Mirall, mirall, mirall

Aquesta no és una de les meves ressenyes habituals, sinó un text escrit per la Meritxell Salvany, que ha traduït Mirall, espatlla, intermitent, un llibre de Dorthe Nors publicat per l’editorial Les Hores. El text que teniu a continuació és una reflexió de la traductora sobre aquest llibre i el procés de traducció.

La Meritxell és una de les traductores habituals a la meva biblioteca, ja que tradueix diversos autors escandinaus: Jo Nesbø, Camilla Lackberg, Golnaz Hashemzadeh Bonde o la mateixa Dorthe Nors. Si voleu saber-ne més coses, llegiu-vos aquesta entrevista que li vaig fer amb motiu del Dia de la Traducció.

Espero que us agradi el text.

__________________________________

Mirall, mirall, mirall (per Meritxell Salvany)

«Deu haver llegit Mirall, espatlla, intermitent, Jodie Foster?»

Aquesta és una de les moltes preguntes que em vaig començar a fer poc després d’haver acabat de traduir Mirall, espatlla, intermitent. Curiositat pura i dura. Pura, dura i capriciosa, estem d’acord. I, en realitat, no m’importa gaire si algun dia hi dono resposta o no. El cas és que fer-me aquesta pregunta, i tantes altres que sembla que surtin rodolant de la novel·la de Dorthe Nors, em diverteix i em sorprèn alhora, de la mateixa manera que el fragment en què la Sonja i l’Ellie Arroway, la protagonista de Contact, es fonen en un autèntic batibull, em va sorprendre i em va divertir d’una manera inesperada. I –no rigueu–, però, un divendres al vespre, vaig agafar la família i, d’una manera més o menys subtil, els vaig obligar a seure amb mi al sofà per tornar a veure Contact.

Com ja us deveu imaginar, he llegit Mirall, espatlla, intermitent unes quantes vegades (unes quantes en danès i unes quantes en català). El primer cop va ser quan ni tan sols sospitava que l’arribaria a traduir. El segon cop, tampoc no ho sospitava. Però ho desitjava. Ho desitjava amb totes les meves forces. Després, quan vaig descobrir que Mirall, espatlla, intermitent, també havia despertat l’interès de l’editorial Les Hores, van venir moltes lectures més, ara sí, amb el fil i agulla de traductora a les mans. Dic fil i agulla? Sí, perquè, en molts sentits, la feina del traductor s’assembla a la del sastre o, si més no, jo ho veig una mica així: l’obra original és alhora el disseny i el patró que el traductor fa servir per mirar d’obtenir-ne una peça que ha de ser portable per al lector de la llengua final. Portable, però sense que perdi ni els colors, ni la forma, ni el tacte, ni la caiguda de la peça original. Avui ja no escriuré gaire més sobre què suposa traduir una obra literària, o si és difícil o no, perquè el que m’he proposat fer és transmetre unes quantes coses de les que aquesta novel·la m’ha dit a mi com a lectora i com a dona, així que, amb relació a la traducció, només diré que Mirall, espatlla, intermitent és una peça feta de sedes i gases fines, tan delicades que un agafa l’agulla amb una certa por i va dient per dins: «Ai, ai! Que no se m’esquinci la tela, sisplau!».

Dic que l’he llegit un munt de cops, i segur que ho tornaré a fer. Perquè, si més no a mi, la història de la seva protagonista, la Sonja, em parla i em pregunta coses sense parar. Les preguntes que em fa el text, de vegades es responen si les agafes, te les endus al cap i al cor i les hi passeges una estona. A l’entrevista que li fa Alexandra Pereira al Paris Review, Dorthe Nors explica que «De vegades, tinc la sensació que una part del que escric és una forma d’anàlisi, perquè intento esgranar les psiques dels meus personatges en un temps limitat». I jo hi afegiria que, les anàlisis precises i directes que fa l’autora d’individus, situacions i realitats socials, conviden el lector a continuar analitzant tant el seu voltant com el seu interior durant un temps il·limitat.

