Seqüela, amb Rachel Cusk

seqüela

Avui us vull parlar de Seqüela, una narració de Rachel Cusk que ens parla del “després”, de la seva nova realitat, quan s’acaben 10 anys de matrimoni. Perquè… què passa quan la vida que havies anat teixint, el puzle de 5.000 peces que havies anat muntant, se’n va en orris?

No trobareu en aquest llibre una història truculenta, una batalla entre dues persones que ja no volen estar juntes, odi i rencor. El que ens ofereix l’autora és més aviat el record de la reparació d’aquest puzle trencat, les noves sensacions que té quan ha de fer front a la vida sola, com evoluciona la seva relació amb les filles…

Apunts sobre feminisme i maternitat

En algun punt també toca el feminisme i els aspectes que tenen a veure amb el repartiment de tasques a casa, sobretot pel que fa a tenir cura dels fills. Aquesta part m’ha agradat molt, ja que fa una reflexió, per al meu gust, molt lúcida sobre el paper de l’home i de la dona a casa. Una reflexió que, en molts aspectes, subscric.

Així, doncs, veurem com valora allò tan famós de “els homes ajuden a casa” i com, segons ella, en la lluita per la igualtat ella i el seu home s’havien “intercanviat la vestimenta”. I quan explica que el seu home va deixar la feina per cuidar-se de les nenes mentre ella treballava, arriba la bomba, el que moltes pensen i no diuen: “jo tenia els dos papers” (el d’home i el de dona, treballar a la feina i treballar a casa).

El tros que més m’ha agradat, però, és quan parla de la maternitat. D’una banda, pensa que la maternitat és una renúncia total a la identitat. Hi estic d’acord, com a mínim pel que fa als primers anys dels nens: n’has d’estar pendent fins que tenen una mica d’autonomia. De fet, algunes mares, fins i tot viuen a través dels fills. I m’ha rematat quan diu “com si aquestes hores solitàries fossin el meu botí de guerra” fent referència a les hores que té per estar sola, unes hores que sempre he valorat molt: fer un cafè mentre el petit fa natació, xerrar a la plaça mentre juga…

Vist tot això, no deixar de ser curiosa la seva reacció quan diu “les filles són meves” en resposta al seu ex-marit. Ella mateixa se sorprèn. De tota manera, suposo que en certs casos, quan tot al nostre voltant s’esmicola, és normal tenir reaccions extremes o inesperades, una manera d’agafar-se al poc que li queda de la seva vida anterior: les nenes.

La seqüela i refer la vida

Arribats a un cert punt del llibre, entrem en la fase de recuperació. Aquí no només veurem les possibles relacions amb altres homes, sinó que Cusk entra en una etapa en què intenta recuperar a poc a poc les amistats. Tots ho hem vist: en la majoria de casos, les persones que se separen recuperen la vida pròpia quan els fills s’estan amb l’ex-parella. I ben fet que fan. Cusk, doncs, recuperarà antigues amistats i tornarà a agafar el ritme de la vida social adulta.

És un llibre curtet, però la veritat és que se li agraeix la concisió. Hi ha tants llibres que s’allarguen innecessàriament, que és bo veure que hi ha gent que explica el que els hi sembla just i prou. També he de dir que és una lectura molt agradable, sense notes estridents ni reaccions histèriques. És com un riu que baixa plàcidament i, en cada meandre, va deixant enrere trossos de la vida anterior per reviure en unes noves circumstàncies.

Valoració global i més enllà

He de dir que és un llibre per a tota mena de públics. Tant si us heu separat com si no, és un testimoni realista i serè de la vida en parella i de la vida de després i, segurament, en algun punt o altre coincidireu amb l’autora.

Si anem més enllà del llibre, he de dir que, una vegada més, l’editorial Les Hores ens porta la història d’una dona, aquest cop amb la traducció de Carme Geronès. En certa manera i salvant les distàncies, podríem dir que és una dona que busca el seu lloc al món igual que la protagonista de Mirall, espatlla, intermitent, que vam comentar fa uns mesos en aquest blog.

