Mort d'un propriétaire foncier

Yu Hua. Mort d’un propriétaire foncier.
Trad. Angel Pino et Isabelle Rabut.
Ed. Actes Sud.
386 pàgines.
Mort d'un propriétaire foncierAquest llibre és un recull de diversos relats de Yu Hua. I em sap molt de greu no haver-hi connectat gens, perquè és un dels autors xinesos que més m’agraden. De fet, sempre he dit que, poc a poc, s’anava construint una carrera sòlida que li hauria de permetre optar al Nobel. Aquest, però, ha estat el llibre de Yu Hua que menys m’ha agradat de tots els que li he llegit, que són uns quants: Brothers, El passat i els càstigs, China in Ten Words, The Seventh Day, Vivere!

Què hi ha, a Mort d’un propriétaire foncier?

Mort d’un propriétaire foncier obre amb una història sobre un home que aconsegueix enganyar els soldats japonesos perquè no arribin al poble que busquen. Es tracta d’una història sonsa. Només diré que la part més divertida la posa el pare del protagonista quan va a fer les seves necessitats a la comuna. Un altre relat parla sobre un poble que es prepara per a un terratrèmol, després del de Tangshan. Aquest dona voltes i voltes al tema i al sismògraf. També tenim un poeta que troba una carta antiga, a la qual no havia contestat mai. Aquest últim és, potser, l’únic que se salva. No sé, és com si fossin massa llargs per al que volen explicar, però tinguessin massa poc contingut per a les pàgines que ocupen. Només us diré que n’hi ha un que ni tan sols m’he acabat de llegir.
I això és poc habitual. M’acabo pràcticament tots els llibres que començo, i els de l’editorial Actes Sud sempre me’ls miro amb “carinyo”, ja que són una de les editorials que habitualment publiquen traduccions del xinès. En aquest cas, però, he hagut de baixar del burro.
I és que, darrerament, costa trobar llibres traduïts del xinès que pugui valorar amb més de tres estrelles. Haurem d’esperar el pròxim llibre de Yan Lianke, a veure si ell compensa tanta mediocritat. Aquest any, tindrem difícil fer la llista de deures d’estiu…
 

Crystal Wedding

Xu Xiaobin. Crystal Wedding.
Traductora: Nicky Harman.
Editorial: Balestier Press.
Versió Kindle, equivalent a 304 pàgines.
Crystal Wedding és una obra peculiar i, al mateix temps, “normal”. L’autora ja ens avisa al pròleg:

[En comparació amb el seu llibre anterior]: "It doesn’t have the same richness of description; there is none of the mystery or magic of my other writing —the language is simple and unadorned, devoid of symbolism and metaphor. It is the story of an ordinary female intellectual in China, charting the events of the fifteen-year period between her wedding and her divorce. Reflected in her individual fate, we see the changes wrought in the country at large over the course of those fifteen years of Chinese history."

