Post mortem: Terrin, de vigilant a pare

Aquesta entrada se m'havia quedat a la cartutxera, però ara que l'he retrobada trobo que és un bon moment per publicar-la. És un llibre molt diferent dels altres que he llegit de Peter Terrin.

Post mortem

Post Mortem, de Peter Terrin, és un llibre estrany i un pèl confús. El tema central és l’accident vascular que pateix una nena que, com diu l’autor, “encara no té quatre anys”. L’alegre Renée té un infart cerebral que la deixa en un estat greu i li costa molt de recuperar-se.

El que afecta de debò és saber que la història és real, que la nena és un reflex de la filla de l’autor. El mateix autor que va escriure El vigilant i Montecarlo i que podem veure en una foto a la contracoberta. I te’l mires i penses, “buf, quina putada”.

Com deia, per a mi el llibre ha estat un pèl confús, ja que Terrin no ens vol oferir la història nua, sino que l’acompanya amb una espècie de joc de miralls, d’un autor que es veu a sí mateix i que després algú en fa una biografia… tot plegat un pèl estrany, però també efectiu, per altra banda. En el fons, suposo que haver llegit primer El vigilant, tan diferent d’aquest Post Mortem, et condiciona. Aquí no trobareu l’atmosfera claustrofòbica de l’altre llibre, que realment feia que et costés respirar. I, com és normal, quan llegeixes una cosa d’un autor et penses que després tot serà igual. I no és així.

Post mortem és una altra cosa…

En aquest llibre, Terrin demostra que és molt capaç d’escriure coses totalment diferents i de fer-nos posar a la pell dels seus protagonistes. El moment de més angoixa és quan la nena no es desperta. Volia cridar “truqueu una ambulància, no foteu cas d’un metge amb poques ganes de pencar”. Perquè la Renée no fa mai la migdiada, i que una nena s’adormi enmig d’una festa amb altres nens no és normal. No ho és. Cal trucar l’ambulància.

A partir d’aquí, l’autor ens regala una narració entrellada, angoixada, sobre l’estada a l’hospital, a la UCI, a Semicrítics… tot està explicat amb una claredat impressionant, us ho puc assegurar. Els llits de la UCI són com arbres de Nadal, amb totes les maquinetes connectades.

Vull destacar també la preciosa portada, que diria que ha sortit igual en tots els idiomes. És un osset de peluix amb una tirita on hauria d’haver-hi l’ull. Es él ninotet de la Renée, un osset com tenen la majoria de nens. Com sempre, Raig Verd ens ofereix un llibre molt ben presentat, amb traducció de la Maria Rosich, que també hem pogut apreciar en llibres com Montecarlo i El vigilant, de la mateixa Raig Verd, o No tornarà a passar (els teniu tots en aquest blog).

En definitiva, sereu un testimoni mut del drama que ens explica Terrin, que agraireu poder llegir des de la distància. Però és que, de tant en tant, també és bo llegir coses com aquesta.

Un amour classique, relats de Yu Hua

Avui toca parlar d’Un amour classique, de Yu Hua. Si heu anat seguint la secció xinesa d’aquest blog ja deveu saber que aquest és un dels meus autors preferits, juntament amb Yan Lianke i Yiyun Li. Un trio d’asos.

Un amour classique

Yu Hua és autor de grandíssimes novel·les, com ara Brothers (que potser hauria de rellegir), Vivir o Crónica de un vendedor de sangre, que ja hem comentat en aquest blog. A part d’això, també ha escrit relats (més o menys) curts, com ara El passat i els càstigs o Gritos en la llovizna, també al blog.

Tornem, però, a Un amour classique, que és el llibre que comentarem avui. En aquest cas, es tracta d’un recull de relats curts-mitjans (aproximadament 50 pàgines cadascun) que tracten temes diversos. Com sempre que em llegeixo un llibre que porta diversos relats, n’hi ha que m’han agradat més i altres de menys.

Relats d’Un amour classique

El que més m’ha agradat ha estat, sens dubte, el primer: Une certaine realité. Es tracta d’una història de revenja i destrucció que porta el “Ojo por ojo, diente por diente” a límits que no us podeu imaginar. Ah, i va amanit amb el gore més bèstia de Yu Hua!

El segon relat, Un amour classique, no m’ha agradat gens. Tracta d’una història d’amor mig onírica situada a la Xina clàssica, amb un candidat a exàmens de mandarí com a protagonista. No hi ha hagut manera d’entrar-hi, potser perquè, per a mi, les històries de Yu Hua parlen d’ara i avui. El següent, Quelques pages sur Yang Liu, és estrany. Està bé, eh, però potser en temps de confinament estic més espessa i m’ha costat seguir la trama, amb personatges que veiem des de diversos punts de vista i una història que va i ve.

L’últim, Un événement fortuit, recupera el nivell del primer relat. Torna a tenir frases curtes i entretallades, i intercala una correspondència epistolar entre els dos protagonistes que us farà fer voltes al cap quan arribeu al final per saber qui és qui i què fa que.

