Solenoide, viatge a Bucarest amb Cartarescu

Solenoide, de CartarescuSí, avui toca parlar de Solenoide, aquest llibre monumental de Mircea Cartarescu que tan espès pot ser, a estones, de llegir. És un llibre dens, de frases llargues, que et deixa entrar i et fa fora sense pietat. La combinació d’històries reals i de consideracions metafísiques és com una muntanya russa de sensacions que et xucla i, poc després, t’escup. Són històries reals? Estem parlant d’autoficció? O és tot inventat? De vegades, ens quedem amb el dubte.

La importància del traductor

No és un llibre fàcil de llegir. Ni per dintre ni per fora. La bellíssima edició, de tapes dures, no facilita la lectura, per exemple, al llit. És important tenir sempre un faristol o trasto similar a prop, per mor de carregar-nos l’esquena. I per dintre tampoc és fàcil: frases llargues, arguments que venen i van en el temps, informació verídica barrejada amb la fantasia més desbordada.

En aquest sentit, cal destacar, i molt, la ingent tasca traductora d’Antònia Escandell Tur. Escandell ha estat capaç de transformar un relat que s’intueix complicat en la llengua original, el romanès, a la nostra. I té mèrit: busqueu l’oració que busqueu, encara que tingui dotze línies, encara que tingui cinc o sis elements interposats, trobareu que té una organització sintàctica perfecta, i que el verb concorda amb el subjecte que toca, per més que estigui 40 paraules abans. Una traducció impecable que m’ha fet pensar en la importància que tenen els traductors i que, tot sovint, no se’ls dona.

De què parla Solenoide?

Traducció a part, vull destacar alguns dels continguts. Jo he trobat especialment interessant l’aspecte històric del llibre. La Romania dels anys 80, amb Ceausescu encara al capdavant. El Bucarest, que segons l’autor, “havia aparegut de sobte, fet ja una ruïna, enderrocat, amb l’arrebossat escrostonat”. I, sobretot, la pobresa. Cases sense llum ni gas. Nens que han de fer cua per aconseguir menjar… La Romania de Ceausescu.

Així mateix, és curiós el cercle d’ateisme. Una activitat en què cal escopir o pixar-se en una imatge de la mare de déu. I altres mostres d’ateisme “oficial” per l’estil, com quan diu que Iuri Gagarin, que havia estat al cel, no hi havia trobat cap sant ni res per l’estil. Per altra banda, trobem les campanyes del govern per reciclar materials com els taps, amb quotes establertes per a cada estudiant. I les gomes del cabell que es tanquen amb boletes, això també és molt anys 80. Aquí també en teníem, les recordeu?

Un llibre de llibres

Així, doncs, podem dir que Solenoide és com un suprallibre. Una història que en conté d’altres. Una mostra del gran coneixement enciclopèdic de Cartarescu, que tan aviat ens parla de la seva feina com a professor, i de les relacions amb mestres i alumnes, com ens introdueix nocions de física o matemàtiques, com ara el tesseractis. En resum, una aposta valenta d’Edicions del Periscopi per un llibre atípic, no apte per a tots els gustos. És una lectura llarga, que requereix tranquil·litat d’esperit, obertura de ment i una bona estona per davant. En definitiva, un bon candidat a lectura de vacances.

Finalment, doncs, si no goseu agafar aquest llibre però voleu conèixer la feina d’Edicions de Periscopi, podeu provar Cançó de la planaCapvespre, tots dos de Kent Haruf, per escalfar motors de cara al 2019, quan diuen que publicaran la tercera part d’aquesta trilogia, Benedicció.

 

Lectures d’estiu 2018

Amb l’estiu arriben les vacances, com a mínim per a la majoria. I els qui encara treballem també pensem on ens agradaria anar a perdre’ns uns quants dies. Per aquest motiu, us presentem les lectures d’estiu per al 2018 en funció de les destinacions on ens agraria anar de viatge. Les propostes són llibres interessants, és clar, però el filtre que hem utilitzat és el de fer referència a obres que us poden ajudar a situar en el mapa llocs que visitareu o que us agradaria visitar. Us recomano que us les llegiu amb el Google Maps ben a prop.

