La vida a qualsevol preu – Kristina Sandberg

La vida a qualsevol preu

Avui parlem de La vida a qualsevol preu. La Maj és una mestressa de casa. Només viu per la família, els àpats i la neteja. Té una xarxa social més antiga que qualsevol de les que fem servir avui dia i, segurament, més útil. I, segons com ens ho mirem, és un corcó.

Soc la Maj, jo?

Ho ets tu, que llegeixes aquestes línies? No t’has sentit, de vegades, amb el cap a punt d’explotar mentre intentes quadrar la “logística familiar”?

La vida a qualsevol preu té la virtud de despertar sentiments ambivalents. Per una banda, com a mare i organitzadora de la logística de casa, no he pogut evitar veure’m una mica reflectida en els pensaments de la Maj, una dona que comença el llibre amb quaranta anys i escaig. Es passa el dia pensant què farà per dinar, per sopar, per esmorzar. Qui vindrà a dinar, a sopar, a esmorzar. Fins aquí, podríem ser qualsevol de nosaltres que tenim infants a casa.

Per altra banda, però, la Maj també aconsegueix crear-me una mena de repulsa. Sí, la seva necessitat d’estar sempre impecable i tenir-ho tot sempre ben net em posa nerviosa. No tinc temps, jo, per treure la pols constantment i polir els mobles. Me la imagino vestida amb roba d’estar per casa però elegant, amorrant el tub de l’aspirador fins a l’últim racó de casa. I quan no neteja, està pensant en els nens, en per què no fan això o allò altre, sempre a punt per ficar el nas on no la demanen. Per donar la tabarra. O potser està pensant quina de les seves amigues convidarà a dinar o a berenar. Parlem de dones que segurament estan igual d’avorrides i incomunicades que ella.

La vida a qualsevol preu parla d’invisibilitat

Perquè, en el fons, és això: incomunicació, invisibilitat, inutilitat. La Maj és una de tantes dones que han viscut com a mestresses de casa. Dones l’opinió de les quals no compta. Dones que no tenen un sou. Dones que han d’esperar que el seu home els doni el que consideri adequat per cobrir les despeses de casa. Dones a qui els fills han ignorat, de qui han donat per suposat que havien de fer totes les tasques de casa sense cap ajuda. Dones que no han aconseguit establir un vincle emocional amb aquesta generació que han parit. Dones que es veuen recompensades quan, finalment, tenen nets.

I és que encara que aquest llibre ens porti a Suècia a les dècades de 1950 i 1960 i que tot sembli molt llunyà, tot això ha passat a casa nostra un parell de dècades més tard. Perquè ja sabem que els suecs sempre van endavant amb això. Estem parlant de dones que han sigut les nostres mares, tietes o àvies, i que no han tingut el reconeixement social (ni, de vegades, familiar) que haurien de tenir. Perquè, com diu cap al final del llibre, la societat no les considera productives. Perquè no tenen un sou, ni cotitzacions a la Seguretat Social. I per això, quan envelleixen, els queda una pensió de merda. I això després d’haver pencat igual o més que els seus homes, els que sí que portaven un sou a casa, els que sí que cotitzaven a la Seguretat Social.

I la història continua

De tota manera, tampoc podem perdre de vista una cosa. I és que mentre la Maj i les seves amigues vivien per casa seva i, en general, no havien de fer cap feina fora de casa, nosaltres, les dones d’avui dia, treballem dins, fora i més enllà de casa. Algunes, com jo, tenim la sort de comptar amb un suport familiar important i facilitats notables per conciliar vida familiar i feina. No obstant això, està clar que queda molt per avançar.

Mentrestant, us recomano que us llegiu aquest llibre. És la tercera part d’una trilogia de Kristina Sandberg que s’ha venut moltíssim a Suècia, el seu país natal. El vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català aconsellada per l’editora de Les Hores, i va ser una compra molt encertada. Ara bé, potser discreparia una mica de determinats criteris aplicats, com ara l’ús de moltíssims guions llargs en situacions que en català potser primaria una coma. Però ja veieu que si m’entretinc a parlar d’això vol dir que poca cosa hi ha per queixar-se.

No vull tancar l’entrada sense comentar que és la primera obra que llegeixo d’aquesta editorial, Les Hores, que vaig descobrir poc abans de l’estiu. Si no m’equivoco, La vida a tot preu és el primer llibre que van publicar fa poc més d’un any. He de dir que m’agrada molt el disseny que donen a la seva col·lecció. Les portades són discretes i cadascuna té un to diferent, i una maquetació interior molt agradable a la vista. Els desitjo molta sort i llarga vida!

