Caràcter xinès, deures d’estiu 2020

Aquest any és un dels més estranys que he viscut mai, i les vacances també prometen: poca mobilitat i molt de no fer res. Per això és important tenir una bona llista de llibres per poder-nos esbargir i viatjar, ni que sigui amb la imaginació. D’aquí a uns dies publicarem la llista general de L’illa deserta, però mentrestant comencem amb els nostres deures d’estiu per a la secció dedicada especialment a la literatura xinesa: Caràcter xinès.

Sé que normalment us recomano únicament coses que hagi llegit jo, però aquest cop ho farem diferent. Continuo amb problemes per detectar coses que valguin la pena, o sigui que farem una barreja de coses llegides i coses per llegir, i també tenim la col·laboració de la Mireia Vargas-Urpí, que ens porta propostes fresques.

Propostes de la Mireia

En les explica la mateixa Mireia Vargas-Urpí:

«Les meves recomanacions per a l’estiu són les traduccions de xinès publicades per ¡Hjckrrh!, una iniciativa editorial que només publica llibres electrònics. Dels relats breus que ha editat del xinès, el meu preferit és Tharlo de Pema Tseden (traduït per Maialen Marin-Lacarta), una història molt tendra sobre un pastor tibetà, d’aquelles lectures que et fan somriure a cada moment. Altres petits tresors que hi trobareu són:

  • Un paraíso sobre el infierno. Tres cuentos de Shanghai, amb contes de Liu Na’ou, Mu Shiying i Du Heng (també traduït per M. Marin-Lacarta), que us durà al Shanghai dels anys 1930.
  • La cabeza de Dorothy Tse (traduït per Juan José Ciruela), un conte insòlit i ple d’ironies.
  • Muñecas con curvas, de Li Ang (traduït per Alberto Poza), un relat ple d’erotisme i amb un munt de lectures possibles.
  • Contaminación de Chen Qiufan (traduït per Iris Capilla Campomar), que és l’únic que encara no he llegit, però que per als amants de la ciència ficció hauria de ser una aposta segura.

Què destacaria d’aquests llibrets? Doncs que us faran descobrir gèneres que sovint no associem a la literatura xinesa i que totes les traduccions són excel·lents, no tan sols pels traductors que les han fet, sinó també pel munt de revisions que hi ha al darrere (i és que… què faríem sense els correctors?).»

Les meves propostes

La Mireia té raó: ¡Hjckrrh! és un projecte molt interessant, al qual hauria de prestar més atenció. I el més interessant és que no només es treballa amb traductors de molta qualitat, sinó que després se’n fa una revisió atenta i hi ha feedback i avaluació. No us el deixeu perdre.

Com he dit abans, la meva aportació aquest cop és, sobretot, de material que tinc pendent de llegir:

Comencem amb una de les meves preferides, la Yiyun Li. Aquest llibre ja ha sortit a la venda amb tapa dura, però jo m’esperaré a la versió en Kindle, que surt el 20 d’agost. Serà, doncs, una lectura per tancar les vacances. En aquest cas, la protagonista de Must I go és una dona de 81 anys que recupera una història del passat.

Pel que fa al llibre de Hao Jingfang acaba de sortir en italià i és un recull de relats encapçalats encapçalats pel que li dona títol, Pechino pieghevole, guanyador del premi Victor Hugo. Aquest relat en qüestió el trobareu en anglès amb traducció de Ken Liu i amb el títol Folding Beijing.

Quant a Rosa rosa amore mio / Rose, Rose I love you, feia temps que el tenia a la llista i no m’hi acabava de decidir. Ara, però, vistos els comentaris que se’n fan, crec que me’l llegiré en la versió italiana per la solució curiosa que s’ha utilitzat per als personatges que parlen en cantonès: la traductora ha optat per traduir-los en dialecte. I he de donar les gràcies a l’Antonio Paoliello per haver-me donat aquesta pista!

Continuem, ara amb un llibre que sí que estic llegint: Neige et corbeau. És un llibre interessant que es presenta en forma de novel·la però que, en realitat, són relats encreuats que tenen lloc al mateix lloc (un barri de Harbin) en el mateix moment (1910) durant una epidèmia (la pesta). Tot i que l’epidèmia apareix en els relats, no és l’element principal. Està molt bé perquè hi trobem personatges amb rerefons diversos i, si sumem totes les perspectives, podem reconstruir la ciutat d’aleshores.

Tanco la llista amb Severance, de Ling Ma. Igual que l’anterior, la història se situa en un moment d’epidèmia, tot i que en aquest cas hi està relacionada més directament. El tinc pendent de llegir fa molt de temps, i vista la situació actual suposo que és hora de posar-m’hi. També el trobareu en castellà amb el títol Liquidación.

I fins aquí les meves (nostres) propostes d’estiu per a aquest any estrany i fora d’òrbita. Si en teniu alguna altra, no dubteu a compartir-la als comentaris o a Twitter o Instagram.

Bones vacances!

Chuntao. Una mujer china

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de llegir Chuntao. Una mujer china, de Xu Dishan. En aquest cas, podríem dir que, més que un llibre, es tracta d’un relat publicat en forma de llibre, ja que té 34 pàgines. La traducció directa del xinès al castellà l’han fet Qu Xianghong i Anne-Hélène Suárez, i us puc dir que té la qualitat habitual d’aquest duo de traductores: molt alta.

Chuntao. Una mujer china.

Dit això, cal tenir en compte que aquest relat no es va escriure com a obra de ficció i prou, sinó que l’autor hi aporta la voluntat de documentar la vida quotidiana de la dècada de 1930. Per aquest motiu, el que hi trobareu no és una trama amb tot de subtrames ni embolics, sinó una narració tranquil·la i mesurada del dia a dia de la Chuntao, en Liu Xianggao i en Li Mao, que, per coses de la vida, acaben vivint junts en una casa de Pequín.

Durant el relat, doncs, veurem amb què es guanyen la vida i quines circumstàncies els fan viure junts. De rerefons, la situació precària de la Xina, en un moment d’enfrontaments diversos que no permeten una vida plàcida a la població.

El relat de Chuntao. Una mujer china

Podríem dir que és un relat avantguardista per a l’època en què es va escriure, i que tot i la distància en el temps no ha envellit gens malament. És un text honest, sense ambicions desmesurades, que no enganya: WYSIWYG total. L’única cosa que, potser, questionaria, és la decisió de publicar un únic relat en aquest volum. Potser s’hauria pogut preparar amb algun text més que ajudés el lector a fer-se una idea del tipus de narrativa que cultivava Xu Dishan. Aquest autor en moltes ocasions triava com a protagonistes dones fortes que trien el seu camí a la vida.

Si aquest estiu voleu llegir literatura xinesa, us recomano que passeu per la base de dades La literatura china traducida en España. Es tracta d’una web creada pel TXICC on trobareu ressenyats aquest llibre i molts d’altres per a les caloroses tardes d’estiu…

Life, de Lu Yao

Life

Si busqueu per Internet, trobareu veus que opinen que Life, de Lu Yao, és “an essential masterwork” i en parlen molt positivament. Ho podreu veure, per exemple, a The Leeds Centre for New Chinese Writing, una iniciativa molt interessant on trobareu un club de lectura i ressenyes dels llibres que es publiquen traduïts del xinès a l’anglès.

La meva humil opinió va en un sentit totalment contrari. Life és un llibre més que parla de la diferència entre la vida al camp i a la ciutat, i de com s’han d’espavilar els camperols que deixen casa seva i volen provar de viure en un entorn urbà. Com en altres casos que hem vist en aquest blog, es pot donar valor documental a aquestes històries, però poca cosa més. La trama és poc rica i el llenguatge, senzill.

Què ens porta Life?

Aquest llibre ens porta a la Xina de principis dels anys vuitanta, els primers temps de l’obertura després de la mort de Mao Zedong. En Gao Jialin, fill de camperols que ha rebut educació, és professor en una escola rural, però perd la feina per culpa del nepotisme. Després d’estar-se tancat a casa assumint la seva nova realitat, treballa cultivant les terres comunals i s’enamora d’una noia del poble que és molt bona persona… però és analfabeta.

Quan aconsegueix marxar a la ciutat, en Gao oblida ràpidament la noia i comença a sortir amb una excompanya de classe molt més “moderna”. Però les coses no acabaran d’anar bé, ja ho veureu (#noespodiasaber). En tot cas, podeu veure la diferència entre viure al camp (i, a sobre, en una casa cova) i a la ciutat; entre una noia i l’altra. En Gao està entremig de tot plegat.

Un cop explicat això, també he de dir que el llibre està ple de tòpics i de frases supertípiques. El noi és “perfecte” (guapo, musculat i bona persona), la noia de pagès és treballadora i bonica, però analfabeta, la noia de ciutat és intel·ligent, culta i frívola. I així anar seguint.

Sí, segurament quan es va pulicar l’any 1982 va ser una cosa innovadora i tenia molt més valor que ara, ja que devia ser dels primers llibres que tocaven el tema camp-ciutat. Llegit avui, però, és un més dels molts llibres que toquen aquest tema i que, com deia més amunt, no tenen més valor que el documental.

Un amour classique, relats de Yu Hua

Avui toca parlar d’Un amour classique, de Yu Hua. Si heu anat seguint la secció xinesa d’aquest blog ja deveu saber que aquest és un dels meus autors preferits, juntament amb Yan Lianke i Yiyun Li. Un trio d’asos.

Un amour classique

Yu Hua és autor de grandíssimes novel·les, com ara Brothers (que potser hauria de rellegir), Vivir o Crónica de un vendedor de sangre, que ja hem comentat en aquest blog. A part d’això, també ha escrit relats (més o menys) curts, com ara El passat i els càstigs o Gritos en la llovizna, també al blog.

Tornem, però, a Un amour classique, que és el llibre que comentarem avui. En aquest cas, es tracta d’un recull de relats curts-mitjans (aproximadament 50 pàgines cadascun) que tracten temes diversos. Com sempre que em llegeixo un llibre que porta diversos relats, n’hi ha que m’han agradat més i altres de menys.

Relats d’Un amour classique

El que més m’ha agradat ha estat, sens dubte, el primer: Une certaine realité. Es tracta d’una història de revenja i destrucció que porta el “Ojo por ojo, diente por diente” a límits que no us podeu imaginar. Ah, i va amanit amb el gore més bèstia de Yu Hua!

El segon relat, Un amour classique, no m’ha agradat gens. Tracta d’una història d’amor mig onírica situada a la Xina clàssica, amb un candidat a exàmens de mandarí com a protagonista. No hi ha hagut manera d’entrar-hi, potser perquè, per a mi, les històries de Yu Hua parlen d’ara i avui. El següent, Quelques pages sur Yang Liu, és estrany. Està bé, eh, però potser en temps de confinament estic més espessa i m’ha costat seguir la trama, amb personatges que veiem des de diversos punts de vista i una història que va i ve.

L’últim, Un événement fortuit, recupera el nivell del primer relat. Torna a tenir frases curtes i entretallades, i intercala una correspondència epistolar entre els dos protagonistes que us farà fer voltes al cap quan arribeu al final per saber qui és qui i què fa que.

Temps de llibres electrònics

La traducció és de Jacqueline Guyvallet i es llegeix prou bé, sense elements que “rasquin”. Pel que fa a la publicació, és d’Actes Sud, una editorial francesa que, entre altres coses, publica literatura oriental. Durant el confinament, podeu trobar els seus llibres electrònics a la seva pàgina web a molt bon preu!

En definitiva, no és el millor que he llegit de Yu Hua, però m’ha fet passar una bona estona. De tota manera, si voleu llegir relats d’ell, us recomano mil vegades més que us llegiu El passat i els càstigs, traduït per Carla Benet Duran i publicat per l’editorial Males Herbes. Si teniu pressa per aconseguir-lo, aneu a la web de Lektu i compreu la versió electrònica (en la data de publicació d’aquesta entrada, només 3 euros: un regal!).

Hong Kong no es ciudad para lentos

Hong Kong no es ciudad para viejos

Aquest mes m’he llegit Hong Kong no es ciudad para lentos, de Jason Y. Ng. I la veritat és que “me l’imaginava més gran”, i així us ho vaig avançar a Twitter, quan deia que tindreu una entrada “molt forta”.

Vaig comprar el llibre amb motiu de la conferència que l’autor va fer al CCCB, a Barcelona, per parlar sobre la situació de Hong Kong. La conferència va estar molt ben estructurada i amb explicacions clares, i em va donar una visió de la situació que hi ha en aquella ciutat. No descarto que estigui un pèl esbiaixada, però tot i així em va semblar una presentació suficientment transparent i objectiva de la situació. Recordeu que tothom escombra cap a casa.

Així, doncs, vaig comprar el llibre esperant trobar-hi el mateix esperit combatiu i reivindicatiu de la xerrada, però no ha estat així. En aquest llibre, el que trobem és un recull de costums i hàbits de la gent que viu a Hong Kong. I no em malinterpreteu: és un bon recull d’anècdotes i coses que passen en aquella ciutat, però trobo que el punt de vista és excessivament personal i que generalitza massa, sobretot quan parla de coses fora de la seva ciutat.

Suposo que voldreu algun exemple…

Un és, clarament, dir que l’atenció al públic a Europa és “burda” (cito literalment). Com a tot arreu, hi ha gent que atén bé i altres que atenen malament, i jo mai no m’he sentit tan mal atesa com a Pequín, a les botigues estatals, on tu deies “vull això” (assenyalant amb el dit) i la venedora de torn mirava cap a la banda exactament contrària. En canvi, al mercat i altres llocs la gent era prou amable… no es pot generalitzar, no.

També em sobta que en un punt diu que és crític de restaurants (no ho he verificat) i en un altre diu que la cuina italiana està sobrevalorada. Això mai no ho havia sentit a dir! Aquest senyor només deu haver menjat pizza, no?

No sé, en general, a Hong Kong no es ciudad para lentos hi ha comentaris, sobretot referits a l’estranger (el seu estranger) que trobo de sobrat i de poc tolerant amb la diversitat. Això és, si més no, curiós ja que l’autor viscut a molts llocs! I és que, de vegades, quan algú és tan cosmopolita, al final no ho és gens. No sé si m’explico.

Ara bé, també diu grans veritats, que són vàlides aquí i “en Pokón”, com deia aquell. Una de les coses que diu és que el que crida més surt guanyant, i li dono tota la raó. I també m’ha fet gràcia veure com, segons ell, el famós sobre vermell de Cap d’Any, que abans era un detall, s’ha convertit en una mena de propina anual obligada. M’ha recordat els carters i els escombriaires que, quan jo era petita, venien per Nadal i et donaven una postaleta perquè els donessis diners…

Per acabar, deixeu-me dir que el llibre ha estat traduït per Maialen Marín Lacarta i Gabriel López-Guix, professionals de qualitat contrastada. La publicació l’ha feta Ediciones Península.