Los besos de Lenin, Yan Lianke en estat pur

Yan Lianke. Los besos de Lenin.
Trad.: Belén Cuadra.
Ed. Automática Editorial, 2015.
608 pàgines.
Títol original: 受活.

los besos de leninTorna a ser Dimarts xinès a L’illa deserta. Avui parlem d’un dels llibres més coneguts de Yan Lianke: Los besos de Lenin. Ja me l’havia llegit en francès fa molts anys, però després de veure la bona feina de Belén Cuadra Mora a Crónica de una explosión vaig voler-me rellegir, també, aquest.

I ben fet que vaig fer.

Los besos de Lenin: de què parla, ben bé?

Per començar, el record que tenia de la història era una mica boirosa. El que jo recordava era, bàsicament, que el llibre parlava d’una troupe de discapacitats que feien espectacles per recollir diners per comprar el cos embalsamat de Lenin. Ara bé, el que no recordava és que la història aprofita aquest fet per anar endavant i endarrere en el temps i vestir l’estructura central amb la història del poble on viu aquesta gent.

Tot comença amb una catàstrofe natural, com a The day the sun died. En aquesta ocasió, a mig estiu, de cop i volta, comença a fer un fred de nassos. Neva. I la nevada és tan forta que les collites queden afectades i cal buscar-se la vida per no morir-se de gana. Aquí comença el tema: un funcionari té la idea de muntar una troupe que munti un espectacle amb trucs, danses i habilitats diverses. La peculiaritat del grup és que, com dèiem més amunt, tots són discapacitats: un coix, una cega… tots amb habilitats especials. L’èxit és fenomenal. Els guanys, astronòmics. Però la gira s’allarga molt més del temps que estava previst. Com acabarà, tot això? Només us puc dir que, al final, sempre hi ha alguna mena de justícia divina.

Yan Lianke, un autor imprescindible

Sí, efectivament: considero que Yan Lianke és un dels millors autors que ens ofereix la Xina. També tinc clar que és un dels imprescindibles. No obstant això, encara no en tenim res en català, tot i que espero que això canviï amb el temps. Ara bé, això no és excusa per no llegir alguna cosa d’ell. Té diversos llibres traduïts al castellà, i he de dir que els que he llegit, tots traduïts per Belén Cuadra Mora, tenen una qualitat excel·lent. Els que he llegit jo els ha publicat Automática Editorial, de la qual he de destacar el compromís i la valentia de portar a casa nostra aquest autor.

En definitiva, si voleu endinsar-vos en la literatura xinesa, us proposo que comenceu per Yan Lianke. Podríeu començar per llegir l’entrevista que vam fer a Belén Cuadra, traductora de les seves obres. Per altra banda, també podeu llegir alguna crítica en fonts fiables, com el Babelia d’El País. I després llanceu-vos a llegir. Com he dit, les traduccions al castellà són excel·lents, i també n’hi ha algun en anglès. Ah! Si sabeu francès, esteu de sort: en aquest idioma estan publicats pràcticament tots.

Si algun dia guanya el Nobel, no digueu que no us vaig avisar… 🙂

Happy Dreams

Amb aquesta entrada comencem la secció fixa dedicada a la literatura xinesa. Tindreu una ressenya sobre un autor o un llibre xinès el primer dimarts de cada mes. No hi falteu!

Jia Pingwa. Happy Dreams.
Trad.: Nicky Harman.
Ed. Amazon Crossing.
Versió Kindle, equivalent a 492 pàgines.

Happy DreamsHi havia expectatives, però m’he quedat a mig camí. Happy Dreams és un llibre que té un gran interès documental, ja que ens explica la vida d’uns homes que es dediquen a recollir ferralla a Xi’an, però li falta trama. Fa un cert temps, a Twitter, parlàvem precisament d’això amb @mireiavu i @decaminoapekin. Hi ha una gran quantitat de llibres xinesos traduïts a llengües occidentals que sembla que s’hagin triat sobre la base del seu poder documental.

Happy Dreams no és un mal llibre, però li falta riquesa argumental, connexió amb els personatges. Crec que ha quedat àmpliament demostrat que es pot fer sàtira, o crítica o documentalisme sobre les circumstàncies de la Xina escrivint històries completes. Només cal que llegiu llibres com ara Crónica de una explosión, de Yan Lianke, o Brothers, de Yu Hua.

