Juny a la granja de Gerbrand Bakker

Juny

Feia temps que l’esperava, Juny. Si aneu llegint aquest blog, ja deveu saber que Gerbrand Bakker és un dels autors que més segueixo. No m’he perdut cap dels llibres que ha publicat Raig Verd, sempre amb la traducció de Maria Rosich. Soc fidel a tots tres: autor, editorial i traductora.

Havia llegit en alguna ressenya que Juny és l’obra més madura de Bakker. No sé ben bé què volen dir amb això. Potser volen dir que és més complexa, més rica en detalls? També és veritat que és més exigent amb el lector. Així com als llibres anteriors ja sabíem què trobaríem i l’evolució és gradual, en aquest llibre hem de fer un esforç per saber per què l’Anna es tanca al paller. Què ha passat? On és la nena? I en Jan, què fa?

Juny, el camp, la llum…

Anteriorment havia llegit A dalt tot està tranquil, 10 oques blanques i Les pereres fan la flor blanca. Que jo sàpiga, són tots els que ha escrit Bakker, i tots els tenim en català. I això és un luxe, la veritat.

És un luxe perquè Bakker és un autor que fa de bon llegir, amb històries íntimes, de pocs personatges. Són històries que solen passar en entorns fora de la ciutat, en granges o cases aïllades. Entorns que conviden a la reflexió, a la lectura calmada, a l’atenció als detalls. I és important fixar-se en els detalls perquè a les novel·les de Bakker no sempre s’explica tot el que passa.

El lector ha d’estar amatent per, de vegades, intuir part del que passa. I a Juny l’esforç és superior que a la resta de novel·les. Per això dic que és més exigent que les altres. Més complexa, perquè no se’ns dona tot mastegat sinó que hem d’anar lligant cap entre fets del passat i fets del present. Fins i tot hem d’enllaçar algun dels personatges actuals amb la seva representació en temps anteriors.

I tot això passa en una granja grossa, amb l’estable, el paller… tot amarat per la llum de l’estiu, les nits curtes. Els espais oberts que tant m’agraden. La nena que no entén les coses dels grans. Els germans que es retroben i no acaben de saber com relacionar-se.

En definitiva, un llibre molt interessant que es pot llegir d’una tacada i que va directe a les recomanacions de Sant Jordi. Podeu llegir-ne un fragment a la web de Raig Verd. Ah! I vull acabar destacant la portada, una il·lustració preciosa d’Agustín Comotto, que també il·lustra una de les darreres publicacions de Raig Verd: La revolució vertical, de Ngũgĩ wa Thiong’o.

Historia del cine chino

Ricard Planas. Historia del cine chino.
Ed. CHAPLIN/Berenice.
382 pàgines.

Historia del cine chino

Avui us parlo d’un llibre un pèl diferent dels que solen aparèixer en aquest blog: un llibre de no ficció. Historia del cine chino, tal com indica el nom, és un llibre ple de referències històriques i cinematogràfiques que m’ha sorprès molt gratament. M’ha sorprès, sobretot, perquè només coneixia el seu autor, Ricard Planas, pel seu perfil d’editor amb Males Herbes, una de les editorials que van traient el nas en aquest blog. De fet, si no m’equivoco, és l’únic editor que s’ha atrevit a portar al català una obra de Yu Hua, la magnífica El passat i els càstigs. Si en té més, sisplau, deixeu-ho als comentaris!

Doncs bé, resulta que Planas, a més d’editor, és llicenciat en Estudis de l’Àsia Oriental i professor d’Història del cinema xinès a la UPF. I el bagatge especialista es nota en aquest llibre ple d’informació i molt ben trabat.

Historia del cine chino… i història social?

Una altra de les sorpreses agradables del llibre és la manera en què es presenta la informació. No hi trobareu una explicació teòrica i feixuga, ni una llista de pel·lícules sense el context real. Per començar, Planas divideix el llibre en quatre etapes i ofereix una breu explicació històrica de cadascuna. A continuació, trobareu les pel·lícules més destacades de cada etapa. De cada una s’explica l’argument i la situació real en el moment de filmar-les. Així mateix, ens comenta la situació dels actors i actrius que hi participen.

Així, doncs, per exemple, quan ens presenta les pel·lícules de la dècada de 1930, ens explica coses com aquestes:

  • El cine de la dècada de 1930 és més combatiu i glamurós que la dècada anterior.
  • El cine es comença a concebre com a eina de lluita i propaganda.
  • A la dècada de 1930 hi ha quatre tipus de personatge femení: la dona caiguda, la dona treballadora, la mare sacrificada i la dona de classe mitjana o alta que sap defensar la seva reputació.

Com podeu veure, aquesta informació ajuda força a situar les pel·lícules en el seu moment històric. Evidentment, això facilita molt la comprensió al lector que no té gaires coneixements d’història de la Xina.

Què és el que més m’ha agradat?

