Canteu esperits canteu: l’odissea de Jesmyn Ward

canteu esperits canteu

Canteu esperits canteu és una història aparentment senzilla que toca diversos temes. Jesmyn Ward ens acosta a una família desestructurada, amb el pare a la presó, la mare drogoaddicta i poc preocupada pels nens, uns nens que queden bàsicament sota la vigilància de l’avi.

Al principi, veiem que la mare i els nens viuen a la casa dels avis. L’àvia està malalta, al llit, i l’avi fa el que pot per cuidar-la a ella i suplir la seva filla, la mare dels nens, que no atén gaire en Jojo i la Layla, els seus fills.

La cosa s’activa quan reben una trucada de la presó estatal: el pare ja surt de la presió i, per tant, l’han d’anar a buscar. La mare, la Leonie, el vol anar a busca en cotxe amb els nens, i a partir d’aquí és quan veiem temes. Repassem-los.

Què trobem a Canteu els esperits canteu?

Els nens són conscients que la mare no és de gaire ajuda. Ni tan sols no s’endú menjar per a la petita, tot i que el viatge serà llarg. Per això la petita rebutja sa mare i busca en Jojo quan té un problema. És el seu punt de suport. Així, doncs, veiem com els dos nens es fan costat, veient que sa mare no es preocupa d’ells.

Al mateix temps, però, en aquest viatge la Leonie s’adona que els seus fills no es refien d’ella i que intenten resoldre els seus problemes sense haver de demanar-li res. I es mor de gelos quan veu que la Layla, directament, la rebutja. No li vol pujar a coll, no vol que la consoli. «Jojo, Jojo», diu sense parar. I ella es veu incapaç ni que sigui de preocupar-se d’ella quan no es troba bé durant el viatge.

Un altre aspecte que veiem és la droga. La preocupació per consumir. I també els negocis a petita escala i tripijocs que els hi estan a punt de costar una detenció.

I la necessitat. La necessitat que la Leonie té d’estar amb en Michael, la seva parella. Sense ningú més. Ni nens, ni pares ni res. La seva proritat, ara que l’ha recuperat, és el seu home, i això fa que es despreocupi de la resta.

Finalment, ens trobem el Pa, l’avi. Ell és el pal de paller d’aquesta història. El que cuida l’àvia agonitzant, el que es preocupa dels nens, el que deixa que la seva filla visqui amb ells, a casa seva. El que introdueix la història que ens portarà els esperits.

I els esperits?

No espereu que apareguin a la primera pàgina, no. Ara bé, els trobareu més endavant. A mi m’ha frapat més la part de la relació (o no relació) entre mare i fills, però és veritat que els esperits hi tenen un paper destacat, sobretot perquè també ens permeten tornar enrere i veure un últim tema: la injustícia contra els negres a mitjans del segle XX. No és tan fort com El ferrocarril subterrani, però alguna cosa hi ha, sí.

Com sempre, una bona tria d’Edicions del Periscopi i una magnífica portada de Tono Crisfòtol. Si voleu saber quines novetats tenen aquesta i altres editorials del panorama català, feu una ullada a la nostra entrada sobre les novetats editorials que ens porta el 2019. I mentre les esperem, si voleu llegir una ressenya molt interessant sobre aquest llibre, feu una ullada a aquesta de la llibreria L’espolsada.

Milkman: Anna Burns i Irlanda del Nord

milkman

Avui us vull parlar del darrer guanyador del Man Booker Prize: Milkman, una novel·la d’Anna Burns que ens trasllada a Irlanda del Nord. És un llibre atípic, molt diferent d’altres guanyadors d’aquest premi. Només cal que repasseu les ressenyes de The Luminaries o A Brief History of Seven Killings per veure la diferència.

A diferència d’altres llibres guanyadors del premi, com els dos que acabo de citar, Milkman tracta una realitat que ens pot ser força propera: l’assetjament de què és objecte una noia que viu a l’Ulster. I, a més, l’autora no posa nom a la gent: no sabem els noms de la pràctica totalitat de personatges del llibre.

En algun lloc he llegit que l’argument tracta l’assetjament sexual de la protagonista, però crec que va més enllà. Burns retrata, també, l’assetjament social de què pots ser objecte en comunitats petites o tancades. I no cal anar a Irlanda del Nord. Tots sabem que veïnats o pobles petits poden ser especialment creatius a l’hora de fer créixer rumors. Així, a més de la persecució que li fa un activista partidari d’Irlanda, la protagonista pateix les crítiques i els rumors constants dels seus veïns i coneguts, que fins i tot s’inventen que aquest activista li ha posat un piset.

Milkman, Ulster

De tota manera, per a mi, aquest assetjament a dues vies no és l’única cosa interessant del llibre. Jo vaig créixer sentint que l’IRA havia fet això i que els unionistes havien fet això altre. Per això trobo que la recreació de l’ambient dels anys 70 per part de l’autora és molt important. Carrers tallats, bombes, assassinats, famílies amb molts familiars morts per la causa, i moltes coses més que en fan entendre, només en part, el malestar i els sentiments de la gent que viu a Irlanda del Nord. Com us podeu imaginar, l’ambient és molt claustrofòbic. A estones, tens la sensació que et falta l’aire. I al mateix temps veus que és impossible sortir-ne. Els pocs que han marxat ja no poden tornar.

No és un llibre de lectura fàcil. És espès i de redacció complicada, però és una oportunitat per acostar-se a la situació d’Irlanda del Nord. Si voleu acabar-vos-en de fer una idea, feu una ullada a aquest comentari personal i aquesta ressenya sobre el llibre. I recordeu que Jordi Cañas va dir “Os vamos a montar un Ulster que te cagas”. Doncs això.


Los besos de Lenin, Yan Lianke en estat pur

Yan Lianke. Los besos de Lenin.
Trad.: Belén Cuadra.
Ed. Automática Editorial, 2015.
608 pàgines.
Títol original: 受活.

los besos de leninTorna a ser Dimarts xinès a L’illa deserta. Avui parlem d’un dels llibres més coneguts de Yan Lianke: Los besos de Lenin. Ja me l’havia llegit en francès fa molts anys, però després de veure la bona feina de Belén Cuadra Mora a Crónica de una explosión vaig voler-me rellegir, també, aquest.

I ben fet que vaig fer.

Los besos de Lenin: de què parla, ben bé?

Per començar, el record que tenia de la història era una mica boirosa. El que jo recordava era, bàsicament, que el llibre parlava d’una troupe de discapacitats que feien espectacles per recollir diners per comprar el cos embalsamat de Lenin. Ara bé, el que no recordava és que la història aprofita aquest fet per anar endavant i endarrere en el temps i vestir l’estructura central amb la història del poble on viu aquesta gent.

Tot comença amb una catàstrofe natural, com a The day the sun died. En aquesta ocasió, a mig estiu, de cop i volta, comença a fer un fred de nassos. Neva. I la nevada és tan forta que les collites queden afectades i cal buscar-se la vida per no morir-se de gana. Aquí comença el tema: un funcionari té la idea de muntar una troupe que munti un espectacle amb trucs, danses i habilitats diverses. La peculiaritat del grup és que, com dèiem més amunt, tots són discapacitats: un coix, una cega… tots amb habilitats especials. L’èxit és fenomenal. Els guanys, astronòmics. Però la gira s’allarga molt més del temps que estava previst. Com acabarà, tot això? Només us puc dir que, al final, sempre hi ha alguna mena de justícia divina.

Yan Lianke, un autor imprescindible

Sí, efectivament: considero que Yan Lianke és un dels millors autors que ens ofereix la Xina. També tinc clar que és un dels imprescindibles. No obstant això, encara no en tenim res en català, tot i que espero que això canviï amb el temps. Ara bé, això no és excusa per no llegir alguna cosa d’ell. Té diversos llibres traduïts al castellà, i he de dir que els que he llegit, tots traduïts per Belén Cuadra Mora, tenen una qualitat excel·lent. Els que he llegit jo els ha publicat Automática Editorial, de la qual he de destacar el compromís i la valentia de portar a casa nostra aquest autor.

En definitiva, si voleu endinsar-vos en la literatura xinesa, us proposo que comenceu per Yan Lianke. Podríeu començar per llegir l’entrevista que vam fer a Belén Cuadra, traductora de les seves obres. Per altra banda, també podeu llegir alguna crítica en fonts fiables, com el Babelia d’El País. I després llanceu-vos a llegir. Com he dit, les traduccions al castellà són excel·lents, i també n’hi ha algun en anglès. Ah! Si sabeu francès, esteu de sort: en aquest idioma estan publicats pràcticament tots.

Si algun dia guanya el Nobel, no digueu que no us vaig avisar… 🙂

Aprendre a parlar amb les plantes

aprendre a parlar amb les plantesA hores d’ara la majoria ja sabeu que Aprendre a parlar amb les plantes és un llibre de Marta Orriols. També sabeu que segueix l’evolució de la Paula, des que es mor en Nacho fins un temps ençà. I també deveu saber que en Nacho li havia dit que volia deixar córrer la relació que tenien. Si us he fet spoiler, em sap greu.

Deixo per a gent més entesa la crítica estricta de la història per centrar-me en els detalls. Perquè Aprendre a parlar amb les plantes és, sobretot, una novel·la íntima i detallista. Ja n’hi ha moltes, d’històries en què el protagonista ha de superar la mort d’algú. El que fa especial aquest llibre és, per a mi, les petites coses que Orriols ens porta. Us en posaré alguns exemples perquè m’entengueu.

Els detalls

En un moment determinat d’Aprendre a parlar amb les plantes, la Paula recorda quan era petita i dinava a l’escola. Igual que jo, li feien dur bata. Igual que les meves companyes de classe (jo dinava a casa), amagava les sobres del menjar a la butxaca de la bata. Això m’ha fet recordar que, les poques vegades que havia dinat al menjador, les peles de taronja i de mandarina anaven a parar rere els radiadors. I a l’hivern, quan estaven en marxa, una olor forta de taronja o de mandarina envaïa tota la planta del menjador.

També he trobat curiós quan parla de la veïna de son pare a la Selva de Mar. La descripció d’aquesta veïna i de la seva casa, olor de resclosit inclosa, és tan precisa que fins i tot l’ensumo.

Una altra cosa que m’ha agradat molt és quan diu que les vacances amb nens són un suplici. L’ha clavat! Si teniu fills no massa grans o si coneixeu alguna família que en tingui sabreu que, de vegades, uns quants dies de vacances amb ells poden ser extenuants. Quan s’acaben necessitaríem uns dies més de vacances per a nosaltres sols. 🙂

De què parla Aprendre amb les plantes?

Així, doncs, reprenc el fil de la història. La història en què la Paula queda “vídua” i en què tothom fa prediccions sobre el seu futur. “Tot anirà bé”. “Has de tirar endavant”. I moltes altres coses. I ella diu que no suporta la capacitat de la gent per proclamar sentències sobre el seu futur. I, en aquest punt, m’ha recordat una mica la Nora Webster, de la novel·la del mateix nom de Colm Toíbín. Igual que la Nora, hi ha gent que li diu més o menys el que ha de fer. I la Paula, això, no ho tolera. És una professional de la medicina, i ja és prou grandeta per decidir què ha de fer.

Per això, doncs, després de gairebé un any de desorientació i ràbia, la Paula decideix quin és el seu camí i posa fil a l’agulla. I és aquí on s’acaba el llibre i ens agradaria saber què passa més enllà.

En definitiva, és un bon llibre que m’ha agradat més que Anatomia de les distàncies curtes (el primer que vaig llegir d’aquesta autora). Si la cosa continua in crescendo, el tercer llibre serà la repanotxa.

Bon feina, Marta, i bona feina, Periscopi!

 

L’hereu, una història trepidant de Jo Nesbø

hereu_jo-nesboJo Nesbø. L’hereu.
Traductora: Meritxell Salvany.
Ed. Proa
648 pàgines.

Jo tenia l’opinió que les històries de Jo Nesbø en què no sortia en Harry Hole no eren bones per a res. De fet, ho vaig dir en aquest mateix blog. Com ja sabeu, soc una gran fan del detectiu menys ortodox d’Escandinàvia. Però totes les teories tenen una excepció, i ja l’he trobada a L’hereu.

L’hereu, el protagonista està “a l’altra banda”. Estem parlant d’en Sonny Lofthus, un convicte poc comú que es converteix en un heroi molt atípic. Fill d’un policia corrupte, fa 12 anys que és a presó i viu una vida tranquil·la entre drogues. Un dia, però, algú li diu que son pare no era corrupte. Així, a en Sonny se li desperta una set de revenja espectacular i comet una sèrie d’assassinats. A partir d’aquí, fa tots els possibles per passar comptes amb tota mena de delinqüents i capos mafiosos que, evidentment, el volen eliminar.

Al mateix temps, un antic company del pare d’en Sonny que encara exerceix de policia intentarà posar ordre als assassinats que en Sonny comet. Tot això ens endinsa en una trama de corrupció i delinqüència que gira, sobretot, entorn d’El Bessó. Qui és, aquest? Doncs és el cap d’una banda organitzada, un tio extremadament violent i cruel, i l’objectiu final d’en Sonny.

Hi ha vida més enllà d’en Harry Hole

Tot plegat, es tracta d’una novel·la interessant, amb un plantejament diferent de l’habitual de Nesbø. En Harry Hole, protagonista de la majoria dels seus llibres, és algú que busca la justícia. En canvi, a L’hereu, Nesbø utilitza en Sonny, algú que vol redimir son pare des de la “banda fosca”, cometent assassinats. A diferència de Du sang sur la glace, una altra història sense en Harry, en aquesta ocasió el ritme és trepidant i es llegeix superràpid: el primer dia, 260 pàgines, i el llibre sencer en només 5 dies. Una bogeria.

Crec que part de la “culpa” és de la traducció, que facilita molt la lectura. Aviam, és evident que Nesbø no és un autor que convidi a la introspecció i a la lectura calmada, però crec que la traducció de Meritxell Salvany és molt bona i és el que fa que t’enganxis a la història. Us recordo que considero que el traductor és una part importantíssima del procés de lectura. Perquè és el seu text, i no el de l’autor, el que acabem llegint.

En resum, si esteu esperant la propera història d’en Harry Hole, L’hereu és una bona manera de fer temps, i a un bon ritme. I la pregunta és… quan arribarà la propera història d’en Harry?