El sueño de la aldea Ding, Yan Lianke i la sida

Yan Lianke. El sueño de la aldea Ding.
Títol original: 丁庄梦.
Trad.: Belén Cuadra Mora.
Automática Editorial.
368 pàgines.

el sueño de la aldea ding

Em faltava rellegir El sueño de la aldea Ding en la versió castellana de Belén Cuadra Mora, publicada per Automática Editorial. Ara que ja m’he llegit tot el que aquesta traductora i aquesta editorial han traduït, m’hauré d’esperar que ens portin alguna altra obra de Yan Lianke que està per traduir al castellà. Segur que l’espera valdrà la pena.

Valdrà la pena perquè, com ja he dit en altres ocasions, les traduccions de Belén Cuadra Mora ratllen la perfecció. I, tenint en compte que jo soc dels que creuen que la perfecció no existeix, dir això és dir molt. I per què ho dic?

La bellesa de la traducció

Doncs perquè, d’una banda, quan llegeixes el que ha escrit aquesta traductora tens la sensació de llegir un text original i no una traducció. Com a mínim els qui heu estudiat traducció ja sabeu que aquest és l’objectiu primordial quan traduïm, i als qui no ho sabíeu segurament us semblarà lògic. Per altra banda, la traducció s’ha d’adequar sempre a les estructures de la llengua d’arribada, i està clar que Cuadra Mora ho fa a la perfecció. No trobareu cap frase amb estructura estranya, cap cosa que us sembli exòtica.

I, per rematar-ho, el vocabulari que utilitza és ric i acolorit. No hi trobareu un verb repetit, un adjectiu que sembli fora de lloc. Sempre troba la millor manera d’expressar el que ens està explicant la història. Simplement brutal.

El paper de l’editorial

També cal atribuir part del mèrit a l’editorial. No coneixo ben bé com funciona el món dels editors (algun dia ho preguntaré!), però estic segura que un cop la traductora entrega la feina, que ja de per sí deu ser de qualitat, hi ha un segon parell d’ulls que se la llegeixen amb esperit crític i acaben de detectar les coses que poden no quadrar. En aquest sentit, he de dir que en les 368 pàgines que té el llibre he trobat només 3 errors lingüístics (errors de concordança i coses per l’estil), una quantitat baixíssima. Us recordo que la perfecció no existeix, que tots som humans, i que en TOTS els llibres sempre hi ha alguna errada. Si són tan pocs, no passa res.

Finalment, cal destacar un aspecte que no podem passar per alt: la presentació del llibre. Em podeu dir el que vulgueu, però tinc la humil teoria que quan un llibre és bonic de veure tenim més ganes de tenir-lo a les mans i el llegim més de gust. La mida importa, però i l’aspecte també. La tapa de El sueño de la aldea Ding és preciosa, amb un dibuix d’estil oriental que reflecteix unes cases.

De fet, Automática té un disseny de col·lecció amb una personalitat molt definida, sòbria i atractiva, que et fa agafar els llibres de la prestatgeria. I també cuiden l’interior, ja que la tipografia no és massa gran ni petita i es llegeix perfectament.

El sueño de la aldea Ding… un malson?

M’he esplaiat amb la traducció, l’edició i altres aspectes que no solc tocar perquè, en realitat, no us puc dir gran coses de la història que s’explica en aquest llibre sense fer-vos espòiler. Però alguna cosa sí que us puc dir. Som-hi.

Aquest llibre, escrit l’any 2005, tracta sobre la venda de sang que es va fer en determinades zones de la Xina. El fet és que, a part de la part legal/il·legal del tema, les extraccions no es feien en bones condicions sanitàries i molta gent va resultar infectada amb el virus de la sida. Us podeu imaginar la resta.

En aquest llibre, Yan Lianke ens porta a un poblet en què la gent, per escapar a la pobresa, ha venut sang a raig i molts s’han contagiat de la “malaltia de la febre”, que és com anomenen ells aquesta malaltia. Ara, un temps després de la infecció, els malalts comencen a morir.

El narrador és un nen mort, el pare del qual (Ding Hui) és un dels principals orquestradors de la xarxa de venda de sang. Per què és mort, el nen? Ho podreu veure a les primeres pàgines. El protagonista és l’avi del nen, pare del traficant, que es troba al centre de totes les trifulques que passen al llibre. I aquest traficant és Ding Hui, un home extremadament espavilat i sense escrúpols que no dubta a trobar negoci en totes les desgràcies. Finalment, cal destacar el seu germà, Ding Liang, que està infectat i intenta viure els últims dies com pot.

