Campos de vida y muerte, de Xiao Hong

Campos de vida y muerte

M’acabo de llegir Campos de vida y muerte y otros relatos, de Xiao Hong. El llibre és una traducció de Teresa I. Tejeda Martín publicada per Edicions Bellaterra i inclou un text preliminar molt interessant que permet conèixer una mica l’autora. Perquè sí, ho confesso: jo no la coneixia.

No la coneixia, no, i per això aquest text introductori, que no és massa llarg ni massa curt, m’ha anat de perles per entendre per què escriu què escriu, per entendre el context històric en què se situa la novel·la, per capir en certa manera perquè té aquesta certa aura de “deessa”, com diuen a la revista de l’Institut Confuci. I és que quan un es mor abans d’hora sempre resulta que és algú magnífic. Suposo que això és normal. També suposo que jo no tinc els coneixements necessaris per valorar la qualitat de l’obra. Suposo que algú que estigui més al dia de la literatura xinesa de la primera meitat del segle XX em dirà que soc una “ignoranta”. Tot i això, us ho he de dir: a mi, aquest llibre, no m’ha semblat res de l’altre món.

Però deixeu-me que parli, també, a favor del llibre i de l’autora. Perquè que no m’hagi agradat gaire tampoc vol dir que no hi intueixi alguna cosa de positiu. Per això veureu que li poso tres estrelles en lloc de les dues que li posaria si només valorés les històries que ens explica.

Punts positius

El que, d’entrada, hi veig, és una forta voluntat de l’autora de fer arribar al lector la realitat que l’envolta, el patiment que veu. Possiblement, també, el patiment seu, personal, ja que si llegiu el text d’introducció veureu que Xiao Hong va tenir una vida curta i complicada, plena de penúries. Així, doncs, el que no hi he trobat de valor literari podria dir que sí que l’hi trobo de valor documental. Ja m’ha passat en altres casos que he comentat aquí al blog.

Per altra banda, vull valorar el fet que Campos de vida y muerte té pràcticament 100 anys. Segurament en aquell moment no s’escrivia igual que ara. Segurament estic mal acostumada llegint autors tan complets com Yan Lianke o Yu Hua. Segurament els llibres escrits fa tant de temps no han envellit bé (si passa amb pel·lícules dels 80, imagineu-vos amb obres tan antigues!).

També em podeu dir “però com pots dir això, si t’encanta el Tirant lo Blanc!”, però jo us diré que quan un llegeix coses com el Tirant (magnífic) o el Quijote (estupend), ja ho fa assumint que tenen “una edat” i que el fet que l’idioma sigui tan arcaic ja te’ls fa llegir d’una altra manera i valorar altres coses. Podríem aplicar això mateix a Sueño en el pabellón rojo: em captiva perquè el que hi espero no és saber què passa, sinó que gaudeixo amb com ho explica. Una mica com allò de “disfrutar del viatge” (no estic de servei, no penso dir gaudir).

M’ha recordat…

El que no puc negar és que, llegint Xiao Hong, m’han vingut al cap un parell d’autors que, com ja deveu saber, són uns grans retratistes de la realitat rural xinesa. Estic parlant de Yan Lianke i Mo Yan, i penso que potser ells sí que s’han llegit les obres d’aquesta autora a fons i que, potser, els ha servit d’inspiració per a les seves obres rurals. Si això és així, l’obra de Xiao Hong ja haurà valgut la pena!

Finalment, vull parlar del llibre com a objecte, perquè s’ho val. Com en altres llibres que he llegit d’aquesta col·lecció d’Edicions Bellaterra, cal destacar el bon gust amb què s’han triat els materiales, les il·lustracions de coberta i el paper, groguenc però no massa, que convida a la lectura. He de dir que hi ha algun error de traducció o de correcció que caldria rectificar de cara a una propera edició, però no és obstacle per a una lectura tranquil·la i agradable.

Aprofitant que més amunt he parlat de Sueño en el pabellón rojo, no vull acabar sense recordar-vos que tot just acaba de començar un club de lectura sobre aquest llibre a Twitter. La intenció és llegir un capítol cada deu dies i fer comentaris a Twitter. Trobo que pot ser una experiència molt enriquidora i, si us hi voleu afegir, només cal que visiteu el perfil del club i estigueu atents.

Bona lectura!

Yawande Omotoso i “La veïna del costat”

Avui us vull parlar de La veïna del costat, un llibre de Yewande Omotoso traduït per Àfrica Rubiés i publicat per l’editorial Les Hores. Es tracta d’una història en què l’autora, fent servir dues veïnes i sense fer grans escarafalls, ens dona una visió de l’apartheid a Sud-àfrica.

