Idaho, d’Emily Ruskovich

Tanquem aquest agost tan estrany amb Idaho, d’Emily Ruskovich, que publica l’editorial Les Hores a principis de setembre. És un llibre que ens porta a les grans extensions de l’estat que dona nom al títol i que ens explica tot de coses que tenen l’arrel en aquest fet:

“Un dia calorós d’agost, una família condueix fins a una clariana de la muntanya per recollir llenya de bedoll. La mare, la Jenny, és l’encarregada de tallar les branques petites amb una destral. En Wade, el pare, en fa l’apilament. Les dues filles, la June i la May, de nou i sis anys, beuen llimonada, fan fora les mosques, es fan la guitza i canten fragments de cançons mentre passa el temps. Però aleshores té lloc un fet impactant i totalment inesperat, un acte tan extrem que dispersarà la família en totes direccions.”

[Text de l’editorial]
idaho ruskovich

Però no em podia ni imaginar quin seria aquest “fet impactant”, ni per què havia passat. Perquè, com amb totes les coses, a part de veure què passa volem saber per què passa. I us costarà de trobar-ho, perquè Ruskovich no ens ho explica tot a la primera de canvi, no.

Així, doncs, veureu com evoluciona la història d’en Wade i la seva primera dona, la Jenny, que tenen dues filles. Sabreu d’on venen, a què es dediquen i què passa aquell dia fatídic. I ho veureu tot des de diversos punts de vista: el de l’Ann (la segona dona d’en Wade), les filles, la Jenny… és un llibre que es fa llegir.

He de dir que “es fa llegir”, però d’una manera estranya. No és un llibre de grans accions (no és una novel·la policíaca, per entendre’ns), sinó que tot va fluint al seu ritme. Tot i així, quan t’asseus a llegir-lo, no pots deixar-lo anar i necessites llegir més, i més ràpid, i veure què passa, i veure per què passa, i saber qui és la June, i…

Diria que, en certa manera, m’ha recordat els llibres que Kent Haruf situa a Holt i que ja hem comentat en altres ocasions: grans planes, calor, fred, la gent que fa el seu dia a dia… és una història en què passa aparentment poca cosa però que, en realitat, ens dona molta informació. Jo voldria destacar una cosa que potser a altra gent no li crida tant l’atenció: la malaltia d’en Wade. És una malaltia degenerativa que l’anirà desdibuixant, una mica com a Elizabeth is missing, que vam comentar fa molt de temps. Sí, estava molt interessada a descobrir què havia passat per destruir la família, però el cas d’en Wade m’ha semblat molt interessant.

Tanco l’entrada dient que aquest llibre, com he dit al principi, el publica l’editorial Les hores. Trobo molt encertada la tria que fan. Com és lògic, hi ha llibres que m’agraden més i llibres que m’agraden menys, però en general hi connecto bastant. En aquesta ocasió, han tornat a comptar amb Àfrica Rubiés Mirabet, que també va traduir La veïna del costat, un llibre que també us recomano que us llegiu!

En tot cas, Idaho serà aviat a les llibreries i és una lectura molt recomanable per a aquests dies de finals d’estiu, sense una calor excessiva…

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda

Jo sóc més de la Colometa, potser perquè visc a la plaça del Diamant. Potser perquè tanco els ulls i veig la sèrie amb la Sílvia Munt i en Lluís Homar, i sento la cançó d’en Ramon Muntaner. Tot i així, trobo que El carrer de les Camèlies és una història molt especial i, per més que volia llegir-me-la a poc a poc, l’he acabada en poc més de dos dies.

el carrer de les camèlies

A El carrer de les Camèlies la grandíssima Mercè Rodoreda ens explica a història de la Cecília Ce, una nena abandonada a la porta d’una casa al carrer de les Camèlies. La troba el vigilant nocturn i la porta a casa d’una parella sense fills que l’acull i la cria com a pròpia. Però la Cecília té les seves pròpies idees i, des de ben petita, s’escapa de casa i se’n va a voltar per Barcelona.

Així, doncs, arriba un dia que decideix marxar de casa amb un noi, l’Eusebi, que havia conegut en una de les seves escapades. Amb ell s’iniciarà en el sexe i descobrirà el món del barraquisme, i com n’és de complicat buscar-se la vida. Aquí començarà a “fer senyors”, com diu ella, i anirà evolucionant en aquest sentit. La veurem passar de simple prostituta a senyora mantinguda, amb pis i casa pròpia. Però aquesta evolució no és gratis ni senzilla, i hi haurà personatges com en Marc i l’Eladi que li complicaran (i molt) la vida.

