Categoria: 4 estrelles

Molt bo. Val la pena!

La ferida imaginària, de Berta Dávila

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

La segona Berta del mes, després de l’entrada que vaig dedicar a Fins a l’última pedra de la Berta Creus. I segona escriptora que, amb un llibre més aviat breu, ha fet molta més feina que altres que escriuen llibres innecessàriament llargs.

Sí, La ferida imaginària és un llibre de tot just 136 pàgines, menut, però que conté més del que s’explica. L’autora, amb un estil sobri i senzill, ens porta a Galícia per explicar-nos les històries de dos parells de germanes i el seu dia a dia. Però atenció: senzill no vol dir de poca qualitat. Recordem que també es diu que Rodoreda escriu senzill, i ja veieu que és la jefa (no, no estic comparant les dues autores).

Així, doncs, a mesura que ens endinsem en aquesta història anem descobrint els personatges que hi intervenen: les noies, el pare, els peixos, l’oca, els veïns… somnis i possibilitats, germanes que no s’entenen per més que es parlin, altres que no es parlen ni es veuen, gent de poblets petits que fan una vida particular… tot això i més en aquest llibre curtet que, salvant molt les distàncies, m’ha recordat Terra inestable, també publicat per l’editorial Les Hores: també en aquell cas la història implicava germans i la vida en un poble, amb una escriptura que també era senzilla i elegant a la vegada.

He disfrutat molt veient les anades i vingudes de la protagonista. Els seus intents amb els peixos. La relació amb la seva germana Beatriz. Però també m’ha agradat molt la relació que s’estableix entre la Marga i els veïns, i el que passa quan es queda a dormir amb ells. I quan descobreixes el nexe entre totes les germanes és com “buà! com és que no se m’havia acudit?”. Perquè sí, una de les gràcies del llibre és que, al final, pràcticament tothom està relacionat d’una manera o una altra.

En resum, diria que és una història d’històries que funciona molt bé perquè, en realitat, podria ser la nostra. Ganes de llegir més aquesta autora.

Fins a l’última pedra, de Berta Creus

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Llegir Fins a l’última pedra és emprendre un viatge que saps on comença però no tens clar on acaba. Aquest llibre, el primer de la Berta Creus, és un artefacte complex que ens transporta en el temps, l’espai i, per què no dir-ho, en la llengua.

Tot comença amb un home que condueix per l’autovia. Assumirem que és l’A-2, per proximitat a la geografia i la parla de l’autora i perquè, en determinats dies d’hivern, quan un la deixa i agafa la sortida cap a Calaf, es pot trobar amb una grisor que s’ho menja tot i no deixa veure per on s’avança. És una sensació poc agradable, però l’home porta el navegador en marxa i aconsegueix arribar on anava: un poblet abandonat. No sabem què hi busca, no sabem per què hi va precisament ara. No hi queda ningú, llevat d’una dona que li diu que escolti les pedres. I aquí comença el viatge per a nosaltres.

Punt de ganxet

En realitat, aquest llibre és com fer ganxet amb punt alt. Per a qui no ho sàpiga, aquest tipus de punt consta d’una cadeneta, que serveix de base, i es complementa amb uns moviments que fan que el fil se n’alluny i hi torni.

Per una banda, doncs hi ha un viatge constant, que serveix de base, que és la història de l’home que ha anat al poble. El veurem de petit, de més gran i en el moment actual, i anirem descobrint tot de coses d’ell i de la seva família.

Per l’altra banda, tenim tot un seguit d’històries que, com el ganxet que deia més amunt, es van entrellaçant amb el fil central al mateix temps que se n’allunyen per fer-nos viatjar en el temps i anar descobrint les històries que ens expliquen les pedres. Aquestes històries, tot i tenir en comú el punt de partida, ens porten a èpoques i temes molt diferents les unes de les altres, i admeto que amb alguna no hi he connectant tant com amb altres. Altres m’han captivat. Hi teniu de tot, però en general tenen un toc de conte a la vora del foc, de llegenda ja sentida, que és molt atractiu.

Sé que en altres ressenyes es donen més pistes sobre què passa al llibre, però jo crec que és millor no saber-ne gaire cosa més perquè, precisament, un dels petits plaers de llegir-lo és anar fent-se el llibre seu, generant connexions, trobant-hi punts comuns… i cadascú és diferent, o sigui que millor no parlar-ne gaire.

Com tornar a casa

Per a mi, per exemple, la lectura ha estat un viatge per la llengua de casa nostra. Habituada com estic a llenguatges molt contemporanis, elaborats però estàndard, ha estat un plaer immens deixar-me endur per la llengua que utilitza la Berta, que considero una part tan important d’aquesta obra com les històries que ens explica.

