Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Gritos en la llovizna – Yu Hua

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Yu Hua. Gritos en la llovizna
Traducció: Anne-Hélène Suárez Girard.
Seix Barral, 2016.
320 pàgines.

gritos en la llovizna

Aquest llibre ja me l’havia llegit fa molts anys en anglès. Si recupereu l’entrada anterior dedicada a Gritos en la llovizna, veureu que em va quedar molt escueta i que no em va semblar cap gran què. Potser és que la vaig fer a cuita-corrents, o potser no vaig connectar amb la traducció. Ara, però, rellegit amb la traducció d’Anne-Hélène Suárez, voldria tornar-ne a parlar.

Diuen que el germà mitjà sol endur-se tots els pals. En el cas d’en Sun Guanglin això és especialment veritat. Aquest nen de sis anys viu en un poblet a mitjans de la dècada de 1960. L’ambient és totalment rural i la majoria de famílies malviuen conreant una terra que potser no dona massa rendiment. En aquesta situació, la seva família decideix vendre’s un fill a una família de ciutat per poder tirar endavant. I a qui li toca? A en Sun Guanglin, el mitjà.

Així, doncs, en Sun marxa a viure a ciutat amb els seus nous pares, però la desgràcia el persegueix i el pare adoptiu mor. En aquest punt, el retornen a la seva família biològica, però no és gaire ben rebut.

La seva família no li fa gaire cas i només li cobreix les necessitats més bàsiques. Pràcticament l’exclouen de la seva vida familiar, i si hi ha problemes sempre li toca rebre a ell, encara que no en tingui la culpa. I serà així durant tot el llibre, en què un Sun Guanglin adult va rememorant anècdotes i fets de la seva infantesa, no sempre en ordre cronològic.

Valoració de Gritos en la llovizna

He llegit en alguns blogs que el llibre té un to tragicòmic, però a mi el que més m’ha arribat és la tristesa, la pena, per aquest nen que ningú no vol i que no troba protecció en la seva família. A part d’això, Gritos en la llovizna ens transporta a la situació que es vivia a la Xina rural de l’època de Mao, extremadament dura. Veurem com els camperols s’esforcen al màxim per tirar endavant, com es barallen entre ells i tenen petites trifulques o el valor que donen a les coses. No, no li veig la part còmica, la veritat.

Com a conclusió, podria dir que aquesta segona lectura del llibre m’ha fet aprofundir en la història que ens explica i apreciar-lo millor. Continuo pensant que ¡Vivir! o Brothers són les millors obres de Yu Hua, però pujaria la valoració que en tinc. No sé fins a quin punt la traducció hi té a veure.

Crec que el tema ja ha sortit alguna vegada, però ho tornaré a dir: hi ha alguns llibres que havia llegit traduïts a altres llengües i que no havia apreciat gaire; ara, en tornar-los a llegir traduïts al castellà, els he apreciat molt més. No sé si té a veure amb la proximitat de la llengua en què els llegeixo o si té més a veure amb l’estil del traductor. Atenció: no dic que alguns traductors ho hagin fet malament, sinó que parlo de maneres d’enfocar les traduccions. M’agradaria saber si vosaltres també us hi heu trobat.

Lincoln al bardo

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari
Lincoln al bardo

Feia molt de temps que sentia a parlar de Lincoln al bardo, de George Saunders. Finalment, per tancar el 2018, el vaig demanar i me’l vaig llegir durant les vacances. És un llibre àgil de llegir, molt ben escrit i traduït, i t’enganxa de principi a final.

L’argument en sí ja sabeu de què va: el fill de Lincoln mor, i el seu esperit es queda vagarejant pel cementiri, esperant que son pare el vingui a veure. La meva humil opinió és que la història en sí no és el més destacat de l’obra. Ja em podeu fer vudú, els defensors de Saunders!

Aquest llibre, però, té un punt fort, molt fort, que és el que realment el fa especial. Per a mi, és molt més important la manera en què Saunders planteja la història, apta per a una obra de teatre, que no pas el que realment hi passa. Trobo extremadament interessant la combinació de veus narradores. Els esperits, la gent que assisteix a la festa de Lincoln, els extractes suposadament autèntics de diaris i llibres de l’època. Veureu que cada veu aporta un punt de vista diferent sobre la història i el que hi va passant. El resultat és un text complex i ric en matisos.

Les 100 veus de Lincoln al bardo

No les he comptades, però aquestes veus que us comentava poden ser, tranquil·lament, 100. O més. Si us poso un exemple, ho veureu més clar. En un moment de la novel·la, hi ha una festa de l’alta societat a cals Lincoln. Hi ha representants dels diversos estaments socials, des de militars fins a comerciants i periodistes. Enmig de tot el batibull, en Willie, el fill del president Lincoln, està malalt. Nosaltres, però, no veurem l’evolució de la malaltia amb un únic narrador. I tampoc la veure en tercera persona, ni en primera, ni en segona.

