Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Number One Chinese Restaurant

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Number One Chinese RestaurantLillian Li. Number One Chinese Restaurant.
Editorial: Henry Holt and Co.
Versió Kindle, equivalent a 304 pàgines.
Bé, sembla que la cosa es va animant. Després de l’última lectura una mica fluixa de Yu Hua, recuperem el ritme amb Number One Chinese Restaurant, una història escrita per una noia americana de família xinesa (n’hem de dir sinoamericana?).
Tot arrenca en un restaurant d’una família xinesa emigrada als Estats Units. El fundador, en Bobby Han, ja és mort, i els seus fills són els que s’encarreguen del restaurant. Tots plegats van tirant, però l’ombra de l’oncle Pang és allargada, i tot s’enredarà quan s’enfadi amb en Jimmy Han. Bum!
Sí, algú crema el restaurant. A partir d’aquest moment, veurem com diversos personatges evolucionen perquè es veuen obligats a prendre decisions que impliquen canvis en la seva vida. Uns es quedaran, d’altres marxaran, d’altres obriran nous negocis. La gràcia del llibre és que, tot i que no passarà a la història com a una gran novel·la digna de cap gran premi, et manté enganxada fins al final. L’autora va canviant de punt de vista en cada capítol, de manera que ens podem fer una visió 360 de tot plegat.

Personatges de Number One Chinese Restaurant

Per a mi, hi ha dos personatges estelars. Per una banda, hi ha la Feng Fei, mare d’en Jimmy i en Johnny, vídua d’en Bobby. És una dona gran, plena de xacres i molt dura amb els seus fills. Fa comentaris amb molt poca gràcia en el pitjor moment, i és insuportable. Sempre porta la contrària, és una petita dictadora, i no dubta a recórrer a l’oncle Pang quan necessita favors importants. Per una altra, l’oncle Pang és un mafiós amb molt bones connexions. Viu de fer “favors” als altres, favors que després li hauran de tornar o que fan que hagin de complir les seves instruccions. Ho té tot molt ben lligat, però no sempre pot sortir tot bé…
A l’altre extrem, hi ha en Jack, un home molt bona persona però una mica enganxifós per al meu gust. És tou, pateix per tot i per tothom… i també és un il·lús (minispoiler: això té a veure amb la seva relació amb la Nan, ja ho veureu cap al final). Un altre que em treu de pollaguera és en Pat, el fill de la Nan, ja nascut als Estats Units. És un nen consentit que fa el que li surt dels xxxxx, encara que això tingui conseqüències per a altra gent. De fet, podríem dir que ell i l’Annie, filla d’en Johnny, aporten el punt de vista de les generacions més joves, ja nascudes fora de la Xina.
En definitiva, és un bon llibre per passar l’estona i veure com alguns xinesos viuen fora de la Xina. Si en voleu més informació, en trobareu a Goodreads i a la web Asian Review of Books. Ah, i un últim detall: mireu-vos bé la tapa, que costa de veure quin animal és!

Solenoide, viatge a Bucarest amb Cartarescu

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Solenoide, de CartarescuSí, avui toca parlar de Solenoide, aquest llibre monumental de Mircea Cartarescu que tan espès pot ser, a estones, de llegir. És un llibre dens, de frases llargues, que et deixa entrar i et fa fora sense pietat. La combinació d’històries reals i de consideracions metafísiques és com una muntanya russa de sensacions que et xucla i, poc després, t’escup. Són històries reals? Estem parlant d’autoficció? O és tot inventat? De vegades, ens quedem amb el dubte.

La importància del traductor

No és un llibre fàcil de llegir. Ni per dintre ni per fora. La bellíssima edició, de tapes dures, no facilita la lectura, per exemple, al llit. És important tenir sempre un faristol o trasto similar a prop, per mor de carregar-nos l’esquena. I per dintre tampoc és fàcil: frases llargues, arguments que venen i van en el temps, informació verídica barrejada amb la fantasia més desbordada.

En aquest sentit, cal destacar, i molt, la ingent tasca traductora d’Antònia Escandell Tur. Escandell ha estat capaç de transformar un relat que s’intueix complicat en la llengua original, el romanès, a la nostra. I té mèrit: busqueu l’oració que busqueu, encara que tingui dotze línies, encara que tingui cinc o sis elements interposats, trobareu que té una organització sintàctica perfecta, i que el verb concorda amb el subjecte que toca, per més que estigui 40 paraules abans. Una traducció impecable que m’ha fet pensar en la importància que tenen els traductors i que, tot sovint, no se’ls dona.

De què parla Solenoide?