Temps de llibres electrònics

La traducció és de Jacqueline Guyvallet i es llegeix prou bé, sense elements que “rasquin”. Pel que fa a la publicació, és d’Actes Sud, una editorial francesa que, entre altres coses, publica literatura oriental. Durant el confinament, podeu trobar els seus llibres electrònics a la seva pàgina web a molt bon preu!

En definitiva, no és el millor que he llegit de Yu Hua, però m’ha fet passar una bona estona. De tota manera, si voleu llegir relats d’ell, us recomano mil vegades més que us llegiu El passat i els càstigs, traduït per Carla Benet Duran i publicat per l’editorial Males Herbes. Si teniu pressa per aconseguir-lo, aneu a la web de Lektu i compreu la versió electrònica (en la data de publicació d’aquesta entrada, només 3 euros: un regal!).

My Old Faithful, històries d’una família

My Old Faithful

Yang Huang. My Old Faithful. Stories.
Editorial: University of Massachusetts.
181 pàgines.

Vaig comprar My Old Faithful fruit d’una recomanació al Twitter. No coneixia l’autora, ni tenia cap referència de l’editorial ni de res. A la brava. La veritat és que la lectura ha anat prou bé. No és el millor que hagi llegit últimament, però és àgil i retrata una família xinesa al llarg dels anys.

Com podem intuir a partir del “Stories” del títol, My Old Faithful no és una novel·la en el sentit tradicional al qual estem acostumats. En aquest cas, el que ens trobem és una sèrie d’històries que podrien ser independents si no fos que utilitzen els mateixos protagonistes. És un recurs que ja he vist en altres casos i que sol funcionar molt bé perquè, d’aquesta manera, l’autor pot utilitzar flaixos per incidir en detalls concretes, fent salts en el temps i l’espai sense haver-los de justificar.

A més de tot això, les històries estan agrupades en tres blocs, que responen a la infantesa, l’adolescència i l’etapa adulta dels fills de la família. D’aquesta manera, l’autora ens porta des de Nanjing fins als Estats Units, des de l’escola de primària fins a la feina. Veurem els primers amors dels fills, les parelles consolidades, la tornada a casa de les filles que viuen als Estats Units i com s’hi troben quan ho fan.

Per altra banda, també veiem com se senten els pares davant dels canvis dels fills i del seu desenvolupament. La preocupació inicial per un nen que no acaba de portar-se bé evoluciona quan les filles es fan grans i comencen a sortir amb nois. I el llibre es tanca amb un relat dedicat exclusivament als pares, que es fan grans amb els fills ja fora de casa. Cada relat està explicat en primera persona mitjançant el protagonista de la història en qüestió, cosa que ens dona molts punts de vista diferents.

Relats, relats…

Com sempre que llegeixo un recull de relats, n’hi ha que m’agraden més que altres. En aquest cas, de My Old Faithful recomano amb entusiasme el primer, “Pining Yellow”, el protagonista del qual és en Wei, el fill mitjà, que busca el seu gos perdut. Un relat tendre i nostàlgic ben bonic. Cal destacar també “The Umbrella”, amb el pare com a protagonista, que mostra com es preocupa per la filla petita, que es desperta al món dels grans. La resta, amb alts i baixos, arriben dignament fins al final.

En resum: My Old Faithful no és un llibre espectacular, però fa petits retrats de la quotidianitat xinesa que, en realitat, en alguns aspectes, també podrien ser d’una família de casa nostra.

Campos de vida y muerte, de Xiao Hong

Campos de vida y muerte

M’acabo de llegir Campos de vida y muerte y otros relatos, de Xiao Hong. El llibre és una traducció de Teresa I. Tejeda Martín publicada per Edicions Bellaterra i inclou un text preliminar molt interessant que permet conèixer una mica l’autora. Perquè sí, ho confesso: jo no la coneixia.

No la coneixia, no, i per això aquest text introductori, que no és massa llarg ni massa curt, m’ha anat de perles per entendre per què escriu què escriu, per entendre el context històric en què se situa la novel·la, per capir en certa manera perquè té aquesta certa aura de “deessa”, com diuen a la revista de l’Institut Confuci. I és que quan un es mor abans d’hora sempre resulta que és algú magnífic. Suposo que això és normal. També suposo que jo no tinc els coneixements necessaris per valorar la qualitat de l’obra. Suposo que algú que estigui més al dia de la literatura xinesa de la primera meitat del segle XX em dirà que soc una “ignoranta”. Tot i això, us ho he de dir: a mi, aquest llibre, no m’ha semblat res de l’altre món.

Però deixeu-me que parli, també, a favor del llibre i de l’autora. Perquè que no m’hagi agradat gaire tampoc vol dir que no hi intueixi alguna cosa de positiu. Per això veureu que li poso tres estrelles en lloc de les dues que li posaria si només valorés les històries que ens explica.