La France

Couleurs de l'incendie, lectures d'estiuFrança és la flamant campiona del mundial de futbol d’enguany, però és molt més que això. La literatura francesa és un punt de referència per a tot el món. I no us podria deixar en millors mans que les de Pierre Lemaitre. Us en recomano dues obres: Ens veurem allà daltCouleurs de l’incendie. Totes dues us portaran a París i us permetran situar carrers molt coneguts.

Països nòrdics i bàltics

Continuem amb les lectures d’estiu. Una de les millors maneres de conèixer els carrers d’Oslo o d’Estocolm és llegint novel·les policíaques. I tots sabem que, d’això, els escandinaus en saben molt. Si us interessa Noruega, us recomano qualsevol de les obres de Jo Nesbø, especialment El pit-roig. Nesbø us farà passejar per tot el centre de la capital. Si, en canvi, us interessa més Estocolm i ciutats properes, us recomano The crow girl, del duet Eriksson-Sundquist, que publiquen sota el nom Erik Axl Sund. És un llibre que us portarà pels suburbis de la capital i el barri de Sordermalm.

No podem deixar el nord europeu sense una autora bàltica que m’agrada molt i que vaig proposar a la meva llista de Nobels. Es tracta de la Sofi Oksanen, i us recomano moltíssim Quan els coloms van desaparèixer. En aquest cas, coneixereu part de la història d’Estonia durant la primera meitat del segle XX. Extremadament interessant.

Islàndia i Groenlàndia

El silenci del far, lectures d'estiuNo, no és que hi vagi de vacanes, però les ganes no em falten. Pel que fa a Islàndia, us recomano El silenci del far. Es tracta d’una de les històries de família més interessants que he llegit en els últims anys, i l’autor és km 0: l’Albert Juvany.

Quant a Groenlàndia, he de dir que per a mi és un misteri. Pràcticament, una terra mítica. Ara bé, el que més em xoca és que un terreny tan gran depengui d’un país tan petit com Dinamarca. I és precisament un autor danès, Kim Leine, qui ens porta uns retrats durs i al mateix temps fantàstics de Groenlàndia amb els llibres Tunu i El fiordo de la eternidad. El primer, dur; el segon, èpic, i tots dos absolutament recomanables.

Estats Units

lectures d'estiuEstats Units és immens, amb una diversitat social i geogràfica tremebunda. Per aquest motiu, les lectures d’estiu són una bona manera de viatjar-hi gratis. La meva humil tria inclou quatre autors que toquen temes i zones diferents, i algun us sorprendrà:

  • El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead. Una història sobre els esclaus de les plantacions del Sud i de com aconseguien escapar cap al nord. Un gran llibre.
  • La desaparició de Stephanie Mailer, de Joel Dicker. Aquesta és la sorpresa: un autor suís que escriu en francès i situa les seves novel·les a la costa nord-est dels Estats Units. L’he llegit però no he tingut temps de parlar-vos-en (espero fer-ho a l’agost).
  • A Book of American Martyrs, de Joyce Carol Oates. Una història que us portarà als estats on l’Amèrica de Trump treu el nas més del que seria desitjable.
  • Cançó de la plana i Capvespre, de Kent Haruf. Són les dues primeres parts d’una trilogia situada als grans espais de Colorado. De lectura tranquil·la, són uns llibres excel·lents per transportar-nos a un estat que, desenganyem-nos, ben pocs visitarem.

Turquia

Els llibres que he llegit sobre Istanbul solen tenir alguna cosa de màgic, bigarrat i tradicional. En aquest sentit, us recomano Una sensación extraña, d’Orham Pamuk, i Istanbul Istanbul, de Burhan Sönmez. Així, el primer us portarà una família tradicional, amb un home que es guanya la vida venent els seus productes pel carrer. En canvi, el segon us parlarà de la repressió que pateix el país, i ho fa des del punt de vista d’uns detinguts que estan a la presió.

Les antípodes

Austràlia, Nova Zelanda. No us agradaria veure per un forat com s’hi viu? Si és que sí, proveu aquests dos llibres de Richard Flanagan. El primer, L’estret camí cap al nord profund, és tota una lliçó d’història, ja que evoca un capítol poc conegut de la segona guerra mundial. El segon, Desig, us porta a la Tasmània colonial, i us explicarà coses que realment no oblidareu. I si voleu rematar la descoberta colonial d’Australia, remateu-ho amb The Luminaries (també en català), d’Eleanor Catton, el Man Booker Prize més jove de la història.

La Xina

Crónica de una explosión, lectures d'estiuTanco fent proselitisme amb lectures d’estiu xineses. Si us cosa soc, és tossuda. I no pot ser que ningú no s’hagi llegit obres de Yan Lianke o de Yu Hua (recordem-ho, en xinès el cognom va al davant). Diuen que Yan té alguna cosa de Gabriel García Márquez. No soc gaire bona trobant a qui s’assemblen els bebès ni a quin autor s’assembla un altre autor, però diria que aquí tenen raó.

Us recomano que llegiu Crónica de una explosión, que no us farà conèixer els carrers de cap ciutat concreta, però sí que us obrirà la porta a la situació actual de la societat xinesa. Per altra banda tenim Yu Hua, un crack com n’hi ha pocs. Amb ell coneixereu carrers i places, ja que escriu sobre entorns més urbans que Yan Lianke. Pràcticament tot el que escriu és de cinc estrelles, però posats a triar us recomano BrothersEl passat i els càstigs (segurament, l’única obra que tenim en català).

I fins aquí les lectures d’estiu

Bé, crec que en aquesta entrada trobareu prou material per l’estiu i una mica més enllà, mentre esperem les novetats de la tardor, que es comencen a descobrir, poderoses. Així, doncs, espero saber dominar la meva impaciència i no comprar-me en anglès a l’agost el que em podria llegir en català a partir del setembre…

Bon estiu!

 

Els vostres autors preferits: resultats

Fa un temps vam engegar una enquesta per saber quins són els vostres autors preferits, quin tipus de ficció us agrada més, si teniu en compte els traductors o no… i alguna altra cosa. La vam anomenar “El meu Nobel” i ara, abans de posar-vos/posar-nos deures per a aquestes vacances, he pensat que estaria bé fer-vos un resum de què heu votat. També cal recordar que sortegem un llum de lectura entre les bones ànimes que heu participat a l’enquesta. Som-hi doncs!

Per començar, us he de dir que els participants només estan d’acord en una cosa: cap no ha llegit els dos autors xinesos que us proposava. Era previsible. 🙂

A partir d’aquí, però, hi ha diversitat d’opinions en tota la resta. Anem per parts.

els vostres autors preferitsCom podeu veure a la gràfica, el gènere que més ha agradat és la novel·la històrica, seguida de prop per les sagues familiars. Admeto que trobo molt interessants totes dues opcions, i que les sagues familiars donen per a molt més del que sembla. I atenció: la no ficció adquireix un paper important, ja que està en el grup de gèneres que ocupen el tercer lloc (pas mal!).

Els llibres, traduïts o no?

Original o traduccióEl segon aspecte que volíem valorar era si us agrada més llegir les obres en idioma original o si preferiu les novel·les traduïdes. Com podeu veure, gairebé la meitat preferiu llegir els llibres en versió original, tot i que hi ha un percentatge important, més del 35%, a qui us és igual. Un altre dia parlarem d’aquest tema, i potser també en farem una enquesta.

El següent que volíem saber és quina importància doneu al paper del traductor. Aquest professional és molt important per fer-vos arribar els vostres autors preferits. En aquest cas us vam deixar un camp obert perquè ens donéssiu la vostra opinió. Per això, és el camp on tenim més diversitat de respostes. Tenim un participant que diu que no hi dona cap tipus d’importància. En canvi, la resta, tots, valoren d’una manera o altra el traductor. A tall de resum, ens quedem amb aquestes afirmacions:

  • Sí que m’hi fixo, […] però el traductor només el perceps quan el text grinyola.
  • [Els traductors] poden espatllar o no una novel·la.
  • Abans m’era igual, però ara sí que m’hi fixo […].

De fet, alguns participants fins i tot ens donen alguns noms de traductors que, per a ells, són de tota confiança. Aquí els teniu: Josefina Caball, Anna Casassas, Yannick Garcia, Ramon Farrés, Xavier Pàmies, Albert Torrescasana, Dolors Udina. Totalment d’acord que són garantia de qualitat, i encara n’afegiria algun altre.

Literatures del món

literatures del mónI ara toca parlar de les literatures que us agraden més. Com podeu veure al pastisset, el 75% dels enquestats diuen que llegeixen una mica de tot, i la resta es reparteix, a parts iguals, entre la literatura catalana, la britànica, la irlandesa, la francòfona i les hispanes. I és que, en realitat, de llibres bons se’n fan a tots els països.

Passem als autors que us preguntava si havíeu llegit i si us havien agradat. Com us deia al principi, ningú no ha llegit els dos autors xinesos que us proposava. Els dos autors més llegits (i que més han agradat) són Albert Sánchez-Piñol i Jaume Cabré, tot i que també hi ha algun lector a qui no han agradat. I aquí arriba la sorpresa. En tercer lloc es perfila Gerbrand Bakker, un autor que ha publicat una editorial petita i que ha agradat a tothom qui l’ha llegit. Ídem amb Jo Nesbø i Colm Toíbín: els qui els han tastat no en tenen queixa. Finalment, les menys llegides són Sofi Oksanen i Zadie Smith. Haurem de fer campanya perquè arribin més al català i perquè les llegiu més!

Els vostres autors preferits

Per tancar aquesta entrada, tenim un altre aspecte de resposta lliure. Es tracta de dir qui nominaríeu per al Nobel, i no té un guanyador clar. Els únics que han tingut més d’un vot són Albert Sánchez-Piñol, Haruki Murakami i David Grossman. Pel que fa a la resta, hi ha disparitat de propostes, però es nota la feina de les petites editorials catalanes (Terrin, Cartarescu, Baxauli… ).

Important: hi ha una bona representació de dones. L’encapçalen Zadie Smith, Alice Munro (de fet, ja el té) i Margaret Atwood. I també hi ha algun candidat de la llista d’autors que us havia comentat a l’apartat anterior. Quins? Zadie Smith, Sofi Oksanen i Colm Toíbín. Algú esmenta George Saunders, que sembla que és l’autor de la temporada. Ah, i una sorpresa per al final: algú ens proposa Helle Helle. Justament la missió d’aquest estiu és llegir el meu primer llibre en danès, escrit per ella. Espero no morir en l’intent.

Només ens queda una cosa per tancar l’entrada sobre els vostres autors preferits. Sí, hem d’anunciar qui ha sigut el guanyador del modest llumet que sortejàvem entre els participants. El sorteig s’ha fet des d’aleatorius.com, on només has d’introduir el número de participants. La guanyadora és el número 13, la Roser T., que ha proposat Margaret Atwood com a Nobel. Ja m’hi he posat en contacte per correu electrònic.

Última hora! Breaking news!

Hem vist una notícia quan ja teníem preparada l’entrada sobre els vostres autors prefeits. Potser ja sabeu que aquest any no es triarà cap Nobel de literatura. Vista la situació, un grup de personalitats sueques s’han organitzat per fer un Nobel alternatiu. El grup es diu “La nova acadèmia” i agrupa escriptors, bibliotecaris i altres perfils culturals. El que han fet és triar una llista de 46 autors, i ara ens toca votar a nosaltres. De les nostres votacions en sortiran 4 finalistes (2 homes i 2 dones), i un grup d’experts triaran el guanyador. No deixeu escapar l’oportunitat de donar la vostra opinió. Jo ja ho he fet. 🙂

I la setmana que ve... deures d'estiu!

Abecedario de pólvora

Abecedario de pólvoraAvui us vull parlar d’un llibre que us podria passar desapercebut. Es tracta d’Abecedario de pólvora, un llibre de relats de Yordán Radíchkov absolutament deliciós publicat per Automática Editorial.

