Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

René Leys, de Victor Segalen

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

No havia sentit parlar mai sobre aquest llibre, però si en Carles Prado l’ha traduït i diu que val la pena llegir-se’l, servidora se’l llegeix. A més, aquest mes hem parlat amb ell al podcast L’any de la rata, o sigui que m’ha semblat bon moment per parlar de René Leys, un llibre que s’aparta del que habitualment incloc a l’apartat “Caràcter xinès” d’aquest blog perquè no està escrit per un autor xinès, sinòfon ni de la diàspora.

L’autor de René Leys és Victor Segalen, un francès que va viure al Pequín de principis de segle XX, on va anar a treballar com a metge naval. Va quedar fascinat per la cultura xinesa i va aprofitar coneguts i contactes per absorbir coneixements sobre el país i desplegar les diverses habilitats: arqueòleg, escriptor, músic…

Durant aquesta estada a la capital imperial va conèixer un noi belga anomenat Maurice Roy, per qui va sentir una profunda fascinació i que va acabar essent la inspiració del llibre que ens ocupa avui: de fet, el personatge que dona nom a l’obra és un reflex d’aquest Roy real.

Es tracta d’un llibre peculiar, una mena de barreja de vivències pròpies de l’autor i de ficció. I no sempre he tingut clar què era real i què era inventat. La narració, molt atractiva, ens porta la vida del narrador, un home francès que arriba a Pequín i que coneix en René. Aquest últim ja fa temps que hi viu, i l’autor/narrador, al·lucinat per tot el que veu, se’n fa amic i l’acull a casa seva.

En René, però, és un personatge captivador i difícil de definir. Explica coses de la vida a la cort que el narrador es beu a cegues i que jo, com a lectora, no acabava de creure’m. És amic de la família imperial? És un espia? És un mentider? Qui és, René Leys?

A la web de l’editorial, Lleonard Muntaner, diuen que és una “obra híbrida, a cavall entre la novel·la i el dietari, que reflecteix les peripècies de l’autor a la Xina”, i la veritat és que no se m’acut una manera millor d’explicar-ho. Té forma de diari, sí, però el text està redactat com a novel·la. Per altra banda, és molt interessant veure l’evolució de la relació entre tots dos homes, però també és molt interessant veure, com en una pel·lícula, com l’autor retrata el Pequín de l’època i, fins i tot, parla de llocs concrets que podeu resseguir amb el Google Maps.

A mi em va agradar especialment quan fa menció a la pluja estival, que diu que és cada dia a la tarda. I sí, ho certifico: jo hi vaig anar gairebé un segle més tard i durant tot el juliol va ploure pràcticament cada dia cap a les quatre de la tarda. Una altra cosa que vaig trobar molt reeixida és la descripció que fa de l’òpera xinesa: llegint-la em va venir la mateixa sensació de mal de cap i lleuger mareig que vaig tenir l’única vegada que vaig anar a veure una representació en persona.

Ja per tancar, vull fer esment de la traducció, que han fet Olga Curell i Carles Prado a quatre mans. El resultat és una obra que, tal com em van ensenyar a la universitat, es llegeix com si s’hagués redactat originalment en català, i hi veig una molt bona combinació de les habilitats de tots dos, ja que han pogut combinar l’alt nivell de traducció del francès amb els coneixements profunds de la Xina i la seva cultura. Bona feina!

Tres novel·les breus, de Tolstoi

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Fa molts i molts d’anys vaig llegir Guerra i pau. Segurament l’edició no era la millor del món, i potser tampoc ho era la traducció (una d’aquelles antiquades en castellà), però el fet és que, tot i arribar a la conclusió que, per a mi, li sobren tres-centes pàgines, me’l vaig llegir al final i em vaig quedar prou a gust i contenta. No havia llegit res més de Tolstoi.

Fa uns mesos vaig intentar llegir-me Els germans Karamazov (no, no és Tolstoi sinó Dostoievski), i no el vaig ni acabar. No anàvem bé, amb els grans mestres de la literatura russa. Ara, finalment, amb Tres novel·les breus de Lev Tolstoi, m’he reconciliat amb lu més granat del país més gran (literalment) del món.

I és que aquest volum amb un títol genèric a més no poder amaga algunes de les obres curtes més conegudes de Tolstoi: “Mort d’Ivan Ilitx”, “La sonata Kreutzer” i “Hadjí Murat”. Admeto que de la segona no n’havia sentit a parlar mai, però la primera i l’última sí que m’eren vagament familiars. I ha estat un encert, llegir-se-les!

