La vida a qualsevol preu – Kristina Sandberg

La vida a qualsevol preu

Avui parlem de La vida a qualsevol preu. La Maj és una mestressa de casa. Només viu per la família, els àpats i la neteja. Té una xarxa social més antiga que qualsevol de les que fem servir avui dia i, segurament, més útil. I, segons com ens ho mirem, és un corcó.

Soc la Maj, jo?

Ho ets tu, que llegeixes aquestes línies? No t’has sentit, de vegades, amb el cap a punt d’explotar mentre intentes quadrar la “logística familiar”?

La vida a qualsevol preu té la virtud de despertar sentiments ambivalents. Per una banda, com a mare i organitzadora de la logística de casa, no he pogut evitar veure’m una mica reflectida en els pensaments de la Maj, una dona que comença el llibre amb quaranta anys i escaig. Es passa el dia pensant què farà per dinar, per sopar, per esmorzar. Qui vindrà a dinar, a sopar, a esmorzar. Fins aquí, podríem ser qualsevol de nosaltres que tenim infants a casa.

Per altra banda, però, la Maj també aconsegueix crear-me una mena de repulsa. Sí, la seva necessitat d’estar sempre impecable i tenir-ho tot sempre ben net em posa nerviosa. No tinc temps, jo, per treure la pols constantment i polir els mobles. Me la imagino vestida amb roba d’estar per casa però elegant, amorrant el tub de l’aspirador fins a l’últim racó de casa. I quan no neteja, està pensant en els nens, en per què no fan això o allò altre, sempre a punt per ficar el nas on no la demanen. Per donar la tabarra. O potser està pensant quina de les seves amigues convidarà a dinar o a berenar. Parlem de dones que segurament estan igual d’avorrides i incomunicades que ella.

La vida a qualsevol preu parla d’invisibilitat

Perquè, en el fons, és això: incomunicació, invisibilitat, inutilitat. La Maj és una de tantes dones que han viscut com a mestresses de casa. Dones l’opinió de les quals no compta. Dones que no tenen un sou. Dones que han d’esperar que el seu home els doni el que consideri adequat per cobrir les despeses de casa. Dones a qui els fills han ignorat, de qui han donat per suposat que havien de fer totes les tasques de casa sense cap ajuda. Dones que no han aconseguit establir un vincle emocional amb aquesta generació que han parit. Dones que es veuen recompensades quan, finalment, tenen nets.

I és que encara que aquest llibre ens porti a Suècia a les dècades de 1950 i 1960 i que tot sembli molt llunyà, tot això ha passat a casa nostra un parell de dècades més tard. Perquè ja sabem que els suecs sempre van endavant amb això. Estem parlant de dones que han sigut les nostres mares, tietes o àvies, i que no han tingut el reconeixement social (ni, de vegades, familiar) que haurien de tenir. Perquè, com diu cap al final del llibre, la societat no les considera productives. Perquè no tenen un sou, ni cotitzacions a la Seguretat Social. I per això, quan envelleixen, els queda una pensió de merda. I això després d’haver pencat igual o més que els seus homes, els que sí que portaven un sou a casa, els que sí que cotitzaven a la Seguretat Social.

I la història continua

De tota manera, tampoc podem perdre de vista una cosa. I és que mentre la Maj i les seves amigues vivien per casa seva i, en general, no havien de fer cap feina fora de casa, nosaltres, les dones d’avui dia, treballem dins, fora i més enllà de casa. Algunes, com jo, tenim la sort de comptar amb un suport familiar important i facilitats notables per conciliar vida familiar i feina. No obstant això, està clar que queda molt per avançar.

Mentrestant, us recomano que us llegiu aquest llibre. És la tercera part d’una trilogia de Kristina Sandberg que s’ha venut moltíssim a Suècia, el seu país natal. El vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català aconsellada per l’editora de Les Hores, i va ser una compra molt encertada. Ara bé, potser discreparia una mica de determinats criteris aplicats, com ara l’ús de moltíssims guions llargs en situacions que en català potser primaria una coma. Però ja veieu que si m’entretinc a parlar d’això vol dir que poca cosa hi ha per queixar-se.

