Sanmao, autora exterior

Sanmao és una autora molt estimada a Taiwan i que també està molt ben vista per bona part dels experts de l’àmbit del xinès. Servidora no n’és una gran fan, però crec que és un personatge interessant que val la pena comentar.

Així, doncs, començarem pel començament: Sanmao és el nom de ploma de Chen Ping, nascuda l’any 1943 a Chongqing (Sichuan, Xina continental). Era una època tumultuosa i de molt trasbals, amb la Guerra Sinojaponesa (vaja, la invasió de la Xina que es van marcar els del país del Sol Naixent) i, posteriorment, l’enfrontament entre comunistes i nacionalistes, que va acabar amb el desplaçament en massa de partidaris del Guomindang (els vençuts) cap al que ara és Taiwan. La família de la petita Chen Ping va ser de les que van passar l’estret i es van afincar a l’illa.

Ja grandeta, la Sanmao va marxar a estudiar a l’estranger: va estudiar castellà a Espanya, i també va fer una estada a Alemanya. Va viatjar per altres països i, després de tornar breument a Taiwan, es va acabar casant amb un noi espanyol, José Quero, amb qui va viure al Sàhara Occidental i a les Canàries.

Una obra externa

El caràcter cosmopolita de Sanmao fa que les seves obres siguin molt diferents de les que comentem habitualment en aquest blog: ella escrivia des del seu punt de vista, a l’estranger (estranger respecte de Taiwan, és clar), i els seus articles es publicaven al seu país. Per això considero que la seva obra és “externa” a la seva cultura d’origen i crec que podem dir que va tenir més influència entre els seus congèneres que en el públic del país on va viure amb el seu marit. El fet de marxar força jove de casa, escapant a la influència paterna i de la societat taiwanesa, aprendre idiomes i fer el que volia la va convertir en una mena d’ídol entre el jovent de casa seva.

L’obra que se li coneix, doncs, són bàsicament textos que parlen dels llocs on va viure, com ara les Illes Canàries o el Sàhara. En català els tenim traduïts en forma de “diaris”, on l’autora fa reflexions del seu dia a dia.

En aquest sentit, trobo especialment interessant el volum Diaris del Sàhara, on podem veure com era el Sàhara Occidental sota domini espanyol i com l’autora convivia amb els seus veïns locals, a tot un seguit de costums diferents (als quals en general s’adaptava). I el desert, sempre la presència del desert. Trobareu tots tres volums publicats per Rata Books, amb traduccions de Sara Rovira, Irene Tor-Carroggio i Mireia Vargas-Urpí.

Després de la pèrdua del seu marit, mort en un accident de submarinisme, Sanmao va tornar a casa seva i mai no es va acabar de recuperar, fins al punt que, finalment, es va suicidar.

El meu germà, de Jamaica Kincaid

Feia temps que volia conèixer l’obra de la Jamaica Kincaid, o sigui que quan vaig tenir l’oportunitat de llegir El meu germà no vaig dubtar a fer-ho. És un llibre curt, amb una narració directa i sense complicacions, que es llegeix en una tarda. Si la tarda és llarga, és clar.

En aquest llibre, l’autora utilitza la mort del seu germà, l’any 1996, com a pall de paller d’un seguit de temes que tracta de manera breu i eficaç. Així, per exemple, arran de la malaltia d’en Devon veurem com la gent d’Antigua, aquesta petita illa del Carib d’on és Kincaid, s’enfrontava a aquesta malaltia: et converties en un pària, i ni els teus amics no et venien a veure. No és gaire diferent a com vàrem viure els inicis d’aquesta malaltia en altres llocs, és clar, però en aquest cas cal afegir-hi el mal estat del sistema sanitari i la manca de medicació, que l’autora portava des dels Estats Units (on ella vivia des de ja feia un temps).

Però no només això. En aquest breu volum veurem també la relació amb la mare i, de fet, amb els seus germans (que només ho són de mare). Relacions que ara es trenquen i ara s’arreglen, però que, en general, estan sotmeses a la figura d’una mare dominant i, en certa manera, manipuladora.

I, evidentment, veurem el procés d’agonia de son germà, que amb només 33 anys va morir de sida. Si llegiu el llibre, veureu la seva actitud davant de la vida i com la seva germana, tot i viure molt lluny, intenta seguir el seu cas. Es tracta d’una història emotiva i un retrat social a parts iguals, que ens porta molt lluny però que, en realitat, podria passar al costat de casa.

Ha estat una lectura pausada i veloç alhora (sí, és difícil d’explicar), que m’ha permès descobrir una autora a qui voldré continuar llegint. En tot cas, és un bon llibre per viatjar sense moure-us de la butaca!

