Aioua, Iowa, Roser Cabré-Verdiell

Avui us parlo d’Aioua, de Roser Cabré-Verdiell. És una ressenya difícil de fer perquè hi ha moltes coses a dir sobre el llibre, i segur que me’n deixaré alguna. Què hi farem.

El llibre ens porta la història d’una noia, la Rut, que, bàsicament, marxa de casa per aclarir-se les idees. Aquest és el punt de partida i, al mateix temps, l’eix vertebrador de tot plegat. El motiu que se’ns dona és que “ha perdut les vocals” i que el trasllat li ha de servir per trobar-les. Com? On?

Aioua és l’espai on la Rut trobarà el que busca: combinació de present i passat, joc de creació, records propis i manllevats… tot això és el que us trobareu si llegiu aquesta història, molt treballada i intensa, en què l’autora juga amb les paraules, amb els sons, amb els llocs i els records, per construir una realitat on res no és el que sembla.

Estructura i llengua

Un cop vist l’argument, passem a parlar del que de veritat importa en aquest llibre. Perquè, d’històries en què algú escapa de la rutina per pensar i resituar-se, n’hi ha un munt. Què fa especial, doncs, Aioua?

D’una banda, l’estructura de la història. Trobem capítols en què la protagonista és una vocal i altres en què les lletres fortes són les consonants: les unes són suaus, les altres, fortes i amb un punt agressiu. Els capítols de vocals ens porten a Frankville, el poblet on la Rut s’acomoda en un motel rònec, que sembla tret d’alguna road movie americana, i serveixen de fil per seguir el periple mental de la protagonista. A mig camí entre realitat i món oníric, són els capítols que més m’ha costat processar. Pel que fa als capítols on les protagonistes dels títols són consonants, serveixen per recordar moments del passat, relacions familiars, viatges. Així, anem posant en context el present de la Rut i per què és com és. Tot plegat desemboca en un final que, per a mi, està molt ben trobat i embolica el regal que és tot el llibre.

D’altra banda, hi ha la llengua, l’estil. Cabré-Verdiell escriu amb passió, se li nota, i això fa que tingui un estil “marí”: onades que venen i van, un text que t’arrossega i et repel. Les pàgines es poden fer llargues o curtes segons el moment, segons si t’interpel·la més o menys el tema que toquen. Confesso que, en algun moment, la intensitat és tanta que em feia fora, que ho trobava empegalós. També hi ha els jocs de paraules, anagrames, relacions conceptuals, referències a paraules que comencen amb una lletra o una altra: un aspecte molt interessant que dona un aire diferent a tot plegat.

I, finalment, hi ha els personatges. L’Owen, amb un nom més simbòlic del que sembla, en Frank, líder d’una secta de “gent honesta” (nom ben trobat, no?), la Gladys, molt més important en la història del que sembla a primera vista.

Valoració global

És un llibre que m’he llegit amb molt d’interès. I és que el que publica Males Herbes rarament et deixa indiferent. Aioua es va publicar just després de Guilleries, que va ser el meu top 1 del 2022, i he deixat córrer molt de temps abans de posar-m’hi per si de cas.

Què diria sobre aquest llibre? Doncs diria que, independentment que la intensitat se m’hagi pogut fer farragosa en algun moment, és una història molt completa, sobretot des del punt de vista creatiu. I ara, la pregunta és: després d’escriure aquest tros de llibre, què ens prepararà la Roser?

L’home dels ulls compostos, de Wu Ming-Yi

Aquesta entrada és, de fet, una re-entrada: si busqueu al blog, veureu que ja vaig comentar L’home dels ulls compostos en anglès, l’any 2017. No tinc costum de rellegir llibres, però quan un llibre de literatura xinesa surt en català me’l llegeixo sí o sí, encara que ja ho hagi fet en un altre idioma. Si vosaltres també heu rellegit algun llibre, no us sorprendrà que us digui que les sensacions canvien quan llegeixes una història per segona vegada.

No sé si és perquè amb el temps evolucionem i la nostra perspectiva canvia, o si és perquè la lectura en un idioma o altre (i, per tant, escrit per una persona o altra) ens toca diferent, però el cert és que les vegades que he fet relectures sempre he modificat la meva opinió sobre el llibre llegit. I aquest també ha sigut el cas.

Si repasseu l’entrada anterior, veureu que deia que no entenia l’èxit que estava tenint, i que m’havia costat pair les parts més surrealistes o mítiques de la història. Ah, i que no entenia la figura de l’home dels ulls compostos. Tot i que continuo sense entendre l’home en qüestió i que els elements surrealistes em costen, ara sí que entenc perquè agrada tant.

L’home dels ulls compostos és un mosaic d’històries que s’entrellacen per mostrar-nos temes molt diversos, amb l’ecologisme i el canvi climàtic de teló de fons. Hi ha, també, la pèrdua i el dol, la companyonia entre coneguts i desconeguts i, per sobre de tot, la defensa i la difusió dels pobles aborígens de Taiwan, que solen passar desapercebuts a l’ombra de la presència xinesa. Així, en aquest llibre trobarem una barreja de personatges que són d’una o altra tribu, o d’ètnia han, o europeus. L’autor els farà seguir línies d’acció diferents que tocaran temes diversos, però també els fa interactuar entre ells i ajudar-se per aconseguir els seus objectius.

Els personatges principals són l’Alice i l’Atrie, ella xinesa i ell de Wayo-Wayo, una illa del Pacífic amb poc o nul contacte amb la resta del món que té la tradició d’enviar el segon fill de cada família a la mar (spoiler: la majoria moren). El destí de l’Atrie serà diferent, ja que anirà a parar en una illa de plàstics que hi ha a l’oceà i, posteriorment, desembarcarà a Taiwan, on coneixerà l’Alice. Per la seva banda, ella ha perdut fill i parella i està molt descolocada, i la trobada amb el noi li anirà molt bé per aclarir-se.

No, no és un llibre de ritme trepidant, tot i que en general flueix molt bé. Potser se li pot retreure que la presentació del context i els personatges sigui una mica llarga. De fet, poc abans d’arribar a la meitat vaig tenir una baixada d’atenció, però de seguida es refà i et condueix (sense pressa i sense pausa) cap al desenllaç.

Cal destacar que l’edició d’aquest llibre és preciosa, començant per la traducció de la Mireia Vargas-Urpí, que funciona perfectament i que ja porta traduiïts uns quants autors taiwanesos. Però també vull destacar aspectes com ara els dibuixos de l’Elisa Ancori, que trobareu al principi de cada bloc del llibre, combinats amb el número corresponent en tipografia xinesa (feu una ullada a l’entrada sobre això que us he preparat). I la portada, què us n’he de dir? Tot plegat, una edició de luxe per entrar en la literatura taiwanesa!

I, evidentment, no puc tancar l’entrada sense parlar de l’editorial Chronos, un projecte que vol difondre la ciència ficció i la fantasia en català, i que han sigut molt valents a l’hora de publicar un llibre com aquest, que sembla que està agradant. Esperem que n’aconsegueixin un bona recompensa!

Les ombres fugaces, Christian Guay-Poliquin

Tornem a tenir llibre d’un jove escriptor canadenc el cognom del qual no sé pronunciar correctament i que es va estrenar a casa nostra amb un llibre que ens explicava una història inquietant en un entorn opressiu. El llibre era El pes de la neu, i l’autor és Christian Guay-Poliquin. 

Avui us volia comentar Les ombres fugaces, que ens torna a portar Edicions del Periscopi amb traducció de Marta Marfany. Aquest és el tercer volum de la trilogia a la qual també pertany el llibre anterior i, com en l’altre llibre, la història se situa en un món en què el subministrament elèctric s’ha interromput, amb totes les limitacions que això implica (força més de les que hauria dit d’entrada). La vida als nuclis poblats és complicada i per això el protagonista, un noi jove que s’està recuperant d’un accident, intenta fer camí per dirigir-se al bell mig de la muntanya, on s’ha instal·lat la seva família (concretament els oncles i les ties materns). 