A part de seguir la trama, però, us heu de fixar també en petits detalls per fer-vos una imatge completa del panorama, com ara quan els gossos es mengen el cotó que s’ha fet servir a les punxades, quan el govern del comtat obliga els ciutadans a vendre’s la sang o quan Ding Hui manipula la capacitat de les bosses de les extraccions.

Un llibre diferent

Yan Lianke sol tractar temes reals que vesteix amb una trama fictícia que anima el llibre. A Días, meses, años, l’autor tocava temes actuals però la principal protagonista era la melangia, la soledat… tot es recolzava sobre el vell i el seu gos. A Crónica de una explosión, el creixement descontrolat xinès quedava per sota dels tripijocs i els enfrontaments entre els protagonistes. A Los besos de Lenin, directament, anàvem a una comèdia de l’absurd.

En aquest cas, però, jo diria que, a diferència d’altres llibres de l’autor, l’interès documental passa sobre de la trama. Tot i que és evident que hi ha elements ficticis i hi passen tot de coses, el ritme és diferent dels altres, i quan he llegit l’epíleg del mateix autor m’ha semblat que la implicació deu haver estat superior a la dels altres llibres que he comentat.

En tot cas, El sueño de la aldea Ding està a l’altura de la resta de llibres de Yan Lianke, un autor imprescindible que hauríeu de llegir-vos JA. No hi ha excusa.

Brasers, històries d’Eileen Chang

Brasers

No fa gaire, tot just un mes i mig, es va celebrar a Barcelona la segona edició del Premi de Traducció Marcela de Juan. En aquesta ocasió, es premiava la traducció directa del xinès al català i la guanyadora va ser Carla Benet Duran, amb L’amor que fa caure ciutats, d’Eileen Chang. I és la mateixa traductora la que ens porta Brasers, un altre llibre de relats de la mateixa autora.

Com en el cas de l’obra anterior, Brasers ha estat publicat per Club Editor, que confirma la seva aposta per portar Chang al lector català. També com en l’obra anterior, aquest volum conté dos relats, el “Primer braser” i el “Segon braser”, en què la narradora ens explica la història mentre un suposat braser crema i esgota el combustible.

Brasers del Hong Kong colonial

La primera història ens porta la Ge Weilong, una noia de Shanghai que viu a Hong Kong. La Weilong va a viure a casa d’una tieta seva que només pensa a fer recepcions i festes i conèixer gent. Al llarg de la història veurem com això acaba influint en la vida de la Weilong, que s’embolica en un món que no és el d’ella.

A mi, però, m’ha agradat més la segona història, el segon braser, que tracta sobre un home anglès que viu a Hong Kong. En Roger Empton és un professor universitari de 40 anys que coneix una noia, també anglesa, que també viu a la colònia. A partir d’aquí veurem la seva història d’amor, que culmina amb el casament, i veurem què passa després de la cerimònia. I és aquí on heu de prestar tota l’atenció possible perquè és la part més interessant de la història. No és gaire llarga, però dona temps a veure-ho tot!

Una vegada més, la traducció de Carla Benet flueix perfectament. Amb ella viatgem al Hong Kong colonial, a uns cercles socials alts on la vida funcionava diferent de les classes més baixes. Corrupció, embolics, reputació. Ho veureu tot amb els ulls d’una autora que també pertanyia a aquests cercles i que va emigrar als Estats Units després de l’arribada al poder de Mao Zedong.

I did not kill my husband

I did not kill my husband

Liu Zhenyun. I did not kill my husband.
Títol original: 我不是潘金莲.
Traductors: Howard Goldblatt i Sylvia Li-chun Lin.
Nom Editorial.
216 pàgines.

Avui us vull parlar del llibre I did not kill my husband, de Liu Zhenyun. És un llibre que, en general, veig que té força acceptació. Per a mi, en canvi, és un llibre que, en pro de la denúncia de la corrupció administrativa, deixa de banda aspectes més pròpiament literaris. M’explico.

De què va, tot plegat?

