Ba Jin. Primavera.
Traductora: Eulàlia Jardí.
El cercle de Viena, febrer 2016.
Títol original: 春.

El Cercle de Viena i Eulàlia Jardí ens porten la segona part de la trilogia que Ba Jin va dedicar a una família tradicional xinesa durant l’època dels grans canvis de la primera meitat del segle XX.

Si ja havíeu llegit Família, no us costarà reprendre la història i reconèixer els personatges. En aquest segon lliurament, el germà petit perd protagonisme perquè viu a Shanghai (a Família va decidir que no volia viure més amb oncles, tietes i la resta i va marxar de casa) i en guanyen les noies de la família. De fet, tot i que els aspectes polítics continuen tenint importància, en aquesta Primavera l’autor ens ofereix un retrat a fons de la part femenina de la família i dels destins que els esperen.

Així, doncs, tenen molta importància els casaments pactats, fins i tot en contra de la voluntat de la interessada, de la mare i de l’àvia. Alguns d’aquests matrimonis acaben amb el suïcidi o el maltractament de la núvia. En altres casos, donen les criades com a concubines i també pateixen maltractaments. Les noies no tenen accés a l’educació, i les que tenen la sort de poder-hi accedir ho fan en contra de la voluntat del pare, que les renya constantment i els retreu la voluntat d’aprendre.

Per altra banda, però, aquestes noies que voldrien canviar el món i poder decidir per elles mateixes continuen vivint com a les famílies riques tradicionals, dedicant el dia a passejar-se, mirar-se les flors i els arbres i xerrar. Salvant les distàncies, aquestes distraccions i les atencions que els presten les criades són dignes de El sueño en el pabellón rojo. No és broma: si suen, la criada els porta una tovalloleta, si volen menjar, els posen el menjar pràcticament a la boca.

Pel que fa als personatges masculins, veiem clarament una línia entre els “vells” i els “moderns”. La generació dels pares-tiets de la família o treballen o es dediquen a viure la vida, fumant opi i ventilant-se les criades. I cap d’ells no té en compte l’opinió de la dona o les filles. Són dèspotes. El contrapunt el posen els joves, com ara en Juexin, que com que és el gran es veu obligat a fer tot el que no fan els seus tiets i li toca fer tots els papers de l’auca. Ell és el principal exponent d’aquest desssassossec interior perquè, tot i que vol canviar les coses, no gosa actuar de manera moderna i passar dels costums tradicionals.

En resum, doncs, en aquesta novel·la veiem una certa voluntat de canvi que no s’acaba d’implantar. La presentació és perfecta i la traducció es llegeix sense cap mena d’entrebanc. Només puc retreure-li que en un parell d’ocasions hi ha un nom escrit en lloc d’un altre. Per contra, al final del llibre hi ha dues coses que són de gran valor quan parlem de les grans sagues xineses: un esquema de personatges i un “glossari” de personatges on ens diuen qui és qui. I és que aquestes novel·les solen tenir un repartiment coral immens.

Ara només falta esperar que El cercle de Viena i l’Eulàlia Jardí ens portin la tercera part de la trilogia: Tardor.