La muerte del sol: un Yan Lianke obscur

Hi ha llibres de Yan Lianke que passen a plena llum del dia, que tenen una claror especial. La muerte del sol, en canvi, passa durant una nit, una única nit, i és una història fosca que et fa pensar per què la deu haver escrit Yan, o què representa.

Fins ara, els llibres que havia llegit d’aquest autor eren força transparents i s’hi podia veure o intuir la part de crítica social, per no dir que el període que cobrien les històries era més o menys ampli. Amb La muerte del sol, en canvi, el temps és molt curt, tot i que l’autor fa cabre moltes coses en la narració, i no és tan fàcil saber si hi ha crítica i a què es refereix. Sí, hi ha qui diu que és una crítica al somni xinès de Xi Jinping, o un apocalipsi zombi, o…

De què va La muerte del sol?

En aquesta ocasió, Yan Lianke ens parla d’un poble, Gaotian, en què, una nit, pràcticament tots els habitants es tornen sonàmbuls. Mentre estan sonàmbuls actuen per instint, de manera que hi ha qui se’n va a treballar al camp o qui es deixa portar per desitjos ocults i fa coses que, si estigués despert, no faria. Alguns, fins i tot, arriben a morir per excés de feina (tota la nit segant a mà sense parar!) o se suiciden de la manera més tonta, com si fossin lemmings d’aquell clàssic dels jocs electrònics.

Entre els qui cedeixen als desitjos que, desperts, contindrien, hi ha tot de gent que assalten les botigues i roben. I, pitjor encara, hi ha gent d’altres pobles que, tot i estar desperts, s’afegeixen als sonàmbuls i aprofiten l’ocasió per robar el que volen, ocupar cases o alimentar deliris de grandesa. A més, tot això va alimentat per revenges entre veïns motivades per problemes anteriors. En certs moments, hi ha coses que m’han recordat la pel·lícula The Omega Man, de Charlton Heston, que de petita em feia força yuyu.

En tot aquest merder, en Niannian i el seus pares estan desperts i s’adonen de la magnitud de la tragèdia i intenten fer-hi front despertant els seus veïns. El que no us diré ara és si se’n surten o no, ni si realment el Sol mor. Per saber-ho, ho haureu de llegir. 🙂

Factors externs

No sé si sabrem mai ben bé a què fa referència Yan, tot i que en una entrevista a The Guardian va dir que el que volia era explicar què passa quan el ser humà es deixa emportar per les seves passions i desitjos més ocults. Mmmmm… vols dir que no hi ha res més? Pot ser que també ens parli de què passa quan actuem a cegues, seguint el que fan els altres? Com quan una persona fa una cosa i, sense pensar gaire, la resta ens hi afegim? I aquesta cosa no té per què ser necessàriament correcta…

En tot cas, continuo aplaudint l’aposta que Automàtica Editorial fa per Yan Lianke, un dels autors més potents de la Xina actual. Aquest és ja el cinquè llibre d’aquest autor que tradueixen al castellà (els trobareu tots en aquest blog), i tots han estat traduïts per Belén Cuadra Mora, que ens ofereix uns textos absolutament meravellosos que et fan voler llegir més, fins i tot quan el llibre entra en fases més lentes. I parlant de fases lentes, si llegint La muerte del sol hi ha algun moment en què penseu que la història és massa lenta per l’estona en què passa, no defalliu: l’autor ens desperta de cop amb la reacció de la família protagonista, i la part final guanya ritme fins a arribar a un final explosiu.

Si teniu més ganes de Yan Lianke, aquí teniu la ressenya d’altres llibres seus:

I a El confidencial van publicar una entrevista que també us recomano.

Qui salvarà el Corredor Mediterrani?

Aquesta vegada us porto un llibre que no és de ficció. Es tracta de Qui salvarà el Corredor Mediterrani?, de Jordi Torrent, cap d’Estratègia del Port de Barcelona, que ha publicat Pagès Editors. Feia un temps que el tenia a la llista d’espera, però havia de trobar el moment adequat per llegir-lo, ja que el tema feia preveure una lectura contundent i el 2020, fins al moment, ha sigut més aviat un any per dedicar a la lectura lleugera.

Peeeerò em vaig equivocar. Tot i que és evident que aquest llibre condensa moltes dades i coneixements, Torrent l’ha sabut escriure d’una manera àgil i amena, i ha estat un plaer llegir-me’l i aprendre coses. Força coses.

De què va, aquest llibre?

Al llarg de 200 pàgines i poc, l’autor ens explica, entre altres coses, què és el Corredor Mediterrani, quins fonaments històrics té o quins factors juguen a favor o en contra seu. Ara bé, la cosa no és queda aquí.

En realitat, el Corredor actua com a eix vertebrador del llibre i serveix per enllaçar amb les grans rutes mundials de transport de mercaderies: la ruta àrtica, la del canal de Suez, la del canal de Panamà, la del cap de Bona Esperança i… la nova Ruta de la Seda! Aquí és, sobretot, on em va enganxar.

