Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Jardí vora el mar, l’esperit Rodoreda

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Després de llegir Jardí vora el mar he arribat a la conclusió que Mercè Rodoreda és a la literatura catalana el que El último de la fila és a la música. Els continguts d’aquest grup i de l’autora tenen en comú que són poesia pura, d’una qualitat superior, però escoltis/llegeixis el que escoltis/llegeixis pots veure que totes les seves obres tenen alguna cosa en comú. Digueu-ne veu, digueu-ne estil, però és evident que tot el que escriu Rodoreda ho ha escrit la mateixa persona i té un to molt uniforme. No és una crítica, és una constatació.

I dic que no és una crítica perquè, per dir-ho d’alguna manera, per a mi Rodoreda és refugi i familiaritat. És obrir un llibre i ensumar flors, sentir la seva veu, sigui quin sigui el protagonista. És saber què en puc esperar. Del que li he llegit, només La mort i la primavera m’ha fet arrufar el nas. La resta, és sempre Rodoreda. Fins i tot en el cas de Jardí vora el mar, en què el protagonista narrador és un home, podem sentir la veu familiar de l’autora en la manera en què ens descriu tot plegat, siguin les coses que passen o els paisatges que retrata. En aquest sentit, és magnífica la descripció del jardí i de les vistes al mar: és com si hi fossis.

Més enllà de tot això, però, trobo que aquest llibre és, en realitat, la història d’un final. El final de l’estiu, ja que el llibre està format per sis capítols que acaben, indefectiblement, quan s’acaba la temporada estiuenca. El final d’una història, ja mig anunciat al principi del llibre, que arribarà quan menys ens l’esperem i que no puc comentar perquè és de les poques intrigues que té aquest llibre. El final dels personatges del servei, que seran ejectats quan arribi el final de les temporades a la casa…

Dic que el llibre té poques intrigues perquè, en realitat, el que veiem és la descripció dels sis estius d’una parella de gent de casa bona (molt bona) que van a la torre a passar la temporada estiuenca. A través dels ulls del jardiner (de qui no sabem el nom) anem coneixent la resta d’habitants de la torre d’estiueig, dividits en una mena de A dalt i a baix en què el servei es mira el que fan els amos i s’entreté a comentar les històries que hi ha entre aquests amos i els seus convidats, que passen tot l’estiu al jardí vora el mar. A la primera part, tot sembla més o menys en equilibri, però les coses canviaran amb l’arribada del senyor Bellom, que es farà una casa al costat, i poc a poc s’anirà gestant la tempesta que acabarà esclatant.

Per acabar, voldria destacar que, a diferència d’altres llibres de l’autora com La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies, aquest llibre ens traurà de Barcelona, ens portarà a la vora del mar i ens oferirà una lectura pausada i tranquil·la, molt adequada per a l’estiu. Ara, tocarà atacar Aloma mentre espero veure si la Laia Viñas consolida la seva veu com a hereva de la gran Rodoreda.

Ostatges, de Nina Bouraoui

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Ostatges, de Nina Bouraoui, és un llibre sobre què passa quan a un se li creuen els cables. Quan vas acumulant pressió i un dia dius que prou, quan aguantes tant com pots i arriba un punt en què ja no pots més. I li toca el rebre al tens més a l’abast, que a més feia temps que s’ho buscava. Aquest llibre curtet, publicat per l’editorial Les hores amb traducció d’Anna Casassas, es podria resumir amb el que podeu llegir a la contracoberta:

“… Fins aquest matí de novembre, quan l’ha aclaparat tota aquesta violència dle món, dels altres, la seva soledat, la injustícia. En una nit, ho ha destruït tot.”

Perquè és just això, el que passa: la Sylvie Meyer, de 53 anys i mare de dos fills, ciutadana impecable, treballadora model que té tota la confiança de l’amo, decideix que ja n’hi ha prou. Porta temps aguantant totes les injustícies que podia acumular en la seva vida: el marit l’ha deixat, el seu cap a la feina li demana impossibles… És hora de reaccionar. I se li en refot, que la portin a presó.

El llibre comença amb la presentació de la protagonista, que ens fa ella mateixa. Edat, circumstàncies personals, coses que li han passat i que ha anat suportant. Veurem com la seva vida va entrant en una espiral fins que, un dia, li salten els ploms. I és que, com va dir Bouraoui a la conferència que va fer fa un temps, no sempre reaccionem immediatament contra la violència que patim. En moltes ocasions, anem covant el ressentiment i reaccionem quan ja no podem aguantar més. És ben bé allò de la gota que fa vessar el got, no?

Per altra banda, la violència es pot entendre com a alguna cosa més que la violència més evident, que sol ser la física. Podem considerar violència el maltractament psicològic, l’abús de confiança, totes les circumstàncies que ens fan sentir molt incòmodes. I a la Sylvie li passa això. Amb el temps, totes aquelles petites coses que li han anat passant, que potser no són gran cosa per separat, s’acumulen i la fan reaccionar. I, és clar, passa el que passa: reacciona d’una manera brutal, exagerada -segons com es miri- i li toca el rebre al plom del seu jefe, que si d’una cosa ha abusat és de la confiança de la Sylvie, demanant-li que faci coses que no li corresponen.

