Dia de la Traducció 2022: entrevista a Carles Prado-Fonts

Un any més, arriba el Dia de la Traducció. I, un any més, el celebrem entrevistant un traductor. En capítols anteriors hem entrevistat professionals de diversos idiomes (trobareu les entrevistes aquí), però és evident que el meu preferit és el xinès. Així, doncs, aquest any repeteixo llengua i cultura d’origen i entrevisto Carles Prado-Fonts, un expert en llengua i cultura xinesa que fa unes traduccions al català excel·lents.

Ara bé, en Carles no només es dedica a la traducció. Com ja hem dit en altres ocasions, els experts en xinès solen combinar diverses tasques, que poden anar des de la docència fins a la traducció, passant per la mediació o la interpretació, entre altres coses. Avui farem una repassada dels àmbits que més toca el nostre convidat, començant per la seva formació. 

En el seu cas, és llicenciat en traducció i interpretació de francès i xinès, estudis que va cursar a la UAB, com servidora. Aquí acaben les similituds entre les nostres formacions, ja que jo vaig decantar-me per l’anglès mentre que en Carles va decidir ampliar els seus coneixements sobre la Xina i l’Àsia. Així, doncs, va fer un màster en Contemporary Chinese Cultural Studies (University of Westminster), és doctor en Teoria de la Traducció i Estudis Interculturals (UAB) i també és doctor en Asian Languages and Cultures (University of California, Los Angeles). Com veurem més avall, algunes de les seves obres com a autor tenen a veure amb aquests estudis.

Som-hi!

Comencem pel principi: Carles, tu ets llicenciat en traducció i interpretació de xinès, però la teva carrera acadèmica va més enllà de la traducció i també tens un màster i dos doctorats, tots centrats en l’àmbit de la cultura xinesa i asiàtica i àmbits afins. La primera pregunta, doncs, és obligada: què et va atraure del xinès fins al punt de fer-te’l triar com a carrera?

La veritat és que no ho sé ben bé! De petit no vaig tenir mai cap interès especial pel món oriental. M’agradaven molt les llengües, això sí. Però no tant pel que serien les habilitats lingüístiques en si mateixes, sinó més aviat per tot el que hi ha més enllà de l’idioma. Sempre he tingut molta curiositat per aprendre coses i suposo que les llengües m’han agradat com a porta d’entrada a altres cultures, literatures, històries… Les llengües et fan aprendre i pensar diferent, que és una altra cosa que sempre m’ha agradat també. 

Però tot això ho he racionalitzat a posteriori. Sincerament, quan va ser el moment d’escollir carrera no tenia gaire clar què triar. Intuïa que estaria bé estudiar alguna cosa relacionada amb les llengües, la literatura, la història, les humanitats. I volia que fos difícil o que em suposés un cert repte. Aleshores el meu amic (i gran traductor!) Albert Nolla, que és un any més gran que jo, em va fer bona propaganda dels estudis de japonès a la UAB, dins de la llicenciatura en traducció. Vaig intentar emular-lo, però les places de l’itinerari de japonès ja estaven exhaurides. Llavors em vaig decantar pel xinès. 

A partir d’aquí, el món xinès em va interessar cada cop més, sobretot gràcies a professors com en Seán Golden. I després d’una estada a la Xina vaig decidir intentar fer carrera acadèmica en aquest àmbit i he tingut la sort de poder-m’hi dedicar. Em considero molt afortunat perquè el món acadèmic i el món xinès em permeten fer allò que, en el fons, sempre m’ha agradat: llegir, escriure i continuar aprenent coses. 

M’agradaria repassar amb tu algunes de les facetes professionals que desenvolupes, i voldria començar per la faceta de docent. Has fet classes a la UAB, la UPF, la UOC, UCLA i la Beijing Language and Culture University (BLCU), i suposo que hi has impartit assignatures de temes diversos: literatura xinesa, traducció… Quina o quines t’agrada més ensenyar?

M’agraden totes: la docència m’encanta! M’agrada molt compartir el que he après amb els alumnes i mirar d’encomanar-los la curiositat per les coses que desconeixem i la passió per aprendre. Veure’ls créixer com a estudiants i com a investigadors és sensacional. Potser no és el més habitual en el món acadèmic, que té inèrcies bastant feudals, però a mi m’emociona veure com els estudiants progressen i aconsegueixen superar les destreses i els coneixements dels seus mestres. Si hagués de triar una assignatura en concret, com que la meva especialitat és la literatura, potser et diria que és la que m’agrada més impartir. Però també m’agrada molt ensenyar tot el que tingui a veure amb la història, el pensament o la cultura en general. 

