Etiqueta: vida quotidiana

I del cel van caure tres pomes, Nariné Abgarian

On Per sifuroIn 5 estrelles5 comentaris

Aquest és un llibre petit, en el sentit que explica històries menudes, del dia a dia, però és un llibre gran, immens, en el sentit que et transporta a lloc i et fa sentir molt a prop del que explica. Podem dir, doncs, que I del cel van caure tres pomes és un èxit de la seva autora, Nariné Abgarian, però també de la traductora, la Marta Nin. Sense traducció no ens arriben les històries, per més bones que siguin.

És, també, un èxit i un encert de Comanegra, una editorial que no he llegit gaire fins ara i que, amb aquest llibre, m’ha vingut ganes de conèixer millor. Ja tinc al cap un parell de llibres que segurament cauran per Sant Jordi, i n’hi ha d’altres que vaig veient passar per Instagram, tots amb molt bona acollida entre els lectors.

Però anem al gra: de què va, aquest llibre? per què m’ha agradat tant?

Una història, moltes històries

Comencem per fer un breu resum de què explica I del cel van caure tres pomes: amb aquest llibre viatgem a un poblet perdut a les muntanyes d’Armènia i veiem com hi viuen una colla d’avis, ja que els joves han marxat o han mort a la guerra o amb una gran fam. Així de senzill.

La bellesa d’aquest llibre, però, és que una cosa que, en principi, podria semblar totalment banal, quotidiana, se’ns explica amb detall, dolçor i estimació. D’una banda, les descripcions hi són molt importants: podem veure les cases de pedra, mig enrunades (com, de fet, en alguns pobles de ca nostra), els paisatges, les muntanyes… tot és com si hi fóssim. D’altra banda, però, l’autora no es conforma amb explicar-nos el dia a dia dels protagonistes d’una manera plana i lineal, sinó que ens farà anar endavant i endarrere en el temps, ens farà centrar en un o altre personatge i, a partir d’això, ens explicarà les relacions que hi ha entre ells, les seves famílies i, en definitiva, des de la seva perspectiva, part de la història d’aquest poblet i del país on s’emmarca. Confesso que, per situar-me, vaig fer un parell de quadres de personatges amb la relació que hi havia entre ells, ja que a estones tira enrere i enrere fins arribar a l’àvia o el besavi del personatge que ens ofereix perspectiva en aquell moment.

Ja n’hi ha prou, amb tot això, per donar-li 5 estrelles, amb lu rància que soc jo? Doncs sí. Els personatges són entranyables. La recreació del poble és magistral (la meva família ve d’un poble petit, i m’ha semblat trobar-hi ecos), incloses les relacions de veïnatge i parentiu entre uns i altres. Els fragments d’història armènia que afloren entre una cosa i altra també me’ls he begut amb ànsia. I, per què no dir-ho, ha estat una excusa magnífica per trastejar amb el Google Maps, ja que aprofito qualsevol excusa per entrar-hi i viatjar, gratis, a altres llocs.

En resum, m’he quedat amb ganes de llegir més coses de l’autora i us el recomano molt. Directe a la llista de propostes per a Sant Jordi!

Ostatges, de Nina Bouraoui

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Ostatges, de Nina Bouraoui, és un llibre sobre què passa quan a un se li creuen els cables. Quan vas acumulant pressió i un dia dius que prou, quan aguantes tant com pots i arriba un punt en què ja no pots més. I li toca el rebre al tens més a l’abast, que a més feia temps que s’ho buscava. Aquest llibre curtet, publicat per l’editorial Les hores amb traducció d’Anna Casassas, es podria resumir amb el que podeu llegir a la contracoberta:

“… Fins aquest matí de novembre, quan l’ha aclaparat tota aquesta violència dle món, dels altres, la seva soledat, la injustícia. En una nit, ho ha destruït tot.”

