Cossos celestes: Jokha Alharthi i Oman

Sabríeu trobar Oman en un mapa? Sense mirar, eh? Jo no ho hauria sabut fer abans de llegir Cossos celestes, de Jokha Alharthi, publicat en català per l’editorial Les hores. De fet, el primer que vaig fer quan vaig tenir el llibre a les mans va ser obrir Google Maps. Confesso que jo l’hauria posat al costat de Kuwait, i que on hi ha Oman hi hauria posat el Iemen del Nord (sí, quan jo estudiava n’hi havia dos, de Iemens). Jo necessito saber on passen les coses, i per això era vital veure-ho sobre el mapa.

Però deixem estar la geografia i anem al que realment interessa: la història que se’ns explica a Cossos celestes. No us faré cap espòiler si us dic que l’autora ens explica l’evolució del seu país a través de tres germanes (Maia, Asmà i Khaula) i la seva família. La narració es fa des del punt de vista de diversos personatges, tant dones com homes, i no tot queda en mans de les tres germanes. A mi, per exemple, m’ha cridat l’atenció la veu de l’Abdul·lah, el marit de la Maia, que aporta un contrapunt interessant a la perspectiva de la seva dona. I, entre altres motius, el trobo especialment important perquè poques vegades m’havia trobat un llibre dedicat a un país àrab i al paper que juguen les dones que inclogués la veu d’algun home. L’Abdul·lah no és l’únic que parla aquí, però és el primer que viu un canvi en la manera de fer, ja que la seva dona no és submissa com la generació anterior.

Fruit d’aquest matrimoni més “modern” hi ha tres fills, la més gran dels quals és la London. Veient el nom, que li ha posat sa mare, la Maia, ja veiem que aquí les coses canvien, la societat evoluciona. La London estudiarà a la universitat i viurà una vida força més similar a la nostra. No s’hi entra en profunditat, però és evident que ella no es comporta com la seva àvia, que és la viva imatge de la dona tradicional.

I ara que parlem de l’àvia, la Sàlima, cal dir que en aquesta novel·la, com que cada episodi té un narrador diferent, també anem endavant i endarrere en el temps. Aquest és, potser, l’únic punt que li podria retreure: costa una mica identificar el moment històric en què viu cada personatge. Tot i així, Alhlarti se’n surt prou bé i aconsegueix fer-nos fer tots aquests flash-backs, i ens ajuda també amb un arbre genealògic on podreu trobar els noms de la majoria de personatges de la història. Molt útil, la veritat.

Un altre tema que es toca en aquest llibre és el dels criats esclaus. De fet, algun dels personatges més destacats de la història són esclaus i veureu que el seu paper va més enllà del simple treball forçat.

No puc tancar sense parlar de la traducció de Margarida Castells Criballés, que pel que m’han dit és directa de l’àrab. El català flueix i, per això, crec que cal atribuir part de l’èxit del llibre a la traductora, que ja ha fet altres traduccions d’aquest idioma. Si n’he de triar una, destacaria la traducció de Les mil i una nits que va fer amb la Dolors Cinca i en Jaume Creus, una traducció magnífica que us recomano molt.

Finalment, vull dir que l’editorial Les hores va tenir molt d’encert de triar aquest llibre, i que és molt positiu que ens arribin textos de fora de l’omnipresent món anglosaxó. I, atenció, Cossos celestes va rebre el Premi Booker International 2019, un premi que sol destacar obres de molt qualitat! Us vull recordar que Les hores ja ha publicat altres llibres de l’àmbit àrab, com ara Mirada prohibida i Vam ser nosaltres, dos títols que us recomano molt i que ja hem comentat en aquest blog. Com veieu, teniu camp per córrer!

Rosa rosa amore mio, de Wang Zhenhe

Fa força temps que tenia a la llista de lectures pendents Rose rose I love you, de Wang Zhenhe. Per un motiu o per un altre, no l’havia acabat de llegir mai. Aquest estiu, però, em van comentar que la traducció italiana d’Anna di Toro, Rosa rosa amore mio, era peculiar. O sigui que m’hi vaig decidir i, finalment, me l’he llegit.

rosa rosa amore mio

Començaré dient que aquesta versió en italià no és ben bé una traducció. Bé, sí que ho és, en el sentit que trasllada el contingut del text original xinès al text en italià. De tota manera, com es pot llegir a la introducció que ha fet la mateixa traductora, hi ha aspectes que s’han adaptat en lloc de traduir-se i prou. D’una banda, tenim els noms dels personatges, que aporten significat i defineixen característiques de cadascú, o sigui que la traductora s’ha decidit a reproduir-los en italià. Fins aquí tot normal, ja ho havíem vist en altres llibres. La part més innovadora la tenim pel que fa a l’ús de llengua estàndard i dialecte. Som-hi.

