Inquiets, de Linn Ullmann

Inquiets és un llibre diferent dels que llegeixo habitualment, això no ho negaré, però el fet que el publiqués l’editorial Les Hores amb traducció de la Meritxell Salvany era un factor a favor de la lectura d’aquesta obra estranya, a mig camí entre unes memòries, la reflexió sobre fer-se gran i les xerreries sobre dos personatges famosos: Liv Ullmann i Ingmar Bergman.

Abans d’entrar en matèria, però, un apunt important: Ingmar Bergman i Ingrid Bergman no eren família. Em vaig tornar boja per escatir-ho perquè resulta que el Sr. Bergman va tenir una dona que es deia Ingrid i al llibre apareix al principi i jo ja no sabia el què.

Bé, deixem estar l’anècdota i passem al tema.

Un llibre que és un patchwork

Doncs justament això és el que us trobareu a les mans: un llibre fet de peces, una història fragmentada. Si el llegiu, veureu que tan aviat parla de la seva infantesa com de la relació amb son pare ja gran. Tot són com peces d’un patchwork que hem d’anar combinant i cosint fins a aconseguir una perspectiva general.

En realitat, Linn Ullmann comença a escriure Inquiets set anys després que mori Ingmar Bergman. El motor d’arrencada són les gravacions que havia fet amb ell, en què intentaven recuperar la vida del cineasta i, al mateix temps, preguntar-se sobre la vellesa i la degradació física i mental. Al llibre, però, no hi trobareu la transcripció íntegra d’aquestes cintes, sinó que l’autora les fa servir en una part i completa el volum recordant escenes de quan ella era petita.

Així, el que hi veiem és com es viu amb persones tan especials com Ingmar Bergman i Liv Ullmann. Cadascú al seu país (es van separar quan l’autora era ben petita), crien la nena a la seva manera. La major part del temps viu amb la seva mare, que viatja tot sovint i la deixa amb multitud de mainaderes. I trobo que Ullmann (sènior) en surt força mal parada, d’aquest retrat de la infantesa de la seva filla: diria que la pinta com una dona una mica inestable, indecisa, que dona prioritat a la seva carrera per davant de la filla. Com si son pare no fes el mateix!

Amb el pare hi passa els mesos d’estiu, a l’illa de Farö. M’ha agradat molt tot el que ha sortit en aquests capítols: l’estiu, la llum, el mar… a diferència del dia a dia amb la mare, aquí tenim els records més bonics de la nena. Com quan recordem les vacances de quan érem petits i pensem en el poble, els avis… És també aquí on coneixem una mica com era Bergman, un home que podríem definir com a preocupat per l’ordre i la puntualitat. La relació que té amb la Linn és més distant que la d’un pare i una filla, ja que només es veuen a l’estiu i es porten molts, molts anys.

Finalment, també hi trobarem el retrat de la vellesa i el declivi del cineasta, del pare. És, potser, aquest aspecte el que més m’ha cridat l’atenció. Tots ho sabem, que ens fem grans, però no pensem (o no volem pensar) que els nostres pares se’n faran i que, un dia, marxaran. I és aquí on crec que el llibre fa l’aportació més gran sense tampoc fer-hi massa voltes. Les converses davant la gravadora amb un home que ja no ho recorda tot i que es perd o repeteix coses són d’una força esborronadora, sense guarnir-les: són converses en què el pare es converteix en nen, mentre que la filla és qui té el cap a lloc, i és el que més m’ha colpit de tot el llibre. En aquest punt, s’agraeix la feina de la traductora, absolutament brillant.

En resum, aquesta obra us servirà si voleu conèixer dos grans astres del cinema, o si voleu saber com és viure amb gent tant famosa, o com són els records d’infantesa de l’autora o, simplement, si voleu reflexionar sobre la vellesa i com ens fa dependents dels altres. En tot cas, aplaudeixo la traducció de la Meritxell Salvany, que sempre, sempre, està a l’altura. Així mateix, si voleu aprofundir en la societat sueca de l’època, us recomano que llegiu La vida a qualsevol preu, també de l’editorial Les Hores.

