Moscú 2042, de Vladímir Voinóvich

Moscú 2042 és un llibre genial. Punt. Atenció, fans de la distopia, perquè ens porta a un hipotètic Moscú del futur en què el comunisme s’ha desenvolupat fins a extrems inimaginables o, més ben dit, fins a extrems que només es poden imaginar des de la crítica més càustica del sistema. Només us diré que l’autor, Vladímir Voinóvitx, es va convertir en un dissident tan molest que va ser expulsat de la Unió Soviètica.

La història arrenca amb Vitali Nikítitx Kártsev, que viatja al Moscú del futur i ens mostra el punt al qual ha arribat el comunisme extrem. Les seves aventures tan aviat són patètiques com hilarants, i tot això ve amanit amb un sarcasme i un humor “descacharrante” (no, no hi ha paraula en català que retrati tan bé aquest concepte) que retrata una societat perfectament absurda. 

No he pogut parar de riure en determinats passatges, com ara en el capítol dedicat al WC i al “producte secundari”, però no cal perdre de vista que, com deia al principi, aquesta història és bàsicament una crítica al sistema soviètic i a la deriva que podia prendre. 

En resum, un llibre que enganxa molt i que sembla molt ben traduït. No, no he acarat la versió en castellà amb l’original, però fa molts anys que llegeixo traduccions i la feina de Fernando Otero Macías s’intueix completa: no hi ha res que rasqui o que em faci pensar que hi ha conceptes estranys. Les notes del traductor també ajuden, i n’hi ha la quantitat justa i necessària. Vull destacar també la tasca d’Automática Editorial, que té una selecció d’autors de l’antic bloc soviètic molt completa i variada.

Perquè, si voleu llegir russos, també podeu saltar-vos els clàssics més tradicionals.

Vera, d’Elizabeth von Arnim

El primer que he de dir de Vera és que enganxa. Molt. Hi arribava amb la por habitual de llegir un llibre del qual fa temps que sents a parlar, però la veritat és que aquesta història d’Elizabeth von Arnim no decep. A més, la vaig llegir en una lectura conjunta amb en Sergi Purcet, en una experiència boja que, bàsicament, consisteix a llegir sense fre i anar comentant sobre la marxa. Tenim un ritme de lectura similar, o sigui que no sol ser problema no fer spòilers. El llibre no era gaire llarg i ens l’hem llegit en aproximadament 3 dies.

Ara parlem de la història.

Tensió a foc lent

L’argument és senzill: una noia de vint-i-pocs anys s’enamora d’un home que passa els quaranta. Ella és una ànima càndida i ell un personatge extravagant que fa les coses com li rota sense tenir en compte l’opinió ni les necessitats dels altres. L’Everard Wemyss és vidu: la seva dona ha mort fa poc caient per una finestra, i fa coneixença amb la Lucy quan s’acaba de morir el pare d’aquesta. Dos éssers units pel dolor, dius? No ben bé.

La relació comença de la manera més innocent, però veurem com, poc a poc, Wemyss embolcalla la Lucy i li imposa les seves rutines i manies. Quan es casen i van a viure a casa d’ell, la presència de la Vera, la dona morta, es fa notar en molts moments, i tampoc acabem d’aclarir si la mort ha sigut accidental o suicidi. Tantes coses per saber, tantes coses a mig dir…

Tot i que el llibre comença amb una mort, la del pare de la Lucy, la lectura comença tranquil·la i ens trobem la noia a Cornualla, on estaven de vacances. El paisatge, tot i el fet luctuós, sembla idíl·lic. Fins que arriba en Wemyss. A partir d’aquí, la tensió es va acumulant i l’autora fa coure la història a foc lent. No, no hi ha grans sorpreses i tot és bastant previsible, però és que la força d’aquest relat rau, precisament, en veure-ho venir tot sense poder-hi fer res, com si una aranya ens anés embolicant amb la seva teranyina i veiéssim que no ens podem moure.

Això és el que és en Wemyss, una aranya maleïda, un maltractador psicològic de primera classe, un dèspota o, com es diu a la contracoberta del llibre, un tirà domèstic aclaparador. Ningú no li porta la contrària, llevat de la tieta Dorothy. Ella és el personatge lluminós i serè que es contraposa a aquest monstre, una dona que no s’ha casat i no depèn de ningú i que és l’única que s’atreveix a oposar-se al seu nebot polític. Se’n sortirà?

En resum, Vera és un llibre molt bo, que manté la tensió de principi a final i que no et deixa escapar. L’únic que li puc recriminar és que no m’agrada el final (no puc dir res més sense fer espòiler). Ara bé, cal dir que l’autora fa una recreació ambiental magnífica sense allargar-se excessivament en descripcions, i a estones m’ha recordat La cosina Rachel, de Daphne du Maurier, que també crea un ambient ple de tensions i mals rotllos sense una gota de sang ni fetge. Diuen que Vera és un precedent de Rebecca, de du Maurier, un altre etern pendent.

