The seventh day, de Yu Hua

Yu Hua. The seventh day.
Pantheon, gener 2015.
Edició Kindle, equivalent a 224 pàgines.
Títol original: 第七天.
Traductor: Allan H. Barr.

Què podem dir de The seventh day? Doncs, d’entrada, podem dir que no és una novel·la. Ho sembla, però no ho és. Yu Hua aprofita la mort del protagonista per fer un repàs a temes diversos de la societat actual xinesa, i dispara a matar. Sense convertir els temes en l’element principal de la història, ens parla de:
seventh day

  • La demolició indiscriminada i forçada d’edificis al centre de la ciutat (fins i tot, en alguns casos, sense avís previ).
  • Pràctiques il·lícites als hospitals, com ara el tràfic de fetus.
  • La “petita” corrupció combinada amb la importància dels guanxi.
  • El tràfic d’aliments defectuosos i contaminats (llet per a nounats, per exemple).
  • Tortura i abusos policials.
  • Migració de la gent jove cap a les grans ciutats.
  • Manipulació de la informació.
  • Consumisme entre els joves.
  • Condicions infrahumanes de vida en alguns casos.
  • Tràfic d’òrgans.

No se salva ningú.

Com en altres històries de Yu Hua, a part de la crítica social trobem elements gore, com ara quan el mort es torna a posar el nas a lloc o quan neix mateix, i també quan es troba els bebès morts… De fet, només cal veure la història que envolta el naixement del protagonista, que neix al tren, quan la seva mare va al WC i s’ha d’acotar… no us vull xafar la sorpresa, però… ja sabeu com són les letrines del tren, oi? Si no, ja ho entendreu quan arribeu al tercer dia.

A part dels elements gore i crítics, també trobem en aquest llibre els detalls còmics de Yu Hua, com ara quan parla d’un home amb problemes d’erecció i diu que “el seu avionet no s’enlaira” per més que ho intenta.

I com ho articula, tot això? Doncs aprofita la mort d’en Yang Fei per fer-lo buscar el seu pare. I mentre el busca va trobant persones que ha conegut al llarg de la vida i que introdueixen cadascun dels temes que he esmentat més amunt. Els troba, recorden la història d’aquella persona i el motiu de la mort i, al final, els deixa enrere per continuar buscant el pare.

En definitiva, si buscàveu una història com pugui ser Brothers o Vivir, no la trobareu en aquest llibre. El que sí que hi trobareu és el Yu Hua més combatiu en estat pur, amb informació sobre els problemes actuals als quals s’enfronta el seu país. Una mena de barreja entre China in Ten Words i El passat i els càstigs. No us el deixeu perdre.

Terra inestable, de Claire Fuller

Si heu llegit l’entrada que vaig fer sobre Quartet de tardor, us sonarà la descripció de Terra inestable, un llibre de Claire Fuller publicat per l’editorial Les hores. Seria aquesta: es tracta d’un llibre que tracta gent normal que viu en llocs normals, i que no ve acompanyat de la gran fanfàrria amb què ens hem acostumat a rebre segons quins llibres. Era, doncs, esperable, que passés desapercebut: no l’he vist voltar gaire per les xarxes.

Us diré, però, que Terra inestable és un llibre que pot arribar-nos molt endins. Perquè parla de la vida senzilla, d’un entorn rural, de la bellesa de les petites coses, però també de les misèries, del poder que tenim sobre la gent que ens és més propera (sobretot els que depenen de nosaltres), dels petits drames quotidians que podem viure nosaltres mateixos o que podem veure en el nostre entorn més immediat.

No em posaré més misteriosa del compte. La història que ens porta Claire Fuller parlen de la Jeanie i en Julius, uns germans bessons de 51 anys que viuen a les afores d’un poblet d’Anglaterra, en un entorn una mica aïllat. S’estan amb la mare, la Dot (nom més british, impossible), i passen amb molt poc. Ells no controlen res, tot està en mans de la mare, o sigui que quan aquesta mor de cop no saben ni com han de tramitar la defunció i l’enterrament. 

Aquesta incapacitat per actuar, que abasta tots els àmbits, generarà tota mena de problemes i obstacles. Però no només això: poc a poc aniran descobrint veritats que els hi han estat ocultades, errors creats per malentesos i amors egoistes que poden malbaratar vides. Serà com si la vida tornés a començar, i haureu de llegir-vos el llibre per saber si se’n surten.

No us puc donar més pistes, però vull tancar el cercle i tornar al que deia al principi: és un llibre que m’ha agradat molt perquè, poc a poc, com qui no vol la cosa, se’t fica a dins i empatitzes amb els protagonistes. Jo, potser perquè tinc exactament la mateixa edat que ells dos, m’hi he sentit molt propera i he vist com hauria pogut ser la meva vida si no hagués nascut a casa meva.

Vull acabar dient que la traducció, de Josefina Caball, és dolça i tendra quan ho ha de ser i trista o dura quan toca. I només em queda felicitar l’editorial per la bona tria i per la coberta tan bonica que li han fet. Realment, és un llibre eteri i, al mateix temps, resistent com les plantes de la tapa.

Moscú 2042, de Vladímir Voinóvich

Moscú 2042 és un llibre genial. Punt. Atenció, fans de la distopia, perquè ens porta a un hipotètic Moscú del futur en què el comunisme s’ha desenvolupat fins a extrems inimaginables o, més ben dit, fins a extrems que només es poden imaginar des de la crítica més càustica del sistema. Només us diré que l’autor, Vladímir Voinóvitx, es va convertir en un dissident tan molest que va ser expulsat de la Unió Soviètica.

La història arrenca amb Vitali Nikítitx Kártsev, que viatja al Moscú del futur i ens mostra el punt al qual ha arribat el comunisme extrem. Les seves aventures tan aviat són patètiques com hilarants, i tot això ve amanit amb un sarcasme i un humor “descacharrante” (no, no hi ha paraula en català que retrati tan bé aquest concepte) que retrata una societat perfectament absurda. 

No he pogut parar de riure en determinats passatges, com ara en el capítol dedicat al WC i al “producte secundari”, però no cal perdre de vista que, com deia al principi, aquesta història és bàsicament una crítica al sistema soviètic i a la deriva que podia prendre. 

En resum, un llibre que enganxa molt i que sembla molt ben traduït. No, no he acarat la versió en castellà amb l’original, però fa molts anys que llegeixo traduccions i la feina de Fernando Otero Macías s’intueix completa: no hi ha res que rasqui o que em faci pensar que hi ha conceptes estranys. Les notes del traductor també ajuden, i n’hi ha la quantitat justa i necessària. Vull destacar també la tasca d’Automática Editorial, que té una selecció d’autors de l’antic bloc soviètic molt completa i variada.

Perquè, si voleu llegir russos, també podeu saltar-vos els clàssics més tradicionals.

Vera, d’Elizabeth von Arnim

El primer que he de dir de Vera és que enganxa. Molt. Hi arribava amb la por habitual de llegir un llibre del qual fa temps que sents a parlar, però la veritat és que aquesta història d’Elizabeth von Arnim no decep. A més, la vaig llegir en una lectura conjunta amb en Sergi Purcet, en una experiència boja que, bàsicament, consisteix a llegir sense fre i anar comentant sobre la marxa. Tenim un ritme de lectura similar, o sigui que no sol ser problema no fer spòilers. El llibre no era gaire llarg i ens l’hem llegit en aproximadament 3 dies.

Ara parlem de la història.

Tensió a foc lent

L’argument és senzill: una noia de vint-i-pocs anys s’enamora d’un home que passa els quaranta. Ella és una ànima càndida i ell un personatge extravagant que fa les coses com li rota sense tenir en compte l’opinió ni les necessitats dels altres. L’Everard Wemyss és vidu: la seva dona ha mort fa poc caient per una finestra, i fa coneixença amb la Lucy quan s’acaba de morir el pare d’aquesta. Dos éssers units pel dolor, dius? No ben bé.

La relació comença de la manera més innocent, però veurem com, poc a poc, Wemyss embolcalla la Lucy i li imposa les seves rutines i manies. Quan es casen i van a viure a casa d’ell, la presència de la Vera, la dona morta, es fa notar en molts moments, i tampoc acabem d’aclarir si la mort ha sigut accidental o suicidi. Tantes coses per saber, tantes coses a mig dir…

Tot i que el llibre comença amb una mort, la del pare de la Lucy, la lectura comença tranquil·la i ens trobem la noia a Cornualla, on estaven de vacances. El paisatge, tot i el fet luctuós, sembla idíl·lic. Fins que arriba en Wemyss. A partir d’aquí, la tensió es va acumulant i l’autora fa coure la història a foc lent. No, no hi ha grans sorpreses i tot és bastant previsible, però és que la força d’aquest relat rau, precisament, en veure-ho venir tot sense poder-hi fer res, com si una aranya ens anés embolicant amb la seva teranyina i veiéssim que no ens podem moure.

