El fin de la muerte

Cixin Liu. El fin de la muerte.
Traductor: Agustín Alepuz Morales.
Corrector: David Tejera Expósito.
Editorial Nova.
734 pàgines.

El fin de la muerte

El fin de la muerte és el tancament de la trilogia que Cixin Liu va començar amb El problema de los tres cuerpos. Si repreneu la ressenya que vaig fer sobre El bosque oscuro, el segon de la trilogia, veureu que, mentre el primer lliurament em va agradar molt, el segon el vaig acabar pensant que era un llibre més fluix. I per això vaig començar el tercer amb tota mena de prevencions.

El llibre comença fluix, lent, amb alguna dosi de cursileria que ja havíem detectat al segon volum. I jo anava llegint com un corderet, perquè quan un llibre té 734 pàgines no pots deixar-lo a la 50, oi? I al final he tingut premi, més o menys. Cap a la meitat del llibre, la història s’anima i comencen a passar coses.

En aquest cas, la protagonista és una noia que es diu Cheng Xin. La Cheng Xin farà tots els papers de l’auca. Així mateix, ens acompanyarà des de gairebé el principi fins al final de tot. Durant el desenvolupament de la història veurem mons que moren, gent que escapa de la destrucció, éssers fantàstics que fan i desfan a l’univers… hi ha una mica de tot. Com deia més amunt, és més interessant que El bosque oscuro. Ara bé, jo no soc gaire de llegir ciència-ficció, i es nota. Es nota perquè, de tant en tant, poso en dubte les coses que passen, o em pregunto si l’autor no les guarneix una mica massa. I, definitivament, em sobra la part «filosòfica» i quan els protagonistes es posen massa tendres.

La traducció d’El fin de la muerte

Ara bé, si hi ha un aspecte que destaca per sobre de tot és la traducció. Igual que en els altres volums de la trilogia, a mida que anava llegint anava pensant en el traductor, en aquest cas Agustín Alepuz. Mare meva, el planyo! La quantitat d’informació tècnica i pseudotècnica que hi ha és impactant. I quan em vaig intentar imaginar com es devia indicar tot això en xinès vaig estar a punt d’implotar. Realment, el coneixement enciclopèdic necessari per fer aquesta traducció és impressionant. I no vull ni pensar les complicacions que li deu haver plantejat. Un aplaudiment molt gros per a ell!

En resum, és un llibre que fa de bon llegir, tot i que és una mica massa llarg. I no penseu que no aguanti els llibres llargs, no. Com alguns ja sabeu, el meu llibre xinès preferit és Sueño en el pabellón rojo (dos volums, 2.389 pàgines en total). Però és que, al final, ja no saps què queda per destruir a l’univers, i la pobra noia hiberna no se quantes vegades, durant no sé quants segles. Una mica massa.

Savis, bojos i difunts: una recopilació decadentista de Males Herbes

savis bojos i difuntsAquesta és l’entrada 400 d’aquest blog, i per celebrar aquesta fita tan especial us vull parlar de Savis, bojos i difunts, recopilat i publicat per l’editorial Males Herbes.

L’editorial Males Herbes és una de les més valentes que conec. Tenen clar quines apostes volen fer i les fan, per més arriscades que siguin. Només cal recordar, per exemple, El passat i els càstigs, una recopilació de relats de l’autor xinès Yu Hua. Una altra d’aquestes apostes és Savis, bojos i difunts, una selecció de relats feta per Ramon Mas que, a més, ens hi posa un pròleg clar i molt interessant.

El llibre de què parlem recopila 25 històries que s’inscriuen en el decadentisme català, amb una delimitació temporal àmplia: de 1895 a 1930. Com que els relats estan presentats de manera cronològica, s’hi pot veure l’evolució de les temàtiques i de l’estil. Des de les narracions de Santiago Rusiñol de finals del segle XIX fins a les útimes del llibre, de 1930.

Per a mi, poc coneixedora de determinats personatges d’aquesta època, ha estat una experiència molt agradable llegir textos de Rusiñol, Casellas o Ruyra, tots en un mateix llibre. Com sempre, hi ha hagut relats que m’han agradat i altres que no. Però suposo que això és normal a causa de la gran varietat de temes que toquen.

