Dia de la Traducció 2019: Irene Tor Carroggio

Com ja avançàvem a l’entrevista del Dia del Traductor que vam fer al Jordi Mas, l’entrevistada de Caràcter xinès, la nostra secció dedicada a la literatura xinesa, és la Irene Tor Carroggio. La Irene va fer el Grau en Traducció i Interpretació amb l’anglès i el xinès com a llengües de treball. Actualment està preparant la seva tesi per al Doctorat de Traducció i Estudis Interculturals de la Universitat Autònoma de Barcelona, i fa investigació tant a casa nostra com a la Xina. Així mateix, té un Màster en Negocis Internacionals per la Universitat d’Economia i Finances de Shanghai i ha fet diversos cursos formatius relacionats amb la sinologia a la Xina i a Taiwan. 

Avui parlarem amb ella sobre la seva formació acadèmica i l’experiència professional que hi està vinculada i, de pas, aprofitarem per acostar-nos una mica més a la literatura xinesa que tant ens agrada.


Irene Tor

Començarem amb la pregunta més evident, Irene. Quan et vas matricular al Grau de Traducció i Interpretació vas haver de triar un segon idioma estranger, que en el teu cas va ser el xinès. Per què vas triar aquesta llengua? L’interès ja venia d’abans?

A diferència de molta gent que després s’ha dedicat al xinès, a mi de petita mai no em va cridar l’atenció ni la Xina ni el xinès. De fet, pensava que estudiaria medicina i em vaig passar tot el batxillerat batallant per poder entrar al Clínic. El meu canvi de rumb es va produir en descobrir (una mica massa tard, la veritat) que la sang em fa una por incontrolable. És una història molt llarga…

Em vaig haver de plantejar un pla B i en cap moment em va passar pel cap fer cap altra carrera de ciències. Havia començat a estudiar xinès a l’Escola Oficial d’Idiomes als 17 anys perquè una amiga m’hi va convéncer i m’agradava tant que tenia coll avall que, si no era medicina, faria alguna cosa relacionada amb el xinès. Però repeteixo que aquesta “passió” la vaig descobrir quan ja gairebé tenia mig peu a la universitat! Podria haver fet Estudis de l’Àsia Oriental, per exemple, però, tot i haver estudiat ciències, sempre he tingut una vessant humanística prou forta (sempre m’ha agradat molt llegir i escriure, m’havia presentat a concursos literaris, havia fet el treball de recerca de batxillerat sobre literatura, etc.) i la decisió la vaig prendre ràpidament. 

Com ja hem comentat en entrevistes anteriors a la Sara Rovira i la Mireia Vargas, el perfil del sinòleg sol ser una mica dispers, ja que la majoria compagineu diverses activitats: docència, investigació, traducció del xinès, mediació intercultural… Tu també toques diversos aspectes que comentarem més endavant, però… t’agrada, anar variant? O preferiries dedicar-te únicament a una cosa?

Sí, faig moltes coses al mateix temps. Per posar-te un exemple, darrerament m’ha tocat fer classes, corregir una traducció d’un llibre infantil del català al xinès feta per un nadiu, començar a traduir una nova novel·la del xinès, fer de correctora de llengua per a unes doctorandes xineses, interpretar del xinès dues reunions de negocis, rematar un article acadèmic, corregir un estàndard sobre audiodescripció, treballar en una base de dades que recull tota la literatura xinesa traduïda a Espanya que estem fent des del grup de recerca TXICC, entre d’altres.

Si et sóc sincera, jo estic molt contenta de no dedicar-me a la traducció tot el dia. M’explico: m’agrada molt traduir, moltíssim, però necessito dosificar les hores que passo tancada amb mi mateixa perquè acaba sent una mica obsessiu… Parlo, sobretot, de l’experiència de traduir literatura, és clar. Sé que molts traductors es queixen que no es pot viure de la traducció literària, i menys encara en el cas del xinès. A mi em sap greu pels col·legues que ho voldrien fer (i perquè això vol dir que no en traduïm prou), però, encara que hi hagués l’opció, jo no sé si ho voldria fer pas. El meu caràcter m’obliga a fer tasques diferents i a anar canviant d’activitat. Tot i així, sóc conscient que cal anar amb compte perquè quan un toca moltes tecles pot acabar desafinant!