Ostatges, doncs, es tracta d’un llibre molt curtet que ens fa entrar al cap de la Sylvie per veure el perquè d’aquesta reacció. No és un relat coral, plagat de personatges, no. Més aviat es tracta d’una història breu i molt íntima, amb poca gent pel mig, que no us estranyarà saber que, en origen, era una obra de teatre. Doncs sí: la història d’aquest llibre, escrita abans de l’eclosió del #metoo, tracta aquest tema tan actual des d’un punt de vista teatral. Si ho teniu en compte durant la lectura, veureu que la narració guanya molt!

En definitiva, és un llibre de bon llegir que us pot acompanyar perfectament aquest estiu. I veureu que, tot i que parla d’un tema que, de per si, és punyent, no ho fa d’una manera excessivament dura i us fa arribar el missatge sense haver-vos de remenar a fons. En aquest sentit, és molt diferent de Mirada prohibida, l’altre llibre de l’autora publicat per Les hores, on la violència contra les dones assoleix un nivell molt més dur (segurament, un reflex del que ella va veure o sentir a Algèria, con va néixer).

Record of Regret, de Dong Xi

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

ATENCIÓ: ENTRADA AMB PETIT SPOILER

Record of Regret, de Dong Xi, és una recomanació de lectura de fa temps d’Antonio Paoliello, amb qui vaig col·laborar fa un mesos per a les recomanacions de lectura per celebrar l’any nou xinès. I, encara que no ho sembli, jo les recomanacions que em criden l’atenció me les guardo i, tot i que tardo molt, me les llegeixo. I aquest és el cas del llibre del qual us vull parlar avui.

Podríem dir que Record of Regret és una baixada als inferns molt particular del protagonista, en Ceng Guangxian, que no sap tenir la boca tancada. Si penseu que “en boca tancada no entren mosques”, podem dir que aquest bon home hi té un eixam. Tot comença quan ell, de petit,

[INICI ESPÒILER]

fa públic que el seu pare s’entén amb la veïna. Això sera l’inici de la caiguda en desgràcia de la família i la primera de les seves ficades de pota. I, és clar, a partir d’aquí tot fa baixada.

[FINAL ESPÒILER]

Durant el llibre veurem una part molt important de la història de la Xina, des de la Revolució Cultural fins pràcticament l’actualitat. Veurem, per exemple, l’aparició dels guardes rojos i dels equips de propaganda, així com la campanya d’enviar joves de ciutat al camp. La gràcia d’aquests fets, però, és que l’autor no els presenta com a grandíssims drames, sinó que ens els mostra inserits en la vida quotidiana de la gent i veiem els efectes que van tenir en la vida de la gent normal. No us espereu exèrcits d’estudiants desfermats cridant el nom de Mao ni pagesos morts de gana, sinó l’evolució d’una societat que no sempre avançava a cops de destral.

Finalment, deixarem enrere l’època de Mao per entrar als anys 80, els anys d’obertura anteriors al desastre de Tian’anmen. Així, veurem els canvis des de la perspectiva del personatge, que haurà passat uns quants anys fora de la societat, cosa que el fa ser més conscient d’aquesta evolució.

Amb aquest llibre, Dong Xi ens fa veure, entre altres coses, el poder que tenen les decisions que, de vegades, prenem massa a la lleugera. Que les tries que fem ens poden portar per un camí diametralment oposat al que volíem iniciar. Que aquestes tries tenen conseqüències per a nosaltres i, també, per als qui ens envolten. Diria que és un llibre que, si te’l llegeixes tal qual, no sembla un gran què. Això pot ser perquè l’estil de l’autor és directe i despullat, centrat en què passa i no en la manera d’explicar-ho ni en la descripció de la situació. Així, doncs, la gràcia està en pair-lo i, després, reflexionar sobre el que hi surt per veure que, al final, Dong Xi ens ha donat una lliçó d’història i, també, d’ètica social aplicada a la pràctica. No és un llibre que t’atrapi des de la primera pàgina, però al final es fa llegir. També he de dir que és la primera traducció del xinès a l’anglès en molt de temps que em llegeixo sense reticències. Enhorabona, doncs, a Dylan Levi King que, a més, fa una nota introductòria sobre l’autor més que correcta.

Els estranys, Raül Garrigasait

On Per sifuroIn 3 estrelles2 comentaris

[Extret del meu perfil d’Instagram, @lilladeserta.]

A “Els estranys” no els hi ha tocat gat, sinó monopatí. És un @traqpod i és un projecte de casa nostra. El veureu en més fotos. Però anem al llibre.