No sé, és un personatge que no acabo d’entendre, la Cecília. No entenc per què no torna a casa quan li comencen a anar maldades, per què esborra totalment la seva vida anterior a la casa de les camèlies. És una cosa que m’ha anat voltant pel cap durant tota la lectura. Segur que els més entesos tenen una explicació, però jo no l’he sabuda trobar. A part d’això, vull destacar el paper destacat que tenen les “mantingudes” en aquest llibre. La Cecília n’és una, però no és l’única. En trobareu unes quantes i podreu acostar-vos a aquests personatges que, pel que sembla, van tenir força presència en la vida de les classes socials més afavorides (no crec que els homes de les classes baixes poguessin pagar un pis addicional… sobretot sense que la dona se n’adonés!). I tampoc crec que avui dia tinguin el mateix pes…

En resum, El carrer de les Camèlies no és només la història de la Cecília, sinó que ens porta per Barcelona, i és un plaer llegir Rodoreda perquè, en realitat, és com si sentís un audiollibre. Si voleu un anàlisi molt complet d’aquest llibre, llegiu-vos aquesta guia de lectura de Maria Nunes.

Dones que no perdonen

Del meu compte d’instagram: @lilladeserta


Val. Llibre llegit. Aquesta vegada, Läckberg m’ha convençut. No me n’he pogut desenganxar fins a acabar-lo, i estic suant dels nervis.

Tres dones menystingudes o maltractades pels seus marits troben la manera de venjar-se’n. Una manera neta i segura. Tres homes amb perfils diferents i comportaments diferents, però tots tenen el seu càstig.

La traducció és de Marc Delgado i el publica @amsterdam_llibres Tremendo, @vidallibre I sí, @txelleries, aquest és diferent… 🤗🤗

Teatro de Henrik Ibsen

Avui us vull parlar d’un llibre superlatiu en molts sentits. Es tracta de Teatro (1877-1890). D’entrada, la presentació d’aquest Teatro de Henrik Ibsen és majestuosa, amb tapa dura i una combinació de negre i violeta preciós. Però també és superlatiu pel que fa a la llargada (796 pàgines) i en la tasca que ha dut a terme Cristina Gómez-Bagghetun, que ha participat en un projecte anomenat “Ibsen in Translation”, que ha reunit traductors de diversos idiomes.

Teatro de Henrik Ibsen

Perquè us feu una idea del bé de deu que conté aquest volum, aquí teniu la llista de les obres que hi ha:

  • Los pilares de la sociedad (1877)
  • Casa de muñecas (1879)
  • Espectros (1881)
  • Un enemigo del pueblo (1882)
  • El pato silvestre (1884)
  • La Casa Rosmer (1886)
  • La Dama del Mar (1888)
  • Hedda Gabler (1890)

Com podeu veure, el llibre agrupa bona part de les obres més conegudes d’Ibsen, algunes de les quals encara es representen avui dia. Admeto que normalment llegeixo coses força diferents (l’últim teatre que vaig llegir va ser Shakespeare, amb això us ho dic tot), i que vaig haver de fer un canvi de xip.

Altres temps, altres idees

Ja m’ha passat altres vegades: quan llegeixo coses escrites en aquesta època tot sovint m’enfarfega la manera d’expressar-se dels personatges, que sempre cuiden les formes i es passen d’educats. Així mateix, em sobta la manera en què es tracten les dones, que som considerades poc més que unes nines. Trobem perles com aquestes:

  • “Estamos hablando de cosas que las mujeres no pueden entender.” (Los pilares de la sociedad)
  • “Buscas un hombre que te salve, eh, caprichosa?” (Casa de muñecas)
  • Veo que en esta casa cualquiera se permite expresar su opinión (referit a la filla de “Un enemigo del pueblo”).

I, sense anar més lluny, a la pàgina 639 trobareu una descripció del matrimoni feta per Lyngstrand que és, realment, per matar-lo.

Una altra cosa que m’ha sobtat en aquest Teatro de Henrik Ibsen és el paper tan destacat que tenen les IDEES. Ho poso així, en majúscula, perquè bona part dels personatges es passen la vida pensant i donant voltes a alguna cosa. Alguns fins i tot donen tantes voltes als problemes que, en lloc de trobar-hi la solució, acaben per suicidar-se… poca broma!

Teatre, teatre…

Cal tenir en compte que aquestes històries es van escriure per ser representades i que, potser per això, en alguns moments s’exageren els gestos i les expressions, ja que han d’arribar al públic.