En tot cas, si voleu històries de dones, totes elles molt diferents, no dubteu a buscar el nom d’aquesta editorial a la capseta de cerca que trobareu a la part superior del blog: des de la baba Dúnia de prop de Txernòbil fins a la Maj, una mestressa de casa sueca que viu en un estat d’insatisfacció constant, sense oblidar les magnífiques “enemigues” de La veïna del costat.

Seqüela surt a la venda dilluns dia 1 de juny. Busqueu-lo a la vostra llibreria preferida.

My Old Faithful, històries d’una família

My Old Faithful

Yang Huang. My Old Faithful. Stories.
Editorial: University of Massachusetts.
181 pàgines.

Vaig comprar My Old Faithful fruit d’una recomanació al Twitter. No coneixia l’autora, ni tenia cap referència de l’editorial ni de res. A la brava. La veritat és que la lectura ha anat prou bé. No és el millor que hagi llegit últimament, però és àgil i retrata una família xinesa al llarg dels anys.

Com podem intuir a partir del “Stories” del títol, My Old Faithful no és una novel·la en el sentit tradicional al qual estem acostumats. En aquest cas, el que ens trobem és una sèrie d’històries que podrien ser independents si no fos que utilitzen els mateixos protagonistes. És un recurs que ja he vist en altres casos i que sol funcionar molt bé perquè, d’aquesta manera, l’autor pot utilitzar flaixos per incidir en detalls concretes, fent salts en el temps i l’espai sense haver-los de justificar.

A més de tot això, les històries estan agrupades en tres blocs, que responen a la infantesa, l’adolescència i l’etapa adulta dels fills de la família. D’aquesta manera, l’autora ens porta des de Nanjing fins als Estats Units, des de l’escola de primària fins a la feina. Veurem els primers amors dels fills, les parelles consolidades, la tornada a casa de les filles que viuen als Estats Units i com s’hi troben quan ho fan.

Per altra banda, també veiem com se senten els pares davant dels canvis dels fills i del seu desenvolupament. La preocupació inicial per un nen que no acaba de portar-se bé evoluciona quan les filles es fan grans i comencen a sortir amb nois. I el llibre es tanca amb un relat dedicat exclusivament als pares, que es fan grans amb els fills ja fora de casa. Cada relat està explicat en primera persona mitjançant el protagonista de la història en qüestió, cosa que ens dona molts punts de vista diferents.

Relats, relats…

Com sempre que llegeixo un recull de relats, n’hi ha que m’agraden més que altres. En aquest cas, de My Old Faithful recomano amb entusiasme el primer, “Pining Yellow”, el protagonista del qual és en Wei, el fill mitjà, que busca el seu gos perdut. Un relat tendre i nostàlgic ben bonic. Cal destacar també “The Umbrella”, amb el pare com a protagonista, que mostra com es preocupa per la filla petita, que es desperta al món dels grans. La resta, amb alts i baixos, arriben dignament fins al final.

En resum: My Old Faithful no és un llibre espectacular, però fa petits retrats de la quotidianitat xinesa que, en realitat, en alguns aspectes, també podrien ser d’una família de casa nostra.

El viejo barco, de Zhang Wei

El viejo barco

Zhang Wei. El viejo barco
Traducció: Elisabet Pallarés Cardona
Kailas Editorial, 2019
512 pàgines

Per Sant Jordi sempre intento trobar algun llibre de literatura xinesa per completar la meva collita. Aquest any vaig trobar El viejo barco, de Zhang Wei, una obra que s’anunciava com a “revolucionaria obra de ficción china que ha conmovido a lectores de todo el mundo”. No ho dubto, però jo no he sigut un d’aquests lectors.

L’obra es va publicar en xinès el 1987, un parell d’any abans dels fets de Tian’anmen, i explica la història de tres generacions de les famílies Sui, Zhao i Li en un poble imaginari situat a l’est de la Xina que s’anomena Wali. És veritat que reflecteix acuradament l’evolució del país des de 1949 fins als anys vuitanta. No obstant, també és veritat que en molts moments em vaig trobar perduda i no tenia clar en quin moment històric ens trobàvem. Per al meu gust, el fil temporal no és fàcil de seguir, no.

