Benvinguts a Amèrica, de Linda Boström Knausgard

Avui us vull parlar de Benvinguts a Amèrica, un llibre que, tot i ser molt breu, està carregat d’emocions. No havia llegit mai res de Linda Boström Knausgård, i m’hi estreno amb aquesta publicació de l’editorial Les Hores, traduïda per Carolina Moreno Tena, traductora que comença a tenir presència als meus prestatges.

He de dir que quan vaig rebre el llibre vaig pensar que era molt molt curt, i no tenia clar que amb tan poques pàgines em pogués arribar clar el missatge. Doncs sí que ha arribat.

I és que, a diferència de l’altre Knausgård, que necessita milers de pàgines per explicar-nos coses, l’autora de Benvinguts a Amèrica escriu de manera directa i concisa. No, el llibre no ofereix un argument recargolat ni dona mil voltes per fer-nos arribar a lloc. En 88 pàgines no hi ha espai per amagar-hi res, ni per allargar-se quan no cal. I això és un gran què, perquè hi ha llibres que no caldria que fossin tan llargs.

Què hi passa, al llibre?

Tornem a l’element que ens ocupa. La protagonista, l’Ellen, té 11 anys i no parla. No és que sigui muda, no: no parlar és una decisió conscient. És una reacció a la mort del seu pare, ja que creu que la seva mort és culpa d’ella: ho havia demanat a déu.

Així, ens trobem en una situació en què els tres membres restants de la família (mare, germà i Ellen) reaccionen a la mort del pare d’una manera o altra. O, més ben dit, continuen la seva vida sense el pare. Ara no us diré pas si estan contents o no, amb aquesta mort. Però sí que us he de dir que no us podeu quedar amb la mudesa de la nena, que, en realitat, diria que només és un pretext per fer-nos indagar què hi ha al darrere.

Perquè el que hem de veure és quins motius tenia la nena per demanar la mort del pare. Quina era la situació a casa mentre ell va ser viu. Com es comportava i què implicava per a la nena i per a la resta de la família. I veureu que, al final, el comportament de l’Ellen no és, ni de bon tros, el tema principal del llibre.

En definitiva, és una història molt ben tramada, amb frases no excessivament llargues que et fan avançar a batzegades i que et van colpejant fins que arribes al fons de la qüestió. Com quan els ferrers donen forma a un objecte sense sentit, fins que podem veure de què es tracta en realitat.

Le dit du loriot, de Su Tong

The Shadow of the Hunter

Aquest cop he fet una cosa estranya: he començat un llibre en un idioma i l’he acabat en un altre. Vaig començar llegint The Shadow of the Hunter i vaig acabar llegint Le dit du loriot, de Su Tong. Són el mateix llibre, però és curiós com la percepció pot canviar segons l’idioma en què el llegeixis…

En aquest cas, la versió anglesa era un pel àrida, i contenia aclariments directament dins del text que, com a molt, m’hauria esperat trobar en una nota al peu de pàgina. Coses com ara: “Liu Sheng tried cigarettes first, then suggested Maotai or Wuliangye (both types of Chinese wine)”. Sincerament, trobo que l’explicació entre parèntesi sobra. Si volem aclarir-ho, cal posar-ho fora del text, trobo. Estic segura que aquest tema dona per a una àmplia discussió, molt més documentada que una simple impressió meva, però la veritat és que quan vaig trobar el tercer o quart comentari del traductor dins del text vaig decidir canviar.

Canvi!

Així, doncs, vaig decidir canviar a la versió francesa, més antiga i d’una editorial de tota confiança: Éditions du Seuil, una editorial que va traduint literatura xinesa. I aquí vaig notar un canvi. La història fluïa millor, no hi havia aportacions estranyes dins del cos del text (i, si n’hi havia, estaven ben integrades i no es notaven). Segurament, aquest canvi ha perjudicat una mica la visió que tinc d’aquest llibre i ja he après la lliçó. En tot cas, parlem del llibre.

En aquesta ocasió Su Tong ens porta una història que afecta principalment tres personatges: en Baorun, en Liu Sheng i la Princesa/Srta. Bai. De fons, l’avi d’en Baorun és com una mena de connexió entre els tres, sobretot entre els dos nois. El llibre està dividit en tres parts, dedicades a cadascun dels joves.

Així, primer els veurem de jovenets i després els recuperarem d’adults, amb unes relacions entre ells molt condicionades pel passat. Baorun paga amb la presó un delicte que no ha comès ell, i això fa que Liu Sheng estigui pendent de l’avi del primer, que, clar i català, està com una regadora i el tenen tancat al manicomi. Ho podem posar més fi, però és això. L’avi sempre intenta escapar-se i, de tant en tant, ho aconsegueix. Sempre hi haurà un dels dos nois pendent d’ell per retornar-lo al centre psiquiàtric.

Per altra banda, la noia, a qui de petita tothom diu Princesa, és una persona malcarada, quasi diria malcriada, i no sembla que sàpiga ben bé què vol fer a la vida. Afillada del jardiner del centre psiquiàtric, quan es fa gran marxa del poble i hi torna com a empleada d’un ricatxo paranoic que s’allotja en una habitació de luxe al psiquiàtric. És aquí on reprèn contacte amb els nois i la teranyina es va fent més estreta.

He de dir que a trossos es fa pesat, mentre que en altres moments es fa interessant. Personalment, el que més m’agrada és quan parla de l’avi i de la gent del poble, les petites històries quotidianes. També és força interessant veure com els tres joves intenten guanyar-se la vida en un país que va evolucionant, i els camins diferents que van prenent cadascun. Potser, com deia més amunt, el fet de llegir trossos de dues versions diferents ha afectat la impressió general, però, mira, aquest cop ha anat així.

Evidentment, Su Tong és un autor de referència i continua estant a la meva llista de preferit. Espero poder-li llegir ben aviat alguna altra cosa per treure’m el regust que m’ha quedat.

Una bondat complicada, de Miriam Toews

Una bondat complicada no és el primer llibre que la Miriam Toews escriu sobre els mennonites. I, sincerament, és un tema prou específic com per poder-se acabar repetint. Per aquest motiu, durant la lectura he tingut molt present l’anterior Elles parlen, que també vàrem comentar en aquest blog. La conclusió és que en aquesta ocasió l’enfocament és ben diferent.

En aquesta ocasió trobem una família que viu en un poble mennonita però que no acaba de seguir els dictats del dirigent religiós local, en La Boca, que és precisament germà de la mare (Trudie) de la protagonista (Nomi). El que veurem al llarg del llibre són els efectes de l’excés de religiositat (vaja, en podríem dir secta) sobre la família en qüestió, que no avancen en una única direcció, sinó que es bifurquen.

D’una banda, tenim la influència directa en la família, que poc a poc se’n va ressentint. Les relacions entre els dos germans, en La Boca i la Trudie, no són bones. De fet, ell és el causant directe del “cisma familiar” que ja ens trobem quan comença la història: la mare i la germana gran de la Nomi (Ash) han marxat de casa. Al poble, doncs només hi queden el pare (Ray) i la Nomi.

D’una altra banda, tenim l’esfondrament d’en Ray, que és profundament creient i no se sobreposa a la doble pèrdua de dona i filla. Així, coses tan bàsiques com cuinar o netejar queden en mans de la Nomi, que ja té prou feina per la seva banda. En Ray no és una ajuda a l’hora d’encarar el pas a adulta.

Finalment, doncs, tenim la Nomi, una noia de 16 anys que va a escola com qui afronta un repte, amb una actitud rebel. Surt amb un noi, en Travis, i no en fa una de bona. Es passa el dia voltant, si va a escola és amb actitud desafiant, flirteja amb les drogues… En el fons, el que li passa és que acusa la desaparició de dos referents importants, la mare i la germana gran, en un moment en què, precisament, està passant del món adolescent a l’adult, on entreveu un futur força negre.

He de dir que les històries del tipus coming-of-age no són gaire del meu gust, i que això ho té en contra el llibre del qual parlem. Així, doncs, he preferit centrar-me en la part que afecta la vida dels mennonites i anar comparant aquest llibre amb el que he esmentat més amunt, Elles parlen. I és ben bé que les coses no són blanc i negre, sinó que tot està ple de matisos. A Elles parlen veiem una societat que no només és religiosa en excés sinó que viu totalment tancada en si mateixa, en què les dones no tenen formació (no saben ni llegir) i estan totalment sotmeses a la voluntat dels homes. En canvi, a Una bondat complicada homes i dones van a escola i poden treballar fora de casa, les dones no estan dominades (almenys no ho sembla) i els joves tenen algunes vies de diversió que haurien estat impensables a l’altre llibre. Així, doncs, és com si Toews ens presentés la societat mennonita a través d’un vide de mil colors i l’anés tombant segons què ens vol ensenyar.

