Happy Dreams

Amb aquesta entrada comencem la secció fixa dedicada a la literatura xinesa. Tindreu una ressenya sobre un autor o un llibre xinès el primer dimarts de cada mes. No hi falteu!

Jia Pingwa. Happy Dreams.
Trad.: Nicky Harman.
Ed. Amazon Crossing.
Versió Kindle, equivalent a 492 pàgines.

Happy DreamsHi havia expectatives, però m’he quedat a mig camí. Happy Dreams és un llibre que té un gran interès documental, ja que ens explica la vida d’uns homes que es dediquen a recollir ferralla a Xi’an, però li falta trama. Fa un cert temps, a Twitter, parlàvem precisament d’això amb @mireiavu i @decaminoapekin. Hi ha una gran quantitat de llibres xinesos traduïts a llengües occidentals que sembla que s’hagin triat sobre la base del seu poder documental.

Happy Dreams no és un mal llibre, però li falta riquesa argumental, connexió amb els personatges. Crec que ha quedat àmpliament demostrat que es pot fer sàtira, o crítica o documentalisme sobre les circumstàncies de la Xina escrivint històries completes. Només cal que llegiu llibres com ara Crónica de una explosión, de Yan Lianke, o Brothers, de Yu Hua.

Què ens explica Happy Dreams?

Happy Dreams és la història de dos homes d’un mateix poble que se’n van a viure a Xi’an, una gran ciutat. No tenen feina, i fan el mateix que tants altres immigrants: busquen algú del seu poble que hi hagi migrat abans i a qui les coses li vagin bé. En Gem Han, en aquest cas. I aquest els proposa que recullin ferralla per vendre-la als drapaires o a una mena de “punts verds” que fan negoci amb la compravenda de materials de rebuig.

A partir d’aquí, veurem com s’ho fan per trobar una habitació de lloguer, i en quin estat està aquesta habitació. També coneixerem companys de fatigues, i veurem les lluites de poder que hi ha per controlar el negoci de la ferralla. I el llibre acaba com comença: amb un mort. No, no és cap spoiler: el mort ja apareix a la primera pàgina.

I, al final, l’epíleg

Què té, doncs, aquest llibre, que el pugui fer una mica especial? Què és el que més m’ha agradat? Doncs ara pot ser que us sorprengueu. M’he llegit la història amb un cert interès, però també amb ganes d’acabar-la per passar a una altra cosa. I quan he arribat al final, tot i que em feia molta mandra, m’he llegit l’epíleg que havia preparat l’autor.

No m’agraden els epílegs, i encara menys els pròlegs. Sempre els enceto amb la sensació que estic perdent el temps. Sempre em sembla que no caldria llegir-se’l per entendre o situar-se en el context de la novel·la. O que l’explicació és excesivament llarga i detallada. Segur que us heu trobat moltes vegades davant d’introduccions inacabables. Aquest cop, per sort, quan estava a punt de deixar-ho córrer, vaig començar l’epíleg escrit pel mateix Jia Pingwa.

Puc dir, sense cap mena de dubte, que per a mi el millor del llibre ha estat, precisament, l’epíleg. Així, doncs, una història que m’havia passat pel davant sense pena ni glòria ha adquirit tons i matisos inesperats després de llegir les paraules de Jia Pingwa. En aquest missatge de l’autor veureu la feina de recerca a fons que va fer abans d’asseure’s a escriure. I també hi trobareu moltes de les coses que passen durant el llibre.

Sí, és una història que es nodreix de moltes anècdotes i fets reals. Així, llegir l’epíleg m’ha servit per posar en context tot el que havia llegit i, ara sí, donar-li el valor que realment té. En resum: no és una novel·la espectacular, però és un molt bon documental.

L’hereu, una història trepidant de Jo Nesbø

hereu_jo-nesboJo Nesbø. L’hereu.
Traductora: Meritxell Salvany.
Ed. Proa
648 pàgines.

Jo tenia l’opinió que les històries de Jo Nesbø en què no sortia en Harry Hole no eren bones per a res. De fet, ho vaig dir en aquest mateix blog. Com ja sabeu, soc una gran fan del detectiu menys ortodox d’Escandinàvia. Però totes les teories tenen una excepció, i ja l’he trobada a L’hereu.

L’hereu, el protagonista està “a l’altra banda”. Estem parlant d’en Sonny Lofthus, un convicte poc comú que es converteix en un heroi molt atípic. Fill d’un policia corrupte, fa 12 anys que és a presó i viu una vida tranquil·la entre drogues. Un dia, però, algú li diu que son pare no era corrupte. Així, a en Sonny se li desperta una set de revenja espectacular i comet una sèrie d’assassinats. A partir d’aquí, fa tots els possibles per passar comptes amb tota mena de delinqüents i capos mafiosos que, evidentment, el volen eliminar.