Es tracta d’una sèrie de relats ubicats en un entorn rural, en temps de la resistència antifeixista. No obstant això, no hi trobareu grans moments d’acció, no. El que hi ha és un ambient tranquil, tirant a màgic. Així, doncs, podreu imaginar la boira, les casetes baixes, professions que avui ja no es fan (o que es fan d’una altra manera). Ara bé, sota aquest ambient mig ensonyat hi veureu operacions dels partisans, gent del poble que els hi porta queviures, altres que els delaten…

Els personatges d’Abecedario de pólvora

A mi m’ha agradat molt en Floro perquè és terrissaire i va a vendre la seva producció amb un carro que sona quan el vent passa entre els gerros. Té alguna cosa de poesia, de temps que ja no ha de tornar. Diuen que Radíchkov entronca amb el realisme màgic, i això m’ha fet pensar en Yan Lianke. I sí, la veritat és que tot plegat em recorda una mica les històries d’aquest gran escriptor xinès. Les seves també solen situar-se en un entorn rural i de vegades se situen al límit de la realitat. De fet, aprofito per dir-vos que si buscàveu una excusa per descobrir la literatura xinesa, Crónica de una explosión és una bona obra, publicada per la mateixa editorial que el que estem comentant.

En resum, Abecedario de pólvora és un molt bon llibre. En realitat, una de les poques coses que li puc retreure és que algunes notes són massa detallades. Deixant això de banda, he de dir que és un llibre preciós. Com tots els que publica Automática Editorial, me’l podria estar mirant molta estona, només per mirar.

 

Couleurs de l’incendie: Lemaitre magistral

Couleurs de l'incendieBrillant. Magnífic. Formidable. Així és Couleurs de l’incendie (Els colors de l’incendi), la segona part de la trilogia iniciada amb Ens veurem allà dalt. Pierre Lemaitre torna la encertar de ple amb una obra que, tot i que comparteix protagonistes amb l’anterior, té un aire tot diferent.

Així, doncs, en aquest llibre retrobem la Madeleine, l’hereva de la família Péricourt. També hi retrobarem el senyor Dupré, antic subordinat de l’exmarit de la Madeleine. Ells dos són l’ànima d’aquest llibre tan ben trenat que, tot i tenir més de 500 pàgines, m’he llegit en tot just 4 dies. I és que un cop te’l comences a llegir no te’n pots desenganxar.

Tot comença amb l’enterrament de Marcel Péricourt, el pare de la Madeleine. Aquí veurem com van fent acte de presència els personatges principals, des de Gustave Joubert fins a l’André Delcourt, passant per la Léonce Picard i en Charles Péricourt. Tots ells fan una cosa o altra que afectarà la vida de la Madeleine. I la primera cosa que passa és que el seu fill, en Paul, de 7 anys, es tira daltabaix d’una finestra.

Ah, la Madeleine… aquí s’inicien les seves desgràcies. Al principi, és una bleda solellada, una toia de concurs, una fava. A tot diu que sí, firma tots els papers. Només està pendent del seu fill, i no és ni capaç de preveure els aspectes més pràctics, com ara comprar una cadira de rodes. És rica, i ja té gent que ho fa, tot això. És rica, i ni s’imagina que un dia pugui deixar-ho de ser.

Quins són els couleurs de l’incendie?

Per tot això, quan veu que les coses no van bé i que no podrà mantenir el statu quo, ha de fer el cor fort, començar una nova vida i buscar aliats. I aquí entra en Dupré.

A partir d’aquí, el llibre entra en una espiral d’acció que us portarà fins on no us imagineu. Per exemple: no us perdeu l’evolució d’en Paul, que quan comença la novel·la tot just té 7 anys i és un ocellet espantadís. Ell i sa mare faran camí i s’espavilaran. No us dic fins a quin punt, que us xafaria la història!

Les 530 pàgines de la versió francesa es fan curtes, no ho dubteu. Si podeu llegir en aquest idioma, endavant (en trobareu una mostra a la web de l’editorial Albin Michel). Si no, prengueu paciència perquè sembla que Bromera la publicarà en català l’any que ve. Encara que sembla molt enllà, el temps passa volant i el tindreu a les mans abans del que us penseu. Mentrestant, si encara no us heu llegit Ens veurem allà dalt, feu-ho. També us podeu llegir aquesta entrevista amb Pierre Lemaitre (en francès).