Atenció, però: les conductes que veiem al poble, al final, no són tan diferents de les que podríem trobar a casa nostra, per bé que al llibre es vegi tot més exagerat. No cal anar gaire lluny per saber que als pobles, o als barris en el cas de les ciutats, aquell que s’allunya de la “via del mig”, del que dicta la societat, pot ser bandejat i deixat fora del comú. I no és tan difícil: si hi penseu, segur que us vindrà algú al cap.

En resum, aquest llibre us pot agradar si us agraden les històries que il·lustren el creixement, el pas d’una etapa vital a l’altre. És interessant veure el comportament religiós, però trobo que en aquest cas és un element addicional, i que és més important el canvi de vida de la Nomi. Per la meva banda, esperaré a llegir-me Les tristes recances, que sembla d’una temàtica diferent, per acabar-me de fer una idea del potencial de l’autora. Tots tres els ha publicat Editorial Les Hores.

Cossos celestes: Jokha Alharthi i Oman

Sabríeu trobar Oman en un mapa? Sense mirar, eh? Jo no ho hauria sabut fer abans de llegir Cossos celestes, de Jokha Alharthi, publicat en català per l’editorial Les hores. De fet, el primer que vaig fer quan vaig tenir el llibre a les mans va ser obrir Google Maps. Confesso que jo l’hauria posat al costat de Kuwait, i que on hi ha Oman hi hauria posat el Iemen del Nord (sí, quan jo estudiava n’hi havia dos, de Iemens). Jo necessito saber on passen les coses, i per això era vital veure-ho sobre el mapa.

Però deixem estar la geografia i anem al que realment interessa: la història que se’ns explica a Cossos celestes. No us faré cap espòiler si us dic que l’autora ens explica l’evolució del seu país a través de tres germanes (Maia, Asmà i Khaula) i la seva família. La narració es fa des del punt de vista de diversos personatges, tant dones com homes, i no tot queda en mans de les tres germanes. A mi, per exemple, m’ha cridat l’atenció la veu de l’Abdul·lah, el marit de la Maia, que aporta un contrapunt interessant a la perspectiva de la seva dona. I, entre altres motius, el trobo especialment important perquè poques vegades m’havia trobat un llibre dedicat a un país àrab i al paper que juguen les dones que inclogués la veu d’algun home. L’Abdul·lah no és l’únic que parla aquí, però és el primer que viu un canvi en la manera de fer, ja que la seva dona no és submissa com la generació anterior.

Fruit d’aquest matrimoni més “modern” hi ha tres fills, la més gran dels quals és la London. Veient el nom, que li ha posat sa mare, la Maia, ja veiem que aquí les coses canvien, la societat evoluciona. La London estudiarà a la universitat i viurà una vida força més similar a la nostra. No s’hi entra en profunditat, però és evident que ella no es comporta com la seva àvia, que és la viva imatge de la dona tradicional.

I ara que parlem de l’àvia, la Sàlima, cal dir que en aquesta novel·la, com que cada episodi té un narrador diferent, també anem endavant i endarrere en el temps. Aquest és, potser, l’únic punt que li podria retreure: costa una mica identificar el moment històric en què viu cada personatge. Tot i així, Alhlarti se’n surt prou bé i aconsegueix fer-nos fer tots aquests flash-backs, i ens ajuda també amb un arbre genealògic on podreu trobar els noms de la majoria de personatges de la història. Molt útil, la veritat.

Un altre tema que es toca en aquest llibre és el dels criats esclaus. De fet, algun dels personatges més destacats de la història són esclaus i veureu que el seu paper va més enllà del simple treball forçat.

No puc tancar sense parlar de la traducció de Margarida Castells Criballés, que pel que m’han dit és directa de l’àrab. El català flueix i, per això, crec que cal atribuir part de l’èxit del llibre a la traductora, que ja ha fet altres traduccions d’aquest idioma. Si n’he de triar una, destacaria la traducció de Les mil i una nits que va fer amb la Dolors Cinca i en Jaume Creus, una traducció magnífica que us recomano molt.

Finalment, vull dir que l’editorial Les hores va tenir molt d’encert de triar aquest llibre, i que és molt positiu que ens arribin textos de fora de l’omnipresent món anglosaxó. I, atenció, Cossos celestes va rebre el Premi Booker International 2019, un premi que sol destacar obres de molt qualitat! Us vull recordar que Les hores ja ha publicat altres llibres de l’àmbit àrab, com ara Mirada prohibida i Vam ser nosaltres, dos títols que us recomano molt i que ja hem comentat en aquest blog. Com veieu, teniu camp per córrer!