Com a part de la teva faceta acadèmica, a part de fer classes, duus a terme una important activitat de recerca. En el teu cas, aquesta activitat que en moltes vegades queda amagada als calaixos o en publicacions d’abast molt restringit ha vist la llum en dos llibres molt interessants. El primer és Regresar a China, un llibre que ja vàrem comentar en aquest blog i que ens acosta a la Xina a través de la mirada de tres autors que van marxar a estudiar a l’estranger i que posteriorment van tornar a casa. Què et va fer triar aquest tema? 

Regresar a China

L’origen de Regresar a China és a la meva recerca predoctoral. Durant molts anys vaig investigar sobre el fenomen dels escriptors xinesos que durant les primeres dècades de segle XX van marxar a altres països a estudiar i, posteriorment, van tornar a la Xina. És un tema que em va interessar per diversos motius: perquè va implicar milers de joves, perquè va tenir conseqüències en molts aspectes culturals, intel·lectuals i polítics. I suposo que també perquè en aquell moment jo també estudiava a l’estranger i vaig empatitzar amb aquests joves xinesos que havien de tornar al seu país, encara que fos en una època i un context molt diferents del meu. Vaig treballar en aquest tema durant més de deu anys, amb dues tesis doctorals i algunes publicacions acadèmiques. Llavors vaig pensar que, per tancar el projecte, en podia fer un llibre més assagístic com Regresar a China que donés a conèixer aquest tema a un lector menys especialitzat. 

En el segon llibre, Secondhand China, que has publicat fa poc, parles de la manera en què es percebia la Xina a casa nostra al tombant del segle XX, moment en què gran part de la informació que rebíem ens arribava a través de cultures pont. Per què vas triar aquesta època? Creus que el que comentes al llibre encara és vigent?

Sí, al llibre bàsicament explico com la imatge de la Xina i dels xinesos que ens vam forjar a Catalunya i a Espanya a l’inici del segle XX va estar molt determinada per imatges prèvies existents en altres llengües com l’anglès o el francès. Em vaig centrar en aquesta època perquè és un tema i un període que vam decidir investigar en un projecte de recerca col·lectiu amb els col·legues del grup ALTER. Ens va semblar que era una època important per a les relacions entre la Xina i el món, i que els contactes que hi havia en aquell temps havien estat menys estudiats que els d’èpoques anteriors i posteriors. Però és un fenomen molt vigent avui dia. Encara que ara sigui més fàcil accedir directament a la Xina en molts sentits, la manera com ens imaginem la Xina i els xinesos és encara molt indirecta, en el sentit que va a remolc del que circula en altres cultures més hegemòniques. 

Portem tot això a un camp concret, el de la publicació d’autors xinesos. Aquesta visió que comentàvem en la pregunta anterior influeix en la selecció que es fa de literatura per traduir del xinès?

Molt! És molt difícil trobar una obra xinesa que es publiqui en català o en castellà i que no hagi estat seleccionada, traduïda i publicada abans, generalment amb cert èxit, en anglès, francès o alemany. Això no és dolent per si mateix, perquè és un mecanisme que, al capdavall, ens facilita l’accés als autors xinesos. Però hem de ser conscients que ens imposa una determinada mirada cap a la Xina que no és ben bé pròpia i que no sempre s’ajusta a la nostra realitat o als nostres interessos. Un exemple molt clar és el que està passant avui dia a Hong Kong, Xinjiang o Taiwan. Són esdeveniments que haurien de tenir un ressò molt intens a Catalunya, perquè hi ha moltes similituds entre els respectius processos d’opressió política. Però com que la informació sobre la Xina ens arriba mediada pels mitjans anglòfons o francòfons, per als quals aquestes similituds no són tan evidents ni tan importants, no és estrany que tinguin un ressò menor. A l’opinió pública anglòfona o francòfona, el que passa a Hong Kong, a Xinjiang o a Taiwan interessa més en termes geopolítics o de governança mundial i no tant en relació amb les llibertats polítiques i individuals. 

A banda de la teva faceta com a investigador i com a autor, hi ha una faceta re-creadora: la de traductor. De fet, aquesta és la que et pot fer més conegut entre el públic general. Que jo sàpiga, s’han publicat tres traduccions teves, i diria que cadascuna reflecteix un moment clau de la literatura xinesa: un recull de llegendes, que ens portaria a l’època fundacional; un recull de relats de Lu Xun, que ens portaria al moment de canvi entre la Xina tradicional i la moderna, i un llibre de no ficció Mo Yan, que reflecteix un temps força recent del seu país. Tens algun preferit? 

