Bi Feiyu: desterrament, dones amb força

Bi Feiyu és un autor que es mereix un lloc entre els destacats però que, no sé per què, no acaba d’entrar a casa nostra. De fet, no sé per què em sorprenc: altres autors que ja hem comentat i que claríssimament són primeres espases tampoc entren.

Amb aquest autor aprofundim la generació d’autors com Yu Hua o Yan Lianke, de qui ja us he parlat, i Su Tong, de qui també parlarem més endavant. Es tracta d’autors nascuts la primera meitat de la decada de 1960 que van viure en la pròpia carn (i amb coneixement) l’animalada que va ser la Revolució Cultural.

En el cas de Bi Feiyu, nascut a la província de Jiangsu el 1964, els seus pares van ser acusats de “ser de dretes” i els van enviar al camp perquè es “reeduquessin”. Sí, en aquell moment era habitual enviar al camp gent de les ciutats que el govern considerava poc fidels al règim. Se suposava que viure amb els camperols i en contacte amb les rutines de la vida agrària els faria entrendre la seva “equivocació”.

Aquesta pràctica ha influït molts escriptors que van viure-la en primera persona o a través de coneguts, i ha generat un corrent important en les obres literàries xineses. En teniu exemples en obres com la conegudíssima Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie.

Obra i temes

L’experiència vital ens acaba marcant a tots. En el cas dels escriptors, i especialment en els escriptors xinesos de la generació de Bi Feiyu, això és molt evident. En el cas que ens ocupa, les seves obres reflecteixen aquesta convivència amb la vida al camp, el desterrament.

Per altra banda, Bi Feiyu també és un autor amb una gran habilitat per retratar la dona. Si el llegiu, veureu que té personatges femenins forts, i que en alguns casos els situa al centre de les seves històries i les fa protagonistes.

Aquí al bloc hem ressenyat algunes de les seves obres més destacades, i hi afegeixo la seva obra més coneguda:

Com podeu veure pels títols, la gran llàstima és que tenim zero obres de Bi Feiyu traduïdes al català. Així, doncs, haureu de recórrer a altres idiomes per poder-hi accedir: hi ha alguna cosa en castellà, però és en francès en l’idioma que té més obra publicada, seguit per l’italià i l’anglès.

De fet, la primera obra de les que cito en castellà (Las feroces aprendices Wang) és una traducció mediada: no s’ha traduït directament del xinès sinó que la traducció castellana s’ha fet a partir de la traducció francesa. Aquest és un mètode que cada vegada es fa servir menys, però que de tant en tant encara s’utilitza. Finalment, Ópera de la luna és una de les seves obres més conegudes i té traducció directa al castellà.

Tanco l’entrada dient que Bi Feiyu també és conegut pel gran nombre d’adaptacions que s’han fet de les seves obres. Així, doncs, podem destacar que Shanghai Triad i Les aveugles han estat adaptades al cinema i, fins i tot, la primera ha participat al Festival de Berlín, on va guanyar l’Os de Plata. També s’han fet sèries de televisió de l’última i alguna obra de teatre.

Podem dir, doncs, que és un autor conegut en diversos entorns i que espero que algun dia puguem llegir a casa nostra. Mentrestant, si podeu llegir en altres idiomes, us recomano que el busqueu!

Lao She: múltiples punts de vista

Si algú em preguntés quins són els autors de la primera meitat del segle XX que més m’han agradat, serien, sens dubte, Lu Xun, Ba Jin i… Lao She. Si algú em preguntés quin d’aquests tres retrata amb més habilitat la vida quotidiana de la gent normal, diria Lao She. Si algú em preguntés amb quin d’aquests tres connecto més, segurament també diria Lao She. Per què?

No ho podria explicar ben bé, però diria que toca més diversitat de temes que els altres dos. En certa manera, podríem dir que és una mena de Yu Hua abans de Yu Hua, una mena de camaleó que és capaç d’entendrir-nos amb històries de gent senzilla però també escriu ciència ficció o fa servir la seva experiència com a estudiant estranger per parlar del tractament dels xinesos a l’exterior i la relació entre pares i fills. Un autor molt complet.