L’ordre de les coses, de Laura Tejada

Havia vist passar L’ordre de les coses per Instagram i m’havia cridat l’atenció, però la veritat és que no el tenia a la llista de llibres “urgents”. Així, doncs, quan per Sant Jordi em vaig plantar a la paradeta de l’editorial Comanegra i vaig preguntar què em recomanaven, no pensava concretament en aquest. Vaig toquinejar-ne uns quants i, al final, vaig seguir la recomanació d’una de les paradistes i no només vaig agafar el llibre sinó que me’l vaig fer signar per l’autora, la Laura Tejada, que en aquell moment estava allà. Es veu que era un senyal.

Passada la voràgine de la Diada llibretera, doncs, vaig començar el llibre i me’l vaig llegir en un tres i no res.

L’ordre de les coses és una història feta d’històries. M’explico. Aquest llibre està farcit de personatges que viuen a Olot i que, tot i que estan relacionats d’una manera o altra, tenen les seves pròpies cabòries i no segueixen un únic fil. Així, tenim la Clàudia, una noia jove que s’encaparra amb el professor de música, i tot un seguit de gent jove com en Blai o en Quel, que volen muntar un grup de música per tocar a l’estiu. Fins aquí, podria semblar una novel·la juvenil, oi?

Doncs no, perquè l’autora els fa anar acompanyats d’altres personatges més madurs, que els són pares, veïns o coneguts i que, al seu torn, també tenen preocupacions. De fet, la nostra feina com a lectors consisteix a anar avançant pel text i intentar discernir quina és la font dels problemes de cadascun i, sobretot, quina relació hi ha entre els uns i els altres. Per a mi, ha estat un plaer fer-ho i anar fent connexions!

No, no és un llibre ple d’efectes i de giragonses. És més aviat una narració de coses normals que fa la gent normal i que, en alguns casos, poden reflectir les nostres vivències o les d’algun conegut o veí. En aquest sentit, pot recordar vagament l’exitosa I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian, publicada per la mateixa editorial no fa gaire. Tots dos llibres són novel·les corals, petits mosaics que s’omplen amb les anades i vingudes dels (nombrosos) personatges.

En definitiva, és un llibre per llegir amb calma, i potser seria un bon candidat per a les tardes xafogoses que estan venint.

Mo Yan, l’home tranquil

Mo Yan és un dels dos autors xinesos que han rebut el premi Nobel de literatura. L’altre és Gao Xingjian, que el va rebre essent ja exiliat a França (i, de fet, essent ciutadà francès). Així, doncs, podem dir que avui parlem de l’únic autor xinès en actiu amb premi de l’acadèmia sueca. No és un dels meus autors preferits, però crec que cal parlar-ne perquè és un autor de pes i retrata la societat del seu país de primera mà.

D’on surt, aquest autor?

Mo Yan va néixer al poble de Gaomi, a la província de Shandong, l’any 1955. De fet, el seu nom real és Guan Moye, i el nom de pluma que fa servir significa “no parlis”. Aquestes dades són importants per entendre’l com a escriptor. Anem a pams:

Gaomi, a més de ser el seu lloc real de naixement, és el lloc on passen gran part de les històries que explica. És, doncs, un autor centrat en l’àmbit rural, cosa que el vincula amb Yan Lianke. Per altra banda, veient que és nascut el 1955, podem situar-lo com a infant a l’inici d’etapes sagnants de la Xina de Mao com ara el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural. En aquests períodes, era important no dir gran cosa de què feies o què deixaves de fer, o sigui que podria ser que el nom Mo Yan vingui d’aquí. Aquest passat ple de coses que no es poden dir el vincula també amb Bi Feiyu, fill de desterrats.

Sí, Mo Yan és fill de les etapes més crítiques del règim comunista i les seves novel·les burxen en aquest passat encara recent i les omple de fets reals, històries viscudes per la seva família i moltes altres coses. Forma part, doncs, de la generació d’autors que han viscut en primera persona el règim de Mao, com els que cito més amunt o com Yu Hua, un altre dels que hem comentat en aquest blog, i tots ells rescaten fets que han viscut en primera persona. També ell, com altres, va quedar exclòs de la formació “normal” i es va introduir a l’exèrcit com a manera de progressar i, de fet, va començar a escriure mentre era soldat.