L’extern, d’Ada Hoffmann: ciència-ficció en català

Segur que no heu vist gaires ressenyes de ciència-ficció en aquest blog: no és el meu espai natural. Soc cap-quadrat de mena, i quan llegeixo llibres d’aquest gènere el cap m’explota una mica i no acabo d’entrar en la història. Contra tot pronòstic, l’experiència de llegir L’extern no ha estat el desastre que hauria pogut ser, i això no és poca cosa.

Per què et vas ficar en aquest jardí?

Pregunta directa, resposta directa: el panorama editorial català està ple de petites editorials i fa xup-xup. Si entreu a les xarxes, especialment en entorns on la gent comenta llibres, veureu que es publica molt i es llegeix molt. Un exemple clar és Instagram, on vaig entrar de ple fa un parell d’anys i hi ha tot de gent que em descobreix coses noves, editorials que no sabia ni que existien, llibres que no se m’hauria acudit mai de llegir…

Una de les editorials més joves del sector és Editorial Chronos, i el seu perfil em va cridar l’atenció perquè té un objectiu molt concret: difondre la ciència-ficció i la fantasia en català. Com deia més amunt, aquests gèneres literaris s’escapen una mica de la meva zona de comfort, però vaig pensar que si volia conèixer aquest projecte l’única manera era llegir-me’n un llibre. A la Setmana del Llibre en Català vaig tenir l’oportunitat de parlar amb els editors, en Gonzalo i en Toni, i vaig acabar triant L’extern, d’Ada Hoffmann, perquè, entre altres coses, l’havia traduït l’Anna Llisterri, que tradueix magníficament: el primer llibre que vaig ressenyar en aquest blog és seu (sense comptar la secció de xinès, que ve d’un blog més antic), i també li vaig fer una entrevista amb motiu del Dia del Traductor. Així, doncs, la traductora va ser determinant per a la tria.

Sí, val, però… parla’ns del llibre!

Me n’he anat del tema, sí. Tornem-hi.

La història ens porta a l’estació on hi ha instal·lat un reactor creat per la doctora Talirr i la Yasira Shien. És un gran projecte que permetrà que els humans deixem de necessitar la tecnologia dels déus per fer segons què. El que passa, però, és que hi ha un accident (o no accident? ho haureu de descobrir vosaltres) que destrueix aquest invent. A partir d’aquí, caldrà veure per què ha passat això i, més concretament, què ha passat i qui ho ha provocat. Apareix aquí l’Extern, una força aliena als déus que la Yasira intentarà saber com funciona i com la pot contrarrestar.

No serà un camí fàcil, i de fet pot ser que acabeu amb més preguntes de les que teníeu al principi, però suposo que aquest és l’objectiu, sobretot tenint en compte que aquest és el primer volum d’una trilogia. A través del periple de la Yasira coneixerem com funciona la galàxia, qui o què són els déus i com funcionen, i també ens anirem introduint en les diverses tecnologies de l’època. Més enllà d’això, la nostra protagonista s’haurà de plantejar a qui ha de creure i quins motius té cadascú per actuar d’una manera o altra. De fet, ens traspassarà aquest dubte a nosaltres: hem de creure a ulls clucs tot el que ens diu la societat?

Com deia al principi, jo no soc gaire de ciència-ficció. Això fa que, segurament, no sigui capaç d’apreciar detalls que sí que apreciareu els que sou fans d’aquest gènere. Per exemple: hi ha hagut passatges que he llegit superràpid i que no podia deixar a mitges, mentre que n’hi ha hagut d’altres que m’ha costat llegir, segurament perquè parlaven de tecnologies i em desconnectava una mica (per rematar-ho, soc de lletres, jo!). A mi em va costar molt de superar el capítol 5, ja veieu quina cosa, però un cop passat aquest punt, vaig enllaçar tot de capítols que em van passar volant!