Aquest cop, l’autor opta per explicar-nos les coses en format breu, però no per això buit de pensament i reflexió. Així, a “La mort d’Ivan Ilitx”, trobem algú (l’Ivan, clar) que, al seu llit de mort, fa tota mena de valoracions sobre la societat i, és clar, la mort: les seves són reflexions a punt de morir, i són especialment vives.

Pel que fa a “La sonata Kreutzer”, hi trobarem més aviat pensament sobre les relacions entre homes i dones, i sobre el paper que aquestes tenen en la societat. A estones m’ha semblat que fa judicis molt clarividents (no necessàriament moderns, eh?), com ara quan diu “l’educació de la dona sempre correspondrà al concepte que l’home tingui d’ella… és un instrument de plaer, i ella ho sap”. Penseu que això és de fa, quant?, 125-150 anys? Deu n’hi do!

Finalment, “Hadjí Murat” ens porta un conflicte bèl·lic, l’ocupació del Caucas per part de l’Imperi Rus (atenció, que l’autor va participar en aquestes campanyes). Aquí hi veurem l’enfrontament entre pagesos i ocupants, traïció, costumisme… una mica de tot! De fet, m’ha recordat vagament la novel·la La muerte del vazir-mujtar, de Yuri Tyniánov, que també ens porta un conflicte militar amb certes dosis de diplomàcia i coneixement de la cultura local.

Tot plegat ve amb una traducció que flueix molt bé i que m’he llegit molt de gust. Arnau Barios fa bona feina! Només m’ha semblat estrany que en algun punt de l’últim relat la gent dina a les 4 o a les 6. Desconeixedora que soc dels costums d’aquests llocs, m’he trobat pensant que no em quadrava…

Però vaja, que això és una nimiesa comparat amb la resta! Un llibre molt recomanable si us voleu acostar a Tolstoi sense començar pels grans totxos.

Moisés en la llanura, de Shuang Xuetao

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, Llibres1 comentari

Moisés en la llanura és un llibre de tot just 153 pàgines que presenta dues novel·les curtes de Shuang Xuetao. No és la primera cosa que llegeixo d’aquest autor: ja li havia llegit un relat i la veritat és que, tot i no ser el meu preferit del recull en què estava inclòs, sí que vaig veure que apuntava maneres. De fet, a la breu introducció que feien de l’autor, el presentaven com un dels autors més prometedors de la Xina contemporània (gens malament, tenint en compte que és nascut el 1983).

Els dono la raó. Tantes vegades he llegit llibres d’autors de generacions similars i he quedat decebuda per la pobresa de la narració. El poc valor que aporten al que expliquen, basat sempre en les seves vivències i sense cap mena d’ornament ni recurs literari. Simples documentals fets amb ben poca gràcia. Aquest cop, però, la cosa ha anat diferent.

Com deia més amunt, aquest volum conté dues històries. La primera, que és la que dona títol al llibre, ens porta una mena de novel·la negra en què el delicte queda pràcticament apartat i l’autor ens fa anar endavant i enrere en el temps per acabar coneixent els protagonistes i, també, acabar aclarint el cas, que comença amb assassinats de taxistes en una ciutat del nord-est de la Xina. A la segona narració, “El aeronauta”, descobrim la història d’una família i, poc a poc, anem veient els lligams que hi ha entre els seus membres.

Fins aquí, tot normal, no?

Doncs bé, jo he trobat dues coses que m’han agradat molt. En el cas de “Moisés en la llanura”, a part dels salts en el temps, que és un recurs que m’atrau força, també anem canviant de narrador (i de punt de vista). Així, has de fer un cert esforç per anar lligant caps i arribar a la conclusió final.

En el cas de “El aeronauta”, Shuang ens fa fer tot de giragonses i anirem coneixent els detalls “d’enfora cap endins”. És a dir: comença amb els detalls més allunyats del nucli per anar-s’hi acostant com si seguís una espiral cap endins. De fet, en algun moment m’ha costat establir qui era qui i quina relació tenien.

Com podeu veure, doncs, es tracta d’un llibre curt però intens, una lectura senzilla pel que fa a l’estructura i el vocabulari però exigent pel que fa a contingut, amb una traducció que està prou bé (obra de Xuan Le i Munir Hachemi), tot i que el plantejament d’alguna de les notes no m’ha acabat d’agradar (deformació professional, suposo). Pel que fa al nombre de notes, cal dir que s’agraeix que no n’hi hagi en excés, que és una cosa que de tant en tant ens trobem amb les novel·les traduïdes del xinès.

En resum, podem dir que Shuang Xuetao pot progressar molt i que m’agradarà estar al cas de les seves noves obres.