Personalment, he trobat molt interessant la primera etapa, perquè m’era totalment desconeguda, i l’última, perquè és la que coneixo més. Ha estat aquí, quan hem arribat a la cinquena generació de directors, que he començat a trobar directors, actors i pel·lícules conegudes. I ha estat un plaer aprendre coses sobre Zhang Yimou, Gong Li, La ducha, i tants altres.

Així mateix, ha estat interessant veure l’explicació del context de cada pel·lícula i veure com se citaven autors (Yan Lianke, Mo Yan) que han anat passant per aquest blog. De fet, em quedo amb una afirmació amb la qual estic totalment d’acord: “A menudo, cuando se intenta vender un film, novela o pensador chino en Occidente, se insiste en su pretendida disidencia y se presenta la obra bajo la etiqueta “Prohibido en China””. Jo afegeixo que, com a mínim en el cas de la literatura, aquesta etiqueta no sempre implica “qualitat”. És un tema que caldria revisar.

En definitiva, m’ha agradat molt llegir-me’l així, seguit, per aprendre coses. I no dubto que el tornaré a consultar, ara ja cas per cas, quan vulgui veure una pel·lícula concreta. Serà la millor manera de redescobrir pel·lícules ja vistes i de descobrir-ne de noves.

The stolen bicycle

The Stolen Bicycle

Wu Ming-yi. The stolen bicycle.
Traductor: Darryl Sterk.
Editorial: Text publishing.
416 pàgines.

Fa un temps vaig llegir una altra obra de Wu Ming-yi amb la qual no vaig acabar de connectar: The Man with the Compound Eyes. Així, doncs, era una mica reticent a llegir The Stolen Bicycle. Quan em van deixar el llibre, però, ja no vaig tenir excusa…

I la veritat és que m’ha agradat molt llegir-lo, ja que és un llibre molt treballat i de lectura agradable que no es fa gens llarg, tot i les 400 pàgines al llarg de les quals es desplega. L’única cosa que podria retreure-li a l’autor és que, de vegades, hi ha digressions tan llargues que costa resituar-se quan s’acaben. Pel que fa a la resta, però, és impecable. Per alguna cosa va ser candidat al Man Booker Prize 2018.

The Stolen Bicycle: una, dues o moltes històries?

Aquest llibre combina de manera força reeixida tot un munt d’històries més o menys curtes que conflueixen en una trama que és la del protagonista, que vol saber coses de son pare a través d’una bicicleta.

La bicicleta ja no la té ell ni la seva família, sinó que la van robar fa molts anys. A partir d’aquí, en Ch’eng li segueix la pista i va coneixent tot de persones que l’ajuden i que, com deia més amunt, aporten les seves històries. I és amb aquestes històries i les de la família que l’autor ens porta enrere en el temps.

Què més hi ha?

Com deia, l’argument principal és la recerca d’una bicicleta per part del protagonista. Ara bé, hi trobem altres coses com ara aquestes:

  • Bicicletes. L’autor va intercalant fragments relatius a models antics de bicicleta, i ens explica en quin moment història es feien servir. Són models que tenen a veure amb la història. També hi ha uns dibuixos preciosos del model corresponent.
  • Ocupació japonesa de Taiwan. No coneixia gaire cosa d’aquest aspecte, o sigui que ha estat molt interessant veure com va calar en la vida de l’illa.
  • Habitants aborígens. No sé si és la manera més adequada de dir-ho, aborígens. En tot cas, el llibre ens presenta una societat que avança a tres vies: àmbit japonès, àmbit xinès i àmbit aborígen. Ho podeu veure, també, en els noms que fa servir.
  • Segona Guerra Mundial. Veurem com va afectar aquest desastre a l’illa i als seus habitants; també hi veurem pinzellades de la guerra al sud-est asiàtic; per exemple: el tren Thai-Burma del qual també ens parla Richard Flanagan a L’estret camí cap al nord profund.

En definitiva, The Stolen Bicycle és un llibre molt més atractiu que l’anterior que havia llegir de Wu Ming-Yi. Així mateix, la traducció s’intueix molt treballada, tot i que en alguns punts hi ha alguns typos o errades de concordança. Si us decidiu a llegir-lo, no us perdeu el comentari final del traductor, Darryl Sterk, que us aportarà informació per entendre determinats aspectes de la història.

La gent de Hemsö, la gent de Strindberg

La gent de Hemsö

Avui us vull parlar d’una obra que, segurament, no forma part del top 10 de l’actualitat. Es tracta de La gent de Hemsö, una novel·la curta d’August Strindberg escrita fa més de 100 anys. Ja us he dit que no era d’actualitat.

El fet, però, és que, de vegades, és bo recuperar material d’altres temps. Això ho fa molt bé L’Avenç, que ha recuperat personatges tan nostres com Santiago Rusiñol o el mateix Strindberg. Les obres d’aquests autors ens permeten tornar enrere. Així, doncs, podem veure com vivia la gent d’aquella època, i esmunyir-nos per un moment en la seva realitat. Llegiu Un català a la Manxa (Rusiñol) o el llibre que comentem avui i veureu què vull dir.