I entre totes aquestes facetes… en tens una de preferida? 

Tot el que faig actualment em resulta enriquidor, però he de reconèixer que la docència ha estat el meu darrer (i gran) descobriment. He descobert que m’agrada compartir amb els alumnes el que tant esforç m’ha costat aprendre. M’agrada que els estudiants confiïn en mi, veure el seu progrés, compartir amb ells les meves experiències a l’estranger perquè puguin prendre decisions més informades… M’agrada tenir-ne cura, no sé si és perquè ho associo al perfil de “metge” que mai no he arribat a desenvolupar… I, en aquest cas, m’estalvio la sang! (riu) En tot cas, no em quedo amb cap faceta perquè m’agrada abarcar-les totes.

D’acord, doncs, repassem aquests diversos camps en què et mous. Podríem començar per l’àmbit acadèmic, ja que estàs fent el doctorat de Traducció i Estudis Interculturals. En quin aspecte t’estàs especialitzant? Quina via d’investigació segueixes? Has hagut de fer investigació de camp? 

Aquesta ha estat una altra sorpresa de la vida. Jo pensava que el faria sobre (l’escriptora) Sanmao… La cosa és que vaig aconseguir una beca d’un projecte europeu per fer recerca sobre l’accessibilitat als mitjans. He de treballar per aquest projecte, ja que en trec un sou, però també em permet escriure la tesi doctoral alhora. Jo volia enllaçar la tesi amb la Xina d’alguna manera perquè em semblava que els cinc anys que ja duia a la Xina no podien acabar a la paperera.

Finalment, vam decidir amb les meves directores (Sara Rovira i Helena Casas) que investigaríem l’audiodescripció a la Xina, sobretot a Shanghai, que és on passo temporades llargues cada any. A la tesi hem estudiat la possibilitat de fer servir veus sintètiques per audiodescriure pel·lícules a la Xina, on aquest servei escara es troba a les beceroles malgrat ser el país amb més persones amb discapacitat del món. Això serviria perquè el servei arribés a més llocs i per abaratir els costos.

Tot i que l’audiodescripció s’estudia dintre de l’àmbit de la traducció audiovisual, em va costar molt “enamorar-me” de la tesi perquè era un camp molt nou per a mi, que mai no m’havia plantejat. Les coses han canviat després del meu darrer viatge a la Xina perquè he hagut d’anar casa per casa per visitar les persones cegues que han participat en el meu estudi de recepció i he pogut conèixer millor les seves necessitats i tot el que podem fer des del nostre àmbit per ells, encara que no siguem ni metges ni polítics. M’agrada pensar que el treball acadèmic que fem pot anar més enllà de les parets de les universitats…

Per altra banda, tu has estat becada per fer estudis d’economia i negocis a la Xina. Aquest aspecte, el de tasques en l’àmbit de l’empresa, l’has explotat gaire?

He estat a més d’una empresa i hi he tingut experiències molt diferents. Tot i tenir formació en negocis, gairebé sempre m’han volgut per traduir i interpretar. De vegades, que només veiessin aquesta cara m’ha frustrat una mica, però també he de ser realista i sé que no m’hi he quedat mai prou temps com per desenvolupar molt més aquesta faceta. 

Potser les tasques que més s’acosten a aquest àmbit dels negocis que comentàvem són les que has fet com a intèrpret per a diverses empreses que tenen negocis amb la Xina en sectors molt diferents: rajoles, veterinàries, alimentàries… Els àmbits d’especialització sempre són complicats, però sembla que en xinès ho hagin de ser més. Així, doncs, creus que la preparació per a una sessió d’interpretació de xinès especialitzat és més complicada que, per exemple, preparar-se per a una d’anglès?