Què ens explica Happy Dreams?

Happy Dreams és la història de dos homes d’un mateix poble que se’n van a viure a Xi’an, una gran ciutat. No tenen feina, i fan el mateix que tants altres immigrants: busquen algú del seu poble que hi hagi migrat abans i a qui les coses li vagin bé. En Gem Han, en aquest cas. I aquest els proposa que recullin ferralla per vendre-la als drapaires o a una mena de “punts verds” que fan negoci amb la compravenda de materials de rebuig.

A partir d’aquí, veurem com s’ho fan per trobar una habitació de lloguer, i en quin estat està aquesta habitació. També coneixerem companys de fatigues, i veurem les lluites de poder que hi ha per controlar el negoci de la ferralla. I el llibre acaba com comença: amb un mort. No, no és cap spoiler: el mort ja apareix a la primera pàgina.

I, al final, l’epíleg

Què té, doncs, aquest llibre, que el pugui fer una mica especial? Què és el que més m’ha agradat? Doncs ara pot ser que us sorprengueu. M’he llegit la història amb un cert interès, però també amb ganes d’acabar-la per passar a una altra cosa. I quan he arribat al final, tot i que em feia molta mandra, m’he llegit l’epíleg que havia preparat l’autor.

No m’agraden els epílegs, i encara menys els pròlegs. Sempre els enceto amb la sensació que estic perdent el temps. Sempre em sembla que no caldria llegir-se’l per entendre o situar-se en el context de la novel·la. O que l’explicació és excesivament llarga i detallada. Segur que us heu trobat moltes vegades davant d’introduccions inacabables. Aquest cop, per sort, quan estava a punt de deixar-ho córrer, vaig començar l’epíleg escrit pel mateix Jia Pingwa.

Puc dir, sense cap mena de dubte, que per a mi el millor del llibre ha estat, precisament, l’epíleg. Així, doncs, una història que m’havia passat pel davant sense pena ni glòria ha adquirit tons i matisos inesperats després de llegir les paraules de Jia Pingwa. En aquest missatge de l’autor veureu la feina de recerca a fons que va fer abans d’asseure’s a escriure. I també hi trobareu moltes de les coses que passen durant el llibre.

Sí, és una història que es nodreix de moltes anècdotes i fets reals. Així, llegir l’epíleg m’ha servit per posar en context tot el que havia llegit i, ara sí, donar-li el valor que realment té. En resum: no és una novel·la espectacular, però és un molt bon documental.

The train that stopped

The train that stopped
Wang Zhezhu. The train that stopped.

Traductor: Ran Wei.
Ed. China Bookworm Press.
Versió Kindle, equivalent a 199 pàgines.

Avui és el Dia de les Escriptores, i aquesta tarda participarem en una xerrada sobre escriptores xineses que es farà a l’Institut Confuci. Entre altres autores, parlarem d’Amy Tan i de Yiyun Li. Aquesta última és una de les meves favorites, i podeu veure ressenyes sobre la majoria dels seus llibres en aquest blog. Per a mi, els millors són Los buenos deseosNoi d’or, noia maragda.

Mentrestant, per escalfar motors, parlem de The Train That Stopped, un llibre que va guanyar el China Bookworm Press Award l’any 2015. Crec que va ser un premi d’una sola vegada, ja que no he tornat a veure res sobre això a Internet. De tota manera, com que no soc infalible, us agrairé molt que deixeu comentaris si en teniu notícies. L’autora és Wang Zhezhu, una escriptora de Guangzhou, amb qui podeu llegir una entrevista al Time Out Shanghai.

Tot comença en una estació, quan unes dones de la neteja troben un plec de bitllets de tren antics. Els bitllets són nominals, o sigui que de seguida veuen que són d’un viatge en tren que no va acabar bé. A partir d’aquí, tirem enrere en el temps i pugem al tren amb els protagonistes. D’aquesta manera, Wang Zhezhu ens explica, poc a poc, la història de cadascun d’ells. No és un argument supernovedós, és veritat, però hem de tenir en compte que l’autora ha triat força bé els protagonistes. Ells seran els focus d’atenció de la història. Ells representen diversos perfils que ens permeten fer una ullada a la societat xinesa actual. Comentem-ne alguns.