Rosa rosa amore mio, de Wang Zhenhe

Fa força temps que tenia a la llista de lectures pendents Rose rose I love you, de Wang Zhenhe. Per un motiu o per un altre, no l’havia acabat de llegir mai. Aquest estiu, però, em van comentar que la traducció italiana d’Anna di Toro, Rosa rosa amore mio, era peculiar. O sigui que m’hi vaig decidir i, finalment, me l’he llegit.

rosa rosa amore mio

Començaré dient que aquesta versió en italià no és ben bé una traducció. Bé, sí que ho és, en el sentit que trasllada el contingut del text original xinès al text en italià. De tota manera, com es pot llegir a la introducció que ha fet la mateixa traductora, hi ha aspectes que s’han adaptat en lloc de traduir-se i prou. D’una banda, tenim els noms dels personatges, que aporten significat i defineixen característiques de cadascú, o sigui que la traductora s’ha decidit a reproduir-los en italià. Fins aquí tot normal, ja ho havíem vist en altres llibres. La part més innovadora la tenim pel que fa a l’ús de llengua estàndard i dialecte. Som-hi.

Al text original l’autor utilitza xinès estàndard, dialectes, anglicismes i restes de la dominació japonesa i, és clar, també hi ha registres diferents segons els personatges: des de prostitutes fins a consellers, passant pel protagonista principal, que és professor d’anglès a secundària. Ostres, i com ho fem, per traduir això a una llengua europea????

Doncs bé, di Toro ha estat valenta i ha triat l’opció de combinar l’ús de l’italià estàndard amb el sicilià. No entrarem aquí a discutir si el sicilià és un dialecte o una llengua pròpiament dita. No és el tema. Però sí que vull que quedi clar que el sicilià escrit és molt diferent de la llengua estàndard, molt més que qualsevol dels dialectes catalans entre ells. Així, la traductora utilitza la llengua estàndard quan parlen els personatges amb més nivell educatiu, que parlen amb més formalitat, i deixa el sicilià “per al poble”, cosa que realment marca les diferències de nivell social.

Segur que l’ús del dialecte a Itàlia o a Taiwan té connotacions diferents, però crec que en aquest cas serveix perfectament per aconseguir l’objectiu. Si llegiu el llibre en italià, ho veureu de seguida. Ah, i si heu llegit anteriorment algun llibre del comissari Montalbano en italià (que també incorpora sicilià i expressions pròpies), veureu com hi ha coses que us ajuden a entendre millor el que diuen a Rosa rosa amore mio.

El millor que puc dir de tot això és que tot i l’ús del sicilià no m’he imaginat pas que tot passés a Sicília. M’ha sorprès, però les imatges que m’han vingut al cap són, clarament, de context xinès.

Sí, sí, però… de què va?

Fins ara m’he entretingut molt en tot el tema lingüístic, però és que m’ha semblat una opció molt original i que valia la pena comentar. El tema també és interessant. Tot plegat es basa en una història real, i és que l’any 1968 un grup de soldats americans que lluitaven a la guerra del Vietnam va anar a passar uns dies al poble de l’autor (Hualian a l’original, Lotusa a la traducció). I també és veritat que es va habilitar un bar perquè els “americanos” es divertissin (i, és clar, perquè els locals guanyessin alguns calerons).

El llibre, doncs, es basa en aquesta història real però se centra en la fase de preparació, que l’autor porta fins a extrems absurds. Són aquests extrems el que realment agraden del llibre, i venen principalment del protagonista: Concettino Finezza (Dong Siwen a l’original), professor d’anglès a secundària. Concettino se les dona de refinat i culte i és molt tossut i fantasiós, i com que és dels més educats del poble li encarreguen la tasca de formar les prostitutes que atendran els americans que vinguin al poble. El pressupost surt de les butxaques dels amos dels prostíbuls més importants de Lotusa, i Concettino no s’està de res.

Així, el que havia de ser un curs d’anglès pràctic perquè les noies s’entenguin amb els clients acaba sent tota una altra cosa, que no us puc explicar per no fer-vos espòiler (ja us he donat més pistes de les que volia!). En general, trobo que s’embolica massa en els preparatius i de vegades hi ha fragments especialment pesats, com ara quan parlen per telèfon (són converses molt vívides, però un punt massa repetitives). Tot i això, he de dir que es llegeix molt àgilment i que, tret d’aquests fragments, és una lectura agradable i interessant.