Canteu esperits canteu: l’odissea de Jesmyn Ward

canteu esperits canteu

Canteu esperits canteu és una història aparentment senzilla que toca diversos temes. Jesmyn Ward ens acosta a una família desestructurada, amb el pare a la presó, la mare drogoaddicta i poc preocupada pels nens, uns nens que queden bàsicament sota la vigilància de l’avi.

Al principi, veiem que la mare i els nens viuen a la casa dels avis. L’àvia està malalta, al llit, i l’avi fa el que pot per cuidar-la a ella i suplir la seva filla, la mare dels nens, que no atén gaire en Jojo i la Layla, els seus fills.

La cosa s’activa quan reben una trucada de la presó estatal: el pare ja surt de la presió i, per tant, l’han d’anar a buscar. La mare, la Leonie, el vol anar a busca en cotxe amb els nens, i a partir d’aquí és quan veiem temes. Repassem-los.

Què trobem a Canteu els esperits canteu?

Els nens són conscients que la mare no és de gaire ajuda. Ni tan sols no s’endú menjar per a la petita, tot i que el viatge serà llarg. Per això la petita rebutja sa mare i busca en Jojo quan té un problema. És el seu punt de suport. Així, doncs, veiem com els dos nens es fan costat, veient que sa mare no es preocupa d’ells.

Al mateix temps, però, en aquest viatge la Leonie s’adona que els seus fills no es refien d’ella i que intenten resoldre els seus problemes sense haver de demanar-li res. I es mor de gelos quan veu que la Layla, directament, la rebutja. No li vol pujar a coll, no vol que la consoli. «Jojo, Jojo», diu sense parar. I ella es veu incapaç ni que sigui de preocupar-se d’ella quan no es troba bé durant el viatge.

Un altre aspecte que veiem és la droga. La preocupació per consumir. I també els negocis a petita escala i tripijocs que els hi estan a punt de costar una detenció.

I la necessitat. La necessitat que la Leonie té d’estar amb en Michael, la seva parella. Sense ningú més. Ni nens, ni pares ni res. La seva proritat, ara que l’ha recuperat, és el seu home, i això fa que es despreocupi de la resta.

Finalment, ens trobem el Pa, l’avi. Ell és el pal de paller d’aquesta història. El que cuida l’àvia agonitzant, el que es preocupa dels nens, el que deixa que la seva filla visqui amb ells, a casa seva. El que introdueix la història que ens portarà els esperits.

I els esperits?

No espereu que apareguin a la primera pàgina, no. Ara bé, els trobareu més endavant. A mi m’ha frapat més la part de la relació (o no relació) entre mare i fills, però és veritat que els esperits hi tenen un paper destacat, sobretot perquè també ens permeten tornar enrere i veure un últim tema: la injustícia contra els negres a mitjans del segle XX. No és tan fort com El ferrocarril subterrani, però alguna cosa hi ha, sí.

Com sempre, una bona tria d’Edicions del Periscopi i una magnífica portada de Tono Crisfòtol. Si voleu saber quines novetats tenen aquesta i altres editorials del panorama català, feu una ullada a la nostra entrada sobre les novetats editorials que ens porta el 2019. I mentre les esperem, si voleu llegir una ressenya molt interessant sobre aquest llibre, feu una ullada a aquesta de la llibreria L’espolsada.

El fin de la muerte

Cixin Liu. El fin de la muerte.
Traductor: Agustín Alepuz Morales.
Corrector: David Tejera Expósito.
Editorial Nova.
734 pàgines.

El fin de la muerte

El fin de la muerte és el tancament de la trilogia que Cixin Liu va començar amb El problema de los tres cuerpos. Si repreneu la ressenya que vaig fer sobre El bosque oscuro, el segon de la trilogia, veureu que, mentre el primer lliurament em va agradar molt, el segon el vaig acabar pensant que era un llibre més fluix. I per això vaig començar el tercer amb tota mena de prevencions.

El llibre comença fluix, lent, amb alguna dosi de cursileria que ja havíem detectat al segon volum. I jo anava llegint com un corderet, perquè quan un llibre té 734 pàgines no pots deixar-lo a la 50, oi? I al final he tingut premi, més o menys. Cap a la meitat del llibre, la història s’anima i comencen a passar coses.

