Life, de Lu Yao

Life

Si busqueu per Internet, trobareu veus que opinen que Life, de Lu Yao, és “an essential masterwork” i en parlen molt positivament. Ho podreu veure, per exemple, a The Leeds Centre for New Chinese Writing, una iniciativa molt interessant on trobareu un club de lectura i ressenyes dels llibres que es publiquen traduïts del xinès a l’anglès.

La meva humil opinió va en un sentit totalment contrari. Life és un llibre més que parla de la diferència entre la vida al camp i a la ciutat, i de com s’han d’espavilar els camperols que deixen casa seva i volen provar de viure en un entorn urbà. Com en altres casos que hem vist en aquest blog, es pot donar valor documental a aquestes històries, però poca cosa més. La trama és poc rica i el llenguatge, senzill.

Què ens porta Life?

Aquest llibre ens porta a la Xina de principis dels anys vuitanta, els primers temps de l’obertura després de la mort de Mao Zedong. En Gao Jialin, fill de camperols que ha rebut educació, és professor en una escola rural, però perd la feina per culpa del nepotisme. Després d’estar-se tancat a casa assumint la seva nova realitat, treballa cultivant les terres comunals i s’enamora d’una noia del poble que és molt bona persona… però és analfabeta.

Quan aconsegueix marxar a la ciutat, en Gao oblida ràpidament la noia i comença a sortir amb una excompanya de classe molt més “moderna”. Però les coses no acabaran d’anar bé, ja ho veureu (#noespodiasaber). En tot cas, podeu veure la diferència entre viure al camp (i, a sobre, en una casa cova) i a la ciutat; entre una noia i l’altra. En Gao està entremig de tot plegat.

Un cop explicat això, també he de dir que el llibre està ple de tòpics i de frases supertípiques. El noi és “perfecte” (guapo, musculat i bona persona), la noia de pagès és treballadora i bonica, però analfabeta, la noia de ciutat és intel·ligent, culta i frívola. I així anar seguint.

Sí, segurament quan es va pulicar l’any 1982 va ser una cosa innovadora i tenia molt més valor que ara, ja que devia ser dels primers llibres que tocaven el tema camp-ciutat. Llegit avui, però, és un més dels molts llibres que toquen aquest tema i que, com deia més amunt, no tenen més valor que el documental.

Hong Kong no es ciudad para lentos

Hong Kong no es ciudad para viejos

Aquest mes m’he llegit Hong Kong no es ciudad para lentos, de Jason Y. Ng. I la veritat és que “me l’imaginava més gran”, i així us ho vaig avançar a Twitter, quan deia que tindreu una entrada “molt forta”.

Vaig comprar el llibre amb motiu de la conferència que l’autor va fer al CCCB, a Barcelona, per parlar sobre la situació de Hong Kong. La conferència va estar molt ben estructurada i amb explicacions clares, i em va donar una visió de la situació que hi ha en aquella ciutat. No descarto que estigui un pèl esbiaixada, però tot i així em va semblar una presentació suficientment transparent i objectiva de la situació. Recordeu que tothom escombra cap a casa.

Així, doncs, vaig comprar el llibre esperant trobar-hi el mateix esperit combatiu i reivindicatiu de la xerrada, però no ha estat així. En aquest llibre, el que trobem és un recull de costums i hàbits de la gent que viu a Hong Kong. I no em malinterpreteu: és un bon recull d’anècdotes i coses que passen en aquella ciutat, però trobo que el punt de vista és excessivament personal i que generalitza massa, sobretot quan parla de coses fora de la seva ciutat.

Suposo que voldreu algun exemple…

Un és, clarament, dir que l’atenció al públic a Europa és “burda” (cito literalment). Com a tot arreu, hi ha gent que atén bé i altres que atenen malament, i jo mai no m’he sentit tan mal atesa com a Pequín, a les botigues estatals, on tu deies “vull això” (assenyalant amb el dit) i la venedora de torn mirava cap a la banda exactament contrària. En canvi, al mercat i altres llocs la gent era prou amable… no es pot generalitzar, no.

També em sobta que en un punt diu que és crític de restaurants (no ho he verificat) i en un altre diu que la cuina italiana està sobrevalorada. Això mai no ho havia sentit a dir! Aquest senyor només deu haver menjat pizza, no?

No sé, en general, a Hong Kong no es ciudad para lentos hi ha comentaris, sobretot referits a l’estranger (el seu estranger) que trobo de sobrat i de poc tolerant amb la diversitat. Això és, si més no, curiós ja que l’autor viscut a molts llocs! I és que, de vegades, quan algú és tan cosmopolita, al final no ho és gens. No sé si m’explico.

Ara bé, també diu grans veritats, que són vàlides aquí i “en Pokón”, com deia aquell. Una de les coses que diu és que el que crida més surt guanyant, i li dono tota la raó. I també m’ha fet gràcia veure com, segons ell, el famós sobre vermell de Cap d’Any, que abans era un detall, s’ha convertit en una mena de propina anual obligada. M’ha recordat els carters i els escombriaires que, quan jo era petita, venien per Nadal i et donaven una postaleta perquè els donessis diners…

Per acabar, deixeu-me dir que el llibre ha estat traduït per Maialen Marín Lacarta i Gabriel López-Guix, professionals de qualitat contrastada. La publicació l’ha feta Ediciones Península.

I did not kill my husband

I did not kill my husband

Liu Zhenyun. I did not kill my husband.
Títol original: 我不是潘金莲.
Traductors: Howard Goldblatt i Sylvia Li-chun Lin.
Nom Editorial.
216 pàgines.

Avui us vull parlar del llibre I did not kill my husband, de Liu Zhenyun. És un llibre que, en general, veig que té força acceptació. Per a mi, en canvi, és un llibre que, en pro de la denúncia de la corrupció administrativa, deixa de banda aspectes més pròpiament literaris. M’explico.

De què va, tot plegat?

La Liu Xuelian està casada amb en Qin Yuhe i tenen un fill. I, aleshores, oh sorpresa, es queda embarassada per segona vegada. Però, és clar, un matrimoni només pot tenir un fill. Què faran, ara? Molt fàcil: divorciar-se. Així, cada adult es quedarà un dels fills i, després d’un temps prudent, es podran tornar a casar i aportar-los a la “nova” família. Fins aquí, tot bé, però… què passa quan en Qin Yuhe coneix una altra dona mentre està divorciat i s’hi casa?

Pam. Aquí comencen els problemes. La Liu Xuelian és tossuda com una mula i ara vol anul·lar el divorci dient que és fraudulent per tornar-se a casar amb en Qin i aleshores divorciar-se’n. Com us podeu imaginar, les coses no li surten bé perquè la sentència li és contrària. I, és clar, a partir d’aquí comença a intentar convèncer jutges, presidents de tribunal i altres càrrecs judicials i administratius.

Of, course, I did not kill my husband!

Al principi, mira, està bé. Una dona “rebel” que s’enfronta al sistema per fer justícia (justícia tal com l’entén ella, és clar). Ara bé, quan ja portem dos capítols que tenen una estructura similar, la cosa ja cansa. En general, la cosa va així: l’autor ens diu qui és l’objecte de la fúria de la Liu Xuelian, ens explica com s’han conegut i passa a enumerar els passos que segueix ella per aconseguir que el seu cas torni al jutjat i canviï la sentència. I així una, dues, tres o quatre vegades. Massa repetitiu.

No us puc dir què passa al final perquè us ho espatllaria, però sí que us diré que fins i tot en això és una història d’allò més vista. Ella contra el món. L’única cosa que se salva és la història mig independent que hi ha al final, una mena d’epíleg que m’ha mig reconciliat amb el llibre.

En resum: si teniu molts llibres per llegir, no cal que li doneu prioritat a aquest. El que explica és “cansino” i com ho explica tampoc és res de l’altre món. Ja sé que l’objectiu és criticar la corrupció, però es podia guarnir una mica més.

En certa manera, em recorda Leave me alone o Dancing through red dust, de Murong, en què l’enfocament documental passa per davant de l’interès per a la ficció.

El viejo barco, de Zhang Wei

El viejo barco

Zhang Wei. El viejo barco
Traducció: Elisabet Pallarés Cardona
Kailas Editorial, 2019
512 pàgines

Per Sant Jordi sempre intento trobar algun llibre de literatura xinesa per completar la meva collita. Aquest any vaig trobar El viejo barco, de Zhang Wei, una obra que s’anunciava com a “revolucionaria obra de ficción china que ha conmovido a lectores de todo el mundo”. No ho dubto, però jo no he sigut un d’aquests lectors.

L’obra es va publicar en xinès el 1987, un parell d’any abans dels fets de Tian’anmen, i explica la història de tres generacions de les famílies Sui, Zhao i Li en un poble imaginari situat a l’est de la Xina que s’anomena Wali. És veritat que reflecteix acuradament l’evolució del país des de 1949 fins als anys vuitanta. No obstant, també és veritat que en molts moments em vaig trobar perduda i no tenia clar en quin moment històric ens trobàvem. Per al meu gust, el fil temporal no és fàcil de seguir, no.

Observacions sobre El viejo barco

Tampoc ajuda el fet que el llibre està ple d’errades de concordança, typos i errades de puntuació (entre altres coses, anacoluts). En alguns punts, fins i tot sembla que s’hagi fet una revisió massa ràpida del text, com ara l’ús de l’expressió “letras de hora” en lloc de “letras de oro” o frases que no tenen sentit com ara “llegó un abrupto” (abrupto com a substantiu) o “el sol se hundiera por el este” (el este???).