La vida de la gent de Hemsö

Dit això, tornem al tema. En aquest llibre, no massa llarg, trobareu personatges ben curiosos. L’entorn també és especial: un arxipèlag situat a prop d’Estocolm. La gent que hi viu aprofiten els recursos de la terra i, sobretot, del mar, i estan avesats al clima dur de la costa. Enmig de tot això, hi ha la vídua Flod, que busca algú que pugui portar-li la granja i el negoci. I aquí arriba en Carlsson, un home de terra endins que intenta guanyar-se els residents de l’illa i els seus veïns. Ara bé, voler no és poder. La veriat és que en Carlsson té molt poca gràcia a l’hora de fer-se seva la gent de ca la vídua Flod.

En aquest relat, doncs, el que veurem és la seva arribada i els intents d’adaptar-se a la vida local. A diferència de a Tot sol, Strindberg ens ho explica tot amb una vena tragicòmica. No us diré si en Carlsson se’n surt o no. Ara bé, sí que us diré que és una història molt entretinguda i reeixida, res a veure amb la història rosa de Le livre de Dina, de Herbjorg Wassmo.

No ho dubteu, doncs. Llegiu-vos aquest llibre i gaudiu de la vida de finals del segle XIX.

Des racontars arctiques: l’àrtic amb Jørn Riel

Racontars arctiques

Des racontars arctiques, de Jørn Riel, és un llibre peculiar estructurat en forma de relats sobre un grup de caçadors que viuen al nord-est de Groenlàndia. El resultat és que, sense tenir l’aparença d’una novel·la tradicional, el que acabem tenint és més o menys això.

He de confessar que el vaig tenir gairebé dos anys al prestatge, esperant ser llegit. Feia una mica de mandreta, això de llegir un llibre de relats, tots sobre un mateix tema. De fet, el llibre en algun punt es fa pesat, però la impressió global és bona. Així mateix, hi ha històries que us fraparan per l’originalitat o la impossibilitat de preveure’n el final. Repassem alguns dels temes i els personatges que us hi trobareu.

El primer que us he de dir és que els personatges són, principalment, homes danesos. Aquests homes, per un motiu o altre, han estat contractats per la companyia danesa que explota els recursos de Groenlàndia. La finalitat és establir unes quantes estacions de caça i control del territori amb gent que viu de la caça. Així, utilizen la carn per subsistir tot l’hivern i venen les pells quan a l’estiu arriba el vaixell d’aprovisionament.

Quins temes hi trobareu?

Es tracta d’homes amb perfils molt diferents. Per una banda, tenim un noble que té la vida resolta i es dedica a cuidar les seves vinyes. Per una altra, hi ha un advocat que li acaba fent companyia. També tenim un islandès que ja havia fet aquesta feina a l’illa de Hudson i que viu sol. Fins i tot hi ha un noiet una mica curt de gambals que fa d’aprenent en una d’aquestes estacions. Finalment, trobem un parell de personatges, Bjørken i Mads Madsen, que són molt espavilats i saben buscar-se la vida.

Pel que fa als temes, en aquest llibre hi trobareu tota mena de coses relacionades amb les estades perllongades en territori àrtic, com ara la melangia per tornar a la «mare pàtria», la depressió hivernal en aquests mesos sense sol, la recuperació progressiva d’energia a la primavera, alguna història de canibalisme, atacs d’ossos, fred, molt fred, invencions per passar el temps, algun personatge que hi arriba i no és benvingut…

Personalment, una de les històries que més m’ha agradat és la del gos que fa la volta a mig món per retrobar-se amb el seu amo a Dinamarca. Ja se sap que els gossos són especials, però aquests gossos de trineu que conviuen amb els amos i comparteixen tantes coses amb ells realment deuen anar una mica més enllà. De fet, no hi ha una sinó dues històries amb gossos especialment intel·ligents, que desenvolupen un vincle molt especial amb els seus amos.

Des racontars arctiques: context

En resum, Racontars arctiques està format per històries que deixen entreveure un bon coneixement del territori per part de l’autor. Riel va participar en una expedició l’any 1950. Així mateix, va viure 16 anys al nord-est de Groenlàndia, justament a la zona que ens retrata al llibre. Riel no és gaire conegut a casa nostra, però a la seva sí. Per aquest motiu, l’any 2010 va rebre el Premi de la Reial Acadèmia Danesa en reconeixement al conjunt de la seva obra. De fet, el llibre que us comento en aquesta entrada és la base d’una obra de teatre que deu haver tingut un cert èxit a França. Si fas una cerca amb els mots «racontars arctiques» a Internet, l’obra és el primer que apareix.

En resum, és un llibre que m’ha donat molt més del que me n’esperava i, si us agrada viatjar sense moure-us de la butaca, o si voleu anar a Groenlàndia sense passar fred, és un bon candidat per fer-vos passar una bona estona. Si us interessa llegir més coses sobre Groenlàndia, us proposo que feu una ullada a aquestes dues ressenyes: