Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Neige et corbeaux

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Avui parlem d’un llibre molt «actual»: Neige et corbeaux, de Chi Zijian, amb traducció de François Sastourné. Com en altres ocasions, és un llibre publicat per Editions Picquier, que compta amb una col·lecció dedicada a la Xina que té força contingut (entre d’altres, té traduccions de Yan Lianke).

Però tornem al llibre. Si dic que és «actual» és perquè el tema que toca és un que ara mateix ens envolta: una epidèmia. En aquest cas, es tracta de l’epidèmia (real) de pesta que es va escampar per Harbin, al nord de la Xina, l’any 1910. Tot i que Neige et corbeaux és una novel·la, conté informació i alguns personatges reals, com ara Wu Liande, que va tenir un paper destacat en la lluita contra aquesta epidèmia.

Si el llegiu, hi veureu coses que semblen tretes de la nostra realitat: els dubtes sobre com es transmet la malaltia, el tractament que cal donar-li, el comportament de la població… fins i tot l’aïllament de barris sencers per tal de contenir la propagació. Tot això ho veurem a través d’una sèrie de personatges i del seu dia a dia, tant abans com després que arribi la pesta: des del propietari d’un alberg reconvertit en cotxer fins a una cantant russa.

I és que, a més de veure l’evolució de la malaltia entre la població podreu veure-hi com era Harbin en aquella època: una ciutat fundada feia aproximadament 10 anys, amb 100.000 habitants repartits entre un barri xinès, un altre de rus i un altre de japonès, que creixia al voltant de la construcció de la línia de ferrocarril. És interessant veure la interacció entre els tres grups poblacionals i la simpatia (o antipatia) que es tenen, així com la manera en què plantegen la lluita contra la pesta.

He d’admetre que en algun punt de la història se m’ha fet un pel pesada, ja que m’ha costat una mica identificar i situar cada personatge (potser és la distracció de les vacances, no ho sé), però en general m’ha agradat molt i trobo que és una lectura molt recomanable. Si necessiteu més informació, aquí en teniu sobre l’autora i el llibre (en francès).

Los juguetes de la guerra

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Avui us parlaré de Los juguetes de la guerra, un llibre de Carolina Pobla publicat per Maeva que em va arribar de sorpresa a mig confinament. Sí, s’escapa una mica del que solc llegir, però algú va pensar que em podia agradar i me’l va enviar. Com deia, una sorpresa. 🙂

Es tracta d’una història que ens porta a l’Alemanya de la Segona Guerra. L’Elsa, mare de sis criatures, marxa de la ciutat per passar el període més problemàtic en un poble de muntanya on havia passat els estius de petita. Els avis hi tenien un casal ben gran, i quan l’Elsa hi arriba amb la seva petita tropa resulta que ha estat ocupat pels soldats alemanys, que n’han fet un hospital militar.

A partir d’aquest moment, amb l’ajuda d’en Johann i la Ramona, antics cuidadors del casal, l’Elsa se’n va a viure amb els seus fills en una petita cabana a dalt de la muntanya, que m’ha recordat vagament la caseta on la Heidi vivia amb el seu avi.

I aquí comença l’aventura. Els nens s’han d’adaptar a una nova vida, lluny de les comoditats de la vida urbana d’aleshores: no tenen aigua corrent, ni calefacció, i per anar a l’escola han de recórrer un bon tros, que a l’hivern es fa molt pesat a causa de la neu i el fred. Coneixeran altres nens, hi faran amistat, veuran com la família s’engrandeix amb incorporacions inesperades, i també hi haurà lloc per a l’amor i l’esperança.

Tot canvia quan la guerra s’acaba i els soldats alemanys marxen a corre-cuita i apareixen els americans. L’Elsa haurà d’adoptar un paper de mediadora entre soldats i poble, i algunes relacions es complicaran. Sí, podríem dir que en algun punt hi ha una mica de res de massa sucre, però la veritat és que és un bon llibre que, sobre el rerefons de la guerra, també incorpora temes com ara la vida rural o les dificultats en les relacions en els matrimonis convinguts (amb un punt de maltractament psicològic i tot). En definitiva, és una lectura agradable i gens pesada.