Meritxell Salvany

Apa! Il·limitat? Doncs sí. Perquè, a Mirall, espatlla, intermitent, no totes les preguntes tenen resposta, i, unes quantes de les que tenen resposta, no en tenen només una i prou. I aquesta manca i/o multiplicitat de respostes és, segons el meu parer, una de les qualitats que fa aquest llibre tan especial. El mirall del títol fa referència al mirall d’un retrovisor, però, quan jo reflexiono sobre la novel·la, estiro la imatge del mirall i hi veig una d’aquelles sales de miralls que hi ha en alguns parcs d’atraccions: cada imatge, cada motiu i cada escena té el potencial d’actuar com un mirall que allarga, eixampla, i, en definitiva, distorsiona o estilitza el que l’autora ens explica, i, alhora, també té el seu efecte en allò que cadascun de nosaltres hem viscut als nostres mons respectius. De vegades, aquests miralls són motius estètics o símbols que omplen el text d’una bellesa entre delicada i punyent, i que diran una cosa o una altra segons qui ho llegeixi. Cotxes, helicòpters, ocells i, sí, la nau espacial de la Foster, broden el text aquí i allà i ens suggereixen moviment, direcció, canvi, ganes d’anar més enllà. Però també repòs, moments en què un s’atura a rumiar abans de decidir quin camí agafarà –com l’aligot que «plana en l’aire, tremolós» per damunt dels camps de sègol. El resultat de l’amalgama d’imatges que trobem belles fins i tot quan són impactants o desagradables és un paisatge molt i molt danès i alhora molt i molt universal, un paisatge d’imatges que ens gravaran els seus colors molt endins. Colors com ara els blaus de cels i aigües, els grocs, verds i daurats dels camps sembrats, els rosats de les postes de sol i de les façanes de Copenhaguen, els marrons dels lloms i les banyes dels cérvols…

I… voleu que us expliqui un secret? De vegades, m’imagino que la Sonja existeix de debò i em pregunto si condueix gaire i si li van bé les coses. Però llavors penso que tant és, si condueix o no. I també penso que sí, que les coses li van bé.

_____________________________

Mirall, espatlla, intermitent

Mirall, espatlla, intermitent

Fa un temps em vaig llegir Mirall, espatlla, intermitent en anglès i, tot i que hi vaig detectar un cert potencial, no hi vaig acabar de connectar gaire. De tota manera, com que alguna vegada ja m’ha passat que quan rellegeixo un llibre en català o en castellà hi reconnecto, quan em van oferir l’oportunitat de rellegir-me Mirall, espatlla, intermitent en català, traduït per la Meritxell Salvany, no vaig dubtar gens a dir que sí.

A més de la garantia que suposava la traductora, ja havia llegit alguna altra cosa de l’editorial Les Hores i trobo que està fent bona feina, o sigui que tenia tots els motius per rellegir-me aquest llibre de Dorthe Nors. I també, és clar, em va fer molta il·lusió rebre el paquetet i de seguida em vaig posar a llegir.

Mirall, espatlla, intermitent, una traductora a la recerca d’ella mateixa

La protagonista d’aquest llibre és la Sonja, una traductora de novel·la negra que té més de quaranta anys i viu a Copenhague. Així, doncs, podem dir que tenim certes similtuds: visc en una ciutat gran, tinc una edat similar i soc traductora (tot i que no de literatura negra). Una altra cosa que tenim en comú és que ens hem volgut treure el carnet de conduir de grans, i a mi també em va costar força (tot i que jo sí que vaig tenir una bona instructora).

Però aquí s’acaben les semblances. La Sonja està una mica desorientada. Treballa una mica d’esma i té dificultats per mantenir el contacte amb la família. Li costa relacionar-se amb els professors de conducció, es fa massatges amb una noia, però no hi té prou confiança per dir-li les coses clares.

En definitiva, podríem dir que la Sonja és un pou de contradiccions. Com diuen a El Punt Avui, “Coneixem la Sonja, de fet, a l’inici d’un procés d’alliberament”. Sembla que la vida a la gran ciutat no li acaba d’agradar i està una mica confusa sobre què vol fer en el futur. Veureu que tot el que li passa al curs de conducció i a les sessions de massatge desemboca en una decisió. No us puc dir més o us foto el llibre enlaire.

La màgia de la doble autoria

Permeteu-me que torni, però, al tema del principi: la connexió o no amb un llibre en un idioma o en un altre. Ja m’ha passat alguna altra vegada: em llegeixo un llibre traduït a un altre idioma (anglès o francès) i no li acabo de trobar el què. O sí que li trobo el què, però quan me’l rellegeixo en català o en castellà n’apujo molt la valoració. Em va passar amb Crónica de una explosión, per exemple, que havia puntuat amb 4 estrelles en francès, va pujar fins a 5 en castellà.

En el cas de Crónica de una explosión, la segona lectura va venir propiciada per una editorial (diguem-ne) petita però que està fent molt bona feina. En el cas que ens ocupa avui, el cas és similar. És evident que l’editorial Les Hores, com altres del panorama català, està fent una bona feina. I aquesta feina no només consisteix a triar llibres interessants, sinó a buscar traductors de qualitat. Perquè, com deia al títol de l’apartat, les traduccions són llibres de doble autoria i no podem oblidar-nos de la importància que té el traductor. Al final, el traductor és l’autor del text que acabem llegint. La base ha de ser bona, és clar, i això és mèrit de l’autor original, però si la història no està ben traduïda, no ens agradarà gens.