Observacions sobre El viejo barco

Tampoc ajuda el fet que el llibre està ple d’errades de concordança, typos i errades de puntuació (entre altres coses, anacoluts). En alguns punts, fins i tot sembla que s’hagi fet una revisió massa ràpida del text, com ara l’ús de l’expressió “letras de hora” en lloc de “letras de oro” o frases que no tenen sentit com ara “llegó un abrupto” (abrupto com a substantiu) o “el sol se hundiera por el este” (el este???).

En alguns casos, també hi ha errors de noms: en un punt concret es diu Xiaofan en lloc de Yanyan o Sui en lloc de Li. En resum, caldria repassar les traduccions perquè aquests són errors molt tontos, que no tenen sentit després d’haver fet la part difícil, que la traducció del xinès (suposo que és directa, però no ho he pogut certificar).

De tota manera, voldria tancar la ressenya amb una nota positiva. Trobo molt ben explicat el moment inicial d’obertura de la dècada dels vuitanta. En aquest punt, podem veure en Jiansu que se’n va a la ciutat i fa negocis. És interessant veure com converteix una botigueta de no-res en un “empori” del comerç. Veureu que hi ven roba extrangera o fa forats per a arracades a les orelles, coses molt modernes en una Xina que acabava de sortir del malson de la Revolució Cultural.

A tree grows in Daicheng

Lu Nei. A Tree Grows in Daicheng.
Traductora: Poppy Toland.
Amazon Crossing.
Edició Kindle, equivalent a 430 pàgines.

A Tree Grows in Daicheng

En aquest llibre Lu Nei ens porta a l’època de canvis que va seguir la mort de Mao. El llibre comença en una fase anterior, durant la Revolució Cultural. Tot i així, podem dir que se centra en l’ascensió de Deng Xiaobing i les seves reformes econòmiques.

La primera part, centrada en les lluites en diverses faccions de guardes rojos, té com a protagonistes la generació dels que seran els pares del protagonista de la segona part. Un cop acabat l’enfrontament, veiem com en Gu Dahong es posa a treballar i neixen els fills. Aquí, la història fa un salt i passen a protagonitzar-la en Gu Xiaoshan (fill d’en Gu Dahong) i la seva germana, la Gu Xiaoyan.

Tot plegat passa en una ciutat on el centre encara té carrers antics. Els veïns viuen en cases baixes i es coneixen els un alts altres. Tothom sap les històries dels altres, i fins i tot compartexien televisors quan comencen a aparèixer. Els televisors són un dels elements que ens serveixen per veure com la societat va evolucionant i abandonant el comunisme més estricte per abocar-se a una economia de mercat.

Veurem també com comencen a florir empreses i negocis privats. Així, doncs, el negoci estrella d’aquest llibre són les sales de ball. Tothom vol posar una sala de ball. Tothom vol ballar. En Gu Dahong, a més de tenir un estudi fotogràfic, es guanya la vida donant classes de ball. En canvi, el seu fill, un pobre esguerro, malviu com pot. La germana té més sort i aconsegueix entrar a la universitat. Tot i així, quan en surt tampoc no aconsegueix una feina com s’esperava.

Què és, doncs, A Tree Grows in Daicheng?

Podem dir, doncs, que el que veiem en aquest llibre és una família que queda enrere mentre els seus veïns prosperen. No aconsegueixen feines ben remunerades ni ben valorades. I tampoc no aconsegueixen que els assignin un pis en els nous edificis que es construeixen durant la dècada de 1980.

A tree grows in Daicheng és un llibre molt més aconseguit que l’anterior de Lu Nei: Young Babylon. Mentre que a Young Babylon la narració està buida de detalls i l’autor va al gra, aquí tenim l’escenari molt ben definit i les relacions entre personatges són més riques.

En resum, és un llibre que es mereix estar entre la vostra llista de llibres per llegir.

La vida a qualsevol preu – Kristina Sandberg

La vida a qualsevol preu

Avui parlem de La vida a qualsevol preu. La Maj és una mestressa de casa. Només viu per la família, els àpats i la neteja. Té una xarxa social més antiga que qualsevol de les que fem servir avui dia i, segurament, més útil. I, segons com ens ho mirem, és un corcó.

Soc la Maj, jo?

Ho ets tu, que llegeixes aquestes línies? No t’has sentit, de vegades, amb el cap a punt d’explotar mentre intentes quadrar la “logística familiar”?