Situació històrica i personal

Lao She va néixer a Pequín el 1899, a les darreries de l’última dinastia xinesa, la Qing. El seu pare, que era soldat, va morir en enfrontaments durant la Rebel·lió dels boxers, i la família de l’autor les va passar magres per tirar endavant. Tot i això, va aconseguir acabar els estudis i anar a Anglaterra, on va ensenyar xinès a l’Escola d’Estudis Africans i Orientals de Londres, un centre de gran prestigi encara avui dia. La seva experiència a l’estranger i la tornada a la Xina les trobareu documentades àmpliament a Regresar a China, un llibre interessantíssim de Carles Prado-Fonts.

Com molts altres intel·lectuals xinesos, Lao She es va posicionar contra la invasió japonesa de la Xina, i quan es va instaurar el règim comunista va gaudir d’una bona posició. Desgraciadament, l’arribada de la mal anomenada Revolució Cultural va significar l’inici d’una persecució política que el va anar encerclant fins que, finalment, es va suicidar.

Una obra molt diversa

Com dèiem a l’entrada, una de les característiques de Lao She és la seva capacitat per reproduir entorns i situacions molt diversos. Així, entre les seves obres més destacades trobem temes molt diferents:

  • La verdadera historia del camello Xiangzi, una història que ens porta a les capes més desafavorides del Pequín de principi del segle XX a través dels ulls d’un portador de rickshaws.
  • La casa de te, una obra cabdal de la literatura xinesa moderna on veiem els canvis de la societat a través d’una casa de te i els seus clients.
  • Mr. Ma and Son, on un pare i un fill emigren a Londres; aquí veurem les seves dificultats per inserir-se en una societat on són estranys i, també, la diferència entre les dues generacions.
  • Quatre générations sous un même toit, novel·la coral on podem veure la vida en un barri tradicional xinès. Personatges, embolics… hi ha de tot!
  • Cat Country, una novel·la de ciència ficció que ens porta a Mart, en un país on (aguanteu-li el cubata!) viuen i manen els gats. Absolutament delirant.

Tanco la llista amb relat que vaig traduir de l’autor, “El Sr. Pantalons de Muntar”, que podeu trobar a Paper de vidre. Va ser tota una experiència i recordo amb gratitud la família de l’autor, que va donar permís per fer la traducció.

Ja ho veieu, oi? Temes i espais molt diferents, tots retratats amb precisió i fina ironia. Com podeu apreciar, no en tenim cap en català. Aquest seria un buit que convindria omplir com abans millor. Algun valent a la sala?

Yiyun Li: la visió externa

Yiyun Li va néixer a Pequín el 1972 i hi va viure fins a acabar els estudis universitaris de ciències. Posterioment va marxar a un màster als Estats Units, i ja no en va tornar. Amb el temps, aquella estudiant de medicina es va formar com a escriptora i, per a joia dels seus lectors, va començar a publicar relats curts.

Com podeu veure, el seu perfil és diferent del de Yu Hua o Yan Lianke. El fet d’haver marxat del país fa que tingui dues característiques que la diferencien molt de la majoria d’autors que comento al blog:

  • Utilitza el seu nom amb l’ordre occidental: primer el nom de pila i després el cognom. Així, doncs, el seu nom és Yiyun i el cognom és Li.
  • Escriu en l’idioma del seu país d’adopció: l’anglès.

La seva escriptura és precisa i lleugera, sense ser superficial. En el seu cas, el contingut té més pes que la forma, i no li trobareu frases recargolades per fer-vos arribar els seus sentiments. Tampoc té una escriptura massa sentimental: potser encara li queda a dins alguna cosa de la seva formació científica.

Obra i evolució

Yiyun li ha destacat en l’àmbit de la narrativa curta i també en el de la novel·la. Fins i tot en el de la no ficció. Tot seguit fem un repàs per les seves obres més destacades.

Les primeres obres d’aquesta autora que es van publicar són relats més o menys breus que toquen diferents aspectes de la vida quotidiana en l’àmbit xinès, sigui al seu país d’origen o a la diàspora. Els teniu recollits en aquests dos llibres:

Posteriorment, Yiyun Li va entrar en el món de la novel·la. En les seves dues obres següents, va tractar temes relatius a la història de la Xina:

En el cas de Les portes del paradís, l’autora utilitza un element, l’execució de Gu Shan, antiga guarda roja, com a excusa per presentar-nos una sèrie de narracions que s’entrellacen però que podrien ser independents. Pel que fa a Kinder than Solitude, pren com a punt de partida l’estiu de 1989 i va i ve de la Xina als Estats Units. No és el seu millor llibre, i potser aquí va començar a virar interessos, cosa que es va confirmar en les dues obres següents:

En el cas del primer, es tracta d’un relat bàsicament autobiogràfic en què l’autora reflexiona sobre què fa que valgui la pena viure. Cal tenir en compte que es tracta d’un llibre escrit durant una època en què Yiyun Li va patir una crisi personal important que la va portar a les portes del suicidi. També dins d’aquest període negre va escriure Where reasons end, un llibre de no ficció que recorda el seu fill, que es va suicidar.

