Tràfic de nens, assassinats… Estocolm i el noir nòrdic

crow-girlThe Crow Girl, d’Erik Axl Sund, és un llibre peculiar. Tot i que l’hem d’emmarcar en el gèner policíac, no s’atura en la investigació dels casos d’assassinat i va més enllà per denunciar diversos temes, com ara el tràfic de nens i joves de l’Europa oriental, l’abús de menors, les lluites clandestines entre joves o l’alcoholisme.

A diferència de les novel·les d’en Jo Nesbø, on el protagonista absolut és en Harry Hole, a The Crow Girl la Jeannette Kihlberg, la inspectora que investiga els assassinats, només serveix com a eix conductor per anar esclarint la trama tan espessa que ens preparen els autors. D’acord, ara no he afinat prou: els autors també utilitzen la Jeannette per tractar el tema de les dones a la feina i la conciliació familiar. En aquest aspecte, veurem que a Suècia les dones (com aquí) cobren menys per fer una mateixa feina, no se les valora igual que a un home a l’hora de concedir-los ascensos i els costa (a les dones) conciliar la vida professional i la familiar: la Jeannette pot comptar que el seu home és el “mestressu de casa”, però això es deu a una circumstància casual, i és que en és un pintor amb mala sort que no acaba de triomfar mai. Ah, i quan triomfa la deixa a ella!

Però bé, no fem més espòilers, que no us quedaran motius per llegir el llibre. Deixeu-me, però, que us parli d’alguna altra cosa de les que hi surten: pareu atenció a la Sofia, ja que és una de les claus a l’hora d’entendre tota la trama. També és important en Viggo Dürer i el seu paper com a enllaç. A partir d’aquí, fixeu-vos en els detalls que van apareixent durant la investigació i deixeu-vos portar per la història, ja que no és fàcil lligar-ho tot. Penseu que el llibre té més de 700 pàgines, o sigui que cal tenir paciència i anar destriant les pistes. Aquest llibre no té la rapidesa dels d’en Jo Nesbø o la Camilla Läckberg, on de vegades es pot veure a venir la solució o, en tot cas, són més ràpids d’acció. Ja ho veureu, ja.

Més amunt parlava dels “autors”, i és que en realitat Erik Axl Sund és un pseudònim que fan servir Jerker Eriksson i Håkan Axlander Sundquist per escriure aquesta mena de llibres. De fet, el llibre del qual estic parlant és l’acumulació de les tres primeres novel·les, Crow Girl (2010), Hunger fire (2011) i Pythia’s Instructions (2012), que formen la trilogia dedicada a la Victoria Bergman, trilogia que va rebre el Premi Especial 2012 de l’Acadèmia Sueca d’Escriptors de Novel·les Policíaques (caram, no sabia que en tinguessin una!). Ara bé, el llibre no ha agradat a tothom, com podem veure en aquesta ressenya de The Guardian.

Ah, i una cosa més: aquest llibre és ideal per conèixer la ciutat d’Estocolm. Jo me’l vaig comprar perquè hi anàvem a passar un cap de setmana i em volia anar situant en l’entramat de carrers, com a mínim del centre, i us he de dir que si us el llegiu amb el Google Maps al costat us servirà de molt, sobretot pel que fa a conèixer la part sud de la ciutat, Södermalm, la zona més moderneta i hipster de la capital (només us diré que en aquest barri han decidit que ja no accepten pagament en metàlic a les botigues: tot va per targeta de crèdit o un sistema de pagament per codi).

El cap de gos de Ramsland

doghead-ramslandDoghead, de Morten Ramsland, és una història familiar en tots dos sentits: una història d’una família i una història amb una trama habitual. Què vull dir, amb això segon? Doncs que no deixa de ser més o menys habitual que un membre de les generacions més joves de la família aprofiti algun fet concret (el trigger) per recordar la història de la seva família. No és la primera vegada que m’ho trobo, això.

Vaig encetar el llibre pensant que era alguna cosa molt especial, que era molt tendra i fora del comú. I la veritat és que no n’hi ha per a tant. Sí que és veritat que la part en què s’expliquen les vicisituds de les generacions més antigues pot tenir un cert interès, ja que correspon a períodes convulsos, com ara les dues guerres mundials, però un cop passat això, la veritat és que el llibre “s’apoltrona” una mica i la narració perd intensitat i interès.

