The Nickel Boys: tornem a llegir Colson Whitehead

The Nickel Boys

The Nickel Boys és una novel·la amb base real absolutament brutal. En tots els sentits. No només és una història magnífica i, en aquest sentit, brutal, explicada per Colson Whitehead amb un estil alhora elegant i addictiu, sinó que és brutal en el sentit més literal de la paraula, ja que ens porta a una espècie de reformatori per a nois negres, a Florida.

I és, també, brutal, perquè la base de la novel·la, com deia al principi, és real. Aquesta institució va existir, i el cementiri ocult que apareix al principi, també. La bestialitat humana no té límit, i no deixa, mai, de sorprendre’m, el racisme. Hi ha coses que, sincerament, no m’alteren tant, però el fet de despreciar i maltractar (fins a límits insospitats) altra gent perquè tenen un color o un gènere diferent del teu em supera.

I per això, quan llegeixo coses sobre l’Amèrica negra, passo un temps una mica trasbalsada. No entenc com es va poder posar en marxa el sistema de l’esclavatge, l’exportació de persones des de l’Àfrica, la compra i venda d’esclaus, el maltractament que se’ls donava… però encara entenc menys que, un cop liquidat el sistema, es continuï marginalitzant una part important del país. No ho entenc i necessito, de tant en tant, llegir sobre aquest tema per mirar d’aprofundir-hi i, d’alguna manera, entendre què va passar.

The Nickel Boys, una tragèdia

Sí, el resum del llibre és aquest. L’existència de centres com el d’aquest llibre és una tragèdia. Si el llegiu, veureu que l’interès documental passa per sobre de la trama fictícia. Cada cosa que hi passa, cada pallissa que hi veieu, us fan esgarrifar perquè, segurament, va ser real. O ho hauria pogut ser. I també em fa posar els pèls de punta quan penso en el malestar que devia sentir el protagonita, la ràbia, la por, que el fa prendre la decisió de canvi per a la nova vida. No us diré quina és, perquè és una opció senzilla, però que li obre tota una vida pel davant.

Com sempre, en aquesta mena de llibres cal estar atent no només a la trama principal sinó als detalls. I aquí n’hi ha d’impressionants, com ara el fet que els llibres que fan servir els alumnes del centre són llibres de segona mà que procedeixen d’un institut per a blancs. Però el que et fa gelar la sang no és això, sinó que aquest llibres arriben plens de missatges racistes dels antics propietaris. Com es pot ser tan dolent? Com es pot tenir tan odi per algú que no coneixes? I així, aneu sumant.

És un llibre dur, molt dur, que no té la dosi poètica d’El ferrocarril subterrani, però que és tremendament interessant i que t’enganxa des de la primera línia. El podeu llegir en anglès o esperar-vos una miqueta de res i fer-ho en català, ja que igual que l’anterior, el publicarà Edicions del Periscopi, segurament després de l’estiu i amb traducció de Laia Font. Stay tuned!

Si voleu llegir altres coses sobre aquest tema, us dono unes quantes idees. Proveu amb El color porpra, les obres de Toni Morrison o Homecoming, una obra que em va sorprendre favorablement.

El sueño de la aldea Ding, Yan Lianke i la sida

Yan Lianke. El sueño de la aldea Ding.
Títol original: 丁庄梦.
Trad.: Belén Cuadra Mora.
Automática Editorial.
368 pàgines.

el sueño de la aldea ding

Em faltava rellegir El sueño de la aldea Ding en la versió castellana de Belén Cuadra Mora, publicada per Automática Editorial. Ara que ja m’he llegit tot el que aquesta traductora i aquesta editorial han traduït, m’hauré d’esperar que ens portin alguna altra obra de Yan Lianke que està per traduir al castellà. Segur que l’espera valdrà la pena.