Obra destacada

Mo Yan és força productiu, i com ja hem dit més amunt les seves obres se centren en la vida rural i es basen en experiències pròpies o de gent propera. Per a mi, acaben tenint un to força uniforme que no m’acaba d’atraure, tot i que admeto que té un gran valor perquè documenta una etapa fosca del seu país. Crec que cal destacar-ne aquestes obres:

  • Sorgo rogo
  • Grandes pechos, amplias caderas
  • Canvis

Sorgo rojo va servir de base per a la pel·lícula homònima, dirigida per Zhang Yimou i amb actuació de la meravellosa Gong Li, i narra la història d’una noia que es casa amb un home que té una destil·leria de sorgo. Grandes pechos, amplias caderas, també situada al camp, també té una protagonista femenina. En totes dues novel·les destaca el paper de la dona-mare com a pilar que sosté la família davant tota mena d’adversitats i ens mostren l’evolució de les famílies al llarg (especialment) de la primera meitat del segle XX, que va veure el final de la Xina tradicional (caiguda de la dinastia Qing), la invasió japonesa, la lluita entre nacionalistes i comunistes, l’arribada del règim comunista i moments tan crítics com ara les purgues polítiques o les campanyes més sonades que va dur a terme Mao Zedong.

Tanco la llista amb Canvis, un llibre molt curtet de no ficció en què l’autor repassa fets de la seva vida i ens explica com va aconseguir prosperar i fer-se escriptor. També hi trobareu menció sobre l’adaptació que es va fer de Sorgo rojo al cinema.

És important destacar que aquest últim llibre és l’únic que tenim en català d’aquest autor. En castellà, però, se n’han traduït molts gràcies a l’editorial Kailas, que els publica pràcticament tots i sempre ho fa amb traducció directa del xinès (la gran majoria traduïts per Blas Piñero). Si podeu llegir en francès, els trobareu a Editions Picquier.

En resum, és un autor que val la pena llegir almenys una vegada, ja que documenta la Xina del segle XX i dona una visió interessant fent servir protagonistes del poble, gent normal com nosaltres.

Resultats de l’enquesta sobre hàbits lectors

Fa un parell de mesos vaig fer una entrada en què comentava quins són els meus hàbits lectors i llançava una enquesta per saber quins són els vostres. La idea era recollir informació, analitzar-la i compartir-la amb vosaltres d’una manera mitjanament ordenada. A part d’això, vaig anunciar un sorteig entre els participants de l’enquesta (per a això, s’havien d’identificar correctament). Finalment, 190 dels 215 participants es van identificar i han participat en el sorteig de dos llumets de lectura. He identificat les guanyadores a Instagram i a Twitter, o sigui que ara toca passar al que us puc donar a tots: la informació.

Temps de lectura

Comencem amb el temps que dediquem a llegir. Com us vaig dir, jo llegeixo cada dia, i en un dia normal llegeixo entre una hora i una hora i mitja. En el cas de l’enquesta, el 87,9% llegiu cada dia i el 4,2% llegiu un cop per setmana. Fora dels blocs que vaig marcar jo, la resta és una gran varietat de respostes:

  • gent que voldria llegir cada dia però no pot per feina o estudis;
  • gent que llegiu molt però que no podeu triar què llegiu (són lectures de feina o estudis);
  • gent que llegiu molt a ratxes, com per exemple quan esteu de vacances;
  • gent que llegiu 2-3 dies a la setmana…

Pel que fa a la quantitat de temps diari, la resposta amb més èxit (96 persones) és que podeu llegir entre 30 i 60 minuts, i una cinquena part (que no és poc) llegiu per sobre de l’hora.

I aquí entrem en el moment del dia que més us agrada llegir. En aquesta pregunta podíeu donar més d’una resposta i hi ha una mica de sidral per a l’anàlisi. En general, veig que si faig lloc a “Altres” el sistema permet tantes opcions que costa d’interpretar el resultat. Us reprodueixo la part del gràfic que conté les opcions més votades.

En tot cas, sembla que la majoria llegiu a l’hora d’anar a dormir, mentre que també hi ha afortunats (gairebé la meitat) que trobeu un moment a mitja tarda. Aquí és molt interessant veure els comentaris de “Altres”. Com he dit, és un embolic per al gràfic, però si llegim les respostes d’una en una, podem veure coses com aquestes:

  • gent que entre setmana llegiu poc i en cap de setmana, molt;
  • gent que aprofiteu els desplaçaments en metro o bus;
  • gent que llegiu a totes hores.

Sembla un patró força clàssic, oi? Aprofitar els desplaçaments cap a la feina, llegir poc entre setmana (tenim menys temps lliure) i més al cap de setmana i els que, com jo, aprofitem qualsevol moment per llegir.

I quan tenim temps… on llegim?

Si fem cas de les cinc opcions que us he posat jo, guanya amb diferència la lectura còmoda en un sofà o butaca. A partir d’aquí, al camp de resposta lliure hi ha una gran varietat de respostes, moltes de les quals inclouen llegir al llit.