He treballat d’intèrpret gairebé sempre en empreses on m’he quedat una temporada. Això facilita la preparació perquè els temes acaben sent molt repetitius. Per exemple, vaig treballar una temporada per a un fabricant de ceràmica i les reunions que fèiem sempre eren amb distribuïdors, als quals els presentàvem l’empresa, el catàleg, hi negociàvem condicions dels contractes, etc. Al final sempre sortien pràcticament les mateixes paraules, encara que durant els dinars podien aparèixer temes d’actualitat, per exemple.

Et pots preparar tant com vulguis, però sempre hi haurà alguna paraula que et farà patir una mica més del normal. El punt positiu de les reunions de negocis és la paciència de les persones que hi participen: els interessa que tot quedi clar i, en cas que necessitis que repeteixin alguna cosa, no hi tenen inconvenient i són comprensius. La interpretació és preciosa, però sempre m’ha semblat dificilíssima perquè, per exemple, moltes reunions les fèiem en restaurants amb molt de xivarri, cosa molt normal a la Xina, i costava molt entendre clarament què es deia en tot moment.

I pel que fa a la traducció pura i dura, quina mena de coses has traduït? Més traducció d’empresa, o més literària?

Diria que literària, però he traduït coses molt variades, encara que algunes hagin estat encàrrecs puntuals: des de notícies d’actualitat fins a fulletons informatius d’hospitals, passant per cançons, per exemple. 

I si parlem de traducció literària, ens has de parlar de les traduccions que has fet de l’obra de la Sanmao. Què ens en pots dir per animar els lectors que no la coneixen a llegir-la?

La Sanmao es un projecte que, a banda de ser laboral, és molt personal. Per a mi significa l’inici de la meva carrera com a traductora literària, l’últim que vaig fer amb una persona que ja no hi és, un tren d’aquells que no tornen a passar. Amb això vull dir que no sé si acabo de ser objectiva quan parlo d’ella. Crec que he tingut una experiència una mica diferent a la resta de traductors per molts motius.

Per exemple: l’autora era una aposta meva personal des de feia anys, he pogut conèixer la seva família; he pogut col·laborar durant la traducció amb traductores que havien estat professores meves i amb les quals m’uneix una gran amistat; he pogut triar molts dels relats que hem inclòs als llibres; he participat en un documental sobre ella que m’ha permès conèixer-la en profunditat… Tant se val el que faci a la Xina, sempre em presenten com la traductora de la Sanmao. Li dec molt.

En tot cas, la Sanmao és una lectura indicada per a molts tipus de lectors. Per exemple, per als interessats en una literatura xinesa que s’allunyi dels drames de la Revolució Cultural; per als qui vulguin conèixer com era la vida quotidiana al Sàhara quan encara era espanyol; per als qui vulguin descobrir (o recordar) l’Espanya i els espanyols de fa més de cinquanta anys a través dels singulars ulls d’una taiwanesa gens estàndard, o simplement per a aquells que vulguin passar una estona divertida, sense més pretensions. 

Continuem parlant de la Sanmao. Tu has traduït tres obres d’aquesta escriptora al castellà i has col·laborat amb la Sara Rovira en una traducció al català. Com ha estat l’experiència? Quins han sigut els punts més complicats? T’agradaria continuar fent traducció literària?

No en tinc cap queixa. Recordo que a la carrera molts professors em deien que calia anar amb compte amb les editorials perquè t’hi havies de barallar molt… Jo no he tingut pas aquesta experiència de moment, al contrari! Hi ha hagut una comunicació molt fluïda i ens han consultat moltes coses a les traductores. A més, ha estat un luxe treballar amb la Sara Rovira i la Mireia Vargas. No té preu poder consultar dubtes o, fins i tot, comentar la jugada amb algú que està fent exactament el mateix però en un idioma diferent.

Quant a les dificultats, diria, per començar, que la Sanmao de vegades no connecta bé les idees, o almenys costa una mica trobar l’enllaç entre certs paràgrafs. També es repeteix força, cosa més normal en xinès, però en català i castellà cal donar-li unes quantes voltes més. Un altre punt complicat va ser trobar l’equivalent dels noms propis quan els personatges no eren xinesos. Calia interpretar a partir del pinyin a quin nom espanyol o àrab feia referència i no sempre era evident. A més, la Sanmao era una persona molt culta i ho demostra amb referències literàries, històriques, etc., per tant cal estar molt atent i no donar per sentada la fama que té de ser “literatura planera”.