Evidentment, no puc tancar sense parlar de la traducció de Dolors Udina, que s’intueix magnífica. I és que Udina és una de les millors traductores de casa nostra i sempre és un luxe llegir-la, sobretot si va acompanyada de l’edició preciosista de “El cercle de Viena”, col·lecció que acumula grans obres de la literatura universal.

Aioua, Iowa, Roser Cabré-Verdiell

Avui us parlo d’Aioua, de Roser Cabré-Verdiell. És una ressenya difícil de fer perquè hi ha moltes coses a dir sobre el llibre, i segur que me’n deixaré alguna. Què hi farem.

El llibre ens porta la història d’una noia, la Rut, que, bàsicament, marxa de casa per aclarir-se les idees. Aquest és el punt de partida i, al mateix temps, l’eix vertebrador de tot plegat. El motiu que se’ns dona és que “ha perdut les vocals” i que el trasllat li ha de servir per trobar-les. Com? On?

Aioua és l’espai on la Rut trobarà el que busca: combinació de present i passat, joc de creació, records propis i manllevats… tot això és el que us trobareu si llegiu aquesta història, molt treballada i intensa, en què l’autora juga amb les paraules, amb els sons, amb els llocs i els records, per construir una realitat on res no és el que sembla.

Estructura i llengua

Un cop vist l’argument, passem a parlar del que de veritat importa en aquest llibre. Perquè, d’històries en què algú escapa de la rutina per pensar i resituar-se, n’hi ha un munt. Què fa especial, doncs, Aioua?

D’una banda, l’estructura de la història. Trobem capítols en què la protagonista és una vocal i altres en què les lletres fortes són les consonants: les unes són suaus, les altres, fortes i amb un punt agressiu. Els capítols de vocals ens porten a Frankville, el poblet on la Rut s’acomoda en un motel rònec, que sembla tret d’alguna road movie americana, i serveixen de fil per seguir el periple mental de la protagonista. A mig camí entre realitat i món oníric, són els capítols que més m’ha costat processar. Pel que fa als capítols on les protagonistes dels títols són consonants, serveixen per recordar moments del passat, relacions familiars, viatges. Així, anem posant en context el present de la Rut i per què és com és. Tot plegat desemboca en un final que, per a mi, està molt ben trobat i embolica el regal que és tot el llibre.

D’altra banda, hi ha la llengua, l’estil. Cabré-Verdiell escriu amb passió, se li nota, i això fa que tingui un estil “marí”: onades que venen i van, un text que t’arrossega i et repel. Les pàgines es poden fer llargues o curtes segons el moment, segons si t’interpel·la més o menys el tema que toquen. Confesso que, en algun moment, la intensitat és tanta que em feia fora, que ho trobava empegalós. També hi ha els jocs de paraules, anagrames, relacions conceptuals, referències a paraules que comencen amb una lletra o una altra: un aspecte molt interessant que dona un aire diferent a tot plegat.

I, finalment, hi ha els personatges. L’Owen, amb un nom més simbòlic del que sembla, en Frank, líder d’una secta de “gent honesta” (nom ben trobat, no?), la Gladys, molt més important en la història del que sembla a primera vista.

Valoració global

És un llibre que m’he llegit amb molt d’interès. I és que el que publica Males Herbes rarament et deixa indiferent. Aioua es va publicar just després de Guilleries, que va ser el meu top 1 del 2022, i he deixat córrer molt de temps abans de posar-m’hi per si de cas.

Què diria sobre aquest llibre? Doncs diria que, independentment que la intensitat se m’hagi pogut fer farragosa en algun moment, és una història molt completa, sobretot des del punt de vista creatiu. I ara, la pregunta és: després d’escriure aquest tros de llibre, què ens prepararà la Roser?

L’home dels ulls compostos, de Wu Ming-Yi

Aquesta entrada és, de fet, una re-entrada: si busqueu al blog, veureu que ja vaig comentar L’home dels ulls compostos en anglès, l’any 2017. No tinc costum de rellegir llibres, però quan un llibre de literatura xinesa surt en català me’l llegeixo sí o sí, encara que ja ho hagi fet en un altre idioma. Si vosaltres també heu rellegit algun llibre, no us sorprendrà que us digui que les sensacions canvien quan llegeixes una història per segona vegada.

No sé si és perquè amb el temps evolucionem i la nostra perspectiva canvia, o si és perquè la lectura en un idioma o altre (i, per tant, escrit per una persona o altra) ens toca diferent, però el cert és que les vegades que he fet relectures sempre he modificat la meva opinió sobre el llibre llegit. I aquest també ha sigut el cas.

Si repasseu l’entrada anterior, veureu que deia que no entenia l’èxit que estava tenint, i que m’havia costat pair les parts més surrealistes o mítiques de la història. Ah, i que no entenia la figura de l’home dels ulls compostos. Tot i que continuo sense entendre l’home en qüestió i que els elements surrealistes em costen, ara sí que entenc perquè agrada tant.

L’home dels ulls compostos és un mosaic d’històries que s’entrellacen per mostrar-nos temes molt diversos, amb l’ecologisme i el canvi climàtic de teló de fons. Hi ha, també, la pèrdua i el dol, la companyonia entre coneguts i desconeguts i, per sobre de tot, la defensa i la difusió dels pobles aborígens de Taiwan, que solen passar desapercebuts a l’ombra de la presència xinesa. Així, en aquest llibre trobarem una barreja de personatges que són d’una o altra tribu, o d’ètnia han, o europeus. L’autor els farà seguir línies d’acció diferents que tocaran temes diversos, però també els fa interactuar entre ells i ajudar-se per aconseguir els seus objectius.

Els personatges principals són l’Alice i l’Atrie, ella xinesa i ell de Wayo-Wayo, una illa del Pacífic amb poc o nul contacte amb la resta del món que té la tradició d’enviar el segon fill de cada família a la mar (spoiler: la majoria moren). El destí de l’Atrie serà diferent, ja que anirà a parar en una illa de plàstics que hi ha a l’oceà i, posteriorment, desembarcarà a Taiwan, on coneixerà l’Alice. Per la seva banda, ella ha perdut fill i parella i està molt descolocada, i la trobada amb el noi li anirà molt bé per aclarir-se.

No, no és un llibre de ritme trepidant, tot i que en general flueix molt bé. Potser se li pot retreure que la presentació del context i els personatges sigui una mica llarga. De fet, poc abans d’arribar a la meitat vaig tenir una baixada d’atenció, però de seguida es refà i et condueix (sense pressa i sense pausa) cap al desenllaç.

Cal destacar que l’edició d’aquest llibre és preciosa, començant per la traducció de la Mireia Vargas-Urpí, que funciona perfectament i que ja porta traduiïts uns quants autors taiwanesos. Però també vull destacar aspectes com ara els dibuixos de l’Elisa Ancori, que trobareu al principi de cada bloc del llibre, combinats amb el número corresponent en tipografia xinesa (feu una ullada a l’entrada sobre això que us he preparat). I la portada, què us n’he de dir? Tot plegat, una edició de luxe per entrar en la literatura taiwanesa!

I, evidentment, no puc tancar l’entrada sense parlar de l’editorial Chronos, un projecte que vol difondre la ciència ficció i la fantasia en català, i que han sigut molt valents a l’hora de publicar un llibre com aquest, que sembla que està agradant. Esperem que n’aconsegueixin un bona recompensa!

Les ombres fugaces, Christian Guay-Poliquin

Tornem a tenir llibre d’un jove escriptor canadenc el cognom del qual no sé pronunciar correctament i que es va estrenar a casa nostra amb un llibre que ens explicava una història inquietant en un entorn opressiu. El llibre era El pes de la neu, i l’autor és Christian Guay-Poliquin. 

Avui us volia comentar Les ombres fugaces, que ens torna a portar Edicions del Periscopi amb traducció de Marta Marfany. Aquest és el tercer volum de la trilogia a la qual també pertany el llibre anterior i, com en l’altre llibre, la història se situa en un món en què el subministrament elèctric s’ha interromput, amb totes les limitacions que això implica (força més de les que hauria dit d’entrada). La vida als nuclis poblats és complicada i per això el protagonista, un noi jove que s’està recuperant d’un accident, intenta fer camí per dirigir-se al bell mig de la muntanya, on s’ha instal·lat la seva família (concretament els oncles i les ties materns). 

Així, comença el camí a peu, passant per enmig del bosc, per arribar al que ell anomena “el campament” familiar. Evidentment, haurà de fer marrada per esquivar la gent que, com ell, es busquen la vida al bosc o a “l’Estació”, i mentre va avançant es troba un noiet decidit i valent que també circula pel bosc. Tots dos junts s’esforçaran per arribar a aquesta mena d’Arcàdia que s’afigura el nostre protagonista.

És un bon llibre que m’ha enganxat bastant. Només té una pega: després de llegir El pes de la neu ja no hi ha element sorpresa i he entès aquesta història com a continuació de l’altra, que em va agradar molt pel seu ambient un pèl claustrofòbic i tot (continuo dient que els títols dels capítols eren genials). 

Tot i així, he de dir que és un gira-pàgines total i que me’l vaig llegir en aproximadament 36 hores. Frases curtes i sense complicacions que t’empenyen endavant, amb tocs de La carretera (jo només he vist la peli) i de El dia dels trífids (mítica sèrie de la BBC; el llibre, a l’Altra Tribu). Ah, i el campament dels tiets té un punt de 7 novias para 7 hermanos (més que res perquè tiets i tietes són tots germans) barrejat amb una sensació de “tot se’n va a la merda” que et deixa una mica pensarós. L’única cosa que li puc retreure al llibre és el final, que m’hauria agradat que fos diferent. Però clar: sóc pas escriptora, jo!

I és que podríem dir que si El pes de la neu és un llibre rodó, Les ombres fugaces és un llibre ovalat: no és tan perfecte com l’altre però no té cap cantonada que rasqui. Execució perfecta. I ara que ve l’època dels temuts amics invisibles, és un bon candidat a regal.