The train that stopped

The train that stopped
Wang Zhezhu. The train that stopped.

Traductor: Ran Wei.
Ed. China Bookworm Press.
Versió Kindle, equivalent a 199 pàgines.

Avui és el Dia de les Escriptores, i aquesta tarda participarem en una xerrada sobre escriptores xineses que es farà a l’Institut Confuci. Entre altres autores, parlarem d’Amy Tan i de Yiyun Li. Aquesta última és una de les meves favorites, i podeu veure ressenyes sobre la majoria dels seus llibres en aquest blog. Per a mi, els millors són Los buenos deseosNoi d’or, noia maragda.

Mentrestant, per escalfar motors, parlem de The Train That Stopped, un llibre que va guanyar el China Bookworm Press Award l’any 2015. Crec que va ser un premi d’una sola vegada, ja que no he tornat a veure res sobre això a Internet. De tota manera, com que no soc infalible, us agrairé molt que deixeu comentaris si en teniu notícies. L’autora és Wang Zhezhu, una escriptora de Guangzhou, amb qui podeu llegir una entrevista al Time Out Shanghai.

Tot comença en una estació, quan unes dones de la neteja troben un plec de bitllets de tren antics. Els bitllets són nominals, o sigui que de seguida veuen que són d’un viatge en tren que no va acabar bé. A partir d’aquí, tirem enrere en el temps i pugem al tren amb els protagonistes. D’aquesta manera, Wang Zhezhu ens explica, poc a poc, la història de cadascun d’ells. No és un argument supernovedós, és veritat, però hem de tenir en compte que l’autora ha triat força bé els protagonistes. Ells seran els focus d’atenció de la història. Ells representen diversos perfils que ens permeten fer una ullada a la societat xinesa actual. Comentem-ne alguns.

Els personatges de The Train That Stopped

Per una banda, tenim la Chen Lina i la Lin Mingying. Són dues dones normals i corrents, però… comparteixen home! Amb elles veurem una situació que avui es dona molt a la Xina. Hi ha famílies partides perquè algun membre se’n va a treballar a la ciutat mentre la resta es queden al poble d’origen. En aquest cas, el marit de la Lin se’n va a ciutat i ella es queda a viure amb els sogres. Amb el temps, la situació d’ell millora i li diu que vagi a ciutat amb ell, però ella no ho arriba a fer. A partir d’aquí, entra en escena Chen Lina, que es converteix en amant del marit. Però… què hi fan, juntes, al tren?

També tenim la Chen Jiajia i en Huang Kai, una parelleta que tenen plans per casar-se. Estan totalment enganxat a les xarxes socials i documenten tot el que els hi passa. Un retrat, doncs, de tant de nosaltres que volem compartir amb amics, coneguts i saludats tot el que ens passa. Potser són els personatges amb qui he connectat menys, ja que quan no estan a les xarxes filosofen. Massa. I massa cursis. A veure què us sembla a vosaltres.

I també hi ha temes clàssics…

El tema de l’adulteri es repeteix. En Wang Jintao és un home que ha fet fortuna i s’ha enriquit amb negocis i xanxullos vàrius. Tot i estar casat, la vida conjugal és pràcticament nul·la perquè la dona s’ha adonat d’una sèrie d’accions que no li agraden. I ell què fa? Doncs s’agafa una noieta molt jove que em sembla que només li busca els diners. En les trucades de telèfon que es fan, ella li demana continuament regals i diners, i fins i tot un pis. Típica imatge del quarenton que es pensa que encara és atractiu. En realitat, però, només és volgut pels diners que té.

Hi ha una dona gran, i també un home gran, que viatgen cadascun per la seva banda. Tots dos han patit dificultats i ara que són grans volen resoldre aspectes no acabats de la seva vida. I encara hi ha uns quants personatges més que us deixaré que descobriu. La gràcia del llibre consisteix a aprofitar una parada del tren al no-res, sobre un pont, per anar buscant el passat de tota aquesta gent.

He de dir que la traducció es llegeix àgil i ràpida, i que la història, tot i no ser un gran què, enganxa. Esperarem a veure més coses d’aquesta autora.