El context dels savis i els bojos i…

Ara bé, històries a part, un element clau del llibre és el pròleg del mateix Ramon Mas. Aquest text, ni massa llarg ni massa curt, és una explicació interessantíssima i molta clara sobre el decadentisme català. Si us decidiu a llegir el llibre, és molt important que us llegiu el pròleg. És un text no massa llarg que us posarà en situació per després llegir els relats. No en trobareu cap d’alegre ni de romàntic, no us vull enganyar. Però també he de dir que és agradable llegir coses fosques, de tant en tant.

En resum, he de dir que es tracta d’una lectura especial. Hi heu d’entrar amb la ment oberta per trobar-vos-hi el que sigui. Si sou de lectures tranquil·les i històries clares, no us endinseu en aquest llibre. Ara bé, si no teniu prejudicis i voleu veure què s’escrivia a casa nostra fa aproximadament cent anys, no ho dubteu: compreu-vos el llibre i llegiu-vos-el a fons. Ja em direu què us sembla!

 

La vida a qualsevol preu – Kristina Sandberg

La vida a qualsevol preu

Avui parlem de La vida a qualsevol preu. La Maj és una mestressa de casa. Només viu per la família, els àpats i la neteja. Té una xarxa social més antiga que qualsevol de les que fem servir avui dia i, segurament, més útil. I, segons com ens ho mirem, és un corcó.

Soc la Maj, jo?

Ho ets tu, que llegeixes aquestes línies? No t’has sentit, de vegades, amb el cap a punt d’explotar mentre intentes quadrar la “logística familiar”?

La vida a qualsevol preu té la virtud de despertar sentiments ambivalents. Per una banda, com a mare i organitzadora de la logística de casa, no he pogut evitar veure’m una mica reflectida en els pensaments de la Maj, una dona que comença el llibre amb quaranta anys i escaig. Es passa el dia pensant què farà per dinar, per sopar, per esmorzar. Qui vindrà a dinar, a sopar, a esmorzar. Fins aquí, podríem ser qualsevol de nosaltres que tenim infants a casa.

Per altra banda, però, la Maj també aconsegueix crear-me una mena de repulsa. Sí, la seva necessitat d’estar sempre impecable i tenir-ho tot sempre ben net em posa nerviosa. No tinc temps, jo, per treure la pols constantment i polir els mobles. Me la imagino vestida amb roba d’estar per casa però elegant, amorrant el tub de l’aspirador fins a l’últim racó de casa. I quan no neteja, està pensant en els nens, en per què no fan això o allò altre, sempre a punt per ficar el nas on no la demanen. Per donar la tabarra. O potser està pensant quina de les seves amigues convidarà a dinar o a berenar. Parlem de dones que segurament estan igual d’avorrides i incomunicades que ella.

La vida a qualsevol preu parla d’invisibilitat

Perquè, en el fons, és això: incomunicació, invisibilitat, inutilitat. La Maj és una de tantes dones que han viscut com a mestresses de casa. Dones l’opinió de les quals no compta. Dones que no tenen un sou. Dones que han d’esperar que el seu home els doni el que consideri adequat per cobrir les despeses de casa. Dones a qui els fills han ignorat, de qui han donat per suposat que havien de fer totes les tasques de casa sense cap ajuda. Dones que no han aconseguit establir un vincle emocional amb aquesta generació que han parit. Dones que es veuen recompensades quan, finalment, tenen nets.

I és que encara que aquest llibre ens porti a Suècia a les dècades de 1950 i 1960 i que tot sembli molt llunyà, tot això ha passat a casa nostra un parell de dècades més tard. Perquè ja sabem que els suecs sempre van endavant amb això. Estem parlant de dones que han sigut les nostres mares, tietes o àvies, i que no han tingut el reconeixement social (ni, de vegades, familiar) que haurien de tenir. Perquè, com diu cap al final del llibre, la societat no les considera productives. Perquè no tenen un sou, ni cotitzacions a la Seguretat Social. I per això, quan envelleixen, els queda una pensió de merda. I això després d’haver pencat igual o més que els seus homes, els que sí que portaven un sou a casa, els que sí que cotitzaven a la Seguretat Social.