El que ens trobem és tot de comentaris, que van d’un paràgraf a diverses pàgines, que van fent els assistents a la festa. Cada paràgraf va acompanyat del nom de la persona que el fa, i aporta una visió diferent a una mateixa cosa. Així, doncs, hem d’anar recomponent la història a partir d’aquest puzzle de veus. Caldrà fet un petit esforç, és clar, però he de dir que és totalment satisfactori.

I una bona traducció, és clar!

Com ja dec haver dit en altre ocasions, però, un bon llibre en un altre idioma no és res sense una bona traducció. En aquest cas, cal agrair a Yannick Garcia la traducció tan treballada que ens ofereix, ja que hi ha personatges de diversos nivells socials (i lingüístics), i crec que ho ha reflectit molt bé. Mireu-vos com parlen els esperits dels negres, o dels petits lladres. No és fàcil de traslladar tot això al català, i si us mireu aquesta entrevista de Xavier Grasset a Yannick Garcia veureu com ho explica.

Per tancar, voldria recordar-vos també la gran feina que fa Edicions de 1984, de qui ja he llegit altres coses. Si voleu llegir més material d’aquesta editorial, us recomano L’edifici Iaqubian o Chicago. A mi em van agradar molt, i espero que també us agradin a vosaltres.

Vam ser nosaltres

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari
Vam ser nosaltres

Vaig créixer veient fotos del xa de l’Iran a l’Hola que la meva àvia comprava cada setmana. Que guapa que era la seva dona, la Farah Diba, i que elegants i «occidentals» que eren tots plegats. I que tristos que se’ls veia. Em va costar molt de temps entendre que eren exiliats, fets fora per la gent que apareix a Vam ser nosaltres, de Golnaz Hashemzadeh Bonde.

Quan vaig estudiar història a l’institut, els temes d’història mundial no passaven de la Segona Guerra Mundial. I tampoc prestaven gaire atenció a res del que passava més enllà d’Istambul. Així, doncs, la revolució a l’Iran de 1978-1979 no formava part del meu imaginari. Vaig créixer amb l’aiatol·là Khomeini, i no se’m va acudir pensar que abans d’ell i la seva colla de barbuts les dones a l’Iran anaven amb faldilles i pantalons de campana i sense mocador, i que els nois no necessàriament portaven barba i no ho controlaven absolutament tot.

Així, doncs, Vam ser nosaltres m’ha permès entrar en aquest Iran que ja non c’e. No tot eren flors i violes, però. Si us llegiu aquest llibre veureu que les dones casades estaven subjectes al control dels seus marits, i que aquest control, en alguns casos, implicava l’ús de la violència física. Tot i així, les noies podien anar a la universitat i tractar els seus companys en situació d’igualtat i exercir la seva professió.

De tota manera, el règim del xa no era volgut per la població. Així, es va iniciar una revolta que va culminar amb l’arribada al poder de l’aiatol·là Khomeini. A partir d’aquí, tots tenim una certa idea de com han anat les coses. No crec que fos això el que volia el gruix de la societat.

La relació entre mare i filla a Vam ser nosaltres

Ara bé, Vam ser nosaltres no només parla d’això. De fet, el fil de tot plegat és la història de la Nahid. Ella és emigrada d’aquest nou Iran i viu a Suècia amb la seva filla. Arran del càncer que li detecten, veurem com es desenvolupa la seva relació amb la filla, les seves exigències, les seves pors, els seus records.

Exigències, sí. Per a mi, la Nahid és una persona exigent que espera molt/massa de la seva filla. En alguns moments vol que estigui pendent d’ella, que li doni prioritat. En aquest sentit, la veritat és que se m’ha fet antipàtica. Potser considera que sa filla li deu alguna cosa per haver-la tret de l’Iran. Potser. Però el fet és que, quan es dona la raó a ella mateixa dient «I tant que sí», em posa nerviosa.

No vull acabar sense fer esment de la traductora, la Meritxell Salvany. La seva feina és magnífica, a l’altura del que és habitual. De fet, aquest llibre és el primer que vaig comprar de l’editorial «Les hores». I com que no tenia referències de l’editorial em vaig basar en la bona reputació de la traductora.

En resum, doncs, us diré que Vam ser nosaltres és un llibre que té dues línies, present i passat, que combinen la relació maternofilial a Suècia amb la narració de la revolta iraniana. Totes dues línies estan ben combinades, i van acompanyades d’una traducció que fa de molt bon llegir.

Finalment, si voleu llegir alguna altra història publicada per Les Hores, us recomano que proveu La vida a qualsevol preu. També hi trobareu una dona que es fa estimar i carrega al mateix temps.

