L’hereu, una història trepidant de Jo Nesbø

hereu_jo-nesboJo Nesbø. L’hereu.
Traductora: Meritxell Salvany.
Ed. Proa
648 pàgines.

Jo tenia l’opinió que les històries de Jo Nesbø en què no sortia en Harry Hole no eren bones per a res. De fet, ho vaig dir en aquest mateix blog. Com ja sabeu, soc una gran fan del detectiu menys ortodox d’Escandinàvia. Però totes les teories tenen una excepció, i ja l’he trobada a L’hereu.

L’hereu, el protagonista està “a l’altra banda”. Estem parlant d’en Sonny Lofthus, un convicte poc comú que es converteix en un heroi molt atípic. Fill d’un policia corrupte, fa 12 anys que és a presó i viu una vida tranquil·la entre drogues. Un dia, però, algú li diu que son pare no era corrupte. Així, a en Sonny se li desperta una set de revenja espectacular i comet una sèrie d’assassinats. A partir d’aquí, fa tots els possibles per passar comptes amb tota mena de delinqüents i capos mafiosos que, evidentment, el volen eliminar.

Al mateix temps, un antic company del pare d’en Sonny que encara exerceix de policia intentarà posar ordre als assassinats que en Sonny comet. Tot això ens endinsa en una trama de corrupció i delinqüència que gira, sobretot, entorn d’El Bessó. Qui és, aquest? Doncs és el cap d’una banda organitzada, un tio extremadament violent i cruel, i l’objectiu final d’en Sonny.

Hi ha vida més enllà d’en Harry Hole

Tot plegat, es tracta d’una novel·la interessant, amb un plantejament diferent de l’habitual de Nesbø. En Harry Hole, protagonista de la majoria dels seus llibres, és algú que busca la justícia. En canvi, a L’hereu, Nesbø utilitza en Sonny, algú que vol redimir son pare des de la “banda fosca”, cometent assassinats. A diferència de Du sang sur la glace, una altra història sense en Harry, en aquesta ocasió el ritme és trepidant i es llegeix superràpid: el primer dia, 260 pàgines, i el llibre sencer en només 5 dies. Una bogeria.

Crec que part de la “culpa” és de la traducció, que facilita molt la lectura. Aviam, és evident que Nesbø no és un autor que convidi a la introspecció i a la lectura calmada, però crec que la traducció de Meritxell Salvany és molt bona i és el que fa que t’enganxis a la història. Us recordo que considero que el traductor és una part importantíssima del procés de lectura. Perquè és el seu text, i no el de l’autor, el que acabem llegint.

En resum, si esteu esperant la propera història d’en Harry Hole, L’hereu és una bona manera de fer temps, i a un bon ritme. I la pregunta és… quan arribarà la propera història d’en Harry?

Els dics d’Irene Solà

Els dics Irene SolàDesprés de premis Documenta tan bons com ara La nostra vida vertical i Puja a casa, no havia connectat amb els següents. Ara, llegint Els dics, d’Irene Solà, m’hi he reconciliat.

Els dics és un llibre que se’t fa curt. El trobem molt ben organitzat a partir de píndoles que combinen l’existència “real” dels personatges amb relats curts. I aquests relats juguen amb aquests personatges i realitats no tan reals, com ara al relat sobre una mena de vampirs. Així, he trobat curiós com l’autora et fa anar d’una banda a una altra, entre el que és “real” i el que no, entre històries actuals i de fa un temps, de manera que vaig coneixent els personatges i les seves històries a partir d’una mena de peces de puzzle. L’única peça que no acabo de poder fer encaixar és, precisament, el títol. Però no em feu gaire cas. No és la primera vegada que un llibre m’agrada molt, però que no sé encaixar el títol.

Què hi ha, a Els dics?

El que podem veure, de fons, com a element que lliga tot el llibre, és l’Ada, la nostra protagonista, que torna d’Anglaterra i s’intenta reubicar al seu poble (imaginari, tot i que suposo que deu estar basat en Malla, el poble de Solà). Veurem com avancen les relacions retrobades amb la família i amb en Vicenç. També hi veurem com va avançant en el seu procés d’escriure un llibre, i com l’autora va lligant els seus relats al voltant d’això.

A mi, però, el que més m’ha agradat d’aquest llibre és com la Irene Solà descriu, amb precisió pràcticament cinematogràfica, els entorns en què transcorren les històries. I és que tinc debilitat pels tractors John Deere. Aquest grans clàssics, sempre verds al meu poble, que aquí també són el nom d’un grup de música. M’ha agradat molt, però molt, quan parla del gos que tenen a casa. M’ha agradat molt, també, la part sobre el gorjablanc (vaig haver de mirar què era: sempre s’aprenen coses noves).