La veritat és que m’encantaria traduir més, perquè trobo que és una activitat molt focalitzada i que et permet submergir-te en el text i fer-ne una interpretació que no deixa de ser creativa. Però només puc dedicar-m’hi de tant en tant, quan puc vincular algun projecte de traducció amb l’activitat acadèmica. De fet, això té una part de privilegi: com que no em dedico professionalment a la traducció, em puc permetre el luxe d’escollir molt bé les traduccions que faig. També m’agrada molt traduir perquè demana una gimnàstica mental molt diferent de la que demana la investigació o l’escriptura acadèmica. Són activitats que requereixen esforços molt diferents i es complementen molt bé. 

Sobre les preferències, a banda d’aquestes tres traduccions en format llibre, també vaig traduir un relat curt de l’escriptora Lin Huiyin per a un dossier de la revista Lectora sobre dones a l’Àsia Oriental que va coordinar el professor Pau Pitarch. Es titula “A trenta-set graus” i és una peça preciosa, d’estil modernista, publicada el 1934. Si n’hagués de triar una, diria que aquesta seria la meva preferida. També, en un altre registre, em va agradar molt l’assaig curt “Després de la Postguerra Freda” de la filòsofa Dai Jinhua que vaig traduir fa un parell d’anys per a L’Espill

Si tornem als tres llibres que comentàvem més amunt, suposo que tots tres deuen tenir característiques molt diferents. Pan Gu crea l’univers aporta llegendes i mites, mentre que Diari d’un boig de Lu Xun és una obra cabdal que reflecteix un moment de canvi en la societat xinesa i, també, en la manera d’escriure. Finalment, Canvis de Mo Yan sembla una escriptura més propera… Quin et va plantejar més dificultats, a l’hora de traduir? O diries que cadascun té les seves complicacions? 

Tots van ser difícils a la seva manera. El recull de mites i llegendes va ser un repte perquè era la primera traducció que vaig vincular a treballs de recerca que havia fet al doctorat. Els relats de Lu Xun van ser els més difícils de traduir perquè Lu Xun escriu en una llengua moderna però que encara està en procés de formació. I també perquè la seva obra té una gran profunditat històrica i existencial i vaig patir molt perquè la traducció transmetés d’alguna manera aquesta gravetat. La novel·la de Mo Yan no és particularment difícil a nivell lingüístic, sobretot si la comparem amb altres obres seves! Però va ser un encàrrec arran de la concessió del premi Nobel i l’editora em van donar deu dies per traduir-la. Tot i que és una novel·la força curta, això va tenir el seu punt de dificultat. 

Ja per tancar, ens podries fer cinc cèntims de què toca ara? Investigar, escriure, traduir… tens algun projecte al cap?

Ara estic acabant encara el projecte del qual forma part Secondhand China. Tot i que el llibre ja s’ha publicat i això ve a ser, en certa manera, un punt i final, encara tinc en marxa un parell de peces acadèmiques sobre el tema. I, d’altra banda, com que aquesta investigació forma part d’un projecte del grup de recerca, encara l’hem d’acabar de tancar del tot col·lectivament. Després tocarà obrir un nou projecte, que encara no tinc del tot clar, tot i que m’agradaria que tornés a quedar més centrat en la literatura xinesa i sinòfona. 

Moltes gràcies per tot el que ens has explicat, Carles. Un cop més, hem vist que l’especialista en xinès pot tenir moltes cares. Ens quedem amb ganes de continuar-te llegint i aprofitem per desitjar-te molt bon Dia de la Traducció!

Mo Yan, l’home tranquil

Mo Yan és un dels dos autors xinesos que han rebut el premi Nobel de literatura. L’altre és Gao Xingjian, que el va rebre essent ja exiliat a França (i, de fet, essent ciutadà francès). Així, doncs, podem dir que avui parlem de l’únic autor xinès en actiu amb premi de l’acadèmia sueca. No és un dels meus autors preferits, però crec que cal parlar-ne perquè és un autor de pes i retrata la societat del seu país de primera mà.

D’on surt, aquest autor?