Finalment, pel que fa a Must I go, es tracta d’una història interessant però totalment diferent de les anteriors, ja que l’element xinès desapareix de l’argument. No el puc valorar a fons perquè el tinc a mitges, però em fa pensar que els temes que li interessen han evolucionat i s’han allunyat de la Xina, un dels elements que més m’atreien de les seves obres. Potser és un pas lògic després de la tràgica etapa anterior. Potser és lògic, quan un marxa de casa seva (en aquest sentit, li veig un cert paralelisme amb la Zadie Smith, autora anglesa emigrada als Estats Units).

En tot cas, caldrà estar atent a les seves obres, sempre delicades i totalment recomanables.

Yu Hua: capacitat camaleònica

Els qui ja em coneixeu potser us preguntàveu “Com és que encara no ha posat Yu Hua com a autor del mes?”. Bé, tot té una explicació, i està clar que havia de començar pels “monstres” més grans del panteó xinès com Lu Xun, Ba Jin o Eileen Chang abans d’entrar amb els pesos pesants contemporanis, que, segons la meva humil opinió, són Yan Lianke i Yu Hua. I, entre aquests dos, era lògic que primer passés Yan, guanyador (indirecte) del Premi de Traducció Marcela de Juan de qui, a més, s’havia publicat llibre en català i en castellà amb poques setmanes de distància.

Ataquem, ara, l’autor més polifacètic i camaleònic dels autors del mes (almenys, fins ara).

Vida i miracles de Yu Hua

Yu Hua va néixer a Hangzhou el 1960. Com altres autors d’aquesta generació (entre els quals, Yan Lianke), la seva educació es va veure condicionada pel context polític de l’època: la Revolució Cultural no va permetre que rebessin una formació acadèmica ordenada i va que fer haguessin de recórrer a mètodes alternatius per iniciar la seva carrera com a escriptors. En el cas de Yu Hua, per exemple, va fer estudis de dentista (sembla que d’una durada d’un any) i després d’exercir com a tal va decidir dedicar-se a una altra cosa. Per a sort nostra.

Si tornem enrere, direm que és fill de pare i mare metges i que vivia en un entorn que el va ajudar a familiaritzar-se amb la violència i la mort. Sumeu-hi que va viure la Revolució Cultural en tot el seu “esplendor” i tindreu com a resultat un autor que, a les seves obres, reflecteix el caos, la misèria i tot de coses que el van marcar profundament, com ara les detencions que es produïen i que podien acabar amb la mort de l’afectat. Per no repetir-me sobre aquest tema, us reenvio a una entrada que vaig dedicar a la xerrada de Yu Hua al CCCB a la qual vaig assistir fa ja uns quants anys, on va parlar de la seva vida, de com les circumstàncies havien afectat la seva obra i de la censura.

L’autor i la seva obra: diversitat al poder

Si fem un breu repàs a l’obra de Yu Hua centrant-nos en les seves obres, veurem que és capaç de reproduir situacions molt diferents amb una solvència contrastada: vida rural, temps maoistes, capitalisme dels anys 80… tot se li dona bé! Això el diferencia d’altres autors que tenen un to més uniforme o que es dediquen a entorns més concrets, i també se’l qualifica, almenys en els primers temps, com a autor tirant a experimental. Així, podem fer una ullada ràpida a les seves obres principals, que trobareu comentades en aquest mateix blog:

A Gritos en la llovizna trobem la visió de la política de Mao i tot l’entorn de l’època a través dels ulls d’un nen que no vol ningú. És la seva primera novel·la i hem d’entendre que la visió que ens ofereix és, almenys en part, la seva. Pel que fa a ¡Vivir!, viatjarem a la Xina rural per repassar l’evolució de la Xina sota el govern de Mao, des de la guerra amb el Japó fins cap als anys 80. És un dels meus preferits.

