Any nou xinès, literatura xinesa!

AQUESTA ENTRADA ÉS LA 500!!! GRÀCIES PER LLEGIR-NOS! 

Aquest any volia fer alguna cosa especial per celebrar l’any nou xinès. Vaig pensar que per Nadal, Sant Jordi i estiu faig llistes de recomanacions literàries en què hi treu el caparró la literatura xinesa, però no gaire. I no pot ser: en teoria, la meva especialitat és, precisament, aquesta! Parlant amb amics em vaig adonar que al febrer és l’any nou xinès i que seria un bon moment per donar una mica més de protagonisme a la literatura que ens ve d’aquest país o d’altres en què la llengua xinesa també té presència.

Aquest cop he pogut comptar amb la col·laboració de dos grans experts en el tema, el Javier Altayó i l’Antonio Paoliello. És un plaer compartir opinions amb ells i han fet aportacions molt interessants a aquesta entrada. Trobo que, sense proposar-nos-ho, aquesta llista a sis mans cobreix camps per a tots els gustos.

Això sí, l’entrada ha quedat un pel llarga. Però em consta que alguns us les llegiu, les més llargues, perquè també solen ser les més especials. Les entrades de Sant Jordi en són un exemple. De tota manera, com que també sé que n’hi ha d’ansiosos que no podran esperar a arribar al final, us poso tot seguit la llista “nua” de recomanacions: els enllaços van directament a l’explicació que hi ha més avall per a cada llibre o autor. Els més pacients, continueu llegint per veure què diu cadascun dels «aportadors». Abans, però, em permetreu que us presenti en Javier i l’Antonio.

El Javier Altayó és llicenciat en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb l’anglès i el xinès com a idiomes de carrera, i ha aprofundit els seus estudis de llengua i cultura xinesa a la Renmin Daxue i a Beijing Daxue, dues de les universitats més importants de la Xina. Fa un munt d’anys que viu a Taipei, i hi hem compartit alguna iniciativa molt interessant, com ara la lectura compartida pública a Twitter que us comento al final de l’entrada. El seu nom us pot sonar perquè, entre altres coses, ha traduït el famós El problema de los tres cuerpos, buc insígnia de la ciència ficció xinesa dels últims temps. Li vàrem fer una entrevista precisament amb motiu de la publicació d’aquest llibre.

Per la seva banda, l’Antonio Paoliello dona classes de literatura xinesa i de xinès clàssic a la Universitat Autònoma de Barcelona, i també de xinès modern a l’EOI de Barcelona-Drassanes. Encara que es dedica professionalment al món sinòfon, també li agrada tot allò que tingui a veure amb el món turcòfon. També li agraden moltes coses més, però sobretot llegir, escriure i traduir del xinès a l’italià. No es dedica exclusivament a l’escriptura ni a la traducció literària perquè li fa falta un element fonamental: no té gats! Fa servir les xarxes de forma molt intermitent, de vegades piula des del seu compte de Twitter (@ap_bcn).

Ara sí, amb vosaltres…

La llista a sis mans

Com podeu veure, en aquesta llista hi ha una mica de tot, no ficció i còmics per part del Xavier, autors de països propers a la Xina proposats per l’Antonio i llibres per a qui vulgui introduir-se en la literatura xinesa de part de moi. Veureu que cadascú ha escrit el seu apartat. 🙂

Comencem!

Javier Altayó: no ficció i còmic

Em feia molta mandra parlar de novetats i llibres «que cal llegir» i vaig decidir emprar un altre criteri: l’emocional. Així doncs, recomano tres lectures recents que, independentment del tema, la llengua o el format, em van fer venir ganes de tornar a començar per la primera pàgina tan aviat com arribava a l’última. Dos resulta que són llibres de no ficció en anglès i un és un còmic en xinès.

Eat the Buddha: Life and Death in a Tibetan Town (Barbara Demick)

Ngaba, una petita ciutat tibetana adscrita a la província de Sichuan, és la capital mundial de les immolacions. Què hi ha, al darrere d’aquests actes desesperats? Tal i com ja va fer amb Sarajevo (Logavina Street) i Corea del Nord (Nothing to Envy), Demick es dedica a retratar tota una societat sencera a partir de retrats humans individuals sense oblidar descriure causes i antecedents.

Ara que la repressió de la minoria musulmana uigur a la Xina comença a tenir ressò, potser cal que un llibre com aquest ens recordi l’igualment esfereïdor genocidi tibetà. Per contundents que siguin, les dades d’informes com ara aquest de l’Institut de Drets Humans de Catalunya mai seran més eloqüents que aquest veritable viatge literari ple de persones i detalls inoblidables. 

Oral Histories of Older Gay Men in Hong Kong: Unspoken but Unforgotten (Travis S. K. Kong)

Més retrats humans. Per fi en anglès, aquest llibre és una història oral de l’homosexualitat masculina en un Hong Kong que ja no existeix. L’autor, sociòleg, ha dedicat anys de la seva vida a anar de dim sum i petar la xerrada amb dotze hongkonguesos homosexuals de més de seixanta anys, vells tongzhi que van créixer sense aquest ni altres eufemismes per anomenar-se a si mateixos en una època en què el seu desig era delicte.

Si el primer llibre era un viatge físic, aquest és físic i temporal. Dotze retrats corprenedors contextualitzats per una llarga introducció de caire més acadèmic (no us la salteu).

Betel Nut Girl (檳榔少女, Lucas Paixão)

Aquest còmic de dos volums a tot color és més lleuger, un divertiment per llegir una tarda de diumenge. Explica la història d’amor entre un futbolista brasiler i una noia taiwanesa. Ella és una betel nut girl, és a dir, una d’aquestes noies que venen tabac i nous d’areca embolcallades amb fulla de bètel (menys estimulants que la fulla de coca) a peu de carretera gairebé nues que hi ha gairebé per tot arreu a Taiwan.
Ple d’humor, és un còmic ideal per a estudiants de xinès que volen aprendre no només la llengua informal actual sinó també un fotimer de coses típiques de Taiwan: joventut desinhibida però alhora innocent, gàngsters, temples, te amb llet per emportar, tofu pudent… El dibuix és molt modern i llampant. Podeu fer-hi un cop d’ull a l’instagram de l’autor, un brasiler afincat a Taiwan.

Antonio Paoliello: veus de la “perifèria”

Quan em pregunten: quin llibre d’algun autor xinès em recomanaries?, sempre em quedo una mica en blanc. D’autors que m’agraden en tinc massa, i potser és per això que em costa molt triar-ne només un o uns pocs. Així, doncs, d’entre tots els llibres escrits en xinès o per autors d’origen xinès que he llegit, he decidit triar aquells que, si mirem la Xina com el «centre» de la producció literària en llengua xinesa, es considerarien una mica més perifèrics, per dir-ho d’alguna manera. Dos dels llibres que proposo van ser escrits en xinès per autors del sud-est asiàtic i un va ser escrit directament en castellà -sí, així com ho llegiu!- per un autor peruà d’origen xinès.

Lake Like a Mirror (Ho Sok Fong, Malàisia)

Lake Like a Mirror és una col·lecció de nou relats traduïts a l’anglès per Natascha Bruce. El fil que uneix les històries és l’ambientació totalment real, però onírica a la vegada. Moltes són històries de dones: xineses, malaies o immigrants que sobreviuen en un món on tot canvia, tot avança, menys el masclisme de la societat. Ho Sok Fong és segurament una de les veus més interessants de la literatura contemporània en llengua xinesa i, encara que llegir relats a casa nostra no és un costum tan popular com a l’Àsia oriental, crec que mereix una oportunitat, no us en penedireu!