Això és el que és en Wemyss, una aranya maleïda, un maltractador psicològic de primera classe, un dèspota o, com es diu a la contracoberta del llibre, un tirà domèstic aclaparador. Ningú no li porta la contrària, llevat de la tieta Dorothy. Ella és el personatge lluminós i serè que es contraposa a aquest monstre, una dona que no s’ha casat i no depèn de ningú i que és l’única que s’atreveix a oposar-se al seu nebot polític. Se’n sortirà?

En resum, Vera és un llibre molt bo, que manté la tensió de principi a final i que no et deixa escapar. L’únic que li puc recriminar és que no m’agrada el final (no puc dir res més sense fer espòiler). Ara bé, cal dir que l’autora fa una recreació ambiental magnífica sense allargar-se excessivament en descripcions, i a estones m’ha recordat La cosina Rachel, de Daphne du Maurier, que també crea un ambient ple de tensions i mals rotllos sense una gota de sang ni fetge. Diuen que Vera és un precedent de Rebecca, de du Maurier, un altre etern pendent.

Evidentment, no puc tancar sense parlar de la traducció de Dolors Udina, que s’intueix magnífica. I és que Udina és una de les millors traductores de casa nostra i sempre és un luxe llegir-la, sobretot si va acompanyada de l’edició preciosista de “El cercle de Viena”, col·lecció que acumula grans obres de la literatura universal.

Aioua, Iowa, Roser Cabré-Verdiell

Avui us parlo d’Aioua, de Roser Cabré-Verdiell. És una ressenya difícil de fer perquè hi ha moltes coses a dir sobre el llibre, i segur que me’n deixaré alguna. Què hi farem.

El llibre ens porta la història d’una noia, la Rut, que, bàsicament, marxa de casa per aclarir-se les idees. Aquest és el punt de partida i, al mateix temps, l’eix vertebrador de tot plegat. El motiu que se’ns dona és que “ha perdut les vocals” i que el trasllat li ha de servir per trobar-les. Com? On?

Aioua és l’espai on la Rut trobarà el que busca: combinació de present i passat, joc de creació, records propis i manllevats… tot això és el que us trobareu si llegiu aquesta història, molt treballada i intensa, en què l’autora juga amb les paraules, amb els sons, amb els llocs i els records, per construir una realitat on res no és el que sembla.

Estructura i llengua

Un cop vist l’argument, passem a parlar del que de veritat importa en aquest llibre. Perquè, d’històries en què algú escapa de la rutina per pensar i resituar-se, n’hi ha un munt. Què fa especial, doncs, Aioua?

D’una banda, l’estructura de la història. Trobem capítols en què la protagonista és una vocal i altres en què les lletres fortes són les consonants: les unes són suaus, les altres, fortes i amb un punt agressiu. Els capítols de vocals ens porten a Frankville, el poblet on la Rut s’acomoda en un motel rònec, que sembla tret d’alguna road movie americana, i serveixen de fil per seguir el periple mental de la protagonista. A mig camí entre realitat i món oníric, són els capítols que més m’ha costat processar. Pel que fa als capítols on les protagonistes dels títols són consonants, serveixen per recordar moments del passat, relacions familiars, viatges. Així, anem posant en context el present de la Rut i per què és com és. Tot plegat desemboca en un final que, per a mi, està molt ben trobat i embolica el regal que és tot el llibre.

D’altra banda, hi ha la llengua, l’estil. Cabré-Verdiell escriu amb passió, se li nota, i això fa que tingui un estil “marí”: onades que venen i van, un text que t’arrossega i et repel. Les pàgines es poden fer llargues o curtes segons el moment, segons si t’interpel·la més o menys el tema que toquen. Confesso que, en algun moment, la intensitat és tanta que em feia fora, que ho trobava empegalós. També hi ha els jocs de paraules, anagrames, relacions conceptuals, referències a paraules que comencen amb una lletra o una altra: un aspecte molt interessant que dona un aire diferent a tot plegat.

I, finalment, hi ha els personatges. L’Owen, amb un nom més simbòlic del que sembla, en Frank, líder d’una secta de “gent honesta” (nom ben trobat, no?), la Gladys, molt més important en la història del que sembla a primera vista.

Valoració global

És un llibre que m’he llegit amb molt d’interès. I és que el que publica Males Herbes rarament et deixa indiferent. Aioua es va publicar just després de Guilleries, que va ser el meu top 1 del 2022, i he deixat córrer molt de temps abans de posar-m’hi per si de cas.

Què diria sobre aquest llibre? Doncs diria que, independentment que la intensitat se m’hagi pogut fer farragosa en algun moment, és una història molt completa, sobretot des del punt de vista creatiu. I ara, la pregunta és: després d’escriure aquest tros de llibre, què ens prepararà la Roser?