També cal tenir en compte que, com he dit més amunt, aquests textos es van escriure fa gairebé 150 anys. Això fa que algunes actituds siguin tan diferents de les actuals que costin d’acceptar, com ara el tractament de les dones. Tot i això, és un llibre que val molt la pena de llegir perquè, precisament, ens transporta a altres èpoques i ho fa amb una riquesa de detall espectacular. Res a veure amb el Jo Nesbø que tant m’agrada! 🙂

Seqüela, amb Rachel Cusk

seqüela

Avui us vull parlar de Seqüela, una narració de Rachel Cusk que ens parla del “després”, de la seva nova realitat, quan s’acaben 10 anys de matrimoni. Perquè… què passa quan la vida que havies anat teixint, el puzle de 5.000 peces que havies anat muntant, se’n va en orris?

No trobareu en aquest llibre una història truculenta, una batalla entre dues persones que ja no volen estar juntes, odi i rencor. El que ens ofereix l’autora és més aviat el record de la reparació d’aquest puzle trencat, les noves sensacions que té quan ha de fer front a la vida sola, com evoluciona la seva relació amb les filles…

Apunts sobre feminisme i maternitat

En algun punt també toca el feminisme i els aspectes que tenen a veure amb el repartiment de tasques a casa, sobretot pel que fa a tenir cura dels fills. Aquesta part m’ha agradat molt, ja que fa una reflexió, per al meu gust, molt lúcida sobre el paper de l’home i de la dona a casa. Una reflexió que, en molts aspectes, subscric.

Així, doncs, veurem com valora allò tan famós de “els homes ajuden a casa” i com, segons ella, en la lluita per la igualtat ella i el seu home s’havien “intercanviat la vestimenta”. I quan explica que el seu home va deixar la feina per cuidar-se de les nenes mentre ella treballava, arriba la bomba, el que moltes pensen i no diuen: “jo tenia els dos papers” (el d’home i el de dona, treballar a la feina i treballar a casa).

El tros que més m’ha agradat, però, és quan parla de la maternitat. D’una banda, pensa que la maternitat és una renúncia total a la identitat. Hi estic d’acord, com a mínim pel que fa als primers anys dels nens: n’has d’estar pendent fins que tenen una mica d’autonomia. De fet, algunes mares, fins i tot viuen a través dels fills. I m’ha rematat quan diu “com si aquestes hores solitàries fossin el meu botí de guerra” fent referència a les hores que té per estar sola, unes hores que sempre he valorat molt: fer un cafè mentre el petit fa natació, xerrar a la plaça mentre juga…

Vist tot això, no deixar de ser curiosa la seva reacció quan diu “les filles són meves” en resposta al seu ex-marit. Ella mateixa se sorprèn. De tota manera, suposo que en certs casos, quan tot al nostre voltant s’esmicola, és normal tenir reaccions extremes o inesperades, una manera d’agafar-se al poc que li queda de la seva vida anterior: les nenes.

La seqüela i refer la vida

Arribats a un cert punt del llibre, entrem en la fase de recuperació. Aquí no només veurem les possibles relacions amb altres homes, sinó que Cusk entra en una etapa en què intenta recuperar a poc a poc les amistats. Tots ho hem vist: en la majoria de casos, les persones que se separen recuperen la vida pròpia quan els fills s’estan amb l’ex-parella. I ben fet que fan. Cusk, doncs, recuperarà antigues amistats i tornarà a agafar el ritme de la vida social adulta.

És un llibre curtet, però la veritat és que se li agraeix la concisió. Hi ha tants llibres que s’allarguen innecessàriament, que és bo veure que hi ha gent que explica el que els hi sembla just i prou. També he de dir que és una lectura molt agradable, sense notes estridents ni reaccions histèriques. És com un riu que baixa plàcidament i, en cada meandre, va deixant enrere trossos de la vida anterior per reviure en unes noves circumstàncies.

Valoració global i més enllà

He de dir que és un llibre per a tota mena de públics. Tant si us heu separat com si no, és un testimoni realista i serè de la vida en parella i de la vida de després i, segurament, en algun punt o altre coincidireu amb l’autora.

Si anem més enllà del llibre, he de dir que, una vegada més, l’editorial Les Hores ens porta la història d’una dona, aquest cop amb la traducció de Carme Geronès. En certa manera i salvant les distàncies, podríem dir que és una dona que busca el seu lloc al món igual que la protagonista de Mirall, espatlla, intermitent, que vam comentar fa uns mesos en aquest blog.

En tot cas, si voleu històries de dones, totes elles molt diferents, no dubteu a buscar el nom d’aquesta editorial a la capseta de cerca que trobareu a la part superior del blog: des de la baba Dúnia de prop de Txernòbil fins a la Maj, una mestressa de casa sueca que viu en un estat d’insatisfacció constant, sense oblidar les magnífiques “enemigues” de La veïna del costat.

Seqüela surt a la venda dilluns dia 1 de juny. Busqueu-lo a la vostra llibreria preferida.