Mo Yan va néixer al poble de Gaomi, a la província de Shandong, l’any 1955. De fet, el seu nom real és Guan Moye, i el nom de pluma que fa servir significa “no parlis”. Aquestes dades són importants per entendre’l com a escriptor. Anem a pams:

Gaomi, a més de ser el seu lloc real de naixement, és el lloc on passen gran part de les històries que explica. És, doncs, un autor centrat en l’àmbit rural, cosa que el vincula amb Yan Lianke. Per altra banda, veient que és nascut el 1955, podem situar-lo com a infant a l’inici d’etapes sagnants de la Xina de Mao com ara el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural. En aquests períodes, era important no dir gran cosa de què feies o què deixaves de fer, o sigui que podria ser que el nom Mo Yan vingui d’aquí. Aquest passat ple de coses que no es poden dir el vincula també amb Bi Feiyu, fill de desterrats.

Sí, Mo Yan és fill de les etapes més crítiques del règim comunista i les seves novel·les burxen en aquest passat encara recent i les omple de fets reals, històries viscudes per la seva família i moltes altres coses. Forma part, doncs, de la generació d’autors que han viscut en primera persona el règim de Mao, com els que cito més amunt o com Yu Hua, un altre dels que hem comentat en aquest blog, i tots ells rescaten fets que han viscut en primera persona. També ell, com altres, va quedar exclòs de la formació “normal” i es va introduir a l’exèrcit com a manera de progressar i, de fet, va començar a escriure mentre era soldat.

Obra destacada

Mo Yan és força productiu, i com ja hem dit més amunt les seves obres se centren en la vida rural i es basen en experiències pròpies o de gent propera. Per a mi, acaben tenint un to força uniforme que no m’acaba d’atraure, tot i que admeto que té un gran valor perquè documenta una etapa fosca del seu país. Crec que cal destacar-ne aquestes obres:

  • Sorgo rogo
  • Grandes pechos, amplias caderas
  • Canvis

Sorgo rojo va servir de base per a la pel·lícula homònima, dirigida per Zhang Yimou i amb actuació de la meravellosa Gong Li, i narra la història d’una noia que es casa amb un home que té una destil·leria de sorgo. Grandes pechos, amplias caderas, també situada al camp, també té una protagonista femenina. En totes dues novel·les destaca el paper de la dona-mare com a pilar que sosté la família davant tota mena d’adversitats i ens mostren l’evolució de les famílies al llarg (especialment) de la primera meitat del segle XX, que va veure el final de la Xina tradicional (caiguda de la dinastia Qing), la invasió japonesa, la lluita entre nacionalistes i comunistes, l’arribada del règim comunista i moments tan crítics com ara les purgues polítiques o les campanyes més sonades que va dur a terme Mao Zedong.

Tanco la llista amb Canvis, un llibre molt curtet de no ficció en què l’autor repassa fets de la seva vida i ens explica com va aconseguir prosperar i fer-se escriptor. També hi trobareu menció sobre l’adaptació que es va fer de Sorgo rojo al cinema.

És important destacar que aquest últim llibre és l’únic que tenim en català d’aquest autor. En castellà, però, se n’han traduït molts gràcies a l’editorial Kailas, que els publica pràcticament tots i sempre ho fa amb traducció directa del xinès (la gran majoria traduïts per Blas Piñero). Si podeu llegir en francès, els trobareu a Editions Picquier.

En resum, és un autor que val la pena llegir almenys una vegada, ja que documenta la Xina del segle XX i dona una visió interessant fent servir protagonistes del poble, gent normal com nosaltres.

Bi Feiyu: desterrament, dones amb força

Bi Feiyu és un autor que es mereix un lloc entre els destacats però que, no sé per què, no acaba d’entrar a casa nostra. De fet, no sé per què em sorprenc: altres autors que ja hem comentat i que claríssimament són primeres espases tampoc entren.

Amb aquest autor aprofundim la generació d’autors com Yu Hua o Yan Lianke, de qui ja us he parlat, i Su Tong, de qui també parlarem més endavant. Es tracta d’autors nascuts la primera meitat de la decada de 1960 que van viure en la pròpia carn (i amb coneixement) l’animalada que va ser la Revolució Cultural.

En el cas de Bi Feiyu, nascut a la província de Jiangsu el 1964, els seus pares van ser acusats de “ser de dretes” i els van enviar al camp perquè es “reeduquessin”. Sí, en aquell moment era habitual enviar al camp gent de les ciutats que el govern considerava poc fidels al règim. Se suposava que viure amb els camperols i en contacte amb les rutines de la vida agrària els faria entrendre la seva “equivocació”.