** Si us interessa llegir més sobre dones i els problemes que les afecten, proveu Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.**

The train that stopped

The train that stopped
Wang Zhezhu. The train that stopped.

Traductor: Ran Wei.
Ed. China Bookworm Press.
Versió Kindle, equivalent a 199 pàgines.

Avui és el Dia de les Escriptores, i aquesta tarda participarem en una xerrada sobre escriptores xineses que es farà a l’Institut Confuci. Entre altres autores, parlarem d’Amy Tan i de Yiyun Li. Aquesta última és una de les meves favorites, i podeu veure ressenyes sobre la majoria dels seus llibres en aquest blog. Per a mi, els millors són Los buenos deseosNoi d’or, noia maragda.

Mentrestant, per escalfar motors, parlem de The Train That Stopped, un llibre que va guanyar el China Bookworm Press Award l’any 2015. Crec que va ser un premi d’una sola vegada, ja que no he tornat a veure res sobre això a Internet. De tota manera, com que no soc infalible, us agrairé molt que deixeu comentaris si en teniu notícies. L’autora és Wang Zhezhu, una escriptora de Guangzhou, amb qui podeu llegir una entrevista al Time Out Shanghai.

Tot comença en una estació, quan unes dones de la neteja troben un plec de bitllets de tren antics. Els bitllets són nominals, o sigui que de seguida veuen que són d’un viatge en tren que no va acabar bé. A partir d’aquí, tirem enrere en el temps i pugem al tren amb els protagonistes. D’aquesta manera, Wang Zhezhu ens explica, poc a poc, la història de cadascun d’ells. No és un argument supernovedós, és veritat, però hem de tenir en compte que l’autora ha triat força bé els protagonistes. Ells seran els focus d’atenció de la història. Ells representen diversos perfils que ens permeten fer una ullada a la societat xinesa actual. Comentem-ne alguns.

Els personatges de The Train That Stopped

Per una banda, tenim la Chen Lina i la Lin Mingying. Són dues dones normals i corrents, però… comparteixen home! Amb elles veurem una situació que avui es dona molt a la Xina. Hi ha famílies partides perquè algun membre se’n va a treballar a la ciutat mentre la resta es queden al poble d’origen. En aquest cas, el marit de la Lin se’n va a ciutat i ella es queda a viure amb els sogres. Amb el temps, la situació d’ell millora i li diu que vagi a ciutat amb ell, però ella no ho arriba a fer. A partir d’aquí, entra en escena Chen Lina, que es converteix en amant del marit. Però… què hi fan, juntes, al tren?

També tenim la Chen Jiajia i en Huang Kai, una parelleta que tenen plans per casar-se. Estan totalment enganxat a les xarxes socials i documenten tot el que els hi passa. Un retrat, doncs, de tant de nosaltres que volem compartir amb amics, coneguts i saludats tot el que ens passa. Potser són els personatges amb qui he connectat menys, ja que quan no estan a les xarxes filosofen. Massa. I massa cursis. A veure què us sembla a vosaltres.

I també hi ha temes clàssics…

El tema de l’adulteri es repeteix. En Wang Jintao és un home que ha fet fortuna i s’ha enriquit amb negocis i xanxullos vàrius. Tot i estar casat, la vida conjugal és pràcticament nul·la perquè la dona s’ha adonat d’una sèrie d’accions que no li agraden. I ell què fa? Doncs s’agafa una noieta molt jove que em sembla que només li busca els diners. En les trucades de telèfon que es fan, ella li demana continuament regals i diners, i fins i tot un pis. Típica imatge del quarenton que es pensa que encara és atractiu. En realitat, però, només és volgut pels diners que té.

Hi ha una dona gran, i també un home gran, que viatgen cadascun per la seva banda. Tots dos han patit dificultats i ara que són grans volen resoldre aspectes no acabats de la seva vida. I encara hi ha uns quants personatges més que us deixaré que descobriu. La gràcia del llibre consisteix a aprofitar una parada del tren al no-res, sobre un pont, per anar buscant el passat de tota aquesta gent.

He de dir que la traducció es llegeix àgil i ràpida, i que la història, tot i no ser un gran què, enganxa. Esperarem a veure més coses d’aquesta autora.

The Day The Sun Died

The day the sun died, Yan LiankeAvui parlem de The Day The Sun Died, de Yan Lianke, traduït per Carlos Rojas. D’entrada, he de dir que m’ha costat força acostumar-me a llegir una història d’aquest autor en anglès. Feia molt de temps que les llegia en francès o en castellà i m’ha costat resituar-me.