Punts positius

El que, d’entrada, hi veig, és una forta voluntat de l’autora de fer arribar al lector la realitat que l’envolta, el patiment que veu. Possiblement, també, el patiment seu, personal, ja que si llegiu el text d’introducció veureu que Xiao Hong va tenir una vida curta i complicada, plena de penúries. Així, doncs, el que no hi he trobat de valor literari podria dir que sí que l’hi trobo de valor documental. Ja m’ha passat en altres casos que he comentat aquí al blog.

Per altra banda, vull valorar el fet que Campos de vida y muerte té pràcticament 100 anys. Segurament en aquell moment no s’escrivia igual que ara. Segurament estic mal acostumada llegint autors tan complets com Yan Lianke o Yu Hua. Segurament els llibres escrits fa tant de temps no han envellit bé (si passa amb pel·lícules dels 80, imagineu-vos amb obres tan antigues!).

També em podeu dir “però com pots dir això, si t’encanta el Tirant lo Blanc!”, però jo us diré que quan un llegeix coses com el Tirant (magnífic) o el Quijote (estupend), ja ho fa assumint que tenen “una edat” i que el fet que l’idioma sigui tan arcaic ja te’ls fa llegir d’una altra manera i valorar altres coses. Podríem aplicar això mateix a Sueño en el pabellón rojo: em captiva perquè el que hi espero no és saber què passa, sinó que gaudeixo amb com ho explica. Una mica com allò de “disfrutar del viatge” (no estic de servei, no penso dir gaudir).

M’ha recordat…

El que no puc negar és que, llegint Xiao Hong, m’han vingut al cap un parell d’autors que, com ja deveu saber, són uns grans retratistes de la realitat rural xinesa. Estic parlant de Yan Lianke i Mo Yan, i penso que potser ells sí que s’han llegit les obres d’aquesta autora a fons i que, potser, els ha servit d’inspiració per a les seves obres rurals. Si això és així, l’obra de Xiao Hong ja haurà valgut la pena!

Finalment, vull parlar del llibre com a objecte, perquè s’ho val. Com en altres llibres que he llegit d’aquesta col·lecció d’Edicions Bellaterra, cal destacar el bon gust amb què s’han triat els materiales, les il·lustracions de coberta i el paper, groguenc però no massa, que convida a la lectura. He de dir que hi ha algun error de traducció o de correcció que caldria rectificar de cara a una propera edició, però no és obstacle per a una lectura tranquil·la i agradable.

Aprofitant que més amunt he parlat de Sueño en el pabellón rojo, no vull acabar sense recordar-vos que tot just acaba de començar un club de lectura sobre aquest llibre a Twitter. La intenció és llegir un capítol cada deu dies i fer comentaris a Twitter. Trobo que pot ser una experiència molt enriquidora i, si us hi voleu afegir, només cal que visiteu el perfil del club i estigueu atents.

Bona lectura!

Yawande Omotoso i “La veïna del costat”

Avui us vull parlar de La veïna del costat, un llibre de Yewande Omotoso traduït per Àfrica Rubiés i publicat per l’editorial Les Hores. Es tracta d’una història en què l’autora, fent servir dues veïnes i sense fer grans escarafalls, ens dona una visió de l’apartheid a Sud-àfrica.

Les protagonistes d’aquest llibre són l’Hortensia i la Marion, dues dones que no poden ser més diferents. Bé, de fet, sí que podrien ser-ho. Com a mínim, tenen la mateixa edat (ronden els 80) i pertanyen a la mateixa classe social: alta. Viuen en un barri benestant de Ciutat del Cap, en cases molt grans i amb jardí, en un entorn on l’associació de veïns es preocupa, en general, de les coses que es preocupa un quan ho té tot resolt. Tot resolt? No. No es oro todo lo que reluce.

Los ricos también lloran

I és que la riquesa aparent també pot amagar molta misèria. Misèria econòmica, però també de pensament. Prenguem, per exemple, la Marion, una arquitecta blanca que ha tingut una carrera professional important. Ara, jubilada, s’ha quedat vídua i descobreix que no és tan rica com es pensava. Què passarà amb casa seva? L’ajudaran, els fills que té? O haurà de recórrer a algú altre? I els prejudicis racials que té… la converteixen en racista?

L’altra protagonista és l’Hortensia, una dona negra que també ha tingut una carrera professional molt important i que ara, com la Marion, està jubilada. És ben bé l’antítesi de la seva veïna: menuda i prima, amb un mal humor constant que la fa grunyir pràcticament a tothom. En el seu cas, el benestar econòmic està assegurat, però… què passa amb el seu marit? Quina relació tenen? Per què l’Hortensia és una dona tan eixuta i poc sociable? Té fills?

Aquestes dues dones no es poden ni veure, i el pitjor és que es troben constantment perquè viuen de costat. Les seves converses són un manual de com no tenir una conversa amable, però al final s’hauran d’entendre. Per què? Això ho deixo per a vosaltres, perquè ho descobriu llegint aquest llibre amb un tema tan poc habitual a casa nostra.

Per acabar, us deixo aquest vídeo de l’autora, Yewande Omotoso, en què ens parla sobre La veïna del costat i sobre els temes que hi tracta. No us el perdeu, que és molt interessant!