La muerte del sol: un Yan Lianke obscur

Hi ha llibres de Yan Lianke que passen a plena llum del dia, que tenen una claror especial. La muerte del sol, en canvi, passa durant una nit, una única nit, i és una història fosca que et fa pensar per què la deu haver escrit Yan, o què representa.

Fins ara, els llibres que havia llegit d’aquest autor eren força transparents i s’hi podia veure o intuir la part de crítica social, per no dir que el període que cobrien les històries era més o menys ampli. Amb La muerte del sol, en canvi, el temps és molt curt, tot i que l’autor fa cabre moltes coses en la narració, i no és tan fàcil saber si hi ha crítica i a què es refereix. Sí, hi ha qui diu que és una crítica al somni xinès de Xi Jinping, o un apocalipsi zombi, o…

De què va La muerte del sol?

En aquesta ocasió, Yan Lianke ens parla d’un poble, Gaotian, en què, una nit, pràcticament tots els habitants es tornen sonàmbuls. Mentre estan sonàmbuls actuen per instint, de manera que hi ha qui se’n va a treballar al camp o qui es deixa portar per desitjos ocults i fa coses que, si estigués despert, no faria. Alguns, fins i tot, arriben a morir per excés de feina (tota la nit segant a mà sense parar!) o se suiciden de la manera més tonta, com si fossin lemmings d’aquell clàssic dels jocs electrònics.

Entre els qui cedeixen als desitjos que, desperts, contindrien, hi ha tot de gent que assalten les botigues i roben. I, pitjor encara, hi ha gent d’altres pobles que, tot i estar desperts, s’afegeixen als sonàmbuls i aprofiten l’ocasió per robar el que volen, ocupar cases o alimentar deliris de grandesa. A més, tot això va alimentat per revenges entre veïns motivades per problemes anteriors. En certs moments, hi ha coses que m’han recordat la pel·lícula The Omega Man, de Charlton Heston, que de petita em feia força yuyu.

En tot aquest merder, en Niannian i el seus pares estan desperts i s’adonen de la magnitud de la tragèdia i intenten fer-hi front despertant els seus veïns. El que no us diré ara és si se’n surten o no, ni si realment el Sol mor. Per saber-ho, ho haureu de llegir. 🙂

Factors externs

No sé si sabrem mai ben bé a què fa referència Yan, tot i que en una entrevista a The Guardian va dir que el que volia era explicar què passa quan el ser humà es deixa emportar per les seves passions i desitjos més ocults. Mmmmm… vols dir que no hi ha res més? Pot ser que també ens parli de què passa quan actuem a cegues, seguint el que fan els altres? Com quan una persona fa una cosa i, sense pensar gaire, la resta ens hi afegim? I aquesta cosa no té per què ser necessàriament correcta…

En tot cas, continuo aplaudint l’aposta que Automàtica Editorial fa per Yan Lianke, un dels autors més potents de la Xina actual. Aquest és ja el cinquè llibre d’aquest autor que tradueixen al castellà (els trobareu tots en aquest blog), i tots han estat traduïts per Belén Cuadra Mora, que ens ofereix uns textos absolutament meravellosos que et fan voler llegir més, fins i tot quan el llibre entra en fases més lentes. I parlant de fases lentes, si llegint La muerte del sol hi ha algun moment en què penseu que la història és massa lenta per l’estona en què passa, no defalliu: l’autor ens desperta de cop amb la reacció de la família protagonista, i la part final guanya ritme fins a arribar a un final explosiu.

Si teniu més ganes de Yan Lianke, aquí teniu la ressenya d’altres llibres seus:

I a El confidencial van publicar una entrevista que també us recomano.

Severance: Ling Ma en temps de virus

En els temps que vivim, sembla adequat llegir històries postapocalíptiques que, sincerament, no estan tan lluny de la realitat. Aquest és el cas de Severance, la novel·la de Ling Ma que es desenvolupa en un món colpejat per una malaltia, la “febre de Shen”, originada a Shenzhen i que acaba afectant tot el món. Fins aquí, tot força real, oi?

La protagonista, la Candace Chen, és filla d’immigrants xinesos. Amb això l’autora aprofitarà per fer tres coses:

  • Explicar la part apocalíptica, diguem-ne “de pandèmia”.
  • Explicar el xoc cultural i l’adaptació dels pares a la societat americana.
  • Explicar la vida de la filla com a americana de ple dret.

