Jo Nesbø clava el “Ganivet”

el ganivet

Uf. Uf. Buf. Ostres. Ai. Collons. Marededeusenyor. Quin fart de patir. Quin estrés. Quina mala bava que gasta Jo Nesbø a Ganivet, l’última història d’en Harry Hole. Que animal que arriba a ser, de veritat.

Ara ve quan us he de dir que el llibre és molt bo i us n’he de donar prou informació perquè pugueu decidir si us el voleu llegir o no. I avui em costarà, perquè en aquesta ocasió Nesbø ha aconseguit sorprendre’m des de les primeres pàgines i no us vull aixafar la guitarra. No dubta a disparar (metafòricament) a tort i a dret, i m’ha fet bellugar el terra sota els peus.

El que sí que puc dir és que aquesta història està ben enllaçada amb l’anterior, La set,* ja que hi ha alguna mena de lligam amb dos dels personatges que hi sortien: en Valentin Gjertsen i el Promès. De fet, la història de Ganivet arrenca quan aquest segon surt de presó després de 20 anys d’estar tancat. I qui l’hi havia tancat, allà? En Harry, és clar.

Burxar amb el ganivet

Aquest podria ser el resum del llibre. Com ja he dit en altres ocasions, les històries d’en Harry Hole segueixen un patró aproximat, amb estructura com de muntanya russa, en què la història puja puja puja fins a la pàgina 100, on se sol fer un descobriment que inculpa algú, i aleshores baixa baixa baixa i puja puja puja fins a la 400, i així anar fent fins que, finalment, es digna a donar-los el nom de l’autèntic culpable.

En aquest llibre, en canvi, Nesbø ens bombardeja a nosaltes, els lectors, i a en Harry, el protagonista, amb tot el que té a l’abast de la mà per desorientar-nos. Com en aquelles pel·lícules on dos personatges es discuteixen a la cuina i un li tirar a l’altre tots els plats i les tasses, un a un. No us dic mentida. Ha aconseguit que arribés a sospitar de 4 o 5 persones diferents i que, quan finalment m’ha deixat veure qui era l’assassí, me l’ha fotut ben fotuda. No l’he vist a venir.

L’única cosa que, potser, em sobraria, són les constants referències a cançons i grups musicals que, a més, no sempre coneixo. Els trobo excessius. I, potser, també, aquesta mena de product placement que trobem quan, per exemple, en lloc de posar-se unes ulleres de sol hi ha gent que es posa unes ulleres de sol Oakley.

Finalment, voldria dir que, com ja és habitual, la traducció de la Meritxell Salvany flueix perfectament i facilita enormement la lectura d’una història plena de sotragades que acaba amb un dilema. Que llarga se’ns farà l’espera fins a la propera història!

I did not kill my husband

I did not kill my husband

Liu Zhenyun. I did not kill my husband.
Títol original: 我不是潘金莲.
Traductors: Howard Goldblatt i Sylvia Li-chun Lin.
Nom Editorial.
216 pàgines.

Avui us vull parlar del llibre I did not kill my husband, de Liu Zhenyun. És un llibre que, en general, veig que té força acceptació. Per a mi, en canvi, és un llibre que, en pro de la denúncia de la corrupció administrativa, deixa de banda aspectes més pròpiament literaris. M’explico.

De què va, tot plegat?

La Liu Xuelian està casada amb en Qin Yuhe i tenen un fill. I, aleshores, oh sorpresa, es queda embarassada per segona vegada. Però, és clar, un matrimoni només pot tenir un fill. Què faran, ara? Molt fàcil: divorciar-se. Així, cada adult es quedarà un dels fills i, després d’un temps prudent, es podran tornar a casar i aportar-los a la “nova” família. Fins aquí, tot bé, però… què passa quan en Qin Yuhe coneix una altra dona mentre està divorciat i s’hi casa?

Pam. Aquí comencen els problemes. La Liu Xuelian és tossuda com una mula i ara vol anul·lar el divorci dient que és fraudulent per tornar-se a casar amb en Qin i aleshores divorciar-se’n. Com us podeu imaginar, les coses no li surten bé perquè la sentència li és contrària. I, és clar, a partir d’aquí comença a intentar convèncer jutges, presidents de tribunal i altres càrrecs judicials i administratius.

Of, course, I did not kill my husband!