No vull tancar l’entrada sense comentar que és la primera obra que llegeixo d’aquesta editorial, Les Hores, que vaig descobrir poc abans de l’estiu. Si no m’equivoco, La vida a tot preu és el primer llibre que van publicar fa poc més d’un any. He de dir que m’agrada molt el disseny que donen a la seva col·lecció. Les portades són discretes i cadascuna té un to diferent, i una maquetació interior molt agradable a la vista. Els desitjo molta sort i llarga vida!

** Si us interessa llegir més sobre dones i els problemes que les afecten, proveu Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.**

Crystal Wedding

Xu Xiaobin. Crystal Wedding.
Traductora: Nicky Harman.
Editorial: Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 304 pàgines.

Crystal Wedding és una obra peculiar i, al mateix temps, “normal”. L’autora ja ens avisa al pròleg:

[En comparació amb el seu llibre anterior]: "It doesn’t have the same richness of description; there is none of the mystery or magic of my other writing —the language is simple and unadorned, devoid of symbolism and metaphor. It is the story of an ordinary female intellectual in China, charting the events of the fifteen-year period between her wedding and her divorce. Reflected in her individual fate, we see the changes wrought in the country at large over the course of those fifteen years of Chinese history."

Crystal-weddingEstic totalment d’acord amb ella: el llenguatge és simple, les frases són curtes, sense “guarnicions” inútils. Ara bé, una mica de màgia o de misteri o de ves a saber què sempre va bé, ja que si tenim una història ordinària (o comú, o com en vulgueu dir) i, a sobre, l’expliquem tal qual, el resultat és un llibre pobre, una història més sobre la vida a la Xina. I, a més, el fet que se centri tant en la protagonista, la Tianyi, i deixi la resta de personatges no en segona, sinó en quarta fila, debilita encara més la història.

No negaré que una història sobre la Xina sempre té un cert interès pel simple fet de proporcionar-te una finestreta per veure què hi passa, però trobo que si no es reforça donant importància a la vida de diversos personatges, la trama queda massa despullada. En la meva humil opinió, la Tianyi és extremadament egocentrista. Va i ve de casa com vol, sense tenir en compte que viu amb dues persones més (el seu marit i el seu fill). No dona la impressió que treballi massa, no dona la impressió que s’impliqui gaire amb ningú.

Tornem al paràgraf inicial, on l’autora ens explica que podem veure l’evolució del país a través de l’evolució individual de la protagonista. Crec que hauria pogut treure més profit d’això. La història està tan centrada en la Tianyi que costa veure què passa al seu voltant. Com a molt, podem veure què passa a la seva família.
Mereix menció a part la relació entre la Tianyi i la seva mare, per una banda, i la relació entre la Tianyi i la sogra, per l’altra. Tant la mare com la sogra són personatges absolutament desagradables, incapaces de donar suport a la Tianyi ni d’entendre-s’hi. No demostren interès per ella ni, pràcticament, pel net. D’aquesta manera, doncs, ella es troba aïllada i sense suport, i tampoc sembla que les seves amigues li facin gaire costat. I tampoc no s’entén amb el marit. El resultat és una ànima vagant que, com he dit més amunt, va totalment a la seva i no té en compte el seu entorn. I se n’adona quan és massa tard, quan el seu fill ja entra en la desena i comença a tenir problemes.

Potser la clau de tot plegat està en el títol: “crystal wedding”. El matrimoni és una figura de vidre? És com un bonsai que cal anar retallant i redreçant? Al mateix temps… pot arribar a ser una gàbia de vidre? La protagonista fa un esforç raonable per mantenir-lo? O potser és diferent del que s’esperava? El matrimoni limita la nostra llibertat com a dones? I la maternitat? Hem d’estar sempre pendents de la família i els fills? Hem de fer la nostra?

Segurament, l’objectiu final del llibre és que ens plantegem totes aquestes preguntes i moltes altres. En aquest sentit, podem dir que ha complert la missió que tenia.