Els personatges de The Train That Stopped

Per una banda, tenim la Chen Lina i la Lin Mingying. Són dues dones normals i corrents, però… comparteixen home! Amb elles veurem una situació que avui es dona molt a la Xina. Hi ha famílies partides perquè algun membre se’n va a treballar a la ciutat mentre la resta es queden al poble d’origen. En aquest cas, el marit de la Lin se’n va a ciutat i ella es queda a viure amb els sogres. Amb el temps, la situació d’ell millora i li diu que vagi a ciutat amb ell, però ella no ho arriba a fer. A partir d’aquí, entra en escena Chen Lina, que es converteix en amant del marit. Però… què hi fan, juntes, al tren?

També tenim la Chen Jiajia i en Huang Kai, una parelleta que tenen plans per casar-se. Estan totalment enganxat a les xarxes socials i documenten tot el que els hi passa. Un retrat, doncs, de tant de nosaltres que volem compartir amb amics, coneguts i saludats tot el que ens passa. Potser són els personatges amb qui he connectat menys, ja que quan no estan a les xarxes filosofen. Massa. I massa cursis. A veure què us sembla a vosaltres.

I també hi ha temes clàssics…

El tema de l’adulteri es repeteix. En Wang Jintao és un home que ha fet fortuna i s’ha enriquit amb negocis i xanxullos vàrius. Tot i estar casat, la vida conjugal és pràcticament nul·la perquè la dona s’ha adonat d’una sèrie d’accions que no li agraden. I ell què fa? Doncs s’agafa una noieta molt jove que em sembla que només li busca els diners. En les trucades de telèfon que es fan, ella li demana continuament regals i diners, i fins i tot un pis. Típica imatge del quarenton que es pensa que encara és atractiu. En realitat, però, només és volgut pels diners que té.

Hi ha una dona gran, i també un home gran, que viatgen cadascun per la seva banda. Tots dos han patit dificultats i ara que són grans volen resoldre aspectes no acabats de la seva vida. I encara hi ha uns quants personatges més que us deixaré que descobriu. La gràcia del llibre consisteix a aprofitar una parada del tren al no-res, sobre un pont, per anar buscant el passat de tota aquesta gent.

He de dir que la traducció es llegeix àgil i ràpida, i que la història, tot i no ser un gran què, enganxa. Esperarem a veure més coses d’aquesta autora.

Dia de la Traducció: parlem amb Belén Cuadra Mora

Un any més, s’acosta el Dia de la Traducció. I aquest any, a L’illa deserta tindrem doble racció d’entrevistes. Per què? Doncs per donar la benvinguda a la nova secció, Caràcter xinès. Com alguns ja sabeu, es tracta d’una secció dedicada exclusivament a la literatura xinesa que prové d’un blog anterior. Doncs això: avui tenim una traductora representant del món de la literatura xinesa, Belén Cuadra Mora. Ah, i demà tindrem un traductor representant de la literatura anglosaxona i catalana (sorpresa!).

L’any passat a Caràcter xinès vam parlar amb la Mireia Vargas, i l’anterior, amb la Sara Rovira, dues sinòlogues amb un pes específic important en el món acadèmic que també fan traduccions literàries. Aquest any tenim la sort de poder comptar amb Belén Cuadra Mora, una integrant de la nova fornada de traductors del xinès al castellà que destaca per les traduccions preciosistes de Yan Lianke. Però, igual que en els dos casos anteriors, no es dedica únicament a traduir. Entrem en matèria amb aquesta llicenciada per la Universitat de Granada.


 

Ya hacía tiempo que el nombre de Belén Cuadra Mora estaba presente en mis actividades “libreras”. Sobre todo cuando realizaba mis expediciones a las librerías de Barcelona. Su nombre aparecía en las páginas de libros de Yan Lianke de reciente traducción. Me asaltaban todo tipo de preguntas: ¿quién es? ¿dónde estudió? ¿la traducción será directa del chino? ¿que tal son sus traducciones? Las dudas persistieron durante mucho tiempo, ya que se trataba de libros que yo ya había leído en otros idiomas. Y, claro, al principio da un poco de pereza repetir. Pero ya hablaremos de eso otro día: quizás tenga ventajas releer un libro en tu idioma materno.

