Le dit du loriot, de Su Tong

The Shadow of the Hunter

Aquest cop he fet una cosa estranya: he començat un llibre en un idioma i l’he acabat en un altre. Vaig començar llegint The Shadow of the Hunter i vaig acabar llegint Le dit du loriot, de Su Tong. Són el mateix llibre, però és curiós com la percepció pot canviar segons l’idioma en què el llegeixis…

En aquest cas, la versió anglesa era un pel àrida, i contenia aclariments directament dins del text que, com a molt, m’hauria esperat trobar en una nota al peu de pàgina. Coses com ara: “Liu Sheng tried cigarettes first, then suggested Maotai or Wuliangye (both types of Chinese wine)”. Sincerament, trobo que l’explicació entre parèntesi sobra. Si volem aclarir-ho, cal posar-ho fora del text, trobo. Estic segura que aquest tema dona per a una àmplia discussió, molt més documentada que una simple impressió meva, però la veritat és que quan vaig trobar el tercer o quart comentari del traductor dins del text vaig decidir canviar.

Canvi!

Així, doncs, vaig decidir canviar a la versió francesa, més antiga i d’una editorial de tota confiança: Éditions du Seuil, una editorial que va traduint literatura xinesa. I aquí vaig notar un canvi. La història fluïa millor, no hi havia aportacions estranyes dins del cos del text (i, si n’hi havia, estaven ben integrades i no es notaven). Segurament, aquest canvi ha perjudicat una mica la visió que tinc d’aquest llibre i ja he après la lliçó. En tot cas, parlem del llibre.

En aquesta ocasió Su Tong ens porta una història que afecta principalment tres personatges: en Baorun, en Liu Sheng i la Princesa/Srta. Bai. De fons, l’avi d’en Baorun és com una mena de connexió entre els tres, sobretot entre els dos nois. El llibre està dividit en tres parts, dedicades a cadascun dels joves.

Així, primer els veurem de jovenets i després els recuperarem d’adults, amb unes relacions entre ells molt condicionades pel passat. Baorun paga amb la presó un delicte que no ha comès ell, i això fa que Liu Sheng estigui pendent de l’avi del primer, que, clar i català, està com una regadora i el tenen tancat al manicomi. Ho podem posar més fi, però és això. L’avi sempre intenta escapar-se i, de tant en tant, ho aconsegueix. Sempre hi haurà un dels dos nois pendent d’ell per retornar-lo al centre psiquiàtric.

Per altra banda, la noia, a qui de petita tothom diu Princesa, és una persona malcarada, quasi diria malcriada, i no sembla que sàpiga ben bé què vol fer a la vida. Afillada del jardiner del centre psiquiàtric, quan es fa gran marxa del poble i hi torna com a empleada d’un ricatxo paranoic que s’allotja en una habitació de luxe al psiquiàtric. És aquí on reprèn contacte amb els nois i la teranyina es va fent més estreta.

He de dir que a trossos es fa pesat, mentre que en altres moments es fa interessant. Personalment, el que més m’agrada és quan parla de l’avi i de la gent del poble, les petites històries quotidianes. També és força interessant veure com els tres joves intenten guanyar-se la vida en un país que va evolucionant, i els camins diferents que van prenent cadascun. Potser, com deia més amunt, el fet de llegir trossos de dues versions diferents ha afectat la impressió general, però, mira, aquest cop ha anat així.

Evidentment, Su Tong és un autor de referència i continua estant a la meva llista de preferit. Espero poder-li llegir ben aviat alguna altra cosa per treure’m el regust que m’ha quedat.

Una bondat complicada, de Miriam Toews

Una bondat complicada no és el primer llibre que la Miriam Toews escriu sobre els mennonites. I, sincerament, és un tema prou específic com per poder-se acabar repetint. Per aquest motiu, durant la lectura he tingut molt present l’anterior Elles parlen, que també vàrem comentar en aquest blog. La conclusió és que en aquesta ocasió l’enfocament és ben diferent.

En aquesta ocasió trobem una família que viu en un poble mennonita però que no acaba de seguir els dictats del dirigent religiós local, en La Boca, que és precisament germà de la mare (Trudie) de la protagonista (Nomi). El que veurem al llarg del llibre són els efectes de l’excés de religiositat (vaja, en podríem dir secta) sobre la família en qüestió, que no avancen en una única direcció, sinó que es bifurquen.

