El vincle més fort, de Kent Haruf

[Extret del meu perfil d’Instagram, @lilladeserta.]

La muerte del vazir-mujtar, de Yuri Tyniánov

La muerte del vazir-mujtar és una joieta de les que publica Automática Editorial. La veritat és que em va costar una mica d’entrar-hi, ja que hi ha un repartiment coral, ple de noms russos i del Caucas, que costa una mica d’integrar. Un cop dins, però, la història se segueix perfectament.

Heu de tenir en compte que la gran majoria dels personatges que apareixen en aquest llibre són reals. Sí, Yuri Tyniánov va voler recrear l’ambient i la situació que hi havia pels volts del 1828 al Caucas, on van enviar Aleksandr Griboiédov (personatge real) perquè hi fes de vazir-mujtar (una mena de ministre plenipotenciari). Així, doncs, aquest és un d’aquells casos en què, només veient el títol, ja sabem com acabarà la cosa i en què gran part del divertiment i l’interès consisteix a saber com s’ha arribat a aquest drama.

Així, trobem que Griboiédov, que havia negociat un tractat de pau amb Pèrsia, torna a Sant Petersburg i, com a “premi”, l’envien altre cop a aquest país amb una mena de càrrec diplomàtic. A partir d’aquí, l’autor ens mostra amb tota riquesa de detall la societat russa del moment, els tinglados de la burocràcia i les intrigues de palau, el camí cap al Caucas i totes les històries que passen durant aquest camí. Com ja hem dit, es tracta d’un text basat en fets reals on apareixen personatges reals, i per això té la seva gràcia veure-hi personatges com ara Puixkin, que apareix entre les coneixences del protagonista.

És un llibre per a la lectura tranquil·la, sobretot perquè la traducció és acadèmica, en el sentit que hi ha moltes notes a peu de pàgina que ajuden a situar alguns dels personatges històrics que hi apareixen. De fet, jo crec que algunes s’haurien pogut estalviar o fer més curtes, però també entenc que aporten riquesa al context. En aquest sentit, cal destacar la feina del traductor, Fernando Otero Macías, que ha fet una traducció que s’intueix impecable.

En resum, si us agrada la novel·la històrica i voleu viatjar a una regió que surt tot sovint a les notícies però que, en realitat, no coneixem a fons, La muerte del vazir-mujtar és una bona opció i, també, és una aposta decidida de Automática Editorial, que té una selecció d’autors russos i del seu àmbit d’influència molt àmplia. Si voleu més obres d’aquest àmbit, la mateixa editorial té coses tan boniques com Abecedario de pólvora.

La muerte del sol: un Yan Lianke obscur

Hi ha llibres de Yan Lianke que passen a plena llum del dia, que tenen una claror especial. La muerte del sol, en canvi, passa durant una nit, una única nit, i és una història fosca que et fa pensar per què la deu haver escrit Yan, o què representa.

Fins ara, els llibres que havia llegit d’aquest autor eren força transparents i s’hi podia veure o intuir la part de crítica social, per no dir que el període que cobrien les històries era més o menys ampli. Amb La muerte del sol, en canvi, el temps és molt curt, tot i que l’autor fa cabre moltes coses en la narració, i no és tan fàcil saber si hi ha crítica i a què es refereix. Sí, hi ha qui diu que és una crítica al somni xinès de Xi Jinping, o un apocalipsi zombi, o…

De què va La muerte del sol?

En aquesta ocasió, Yan Lianke ens parla d’un poble, Gaotian, en què, una nit, pràcticament tots els habitants es tornen sonàmbuls. Mentre estan sonàmbuls actuen per instint, de manera que hi ha qui se’n va a treballar al camp o qui es deixa portar per desitjos ocults i fa coses que, si estigués despert, no faria. Alguns, fins i tot, arriben a morir per excés de feina (tota la nit segant a mà sense parar!) o se suiciden de la manera més tonta, com si fossin lemmings d’aquell clàssic dels jocs electrònics.

Entre els qui cedeixen als desitjos que, desperts, contindrien, hi ha tot de gent que assalten les botigues i roben. I, pitjor encara, hi ha gent d’altres pobles que, tot i estar desperts, s’afegeixen als sonàmbuls i aprofiten l’ocasió per robar el que volen, ocupar cases o alimentar deliris de grandesa. A més, tot això va alimentat per revenges entre veïns motivades per problemes anteriors. En certs moments, hi ha coses que m’han recordat la pel·lícula The Omega Man, de Charlton Heston, que de petita em feia força yuyu.

