Seqüela, amb Rachel Cusk

seqüela

Avui us vull parlar de Seqüela, una narració de Rachel Cusk que ens parla del “després”, de la seva nova realitat, quan s’acaben 10 anys de matrimoni. Perquè… què passa quan la vida que havies anat teixint, el puzle de 5.000 peces que havies anat muntant, se’n va en orris?

No trobareu en aquest llibre una història truculenta, una batalla entre dues persones que ja no volen estar juntes, odi i rencor. El que ens ofereix l’autora és més aviat el record de la reparació d’aquest puzle trencat, les noves sensacions que té quan ha de fer front a la vida sola, com evoluciona la seva relació amb les filles…

Apunts sobre feminisme i maternitat

En algun punt també toca el feminisme i els aspectes que tenen a veure amb el repartiment de tasques a casa, sobretot pel que fa a tenir cura dels fills. Aquesta part m’ha agradat molt, ja que fa una reflexió, per al meu gust, molt lúcida sobre el paper de l’home i de la dona a casa. Una reflexió que, en molts aspectes, subscric.

Així, doncs, veurem com valora allò tan famós de “els homes ajuden a casa” i com, segons ella, en la lluita per la igualtat ella i el seu home s’havien “intercanviat la vestimenta”. I quan explica que el seu home va deixar la feina per cuidar-se de les nenes mentre ella treballava, arriba la bomba, el que moltes pensen i no diuen: “jo tenia els dos papers” (el d’home i el de dona, treballar a la feina i treballar a casa).

El tros que més m’ha agradat, però, és quan parla de la maternitat. D’una banda, pensa que la maternitat és una renúncia total a la identitat. Hi estic d’acord, com a mínim pel que fa als primers anys dels nens: n’has d’estar pendent fins que tenen una mica d’autonomia. De fet, algunes mares, fins i tot viuen a través dels fills. I m’ha rematat quan diu “com si aquestes hores solitàries fossin el meu botí de guerra” fent referència a les hores que té per estar sola, unes hores que sempre he valorat molt: fer un cafè mentre el petit fa natació, xerrar a la plaça mentre juga…

Vist tot això, no deixar de ser curiosa la seva reacció quan diu “les filles són meves” en resposta al seu ex-marit. Ella mateixa se sorprèn. De tota manera, suposo que en certs casos, quan tot al nostre voltant s’esmicola, és normal tenir reaccions extremes o inesperades, una manera d’agafar-se al poc que li queda de la seva vida anterior: les nenes.

La seqüela i refer la vida

Arribats a un cert punt del llibre, entrem en la fase de recuperació. Aquí no només veurem les possibles relacions amb altres homes, sinó que Cusk entra en una etapa en què intenta recuperar a poc a poc les amistats. Tots ho hem vist: en la majoria de casos, les persones que se separen recuperen la vida pròpia quan els fills s’estan amb l’ex-parella. I ben fet que fan. Cusk, doncs, recuperarà antigues amistats i tornarà a agafar el ritme de la vida social adulta.

És un llibre curtet, però la veritat és que se li agraeix la concisió. Hi ha tants llibres que s’allarguen innecessàriament, que és bo veure que hi ha gent que explica el que els hi sembla just i prou. També he de dir que és una lectura molt agradable, sense notes estridents ni reaccions histèriques. És com un riu que baixa plàcidament i, en cada meandre, va deixant enrere trossos de la vida anterior per reviure en unes noves circumstàncies.

Valoració global i més enllà

He de dir que és un llibre per a tota mena de públics. Tant si us heu separat com si no, és un testimoni realista i serè de la vida en parella i de la vida de després i, segurament, en algun punt o altre coincidireu amb l’autora.

Si anem més enllà del llibre, he de dir que, una vegada més, l’editorial Les Hores ens porta la història d’una dona, aquest cop amb la traducció de Carme Geronès. En certa manera i salvant les distàncies, podríem dir que és una dona que busca el seu lloc al món igual que la protagonista de Mirall, espatlla, intermitent, que vam comentar fa uns mesos en aquest blog.

En tot cas, si voleu històries de dones, totes elles molt diferents, no dubteu a buscar el nom d’aquesta editorial a la capseta de cerca que trobareu a la part superior del blog: des de la baba Dúnia de prop de Txernòbil fins a la Maj, una mestressa de casa sueca que viu en un estat d’insatisfacció constant, sense oblidar les magnífiques “enemigues” de La veïna del costat.