Al mateix temps, un antic company del pare d’en Sonny que encara exerceix de policia intentarà posar ordre als assassinats que en Sonny comet. Tot això ens endinsa en una trama de corrupció i delinqüència que gira, sobretot, entorn d’El Bessó. Qui és, aquest? Doncs és el cap d’una banda organitzada, un tio extremadament violent i cruel, i l’objectiu final d’en Sonny.

Hi ha vida més enllà d’en Harry Hole

Tot plegat, es tracta d’una novel·la interessant, amb un plantejament diferent de l’habitual de Nesbø. En Harry Hole, protagonista de la majoria dels seus llibres, és algú que busca la justícia. En canvi, a L’hereu, Nesbø utilitza en Sonny, algú que vol redimir son pare des de la “banda fosca”, cometent assassinats. A diferència de Du sang sur la glace, una altra història sense en Harry, en aquesta ocasió el ritme és trepidant i es llegeix superràpid: el primer dia, 260 pàgines, i el llibre sencer en només 5 dies. Una bogeria.

Crec que part de la “culpa” és de la traducció, que facilita molt la lectura. Aviam, és evident que Nesbø no és un autor que convidi a la introspecció i a la lectura calmada, però crec que la traducció de Meritxell Salvany és molt bona i és el que fa que t’enganxis a la història. Us recordo que considero que el traductor és una part importantíssima del procés de lectura. Perquè és el seu text, i no el de l’autor, el que acabem llegint.

En resum, si esteu esperant la propera història d’en Harry Hole, L’hereu és una bona manera de fer temps, i a un bon ritme. I la pregunta és… quan arribarà la propera història d’en Harry?

La vida a qualsevol preu – Kristina Sandberg

La vida a qualsevol preu

Avui parlem de La vida a qualsevol preu. La Maj és una mestressa de casa. Només viu per la família, els àpats i la neteja. Té una xarxa social més antiga que qualsevol de les que fem servir avui dia i, segurament, més útil. I, segons com ens ho mirem, és un corcó.

Soc la Maj, jo?

Ho ets tu, que llegeixes aquestes línies? No t’has sentit, de vegades, amb el cap a punt d’explotar mentre intentes quadrar la “logística familiar”?

La vida a qualsevol preu té la virtud de despertar sentiments ambivalents. Per una banda, com a mare i organitzadora de la logística de casa, no he pogut evitar veure’m una mica reflectida en els pensaments de la Maj, una dona que comença el llibre amb quaranta anys i escaig. Es passa el dia pensant què farà per dinar, per sopar, per esmorzar. Qui vindrà a dinar, a sopar, a esmorzar. Fins aquí, podríem ser qualsevol de nosaltres que tenim infants a casa.

Per altra banda, però, la Maj també aconsegueix crear-me una mena de repulsa. Sí, la seva necessitat d’estar sempre impecable i tenir-ho tot sempre ben net em posa nerviosa. No tinc temps, jo, per treure la pols constantment i polir els mobles. Me la imagino vestida amb roba d’estar per casa però elegant, amorrant el tub de l’aspirador fins a l’últim racó de casa. I quan no neteja, està pensant en els nens, en per què no fan això o allò altre, sempre a punt per ficar el nas on no la demanen. Per donar la tabarra. O potser està pensant quina de les seves amigues convidarà a dinar o a berenar. Parlem de dones que segurament estan igual d’avorrides i incomunicades que ella.

La vida a qualsevol preu parla d’invisibilitat

Perquè, en el fons, és això: incomunicació, invisibilitat, inutilitat. La Maj és una de tantes dones que han viscut com a mestresses de casa. Dones l’opinió de les quals no compta. Dones que no tenen un sou. Dones que han d’esperar que el seu home els doni el que consideri adequat per cobrir les despeses de casa. Dones a qui els fills han ignorat, de qui han donat per suposat que havien de fer totes les tasques de casa sense cap ajuda. Dones que no han aconseguit establir un vincle emocional amb aquesta generació que han parit. Dones que es veuen recompensades quan, finalment, tenen nets.