Dit això, sí que hi ha alguna escena que sobresurt, com ara l’escena en què els néts fan beure un got d’orina al seu avi sense que aquest ho sàpiga o l’escena a la consulta del doctor, pescat en flagrant adulteri. Són totes dues molt divertides, i potser per això pensava que la resta del llibre seria igual d’intensa. En canvi, el llibre s’endinsa per viaranys foscos, amb problemes familiars greus, com ara l’abús sexual que el protagonista pateix a mans d’una tieta, etc.

Caldrà esperar a llegir alguna altra obra d’aquest autor per poder-lo valorar més a fons. Com podeu veure a l’enllaç del principi, podeu trobar el llibre en diversos idiomes.

Flanagan: postals des de Tasmania

desig-flanaganM’he llegit Desig, de Richard Flanagan. I ja us dic que li dono 5 estrelles. Me’l vaig comprar per quatre motius:

  • L’autor: ja he llegit altres coses de Richard Flanagan i m’han agradat.
  • La traductora: la Josefina Caball, que no em falla mai.
  • L’editorial: Raig Verd, que tampoc sol fallar-me.
  • El llibre: un llibre molt bonic, que ve de gust tenir a les mans.

Com deia més amunt, ja coneixia l’autor. En aquest blog hem parlat de L’estret camí cap al nord profund, un retrat brillantíssim de la Segona Guerra Mundial a l’Àsia del Sud i a Austràlia, i Mort d’un guia de riu, que no em va agradar tant però també està força bé. I, és clar, no hi ha 2 sense 3, oi?

Desig ens porta al segle XIX, i ens fa veure la història des de dos llocs diferents: la Tasmània d’aleshores, que encara es deia Terra de Van Diemen, i l’Anglaterra de Dickens. Veurem, doncs, la vida dels aborígens de Tasmània, que la raça de gent vinguda d’Anglaterra i altres països volia exterminar per poder dominar completament el territori, i l’Anglaterra industrial, llardosa i contaminada (boira, a Londres? hahahahaha… i a Manchester, també!) que Dickens va retratar a les seves obres. Un Dickens que apareix, també, en aquest llibre, com a manera d’enllaçar els dos països mitjançant la seva connexió amb Lady Jane, que és el nus central de la història.

La Tasmània colonial la veurem mitjançant la vida del governador de l’illa i la seva dona, que se les donen d’intel·lectuals i cultes, molt per sobre de la població original del territori, que es veu reduïda a l’anorreament, a l’alcoholisme, la inacció, la malaltia… I tot això ho veurem reflectit en la Mathinna, una òrfena aborigen que Lady Jane adopta i intenta educar “a l’anglesa”. Segur que ja us ensumeu que el projecte no acaba d’arribar a bon port, però el que no us podeu imaginar és com acaba tot, com s’enllaça Tasmània amb Anglaterra, ni el paper que Dickens hi té.

El que sí que us diré és que no us quedeu a l’últim full de la novel·la. Gireu pàgina, sisplau, i llegiu-vos la recomanació de l’editoral. Poques vegades ha estat tan encertada!

Fa cent anys a Feixes…

el-llibre-de-feixesJa hi tornem a ser. M’he llegit El llibre de Feixes, de Jaume Cabré, i m’he tornat a quedar corpresa per l’habilitat d’aquest bon home per crear trames que enganxen des de la primera pàgina, explicar històries sense allargar-s’hi massa o massa poc… tot i que em comença a preocupar aquesta obsessió per fer entrar la música clàssica en pràcticament totes les seves novel·les, amb calçador, si cal.

Però bé, parlem d’El llibre de Feixes, que és una publicació que aglutina tres novel·les curtes:

  • La terayina
  • Fra Junoy o l’agonia dels sons
  • Luvowski o la desraó

Per començar, cal recordar que Feixes, en realitat, és Terrassa. Això és bàsic per poder entendre, sobretot, el que passa a La teranyina. Aquesta primera novel·la ens parla dels temps de la Setmana Tràgica (1909) i del rebombori i el malestar social que hi havia entre els treballadors de les fàbriques (els vapors) de fa cent anys. És en aquesta novel·la on coneixerem els personatges que sortiran en les altres dues, i que pertanyen a una mateixa família, la dels Rigau, prohoms de la ciutat i industrials de primera fila. Aquí apareix el Sr. Rigau i la seva germana, i també l’Adela, reneboda seva, que queda òrfena de ben petita i acaben enviant a un convent de monges.