Una part especialment atractiva és, també, quan parla sobre les remeieres. Podeu veure qui eren, què feien, el tractament que se’ls donava… I els ciclistes! També hi surten els coi de ciclistes. Sí, els que es posen ben amples a les carreteres comarcals, sobretot els diumenges al matí. Quantes vegades ens els trobem nosaltres, pujant o baixant a Barcelona! Quina por, fer-los un cop quan no s’aparten i t’has de menjar l’altre carril.

Les dones, on fire!

Afegiu al que ja he dit que tot el que ens explica l’autora passa durant un estiu, de juny a setembre, i tindreu un llibre ideal per llegir pensant en les vacances al poble dels pares. En certa manera, m’ha recordat una mica el Primavera, estiu, etcètera de M. Rojals que vam comentar fa un temps. I és que si fem una ullada als llibres que he llegit últimament, i hi sumem La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta F. Soldado, podem dir que estem davant una generació d’autores molt prometedora. A veure amb què ens sorprèn la Rojals* aquest setembre.

 

 

* Oju, que l’article no és despectiu, ans el contrari. I és que la Rojals és, possiblement, la degana d’aquesta generació que ens arriba.

 

 

Abecedario de pólvora

Abecedario de pólvoraAvui us vull parlar d’un llibre que us podria passar desapercebut. Es tracta d’Abecedario de pólvora, un llibre de relats de Yordán Radíchkov absolutament deliciós publicat per Automática Editorial.

Es tracta d’una sèrie de relats ubicats en un entorn rural, en temps de la resistència antifeixista. No obstant això, no hi trobareu grans moments d’acció, no. El que hi ha és un ambient tranquil, tirant a màgic. Així, doncs, podreu imaginar la boira, les casetes baixes, professions que avui ja no es fan (o que es fan d’una altra manera). Ara bé, sota aquest ambient mig ensonyat hi veureu operacions dels partisans, gent del poble que els hi porta queviures, altres que els delaten…

Els personatges d’Abecedario de pólvora

A mi m’ha agradat molt en Floro perquè és terrissaire i va a vendre la seva producció amb un carro que sona quan el vent passa entre els gerros. Té alguna cosa de poesia, de temps que ja no ha de tornar. Diuen que Radíchkov entronca amb el realisme màgic, i això m’ha fet pensar en Yan Lianke. I sí, la veritat és que tot plegat em recorda una mica les històries d’aquest gran escriptor xinès. Les seves també solen situar-se en un entorn rural i de vegades se situen al límit de la realitat. De fet, aprofito per dir-vos que si buscàveu una excusa per descobrir la literatura xinesa, Crónica de una explosión és una bona obra, publicada per la mateixa editorial que el que estem comentant.

En resum, Abecedario de pólvora és un molt bon llibre. En realitat, una de les poques coses que li puc retreure és que algunes notes són massa detallades. Deixant això de banda, he de dir que és un llibre preciós. Com tots els que publica Automática Editorial, me’l podria estar mirant molta estona, només per mirar.

 

Istanbul Istanbul: històries que ens acosten

Istanbul IstanbulIstanbul Istanbul, de Burhan Sönmez, és una història d’històries. El que comença com la història sobre quatre homes tancats a la presó que esperen tortures i, potser, la mort, es converteix en tot un seguit d’històries que ens presenten cadascun d’aquests personatges. Com ha arribat a la presó, el barber Kamo? I l’estudiant Demirtay? Quina és la història del Doctor? Què ha fet, l’oncle Küheylan?

A mesura que avança el llibre creix la intimitat entre presoners. I també entre ells i nosaltres, els lectors. Al final, ens fem una mica nostres les seves històries. Jo he connectat molt amb l’oncle Küheylan, amb tot el que explica de son pare quan era petit, i amb el seu afany per conèixer Istanbul.

Istanbul Istanbul… deu ser especial

No hi he estat mai, però sembla que Istanbul té alguna cosa que va més enllà del paper. En el llibre que ens ocupa, ho veiem mitjançant la il·lusió de l’oncle Küheylan per conèixer la ciutat. Se la imagina sobre la presó, i la coneix tant bé com si hi hagués viscut. Però és que aquest encant de la ciutat no s’acaba aquí. Només cal que llegiu obres d’altres autors que en parlen per quedar enganxats en una ciutat de mil aromes i colors, plena de gent que feineja. Ho podeu veure, per exemple, en dos llibres del reconegut Nobel turc Orhan Pamuk: Una sensación extraña (que hem comentat en aquest blog) i Cevdet Bey e hijos.