És una llengua rica, plena de paraules i expressions que m’han fet sortir de la Barcelona en què em moc cada dia per anar cap a la Segarra que veig de tant en tant. Perquè, en realitat, la parla que fa servir, tot i que actualment correspongui a la zona de l’Anoia, podem atribuir-la al que es reivindica com a “Segarra històrica”, que inclou, a més de l’actual, alguns trossos de les comarques que hi estan en contacte.

I perquè veieu quina mena de cosa és la que m’ha captivat, us copio algunes frases que m’han cridat especialment l’atenció. Són frases de punts diversos del libre, i potser no s’entenen fora de context, però crec que poden donar pistes de per què m’ha agradat tant com explica les coses:

  • [… ] continua mastegant silenci.
  • Un silenci baladrer l’empenta i la boira, famolenca, no deixa de cruspir-se les capçades dels pins.
  • En agafar el darrer trencall, els pulmons se li ompliren de llar 
  • No hi trobà restes dels quatre anys del menut 
  • Mansa com un gat que no ha gastat cap vida

Conclusions

Sé que hi ha gent que diu que hi ha tocs de Solitud, i els dono la raó. Però en la part dels relats també diria que hi he trobat una punta d’Els sots feréstecs. Paraules antigues, temes llunyans en el temps, personatges del folklore…

No puc tancar sense dir que Males Herbes s’ha convertit en la meva editorial de capçalera a l’hora de descobrir nous valors del panorama literari català. Ja en porto uns quants, com ara Jordi Masó, Roser Cabré-Verdiell, Ferran Garcia i la mateixa Berta Creus. Només puc dir Chapeau! a la feina d’aquests editors que tant m’encerten els gustos (i dels pocs que publiquen literatura xinesa en català).

En resum: si teniu intenció de llegir Fins a l’última pedra, només us puc dir que no ho feu esperant veure com acaba. Disfruteu el viatge, que d’això es tracta.

Vida privada, de Josep Maria de Sagarra

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Feia molts anys que me l’havia llegit, Vida privada. És d’aquells llibres que n’oblides els detalls (i fins i tot una part important de la trama), però que recordes com a grans llibres. Així, doncs, tot i que no solc fer relectures, quan l’editorial Barcino en va fer una nova edició, m’hi vaig tirar de cap.

I és que mira que és bona, la història. 

Amb aquesta obra, Josep Maria de Sagarra ens porta a la Barcelona de fa aproximadament 100 anys i fa un retrat vívid, de qualitat pràcticament fotogràfica, de la societat de l’època. Les classes socials altes reben de valent, però no us penseu que l’autor tingui més pietat dels més desafavorits: ningú no se salva de la crítica, que en alguns casos és força descarnada.

La línia principal de la novel·la són la vida i els miracles dels Lloberola, una família de l’alta burgesia de la dècada de 1920 que passa per un mal moment, tant pel que fa a l’economia com al capteniment moral dels seus membres. Abraça tres generacions, totes a Barcelona, o sigui que podríem dir que és una saga familiar amb característiques socials, molt interessant tant pel que fa a la intriga com a les vivències històriques de la meva ciutat.

Pel que diuen, aquesta obra va causar un fort escàndol no només pels temes que tractava (hi veureu passar prostitutes, dones de companyia, relacions poc habituals… ), sinó pel fet que, en alguns casos, es basava en personatges reals que la gent de l’època podia reconèixer. El resultat és una història que enganxa des de la primera pàgina, amb personatges molt reals i amb un passeig pels carrers de Barcelona que m’ha fet pensar en algunes obres de Rodoreda: novel·les superbarcelonines, però amb una certa naturalesa universal.

Per postres, l’edició és preciosa. I és que la col·lecció Els imprescindibles de l’editorial Barcino, a part de fornir uns textos absolutament recomanables, és una de les més boniques i de qualitat del panorama actual. Si voleu llegir literatura catalana aquest estiu (o més endavant, és clar), no dubteu a triar aquest volum.

Tanco amb un parell de coses que m’han fet gràcia:

Per una banda, l’ús de la paraula “paveria”. M’anirà molt bé tenir legitimat l’ús del substantiu. Per una altra, quedeu-vos amb aquesta frase: ” Jo, quan he llegit un llibre, al cap de dos dies ja no en recordo l’argument.” Magnífica, eh?

I atenció: Mentre escric aquestes línies, veig que el proper imprescindible serà La febre d’or, de Narcís Oller. No us podeu imaginar els nervis i les pessigolles que m’han entrat!

The seventh day, de Yu Hua

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Yu Hua. The seventh day.
Pantheon, gener 2015.
Edició Kindle, equivalent a 224 pàgines.
Títol original: 第七天.
Traductor: Allan H. Barr.