Al text original l’autor utilitza xinès estàndard, dialectes, anglicismes i restes de la dominació japonesa i, és clar, també hi ha registres diferents segons els personatges: des de prostitutes fins a consellers, passant pel protagonista principal, que és professor d’anglès a secundària. Ostres, i com ho fem, per traduir això a una llengua europea????

Doncs bé, di Toro ha estat valenta i ha triat l’opció de combinar l’ús de l’italià estàndard amb el sicilià. No entrarem aquí a discutir si el sicilià és un dialecte o una llengua pròpiament dita. No és el tema. Però sí que vull que quedi clar que el sicilià escrit és molt diferent de la llengua estàndard, molt més que qualsevol dels dialectes catalans entre ells. Així, la traductora utilitza la llengua estàndard quan parlen els personatges amb més nivell educatiu, que parlen amb més formalitat, i deixa el sicilià “per al poble”, cosa que realment marca les diferències de nivell social.

Segur que l’ús del dialecte a Itàlia o a Taiwan té connotacions diferents, però crec que en aquest cas serveix perfectament per aconseguir l’objectiu. Si llegiu el llibre en italià, ho veureu de seguida. Ah, i si heu llegit anteriorment algun llibre del comissari Montalbano en italià (que també incorpora sicilià i expressions pròpies), veureu com hi ha coses que us ajuden a entendre millor el que diuen a Rosa rosa amore mio.

El millor que puc dir de tot això és que tot i l’ús del sicilià no m’he imaginat pas que tot passés a Sicília. M’ha sorprès, però les imatges que m’han vingut al cap són, clarament, de context xinès.

Sí, sí, però… de què va?

Fins ara m’he entretingut molt en tot el tema lingüístic, però és que m’ha semblat una opció molt original i que valia la pena comentar. El tema també és interessant. Tot plegat es basa en una història real, i és que l’any 1968 un grup de soldats americans que lluitaven a la guerra del Vietnam va anar a passar uns dies al poble de l’autor (Hualian a l’original, Lotusa a la traducció). I també és veritat que es va habilitar un bar perquè els “americanos” es divertissin (i, és clar, perquè els locals guanyessin alguns calerons).

El llibre, doncs, es basa en aquesta història real però se centra en la fase de preparació, que l’autor porta fins a extrems absurds. Són aquests extrems el que realment agraden del llibre, i venen principalment del protagonista: Concettino Finezza (Dong Siwen a l’original), professor d’anglès a secundària. Concettino se les dona de refinat i culte i és molt tossut i fantasiós, i com que és dels més educats del poble li encarreguen la tasca de formar les prostitutes que atendran els americans que vinguin al poble. El pressupost surt de les butxaques dels amos dels prostíbuls més importants de Lotusa, i Concettino no s’està de res.

Així, el que havia de ser un curs d’anglès pràctic perquè les noies s’entenguin amb els clients acaba sent tota una altra cosa, que no us puc explicar per no fer-vos espòiler (ja us he donat més pistes de les que volia!). En general, trobo que s’embolica massa en els preparatius i de vegades hi ha fragments especialment pesats, com ara quan parlen per telèfon (són converses molt vívides, però un punt massa repetitives). Tot i això, he de dir que es llegeix molt àgilment i que, tret d’aquests fragments, és una lectura agradable i interessant.

Neige et corbeaux

Avui parlem d’un llibre molt «actual»: Neige et corbeaux, de Chi Zijian, amb traducció de François Sastourné. Com en altres ocasions, és un llibre publicat per Editions Picquier, que compta amb una col·lecció dedicada a la Xina que té força contingut (entre d’altres, té traduccions de Yan Lianke).

Però tornem al llibre. Si dic que és «actual» és perquè el tema que toca és un que ara mateix ens envolta: una epidèmia. En aquest cas, es tracta de l’epidèmia (real) de pesta que es va escampar per Harbin, al nord de la Xina, l’any 1910. Tot i que Neige et corbeaux és una novel·la, conté informació i alguns personatges reals, com ara Wu Liande, que va tenir un paper destacat en la lluita contra aquesta epidèmia.

Si el llegiu, hi veureu coses que semblen tretes de la nostra realitat: els dubtes sobre com es transmet la malaltia, el tractament que cal donar-li, el comportament de la població… fins i tot l’aïllament de barris sencers per tal de contenir la propagació. Tot això ho veurem a través d’una sèrie de personatges i del seu dia a dia, tant abans com després que arribi la pesta: des del propietari d’un alberg reconvertit en cotxer fins a una cantant russa.