Al principi, mira, està bé. Una dona “rebel” que s’enfronta al sistema per fer justícia (justícia tal com l’entén ella, és clar). Ara bé, quan ja portem dos capítols que tenen una estructura similar, la cosa ja cansa. En general, la cosa va així: l’autor ens diu qui és l’objecte de la fúria de la Liu Xuelian, ens explica com s’han conegut i passa a enumerar els passos que segueix ella per aconseguir que el seu cas torni al jutjat i canviï la sentència. I així una, dues, tres o quatre vegades. Massa repetitiu.

No us puc dir què passa al final perquè us ho espatllaria, però sí que us diré que fins i tot en això és una història d’allò més vista. Ella contra el món. L’única cosa que se salva és la història mig independent que hi ha al final, una mena d’epíleg que m’ha mig reconciliat amb el llibre.

En resum: si teniu molts llibres per llegir, no cal que li doneu prioritat a aquest. El que explica és “cansino” i com ho explica tampoc és res de l’altre món. Ja sé que l’objectiu és criticar la corrupció, però es podia guarnir una mica més.

En certa manera, em recorda Leave me alone o Dancing through red dust, de Murong, en què l’enfocament documental passa per davant de l’interès per a la ficció.

Andrea Vitali i Ernesto Maccadò

Nome d'arte Doris Brilli

Llegeixo més que no pas escric, i de vegades hi ha llibres que se’m queden “enganxats” i no trobo el moment de comentar-vos en aquest blog. Aquest és el cas dels llibres d’Andrea Vitali que he llegit, tres dels quals aquest any:

Tots quatre són històries molt bones, amb casos curiosos, i he pensat que, enlloc d’explicar-vos de què va cadascun, us podria parlar més àmpliament sobre els casos del personatge principal de tots aquests llibres, l’Ernesto Maccadò, cap dels carabiners de Bellano. Som-hi?

Andrea Vitali: les històries de Maccadò caben en el gènere giallo?

Au, avui em mullo i parlo de “conceptes”. Si hi ha algun expert a la sala, que posi comentaris al final del post i així n’aprenem tots.

Andrea Vitali, Zia Antonia sapeva di menta

En teoria, el giallo és el que nosaltres anomenem gènere policíac, així, en sentit ampli. En aquest sentit, podem dir que les noveles d’Andrea Vitali en què apareix Maccadò sí que són gialli perquè sol haver-hi un cas per resoldre i el protagonista és un carabiniere i el seu equip. Però està clar que les novel·les que he llegit de Nesbø, per exemple, i les de Vitali, són com la nit i el dia.

Exacte: nit i dia. Nesbø, en general, ens porta històries complicades amb moltes giragonses, en un país que, durant molts mesos, és fosc. Són casos amb poca llum, droga, violència… i en Harry Hole, el seu protagonista, és un home torturat, amb addiccions, difícil de tractar. No és una crítica: els habituals ja sabeu que adoro en Harry i que és el meu preferit. Els tinc tots, inclòs l’últim, que una bona amiga m’ha regalat i que aviat veureu passar per aquí. Però he d’admetre que, en general, les històries de Nesbø són fosques i enredades. I ell no és l’únic. Les històries que he llegit de Ragnar Jónasson (islandès), Hjort & Rosenfeldt (suecs) i Erik Axl Sund (pseudònim de dos autors suecs) són totes per l’estil. No et pots aixecar de la cadira, però et persegueix una angoixa important. És el que en podríem dir noir nòrdic.

I més enllà del noir nòrdic?

Però hi ha vida més enllà d’aquests thrillers. Si feu una ullada a l’entrada de la Wikipedia italiana dedicada a aquest gènere, veureu que hi ha la tira de subgèneres. I un d’aquests, el noir mediterrani, quadra perfectament amb el que a mi m’han semblat les històries de Vitali i de Camilleri (en parlarem més endavant, d’en Montalbano!). Aquí teniu un tros de la definició d’aquest concepte:

“In questo genere, tipicamente ambientato nell’area del sud Europa, il messaggio sociale si accompagna al gusto dell’intrigo poliziesco che qui non è fine a se stesso, ma veicolo per trasmettere un messaggio più profondo.” 