Traducció a part, vull destacar alguns dels continguts. Jo he trobat especialment interessant l’aspecte històric del llibre. La Romania dels anys 80, amb Ceausescu encara al capdavant. El Bucarest, que segons l’autor, “havia aparegut de sobte, fet ja una ruïna, enderrocat, amb l’arrebossat escrostonat”. I, sobretot, la pobresa. Cases sense llum ni gas. Nens que han de fer cua per aconseguir menjar… La Romania de Ceausescu.

Així mateix, és curiós el cercle d’ateisme. Una activitat en què cal escopir o pixar-se en una imatge de la mare de déu. I altres mostres d’ateisme “oficial” per l’estil, com quan diu que Iuri Gagarin, que havia estat al cel, no hi havia trobat cap sant ni res per l’estil. Per altra banda, trobem les campanyes del govern per reciclar materials com els taps, amb quotes establertes per a cada estudiant. I les gomes del cabell que es tanquen amb boletes, això també és molt anys 80. Aquí també en teníem, les recordeu?

Un llibre de llibres

Així, doncs, podem dir que Solenoide és com un suprallibre. Una història que en conté d’altres. Una mostra del gran coneixement enciclopèdic de Cartarescu, que tan aviat ens parla de la seva feina com a professor, i de les relacions amb mestres i alumnes, com ens introdueix nocions de física o matemàtiques, com ara el tesseractis. En resum, una aposta valenta d’Edicions del Periscopi per un llibre atípic, no apte per a tots els gustos. És una lectura llarga, que requereix tranquil·litat d’esperit, obertura de ment i una bona estona per davant. En definitiva, un bon candidat a lectura de vacances.

Finalment, doncs, si no goseu agafar aquest llibre però voleu conèixer la feina d’Edicions de Periscopi, podeu provar Cançó de la plana o Capvespre, tots dos de Kent Haruf, per escalfar motors de cara al 2019, quan diuen que publicaran la tercera part d’aquesta trilogia, Benedicció.

 

El color és porpra, la Whoopi és Goldberg

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

El color púrpuraSegur que més d’un ha vist la pel·lícula: El color púrpura (The Color Purple). La Whoopi Goldberg broda el personatge principal (nominada a l’Oscar), i en Danny Glover li fa un molt bon acompanyament. El llibre cobreix més camp que la pel·li, però si l’heu vista us en podeu fer una idea. En aquest llibre, Alice Walker ens presenta la vida de la Celie, una noia negra que, després de ser violada i, pràcticament, esclavitzada, per la pròpia família aconsegueix fer la seva vida.

La novel·la és de tipus epistolar, i alterna cartes de la Celie i la Nettie, la seva germana. Mentre la Celie es queda prop de la casa familiar, la Nettie acaba viatjant a l’Àfrica. Allà hi fa de missionera i descobreix la veritat sobre els dos fills de la Celie.

Què té d’especial El color púrpura?

Per començar, ens situa a principis del segle XX i ens ensenya com vivien molts negres en aquella època. Els retrats d’homes i dones, els seus costums i maneres de fer, són d’una cruesa impactant. Les dones treballen i tenen poca llibertat de decisió, però en aquest llibre n’hi ha algunes que tenen una força fora del comú i marquen el camí per a les altres. Diuen que alguns d’aquests personatges poden tenir a veure amb persones reals de l’entorn de l’autora. Suposo que és lògic pensar que un llibre amb tanta força interior té alguna cosa de biogràfica.

És molt fàcil connectar amb la Celie. És bona, és lletja, la maltracten… per això m’ha agradat veure com va evolucionant a mida que avança la història. Però també m’ha agradat molt el figura del “Mr. ______”, que també va canviant. I, sobretot, m’ha agradat veure com l’autora reflecteix la manera de parlar dels personatges. És pràcticament com si els sentissis parlar. No sé com haurà quedat a la traducció, però a la versió anglesa és ben clar. Si voleu donar una oportunitat a la traducció, veig que a l’abril se’n publica una de nova en castellà. No he sabut trobar versió catalana.

Si voleu llegir més obres d’autors afroamericans i assimilats, aquí teniu llibres que hem comentat en aquest blog:

No us espereu grans drames. No us espereu novetats. No hi ha ritmes trepidants. Però, tot i així, encara que hàgiu vist la pel·lícula, és un clàssic que caldria llegir.

Morts prescindibles: Bergmann i els seus problemes

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres

Morts prescindiblesCom us deia en una entrada anterior, el segon lliurament de la sèrie dedicada a Sebastian Bergmann va acabar amb tanta força que vaig haver de llegir el tercer tot seguit. Es tracta de Morts prescindibles, un nou cas en que el nostre antipatiquíssim personatge fa de les seves.

Antipatiquíssim? No! En Sebastian s’ha reformat. Un cop aclarit el misteri amb la Vanja, companya de feina, en Sebastian és poc més que un angelet bufador. La seva poca-solteria, que tant ens va atraure al primer llibre de la sèrie, ha desaparegut. Fins i tot sembla que ja no li interessa tant ficar-se al llit la primera dona que troba. Està desconegut.

