Hong Kong no es ciudad para lentos

Hong Kong no es ciudad para viejos

Aquest mes m’he llegit Hong Kong no es ciudad para lentos, de Jason Y. Ng. I la veritat és que “me l’imaginava més gran”, i així us ho vaig avançar a Twitter, quan deia que tindreu una entrada “molt forta”.

Vaig comprar el llibre amb motiu de la conferència que l’autor va fer al CCCB, a Barcelona, per parlar sobre la situació de Hong Kong. La conferència va estar molt ben estructurada i amb explicacions clares, i em va donar una visió de la situació que hi ha en aquella ciutat. No descarto que estigui un pèl esbiaixada, però tot i així em va semblar una presentació suficientment transparent i objectiva de la situació. Recordeu que tothom escombra cap a casa.

Així, doncs, vaig comprar el llibre esperant trobar-hi el mateix esperit combatiu i reivindicatiu de la xerrada, però no ha estat així. En aquest llibre, el que trobem és un recull de costums i hàbits de la gent que viu a Hong Kong. I no em malinterpreteu: és un bon recull d’anècdotes i coses que passen en aquella ciutat, però trobo que el punt de vista és excessivament personal i que generalitza massa, sobretot quan parla de coses fora de la seva ciutat.

Suposo que voldreu algun exemple…

Un és, clarament, dir que l’atenció al públic a Europa és “burda” (cito literalment). Com a tot arreu, hi ha gent que atén bé i altres que atenen malament, i jo mai no m’he sentit tan mal atesa com a Pequín, a les botigues estatals, on tu deies “vull això” (assenyalant amb el dit) i la venedora de torn mirava cap a la banda exactament contrària. En canvi, al mercat i altres llocs la gent era prou amable… no es pot generalitzar, no.

També em sobta que en un punt diu que és crític de restaurants (no ho he verificat) i en un altre diu que la cuina italiana està sobrevalorada. Això mai no ho havia sentit a dir! Aquest senyor només deu haver menjat pizza, no?

No sé, en general, a Hong Kong no es ciudad para lentos hi ha comentaris, sobretot referits a l’estranger (el seu estranger) que trobo de sobrat i de poc tolerant amb la diversitat. Això és, si més no, curiós ja que l’autor viscut a molts llocs! I és que, de vegades, quan algú és tan cosmopolita, al final no ho és gens. No sé si m’explico.

Ara bé, també diu grans veritats, que són vàlides aquí i “en Pokón”, com deia aquell. Una de les coses que diu és que el que crida més surt guanyant, i li dono tota la raó. I també m’ha fet gràcia veure com, segons ell, el famós sobre vermell de Cap d’Any, que abans era un detall, s’ha convertit en una mena de propina anual obligada. M’ha recordat els carters i els escombriaires que, quan jo era petita, venien per Nadal i et donaven una postaleta perquè els donessis diners…

Per acabar, deixeu-me dir que el llibre ha estat traduït per Maialen Marín Lacarta i Gabriel López-Guix, professionals de qualitat contrastada. La publicació l’ha feta Ediciones Península.

La costola di Adamo, Manzini

Extret del meu compte d’Instagram (@lilladeserta)


Un altre Manzini llegit en menys de 48 hores. I és que aquests petits llibres de @sellerioeditore són totalment addictius. La història és bona, però també és veritat que el format acompanya molt: no te’l pots desenganxar dels dits!

En aquest cas, Rocco Schiavone, l’alumne gamberro i grunyón de Montalbano, ha d’investigar un suposat suïcidi. Ho és? No? Qui ha matat l’Ester Baudo? Haureu de llegir fins a l’última pàgina per acabar-ho de descobrir.

En aquest volum també veurem els amics de Roma i com l’amistat amb Pierron es va aprofundint. #giallo #literaturaitaliana🇮🇹 #manzini #roccoschiavone https://www.instagram.com/p/B-l6NHhhPtj/?igshid=1wf77dg1cuwzh

La danza del gabbiano, Camilleri i Montalbano

M’havia comprat, just a temps per al confinament, un triple Montalbano publicat per Sellerio. Aquest llibre, molt més gros que els llibrets blaus de la mateixa editorial que contenen una única història del comissari creat per Andrea Camilleri, contenia els casos següents:

Triple Montalbano
  • Il campo del vasaio
  • L’età del dubbio
  • La danza del gabbiano

Avui parlarem del tercer, La danza del gabbiano, ja que és el que més m’ha impactat de tots tres i, segurament, de tots els que he estat llegint fins ara. El motiu és que, a part de la investigació habitual, en aquest llibre l’autor ens mostra molt més de prop la relació amb els seus homes.

