podria passar desapercebut. Es tracta d’Abecedario de pólvora, un llibre de relats de Yordán Radíchkov absolutament deliciós publicat per Automática Editorial.

Es tracta d’una sèrie de relats ubicats en un entorn rural, en temps de la resistència antifeixista. No obstant això, no hi trobareu grans moments d’acció, no. El que hi ha és un ambient tranquil, tirant a màgic. Així, doncs, podreu imaginar la boira, les casetes baixes, professions que avui ja no es fan (o que es fan d’una altra manera). Ara bé, sota aquest ambient mig ensonyat hi veureu operacions dels partisans, gent del poble que els hi porta queviures, altres que els delaten…

Els personatges d’Abecedario de pólvora

A mi m’ha agradat molt en Floro perquè és terrissaire i va a vendre la seva producció amb un carro que sona quan el vent passa entre els gerros. Té alguna cosa de poesia, de temps que ja no ha de tornar. Diuen que Radíchkov entronca amb el realisme màgic, i això m’ha fet pensar en Yan Lianke. I sí, la veritat és que tot plegat em recorda una mica les històries d’aquest gran escriptor xinès. Les seves també solen situar-se en un entorn rural i de vegades se situen al límit de la realitat. De fet, aprofito per dir-vos que si buscàveu una excusa per descobrir la literatura xinesa, Crónica de una explosión és una bona obra, publicada per la mateixa editorial que el que estem comentant.

En resum, Abecedario de pólvora és un molt bon llibre. En realitat, una de les poques coses que li puc retreure és que algunes notes són massa detallades. Deixant això de banda, he de dir que és un llibre preciós. Com tots els que publica Automática Editorial, me’l podria estar mirant molta estona, només per mirar.

 

Couleurs de l’incendie: Lemaitre magistral

Couleurs de l'incendieBrillant. Magnífic. Formidable. Així és Couleurs de l’incendie (Els colors de l’incendi), la segona part de la trilogia iniciada amb Ens veurem allà dalt. Pierre Lemaitre torna la encertar de ple amb una obra que, tot i que comparteix protagonistes amb l’anterior, té un aire tot diferent.

Així, doncs, en aquest llibre retrobem la Madeleine, l’hereva de la família Péricourt. També hi retrobarem el senyor Dupré, antic subordinat de l’exmarit de la Madeleine. Ells dos són l’ànima d’aquest llibre tan ben trenat que, tot i tenir més de 500 pàgines, m’he llegit en tot just 4 dies. I és que un cop te’l comences a llegir no te’n pots desenganxar.

Tot comença amb l’enterrament de Marcel Péricourt, el pare de la Madeleine. Aquí veurem com van fent acte de presència els personatges principals, des de Gustave Joubert fins a l’André Delcourt, passant per la Léonce Picard i en Charles Péricourt. Tots ells fan una cosa o altra que afectarà la vida de la Madeleine. I la primera cosa que passa és que el seu fill, en Paul, de 7 anys, es tira daltabaix d’una finestra.

Ah, la Madeleine… aquí s’inicien les seves desgràcies. Al principi, és una bleda solellada, una toia de concurs, una fava. A tot diu que sí, firma tots els papers. Només està pendent del seu fill, i no és ni capaç de preveure els aspectes més pràctics, com ara comprar una cadira de rodes. És rica, i ja té gent que ho fa, tot això. És rica, i ni s’imagina que un dia pugui deixar-ho de ser.

Quins són els couleurs de l’incendie?

Per tot això, quan veu que les coses no van bé i que no podrà mantenir el statu quo, ha de fer el cor fort, començar una nova vida i buscar aliats. I aquí entra en Dupré.

A partir d’aquí, el llibre entra en una espiral d’acció que us portarà fins on no us imagineu. Per exemple: no us perdeu l’evolució d’en Paul, que quan comença la novel·la tot just té 7 anys i és un ocellet espantadís. Ell i sa mare faran camí i s’espavilaran. No us dic fins a quin punt, que us xafaria la història!

