Istanbul Istanbul: històries que ens acosten

Istanbul IstanbulIstanbul Istanbul, de Burhan Sönmez, és una història d’històries. El que comença com la història sobre quatre homes tancats a la presó que esperen tortures i, potser, la mort, es converteix en tot un seguit d’històries que ens presenten cadascun d’aquests personatges. Com ha arribat a la presó, el barber Kamo? I l’estudiant Demirtay? Quina és la història del Doctor? Què ha fet, l’oncle Küheylan?

A mesura que avança el llibre creix la intimitat entre presoners. I també entre ells i nosaltres, els lectors. Al final, ens fem una mica nostres les seves històries. Jo he connectat molt amb l’oncle Küheylan, amb tot el que explica de son pare quan era petit, i amb el seu afany per conèixer Istanbul.

Istanbul Istanbul… deu ser especial

No hi he estat mai, però sembla que Istanbul té alguna cosa que va més enllà del paper. En el llibre que ens ocupa, ho veiem mitjançant la il·lusió de l’oncle Küheylan per conèixer la ciutat. Se la imagina sobre la presó, i la coneix tant bé com si hi hagués viscut. Però és que aquest encant de la ciutat no s’acaba aquí. Només cal que llegiu obres d’altres autors que en parlen per quedar enganxats en una ciutat de mil aromes i colors, plena de gent que feineja. Ho podeu veure, per exemple, en dos llibres del reconegut Nobel turc Orhan Pamuk: Una sensación extraña (que hem comentat en aquest blog) i Cevdet Bey e hijos.

Ara bé, per damunt de tot hi ha l’angoixa. L’angoixa de no saber quan comença o s’acaba el dia. De no saber quan vindran els torturadors. De no saber quan tornarà un company de cel·la que estan interrogant. De no saber què està passant fora. Autor i traductors ens la fan ficar a dins, i arribem a sentir la fredor de la cel·la. L’absència de llum. La rugositat del terra. Les olors dels companys. Tot és tan dur que no és estrany que en alguns moments els nostres protagonistes recorrin a la imaginació per evadir-se i fer com si celebressin banquets o prenguessin el te. La imaginació és l’últim que queda.

En resum, és un bon llibre que cal llegir amb calma, bo i rellegint els passatges que més ens agradin o ens sobtin. També cal llegir-lo valorant la dificultat de la traducció que ens fan arribar Pelin Dogan i Miquel Saumell (#namethetranslator, sempre!). I valorant que hi hagi editorials com Edicions del Periscopi que triïn llibres com aquest.

 

Unrest

UnrestYeng Pway Ngon. Unrest.
Trad.: Jeremy Tiang.
Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 222 pàgines.

Aquest llibre me’l vaig comprar de rebot: era una recomanació que estava en oferta. Podia ser que estigués bé o que fos una llauna. No en coneixia l’autor, i el tema s’escapava una mica del que llegeixo habitualment. Així, doncs, em va sorprendre molt agradablement veure que el llibre no només complia les expectatives, sino que les superava.

Comencem per dir que aquest llibre va guanyar el Singapur Literature Prize de 2004. Sí, ja sé que els premis no garanteixen res, però també és veritat que moltes vegades indiquen alguna cosa. On hi ha fum, hi ha foc, també per a les coses bones. El tema, com he dit més amunt, el tinc poc conegut. Es tracta de les aventures i desventures de quatre joves de Singapur d’ascendència xinesa. Així, doncs, me’l vaig començar a llegir amb totes les prevencions del món i preparada per criticar el que fos.

I la veritat és que, de les poques coses que se li pot criticar a Unrest, és que hi ha errors tipogràfics i de concordança. Errors del tipus: he escrit XXXX, ho vull canviar per YYYYY, i m’oblido d’esborrar la paraula que hi havia. Quina cosa més tonta i fàcil de controlar, després d’haver fet l’esforç de traduir un llibre del xinès, oi? Però últimament m’ho trobo amb relativa freqüència en llibres traduïts del xinès a l’anglès. No sé si és moda.

Què més hi trobarem, a Unrest?

Però tornem a la història. En aquest llibre veiem pràcticament des de primera fila els fets de finals de la dècada dels 50 a Singapur, quan la població local es volia treure de sobre els britànics. Així, doncs, veiem els darrers dies de la colònia britànica i com alguns dels joves que participaven en els aldarulls decideixen marxar o quedar-se. Alguns marxen cap a la Xina, i cauen del foc a les brases perquè es troben de cara amb la Revolució Cultural. Altres, tot i que suposadament anaven a la Xina a unir-se als “germans comunistes”, acaben a Hong Kong. Altres decideixen quedar-se a Singapur.

