Galvany i el Cavaller Verd, anònim

M’acabo de llegir ara mateix “Galvany i el Cavaller Verd”, i no he volgut que se m’enfonsi a la llista de les ressenyes pendents. A més, és el primer dia de vacances i he pensat: “Què coi, salta’t la planificació i escriu!” (planificació = l’agenda vermella que he ensenyat a Instagram). Total, que aquí em teniu.

Aquest llibre, amb una edició absolutament preciosa de Cal Carré, és breu i d’una lectura molt plaent. Història d’autor anònim del segle XIV, s’inscriu en l’àmbit dels contes artúrics i es veu que encantava a Tolkien, que és qui ens la va fer arribar. En aquesta ocasió, podem llegir la traducció-versió de Lola Badia, que es llegeix perfectament, amb ressons del nostre Tirant, per exemple.

Dic traducció-versió perquè l’original està escrit en vers i Badia ens n’ha fet una adaptació molt adequada en prosa, tot i que va marcant on acaben les estrofes i així, en certa manera, ens fa la impressió d’estar llegint la composició original. També destaco la llengua utilitzada, ja que recorre a un registre que, sense ser massa elevat ni massa antic, sí que aconsegueix portar-nos enrere en el temps.

I de què va la història? Doncs va d’un cavaller (Galvany) que accepta un repte (del Cavaller Verd). I no, no és un repte senzill com el del bucket challenge i aquestes xorrades que volten per Internet avui dia, no. Galvany es presta a deixar-se fer un cop (vaja, tallar-se el coll) en contrapartida del tall que ha fet ell. Haurà de buscar la Capella Verda i rebre allà la “recompensa”.

A partir d’aquí, veurem la vida cortesana, les aventures al bosc, caceres… com deia, tot plegat amb certs tocs “tiranians”. I és que, tot i que la nostra novel·la és força posterior, totes dues estan dins d’aquest mon de literatura cavalleresca que tan d’èxit va tenir durant l’edat mitjana. Si teniu curiositat per aquest món però us fa mandra llegir-vos coses més voluminoses, no dubteu a agafar aquest petit llibre.

Finalment, com que és el primer llibre que llegeixo de Cal Carré, vull fer notar que al final del llibre, a més d’un postfaci molt instructiu de Lola Badia, hi ha un text de l’editora artesana (Antònia Carré-Pons) sobre la història de l’editorial. Preciós i emotiu, parla de la tradició i de la feina ben feta. També anuncia que es continuaran publicant llibres de tendència medievalista (l’editora és medievalista de formació, o sigui que la cosa promet), cosa que m’alegra molt!

I l’últim, últim detall. En una època en què qui més qui menys treu una col·leció de llibres breus i mira de posar-li noms enginyosos, Cal Carré ha trobat el millor de tots. Un nom que fa al·lusió a la mida del llibre i, al mateix temps, a un dels productes més suculents de la xarcuteria: Llibrets.

Quanta, quanta guerra: Mercè Rodoreda

Llegir Rodoreda és saber que el llibre té pràcticament tots els número per agradar-me. Ja n’hi he llegit uns quants, i l’únic que no m’ha agradat és La mort i la primavera. Per això vaig començar Quanta, quanta guerra amb optimisme i una certa alegria (tot i el títol) i he de dir que La Jefa no m’ha decebut: aquest és un llibre preciós i molt emotiu, pels temes que toca.

No, no hi veureu les bombes en directe. Tot i que en certs moments em ressonava a Incerta glòria, en el llibre que ens ocupa veiem la guerra a través del que hi ha al darrere: els morts al riu, els fills que moren a la guerra… Tot vist amb els ulls de l’Adrià, un noi que es passeja pel país en plena guerra i, així, ens fa de testimoni de tota la bestialitat d’una guerra civil. Així, doncs, podem dir que el llibre ofereix refugi a diverses històries que, d’una manera o altra, tenen a veure amb la guerra i el que els dona una estructura comuna és que l’Adrià passa de l’una a l’altra.

