Si heu llegit l’entrada que vaig fer sobre Quartet de tardor, us sonarà la descripció de Terra inestable, un llibre de Claire Fuller publicat per l’editorial Les hores. Seria aquesta: es tracta d’un llibre que tracta gent normal que viu en llocs normals, i que no ve acompanyat de la gran fanfàrria amb què ens hem acostumat a rebre segons quins llibres. Era, doncs, esperable, que passés desapercebut: no l’he vist voltar gaire per les xarxes.

Us diré, però, que Terra inestable és un llibre que pot arribar-nos molt endins. Perquè parla de la vida senzilla, d’un entorn rural, de la bellesa de les petites coses, però també de les misèries, del poder que tenim sobre la gent que ens és més propera (sobretot els que depenen de nosaltres), dels petits drames quotidians que podem viure nosaltres mateixos o que podem veure en el nostre entorn més immediat.

No em posaré més misteriosa del compte. La història que ens porta Claire Fuller parlen de la Jeanie i en Julius, uns germans bessons de 51 anys que viuen a les afores d’un poblet d’Anglaterra, en un entorn una mica aïllat. S’estan amb la mare, la Dot (nom més british, impossible), i passen amb molt poc. Ells no controlen res, tot està en mans de la mare, o sigui que quan aquesta mor de cop no saben ni com han de tramitar la defunció i l’enterrament. 

Aquesta incapacitat per actuar, que abasta tots els àmbits, generarà tota mena de problemes i obstacles. Però no només això: poc a poc aniran descobrint veritats que els hi han estat ocultades, errors creats per malentesos i amors egoistes que poden malbaratar vides. Serà com si la vida tornés a començar, i haureu de llegir-vos el llibre per saber si se’n surten.

No us puc donar més pistes, però vull tancar el cercle i tornar al que deia al principi: és un llibre que m’ha agradat molt perquè, poc a poc, com qui no vol la cosa, se’t fica a dins i empatitzes amb els protagonistes. Jo, potser perquè tinc exactament la mateixa edat que ells dos, m’hi he sentit molt propera i he vist com hauria pogut ser la meva vida si no hagués nascut a casa meva.

Vull acabar dient que la traducció, de Josefina Caball, és dolça i tendra quan ho ha de ser i trista o dura quan toca. I només em queda felicitar l’editorial per la bona tria i per la coberta tan bonica que li han fet. Realment, és un llibre eteri i, al mateix temps, resistent com les plantes de la tapa.