Per tancar la ressenya, avui tinc una sorpresa que espero que us agradi tant com a mi. Vaig demanar a la Meritxell Salvany, la traductora d’aquest llibre, si ens voldria fer quatre ratlles sobre què ha significat per a ella la traducció de Mirall, espatlla, intermitent. El resultat m’ha agradat tant que us el publico en una entrada a part, només cal que feu clic en aquest enllaç.

El viejo barco, de Zhang Wei

El viejo barco

Zhang Wei. El viejo barco
Traducció: Elisabet Pallarés Cardona
Kailas Editorial, 2019
512 pàgines

Per Sant Jordi sempre intento trobar algun llibre de literatura xinesa per completar la meva collita. Aquest any vaig trobar El viejo barco, de Zhang Wei, una obra que s’anunciava com a “revolucionaria obra de ficción china que ha conmovido a lectores de todo el mundo”. No ho dubto, però jo no he sigut un d’aquests lectors.

L’obra es va publicar en xinès el 1987, un parell d’any abans dels fets de Tian’anmen, i explica la història de tres generacions de les famílies Sui, Zhao i Li en un poble imaginari situat a l’est de la Xina que s’anomena Wali. És veritat que reflecteix acuradament l’evolució del país des de 1949 fins als anys vuitanta. No obstant, també és veritat que en molts moments em vaig trobar perduda i no tenia clar en quin moment històric ens trobàvem. Per al meu gust, el fil temporal no és fàcil de seguir, no.

Observacions sobre El viejo barco

Tampoc ajuda el fet que el llibre està ple d’errades de concordança, typos i errades de puntuació (entre altres coses, anacoluts). En alguns punts, fins i tot sembla que s’hagi fet una revisió massa ràpida del text, com ara l’ús de l’expressió “letras de hora” en lloc de “letras de oro” o frases que no tenen sentit com ara “llegó un abrupto” (abrupto com a substantiu) o “el sol se hundiera por el este” (el este???).

En alguns casos, també hi ha errors de noms: en un punt concret es diu Xiaofan en lloc de Yanyan o Sui en lloc de Li. En resum, caldria repassar les traduccions perquè aquests són errors molt tontos, que no tenen sentit després d’haver fet la part difícil, que la traducció del xinès (suposo que és directa, però no ho he pogut certificar).

De tota manera, voldria tancar la ressenya amb una nota positiva. Trobo molt ben explicat el moment inicial d’obertura de la dècada dels vuitanta. En aquest punt, podem veure en Jiansu que se’n va a la ciutat i fa negocis. És interessant veure com converteix una botigueta de no-res en un “empori” del comerç. Veureu que hi ven roba extrangera o fa forats per a arracades a les orelles, coses molt modernes en una Xina que acabava de sortir del malson de la Revolució Cultural.

Our House, intriga magistral

Our House, Louise Candlish

Avui us vull parlar de Our House, de Louise Candlish. És un llibre del qual havia sentit a parlar, i tenia una certa curiositat. El vaig comprar per un parell d’euros a la botiga del Kindle i… allà es va quedar. Amb el Kindle, intento no comprar res que no m’hagi de llegir immediatament perquè si no ho perdo de vista i es queda allà amagat…

Total, que després d’un temps de tenir-lo amagat, l’he recuperat. I ho hauria hagut de fer abans! Quan vaig llegir-me el resum de presentació que en fa l’editorial, no sé per què, em vaig pensar que era una mena de Los otros (la peli de l’Amenábar, la recordeu?). Però es veu que no, que no era pas això…

Our House, in the middle of our street…

Efectivament, tal com diu el resum, la cosa comença amb la Fiona caminant pel seu carrer i veient que hi ha algú fent un trasllat… i entrant tot de mobles a casa seva. A partir d’aquí, comença una escena plena d’histèria i converses tipus “diálogo de besugo” que em van posar una mica nerviosa. Els personatges del llibre són persones molt reals i no tenen l’ocurrència de la gent que surt a les sèries americanes, que sempre saben què han de dir (mireu-vos The Good Wife* i sabreu què vull dir). A poc a poc, la cosa es va aclarint: el marit de la Fiona, en Bram, s’ha venut la casa sense dir-li res a ella. Encara pitjor: els nous propietaris diuen que el dia de la signatura la Fiona també hi era!

Doncs ja tenim l’embolic servit, i volem saber què punyetes ha passat. La història és com un cabdell de llana que hagi passat per mans d’un gat i l’autora, a poc a poc, el va desembolicant i ens deixa anar entrant en el tema. I com ho fa?

Com un tel de ceba…

El que fa Candlish és alternar els narradors i els temps, oferint-nos quatre punts de vista. Per una banda, tenim un narrador omniscient que ens explica els fets a partir del divendres 13 de gener de 2017, que és quan la Fiona es troba la gent que s’està instal·lant a casa seva. Veureu que l’autora ens explica què està passant a Londres, on viu la Fiona, i què passa a França, on està el Bram. Per l’altra banda, tenim la veu de la Fiona i la del Bram que ens expliquen el que ha passat des del moment en què van comprar la casa. Veureu que van avançant en paral·lel, la Fiona mitjançant un podcast i en Bram mitjançant un arxiu Word on ha escrit tot el que ha passat.

Amb aquesta contraposició de veus i temps, Candlish aconsegueix mantenir un bon ritme i anar revelant elements com si anés treient capes d’una ceba. Em va mantenir enganxada fins al final i, tot i que algunes coses eren previsibles, la majoria em van agafar per sorpresa. Us el recomano molt!

Photo by Alturas Homes on Pexels.com

* Eps! No em malinterpreteu. M’encanta, la sèrie, però és que sempre tenen la resposta perfecta (i la roba perfecta).

Si voleu llegir altres llibres plens d'incògnites, mireu-vos La desaparició de Stephanie Mailer, de Joel Dicker, o The Wonder, d'Emma Donoghue. 

Gritos en la llovizna – Yu Hua

Yu Hua. Gritos en la llovizna
Traducció: Anne-Hélène Suárez Girard.
Seix Barral, 2016.
320 pàgines.

gritos en la llovizna

Aquest llibre ja me l’havia llegit fa molts anys en anglès. Si recupereu l’entrada anterior dedicada a Gritos en la llovizna, veureu que em va quedar molt escueta i que no em va semblar cap gran què. Potser és que la vaig fer a cuita-corrents, o potser no vaig connectar amb la traducció. Ara, però, rellegit amb la traducció d’Anne-Hélène Suárez, voldria tornar-ne a parlar.

Diuen que el germà mitjà sol endur-se tots els pals. En el cas d’en Sun Guanglin això és especialment veritat. Aquest nen de sis anys viu en un poblet a mitjans de la dècada de 1960. L’ambient és totalment rural i la majoria de famílies malviuen conreant una terra que potser no dona massa rendiment. En aquesta situació, la seva família decideix vendre’s un fill a una família de ciutat per poder tirar endavant. I a qui li toca? A en Sun Guanglin, el mitjà.

Així, doncs, en Sun marxa a viure a ciutat amb els seus nous pares, però la desgràcia el persegueix i el pare adoptiu mor. En aquest punt, el retornen a la seva família biològica, però no és gaire ben rebut.

La seva família no li fa gaire cas i només li cobreix les necessitats més bàsiques. Pràcticament l’exclouen de la seva vida familiar, i si hi ha problemes sempre li toca rebre a ell, encara que no en tingui la culpa. I serà així durant tot el llibre, en què un Sun Guanglin adult va rememorant anècdotes i fets de la seva infantesa, no sempre en ordre cronològic.

Valoració de Gritos en la llovizna

He llegit en alguns blogs que el llibre té un to tragicòmic, però a mi el que més m’ha arribat és la tristesa, la pena, per aquest nen que ningú no vol i que no troba protecció en la seva família. A part d’això, Gritos en la llovizna ens transporta a la situació que es vivia a la Xina rural de l’època de Mao, extremadament dura. Veurem com els camperols s’esforcen al màxim per tirar endavant, com es barallen entre ells i tenen petites trifulques o el valor que donen a les coses. No, no li veig la part còmica, la veritat.

Com a conclusió, podria dir que aquesta segona lectura del llibre m’ha fet aprofundir en la història que ens explica i apreciar-lo millor. Continuo pensant que ¡Vivir! o Brothers són les millors obres de Yu Hua, però pujaria la valoració que en tinc. No sé fins a quin punt la traducció hi té a veure.

Crec que el tema ja ha sortit alguna vegada, però ho tornaré a dir: hi ha alguns llibres que havia llegit traduïts a altres llengües i que no havia apreciat gaire; ara, en tornar-los a llegir traduïts al castellà, els he apreciat molt més. No sé si té a veure amb la proximitat de la llengua en què els llegeixo o si té més a veure amb l’estil del traductor. Atenció: no dic que alguns traductors ho hagin fet malament, sinó que parlo de maneres d’enfocar les traduccions. M’agradaria saber si vosaltres també us hi heu trobat.