Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Black Leopard, Red Wolf: màgia africana amb Marlon James

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris
Black Leopard, Red Wolf

Quan vaig llegir A Brief History of Seven Killings de Marlon James em vaig quedar amb la intriga de veure què escriuria a continuació. Suposo que després de guanyar un premi tan important com el Man Booker Prize no és fàcil ni immediat trobar un tema per escriure. I Black Leopard, Red Wolf és un llibre que trenca totalment amb l’anterior.

Doncs sí, és totalment diferent. A A Brief History James ens portava a Jamaica, a entorns propers a les organitzacions criminals de l’illa i a Bob Marley (the one and only). Ara, amb Black Leopard, viatgem a una Àfrica mítica (i mística) amb tot de personatges estranys que van des dels gegants fins a nens albins, passant per personatges que es transformen d’animal en home.

La història comença amb una afirmació categòrica: “The child is dead. There is nothing left to know”. Val. Ens acaba de fer un spoiler el mateix autor. Però no, perquè en realitat el que importa no és que sigui mort, sinó per què és mort. Què ha passat? Qui ho ha fet? Per quin motiu?

Gaudiu del viatge de Black Leopard, Red Wolf

Així, doncs, el que fem és gaudir del viatge, com en un BMW (¿Te gusta conducir?). I el viatge es fa en companyia de tots els éssers estranys que he indicat més amunt, i encara més d’altres. La companyia és tan estranya que hi ha gent que diu que hi ha un cert parentiu entre aquest llibre de James i les obres de Tolkien (teniu un anàlisi molt més profund en aquest article de The Petchary). Sí, podria ser, però el toc africà és molt potent, i el llibre està ple de personatges mítics i llegendaris d’aquesta cultura, paraules que haureu de buscar per saber què són. I això, que podria ser un problema, trobo que no fa més que enriquir la història.

En resum, doncs, Black Leopard, Red Wolf és una història llarga (més de 600 pàgines) i molt densa. I atenció: perquè només és la primera part d’una trilogia!

És densa per la gran quantitat d’històries que conté, les unes dins de les altres, com si fos Les mil i una nits. També ho és per la càrrega cultural africana, que m’és totalment desconeguda (més informació en aquesta entrevista de Electric Lit). Però com deia més amunt això és bo, perquè llegint també s’aprenen coses. Finalment, és dens perquè el llenguatge que fa servir l’autor ho és. La riquesa i exhuberància de la sintaxi de James és impagable, i hi ha frases que he hagut de llegir dues vegades. Igual que en el cas de A Brief History of Seven Killings, traduir aquest llibre serà tot un repte, perquè en aquest llibre tot és excessiu (en el bon sentit de la paraula), fins i tot la coberta.

________________________________________

Voleu més novel·les ambientades a l’Àfrica? Llegiu-vos The Fishermen (en català, Els pescadors). I si voleu no ficció, recordeu que Ngũgĩ wa Thiong’o té diverses obres. Nosaltres li hem llegit Somnis en temps de guerra.

Els últims dies dels nostres pares

On Per sifuroIn 3 estrelles2 comentaris
Els últims dies dels nostres pares

Toca parlar de Les derniers jours de nos pères, que trobareu en català amb el nom Els últims dies dels nostres pares. L’autor és Joël Dicker, autor de l’arxifamosa i enganxosa La veritat sobre el cas Harry Quebert, i també de La desaparició d’Stephanie Mailer i de El llibre dels Baltimore, totes situades als Estats Units. I la veritat és que el llibre de què parlem avui no té res a veure amb les altres tres.

Els últims dies és una novel·la d’ambientació històrica, situada a la Segona Guerra Mundial, i és d’inspiració real. Ens porta la història de 9 francesos que van dur a terme tasques d’agitació i resistència a la França ocupada, lluitant pel bàndol anglès.

Sí, es veu que Anglaterra va crear un cos format per persones dels països ocupats (o que fossin fills de gent d’aquests països), que van formar en tècnics de lluita i assalt per després infiltrar als països d’origen. La idea era una mica que no els passés com al Michael Fassbender a Malditos bastardos, on una errada de “no-nadiu” alemany el descobreix quan està fent una operació d’infiltrat.

Val, però… de què va Els últims dies dels nostres pares?

Així, doncs, seguirem l’aprenentatge de nou francesos que se’n van a Anglaterra a rebre la formació necessària per fer tasques de suport a la resistència francesa. Amistat, patiment, amor, tensió… hi ha una mica de tot. I també hi veureu alguns dels pares, com el del Pal, i el paper que acaben tenint en el destí dels fills.

He de dir que Els últims dies dels nostres pares no té el ganxo de, per exemple, la magistral Harry Quebert. Entenc que més aviat és una història amb finalitat documental, però tot i així considero que l’autor hauria pogut afegir-hi una mica més d’intriga. Però bé, és la primera que va escriure i potser hi ha habilitats que s’agafen amb el temps…

En tot cas, si teniu curiositat per la Segona Guerra Mundial, no dubteu a agafar aquest llibre. Aprendreu coses, ja ho veureu. I la veritat és que, interès de la història a part, Dicker escriu amb un estil àgil i amè, i es llegeix a bon ritme. Com he dit més amunt, hi ha traducció al català, de l’Imma Falcó, i l’ha publicada La Campana.