Les 530 pàgines de la versió francesa es fan curtes, no ho dubteu. Si podeu llegir en aquest idioma, endavant (en trobareu una mostra a la web de l’editorial Albin Michel). Si no, prengueu paciència perquè sembla que Bromera la publicarà en català l’any que ve. Encara que sembla molt enllà, el temps passa volant i el tindreu a les mans abans del que us penseu. Mentrestant, si encara no us heu llegit Ens veurem allà dalt, feu-ho. També us podeu llegir aquesta entrevista amb Pierre Lemaitre (en francès).

Istanbul Istanbul: històries que ens acosten

Istanbul IstanbulIstanbul Istanbul, de Burhan Sönmez, és una història d’històries. El que comença com la història sobre quatre homes tancats a la presó que esperen tortures i, potser, la mort, es converteix en tot un seguit d’històries que ens presenten cadascun d’aquests personatges. Com ha arribat a la presó, el barber Kamo? I l’estudiant Demirtay? Quina és la història del Doctor? Què ha fet, l’oncle Küheylan?

A mesura que avança el llibre creix la intimitat entre presoners. I també entre ells i nosaltres, els lectors. Al final, ens fem una mica nostres les seves històries. Jo he connectat molt amb l’oncle Küheylan, amb tot el que explica de son pare quan era petit, i amb el seu afany per conèixer Istanbul.

Istanbul Istanbul… deu ser especial

No hi he estat mai, però sembla que Istanbul té alguna cosa que va més enllà del paper. En el llibre que ens ocupa, ho veiem mitjançant la il·lusió de l’oncle Küheylan per conèixer la ciutat. Se la imagina sobre la presó, i la coneix tant bé com si hi hagués viscut. Però és que aquest encant de la ciutat no s’acaba aquí. Només cal que llegiu obres d’altres autors que en parlen per quedar enganxats en una ciutat de mil aromes i colors, plena de gent que feineja. Ho podeu veure, per exemple, en dos llibres del reconegut Nobel turc Orhan Pamuk: Una sensación extraña (que hem comentat en aquest blog) i Cevdet Bey e hijos.

Ara bé, per damunt de tot hi ha l’angoixa. L’angoixa de no saber quan comença o s’acaba el dia. De no saber quan vindran els torturadors. De no saber quan tornarà un company de cel·la que estan interrogant. De no saber què està passant fora. Autor i traductors ens la fan ficar a dins, i arribem a sentir la fredor de la cel·la. L’absència de llum. La rugositat del terra. Les olors dels companys. Tot és tan dur que no és estrany que en alguns moments els nostres protagonistes recorrin a la imaginació per evadir-se i fer com si celebressin banquets o prenguessin el te. La imaginació és l’últim que queda.

En resum, és un bon llibre que cal llegir amb calma, bo i rellegint els passatges que més ens agradin o ens sobtin. També cal llegir-lo valorant la dificultat de la traducció que ens fan arribar Pelin Dogan i Miquel Saumell (#namethetranslator, sempre!). I valorant que hi hagi editorials com Edicions del Periscopi que triïn llibres com aquest.

 

En aquell cel brillen estels desconeguts, Stalker?

En aquell cel brillen estels desconegutsUna vegada més, Stalker ens porta a l’Àfrica. En aquest cas, En aquell cel brillen estels desconeguts ens porta la història de l’Alice, una noia del Sudan del Sud que sobreviu a l’ebola.

Al llibre hi veurem com es detecta l’epidèmia i com els vilatans, ignorants de la realitat més dura, busquen solució amb bruixots i altres personatges del panorama més tradicional. És un d’ells qui s’adona de la magnitud de la tragèdia i posa el cas en mans dels metges. Al final, se salva l’Alice i, en fer-se gran, estudia per a infermera i adopta un bebè. Deixem-ho aquí, però, perquè no us puc explicar la història sencera, i parlem d’altres coses.