Wolf Hall, una història de Hillary Mantel sobre Enric VIII

Wolf Hall, Hillary MantelAvui parlem d’un tros de llibre. Sí, físicament també. Per això me’l vaig llegir al Kindle. Tot té el seu moment, oi? El nom del llibre és Wolf Hall, i l’autora és Hillary Mantel. Li havia llegit L’assassinat de Margaret Thatcher, un recull de relats, o sigui que no sabia ben bé què esperar-me d’una novel·la històrica d’aquesta autora.

De fet, és millor no tenir expectatives. Si no, després sempre em sembla que les coses no estan al nivell esperat. D’aquest llibre sabia que havia guanyat el Man Booker Prize, que ja és prou garantia. I Hillary Mantel ha guanyat aquest premi dues vegades: la primera amb Wolf Hall i la segona amb Bring up the Bodies, que és una seqüela de Wolf Hall. O sigui que m’hi vaig tirar de cap.

Wolf Hall, una història al voltant d’Enric VIII

Tots sabem que Enric VIII va tenir unes quantes dones. Entre divorcis, execucions i morts naturals, aquest “crack” va tenir 6 esposes. En aquest llibre veurem com el rei es cansa de la seva primera dona, Caterina d’Aragó, i s’encapricia d’Anna Bolena. Aquest és el fil argumental que segueix el llibre, tot i que Mantel aprofita per explicar-nos moltes altres coses. Per començar, en aquest llibre hi trobarem Tomas More, personatge que ens ha aparegut als llibres d’història (Tomás Moro potser us sonarà més). Així mateix, veurem l’antipatia que es tenen amb Thomas Cromwell, que és el narrador i protagonista principal del llibre. També hi trobarem Thomas Wolsey, cardenal i conseller del rei que va fundar Christ Church, un dels colleges més grans d’Oxford.

A més d’aquests personatges, n’hi ha molts d’altres que us poden sonar més o menys vagament, com ara la família Seymour (que va aportar la tercera esposa d’Enric VIII), o el papa Climent VIII, que estava en contra del divorci entre Enric i Caterina d’Aragó. Però a més d’això a Wolf Hall hi trobareu una gran quantitat de personatges, tant familiars com amics o empleats de Thomas Cromwell, que enriqueixen molt la història. Gràcies a ells podreu veure com vivia la gent en aquella època (volts de 1530). I també veureu com eren les cases, les feines, les relacions entre noblesa i plebs…

Què ens ha semblat el llibre?

Tot plegat fa que aquest sigui un llibre absolutament recomanable. Si us fa mandra llegir-lo, també podeu buscar la sèrie que en va fer la BBC, amb el mateix nom. I ja sabeu que la BBC no sol fallar.

Mentrestant, estigueu pendents del Man Booker Prize, que s’anunciarà el dia 16 d’octubre. I si voleu llegir algun altre guanyador d’aquest premi, feu una ullada al meu comentari sobre A History of Seven Killings, de Marlon James, o The Luminaries, d’Eleanor Catton.

 

Dia de la Traducció: Yannick Garcia Porres

Avui us presentem la segona part de la nostr peculiar celebració del Dia de la Traducció (30 de setembre). Per als nouvinguts, recordarem que ens agrada celebrar aquest “parlant” amb un traductor. Solen ser gent dedicada a la traducció literària, un àmbit que toca de ple aquest blog. Altres vegades hem parlat amb Anna Llisterri, Ferran Ràfols, Maria Rosich i Meritxell Salvany, i sempre hem descobert alguna cosa sobre les traduccions d’alguns dels nostres autors preferits.

Després de parlar ahir amb la Belén Cuadra Mora, traductora de literatura xinesa, avui tenim la sort de poder parlar amb en Yannick Garcia Porres, ampostí de pro, un home polifacètic que, tot i que sona molt per haver traduït George Saunders, és un magnífic escriptor i també treballa com a intèrpret i corrector. Fins i tot té entrada a la Wikipèdia. Anem a pams.


Yannick, tu vas estudiar Traducció i Interpretació a la Universitat Pompeu Fabra i, després, al Monterey Institute of International Studies, on vas fer un màster en Interpretació. Tu tenies clar què volies fer quan acabessis la carrera? Ja tenies clar que volies fer traducció literària?

yannick-garcia-porresNo ho tenia gaire clar, no. Començava a ser conscient que el que abans dèiem “saber de lletra” et podia obrir portes molt diferents i que una carrera com Traducció era prou àmplia com per poder acabar fent qualsevol cosa amb els idiomes que sabia. Jo des de primer curs que traduïa textos de tota mena per a agències (cosa que la universitat desaconsellava encaridament fins que no acabéssim els estudis), amb la qual cosa, quan vaig acabar la carrera, ja tenia uns quants contactes al mercat laboral i em podia començar a guanyar la vida com a traductor autònom, sobretot en temes de màrqueting, turisme, publicitat o audiovisuals. La interpretació havia estat una assignatura en què jo no havia brillat gaire, la veritat, i allò en certa manera em va fer picar. Vaig pensar que buscaria els diners, me n’aniria a fer un màster (el que m’interessava a mi l’oferien a Califòrnia) i que m’hi dedicaria. Una mica sense ser gaire conscient del que implicava, eh. Vaig aconseguir un parell de beques i me n’hi vaig anar. Tenia la mateixa imatge que té tothom dels intèrprets de l’ONU i dels grans organismes internacionals, molt poca cosa. Va ser una de les decisions més encertades que he pres mai, laboralment parlant.

La traducció literària era una cosa que tenia al cap també, però en aquella època per a mi era més important escriure i publicar producció pròpia. A més, li havia agafat respecte durant la carrera i, tot i que sabia que n’acabaria fent, ho vaig deixar per a més endavant.

Com acabes de dir, tens formació com a intèrpret de conferència i experiència com a corrector, però al mateix temps ets àmpliament conegut com a traductor i escriptor… Hi ha algun d’aquests aspectes al qual donis prioritat per sobre dels altres?

La meua activitat com a intèrpret i com a traductor tècnic és la prioritària, la que m’ajuda a pagar les factures. De correcció en faig cada vegada menys, a hores d’ara és més aviat simbòlica. I la traducció literària de moment m’omple l’esperit i, sobretot, m’ensenya a escriure. Des del punt de vista monetari, fins i tot treballant amb editorials professionals que fan molt bé la seua feina, és una empresa ruïnosa, tret que la combinis amb altres fonts d’ingressos o que siguis una fona i puguis ventilar-te deu o dotze títols gruixuts l’any. Has d’estar força malalt de lletra i enamorat dels llibres per continuar fent-la. Llavors tot cobra més sentit.

Bé, ara que tenim una visió general de les coses que fas, m’agradaria repassar una mica les teves diverses facetes. Comencem per la que potser és més desconeguda: la interpretació. La majoria sabem que l’intèrpret intenta reproduir en un idioma (per exemple, català) el que una altra persona està dient en un altre idioma (per exemple, anglès). També sabem que hi ha diversos tipus d’interpretació, com ara la simultània (l’intèrpret parla al mateix temps que l’orador) i la consecutiva (l’orador fa pauses perquè l’intèrpret faci la seva feina). Tu et dediques a alguna especialitat en concret?

Hi ha molt poca especialització en aquest mercat. Els uns treballen amb organismes internacionals i els altres per a empreses o institucions locals. Hi ha gent a qui agrada molt fer consecutives i d’altres que no s’hi troben tan còmodes. Però en general tothom fa una mica de tot. Evidentment, si el tema que t’ofereixen et supera, has de ser prou honest per rebutjar l’oferta. Passa amb congressos mèdics o tècnics, molt especialitzats (val a dir que a mi m’agraden molt, si tinc prou materials i temps per preparar-los). De tota manera, s’espera de l’intèrpret que en línies generals sigui un tot terreny. Jo valoro molt la diversitat de temes, de situacions, de clients i de tècniques, i és per això que compagino la simultània (congressos i mitjans de comunicació) amb la consecutiva (rodes de premsa), l’enllaç (acompanyament en visites o reunions) o el xiuxiueig (interpretació per a una persona a cau d’orella durant un acte). Un dia tradueixes sobre arquitectura, l’altre sobre política, història antiga, la cria de la gasela tibetana o la fabricació d’implants de titani. Diuen que és de les millors professions per prevenir qualsevol tipus de demència. Tant de bo sigui així. Passes dies estudiant, després uns minuts o unes hores de tensió sana i, en acabar, cap a casa (a traduir altres coses, escriure si estàs inspirat o, diguem-ne, compartir la vida amb la família i altres humanoides).

Parlem, ara, de correcció. Jo soc correctora, i el que corregeixo són textos creats originalment en català o en castellà. Si no m’equivoco, tu fas correcció editorial: què has corregit més, textos originals o traduccions? Qui són més rebecs: els autors o els traductors?