Gritos en la llovizna – Yu Hua

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Yu Hua. Gritos en la llovizna
Traducció: Anne-Hélène Suárez Girard.
Seix Barral, 2016.
320 pàgines.

gritos en la llovizna

Aquest llibre ja me l’havia llegit fa molts anys en anglès. Si recupereu l’entrada anterior dedicada a Gritos en la llovizna, veureu que em va quedar molt escueta i que no em va semblar cap gran què. Potser és que la vaig fer a cuita-corrents, o potser no vaig connectar amb la traducció. Ara, però, rellegit amb la traducció d’Anne-Hélène Suárez, voldria tornar-ne a parlar.

Diuen que el germà mitjà sol endur-se tots els pals. En el cas d’en Sun Guanglin això és especialment veritat. Aquest nen de sis anys viu en un poblet a mitjans de la dècada de 1960. L’ambient és totalment rural i la majoria de famílies malviuen conreant una terra que potser no dona massa rendiment. En aquesta situació, la seva família decideix vendre’s un fill a una família de ciutat per poder tirar endavant. I a qui li toca? A en Sun Guanglin, el mitjà.

Així, doncs, en Sun marxa a viure a ciutat amb els seus nous pares, però la desgràcia el persegueix i el pare adoptiu mor. En aquest punt, el retornen a la seva família biològica, però no és gaire ben rebut.

La seva família no li fa gaire cas i només li cobreix les necessitats més bàsiques. Pràcticament l’exclouen de la seva vida familiar, i si hi ha problemes sempre li toca rebre a ell, encara que no en tingui la culpa. I serà així durant tot el llibre, en què un Sun Guanglin adult va rememorant anècdotes i fets de la seva infantesa, no sempre en ordre cronològic.

Valoració de Gritos en la llovizna

He llegit en alguns blogs que el llibre té un to tragicòmic, però a mi el que més m’ha arribat és la tristesa, la pena, per aquest nen que ningú no vol i que no troba protecció en la seva família. A part d’això, Gritos en la llovizna ens transporta a la situació que es vivia a la Xina rural de l’època de Mao, extremadament dura. Veurem com els camperols s’esforcen al màxim per tirar endavant, com es barallen entre ells i tenen petites trifulques o el valor que donen a les coses. No, no li veig la part còmica, la veritat.

Com a conclusió, podria dir que aquesta segona lectura del llibre m’ha fet aprofundir en la història que ens explica i apreciar-lo millor. Continuo pensant que ¡Vivir! o Brothers són les millors obres de Yu Hua, però pujaria la valoració que en tinc. No sé fins a quin punt la traducció hi té a veure.

Crec que el tema ja ha sortit alguna vegada, però ho tornaré a dir: hi ha alguns llibres que havia llegit traduïts a altres llengües i que no havia apreciat gaire; ara, en tornar-los a llegir traduïts al castellà, els he apreciat molt més. No sé si té a veure amb la proximitat de la llengua en què els llegeixo o si té més a veure amb l’estil del traductor. Atenció: no dic que alguns traductors ho hagin fet malament, sinó que parlo de maneres d’enfocar les traduccions. M’agradaria saber si vosaltres també us hi heu trobat.

Lincoln al bardo

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari
Lincoln al bardo

Feia molt de temps que sentia a parlar de Lincoln al bardo, de George Saunders. Finalment, per tancar el 2018, el vaig demanar i me’l vaig llegir durant les vacances. És un llibre àgil de llegir, molt ben escrit i traduït, i t’enganxa de principi a final.

L’argument en sí ja sabeu de què va: el fill de Lincoln mor, i el seu esperit es queda vagarejant pel cementiri, esperant que son pare el vingui a veure. La meva humil opinió és que la història en sí no és el més destacat de l’obra. Ja em podeu fer vudú, els defensors de Saunders!

Aquest llibre, però, té un punt fort, molt fort, que és el que realment el fa especial. Per a mi, és molt més important la manera en què Saunders planteja la història, apta per a una obra de teatre, que no pas el que realment hi passa. Trobo extremadament interessant la combinació de veus narradores. Els esperits, la gent que assisteix a la festa de Lincoln, els extractes suposadament autèntics de diaris i llibres de l’època. Veureu que cada veu aporta un punt de vista diferent sobre la història i el que hi va passant. El resultat és un text complex i ric en matisos.