Entre les opcions obertes, algú deia que llegeix a tot arreu menys pel carrer, i altres fent un cafè en alguna cafeteria. La lectura a la platja té pocs adeptes, i tampoc hi ha gaire gent que digui que llegeix mentre espera que els fills facin les extraescolars (ho comento perquè jo he llegit moltes hores, amb aquest sistema!). I sí, hi ha hagut dos valents que han admès que llegeixen al lavabo: no patiu, no esteu sols!

Ui, com agrada llegir en paper!

Una altra de les preguntes que us feia és quin format feu servir per llegir. Si feu números, veureu que hi ha gent que llegeix amb més d’un format, però gairebé tothom llegeix en paper: dels 215 participants, 206 ho fan. Tot i així, no podem menysprear el format electrònic: els ebooks autèntics tenen 68 lectors, i si hi afegim tauletes i mòbils pugem fins a 107. És a dir: la meitat dels enquestats llegeixen en pantalla en un moment o altre.

El que queda més baix és l’audiollibre: només 10 persones diuen que el fan servir. Sembla que en aquest format li costa arrencar, i segurament quan algú vol escoltar contingut sobre llibres tira de podcasts.

Llibre, libro, book, livre, libro, bog, 书

Sí, llegiu en diversos idiomes. De fet, molt pocs dels enquestats llegiu en una única llengua. Aquí podeu veure-ho:

Com deixa clar la gràfica, la combinació de lectura més freqüent és català+castellà, que és gairebé el 44%, i alguns llegiu en aquests dos idiomes i un o dos més. Això no em sorprèn gens en un entorn com el nostre, en què els llibres en català i castellà conviuen a les taules i les prestatgeries de gairebé totes les llibreries. El que m’ha sorprès més, però, és que un percentatge força alt llegeix en anglès (per sobre del 30%, si sumem les combinacions en què apareix aquest idioma). I m’ha sorprès perquè quan volto per Instagram em fa la impressió que se’n ressenyen ben pocs, de llibres en anglès (qui sap, potser els enquestats que llegeixen aquests idiomes no fan ressenyes).

Per tancar el bloc dels idiomes, us copio tot seguit la gràfica on podeu veure, en nombres absoluts, quanta gent llegeix en els de més presència a les respostes. No cal gran explicació, oi? Pràcticament tots llegiu en català, la gran majoria també ho feu en castellà i a continuació ve l’anglès. A l’altre extrem, 1 llegeix en xinès, 1 en euskara i 2 en rus.

També volia comentar que, en el cas de l’anglès, alguns comenteu que llegiu articles o textos que tinguin a veure amb la feina, però no el marqueu com a llengua de lectura en temps lliure.

Lectura activa?

Una altra de les coses que preguntava és si reforceu la lectura amb accions que us ajudin a situar-vos en context. Si fem una ullada a les quatre opcions que us donava, dos terços dels enquestats investigueu temes o personatges rellevants, mentre que gairebé la meitat utilitzeu el Google Maps per situar-vos en el context físic del tema. I també hi ha un grup de gent que prefereix no utilitzar cap eina d’acompanyament de la lectura i preferiu fer valer la imaginació.

De tota manera, com en el cas de la pregunta sobre els llocs on llegiu, hi ha hagut respostes fora d’aquestes quatre opcions, la majoria de les quals volten entorn de l’autor: llegir-ne la biografia, buscar-ne altres obres o, fins i tot, buscar entrevistes que se li hagin fet.

Fa 30 anys que tinc 20 anys

Quan llances una enquesta d’aquestes, tirada a la immensitat de les xarxes socials, no saps com serà la gent que et respondrà. En aquest cas, no he volgut fer preguntes excessivament personals perquè, entre altres motius, tampoc estic preparada per analitzar les respostes a fons, fer correlacions entre característiques personals i hàbits diversos. Seria molt interessant, oi?

De moment, ens conformarem amb veure que l’enquesta ha arribat a gent de diverses franges d’edat. Podríem dir que una mica més de la meitat està entre els 30 i els 50 anys, que diria que conforma la majoria dels seguidors dels meus comptes a les xarxes, però el grup de 50 en amunt també hi té una presència notable i fins i tot tinc respostes de gent per sobre dels 70. Gràcies a tots per participar-hi!

Gràcies, gràcies!

Bé, això ha estat un comentari, una mica maldestre, si voleu, de les respostes que 215 persones em van fer arribar a través d’un formulari-enquesta. Si ho miro més a fons, segur que trobaré més coses, però no he volgut entretenir-ho més perquè, de vegades, si vull fer molt bé una cosa l’acabo no fent. No descarto analitzar aspectes més concrets més endavant, però de moment aquí teniu la imatge general.

Agraeixo molt la participació de tothom, i també la difusió que en vàreu fer a les xarxes. Si teniu qualsevol comentari, no dubteu a posar-lo a sota i parlem!