Sin embargo, a través de amigos y contactos, fui rastreando la pista de Belén. Y poco a poco me fui formando una impresión positiva de su trabajo. Por eso, cuando surgió la oportunidad de leer Crónica de una explosión, que publicaba Automática Editorial y que estaba a punto de salir a la venta, no me pude resistir y me lo releí, esta vez en castellano. Fue de las mejores decisiones del primer semestre del 2018, ya que descubrí el trabajo de una traductora sólida. Tiene  un dominio del castellano impresionante y, si sigue así, dará mucho que hablar.

¿Quién es Belén Cuadra Mora?

belen-cuadra-moraEn pocas palabras, Belén es licenciada en Traducción e Interpretación por la Universidad de Granada, con el inglés y el chino como idiomas de trabajo, y estudió dos años en China con una beca ICO. Actualmente trabaja como traductora e intérprete en la embajada de España en Pekín. Asimismo, se está labrando una buena reputación como traductora literaria del chino al español. Vayamos por partes (y marquemos las preguntas en negrita).

Empezaremos por la pregunta evidente. Belén, cuando te matriculaste en la universidad, ¿pensabas que el chino era una asignatura más o tenías claro que querías elegir esta vía?

Fue una decisión por completo fortuita. Ya entonces me dijeron aquello de “el chino tiene salidas”, pero lo cierto es que no lo pensé demasiado. Elegí chino, pero podría haber sido ruso, árabe o neerlandés. Luego me dí cuenta de lo especial de esta lengua, que categoriza y define la realidad desde una perspectiva muy diferente a otras que yo conocía, y me comencé a interesar por su historia, su cultura y su literatura. A ello contribuyeron mucho los profesores que me inculcaron el respeto y admiración que ellos sentían por el mundo chino, y que me animaron a seguir adelante y, sobre todo, a estudiar en China.

Cuando uno estudia chino está claro que si quiere profundizar tiene que ir a China. Ampliar estudios, estudiar sobre el terreno. Tú obtuviste una beca del Programa Asia-Pacífico de la Fundación ICO. ¿Qué significó para ti?

Me cambió, literalmente, la vida y las perspectivas. Dudo que hubiera acabado estudiando en China de no haber sido por aquella beca, y desde luego mis conocimientos de chino se hubieran quedado en lo anecdótico. La lengua china no es especialmente fácil y, cuando comencé a estudiarla, allá por el año 2000, no existían en España tantos centros ni recursos como ahora. Estudiar en China era fundamental para adquirir competencias y los dos años que pasé en la Universidad de Estudios Extranjeros de Pekín, gracias a la beca de la Fundación ICO, me brindaron la oportunidad de seguir aprendiendo y orientar mi carrera hacia China y el chino.

Desde 2010 trabajas como traductora e intérprete en la embajada de España en Pekín. ¿Nos puedes contar un poco en qué consiste tu trabajo? ¿Actúas como enlace?

Desempeño labores de traducción e interpretación, así como de apoyo administrativo. Gran parte de los documentos que entran y salen de la Embajada han de ser traducidos; también en las conversaciones se requiere a menudo la asistencia de un intérprete. Ahí es donde entramos los traductores e intérpretes, facilitando la comunicación y aportando conocimientos lingüísticos y, en muchas ocasiones, culturales. Es un trabajo interesante que requiere formación continua y ser muy preciso, por lo que se aprende mucho.

Además de tu trabajo en la embajada, has traducido y publicado varios libros. Por un lado, has participado en la elaboración de Conocimientos básicos de China y de Estudios de traducción e interpretación chino-español. Por otro, has traducido uno de los grandes clásicos contemporáneos de la literatura china. Se trata de La casa de té, de Lao She. ¿Fueron tus primeras incursiones en el mundo editorial?