Durant un temps vaig corregir traduccions per a algunes editorials, sí, i per a agències també. Ara ja no ho faig. Hi veig un punt d’impertinència i d’ingerència en la vida de l’altre que a mi personalment em ve molt costa amunt. Ho dic de debò, és un aspecte de la feina que em sembla que els altres sempre fan millor que jo i amb més tacte. No té res a veure amb el coneixement de la normativa o amb la visió afuada del text imprès, sinó amb el meu tarannà personal. Crec fermament que cada activitat lingüística encaixa amb un caràcter particular. Tens sort si ets capaç de combinar-ne més d’una, perquè et fa més flexible també a la vida i a l’hora de tractar amb la gent, si més no a mi m’ho sembla. En aquest sentit em considero molt afortunat.

D’autors en llengua original en vaig corregir un o dos només i vaig infestar-los el text d’explicacions, suggeriments, mirant de no imposar res, de proposar i ser molt amable… En el fons, em sentia culpable.

BarbamecsEntrem ara en les facetes que més conegut t’han fet: l’escriptura i la traducció. Jo et coneixia com a traductor, i per això va ser una sorpresa veure que començaves a destacar amb obres pròpies que, a més, eren reconegudes amb premis. Barbamecs va guanyar el XX Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, mentre que La nostra vida vertical és la guanyadora del Premi Documenta 2013. A l’entrevista que et va fer en Xavier Grasset deies que aquest cop estàs preparant una novel·la. Quan la podrem tenir a les mans?

Uix! Sento dir-te que és més un desideràtum que una realitat imminent. De moment aprofito el temps que tinc, m’hi esforço i, si més endavant en un surt alguna cosa de presentable, fantàstic. La paternitat m’ha alentit molt i, com és lògic, m’ha tornat més improductiu a tots els nivells. Si passa el temps i veig que no me’n surto, doncs mira, tal dia farà un any, que ja es publica prou. Però sí, he estat treballant en dues idees de llibre gran, una de novel·la curta i alguns relats. Si de tot això ha de prosperar res, el temps ho dirà.

Entrem, ara sí, en el món de la traducció. La gran majoria de les obres que t’he llegit o vist són traduccions de l’anglès. Tradueixes d’algun altre idioma?

De textos no literaris tradueixo de l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià. Ara, en el món editorial el 90% del que m’encomanen és en anglès. De tant en tant me’n cau alguna de francès també i això m’ajuda a no tirar d’automatismes, que és molt necessari. Quan tradueixes de llengües que no formen part del teu dia a dia, t’atures més a pensar, fas cerques molt diferents, en recursos diferents, i exercites músculs que no recordaves tenir. Treballes molt més la música i el ritme, em fa la sensació. De l’alemany, per exemple, no en faig gens de literària, tot són manuals tècnics (odontologia, didàctica…), i no crec que n’hagi de fer tampoc. No estic prou al dia del que es publica en alemany. En francès, encara, i en italià, tant com puc. L’univers t’empeny cap a l’anglès i costa molt de contrarestar la inèrcia.

Els teus projectes de traducció solen ser fruit d’una petició editorial o, al contrari, ets tu qui detectes un llibre que consideres que cal traduir i ho proposes a algun editor?

El-cor-de-les-tenebresLa gran majoria són encàrrecs de l’editorial. També existeix l’espai perquè siguis tu qui els proposi un autor o un llibre, i val a dir que tothom és força receptiu. Després fan les seues pesquises i els seus números, esclar. De tant en tant també sorgeixen projectes compartits. Depèn de les complicitats que tinguis amb els editors, del moment de publicació, del catàleg que els interessa confegir en un determinat moment, de l’oportunitat comercial… Saunders és un dels casos que m’ha agradat haver defensat des del començament i haver-hi tingut potser un paper més actiu, però n’hi ha d’altres en què també he col·laborat de prop amb l’autor o l’editor i llavors te’n sents una mica més responsable En general, les editorials amb cara i ulls proven de fer-te sentir-te còmplice en l’elaboració del llibre, no l’escarràs.

Has traduït, entre altres autors, Joseph Conrad, Lydia Davis, Carson McCullers i George Saunders. N’hi ha algun que hagis disfrutat més que altres? Algun d’especial? Alguna petita joia d’autor poc conegut que ens vulguis recomanar?