La vida a qualsevol preu té la virtud de despertar sentiments ambivalents. Per una banda, com a mare i organitzadora de la logística de casa, no he pogut evitar veure’m una mica reflectida en els pensaments de la Maj, una dona que comença el llibre amb quaranta anys i escaig. Es passa el dia pensant què farà per dinar, per sopar, per esmorzar. Qui vindrà a dinar, a sopar, a esmorzar. Fins aquí, podríem ser qualsevol de nosaltres que tenim infants a casa.

Per altra banda, però, la Maj també aconsegueix crear-me una mena de repulsa. Sí, la seva necessitat d’estar sempre impecable i tenir-ho tot sempre ben net em posa nerviosa. No tinc temps, jo, per treure la pols constantment i polir els mobles. Me la imagino vestida amb roba d’estar per casa però elegant, amorrant el tub de l’aspirador fins a l’últim racó de casa. I quan no neteja, està pensant en els nens, en per què no fan això o allò altre, sempre a punt per ficar el nas on no la demanen. Per donar la tabarra. O potser està pensant quina de les seves amigues convidarà a dinar o a berenar. Parlem de dones que segurament estan igual d’avorrides i incomunicades que ella.

La vida a qualsevol preu parla d’invisibilitat

Perquè, en el fons, és això: incomunicació, invisibilitat, inutilitat. La Maj és una de tantes dones que han viscut com a mestresses de casa. Dones l’opinió de les quals no compta. Dones que no tenen un sou. Dones que han d’esperar que el seu home els doni el que consideri adequat per cobrir les despeses de casa. Dones a qui els fills han ignorat, de qui han donat per suposat que havien de fer totes les tasques de casa sense cap ajuda. Dones que no han aconseguit establir un vincle emocional amb aquesta generació que han parit. Dones que es veuen recompensades quan, finalment, tenen nets.

I és que encara que aquest llibre ens porti a Suècia a les dècades de 1950 i 1960 i que tot sembli molt llunyà, tot això ha passat a casa nostra un parell de dècades més tard. Perquè ja sabem que els suecs sempre van endavant amb això. Estem parlant de dones que han sigut les nostres mares, tietes o àvies, i que no han tingut el reconeixement social (ni, de vegades, familiar) que haurien de tenir. Perquè, com diu cap al final del llibre, la societat no les considera productives. Perquè no tenen un sou, ni cotitzacions a la Seguretat Social. I per això, quan envelleixen, els queda una pensió de merda. I això després d’haver pencat igual o més que els seus homes, els que sí que portaven un sou a casa, els que sí que cotitzaven a la Seguretat Social.

I la història continua

De tota manera, tampoc podem perdre de vista una cosa. I és que mentre la Maj i les seves amigues vivien per casa seva i, en general, no havien de fer cap feina fora de casa, nosaltres, les dones d’avui dia, treballem dins, fora i més enllà de casa. Algunes, com jo, tenim la sort de comptar amb un suport familiar important i facilitats notables per conciliar vida familiar i feina. No obstant això, està clar que queda molt per avançar.

Mentrestant, us recomano que us llegiu aquest llibre. És la tercera part d’una trilogia de Kristina Sandberg que s’ha venut moltíssim a Suècia, el seu país natal. El vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català aconsellada per l’editora de Les Hores, i va ser una compra molt encertada. Ara bé, potser discreparia una mica de determinats criteris aplicats, com ara l’ús de moltíssims guions llargs en situacions que en català potser primaria una coma. Però ja veieu que si m’entretinc a parlar d’això vol dir que poca cosa hi ha per queixar-se.

No vull tancar l’entrada sense comentar que és la primera obra que llegeixo d’aquesta editorial, Les Hores, que vaig descobrir poc abans de l’estiu. Si no m’equivoco, La vida a tot preu és el primer llibre que van publicar fa poc més d’un any. He de dir que m’agrada molt el disseny que donen a la seva col·lecció. Les portades són discretes i cadascuna té un to diferent, i una maquetació interior molt agradable a la vista. Els desitjo molta sort i llarga vida!

** Si us interessa llegir més sobre dones i els problemes que les afecten, proveu Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.**