No havia sentit parlar mai sobre aquest llibre, però si en Carles Prado l’ha traduït i diu que val la pena llegir-se’l, servidora se’l llegeix. A més, aquest mes hem parlat amb ell al podcast L’any de la rata, o sigui que m’ha semblat bon moment per parlar de René Leys, un llibre que s’aparta del que habitualment incloc a l’apartat “Caràcter xinès” d’aquest blog perquè no està escrit per un autor xinès, sinòfon ni de la diàspora.

L’autor de René Leys és Victor Segalen, un francès que va viure al Pequín de principis de segle XX, on va anar a treballar com a metge naval. Va quedar fascinat per la cultura xinesa i va aprofitar coneguts i contactes per absorbir coneixements sobre el país i desplegar les diverses habilitats: arqueòleg, escriptor, músic…

Durant aquesta estada a la capital imperial va conèixer un noi belga anomenat Maurice Roy, per qui va sentir una profunda fascinació i que va acabar essent la inspiració del llibre que ens ocupa avui: de fet, el personatge que dona nom a l’obra és un reflex d’aquest Roy real.

Es tracta d’un llibre peculiar, una mena de barreja de vivències pròpies de l’autor i de ficció. I no sempre he tingut clar què era real i què era inventat. La narració, molt atractiva, ens porta la vida del narrador, un home francès que arriba a Pequín i que coneix en René. Aquest últim ja fa temps que hi viu, i l’autor/narrador, al·lucinat per tot el que veu, se’n fa amic i l’acull a casa seva.

En René, però, és un personatge captivador i difícil de definir. Explica coses de la vida a la cort que el narrador es beu a cegues i que jo, com a lectora, no acabava de creure’m. És amic de la família imperial? És un espia? És un mentider? Qui és, René Leys?

A la web de l’editorial, Lleonard Muntaner, diuen que és una “obra híbrida, a cavall entre la novel·la i el dietari, que reflecteix les peripècies de l’autor a la Xina”, i la veritat és que no se m’acut una manera millor d’explicar-ho. Té forma de diari, sí, però el text està redactat com a novel·la. Per altra banda, és molt interessant veure l’evolució de la relació entre tots dos homes, però també és molt interessant veure, com en una pel·lícula, com l’autor retrata el Pequín de l’època i, fins i tot, parla de llocs concrets que podeu resseguir amb el Google Maps.

A mi em va agradar especialment quan fa menció a la pluja estival, que diu que és cada dia a la tarda. I sí, ho certifico: jo hi vaig anar gairebé un segle més tard i durant tot el juliol va ploure pràcticament cada dia cap a les quatre de la tarda. Una altra cosa que vaig trobar molt reeixida és la descripció que fa de l’òpera xinesa: llegint-la em va venir la mateixa sensació de mal de cap i lleuger mareig que vaig tenir l’única vegada que vaig anar a veure una representació en persona.

Ja per tancar, vull fer esment de la traducció, que han fet Olga Curell i Carles Prado a quatre mans. El resultat és una obra que, tal com em van ensenyar a la universitat, es llegeix com si s’hagués redactat originalment en català, i hi veig una molt bona combinació de les habilitats de tots dos, ja que han pogut combinar l’alt nivell de traducció del francès amb els coneixements profunds de la Xina i la seva cultura. Bona feina!