Un cop en marxa, però, trobo que la traducció està prou bé, i que flueix sense problemes. Rojas ja ha fet diverses traduccions d’aquest autor, i suposo que ja li deu tenir la mida presa.

Què passa a The Day The Sun Died?

Doncs passa poca cosa i molta cosa alhora. Ara veureu per què. Per una banda, tenim la veta que discorre durant una sola nit, una nit molt llarga perquè el sol, l’endemà, no surt. Per una altra banda, l’autor ens porta enrere en el temps i va descobrint coses que tenen a veure amb determinades reaccions del temps present.

Tornem al present. Durant les hores de foscor, surten a la llum (xist dolent) les pitjors inclinacions dels veïns del poble. Una part important de la gent es mou sonàmbula pels carrers, i s’atreveix a fer coses que no farien durant la vida normal. Pagesos que continuen treballant sonàmbuls i moren d’esgotament, o que cauen en canals i s’ofeguen… hi trobareu tota mena de desastres. Fins i tot s’insinua una rebel·lió.

Tot això ho veiem a través dels ulls de Li Niannian, un noi de 14 anys que, juntament amb el seu pare, es passa tota la nit intentant minimitzar els efectes d’aquest sonambulisme general.

Crítica al sistema?

Yan Lianke és conegut per novel·les que critiquen aspectes de la Xina actual. Un exemple clar és El sueño de la aldea Ding, però també podem trobar crítiques a Crónica de una explosión i en moltes altres de les seves obres. En aquesta ocasió, els experts diuen que aquesta novel·la critica l’estat moral de la societat xinesa (vegeu comentari a The Guardian). Podria ser. Podríem pensar que el sonambulisme representa el happy dream preconitzat des del govern. Per això, la gent, que segueix sònambula el que diu el règim, fa accions que, amb plena consciència, no faria.

A part de tot això, podem veure que Yan s’inclou a ell mateix en la novel·la. I se n’enfot i tot! Es fa aparèixer com a un escriptor que ha perdut la inspiració per escriure. I, a més, s’autodescriu sense cap pietat i diu que els seus llibres no valen ni un duro. Suposo que és una manera de picar l’ullet al lector.

En resum, és un bon llibre, tot i que, per a mi, no està ben bé a l’altura d’altres. Però llegiu-lo i digueu-me què en penseu. 🙂

Bona tornada a l’escola!

Number One Chinese Restaurant

Number One Chinese RestaurantLillian Li. Number One Chinese Restaurant.
Editorial: Henry Holt and Co.
Versió Kindle, equivalent a 304 pàgines.
Bé, sembla que la cosa es va animant. Després de l’última lectura una mica fluixa de Yu Hua, recuperem el ritme amb Number One Chinese Restaurant, una història escrita per una noia americana de família xinesa (n’hem de dir sinoamericana?).
Tot arrenca en un restaurant d’una família xinesa emigrada als Estats Units. El fundador, en Bobby Han, ja és mort, i els seus fills són els que s’encarreguen del restaurant. Tots plegats van tirant, però l’ombra de l’oncle Pang és allargada, i tot s’enredarà quan s’enfadi amb en Jimmy Han. Bum!
Sí, algú crema el restaurant. A partir d’aquest moment, veurem com diversos personatges evolucionen perquè es veuen obligats a prendre decisions que impliquen canvis en la seva vida. Uns es quedaran, d’altres marxaran, d’altres obriran nous negocis. La gràcia del llibre és que, tot i que no passarà a la història com a una gran novel·la digna de cap gran premi, et manté enganxada fins al final. L’autora va canviant de punt de vista en cada capítol, de manera que ens podem fer una visió 360 de tot plegat.