“Els estranys” és una història que Raül Garrigasait va escriure ja fa un temps i que no hi havia manera d’enganxar. Aquest any, finalment, va entrar en l’onze titular de Sant Jordi i ja el tenim aquí, llegit en un no-res. Perquè sí, una de les gràcies d’aquest llibre és que és una lectura amena i àgil que ens porta al segle XIX, a Solsona, en plena guerra carlina. Qui ho hauria dit, oi, que a Solsona també havien repartit estopa? Doncs sí, quan entrem a la ciutat amb el protagonista de la història, en Rudolf von Wieleman, hi ha cases cremades, carrers destrossats, tot fruit de l’última batalla entre carlins i cristins (sí, seguidors de Cristina).

El que Garrigasait ens proposa en aquest llibre és un recorregut pel període que Wieleman passa a casa nostra. Ens explicarà per què ha vingut, qui l’acull i també què acaba fent, i ho farà des de dues perspectives: una narració omniscient, centrada en l’any 1837, que ens explica de manera directa tot el que fa el protagonista, i una segona línia, situada en el present, en què l’autor del llibre ens explica com el captiva el personatge fins al punt de fer-lo desviar del seu objectiu inicial.

Ja havia llegit “País barroc” del mateix autor, i en aquest llibre el que més m’ha captivat és una cosa que ja sabia: la traça amb què escriu és meravellosa i denota un coneixement total del que explica. Des de les intervencions dialectals de la gent del poble fins als intercanvis en múltiples llengües per fer-se entendre, són tots petites píndoles de sapiència.

No hi ha aventures trepidants, però us prometo que és un llibre que he llegit molt a gust i que et fa sentir com si, realment, fossis a Solsona. Molt bona feina de Garrigasait que va ser recompensada amb el Premi Llibreter 2017 i el Premi Òmnium Millor Novel·la en Llengua Catalana 2017. Tanco dient que, com sempre, llegir llibres de la col·lecció Mirmanda, de @edicions1984, és un plaer i que n’hauria de llegir més.

#literaturacatalana #elreductecatalà #solsona #elsestranys #llibres #garrigasait #llegirencatalà

Impacto, d’Olivier Norek

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Ha estat curiós llegir Impacto, d’Olivier Norek, perquè és la primera història que llegeixo en què se cita la covid-19. No és el tema central, no, però sí que et dona la idea que tota l’acció passa després de la pandèmia. Es tracta d’un llibre publicat per Plataforma Editorial amb traducció de Sofía Tros de Ilarduya.

El protagonista d’aquest llibre és Virgil Solal, un exsoldat de 45 anys que inicia una croada contra l’impacte i la degradació ambiental que afecten el nostre planeta. Per aconseguir-ho, crea un grup d’acció que es diu Greenwar i segresta alts directius de grans companyies que tenen alguna cosa a veure amb l’afectació ambiental a escala mundial. El seu objectiu no és aconseguir diners, sinó fer que aquestes companyies emprenguin accions per millorar el medi ambient.

El mètode que tria per aconseguir-ho és curiós: un rescat a la inversa. Els consells d’administració de les grans companyies afectades han de dipositar els diners del rescat en un compte corrent, i aniran recuperant-los a mesura que facin les accions que Greenwar estableix. Fins aquí sembla una bona idea, oi? No es queda els diners, actua de manera altruista i mira per al bé de tota la humanitat. Però, ai! Hi ha una cosa amb què no havia comptat: la reacció de la gent quan una cosa es fa viral.

Així, doncs, a mesura que es desenvolupa la història anirem seguint els dos encarregats de detenir en Solal, una psicòloga i un membre de la policia judicial francesa, i veurem com poc a poc es van implicant en la història i com intenten aconseguir un desenllaç feliç per als segrestos.

I per què, tot plegat? Per què Solal posa en marxa aquesta megaintervenció? Veureu que tot comença amb la mort de la seva filla, que està vinculada a tot aquest guirigall ambiental en què estem immersos.

El missatge

La veritat és que aquest llibre m’ha deixat una mica descomposta. Per una banda, és una lectura molt àgil i et fa avançar a un ritme trepidant fins al punt que me’l vaig llegir en poc més de dos dies (ronda les 300 pàgines). Per altra banda, m’he quedat amb la sensació que Impacto no és una novel·la, sinó un manifest. Tot i que la història és ficció, inclou cites i referències a fets i declaracions reals (els trobareu al final del llibre) i explica coses que tots hem sentit a les notícies. Així, doncs, podem dir que es basa en fets reals, per més que siguin fets que no estan correlacionats.

Fa una mica de por llegir aquest llibre i pensar que moltes de les coses que explica ja estan passant i que altres podrien passar en un futur proper. Potser diria que el que queda una mica despenjat és el final, que és una mica idilicopostapocalíptic, però la veritat és que el valor documental hi és. A més, Norek és policia i això es nota quan explica determinades operacions policials. Que sí, que avui dia tothom es pot documentar, però diria que l’autor les descriu de manera “natural”. En resum, un llibre que fa de bon llegir, especialment si us voleu documentar sobre l’impacte ambiental.