Crystal-weddingEstic totalment d’acord amb ella: el llenguatge és simple, les frases són curtes, sense “guarnicions” inútils. Ara bé, una mica de màgia o de misteri o de ves a saber què sempre va bé, ja que si tenim una història ordinària (o comú, o com en vulgueu dir) i, a sobre, l’expliquem tal qual, el resultat és un llibre pobre, una història més sobre la vida a la Xina. I, a més, el fet que se centri tant en la protagonista, la Tianyi, i deixi la resta de personatges no en segona, sinó en quarta fila, debilita encara més la història.
No negaré que una història sobre la Xina sempre té un cert interès pel simple fet de proporcionar-te una finestreta per veure què hi passa, però trobo que si no es reforça donant importància a la vida de diversos personatges, la trama queda massa despullada. En la meva humil opinió, la Tianyi és extremadament egocentrista. Va i ve de casa com vol, sense tenir en compte que viu amb dues persones més (el seu marit i el seu fill). No dona la impressió que treballi massa, no dona la impressió que s’impliqui gaire amb ningú.
Tornem al paràgraf inicial, on l’autora ens explica que podem veure l’evolució del país a través de l’evolució individual de la protagonista. Crec que hauria pogut treure més profit d’això. La història està tan centrada en la Tianyi que costa veure què passa al seu voltant. Com a molt, podem veure què passa a la seva família.
Mereix menció a part la relació entre la Tianyi i la seva mare, per una banda, i la relació entre la Tianyi i la sogra, per l’altra. Tant la mare com la sogra són personatges absolutament desagradables, incapaces de donar suport a la Tianyi ni d’entendre-s’hi. No demostren interès per ella ni, pràcticament, pel net. D’aquesta manera, doncs, ella es troba aïllada i sense suport, i tampoc sembla que les seves amigues li facin gaire costat. I tampoc no s’entén amb el marit. El resultat és una ànima vagant que, com he dit més amunt, va totalment a la seva i no té en compte el seu entorn. I se n’adona quan és massa tard, quan el seu fill ja entra en la desena i comença a tenir problemes.
Potser la clau de tot plegat està en el títol: “crystal wedding”. El matrimoni és una figura de vidre? És com un bonsai que cal anar retallant i redreçant? Al mateix temps… pot arribar a ser una gàbia de vidre? La protagonista fa un esforç raonable per mantenir-lo? O potser és diferent del que s’esperava? El matrimoni limita la nostra llibertat com a dones? I la maternitat? Hem d’estar sempre pendents de la família i els fills? Hem de fer la nostra?
Segurament, l’objectiu final del llibre és que ens plantegem totes aquestes preguntes i moltes altres. En aquest sentit, podem dir que ha complert la missió que tenia.
No volia acabar sense parlar de la traductora. Nicky Harman és una traductora completa i amb experiència. És una de les creadores del Club de lectura de la universitat de Leeds, i ha traduït obres de Yan Ge, Jia Pingwa, entre d’altres. Si voleu llegir més coses traduïdes per ella, podeu provar amb aquests llibres:

 

El cap de gos de Ramsland

doghead-ramslandDoghead, de Morten Ramsland, és una història familiar en tots dos sentits: una història d’una família i una història amb una trama habitual. Què vull dir, amb això segon? Doncs que no deixa de ser més o menys habitual que un membre de les generacions més joves de la família aprofiti algun fet concret (el trigger) per recordar la història de la seva família. No és la primera vegada que m’ho trobo, això.

Vaig encetar el llibre pensant que era alguna cosa molt especial, que era molt tendra i fora del comú. I la veritat és que no n’hi ha per a tant. Sí que és veritat que la part en què s’expliquen les vicisituds de les generacions més antigues pot tenir un cert interès, ja que correspon a períodes convulsos, com ara les dues guerres mundials, però un cop passat això, la veritat és que el llibre “s’apoltrona” una mica i la narració perd intensitat i interès.

Dit això, sí que hi ha alguna escena que sobresurt, com ara l’escena en què els néts fan beure un got d’orina al seu avi sense que aquest ho sàpiga o l’escena a la consulta del doctor, pescat en flagrant adulteri. Són totes dues molt divertides, i potser per això pensava que la resta del llibre seria igual d’intensa. En canvi, el llibre s’endinsa per viaranys foscos, amb problemes familiars greus, com ara l’abús sexual que el protagonista pateix a mans d’una tieta, etc.

Caldrà esperar a llegir alguna altra obra d’aquest autor per poder-lo valorar més a fons. Com podeu veure a l’enllaç del principi, podeu trobar el llibre en diversos idiomes.

Sodoma, Gomorra… San Francisco??!!

tales-of-the-cityAvui parlem de Tales of the City, d’Armistead Maupin. Aquest és el primer volum d’una sèrie de llibres (9, poca broma!), que parlen sobre San Francisco i sobre un grup de gent que hi viu i… el viu, també. En origen, es va publicar per capítols al San Francisco Chronicle.

En aquest llibre, l’autor ens parla d’una noia, la Mary Ann, que és de Cleveland (Ohio) i ha decidit anar a viure a San Francisco. Troba feina en una empresa i veiem amb qui es relaciona: un ventall molt ampli de personatges atípics que, a més de treballar, tenen una vida social nocturna moooolt activa en un entorn en què sembla que la llibertat sexual sembla a l’ordre del dia. Tot se centra al número 28 de Barbary Lane, on els personatges principals viuen de lloguer sota l’atenta mirada de l’Anna Madrigal, la propietària del bloc.

El llibre se situa a la dècada de 1970, i la majoria dels personatges viuen a la zona que avui dia anomenen North Beach a San Francisco, tot i que els més adinerats viuen a Telegraph Hill. Si us preneu la molèstia, podreu trobar-hi noms de carrers i situar-vos amb el Google Maps, una experiència que ja us he explicat alguna altra vegada i que val molt la pena. En el meu cas, a més, aquest estiu hi hem estat de vacances, o sigui que em feia una gràcia especial situar la novel·la en l’entorn físic de la ciutat.

Dit això, la novel·la transcorre entre hores de feina amb un cap llicenciós i hores de diversió amb els amics, amb una presència important de la comunitat gai, que podem veure especialment reflectida en el Michael, gai promiscu i aficionat a vestir-se amb disfresses. Sí, ja sabem que això només representa una part d’aquest col·lectiu, però és el que més apareix a la novel·la.

Per a mi, llegida 40 anys després de ser escrita i sense estar immergida en la cultura original, no deixa de ser una novel·leta menor, un divertimento que no va més enllà d’una lectura d’estiu. És possible, però, que llegida en el moment en què es va publicar i coneixent bé els referents que hi surten, la història tingui molt més interès.

The Wangs vs. The World

Jade Chang. The Wangs vs. the World.
Editorial: Mariner Books, NYC.
Versió Kindle equivalent a 371 pàgines.

Wangs-worldAquest llibre és una cosa estranya que es queda a mig camí entre una road movie amb característiques xineses, un repàs dels canvis socials i econòmics a la Xina, una crítica a l’educació de fills malcriats acostumats a tenir de tot… i tot això va acompanyat per la tossuderia del pare de família, el Sr. Wang, a qui l’autora caricaturitza lleugerament fent-lo parlar un anglès que no acaba de ser correcte. En resum: per a mi, intenta cobrir tantes coses que no acaba de fer-ho bé. Anem per parts.
La història comença quan en Charles Wang, un magnat de la indústria de la cosmètica, pren una sèrie de decisions arriscades i perd tot el que havia guanyat. Tot: casa, fàbriques, cotxe… L’única de la família que, en principi, mantindrà els diners, és la filla gran, la Saina, que aparentment està desvinculada de la família i viu a l’altra punta dels Estats Units. Amb això comença un viatge en cotxe des de Bel-Air fins a un poblet de l’estat de Nova York.
El primer que cal fer abans d’emprendre el viatge és passar a recollir els dos fills més joves, que no poden continuar estudiant per falta de diners. I, és clar, no s’ho prenen gaire bé, especialment la filla petita, la Grace, que ens recorda vagament la Hillary, la cosina del príncep de Bel-Air (segur que heu vist la sèrie, protagonitzada pel Will Smith): una nena malcriada acostumada a tenir-ho tot i que dóna més importància al seu paper com a influencer i al seu blog que al que li està passant a la seva família, fins que s’adona de tot plegat.
A més de la història personal de la Grace, també veurem l’evolució de la Saina, la filla gran, que és artista i passa per un període una mica obscur, i la història de l’Andrew, el fill mitjà, que no acaba de tenir clar si vol ser monologuista o què.
Fins aquí, sembla que sigui una història familiar i prou, oi? Doncs hi hem d’afegir la visió que ens dóna de Taiwan i de la relació que té amb la Xina continental: per què hi ha xinesos, en aquesta illa? què va passar? En Charles té l’obsessió de recuperar els terrenys que havien estat de la seva família abans de marxar cap a Taiwan, i a partir d’aquí l’autora intenta retratar les diferències entre els dos països, entre l’abans i l’ara de la Xina continental…
I és aquí on trobo que es queda una mica curt, com a mig camí. És difícil encarregar-se d’assumptes de família i, al mateix temps, intentar retratar la difícil relació que hi ha entre les dues parts (la Xina i Taiwan). Així mateix, trobo que el final és massa sobtat i, permeteu-me que ho digui, tòpic. En resum, és un llibre facilot que no acaba de complir el seu objectiu, però no tothom pensa el mateix, o sigui que us convido a llegir aquesta ressenya que n’han fet a The Guardian.