De la mateixa manera que cada experiència lectora és unica, cada trobada amb un llibre que has de reescriure des de zero és diferent. Hi ha autors que t’agraden més o menys quan els llegeixes, però que després a l’hora de traduir-los descobreixes que no sou gaire compatibles (va ser el cas de David Cronenberg). D’altres ragen des del primer moment, com La balada del cafè trist de Carson McCullers, Ni puc ni vull de Lydia Davis o el Diari del tot verídic… de Sherman Alexie. Amb els que els has traduït més d’un títol, acabes identificant-hi força, com si el seu estil fos en certa manera teu també (és el cas de George Saunders o de David Vann). Si et toca reversionar algun clàssic, com em va passar amb El cor de les tenebres de Joseph Conrad, sues fel, perquè sents tot el pes de la tradició i de les múltiples versions existents a l’esquena. I altres llibres passen desapercebuts, mentre que per a tu van representar moments feliços, com ara Departament d’Especulacions de Jenny Offil (Amsterdam), El nedador del mar secret de William Kotzwinkle (Navona) o A la banda de Canaan de Sebastian Barry (Edicions de 1984).

Com deiem abans, la teva carrera en el món de la traducció és extensa, però l’home d’aquest any és George Saunders. Tu ja fa temps que en tradueixes obres, com ara Pastoràlia o Secessiolàndia pel pedregar, però aquest any hi ha hagut una mena d’explosió amb Lincoln al Bardo, que va guanyar el Man Booker Prize 2017. Creus que en casos com el de Saunders, en què has traduït diverses obres del mateix autor, acabes fent-te’l teu? Els acabes “coneixent”?

lincoln-al-bardo-saundersDesprés d’haver-li traduït quatre llibres, una mica sí que et sembla conèixer-lo bé. El que tenen els bons autors, però, és que aconsegueixen sorprendre’t amb cada nova obra, per tant, en cap moment se m’ha fet avorrit encarar un text seu, ni m’he pogut relaxar gaire. Sobretot quan el seu estil és tan divers i canviant. De tota manera, treballar amb materials de gent imaginativa i intel·ligent és sempre molt reconfortant i una gran experiència formativa. I per molts anys, tu. Ja hi ha prou grisor al món (tant a la ficció com a la realitat) com per no passar-t’ho bé treballant. Jo xalo de valent fent el que faig.

Yannick, moltes gràcies per les teves explicacions. Hi ha informació realment interessant. De tota manera, jo em quedo amb “Xalo de valent amb el que faig”. Crec que és una afirmació importantíssima perquè la feina del traductor tingui aquella brillantor especial que, en el cas de la literatura, captivi el lector. De fet, xalar amb la feina és bàsic perquè, en tots els àmbits, treballar sigui satisfactori per a nosaltres i per als altres.


I, tornant a la traducció, no vull tancar sense dir, una vegada més, que quan llegim un llibre traduït, no només llegim l’autor. El contingut pot ser bo, i això és bàsic, però l’estil del traductor és el que realment llegim. Els que llegiu Cartarescu en català, en realitat heu llegit Antònica Escandell Tur. Els que llegiu George Saunders, llegiu en Yannick Garcia. I els que utilitzeu manuals tècnics, possiblement, també. O a mi.

BON DIA DE LA TRADUCCIÓ!

 

Dia de la Traducció: parlem amb Belén Cuadra Mora

Un any més, s’acosta el Dia de la Traducció. I aquest any, a L’illa deserta tindrem doble racció d’entrevistes. Per què? Doncs per donar la benvinguda a la nova secció, Caràcter xinès. Com alguns ja sabeu, es tracta d’una secció dedicada exclusivament a la literatura xinesa que prové d’un blog anterior. Doncs això: avui tenim una traductora representant del món de la literatura xinesa, Belén Cuadra Mora. Ah, i demà tindrem un traductor representant de la literatura anglosaxona i catalana (sorpresa!).

L’any passat a Caràcter xinès vam parlar amb la Mireia Vargas, i l’anterior, amb la Sara Rovira, dues sinòlogues amb un pes específic important en el món acadèmic que també fan traduccions literàries. Aquest any tenim la sort de poder comptar amb Belén Cuadra Mora, una integrant de la nova fornada de traductors del xinès al castellà que destaca per les traduccions preciosistes de Yan Lianke. Però, igual que en els dos casos anteriors, no es dedica únicament a traduir. Entrem en matèria amb aquesta llicenciada per la Universitat de Granada.