A L’età del dubbio Camilleri ja ens deixava veure de més a prop el Mimì Augello, que sol ocupar un paper molt discret a les històries del Montalbano, tot i ser el segon de bord a la comissaria. Tot i que hi té una relació estreta, el comissari confia més en en Fazio, una persona discreta que rara vegada posa en qüestió les decisions del seu superior. Per més arrauxades que puguin semblar.

La danza del gabbiano

La danza del gabbiano

Aquest cop, doncs, Camilleri ataca directament aquest punt de suport de Montalbano i fa desaparèixer Fazio. Les circumstàncies d’aquest fet no són gaire clares, i tot l’equip haurà de lligar caps per aconseguir un doble objectiu: trobar en Fazio i aclarir el cas que està relacionat amb aquesta desaparició.

El buit que deixa Fazio a la comissaria l’omple Augello, que actua com a bon company i dona suport a Montalbano. Així mateix, aquest buit ens permet conèixer una mica millor Gallo, el conductor “salvatge” que arriba als 170 km/h en carreteres (crec) comarcals. Per primera vegada, el comissari se’l mirarà amb altres ulls i mirarà més enllà del conductor accelerat.

Catarella també tindrà més protagonisme del que és habitual, i tindrà un paper decisiu en relació amb la Livia, l’eterna promesa de Montalbano. Creieu que aquest parell algun dia faran un cop de cap?

A part de tot això, Camilleri donarà quatre pinzellades sobre temes d’actualitat que us detallo tot seguit:

  • El canvi climàtic: ara les gavines se’n van més a l’interior (ara arriben a casa meva, a Gràcia; quan jo era petita, diria que no).
  • A Itàlia res no va puntual i tot funciona sobre la base de la droga, el retard sistemàtic i els comentaris buits. (Cito textualment: “l’Italia è una repubblica fondata sullo spaccio della droga, il ritardo sistemàtico e la chiacchera a vuoto”.)
  • Fa referència a la sèrie que en la vida real es dedica al comissari Montalbano.
  • El sistema està podrit: crítica profunda a la relació entre polítics i mafiosos.

Bé, crec que he dit tot el que podia dir sense fer spòiler. Només hi afegiré que el llibre acaba de manera trepidant i que vaig estar hores a recuperar-me. Un cinc estrelles total que, si convé, podeu trobar en versió electrònica en aquests dies de tancament total, tant en català com en itaià. En català, publicat per Edicions 62 i amb traducció del solventíssim Pau Vidal.

El pes de la neu de Guay-Poliquin

I, tot de cop, aquest llibre té molt més sentit del que em pensava. Tot seguit teniu l'entrada tal com la vaig escriure fa algunes setmanes, però volia dir-vos que, ara que estem tots tancats, m'he connectat automàticament amb El pes de la neu, on un noi està aïllat (confinat?) en un poblet.

El pes de la neu

El pes de la neu et captiva des de la coberta, pràcticament blanc sobre blanc. És, decididament, una de les millors cobertes d’Edicions del Periscopi i Tono Cristòfol. Tot seguit, quan obres del llibre, el que t’enganxa és la història, escrita per Christian Guay-Poliquin i traduïda per Anna Casassas.

No és un llibre on passin moltes coses, no. Més aviat és un d’aquells on passa poca cosa, com a la magnífica trilogia de Kent Haruf que ja hem comentat en aquest blog i que va publicar la mateixa editorial.

Així, doncs, el que ens trobem és un noi que ha tingut un accident i té les cames destrossades. Un home que l’ha acollit a casa seva i que en té cura. Un poble on no hi ha electricitat. Gent que vol marxar d’aquest poble i metres i metres de neu que ho envolten tot i fan pràcticament impossible marxar.

Qui és el noi? Per què és en aquest poble? Qui és en Mathias, que en té cura? Per què ocupen només una part de la casa? Com s’ho fa, l’autor, per aconseguir que a estones t’enlluerni la neu que es veu per la finestra?

