My Old Faithful, històries d’una família

My Old Faithful

Yang Huang. My Old Faithful. Stories.
Editorial: University of Massachusetts.
181 pàgines.

Vaig comprar My Old Faithful fruit d’una recomanació al Twitter. No coneixia l’autora, ni tenia cap referència de l’editorial ni de res. A la brava. La veritat és que la lectura ha anat prou bé. No és el millor que hagi llegit últimament, però és àgil i retrata una família xinesa al llarg dels anys.

Com podem intuir a partir del “Stories” del títol, My Old Faithful no és una novel·la en el sentit tradicional al qual estem acostumats. En aquest cas, el que ens trobem és una sèrie d’històries que podrien ser independents si no fos que utilitzen els mateixos protagonistes. És un recurs que ja he vist en altres casos i que sol funcionar molt bé perquè, d’aquesta manera, l’autor pot utilitzar flaixos per incidir en detalls concretes, fent salts en el temps i l’espai sense haver-los de justificar.

A més de tot això, les històries estan agrupades en tres blocs, que responen a la infantesa, l’adolescència i l’etapa adulta dels fills de la família. D’aquesta manera, l’autora ens porta des de Nanjing fins als Estats Units, des de l’escola de primària fins a la feina. Veurem els primers amors dels fills, les parelles consolidades, la tornada a casa de les filles que viuen als Estats Units i com s’hi troben quan ho fan.

Per altra banda, també veiem com se senten els pares davant dels canvis dels fills i del seu desenvolupament. La preocupació inicial per un nen que no acaba de portar-se bé evoluciona quan les filles es fan grans i comencen a sortir amb nois. I el llibre es tanca amb un relat dedicat exclusivament als pares, que es fan grans amb els fills ja fora de casa. Cada relat està explicat en primera persona mitjançant el protagonista de la història en qüestió, cosa que ens dona molts punts de vista diferents.

Relats, relats…

Com sempre que llegeixo un recull de relats, n’hi ha que m’agraden més que altres. En aquest cas, de My Old Faithful recomano amb entusiasme el primer, “Pining Yellow”, el protagonista del qual és en Wei, el fill mitjà, que busca el seu gos perdut. Un relat tendre i nostàlgic ben bonic. Cal destacar també “The Umbrella”, amb el pare com a protagonista, que mostra com es preocupa per la filla petita, que es desperta al món dels grans. La resta, amb alts i baixos, arriben dignament fins al final.

En resum: My Old Faithful no és un llibre espectacular, però fa petits retrats de la quotidianitat xinesa que, en realitat, en alguns aspectes, també podrien ser d’una família de casa nostra.

Campos de vida y muerte, de Xiao Hong

Campos de vida y muerte

M’acabo de llegir Campos de vida y muerte y otros relatos, de Xiao Hong. El llibre és una traducció de Teresa I. Tejeda Martín publicada per Edicions Bellaterra i inclou un text preliminar molt interessant que permet conèixer una mica l’autora. Perquè sí, ho confesso: jo no la coneixia.

No la coneixia, no, i per això aquest text introductori, que no és massa llarg ni massa curt, m’ha anat de perles per entendre per què escriu què escriu, per entendre el context històric en què se situa la novel·la, per capir en certa manera perquè té aquesta certa aura de “deessa”, com diuen a la revista de l’Institut Confuci. I és que quan un es mor abans d’hora sempre resulta que és algú magnífic. Suposo que això és normal. També suposo que jo no tinc els coneixements necessaris per valorar la qualitat de l’obra. Suposo que algú que estigui més al dia de la literatura xinesa de la primera meitat del segle XX em dirà que soc una “ignoranta”. Tot i això, us ho he de dir: a mi, aquest llibre, no m’ha semblat res de l’altre món.

Però deixeu-me que parli, també, a favor del llibre i de l’autora. Perquè que no m’hagi agradat gaire tampoc vol dir que no hi intueixi alguna cosa de positiu. Per això veureu que li poso tres estrelles en lloc de les dues que li posaria si només valorés les històries que ens explica.

Punts positius

El que, d’entrada, hi veig, és una forta voluntat de l’autora de fer arribar al lector la realitat que l’envolta, el patiment que veu. Possiblement, també, el patiment seu, personal, ja que si llegiu el text d’introducció veureu que Xiao Hong va tenir una vida curta i complicada, plena de penúries. Així, doncs, el que no hi he trobat de valor literari podria dir que sí que l’hi trobo de valor documental. Ja m’ha passat en altres casos que he comentat aquí al blog.