Chuntao. Una mujer china

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de llegir Chuntao. Una mujer china, de Xu Dishan. En aquest cas, podríem dir que, més que un llibre, es tracta d’un relat publicat en forma de llibre, ja que té 34 pàgines. La traducció directa del xinès al castellà l’han fet Qu Xianghong i Anne-Hélène Suárez, i us puc dir que té la qualitat habitual d’aquest duo de traductores: molt alta.

Chuntao. Una mujer china.

Dit això, cal tenir en compte que aquest relat no es va escriure com a obra de ficció i prou, sinó que l’autor hi aporta la voluntat de documentar la vida quotidiana de la dècada de 1930. Per aquest motiu, el que hi trobareu no és una trama amb tot de subtrames ni embolics, sinó una narració tranquil·la i mesurada del dia a dia de la Chuntao, en Liu Xianggao i en Li Mao, que, per coses de la vida, acaben vivint junts en una casa de Pequín.

Durant el relat, doncs, veurem amb què es guanyen la vida i quines circumstàncies els fan viure junts. De rerefons, la situació precària de la Xina, en un moment d’enfrontaments diversos que no permeten una vida plàcida a la població.

El relat de Chuntao. Una mujer china

Podríem dir que és un relat avantguardista per a l’època en què es va escriure, i que tot i la distància en el temps no ha envellit gens malament. És un text honest, sense ambicions desmesurades, que no enganya: WYSIWYG total. L’única cosa que, potser, questionaria, és la decisió de publicar un únic relat en aquest volum. Potser s’hauria pogut preparar amb algun text més que ajudés el lector a fer-se una idea del tipus de narrativa que cultivava Xu Dishan. Aquest autor en moltes ocasions triava com a protagonistes dones fortes que trien el seu camí a la vida.

Si aquest estiu voleu llegir literatura xinesa, us recomano que passeu per la base de dades La literatura china traducida en España. Es tracta d’una web creada pel TXICC on trobareu ressenyats aquest llibre i molts d’altres per a les caloroses tardes d’estiu…

Post mortem: Terrin, de vigilant a pare

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris 
Aquesta entrada se m'havia quedat a la cartutxera, però ara que l'he retrobada trobo que és un bon moment per publicar-la. És un llibre molt diferent dels altres que he llegit de Peter Terrin.
Post mortem

Post Mortem, de Peter Terrin, és un llibre estrany i un pèl confús. El tema central és l’accident vascular que pateix una nena que, com diu l’autor, “encara no té quatre anys”. L’alegre Renée té un infart cerebral que la deixa en un estat greu i li costa molt de recuperar-se.

El que afecta de debò és saber que la història és real, que la nena és un reflex de la filla de l’autor. El mateix autor que va escriure El vigilant i Montecarlo i que podem veure en una foto a la contracoberta. I te’l mires i penses, “buf, quina putada”.

Com deia, per a mi el llibre ha estat un pèl confús, ja que Terrin no ens vol oferir la història nua, sino que l’acompanya amb una espècie de joc de miralls, d’un autor que es veu a sí mateix i que després algú en fa una biografia… tot plegat un pèl estrany, però també efectiu, per altra banda. En el fons, suposo que haver llegit primer El vigilant, tan diferent d’aquest Post Mortem, et condiciona. Aquí no trobareu l’atmosfera claustrofòbica de l’altre llibre, que realment feia que et costés respirar. I, com és normal, quan llegeixes una cosa d’un autor et penses que després tot serà igual. I no és així.

Post mortem és una altra cosa…

En aquest llibre, Terrin demostra que és molt capaç d’escriure coses totalment diferents i de fer-nos posar a la pell dels seus protagonistes. El moment de més angoixa és quan la nena no es desperta. Volia cridar “truqueu una ambulància, no foteu cas d’un metge amb poques ganes de pencar”. Perquè la Renée no fa mai la migdiada, i que una nena s’adormi enmig d’una festa amb altres nens no és normal. No ho és. Cal trucar l’ambulància.