En general, és un llibre que es llegeix amb un bon ritme, i vull atribuir part d’aquest mèrit a la traducció de l’Anna, que està a l’altura de les altres que li he llegit tot i que hi ha punts que poden ser difícils de traduir (els punts més complicats referents a tecnologia futura). Finalment, m’ha agradat molt la nota dels editors de la pàgina 23 en què justifiquen la traducció d’un concepte concret “amb la intenció de cohesionar i fer forta la ciència-ficció en català”. Sabeu per què m’ha agradat, un simple comentari com aquest? Perquè deixa entreveure que Chronos ha arribat per fer molta feina, i fer-la ben feta i d’acord amb altres elements del sector editorial. Llarga vida, valents!

Solitud, de Víctor Català, amb Brönte i Rodoreda

Perquè són dones i perquè ens porten històries situades en plena natura, podríem enllaçar la Solitud de Caterina Albert amb els Cims borrascosos d’Emily Brönte. Perquè són dones, perquè són catalanes i perquè ens han aportat protagonistes femenines inoblidables, podríem enllaçar la Mila de Caterina Albert amb la Colometa de Mercè Rodoreda. Tot i que és evident que hi ha punts de contacte, la meva opinió és que totes tres obres i els personatges que s’hi troben són molt diferents. I si algú inicia una “batalla de llibres” entre aquests tres, jo us dic que em quedo amb la Colometa i la seva plaça del Diamant per sobre de les altres dues. Amb tots els respectes.

Anem a pams.

Els personatges: evolució?

Brönte ens presenta uns personatges de reaccions exagerades. Els rics i aviciats funcionen pràcticament per caprici i els criats no tenen grans opcions, mentre que el dolent és molt… dolent. Qualsevol assumpte menor es converteix en drama, i passem ràpidament del negre al blanc, pràcticament sense grisos entremig. En canvi, Rodoreda i els seus personatges, escrits pràcticament un segle més tard, són a l’altre extrem: les coses tenen un motiu, les escales de grisos abunden i, potser per això, tot plegat em sembla més proper i natural. Així, doncs, vaig llegir Brönte amb interès per descobrir un clàssic de la literatura anglesa, mentre que llegeixo Rodoreda per la proximitat que l’autora em fa sentir (la llegeixo com si la sentís parlant dins del cap).

Entremig trobem Albert i la seva Mila, una dona que encara ara no sé per què es va casar amb l’enze d’en Matias i, a sobre, es deixa convèncer per anar muntanya amunt en un temps en què fer-ho implicava, pràcticament, perdre el contacte amb el món. Per una banda, la Mila els té molt més ben posats que els personatges femenins de Brönte. És decidida, i se’n surt de tot mentre en Matias se’n va a trescar per pobles i muntanyes i la deixa sola dalt de la muntanya. Per l’altra banda, no entenc com algú es pot deixar enredar per anar a viure allà dalt, i encara menys fer-ho amb un home que no sé jo si el coneixia gaire bé…

Solitud

Aquest és el gran què, el que he trobat a faltar. Perquè quan una agafa un llibre amb aquest títol espera que no hi hagi ningú i que la Mila estigui sempre sola… però no! Hi ha tot de personatges que la van visitant, la qual cosa fa que la solitud sigui relativa. Sí, està sola davant de la vida perquè el seu marit pràcticament l’abandona allà dalt. Sí, ha d’espavilar-se ella sola per tirar endavant. Però l’ajuda del pastor o la presència del jove del mas tenen més pes del que m’esperava.

Dit això, el llibre és preciós, el vocabulari és el més ric que he vist en un llibre des que vaig llegir el Quijote ja fa molts anys. La descripció del paisatge té una qualitat cinematogràfica que et fa sentir com si hi fossis. Albert escriu amb una habilitat increïble i aconsegueix enganxar-te al llibre encara que hi hagi alguns aspectes que, com dic més amunt, no vegis clars. Quan llegeixo en català, poques vegades he de buscar coses al diccionari, i aquest cop he après paraules que no havia sentit mai.