El primer fil no us sorprendrà gaire: tots hem vist pelis en què ha mort quasi tothom i el protagonista de torn marxa d’una ciutat per buscar un lloc tranquil on refer la seva vida. El segon, tampoc, tot i que és interessant veure com retrata l’autora l’entrada en societat dels pares: estem molt acostumats a llegir històries d’immigrants que ocupen llocs poc prominents (treballen en supermercats, restaurants, etc.), però aquí els pares van als Estats Units perquè el pare acabi els seus estudis. S’adaptaran igual tots dos?

Finalment, destaco la vida de la Candace, la filla. En aquest cas, aquest fil està extremadament lligat amb el primer (la pandèmia). Veurem com busca feina, troba feina i nòvio… i decideix quedar-se de guàrdia a l’oficina quan la gent comença a marxar de Nova York. Veurem, també, com es busca la vida per sobreviure en una ciutat mig buida, i no us puc explicar més perquè aleshores us xafaria el plaer de descobrir com està relacionat aquest fil amb l’apocalipsi zombie.

En definitiva, no és alta literatura però és un llibre entretingut que us tindrà enganxats fins al final. Només esperem que la ficció (aquesta ficció) no superi la realitat…

Rosa rosa amore mio, de Wang Zhenhe

Fa força temps que tenia a la llista de lectures pendents Rose rose I love you, de Wang Zhenhe. Per un motiu o per un altre, no l’havia acabat de llegir mai. Aquest estiu, però, em van comentar que la traducció italiana d’Anna di Toro, Rosa rosa amore mio, era peculiar. O sigui que m’hi vaig decidir i, finalment, me l’he llegit.

rosa rosa amore mio

Començaré dient que aquesta versió en italià no és ben bé una traducció. Bé, sí que ho és, en el sentit que trasllada el contingut del text original xinès al text en italià. De tota manera, com es pot llegir a la introducció que ha fet la mateixa traductora, hi ha aspectes que s’han adaptat en lloc de traduir-se i prou. D’una banda, tenim els noms dels personatges, que aporten significat i defineixen característiques de cadascú, o sigui que la traductora s’ha decidit a reproduir-los en italià. Fins aquí tot normal, ja ho havíem vist en altres llibres. La part més innovadora la tenim pel que fa a l’ús de llengua estàndard i dialecte. Som-hi.

Al text original l’autor utilitza xinès estàndard, dialectes, anglicismes i restes de la dominació japonesa i, és clar, també hi ha registres diferents segons els personatges: des de prostitutes fins a consellers, passant pel protagonista principal, que és professor d’anglès a secundària. Ostres, i com ho fem, per traduir això a una llengua europea????

Doncs bé, di Toro ha estat valenta i ha triat l’opció de combinar l’ús de l’italià estàndard amb el sicilià. No entrarem aquí a discutir si el sicilià és un dialecte o una llengua pròpiament dita. No és el tema. Però sí que vull que quedi clar que el sicilià escrit és molt diferent de la llengua estàndard, molt més que qualsevol dels dialectes catalans entre ells. Així, la traductora utilitza la llengua estàndard quan parlen els personatges amb més nivell educatiu, que parlen amb més formalitat, i deixa el sicilià “per al poble”, cosa que realment marca les diferències de nivell social.

Segur que l’ús del dialecte a Itàlia o a Taiwan té connotacions diferents, però crec que en aquest cas serveix perfectament per aconseguir l’objectiu. Si llegiu el llibre en italià, ho veureu de seguida. Ah, i si heu llegit anteriorment algun llibre del comissari Montalbano en italià (que també incorpora sicilià i expressions pròpies), veureu com hi ha coses que us ajuden a entendre millor el que diuen a Rosa rosa amore mio.

El millor que puc dir de tot això és que tot i l’ús del sicilià no m’he imaginat pas que tot passés a Sicília. M’ha sorprès, però les imatges que m’han vingut al cap són, clarament, de context xinès.

Sí, sí, però… de què va?