No volia acabar sense parlar de la traductora. Nicky Harman és una traductora completa i amb experiència. És una de les creadores del Club de lectura de la universitat de Leeds, i ha traduït obres de Yan Ge, Jia Pingwa, entre d’altres. Si voleu llegir més coses traduïdes per ella, podeu provar amb aquests llibres:

 

Une famille explosive

Yan Ge. Une famille explosive.
Trad. Alexis Brossolet.
Ed. Presses de la Cité.
Títol original: 我们家。
Versió Kindle, equivalent a 320 pàgines.

womenjiaEn aquest llibre, Yan Ge ens presenta una família plena de desavinences i secrets. La narradora, una noia jove, és la filla del protagonista i, tot i que se’ns diu que està boja, no acabem de saber ben bé què li passa ni perquè. I això sí que m’ha fotut, perquè és de les poques coses que ens quedem sense saber.

Pel que fa a la resta, coneixerem tota una sèrie de personatges amb una varietat de caràcters realment al·lucinant. El protagonista, per exemple, que es diu Shengqiang i és el germà petit de la família, és un home de negocis que ha hagut de treballar molt per guanyar-se el seu lloc, està convençut que sa mare li dóna la tabarra més del que tocaria i es fa un fart de beure i anar amb dones… que no són la seva. La seva dona, precisament, està ja farta d’aquesta situació, però tampoc s’atreveix a deixar-lo per motius diversos. La germana d’en Shengqiang és la gran dels tres germans i és una presentadora de televisió vinguda a menys que torna al seu poble envoltada de misteri… i també hi ha misteri entorn del germà mitjà, en Zhiming, que té algun compte pendent, sobretot amb la mare.

Ai, la mare. És, segurament, el personatge més hilarant i enervant de la història, una mica en la línia de les mares que dibuixa en Jonathan Franzen: unes mares que solen ser emprenyadores, “mandones” i que solen estar obsesionades amb fer que es compleixi la seva voluntat, peti qui peti.

Veient tot això, podeu pensar que és un llibre divertit. I tindreu raó. Une famille explosive es llegeix ràpidament, és divertit i, alhora, conté algunes al·lusions als canvis que ha patit la societat xinesa, com ara quan ens explica els llocs que en Shengqiang coneixia de jove i que ja no existeixen. Dit això, però, m’adono que últimament només faig que llegir llibres d’autors xinesos que retraten una mena de corrupció de “baixa intensitat”, present a tots els nivells de la vida quotidiana. No estem parlant d’estafes a gran escala, sinó de convidar els clients a sopar per tancar un tracte, aconseguir-los “companyia femenina”… i tot regat amb litres i litres d’alcohol, fins al punt que en Shengqiang té problemes de salut.

Una qüestió a part, però, és com un llibre que, en origen, es diu 我们家, que, de bones a primeres, podríem traduir com a La nostra família, s’acaba convertint en “Una família explosiva”, sense oblidar la proposta anglesa, que és The Chilli Bean Paste Clan (com a mínim aquí es fa referència al negoci familiar). Sí, ja sabem que amb els títols es fan meravelles, però potser aquest cop han anat massa lluny? O és que jo sóc poc creativa?

En resum, doncs, podríem dir que és un llibre en la línia habitual de Yan Ge, que ens ofereix històries plenes de color i molt àgils de llegir, tot i que li trobo a faltar una mica de gravitas. Però bé, és jove i això ja li vindrà amb l’edat. Ja vam parlar del seu White Horse en una altra entrada i, si voleu saber alguna cosa més sobre la seva vida personal, us podeu llegir aquest article i sabreu que viu a … Irlanda! 

La belle de glace

Mo Yan. La belle de glace.
Traductor: Chantal Chen-Andro.
Editorial: ePoints, 2014.
Edició digital equivalent a 33 pàgines.

belle-glaceEm vaig comprar La belle de glace perquè era un relat curt i em pensava que només s’havia publicat en format independent, i ara veig que aquest relat el podem trobar a Enfant de fer. I ja me l’he comprat i el tinc a casa.

Per què m’he comprat un llibre de Mo Yan, si em passo mitja vida dient que està sobrevalorat? Doncs perquè La belle de glace m’ha agradat molt i he pensat que potser m’he equivocat llegint una novel·la i una altra d’aquest autor i que li he de donar una oportunitat amb les històries curtes. Però d’això ja en parlarem més endavant, quan us comenti el recull sencer.

De moment, toca parlar d’aquesta història en què veiem un noi que comença a treballar com a aprenent al consultori mèdic que té el seu oncle. Hi veurem clarament reflectida la jerarquia familiar, el respecte als més grans, els prejudicis contra la gent que es busca la vida d’una manera diferent a la tradicional… I també hi veurem una petita crítica de l’autor a la manera en què està progressant el món xinès (la presència de la contaminació, la proliferació del turisme) i com s’ho prenen els xinesos: uns amb alegria i altres amb desgana. Una altra cosa molt típica que hi trobem és l’oncle i la seva tassa de te, amb el cul tot negre i recobert de fulles de te que ja hi estan enganxades, i també hi fan una aparició estelar les escopinades. Si heu estat a la Xina, ja sabeu de què parlo.

Gran part del relat gira en torn d’una ex-companya de classe del protagonista, la Meng Xixi, que un dia es troba malament i se’n va al consultori on treballa el noi. A partir d’aquí, cal estar atent a la reacció de les tres persones que hi treballen: el noi, la tieta i l’oncle. I estigueu pendents, també, del final.

Aquest relat només costa 0,99 euros a Amazon. Val la pena provar-lo, per aquest preu, oi? Si voleu llegir-ne el principi, només cal que feu clic en aquest enllaç i rebreu un fragment del relat de manera totalment gratuïta.

Nosaltres aviat us parlarem del recull sencer, Enfant de fer.

La verdadera historia del Camello Xiangzi

luotuo-xiangziLao She. La verdadera historia del Camello Xiangzi.
Traductor: Manuel Lacruz i Tan Hui.
Ed. Funambulista, novembre 2014.
368 pàgines.

Avui us vull parlar de La verdadera historia del Camello Xiangzi, una de les obres més conegudes de Lao She, un dels meus autors favorits (ja us he parlat de Cat Country i de Mr Ma and Son, entre altres). També us recordo que vaig traduir-ne un relat, “El Sr. Pantalons de Muntar”, que podeu trobar a Paper de vidre. Per tot això, quan el vaig veure en una llibreria no vaig poder evitar comprar-me’l, tot i que no tenia cap referència del traductor i que, en el fons, ja me l’havia llegit fa molts anys…

Però això és el que tenen els clàssics: que quan te’ls tornes a llegir no deceben. La figura del Luotuo Xiangzi l’han estudiada mil experts, i ara no us descobriré res de nou, però la veritat és que és un personatge prototípic del cicle pobresa-ascensió-pèrdua que ens ofereix, també, un retrat del Pequín de la dècada de 1920, quan encara hi havia molts portadors d’aquesta mena de carros de dues rodes.

Al mateix temps, és un plaer seguir la història amb el Google Maps i veure per on es passegen els personatges. Algun dels llocs que hi surten són molt coneguts i, si heu estat a Pequín, segur que els coneixeu (Xizhimen, la part posterior de la Ciutat Prohibida, Xidian…).

Pel que fa a la traducció, tot i que en general és convincent, hi ha alguna cosa que no em quadra, com ara la lògica que s’ha seguit a l’hora de transcriure els noms de gent i llocs. En general, sembla que s’han llegit les normes del pinyin per transcriure els sons, però no s’han seguit per a la unió de les síl·labes que representen els caràcters. Menys en el cas del protagonista, que és en Xiangzi, ens trobem noms com Liu-si-ye (Liu Siye?) o Ren-he (Renhe?). Fins i tot hi ha algun nom que en un lloc apareix traduït i en un altre sense traduir o amb  transcripció que deu ser Wade Giles…

No voldria acabar sense parlar de Funambulista, l’editorial que ha publicat aquesta fantàstica història. La veritat és que el llibre en sí és estupend: un format més aviat quadrat, amb la tapa rugosa i els fulls groguencs. Un plaer de tenir-lo a les mans. Només caldria, doncs, repassar la transcripció dels noms propis i topònims i aplicar-hi les normes que s’esmenten a la Guia de estilo para el uso de palabras de origen chino que vam elaborar la gent del grup de recerca TXICC i que té edició en castellà d’Adeli Ediciones (i, en català, de la Direcció General de Política Lingüística).