Costume (Yeng Pway Ngon, Singapur)

Costume és una novel·la llarga que es pot llegir en anglès gràcies a la traducció de Jeremy Tiang (ell mateix escriptor, però anglòfon). Al llibre hi trobareu la història de tres generacions de la família Leong unides per l’amor a l’òpera cantonesa. És una novel·la que abasta moltes temàtiques: la urbanització i la modernització descontrolades, però també la tradició, la solitud, i també les relacions humanes. La recomano perquè en aquesta època de (semi)confinament m’ha transportat a Singapur, i això de viatjar (almenys amb el cap i el cor) em feia molta falta!

El tramo final (Siu Kam Wen, Perú)

El tramo final reuneix uns quants relats d’aquest autor que va néixer a la província xinesa de Guangdong, va emigrar al Perú quan era un nen i ara viu a Hawaii (quina sort que tenen alguns, eh!). Aquesta col·lecció no es va publicar Espanya fins el 2013, però els contes són dels anys vuitanta (que és quan van ser publicats a Amèrica Llatina). N’hi ha de més bons i de més fluixets, però tots ens apropen a una realitat potser força desconeguda: la història i les vivències de la comunitat xinesa del Perú, on s’estima que viuen més d’un milió de «tusán», o sigui persones amb almenys un avantpassat xinès.

I finalment, un hors série: pels que llegiu en italià i voleu un tastet de literatura xinesa (aquesta vegada sí en el sentit de literatura de la Xina), teniu el número de desembre de 2020 de la revista Internazionale, on apareixen vuit relats d’autors xinesos contemporanis triats pel gran Yu Hua. D’entre tots, vull destacar «Il bimbo di cristallo» de la Zhang Huiwen (traducció de l’Anna di Toro), un conte que, després d’haver-lo llegit, no me’l vaig poder treure del cap durant dies.

Sílvia Fustegueres: per iniciar-se en literatura xinesa

Els dimarts de Caràcter xinès sempre intento presentar llibres que siguin més o menys nous, o almenys que siguin de «lectura nova» per a mi. En aquesta ocasió, però, els llibres que recomano ja els he comentat abans. Igual que els llibres que han comentat el Xavier i l’Antonio, són llibres que em van deixar molt bon gust de boca i que, al mateix temps, considero que serien una bona manera d’entrar en el món literari xinès, un gegant al qual no sempre és fàcil accedir si no podem llegir en xinès.

Les meves propostes són, doncs, sobretot, per a no iniciats en aquest àmbit. Si sou seguidors de la secció Caràcter xinès i el seu Twitter, segurament ja els coneixereu. En resum, diria que us poso a les mans un pòquer d’asos format per Yan Lianke, Yu Hua, Bi Feiyu i Yiyun Li.

Crónica de una explosión (Yan Lianke)

Yan Lianke és un dels noms que, de tant en tant, sonen per al Nobel de literatura. És un autor que combina una escriptura amb tocs lírics centrada en l’àmbit rural amb tocs de crítica social. Crónica de una explosión parla del creixement urbà desenfrenat i és un dels millors llibres d’aquest autor, però si voleu un llibre que ens acosti d’una manera més transparent a la realitat podeu llegir-vos Sueño de la aldea Ding, que tracta sobre els casos de contagi de la sida a través de les transfusions de sang que es va donar a la Xina fa uns anys.

El passat i els càstigs (Yu Hua)

Yu Hua és un autor que genera personatges i entorns molt diversos des dels quals és capaç de la crítica més ferotge o la imaginació més salvatge. Així, doncs, us recomano El passat i els càstigs, un dels pocs llibres de literatura xinesa que tenim en català: es tracta d’un recull de relats ben bèsties. Si us l’acabeu i voleu més llibres d’aquest autor, no dubteu a llegir-vos Brothers, una sàtira irreverent que trobareu en castellà (traducció indirecta) i en francès o Crónica de un vendedor de sangre, que ens acosta a la crua realitat de la venda de sang a la Xina.