D’una banda, tenim la influència directa en la família, que poc a poc se’n va ressentint. Les relacions entre els dos germans, en La Boca i la Trudie, no són bones. De fet, ell és el causant directe del “cisma familiar” que ja ens trobem quan comença la història: la mare i la germana gran de la Nomi (Ash) han marxat de casa. Al poble, doncs només hi queden el pare (Ray) i la Nomi.

D’una altra banda, tenim l’esfondrament d’en Ray, que és profundament creient i no se sobreposa a la doble pèrdua de dona i filla. Així, coses tan bàsiques com cuinar o netejar queden en mans de la Nomi, que ja té prou feina per la seva banda. En Ray no és una ajuda a l’hora d’encarar el pas a adulta.

Finalment, doncs, tenim la Nomi, una noia de 16 anys que va a escola com qui afronta un repte, amb una actitud rebel. Surt amb un noi, en Travis, i no en fa una de bona. Es passa el dia voltant, si va a escola és amb actitud desafiant, flirteja amb les drogues… En el fons, el que li passa és que acusa la desaparició de dos referents importants, la mare i la germana gran, en un moment en què, precisament, està passant del món adolescent a l’adult, on entreveu un futur força negre.

He de dir que les històries del tipus coming-of-age no són gaire del meu gust, i que això ho té en contra el llibre del qual parlem. Així, doncs, he preferit centrar-me en la part que afecta la vida dels mennonites i anar comparant aquest llibre amb el que he esmentat més amunt, Elles parlen. I és ben bé que les coses no són blanc i negre, sinó que tot està ple de matisos. A Elles parlen veiem una societat que no només és religiosa en excés sinó que viu totalment tancada en si mateixa, en què les dones no tenen formació (no saben ni llegir) i estan totalment sotmeses a la voluntat dels homes. En canvi, a Una bondat complicada homes i dones van a escola i poden treballar fora de casa, les dones no estan dominades (almenys no ho sembla) i els joves tenen algunes vies de diversió que haurien estat impensables a l’altre llibre. Així, doncs, és com si Toews ens presentés la societat mennonita a través d’un vide de mil colors i l’anés tombant segons què ens vol ensenyar.

Atenció, però: les conductes que veiem al poble, al final, no són tan diferents de les que podríem trobar a casa nostra, per bé que al llibre es vegi tot més exagerat. No cal anar gaire lluny per saber que als pobles, o als barris en el cas de les ciutats, aquell que s’allunya de la “via del mig”, del que dicta la societat, pot ser bandejat i deixat fora del comú. I no és tan difícil: si hi penseu, segur que us vindrà algú al cap.

En resum, aquest llibre us pot agradar si us agraden les històries que il·lustren el creixement, el pas d’una etapa vital a l’altre. És interessant veure el comportament religiós, però trobo que en aquest cas és un element addicional, i que és més important el canvi de vida de la Nomi. Per la meva banda, esperaré a llegir-me Les tristes recances, que sembla d’una temàtica diferent, per acabar-me de fer una idea del potencial de l’autora. Tots tres els ha publicat Editorial Les Hores.

Any nou xinès, literatura xinesa!

AQUESTA ENTRADA ÉS LA 500!!! GRÀCIES PER LLEGIR-NOS! 

Aquest any volia fer alguna cosa especial per celebrar l’any nou xinès. Vaig pensar que per Nadal, Sant Jordi i estiu faig llistes de recomanacions literàries en què hi treu el caparró la literatura xinesa, però no gaire. I no pot ser: en teoria, la meva especialitat és, precisament, aquesta! Parlant amb amics em vaig adonar que al febrer és l’any nou xinès i que seria un bon moment per donar una mica més de protagonisme a la literatura que ens ve d’aquest país o d’altres en què la llengua xinesa també té presència.

Aquest cop he pogut comptar amb la col·laboració de dos grans experts en el tema, el Javier Altayó i l’Antonio Paoliello. És un plaer compartir opinions amb ells i han fet aportacions molt interessants a aquesta entrada. Trobo que, sense proposar-nos-ho, aquesta llista a sis mans cobreix camps per a tots els gustos.