“Giallo”, Wikipedia italiana

Noir mediterrani: llum i històries corals

A cantare fu il cane

Les històries del maresciallo Maccadò són lluminoses, corals, més centrades en les històries quotidianes de la gent de Bellano que no pas en el cas que estan investigant els carabinieri. Sí, el cas existeix, però trobo que és més una excusa que no pas el tema principal dels llibres. Així, l’autor ens porta tot de detalls sobre la vida personal dels protagonistes. Coneixerem la dona del Maccadò i sabrem que està trista perquè a Bellano no fa el temps ni el sol de Calàbria, sabrem quants fills té un dels carabinieri i quina és la rutina del nebot de la tia Antònia, que no està morta (spoiler?).

Si m’ho permeteu, llegir les novel·les d’Andrea Vitali és com veure una pel·lícula italiana en blanc i negre. Hi ha molts personatges que entren i surten, que s’enfaden, que s’estimen… en definitiva, que viuen. La llum mediterrània, l’alegria de viure, el plaer pel menjar… tot de coses que també trobem amb el fantàstic Salvo Montalbano de Camilleri, que he començat a llegir i ja m’ha enganxat.

En resum, us recomano molt llegir les històries d’Andrea Vitali. Us portaran al nord d’Itàlia dels anys 1920 i us oferiran casos i investigació policíaca que serveixen, només, d’excusa per presentar la societat italiana d’aquella època.

L’últim amor de Baba Dúnia

L'últim amor de Baba Dúnia

Avui us vull parlar de L’últim amor de Baba Dúnia, d’Alina Bronsky. Aquest llibre, breu (només 136 pàgines) i emotiu, us portarà a prop de Txernòbil, on va tenir lloc el famós accident nuclear l’any 1986.

No espereu, però, descobrir les causes del desastre. Per a això hi ha la magnífica sèrie d’HBO, que en només 5 capítols us explicarà el què i el com d’aquest accident nuclear que a Rússia es va voler “tapar” i que van descobrir des de Suècia.

Què hi trobareu, a L’últim amor de Baba Dúnia?

Doncs hi trobareu la mena d’històries “petites” que m’agraden tant, quotidianes, com les de El camí dels esbarzers, encara que passin a l’altra punta de món. En el petit llibre que ens ocupa hi trobareu una dona gran, la Baba Dúnia, que torna al seu poble després del desastre de Txernòbil. A ella li és igual, la radiació. I, com ella, altres persones decideixen establir-se en aquest poblet i formar una petita comunitat que se les ha d’enginyar de mil maneres diferents per poder abastir-se del més bàsic: ningú vol portar-los productes fins al poble.

A partir d’aquí, veurem com és la situació familiar de la Dúnia i com interactua amb els seus veïns. També, mitjançant aquesta interacció, l’autora ens anirà presentant la resta de personatges i la seva realitat. Gent malalta, gent sana, gent que sembla que té recursos, gent que sembla que no en té… Fins i tot coneixereu un pollastre!

És interessant de veure que, com que tot s’explica des de la perspectiva de la Dúnia (una dona gran, d’una altra generació), hi ha explicacions que poden resultar curioses, com ara quan explica què és una revista tipus Hola!. I, com que estan en una zona on el correu no arriba i no hi ha botigues, tot queda curiosament fora del temps. Les cartes les van a recollir de tant en tant en un apartat de correus que tenen fora de la zona d’exclusió, els diaris que tenen queden antiquats i no en poden comprar de nous amb facilitat…

Un llibre amb ecos

A mi, salvant les distàncies, m’ha recordat un llibre que vaig ressenyar fa molt poc: Días, meses, años, de Yan Lianke. Per una banda, tots dos són llibres curts, de cent pàgines i poc, però són molt emotius. Per una altra banda, els protagonistes de les dues històries són gent gran (un home a la Xina / una dona a la frontera d’Ucraïna) que es neguen a deixar el seu poble, tot i que per motius diferents.

Cal dir que l’editorial Les Hores l’ha tornada a encertar amb aquesta tria, i que la traducció de Ramon Farrés s’intueix cuidada. Posats a buscar-li tres peus al gat, diria que m’hauria agradat tenir alguna explicació clara de què és una Baba. Intuïm que és una àvia, però estaria bé especificar-ho. Com podeu veure, l’única queixa és una fotesa, i val molt la pena que us llegiu aquest llibre, que és un clar 5 estrelles. Si voleu fer-ne un tastet, feu clic aquí.