Les protagonistes d’aquest llibre són l’Hortensia i la Marion, dues dones que no poden ser més diferents. Bé, de fet, sí que podrien ser-ho. Com a mínim, tenen la mateixa edat (ronden els 80) i pertanyen a la mateixa classe social: alta. Viuen en un barri benestant de Ciutat del Cap, en cases molt grans i amb jardí, en un entorn on l’associació de veïns es preocupa, en general, de les coses que es preocupa un quan ho té tot resolt. Tot resolt? No. No es oro todo lo que reluce.

Los ricos también lloran

I és que la riquesa aparent també pot amagar molta misèria. Misèria econòmica, però també de pensament. Prenguem, per exemple, la Marion, una arquitecta blanca que ha tingut una carrera professional important. Ara, jubilada, s’ha quedat vídua i descobreix que no és tan rica com es pensava. Què passarà amb casa seva? L’ajudaran, els fills que té? O haurà de recórrer a algú altre? I els prejudicis racials que té… la converteixen en racista?

L’altra protagonista és l’Hortensia, una dona negra que també ha tingut una carrera professional molt important i que ara, com la Marion, està jubilada. És ben bé l’antítesi de la seva veïna: menuda i prima, amb un mal humor constant que la fa grunyir pràcticament a tothom. En el seu cas, el benestar econòmic està assegurat, però… què passa amb el seu marit? Quina relació tenen? Per què l’Hortensia és una dona tan eixuta i poc sociable? Té fills?

Aquestes dues dones no es poden ni veure, i el pitjor és que es troben constantment perquè viuen de costat. Les seves converses són un manual de com no tenir una conversa amable, però al final s’hauran d’entendre. Per què? Això ho deixo per a vosaltres, perquè ho descobriu llegint aquest llibre amb un tema tan poc habitual a casa nostra.

Per acabar, us deixo aquest vídeo de l’autora, Yewande Omotoso, en què ens parla sobre La veïna del costat i sobre els temes que hi tracta. No us el perdeu, que és molt interessant!

Brasers, històries d’Eileen Chang

Brasers

No fa gaire, tot just un mes i mig, es va celebrar a Barcelona la segona edició del Premi de Traducció Marcela de Juan. En aquesta ocasió, es premiava la traducció directa del xinès al català i la guanyadora va ser Carla Benet Duran, amb L’amor que fa caure ciutats, d’Eileen Chang. I és la mateixa traductora la que ens porta Brasers, un altre llibre de relats de la mateixa autora.

Com en el cas de l’obra anterior, Brasers ha estat publicat per Club Editor, que confirma la seva aposta per portar Chang al lector català. També com en l’obra anterior, aquest volum conté dos relats, el “Primer braser” i el “Segon braser”, en què la narradora ens explica la història mentre un suposat braser crema i esgota el combustible.

Brasers del Hong Kong colonial

La primera història ens porta la Ge Weilong, una noia de Shanghai que viu a Hong Kong. La Weilong va a viure a casa d’una tieta seva que només pensa a fer recepcions i festes i conèixer gent. Al llarg de la història veurem com això acaba influint en la vida de la Weilong, que s’embolica en un món que no és el d’ella.

A mi, però, m’ha agradat més la segona història, el segon braser, que tracta sobre un home anglès que viu a Hong Kong. En Roger Empton és un professor universitari de 40 anys que coneix una noia, també anglesa, que també viu a la colònia. A partir d’aquí veurem la seva història d’amor, que culmina amb el casament, i veurem què passa després de la cerimònia. I és aquí on heu de prestar tota l’atenció possible perquè és la part més interessant de la història. No és gaire llarga, però dona temps a veure-ho tot!

Una vegada més, la traducció de Carla Benet flueix perfectament. Amb ella viatgem al Hong Kong colonial, a uns cercles socials alts on la vida funcionava diferent de les classes més baixes. Corrupció, embolics, reputació. Ho veureu tot amb els ulls d’una autora que també pertanyia a aquests cercles i que va emigrar als Estats Units després de l’arribada al poder de Mao Zedong.

Whistle in the dark: torna Emma Healey

Whistle in the dark

Quan un autor debuta amb una obra tan brillant com Elizabeth is Missing, ho té molt complicat per repetir èxit amb la segona. I és una mica la sensació que m’ha quedat amb Whistle in the Dark, d’Emma Healey. No negaré que és una història interessant i que m’ha enganxat bastant, però no té l’atractiu ni la tendresa del seu debut. Sí, suposo que ara ja no hi ha efecte sorpresa.