Un llibre que dona la mà a un altre

Si ho recordeu, fa un temps vam parlar del germà gran d’aquest llibre: Motorsoul. Soc un ésser naïf, i en aquella ocasió deia que la portada no m’agradava gaire, però he de dir que amb aquest segon lliurament de Stalker el dissenyador ha compensat (i molt) el tema portada. Mireu-vos la imatge que acompanya aquesta entrada i veureu que la il·lustració de la portada és molt, però molt, bonica. En certa manera, em recorda la de Les pereres fan la flor blanca. Suposo que és l’estil que m’agrada a mi, ves.

Al final d’En aquell cel brillen estels desconeguts se’ns explica que el relat de l’Alice és, com si diguéssim, la cinquena part de Motorsoul. En aquest sentit, he de dir que el llibre se m’ha quedat curt, sí. Potser hauria necessitat algun relat més perquè la cosa no s’estronqués de cop. Sí, senyors, l’única cosa que puc retreure-li a Stalker en aquesta ocasió és que el llibre sigui tant curt. 🙂

En tot cas, espero poder llegir més històries de l’Àfrica de la mà d’aquest autor misteriós. Espero que Raig Verd continuï apostant per ell!

Atenció: aquest llibre va directe als deures d’estiu, gent!

La felicitat d’un pollastre a l’ast. Totes som la Fina?

La felicitat d'un pollastre a l'astPer Sant Jordi vaig sortir al carrer disposada a fer gasto, i a fe de déu que en vaig fer! Dos pòquers complets, entre els quals hi havia No tornarà a passar i La bibliteca fantasma, que ja he llegit i comentat en aquest blog (ai, que poc que dura la collita de Sant Jordi… ). Un altre dels que em vaig comprar va ser La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta G. Soldado. L’altra editorial el publicava, i li va posar una tapa ben cridanera que, juntament amb el títol, convertia aquest petit llibre en el que jo considero “un mocador vermell per a un toro”. L’altre mocador vermell de la temporada ha sigut Com s’esbrava la mala llet, que també us recomanava per Sant Jordi.

La felicitat d’un pollastre a l’ast, història d’una Rodríguez?

Aquest llibre, tan curt, tan menut, és ple de material per fer-nos pensar. Qui és la Fina. Què fa la Fina. Què tenim en comú amb la Fina. Què fan els Rodríguez.

Sí, gent, sí. Vam créixer pensant en els notres pobres pares, que es quedaven a Barcelona mentre nosaltres marxàvem amb la mare al poble. Pobre pare, que treballa tot el dia i arriba a una casa buida al vespre. Pobre, arriba a casa i no hi ha ningú. Mira que content que es posa quan puja a veure’ns el cap de setmana.

Ja. Sí.

Per si aquest mite encara no us havia caigut a terra, amb aquest llibre us hi caurà. La Fina té la seva feina, una família maca. Tot sembla perfecte perquè, tot i que va cansada, això li passa a tothom, no?

Ser feliç amb un pollastre

Doncs no. La felicitat d’un pollastre a l’ast ens presenta el despertar de la Fina, que es produeix durant la setmana que passa fent de Rodríguez a Barcelona mentre el seu home i els seus fills marxen a la costa. En aquest període, té temps per adonar-se que hi ha vida més enllà de feina i família. Es posa pantalons de cuir. Coneix la veïna de sota, i també fa alguna descoberta sobre el seu fill gran. I tasta un pollastre a l’ast que acabarà tenint conseqüències, i això són moltes coses, per tot just 115 pàgines.

I aquestes 115 pàgines estan redactades amb un estil pràcticament magistral. Marta G. Soldado ens ofereix frases llargues, amb subordinades relligades amb una precisió de rellotger suís. Si acabeu una frase i us sembla que falta el subjecte, o que sobra una conjunció, torneu enrere, feu l’anàlis sintàtic de l’oració i veureu que hi és tot. Impecable. L’únic que m’ha xocat és que encara no s’apliqui la reforma ortogràfica de l’IEC (encara hi ha accents diacrítics que no hi haurien de ser), però suposo que això és decisió editorial. Jo mateixa m’he resistit durant molt de temps a la manca d’accents.

En resum, doncs, aquest és un llibre que us agradarà molt i que, pel fet de passar durant l’estiu, pot ser un bon company durant les properes vacances. Que ja arriben.