I did not kill my husband

I did not kill my husband

Liu Zhenyun. I did not kill my husband.
Títol original: 我不是潘金莲.
Traductors: Howard Goldblatt i Sylvia Li-chun Lin.
Nom Editorial.
216 pàgines.

Avui us vull parlar del llibre I did not kill my husband, de Liu Zhenyun. És un llibre que, en general, veig que té força acceptació. Per a mi, en canvi, és un llibre que, en pro de la denúncia de la corrupció administrativa, deixa de banda aspectes més pròpiament literaris. M’explico.

De què va, tot plegat?

La Liu Xuelian està casada amb en Qin Yuhe i tenen un fill. I, aleshores, oh sorpresa, es queda embarassada per segona vegada. Però, és clar, un matrimoni només pot tenir un fill. Què faran, ara? Molt fàcil: divorciar-se. Així, cada adult es quedarà un dels fills i, després d’un temps prudent, es podran tornar a casar i aportar-los a la “nova” família. Fins aquí, tot bé, però… què passa quan en Qin Yuhe coneix una altra dona mentre està divorciat i s’hi casa?

Pam. Aquí comencen els problemes. La Liu Xuelian és tossuda com una mula i ara vol anul·lar el divorci dient que és fraudulent per tornar-se a casar amb en Qin i aleshores divorciar-se’n. Com us podeu imaginar, les coses no li surten bé perquè la sentència li és contrària. I, és clar, a partir d’aquí comença a intentar convèncer jutges, presidents de tribunal i altres càrrecs judicials i administratius.

Of, course, I did not kill my husband!

Al principi, mira, està bé. Una dona “rebel” que s’enfronta al sistema per fer justícia (justícia tal com l’entén ella, és clar). Ara bé, quan ja portem dos capítols que tenen una estructura similar, la cosa ja cansa. En general, la cosa va així: l’autor ens diu qui és l’objecte de la fúria de la Liu Xuelian, ens explica com s’han conegut i passa a enumerar els passos que segueix ella per aconseguir que el seu cas torni al jutjat i canviï la sentència. I així una, dues, tres o quatre vegades. Massa repetitiu.

No us puc dir què passa al final perquè us ho espatllaria, però sí que us diré que fins i tot en això és una història d’allò més vista. Ella contra el món. L’única cosa que se salva és la història mig independent que hi ha al final, una mena d’epíleg que m’ha mig reconciliat amb el llibre.

En resum: si teniu molts llibres per llegir, no cal que li doneu prioritat a aquest. El que explica és “cansino” i com ho explica tampoc és res de l’altre món. Ja sé que l’objectiu és criticar la corrupció, però es podia guarnir una mica més.

En certa manera, em recorda Leave me alone o Dancing through red dust, de Murong, en què l’enfocament documental passa per davant de l’interès per a la ficció.

El viejo barco, de Zhang Wei

El viejo barco

Zhang Wei. El viejo barco
Traducció: Elisabet Pallarés Cardona
Kailas Editorial, 2019
512 pàgines

Per Sant Jordi sempre intento trobar algun llibre de literatura xinesa per completar la meva collita. Aquest any vaig trobar El viejo barco, de Zhang Wei, una obra que s’anunciava com a “revolucionaria obra de ficción china que ha conmovido a lectores de todo el mundo”. No ho dubto, però jo no he sigut un d’aquests lectors.

L’obra es va publicar en xinès el 1987, un parell d’any abans dels fets de Tian’anmen, i explica la història de tres generacions de les famílies Sui, Zhao i Li en un poble imaginari situat a l’est de la Xina que s’anomena Wali. És veritat que reflecteix acuradament l’evolució del país des de 1949 fins als anys vuitanta. No obstant, també és veritat que en molts moments em vaig trobar perduda i no tenia clar en quin moment històric ens trobàvem. Per al meu gust, el fil temporal no és fàcil de seguir, no.

Observacions sobre El viejo barco

Tampoc ajuda el fet que el llibre està ple d’errades de concordança, typos i errades de puntuació (entre altres coses, anacoluts). En alguns punts, fins i tot sembla que s’hagi fet una revisió massa ràpida del text, com ara l’ús de l’expressió “letras de hora” en lloc de “letras de oro” o frases que no tenen sentit com ara “llegó un abrupto” (abrupto com a substantiu) o “el sol se hundiera por el este” (el este???).

En alguns casos, també hi ha errors de noms: en un punt concret es diu Xiaofan en lloc de Yanyan o Sui en lloc de Li. En resum, caldria repassar les traduccions perquè aquests són errors molt tontos, que no tenen sentit després d’haver fet la part difícil, que la traducció del xinès (suposo que és directa, però no ho he pogut certificar).