En tot aquest merder, en Niannian i el seus pares estan desperts i s’adonen de la magnitud de la tragèdia i intenten fer-hi front despertant els seus veïns. El que no us diré ara és si se’n surten o no, ni si realment el Sol mor. Per saber-ho, ho haureu de llegir. 🙂

Factors externs

No sé si sabrem mai ben bé a què fa referència Yan, tot i que en una entrevista a The Guardian va dir que el que volia era explicar què passa quan el ser humà es deixa emportar per les seves passions i desitjos més ocults. Mmmmm… vols dir que no hi ha res més? Pot ser que també ens parli de què passa quan actuem a cegues, seguint el que fan els altres? Com quan una persona fa una cosa i, sense pensar gaire, la resta ens hi afegim? I aquesta cosa no té per què ser necessàriament correcta…

En tot cas, continuo aplaudint l’aposta que Automàtica Editorial fa per Yan Lianke, un dels autors més potents de la Xina actual. Aquest és ja el cinquè llibre d’aquest autor que tradueixen al castellà (els trobareu tots en aquest blog), i tots han estat traduïts per Belén Cuadra Mora, que ens ofereix uns textos absolutament meravellosos que et fan voler llegir més, fins i tot quan el llibre entra en fases més lentes. I parlant de fases lentes, si llegint La muerte del sol hi ha algun moment en què penseu que la història és massa lenta per l’estona en què passa, no defalliu: l’autor ens desperta de cop amb la reacció de la família protagonista, i la part final guanya ritme fins a arribar a un final explosiu.

Si teniu més ganes de Yan Lianke, aquí teniu la ressenya d’altres llibres seus:

I a El confidencial van publicar una entrevista que també us recomano.

Qui salvarà el Corredor Mediterrani?

Aquesta vegada us porto un llibre que no és de ficció. Es tracta de Qui salvarà el Corredor Mediterrani?, de Jordi Torrent, cap d’Estratègia del Port de Barcelona, que ha publicat Pagès Editors. Feia un temps que el tenia a la llista d’espera, però havia de trobar el moment adequat per llegir-lo, ja que el tema feia preveure una lectura contundent i el 2020, fins al moment, ha sigut més aviat un any per dedicar a la lectura lleugera.

Peeeerò em vaig equivocar. Tot i que és evident que aquest llibre condensa moltes dades i coneixements, Torrent l’ha sabut escriure d’una manera àgil i amena, i ha estat un plaer llegir-me’l i aprendre coses. Força coses.

De què va, aquest llibre?

Al llarg de 200 pàgines i poc, l’autor ens explica, entre altres coses, què és el Corredor Mediterrani, quins fonaments històrics té o quins factors juguen a favor o en contra seu. Ara bé, la cosa no és queda aquí.

En realitat, el Corredor actua com a eix vertebrador del llibre i serveix per enllaçar amb les grans rutes mundials de transport de mercaderies: la ruta àrtica, la del canal de Suez, la del canal de Panamà, la del cap de Bona Esperança i… la nova Ruta de la Seda! Aquí és, sobretot, on em va enganxar.

Per si no ho sabeu, soc llicenciada en traducció d’anglès i de xinès, i un dels meus punts d’interès principals són la Xina, amb atenció especial a la seva literatura. Cada mes publico una ressenya sobre un llibre d’autor xinès que trobareu a la secció Caràcter xinès, i també participo en el club de lectura per Twitter sobre El pabellón rojo.

Però tornem a Qui salvarà el Corredor Mediterrani?. Com deia més amunt, hi vaig entrar especialment per l’interès i la curiositat que tinc per la nova Ruta de la Seda, però he trobat que aquest llibre aporta moltes coses més.