I què collons són aquests números que hi ha com a títol de cada capítol? (No patiu, ho sabreu si llegiu el llibre.)

La calma…

M’ha agradat molt llegir-me El pes de la neu perquè, de tant en tant, entre Nesbøs i Camilleris, m’agrada llegir històries tranquil·les, que em deixin temps per pensar i que vagin donar la informació poc a poc, fent-me completar el puzzle a mida que avanço. I ha estat molt gratificant, també, perquè llegeixo pocs autors canadencs i aquest ha estat un bon descobriment que espero que continuem podent gaudir en català.

Mentrestant, us recomano que us el llegiu i que ho feu amb calma. Possiblement us serà més fàcil ficar-vos en la pell del protagonista ara que els dies no són gaire llargs i que fa fred (però un fred relatiu, és clar) a casa nostra.

Elles parlen, de Miriam Toews

Elles parlen

El llibre de Miriam Toews, Elles parlen, és un llibre curt però intens. Tot i que nomes té 232 pàgines, no es poden llegir ràpid com, per exemple, La veïna del costat, que oferia una visió de l’apartheid des d’un punt de vista diferent de l’habitual. El llibre que ens ocupa ha estat publicat per l’editorial Les Hores amb traducció de Carme Gironès. Es tracta d’un llibre en què les protagonistes parlen molt i donen moltes voltes a les coses, ja que estan a punt de prendre una decisió crucial.

I quina és, aquesta decisió crucial?

Should I stay or should I go?

Sí, el dilema de quedar-se o marxar ve d’antic i es pot aplicar a moltes coses, com a la cançó de The Clash, i a Elles parlen és l’argument principal al voltant del qual giren totes les converses. En aquest cas, es tracta de vuit dones mennonites que es reuneixen en secret per decidir si abandonen la colònia on viuen.

La família és a la colònia… per quin motiu volen marxar? Doncs és molt fàcil: durant els dos últims anys les dones de la colònia han estat violades per homes de la colònia mentre dormien. En alguns casos, fins i tot per membres de la pròpia família. Les droguen i les ataquen mentre estan groguis, i després els volen fer creure que és culpa dels dimonis, que venen a castigar els seus pecats. Pecat és, dic jo, voler fer-los empassar una mentida tan grossa. Imperdonable, als meus ulls.

I, aprofitant que els homes de la colònia són a ciutat per pagar la fiança dels violadors, les vuit protagonistes es plantegen què volen fer. Quedar-se i no fer res? Quedar-se per combatre? Marxar? Evidentment, no us diré què fan al final, però és un d’aquells casos en què no heu de tenir únicament l’objectiu de saber què passa al final, sino disfrutar el trajecte. Perquè, en resum, la gràcia del llibre està en veure les diverses personalitats de les dones que intervenen en la discussió i les valoracions que fan dels pros i els contres de quedar-se o marxar.

En aquest debat tindran l’ajuda d’un home, l’únic entre elles que sap llegir i escriure, que farà les actes de les dues reunions. En realitat, la narració se’ns presenta com si fos les actes. També veureu que és un home una mica especial, que no té el mateix perfil que la resta d’habitants de la colònia. Confesso que m’esperava una altra sortida, per a ell…

Elles parlen i Único testigo

No vull acabar sense fer esment d’una cosa que, segurament, us vindrà al cap, com a mínim si sou de la meva generació. Llegint aquest llibre he pensat molt en la conegudíssima Único testigo. I és que Elles parlen passa en una comunitat mennonita, que, si ho he entès bé, és una branca religiosa semblant als amish, que apareixen a la películ·la del Harrison Ford. I moltes coses me l’han recordada. Des de la foto de la portada fins a diversos costums que s’esmenten durant el llibre. Comunitats isolades que no fan servir determinats avenços i que prefereixen viure sense contacte amb el món. No tele, no automòvils, no rentaplats ni rentadores, no Internet… What a wonderful world!?

Finalment, tanco l’entrada dient que l’editorial Les Hores ha encertat una vegada més la tria. La veritat és que els llibres que me n’he llegit fins ara toquen temes especials. Si fem balanç, diria que a mi, de moment, em continua semblant que L’últim amor de Baba Dúnia és el millor.