Dia de la Traducció 2019: Irene Tor Carroggio

Com ja avançàvem a l’entrevista del Dia del Traductor que vam fer al Jordi Mas, l’entrevistada de Caràcter xinès, la nostra secció dedicada a la literatura xinesa, és la Irene Tor Carroggio. La Irene va fer el Grau en Traducció i Interpretació amb l’anglès i el xinès com a llengües de treball. Actualment està preparant la seva tesi per al Doctorat de Traducció i Estudis Interculturals de la Universitat Autònoma de Barcelona, i fa investigació tant a casa nostra com a la Xina. Així mateix, té un Màster en Negocis Internacionals per la Universitat d’Economia i Finances de Shanghai i ha fet diversos cursos formatius relacionats amb la sinologia a la Xina i a Taiwan. 

Avui parlarem amb ella sobre la seva formació acadèmica i l’experiència professional que hi està vinculada i, de pas, aprofitarem per acostar-nos una mica més a la literatura xinesa que tant ens agrada.


Irene Tor

Començarem amb la pregunta més evident, Irene. Quan et vas matricular al Grau de Traducció i Interpretació vas haver de triar un segon idioma estranger, que en el teu cas va ser el xinès. Per què vas triar aquesta llengua? L’interès ja venia d’abans?

A diferència de molta gent que després s’ha dedicat al xinès, a mi de petita mai no em va cridar l’atenció ni la Xina ni el xinès. De fet, pensava que estudiaria medicina i em vaig passar tot el batxillerat batallant per poder entrar al Clínic. El meu canvi de rumb es va produir en descobrir (una mica massa tard, la veritat) que la sang em fa una por incontrolable. És una història molt llarga…

Em vaig haver de plantejar un pla B i en cap moment em va passar pel cap fer cap altra carrera de ciències. Havia començat a estudiar xinès a l’Escola Oficial d’Idiomes als 17 anys perquè una amiga m’hi va convéncer i m’agradava tant que tenia coll avall que, si no era medicina, faria alguna cosa relacionada amb el xinès. Però repeteixo que aquesta “passió” la vaig descobrir quan ja gairebé tenia mig peu a la universitat! Podria haver fet Estudis de l’Àsia Oriental, per exemple, però, tot i haver estudiat ciències, sempre he tingut una vessant humanística prou forta (sempre m’ha agradat molt llegir i escriure, m’havia presentat a concursos literaris, havia fet el treball de recerca de batxillerat sobre literatura, etc.) i la decisió la vaig prendre ràpidament. 

Com ja hem comentat en entrevistes anteriors a la Sara Rovira i la Mireia Vargas, el perfil del sinòleg sol ser una mica dispers, ja que la majoria compagineu diverses activitats: docència, investigació, traducció del xinès, mediació intercultural… Tu també toques diversos aspectes que comentarem més endavant, però… t’agrada, anar variant? O preferiries dedicar-te únicament a una cosa?

Sí, faig moltes coses al mateix temps. Per posar-te un exemple, darrerament m’ha tocat fer classes, corregir una traducció d’un llibre infantil del català al xinès feta per un nadiu, començar a traduir una nova novel·la del xinès, fer de correctora de llengua per a unes doctorandes xineses, interpretar del xinès dues reunions de negocis, rematar un article acadèmic, corregir un estàndard sobre audiodescripció, treballar en una base de dades que recull tota la literatura xinesa traduïda a Espanya que estem fent des del grup de recerca TXICC, entre d’altres.

Si et sóc sincera, jo estic molt contenta de no dedicar-me a la traducció tot el dia. M’explico: m’agrada molt traduir, moltíssim, però necessito dosificar les hores que passo tancada amb mi mateixa perquè acaba sent una mica obsessiu… Parlo, sobretot, de l’experiència de traduir literatura, és clar. Sé que molts traductors es queixen que no es pot viure de la traducció literària, i menys encara en el cas del xinès. A mi em sap greu pels col·legues que ho voldrien fer (i perquè això vol dir que no en traduïm prou), però, encara que hi hagués l’opció, jo no sé si ho voldria fer pas. El meu caràcter m’obliga a fer tasques diferents i a anar canviant d’activitat. Tot i així, sóc conscient que cal anar amb compte perquè quan un toca moltes tecles pot acabar desafinant!

I entre totes aquestes facetes… en tens una de preferida? 

