Solitud, de Víctor Català, amb Brönte i Rodoreda

Perquè són dones i perquè ens porten històries situades en plena natura, podríem enllaçar la Solitud de Caterina Albert amb els Cims borrascosos d’Emily Brönte. Perquè són dones, perquè són catalanes i perquè ens han aportat protagonistes femenines inoblidables, podríem enllaçar la Mila de Caterina Albert amb la Colometa de Mercè Rodoreda. Tot i que és evident que hi ha punts de contacte, la meva opinió és que totes tres obres i els personatges que s’hi troben són molt diferents. I si algú inicia una “batalla de llibres” entre aquests tres, jo us dic que em quedo amb la Colometa i la seva plaça del Diamant per sobre de les altres dues. Amb tots els respectes.

Anem a pams.

Els personatges: evolució?

Brönte ens presenta uns personatges de reaccions exagerades. Els rics i aviciats funcionen pràcticament per caprici i els criats no tenen grans opcions, mentre que el dolent és molt… dolent. Qualsevol assumpte menor es converteix en drama, i passem ràpidament del negre al blanc, pràcticament sense grisos entremig. En canvi, Rodoreda i els seus personatges, escrits pràcticament un segle més tard, són a l’altre extrem: les coses tenen un motiu, les escales de grisos abunden i, potser per això, tot plegat em sembla més proper i natural. Així, doncs, vaig llegir Brönte amb interès per descobrir un clàssic de la literatura anglesa, mentre que llegeixo Rodoreda per la proximitat que l’autora em fa sentir (la llegeixo com si la sentís parlant dins del cap).

Entremig trobem Albert i la seva Mila, una dona que encara ara no sé per què es va casar amb l’enze d’en Matias i, a sobre, es deixa convèncer per anar muntanya amunt en un temps en què fer-ho implicava, pràcticament, perdre el contacte amb el món. Per una banda, la Mila els té molt més ben posats que els personatges femenins de Brönte. És decidida, i se’n surt de tot mentre en Matias se’n va a trescar per pobles i muntanyes i la deixa sola dalt de la muntanya. Per l’altra banda, no entenc com algú es pot deixar enredar per anar a viure allà dalt, i encara menys fer-ho amb un home que no sé jo si el coneixia gaire bé…

Solitud

Aquest és el gran què, el que he trobat a faltar. Perquè quan una agafa un llibre amb aquest títol espera que no hi hagi ningú i que la Mila estigui sempre sola… però no! Hi ha tot de personatges que la van visitant, la qual cosa fa que la solitud sigui relativa. Sí, està sola davant de la vida perquè el seu marit pràcticament l’abandona allà dalt. Sí, ha d’espavilar-se ella sola per tirar endavant. Però l’ajuda del pastor o la presència del jove del mas tenen més pes del que m’esperava.

Dit això, el llibre és preciós, el vocabulari és el més ric que he vist en un llibre des que vaig llegir el Quijote ja fa molts anys. La descripció del paisatge té una qualitat cinematogràfica que et fa sentir com si hi fossis. Albert escriu amb una habilitat increïble i aconsegueix enganxar-te al llibre encara que hi hagi alguns aspectes que, com dic més amunt, no vegis clars. Quan llegeixo en català, poques vegades he de buscar coses al diccionari, i aquest cop he après paraules que no havia sentit mai.

Conclusió: tres dones potents

Albert és potència i torrentada, i considero que aquest és el típic llibre que totes les literatures haurien de tenir. Sobretot, no podem perdre de vista que és un llibre que té gairebé 120 anys, i hem d’aplaudir que hagi envellit tan dignament. Tot i que no ha estat el “fletxassu” que m’esperava, recomano que tothom que pugui se’l llegeixi, i ha estat una sorpresa molt agradable veure que l’editorial Trotalibros l’ha publicat també en castellà i que està tenint una bona acollida.

Pel que fa a Brönte i el seu Wuthering Heights, n’aprecio la prosa meravellosa, impecable, impensable en una persona de vint-i-pocs anys. Igual que Albert, va publicar-lo amb un pseudònim masculí, i tot i que tampoc m’ha arribat al cor també considero que la manera d’explicar les coses ha canviat en els gairebé 180 anys que han passat des de la seva publicació. El mèrit no se li pot negar.

I finalment tenim la meva Rodoreda. Als meus ulls, segurament es beneficia d’una evolució en la manera d’explicar les coses i en la visió que ens ofereix, força més propera que les altres dues. Potser per això aconsegueix ressonar-me dins amb més facilitat. De fet, tot el que he llegit d’ella m’ha agradat excepte un llibre, La mort i la primavera.

En tot cas, Rodoreda i Albert són dos personatges cabdals de la literatura catalana, i poder dir que a casa nostra tenim autores d’aquest calibre és un luxe innegable.

La moglie del mercante, de Xu Dishan

Avui us porto un llibre de literatura xinesa… traduït a l’italià. I per què? Doncs perquè l’ha traduït Antonio Paoliello i m’ha semblat un llibre de molta qualitat. Es diu La moglie del mercante e altre donne cinesi, i hi trobareu quatre relats de Xu Dishan i una presentació àmplia i molt didàctica sobre l’autor, escrita pel mateix traductor.

Literatura “perifèrica”

A l’entrevista del Dia del Traductor vàrem parlar amb l’Antonio sobre la literatura sinòfona, és a dir: literatura escrita en xinès per autors que no són de la Xina, sinó de països on hi ha presència xinesa i l’idioma té presència oficial o, tot i ser d’ús minoritari, té prou pes per generar una literatura pròpia. En aquesta mena de llibres, com en el cas que ens ocupa, les històries no passen necessàriament a la Xina continental i els temes que s’hi tracten poden ser diversos dels que estem acostumats a veure en els llibres dels autors xinesos (en el sentit més estricte de la paraula). Xu Dishan és un exemple d’això que dic.

No és que me n’hagi adonat sola, no. Aquest cop m’he llegit la introducció, cosa que no sempre faig (n’hi ha que són massa llargues), i vaig veure que Xu no havia tingut gaire èxit en vida, i no entenia ben bé per què. Després de llegir-me el llibre, sí que ho vaig entendre. Bona part de les seves històries passen en llocs exòtics per a un xinès: Singapur, l’Índia… i el contingut també s’allunya del que es publicava en aquella època: tenim una dona que viu amb dos homes, una altra que emigra a la recerca del seu marit, una altra que…

Així, doncs, no és d’estranyar que no agradés als seus coetanis perquè, per dir-ho d’alguna manera, la seva obra era “poc xinesa”. Segurament, això s’explica pel fet que Xu Dishan va néixer a Taiwan i va viure a Singapur, Bangkok i Cantón, entorn dels “mars del sud”. A més, va estudiar en universitats del món occidental, com ara Oxford. Així, doncs, el seu entorn era força diferent del d’altres autors que van tenir més fortuna quan van publicar.

En resum, La moglie del mercante e altre donne cinesi és un recull de relats que fan de molt bon llegir, on les protagonistes són dones que afronten els problemes amb actitud i esperit resolutiu. No dubten a marxar on calgui per trobar el marit, o a acollir gent a casa seva, encara que això trenqui l’equilibri i l’harmonia familiar. Pel que fa a la traducció, l’he trobat molt àgil i agradable. És la primera que llegeixo d’Antonio Paoliello, però no serà l’última!

Lena al descobert, de Carolina Montoto

Avui parlem del primer llibre d’una autora d’aquí que ha publicat l’editorial Les Hores, i a fe de déu que han sabut començar amb bon peu! Es tracta de Lena al descobert, de Carolina Montoto, un llibre que enganxa i que sap combinar diverses coses amb un bon equilibri. Comencem!

Coses que m’han cridat l’atenció

Comencem pel nom de la Lena. No és Helena, ni Elena, sinó un nom molt més clàssic que ni m’havia vingut al cap. No és cap misteri fonamental del llibre, però com que em va fer gràcia arribar-ho a descobrir i veure que estava equivocada, us ho deixo “tancat” per si us llegiu el llibre.

Seguim per la ubicació. Tot i que una part del llibre transcorre a Barcelona, la història ens porta també a Menorca, el lloc d’on és originària la família paterna de la protagonista. Ella mateixa hi anava de vacances de petita, i a través de flashbacks que ens porten en aquesta època anirem coneixent els seus avis paterns i la reputació i el paper que van tenir a l’illa.

I això és important, perquè estirant aquesta veta anirem enrere en el temps i veurem quin paper va tenir la seva família en la Menorca de la Guerra Civil i dels temps del dictador. Així, tenim una mena de corrent temporal que flueix endavant i endarrere per lligar present i passat. Estigueu tranquils: l’autora no ens deixa anar mai la mà i el resultat és que podem seguir perfectament les anades i vingudes en el temps i l’espai.

Al mateix temps, l’autora aprofita el temps present per presentar-nos la Barcelona d’avui i fer una mica de crítica social sense esprémer-ho al límit (vegeu el proper paràgraf). La Lena és un personatge amb molt mala fortuna: de família pràcticament no en té, i mentre l’ha tingut era un desastre; té una feina i un sou precaris i li costa arribar a final de mes, i tampoc tinc clar que tingui una gran vida social. I la mare, per què la va abandonar?

Detall puntual: m’ha fet molta gràcia que la Lena sigui correctora perquè jo també en soc (bé, tradueixo i corregeixo). I una de les parts que més m’han agradat és el capítol “Lectura opcional: sobre les novel·les romàntiques”, on parla d’aquest tipus de llibres i en fa una reflexió molt bona. Sobretot, llegiu-vos els exemples de les pàgines 26 i 27! Impagablessssss! (una vegada vaig traduir un tros d’una novel·la d’aquestes i… mai més!).

Impagable també la carta a la Elena Francis i la descripció i reflexió sobre la feina de la correctora (en capítols diferents, tranquils que no està lligat). Si voleu més info, us l’haureu de llegir. Hahahahaha!

Sí, val, però… quina gràcia té el llibre?

Per a mi té la gràcia que aporta informació històrica (segurament hi va haver molts casos com aquest) sense arribar a fer-ne un mer documental. Ja sigui aquí al blog o a Instagram, ja he comentat altres vegades que hi ha autors que es limiten a abocar contingut, sobre tot en el cas de la crítica social, i no es preocupen de vestir una mica la història. En aquest cas, això no passa. Montoto aconsegueix saltar entre passat i present amb gràcia i “salero” i la història es llegeix molt bé, i fa crítica de passat i present sense que sigui l’únic element de la història.

També vull destacar que la novel·la segueix un fil, endavant i endarrere, però un fil, val?, un camí. I, de tant en tant, l’autora hi intercala un capítol de “lectura opcional” (com el que us he comentat més amunt) que matisa o aprofundeix algun tema o concepte que ha sortit al capítol anterior, com en aquells passatemps que et mostren un laberint i si agafes el camí que no toques has de tornar enrere. No sé si m’explico: és a dir, fa una mena de breus desconnexions de la història per després tornar a atacar amb el tema central. Ho he trobat original i molt aconseguit!

En resum, és un llibre totalment recomanable i un bon encert de l’editorial, que espero que continuï publicant autors de casa nostra, i de l’autora, que té molta traça a elaborar històries. Ja feia dies que me l’havia llegit i no havia pogut fer l’entrada (i encara en tinc més d’acumulades), i ara que m’he assegut i he repassat mentalment els temes que tracta, el valoro encara més que quan el vaig acabar.

Jardí vora el mar, l’esperit Rodoreda

Després de llegir Jardí vora el mar he arribat a la conclusió que Mercè Rodoreda és a la literatura catalana el que El último de la fila és a la música. Els continguts d’aquest grup i de l’autora tenen en comú que són poesia pura, d’una qualitat superior, però escoltis/llegeixis el que escoltis/llegeixis pots veure que totes les seves obres tenen alguna cosa en comú. Digueu-ne veu, digueu-ne estil, però és evident que tot el que escriu Rodoreda ho ha escrit la mateixa persona i té un to molt uniforme. No és una crítica, és una constatació.

I dic que no és una crítica perquè, per dir-ho d’alguna manera, per a mi Rodoreda és refugi i familiaritat. És obrir un llibre i ensumar flors, sentir la seva veu, sigui quin sigui el protagonista. És saber què en puc esperar. Del que li he llegit, només La mort i la primavera m’ha fet arrufar el nas. La resta, és sempre Rodoreda. Fins i tot en el cas de Jardí vora el mar, en què el protagonista narrador és un home, podem sentir la veu familiar de l’autora en la manera en què ens descriu tot plegat, siguin les coses que passen o els paisatges que retrata. En aquest sentit, és magnífica la descripció del jardí i de les vistes al mar: és com si hi fossis.