També he tingut un altre tipus de dificultats, com per exemple, el repte que suposa donar veu a una dona amb el pes de la Sanmao. Tampoc no va ser fàcil triar els relats de, per exemple, el darrer llibre perquè, tot i que la Mireia i jo teníem clar quins ens agradaven, també havíem de tenir en compte que el llibre s’havia de vendre.

Quant a si voldria continuar traduïnt, ja estic ficada de ple en un nou projecte que em fa molta il·lusió perquè està molt lligat a la meva segona llar: Shanghai. De moment no puc dir-ne més, però crec que agradarà molt.

Està clar que els traductors són gent de mil cares. Irene, moltes gràcies per compartir amb nosaltres les teves experiències i molta sort amb el nou projecte. Mentrestant, esperem que algun lector tingui curiositat i s’endinsi en la literatura xinesa, aquest cop a través de la Sanmao.

Regresar a China

Regresar a China

Carles Prado-Fonts. Regresar a China.
Trotta, Pliegos de Oriente, 2019.
174 pàgines.

Llegir coses ben escrites sempre és un plaer. Si, a més, el llibre conté informació tan interessant i ben presentada com Regresar a China, només ens queda posar-li 5 estrelles. I és que, en aquest llibre, Carles Prado-Fonts ens ofereix un grau d’erudició fora del que és habitual. Aquesta afirmació us pot semblar exagerada, però no ho és. Vegem-ho pas a pas.

Els autors

Per començar, els tres autors xinesos que s’han triat per il·lustrar bona part del segle XX són dels més coneguts de la Xina contemporània: Lu Xun, Lao She i Qian Zhongshu. Segur que us sonen (el primer us pot sonar encara que no conegueu gaire la literatura xinesa), però potser no coneixeu detalls de la seva vida.

Sí, la majoria hem llegit obres del “pare de la literatura xinesa contemporània” (Lu Xun) o del gran geni que va escriure La teteria (Lao She), i fins i tot alguns deveu haver llegir La fortaleza asediada (Qian Zhongshu). A Regresar a China, però, Prado-Fonts va més enllà. Així, doncs, ens porta la dimensió personal de cadascun i la fa servir per veure els canvis que es van produir a la Xina des de finals del segle XIX fins a finals del XX.

El punt de vista que empra és poc habitual en les obres que parlen sobre aquests tres autors: el punt de vista de l’emigrant que retorna a casa. Tots tres, amb situacions familiars diferents, tenen un punt en comú: van marxar a estudiar a la universitat a l’estranger. Lu Xun, al Japó. Lao She, a Anglaterra. Qian Zhongshu, a Anglaterra i França. En aquesta anàlisi veurem la seva perspectiva com a emigrants, quan són fora del país, i també la posició que adopten quan tornen i troben un país amb molta feina per fer.

El context històric

Un altre dels motius pels quals trobo que Regresar a China és molt complet és perquè no es limita a donar-nos informació sobre els tres autors xinesos i el seu àmbit personal. En efecte, en aquestes pàgines trobareu el context històric en què va viure cadascun i la relació que s’estableix entre ells i les seves circumstàncies. Lu Xun es va trobar un país per fer, Lao She va acabar engolit per la política i Qian Zhongshu es va refugiar en la literatura i va superar la Revolució Cultural.

I tot s’explica amb claredat, justificant totes les dades, aportant coneixements a cada línia i sense ni una paraula supèrflua. Sí, podríeu dir que 174 pàgines són poca cosa, però la veritat és que no en sobra ni una, cosa que no poden dir tots els llibres per sobre les 400.

Regresar a China: una visió holística

En certa manera, podríem dir que aquest llibre conté una visió de 360 graus de la societat xinesa que pràcticament arriba als nostres dies. I, atenció, hi ha convidat sorpresa: al principi també apareix Lin Shu, el traductor més famós de la Xina, que ha estat font d’estudi en tesis. En un capítol que serveix d’introducció i de preparació per a l’escenari que ens trobarem quan entrem a parlar de Lu Xun, Prado-Fonts fa servir la figura del “traductor-oïdor” per situar-nos en l’època de la decadència de la dinastia Qing, la revolta dels bòxers, la guerra de l’opi…

Així, doncs, podríem dir que Regresar a China no és un llibre estrictament sobre literatura, sinó que és un manual molt complet per entendre l’evolució de la Xina durant els últims 100 anys i escaig. Només cal que feu una llegida a aquesta entrevista a Prado-Fonts a la UOC per veure la seva opinió sobre la nostra visió de la Xina.

Evidentment, no podem oblidar-nos de l’editorial Trotta, que amb la col·lecció “Pliegos de Oriente” aposta per portar-nos obres que ens acosten la Xina. Només us recordaré que aquesta editorial va publicar El pabellón de las peonías, traduït per Alicia Relinque, que va guanyar el I Premi Marcela de Juan de traducció del xinès.

En definitiva, si us interessa la Xina no podeu no llegir aquest llibre. És llegint llibres com aquest o com Historia del cine chino que coneixereu la situació d’aquest país que tant m’apassiona.

Gritos en la llovizna – Yu Hua

Yu Hua. Gritos en la llovizna
Traducció: Anne-Hélène Suárez Girard.
Seix Barral, 2016.
320 pàgines.

gritos en la llovizna

Aquest llibre ja me l’havia llegit fa molts anys en anglès. Si recupereu l’entrada anterior dedicada a Gritos en la llovizna, veureu que em va quedar molt escueta i que no em va semblar cap gran què. Potser és que la vaig fer a cuita-corrents, o potser no vaig connectar amb la traducció. Ara, però, rellegit amb la traducció d’Anne-Hélène Suárez, voldria tornar-ne a parlar.

Diuen que el germà mitjà sol endur-se tots els pals. En el cas d’en Sun Guanglin això és especialment veritat. Aquest nen de sis anys viu en un poblet a mitjans de la dècada de 1960. L’ambient és totalment rural i la majoria de famílies malviuen conreant una terra que potser no dona massa rendiment. En aquesta situació, la seva família decideix vendre’s un fill a una família de ciutat per poder tirar endavant. I a qui li toca? A en Sun Guanglin, el mitjà.

Així, doncs, en Sun marxa a viure a ciutat amb els seus nous pares, però la desgràcia el persegueix i el pare adoptiu mor. En aquest punt, el retornen a la seva família biològica, però no és gaire ben rebut.

La seva família no li fa gaire cas i només li cobreix les necessitats més bàsiques. Pràcticament l’exclouen de la seva vida familiar, i si hi ha problemes sempre li toca rebre a ell, encara que no en tingui la culpa. I serà així durant tot el llibre, en què un Sun Guanglin adult va rememorant anècdotes i fets de la seva infantesa, no sempre en ordre cronològic.

Valoració de Gritos en la llovizna

He llegit en alguns blogs que el llibre té un to tragicòmic, però a mi el que més m’ha arribat és la tristesa, la pena, per aquest nen que ningú no vol i que no troba protecció en la seva família. A part d’això, Gritos en la llovizna ens transporta a la situació que es vivia a la Xina rural de l’època de Mao, extremadament dura. Veurem com els camperols s’esforcen al màxim per tirar endavant, com es barallen entre ells i tenen petites trifulques o el valor que donen a les coses. No, no li veig la part còmica, la veritat.

Com a conclusió, podria dir que aquesta segona lectura del llibre m’ha fet aprofundir en la història que ens explica i apreciar-lo millor. Continuo pensant que ¡Vivir! o Brothers són les millors obres de Yu Hua, però pujaria la valoració que en tinc. No sé fins a quin punt la traducció hi té a veure.