I la història continua

De tota manera, tampoc podem perdre de vista una cosa. I és que mentre la Maj i les seves amigues vivien per casa seva i, en general, no havien de fer cap feina fora de casa, nosaltres, les dones d’avui dia, treballem dins, fora i més enllà de casa. Algunes, com jo, tenim la sort de comptar amb un suport familiar important i facilitats notables per conciliar vida familiar i feina. No obstant això, està clar que queda molt per avançar.

Mentrestant, us recomano que us llegiu aquest llibre. És la tercera part d’una trilogia de Kristina Sandberg que s’ha venut moltíssim a Suècia, el seu país natal. El vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català aconsellada per l’editora de Les Hores, i va ser una compra molt encertada. Ara bé, potser discreparia una mica de determinats criteris aplicats, com ara l’ús de moltíssims guions llargs en situacions que en català potser primaria una coma. Però ja veieu que si m’entretinc a parlar d’això vol dir que poca cosa hi ha per queixar-se.

No vull tancar l’entrada sense comentar que és la primera obra que llegeixo d’aquesta editorial, Les Hores, que vaig descobrir poc abans de l’estiu. Si no m’equivoco, La vida a tot preu és el primer llibre que van publicar fa poc més d’un any. He de dir que m’agrada molt el disseny que donen a la seva col·lecció. Les portades són discretes i cadascuna té un to diferent, i una maquetació interior molt agradable a la vista. Els desitjo molta sort i llarga vida!

** Si us interessa llegir més sobre dones i els problemes que les afecten, proveu Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.**

The train that stopped

The train that stopped
Wang Zhezhu. The train that stopped.

Traductor: Ran Wei.
Ed. China Bookworm Press.
Versió Kindle, equivalent a 199 pàgines.

Avui és el Dia de les Escriptores, i aquesta tarda participarem en una xerrada sobre escriptores xineses que es farà a l’Institut Confuci. Entre altres autores, parlarem d’Amy Tan i de Yiyun Li. Aquesta última és una de les meves favorites, i podeu veure ressenyes sobre la majoria dels seus llibres en aquest blog. Per a mi, els millors són Los buenos deseosNoi d’or, noia maragda.

Mentrestant, per escalfar motors, parlem de The Train That Stopped, un llibre que va guanyar el China Bookworm Press Award l’any 2015. Crec que va ser un premi d’una sola vegada, ja que no he tornat a veure res sobre això a Internet. De tota manera, com que no soc infalible, us agrairé molt que deixeu comentaris si en teniu notícies. L’autora és Wang Zhezhu, una escriptora de Guangzhou, amb qui podeu llegir una entrevista al Time Out Shanghai.

Tot comença en una estació, quan unes dones de la neteja troben un plec de bitllets de tren antics. Els bitllets són nominals, o sigui que de seguida veuen que són d’un viatge en tren que no va acabar bé. A partir d’aquí, tirem enrere en el temps i pugem al tren amb els protagonistes. D’aquesta manera, Wang Zhezhu ens explica, poc a poc, la història de cadascun d’ells. No és un argument supernovedós, és veritat, però hem de tenir en compte que l’autora ha triat força bé els protagonistes. Ells seran els focus d’atenció de la història. Ells representen diversos perfils que ens permeten fer una ullada a la societat xinesa actual. Comentem-ne alguns.

Els personatges de The Train That Stopped

Per una banda, tenim la Chen Lina i la Lin Mingying. Són dues dones normals i corrents, però… comparteixen home! Amb elles veurem una situació que avui es dona molt a la Xina. Hi ha famílies partides perquè algun membre se’n va a treballar a la ciutat mentre la resta es queden al poble d’origen. En aquest cas, el marit de la Lin se’n va a ciutat i ella es queda a viure amb els sogres. Amb el temps, la situació d’ell millora i li diu que vagi a ciutat amb ell, però ella no ho arriba a fer. A partir d’aquí, entra en escena Chen Lina, que es converteix en amant del marit. Però… què hi fan, juntes, al tren?