Petits mons, de Caleb Azumah Nelson

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Després d’una llarga pausa nadalenca, avui us vull parlar del llibre Petits mons, de Caleb Azumah Nelson, que ens porta l’editorial Les Hores amb traducció d’Octavi Gil Pujol. En aquesta novel·la veiem com l’Stephen i la seva colla d’amics acaben el batxillerat i surten al món. Un moment vital clau, oi?

Doncs bé, l’Stephen volia ser músic, però la vida el porta cap a una altra banda. O no?

En tot cas, mentre l’acompanyem en la seva decisió, avançarem en dos nivells. Per una banda, veurem com aquest grup de gent avança en la vida, quines carreres estudien, quines feines troben, relacions que comencen o s’acaben…

Per l’altra banda, anirem coneixent la vida dels seus pares, que van emigrar de Ghana al Regne Unit. Així, doncs, tenim també una ullada a la vida de l’emigrant, a com es viu la integració/no integració en la societat d’acollida, quines dificultats han d’afrontar en un món nou. Fins i tot hi trobareu cites de casos reals de violència contra immigrants que van tenir lloc a Anglaterra. 

Tot això ve amanit amb música, molta música. He d’admetre que a mi, que en un llibre hi hagi tanta tanta música se’m pot fer pesat perquè, de vegades, sembla que queda una mica forçat. No ha estat així, però li ha anat de poc. El repertori, molt complet i variat, cobreix des d’intèrprets tan coneguts com Marvin Gaye, Bob Marley o Kool and The Gang, fins a músics ghanesos que no coneixia i que són molt interessants, com Ebo Taylor o Pat Thomas.  Si voleu aprofundir en aquest aspecte, podeu buscar la llista oficial del llibre a Spotify (Small Worlds Official Playlist) i enriquireu l’experiència lectora.

Finalment, vull destacar la cadència de la veu narradora. Sí: l’autor no es queda en la música, que no deixa de ser un ritme extern, sinó que utilitza determinades expressions en un lloc i després les recupera en un altre, de manera que quan les reconeixes sembla que hi hagi una melodia de fons, un fil conductor que va connectant un capítol amb un altre. De totes les ocasions en què ho ha fet, només n’hi ha una que m’ha semblat excessivament repetitiva, que és quan parla de “el nostre ritme”. Utilitzat en excés, pot arribar a semblar sobrer.

Tanco, en canvi, amb una cosa que m’ha agradat molt. I és que, llegint llibres, o veient sèries, descobreixo coses que no sabia, llocs dels quals no havia sentit a parlar mai. Exemple: no havia sentit mai a parlar del ferrocarril subterrani dels EUA fins que vaig llegir The Underground Railroad de Colson Whitehead, i després l’he anat veient en altres llibres. En aquest cas, l’Stephen va a Ghana i visita un castell d’esclaus que havia aparegut a Homegoing (Tornar a casa) de Yaa Gyasi. Ha estat emocionant tornar-hi i veure, entre altres coses, la “porta de no retorn”, l’última porta que els esclaus africans passaven abans d’embarcar-se vers un destí de tot menys bonic.

Com podeu veure, doncs, Petits mons és un llibre sobre el pas al món adult, però, també, sobre què representa ser immigrant i els vincles amb el país que ha quedat enrere.

La saga de Kormákr

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Està clar que la gent de l’editorial adesiara són valents. La seva selecció d’obres, tant d’adés com d’ara és realment espatarrant, i no dubten a publicar llibres que és un plaer tenir en català, però que poden tenir un públic reduït.

Aquest és, segurament, el cas de La saga de Kormákr, un llibre escrit a Islàndia en algun moment del segle XIV, tot i que les històries que ens porta ens fan tirar enrere en el temps, fins ben bé al segle X, per seguir les aventures d’en Kormákr, un heroi que no dubta a lluitar (literalment) pel que considera just o per aconseguir el que vol.

L’edició que ens han preparat l’editorial i la traductora és una petita joia: edició bilingüe norrè-català. Que no en tinc ni idea, de norrè, però m’ha agradat molt jugar a endevinar paraules, o a trobar patrons que després es poden intuir en llengües actuals com el danès (el xapurrejo). Perquè, sí, el norrè és la llengua mare de l’islandès i de les llengües escandinaves d’avui dia.

Per tots aquests motius, vull destacar especialment la tasca de la traductora, la Inés Garcia López, que no només ens porta un text molt llegible, sinó que l’acompanya amb un pròleg que ens ajuda a entrar en situació amb coses tant importants, com per exemple, que el nom del protagonista es llegeix Kormákur.

A més, és una excusa fantàstica per agafar el Google Maps i viatjar, gratis, des del sofà. Ha sigut com tornar a Islàndia.

Heu vist passar aquest llibre? Us fa curiositat?