En aquesta primera novel·la, doncs, a part de conèixer la família, viurem els atacs anarquistes i les mobilitzacions dels treballadors de l’època, i veurem com això acaba influint en la vida que menarà l’Adela.

Tot seguit, amb l’Adela ja col·locada, passem a Fra Junoy o l’agonia dels sons, que ens explica l’estricta vida en un convent deixat de la mà de déu, on la mare superiora aplica amb una severitat exagerada els manaments de la seva orde. La història es complica quan els hi envien un frare, en Junoy, perquè digui missa i confessi les monges (ole l’Església, masclista fins al punt que una abadessa no pot fer missa; a mi m’és igual perquè no professo, però potser s’haurien d’anar posant al dia per als seus creients… ). Junoy no s’entén amb l’abadessa i el tema acaba com el rosari de l’aurora.

Finalment, trobem Luvowski o la desraó, una obra, per a mi, molt menor, on veiem la protagonista, l’Adela, en un balneari de l’alta societat, en què, a part de fer alguns tractaments, la gent bàsicament es passava el dia xerrant i passejant. Aquí veurem com inicia (o no) una relació amb un home i, també, com apareix Debussy, que toca el piano a les vetllades. Segurament és la part menys interessant del llibre.

Bé, el resum és que és un bon llibre, i que val la pena que us el llegiu. Jo li dono 4 estrelles. Això em fa pensat que Cabré és un dels autors que més estrelles acumula en aquest blog, i que potser seria hora d’endreçar les meves preferències… i veure quines són les vostres. Us animeu a triar el vostre “Nobel”? Animeu-vos-hi i estigueu atents perquè ben aviat posarem en marxa aquesta iniciativa!

Sodoma, Gomorra… San Francisco??!!

tales-of-the-cityAvui parlem de Tales of the City, d’Armistead Maupin. Aquest és el primer volum d’una sèrie de llibres (9, poca broma!), que parlen sobre San Francisco i sobre un grup de gent que hi viu i… el viu, també. En origen, es va publicar per capítols al San Francisco Chronicle.

En aquest llibre, l’autor ens parla d’una noia, la Mary Ann, que és de Cleveland (Ohio) i ha decidit anar a viure a San Francisco. Troba feina en una empresa i veiem amb qui es relaciona: un ventall molt ampli de personatges atípics que, a més de treballar, tenen una vida social nocturna moooolt activa en un entorn en què sembla que la llibertat sexual sembla a l’ordre del dia. Tot se centra al número 28 de Barbary Lane, on els personatges principals viuen de lloguer sota l’atenta mirada de l’Anna Madrigal, la propietària del bloc.

El llibre se situa a la dècada de 1970, i la majoria dels personatges viuen a la zona que avui dia anomenen North Beach a San Francisco, tot i que els més adinerats viuen a Telegraph Hill. Si us preneu la molèstia, podreu trobar-hi noms de carrers i situar-vos amb el Google Maps, una experiència que ja us he explicat alguna altra vegada i que val molt la pena. En el meu cas, a més, aquest estiu hi hem estat de vacances, o sigui que em feia una gràcia especial situar la novel·la en l’entorn físic de la ciutat.

Dit això, la novel·la transcorre entre hores de feina amb un cap llicenciós i hores de diversió amb els amics, amb una presència important de la comunitat gai, que podem veure especialment reflectida en el Michael, gai promiscu i aficionat a vestir-se amb disfresses. Sí, ja sabem que això només representa una part d’aquest col·lectiu, però és el que més apareix a la novel·la.

Per a mi, llegida 40 anys després de ser escrita i sense estar immergida en la cultura original, no deixa de ser una novel·leta menor, un divertimento que no va més enllà d’una lectura d’estiu. És possible, però, que llegida en el moment en què es va publicar i coneixent bé els referents que hi surten, la història tingui molt més interès.