Més enllà de tot això, però, trobo que aquest llibre és, en realitat, la història d’un final. El final de l’estiu, ja que el llibre està format per sis capítols que acaben, indefectiblement, quan s’acaba la temporada estiuenca. El final d’una història, ja mig anunciat al principi del llibre, que arribarà quan menys ens l’esperem i que no puc comentar perquè és de les poques intrigues que té aquest llibre. El final dels personatges del servei, que seran ejectats quan arribi el final de les temporades a la casa…

Dic que el llibre té poques intrigues perquè, en realitat, el que veiem és la descripció dels sis estius d’una parella de gent de casa bona (molt bona) que van a la torre a passar la temporada estiuenca. A través dels ulls del jardiner (de qui no sabem el nom) anem coneixent la resta d’habitants de la torre d’estiueig, dividits en una mena de A dalt i a baix en què el servei es mira el que fan els amos i s’entreté a comentar les històries que hi ha entre aquests amos i els seus convidats, que passen tot l’estiu al jardí vora el mar. A la primera part, tot sembla més o menys en equilibri, però les coses canviaran amb l’arribada del senyor Bellom, que es farà una casa al costat, i poc a poc s’anirà gestant la tempesta que acabarà esclatant.

Per acabar, voldria destacar que, a diferència d’altres llibres de l’autora com La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies, aquest llibre ens traurà de Barcelona, ens portarà a la vora del mar i ens oferirà una lectura pausada i tranquil·la, molt adequada per a l’estiu. Ara, tocarà atacar Aloma mentre espero veure si la Laia Viñas consolida la seva veu com a hereva de la gran Rodoreda.

Ostatges, de Nina Bouraoui

Ostatges, de Nina Bouraoui, és un llibre sobre què passa quan a un se li creuen els cables. Quan vas acumulant pressió i un dia dius que prou, quan aguantes tant com pots i arriba un punt en què ja no pots més. I li toca el rebre al tens més a l’abast, que a més feia temps que s’ho buscava. Aquest llibre curtet, publicat per l’editorial Les hores amb traducció d’Anna Casassas, es podria resumir amb el que podeu llegir a la contracoberta:

“… Fins aquest matí de novembre, quan l’ha aclaparat tota aquesta violència dle món, dels altres, la seva soledat, la injustícia. En una nit, ho ha destruït tot.”

Perquè és just això, el que passa: la Sylvie Meyer, de 53 anys i mare de dos fills, ciutadana impecable, treballadora model que té tota la confiança de l’amo, decideix que ja n’hi ha prou. Porta temps aguantant totes les injustícies que podia acumular en la seva vida: el marit l’ha deixat, el seu cap a la feina li demana impossibles… És hora de reaccionar. I se li en refot, que la portin a presó.

El llibre comença amb la presentació de la protagonista, que ens fa ella mateixa. Edat, circumstàncies personals, coses que li han passat i que ha anat suportant. Veurem com la seva vida va entrant en una espiral fins que, un dia, li salten els ploms. I és que, com va dir Bouraoui a la conferència que va fer fa un temps, no sempre reaccionem immediatament contra la violència que patim. En moltes ocasions, anem covant el ressentiment i reaccionem quan ja no podem aguantar més. És ben bé allò de la gota que fa vessar el got, no?

Per altra banda, la violència es pot entendre com a alguna cosa més que la violència més evident, que sol ser la física. Podem considerar violència el maltractament psicològic, l’abús de confiança, totes les circumstàncies que ens fan sentir molt incòmodes. I a la Sylvie li passa això. Amb el temps, totes aquelles petites coses que li han anat passant, que potser no són gran cosa per separat, s’acumulen i la fan reaccionar. I, és clar, passa el que passa: reacciona d’una manera brutal, exagerada -segons com es miri- i li toca el rebre al plom del seu jefe, que si d’una cosa ha abusat és de la confiança de la Sylvie, demanant-li que faci coses que no li corresponen.

Ostatges, doncs, es tracta d’un llibre molt curtet que ens fa entrar al cap de la Sylvie per veure el perquè d’aquesta reacció. No és un relat coral, plagat de personatges, no. Més aviat es tracta d’una història breu i molt íntima, amb poca gent pel mig, que no us estranyarà saber que, en origen, era una obra de teatre. Doncs sí: la història d’aquest llibre, escrita abans de l’eclosió del #metoo, tracta aquest tema tan actual des d’un punt de vista teatral. Si ho teniu en compte durant la lectura, veureu que la narració guanya molt!

En definitiva, és un llibre de bon llegir que us pot acompanyar perfectament aquest estiu. I veureu que, tot i que parla d’un tema que, de per si, és punyent, no ho fa d’una manera excessivament dura i us fa arribar el missatge sense haver-vos de remenar a fons. En aquest sentit, és molt diferent de Mirada prohibida, l’altre llibre de l’autora publicat per Les hores, on la violència contra les dones assoleix un nivell molt més dur (segurament, un reflex del que ella va veure o sentir a Algèria, con va néixer).