No us ho trobareu explicat tal qual, però. L’autor teixeix una mena de teranyina on heu d’anar col·locant els protagonistes, poc a poc. Heu d’anar desxifrant la història de cadascun a partir de flashbacks i trobades que tenen lloc molts anys després de la seva joventut. I aquí no només hi trobareu la seva posició política, sinó que també anireu descobrint la seva evolució personal i veureu com els seus somnis de joventut han arribat a complir-se… o no. L’amor, la nostàlgia, la història, tot barrejat en capítols que alternen la llargada i el punt de vista, i que fins i tot inclouen un cert diàleg entre l’autor i algun dels protagonistes.

No podem acabar sense parlar del traductor, Jeremy Tiang, algú bastant conegut en el món virtual en què vivim. Tiang no només és traductor, sinó que també és escriptor. Podeu trobar més informació sobre el seu perfil professional a la web de Paper Republic. Una de les seves obres més destacades és It Never Rains on National Day, un recull de relats breus que va ser finalista del Singapore Literature Prize de 2015.

Secrets imperfectes: noir pràcticament perfecte

Secrets imperfectesEn català el trobareu com a Secrets imperfectes, i en anglès, com a Sebastian Bergmann. Jo me l’he llegit en anglès i en format electrònic, o sigui que aquest cop no podré comentar res sobre la traducció ni l’edició. I per què, en anglès? Doncs perquè em van arribar veus que la versió catalana no és traducció directa del suec. Entenc que, de vegades, no hi ha més remei que fer una traducció indirecta, però no és la meva opció preferida.

Però anem al que interessa: la història. És igual en quin idioma us la llegiu: és molt bona! Com dic al títol, aquest llibre té una trama pràcticament perfecta. Un equip d’investigadors de policia ben avinguts, un personatge que va per lliure, un assassinat que al final en són més… Ho té tot. Trobareu més informació sobre el llibre, i sobre en Sebastian en particular, en aquest blog.

A diferència de les històries d’en Harry Hole que escriu en Jo Nesbø, aquí hi ha més d’un protagonista. Tenim en Torkel, cap de l’equip, l’Ursula, una dona amb caràcter, la Vanja i en Billy, els més joves de l’equip… i en Sebastian, el personatge més mala bèstia que m’he trobat darrerament en un llibre. És interessat, poca-vergonya, maleducat quan vol, va sempre a la seva i se’n va al llit amb la primera que se li posa a tret. Però… hi ha alguna cosa, darrera d’aquesta façana de fatxenderia? Si llegiu el llibre, veureu que sí (tot i que no és excusa per ser més borde que el Dr. House).

Sí, sí, però què explica Secrets imperfectes?

Tot comença quan troben mort un noi de setze anys. Els autors segueixen el procediment habitual: entrevistes i proves per descartar sospitosos. I, a mig camí, en Sebastian decideix afegir-se a l’equip investigador. Aquí és on comença la moguda, ja que és un bitxo difícil d’incorporar a un equip. Tot i així, és innegable la seva aportació al resultat final.

Deiem, doncs, que els autors segueixen el procediment habitual. Vosaltres mateixos podreu veure com avancen a poc a poc i van tancant el cercle al voltant de l’autèntic assassí. Pel camí, però, cauran unes quantes víctimes més que no han sabut estar en el lloc correcte. El final és molt fort, i doble. Per una banda, sabrem qui és l’assassí, que no ens l’esperàvem. Per una altra, sabrem més coses sobre la carta que en Sebastian ha trobat. Si em pregunteu, us diré que en algun moment vaig mig encertar qui era l’assassí (són molts anys llegint històries de polis), però la veritat és que m’ha sorprès determinats girs que fa la història.

Hjorth-RosenfeldtMés amunt he dit “els autors”, i això és perquè el llibre està escrit a quatre mans. Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt són guionistes de sèries, i es nota perquè marquen un bon ritme a la novel·la. De fet, Rosendfeldt és guionista de la coneguda sèrie Broen (El puente), que es veu que és molt bona.

En resum, Secrets imperfectes està a l’altura de les millors novel·les de Jo Nesbø, i molt per sobre de les de Camilla Läckberg. No dubteu a comprar-vos-el per a les lectures d’aquest estiu!

El desenvolupament xinès segons Yan Lianke

Crónica de una explosiónCrónica de una explosión és un llibre que ja m’havia llegit en francès, i ja n’havíem parlat al meu blog de literatura xinesa. Ara, però, he tingut l’oportunitat de rellegir-me’l i no he dubtat a aprofitar l’ocasió. I el resum d’aquesta entrada és que la versió castellana, traduïda per Belén Cuadra Mora i publicat per Automática Editorial, no decep gens. És molt bona.