Seqüela surt a la venda dilluns dia 1 de juny. Busqueu-lo a la vostra llibreria preferida.

El mar alrededor, de Keri Hulme

Us vull parlar de El mar alrededor, un llibre de Keri Hulme que ha publicat Automática editorial. Me’l vaig llegir fa temps, l’estiu passat (2019) i se m’havia quedat enganxat. De vegades em passa: em llegeixo un llibre i no hi ha manera de fer-ne una ressenya. I no té res a veure que m’hagi agradat o no!

En tot cas, El mar alrededor és una obra estranya i exòtica en tots els sentits i, al mateix temps, captivadora. Si busqueu per internet, veureu opinions diverses sobre el llibre, però pràcticament tothom coincideix a dir que l’autora reflexiona sobre la idea de família, la solitud, l’encaix entre cultura autòctona i europea a Nova Zelanda, alcoholisme, violència domèstica… tot un munt de temes que venen a glopades amb una narrativa que enganxa, hipnòtica.

De què va El mar alrededor?

La protagonista és la Kerewin Holmes, una dona mig europea mig maorí que viu en una torre a prop del mar. Un dia apareix a casa seva un nen rosset, que no parla, i ella no sap pas què fer-ne. L’endemà apareix el Joe, el padrastre, que és maorí. A partir d’aquí, tots tres estableixen una relació absorbent i l’autora ens va ensenyant què amaga cadascú. D’aquesta manera, veiem també la cultura europea i la maorí i com xoquen i, també, com xoquen les maneres de fer de l’un i l’altre.

El llibre avançarà una bona estona abans no ens adonem de què passa realment, i us he de dir que hi ha un punt en què la història es fa molt dura, amb una relació molt complicada entre el nen i en Joe, i la Kerewin fent com d’intermediària.

Ara bé, a part de tot això i de tot el que podeu trobar en altres ressenyes, com ara la d’aquest blog, a mi m’ha agradat molt la manera en què Keri Hulme ens fa viatjar a Nova Zelanda. He estat a les platges, als boscos, a les cabanes de platja d’aquest país tan llunyà sense moure’m del sofà. He sentit el vent i la pluja, la solitud d’una tassa de cafè mirant el mar. Fantàstica narració.

La força de la traducció

I ara que parlem de narració, sense treure el mèrit a l’autora, cal que reconeguem la traça del traductor, l’Enrique Maldonado Roldán. Algun dia en parlarem a fons, però com ja he dit altres vegades, nosaltres llegim la traducció. Per tant, independentment de com de bona o dolenta sigui l’obra original, el que valorem és l’obra traduïda.

I la veritat és que Maldonado fa molt bona feina en la traducció d’aquest llibre que, tant per contingut com per estructura, ha de ser complicat de traslladar a la nostra cultura. Vaig assistir a la presentació del llibre que es va fer a Casa Àsia, on el traductor va explicar-nos la seva experiència amb aquest llibre, coses que li havien estat difícils de traduir i plantejaments que s’havia fet, i la veritat és que la passejadeta fins allà va valer molt la pena per tot el que se’ns va dir i, especialment, per tot el que va dir Maldonado.

Una vegada més, doncs, Automática ha encertat la tria una vegada més. La tria doble: original per traduir i traductor per fer la feina. Si voleu conèixer un altre bon doblet d’aquesta casa editorial, feu una ullada als llibres de Yan Lianke que ha publicat amb traducció directa del xinès de Belén Cuadra Mora i que trobareu en aquest blog.

The Nickel Boys: tornem a llegir Colson Whitehead

The Nickel Boys

The Nickel Boys és una novel·la amb base real absolutament brutal. En tots els sentits. No només és una història magnífica i, en aquest sentit, brutal, explicada per Colson Whitehead amb un estil alhora elegant i addictiu, sinó que és brutal en el sentit més literal de la paraula, ja que ens porta a una espècie de reformatori per a nois negres, a Florida.