La Liu Xuelian està casada amb en Qin Yuhe i tenen un fill. I, aleshores, oh sorpresa, es queda embarassada per segona vegada. Però, és clar, un matrimoni només pot tenir un fill. Què faran, ara? Molt fàcil: divorciar-se. Així, cada adult es quedarà un dels fills i, després d’un temps prudent, es podran tornar a casar i aportar-los a la “nova” família. Fins aquí, tot bé, però… què passa quan en Qin Yuhe coneix una altra dona mentre està divorciat i s’hi casa?

Pam. Aquí comencen els problemes. La Liu Xuelian és tossuda com una mula i ara vol anul·lar el divorci dient que és fraudulent per tornar-se a casar amb en Qin i aleshores divorciar-se’n. Com us podeu imaginar, les coses no li surten bé perquè la sentència li és contrària. I, és clar, a partir d’aquí comença a intentar convèncer jutges, presidents de tribunal i altres càrrecs judicials i administratius.

Of, course, I did not kill my husband!

Al principi, mira, està bé. Una dona “rebel” que s’enfronta al sistema per fer justícia (justícia tal com l’entén ella, és clar). Ara bé, quan ja portem dos capítols que tenen una estructura similar, la cosa ja cansa. En general, la cosa va així: l’autor ens diu qui és l’objecte de la fúria de la Liu Xuelian, ens explica com s’han conegut i passa a enumerar els passos que segueix ella per aconseguir que el seu cas torni al jutjat i canviï la sentència. I així una, dues, tres o quatre vegades. Massa repetitiu.

No us puc dir què passa al final perquè us ho espatllaria, però sí que us diré que fins i tot en això és una història d’allò més vista. Ella contra el món. L’única cosa que se salva és la història mig independent que hi ha al final, una mena d’epíleg que m’ha mig reconciliat amb el llibre.

En resum: si teniu molts llibres per llegir, no cal que li doneu prioritat a aquest. El que explica és “cansino” i com ho explica tampoc és res de l’altre món. Ja sé que l’objectiu és criticar la corrupció, però es podia guarnir una mica més.

En certa manera, em recorda Leave me alone o Dancing through red dust, de Murong, en què l’enfocament documental passa per davant de l’interès per a la ficció.

Regresar a China

Regresar a China

Carles Prado-Fonts. Regresar a China.
Trotta, Pliegos de Oriente, 2019.
174 pàgines.

Llegir coses ben escrites sempre és un plaer. Si, a més, el llibre conté informació tan interessant i ben presentada com Regresar a China, només ens queda posar-li 5 estrelles. I és que, en aquest llibre, Carles Prado-Fonts ens ofereix un grau d’erudició fora del que és habitual. Aquesta afirmació us pot semblar exagerada, però no ho és. Vegem-ho pas a pas.

Els autors

Per començar, els tres autors xinesos que s’han triat per il·lustrar bona part del segle XX són dels més coneguts de la Xina contemporània: Lu Xun, Lao She i Qian Zhongshu. Segur que us sonen (el primer us pot sonar encara que no conegueu gaire la literatura xinesa), però potser no coneixeu detalls de la seva vida.

Sí, la majoria hem llegit obres del “pare de la literatura xinesa contemporània” (Lu Xun) o del gran geni que va escriure La teteria (Lao She), i fins i tot alguns deveu haver llegir La fortaleza asediada (Qian Zhongshu). A Regresar a China, però, Prado-Fonts va més enllà. Així, doncs, ens porta la dimensió personal de cadascun i la fa servir per veure els canvis que es van produir a la Xina des de finals del segle XIX fins a finals del XX.

El punt de vista que empra és poc habitual en les obres que parlen sobre aquests tres autors: el punt de vista de l’emigrant que retorna a casa. Tots tres, amb situacions familiars diferents, tenen un punt en comú: van marxar a estudiar a la universitat a l’estranger. Lu Xun, al Japó. Lao She, a Anglaterra. Qian Zhongshu, a Anglaterra i França. En aquesta anàlisi veurem la seva perspectiva com a emigrants, quan són fora del país, i també la posició que adopten quan tornen i troben un país amb molta feina per fer.

El context històric

Un altre dels motius pels quals trobo que Regresar a China és molt complet és perquè no es limita a donar-nos informació sobre els tres autors xinesos i el seu àmbit personal. En efecte, en aquestes pàgines trobareu el context històric en què va viure cadascun i la relació que s’estableix entre ells i les seves circumstàncies. Lu Xun es va trobar un país per fer, Lao She va acabar engolit per la política i Qian Zhongshu es va refugiar en la literatura i va superar la Revolució Cultural.