Valdrà la pena perquè, com ja he dit en altres ocasions, les traduccions de Belén Cuadra Mora ratllen la perfecció. I, tenint en compte que jo soc dels que creuen que la perfecció no existeix, dir això és dir molt. I per què ho dic?

La bellesa de la traducció

Doncs perquè, d’una banda, quan llegeixes el que ha escrit aquesta traductora tens la sensació de llegir un text original i no una traducció. Com a mínim els qui heu estudiat traducció ja sabeu que aquest és l’objectiu primordial quan traduïm, i als qui no ho sabíeu segurament us semblarà lògic. Per altra banda, la traducció s’ha d’adequar sempre a les estructures de la llengua d’arribada, i està clar que Cuadra Mora ho fa a la perfecció. No trobareu cap frase amb estructura estranya, cap cosa que us sembli exòtica.

I, per rematar-ho, el vocabulari que utilitza és ric i acolorit. No hi trobareu un verb repetit, un adjectiu que sembli fora de lloc. Sempre troba la millor manera d’expressar el que ens està explicant la història. Simplement brutal.

El paper de l’editorial

També cal atribuir part del mèrit a l’editorial. No coneixo ben bé com funciona el món dels editors (algun dia ho preguntaré!), però estic segura que un cop la traductora entrega la feina, que ja de per sí deu ser de qualitat, hi ha un segon parell d’ulls que se la llegeixen amb esperit crític i acaben de detectar les coses que poden no quadrar. En aquest sentit, he de dir que en les 368 pàgines que té el llibre he trobat només 3 errors lingüístics (errors de concordança i coses per l’estil), una quantitat baixíssima. Us recordo que la perfecció no existeix, que tots som humans, i que en TOTS els llibres sempre hi ha alguna errada. Si són tan pocs, no passa res.

Finalment, cal destacar un aspecte que no podem passar per alt: la presentació del llibre. Em podeu dir el que vulgueu, però tinc la humil teoria que quan un llibre és bonic de veure tenim més ganes de tenir-lo a les mans i el llegim més de gust. La mida importa, però i l’aspecte també. La tapa de El sueño de la aldea Ding és preciosa, amb un dibuix d’estil oriental que reflecteix unes cases.

De fet, Automática té un disseny de col·lecció amb una personalitat molt definida, sòbria i atractiva, que et fa agafar els llibres de la prestatgeria. I també cuiden l’interior, ja que la tipografia no és massa gran ni petita i es llegeix perfectament.

El sueño de la aldea Ding… un malson?

M’he esplaiat amb la traducció, l’edició i altres aspectes que no solc tocar perquè, en realitat, no us puc dir gran coses de la història que s’explica en aquest llibre sense fer-vos espòiler. Però alguna cosa sí que us puc dir. Som-hi.

Aquest llibre, escrit l’any 2005, tracta sobre la venda de sang que es va fer en determinades zones de la Xina. El fet és que, a part de la part legal/il·legal del tema, les extraccions no es feien en bones condicions sanitàries i molta gent va resultar infectada amb el virus de la sida. Us podeu imaginar la resta.

En aquest llibre, Yan Lianke ens porta a un poblet en què la gent, per escapar a la pobresa, ha venut sang a raig i molts s’han contagiat de la “malaltia de la febre”, que és com anomenen ells aquesta malaltia. Ara, un temps després de la infecció, els malalts comencen a morir.

El narrador és un nen mort, el pare del qual (Ding Hui) és un dels principals orquestradors de la xarxa de venda de sang. Per què és mort, el nen? Ho podreu veure a les primeres pàgines. El protagonista és l’avi del nen, pare del traficant, que es troba al centre de totes les trifulques que passen al llibre. I aquest traficant és Ding Hui, un home extremadament espavilat i sense escrúpols que no dubta a trobar negoci en totes les desgràcies. Finalment, cal destacar el seu germà, Ding Liang, que està infectat i intenta viure els últims dies com pot.