I és, també, brutal, perquè la base de la novel·la, com deia al principi, és real. Aquesta institució va existir, i el cementiri ocult que apareix al principi, també. La bestialitat humana no té límit, i no deixa, mai, de sorprendre’m, el racisme. Hi ha coses que, sincerament, no m’alteren tant, però el fet de despreciar i maltractar (fins a límits insospitats) altra gent perquè tenen un color o un gènere diferent del teu em supera.

I per això, quan llegeixo coses sobre l’Amèrica negra, passo un temps una mica trasbalsada. No entenc com es va poder posar en marxa el sistema de l’esclavatge, l’exportació de persones des de l’Àfrica, la compra i venda d’esclaus, el maltractament que se’ls donava… però encara entenc menys que, un cop liquidat el sistema, es continuï marginalitzant una part important del país. No ho entenc i necessito, de tant en tant, llegir sobre aquest tema per mirar d’aprofundir-hi i, d’alguna manera, entendre què va passar.

The Nickel Boys, una tragèdia

Sí, el resum del llibre és aquest. L’existència de centres com el d’aquest llibre és una tragèdia. Si el llegiu, veureu que l’interès documental passa per sobre de la trama fictícia. Cada cosa que hi passa, cada pallissa que hi veieu, us fan esgarrifar perquè, segurament, va ser real. O ho hauria pogut ser. I també em fa posar els pèls de punta quan penso en el malestar que devia sentir el protagonita, la ràbia, la por, que el fa prendre la decisió de canvi per a la nova vida. No us diré quina és, perquè és una opció senzilla, però que li obre tota una vida pel davant.

Com sempre, en aquesta mena de llibres cal estar atent no només a la trama principal sinó als detalls. I aquí n’hi ha d’impressionants, com ara el fet que els llibres que fan servir els alumnes del centre són llibres de segona mà que procedeixen d’un institut per a blancs. Però el que et fa gelar la sang no és això, sinó que aquest llibres arriben plens de missatges racistes dels antics propietaris. Com es pot ser tan dolent? Com es pot tenir tan odi per algú que no coneixes? I així, aneu sumant.

És un llibre dur, molt dur, que no té la dosi poètica d’El ferrocarril subterrani, però que és tremendament interessant i que t’enganxa des de la primera línia. El podeu llegir en anglès o esperar-vos una miqueta de res i fer-ho en català, ja que igual que l’anterior, el publicarà Edicions del Periscopi, segurament després de l’estiu i amb traducció de Laia Font. Stay tuned!

Si voleu llegir altres coses sobre aquest tema, us dono unes quantes idees. Proveu amb El color porpra, les obres de Toni Morrison o Homecoming, una obra que em va sorprendre favorablement.

El sueño de la aldea Ding, Yan Lianke i la sida

Yan Lianke. El sueño de la aldea Ding.
Títol original: 丁庄梦.
Trad.: Belén Cuadra Mora.
Automática Editorial.
368 pàgines.

el sueño de la aldea ding

Em faltava rellegir El sueño de la aldea Ding en la versió castellana de Belén Cuadra Mora, publicada per Automática Editorial. Ara que ja m’he llegit tot el que aquesta traductora i aquesta editorial han traduït, m’hauré d’esperar que ens portin alguna altra obra de Yan Lianke que està per traduir al castellà. Segur que l’espera valdrà la pena.

Valdrà la pena perquè, com ja he dit en altres ocasions, les traduccions de Belén Cuadra Mora ratllen la perfecció. I, tenint en compte que jo soc dels que creuen que la perfecció no existeix, dir això és dir molt. I per què ho dic?

La bellesa de la traducció

Doncs perquè, d’una banda, quan llegeixes el que ha escrit aquesta traductora tens la sensació de llegir un text original i no una traducció. Com a mínim els qui heu estudiat traducció ja sabeu que aquest és l’objectiu primordial quan traduïm, i als qui no ho sabíeu segurament us semblarà lògic. Per altra banda, la traducció s’ha d’adequar sempre a les estructures de la llengua d’arribada, i està clar que Cuadra Mora ho fa a la perfecció. No trobareu cap frase amb estructura estranya, cap cosa que us sembli exòtica.

I, per rematar-ho, el vocabulari que utilitza és ric i acolorit. No hi trobareu un verb repetit, un adjectiu que sembli fora de lloc. Sempre troba la millor manera d’expressar el que ens està explicant la història. Simplement brutal.