Per altra banda, vull valorar el fet que Campos de vida y muerte té pràcticament 100 anys. Segurament en aquell moment no s’escrivia igual que ara. Segurament estic mal acostumada llegint autors tan complets com Yan Lianke o Yu Hua. Segurament els llibres escrits fa tant de temps no han envellit bé (si passa amb pel·lícules dels 80, imagineu-vos amb obres tan antigues!).

També em podeu dir “però com pots dir això, si t’encanta el Tirant lo Blanc!”, però jo us diré que quan un llegeix coses com el Tirant (magnífic) o el Quijote (estupend), ja ho fa assumint que tenen “una edat” i que el fet que l’idioma sigui tan arcaic ja te’ls fa llegir d’una altra manera i valorar altres coses. Podríem aplicar això mateix a Sueño en el pabellón rojo: em captiva perquè el que hi espero no és saber què passa, sinó que gaudeixo amb com ho explica. Una mica com allò de “disfrutar del viatge” (no estic de servei, no penso dir gaudir).

M’ha recordat…

El que no puc negar és que, llegint Xiao Hong, m’han vingut al cap un parell d’autors que, com ja deveu saber, són uns grans retratistes de la realitat rural xinesa. Estic parlant de Yan Lianke i Mo Yan, i penso que potser ells sí que s’han llegit les obres d’aquesta autora a fons i que, potser, els ha servit d’inspiració per a les seves obres rurals. Si això és així, l’obra de Xiao Hong ja haurà valgut la pena!

Finalment, vull parlar del llibre com a objecte, perquè s’ho val. Com en altres llibres que he llegit d’aquesta col·lecció d’Edicions Bellaterra, cal destacar el bon gust amb què s’han triat els materiales, les il·lustracions de coberta i el paper, groguenc però no massa, que convida a la lectura. He de dir que hi ha algun error de traducció o de correcció que caldria rectificar de cara a una propera edició, però no és obstacle per a una lectura tranquil·la i agradable.

Aprofitant que més amunt he parlat de Sueño en el pabellón rojo, no vull acabar sense recordar-vos que tot just acaba de començar un club de lectura sobre aquest llibre a Twitter. La intenció és llegir un capítol cada deu dies i fer comentaris a Twitter. Trobo que pot ser una experiència molt enriquidora i, si us hi voleu afegir, només cal que visiteu el perfil del club i estigueu atents.

Bona lectura!

El sueño de la aldea Ding, Yan Lianke i la sida

Yan Lianke. El sueño de la aldea Ding.
Títol original: 丁庄梦.
Trad.: Belén Cuadra Mora.
Automática Editorial.
368 pàgines.

el sueño de la aldea ding

Em faltava rellegir El sueño de la aldea Ding en la versió castellana de Belén Cuadra Mora, publicada per Automática Editorial. Ara que ja m’he llegit tot el que aquesta traductora i aquesta editorial han traduït, m’hauré d’esperar que ens portin alguna altra obra de Yan Lianke que està per traduir al castellà. Segur que l’espera valdrà la pena.

Valdrà la pena perquè, com ja he dit en altres ocasions, les traduccions de Belén Cuadra Mora ratllen la perfecció. I, tenint en compte que jo soc dels que creuen que la perfecció no existeix, dir això és dir molt. I per què ho dic?

La bellesa de la traducció

Doncs perquè, d’una banda, quan llegeixes el que ha escrit aquesta traductora tens la sensació de llegir un text original i no una traducció. Com a mínim els qui heu estudiat traducció ja sabeu que aquest és l’objectiu primordial quan traduïm, i als qui no ho sabíeu segurament us semblarà lògic. Per altra banda, la traducció s’ha d’adequar sempre a les estructures de la llengua d’arribada, i està clar que Cuadra Mora ho fa a la perfecció. No trobareu cap frase amb estructura estranya, cap cosa que us sembli exòtica.

I, per rematar-ho, el vocabulari que utilitza és ric i acolorit. No hi trobareu un verb repetit, un adjectiu que sembli fora de lloc. Sempre troba la millor manera d’expressar el que ens està explicant la història. Simplement brutal.