D’una banda, finalment tinc una idea clara sobre què és el Corredor Mediterrani. De l’altra, el llibre conté informació molt interessant sobre les rutes que comentava més amunt. Ara us faré una mica d’espòiler, però no patiu que si us llegiu el llibre aprendreu moltes coses més:

  • El Corredor Mediterrani no és un invent d’avui. El seu traçat es correspon, aproximadament, a rutes utilitzades des de l’antiguitat.
  • Actualment la ruta àrtica planteja tantes complicacions que la fan servir menys de 20 vaixells l’any. L’escalfament global, però, pot afavorir el trànsit per aquesta zona.
  • En canvi, pel port de Suez hi passen més de 17.000 vaixells en el mateix període, tot i que cal pagar un preu de peatge molt alt.
  • La nova Ruta de la Seda surt de l’est de la Xina i arriba fins a Europa, i les mercaderies es transporten en tren. Ara bé, no us penseu que es posen en un vagó i arriben tal qual a Barcelona! Hi ha transbordaments, parades, càrrega i descàrrega.
  • La ruta del cap de Bona Esperança és molt llarga, però es pot veure afavorida si els països africans assoleixen un desenvolupament i un nivell de consum que generin necessitat de mercaderies. I no requereix peatges, a diferència de la ruta de Suez.

Com podeu veure, és un llibre ple de coses per aprendre, que val molt la pena llegir! Si us he fet entrar una mica de curiositat, podeu llegir aquest article sobre la presentació que se’n va fer poc abans del tancament. I si encara en teniu més, aneu al web de Pagès Editors i descarregueu les primeres pàgines. Ja em direu què us sembla!

Dendritas, de Kallia Papadaki

Avui parlarem de Dendritas, de Kallia Papadaki. D’entrada, em va captivar la coberta, amb les volves de colors sobre fons negre. Després vaig veure el nom de l’autora: una dona grega. Hmmm. Poc habitual. I aleshores va venir la pregunta que sempre em faig quan el llibre no s’ha parit en anglès o alguna de les llengües més habituals: “Però… la traducció és directa? Eh? EH?”. Soc repel·lent, i estic mooolt afectada per la deformació professional.

Doncs sí, és traducció directa de Laura Salas Rodríguez. I, de fet, la pregunta era una mica tonta, perquè l’editorial que publica Dendritas és Automática Editorial, que no sol fer traduccions indirectes i que té una selecció de llibres no-anglo molt bona. Només cal recordar les diverses obres de Yan Lianke que han publicat (les trobareu totes en aquest blog: busqueu a la caixeta de cerca), el meravellós Abecedario de pólvora, la dura Trieste o la magnífiquíssima La caja negra. I atenció que aquesta tardor també tenen un catàleg que promet!

Però tornem a Dendritas, que és el que interessa avui. Aquest llibre, de 232 pàgines, és perfecte per a una lectura pausada però a bon ritme. Es llegeix perfectament, tot i les oracions llarguíssimes, que solen durar tot un paràgraf. Jo, maníaca de les comes i els punts i seguit, n’hauria posat més d’un, però la veritat és que Salas ho té tot controlat i manega molt bé els signes de puntuació (no sempre passa). En resum: que un cop us hi hàgiu acostumat tot anirà com la seda!

De què va Dendritas?

L’autora diu que “Dendritas es un término que describe las formas de los copos de nieve y, como ellos, los personajes de esta novela son únicos y hermosos, se arremolinan en el aire y desaparecen”. I sí, ja és més o menys això: els personatges són importants però no ho són tot.

En aquest llibre veurem la història de l’avi de la família, Andonis Cambanis, que arriba als Estats Units a principis de la dècada de 1920, i la del fill. L’Andonis s’adapta i fins i tot crea un negoci… i una família! I d’aquesta família és d’on surt la segona trama de la història: en Basil, la seva dona i les dues nenes. El que fa Papadaki és anar intercalant capítols de la vida de l’Andonis amb capítols de la vida d’en Basil, que no són sempre estrictament sobre en Basil, sinó que ens porten la Minnie, la Litó i la Suzan.

Però la cosa no acaba aquí. Tot i que aprofundim en la vida dels personatges, en realitat aquests són una excusa per mostrar-nos l’evolució de Camden, la ciutat on viuen (al costat de Filadèlfia), i serem testimonis de l’auge i la caiguda d’aquesta ciutat i veurem com, amb cada onada d’immigrants, va canviant la situació i la manera de fer.

En definitiva, un molt bon llibre que val molt la pena que us llegiu. Si en voleu veure una mostra, l’editorial n’ha preparat una que trobareu fent clic aquí.