El paper de l’editorial

També cal atribuir part del mèrit a l’editorial. No coneixo ben bé com funciona el món dels editors (algun dia ho preguntaré!), però estic segura que un cop la traductora entrega la feina, que ja de per sí deu ser de qualitat, hi ha un segon parell d’ulls que se la llegeixen amb esperit crític i acaben de detectar les coses que poden no quadrar. En aquest sentit, he de dir que en les 368 pàgines que té el llibre he trobat només 3 errors lingüístics (errors de concordança i coses per l’estil), una quantitat baixíssima. Us recordo que la perfecció no existeix, que tots som humans, i que en TOTS els llibres sempre hi ha alguna errada. Si són tan pocs, no passa res.

Finalment, cal destacar un aspecte que no podem passar per alt: la presentació del llibre. Em podeu dir el que vulgueu, però tinc la humil teoria que quan un llibre és bonic de veure tenim més ganes de tenir-lo a les mans i el llegim més de gust. La mida importa, però i l’aspecte també. La tapa de El sueño de la aldea Ding és preciosa, amb un dibuix d’estil oriental que reflecteix unes cases.

De fet, Automática té un disseny de col·lecció amb una personalitat molt definida, sòbria i atractiva, que et fa agafar els llibres de la prestatgeria. I també cuiden l’interior, ja que la tipografia no és massa gran ni petita i es llegeix perfectament.

El sueño de la aldea Ding… un malson?

M’he esplaiat amb la traducció, l’edició i altres aspectes que no solc tocar perquè, en realitat, no us puc dir gran coses de la història que s’explica en aquest llibre sense fer-vos espòiler. Però alguna cosa sí que us puc dir. Som-hi.

Aquest llibre, escrit l’any 2005, tracta sobre la venda de sang que es va fer en determinades zones de la Xina. El fet és que, a part de la part legal/il·legal del tema, les extraccions no es feien en bones condicions sanitàries i molta gent va resultar infectada amb el virus de la sida. Us podeu imaginar la resta.

En aquest llibre, Yan Lianke ens porta a un poblet en què la gent, per escapar a la pobresa, ha venut sang a raig i molts s’han contagiat de la “malaltia de la febre”, que és com anomenen ells aquesta malaltia. Ara, un temps després de la infecció, els malalts comencen a morir.

El narrador és un nen mort, el pare del qual (Ding Hui) és un dels principals orquestradors de la xarxa de venda de sang. Per què és mort, el nen? Ho podreu veure a les primeres pàgines. El protagonista és l’avi del nen, pare del traficant, que es troba al centre de totes les trifulques que passen al llibre. I aquest traficant és Ding Hui, un home extremadament espavilat i sense escrúpols que no dubta a trobar negoci en totes les desgràcies. Finalment, cal destacar el seu germà, Ding Liang, que està infectat i intenta viure els últims dies com pot.

A part de seguir la trama, però, us heu de fixar també en petits detalls per fer-vos una imatge completa del panorama, com ara quan els gossos es mengen el cotó que s’ha fet servir a les punxades, quan el govern del comtat obliga els ciutadans a vendre’s la sang o quan Ding Hui manipula la capacitat de les bosses de les extraccions.

Un llibre diferent

Yan Lianke sol tractar temes reals que vesteix amb una trama fictícia que anima el llibre. A Días, meses, años, l’autor tocava temes actuals però la principal protagonista era la melangia, la soledat… tot es recolzava sobre el vell i el seu gos. A Crónica de una explosión, el creixement descontrolat xinès quedava per sota dels tripijocs i els enfrontaments entre els protagonistes. A Los besos de Lenin, directament, anàvem a una comèdia de l’absurd.

En aquest cas, però, jo diria que, a diferència d’altres llibres de l’autor, l’interès documental passa sobre de la trama. Tot i que és evident que hi ha elements ficticis i hi passen tot de coses, el ritme és diferent dels altres, i quan he llegit l’epíleg del mateix autor m’ha semblat que la implicació deu haver estat superior a la dels altres llibres que he comentat.

En tot cas, El sueño de la aldea Ding està a l’altura de la resta de llibres de Yan Lianke, un autor imprescindible que hauríeu de llegir-vos JA. No hi ha excusa.