Perquè és just això, el que passa: la Sylvie Meyer, de 53 anys i mare de dos fills, ciutadana impecable, treballadora model que té tota la confiança de l’amo, decideix que ja n’hi ha prou. Porta temps aguantant totes les injustícies que podia acumular en la seva vida: el marit l’ha deixat, el seu cap a la feina li demana impossibles… És hora de reaccionar. I se li en refot, que la portin a presó.

El llibre comença amb la presentació de la protagonista, que ens fa ella mateixa. Edat, circumstàncies personals, coses que li han passat i que ha anat suportant. Veurem com la seva vida va entrant en una espiral fins que, un dia, li salten els ploms. I és que, com va dir Bouraoui a la conferència que va fer fa un temps, no sempre reaccionem immediatament contra la violència que patim. En moltes ocasions, anem covant el ressentiment i reaccionem quan ja no podem aguantar més. És ben bé allò de la gota que fa vessar el got, no?

Per altra banda, la violència es pot entendre com a alguna cosa més que la violència més evident, que sol ser la física. Podem considerar violència el maltractament psicològic, l’abús de confiança, totes les circumstàncies que ens fan sentir molt incòmodes. I a la Sylvie li passa això. Amb el temps, totes aquelles petites coses que li han anat passant, que potser no són gran cosa per separat, s’acumulen i la fan reaccionar. I, és clar, passa el que passa: reacciona d’una manera brutal, exagerada -segons com es miri- i li toca el rebre al plom del seu jefe, que si d’una cosa ha abusat és de la confiança de la Sylvie, demanant-li que faci coses que no li corresponen.

Ostatges, doncs, es tracta d’un llibre molt curtet que ens fa entrar al cap de la Sylvie per veure el perquè d’aquesta reacció. No és un relat coral, plagat de personatges, no. Més aviat es tracta d’una història breu i molt íntima, amb poca gent pel mig, que no us estranyarà saber que, en origen, era una obra de teatre. Doncs sí: la història d’aquest llibre, escrita abans de l’eclosió del #metoo, tracta aquest tema tan actual des d’un punt de vista teatral. Si ho teniu en compte durant la lectura, veureu que la narració guanya molt!

En definitiva, és un llibre de bon llegir que us pot acompanyar perfectament aquest estiu. I veureu que, tot i que parla d’un tema que, de per si, és punyent, no ho fa d’una manera excessivament dura i us fa arribar el missatge sense haver-vos de remenar a fons. En aquest sentit, és molt diferent de Mirada prohibida, l’altre llibre de l’autora publicat per Les hores, on la violència contra les dones assoleix un nivell molt més dur (segurament, un reflex del que ella va veure o sentir a Algèria, con va néixer).

Seqüela, amb Rachel Cusk

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris
seqüela

Avui us vull parlar de Seqüela, una narració de Rachel Cusk que ens parla del “després”, de la seva nova realitat, quan s’acaben 10 anys de matrimoni. Perquè… què passa quan la vida que havies anat teixint, el puzle de 5.000 peces que havies anat muntant, se’n va en orris?

No trobareu en aquest llibre una història truculenta, una batalla entre dues persones que ja no volen estar juntes, odi i rencor. El que ens ofereix l’autora és més aviat el record de la reparació d’aquest puzle trencat, les noves sensacions que té quan ha de fer front a la vida sola, com evoluciona la seva relació amb les filles…

Apunts sobre feminisme i maternitat

En algun punt també toca el feminisme i els aspectes que tenen a veure amb el repartiment de tasques a casa, sobretot pel que fa a tenir cura dels fills. Aquesta part m’ha agradat molt, ja que fa una reflexió, per al meu gust, molt lúcida sobre el paper de l’home i de la dona a casa. Una reflexió que, en molts aspectes, subscric.

Així, doncs, veurem com valora allò tan famós de “els homes ajuden a casa” i com, segons ella, en la lluita per la igualtat ella i el seu home s’havien “intercanviat la vestimenta”. I quan explica que el seu home va deixar la feina per cuidar-se de les nenes mentre ella treballava, arriba la bomba, el que moltes pensen i no diuen: “jo tenia els dos papers” (el d’home i el de dona, treballar a la feina i treballar a casa).