Això sí, l’entrada ha quedat un pel llarga. Però em consta que alguns us les llegiu, les més llargues, perquè també solen ser les més especials. Les entrades de Sant Jordi en són un exemple. De tota manera, com que també sé que n’hi ha d’ansiosos que no podran esperar a arribar al final, us poso tot seguit la llista “nua” de recomanacions: els enllaços van directament a l’explicació que hi ha més avall per a cada llibre o autor. Els més pacients, continueu llegint per veure què diu cadascun dels «aportadors». Abans, però, em permetreu que us presenti en Javier i l’Antonio.

El Javier Altayó és llicenciat en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb l’anglès i el xinès com a idiomes de carrera, i ha aprofundit els seus estudis de llengua i cultura xinesa a la Renmin Daxue i a Beijing Daxue, dues de les universitats més importants de la Xina. Fa un munt d’anys que viu a Taipei, i hi hem compartit alguna iniciativa molt interessant, com ara la lectura compartida pública a Twitter que us comento al final de l’entrada. El seu nom us pot sonar perquè, entre altres coses, ha traduït el famós El problema de los tres cuerpos, buc insígnia de la ciència ficció xinesa dels últims temps. Li vàrem fer una entrevista precisament amb motiu de la publicació d’aquest llibre.

Per la seva banda, l’Antonio Paoliello dona classes de literatura xinesa i de xinès clàssic a la Universitat Autònoma de Barcelona, i també de xinès modern a l’EOI de Barcelona-Drassanes. Encara que es dedica professionalment al món sinòfon, també li agrada tot allò que tingui a veure amb el món turcòfon. També li agraden moltes coses més, però sobretot llegir, escriure i traduir del xinès a l’italià. No es dedica exclusivament a l’escriptura ni a la traducció literària perquè li fa falta un element fonamental: no té gats! Fa servir les xarxes de forma molt intermitent, de vegades piula des del seu compte de Twitter (@ap_bcn).

Ara sí, amb vosaltres…

La llista a sis mans

Com podeu veure, en aquesta llista hi ha una mica de tot, no ficció i còmics per part del Xavier, autors de països propers a la Xina proposats per l’Antonio i llibres per a qui vulgui introduir-se en la literatura xinesa de part de moi. Veureu que cadascú ha escrit el seu apartat. 🙂

Comencem!

Javier Altayó: no ficció i còmic

Em feia molta mandra parlar de novetats i llibres «que cal llegir» i vaig decidir emprar un altre criteri: l’emocional. Així doncs, recomano tres lectures recents que, independentment del tema, la llengua o el format, em van fer venir ganes de tornar a començar per la primera pàgina tan aviat com arribava a l’última. Dos resulta que són llibres de no ficció en anglès i un és un còmic en xinès.

Eat the Buddha: Life and Death in a Tibetan Town (Barbara Demick)

Ngaba, una petita ciutat tibetana adscrita a la província de Sichuan, és la capital mundial de les immolacions. Què hi ha, al darrere d’aquests actes desesperats? Tal i com ja va fer amb Sarajevo (Logavina Street) i Corea del Nord (Nothing to Envy), Demick es dedica a retratar tota una societat sencera a partir de retrats humans individuals sense oblidar descriure causes i antecedents.

Ara que la repressió de la minoria musulmana uigur a la Xina comença a tenir ressò, potser cal que un llibre com aquest ens recordi l’igualment esfereïdor genocidi tibetà. Per contundents que siguin, les dades d’informes com ara aquest de l’Institut de Drets Humans de Catalunya mai seran més eloqüents que aquest veritable viatge literari ple de persones i detalls inoblidables. 

Oral Histories of Older Gay Men in Hong Kong: Unspoken but Unforgotten (Travis S. K. Kong)

Més retrats humans. Per fi en anglès, aquest llibre és una història oral de l’homosexualitat masculina en un Hong Kong que ja no existeix. L’autor, sociòleg, ha dedicat anys de la seva vida a anar de dim sum i petar la xerrada amb dotze hongkonguesos homosexuals de més de seixanta anys, vells tongzhi que van créixer sense aquest ni altres eufemismes per anomenar-se a si mateixos en una època en què el seu desig era delicte.

Si el primer llibre era un viatge físic, aquest és físic i temporal. Dotze retrats corprenedors contextualitzats per una llarga introducció de caire més acadèmic (no us la salteu).