De tota manera, voldria tancar la ressenya amb una nota positiva. Trobo molt ben explicat el moment inicial d’obertura de la dècada dels vuitanta. En aquest punt, podem veure en Jiansu que se’n va a la ciutat i fa negocis. És interessant veure com converteix una botigueta de no-res en un “empori” del comerç. Veureu que hi ven roba extrangera o fa forats per a arracades a les orelles, coses molt modernes en una Xina que acabava de sortir del malson de la Revolució Cultural.

Happy Dreams

Amb aquesta entrada comencem la secció fixa dedicada a la literatura xinesa. Tindreu una ressenya sobre un autor o un llibre xinès el primer dimarts de cada mes. No hi falteu!

Jia Pingwa. Happy Dreams.
Trad.: Nicky Harman.
Ed. Amazon Crossing.
Versió Kindle, equivalent a 492 pàgines.

Happy DreamsHi havia expectatives, però m’he quedat a mig camí. Happy Dreams és un llibre que té un gran interès documental, ja que ens explica la vida d’uns homes que es dediquen a recollir ferralla a Xi’an, però li falta trama. Fa un cert temps, a Twitter, parlàvem precisament d’això amb @mireiavu i @decaminoapekin. Hi ha una gran quantitat de llibres xinesos traduïts a llengües occidentals que sembla que s’hagin triat sobre la base del seu poder documental.

Happy Dreams no és un mal llibre, però li falta riquesa argumental, connexió amb els personatges. Crec que ha quedat àmpliament demostrat que es pot fer sàtira, o crítica o documentalisme sobre les circumstàncies de la Xina escrivint històries completes. Només cal que llegiu llibres com ara Crónica de una explosión, de Yan Lianke, o Brothers, de Yu Hua.

Què ens explica Happy Dreams?

Happy Dreams és la història de dos homes d’un mateix poble que se’n van a viure a Xi’an, una gran ciutat. No tenen feina, i fan el mateix que tants altres immigrants: busquen algú del seu poble que hi hagi migrat abans i a qui les coses li vagin bé. En Gem Han, en aquest cas. I aquest els proposa que recullin ferralla per vendre-la als drapaires o a una mena de “punts verds” que fan negoci amb la compravenda de materials de rebuig.

A partir d’aquí, veurem com s’ho fan per trobar una habitació de lloguer, i en quin estat està aquesta habitació. També coneixerem companys de fatigues, i veurem les lluites de poder que hi ha per controlar el negoci de la ferralla. I el llibre acaba com comença: amb un mort. No, no és cap spoiler: el mort ja apareix a la primera pàgina.

I, al final, l’epíleg

Què té, doncs, aquest llibre, que el pugui fer una mica especial? Què és el que més m’ha agradat? Doncs ara pot ser que us sorprengueu. M’he llegit la història amb un cert interès, però també amb ganes d’acabar-la per passar a una altra cosa. I quan he arribat al final, tot i que em feia molta mandra, m’he llegit l’epíleg que havia preparat l’autor.

No m’agraden els epílegs, i encara menys els pròlegs. Sempre els enceto amb la sensació que estic perdent el temps. Sempre em sembla que no caldria llegir-se’l per entendre o situar-se en el context de la novel·la. O que l’explicació és excesivament llarga i detallada. Segur que us heu trobat moltes vegades davant d’introduccions inacabables. Aquest cop, per sort, quan estava a punt de deixar-ho córrer, vaig començar l’epíleg escrit pel mateix Jia Pingwa.

Puc dir, sense cap mena de dubte, que per a mi el millor del llibre ha estat, precisament, l’epíleg. Així, doncs, una història que m’havia passat pel davant sense pena ni glòria ha adquirit tons i matisos inesperats després de llegir les paraules de Jia Pingwa. En aquest missatge de l’autor veureu la feina de recerca a fons que va fer abans d’asseure’s a escriure. I també hi trobareu moltes de les coses que passen durant el llibre.

Sí, és una història que es nodreix de moltes anècdotes i fets reals. Així, llegir l’epíleg m’ha servit per posar en context tot el que havia llegit i, ara sí, donar-li el valor que realment té. En resum: no és una novel·la espectacular, però és un molt bon documental.

Mort d’un propriétaire foncier

Yu Hua. Mort d’un propriétaire foncier.
Trad. Angel Pino et Isabelle Rabut.
Ed. Actes Sud.
386 pàgines.
Mort d'un propriétaire foncierAquest llibre és un recull de diversos relats de Yu Hua. I em sap molt de greu no haver-hi connectat gens, perquè és un dels autors xinesos que més m’agraden. De fet, sempre he dit que, poc a poc, s’anava construint una carrera sòlida que li hauria de permetre optar al Nobel. Aquest, però, ha estat el llibre de Yu Hua que menys m’ha agradat de tots els que li he llegit, que són uns quants: Brothers, El passat i els càstigs, China in Ten Words, The Seventh Day, Vivere!

Què hi ha, a Mort d’un propriétaire foncier?