I és que encara que aquest llibre ens porti a Suècia a les dècades de 1950 i 1960 i que tot sembli molt llunyà, tot això ha passat a casa nostra un parell de dècades més tard. Perquè ja sabem que els suecs sempre van endavant amb això. Estem parlant de dones que han sigut les nostres mares, tietes o àvies, i que no han tingut el reconeixement social (ni, de vegades, familiar) que haurien de tenir. Perquè, com diu cap al final del llibre, la societat no les considera productives. Perquè no tenen un sou, ni cotitzacions a la Seguretat Social. I per això, quan envelleixen, els queda una pensió de merda. I això després d’haver pencat igual o més que els seus homes, els que sí que portaven un sou a casa, els que sí que cotitzaven a la Seguretat Social.

I la història continua

De tota manera, tampoc podem perdre de vista una cosa. I és que mentre la Maj i les seves amigues vivien per casa seva i, en general, no havien de fer cap feina fora de casa, nosaltres, les dones d’avui dia, treballem dins, fora i més enllà de casa. Algunes, com jo, tenim la sort de comptar amb un suport familiar important i facilitats notables per conciliar vida familiar i feina. No obstant això, està clar que queda molt per avançar.

Mentrestant, us recomano que us llegiu aquest llibre. És la tercera part d’una trilogia de Kristina Sandberg que s’ha venut moltíssim a Suècia, el seu país natal. El vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català aconsellada per l’editora de Les Hores, i va ser una compra molt encertada. Ara bé, potser discreparia una mica de determinats criteris aplicats, com ara l’ús de moltíssims guions llargs en situacions que en català potser primaria una coma. Però ja veieu que si m’entretinc a parlar d’això vol dir que poca cosa hi ha per queixar-se.

No vull tancar l’entrada sense comentar que és la primera obra que llegeixo d’aquesta editorial, Les Hores, que vaig descobrir poc abans de l’estiu. Si no m’equivoco, La vida a tot preu és el primer llibre que van publicar fa poc més d’un any. He de dir que m’agrada molt el disseny que donen a la seva col·lecció. Les portades són discretes i cadascuna té un to diferent, i una maquetació interior molt agradable a la vista. Els desitjo molta sort i llarga vida!

** Si us interessa llegir més sobre dones i els problemes que les afecten, proveu Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.**

The train that stopped

The train that stopped
Wang Zhezhu. The train that stopped.

Traductor: Ran Wei.
Ed. China Bookworm Press.
Versió Kindle, equivalent a 199 pàgines.

Avui és el Dia de les Escriptores, i aquesta tarda participarem en una xerrada sobre escriptores xineses que es farà a l’Institut Confuci. Entre altres autores, parlarem d’Amy Tan i de Yiyun Li. Aquesta última és una de les meves favorites, i podeu veure ressenyes sobre la majoria dels seus llibres en aquest blog. Per a mi, els millors són Los buenos deseosNoi d’or, noia maragda.

Mentrestant, per escalfar motors, parlem de The Train That Stopped, un llibre que va guanyar el China Bookworm Press Award l’any 2015. Crec que va ser un premi d’una sola vegada, ja que no he tornat a veure res sobre això a Internet. De tota manera, com que no soc infalible, us agrairé molt que deixeu comentaris si en teniu notícies. L’autora és Wang Zhezhu, una escriptora de Guangzhou, amb qui podeu llegir una entrevista al Time Out Shanghai.

Tot comença en una estació, quan unes dones de la neteja troben un plec de bitllets de tren antics. Els bitllets són nominals, o sigui que de seguida veuen que són d’un viatge en tren que no va acabar bé. A partir d’aquí, tirem enrere en el temps i pugem al tren amb els protagonistes. D’aquesta manera, Wang Zhezhu ens explica, poc a poc, la història de cadascun d’ells. No és un argument supernovedós, és veritat, però hem de tenir en compte que l’autora ha triat força bé els protagonistes. Ells seran els focus d’atenció de la història. Ells representen diversos perfils que ens permeten fer una ullada a la societat xinesa actual. Comentem-ne alguns.

Els personatges de The Train That Stopped

Per una banda, tenim la Chen Lina i la Lin Mingying. Són dues dones normals i corrents, però… comparteixen home! Amb elles veurem una situació que avui es dona molt a la Xina. Hi ha famílies partides perquè algun membre se’n va a treballar a la ciutat mentre la resta es queden al poble d’origen. En aquest cas, el marit de la Lin se’n va a ciutat i ella es queda a viure amb els sogres. Amb el temps, la situació d’ell millora i li diu que vagi a ciutat amb ell, però ella no ho arriba a fer. A partir d’aquí, entra en escena Chen Lina, que es converteix en amant del marit. Però… què hi fan, juntes, al tren?