Dit això, no sé com explicar-vos més del llibre perquè, com deia, són històries diverses. El que sí que voldria fer, però, és donar-vos uns quants detalls perquè veieu com, a partir de les petites coses, l’autora ens fa present la guerra.

Per exemple, al principi hi ha un moment en què el protagonista marxa cap al front amb la camioneta que em recorda quan en Quimet de La Plaça del Diamant marxa a la guerra. Seguint amb el fil de La plaça, hi ha una descripció de la missa que m’ha fet pensar en la Colometa quan parla dels coloms i se li’n va el cap. I si seguim amb les referències a Gràcia, ha estat deliciós veure la menció de les vaqueries del barri, alguna de les quals (ja sense ús) encara es podien veure no fa tants anys.

Rodoreda té una capacitat descriptiva magnífica i és capaç de portar-nos una cosa tan senzilla com una sopa o un gos amb un llenguatge proper i poètic. Us copio aquest tros perquè veieu què vull dir:

“El plat era fondo, envernissat, amb el cantell guarnit de flors pintades; me les mirava tot menjant, assegut a la pedra de la llar perquè ningú no m’havia dit que m’assegués a taula. D’aquella sopa grassa i calenta me n’hauria menjat set olles.”

I així anem veient els morts que suren al riu, el gos que fa companyia al noi, el drama de la mort dels fills… Tot plegat, històries molt tristes que encara són més tristes perquè sabem (o ens podem imaginar) que tenen un fons de veritat.

És un llibre molt bonic, molt diferent de Mirall trencat o La plaça del Diamant o Jardí vora el mar o El carrer de les camèlies, tots situats en entorns on la vida en societat té una forta presència i en què el focus està en la vida dels protagonistes. Aquí, el protagonista serveix únicament de nus per a un llibre molt diferent d’altres coses de La Jefa, però que convé llegir per no oblidar. Un 10 per a Rodoreda.

La trena de la meva àvia, d’Alina Bronsky

Pel que veig, Alina Bronsky té una especial habilitat per crear àvies fortes. Ja ho va fer amb la Baba Dúnia, i ho ha tornat a aconseguir amb la Margo de La trena de la meva àvia. Com en l’ocasió anterior, aquesta història ve traduïda per Ramon Farrés i publicada per l’editorial Les hores i, també, és una història deliciosa que es llegeix en un no res i, en certs punts, emociona.

És inevitable fer paral·lelismes amb l’àvia més estimada de les meves lectures dels últims anys, i mentre trobo que la Dúnia és perseverant i tossuda, em fa l’efecte que la Margo arriba encara més enllà amb la seva tossuderia i es converteix en una capitana manaies que no accepta un no per resposta i que gairebé sempre es veu per sobre dels altres. No us ho prengueu ben bé com una crítica o com un defecte, no. La Margo té les seves històries i és incapaç de donar la raó als altres. A més, hi ha una història de fons que no sabem d’entrada i que la fa ser superprotectora, especialment amb el seu net, en Max.

Context, sisplau!

En Max, l’àvia i l’avi han emigrat a Alemanya. S’allotgen en una residència per a refugiats i intenten recomençar la seva vida. El nen a escola, l’avi fent feinetes diverses i l’àvia… organitzant la vida dels altres. Amb el temps, també ella anirà evolucionant, però al principi la seva única preocupació és el cuinar, netejar i cuidar el net. Aquesta preocupació és tan obsessiva que, a estones, la fa insuportable. Penseu que per a ella, les coses a Alemanya no funcionen com toca, els metges i mestres són incompetents, els aliments no són bons… i, clar, arriba un punt que penses “però aquesta dona és boja, com pot ser que a Alemanya no rutllin les coses?”. Arribarà un punt, però, en què veus el per què de tot plegat (i flipes amb l’àvia).