El paper de l’editorial

També cal atribuir part del mèrit a l’editorial. No coneixo ben bé com funciona el món dels editors (algun dia ho preguntaré!), però estic segura que un cop la traductora entrega la feina, que ja de per sí deu ser de qualitat, hi ha un segon parell d’ulls que se la llegeixen amb esperit crític i acaben de detectar les coses que poden no quadrar. En aquest sentit, he de dir que en les 368 pàgines que té el llibre he trobat només 3 errors lingüístics (errors de concordança i coses per l’estil), una quantitat baixíssima. Us recordo que la perfecció no existeix, que tots som humans, i que en TOTS els llibres sempre hi ha alguna errada. Si són tan pocs, no passa res.

Finalment, cal destacar un aspecte que no podem passar per alt: la presentació del llibre. Em podeu dir el que vulgueu, però tinc la humil teoria que quan un llibre és bonic de veure tenim més ganes de tenir-lo a les mans i el llegim més de gust. La mida importa, però i l’aspecte també. La tapa de El sueño de la aldea Ding és preciosa, amb un dibuix d’estil oriental que reflecteix unes cases.

De fet, Automática té un disseny de col·lecció amb una personalitat molt definida, sòbria i atractiva, que et fa agafar els llibres de la prestatgeria. I també cuiden l’interior, ja que la tipografia no és massa gran ni petita i es llegeix perfectament.

El sueño de la aldea Ding… un malson?

M’he esplaiat amb la traducció, l’edició i altres aspectes que no solc tocar perquè, en realitat, no us puc dir gran coses de la història que s’explica en aquest llibre sense fer-vos espòiler. Però alguna cosa sí que us puc dir. Som-hi.

Aquest llibre, escrit l’any 2005, tracta sobre la venda de sang que es va fer en determinades zones de la Xina. El fet és que, a part de la part legal/il·legal del tema, les extraccions no es feien en bones condicions sanitàries i molta gent va resultar infectada amb el virus de la sida. Us podeu imaginar la resta.

En aquest llibre, Yan Lianke ens porta a un poblet en què la gent, per escapar a la pobresa, ha venut sang a raig i molts s’han contagiat de la “malaltia de la febre”, que és com anomenen ells aquesta malaltia. Ara, un temps després de la infecció, els malalts comencen a morir.

El narrador és un nen mort, el pare del qual (Ding Hui) és un dels principals orquestradors de la xarxa de venda de sang. Per què és mort, el nen? Ho podreu veure a les primeres pàgines. El protagonista és l’avi del nen, pare del traficant, que es troba al centre de totes les trifulques que passen al llibre. I aquest traficant és Ding Hui, un home extremadament espavilat i sense escrúpols que no dubta a trobar negoci en totes les desgràcies. Finalment, cal destacar el seu germà, Ding Liang, que està infectat i intenta viure els últims dies com pot.

A part de seguir la trama, però, us heu de fixar també en petits detalls per fer-vos una imatge completa del panorama, com ara quan els gossos es mengen el cotó que s’ha fet servir a les punxades, quan el govern del comtat obliga els ciutadans a vendre’s la sang o quan Ding Hui manipula la capacitat de les bosses de les extraccions.

Un llibre diferent

Yan Lianke sol tractar temes reals que vesteix amb una trama fictícia que anima el llibre. A Días, meses, años, l’autor tocava temes actuals però la principal protagonista era la melangia, la soledat… tot es recolzava sobre el vell i el seu gos. A Crónica de una explosión, el creixement descontrolat xinès quedava per sota dels tripijocs i els enfrontaments entre els protagonistes. A Los besos de Lenin, directament, anàvem a una comèdia de l’absurd.

En aquest cas, però, jo diria que, a diferència d’altres llibres de l’autor, l’interès documental passa sobre de la trama. Tot i que és evident que hi ha elements ficticis i hi passen tot de coses, el ritme és diferent dels altres, i quan he llegit l’epíleg del mateix autor m’ha semblat que la implicació deu haver estat superior a la dels altres llibres que he comentat.

En tot cas, El sueño de la aldea Ding està a l’altura de la resta de llibres de Yan Lianke, un autor imprescindible que hauríeu de llegir-vos JA. No hi ha excusa.

Brasers, històries d’Eileen Chang

Brasers

No fa gaire, tot just un mes i mig, es va celebrar a Barcelona la segona edició del Premi de Traducció Marcela de Juan. En aquesta ocasió, es premiava la traducció directa del xinès al català i la guanyadora va ser Carla Benet Duran, amb L’amor que fa caure ciutats, d’Eileen Chang. I és la mateixa traductora la que ens porta Brasers, un altre llibre de relats de la mateixa autora.