Betel Nut Girl (檳榔少女, Lucas Paixão)

Aquest còmic de dos volums a tot color és més lleuger, un divertiment per llegir una tarda de diumenge. Explica la història d’amor entre un futbolista brasiler i una noia taiwanesa. Ella és una betel nut girl, és a dir, una d’aquestes noies que venen tabac i nous d’areca embolcallades amb fulla de bètel (menys estimulants que la fulla de coca) a peu de carretera gairebé nues que hi ha gairebé per tot arreu a Taiwan.
Ple d’humor, és un còmic ideal per a estudiants de xinès que volen aprendre no només la llengua informal actual sinó també un fotimer de coses típiques de Taiwan: joventut desinhibida però alhora innocent, gàngsters, temples, te amb llet per emportar, tofu pudent… El dibuix és molt modern i llampant. Podeu fer-hi un cop d’ull a l’instagram de l’autor, un brasiler afincat a Taiwan.

Antonio Paoliello: veus de la “perifèria”

Quan em pregunten: quin llibre d’algun autor xinès em recomanaries?, sempre em quedo una mica en blanc. D’autors que m’agraden en tinc massa, i potser és per això que em costa molt triar-ne només un o uns pocs. Així, doncs, d’entre tots els llibres escrits en xinès o per autors d’origen xinès que he llegit, he decidit triar aquells que, si mirem la Xina com el «centre» de la producció literària en llengua xinesa, es considerarien una mica més perifèrics, per dir-ho d’alguna manera. Dos dels llibres que proposo van ser escrits en xinès per autors del sud-est asiàtic i un va ser escrit directament en castellà -sí, així com ho llegiu!- per un autor peruà d’origen xinès.

Lake Like a Mirror (Ho Sok Fong, Malàisia)

Lake Like a Mirror és una col·lecció de nou relats traduïts a l’anglès per Natascha Bruce. El fil que uneix les històries és l’ambientació totalment real, però onírica a la vegada. Moltes són històries de dones: xineses, malaies o immigrants que sobreviuen en un món on tot canvia, tot avança, menys el masclisme de la societat. Ho Sok Fong és segurament una de les veus més interessants de la literatura contemporània en llengua xinesa i, encara que llegir relats a casa nostra no és un costum tan popular com a l’Àsia oriental, crec que mereix una oportunitat, no us en penedireu!

Costume (Yeng Pway Ngon, Singapur)

Costume és una novel·la llarga que es pot llegir en anglès gràcies a la traducció de Jeremy Tiang (ell mateix escriptor, però anglòfon). Al llibre hi trobareu la història de tres generacions de la família Leong unides per l’amor a l’òpera cantonesa. És una novel·la que abasta moltes temàtiques: la urbanització i la modernització descontrolades, però també la tradició, la solitud, i també les relacions humanes. La recomano perquè en aquesta època de (semi)confinament m’ha transportat a Singapur, i això de viatjar (almenys amb el cap i el cor) em feia molta falta!

El tramo final (Siu Kam Wen, Perú)

El tramo final reuneix uns quants relats d’aquest autor que va néixer a la província xinesa de Guangdong, va emigrar al Perú quan era un nen i ara viu a Hawaii (quina sort que tenen alguns, eh!). Aquesta col·lecció no es va publicar Espanya fins el 2013, però els contes són dels anys vuitanta (que és quan van ser publicats a Amèrica Llatina). N’hi ha de més bons i de més fluixets, però tots ens apropen a una realitat potser força desconeguda: la història i les vivències de la comunitat xinesa del Perú, on s’estima que viuen més d’un milió de «tusán», o sigui persones amb almenys un avantpassat xinès.

I finalment, un hors série: pels que llegiu en italià i voleu un tastet de literatura xinesa (aquesta vegada sí en el sentit de literatura de la Xina), teniu el número de desembre de 2020 de la revista Internazionale, on apareixen vuit relats d’autors xinesos contemporanis triats pel gran Yu Hua. D’entre tots, vull destacar «Il bimbo di cristallo» de la Zhang Huiwen (traducció de l’Anna di Toro), un conte que, després d’haver-lo llegit, no me’l vaig poder treure del cap durant dies.

Sílvia Fustegueres: per iniciar-se en literatura xinesa

Els dimarts de Caràcter xinès sempre intento presentar llibres que siguin més o menys nous, o almenys que siguin de «lectura nova» per a mi. En aquesta ocasió, però, els llibres que recomano ja els he comentat abans. Igual que els llibres que han comentat el Xavier i l’Antonio, són llibres que em van deixar molt bon gust de boca i que, al mateix temps, considero que serien una bona manera d’entrar en el món literari xinès, un gegant al qual no sempre és fàcil accedir si no podem llegir en xinès.