A partir d’aquí, l’autor ens regala una narració entrellada, angoixada, sobre l’estada a l’hospital, a la UCI, a Semicrítics… tot està explicat amb una claredat impressionant, us ho puc assegurar. Els llits de la UCI són com arbres de Nadal, amb totes les maquinetes connectades.

Vull destacar també la preciosa portada, que diria que ha sortit igual en tots els idiomes. És un osset de peluix amb una tirita on hauria d’haver-hi l’ull. Es él ninotet de la Renée, un osset com tenen la majoria de nens. Com sempre, Raig Verd ens ofereix un llibre molt ben presentat, amb traducció de la Maria Rosich, que també hem pogut apreciar en llibres com Montecarlo i El vigilant, de la mateixa Raig Verd, o No tornarà a passar (els teniu tots en aquest blog).

En definitiva, sereu un testimoni mut del drama que ens explica Terrin, que agraireu poder llegir des de la distància. Però és que, de tant en tant, també és bo llegir coses com aquesta.

Un amour classique, relats de Yu Hua

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Avui toca parlar d’Un amour classique, de Yu Hua. Si heu anat seguint la secció xinesa d’aquest blog ja deveu saber que aquest és un dels meus autors preferits, juntament amb Yan Lianke i Yiyun Li. Un trio d’asos.

Un amour classique

Yu Hua és autor de grandíssimes novel·les, com ara Brothers (que potser hauria de rellegir), Vivir o Crónica de un vendedor de sangre, que ja hem comentat en aquest blog. A part d’això, també ha escrit relats (més o menys) curts, com ara El passat i els càstigs o Gritos en la llovizna, també al blog.

Tornem, però, a Un amour classique, que és el llibre que comentarem avui. En aquest cas, es tracta d’un recull de relats curts-mitjans (aproximadament 50 pàgines cadascun) que tracten temes diversos. Com sempre que em llegeixo un llibre que porta diversos relats, n’hi ha que m’han agradat més i altres de menys.

Relats d’Un amour classique

El que més m’ha agradat ha estat, sens dubte, el primer: Une certaine realité. Es tracta d’una història de revenja i destrucció que porta el “Ojo por ojo, diente por diente” a límits que no us podeu imaginar. Ah, i va amanit amb el gore més bèstia de Yu Hua!

El segon relat, Un amour classique, no m’ha agradat gens. Tracta d’una història d’amor mig onírica situada a la Xina clàssica, amb un candidat a exàmens de mandarí com a protagonista. No hi ha hagut manera d’entrar-hi, potser perquè, per a mi, les històries de Yu Hua parlen d’ara i avui. El següent, Quelques pages sur Yang Liu, és estrany. Està bé, eh, però potser en temps de confinament estic més espessa i m’ha costat seguir la trama, amb personatges que veiem des de diversos punts de vista i una història que va i ve.

L’últim, Un événement fortuit, recupera el nivell del primer relat. Torna a tenir frases curtes i entretallades, i intercala una correspondència epistolar entre els dos protagonistes que us farà fer voltes al cap quan arribeu al final per saber qui és qui i què fa que.

Temps de llibres electrònics

La traducció és de Jacqueline Guyvallet i es llegeix prou bé, sense elements que “rasquin”. Pel que fa a la publicació, és d’Actes Sud, una editorial francesa que, entre altres coses, publica literatura oriental. Durant el confinament, podeu trobar els seus llibres electrònics a la seva pàgina web a molt bon preu!

En definitiva, no és el millor que he llegit de Yu Hua, però m’ha fet passar una bona estona. De tota manera, si voleu llegir relats d’ell, us recomano mil vegades més que us llegiu El passat i els càstigs, traduït per Carla Benet Duran i publicat per l’editorial Males Herbes. Si teniu pressa per aconseguir-lo, aneu a la web de Lektu i compreu la versió electrònica (en la data de publicació d’aquesta entrada, només 3 euros: un regal!).