Andrea Vitali i Ernesto Maccadò

Nome d'arte Doris Brilli

Llegeixo més que no pas escric, i de vegades hi ha llibres que se’m queden “enganxats” i no trobo el moment de comentar-vos en aquest blog. Aquest és el cas dels llibres d’Andrea Vitali que he llegit, tres dels quals aquest any:

Tots quatre són històries molt bones, amb casos curiosos, i he pensat que, enlloc d’explicar-vos de què va cadascun, us podria parlar més àmpliament sobre els casos del personatge principal de tots aquests llibres, l’Ernesto Maccadò, cap dels carabiners de Bellano. Som-hi?

Andrea Vitali: les històries de Maccadò caben en el gènere giallo?

Au, avui em mullo i parlo de “conceptes”. Si hi ha algun expert a la sala, que posi comentaris al final del post i així n’aprenem tots.

Andrea Vitali, Zia Antonia sapeva di menta

En teoria, el giallo és el que nosaltres anomenem gènere policíac, així, en sentit ampli. En aquest sentit, podem dir que les noveles d’Andrea Vitali en què apareix Maccadò sí que són gialli perquè sol haver-hi un cas per resoldre i el protagonista és un carabiniere i el seu equip. Però està clar que les novel·les que he llegit de Nesbø, per exemple, i les de Vitali, són com la nit i el dia.

Exacte: nit i dia. Nesbø, en general, ens porta històries complicades amb moltes giragonses, en un país que, durant molts mesos, és fosc. Són casos amb poca llum, droga, violència… i en Harry Hole, el seu protagonista, és un home torturat, amb addiccions, difícil de tractar. No és una crítica: els habituals ja sabeu que adoro en Harry i que és el meu preferit. Els tinc tots, inclòs l’últim, que una bona amiga m’ha regalat i que aviat veureu passar per aquí. Però he d’admetre que, en general, les històries de Nesbø són fosques i enredades. I ell no és l’únic. Les històries que he llegit de Ragnar Jónasson (islandès), Hjort & Rosenfeldt (suecs) i Erik Axl Sund (pseudònim de dos autors suecs) són totes per l’estil. No et pots aixecar de la cadira, però et persegueix una angoixa important. És el que en podríem dir noir nòrdic.

I més enllà del noir nòrdic?

Però hi ha vida més enllà d’aquests thrillers. Si feu una ullada a l’entrada de la Wikipedia italiana dedicada a aquest gènere, veureu que hi ha la tira de subgèneres. I un d’aquests, el noir mediterrani, quadra perfectament amb el que a mi m’han semblat les històries de Vitali i de Camilleri (en parlarem més endavant, d’en Montalbano!). Aquí teniu un tros de la definició d’aquest concepte:

“In questo genere, tipicamente ambientato nell’area del sud Europa, il messaggio sociale si accompagna al gusto dell’intrigo poliziesco che qui non è fine a se stesso, ma veicolo per trasmettere un messaggio più profondo.” 

“Giallo”, Wikipedia italiana

Noir mediterrani: llum i històries corals

A cantare fu il cane

Les històries del maresciallo Maccadò són lluminoses, corals, més centrades en les històries quotidianes de la gent de Bellano que no pas en el cas que estan investigant els carabinieri. Sí, el cas existeix, però trobo que és més una excusa que no pas el tema principal dels llibres. Així, l’autor ens porta tot de detalls sobre la vida personal dels protagonistes. Coneixerem la dona del Maccadò i sabrem que està trista perquè a Bellano no fa el temps ni el sol de Calàbria, sabrem quants fills té un dels carabinieri i quina és la rutina del nebot de la tia Antònia, que no està morta (spoiler?).

Si m’ho permeteu, llegir les novel·les d’Andrea Vitali és com veure una pel·lícula italiana en blanc i negre. Hi ha molts personatges que entren i surten, que s’enfaden, que s’estimen… en definitiva, que viuen. La llum mediterrània, l’alegria de viure, el plaer pel menjar… tot de coses que també trobem amb el fantàstic Salvo Montalbano de Camilleri, que he començat a llegir i ja m’ha enganxat.

En resum, us recomano molt llegir les històries d’Andrea Vitali. Us portaran al nord d’Itàlia dels anys 1920 i us oferiran casos i investigació policíaca que serveixen, només, d’excusa per presentar la societat italiana d’aquella època.