I és que, a més de veure l’evolució de la malaltia entre la població podreu veure-hi com era Harbin en aquella època: una ciutat fundada feia aproximadament 10 anys, amb 100.000 habitants repartits entre un barri xinès, un altre de rus i un altre de japonès, que creixia al voltant de la construcció de la línia de ferrocarril. És interessant veure la interacció entre els tres grups poblacionals i la simpatia (o antipatia) que es tenen, així com la manera en què plantegen la lluita contra la pesta.

He d’admetre que en algun punt de la història se m’ha fet un pel pesada, ja que m’ha costat una mica identificar i situar cada personatge (potser és la distracció de les vacances, no ho sé), però en general m’ha agradat molt i trobo que és una lectura molt recomanable. Si necessiteu més informació, aquí en teniu sobre l’autora i el llibre (en francès).

Los juguetes de la guerra

Avui us parlaré de Los juguetes de la guerra, un llibre de Carolina Pobla publicat per Maeva que em va arribar de sorpresa a mig confinament. Sí, s’escapa una mica del que solc llegir, però algú va pensar que em podia agradar i me’l va enviar. Com deia, una sorpresa. 🙂

Es tracta d’una història que ens porta a l’Alemanya de la Segona Guerra. L’Elsa, mare de sis criatures, marxa de la ciutat per passar el període més problemàtic en un poble de muntanya on havia passat els estius de petita. Els avis hi tenien un casal ben gran, i quan l’Elsa hi arriba amb la seva petita tropa resulta que ha estat ocupat pels soldats alemanys, que n’han fet un hospital militar.

A partir d’aquest moment, amb l’ajuda d’en Johann i la Ramona, antics cuidadors del casal, l’Elsa se’n va a viure amb els seus fills en una petita cabana a dalt de la muntanya, que m’ha recordat vagament la caseta on la Heidi vivia amb el seu avi.

I aquí comença l’aventura. Els nens s’han d’adaptar a una nova vida, lluny de les comoditats de la vida urbana d’aleshores: no tenen aigua corrent, ni calefacció, i per anar a l’escola han de recórrer un bon tros, que a l’hivern es fa molt pesat a causa de la neu i el fred. Coneixeran altres nens, hi faran amistat, veuran com la família s’engrandeix amb incorporacions inesperades, i també hi haurà lloc per a l’amor i l’esperança.

Tot canvia quan la guerra s’acaba i els soldats alemanys marxen a corre-cuita i apareixen els americans. L’Elsa haurà d’adoptar un paper de mediadora entre soldats i poble, i algunes relacions es complicaran. Sí, podríem dir que en algun punt hi ha una mica de res de massa sucre, però la veritat és que és un bon llibre que, sobre el rerefons de la guerra, també incorpora temes com ara la vida rural o les dificultats en les relacions en els matrimonis convinguts (amb un punt de maltractament psicològic i tot). En definitiva, és una lectura agradable i gens pesada.

Chuntao. Una mujer china

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de llegir Chuntao. Una mujer china, de Xu Dishan. En aquest cas, podríem dir que, més que un llibre, es tracta d’un relat publicat en forma de llibre, ja que té 34 pàgines. La traducció directa del xinès al castellà l’han fet Qu Xianghong i Anne-Hélène Suárez, i us puc dir que té la qualitat habitual d’aquest duo de traductores: molt alta.

Chuntao. Una mujer china.

Dit això, cal tenir en compte que aquest relat no es va escriure com a obra de ficció i prou, sinó que l’autor hi aporta la voluntat de documentar la vida quotidiana de la dècada de 1930. Per aquest motiu, el que hi trobareu no és una trama amb tot de subtrames ni embolics, sinó una narració tranquil·la i mesurada del dia a dia de la Chuntao, en Liu Xianggao i en Li Mao, que, per coses de la vida, acaben vivint junts en una casa de Pequín.

Durant el relat, doncs, veurem amb què es guanyen la vida i quines circumstàncies els fan viure junts. De rerefons, la situació precària de la Xina, en un moment d’enfrontaments diversos que no permeten una vida plàcida a la població.

El relat de Chuntao. Una mujer china

Podríem dir que és un relat avantguardista per a l’època en què es va escriure, i que tot i la distància en el temps no ha envellit gens malament. És un text honest, sense ambicions desmesurades, que no enganya: WYSIWYG total. L’única cosa que, potser, questionaria, és la decisió de publicar un únic relat en aquest volum. Potser s’hauria pogut preparar amb algun text més que ajudés el lector a fer-se una idea del tipus de narrativa que cultivava Xu Dishan. Aquest autor en moltes ocasions triava com a protagonistes dones fortes que trien el seu camí a la vida.

Si aquest estiu voleu llegir literatura xinesa, us recomano que passeu per la base de dades La literatura china traducida en España. Es tracta d’una web creada pel TXICC on trobareu ressenyats aquest llibre i molts d’altres per a les caloroses tardes d’estiu…