Conclusió: tres dones potents

Albert és potència i torrentada, i considero que aquest és el típic llibre que totes les literatures haurien de tenir. Sobretot, no podem perdre de vista que és un llibre que té gairebé 120 anys, i hem d’aplaudir que hagi envellit tan dignament. Tot i que no ha estat el “fletxassu” que m’esperava, recomano que tothom que pugui se’l llegeixi, i ha estat una sorpresa molt agradable veure que l’editorial Trotalibros l’ha publicat també en castellà i que està tenint una bona acollida.

Pel que fa a Brönte i el seu Wuthering Heights, n’aprecio la prosa meravellosa, impecable, impensable en una persona de vint-i-pocs anys. Igual que Albert, va publicar-lo amb un pseudònim masculí, i tot i que tampoc m’ha arribat al cor també considero que la manera d’explicar les coses ha canviat en els gairebé 180 anys que han passat des de la seva publicació. El mèrit no se li pot negar.

I finalment tenim la meva Rodoreda. Als meus ulls, segurament es beneficia d’una evolució en la manera d’explicar les coses i en la visió que ens ofereix, força més propera que les altres dues. Potser per això aconsegueix ressonar-me dins amb més facilitat. De fet, tot el que he llegit d’ella m’ha agradat excepte un llibre, La mort i la primavera.

En tot cas, Rodoreda i Albert són dos personatges cabdals de la literatura catalana, i poder dir que a casa nostra tenim autores d’aquest calibre és un luxe innegable.

La moglie del mercante, de Xu Dishan

Avui us porto un llibre de literatura xinesa… traduït a l’italià. I per què? Doncs perquè l’ha traduït Antonio Paoliello i m’ha semblat un llibre de molta qualitat. Es diu La moglie del mercante e altre donne cinesi, i hi trobareu quatre relats de Xu Dishan i una presentació àmplia i molt didàctica sobre l’autor, escrita pel mateix traductor.

Literatura “perifèrica”

A l’entrevista del Dia del Traductor vàrem parlar amb l’Antonio sobre la literatura sinòfona, és a dir: literatura escrita en xinès per autors que no són de la Xina, sinó de països on hi ha presència xinesa i l’idioma té presència oficial o, tot i ser d’ús minoritari, té prou pes per generar una literatura pròpia. En aquesta mena de llibres, com en el cas que ens ocupa, les històries no passen necessàriament a la Xina continental i els temes que s’hi tracten poden ser diversos dels que estem acostumats a veure en els llibres dels autors xinesos (en el sentit més estricte de la paraula). Xu Dishan és un exemple d’això que dic.

No és que me n’hagi adonat sola, no. Aquest cop m’he llegit la introducció, cosa que no sempre faig (n’hi ha que són massa llargues), i vaig veure que Xu no havia tingut gaire èxit en vida, i no entenia ben bé per què. Després de llegir-me el llibre, sí que ho vaig entendre. Bona part de les seves històries passen en llocs exòtics per a un xinès: Singapur, l’Índia… i el contingut també s’allunya del que es publicava en aquella època: tenim una dona que viu amb dos homes, una altra que emigra a la recerca del seu marit, una altra que…

Així, doncs, no és d’estranyar que no agradés als seus coetanis perquè, per dir-ho d’alguna manera, la seva obra era “poc xinesa”. Segurament, això s’explica pel fet que Xu Dishan va néixer a Taiwan i va viure a Singapur, Bangkok i Cantón, entorn dels “mars del sud”. A més, va estudiar en universitats del món occidental, com ara Oxford. Així, doncs, el seu entorn era força diferent del d’altres autors que van tenir més fortuna quan van publicar.

En resum, La moglie del mercante e altre donne cinesi és un recull de relats que fan de molt bon llegir, on les protagonistes són dones que afronten els problemes amb actitud i esperit resolutiu. No dubten a marxar on calgui per trobar el marit, o a acollir gent a casa seva, encara que això trenqui l’equilibri i l’harmonia familiar. Pel que fa a la traducció, l’he trobat molt àgil i agradable. És la primera que llegeixo d’Antonio Paoliello, però no serà l’última!