També tenim la Chen Jiajia i en Huang Kai, una parelleta que tenen plans per casar-se. Estan totalment enganxat a les xarxes socials i documenten tot el que els hi passa. Un retrat, doncs, de tant de nosaltres que volem compartir amb amics, coneguts i saludats tot el que ens passa. Potser són els personatges amb qui he connectat menys, ja que quan no estan a les xarxes filosofen. Massa. I massa cursis. A veure què us sembla a vosaltres.

I també hi ha temes clàssics…

El tema de l’adulteri es repeteix. En Wang Jintao és un home que ha fet fortuna i s’ha enriquit amb negocis i xanxullos vàrius. Tot i estar casat, la vida conjugal és pràcticament nul·la perquè la dona s’ha adonat d’una sèrie d’accions que no li agraden. I ell què fa? Doncs s’agafa una noieta molt jove que em sembla que només li busca els diners. En les trucades de telèfon que es fan, ella li demana continuament regals i diners, i fins i tot un pis. Típica imatge del quarenton que es pensa que encara és atractiu. En realitat, però, només és volgut pels diners que té.

Hi ha una dona gran, i també un home gran, que viatgen cadascun per la seva banda. Tots dos han patit dificultats i ara que són grans volen resoldre aspectes no acabats de la seva vida. I encara hi ha uns quants personatges més que us deixaré que descobriu. La gràcia del llibre consisteix a aprofitar una parada del tren al no-res, sobre un pont, per anar buscant el passat de tota aquesta gent.

He de dir que la traducció es llegeix àgil i ràpida, i que la història, tot i no ser un gran què, enganxa. Esperarem a veure més coses d’aquesta autora.

The Day The Sun Died

The day the sun died, Yan LiankeAvui parlem de The Day The Sun Died, de Yan Lianke, traduït per Carlos Rojas. D’entrada, he de dir que m’ha costat força acostumar-me a llegir una història d’aquest autor en anglès. Feia molt de temps que les llegia en francès o en castellà i m’ha costat resituar-me.

Un cop en marxa, però, trobo que la traducció està prou bé, i que flueix sense problemes. Rojas ja ha fet diverses traduccions d’aquest autor, i suposo que ja li deu tenir la mida presa.

Què passa a The Day The Sun Died?

Doncs passa poca cosa i molta cosa alhora. Ara veureu per què. Per una banda, tenim la veta que discorre durant una sola nit, una nit molt llarga perquè el sol, l’endemà, no surt. Per una altra banda, l’autor ens porta enrere en el temps i va descobrint coses que tenen a veure amb determinades reaccions del temps present.

Tornem al present. Durant les hores de foscor, surten a la llum (xist dolent) les pitjors inclinacions dels veïns del poble. Una part important de la gent es mou sonàmbula pels carrers, i s’atreveix a fer coses que no farien durant la vida normal. Pagesos que continuen treballant sonàmbuls i moren d’esgotament, o que cauen en canals i s’ofeguen… hi trobareu tota mena de desastres. Fins i tot s’insinua una rebel·lió.

Tot això ho veiem a través dels ulls de Li Niannian, un noi de 14 anys que, juntament amb el seu pare, es passa tota la nit intentant minimitzar els efectes d’aquest sonambulisme general.

Crítica al sistema?

Yan Lianke és conegut per novel·les que critiquen aspectes de la Xina actual. Un exemple clar és El sueño de la aldea Ding, però també podem trobar crítiques a Crónica de una explosión i en moltes altres de les seves obres. En aquesta ocasió, els experts diuen que aquesta novel·la critica l’estat moral de la societat xinesa (vegeu comentari a The Guardian). Podria ser. Podríem pensar que el sonambulisme representa el happy dream preconitzat des del govern. Per això, la gent, que segueix sònambula el que diu el règim, fa accions que, amb plena consciència, no faria.

A part de tot això, podem veure que Yan s’inclou a ell mateix en la novel·la. I se n’enfot i tot! Es fa aparèixer com a un escriptor que ha perdut la inspiració per escriure. I, a més, s’autodescriu sense cap pietat i diu que els seus llibres no valen ni un duro. Suposo que és una manera de picar l’ullet al lector.

En resum, és un bon llibre, tot i que, per a mi, no està ben bé a l’altura d’altres. Però llegiu-lo i digueu-me què en penseu. 🙂

Bona tornada a l’escola!