 

Ya hacía tiempo que el nombre de Belén Cuadra Mora estaba presente en mis actividades “libreras”. Sobre todo cuando realizaba mis expediciones a las librerías de Barcelona. Su nombre aparecía en las páginas de libros de Yan Lianke de reciente traducción. Me asaltaban todo tipo de preguntas: ¿quién es? ¿dónde estudió? ¿la traducción será directa del chino? ¿que tal son sus traducciones? Las dudas persistieron durante mucho tiempo, ya que se trataba de libros que yo ya había leído en otros idiomas. Y, claro, al principio da un poco de pereza repetir. Pero ya hablaremos de eso otro día: quizás tenga ventajas releer un libro en tu idioma materno.

Sin embargo, a través de amigos y contactos, fui rastreando la pista de Belén. Y poco a poco me fui formando una impresión positiva de su trabajo. Por eso, cuando surgió la oportunidad de leer Crónica de una explosión, que publicaba Automática Editorial y que estaba a punto de salir a la venta, no me pude resistir y me lo releí, esta vez en castellano. Fue de las mejores decisiones del primer semestre del 2018, ya que descubrí el trabajo de una traductora sólida. Tiene  un dominio del castellano impresionante y, si sigue así, dará mucho que hablar.

¿Quién es Belén Cuadra Mora?

belen-cuadra-moraEn pocas palabras, Belén es licenciada en Traducción e Interpretación por la Universidad de Granada, con el inglés y el chino como idiomas de trabajo, y estudió dos años en China con una beca ICO. Actualmente trabaja como traductora e intérprete en la embajada de España en Pekín. Asimismo, se está labrando una buena reputación como traductora literaria del chino al español. Vayamos por partes (y marquemos las preguntas en negrita).

Empezaremos por la pregunta evidente. Belén, cuando te matriculaste en la universidad, ¿pensabas que el chino era una asignatura más o tenías claro que querías elegir esta vía?

Fue una decisión por completo fortuita. Ya entonces me dijeron aquello de “el chino tiene salidas”, pero lo cierto es que no lo pensé demasiado. Elegí chino, pero podría haber sido ruso, árabe o neerlandés. Luego me dí cuenta de lo especial de esta lengua, que categoriza y define la realidad desde una perspectiva muy diferente a otras que yo conocía, y me comencé a interesar por su historia, su cultura y su literatura. A ello contribuyeron mucho los profesores que me inculcaron el respeto y admiración que ellos sentían por el mundo chino, y que me animaron a seguir adelante y, sobre todo, a estudiar en China.

Cuando uno estudia chino está claro que si quiere profundizar tiene que ir a China. Ampliar estudios, estudiar sobre el terreno. Tú obtuviste una beca del Programa Asia-Pacífico de la Fundación ICO. ¿Qué significó para ti?

Me cambió, literalmente, la vida y las perspectivas. Dudo que hubiera acabado estudiando en China de no haber sido por aquella beca, y desde luego mis conocimientos de chino se hubieran quedado en lo anecdótico. La lengua china no es especialmente fácil y, cuando comencé a estudiarla, allá por el año 2000, no existían en España tantos centros ni recursos como ahora. Estudiar en China era fundamental para adquirir competencias y los dos años que pasé en la Universidad de Estudios Extranjeros de Pekín, gracias a la beca de la Fundación ICO, me brindaron la oportunidad de seguir aprendiendo y orientar mi carrera hacia China y el chino.

Desde 2010 trabajas como traductora e intérprete en la embajada de España en Pekín. ¿Nos puedes contar un poco en qué consiste tu trabajo? ¿Actúas como enlace?

Desempeño labores de traducción e interpretación, así como de apoyo administrativo. Gran parte de los documentos que entran y salen de la Embajada han de ser traducidos; también en las conversaciones se requiere a menudo la asistencia de un intérprete. Ahí es donde entramos los traductores e intérpretes, facilitando la comunicación y aportando conocimientos lingüísticos y, en muchas ocasiones, culturales. Es un trabajo interesante que requiere formación continua y ser muy preciso, por lo que se aprende mucho.