Tot el que faig actualment em resulta enriquidor, però he de reconèixer que la docència ha estat el meu darrer (i gran) descobriment. He descobert que m’agrada compartir amb els alumnes el que tant esforç m’ha costat aprendre. M’agrada que els estudiants confiïn en mi, veure el seu progrés, compartir amb ells les meves experiències a l’estranger perquè puguin prendre decisions més informades… M’agrada tenir-ne cura, no sé si és perquè ho associo al perfil de “metge” que mai no he arribat a desenvolupar… I, en aquest cas, m’estalvio la sang! (riu) En tot cas, no em quedo amb cap faceta perquè m’agrada abarcar-les totes.

D’acord, doncs, repassem aquests diversos camps en què et mous. Podríem començar per l’àmbit acadèmic, ja que estàs fent el doctorat de Traducció i Estudis Interculturals. En quin aspecte t’estàs especialitzant? Quina via d’investigació segueixes? Has hagut de fer investigació de camp? 

Aquesta ha estat una altra sorpresa de la vida. Jo pensava que el faria sobre (l’escriptora) Sanmao… La cosa és que vaig aconseguir una beca d’un projecte europeu per fer recerca sobre l’accessibilitat als mitjans. He de treballar per aquest projecte, ja que en trec un sou, però també em permet escriure la tesi doctoral alhora. Jo volia enllaçar la tesi amb la Xina d’alguna manera perquè em semblava que els cinc anys que ja duia a la Xina no podien acabar a la paperera.

Finalment, vam decidir amb les meves directores (Sara Rovira i Helena Casas) que investigaríem l’audiodescripció a la Xina, sobretot a Shanghai, que és on passo temporades llargues cada any. A la tesi hem estudiat la possibilitat de fer servir veus sintètiques per audiodescriure pel·lícules a la Xina, on aquest servei escara es troba a les beceroles malgrat ser el país amb més persones amb discapacitat del món. Això serviria perquè el servei arribés a més llocs i per abaratir els costos.

Tot i que l’audiodescripció s’estudia dintre de l’àmbit de la traducció audiovisual, em va costar molt “enamorar-me” de la tesi perquè era un camp molt nou per a mi, que mai no m’havia plantejat. Les coses han canviat després del meu darrer viatge a la Xina perquè he hagut d’anar casa per casa per visitar les persones cegues que han participat en el meu estudi de recepció i he pogut conèixer millor les seves necessitats i tot el que podem fer des del nostre àmbit per ells, encara que no siguem ni metges ni polítics. M’agrada pensar que el treball acadèmic que fem pot anar més enllà de les parets de les universitats…

Per altra banda, tu has estat becada per fer estudis d’economia i negocis a la Xina. Aquest aspecte, el de tasques en l’àmbit de l’empresa, l’has explotat gaire?

He estat a més d’una empresa i hi he tingut experiències molt diferents. Tot i tenir formació en negocis, gairebé sempre m’han volgut per traduir i interpretar. De vegades, que només veiessin aquesta cara m’ha frustrat una mica, però també he de ser realista i sé que no m’hi he quedat mai prou temps com per desenvolupar molt més aquesta faceta. 

Potser les tasques que més s’acosten a aquest àmbit dels negocis que comentàvem són les que has fet com a intèrpret per a diverses empreses que tenen negocis amb la Xina en sectors molt diferents: rajoles, veterinàries, alimentàries… Els àmbits d’especialització sempre són complicats, però sembla que en xinès ho hagin de ser més. Així, doncs, creus que la preparació per a una sessió d’interpretació de xinès especialitzat és més complicada que, per exemple, preparar-se per a una d’anglès?

He treballat d’intèrpret gairebé sempre en empreses on m’he quedat una temporada. Això facilita la preparació perquè els temes acaben sent molt repetitius. Per exemple, vaig treballar una temporada per a un fabricant de ceràmica i les reunions que fèiem sempre eren amb distribuïdors, als quals els presentàvem l’empresa, el catàleg, hi negociàvem condicions dels contractes, etc. Al final sempre sortien pràcticament les mateixes paraules, encara que durant els dinars podien aparèixer temes d’actualitat, per exemple.

Et pots preparar tant com vulguis, però sempre hi haurà alguna paraula que et farà patir una mica més del normal. El punt positiu de les reunions de negocis és la paciència de les persones que hi participen: els interessa que tot quedi clar i, en cas que necessitis que repeteixin alguna cosa, no hi tenen inconvenient i són comprensius. La interpretació és preciosa, però sempre m’ha semblat dificilíssima perquè, per exemple, moltes reunions les fèiem en restaurants amb molt de xivarri, cosa molt normal a la Xina, i costava molt entendre clarament què es deia en tot moment.