Whistle in the dark és una història que gira entorn de la desaparició/aparició d’una noia de 15 anys, la Lana. Si llegiu la contraportada del llibre veureu que diuen que la història se centra a saber què ha passat durant aquesta desaparició. Sí, és veritat: la mare intenta saber per què ha desaparegut i què ha passat durant els 4 dies que l’han perdut de vista.

En realitat, però, trobo que el llibre se centra més en la vida de la mare, la Jen, a qui veiem una mica desorientada, com en una mena de crisi de mitjana edat. Perd els papers a la feina. No troba la manera d’acostar-se a la Lana, de qui no para de fiscalitzar els moviments. Té moments de fricció amb el marit, que tot i així és l’únic element en qui pot confiar. Només s’entén mitjanament bé amb la filla gran, que ja no viu a casa, i amb la mare.

Més enllà de la pèrdua

Per a mi, doncs, és més una història sobre una dona que intenta resituar-se en un context en què ja no és necessària per a pràcticament ningú: les filles ja són grans, les noves generacions l’estan desplaçant a la feina… En aquest sentit, trobo que és una obra molt aconseguida, però com que m’esperava una cosa més abocada a la filla la impressió és una mica ambigua.

De tota manera, valoro molt positivament l’estil narratiu de l’autora, amb una narració fluida que fa de molt bon llegir. També m’ha agradat molt la distribució de la narració en capítols no massa llargs que salten d’un tema a un altre, d’un moment a un altre, des del moment actual fins a escenes puntuals de quan la Jen era jove. El fet que no hi hagi parts o capítols molt llargs (alguns fan tot just un paràgraf) fa que vulguis continuant girant pàgines sense parar (per alguna cosa en diuen page turner, és clar).

En resum, puc dir que és un bon llibre, però que si heu llegit Elizabeth is Missing abans us pot semblar menys del que és. De tota manera, és molt recomanable per a les tardes de tardor que arriben…

A Tale of Two Cities, segons Dickens

a tale of two cities

Fa molts anys, per decorar l’habitació d’estudiant de la residència on ens estàvem a Pequín, vaig comprar alguns llibres vells. Els venien a pes. Un era un recull de poemes de Tennyson (això és un misteri, perquè a mi no m’agrada gaire la poesia) i l’altre era A Tale of Two Cities (Història de dues ciutats), de Dickens, en una versió molt antiga en anglès. Era tan antiga que el text no estava ni adaptat a l’ortografia actual. Total, que no me’ls vaig llegir.

Us ho podeu creure????? (Jo sí, que em conec.)

En resum: 25 anys després m’he retrobat amb la història de Dickens gràcies a Penguin, que té una fantàstica col·lecció de clàssics amb unes tapes folrades de tela absolutament preciosa. I me’l vaig comprar.

Les ciutats de A Tale of Two Cities

Au, vinga, quines són les dues ciutats? No contesteu els qui ja l’heu llegit, que és trampa. Doncs resulta que les dues ciutats on es desenvolupa la història són la ciutat d’origen dels protagonistes i la ciutat d’acollida. Ni més ni menys que París i Londres.

Afegiu-hi que els fets se situen en l’època de la Revolució Francesa i que alguns dels protagonistes són d’origen noble. Aquests francesos arriben a Londres i actuaran tot al llarg del llibre en combinació amb les seves coneixences angleses, que són les que, al final, seran determinants en l’evolució i el final de la història.

No, no us espereu una història plena de misteris ni un final que no es veia venir, però crec que la gràcia de Dickens no és aquesta. Després d’haver llegit aquest llibre i pensant en Oliver Twist i El casalot, el que aprecio d’aquest autor no és tant les històries que explica sinó el retrat que fa de la societat que li ha tocat viure.

Retrat de societat

Per una banda, trobareu que els personatges benestants viuen en un entorn agradable, amb una economia folgada i cases plenes de llum. Prenen el te, tenen unes converses molt florides i viuen aliens a la resta de la societat. Per altra banda, tenim les classes socials més baixes, que viuen en la situació més caòtica que ens puguem imaginar. Els retrats que l’autor ens ofereix a Oliver Twist o, en el cas de Història de dues ciutats, dels habitants del barri de Saint Antoine, clama al cel per les condicions infrahumanes en què viuen. De fet, en el cas dels francesos, a més de la pobresa, Dickens introdueix el fet que els nobles no els respecten per res. Per exemple, ni s’immuten quan els maten en accidents.

Francament, no m’estranya que tot plegat fotés un pet com un aglà i la Revolució Francesa acabés triomfant.