Lena al descobert, de Carolina Montoto

Avui parlem del primer llibre d’una autora d’aquí que ha publicat l’editorial Les Hores, i a fe de déu que han sabut començar amb bon peu! Es tracta de Lena al descobert, de Carolina Montoto, un llibre que enganxa i que sap combinar diverses coses amb un bon equilibri. Comencem!

Coses que m’han cridat l’atenció

Comencem pel nom de la Lena. No és Helena, ni Elena, sinó un nom molt més clàssic que ni m’havia vingut al cap. No és cap misteri fonamental del llibre, però com que em va fer gràcia arribar-ho a descobrir i veure que estava equivocada, us ho deixo “tancat” per si us llegiu el llibre.

Seguim per la ubicació. Tot i que una part del llibre transcorre a Barcelona, la història ens porta també a Menorca, el lloc d’on és originària la família paterna de la protagonista. Ella mateixa hi anava de vacances de petita, i a través de flashbacks que ens porten en aquesta època anirem coneixent els seus avis paterns i la reputació i el paper que van tenir a l’illa.

I això és important, perquè estirant aquesta veta anirem enrere en el temps i veurem quin paper va tenir la seva família en la Menorca de la Guerra Civil i dels temps del dictador. Així, tenim una mena de corrent temporal que flueix endavant i endarrere per lligar present i passat. Estigueu tranquils: l’autora no ens deixa anar mai la mà i el resultat és que podem seguir perfectament les anades i vingudes en el temps i l’espai.

Al mateix temps, l’autora aprofita el temps present per presentar-nos la Barcelona d’avui i fer una mica de crítica social sense esprémer-ho al límit (vegeu el proper paràgraf). La Lena és un personatge amb molt mala fortuna: de família pràcticament no en té, i mentre l’ha tingut era un desastre; té una feina i un sou precaris i li costa arribar a final de mes, i tampoc tinc clar que tingui una gran vida social. I la mare, per què la va abandonar?

Detall puntual: m’ha fet molta gràcia que la Lena sigui correctora perquè jo també en soc (bé, tradueixo i corregeixo). I una de les parts que més m’han agradat és el capítol “Lectura opcional: sobre les novel·les romàntiques”, on parla d’aquest tipus de llibres i en fa una reflexió molt bona. Sobretot, llegiu-vos els exemples de les pàgines 26 i 27! Impagablessssss! (una vegada vaig traduir un tros d’una novel·la d’aquestes i… mai més!).

Impagable també la carta a la Elena Francis i la descripció i reflexió sobre la feina de la correctora (en capítols diferents, tranquils que no està lligat). Si voleu més info, us l’haureu de llegir. Hahahahaha!

Sí, val, però… quina gràcia té el llibre?

Per a mi té la gràcia que aporta informació històrica (segurament hi va haver molts casos com aquest) sense arribar a fer-ne un mer documental. Ja sigui aquí al blog o a Instagram, ja he comentat altres vegades que hi ha autors que es limiten a abocar contingut, sobre tot en el cas de la crítica social, i no es preocupen de vestir una mica la història. En aquest cas, això no passa. Montoto aconsegueix saltar entre passat i present amb gràcia i “salero” i la història es llegeix molt bé, i fa crítica de passat i present sense que sigui l’únic element de la història.

També vull destacar que la novel·la segueix un fil, endavant i endarrere, però un fil, val?, un camí. I, de tant en tant, l’autora hi intercala un capítol de “lectura opcional” (com el que us he comentat més amunt) que matisa o aprofundeix algun tema o concepte que ha sortit al capítol anterior, com en aquells passatemps que et mostren un laberint i si agafes el camí que no toques has de tornar enrere. No sé si m’explico: és a dir, fa una mena de breus desconnexions de la història per després tornar a atacar amb el tema central. Ho he trobat original i molt aconseguit!

En resum, és un llibre totalment recomanable i un bon encert de l’editorial, que espero que continuï publicant autors de casa nostra, i de l’autora, que té molta traça a elaborar històries. Ja feia dies que me l’havia llegit i no havia pogut fer l’entrada (i encara en tinc més d’acumulades), i ara que m’he assegut i he repassat mentalment els temes que tracta, el valoro encara més que quan el vaig acabar.