Passem a la segona part del tema, amb novel·les que ens acosten a temes més actuals i, potser, a maneres més experimentals d’explicar-los. Crónica de un vendedor de sangre fa referència al tràfic amb la venda de sang que s’ha fet durant molt de temps a la Xina, fet que també hem vist més recentment en altres llibres com El somni del poble Ding (El sueño de la aldea Ding). Seguim amb Brothers, segurament la seva obra més destripada i rocambolesca, on veurem la vida de dos germanastres ben diferents des dels temps de Mao fins a la Xina capitalista. Amb episodis que ratllen l’absurd i crítica sagnant del sistema, és l’altra de les meves favorites. Tanco aquest repàs amb The Seventh Day, una història estranya en què el narrador és un mort que ens explica què veu els set dies després de la mort. Repassa tot de temes actuals, com ara la contaminació galopant a la Xina.

També té no ficció, com és el cas de China in Ten Words (La China en diez palabras), en què, tal com diu el títol, escriu deu peces que ens expliquen com és la Xina basant-se en deu paraules o conetes, com ara: Lu Xun o escriure.

El tenim, en català?

Desgraciadament, en català només tenim un recull de relats que es diu El passat i els càstigs. La traducció és de Carla Benet i la publicació és de Les Males Herbes. Es tracta d’una sèrie de narracions tirant a bèsties i descarnades que arriben directes a l’estómac i que val molt la pena llegir. Tant de bo més endavant se’n publiquin més coses!

Com sempre, en castellà hi ha més publicació. De fet, podreu trobar gairebé tota la seva obra en aquesta llengua. Si podeu llegir en francès, en italià o en anglès, segur que hi trobareu la resta!

Canción celestial de Balou, de Yan Lianke

Sí, aquest llibre ja me l’havia llegit. En anglès es va publicar com a Marrow i forma part de la col·lecció Penguin Specials, una mena de petits plaers en anglès. Aquest cop, però, me l’he llegit en castellà i, igual que en el cas de Días, meses, años, el regust de Canción celestial de Balou traduït per Belén Cuadra i publicat per Automàtica Editorial és especial.

De què va, aquest llibre?

La You Sipo, una vídua que viu a les muntanyes Balou, té quatre fills. Tots tenen una mena o altra de discapacitat o problemes de salut, i costa molt aconseguir que s’integrin en la societat i trobin parella. Això és especialment important en el cas de les filles, que a la Xina tradicional representaven una càrrega per a la família i solien marxar a viure a casa dels sogres. Si trobaven parella, és clar.

El llibre comença quan, ja casades les dues grans, la tercera vol que sa mare li trobi parella. La You Sipo voltarà i voltarà fins a trobar algú que vulgui la filla, i quan finalment el troba li diu “Solo te pido que te portes bien con ella, que no le pegues ni la insultes”. El patiment de la dona és molt i molt gran, però aconsegueix complir la missió. I el fill? Què farà amb el fill? És el que té un retard més important, i sembla difícil aconseguir casar-lo… o… o hi ha algun remei? Fins aquí puc arribar sense fer espòiler!

A part de la història en sí, cal destacar que Yan Lianke ens torna a portar a la zona de Balou, on solen tenir lloc la majoria de les seves narracions. És un plaer llegir-lo i veure com recrea la vida rural a la Xina, tan diferent i tan semblant a la vida de pagès de casa nostra. També vull destacar la importància dels colors en les obres d’aquest autor, que aquí adquireixen tons vermellosos i porpra, amb una especial preponderància de les postes de sol.

Què fa que la versió en castellà sigui especial?

Per començar, la feina de la traductora. Belén Cuadra va guanyar el Premi Marcela de Juan 2021 amb La muerte del sol, un altre llibre de Yan Lianke, i ho va fer perquè té una traça especial per resoldre situacions de difícil traducció i per la qualitat de la seva narrativa. És evident que, si l’original no és de qualitat, la traducció no pot fer gran cosa per atraure l’interès lector, però també és evident que cal una bona traducció per transmetre la qualitat de l’original. La lectura de Canción celestial de Balou és pausada, bonica, i en alguns punts té un cert aire poètic. M’han agradat especialment trossos com aquest: “El sol se ocultaba escarlata entre las montañas, bañando de magenta las casas, los árboles y las calles de Wujiapu como extrañas nubes estivales.”

Per altra banda, la feina dAutomática Editorial és d’una qualitat superior. No és la primera vegada que ho dic, i tot i que us pugui cansar la repetició, crec que cal dir-ho. Al Cèsar el que és el Cèsar, i en aquest ocasió la portada del llibre és simplement ES-PEC-TA-CU-LAR. En tot cas, és un bon candidat a regal de Reis si busqueu una lectura curta!