M’acabo de llegir Campos de vida y muerte y otros relatos, de Xiao Hong. El llibre és una traducció de Teresa I. Tejeda Martín publicada per Edicions Bellaterra i inclou un text preliminar molt interessant que permet conèixer una mica l’autora. Perquè sí, ho confesso: jo no la coneixia.

No la coneixia, no, i per això aquest text introductori, que no és massa llarg ni massa curt, m’ha anat de perles per entendre per què escriu què escriu, per entendre el context històric en què se situa la novel·la, per capir en certa manera perquè té aquesta certa aura de “deessa”, com diuen a la revista de l’Institut Confuci. I és que quan un es mor abans d’hora sempre resulta que és algú magnífic. Suposo que això és normal. També suposo que jo no tinc els coneixements necessaris per valorar la qualitat de l’obra. Suposo que algú que estigui més al dia de la literatura xinesa de la primera meitat del segle XX em dirà que soc una “ignoranta”. Tot i això, us ho he de dir: a mi, aquest llibre, no m’ha semblat res de l’altre món.

Però deixeu-me que parli, també, a favor del llibre i de l’autora. Perquè que no m’hagi agradat gaire tampoc vol dir que no hi intueixi alguna cosa de positiu. Per això veureu que li poso tres estrelles en lloc de les dues que li posaria si només valorés les històries que ens explica.

Punts positius

El que, d’entrada, hi veig, és una forta voluntat de l’autora de fer arribar al lector la realitat que l’envolta, el patiment que veu. Possiblement, també, el patiment seu, personal, ja que si llegiu el text d’introducció veureu que Xiao Hong va tenir una vida curta i complicada, plena de penúries. Així, doncs, el que no hi he trobat de valor literari podria dir que sí que l’hi trobo de valor documental. Ja m’ha passat en altres casos que he comentat aquí al blog.

Per altra banda, vull valorar el fet que Campos de vida y muerte té pràcticament 100 anys. Segurament en aquell moment no s’escrivia igual que ara. Segurament estic mal acostumada llegint autors tan complets com Yan Lianke o Yu Hua. Segurament els llibres escrits fa tant de temps no han envellit bé (si passa amb pel·lícules dels 80, imagineu-vos amb obres tan antigues!).

També em podeu dir “però com pots dir això, si t’encanta el Tirant lo Blanc!”, però jo us diré que quan un llegeix coses com el Tirant (magnífic) o el Quijote (estupend), ja ho fa assumint que tenen “una edat” i que el fet que l’idioma sigui tan arcaic ja te’ls fa llegir d’una altra manera i valorar altres coses. Podríem aplicar això mateix a Sueño en el pabellón rojo: em captiva perquè el que hi espero no és saber què passa, sinó que gaudeixo amb com ho explica. Una mica com allò de “disfrutar del viatge” (no estic de servei, no penso dir gaudir).

M’ha recordat…

El que no puc negar és que, llegint Xiao Hong, m’han vingut al cap un parell d’autors que, com ja deveu saber, són uns grans retratistes de la realitat rural xinesa. Estic parlant de Yan Lianke i Mo Yan, i penso que potser ells sí que s’han llegit les obres d’aquesta autora a fons i que, potser, els ha servit d’inspiració per a les seves obres rurals. Si això és així, l’obra de Xiao Hong ja haurà valgut la pena!

Finalment, vull parlar del llibre com a objecte, perquè s’ho val. Com en altres llibres que he llegit d’aquesta col·lecció d’Edicions Bellaterra, cal destacar el bon gust amb què s’han triat els materiales, les il·lustracions de coberta i el paper, groguenc però no massa, que convida a la lectura. He de dir que hi ha algun error de traducció o de correcció que caldria rectificar de cara a una propera edició, però no és obstacle per a una lectura tranquil·la i agradable.

Aprofitant que més amunt he parlat de Sueño en el pabellón rojo, no vull acabar sense recordar-vos que tot just acaba de començar un club de lectura sobre aquest llibre a Twitter. La intenció és llegir un capítol cada deu dies i fer comentaris a Twitter. Trobo que pot ser una experiència molt enriquidora i, si us hi voleu afegir, només cal que visiteu el perfil del club i estigueu atents.

Bona lectura!

No fa gaire, tot just un mes i mig, es va celebrar a Barcelona la segona edició del Premi de Traducció Marcela de Juan. En aquesta ocasió, es premiava la traducció directa del xinès al català i la guanyadora va ser Carla Benet Duran, amb L’amor que fa caure ciutats, d’Eileen Chang. I és la mateixa traductora la que ens porta Brasers, un altre llibre de relats de la mateixa autora.

Com en el cas de l’obra anterior, Brasers ha estat publicat per Club Editor, que confirma la seva aposta per portar Chang al lector català. També com en l’obra anterior, aquest volum conté dos relats, el “Primer braser” i el “Segon braser”, en què la narradora ens explica la història mentre un suposat braser crema i esgota el combustible.

Brasers del Hong Kong colonial

La primera història ens porta la Ge Weilong, una noia de Shanghai que viu a Hong Kong. La Weilong va a viure a casa d’una tieta seva que només pensa a fer recepcions i festes i conèixer gent. Al llarg de la història veurem com això acaba influint en la vida de la Weilong, que s’embolica en un món que no és el d’ella.

A mi, però, m’ha agradat més la segona història, el segon braser, que tracta sobre un home anglès que viu a Hong Kong. En Roger Empton és un professor universitari de 40 anys que coneix una noia, també anglesa, que també viu a la colònia. A partir d’aquí veurem la seva història d’amor, que culmina amb el casament, i veurem què passa després de la cerimònia. I és aquí on heu de prestar tota l’atenció possible perquè és la part més interessant de la història. No és gaire llarga, però dona temps a veure-ho tot!

Una vegada més, la traducció de Carla Benet flueix perfectament. Amb ella viatgem al Hong Kong colonial, a uns cercles socials alts on la vida funcionava diferent de les classes més baixes. Corrupció, embolics, reputació. Ho veureu tot amb els ulls d’una autora que també pertanyia a aquests cercles i que va emigrar als Estats Units després de l’arribada al poder de Mao Zedong.