Así es. Todos los proyectos que mencionas fueron trabajo colectivos y en todos ellos conté con la generosidad de profesionales con más años de experiencia que me fueron abriendo puertas en un mundo (el del trabajo editorial), desconocido, bastante competitivo, y al que, de otra forma, me hubiera sido muy difícil asomarme. La casa de té, por ejemplo, fue fruto de la colaboración con otras dos traductoras, Salvadora Mateo y Susana Herráiz. Trabajamos bajo la coordinación de Gabriel García-Noblejas, que nos guió en todos los estadios del trabajo, desde la elaboración de un informe preliminar, que enviamos a la editorial para recabar su interés, hasta la redacción de un prólogo que pusiera la obra en contexto.

YAN-Lianke_Crónica-de-una-explosiónLas traducciones por las que eres más conocida son todas de un mismo autor: Yan Lianke. Hasta el momento, hemos podido leerte en El sueño de la aldea Ding, Los besos de Lenin y Crónica de una explosión. ¿Crees que hoy conoces mejor a Yan Lianke que cuando empezaste a traducir el primero? ¿Tienes algún favorito?

Traducir es la forma más intensa, rigurosa y reflexiva de leer que existe. “Nunca leerás un texto como cuando tengas que traducirlo”, nos decían en la facultad, y la experiencia, en mi caso, lo corrobora. Necesariamente conozco mejor la obra de Yan Lianke cuanto más lo leo y traduzco, lo cual no quiere decir que lo conozca más que otros lectores, pues considero que cada lector, a partir de su propia experiencia, lee y entiende de forma distinta. En cuanto a sus libros, me sería muy difícil elegir uno. De la lectura y traducción de cada uno de ellos guardo un recuerdo distintivo y especial.

Algunos traductores dicen que traducir varios libros de un mismo autor les ayuda a conocer su forma de escribir. También dicen que eso juega a su favor en los libros que traducen a continuación. ¿Es ese tu caso? ¿Yan Lianke sigue una línea con puntos comunes que puedas “reaprovechar”?

Traducir varios libros de un mismo autor ayuda más que entorpece a la hora de ponerse a escribir, o al menos así lo siento yo. En el caso de Yan Lianke, hay temáticas coincidentes y un trasfondo cultural y humano similar que ayudan a abordar un texto nuevo. Dicho esto, el lenguaje, el estilo o la estructura varía mucho, muchísimo, de unas obras a otras, y cada una de ellas plantea desafíos diferentes. El sueño de la aldea Ding tiene una prosa más lírica, en Los besos de Lenin abunda como en ningún otro el habla dialectal y Crónica de una explosión es rápido, directo, irónico… La verdad es que tengo muy claro que con cada uno de sus libros me enfrento a una obra completamente nueva, aunque al hacerlo cuente con la ayuda de cierto bagaje inevitable, fruto de trabajos y lecturas anteriores.

A algunos autores les gusta conocer a sus traductores. De hecho, algunos desarrollan una sólida amistad con sus traductores habituales. A otros, además, les gusta ejercer un control absoluto sobre lo que se traduce de ellos. ¿Es ese el caso de Yan Lianke?

el_sueño_de_la_aldea_dingTengo el honor de mantener una relación de amistad con Yan Lianke desde que comencé la traducción de El sueño de la aldea Ding. Conocerlo personalmente o saber quiénes son los escritores que lee y admira me ha ayudado mucho a entender y traducir sus libros. Ni qué decir tiene el privilegio que supone poder recurrir directamente a autor cuando tengo preguntas sobre un extracto o incluso una palabra concreta. Solo tengo buenas palabras para él; no busca controlar el trabajo de sus traductores y siempre se muestra paciente y dispuesto a aclarar cuantas dudas puedan surgir.

Todos los libros de Yan Lianke que has traducido hasta ahora han sido publicados por Automática Editorial. En alguna web ya se anuncian más. Además, el compromiso de esta editorial con la obra de este autor es encomiable, sobre todo teniendo en cuenta que abogan por la traducción directa del chino. Sin embargo, otras editoriales siguen optando por la traducción indirecta. ¿Crees que eso está cambiando?

Hasta donde sé, Automática Editorial está interesada en seguir publicando la obra de Yan Lianke. Es encomiable, desde luego, a tenor del recorrido que la literatura china tiene todavía en España, menor que en otros países de nuestro entorno, pero también un regalo, desde mi humilde (¡y muy personal!) punto de vista, poder apostar por un escritor de la talla de Yan Lianke. Mi experiencia, todavía bastante limitada, es que los editores que valoran la obra de un autor realizan el esfuerzo económico de traducirla desde su idioma original. Desconozco las estadísticas, pero me gustaría pensar que cada vez se traduce más desde el chino, porque profesionales no faltan.

No podemos acabar la entrevista sin hacerte la pregunta clave: ¿para cuándo la próxima traducción?

Pronto. Espero que para principios del año próximo.

Muchas gracias por tus respuestas y tu tiempo, Belén. Ha sido un placer comentar todos estos temas contigo. Especialmente en lo que toca a Yan Lianke, que es uno de mis autores más queridos. Esperaré, pues, esta próxima traducción que llegará el año que viene. 


 

Bé, doncs, fins aquí l’entrevista d’avui. Si us voleu estrenar amb la literatura xinesa, no dubteu a llegir qualsevol dels llibres de Yan Lianke. És un autor amb qui és molt fàcil connectar (part del mèrit és del traductor, és clar!). I tanco aquesta entrada dient que, mentre espero un proper llibre de Yan Lianke, provaré Cartas póstumas desde Montmatre, de Qiu Miaojin, traduït també per Belén Cuadra.

Així, doncs, no us perdeu la propera entrada, dedicada també al Dia de la Traducció!

 

The Day The Sun Died

The day the sun died, Yan LiankeAvui parlem de The Day The Sun Died, de Yan Lianke, traduït per Carlos Rojas. D’entrada, he de dir que m’ha costat força acostumar-me a llegir una història d’aquest autor en anglès. Feia molt de temps que les llegia en francès o en castellà i m’ha costat resituar-me.

Un cop en marxa, però, trobo que la traducció està prou bé, i que flueix sense problemes. Rojas ja ha fet diverses traduccions d’aquest autor, i suposo que ja li deu tenir la mida presa.

Què passa a The Day The Sun Died?

Doncs passa poca cosa i molta cosa alhora. Ara veureu per què. Per una banda, tenim la veta que discorre durant una sola nit, una nit molt llarga perquè el sol, l’endemà, no surt. Per una altra banda, l’autor ens porta enrere en el temps i va descobrint coses que tenen a veure amb determinades reaccions del temps present.

Tornem al present. Durant les hores de foscor, surten a la llum (xist dolent) les pitjors inclinacions dels veïns del poble. Una part important de la gent es mou sonàmbula pels carrers, i s’atreveix a fer coses que no farien durant la vida normal. Pagesos que continuen treballant sonàmbuls i moren d’esgotament, o que cauen en canals i s’ofeguen… hi trobareu tota mena de desastres. Fins i tot s’insinua una rebel·lió.

Tot això ho veiem a través dels ulls de Li Niannian, un noi de 14 anys que, juntament amb el seu pare, es passa tota la nit intentant minimitzar els efectes d’aquest sonambulisme general.

Crítica al sistema?

Yan Lianke és conegut per novel·les que critiquen aspectes de la Xina actual. Un exemple clar és El sueño de la aldea Ding, però també podem trobar crítiques a Crónica de una explosión i en moltes altres de les seves obres. En aquesta ocasió, els experts diuen que aquesta novel·la critica l’estat moral de la societat xinesa (vegeu comentari a The Guardian). Podria ser. Podríem pensar que el sonambulisme representa el happy dream preconitzat des del govern. Per això, la gent, que segueix sònambula el que diu el règim, fa accions que, amb plena consciència, no faria.

A part de tot això, podem veure que Yan s’inclou a ell mateix en la novel·la. I se n’enfot i tot! Es fa aparèixer com a un escriptor que ha perdut la inspiració per escriure. I, a més, s’autodescriu sense cap pietat i diu que els seus llibres no valen ni un duro. Suposo que és una manera de picar l’ullet al lector.

En resum, és un bon llibre, tot i que, per a mi, no està ben bé a l’altura d’altres. Però llegiu-lo i digueu-me què en penseu. 🙂

Bona tornada a l’escola!