Ara bé, per damunt de tot hi ha l’angoixa. L’angoixa de no saber quan comença o s’acaba el dia. De no saber quan vindran els torturadors. De no saber quan tornarà un company de cel·la que estan interrogant. De no saber què està passant fora. Autor i traductors ens la fan ficar a dins, i arribem a sentir la fredor de la cel·la. L’absència de llum. La rugositat del terra. Les olors dels companys. Tot és tan dur que no és estrany que en alguns moments els nostres protagonistes recorrin a la imaginació per evadir-se i fer com si celebressin banquets o prenguessin el te. La imaginació és l’últim que queda.

En resum, és un bon llibre que cal llegir amb calma, bo i rellegint els passatges que més ens agradin o ens sobtin. També cal llegir-lo valorant la dificultat de la traducció que ens fan arribar Pelin Dogan i Miquel Saumell (#namethetranslator, sempre!). I valorant que hi hagi editorials com Edicions del Periscopi que triïn llibres com aquest.

 

Unrest

UnrestYeng Pway Ngon. Unrest.
Trad.: Jeremy Tiang.
Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 222 pàgines.
Aquest llibre me’l vaig comprar de rebot: era una recomanació que estava en oferta. Podia ser que estigués bé o que fos una llauna. No en coneixia l’autor, i el tema s’escapava una mica del que llegeixo habitualment. Així, doncs, em va sorprendre molt agradablement veure que el llibre no només complia les expectatives, sino que les superava.
Comencem per dir que aquest llibre va guanyar el Singapur Literature Prize de 2004. Sí, ja sé que els premis no garanteixen res, però també és veritat que moltes vegades indiquen alguna cosa. On hi ha fum, hi ha foc, també per a les coses bones. El tema, com he dit més amunt, el tinc poc conegut. Es tracta de les aventures i desventures de quatre joves de Singapur d’ascendència xinesa. Així, doncs, me’l vaig començar a llegir amb totes les prevencions del món i preparada per criticar el que fos.
I la veritat és que, de les poques coses que se li pot criticar a Unrest, és que hi ha errors tipogràfics i de concordança. Errors del tipus: he escrit XXXX, ho vull canviar per YYYYY, i m’oblido d’esborrar la paraula que hi havia. Quina cosa més tonta i fàcil de controlar, després d’haver fet l’esforç de traduir un llibre del xinès, oi? Però últimament m’ho trobo amb relativa freqüència en llibres traduïts del xinès a l’anglès. No sé si és moda.

Què més hi trobarem, a Unrest?

Però tornem a la història. En aquest llibre veiem pràcticament des de primera fila els fets de finals de la dècada dels 50 a Singapur, quan la població local es volia treure de sobre els britànics. Així, doncs, veiem els darrers dies de la colònia britànica i com alguns dels joves que participaven en els aldarulls decideixen marxar o quedar-se. Alguns marxen cap a la Xina, i cauen del foc a les brases perquè es troben de cara amb la Revolució Cultural. Altres, tot i que suposadament anaven a la Xina a unir-se als “germans comunistes”, acaben a Hong Kong. Altres decideixen quedar-se a Singapur.
No us ho trobareu explicat tal qual, però. L’autor teixeix una mena de teranyina on heu d’anar col·locant els protagonistes, poc a poc. Heu d’anar desxifrant la història de cadascun a partir de flashbacks i trobades que tenen lloc molts anys després de la seva joventut. I aquí no només hi trobareu la seva posició política, sinó que també anireu descobrint la seva evolució personal i veureu com els seus somnis de joventut han arribat a complir-se… o no. L’amor, la nostàlgia, la història, tot barrejat en capítols que alternen la llargada i el punt de vista, i que fins i tot inclouen un cert diàleg entre l’autor i algun dels protagonistes.
No podem acabar sense parlar del traductor, Jeremy Tiang, algú bastant conegut en el món virtual en què vivim. Tiang no només és traductor, sinó que també és escriptor. Podeu trobar més informació sobre el seu perfil professional a la web de Paper Republic. Una de les seves obres més destacades és It Never Rains on National Day, un recull de relats breus que va ser finalista del Singapore Literature Prize de 2015.