Trois soeurs (Bi Feiyu)

Aquest és un altre dels autors que passen una mica desapercebuts, a l’ombra dels dos que us acabo de comentar i del Nobel Mo Yan. He llegit diverses coses de Bi Feiyu, i sempre m’han agradat (per més que pugui posar-hi algun però: ningú no és perfecte). Té un parell d’obres en castellà, però jo només l’he llegit en francès, un idioma que trobo que s’adiu molt a la literatura xinesa. Així, doncs, us recomano dos llibres que ha publicat l’editorial Philippe Picquier: Trois soeurs i La plaine. La primera s’ha traduït al castellà com a Las tres feroces hermanas Wang, tot i que la traducció parteix de la versió francesa que us acabo de recomanar (no soc partidària de les traduccions indirectes, però potser aquesta està bé). Totes dues passen a la Xina rural i són una bona manera de veure com s’hi vivia fa uns 50 anys. Si voleu alguna cosa diferent, també podeu provar amb Les aveugles, una història que té per protagonistes un grup de cecs que es dediquen a fer massatges (tuina). No em podeu dir que això no és original!

A thousand years of good prayers (Yiyun Li)

Tanco la meva llista de propostes amb Yiyun Li, la reina dels relats curts. Aquesta autora escriu des dels Estats Units, on va anar a estudiar i… s’hi va quedar. He llegit diverses coses d’ella, però jo us recomanaria els dos reculls de relats que en tinc: Los buenos deseos (A Thousand Years of Good Prayers) i Noi d’or, noia maragda. Per a mi, el que fa millor la Yiyun Li és retratar petits drames, moments íntims i històries quotidianes i fer-nos-els arribar com si ens haguessin passat a nosaltres o a la veïna. Sense estridències, exageracions ni grandiloqüència. En aquests reculls, doncs, hi trobareu fills amb malalties degeneratives, l’enfrontament tradició-modernitat, les dones solteres, i molts altres. També ha escrit novel·la, però jo començaria per aquests reculls de relats, que són totalment recomanables (els hi vaig posar 5 estrelles a tots dos, i això no passa gaire sovint).

That’s all folks!

O potser no! No puc tancar la llista sense recordar un dels grans clàssics de la literatura xinesa: Sueño en el pabellón rojo. És un llibre que m’apassiona i que diria que és un dels primers culebrons del món literari, ja que retrata la vida d’una família rica amb tooooots els intríngulis de la vida familiar, la convivència amb els criats, un món ple de ritus i cerimònies… té de tot!

La «pega», si és que en té alguna, és que és llarg. Si el voleu llegir a poc a poc i en companyia, apunteu-vos a la lectura conjunta que en fem al Twitter. Us en podeu informar aquí.

Bon any del bou!

Crèdits: Red Morley Hewitt i Macau Photo Agency

The book of Shanghai

No, últimament no tinc gaire sort amb la literatura xinesa. Aquest cop li toca a The Book of Shanghai: a City in Short Fiction, una iniciativa de Comma Press que us comento al final de l’entrada. Com sempre que m’enfronto a un recull de relats, ja donava per descomptat que no tots m’agradarien, això va així i no passa res. Ara bé, no em pensava que l’índex “d’agradabilitat” acabés essent tan baix. Em sap greu.

Però anem a pams, perquè alguna cosa sí que se’n pot salvar!

El llibre conté deu relats, cadascun d’un autor diferent traduït per un traductor diferent. L’autora més coneguda és Wang Anyi, que obre el llibre amb una de les històries més bones del llibre, “Ah Fang’s lamp”, un relat que ens porta als carrerons antics de Shanghai, on el protagonista descobreix una família i la va seguint al llarg del temps fins a descobrir connexions que no us diré (ok, he fet un semispoiler). En aquest cas, la traducció és de Helen Wang, una traductora amb força experiència, sobretot en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil.