Mentrestant, en Max va a escola i es relaciona amb els nens alemanys, i amb la Vera, la filla de la Nina. Qui és, la Nina? Doncs és un personatge clau per al tombant que agafa la història quan té un fill. I a qui s’assembla el fill? A l’avi. Encara que ho sembli, no és spoiler, ja que això, tal qual, ho podeu trobar a la contracoberta del llibre. A partir d’aquest naixement, tot plegat canvia i veiem com el personatge de la Margo creix encara més.

En definitiva, Bronsky ens porta una nova història amb una protagonista forta, dura, que no dubta a manar i donar ordres per aconseguir els seus objectius i que es complementa amb una sèrie de secundaris de luxe que aparentment no hi són, però que adquireixen importància a mesura que avança el llibre o, més ben dit, els veiem sota una nova llum.

Un cop més, doncs, Les hores l’encerta amb aquesta història que no necessita allargar-se massa per fer-nos arribar al cor la història de la iaia de la trena. Si encara no sabeu quin llibre regalar-vos o regalar per Sant Jordi, aquest el disfrutareu i us farà quedar molt bé!

El lector fiel, de Max Seeck

Avui parlem de El lector fiel, de Max Seeck, publicat per Maeva Noir. Quan el vaig començar no sabia ben bé què esperar-me perquè no havia llegit mai una novel·la negra finlandesa. Els meus antecedents més propers eren:

  • L’imprevisible i no sempre correcte Harry Hole, de la policia d’Oslo, que adoro.
  • El més aviat previsible i mai correcte Sebastian Bergmann, col·laborador de la policia sueca.
  • La força previsible i sempre correcta Camila Lackberg, també de la policia sueca.

I el dubte era: què puc esperar d’una inspectora finlandesa? Serà del tipus Harry/Sebastian o del de la Camilla?

Doncs al final, ni una cosa ni l’altra, tot i que hi veig uns tocs diferents dels altres tres que segurament són perquè l’autor és força més jove que els altres: hi ha més atenció a la diversitat racial, per exemple, i les tecnologies hi tenen un paper més important.

L’argument

La història és clàssica dins del que seria la novel·la d’aquest tipus, i tampoc us puc dir gaire cosa perquè us desmontaria la intriga: hi ha una sèrie d’assassinats que segueixen les pautes dels que es descriuen als llibres d’en Roger Koponen. Al principi, la policia no sap ni per on girar-se, i hauran d’avançar a poc a poc fins a anar recollint pistes i teixint teories.

Al mateix temps, anirem coneixent el passat de la Jessica Niemi, la inspectora protagonista, que al principi desconeixem. No sabem res de la seva família, no sabem de què es coneix amb el cap de policia… un misteri.

Fins aquí l’argument. Ara, passem a temes complementaris.

Complements

Crec que l’autor, a part de desenvolupar una trama típica, plena d’intrigues i pistes que hem d’anar lligant, ha volgut tocar diversos temes que ajuden a donar cos a la història. No els ha desenvolupat a fons, sinó que ens dona unes quantes pinzellades que incorporem a la resta.

Així, doncs, apareixen amb força les (ja no tan noves) tecnologies. Per escalfar motors, diré que hi ha una menció especial a la Wikipèdia, un recurs superutilitzat que poques vegades s’esmenta en les novel·les. Aquí, en canvi, és un dels recursos que es fan servir a la investigació i m’ha agradat molt veure com l’autor fins i tot comenta que hi ha entrades més llargues en uns idiomes que altres. Un altre aspecte que té presència important és la viralitat dels vídeos a les xarxes socials. Això sí que surt més sovint, però entre això i el comentari anterior em fa pensar que Max Seeck és més jove que altres autors de negra i que ho fa valer.

Un altre aspecte que apareix és el de les malalties mentals. En aquest cas, la perspectiva és molt interessant: no aprofundeix en les malalties en sí, sinó en el fet que segons quines persones amb problemes d’aquest tipus poden ser molt vulnerables davant de gent que se’n vol aprofitar per als seus propis fins. Ho veureu si us llegiu el llibre.