Fins ara m’he entretingut molt en tot el tema lingüístic, però és que m’ha semblat una opció molt original i que valia la pena comentar. El tema també és interessant. Tot plegat es basa en una història real, i és que l’any 1968 un grup de soldats americans que lluitaven a la guerra del Vietnam va anar a passar uns dies al poble de l’autor (Hualian a l’original, Lotusa a la traducció). I també és veritat que es va habilitar un bar perquè els “americanos” es divertissin (i, és clar, perquè els locals guanyessin alguns calerons).

El llibre, doncs, es basa en aquesta història real però se centra en la fase de preparació, que l’autor porta fins a extrems absurds. Són aquests extrems el que realment agraden del llibre, i venen principalment del protagonista: Concettino Finezza (Dong Siwen a l’original), professor d’anglès a secundària. Concettino se les dona de refinat i culte i és molt tossut i fantasiós, i com que és dels més educats del poble li encarreguen la tasca de formar les prostitutes que atendran els americans que vinguin al poble. El pressupost surt de les butxaques dels amos dels prostíbuls més importants de Lotusa, i Concettino no s’està de res.

Així, el que havia de ser un curs d’anglès pràctic perquè les noies s’entenguin amb els clients acaba sent tota una altra cosa, que no us puc explicar per no fer-vos espòiler (ja us he donat més pistes de les que volia!). En general, trobo que s’embolica massa en els preparatius i de vegades hi ha fragments especialment pesats, com ara quan parlen per telèfon (són converses molt vívides, però un punt massa repetitives). Tot i això, he de dir que es llegeix molt àgilment i que, tret d’aquests fragments, és una lectura agradable i interessant.

Neige et corbeaux

Avui parlem d’un llibre molt «actual»: Neige et corbeaux, de Chi Zijian, amb traducció de François Sastourné. Com en altres ocasions, és un llibre publicat per Editions Picquier, que compta amb una col·lecció dedicada a la Xina que té força contingut (entre d’altres, té traduccions de Yan Lianke).

Però tornem al llibre. Si dic que és «actual» és perquè el tema que toca és un que ara mateix ens envolta: una epidèmia. En aquest cas, es tracta de l’epidèmia (real) de pesta que es va escampar per Harbin, al nord de la Xina, l’any 1910. Tot i que Neige et corbeaux és una novel·la, conté informació i alguns personatges reals, com ara Wu Liande, que va tenir un paper destacat en la lluita contra aquesta epidèmia.

Si el llegiu, hi veureu coses que semblen tretes de la nostra realitat: els dubtes sobre com es transmet la malaltia, el tractament que cal donar-li, el comportament de la població… fins i tot l’aïllament de barris sencers per tal de contenir la propagació. Tot això ho veurem a través d’una sèrie de personatges i del seu dia a dia, tant abans com després que arribi la pesta: des del propietari d’un alberg reconvertit en cotxer fins a una cantant russa.

I és que, a més de veure l’evolució de la malaltia entre la població podreu veure-hi com era Harbin en aquella època: una ciutat fundada feia aproximadament 10 anys, amb 100.000 habitants repartits entre un barri xinès, un altre de rus i un altre de japonès, que creixia al voltant de la construcció de la línia de ferrocarril. És interessant veure la interacció entre els tres grups poblacionals i la simpatia (o antipatia) que es tenen, així com la manera en què plantegen la lluita contra la pesta.

He d’admetre que en algun punt de la història se m’ha fet un pel pesada, ja que m’ha costat una mica identificar i situar cada personatge (potser és la distracció de les vacances, no ho sé), però en general m’ha agradat molt i trobo que és una lectura molt recomanable. Si necessiteu més informació, aquí en teniu sobre l’autora i el llibre (en francès).

Caràcter xinès, deures d’estiu 2020

Aquest any és un dels més estranys que he viscut mai, i les vacances també prometen: poca mobilitat i molt de no fer res. Per això és important tenir una bona llista de llibres per poder-nos esbargir i viatjar, ni que sigui amb la imaginació. D’aquí a uns dies publicarem la llista general de L’illa deserta, però mentrestant comencem amb els nostres deures d’estiu per a la secció dedicada especialment a la literatura xinesa: Caràcter xinès.

Sé que normalment us recomano únicament coses que hagi llegit jo, però aquest cop ho farem diferent. Continuo amb problemes per detectar coses que valguin la pena, o sigui que farem una barreja de coses llegides i coses per llegir, i també tenim la col·laboració de la Mireia Vargas-Urpí, que ens porta propostes fresques.