Les 100 veus de Lincoln al bardo

No les he comptades, però aquestes veus que us comentava poden ser, tranquil·lament, 100. O més. Si us poso un exemple, ho veureu més clar. En un moment de la novel·la, hi ha una festa de l’alta societat a cals Lincoln. Hi ha representants dels diversos estaments socials, des de militars fins a comerciants i periodistes. Enmig de tot el batibull, en Willie, el fill del president Lincoln, està malalt. Nosaltres, però, no veurem l’evolució de la malaltia amb un únic narrador. I tampoc la veure en tercera persona, ni en primera, ni en segona.

El que ens trobem és tot de comentaris, que van d’un paràgraf a diverses pàgines, que van fent els assistents a la festa. Cada paràgraf va acompanyat del nom de la persona que el fa, i aporta una visió diferent a una mateixa cosa. Així, doncs, hem d’anar recomponent la història a partir d’aquest puzzle de veus. Caldrà fet un petit esforç, és clar, però he de dir que és totalment satisfactori.

I una bona traducció, és clar!

Com ja dec haver dit en altre ocasions, però, un bon llibre en un altre idioma no és res sense una bona traducció. En aquest cas, cal agrair a Yannick Garcia la traducció tan treballada que ens ofereix, ja que hi ha personatges de diversos nivells socials (i lingüístics), i crec que ho ha reflectit molt bé. Mireu-vos com parlen els esperits dels negres, o dels petits lladres. No és fàcil de traslladar tot això al català, i si us mireu aquesta entrevista de Xavier Grasset a Yannick Garcia veureu com ho explica.

Per tancar, voldria recordar-vos també la gran feina que fa Edicions de 1984, de qui ja he llegit altres coses. Si voleu llegir més material d’aquesta editorial, us recomano L’edifici Iaqubian o Chicago. A mi em van agradar molt, i espero que també us agradin a vosaltres.

Vam ser nosaltres

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari
Vam ser nosaltres

Vaig créixer veient fotos del xa de l’Iran a l’Hola que la meva àvia comprava cada setmana. Que guapa que era la seva dona, la Farah Diba, i que elegants i «occidentals» que eren tots plegats. I que tristos que se’ls veia. Em va costar molt de temps entendre que eren exiliats, fets fora per la gent que apareix a Vam ser nosaltres, de Golnaz Hashemzadeh Bonde.

Quan vaig estudiar història a l’institut, els temes d’història mundial no passaven de la Segona Guerra Mundial. I tampoc prestaven gaire atenció a res del que passava més enllà d’Istambul. Així, doncs, la revolució a l’Iran de 1978-1979 no formava part del meu imaginari. Vaig créixer amb l’aiatol·là Khomeini, i no se’m va acudir pensar que abans d’ell i la seva colla de barbuts les dones a l’Iran anaven amb faldilles i pantalons de campana i sense mocador, i que els nois no necessàriament portaven barba i no ho controlaven absolutament tot.

Així, doncs, Vam ser nosaltres m’ha permès entrar en aquest Iran que ja non c’e. No tot eren flors i violes, però. Si us llegiu aquest llibre veureu que les dones casades estaven subjectes al control dels seus marits, i que aquest control, en alguns casos, implicava l’ús de la violència física. Tot i així, les noies podien anar a la universitat i tractar els seus companys en situació d’igualtat i exercir la seva professió.

De tota manera, el règim del xa no era volgut per la població. Així, es va iniciar una revolta que va culminar amb l’arribada al poder de l’aiatol·là Khomeini. A partir d’aquí, tots tenim una certa idea de com han anat les coses. No crec que fos això el que volia el gruix de la societat.

La relació entre mare i filla a Vam ser nosaltres

Ara bé, Vam ser nosaltres no només parla d’això. De fet, el fil de tot plegat és la història de la Nahid. Ella és emigrada d’aquest nou Iran i viu a Suècia amb la seva filla. Arran del càncer que li detecten, veurem com es desenvolupa la seva relació amb la filla, les seves exigències, les seves pors, els seus records.

Exigències, sí. Per a mi, la Nahid és una persona exigent que espera molt/massa de la seva filla. En alguns moments vol que estigui pendent d’ella, que li doni prioritat. En aquest sentit, la veritat és que se m’ha fet antipàtica. Potser considera que sa filla li deu alguna cosa per haver-la tret de l’Iran. Potser. Però el fet és que, quan es dona la raó a ella mateixa dient «I tant que sí», em posa nerviosa.

No vull acabar sense fer esment de la traductora, la Meritxell Salvany. La seva feina és magnífica, a l’altura del que és habitual. De fet, aquest llibre és el primer que vaig comprar de l’editorial «Les hores». I com que no tenia referències de l’editorial em vaig basar en la bona reputació de la traductora.

En resum, doncs, us diré que Vam ser nosaltres és un llibre que té dues línies, present i passat, que combinen la relació maternofilial a Suècia amb la narració de la revolta iraniana. Totes dues línies estan ben combinades, i van acompanyades d’una traducció que fa de molt bon llegir.

Finalment, si voleu llegir alguna altra història publicada per Les Hores, us recomano que proveu La vida a qualsevol preu. També hi trobareu una dona que es fa estimar i carrega al mateix temps.