Moisés en la llanura és un llibre de tot just 153 pàgines que presenta dues novel·les curtes de Shuang Xuetao. No és la primera cosa que llegeixo d’aquest autor: ja li havia llegit un relat i la veritat és que, tot i no ser el meu preferit del recull en què estava inclòs, sí que vaig veure que apuntava maneres. De fet, a la breu introducció que feien de l’autor, el presentaven com un dels autors més prometedors de la Xina contemporània (gens malament, tenint en compte que és nascut el 1983).

Els dono la raó. Tantes vegades he llegit llibres d’autors de generacions similars i he quedat decebuda per la pobresa de la narració. El poc valor que aporten al que expliquen, basat sempre en les seves vivències i sense cap mena d’ornament ni recurs literari. Simples documentals fets amb ben poca gràcia. Aquest cop, però, la cosa ha anat diferent.

Com deia més amunt, aquest volum conté dues històries. La primera, que és la que dona títol al llibre, ens porta una mena de novel·la negra en què el delicte queda pràcticament apartat i l’autor ens fa anar endavant i enrere en el temps per acabar coneixent els protagonistes i, també, acabar aclarint el cas, que comença amb assassinats de taxistes en una ciutat del nord-est de la Xina. A la segona narració, “El aeronauta”, descobrim la història d’una família i, poc a poc, anem veient els lligams que hi ha entre els seus membres.

Fins aquí, tot normal, no?

Doncs bé, jo he trobat dues coses que m’han agradat molt. En el cas de “Moisés en la llanura”, a part dels salts en el temps, que és un recurs que m’atrau força, també anem canviant de narrador (i de punt de vista). Així, has de fer un cert esforç per anar lligant caps i arribar a la conclusió final.

En el cas de “El aeronauta”, Shuang ens fa fer tot de giragonses i anirem coneixent els detalls “d’enfora cap endins”. És a dir: comença amb els detalls més allunyats del nucli per anar-s’hi acostant com si seguís una espiral cap endins. De fet, en algun moment m’ha costat establir qui era qui i quina relació tenien.

Com podeu veure, doncs, es tracta d’un llibre curt però intens, una lectura senzilla pel que fa a l’estructura i el vocabulari però exigent pel que fa a contingut, amb una traducció que està prou bé (obra de Xuan Le i Munir Hachemi), tot i que el plantejament d’alguna de les notes no m’ha acabat d’agradar (deformació professional, suposo). Pel que fa al nombre de notes, cal dir que s’agraeix que no n’hi hagi en excés, que és una cosa que de tant en tant ens trobem amb les novel·les traduïdes del xinès.

En resum, podem dir que Shuang Xuetao pot progressar molt i que m’agradarà estar al cas de les seves noves obres.