També tenim la Chen Jiajia i en Huang Kai, una parelleta que tenen plans per casar-se. Estan totalment enganxat a les xarxes socials i documenten tot el que els hi passa. Un retrat, doncs, de tant de nosaltres que volem compartir amb amics, coneguts i saludats tot el que ens passa. Potser són els personatges amb qui he connectat menys, ja que quan no estan a les xarxes filosofen. Massa. I massa cursis. A veure què us sembla a vosaltres.

I també hi ha temes clàssics…

El tema de l’adulteri es repeteix. En Wang Jintao és un home que ha fet fortuna i s’ha enriquit amb negocis i xanxullos vàrius. Tot i estar casat, la vida conjugal és pràcticament nul·la perquè la dona s’ha adonat d’una sèrie d’accions que no li agraden. I ell què fa? Doncs s’agafa una noieta molt jove que em sembla que només li busca els diners. En les trucades de telèfon que es fan, ella li demana continuament regals i diners, i fins i tot un pis. Típica imatge del quarenton que es pensa que encara és atractiu. En realitat, però, només és volgut pels diners que té.

Hi ha una dona gran, i també un home gran, que viatgen cadascun per la seva banda. Tots dos han patit dificultats i ara que són grans volen resoldre aspectes no acabats de la seva vida. I encara hi ha uns quants personatges més que us deixaré que descobriu. La gràcia del llibre consisteix a aprofitar una parada del tren al no-res, sobre un pont, per anar buscant el passat de tota aquesta gent.

He de dir que la traducció es llegeix àgil i ràpida, i que la història, tot i no ser un gran què, enganxa. Esperarem a veure més coses d’aquesta autora.

Wolf Hall, una història de Hillary Mantel sobre Enric VIII

Wolf Hall, Hillary MantelAvui parlem d’un tros de llibre. Sí, físicament també. Per això me’l vaig llegir al Kindle. Tot té el seu moment, oi? El nom del llibre és Wolf Hall, i l’autora és Hillary Mantel. Li havia llegit L’assassinat de Margaret Thatcher, un recull de relats, o sigui que no sabia ben bé què esperar-me d’una novel·la històrica d’aquesta autora.

De fet, és millor no tenir expectatives. Si no, després sempre em sembla que les coses no estan al nivell esperat. D’aquest llibre sabia que havia guanyat el Man Booker Prize, que ja és prou garantia. I Hillary Mantel ha guanyat aquest premi dues vegades: la primera amb Wolf Hall i la segona amb Bring up the Bodies, que és una seqüela de Wolf Hall. O sigui que m’hi vaig tirar de cap.

Wolf Hall, una història al voltant d’Enric VIII

Tots sabem que Enric VIII va tenir unes quantes dones. Entre divorcis, execucions i morts naturals, aquest “crack” va tenir 6 esposes. En aquest llibre veurem com el rei es cansa de la seva primera dona, Caterina d’Aragó, i s’encapricia d’Anna Bolena. Aquest és el fil argumental que segueix el llibre, tot i que Mantel aprofita per explicar-nos moltes altres coses. Per començar, en aquest llibre hi trobarem Tomas More, personatge que ens ha aparegut als llibres d’història (Tomás Moro potser us sonarà més). Així mateix, veurem l’antipatia que es tenen amb Thomas Cromwell, que és el narrador i protagonista principal del llibre. També hi trobarem Thomas Wolsey, cardenal i conseller del rei que va fundar Christ Church, un dels colleges més grans d’Oxford.

A més d’aquests personatges, n’hi ha molts d’altres que us poden sonar més o menys vagament, com ara la família Seymour (que va aportar la tercera esposa d’Enric VIII), o el papa Climent VIII, que estava en contra del divorci entre Enric i Caterina d’Aragó. Però a més d’això a Wolf Hall hi trobareu una gran quantitat de personatges, tant familiars com amics o empleats de Thomas Cromwell, que enriqueixen molt la història. Gràcies a ells podreu veure com vivia la gent en aquella època (volts de 1530). I també veureu com eren les cases, les feines, les relacions entre noblesa i plebs…

Què ens ha semblat el llibre?

Tot plegat fa que aquest sigui un llibre absolutament recomanable. Si us fa mandra llegir-lo, també podeu buscar la sèrie que en va fer la BBC, amb el mateix nom. I ja sabeu que la BBC no sol fallar.

Mentrestant, estigueu pendents del Man Booker Prize, que s’anunciarà el dia 16 d’octubre. I si voleu llegir algun altre guanyador d’aquest premi, feu una ullada al meu comentari sobre A History of Seven Killings, de Marlon James, o The Luminaries, d’Eleanor Catton.