Andrea Vitali i Ernesto Maccadò

Nome d'arte Doris Brilli

Llegeixo més que no pas escric, i de vegades hi ha llibres que se’m queden “enganxats” i no trobo el moment de comentar-vos en aquest blog. Aquest és el cas dels llibres d’Andrea Vitali que he llegit, tres dels quals aquest any:

Tots quatre són històries molt bones, amb casos curiosos, i he pensat que, enlloc d’explicar-vos de què va cadascun, us podria parlar més àmpliament sobre els casos del personatge principal de tots aquests llibres, l’Ernesto Maccadò, cap dels carabiners de Bellano. Som-hi?

Andrea Vitali: les històries de Maccadò caben en el gènere giallo?

Au, avui em mullo i parlo de “conceptes”. Si hi ha algun expert a la sala, que posi comentaris al final del post i així n’aprenem tots.

Andrea Vitali, Zia Antonia sapeva di menta

En teoria, el giallo és el que nosaltres anomenem gènere policíac, així, en sentit ampli. En aquest sentit, podem dir que les noveles d’Andrea Vitali en què apareix Maccadò sí que són gialli perquè sol haver-hi un cas per resoldre i el protagonista és un carabiniere i el seu equip. Però està clar que les novel·les que he llegit de Nesbø, per exemple, i les de Vitali, són com la nit i el dia.

Exacte: nit i dia. Nesbø, en general, ens porta històries complicades amb moltes giragonses, en un país que, durant molts mesos, és fosc. Són casos amb poca llum, droga, violència… i en Harry Hole, el seu protagonista, és un home torturat, amb addiccions, difícil de tractar. No és una crítica: els habituals ja sabeu que adoro en Harry i que és el meu preferit. Els tinc tots, inclòs l’últim, que una bona amiga m’ha regalat i que aviat veureu passar per aquí. Però he d’admetre que, en general, les històries de Nesbø són fosques i enredades. I ell no és l’únic. Les històries que he llegit de Ragnar Jónasson (islandès), Hjort & Rosenfeldt (suecs) i Erik Axl Sund (pseudònim de dos autors suecs) són totes per l’estil. No et pots aixecar de la cadira, però et persegueix una angoixa important. És el que en podríem dir noir nòrdic.

I més enllà del noir nòrdic?

Però hi ha vida més enllà d’aquests thrillers. Si feu una ullada a l’entrada de la Wikipedia italiana dedicada a aquest gènere, veureu que hi ha la tira de subgèneres. I un d’aquests, el noir mediterrani, quadra perfectament amb el que a mi m’han semblat les històries de Vitali i de Camilleri (en parlarem més endavant, d’en Montalbano!). Aquí teniu un tros de la definició d’aquest concepte:

“In questo genere, tipicamente ambientato nell’area del sud Europa, il messaggio sociale si accompagna al gusto dell’intrigo poliziesco che qui non è fine a se stesso, ma veicolo per trasmettere un messaggio più profondo.” 

“Giallo”, Wikipedia italiana

Noir mediterrani: llum i històries corals

A cantare fu il cane

Les històries del maresciallo Maccadò són lluminoses, corals, més centrades en les històries quotidianes de la gent de Bellano que no pas en el cas que estan investigant els carabinieri. Sí, el cas existeix, però trobo que és més una excusa que no pas el tema principal dels llibres. Així, l’autor ens porta tot de detalls sobre la vida personal dels protagonistes. Coneixerem la dona del Maccadò i sabrem que està trista perquè a Bellano no fa el temps ni el sol de Calàbria, sabrem quants fills té un dels carabinieri i quina és la rutina del nebot de la tia Antònia, que no està morta (spoiler?).

Si m’ho permeteu, llegir les novel·les d’Andrea Vitali és com veure una pel·lícula italiana en blanc i negre. Hi ha molts personatges que entren i surten, que s’enfaden, que s’estimen… en definitiva, que viuen. La llum mediterrània, l’alegria de viure, el plaer pel menjar… tot de coses que també trobem amb el fantàstic Salvo Montalbano de Camilleri, que he començat a llegir i ja m’ha enganxat.

En resum, us recomano molt llegir les històries d’Andrea Vitali. Us portaran al nord d’Itàlia dels anys 1920 i us oferiran casos i investigació policíaca que serveixen, només, d’excusa per presentar la societat italiana d’aquella època.

La mort lenta, la descoberta de Mas-Craviotto

la mort lent

Que bé escriu aquest noi, tu. Quines frases més ben estructurades i pensades. Quin gust llegir La mort lenta, l’obra de Xavier Mas-Craviotto que va guanyar el premi Documenta 2018 i que ha publicat L’altra editorial. I ha estat una sorpresa molt agradable, perquè no sempre havia connectat amb aquests premis. Em van agradar molt La nostra vida vertical de Yannick Garcia i Puja a casa de Jordi Nopca, premiats l’any 2013 i 2014, però no havia connectat gaire amb els dos següents. Amb Els dics, d’Irene Solà, vaig recuperar la fe. Ara, l’he ratificada.

La mort lenta és un llibre que es llegeix pausadament, assaborint les paraules. Perquè, segons la meva humil opinió, el millor del llibre no és què explica sinó com ho explica. Les frases tenen una estructura perfecta, la puntuació, immaculada, i el vocabulari és precís i adequat en tot moment.

També cal destacar com planteja Mas-Craviotto el llibre: tenim una sèrie de capítols que combinen passat i present amb una numeració que he estat incapaç de desxifrar (si ho sabeu, deixeu un comentari!) i, també, uns capítols a part que tracten sobre característiques dels dos protagonistes principals, l’Aram i la Lena. He disfrutat especialment els capítols on descriu quines coses li agraden o no li agraden a cadascú. I, tot i que trobo que els germans tenen gustos una mica massa “intel·lectuals”, he trobat punts en comú amb ells en aquests gustos, i estic totalment d’acord amb l’Aram que Dylan no es mereix el Nobel. [Mátame, camión.]

Què més hi ha, a La mort lenta?

Al llibre també hi ha algunes reflexions interessants, com ara quan es comenta que hi ha autors que no es qüestionen (tot i que per a mi sí que serien qüestionables) o quan diu “La humilitat és bona? Han vençut els dèbils.” Feu-hi quatre voltes, a això. I si trobeu en quina pàgina diu aquesta frase, teniu premi (alguna cosa simbòlica, com ara menció a Twitter o Instagram).

M’ha agradat molt el retrat que fa dels pares, que ja no s’estimen però aguanten casats. Qui sap com hauria acabat la cosa si […..]. La manera en què recorda coses de quan eren petits també és molt interessant. De fet, explica algunes coses de la infantesa que semblen més tretes de la meva (anys 70) que no pas de la de l’autor (anys 2000???), però potser és que hi ha coses que no canvien mai.

Per tancar, us diré que una de les coses més satisfactòries ha estat trobar l’explicació del títol dins de la narració. No sempre hi és. I de vegades hi és però és difícil d’entendre-ho. I just quan acabava el llibre i sentia la necessitat de tornar a llegir les primeres pàgines…

[Espai intencionadament en blanc, per no fer spòiler.]

Our House, intriga magistral

Our House, Louise Candlish

Avui us vull parlar de Our House, de Louise Candlish. És un llibre del qual havia sentit a parlar, i tenia una certa curiositat. El vaig comprar per un parell d’euros a la botiga del Kindle i… allà es va quedar. Amb el Kindle, intento no comprar res que no m’hagi de llegir immediatament perquè si no ho perdo de vista i es queda allà amagat…

Total, que després d’un temps de tenir-lo amagat, l’he recuperat. I ho hauria hagut de fer abans! Quan vaig llegir-me el resum de presentació que en fa l’editorial, no sé per què, em vaig pensar que era una mena de Los otros (la peli de l’Amenábar, la recordeu?). Però es veu que no, que no era pas això…

Our House, in the middle of our street…

Efectivament, tal com diu el resum, la cosa comença amb la Fiona caminant pel seu carrer i veient que hi ha algú fent un trasllat… i entrant tot de mobles a casa seva. A partir d’aquí, comença una escena plena d’histèria i converses tipus “diálogo de besugo” que em van posar una mica nerviosa. Els personatges del llibre són persones molt reals i no tenen l’ocurrència de la gent que surt a les sèries americanes, que sempre saben què han de dir (mireu-vos The Good Wife* i sabreu què vull dir). A poc a poc, la cosa es va aclarint: el marit de la Fiona, en Bram, s’ha venut la casa sense dir-li res a ella. Encara pitjor: els nous propietaris diuen que el dia de la signatura la Fiona també hi era!

Doncs ja tenim l’embolic servit, i volem saber què punyetes ha passat. La història és com un cabdell de llana que hagi passat per mans d’un gat i l’autora, a poc a poc, el va desembolicant i ens deixa anar entrant en el tema. I com ho fa?

Com un tel de ceba…

El que fa Candlish és alternar els narradors i els temps, oferint-nos quatre punts de vista. Per una banda, tenim un narrador omniscient que ens explica els fets a partir del divendres 13 de gener de 2017, que és quan la Fiona es troba la gent que s’està instal·lant a casa seva. Veureu que l’autora ens explica què està passant a Londres, on viu la Fiona, i què passa a França, on està el Bram. Per l’altra banda, tenim la veu de la Fiona i la del Bram que ens expliquen el que ha passat des del moment en què van comprar la casa. Veureu que van avançant en paral·lel, la Fiona mitjançant un podcast i en Bram mitjançant un arxiu Word on ha escrit tot el que ha passat.

Amb aquesta contraposició de veus i temps, Candlish aconsegueix mantenir un bon ritme i anar revelant elements com si anés treient capes d’una ceba. Em va mantenir enganxada fins al final i, tot i que algunes coses eren previsibles, la majoria em van agafar per sorpresa. Us el recomano molt!

Photo by Alturas Homes on Pexels.com

* Eps! No em malinterpreteu. M’encanta, la sèrie, però és que sempre tenen la resposta perfecta (i la roba perfecta).

Si voleu llegir altres llibres plens d'incògnites, mireu-vos La desaparició de Stephanie Mailer, de Joel Dicker, o The Wonder, d'Emma Donoghue. 

Juny a la granja de Gerbrand Bakker

Juny

Feia temps que l’esperava, Juny. Si aneu llegint aquest blog, ja deveu saber que Gerbrand Bakker és un dels autors que més segueixo. No m’he perdut cap dels llibres que ha publicat Raig Verd, sempre amb la traducció de Maria Rosich. Soc fidel a tots tres: autor, editorial i traductora.

Havia llegit en alguna ressenya que Juny és l’obra més madura de Bakker. No sé ben bé què volen dir amb això. Potser volen dir que és més complexa, més rica en detalls? També és veritat que és més exigent amb el lector. Així com als llibres anteriors ja sabíem què trobaríem i l’evolució és gradual, en aquest llibre hem de fer un esforç per saber per què l’Anna es tanca al paller. Què ha passat? On és la nena? I en Jan, què fa?

Juny, el camp, la llum…

Anteriorment havia llegit A dalt tot està tranquil, 10 oques blanques i Les pereres fan la flor blanca. Que jo sàpiga, són tots els que ha escrit Bakker, i tots els tenim en català. I això és un luxe, la veritat.

És un luxe perquè Bakker és un autor que fa de bon llegir, amb històries íntimes, de pocs personatges. Són històries que solen passar en entorns fora de la ciutat, en granges o cases aïllades. Entorns que conviden a la reflexió, a la lectura calmada, a l’atenció als detalls. I és important fixar-se en els detalls perquè a les novel·les de Bakker no sempre s’explica tot el que passa.

El lector ha d’estar amatent per, de vegades, intuir part del que passa. I a Juny l’esforç és superior que a la resta de novel·les. Per això dic que és més exigent que les altres. Més complexa, perquè no se’ns dona tot mastegat sinó que hem d’anar lligant cap entre fets del passat i fets del present. Fins i tot hem d’enllaçar algun dels personatges actuals amb la seva representació en temps anteriors.

I tot això passa en una granja grossa, amb l’estable, el paller… tot amarat per la llum de l’estiu, les nits curtes. Els espais oberts que tant m’agraden. La nena que no entén les coses dels grans. Els germans que es retroben i no acaben de saber com relacionar-se.

En definitiva, un llibre molt interessant que es pot llegir d’una tacada i que va directe a les recomanacions de Sant Jordi. Podeu llegir-ne un fragment a la web de Raig Verd. Ah! I vull acabar destacant la portada, una il·lustració preciosa d’Agustín Comotto, que també il·lustra una de les darreres publicacions de Raig Verd: La revolució vertical, de Ngũgĩ wa Thiong’o.

Historia del cine chino

Ricard Planas. Historia del cine chino.
Ed. CHAPLIN/Berenice.
382 pàgines.

Historia del cine chino

Avui us parlo d’un llibre un pèl diferent dels que solen aparèixer en aquest blog: un llibre de no ficció. Historia del cine chino, tal com indica el nom, és un llibre ple de referències històriques i cinematogràfiques que m’ha sorprès molt gratament. M’ha sorprès, sobretot, perquè només coneixia el seu autor, Ricard Planas, pel seu perfil d’editor amb Males Herbes, una de les editorials que van traient el nas en aquest blog. De fet, si no m’equivoco, és l’únic editor que s’ha atrevit a portar al català una obra de Yu Hua, la magnífica El passat i els càstigs. Si en té més, sisplau, deixeu-ho als comentaris!

Doncs bé, resulta que Planas, a més d’editor, és llicenciat en Estudis de l’Àsia Oriental i professor d’Història del cinema xinès a la UPF. I el bagatge especialista es nota en aquest llibre ple d’informació i molt ben trabat.

Historia del cine chino… i història social?

Una altra de les sorpreses agradables del llibre és la manera en què es presenta la informació. No hi trobareu una explicació teòrica i feixuga, ni una llista de pel·lícules sense el context real. Per començar, Planas divideix el llibre en quatre etapes i ofereix una breu explicació històrica de cadascuna. A continuació, trobareu les pel·lícules més destacades de cada etapa. De cada una s’explica l’argument i la situació real en el moment de filmar-les. Així mateix, ens comenta la situació dels actors i actrius que hi participen.

Així, doncs, per exemple, quan ens presenta les pel·lícules de la dècada de 1930, ens explica coses com aquestes:

  • El cine de la dècada de 1930 és més combatiu i glamurós que la dècada anterior.
  • El cine es comença a concebre com a eina de lluita i propaganda.
  • A la dècada de 1930 hi ha quatre tipus de personatge femení: la dona caiguda, la dona treballadora, la mare sacrificada i la dona de classe mitjana o alta que sap defensar la seva reputació.

Com podeu veure, aquesta informació ajuda força a situar les pel·lícules en el seu moment històric. Evidentment, això facilita molt la comprensió al lector que no té gaires coneixements d’història de la Xina.

Què és el que més m’ha agradat?

Personalment, he trobat molt interessant la primera etapa, perquè m’era totalment desconeguda, i l’última, perquè és la que coneixo més. Ha estat aquí, quan hem arribat a la cinquena generació de directors, que he començat a trobar directors, actors i pel·lícules conegudes. I ha estat un plaer aprendre coses sobre Zhang Yimou, Gong Li, La ducha, i tants altres.

Així mateix, ha estat interessant veure l’explicació del context de cada pel·lícula i veure com se citaven autors (Yan Lianke, Mo Yan) que han anat passant per aquest blog. De fet, em quedo amb una afirmació amb la qual estic totalment d’acord: “A menudo, cuando se intenta vender un film, novela o pensador chino en Occidente, se insiste en su pretendida disidencia y se presenta la obra bajo la etiqueta “Prohibido en China””. Jo afegeixo que, com a mínim en el cas de la literatura, aquesta etiqueta no sempre implica “qualitat”. És un tema que caldria revisar.

En definitiva, m’ha agradat molt llegir-me’l així, seguit, per aprendre coses. I no dubto que el tornaré a consultar, ara ja cas per cas, quan vulgui veure una pel·lícula concreta. Serà la millor manera de redescobrir pel·lícules ja vistes i de descobrir-ne de noves.