Per si no ho sabeu, soc llicenciada en traducció d’anglès i de xinès, i un dels meus punts d’interès principals són la Xina, amb atenció especial a la seva literatura. Cada mes publico una ressenya sobre un llibre d’autor xinès que trobareu a la secció Caràcter xinès, i també participo en el club de lectura per Twitter sobre El pabellón rojo.

Però tornem a Qui salvarà el Corredor Mediterrani?. Com deia més amunt, hi vaig entrar especialment per l’interès i la curiositat que tinc per la nova Ruta de la Seda, però he trobat que aquest llibre aporta moltes coses més.

D’una banda, finalment tinc una idea clara sobre què és el Corredor Mediterrani. De l’altra, el llibre conté informació molt interessant sobre les rutes que comentava més amunt. Ara us faré una mica d’espòiler, però no patiu que si us llegiu el llibre aprendreu moltes coses més:

  • El Corredor Mediterrani no és un invent d’avui. El seu traçat es correspon, aproximadament, a rutes utilitzades des de l’antiguitat.
  • Actualment la ruta àrtica planteja tantes complicacions que la fan servir menys de 20 vaixells l’any. L’escalfament global, però, pot afavorir el trànsit per aquesta zona.
  • En canvi, pel port de Suez hi passen més de 17.000 vaixells en el mateix període, tot i que cal pagar un preu de peatge molt alt.
  • La nova Ruta de la Seda surt de l’est de la Xina i arriba fins a Europa, i les mercaderies es transporten en tren. Ara bé, no us penseu que es posen en un vagó i arriben tal qual a Barcelona! Hi ha transbordaments, parades, càrrega i descàrrega.
  • La ruta del cap de Bona Esperança és molt llarga, però es pot veure afavorida si els països africans assoleixen un desenvolupament i un nivell de consum que generin necessitat de mercaderies. I no requereix peatges, a diferència de la ruta de Suez.

Com podeu veure, és un llibre ple de coses per aprendre, que val molt la pena llegir! Si us he fet entrar una mica de curiositat, podeu llegir aquest article sobre la presentació que se’n va fer poc abans del tancament. I si encara en teniu més, aneu al web de Pagès Editors i descarregueu les primeres pàgines. Ja em direu què us sembla!

Dendritas, de Kallia Papadaki

Avui parlarem de Dendritas, de Kallia Papadaki. D’entrada, em va captivar la coberta, amb les volves de colors sobre fons negre. Després vaig veure el nom de l’autora: una dona grega. Hmmm. Poc habitual. I aleshores va venir la pregunta que sempre em faig quan el llibre no s’ha parit en anglès o alguna de les llengües més habituals: “Però… la traducció és directa? Eh? EH?”. Soc repel·lent, i estic mooolt afectada per la deformació professional.

Doncs sí, és traducció directa de Laura Salas Rodríguez. I, de fet, la pregunta era una mica tonta, perquè l’editorial que publica Dendritas és Automática Editorial, que no sol fer traduccions indirectes i que té una selecció de llibres no-anglo molt bona. Només cal recordar les diverses obres de Yan Lianke que han publicat (les trobareu totes en aquest blog: busqueu a la caixeta de cerca), el meravellós Abecedario de pólvora, la dura Trieste o la magnífiquíssima La caja negra. I atenció que aquesta tardor també tenen un catàleg que promet!

Però tornem a Dendritas, que és el que interessa avui. Aquest llibre, de 232 pàgines, és perfecte per a una lectura pausada però a bon ritme. Es llegeix perfectament, tot i les oracions llarguíssimes, que solen durar tot un paràgraf. Jo, maníaca de les comes i els punts i seguit, n’hauria posat més d’un, però la veritat és que Salas ho té tot controlat i manega molt bé els signes de puntuació (no sempre passa). En resum: que un cop us hi hàgiu acostumat tot anirà com la seda!

De què va Dendritas?

L’autora diu que “Dendritas es un término que describe las formas de los copos de nieve y, como ellos, los personajes de esta novela son únicos y hermosos, se arremolinan en el aire y desaparecen”. I sí, ja és més o menys això: els personatges són importants però no ho són tot.

En aquest llibre veurem la història de l’avi de la família, Andonis Cambanis, que arriba als Estats Units a principis de la dècada de 1920, i la del fill. L’Andonis s’adapta i fins i tot crea un negoci… i una família! I d’aquesta família és d’on surt la segona trama de la història: en Basil, la seva dona i les dues nenes. El que fa Papadaki és anar intercalant capítols de la vida de l’Andonis amb capítols de la vida d’en Basil, que no són sempre estrictament sobre en Basil, sinó que ens porten la Minnie, la Litó i la Suzan.