Una altra història que voldria destacar és “The Story of Ah-Ming”, de Wang Zhanhei (traducció de Christopher MacDonald), que ens porta la història d’una dona gran que, tot i tenir una pensió suficient per viure, es dedica a recollir tot el que troba a les escombraries. Per què ho fa? En el relat anem descobrint la causa principal i, també, les conseqüències que aquest costum acaba tenint en la seva vida social. És una anàlisi interessant de la relació entre generacions i, en la meva opinió, inclou una visió sobre els “petits budes” que, ara que ja són pares de família, tenen capacitat per influir en el seu entorn.

I aquestes dues històries són, bàsicament, les que m’han agradat. La resta es deixen llegir, sí, no és tampoc un sacrifici fer-ho, però per a mi no estan a l’altura de les dues que he esmentat. N’hi ha un parell que són més aviat de ciència ficció o, si ho preferiu, estrambòtiques (com aquella en què el protagonista acaba flotant riu avall en una banyera), però trobo que, en general, els falta ganxo. També diria que l’estil narratiu és pla, amb frases típiques i clixés, personatges que reflexionen en excés i fan massa explícit tot el que passa. Algú podria dir que és culpa del traductor, però és que en aquest cas ens trobem que cada relat ha estat traduït per una persona diferent, o sigui que no sé si el problema és la traducció o la selecció d’originals. I també he de dir que aquesta dimensió plana ja me l’he trobada en altres casos. Preocupant.

No obstant tot això, la iniciativa és bona, i la idea de Comma Press de recopilar relats dedicats a una ciutat no s’acaba amb aquest llibre dedicat a Shanghai. Pel que he pogut veure, hi ha llibres dedicats a ciutats molt diverses, que van des de Tòquio fins a Birmingham, passant per Riga, Rio o Karthum, i així fins a 35! Potser és una bona idea llegir-se’n algun per descobrir autors de cultures que, normalment, tenen dificultats per arribar-nos. Jo ho faré, missió per a aquest any!

La muerte del sol: un Yan Lianke obscur

Hi ha llibres de Yan Lianke que passen a plena llum del dia, que tenen una claror especial. La muerte del sol, en canvi, passa durant una nit, una única nit, i és una història fosca que et fa pensar per què la deu haver escrit Yan, o què representa.

Fins ara, els llibres que havia llegit d’aquest autor eren força transparents i s’hi podia veure o intuir la part de crítica social, per no dir que el període que cobrien les històries era més o menys ampli. Amb La muerte del sol, en canvi, el temps és molt curt, tot i que l’autor fa cabre moltes coses en la narració, i no és tan fàcil saber si hi ha crítica i a què es refereix. Sí, hi ha qui diu que és una crítica al somni xinès de Xi Jinping, o un apocalipsi zombi, o…

De què va La muerte del sol?

En aquesta ocasió, Yan Lianke ens parla d’un poble, Gaotian, en què, una nit, pràcticament tots els habitants es tornen sonàmbuls. Mentre estan sonàmbuls actuen per instint, de manera que hi ha qui se’n va a treballar al camp o qui es deixa portar per desitjos ocults i fa coses que, si estigués despert, no faria. Alguns, fins i tot, arriben a morir per excés de feina (tota la nit segant a mà sense parar!) o se suiciden de la manera més tonta, com si fossin lemmings d’aquell clàssic dels jocs electrònics.

Entre els qui cedeixen als desitjos que, desperts, contindrien, hi ha tot de gent que assalten les botigues i roben. I, pitjor encara, hi ha gent d’altres pobles que, tot i estar desperts, s’afegeixen als sonàmbuls i aprofiten l’ocasió per robar el que volen, ocupar cases o alimentar deliris de grandesa. A més, tot això va alimentat per revenges entre veïns motivades per problemes anteriors. En certs moments, hi ha coses que m’han recordat la pel·lícula The Omega Man, de Charlton Heston, que de petita em feia força yuyu.