A part de seguir la trama, però, us heu de fixar també en petits detalls per fer-vos una imatge completa del panorama, com ara quan els gossos es mengen el cotó que s’ha fet servir a les punxades, quan el govern del comtat obliga els ciutadans a vendre’s la sang o quan Ding Hui manipula la capacitat de les bosses de les extraccions.

Un llibre diferent

Yan Lianke sol tractar temes reals que vesteix amb una trama fictícia que anima el llibre. A Días, meses, años, l’autor tocava temes actuals però la principal protagonista era la melangia, la soledat… tot es recolzava sobre el vell i el seu gos. A Crónica de una explosión, el creixement descontrolat xinès quedava per sota dels tripijocs i els enfrontaments entre els protagonistes. A Los besos de Lenin, directament, anàvem a una comèdia de l’absurd.

En aquest cas, però, jo diria que, a diferència d’altres llibres de l’autor, l’interès documental passa sobre de la trama. Tot i que és evident que hi ha elements ficticis i hi passen tot de coses, el ritme és diferent dels altres, i quan he llegit l’epíleg del mateix autor m’ha semblat que la implicació deu haver estat superior a la dels altres llibres que he comentat.

En tot cas, El sueño de la aldea Ding està a l’altura de la resta de llibres de Yan Lianke, un autor imprescindible que hauríeu de llegir-vos JA. No hi ha excusa.

Andrea Vitali i Ernesto Maccadò

Nome d'arte Doris Brilli

Llegeixo més que no pas escric, i de vegades hi ha llibres que se’m queden “enganxats” i no trobo el moment de comentar-vos en aquest blog. Aquest és el cas dels llibres d’Andrea Vitali que he llegit, tres dels quals aquest any:

Tots quatre són històries molt bones, amb casos curiosos, i he pensat que, enlloc d’explicar-vos de què va cadascun, us podria parlar més àmpliament sobre els casos del personatge principal de tots aquests llibres, l’Ernesto Maccadò, cap dels carabiners de Bellano. Som-hi?

Andrea Vitali: les històries de Maccadò caben en el gènere giallo?

Au, avui em mullo i parlo de “conceptes”. Si hi ha algun expert a la sala, que posi comentaris al final del post i així n’aprenem tots.

Andrea Vitali, Zia Antonia sapeva di menta

En teoria, el giallo és el que nosaltres anomenem gènere policíac, així, en sentit ampli. En aquest sentit, podem dir que les noveles d’Andrea Vitali en què apareix Maccadò sí que són gialli perquè sol haver-hi un cas per resoldre i el protagonista és un carabiniere i el seu equip. Però està clar que les novel·les que he llegit de Nesbø, per exemple, i les de Vitali, són com la nit i el dia.

Exacte: nit i dia. Nesbø, en general, ens porta històries complicades amb moltes giragonses, en un país que, durant molts mesos, és fosc. Són casos amb poca llum, droga, violència… i en Harry Hole, el seu protagonista, és un home torturat, amb addiccions, difícil de tractar. No és una crítica: els habituals ja sabeu que adoro en Harry i que és el meu preferit. Els tinc tots, inclòs l’últim, que una bona amiga m’ha regalat i que aviat veureu passar per aquí. Però he d’admetre que, en general, les històries de Nesbø són fosques i enredades. I ell no és l’únic. Les històries que he llegit de Ragnar Jónasson (islandès), Hjort & Rosenfeldt (suecs) i Erik Axl Sund (pseudònim de dos autors suecs) són totes per l’estil. No et pots aixecar de la cadira, però et persegueix una angoixa important. És el que en podríem dir noir nòrdic.

I més enllà del noir nòrdic?

Però hi ha vida més enllà d’aquests thrillers. Si feu una ullada a l’entrada de la Wikipedia italiana dedicada a aquest gènere, veureu que hi ha la tira de subgèneres. I un d’aquests, el noir mediterrani, quadra perfectament amb el que a mi m’han semblat les històries de Vitali i de Camilleri (en parlarem més endavant, d’en Montalbano!). Aquí teniu un tros de la definició d’aquest concepte:

“In questo genere, tipicamente ambientato nell’area del sud Europa, il messaggio sociale si accompagna al gusto dell’intrigo poliziesco che qui non è fine a se stesso, ma veicolo per trasmettere un messaggio più profondo.” 

“Giallo”, Wikipedia italiana

Noir mediterrani: llum i històries corals

A cantare fu il cane

Les històries del maresciallo Maccadò són lluminoses, corals, més centrades en les històries quotidianes de la gent de Bellano que no pas en el cas que estan investigant els carabinieri. Sí, el cas existeix, però trobo que és més una excusa que no pas el tema principal dels llibres. Així, l’autor ens porta tot de detalls sobre la vida personal dels protagonistes. Coneixerem la dona del Maccadò i sabrem que està trista perquè a Bellano no fa el temps ni el sol de Calàbria, sabrem quants fills té un dels carabinieri i quina és la rutina del nebot de la tia Antònia, que no està morta (spoiler?).

Si m’ho permeteu, llegir les novel·les d’Andrea Vitali és com veure una pel·lícula italiana en blanc i negre. Hi ha molts personatges que entren i surten, que s’enfaden, que s’estimen… en definitiva, que viuen. La llum mediterrània, l’alegria de viure, el plaer pel menjar… tot de coses que també trobem amb el fantàstic Salvo Montalbano de Camilleri, que he començat a llegir i ja m’ha enganxat.

En resum, us recomano molt llegir les històries d’Andrea Vitali. Us portaran al nord d’Itàlia dels anys 1920 i us oferiran casos i investigació policíaca que serveixen, només, d’excusa per presentar la societat italiana d’aquella època.

La mort lenta, la descoberta de Mas-Craviotto

la mort lent

Que bé escriu aquest noi, tu. Quines frases més ben estructurades i pensades. Quin gust llegir La mort lenta, l’obra de Xavier Mas-Craviotto que va guanyar el premi Documenta 2018 i que ha publicat L’altra editorial. I ha estat una sorpresa molt agradable, perquè no sempre havia connectat amb aquests premis. Em van agradar molt La nostra vida vertical de Yannick Garcia i Puja a casa de Jordi Nopca, premiats l’any 2013 i 2014, però no havia connectat gaire amb els dos següents. Amb Els dics, d’Irene Solà, vaig recuperar la fe. Ara, l’he ratificada.

La mort lenta és un llibre que es llegeix pausadament, assaborint les paraules. Perquè, segons la meva humil opinió, el millor del llibre no és què explica sinó com ho explica. Les frases tenen una estructura perfecta, la puntuació, immaculada, i el vocabulari és precís i adequat en tot moment.

També cal destacar com planteja Mas-Craviotto el llibre: tenim una sèrie de capítols que combinen passat i present amb una numeració que he estat incapaç de desxifrar (si ho sabeu, deixeu un comentari!) i, també, uns capítols a part que tracten sobre característiques dels dos protagonistes principals, l’Aram i la Lena. He disfrutat especialment els capítols on descriu quines coses li agraden o no li agraden a cadascú. I, tot i que trobo que els germans tenen gustos una mica massa “intel·lectuals”, he trobat punts en comú amb ells en aquests gustos, i estic totalment d’acord amb l’Aram que Dylan no es mereix el Nobel. [Mátame, camión.]

Què més hi ha, a La mort lenta?

Al llibre també hi ha algunes reflexions interessants, com ara quan es comenta que hi ha autors que no es qüestionen (tot i que per a mi sí que serien qüestionables) o quan diu “La humilitat és bona? Han vençut els dèbils.” Feu-hi quatre voltes, a això. I si trobeu en quina pàgina diu aquesta frase, teniu premi (alguna cosa simbòlica, com ara menció a Twitter o Instagram).