En aquest cas, la protagonista és una noia que es diu Cheng Xin. La Cheng Xin farà tots els papers de l’auca. Així mateix, ens acompanyarà des de gairebé el principi fins al final de tot. Durant el desenvolupament de la història veurem mons que moren, gent que escapa de la destrucció, éssers fantàstics que fan i desfan a l’univers… hi ha una mica de tot. Com deia més amunt, és més interessant que El bosque oscuro. Ara bé, jo no soc gaire de llegir ciència-ficció, i es nota. Es nota perquè, de tant en tant, poso en dubte les coses que passen, o em pregunto si l’autor no les guarneix una mica massa. I, definitivament, em sobra la part «filosòfica» i quan els protagonistes es posen massa tendres.

La traducció d’El fin de la muerte

Ara bé, si hi ha un aspecte que destaca per sobre de tot és la traducció. Igual que en els altres volums de la trilogia, a mida que anava llegint anava pensant en el traductor, en aquest cas Agustín Alepuz. Mare meva, el planyo! La quantitat d’informació tècnica i pseudotècnica que hi ha és impactant. I quan em vaig intentar imaginar com es devia indicar tot això en xinès vaig estar a punt d’implotar. Realment, el coneixement enciclopèdic necessari per fer aquesta traducció és impressionant. I no vull ni pensar les complicacions que li deu haver plantejat. Un aplaudiment molt gros per a ell!

En resum, és un llibre que fa de bon llegir, tot i que és una mica massa llarg. I no penseu que no aguanti els llibres llargs, no. Com alguns ja sabeu, el meu llibre xinès preferit és Sueño en el pabellón rojo (dos volums, 2.389 pàgines en total). Però és que, al final, ja no saps què queda per destruir a l’univers, i la pobra noia hiberna no se quantes vegades, durant no sé quants segles. Una mica massa.

Novetats editorials 2019: agenda de lectura

Sí, gent. Tot just acabem de publicar la llista de recomanacions per a Reis, tant la de literatura xinesa com la de literatura general, i ja tornem a donar-vos la tabarra amb les novetats editorials 2019. Més llistes. O grups. Depèn de com us ho mireu.

Algunes de les novetats ja les heu vist per Internet (Twitter, blogs, etc.), però espero que altres no. A mi m’han sorprès algunes, i sobretot m’ha agradat molt l’amabilitat de les editorials, que han respost les meves preguntes sense dubtar-ho. És més: les editorials amb qui he tingut contacte són molt conscients de la feina del traductor (i altres professionals que participen en el procés editorial) i tenen un tracte exquisit amb els lectors. Lectors com jo, per exemple, que els donem la tabarra l’últim dia de l’any per saber què ens portaran aquest any els nostres Reis editorials particulars.

Bé, després de clavar-vos el rotllo, anem al gra, que és el que us interessa (i a mi també). Com que d’editorials i llibres n’hi ha molts, he volgut investigar què ens portaran les meves editorials favorites. Així mateix, us comento un parell de novetats que es publiquen fora de casa nostra i que podrien ser molt interessants. Goiteu quin bé de déu que ens porta el 2019 (per ordre alfabètic, no de preferència).

Agualusa – Bakker – Benesiu – Gógol – Haruf
James – Masó – Ngugi – Obioma – Smith

Novetats editorials 2019: els detalls

Com us deia més amunt, hi ha tanta cosa per triar que he preferit centrar-me en algunes de les meves editorials de capçalera. Es tracta d’Edicions del Periscopi, Males Herbes i Raig Verd (també en ordre alfabètic). Per què són de capçalera? Això dona per a tota una entrada. De tota manera, puc dir que són editorials fiables, com el metge de capçalera de tota la vida. I són fiables perquè trien autors de qualitat, fan servir traductors de qualitat, reconeixen la feina d’aquests traductors i de la resta de professionals que participen en el procés editorial i publiquen uns llibres molt rebonics que fa gust de tenir a les mans. Anem per parts.

Edicions del Periscopi

novetats editoorials 2019, benedicci´

Després de portar-nos Teoria general de l’oblit, Edicions del Periscopi aquest gener ens portarà La societat dels somiadors involuntaris, també de Jose Eduardo Agualusa. Per altra banda, recupera el Joan Benesiu de Gegants de gel per portar-nos Serem Atlàntida al mes de febrer. Finalment, tancarà la trilogia de Holt de Kent Haruf amb Benedicció, que arribarà al mes de març (serà el meu regal d’aniversari, ja us ho dic ara). Les traduccions d’Agualusa i Haruf són dels sospitosos habituals, Pere Comellas Casanova i Marta Pera Cururell, que ja han demostrat abastament la seva qualitat.