Además de tu trabajo en la embajada, has traducido y publicado varios libros. Por un lado, has participado en la elaboración de Conocimientos básicos de China y de Estudios de traducción e interpretación chino-español. Por otro, has traducido uno de los grandes clásicos contemporáneos de la literatura china. Se trata de La casa de té, de Lao She. ¿Fueron tus primeras incursiones en el mundo editorial?

Así es. Todos los proyectos que mencionas fueron trabajo colectivos y en todos ellos conté con la generosidad de profesionales con más años de experiencia que me fueron abriendo puertas en un mundo (el del trabajo editorial), desconocido, bastante competitivo, y al que, de otra forma, me hubiera sido muy difícil asomarme. La casa de té, por ejemplo, fue fruto de la colaboración con otras dos traductoras, Salvadora Mateo y Susana Herráiz. Trabajamos bajo la coordinación de Gabriel García-Noblejas, que nos guió en todos los estadios del trabajo, desde la elaboración de un informe preliminar, que enviamos a la editorial para recabar su interés, hasta la redacción de un prólogo que pusiera la obra en contexto.

YAN-Lianke_Crónica-de-una-explosiónLas traducciones por las que eres más conocida son todas de un mismo autor: Yan Lianke. Hasta el momento, hemos podido leerte en El sueño de la aldea Ding, Los besos de Lenin y Crónica de una explosión. ¿Crees que hoy conoces mejor a Yan Lianke que cuando empezaste a traducir el primero? ¿Tienes algún favorito?

Traducir es la forma más intensa, rigurosa y reflexiva de leer que existe. “Nunca leerás un texto como cuando tengas que traducirlo”, nos decían en la facultad, y la experiencia, en mi caso, lo corrobora. Necesariamente conozco mejor la obra de Yan Lianke cuanto más lo leo y traduzco, lo cual no quiere decir que lo conozca más que otros lectores, pues considero que cada lector, a partir de su propia experiencia, lee y entiende de forma distinta. En cuanto a sus libros, me sería muy difícil elegir uno. De la lectura y traducción de cada uno de ellos guardo un recuerdo distintivo y especial.

Algunos traductores dicen que traducir varios libros de un mismo autor les ayuda a conocer su forma de escribir. También dicen que eso juega a su favor en los libros que traducen a continuación. ¿Es ese tu caso? ¿Yan Lianke sigue una línea con puntos comunes que puedas “reaprovechar”?

los_besos_de_leninTraducir varios libros de un mismo autor ayuda más que entorpece a la hora de ponerse a escribir, o al menos así lo siento yo. En el caso de Yan Lianke, hay temáticas coincidentes y un trasfondo cultural y humano similar que ayudan a abordar un texto nuevo. Dicho esto, el lenguaje, el estilo o la estructura varía mucho, muchísimo, de unas obras a otras, y cada una de ellas plantea desafíos diferentes. El sueño de la aldea Ding tiene una prosa más lírica, en Los besos de Lenin abunda como en ningún otro el habla dialectal y Crónica de una explosión es rápido, directo, irónico… La verdad es que tengo muy claro que con cada uno de sus libros me enfrento a una obra completamente nueva, aunque al hacerlo cuente con la ayuda de cierto bagaje inevitable, fruto de trabajos y lecturas anteriores.

A algunos autores les gusta conocer a sus traductores. De hecho, algunos desarrollan una sólida amistad con sus traductores habituales. A otros, además, les gusta ejercer un control absoluto sobre lo que se traduce de ellos. ¿Es ese el caso de Yan Lianke?

el_sueño_de_la_aldea_dingTengo el honor de mantener una relación de amistad con Yan Lianke desde que comencé la traducción de El sueño de la aldea Ding. Conocerlo personalmente o saber quiénes son los escritores que lee y admira me ha ayudado mucho a entender y traducir sus libros. Ni qué decir tiene el privilegio que supone poder recurrir directamente a autor cuando tengo preguntas sobre un extracto o incluso una palabra concreta. Solo tengo buenas palabras para él; no busca controlar el trabajo de sus traductores y siempre se muestra paciente y dispuesto a aclarar cuantas dudas puedan surgir.

Todos los libros de Yan Lianke que has traducido hasta ahora han sido publicados por Automática Editorial. En alguna web ya se anuncian más. Además, el compromiso de esta editorial con la obra de este autor es encomiable, sobre todo teniendo en cuenta que abogan por la traducción directa del chino. Sin embargo, otras editoriales siguen optando por la traducción indirecta. ¿Crees que eso está cambiando?