Com en el cas de l’obra anterior, Brasers ha estat publicat per Club Editor, que confirma la seva aposta per portar Chang al lector català. També com en l’obra anterior, aquest volum conté dos relats, el “Primer braser” i el “Segon braser”, en què la narradora ens explica la història mentre un suposat braser crema i esgota el combustible.

Brasers del Hong Kong colonial

La primera història ens porta la Ge Weilong, una noia de Shanghai que viu a Hong Kong. La Weilong va a viure a casa d’una tieta seva que només pensa a fer recepcions i festes i conèixer gent. Al llarg de la història veurem com això acaba influint en la vida de la Weilong, que s’embolica en un món que no és el d’ella.

A mi, però, m’ha agradat més la segona història, el segon braser, que tracta sobre un home anglès que viu a Hong Kong. En Roger Empton és un professor universitari de 40 anys que coneix una noia, també anglesa, que també viu a la colònia. A partir d’aquí veurem la seva història d’amor, que culmina amb el casament, i veurem què passa després de la cerimònia. I és aquí on heu de prestar tota l’atenció possible perquè és la part més interessant de la història. No és gaire llarga, però dona temps a veure-ho tot!

Una vegada més, la traducció de Carla Benet flueix perfectament. Amb ella viatgem al Hong Kong colonial, a uns cercles socials alts on la vida funcionava diferent de les classes més baixes. Corrupció, embolics, reputació. Ho veureu tot amb els ulls d’una autora que també pertanyia a aquests cercles i que va emigrar als Estats Units després de l’arribada al poder de Mao Zedong.

I did not kill my husband

I did not kill my husband

Liu Zhenyun. I did not kill my husband.
Títol original: 我不是潘金莲.
Traductors: Howard Goldblatt i Sylvia Li-chun Lin.
Nom Editorial.
216 pàgines.

Avui us vull parlar del llibre I did not kill my husband, de Liu Zhenyun. És un llibre que, en general, veig que té força acceptació. Per a mi, en canvi, és un llibre que, en pro de la denúncia de la corrupció administrativa, deixa de banda aspectes més pròpiament literaris. M’explico.

De què va, tot plegat?

La Liu Xuelian està casada amb en Qin Yuhe i tenen un fill. I, aleshores, oh sorpresa, es queda embarassada per segona vegada. Però, és clar, un matrimoni només pot tenir un fill. Què faran, ara? Molt fàcil: divorciar-se. Així, cada adult es quedarà un dels fills i, després d’un temps prudent, es podran tornar a casar i aportar-los a la “nova” família. Fins aquí, tot bé, però… què passa quan en Qin Yuhe coneix una altra dona mentre està divorciat i s’hi casa?

Pam. Aquí comencen els problemes. La Liu Xuelian és tossuda com una mula i ara vol anul·lar el divorci dient que és fraudulent per tornar-se a casar amb en Qin i aleshores divorciar-se’n. Com us podeu imaginar, les coses no li surten bé perquè la sentència li és contrària. I, és clar, a partir d’aquí comença a intentar convèncer jutges, presidents de tribunal i altres càrrecs judicials i administratius.

Of, course, I did not kill my husband!

Al principi, mira, està bé. Una dona “rebel” que s’enfronta al sistema per fer justícia (justícia tal com l’entén ella, és clar). Ara bé, quan ja portem dos capítols que tenen una estructura similar, la cosa ja cansa. En general, la cosa va així: l’autor ens diu qui és l’objecte de la fúria de la Liu Xuelian, ens explica com s’han conegut i passa a enumerar els passos que segueix ella per aconseguir que el seu cas torni al jutjat i canviï la sentència. I així una, dues, tres o quatre vegades. Massa repetitiu.

No us puc dir què passa al final perquè us ho espatllaria, però sí que us diré que fins i tot en això és una història d’allò més vista. Ella contra el món. L’única cosa que se salva és la història mig independent que hi ha al final, una mena d’epíleg que m’ha mig reconciliat amb el llibre.

En resum: si teniu molts llibres per llegir, no cal que li doneu prioritat a aquest. El que explica és “cansino” i com ho explica tampoc és res de l’altre món. Ja sé que l’objectiu és criticar la corrupció, però es podia guarnir una mica més.

En certa manera, em recorda Leave me alone o Dancing through red dust, de Murong, en què l’enfocament documental passa per davant de l’interès per a la ficció.