Així, comença el camí a peu, passant per enmig del bosc, per arribar al que ell anomena “el campament” familiar. Evidentment, haurà de fer marrada per esquivar la gent que, com ell, es busquen la vida al bosc o a “l’Estació”, i mentre va avançant es troba un noiet decidit i valent que també circula pel bosc. Tots dos junts s’esforçaran per arribar a aquesta mena d’Arcàdia que s’afigura el nostre protagonista.

És un bon llibre que m’ha enganxat bastant. Només té una pega: després de llegir El pes de la neu ja no hi ha element sorpresa i he entès aquesta història com a continuació de l’altra, que em va agradar molt pel seu ambient un pèl claustrofòbic i tot (continuo dient que els títols dels capítols eren genials). 

Tot i així, he de dir que és un gira-pàgines total i que me’l vaig llegir en aproximadament 36 hores. Frases curtes i sense complicacions que t’empenyen endavant, amb tocs de La carretera (jo només he vist la peli) i de El dia dels trífids (mítica sèrie de la BBC; el llibre, a l’Altra Tribu). Ah, i el campament dels tiets té un punt de 7 novias para 7 hermanos (més que res perquè tiets i tietes són tots germans) barrejat amb una sensació de “tot se’n va a la merda” que et deixa una mica pensarós. L’única cosa que li puc retreure al llibre és el final, que m’hauria agradat que fos diferent. Però clar: sóc pas escriptora, jo!

I és que podríem dir que si El pes de la neu és un llibre rodó, Les ombres fugaces és un llibre ovalat: no és tan perfecte com l’altre però no té cap cantonada que rasqui. Execució perfecta. I ara que ve l’època dels temuts amics invisibles, és un bon candidat a regal.

Eufòria, d’Elin Cullhed

No havia llegit mai res sobre Sylvia Plath. Evidentment, coneixia la seva fama com a escriptora i poetessa, i també sabia que s’havia suïcidat ben jove, i que el seu marit era tirant a impresentable. Ara, llegint Eufòria d’Elin Cullhed (publicat per Les Hores), crec que la conec una mica millor i que estic preparada per llegir obra seva.

Eufòria és un llibre que ens acosta a la vida de Plath i la ficciona. No és biografia, però està tan ben escrita i et posa tant en context que sembla que sigui la mateixa Plath que et parli. No és broma. La narració en primera persona és molt creïble, i costa molt destriar quins fets són reals i quins no. Jo m’he deixat portar i m’he creat una imatge pròpia d’aquesta parella tan peculiar.

Amb Plath em passa una cosa que poques vegades he vist: no he trobat mai ningú que em digui que la seva obra no val la pena. Tothom que l’ha llegit la valora i admet que li agrada en major o menor grau. Ara que he fet una ullada al que podria haver sigut l’últim any de la seva vida, crec que era una persona especial, en tots els sentits. En la meva humil opinió, que poden rebatre els experts i connaisseurs que hi ha a la sala, la combinació Hughes-Plath estava marcada per al desastre: un egòlatra de cuidadu no és bona companyia per a algú que té els problemes mentals de la protagonista de la nostra història.

El llibre comença fort, amb “7 raons per no morir-me”, i aleshores tira un any enrere i recrea tot aquest temps en la vida de Plath. Veurem com viu amb el marit i els fills en una casa antiga en un poblet de Devon, lluny de la societat intel·lectual en què ella estava acostumada a moure’s, però també entrarem en el seu infern personal i veurem les pujades i baixades de moral: episodis d’eufòria i deliris de grandesa, depressió pura i dura, desconfiança, necessitat d’amor, por a la solitud, orgull d’estar sola…