En tot aquest merder, en Niannian i el seus pares estan desperts i s’adonen de la magnitud de la tragèdia i intenten fer-hi front despertant els seus veïns. El que no us diré ara és si se’n surten o no, ni si realment el Sol mor. Per saber-ho, ho haureu de llegir. 🙂

Factors externs

No sé si sabrem mai ben bé a què fa referència Yan, tot i que en una entrevista a The Guardian va dir que el que volia era explicar què passa quan el ser humà es deixa emportar per les seves passions i desitjos més ocults. Mmmmm… vols dir que no hi ha res més? Pot ser que també ens parli de què passa quan actuem a cegues, seguint el que fan els altres? Com quan una persona fa una cosa i, sense pensar gaire, la resta ens hi afegim? I aquesta cosa no té per què ser necessàriament correcta…

En tot cas, continuo aplaudint l’aposta que Automàtica Editorial fa per Yan Lianke, un dels autors més potents de la Xina actual. Aquest és ja el cinquè llibre d’aquest autor que tradueixen al castellà (els trobareu tots en aquest blog), i tots han estat traduïts per Belén Cuadra Mora, que ens ofereix uns textos absolutament meravellosos que et fan voler llegir més, fins i tot quan el llibre entra en fases més lentes. I parlant de fases lentes, si llegint La muerte del sol hi ha algun moment en què penseu que la història és massa lenta per l’estona en què passa, no defalliu: l’autor ens desperta de cop amb la reacció de la família protagonista, i la part final guanya ritme fins a arribar a un final explosiu.

Si teniu més ganes de Yan Lianke, aquí teniu la ressenya d’altres llibres seus:

I a El confidencial van publicar una entrevista que també us recomano.

Severance: Ling Ma en temps de virus

En els temps que vivim, sembla adequat llegir històries postapocalíptiques que, sincerament, no estan tan lluny de la realitat. Aquest és el cas de Severance, la novel·la de Ling Ma que es desenvolupa en un món colpejat per una malaltia, la “febre de Shen”, originada a Shenzhen i que acaba afectant tot el món. Fins aquí, tot força real, oi?

La protagonista, la Candace Chen, és filla d’immigrants xinesos. Amb això l’autora aprofitarà per fer tres coses:

  • Explicar la part apocalíptica, diguem-ne “de pandèmia”.
  • Explicar el xoc cultural i l’adaptació dels pares a la societat americana.
  • Explicar la vida de la filla com a americana de ple dret.

El primer fil no us sorprendrà gaire: tots hem vist pelis en què ha mort quasi tothom i el protagonista de torn marxa d’una ciutat per buscar un lloc tranquil on refer la seva vida. El segon, tampoc, tot i que és interessant veure com retrata l’autora l’entrada en societat dels pares: estem molt acostumats a llegir històries d’immigrants que ocupen llocs poc prominents (treballen en supermercats, restaurants, etc.), però aquí els pares van als Estats Units perquè el pare acabi els seus estudis. S’adaptaran igual tots dos?

Finalment, destaco la vida de la Candace, la filla. En aquest cas, aquest fil està extremadament lligat amb el primer (la pandèmia). Veurem com busca feina, troba feina i nòvio… i decideix quedar-se de guàrdia a l’oficina quan la gent comença a marxar de Nova York. Veurem, també, com es busca la vida per sobreviure en una ciutat mig buida, i no us puc explicar més perquè aleshores us xafaria el plaer de descobrir com està relacionat aquest fil amb l’apocalipsi zombie.

En definitiva, no és alta literatura però és un llibre entretingut que us tindrà enganxats fins al final. Només esperem que la ficció (aquesta ficció) no superi la realitat…

Rosa rosa amore mio, de Wang Zhenhe

Fa força temps que tenia a la llista de lectures pendents Rose rose I love you, de Wang Zhenhe. Per un motiu o per un altre, no l’havia acabat de llegir mai. Aquest estiu, però, em van comentar que la traducció italiana d’Anna di Toro, Rosa rosa amore mio, era peculiar. O sigui que m’hi vaig decidir i, finalment, me l’he llegit.