Personatges de Number One Chinese Restaurant

Per a mi, hi ha dos personatges estelars. Per una banda, hi ha la Feng Fei, mare d’en Jimmy i en Johnny, vídua d’en Bobby. És una dona gran, plena de xacres i molt dura amb els seus fills. Fa comentaris amb molt poca gràcia en el pitjor moment, i és insuportable. Sempre porta la contrària, és una petita dictadora, i no dubta a recórrer a l’oncle Pang quan necessita favors importants. Per una altra, l’oncle Pang és un mafiós amb molt bones connexions. Viu de fer “favors” als altres, favors que després li hauran de tornar o que fan que hagin de complir les seves instruccions. Ho té tot molt ben lligat, però no sempre pot sortir tot bé…
A l’altre extrem, hi ha en Jack, un home molt bona persona però una mica enganxifós per al meu gust. És tou, pateix per tot i per tothom… i també és un il·lús (minispoiler: això té a veure amb la seva relació amb la Nan, ja ho veureu cap al final). Un altre que em treu de pollaguera és en Pat, el fill de la Nan, ja nascut als Estats Units. És un nen consentit que fa el que li surt dels xxxxx, encara que això tingui conseqüències per a altra gent. De fet, podríem dir que ell i l’Annie, filla d’en Johnny, aporten el punt de vista de les generacions més joves, ja nascudes fora de la Xina.
En definitiva, és un bon llibre per passar l’estona i veure com alguns xinesos viuen fora de la Xina. Si en voleu més informació, en trobareu a Goodreads i a la web Asian Review of Books. Ah, i un últim detall: mireu-vos bé la tapa, que costa de veure quin animal és!

Solenoide, viatge a Bucarest amb Cartarescu

Solenoide, de CartarescuSí, avui toca parlar de Solenoide, aquest llibre monumental de Mircea Cartarescu que tan espès pot ser, a estones, de llegir. És un llibre dens, de frases llargues, que et deixa entrar i et fa fora sense pietat. La combinació d’històries reals i de consideracions metafísiques és com una muntanya russa de sensacions que et xucla i, poc després, t’escup. Són històries reals? Estem parlant d’autoficció? O és tot inventat? De vegades, ens quedem amb el dubte.

La importància del traductor

No és un llibre fàcil de llegir. Ni per dintre ni per fora. La bellíssima edició, de tapes dures, no facilita la lectura, per exemple, al llit. És important tenir sempre un faristol o trasto similar a prop, per mor de carregar-nos l’esquena. I per dintre tampoc és fàcil: frases llargues, arguments que venen i van en el temps, informació verídica barrejada amb la fantasia més desbordada.

En aquest sentit, cal destacar, i molt, la ingent tasca traductora d’Antònia Escandell Tur. Escandell ha estat capaç de transformar un relat que s’intueix complicat en la llengua original, el romanès, a la nostra. I té mèrit: busqueu l’oració que busqueu, encara que tingui dotze línies, encara que tingui cinc o sis elements interposats, trobareu que té una organització sintàctica perfecta, i que el verb concorda amb el subjecte que toca, per més que estigui 40 paraules abans. Una traducció impecable que m’ha fet pensar en la importància que tenen els traductors i que, tot sovint, no se’ls dona.

De què parla Solenoide?

Traducció a part, vull destacar alguns dels continguts. Jo he trobat especialment interessant l’aspecte històric del llibre. La Romania dels anys 80, amb Ceausescu encara al capdavant. El Bucarest, que segons l’autor, “havia aparegut de sobte, fet ja una ruïna, enderrocat, amb l’arrebossat escrostonat”. I, sobretot, la pobresa. Cases sense llum ni gas. Nens que han de fer cua per aconseguir menjar… La Romania de Ceausescu.

Així mateix, és curiós el cercle d’ateisme. Una activitat en què cal escopir o pixar-se en una imatge de la mare de déu. I altres mostres d’ateisme “oficial” per l’estil, com quan diu que Iuri Gagarin, que havia estat al cel, no hi havia trobat cap sant ni res per l’estil. Per altra banda, trobem les campanyes del govern per reciclar materials com els taps, amb quotes establertes per a cada estudiant. I les gomes del cabell que es tanquen amb boletes, això també és molt anys 80. Aquí també en teníem, les recordeu?

Un llibre de llibres

Així, doncs, podem dir que Solenoide és com un suprallibre. Una història que en conté d’altres. Una mostra del gran coneixement enciclopèdic de Cartarescu, que tan aviat ens parla de la seva feina com a professor, i de les relacions amb mestres i alumnes, com ens introdueix nocions de física o matemàtiques, com ara el tesseractis. En resum, una aposta valenta d’Edicions del Periscopi per un llibre atípic, no apte per a tots els gustos. És una lectura llarga, que requereix tranquil·litat d’esperit, obertura de ment i una bona estona per davant. En definitiva, un bon candidat a lectura de vacances.

Finalment, doncs, si no goseu agafar aquest llibre però voleu conèixer la feina d’Edicions de Periscopi, podeu provar Cançó de la planaCapvespre, tots dos de Kent Haruf, per escalfar motors de cara al 2019, quan diuen que publicaran la tercera part d’aquesta trilogia, Benedicció.