Morts prescindibles és el descans de mitja part?

Sembla que aquesta història és una mica d’impasse, ja que és molt més lenta que les altres dues. També he de dit que el cas que estan investigant queda en segon (o tercer) pla, i que es dona molta més importància a les relacions entre els membres de l’equip. Això està bé perquè estan en un moment de canvi, però també és veritat que no és ben bé el que buscava. Descobrireu antigues històries perquè en Sebastian ja havia treballat amb aquest equip. Mira, quina casualitat, igual que els Abba, que ara tornaran a tocar junts (i sonen a la cafeteria mentre escric això).

També heu d’estar al cas de l’Ellinor Bergkvist, que torna a fer de les seves. Té uns papers que en Sebastian li ha dit que llenci, però no ho fa. I aleshores pensa que potser el pot ajudar. Ajudar a què? Aneu-vos calçant, perquè la farà grossa. Per altra banda, ella continua creient en Sebastian l’estima. Clar, per això la va convidar a quedar-se a casa seva. Convidar? Quedar-se? No! En Sebastian n’està fins al monyo, d’ella. Ja veureu com la fa fora. En aquest moment és quan veiem el Sebastian d’abans.

Finalment, val la pena que us llegiu aquest llibre amb el Google Maps al costat. El cas que els ocupa és l’aparició d’uns esquelets a la zona muntanyosa entre Suècia i Noruega. Veureu que, tot i que està força ben lligat, hi ha algunes coses que no estan tan ben tancades com en els casos anteriors. En tot cas, és una bona lectura per a l’estiu. Aviat parlarem de deures!

Behold the dreamers: viatge d’anada i tornada

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Behold the DreamersAvui parlem de Behold the Dreamers, un llibre en què Imbolo Mbue ens ofereix un retrat del que podria ser la vida d’un immigrant africà (camerunès) a Nova York. He de dir que, segurament, n’hi ha que ho passen força pitjor. Tot i així, aquesta experiència és igual de vàlida que altres de més dramàtiques. Fem-hi una ullada.

En Jende és un noi de Lembe (Camerun) que aconsegueix entrar als Estats Units gràcies al seu cosí, en Winston, que és advocat en un despatx d’advocats de renom. Un cop a Nova York, en Jende treballa dos i tres torns en llocs diferents, rentant plats en restaurants, conduint un taxi al Bronx, fent tota mena de feines, fins que aconsegueix fer venir la seva parella i el seu fill. Al cap d’un temps, aconsegueix feina com a xofer d’un alt càrrec de Lehman Brothers. Som a l’any 2007. Oh-oh.

Lehman Borthers cau, i també el cap d’en Jende, i de retruc, el matrimoni del seu cap. Com que sempre plou sobre mullat, a en Jende li rebutgen la petició d’asil i decideix tornar a casa.

Fins aquí, podríem dir que és una història normal, i la veritat és que no té cap element que la faci molt molt més especial que altres que hem llegit sobre aquest tema, però la veritat és que l’autora escriu en un estat de gràcia especial i que costa molt deixar descansar el llibre. Per altra banda, està ple de paraules africanes que convé buscar: les trobareu totes en aquest glossari de Writerphilic.

Què més ens ofereix Behold the Dreamers?

Voldria destacar la contraposició entre els dos caràcters principals: en Jende i la Neni, la parella protagonista. Ell és un home molt treballador, però que es fa de menys i s’arronsa en tot moment davant d’altres personatges més potents com puguin ser el seu cosí o el seu cap. No vol molestar mai a ningú, no vol “causar molèsties” demanant ajuda per salvar la seva estada als Estats Units… i això al final a qui molesta és a la seva parella, la Neni.

La Neni també té una gran capacitat de treball, però li agrada viure la vida, anar a passeig amb les amigues i estudiar. Ella no dubta a fer un pas endavant quan necessita que la gent l’ajudi. I, és clar, quan en Jende tira la tovallola i no fa res per continuar al país, s’enfada amb ell. És en aquest moment quan veurem aparèixer la part més dominant i, diguem-ne, masclista, del Jende. No té en compte l’opinió de la seva dona, no li demana ajuda, no vol que faci determinades coses…

No us puc dir com es resol aquesta tensió, clar, perquè aleshores us diria com acaba el llibre. Només us puc dir que jo l’hauria acabat d’una altra manera, però tot i així és una bona història i, sobretot, està molt ben explicada. En resum: és un bon llibre, amb detalls que us enganxaran des del primer moment.

Voleu més històries sobre afroamericans? Proveu amb El tren subterrani, de Colin Whitehead.