rosa rosa amore mio

Començaré dient que aquesta versió en italià no és ben bé una traducció. Bé, sí que ho és, en el sentit que trasllada el contingut del text original xinès al text en italià. De tota manera, com es pot llegir a la introducció que ha fet la mateixa traductora, hi ha aspectes que s’han adaptat en lloc de traduir-se i prou. D’una banda, tenim els noms dels personatges, que aporten significat i defineixen característiques de cadascú, o sigui que la traductora s’ha decidit a reproduir-los en italià. Fins aquí tot normal, ja ho havíem vist en altres llibres. La part més innovadora la tenim pel que fa a l’ús de llengua estàndard i dialecte. Som-hi.

Al text original l’autor utilitza xinès estàndard, dialectes, anglicismes i restes de la dominació japonesa i, és clar, també hi ha registres diferents segons els personatges: des de prostitutes fins a consellers, passant pel protagonista principal, que és professor d’anglès a secundària. Ostres, i com ho fem, per traduir això a una llengua europea????

Doncs bé, di Toro ha estat valenta i ha triat l’opció de combinar l’ús de l’italià estàndard amb el sicilià. No entrarem aquí a discutir si el sicilià és un dialecte o una llengua pròpiament dita. No és el tema. Però sí que vull que quedi clar que el sicilià escrit és molt diferent de la llengua estàndard, molt més que qualsevol dels dialectes catalans entre ells. Així, la traductora utilitza la llengua estàndard quan parlen els personatges amb més nivell educatiu, que parlen amb més formalitat, i deixa el sicilià “per al poble”, cosa que realment marca les diferències de nivell social.

Segur que l’ús del dialecte a Itàlia o a Taiwan té connotacions diferents, però crec que en aquest cas serveix perfectament per aconseguir l’objectiu. Si llegiu el llibre en italià, ho veureu de seguida. Ah, i si heu llegit anteriorment algun llibre del comissari Montalbano en italià (que també incorpora sicilià i expressions pròpies), veureu com hi ha coses que us ajuden a entendre millor el que diuen a Rosa rosa amore mio.

El millor que puc dir de tot això és que tot i l’ús del sicilià no m’he imaginat pas que tot passés a Sicília. M’ha sorprès, però les imatges que m’han vingut al cap són, clarament, de context xinès.

Sí, sí, però… de què va?

Fins ara m’he entretingut molt en tot el tema lingüístic, però és que m’ha semblat una opció molt original i que valia la pena comentar. El tema també és interessant. Tot plegat es basa en una història real, i és que l’any 1968 un grup de soldats americans que lluitaven a la guerra del Vietnam va anar a passar uns dies al poble de l’autor (Hualian a l’original, Lotusa a la traducció). I també és veritat que es va habilitar un bar perquè els “americanos” es divertissin (i, és clar, perquè els locals guanyessin alguns calerons).

El llibre, doncs, es basa en aquesta història real però se centra en la fase de preparació, que l’autor porta fins a extrems absurds. Són aquests extrems el que realment agraden del llibre, i venen principalment del protagonista: Concettino Finezza (Dong Siwen a l’original), professor d’anglès a secundària. Concettino se les dona de refinat i culte i és molt tossut i fantasiós, i com que és dels més educats del poble li encarreguen la tasca de formar les prostitutes que atendran els americans que vinguin al poble. El pressupost surt de les butxaques dels amos dels prostíbuls més importants de Lotusa, i Concettino no s’està de res.

Així, el que havia de ser un curs d’anglès pràctic perquè les noies s’entenguin amb els clients acaba sent tota una altra cosa, que no us puc explicar per no fer-vos espòiler (ja us he donat més pistes de les que volia!). En general, trobo que s’embolica massa en els preparatius i de vegades hi ha fragments especialment pesats, com ara quan parlen per telèfon (són converses molt vívides, però un punt massa repetitives). Tot i això, he de dir que es llegeix molt àgilment i que, tret d’aquests fragments, és una lectura agradable i interessant.