Raig Verd

novetats editorials 2019, juny

El festival de novetats editorials 2019 continua amb Raig Verd, que aquest any ens porta Tardor, d’Ali Smith, de qui ja ha publicat anteriorment altres novel·les. Tardor és el primer volum d’una trilogia d’estacions. I no és broma: arribarà a la tardor.

Per a mi, però, el gran hit de la temporada serà Juny, de Gerbrand Bakker, traduït per Maria Rosich, que arribarà abans: febrer-març (un aaaaaltre regal per a l’aniversari de la nena). Bakker-Rosich és un tàndem que funciona molt bé, fins al punt que és el primer que vaig llegir de Raig Verd i que sempre més m’hi ha fet confiar. Mireu-vos la portada: ja voldria ser-hi a dins, jo. A part d’aquest parell d’autors de ficció, tornarem a tenir Ngugi wa Thiong’o, a qui vaig descobrir amb Somnis en temps de guerra. En aquesta ocasió podrem veure’n un conte il·lustrat per Comotto. Sembla que pot ser de luxe, això.

Males Herbes

I la festa no seria completa sense els meus llibres verds preferits, els de Males Herbes. Aquest any destaca Jordi Masó, autor de La biblioteca fantasma, que em va agradar molt. En aquesta ocasió el llibre es diu «Hivern a Corfú», i ens prometen que ens farà petar de riure. El tindrem disponible a mitjans gener. També hi haurà representació de la generació més veterana de narradors de casa nostra: Joaquim Carbó. Tanco la llista amb un llibre de relats de Nikolai Gógol, Vetllades en un veïnat de Dikanka. Ens anuncien que el traductor és Miquel Cabal Guarro, garantia de qualitat, i podreu llegir-lo al febrer.

I més enllà!

Fins aquí us he parlat d’algunes de les novetats editorials 2019 que es publicaran a casa nostra. N’hi haurà moltes més, és clar, però el blog no dona per a més. No vull acabar, però, sense parlar de dos autors que vaig descobrir gràcies al Man Booker Prize 2015. Es tracta de Marlon James i Chigozie Obioma. James va ser el guanyador d’aquella edició amb l’obra A Brief History of Seven Killings, que també s’ha publicat en castellà. En aquesta ocasió, ens porta una història barreja de ciència ficció i fantàstica que es diu Black Leopard, Red Wolf i que sortirà l’últim dia de febrer.

Per acabar us parlaré de Chigozie Obioma, finalista de la mateixa edició del Man Booker. En aquella ocasió l’obra es deia The Fishermen, i em va agradar moltíssim. Era una història molt tendra, sobre quatre germans, que em sembla que també teniu en català. Ara, ens porta un llibre que parlar sobre una història d’amor, de superació i de desengany. Es diu An Orchestra of Minorities, i en teoria surt a la venda… AVUI! De tota manera, a Amazon sembla que hi ha una mica d’embolic sobre la data.

Bé, doncs. Fins aquí el meu petit resum sobre les novetats editorials 2019. Si en sabeu alguna altra, deixeu-la als comentaris i així tindrem més informació.

Bon any!

Milkman: Anna Burns i Irlanda del Nord

milkman

Avui us vull parlar del darrer guanyador del Man Booker Prize: Milkman, una novel·la d’Anna Burns que ens trasllada a Irlanda del Nord. És un llibre atípic, molt diferent d’altres guanyadors d’aquest premi. Només cal que repasseu les ressenyes de The Luminaries o A Brief History of Seven Killings per veure la diferència.

A diferència d’altres llibres guanyadors del premi, com els dos que acabo de citar, Milkman tracta una realitat que ens pot ser força propera: l’assetjament de què és objecte una noia que viu a l’Ulster. I, a més, l’autora no posa nom a la gent: no sabem els noms de la pràctica totalitat de personatges del llibre.

