Life, de Lu Yao

Life

Si busqueu per Internet, trobareu veus que opinen que Life, de Lu Yao, és “an essential masterwork” i en parlen molt positivament. Ho podreu veure, per exemple, a The Leeds Centre for New Chinese Writing, una iniciativa molt interessant on trobareu un club de lectura i ressenyes dels llibres que es publiquen traduïts del xinès a l’anglès.

La meva humil opinió va en un sentit totalment contrari. Life és un llibre més que parla de la diferència entre la vida al camp i a la ciutat, i de com s’han d’espavilar els camperols que deixen casa seva i volen provar de viure en un entorn urbà. Com en altres casos que hem vist en aquest blog, es pot donar valor documental a aquestes històries, però poca cosa més. La trama és poc rica i el llenguatge, senzill.

Què ens porta Life?

Aquest llibre ens porta a la Xina de principis dels anys vuitanta, els primers temps de l’obertura després de la mort de Mao Zedong. En Gao Jialin, fill de camperols que ha rebut educació, és professor en una escola rural, però perd la feina per culpa del nepotisme. Després d’estar-se tancat a casa assumint la seva nova realitat, treballa cultivant les terres comunals i s’enamora d’una noia del poble que és molt bona persona… però és analfabeta.

Quan aconsegueix marxar a la ciutat, en Gao oblida ràpidament la noia i comença a sortir amb una excompanya de classe molt més “moderna”. Però les coses no acabaran d’anar bé, ja ho veureu (#noespodiasaber). En tot cas, podeu veure la diferència entre viure al camp (i, a sobre, en una casa cova) i a la ciutat; entre una noia i l’altra. En Gao està entremig de tot plegat.

Un cop explicat això, també he de dir que el llibre està ple de tòpics i de frases supertípiques. El noi és “perfecte” (guapo, musculat i bona persona), la noia de pagès és treballadora i bonica, però analfabeta, la noia de ciutat és intel·ligent, culta i frívola. I així anar seguint.

Sí, segurament quan es va pulicar l’any 1982 va ser una cosa innovadora i tenia molt més valor que ara, ja que devia ser dels primers llibres que tocaven el tema camp-ciutat. Llegit avui, però, és un més dels molts llibres que toquen aquest tema i que, com deia més amunt, no tenen més valor que el documental.

Un amour classique, relats de Yu Hua

Avui toca parlar d’Un amour classique, de Yu Hua. Si heu anat seguint la secció xinesa d’aquest blog ja deveu saber que aquest és un dels meus autors preferits, juntament amb Yan Lianke i Yiyun Li. Un trio d’asos.

Un amour classique

Yu Hua és autor de grandíssimes novel·les, com ara Brothers (que potser hauria de rellegir), Vivir o Crónica de un vendedor de sangre, que ja hem comentat en aquest blog. A part d’això, també ha escrit relats (més o menys) curts, com ara El passat i els càstigs o Gritos en la llovizna, també al blog.

Tornem, però, a Un amour classique, que és el llibre que comentarem avui. En aquest cas, es tracta d’un recull de relats curts-mitjans (aproximadament 50 pàgines cadascun) que tracten temes diversos. Com sempre que em llegeixo un llibre que porta diversos relats, n’hi ha que m’han agradat més i altres de menys.

Relats d’Un amour classique

El que més m’ha agradat ha estat, sens dubte, el primer: Une certaine realité. Es tracta d’una història de revenja i destrucció que porta el “Ojo por ojo, diente por diente” a límits que no us podeu imaginar. Ah, i va amanit amb el gore més bèstia de Yu Hua!

El segon relat, Un amour classique, no m’ha agradat gens. Tracta d’una història d’amor mig onírica situada a la Xina clàssica, amb un candidat a exàmens de mandarí com a protagonista. No hi ha hagut manera d’entrar-hi, potser perquè, per a mi, les històries de Yu Hua parlen d’ara i avui. El següent, Quelques pages sur Yang Liu, és estrany. Està bé, eh, però potser en temps de confinament estic més espessa i m’ha costat seguir la trama, amb personatges que veiem des de diversos punts de vista i una història que va i ve.

L’últim, Un événement fortuit, recupera el nivell del primer relat. Torna a tenir frases curtes i entretallades, i intercala una correspondència epistolar entre els dos protagonistes que us farà fer voltes al cap quan arribeu al final per saber qui és qui i què fa que.

Temps de llibres electrònics

La traducció és de Jacqueline Guyvallet i es llegeix prou bé, sense elements que “rasquin”. Pel que fa a la publicació, és d’Actes Sud, una editorial francesa que, entre altres coses, publica literatura oriental. Durant el confinament, podeu trobar els seus llibres electrònics a la seva pàgina web a molt bon preu!

En definitiva, no és el millor que he llegit de Yu Hua, però m’ha fet passar una bona estona. De tota manera, si voleu llegir relats d’ell, us recomano mil vegades més que us llegiu El passat i els càstigs, traduït per Carla Benet Duran i publicat per l’editorial Males Herbes. Si teniu pressa per aconseguir-lo, aneu a la web de Lektu i compreu la versió electrònica (en la data de publicació d’aquesta entrada, només 3 euros: un regal!).