I pel que fa a la traducció pura i dura, quina mena de coses has traduït? Més traducció d’empresa, o més literària?

Diria que literària, però he traduït coses molt variades, encara que algunes hagin estat encàrrecs puntuals: des de notícies d’actualitat fins a fulletons informatius d’hospitals, passant per cançons, per exemple. 

I si parlem de traducció literària, ens has de parlar de les traduccions que has fet de l’obra de la Sanmao. Què ens en pots dir per animar els lectors que no la coneixen a llegir-la?

La Sanmao es un projecte que, a banda de ser laboral, és molt personal. Per a mi significa l’inici de la meva carrera com a traductora literària, l’últim que vaig fer amb una persona que ja no hi és, un tren d’aquells que no tornen a passar. Amb això vull dir que no sé si acabo de ser objectiva quan parlo d’ella. Crec que he tingut una experiència una mica diferent a la resta de traductors per molts motius.

Per exemple: l’autora era una aposta meva personal des de feia anys, he pogut conèixer la seva família; he pogut col·laborar durant la traducció amb traductores que havien estat professores meves i amb les quals m’uneix una gran amistat; he pogut triar molts dels relats que hem inclòs als llibres; he participat en un documental sobre ella que m’ha permès conèixer-la en profunditat… Tant se val el que faci a la Xina, sempre em presenten com la traductora de la Sanmao. Li dec molt.

En tot cas, la Sanmao és una lectura indicada per a molts tipus de lectors. Per exemple, per als interessats en una literatura xinesa que s’allunyi dels drames de la Revolució Cultural; per als qui vulguin conèixer com era la vida quotidiana al Sàhara quan encara era espanyol; per als qui vulguin descobrir (o recordar) l’Espanya i els espanyols de fa més de cinquanta anys a través dels singulars ulls d’una taiwanesa gens estàndard, o simplement per a aquells que vulguin passar una estona divertida, sense més pretensions. 

Continuem parlant de la Sanmao. Tu has traduït tres obres d’aquesta escriptora al castellà i has col·laborat amb la Sara Rovira en una traducció al català. Com ha estat l’experiència? Quins han sigut els punts més complicats? T’agradaria continuar fent traducció literària?

No en tinc cap queixa. Recordo que a la carrera molts professors em deien que calia anar amb compte amb les editorials perquè t’hi havies de barallar molt… Jo no he tingut pas aquesta experiència de moment, al contrari! Hi ha hagut una comunicació molt fluïda i ens han consultat moltes coses a les traductores. A més, ha estat un luxe treballar amb la Sara Rovira i la Mireia Vargas. No té preu poder consultar dubtes o, fins i tot, comentar la jugada amb algú que està fent exactament el mateix però en un idioma diferent.

Quant a les dificultats, diria, per començar, que la Sanmao de vegades no connecta bé les idees, o almenys costa una mica trobar l’enllaç entre certs paràgrafs. També es repeteix força, cosa més normal en xinès, però en català i castellà cal donar-li unes quantes voltes més. Un altre punt complicat va ser trobar l’equivalent dels noms propis quan els personatges no eren xinesos. Calia interpretar a partir del pinyin a quin nom espanyol o àrab feia referència i no sempre era evident. A més, la Sanmao era una persona molt culta i ho demostra amb referències literàries, històriques, etc., per tant cal estar molt atent i no donar per sentada la fama que té de ser “literatura planera”.

També he tingut un altre tipus de dificultats, com per exemple, el repte que suposa donar veu a una dona amb el pes de la Sanmao. Tampoc no va ser fàcil triar els relats de, per exemple, el darrer llibre perquè, tot i que la Mireia i jo teníem clar quins ens agradaven, també havíem de tenir en compte que el llibre s’havia de vendre.

Quant a si voldria continuar traduïnt, ja estic ficada de ple en un nou projecte que em fa molta il·lusió perquè està molt lligat a la meva segona llar: Shanghai. De moment no puc dir-ne més, però crec que agradarà molt.

Està clar que els traductors són gent de mil cares. Irene, moltes gràcies per compartir amb nosaltres les teves experiències i molta sort amb el nou projecte. Mentrestant, esperem que algun lector tingui curiositat i s’endinsi en la literatura xinesa, aquest cop a través de la Sanmao.