Aquesta pràctica ha influït molts escriptors que van viure-la en primera persona o a través de coneguts, i ha generat un corrent important en les obres literàries xineses. En teniu exemples en obres com la conegudíssima Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie.

Obra i temes

L’experiència vital ens acaba marcant a tots. En el cas dels escriptors, i especialment en els escriptors xinesos de la generació de Bi Feiyu, això és molt evident. En el cas que ens ocupa, les seves obres reflecteixen aquesta convivència amb la vida al camp, el desterrament.

Per altra banda, Bi Feiyu també és un autor amb una gran habilitat per retratar la dona. Si el llegiu, veureu que té personatges femenins forts, i que en alguns casos els situa al centre de les seves històries i les fa protagonistes.

Aquí al bloc hem ressenyat algunes de les seves obres més destacades, i hi afegeixo la seva obra més coneguda:

Com podeu veure pels títols, la gran llàstima és que tenim zero obres de Bi Feiyu traduïdes al català. Així, doncs, haureu de recórrer a altres idiomes per poder-hi accedir: hi ha alguna cosa en castellà, però és en francès en l’idioma que té més obra publicada, seguit per l’italià i l’anglès.

De fet, la primera obra de les que cito en castellà (Las feroces aprendices Wang) és una traducció mediada: no s’ha traduït directament del xinès sinó que la traducció castellana s’ha fet a partir de la traducció francesa. Aquest és un mètode que cada vegada es fa servir menys, però que de tant en tant encara s’utilitza. Finalment, Ópera de la luna és una de les seves obres més conegudes i té traducció directa al castellà.

Tanco l’entrada dient que Bi Feiyu també és conegut pel gran nombre d’adaptacions que s’han fet de les seves obres. Així, doncs, podem destacar que Shanghai Triad i Les aveugles han estat adaptades al cinema i, fins i tot, la primera ha participat al Festival de Berlín, on va guanyar l’Os de Plata. També s’han fet sèries de televisió de l’última i alguna obra de teatre.

Podem dir, doncs, que és un autor conegut en diversos entorns i que espero que algun dia puguem llegir a casa nostra. Mentrestant, si podeu llegir en altres idiomes, us recomano que el busqueu!

Lao She: múltiples punts de vista

Si algú em preguntés quins són els autors de la primera meitat del segle XX que més m’han agradat, serien, sens dubte, Lu Xun, Ba Jin i… Lao She. Si algú em preguntés quin d’aquests tres retrata amb més habilitat la vida quotidiana de la gent normal, diria Lao She. Si algú em preguntés amb quin d’aquests tres connecto més, segurament també diria Lao She. Per què?

No ho podria explicar ben bé, però diria que toca més diversitat de temes que els altres dos. En certa manera, podríem dir que és una mena de Yu Hua abans de Yu Hua, una mena de camaleó que és capaç d’entendrir-nos amb històries de gent senzilla però també escriu ciència ficció o fa servir la seva experiència com a estudiant estranger per parlar del tractament dels xinesos a l’exterior i la relació entre pares i fills. Un autor molt complet.

Situació històrica i personal

Lao She va néixer a Pequín el 1899, a les darreries de l’última dinastia xinesa, la Qing. El seu pare, que era soldat, va morir en enfrontaments durant la Rebel·lió dels boxers, i la família de l’autor les va passar magres per tirar endavant. Tot i això, va aconseguir acabar els estudis i anar a Anglaterra, on va ensenyar xinès a l’Escola d’Estudis Africans i Orientals de Londres, un centre de gran prestigi encara avui dia. La seva experiència a l’estranger i la tornada a la Xina les trobareu documentades àmpliament a Regresar a China, un llibre interessantíssim de Carles Prado-Fonts.

Com molts altres intel·lectuals xinesos, Lao She es va posicionar contra la invasió japonesa de la Xina, i quan es va instaurar el règim comunista va gaudir d’una bona posició. Desgraciadament, l’arribada de la mal anomenada Revolució Cultural va significar l’inici d’una persecució política que el va anar encerclant fins que, finalment, es va suicidar.