Hong Kong no es ciudad para lentos

Hong Kong no es ciudad para viejos

Aquest mes m’he llegit Hong Kong no es ciudad para lentos, de Jason Y. Ng. I la veritat és que “me l’imaginava més gran”, i així us ho vaig avançar a Twitter, quan deia que tindreu una entrada “molt forta”.

Vaig comprar el llibre amb motiu de la conferència que l’autor va fer al CCCB, a Barcelona, per parlar sobre la situació de Hong Kong. La conferència va estar molt ben estructurada i amb explicacions clares, i em va donar una visió de la situació que hi ha en aquella ciutat. No descarto que estigui un pèl esbiaixada, però tot i així em va semblar una presentació suficientment transparent i objectiva de la situació. Recordeu que tothom escombra cap a casa.

Així, doncs, vaig comprar el llibre esperant trobar-hi el mateix esperit combatiu i reivindicatiu de la xerrada, però no ha estat així. En aquest llibre, el que trobem és un recull de costums i hàbits de la gent que viu a Hong Kong. I no em malinterpreteu: és un bon recull d’anècdotes i coses que passen en aquella ciutat, però trobo que el punt de vista és excessivament personal i que generalitza massa, sobretot quan parla de coses fora de la seva ciutat.

Suposo que voldreu algun exemple…

Un és, clarament, dir que l’atenció al públic a Europa és “burda” (cito literalment). Com a tot arreu, hi ha gent que atén bé i altres que atenen malament, i jo mai no m’he sentit tan mal atesa com a Pequín, a les botigues estatals, on tu deies “vull això” (assenyalant amb el dit) i la venedora de torn mirava cap a la banda exactament contrària. En canvi, al mercat i altres llocs la gent era prou amable… no es pot generalitzar, no.

També em sobta que en un punt diu que és crític de restaurants (no ho he verificat) i en un altre diu que la cuina italiana està sobrevalorada. Això mai no ho havia sentit a dir! Aquest senyor només deu haver menjat pizza, no?

No sé, en general, a Hong Kong no es ciudad para lentos hi ha comentaris, sobretot referits a l’estranger (el seu estranger) que trobo de sobrat i de poc tolerant amb la diversitat. Això és, si més no, curiós ja que l’autor viscut a molts llocs! I és que, de vegades, quan algú és tan cosmopolita, al final no ho és gens. No sé si m’explico.

Ara bé, també diu grans veritats, que són vàlides aquí i “en Pokón”, com deia aquell. Una de les coses que diu és que el que crida més surt guanyant, i li dono tota la raó. I també m’ha fet gràcia veure com, segons ell, el famós sobre vermell de Cap d’Any, que abans era un detall, s’ha convertit en una mena de propina anual obligada. M’ha recordat els carters i els escombriaires que, quan jo era petita, venien per Nadal i et donaven una postaleta perquè els donessis diners…

Per acabar, deixeu-me dir que el llibre ha estat traduït per Maialen Marín Lacarta i Gabriel López-Guix, professionals de qualitat contrastada. La publicació l’ha feta Ediciones Península.

My Old Faithful, històries d’una família

My Old Faithful

Yang Huang. My Old Faithful. Stories.
Editorial: University of Massachusetts.
181 pàgines.

Vaig comprar My Old Faithful fruit d’una recomanació al Twitter. No coneixia l’autora, ni tenia cap referència de l’editorial ni de res. A la brava. La veritat és que la lectura ha anat prou bé. No és el millor que hagi llegit últimament, però és àgil i retrata una família xinesa al llarg dels anys.

Com podem intuir a partir del “Stories” del títol, My Old Faithful no és una novel·la en el sentit tradicional al qual estem acostumats. En aquest cas, el que ens trobem és una sèrie d’històries que podrien ser independents si no fos que utilitzen els mateixos protagonistes. És un recurs que ja he vist en altres casos i que sol funcionar molt bé perquè, d’aquesta manera, l’autor pot utilitzar flaixos per incidir en detalls concretes, fent salts en el temps i l’espai sense haver-los de justificar.

A més de tot això, les històries estan agrupades en tres blocs, que responen a la infantesa, l’adolescència i l’etapa adulta dels fills de la família. D’aquesta manera, l’autora ens porta des de Nanjing fins als Estats Units, des de l’escola de primària fins a la feina. Veurem els primers amors dels fills, les parelles consolidades, la tornada a casa de les filles que viuen als Estats Units i com s’hi troben quan ho fan.

Per altra banda, també veiem com se senten els pares davant dels canvis dels fills i del seu desenvolupament. La preocupació inicial per un nen que no acaba de portar-se bé evoluciona quan les filles es fan grans i comencen a sortir amb nois. I el llibre es tanca amb un relat dedicat exclusivament als pares, que es fan grans amb els fills ja fora de casa. Cada relat està explicat en primera persona mitjançant el protagonista de la història en qüestió, cosa que ens dona molts punts de vista diferents.