I tot s’explica amb claredat, justificant totes les dades, aportant coneixements a cada línia i sense ni una paraula supèrflua. Sí, podríeu dir que 174 pàgines són poca cosa, però la veritat és que no en sobra ni una, cosa que no poden dir tots els llibres per sobre les 400.

Regresar a China: una visió holística

En certa manera, podríem dir que aquest llibre conté una visió de 360 graus de la societat xinesa que pràcticament arriba als nostres dies. I, atenció, hi ha convidat sorpresa: al principi també apareix Lin Shu, el traductor més famós de la Xina, que ha estat font d’estudi en tesis. En un capítol que serveix d’introducció i de preparació per a l’escenari que ens trobarem quan entrem a parlar de Lu Xun, Prado-Fonts fa servir la figura del “traductor-oïdor” per situar-nos en l’època de la decadència de la dinastia Qing, la revolta dels bòxers, la guerra de l’opi…

Així, doncs, podríem dir que Regresar a China no és un llibre estrictament sobre literatura, sinó que és un manual molt complet per entendre l’evolució de la Xina durant els últims 100 anys i escaig. Només cal que feu una llegida a aquesta entrevista a Prado-Fonts a la UOC per veure la seva opinió sobre la nostra visió de la Xina.

Evidentment, no podem oblidar-nos de l’editorial Trotta, que amb la col·lecció “Pliegos de Oriente” aposta per portar-nos obres que ens acosten la Xina. Només us recordaré que aquesta editorial va publicar El pabellón de las peonías, traduït per Alicia Relinque, que va guanyar el I Premi Marcela de Juan de traducció del xinès.

En definitiva, si us interessa la Xina no podeu no llegir aquest llibre. És llegint llibres com aquest o com Historia del cine chino que coneixereu la situació d’aquest país que tant m’apassiona.

El viejo barco, de Zhang Wei

El viejo barco

Zhang Wei. El viejo barco
Traducció: Elisabet Pallarés Cardona
Kailas Editorial, 2019
512 pàgines

Per Sant Jordi sempre intento trobar algun llibre de literatura xinesa per completar la meva collita. Aquest any vaig trobar El viejo barco, de Zhang Wei, una obra que s’anunciava com a “revolucionaria obra de ficción china que ha conmovido a lectores de todo el mundo”. No ho dubto, però jo no he sigut un d’aquests lectors.

L’obra es va publicar en xinès el 1987, un parell d’any abans dels fets de Tian’anmen, i explica la història de tres generacions de les famílies Sui, Zhao i Li en un poble imaginari situat a l’est de la Xina que s’anomena Wali. És veritat que reflecteix acuradament l’evolució del país des de 1949 fins als anys vuitanta. No obstant, també és veritat que en molts moments em vaig trobar perduda i no tenia clar en quin moment històric ens trobàvem. Per al meu gust, el fil temporal no és fàcil de seguir, no.

Observacions sobre El viejo barco

Tampoc ajuda el fet que el llibre està ple d’errades de concordança, typos i errades de puntuació (entre altres coses, anacoluts). En alguns punts, fins i tot sembla que s’hagi fet una revisió massa ràpida del text, com ara l’ús de l’expressió “letras de hora” en lloc de “letras de oro” o frases que no tenen sentit com ara “llegó un abrupto” (abrupto com a substantiu) o “el sol se hundiera por el este” (el este???).

En alguns casos, també hi ha errors de noms: en un punt concret es diu Xiaofan en lloc de Yanyan o Sui en lloc de Li. En resum, caldria repassar les traduccions perquè aquests són errors molt tontos, que no tenen sentit després d’haver fet la part difícil, que la traducció del xinès (suposo que és directa, però no ho he pogut certificar).

De tota manera, voldria tancar la ressenya amb una nota positiva. Trobo molt ben explicat el moment inicial d’obertura de la dècada dels vuitanta. En aquest punt, podem veure en Jiansu que se’n va a la ciutat i fa negocis. És interessant veure com converteix una botigueta de no-res en un “empori” del comerç. Veureu que hi ven roba extrangera o fa forats per a arracades a les orelles, coses molt modernes en una Xina que acabava de sortir del malson de la Revolució Cultural.