Propostes de la Mireia

En les explica la mateixa Mireia Vargas-Urpí:

«Les meves recomanacions per a l’estiu són les traduccions de xinès publicades per ¡Hjckrrh!, una iniciativa editorial que només publica llibres electrònics. Dels relats breus que ha editat del xinès, el meu preferit és Tharlo de Pema Tseden (traduït per Maialen Marin-Lacarta), una història molt tendra sobre un pastor tibetà, d’aquelles lectures que et fan somriure a cada moment. Altres petits tresors que hi trobareu són:

  • Un paraíso sobre el infierno. Tres cuentos de Shanghai, amb contes de Liu Na’ou, Mu Shiying i Du Heng (també traduït per M. Marin-Lacarta), que us durà al Shanghai dels anys 1930.
  • La cabeza de Dorothy Tse (traduït per Juan José Ciruela), un conte insòlit i ple d’ironies.
  • Muñecas con curvas, de Li Ang (traduït per Alberto Poza), un relat ple d’erotisme i amb un munt de lectures possibles.
  • Contaminación de Chen Qiufan (traduït per Iris Capilla Campomar), que és l’únic que encara no he llegit, però que per als amants de la ciència ficció hauria de ser una aposta segura.

Què destacaria d’aquests llibrets? Doncs que us faran descobrir gèneres que sovint no associem a la literatura xinesa i que totes les traduccions són excel·lents, no tan sols pels traductors que les han fet, sinó també pel munt de revisions que hi ha al darrere (i és que… què faríem sense els correctors?).»

Les meves propostes

La Mireia té raó: ¡Hjckrrh! és un projecte molt interessant, al qual hauria de prestar més atenció. I el més interessant és que no només es treballa amb traductors de molta qualitat, sinó que després se’n fa una revisió atenta i hi ha feedback i avaluació. No us el deixeu perdre.

Com he dit abans, la meva aportació aquest cop és, sobretot, de material que tinc pendent de llegir:

Comencem amb una de les meves preferides, la Yiyun Li. Aquest llibre ja ha sortit a la venda amb tapa dura, però jo m’esperaré a la versió en Kindle, que surt el 20 d’agost. Serà, doncs, una lectura per tancar les vacances. En aquest cas, la protagonista de Must I go és una dona de 81 anys que recupera una història del passat.

Pel que fa al llibre de Hao Jingfang acaba de sortir en italià i és un recull de relats encapçalats encapçalats pel que li dona títol, Pechino pieghevole, guanyador del premi Victor Hugo. Aquest relat en qüestió el trobareu en anglès amb traducció de Ken Liu i amb el títol Folding Beijing.

Quant a Rosa rosa amore mio / Rose, Rose I love you, feia temps que el tenia a la llista i no m’hi acabava de decidir. Ara, però, vistos els comentaris que se’n fan, crec que me’l llegiré en la versió italiana per la solució curiosa que s’ha utilitzat per als personatges que parlen en cantonès: la traductora ha optat per traduir-los en dialecte. I he de donar les gràcies a l’Antonio Paoliello per haver-me donat aquesta pista!

Continuem, ara amb un llibre que sí que estic llegint: Neige et corbeau. És un llibre interessant que es presenta en forma de novel·la però que, en realitat, són relats encreuats que tenen lloc al mateix lloc (un barri de Harbin) en el mateix moment (1910) durant una epidèmia (la pesta). Tot i que l’epidèmia apareix en els relats, no és l’element principal. Està molt bé perquè hi trobem personatges amb rerefons diversos i, si sumem totes les perspectives, podem reconstruir la ciutat d’aleshores.

Tanco la llista amb Severance, de Ling Ma. Igual que l’anterior, la història se situa en un moment d’epidèmia, tot i que en aquest cas hi està relacionada més directament. El tinc pendent de llegir fa molt de temps, i vista la situació actual suposo que és hora de posar-m’hi. També el trobareu en castellà amb el títol Liquidación.

I fins aquí les meves (nostres) propostes d’estiu per a aquest any estrany i fora d’òrbita. Si en teniu alguna altra, no dubteu a compartir-la als comentaris o a Twitter o Instagram.

Bones vacances!