Relats, relats…

Com sempre que llegeixo un recull de relats, n’hi ha que m’agraden més que altres. En aquest cas, de My Old Faithful recomano amb entusiasme el primer, “Pining Yellow”, el protagonista del qual és en Wei, el fill mitjà, que busca el seu gos perdut. Un relat tendre i nostàlgic ben bonic. Cal destacar també “The Umbrella”, amb el pare com a protagonista, que mostra com es preocupa per la filla petita, que es desperta al món dels grans. La resta, amb alts i baixos, arriben dignament fins al final.

En resum: My Old Faithful no és un llibre espectacular, però fa petits retrats de la quotidianitat xinesa que, en realitat, en alguns aspectes, també podrien ser d’una família de casa nostra.

Campos de vida y muerte, de Xiao Hong

Campos de vida y muerte

M’acabo de llegir Campos de vida y muerte y otros relatos, de Xiao Hong. El llibre és una traducció de Teresa I. Tejeda Martín publicada per Edicions Bellaterra i inclou un text preliminar molt interessant que permet conèixer una mica l’autora. Perquè sí, ho confesso: jo no la coneixia.

No la coneixia, no, i per això aquest text introductori, que no és massa llarg ni massa curt, m’ha anat de perles per entendre per què escriu què escriu, per entendre el context històric en què se situa la novel·la, per capir en certa manera perquè té aquesta certa aura de “deessa”, com diuen a la revista de l’Institut Confuci. I és que quan un es mor abans d’hora sempre resulta que és algú magnífic. Suposo que això és normal. També suposo que jo no tinc els coneixements necessaris per valorar la qualitat de l’obra. Suposo que algú que estigui més al dia de la literatura xinesa de la primera meitat del segle XX em dirà que soc una “ignoranta”. Tot i això, us ho he de dir: a mi, aquest llibre, no m’ha semblat res de l’altre món.

Però deixeu-me que parli, també, a favor del llibre i de l’autora. Perquè que no m’hagi agradat gaire tampoc vol dir que no hi intueixi alguna cosa de positiu. Per això veureu que li poso tres estrelles en lloc de les dues que li posaria si només valorés les històries que ens explica.

Punts positius

El que, d’entrada, hi veig, és una forta voluntat de l’autora de fer arribar al lector la realitat que l’envolta, el patiment que veu. Possiblement, també, el patiment seu, personal, ja que si llegiu el text d’introducció veureu que Xiao Hong va tenir una vida curta i complicada, plena de penúries. Així, doncs, el que no hi he trobat de valor literari podria dir que sí que l’hi trobo de valor documental. Ja m’ha passat en altres casos que he comentat aquí al blog.

Per altra banda, vull valorar el fet que Campos de vida y muerte té pràcticament 100 anys. Segurament en aquell moment no s’escrivia igual que ara. Segurament estic mal acostumada llegint autors tan complets com Yan Lianke o Yu Hua. Segurament els llibres escrits fa tant de temps no han envellit bé (si passa amb pel·lícules dels 80, imagineu-vos amb obres tan antigues!).

També em podeu dir “però com pots dir això, si t’encanta el Tirant lo Blanc!”, però jo us diré que quan un llegeix coses com el Tirant (magnífic) o el Quijote (estupend), ja ho fa assumint que tenen “una edat” i que el fet que l’idioma sigui tan arcaic ja te’ls fa llegir d’una altra manera i valorar altres coses. Podríem aplicar això mateix a Sueño en el pabellón rojo: em captiva perquè el que hi espero no és saber què passa, sinó que gaudeixo amb com ho explica. Una mica com allò de “disfrutar del viatge” (no estic de servei, no penso dir gaudir).

M’ha recordat…

El que no puc negar és que, llegint Xiao Hong, m’han vingut al cap un parell d’autors que, com ja deveu saber, són uns grans retratistes de la realitat rural xinesa. Estic parlant de Yan Lianke i Mo Yan, i penso que potser ells sí que s’han llegit les obres d’aquesta autora a fons i que, potser, els ha servit d’inspiració per a les seves obres rurals. Si això és així, l’obra de Xiao Hong ja haurà valgut la pena!

Finalment, vull parlar del llibre com a objecte, perquè s’ho val. Com en altres llibres que he llegit d’aquesta col·lecció d’Edicions Bellaterra, cal destacar el bon gust amb què s’han triat els materiales, les il·lustracions de coberta i el paper, groguenc però no massa, que convida a la lectura. He de dir que hi ha algun error de traducció o de correcció que caldria rectificar de cara a una propera edició, però no és obstacle per a una lectura tranquil·la i agradable.

Aprofitant que més amunt he parlat de Sueño en el pabellón rojo, no vull acabar sense recordar-vos que tot just acaba de començar un club de lectura sobre aquest llibre a Twitter. La intenció és llegir un capítol cada deu dies i fer comentaris a Twitter. Trobo que pot ser una experiència molt enriquidora i, si us hi voleu afegir, només cal que visiteu el perfil del club i estigueu atents.

Bona lectura!