Mort d’un propriétaire foncier obre amb una història sobre un home que aconsegueix enganyar els soldats japonesos perquè no arribin al poble que busquen. Es tracta d’una història sonsa. Només diré que la part més divertida la posa el pare del protagonista quan va a fer les seves necessitats a la comuna. Un altre relat parla sobre un poble que es prepara per a un terratrèmol, després del de Tangshan. Aquest dona voltes i voltes al tema i al sismògraf. També tenim un poeta que troba una carta antiga, a la qual no havia contestat mai. Aquest últim és, potser, l’únic que se salva. No sé, és com si fossin massa llargs per al que volen explicar, però tinguessin massa poc contingut per a les pàgines que ocupen. Només us diré que n’hi ha un que ni tan sols m’he acabat de llegir.
I això és poc habitual. M’acabo pràcticament tots els llibres que començo, i els de l’editorial Actes Sud sempre me’ls miro amb “carinyo”, ja que són una de les editorials que habitualment publiquen traduccions del xinès. En aquest cas, però, he hagut de baixar del burro.
I és que, darrerament, costa trobar llibres traduïts del xinès que pugui valorar amb més de tres estrelles. Haurem d’esperar el pròxim llibre de Yan Lianke, a veure si ell compensa tanta mediocritat. Aquest any, tindrem difícil fer la llista de deures d’estiu…

Crystal Wedding

Xu Xiaobin. Crystal Wedding.
Traductora: Nicky Harman.
Editorial: Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 304 pàgines.

Crystal Wedding és una obra peculiar i, al mateix temps, “normal”. L’autora ja ens avisa al pròleg:

[En comparació amb el seu llibre anterior]: "It doesn’t have the same richness of description; there is none of the mystery or magic of my other writing —the language is simple and unadorned, devoid of symbolism and metaphor. It is the story of an ordinary female intellectual in China, charting the events of the fifteen-year period between her wedding and her divorce. Reflected in her individual fate, we see the changes wrought in the country at large over the course of those fifteen years of Chinese history."

Crystal-weddingEstic totalment d’acord amb ella: el llenguatge és simple, les frases són curtes, sense “guarnicions” inútils. Ara bé, una mica de màgia o de misteri o de ves a saber què sempre va bé, ja que si tenim una història ordinària (o comú, o com en vulgueu dir) i, a sobre, l’expliquem tal qual, el resultat és un llibre pobre, una història més sobre la vida a la Xina. I, a més, el fet que se centri tant en la protagonista, la Tianyi, i deixi la resta de personatges no en segona, sinó en quarta fila, debilita encara més la història.

No negaré que una història sobre la Xina sempre té un cert interès pel simple fet de proporcionar-te una finestreta per veure què hi passa, però trobo que si no es reforça donant importància a la vida de diversos personatges, la trama queda massa despullada. En la meva humil opinió, la Tianyi és extremadament egocentrista. Va i ve de casa com vol, sense tenir en compte que viu amb dues persones més (el seu marit i el seu fill). No dona la impressió que treballi massa, no dona la impressió que s’impliqui gaire amb ningú.

Tornem al paràgraf inicial, on l’autora ens explica que podem veure l’evolució del país a través de l’evolució individual de la protagonista. Crec que hauria pogut treure més profit d’això. La història està tan centrada en la Tianyi que costa veure què passa al seu voltant. Com a molt, podem veure què passa a la seva família.
Mereix menció a part la relació entre la Tianyi i la seva mare, per una banda, i la relació entre la Tianyi i la sogra, per l’altra. Tant la mare com la sogra són personatges absolutament desagradables, incapaces de donar suport a la Tianyi ni d’entendre-s’hi. No demostren interès per ella ni, pràcticament, pel net. D’aquesta manera, doncs, ella es troba aïllada i sense suport, i tampoc sembla que les seves amigues li facin gaire costat. I tampoc no s’entén amb el marit. El resultat és una ànima vagant que, com he dit més amunt, va totalment a la seva i no té en compte el seu entorn. I se n’adona quan és massa tard, quan el seu fill ja entra en la desena i comença a tenir problemes.

Potser la clau de tot plegat està en el títol: “crystal wedding”. El matrimoni és una figura de vidre? És com un bonsai que cal anar retallant i redreçant? Al mateix temps… pot arribar a ser una gàbia de vidre? La protagonista fa un esforç raonable per mantenir-lo? O potser és diferent del que s’esperava? El matrimoni limita la nostra llibertat com a dones? I la maternitat? Hem d’estar sempre pendents de la família i els fills? Hem de fer la nostra?

Segurament, l’objectiu final del llibre és que ens plantegem totes aquestes preguntes i moltes altres. En aquest sentit, podem dir que ha complert la missió que tenia.

No volia acabar sense parlar de la traductora. Nicky Harman és una traductora completa i amb experiència. És una de les creadores del Club de lectura de la universitat de Leeds, i ha traduït obres de Yan Ge, Jia Pingwa, entre d’altres. Si voleu llegir més coses traduïdes per ella, podeu provar amb aquests llibres: