Dendritas, de Kallia Papadaki

Avui parlarem de Dendritas, de Kallia Papadaki. D’entrada, em va captivar la coberta, amb les volves de colors sobre fons negre. Després vaig veure el nom de l’autora: una dona grega. Hmmm. Poc habitual. I aleshores va venir la pregunta que sempre em faig quan el llibre no s’ha parit en anglès o alguna de les llengües més habituals: “Però… la traducció és directa? Eh? EH?”. Soc repel·lent, i estic mooolt afectada per la deformació professional.

Doncs sí, és traducció directa de Laura Salas Rodríguez. I, de fet, la pregunta era una mica tonta, perquè l’editorial que publica Dendritas és Automática Editorial, que no sol fer traduccions indirectes i que té una selecció de llibres no-anglo molt bona. Només cal recordar les diverses obres de Yan Lianke que han publicat (les trobareu totes en aquest blog: busqueu a la caixeta de cerca), el meravellós Abecedario de pólvora, la dura Trieste o la magnífiquíssima La caja negra. I atenció que aquesta tardor també tenen un catàleg que promet!

Però tornem a Dendritas, que és el que interessa avui. Aquest llibre, de 232 pàgines, és perfecte per a una lectura pausada però a bon ritme. Es llegeix perfectament, tot i les oracions llarguíssimes, que solen durar tot un paràgraf. Jo, maníaca de les comes i els punts i seguit, n’hauria posat més d’un, però la veritat és que Salas ho té tot controlat i manega molt bé els signes de puntuació (no sempre passa). En resum: que un cop us hi hàgiu acostumat tot anirà com la seda!

De què va Dendritas?

L’autora diu que “Dendritas es un término que describe las formas de los copos de nieve y, como ellos, los personajes de esta novela son únicos y hermosos, se arremolinan en el aire y desaparecen”. I sí, ja és més o menys això: els personatges són importants però no ho són tot.

En aquest llibre veurem la història de l’avi de la família, Andonis Cambanis, que arriba als Estats Units a principis de la dècada de 1920, i la del fill. L’Andonis s’adapta i fins i tot crea un negoci… i una família! I d’aquesta família és d’on surt la segona trama de la història: en Basil, la seva dona i les dues nenes. El que fa Papadaki és anar intercalant capítols de la vida de l’Andonis amb capítols de la vida d’en Basil, que no són sempre estrictament sobre en Basil, sinó que ens porten la Minnie, la Litó i la Suzan.

Però la cosa no acaba aquí. Tot i que aprofundim en la vida dels personatges, en realitat aquests són una excusa per mostrar-nos l’evolució de Camden, la ciutat on viuen (al costat de Filadèlfia), i serem testimonis de l’auge i la caiguda d’aquesta ciutat i veurem com, amb cada onada d’immigrants, va canviant la situació i la manera de fer.

En definitiva, un molt bon llibre que val molt la pena que us llegiu. Si en voleu veure una mostra, l’editorial n’ha preparat una que trobareu fent clic aquí.

La musa fingida de Max Besora

Del meu perfil d’instagram @lilladeserta.


A punt per començar el curs amb… LA MUSA FINGIDA!!!

M’havien dit que era bèstia, i ho és, però l’he trobat interessant i me l’he llegit en un pim-pam.

M’ha encantat la primera part, formada pels monòlegs dels protagonistes, cadascun amb el seu estil i els seus problemes.

També m’ha agradat molt la segona, escrita en forma d’obra de teatre. És aquí on veurem la venjança! La tercera part, tot i que té punts interessants, no m’ha fet tant el pes, tot i que el llibre acaba molt fort i agraeixo que l’autor s’hi hagi inclòs i la manera en què ho ha fet.

Ja havia llegit la història de Joan Orpí, del mateix Max Besora, i em va encantar. I si us llegiu La musa fingida veureu que hi ha algun punt de connexió. Definitivament, Besora no té por de res, escriu sobre el que vol i ho fa fent servir les veus de personatges molt diversos, siguin dones, adolescents, vampirs o qualsevol altra cosa que li passi pel cap. I ho valoro molt, en un moment en què la famosa apropiació cultural i la correcció política emmordassen, en certa manera, les manifestacions que es fan en públic.

En resum, visca Besora i visca @editorialmalesherbes per publicar un llibre que no sabria com classificar. Totalment recomanable!!

Idaho, d’Emily Ruskovich

Tanquem aquest agost tan estrany amb Idaho, d’Emily Ruskovich, que publica l’editorial Les Hores a principis de setembre. És un llibre que ens porta a les grans extensions de l’estat que dona nom al títol i que ens explica tot de coses que tenen l’arrel en aquest fet:

“Un dia calorós d’agost, una família condueix fins a una clariana de la muntanya per recollir llenya de bedoll. La mare, la Jenny, és l’encarregada de tallar les branques petites amb una destral. En Wade, el pare, en fa l’apilament. Les dues filles, la June i la May, de nou i sis anys, beuen llimonada, fan fora les mosques, es fan la guitza i canten fragments de cançons mentre passa el temps. Però aleshores té lloc un fet impactant i totalment inesperat, un acte tan extrem que dispersarà la família en totes direccions.”

[Text de l’editorial]
idaho ruskovich

Però no em podia ni imaginar quin seria aquest “fet impactant”, ni per què havia passat. Perquè, com amb totes les coses, a part de veure què passa volem saber per què passa. I us costarà de trobar-ho, perquè Ruskovich no ens ho explica tot a la primera de canvi, no.

Així, doncs, veureu com evoluciona la història d’en Wade i la seva primera dona, la Jenny, que tenen dues filles. Sabreu d’on venen, a què es dediquen i què passa aquell dia fatídic. I ho veureu tot des de diversos punts de vista: el de l’Ann (la segona dona d’en Wade), les filles, la Jenny… és un llibre que es fa llegir.

He de dir que “es fa llegir”, però d’una manera estranya. No és un llibre de grans accions (no és una novel·la policíaca, per entendre’ns), sinó que tot va fluint al seu ritme. Tot i així, quan t’asseus a llegir-lo, no pots deixar-lo anar i necessites llegir més, i més ràpid, i veure què passa, i veure per què passa, i saber qui és la June, i…

Diria que, en certa manera, m’ha recordat els llibres que Kent Haruf situa a Holt i que ja hem comentat en altres ocasions: grans planes, calor, fred, la gent que fa el seu dia a dia… és una història en què passa aparentment poca cosa però que, en realitat, ens dona molta informació. Jo voldria destacar una cosa que potser a altra gent no li crida tant l’atenció: la malaltia d’en Wade. És una malaltia degenerativa que l’anirà desdibuixant, una mica com a Elizabeth is missing, que vam comentar fa molt de temps. Sí, estava molt interessada a descobrir què havia passat per destruir la família, però el cas d’en Wade m’ha semblat molt interessant.

Tanco l’entrada dient que aquest llibre, com he dit al principi, el publica l’editorial Les hores. Trobo molt encertada la tria que fan. Com és lògic, hi ha llibres que m’agraden més i llibres que m’agraden menys, però en general hi connecto bastant. En aquesta ocasió, han tornat a comptar amb Àfrica Rubiés Mirabet, que també va traduir La veïna del costat, un llibre que també us recomano que us llegiu!

En tot cas, Idaho serà aviat a les llibreries i és una lectura molt recomanable per a aquests dies de finals d’estiu, sense una calor excessiva…

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda

Jo sóc més de la Colometa, potser perquè visc a la plaça del Diamant. Potser perquè tanco els ulls i veig la sèrie amb la Sílvia Munt i en Lluís Homar, i sento la cançó d’en Ramon Muntaner. Tot i així, trobo que El carrer de les Camèlies és una història molt especial i, per més que volia llegir-me-la a poc a poc, l’he acabada en poc més de dos dies.

el carrer de les camèlies

A El carrer de les Camèlies la grandíssima Mercè Rodoreda ens explica a història de la Cecília Ce, una nena abandonada a la porta d’una casa al carrer de les Camèlies. La troba el vigilant nocturn i la porta a casa d’una parella sense fills que l’acull i la cria com a pròpia. Però la Cecília té les seves pròpies idees i, des de ben petita, s’escapa de casa i se’n va a voltar per Barcelona.

Així, doncs, arriba un dia que decideix marxar de casa amb un noi, l’Eusebi, que havia conegut en una de les seves escapades. Amb ell s’iniciarà en el sexe i descobrirà el món del barraquisme, i com n’és de complicat buscar-se la vida. Aquí començarà a “fer senyors”, com diu ella, i anirà evolucionant en aquest sentit. La veurem passar de simple prostituta a senyora mantinguda, amb pis i casa pròpia. Però aquesta evolució no és gratis ni senzilla, i hi haurà personatges com en Marc i l’Eladi que li complicaran (i molt) la vida.

No sé, és un personatge que no acabo d’entendre, la Cecília. No entenc per què no torna a casa quan li comencen a anar maldades, per què esborra totalment la seva vida anterior a la casa de les camèlies. És una cosa que m’ha anat voltant pel cap durant tota la lectura. Segur que els més entesos tenen una explicació, però jo no l’he sabuda trobar. A part d’això, vull destacar el paper destacat que tenen les “mantingudes” en aquest llibre. La Cecília n’és una, però no és l’única. En trobareu unes quantes i podreu acostar-vos a aquests personatges que, pel que sembla, van tenir força presència en la vida de les classes socials més afavorides (no crec que els homes de les classes baixes poguessin pagar un pis addicional… sobretot sense que la dona se n’adonés!). I tampoc crec que avui dia tinguin el mateix pes…

En resum, El carrer de les Camèlies no és només la història de la Cecília, sinó que ens porta per Barcelona, i és un plaer llegir Rodoreda perquè, en realitat, és com si sentís un audiollibre. Si voleu un anàlisi molt complet d’aquest llibre, llegiu-vos aquesta guia de lectura de Maria Nunes.

Dones que no perdonen

Del meu compte d’instagram: @lilladeserta


Val. Llibre llegit. Aquesta vegada, Läckberg m’ha convençut. No me n’he pogut desenganxar fins a acabar-lo, i estic suant dels nervis.

Tres dones menystingudes o maltractades pels seus marits troben la manera de venjar-se’n. Una manera neta i segura. Tres homes amb perfils diferents i comportaments diferents, però tots tenen el seu càstig.

La traducció és de Marc Delgado i el publica @amsterdam_llibres Tremendo, @vidallibre I sí, @txelleries, aquest és diferent… 🤗🤗