Les meves propostes són, doncs, sobretot, per a no iniciats en aquest àmbit. Si sou seguidors de la secció Caràcter xinès i el seu Twitter, segurament ja els coneixereu. En resum, diria que us poso a les mans un pòquer d’asos format per Yan Lianke, Yu Hua, Bi Feiyu i Yiyun Li.

Crónica de una explosión (Yan Lianke)

Yan Lianke és un dels noms que, de tant en tant, sonen per al Nobel de literatura. És un autor que combina una escriptura amb tocs lírics centrada en l’àmbit rural amb tocs de crítica social. Crónica de una explosión parla del creixement urbà desenfrenat i és un dels millors llibres d’aquest autor, però si voleu un llibre que ens acosti d’una manera més transparent a la realitat podeu llegir-vos Sueño de la aldea Ding, que tracta sobre els casos de contagi de la sida a través de les transfusions de sang que es va donar a la Xina fa uns anys.

El passat i els càstigs (Yu Hua)

Yu Hua és un autor que genera personatges i entorns molt diversos des dels quals és capaç de la crítica més ferotge o la imaginació més salvatge. Així, doncs, us recomano El passat i els càstigs, un dels pocs llibres de literatura xinesa que tenim en català: es tracta d’un recull de relats ben bèsties. Si us l’acabeu i voleu més llibres d’aquest autor, no dubteu a llegir-vos Brothers, una sàtira irreverent que trobareu en castellà (traducció indirecta) i en francès o Crónica de un vendedor de sangre, que ens acosta a la crua realitat de la venda de sang a la Xina.

Trois soeurs (Bi Feiyu)

Aquest és un altre dels autors que passen una mica desapercebuts, a l’ombra dels dos que us acabo de comentar i del Nobel Mo Yan. He llegit diverses coses de Bi Feiyu, i sempre m’han agradat (per més que pugui posar-hi algun però: ningú no és perfecte). Té un parell d’obres en castellà, però jo només l’he llegit en francès, un idioma que trobo que s’adiu molt a la literatura xinesa. Així, doncs, us recomano dos llibres que ha publicat l’editorial Philippe Picquier: Trois soeurs i La plaine. La primera s’ha traduït al castellà com a Las tres feroces hermanas Wang, tot i que la traducció parteix de la versió francesa que us acabo de recomanar (no soc partidària de les traduccions indirectes, però potser aquesta està bé). Totes dues passen a la Xina rural i són una bona manera de veure com s’hi vivia fa uns 50 anys. Si voleu alguna cosa diferent, també podeu provar amb Les aveugles, una història que té per protagonistes un grup de cecs que es dediquen a fer massatges (tuina). No em podeu dir que això no és original!

A thousand years of good prayers (Yiyun Li)

Tanco la meva llista de propostes amb Yiyun Li, la reina dels relats curts. Aquesta autora escriu des dels Estats Units, on va anar a estudiar i… s’hi va quedar. He llegit diverses coses d’ella, però jo us recomanaria els dos reculls de relats que en tinc: Los buenos deseos (A Thousand Years of Good Prayers) i Noi d’or, noia maragda. Per a mi, el que fa millor la Yiyun Li és retratar petits drames, moments íntims i històries quotidianes i fer-nos-els arribar com si ens haguessin passat a nosaltres o a la veïna. Sense estridències, exageracions ni grandiloqüència. En aquests reculls, doncs, hi trobareu fills amb malalties degeneratives, l’enfrontament tradició-modernitat, les dones solteres, i molts altres. També ha escrit novel·la, però jo començaria per aquests reculls de relats, que són totalment recomanables (els hi vaig posar 5 estrelles a tots dos, i això no passa gaire sovint).

That’s all folks!

O potser no! No puc tancar la llista sense recordar un dels grans clàssics de la literatura xinesa: Sueño en el pabellón rojo. És un llibre que m’apassiona i que diria que és un dels primers culebrons del món literari, ja que retrata la vida d’una família rica amb tooooots els intríngulis de la vida familiar, la convivència amb els criats, un món ple de ritus i cerimònies… té de tot!

La «pega», si és que en té alguna, és que és llarg. Si el voleu llegir a poc a poc i en companyia, apunteu-vos a la lectura conjunta que en fem al Twitter. Us en podeu informar aquí.

Bon any del bou!

Crèdits: Red Morley Hewitt i Macau Photo Agency

Què ens portarà el 2021?

Vam acomiadar el 2020 amb l’esperança que el 2021 fos més tranquil i sense tants sotracs, però l’hem començat amb la invasió del Capitoli americà, onades i soques diverses del virus i tancament de llibreries i altres botigues en dissabtes, per no parlar de la supressió (diuen que temporal) de les extraescolars. Anem bé per anar a Sants.

Per acabar-ho de rematar, l’hivern convida a estar-se a casa i, és clar, a llegir. I l’altre dia vaig llegir al The Guardian un article en què ens presentaven les novetats que s’esperen aquest any al mercat britànic. Evidentment, són en anglès, però atesa la importància d’alguns dels autors que publiquen enguany és molt possible que els vegem aviat traduïts al català o al castellà, i també és possible que us els vulgueu/pugueu llegir en versió original.

Novetats interessants per al 2021

La llista és llarga i la teniu ben endreçada per mesos a la web de The Guardian, però volia compartir amb vosaltres l’alegria de veure que alguns dels meus autors preferits publicaran coses que fan molt bona pinta en aquest any. Us els he posat per ordre d’aparició. Som-hi!

  • The Living Sea of Waking Dreams, de Richard Flanagan.
  • The Republic of False Truths, d’Alaa Al Aswani.
  • The Rules of Revelation, de Lisa McInerney.
  • The Wife of Willesden, de Zadie Smith.
  • Hard like Water, de Yan Lianke.
  • The Magician, de Colm Toíbín.
  • Harlem Shuffle, de Colson Whitehead.
  • Crossroads, de Jonathan Franzen.

Comencem amb Richard Flanagan, un autor a qui he llegit sempre en català a través de Raig Verd. Llegir-lo és viatjar a les antípodes i veure la vida des d’un punt de vista força llunyà (per motius geogràfics) del nostre. Un autor molt interessant que us recomano molt i que en aquest cas ens porta a una Austràlia que crema, amb reflexions sobre extinció i antropocè. Mentrestant, podeu llegir tot el que n’ha traduït al català Raig Verd amb la veu de la Josefina Caball, com ara L’estret camí cap al nord profund o Desig.

Continuem amb Alaa Al Aswani, autor a qui vaig descobrir amb L’edifici Iaqubian, una obra meravellosa publicada en català per Edicions de 1984. En aquesta ocasió, ens porta The Republic of False Truths, una novel·la sobre la revolució egípcia de 2011. Peeeeerò ATENCIÓ!!!! AQUEST LLIBRE JA EL TENIM EN CATALÀ!!! Va sortir a principis de la pandèmia i el va publicar, com els anteriors, Edicions de 1984. El títol en català és Una república com si… i podeu veure’n un resum a la seva web. Una vegada més, el petit poble gal s’ha avançat als romans amb la traducció d’un llibre. 🙂

I, ara sí, dues de les meves tres autores (vives) preferides: Lisa McInerney i Zadie Smith. La primera és irlandesa i, tot i que no té una obra gaire llarga, em va captivar des de la primera, The Glorious Heresies, en què parlava sobre els baixos fons de la ciutat de Cork amb humor, argot local i tot de situacions hilarants i grotesques. Amb The Rules of Revelation sembla que continua explorant el món dels delinqüents de poca monta. Per altra banda, Zadie Smith ens porta una revisitació de Wife of Bath (aviso: no ho conec) situada al barri de North Willesden, que ja vàrem conèixer a N-W, i diu que és un monòleg!!! Se’m farà llarg, esperar fins al juny!

I també al juny sembla que surt Hard Like Water, de Yan Lianke, el meu autor xinès preferit i, per a mi, candidat ferm al Nobel. En aquest cas ens parla d’una parella que durant la Revolució Cultural torna al seu poble, però… són parella? De moment, el que tindrem en castellà aquest any no és aquest sinó Canción celestial de Balou, una història molt interessant que publicarà Automàtica Editorial amb traducció de Belén Cuadra Mora (que bé que tradueix!). Per cert, podeu aprofitar per fer una ullada al que publicarà aquesta editorial durant el 2021, fa molt bona pinta!

Tanco la llista amb un trio d’asos: Tóibín, Whitehead i Franzen. Magnífics tots tres, cadascun amb el seu estil. En aquesta ocasió, l’irlandès explora la vida i l’obra de Thomas Mann, o sigui que espero un altre llibre ple de sensibilitat com Nora Webster. Per la seva banda, Whitehead ens porta al Harlem dels anys 60 i sembla que investiga el món del crim. Segur que la seva prosa poderosa ens farà immergir en la història. Espero que Edicions del Periscopi la publiqui en català, tal com va fer amb The Underground Railroad i The Nickel Boys, que us recomano que llegiu si encara no ho heu fet. Finalment, Franzen ens porta el primer volum d’una trilogia que explorarà els mites i la realitat de la vida americana mitjançant una família a la dècada de 1970. Només que sigui la meitat de bo de The Corrections em tindrà enganxada a la cadira fins que me l’acabi.

“Y hasta ahí puedo leer”, que deia aquella. Si voleu saber quines són les meves tres (o cinc, o deu!) autores preferides, us haureu d’esperar una miqueta (però us ho diré). Mentrestant, llegiu com si el món s’acabés, per si de cas…

Photo by Mau00ebl BALLAND on Pexels.com

The book of Shanghai

No, últimament no tinc gaire sort amb la literatura xinesa. Aquest cop li toca a The Book of Shanghai: a City in Short Fiction, una iniciativa de Comma Press que us comento al final de l’entrada. Com sempre que m’enfronto a un recull de relats, ja donava per descomptat que no tots m’agradarien, això va així i no passa res. Ara bé, no em pensava que l’índex “d’agradabilitat” acabés essent tan baix. Em sap greu.

Però anem a pams, perquè alguna cosa sí que se’n pot salvar!

El llibre conté deu relats, cadascun d’un autor diferent traduït per un traductor diferent. L’autora més coneguda és Wang Anyi, que obre el llibre amb una de les històries més bones del llibre, “Ah Fang’s lamp”, un relat que ens porta als carrerons antics de Shanghai, on el protagonista descobreix una família i la va seguint al llarg del temps fins a descobrir connexions que no us diré (ok, he fet un semispoiler). En aquest cas, la traducció és de Helen Wang, una traductora amb força experiència, sobretot en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil.

Una altra història que voldria destacar és “The Story of Ah-Ming”, de Wang Zhanhei (traducció de Christopher MacDonald), que ens porta la història d’una dona gran que, tot i tenir una pensió suficient per viure, es dedica a recollir tot el que troba a les escombraries. Per què ho fa? En el relat anem descobrint la causa principal i, també, les conseqüències que aquest costum acaba tenint en la seva vida social. És una anàlisi interessant de la relació entre generacions i, en la meva opinió, inclou una visió sobre els “petits budes” que, ara que ja són pares de família, tenen capacitat per influir en el seu entorn.

I aquestes dues històries són, bàsicament, les que m’han agradat. La resta es deixen llegir, sí, no és tampoc un sacrifici fer-ho, però per a mi no estan a l’altura de les dues que he esmentat. N’hi ha un parell que són més aviat de ciència ficció o, si ho preferiu, estrambòtiques (com aquella en què el protagonista acaba flotant riu avall en una banyera), però trobo que, en general, els falta ganxo. També diria que l’estil narratiu és pla, amb frases típiques i clixés, personatges que reflexionen en excés i fan massa explícit tot el que passa. Algú podria dir que és culpa del traductor, però és que en aquest cas ens trobem que cada relat ha estat traduït per una persona diferent, o sigui que no sé si el problema és la traducció o la selecció d’originals. I també he de dir que aquesta dimensió plana ja me l’he trobada en altres casos. Preocupant.

No obstant tot això, la iniciativa és bona, i la idea de Comma Press de recopilar relats dedicats a una ciutat no s’acaba amb aquest llibre dedicat a Shanghai. Pel que he pogut veure, hi ha llibres dedicats a ciutats molt diverses, que van des de Tòquio fins a Birmingham, passant per Riga, Rio o Karthum, i així fins a 35! Potser és una bona idea llegir-se’n algun per descobrir autors de cultures que, normalment, tenen dificultats per arribar-nos. Jo ho faré, missió per a aquest any!