En algun lloc he llegit que l’argument tracta l’assetjament sexual de la protagonista, però crec que va més enllà. Burns retrata, també, l’assetjament social de què pots ser objecte en comunitats petites o tancades. I no cal anar a Irlanda del Nord. Tots sabem que veïnats o pobles petits poden ser especialment creatius a l’hora de fer créixer rumors. Així, a més de la persecució que li fa un activista partidari d’Irlanda, la protagonista pateix les crítiques i els rumors constants dels seus veïns i coneguts, que fins i tot s’inventen que aquest activista li ha posat un piset.

Milkman, Ulster

De tota manera, per a mi, aquest assetjament a dues vies no és l’única cosa interessant del llibre. Jo vaig créixer sentint que l’IRA havia fet això i que els unionistes havien fet això altre. Per això trobo que la recreació de l’ambient dels anys 70 per part de l’autora és molt important. Carrers tallats, bombes, assassinats, famílies amb molts familiars morts per la causa, i moltes coses més que en fan entendre, només en part, el malestar i els sentiments de la gent que viu a Irlanda del Nord. Com us podeu imaginar, l’ambient és molt claustrofòbic. A estones, tens la sensació que et falta l’aire. I al mateix temps veus que és impossible sortir-ne. Els pocs que han marxat ja no poden tornar.

No és un llibre de lectura fàcil. És espès i de redacció complicada, però és una oportunitat per acostar-se a la situació d’Irlanda del Nord. Si voleu acabar-vos-en de fer una idea, feu una ullada a aquest comentari personal i aquesta ressenya sobre el llibre. I recordeu que Jordi Cañas va dir “Os vamos a montar un Ulster que te cagas”. Doncs això.


Literatura xinesa per a Reis

Llista de reis 2019, literatura xinesa per als Reis

Fa un parell de dies vaig publicar l’entrada d’idees per a la llista de Reis 2019 de literatura general. I també hi vaig incloure un títol xinès, de Yan Lianke. Ara, però, recordant l’entrada en qüestió, m’adono que si voleu una bona llista de literatura xinesa per a Reis n’hi ha prou que trieu les categories de 4 i 5 estrelles. I així jo em podria centrar en la MEVA llista de Reis, amb contingut nou i encara no comentat en aquest blog.

Tot i així, per no perdre el costum, us faré una breu llista amb el que més m’ha agradat d’aquest any. Som-hi.

Llista conservadora

Entre els llibres als quals he donat puntuacions més altes teniu aquests quatre. Si feu clic a l’enllaç anireu a la ressenya corresponent:

Això, per tant, és una petita mostra del que he trobat de bo per aquests mons de déu. Ara bé, cada vegada em veig més condicionada, i costa trobar coses traduïdes al català o el castellà que no estigui s’han triat amb influència del que es publica en francès o en anglès (traduccions mediades, un concepte que Maialen Lacarta explica molt bé). Aquesta vegada, però, vull anar més enllà d’una simple llista de literatura xinesa per a Reis.

Llista sense xarxa de seguretat

Així doncs, cada vegada hi ha més blogs, llibreries i persones vàries que fem llistes de recomanacions. El més habitual és recomanar llibres que un ha llegit i que creu que són bons. En aquesta secció, però, he volgut deixar el seny en una banda i recórrer a la rauxa: una «llista cega» de llibres. Com en una cita a cegues. Us proposo llibres que tinc a la meva llista d’espera. Us hi arrisqueu?

  • Después de Mao: narrativa china actual, antologia elaborada per Miguel Ángel Petrecca, un traductor solvent de qui he llegit alguna cosa.
  • Death Notice, de Zhou Haohui. Primera part d’una trilogia policíaca. Si voleu donar una oportunitat als killers xinesos, aquest llibre fa bona pinta.
  • The April 3rd Incident, de Yu Hua. Ja sabeu que és un dels meus preferits. En aquest cas, una antologia de relats traduïda per Alan Barr, un altre traductor solvent.
  • The Borrowed, de Chan Ho-Kei. No conec en absolut l’autor, però el traductor sí: Jeremy Tiang. En aquest cas, ens porta a Hong Kong, un entorn que no surt gaire a les novel·les xineses que llegeixo.

Bé, a la meva llista de literatura xinesa per a Reis n’hi ha molts més, però si us els dic tots no cabran en aquest post. O serà massa llarg. I vosaltres teniu alguna proposta? Deixeu-la als comentaris o al Twitter!

Bones festes, i que el 2019 ens porti molts llibres bons!