Però la cosa no acaba aquí. Tot i que aprofundim en la vida dels personatges, en realitat aquests són una excusa per mostrar-nos l’evolució de Camden, la ciutat on viuen (al costat de Filadèlfia), i serem testimonis de l’auge i la caiguda d’aquesta ciutat i veurem com, amb cada onada d’immigrants, va canviant la situació i la manera de fer.

En definitiva, un molt bon llibre que val molt la pena que us llegiu. Si en voleu veure una mostra, l’editorial n’ha preparat una que trobareu fent clic aquí.

La musa fingida de Max Besora

Del meu perfil d’instagram @lilladeserta.


A punt per començar el curs amb… LA MUSA FINGIDA!!!

M’havien dit que era bèstia, i ho és, però l’he trobat interessant i me l’he llegit en un pim-pam.

M’ha encantat la primera part, formada pels monòlegs dels protagonistes, cadascun amb el seu estil i els seus problemes.

També m’ha agradat molt la segona, escrita en forma d’obra de teatre. És aquí on veurem la venjança! La tercera part, tot i que té punts interessants, no m’ha fet tant el pes, tot i que el llibre acaba molt fort i agraeixo que l’autor s’hi hagi inclòs i la manera en què ho ha fet.

Ja havia llegit la història de Joan Orpí, del mateix Max Besora, i em va encantar. I si us llegiu La musa fingida veureu que hi ha algun punt de connexió. Definitivament, Besora no té por de res, escriu sobre el que vol i ho fa fent servir les veus de personatges molt diversos, siguin dones, adolescents, vampirs o qualsevol altra cosa que li passi pel cap. I ho valoro molt, en un moment en què la famosa apropiació cultural i la correcció política emmordassen, en certa manera, les manifestacions que es fan en públic.

En resum, visca Besora i visca @editorialmalesherbes per publicar un llibre que no sabria com classificar. Totalment recomanable!!

Idaho, d’Emily Ruskovich

Tanquem aquest agost tan estrany amb Idaho, d’Emily Ruskovich, que publica l’editorial Les Hores a principis de setembre. És un llibre que ens porta a les grans extensions de l’estat que dona nom al títol i que ens explica tot de coses que tenen l’arrel en aquest fet:

“Un dia calorós d’agost, una família condueix fins a una clariana de la muntanya per recollir llenya de bedoll. La mare, la Jenny, és l’encarregada de tallar les branques petites amb una destral. En Wade, el pare, en fa l’apilament. Les dues filles, la June i la May, de nou i sis anys, beuen llimonada, fan fora les mosques, es fan la guitza i canten fragments de cançons mentre passa el temps. Però aleshores té lloc un fet impactant i totalment inesperat, un acte tan extrem que dispersarà la família en totes direccions.”

[Text de l’editorial]
idaho ruskovich

Però no em podia ni imaginar quin seria aquest “fet impactant”, ni per què havia passat. Perquè, com amb totes les coses, a part de veure què passa volem saber per què passa. I us costarà de trobar-ho, perquè Ruskovich no ens ho explica tot a la primera de canvi, no.

Així, doncs, veureu com evoluciona la història d’en Wade i la seva primera dona, la Jenny, que tenen dues filles. Sabreu d’on venen, a què es dediquen i què passa aquell dia fatídic. I ho veureu tot des de diversos punts de vista: el de l’Ann (la segona dona d’en Wade), les filles, la Jenny… és un llibre que es fa llegir.

He de dir que “es fa llegir”, però d’una manera estranya. No és un llibre de grans accions (no és una novel·la policíaca, per entendre’ns), sinó que tot va fluint al seu ritme. Tot i així, quan t’asseus a llegir-lo, no pots deixar-lo anar i necessites llegir més, i més ràpid, i veure què passa, i veure per què passa, i saber qui és la June, i…

Diria que, en certa manera, m’ha recordat els llibres que Kent Haruf situa a Holt i que ja hem comentat en altres ocasions: grans planes, calor, fred, la gent que fa el seu dia a dia… és una història en què passa aparentment poca cosa però que, en realitat, ens dona molta informació. Jo voldria destacar una cosa que potser a altra gent no li crida tant l’atenció: la malaltia d’en Wade. És una malaltia degenerativa que l’anirà desdibuixant, una mica com a Elizabeth is missing, que vam comentar fa molt de temps. Sí, estava molt interessada a descobrir què havia passat per destruir la família, però el cas d’en Wade m’ha semblat molt interessant.

Tanco l’entrada dient que aquest llibre, com he dit al principi, el publica l’editorial Les hores. Trobo molt encertada la tria que fan. Com és lògic, hi ha llibres que m’agraden més i llibres que m’agraden menys, però en general hi connecto bastant. En aquesta ocasió, han tornat a comptar amb Àfrica Rubiés Mirabet, que també va traduir La veïna del costat, un llibre que també us recomano que us llegiu!

En tot cas, Idaho serà aviat a les llibreries i és una lectura molt recomanable per a aquests dies de finals d’estiu, sense una calor excessiva…