Pel que he llegit, Plath va ser víctima de depressió, es va intentar suicidar amb només 20 anys i sembla que patia trastorn bipolar. Clarament, no podia estar amb un home que només pensa en ell i que, a sobre, comet infidelitats i no és al seu costat quan més el necessita. Però atenció: sense voler eximir Hughes de res, crec que tampoc és fàcil conviure amb malalties com aquesta i encara menys fa 60 anys, quan estaven poc diagnosticades i no hi havia un tractament clar o d’èxit. En tot cas, encara que el llibre sigui ficció, vull creure que Elin Cullhed es va documentar (un no s’embolica a escriure una cosa així sense preparar-se) i que el que veiem en aquesta història té parts reals. Crec que ara estic preparada per llegir obres de Sylvia Plath amb un mínim de coneixement de causa.

Més enllà de Plath, però, hi ha un aspecte que m’ha interessat molt: el tractament de la maternitat. Potser és aquí on Cullhed, l’autora d’Eufòria, s’ha volgut acostar més a la seva pròpia experiència com a mare. El retrat que fa dels primers mesos dels dos fills, en què la mare deixa de ser persona per convertir-se en això, mare, és brutal. Aquelles estones que necessitaria per a ella mateixa i que no pot trobar, aquell no poder fer el que vol sense haver de preocupar-se prèviament de deixar els nens amb algú… Els dos primers anys són especialment durs, i Cullhed me’ls ha recordat amb una claredat vertiginosa. Mares del món, us hi veureu reflectides!

Elin Cullhed, autora de Eufòria

No podia acabar sense fer esment de la traducció, brodada per la Meritxell Salvany, una de les meves traductores preferides i més estimades. Llegir un text de la Meritxell és saber que hi ha feina ben feta al darrere i veure que tot flueix, que tot té la mesura justa. I, és clar, l’altra part del combo d’èxit és l’editorial Les Hores, que poc a poc va fent un camí ple d’obres que cal destacar i que, a més, té una bona selecció d’autores escandinaves.

En resum, com ja us he avançat més amunt, aquest és un molt bon llibre per acostar-se a la figura de Sylvia Plath i diria que és una bona porta d’entrada al seu món. Ara ja estic preparada per a La campana de vidre, que també tenim en català.

Orgull i prejudici, de Jane Austen

Confesso que tinc un problema amb Jane Austen: confonc els títols d’alguns dels seus llibres en català. El més normal és que digui Orgull i sentiment i coses per l’estil. Au, tireu-me pedres.

Veient la foto, però, es veu clarament que avui us parlo d’Orgull i prejudici, en la magnífica versió que La casa dels clàssics ha publicat amb traducció de Yannick Garcia. Aquest és un llibre que, en condicions normals, m’hauria llegit en anglès (Austen, Brontes, Dickens, en versió original!), però vaig veure aquest llibre, tan bonic, amb traductor de garantia, i vaig decidir llegir-lo en català. A mi ja em va semblar que era una traducció molt bona, i els entesos hi estan d’acord: ha rebut el I Premi Aurora Bertrana!

Sobre el llibre en sí, poca cosa us puc dir que no s’hagi dit encara. Com ja sabeu, la història ens porta a l’Anglaterra d’Austen i ens mostra la vida d’una família amb filles en edat de casar. Per a mi, a part de veure com era la vida en aquella època, la gràcies està en uns diàlegs que són una joia, i és la mena de llibre que llegeixo amb l’Emma Thompson al cap (ja sé que ella va fer “Sense and sensibility”, però no ho puc evitar). Com que no vull abundar més en la trama, el que faré és donar-vos quatre impressions personals:

  • La mare és un plom: xerra, xerra i xerra i només es preocupa de casar les filles.
  • Les noies instruïdes però pobres tenien poques sortides: una era casar-se, com en el cas de la Charlotte.
  • Lady Catherine de Bourgh és insuportable.
  • Les aparences i la reputació de la família pesen molt en les aspiracions de les noies.

I res més. Ah, sí, una cosa: sobretot, llegiu-vos l’epíleg del traductor, que és un bon punt i final de l’obra!