M’ha agradat molt el retrat que fa dels pares, que ja no s’estimen però aguanten casats. Qui sap com hauria acabat la cosa si […..]. La manera en què recorda coses de quan eren petits també és molt interessant. De fet, explica algunes coses de la infantesa que semblen més tretes de la meva (anys 70) que no pas de la de l’autor (anys 2000???), però potser és que hi ha coses que no canvien mai.

Per tancar, us diré que una de les coses més satisfactòries ha estat trobar l’explicació del títol dins de la narració. No sempre hi és. I de vegades hi és però és difícil d’entendre-ho. I just quan acabava el llibre i sentia la necessitat de tornar a llegir les primeres pàgines…

[Espai intencionadament en blanc, per no fer spòiler.]

Our House, intriga magistral

Our House, Louise Candlish

Avui us vull parlar de Our House, de Louise Candlish. És un llibre del qual havia sentit a parlar, i tenia una certa curiositat. El vaig comprar per un parell d’euros a la botiga del Kindle i… allà es va quedar. Amb el Kindle, intento no comprar res que no m’hagi de llegir immediatament perquè si no ho perdo de vista i es queda allà amagat…

Total, que després d’un temps de tenir-lo amagat, l’he recuperat. I ho hauria hagut de fer abans! Quan vaig llegir-me el resum de presentació que en fa l’editorial, no sé per què, em vaig pensar que era una mena de Los otros (la peli de l’Amenábar, la recordeu?). Però es veu que no, que no era pas això…

Our House, in the middle of our street…

Efectivament, tal com diu el resum, la cosa comença amb la Fiona caminant pel seu carrer i veient que hi ha algú fent un trasllat… i entrant tot de mobles a casa seva. A partir d’aquí, comença una escena plena d’histèria i converses tipus “diálogo de besugo” que em van posar una mica nerviosa. Els personatges del llibre són persones molt reals i no tenen l’ocurrència de la gent que surt a les sèries americanes, que sempre saben què han de dir (mireu-vos The Good Wife* i sabreu què vull dir). A poc a poc, la cosa es va aclarint: el marit de la Fiona, en Bram, s’ha venut la casa sense dir-li res a ella. Encara pitjor: els nous propietaris diuen que el dia de la signatura la Fiona també hi era!

Doncs ja tenim l’embolic servit, i volem saber què punyetes ha passat. La història és com un cabdell de llana que hagi passat per mans d’un gat i l’autora, a poc a poc, el va desembolicant i ens deixa anar entrant en el tema. I com ho fa?

Com un tel de ceba…

El que fa Candlish és alternar els narradors i els temps, oferint-nos quatre punts de vista. Per una banda, tenim un narrador omniscient que ens explica els fets a partir del divendres 13 de gener de 2017, que és quan la Fiona es troba la gent que s’està instal·lant a casa seva. Veureu que l’autora ens explica què està passant a Londres, on viu la Fiona, i què passa a França, on està el Bram. Per l’altra banda, tenim la veu de la Fiona i la del Bram que ens expliquen el que ha passat des del moment en què van comprar la casa. Veureu que van avançant en paral·lel, la Fiona mitjançant un podcast i en Bram mitjançant un arxiu Word on ha escrit tot el que ha passat.

Amb aquesta contraposició de veus i temps, Candlish aconsegueix mantenir un bon ritme i anar revelant elements com si anés treient capes d’una ceba. Em va mantenir enganxada fins al final i, tot i que algunes coses eren previsibles, la majoria em van agafar per sorpresa. Us el recomano molt!

Photo by Alturas Homes on Pexels.com

* Eps! No em malinterpreteu. M’encanta, la sèrie, però és que sempre tenen la resposta perfecta (i la roba perfecta).

Si voleu llegir altres llibres plens d'incògnites, mireu-vos La desaparició de Stephanie Mailer, de Joel Dicker, o The Wonder, d'Emma Donoghue.