No puc especificar més perquè, precisament, la gràcia del llibre és com fa lligar tot de temes que, al principi, apareixen de manera dispersa i sembla que no tinguin relació. Veureu que la història avança a poc a poc, en dos fronts. Més endavant, però, la cosa s’accelera i el final és trepidant. He de dir que la protagonista, la Jessica, no m’és especialment simpàtica, però la història està ben trenada i val la pena. I el final, molt ben trobat!

East of Eden, magnífic Steinbeck

Steinbeck és tan bo que no necessita ni el nom. Sí, també hi ajuda que no es diu Smith i que d’Steinbeck només n’hi ha un. Però és que ja porto dos dels seus llibres i entrar-hi és com… com… com entrar en una pel·lícula lenta però molt agradable. Fa un temps em vaig llegir The grapes of wrath (El raïm de la ira), que és absolutament brutal i molt, molt recomanable, i ara m’he enfrontat a les 700 pàgines i escaig de East of Eden, un altre llibre que ens porta l’Amèrica més autèntica i rural.

En aquesta ocasió, Steinbeck ens porta la història d’un teixit de gent. Sí, dic un teixit perquè no són una única família, ni un poble, ni un grup ben trabat. Es tracta de diversa gent que, per un motiu o un altre, emigren a California. D’una banda, tenim els Hamilton, una família procedent d’Irlanda, amb molts fills (9, si no m’he descomptat), un dels quals és la mare de l’autor. D’altra banda, tenim els Trask, una família de l’est dels Estats Units, part de la qual emigra cap a l’estat daurat.

El que fa Steinbeck és presentar-nos breument la història de Califòrnia des de temps antics. L’explicació és magnífica, gairebé poètica, i m’ha transportat a aquella terra tan llunyana amb una dolçor infinita. A continuació, ens presenta els Hamilton i ens situa en l’entorn: la terra és pobra, la casa és feta sobre la marxa, tenen tants fills… I quan et penses que la cosa ja està encarrilada i que es limitarà a explicar la història de la seva mare, pam! Ens fot un calbot i ens porta l’Adam Trask i la seva família. Així, doncs, volem a la Costa Est i veiem com van les coses per allà (aquí hi ha més moviment, ja ho veureu). I quan ho té tot a punt, inicia el teixit.

Un teixit, una trena… en podeu dir com vulgueu. El fet és que, un cop fetes les presentacions (que són uns quants capítols), l’autor va intercalant les històries fins que les fa convergir mitjançant l’amistat entre el patriarca Hamilton i l’Adam, que serà el pal de paller de tot plegat.

Califòrnia, sempre Califòrnia

Igual que a The Grapes of Wrath, l’entorn té un paper especial. En aquest cas, tenim Califòrnia a tocar dels dits: sembla que hàgim de poder passar la mà pels cereals ben rossos a l’estiu. Gairebé diria que m’ha recordat la meravellosa trilogia que Kent Haruf dedica al poble imaginari de Holt: espais oberts, narració tranquil·la i històries del dia a dia.

Espereu: narració tranquil·la? Sí, en general sí. Les coses passen seguint el ritme de les estacions, les converses plàcides entre veïns… però clar, són 700 pàgines i no pots fer-ho massa tranquil o la gent s’hi adorm! Així, doncs, el que fa Steinbeck és combinar aquesta placidesa amb alguns passatges més tensos i intrigues. I en sap un munt: quan et penses que la cosa comença a decaure, et fa un gir argumental o passa a una altra part de la trena que comentava més amunt i et deixa amb un pam de nassos. T’has de resituar i seguir llegint: no et deixa opció. Sí, en algun punt em vaig cansar, però va ser molt poques vegades i és un llibre que va guanyant intensitat a mida que avança.

En resum, Steinbeck no és Nobel per res, i aquest és un llibre molt atractiu al qual li dono 4 estrelles ben bones. Si el llegiu amb el Google Maps al costat, estareu a la glòria!