En alguns casos, també hi ha errors de noms: en un punt concret es diu Xiaofan en lloc de Yanyan o Sui en lloc de Li. En resum, caldria repassar les traduccions perquè aquests són errors molt tontos, que no tenen sentit després d’haver fet la part difícil, que la traducció del xinès (suposo que és directa, però no ho he pogut certificar).

De tota manera, voldria tancar la ressenya amb una nota positiva. Trobo molt ben explicat el moment inicial d’obertura de la dècada dels vuitanta. En aquest punt, podem veure en Jiansu que se’n va a la ciutat i fa negocis. És interessant veure com converteix una botigueta de no-res en un “empori” del comerç. Veureu que hi ven roba extrangera o fa forats per a arracades a les orelles, coses molt modernes en una Xina que acabava de sortir del malson de la Revolució Cultural.

Happy Dreams

Amb aquesta entrada comencem la secció fixa dedicada a la literatura xinesa. Tindreu una ressenya sobre un autor o un llibre xinès el primer dimarts de cada mes. No hi falteu!

Jia Pingwa. Happy Dreams.
Trad.: Nicky Harman.
Ed. Amazon Crossing.
Versió Kindle, equivalent a 492 pàgines.

Happy DreamsHi havia expectatives, però m’he quedat a mig camí. Happy Dreams és un llibre que té un gran interès documental, ja que ens explica la vida d’uns homes que es dediquen a recollir ferralla a Xi’an, però li falta trama. Fa un cert temps, a Twitter, parlàvem precisament d’això amb @mireiavu i @decaminoapekin. Hi ha una gran quantitat de llibres xinesos traduïts a llengües occidentals que sembla que s’hagin triat sobre la base del seu poder documental.

Happy Dreams no és un mal llibre, però li falta riquesa argumental, connexió amb els personatges. Crec que ha quedat àmpliament demostrat que es pot fer sàtira, o crítica o documentalisme sobre les circumstàncies de la Xina escrivint històries completes. Només cal que llegiu llibres com ara Crónica de una explosión, de Yan Lianke, o Brothers, de Yu Hua.

Què ens explica Happy Dreams?

Happy Dreams és la història de dos homes d’un mateix poble que se’n van a viure a Xi’an, una gran ciutat. No tenen feina, i fan el mateix que tants altres immigrants: busquen algú del seu poble que hi hagi migrat abans i a qui les coses li vagin bé. En Gem Han, en aquest cas. I aquest els proposa que recullin ferralla per vendre-la als drapaires o a una mena de “punts verds” que fan negoci amb la compravenda de materials de rebuig.

A partir d’aquí, veurem com s’ho fan per trobar una habitació de lloguer, i en quin estat està aquesta habitació. També coneixerem companys de fatigues, i veurem les lluites de poder que hi ha per controlar el negoci de la ferralla. I el llibre acaba com comença: amb un mort. No, no és cap spoiler: el mort ja apareix a la primera pàgina.

I, al final, l’epíleg

Què té, doncs, aquest llibre, que el pugui fer una mica especial? Què és el que més m’ha agradat? Doncs ara pot ser que us sorprengueu. M’he llegit la història amb un cert interès, però també amb ganes d’acabar-la per passar a una altra cosa. I quan he arribat al final, tot i que em feia molta mandra, m’he llegit l’epíleg que havia preparat l’autor.

No m’agraden els epílegs, i encara menys els pròlegs. Sempre els enceto amb la sensació que estic perdent el temps. Sempre em sembla que no caldria llegir-se’l per entendre o situar-se en el context de la novel·la. O que l’explicació és excesivament llarga i detallada. Segur que us heu trobat moltes vegades davant d’introduccions inacabables. Aquest cop, per sort, quan estava a punt de deixar-ho córrer, vaig començar l’epíleg escrit pel mateix Jia Pingwa.

Puc dir, sense cap mena de dubte, que per a mi el millor del llibre ha estat, precisament, l’epíleg. Així, doncs, una història que m’havia passat pel davant sense pena ni glòria ha adquirit tons i matisos inesperats després de llegir les paraules de Jia Pingwa. En aquest missatge de l’autor veureu la feina de recerca a fons que va fer abans d’asseure’s a escriure. I també hi trobareu moltes de les coses que passen durant el llibre.

Sí, és una història que es nodreix de moltes anècdotes i fets reals. Així, llegir l’epíleg m’ha servit per posar en context tot el que havia llegit i, ara sí, donar-li el valor que realment té. En resum: no és una novel·la espectacular, però és un molt bon documental.