A tree grows in Daicheng

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Lu Nei. A Tree Grows in Daicheng.
Traductora: Poppy Toland.
Amazon Crossing.
Edició Kindle, equivalent a 430 pàgines.

A Tree Grows in Daicheng

En aquest llibre Lu Nei ens porta a l’època de canvis que va seguir la mort de Mao. El llibre comença en una fase anterior, durant la Revolució Cultural. Tot i així, podem dir que se centra en l’ascensió de Deng Xiaobing i les seves reformes econòmiques.

La primera part, centrada en les lluites en diverses faccions de guardes rojos, té com a protagonistes la generació dels que seran els pares del protagonista de la segona part. Un cop acabat l’enfrontament, veiem com en Gu Dahong es posa a treballar i neixen els fills. Aquí, la història fa un salt i passen a protagonitzar-la en Gu Xiaoshan (fill d’en Gu Dahong) i la seva germana, la Gu Xiaoyan.

Tot plegat passa en una ciutat on el centre encara té carrers antics. Els veïns viuen en cases baixes i es coneixen els un alts altres. Tothom sap les històries dels altres, i fins i tot compartexien televisors quan comencen a aparèixer. Els televisors són un dels elements que ens serveixen per veure com la societat va evolucionant i abandonant el comunisme més estricte per abocar-se a una economia de mercat.

Veurem també com comencen a florir empreses i negocis privats. Així, doncs, el negoci estrella d’aquest llibre són les sales de ball. Tothom vol posar una sala de ball. Tothom vol ballar. En Gu Dahong, a més de tenir un estudi fotogràfic, es guanya la vida donant classes de ball. En canvi, el seu fill, un pobre esguerro, malviu com pot. La germana té més sort i aconsegueix entrar a la universitat. Tot i així, quan en surt tampoc no aconsegueix una feina com s’esperava.

Què és, doncs, A Tree Grows in Daicheng?

Podem dir, doncs, que el que veiem en aquest llibre és una família que queda enrere mentre els seus veïns prosperen. No aconsegueixen feines ben remunerades ni ben valorades. I tampoc no aconsegueixen que els assignin un pis en els nous edificis que es construeixen durant la dècada de 1980.

A tree grows in Daicheng és un llibre molt més aconseguit que l’anterior de Lu Nei: Young Babylon. Mentre que a Young Babylon la narració està buida de detalls i l’autor va al gra, aquí tenim l’escenari molt ben definit i les relacions entre personatges són més riques.

En resum, és un llibre que es mereix estar entre la vostra llista de llibres per llegir.

Mothers and Sons: Colm Tóibín

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari
Mothers and Sons

Mothers and Sons és un recull de relats de Colm Tóibín. Com en tots els reculls que llegeixo, hi ha relats amb els quals connecto més, i altres amb els quals connecto menys. En aquest cas, diria que les històries més destacades són les següents:

  • «The Use of Reason»
  • «The Name of the Game»
  • «A Priest in the Family»
  • «A Long Winter»

«The Use of Reason» ens porta a un món lumpen similar al que trobem en la fantàstica opera prima de Lisa McInerney, The Glorious Heresies. Un lladregot de poca monta roba una sèrie de quadres de gran valor. En mig de l’operació, ha de fer front a les astracanades de sa mare, una alcohòlica amb la boca molt grossa. I ha d’actuar ràpid, perquè la seva mare pot ser molt indiscreta…

També és destacable «The Name of the Game», que recupera les dones valentes de Tóibín. En aquest cas, una dona que s’acaba de quedar vídua descobreix que el seu marit només li ha deixat… deutes. A partir d’aquí, es busca la vida i s’espavila per tornar els deutes. I això ho fa malgrat la resistència del seu entorn.

«A Priest in the Family» toca un tema candent a Irlanda: els abusos sexuals dels capellans. Cal dir, però, que no se centra en els fets, sinó en la mare de l’abusador. Així, doncs, veurem la vida tranquil·la que porta i com el seu entorn li amaga la veritat tant com pot.

Tancament de Mothers and Sons

Finalment, Mothers and Sons acaba amb «A Long Winter», una història que ens pot ser més propera que la resta. Tóibín és bon coneixedor del nostre país, i en aquest ocasió situa la història en un poblet dels Pirineus. En aquest cas, la mare de la família, totalment alcoholitzada, fuig de casa quan el seu home li nega l’accés a la beguda. La fugida, però, té lloc en ple hivern. Arribarà a casa del seu germà?

En resum, és un llibre agradable de llegir, però hi ha alguns relats que fluixexen més que altres. Així, doncs, com diuen al comentari de The Guardian que he enllaçat al principi, potser Tóibín està més còmode ens formats més llargs, com ara les novel·les. Si voleu provar-ho, recordeu la magnífica Nora Webster i Brooklyn, que va donar lloc a una pel·lícula.