Què podem dir de The seventh day? Doncs, d’entrada, podem dir que no és una novel·la. Ho sembla, però no ho és. Yu Hua aprofita la mort del protagonista per fer un repàs a temes diversos de la societat actual xinesa, i dispara a matar. Sense convertir els temes en l’element principal de la història, ens parla de:
seventh day

  • La demolició indiscriminada i forçada d’edificis al centre de la ciutat (fins i tot, en alguns casos, sense avís previ).
  • Pràctiques il·lícites als hospitals, com ara el tràfic de fetus.
  • La “petita” corrupció combinada amb la importància dels guanxi.
  • El tràfic d’aliments defectuosos i contaminats (llet per a nounats, per exemple).
  • Tortura i abusos policials.
  • Migració de la gent jove cap a les grans ciutats.
  • Manipulació de la informació.
  • Consumisme entre els joves.
  • Condicions infrahumanes de vida en alguns casos.
  • Tràfic d’òrgans.

No se salva ningú.

Com en altres històries de Yu Hua, a part de la crítica social trobem elements gore, com ara quan el mort es torna a posar el nas a lloc o quan neix mateix, i també quan es troba els bebès morts… De fet, només cal veure la història que envolta el naixement del protagonista, que neix al tren, quan la seva mare va al WC i s’ha d’acotar… no us vull xafar la sorpresa, però… ja sabeu com són les letrines del tren, oi? Si no, ja ho entendreu quan arribeu al tercer dia.

A part dels elements gore i crítics, també trobem en aquest llibre els detalls còmics de Yu Hua, com ara quan parla d’un home amb problemes d’erecció i diu que “el seu avionet no s’enlaira” per més que ho intenta.

I com ho articula, tot això? Doncs aprofita la mort d’en Yang Fei per fer-lo buscar el seu pare. I mentre el busca va trobant persones que ha conegut al llarg de la vida i que introdueixen cadascun dels temes que he esmentat més amunt. Els troba, recorden la història d’aquella persona i el motiu de la mort i, al final, els deixa enrere per continuar buscant el pare.

En definitiva, si buscàveu una història com pugui ser Brothers o Vivir, no la trobareu en aquest llibre. El que sí que hi trobareu és el Yu Hua més combatiu en estat pur, amb informació sobre els problemes actuals als quals s’enfronta el seu país. Una mena de barreja entre China in Ten Words i El passat i els càstigs. No us el deixeu perdre.

Terra inestable, de Claire Fuller

On Per sifuroIn 4 estrelles1 comentari

Si heu llegit l’entrada que vaig fer sobre Quartet de tardor, us sonarà la descripció de Terra inestable, un llibre de Claire Fuller publicat per l’editorial Les hores. Seria aquesta: es tracta d’un llibre que tracta gent normal que viu en llocs normals, i que no ve acompanyat de la gran fanfàrria amb què ens hem acostumat a rebre segons quins llibres. Era, doncs, esperable, que passés desapercebut: no l’he vist voltar gaire per les xarxes.

Us diré, però, que Terra inestable és un llibre que pot arribar-nos molt endins. Perquè parla de la vida senzilla, d’un entorn rural, de la bellesa de les petites coses, però també de les misèries, del poder que tenim sobre la gent que ens és més propera (sobretot els que depenen de nosaltres), dels petits drames quotidians que podem viure nosaltres mateixos o que podem veure en el nostre entorn més immediat.

No em posaré més misteriosa del compte. La història que ens porta Claire Fuller parlen de la Jeanie i en Julius, uns germans bessons de 51 anys que viuen a les afores d’un poblet d’Anglaterra, en un entorn una mica aïllat. S’estan amb la mare, la Dot (nom més british, impossible), i passen amb molt poc. Ells no controlen res, tot està en mans de la mare, o sigui que quan aquesta mor de cop no saben ni com han de tramitar la defunció i l’enterrament. 

Aquesta incapacitat per actuar, que abasta tots els àmbits, generarà tota mena de problemes i obstacles. Però no només això: poc a poc aniran descobrint veritats que els hi han estat ocultades, errors creats per malentesos i amors egoistes que poden malbaratar vides. Serà com si la vida tornés a començar, i haureu de llegir-vos el llibre per saber si se’n surten.

No us puc donar més pistes, però vull tancar el cercle i tornar al que deia al principi: és un llibre que m’ha agradat molt perquè, poc a poc, com qui no vol la cosa, se’t fica a dins i empatitzes amb els protagonistes. Jo, potser perquè tinc exactament la mateixa edat que ells dos, m’hi he sentit molt propera i he vist com hauria pogut ser la meva vida si no hagués nascut a casa meva.

Vull acabar dient que la traducció, de Josefina Caball, és dolça i tendra quan ho ha de ser i trista o dura quan toca. I només em queda felicitar l’editorial per la bona tria i per la coberta tan bonica que li han fet. Realment, és un llibre eteri i, al mateix temps, resistent com les plantes de la tapa.