Una obra molt diversa

Com dèiem a l’entrada, una de les característiques de Lao She és la seva capacitat per reproduir entorns i situacions molt diversos. Així, entre les seves obres més destacades trobem temes molt diferents:

  • La verdadera historia del camello Xiangzi, una història que ens porta a les capes més desafavorides del Pequín de principi del segle XX a través dels ulls d’un portador de rickshaws.
  • La casa de te, una obra cabdal de la literatura xinesa moderna on veiem els canvis de la societat a través d’una casa de te i els seus clients.
  • Mr. Ma and Son, on un pare i un fill emigren a Londres; aquí veurem les seves dificultats per inserir-se en una societat on són estranys i, també, la diferència entre les dues generacions.
  • Quatre générations sous un même toit, novel·la coral on podem veure la vida en un barri tradicional xinès. Personatges, embolics… hi ha de tot!
  • Cat Country, una novel·la de ciència ficció que ens porta a Mart, en un país on (aguanteu-li el cubata!) viuen i manen els gats. Absolutament delirant.

Tanco la llista amb relat que vaig traduir de l’autor, “El Sr. Pantalons de Muntar”, que podeu trobar a Paper de vidre. Va ser tota una experiència i recordo amb gratitud la família de l’autor, que va donar permís per fer la traducció.

Ja ho veieu, oi? Temes i espais molt diferents, tots retratats amb precisió i fina ironia. Com podeu apreciar, no en tenim cap en català. Aquest seria un buit que convindria omplir com abans millor. Algun valent a la sala?

Yiyun Li: la visió externa

Yiyun Li va néixer a Pequín el 1972 i hi va viure fins a acabar els estudis universitaris de ciències. Posterioment va marxar a un màster als Estats Units, i ja no en va tornar. Amb el temps, aquella estudiant de medicina es va formar com a escriptora i, per a joia dels seus lectors, va començar a publicar relats curts.

Com podeu veure, el seu perfil és diferent del de Yu Hua o Yan Lianke. El fet d’haver marxat del país fa que tingui dues característiques que la diferencien molt de la majoria d’autors que comento al blog:

  • Utilitza el seu nom amb l’ordre occidental: primer el nom de pila i després el cognom. Així, doncs, el seu nom és Yiyun i el cognom és Li.
  • Escriu en l’idioma del seu país d’adopció: l’anglès.

La seva escriptura és precisa i lleugera, sense ser superficial. En el seu cas, el contingut té més pes que la forma, i no li trobareu frases recargolades per fer-vos arribar els seus sentiments. Tampoc té una escriptura massa sentimental: potser encara li queda a dins alguna cosa de la seva formació científica.

Obra i evolució

Yiyun li ha destacat en l’àmbit de la narrativa curta i també en el de la novel·la. Fins i tot en el de la no ficció. Tot seguit fem un repàs per les seves obres més destacades.

Les primeres obres d’aquesta autora que es van publicar són relats més o menys breus que toquen diferents aspectes de la vida quotidiana en l’àmbit xinès, sigui al seu país d’origen o a la diàspora. Els teniu recollits en aquests dos llibres:

Posteriorment, Yiyun Li va entrar en el món de la novel·la. En les seves dues obres següents, va tractar temes relatius a la història de la Xina:

En el cas de Les portes del paradís, l’autora utilitza un element, l’execució de Gu Shan, antiga guarda roja, com a excusa per presentar-nos una sèrie de narracions que s’entrellacen però que podrien ser independents. Pel que fa a Kinder than Solitude, pren com a punt de partida l’estiu de 1989 i va i ve de la Xina als Estats Units. No és el seu millor llibre, i potser aquí va començar a virar interessos, cosa que es va confirmar en les dues obres següents:

En el cas del primer, es tracta d’un relat bàsicament autobiogràfic en què l’autora reflexiona sobre què fa que valgui la pena viure. Cal tenir en compte que es tracta d’un llibre escrit durant una època en què Yiyun Li va patir una crisi personal important que la va portar a les portes del suicidi. També dins d’aquest període negre va escriure Where reasons end, un llibre de no ficció que recorda el seu fill, que es va suicidar.

Finalment, pel que fa a Must I go, es tracta d’una història interessant però totalment diferent de les anteriors, ja que l’element xinès desapareix de l’argument. No el puc valorar a fons perquè el tinc a mitges, però em fa pensar que els temes que li interessen han evolucionat i s’han allunyat de la Xina, un dels elements que més m’atreien de les seves obres. Potser és un pas lògic després de la tràgica etapa anterior. Potser és lògic, quan un marxa de casa seva (en aquest sentit, li veig un cert paralelisme amb la Zadie Smith, autora anglesa emigrada als Estats Units).

En tot cas, caldrà estar atent a les seves obres, sempre delicades i totalment recomanables.