Hasta donde sé, Automática Editorial está interesada en seguir publicando la obra de Yan Lianke. Es encomiable, desde luego, a tenor del recorrido que la literatura china tiene todavía en España, menor que en otros países de nuestro entorno, pero también un regalo, desde mi humilde (¡y muy personal!) punto de vista, poder apostar por un escritor de la talla de Yan Lianke. Mi experiencia, todavía bastante limitada, es que los editores que valoran la obra de un autor realizan el esfuerzo económico de traducirla desde su idioma original. Desconozco las estadísticas, pero me gustaría pensar que cada vez se traduce más desde el chino, porque profesionales no faltan.

No podemos acabar la entrevista sin hacerte la pregunta clave: ¿para cuándo la próxima traducción?

Pronto. Espero que para principios del año próximo.

Muchas gracias por tus respuestas y tu tiempo, Belén. Ha sido un placer comentar todos estos temas contigo. Especialmente en lo que toca a Yan Lianke, que es uno de mis autores más queridos. Esperaré, pues, esta próxima traducción que llegará el año que viene. 


 

Bé, doncs, fins aquí l’entrevista d’avui. Si us voleu estrenar amb la literatura xinesa, no dubteu a llegir qualsevol dels llibres de Yan Lianke. És un autor amb qui és molt fàcil connectar (part del mèrit és del traductor, és clar!). I tanco aquesta entrada dient que, mentre espero un proper llibre de Yan Lianke, provaré Cartas póstumas desde Montmatre, de Qiu Miaojin, traduït també per Belén Cuadra.

Així, doncs, no us perdeu la propera entrada, dedicada també al Dia de la Traducció!

 

The Day The Sun Died

The day the sun died, Yan LiankeAvui parlem de The Day The Sun Died, de Yan Lianke, traduït per Carlos Rojas. D’entrada, he de dir que m’ha costat força acostumar-me a llegir una història d’aquest autor en anglès. Feia molt de temps que les llegia en francès o en castellà i m’ha costat resituar-me.

Un cop en marxa, però, trobo que la traducció està prou bé, i que flueix sense problemes. Rojas ja ha fet diverses traduccions d’aquest autor, i suposo que ja li deu tenir la mida presa.

Què passa a The Day The Sun Died?

Doncs passa poca cosa i molta cosa alhora. Ara veureu per què. Per una banda, tenim la veta que discorre durant una sola nit, una nit molt llarga perquè el sol, l’endemà, no surt. Per una altra banda, l’autor ens porta enrere en el temps i va descobrint coses que tenen a veure amb determinades reaccions del temps present.

Tornem al present. Durant les hores de foscor, surten a la llum (xist dolent) les pitjors inclinacions dels veïns del poble. Una part important de la gent es mou sonàmbula pels carrers, i s’atreveix a fer coses que no farien durant la vida normal. Pagesos que continuen treballant sonàmbuls i moren d’esgotament, o que cauen en canals i s’ofeguen… hi trobareu tota mena de desastres. Fins i tot s’insinua una rebel·lió.

Tot això ho veiem a través dels ulls de Li Niannian, un noi de 14 anys que, juntament amb el seu pare, es passa tota la nit intentant minimitzar els efectes d’aquest sonambulisme general.

Crítica al sistema?

Yan Lianke és conegut per novel·les que critiquen aspectes de la Xina actual. Un exemple clar és El sueño de la aldea Ding, però també podem trobar crítiques a Crónica de una explosión i en moltes altres de les seves obres. En aquesta ocasió, els experts diuen que aquesta novel·la critica l’estat moral de la societat xinesa (vegeu comentari a The Guardian). Podria ser. Podríem pensar que el sonambulisme representa el happy dream preconitzat des del govern. Per això, la gent, que segueix sònambula el que diu el règim, fa accions que, amb plena consciència, no faria.

A part de tot això, podem veure que Yan s’inclou a ell mateix en la novel·la. I se n’enfot i tot! Es fa aparèixer com a un escriptor que ha perdut la inspiració per escriure. I, a més, s’autodescriu sense cap pietat i diu que els seus llibres no valen ni un duro. Suposo que és una manera de picar l’ullet al lector.

En resum, és un bon llibre, tot i que, per a mi, no està ben bé a l’altura d’altres. Però llegiu-lo i digueu-me què en penseu. 🙂

Bona tornada a l’escola!