Avui és el dia de How Much of These Hills is Gold, de C. Pam Zhang. No és que el llibre estigui malament del tot, no, però és tan poc “xinès” que, sincerament, no m’havia adonat que ja tocava dimarts de Caràcter xinès. M’explico.

Ja sabeu que quan publico ressenyes en aquesta secció solen ser de llibres que es poden incloure en la categoria “literatura xinesa” en sentit ampli. N’hi ha prou que l’autor sigui xinès o d’origen xinès, o que parli de la Xina, perquè el llibre entri en aquesta categoria. En aquest cas, però, crec que m’he passat de la ratlla.

Per què? Doncs perquè més que una novel·la que enfoqui la vida d’emigrants xinesos als Estats Units, diria que aquest llibre és més aviat una novel·la de formació (digueu-ne coming of age, digueu-ne energia), i aquest camp no m’interessa gaire, la veritat.

Sí, sí, però… de què va?

“How Much of These Hills is Gold” narra la història d’una família d’origen xinès lligada a la cerca d’or i a l’extracció del carbó, a mitjans segle XIX, als Estats Units. La família viu en la pobresa extrema i, a més, la gent els veu com a estranys. Una cosa curiosa perquè, com diu la protagonista, en aquell moment la gent que els considerava poc americans a ells tampoc eren americans de soca-rel.

Per tot això, la seva vida sempre estarà vinculada a la recerca d’una riquesa que els permeti viure tranquil·lament, amb comoditat i sense haver d’estar pendents de què diu la gent d’ells. No us vull fer espòiler, però sí que us avançaré que hi ha gent molt dolenta, i que els protagonistes s’hauran d’enfrontar a un munt de peripècies!

En resum, el que trobareu en aquest llibre és una història familiar que podríem encabir dins del gènere del western, reforçada per aquesta idea de novel·la de formació que us comentava més amunt.

Liu Zhenyun. I did not kill my husband.
Títol original: 我不是潘金莲.
Traductors: Howard Goldblatt i Sylvia Li-chun Lin.
Nom Editorial.
216 pàgines.

Avui us vull parlar del llibre I did not kill my husband, de Liu Zhenyun. És un llibre que, en general, veig que té força acceptació. Per a mi, en canvi, és un llibre que, en pro de la denúncia de la corrupció administrativa, deixa de banda aspectes més pròpiament literaris. M’explico.

De què va, tot plegat?

La Liu Xuelian està casada amb en Qin Yuhe i tenen un fill. I, aleshores, oh sorpresa, es queda embarassada per segona vegada. Però, és clar, un matrimoni només pot tenir un fill. Què faran, ara? Molt fàcil: divorciar-se. Així, cada adult es quedarà un dels fills i, després d’un temps prudent, es podran tornar a casar i aportar-los a la “nova” família. Fins aquí, tot bé, però… què passa quan en Qin Yuhe coneix una altra dona mentre està divorciat i s’hi casa?

Pam. Aquí comencen els problemes. La Liu Xuelian és tossuda com una mula i ara vol anul·lar el divorci dient que és fraudulent per tornar-se a casar amb en Qin i aleshores divorciar-se’n. Com us podeu imaginar, les coses no li surten bé perquè la sentència li és contrària. I, és clar, a partir d’aquí comença a intentar convèncer jutges, presidents de tribunal i altres càrrecs judicials i administratius.

Of, course, I did not kill my husband!

Al principi, mira, està bé. Una dona “rebel” que s’enfronta al sistema per fer justícia (justícia tal com l’entén ella, és clar). Ara bé, quan ja portem dos capítols que tenen una estructura similar, la cosa ja cansa. En general, la cosa va així: l’autor ens diu qui és l’objecte de la fúria de la Liu Xuelian, ens explica com s’han conegut i passa a enumerar els passos que segueix ella per aconseguir que el seu cas torni al jutjat i canviï la sentència. I així una, dues, tres o quatre vegades. Massa repetitiu.

No us puc dir què passa al final perquè us ho espatllaria, però sí que us diré que fins i tot en això és una història d’allò més vista. Ella contra el món. L’única cosa que se salva és la història mig independent que hi ha al final, una mena d’epíleg que m’ha mig reconciliat amb el llibre.

En resum: si teniu molts llibres per llegir, no cal que li doneu prioritat a aquest. El que explica és “cansino” i com ho explica tampoc és res de l’altre món. Ja sé que l’objectiu és criticar la corrupció, però es podia guarnir una mica més.

En certa manera, em recorda Leave me alone o Dancing through red dust, de Murong, en què l’enfocament documental passa per davant de l’interès per a la ficció.