El tros que més m’ha agradat, però, és quan parla de la maternitat. D’una banda, pensa que la maternitat és una renúncia total a la identitat. Hi estic d’acord, com a mínim pel que fa als primers anys dels nens: n’has d’estar pendent fins que tenen una mica d’autonomia. De fet, algunes mares, fins i tot viuen a través dels fills. I m’ha rematat quan diu “com si aquestes hores solitàries fossin el meu botí de guerra” fent referència a les hores que té per estar sola, unes hores que sempre he valorat molt: fer un cafè mentre el petit fa natació, xerrar a la plaça mentre juga…

Vist tot això, no deixar de ser curiosa la seva reacció quan diu “les filles són meves” en resposta al seu ex-marit. Ella mateixa se sorprèn. De tota manera, suposo que en certs casos, quan tot al nostre voltant s’esmicola, és normal tenir reaccions extremes o inesperades, una manera d’agafar-se al poc que li queda de la seva vida anterior: les nenes.

La seqüela i refer la vida

Arribats a un cert punt del llibre, entrem en la fase de recuperació. Aquí no només veurem les possibles relacions amb altres homes, sinó que Cusk entra en una etapa en què intenta recuperar a poc a poc les amistats. Tots ho hem vist: en la majoria de casos, les persones que se separen recuperen la vida pròpia quan els fills s’estan amb l’ex-parella. I ben fet que fan. Cusk, doncs, recuperarà antigues amistats i tornarà a agafar el ritme de la vida social adulta.

És un llibre curtet, però la veritat és que se li agraeix la concisió. Hi ha tants llibres que s’allarguen innecessàriament, que és bo veure que hi ha gent que explica el que els hi sembla just i prou. També he de dir que és una lectura molt agradable, sense notes estridents ni reaccions histèriques. És com un riu que baixa plàcidament i, en cada meandre, va deixant enrere trossos de la vida anterior per reviure en unes noves circumstàncies.

Valoració global i més enllà

He de dir que és un llibre per a tota mena de públics. Tant si us heu separat com si no, és un testimoni realista i serè de la vida en parella i de la vida de després i, segurament, en algun punt o altre coincidireu amb l’autora.

Si anem més enllà del llibre, he de dir que, una vegada més, l’editorial Les Hores ens porta la història d’una dona, aquest cop amb la traducció de Carme Geronès. En certa manera i salvant les distàncies, podríem dir que és una dona que busca el seu lloc al món igual que la protagonista de Mirall, espatlla, intermitent, que vam comentar fa uns mesos en aquest blog.

En tot cas, si voleu històries de dones, totes elles molt diferents, no dubteu a buscar el nom d’aquesta editorial a la capseta de cerca que trobareu a la part superior del blog: des de la baba Dúnia de prop de Txernòbil fins a la Maj, una mestressa de casa sueca que viu en un estat d’insatisfacció constant, sense oblidar les magnífiques “enemigues” de La veïna del costat.

Seqüela surt a la venda dilluns dia 1 de juny. Busqueu-lo a la vostra llibreria preferida.

My Old Faithful, històries d’una família

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari
My Old Faithful

Yang Huang. My Old Faithful. Stories.
Editorial: University of Massachusetts.
181 pàgines.

Vaig comprar My Old Faithful fruit d’una recomanació al Twitter. No coneixia l’autora, ni tenia cap referència de l’editorial ni de res. A la brava. La veritat és que la lectura ha anat prou bé. No és el millor que hagi llegit últimament, però és àgil i retrata una família xinesa al llarg dels anys.

Com podem intuir a partir del “Stories” del títol, My Old Faithful no és una novel·la en el sentit tradicional al qual estem acostumats. En aquest cas, el que ens trobem és una sèrie d’històries que podrien ser independents si no fos que utilitzen els mateixos protagonistes. És un recurs que ja he vist en altres casos i que sol funcionar molt bé perquè, d’aquesta manera, l’autor pot utilitzar flaixos per incidir en detalls concretes, fent salts en el temps i l’espai sense haver-los de justificar.

A més de tot això, les històries estan agrupades en tres blocs, que responen a la infantesa, l’adolescència i l’etapa adulta dels fills de la família. D’aquesta manera, l’autora ens porta des de Nanjing fins als Estats Units, des de l’escola de primària fins a la feina. Veurem els primers amors dels fills, les parelles consolidades, la tornada a casa de les filles que viuen als Estats Units i com s’hi troben quan ho fan.

Per altra banda, també veiem com se senten els pares davant dels canvis dels fills i del seu desenvolupament. La preocupació inicial per un nen que no acaba de portar-se bé evoluciona quan les filles es fan grans i comencen a sortir amb nois. I el llibre es tanca amb un relat dedicat exclusivament als pares, que es fan grans amb els fills ja fora de casa. Cada relat està explicat en primera persona mitjançant el protagonista de la història en qüestió, cosa que ens dona molts punts de vista diferents.

Relats, relats…

Com sempre que llegeixo un recull de relats, n’hi ha que m’agraden més que altres. En aquest cas, de My Old Faithful recomano amb entusiasme el primer, “Pining Yellow”, el protagonista del qual és en Wei, el fill mitjà, que busca el seu gos perdut. Un relat tendre i nostàlgic ben bonic. Cal destacar també “The Umbrella”, amb el pare com a protagonista, que mostra com es preocupa per la filla petita, que es desperta al món dels grans. La resta, amb alts i baixos, arriben dignament fins al final.

En resum: My Old Faithful no és un llibre espectacular, però fa petits retrats de la quotidianitat xinesa que, en realitat, en alguns aspectes, també podrien ser d’una família de casa nostra.

El viejo barco, de Zhang Wei

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari
El viejo barco

Zhang Wei. El viejo barco
Traducció: Elisabet Pallarés Cardona
Kailas Editorial, 2019
512 pàgines

Per Sant Jordi sempre intento trobar algun llibre de literatura xinesa per completar la meva collita. Aquest any vaig trobar El viejo barco, de Zhang Wei, una obra que s’anunciava com a “revolucionaria obra de ficción china que ha conmovido a lectores de todo el mundo”. No ho dubto, però jo no he sigut un d’aquests lectors.

L’obra es va publicar en xinès el 1987, un parell d’any abans dels fets de Tian’anmen, i explica la història de tres generacions de les famílies Sui, Zhao i Li en un poble imaginari situat a l’est de la Xina que s’anomena Wali. És veritat que reflecteix acuradament l’evolució del país des de 1949 fins als anys vuitanta. No obstant, també és veritat que en molts moments em vaig trobar perduda i no tenia clar en quin moment històric ens trobàvem. Per al meu gust, el fil temporal no és fàcil de seguir, no.

Observacions sobre El viejo barco

Tampoc ajuda el fet que el llibre està ple d’errades de concordança, typos i errades de puntuació (entre altres coses, anacoluts). En alguns punts, fins i tot sembla que s’hagi fet una revisió massa ràpida del text, com ara l’ús de l’expressió “letras de hora” en lloc de “letras de oro” o frases que no tenen sentit com ara “llegó un abrupto” (abrupto com a substantiu) o “el sol se hundiera por el este” (el este???).

En alguns casos, també hi ha errors de noms: en un punt concret es diu Xiaofan en lloc de Yanyan o Sui en lloc de Li. En resum, caldria repassar les traduccions perquè aquests són errors molt tontos, que no tenen sentit després d’haver fet la part difícil, que la traducció del xinès (suposo que és directa, però no ho he pogut certificar).

De tota manera, voldria tancar la ressenya amb una nota positiva. Trobo molt ben explicat el moment inicial d’obertura de la dècada dels vuitanta. En aquest punt, podem veure en Jiansu que se’n va a la ciutat i fa negocis. És interessant veure com converteix una botigueta de no-res en un “empori” del comerç. Veureu que hi ven roba extrangera o fa forats per a arracades a les orelles, coses molt modernes en una Xina que acabava de sortir del malson de la Revolució Cultural.