Resituem-nos en la història: en aquest llibre Yan Lianke ens explica l’evolució d’una població situada a la regió de les muntanyes Balou, on sol situar les seves històries. En aquest cas, el que veiem és un reflex de l’acceleració del desenvolupament xinès, i també els canvis que implica. El que al principi de la història és un simple llogaret es converteix en una gran ciutat a una gran velocitat, i això no és sempre bo. Si llegiu aquest llibre, podreu veure entre línies una crítica al desenvolupament actual de la societat xinesa. Aquest desenvolupament en molts casos es produeix a pesar de les conseqüències negatives que té.

Qui surt, a Crónica de una explosión?

Els protagonistes principals, en Kong Mingliang i la Zhu Ying, representen aquesta voluntat de millora continua, sense paciència: ho volen tot i ho volen ara. Al mateix temps, volen posseïr la ciutat per poder dir que és “de la seva família” i poder escriure un capítol més de la història d’odis i revenges. Entre ells dos també s’estableix una relació d’amor i odi que acaba afectant l’evolució del poble.

Un altre aspecte destacat és que l’autor recorre al comportament de la natura per reflectir sentiments dels personatges o situacions. El resultat és una combinació estranya de plantes que al principi costa d’assumir, però que acabem entenent i integrant en la història. És habitual, doncs, trobar una planta de crisantems on surten peònies o una perera que dona pomes. Al principi és estrany, però després veureu que la natura es converteix en un personatge més de la història.

Qui ho ha traduït, això?

Sí: qui ho ha traduït? Qui ho ha fet traduir? Vull destacar la feina que han fet traductora i editorial. En aquest cas, aprofitant que ja coneixia la història, m’he fixat especialment en la traducció. He de dir que Belén Cuadra Mora apunta maneres. La seva redacció és culta i precisa i m’ha fet recordar grans traductores del xinès al castellà. No tinc cap mena de dubte que ens pot oferir grans alegries en aquest àmbit. De fet, us animo a llegir altres obres que ja ha traduït, com ara Los besos de Lenin i El sueño de la aldea Ding. Així mateix, cal seguir els passos d’Automática editorial, que està fent una bona feina en la selecció d’obres. A part d’això, cal dir que l’edició dels llibres és impecable: bona mida, portades atractives i una tipografia molt agradable. En resum: un plaer per als sentits.

Tancaré l’entrada, doncs, dient-vos que aquest llibre val molt la pena. És un bon candidat per a la llista de Sant Jordi, una festa que no tardarà gaire a arribar. No us vaig proposar Yan Lianke per al Nobel per no res…

Boy in the twilight

Yu Hua. Boy in the Twilight: Stories of the Hidden China.
Traductor: Alan H. Barr.
Títol original: .
Editorial: Pantheon.
208 pàgines.

boy-in-the-twilight-yu-huaA Boy in the Twilight, Yu Hua ens ofereix una de les coses que millor sap fer: petits retrats de la realitat xinesa d’avui dia. Hi trobareu, doncs, relats no excessivament llargs que, en lloc d’intentar cobrir un espai de temps llarg, se centren en fets concrets.

Què hi trobarem, al llibre?

Per exemple, la història que dona títol en aquest volum gira entorn d’un nen que passa gana i roba una poma, i la reacció del botiguer i el càstig. A “Appendix”, els dos germans malinterpreten les explicacions del seu pare sobre l’apèndix i quasi el fan morir, a “Mid-air collisions” veiem que hi ha dones que exerceixen un control total sobre els seus homes, fins al punt que aquests no gosen sortir de casa sense el seu permís. I també hi ha “On the Bridge”, la història d’una parella amb problemes. A “Timid as a Mouse” hi trobarem un noi que és l’objecte de les gracietes i les conyes d’altres nens, un tipus de personatge que també apareix en altres relats de Yu Hua. “Why do I have to get married” és un relat curiós sobre un home que busca una excusa per divorciar-se i embolica la troca de la manera més tonta, obligant un amic a casar-se amb la seva dona.

Voldria fer una menció especial de “Their son”, que pot ser un reflex del que està passant a la Xina (però, també, en altres llocs del món). Els pares s’esforcen molt per tirar endavant i estalviar. El fill, en canvi, s’ha tornat un finolis que no agafa l’autobús perquè diu que fa pudor, i agafa taxis per moure’s per la ciutat. Podria ser, doncs, una al·lusió als “petits budes” xinesos, la generació de fills únics que han crescut tan envoltats d’atencions que, potser, han perdut el contacte amb la realitat i donen moltes coses per garantides.

Com sabeu, Yu Hua és un dels meus autors favorits, i la gran majoria de llibres que li he llegit m’han agradat molt. Aquest n’és un. Si encara no heu llegit res d’ell, potser és un bon llibre per començar. Si preferiu llegir novel·la, us recomano Vivir!Brothers. Totes dues les hem comentades en aquest blog.