Crec que el tema ja ha sortit alguna vegada, però ho tornaré a dir: hi ha alguns llibres que havia llegit traduïts a altres llengües i que no havia apreciat gaire; ara, en tornar-los a llegir traduïts al castellà, els he apreciat molt més. No sé si té a veure amb la proximitat de la llengua en què els llegeixo o si té més a veure amb l’estil del traductor. Atenció: no dic que alguns traductors ho hagin fet malament, sinó que parlo de maneres d’enfocar les traduccions. M’agradaria saber si vosaltres també us hi heu trobat.

Literatura xinesa per a Sant Jordi

Sant Jordi 2019

Ja està, ja el tenim aquí! Dimarts que ve arriben Sant Jordi, l’aranya, les roses i els llibres. Els llibres! Subidón! Ahir vam publicar idees de literatures diverses, i avui toca proposar obres de literatura xinesa per a Sant Jordi.

No. En xinès no tenim tantes coses per triar en català ni en castellà. De vegades, no és fàcil fer-vos propostes. Aquest cop, però, us puc proposar una llista prou apanyada. Som-hi!

Propostes de literatura xinesa per a Sant Jordi 2019

Per començar tenim The Stolen Bicyle, de Wu Ming-Yi. Es tracta d’un llibre que ens porta a Taiwan, amb unes il·lustracions molt boniques (no, no és una història il·lustrada, no us equivoqueu) i un plantejament interessant. Tot i que no m’ho esperava, va ser una sorpresa molt agradable i us el recomano plenament.

Historia del cine chino

Seguim la llista amb Historia del cine chino, de Ricard Planas, un llibre que podeu llegir seguit o consultar per trossos. Hi trobareu moltíssima informació sobre etapes del cinema xinès i, també, sobre pel·lícules concretes. Si voleu aprofundir en aquest àmbit, és un camp base excepcional.

Tot seguit tenim dos llibres que encara no m’he llegit. El primer és Regresar a China, que surt al mercat el dia 20 d’abril, just a temps per a la Diada. L’autor és Carles Prado-Font, i en aquest llibre repassa bona part de la història del segle XX a la Xina mitjançant tres autors principals de la seva literatura: Lu Xun, Lao She i Qian Zhongshu. Aquí teniu l’índex perquè us feu una idea dels temes que toca.

Per altra banda, un altre llibre que encara no m’he llegit és Diaris d’enlloc, de Sanmao. La traducció, igual que en altres llibres d’aquestes autora, és de Mireia Vargas-Urpí, a qui vam entrevistar en la nostra secció dedicada al Dia de la Traducció. Aquest llibre és el tercer que es publica d’aquesta autora icònica, i segur que el trobareu amb facilitat.

Ciència ficció, vaixells…

El fin de la muerte

Tot seguit tenim dos llibres de ciència ficció, tots dos de Cixin Liu, l’autor de moda. El fin de la muerte tanca la trilogia del problema dels tres cossos, i la traducció és d’Agustín Alepuz. Per altra banda, La esfera luminosa s’ha publicat fa poc més d’un mes i en firma la traducció Javier Altayó, que ens parla de la feina de traductor en aquesta entrada.

Per acabar, tanco la llista amb El viejo barco, de Zhang Wei. L’editorial Kailás és una de les que més llibres traduïts del xinès publiquen, i aquest ve avalat pel fet que el seu autor és guanyador del premi Mao Dun, premi que va guanyar l’any 2011.

Això és tot per a aquest any. Espero que tingueu un dia fantàstic i una bona compra. Si teniu propostes de lectura, deixeu-les als comentaris!

The stolen bicycle

The Stolen Bicycle

Wu Ming-yi. The stolen bicycle.
Traductor: Darryl Sterk.
Editorial: Text publishing.
416 pàgines.

Fa un temps vaig llegir una altra obra de Wu Ming-yi amb la qual no vaig acabar de connectar: The Man with the Compound Eyes. Així, doncs, era una mica reticent a llegir The Stolen Bicycle. Quan em van deixar el llibre, però, ja no vaig tenir excusa…

I la veritat és que m’ha agradat molt llegir-lo, ja que és un llibre molt treballat i de lectura agradable que no es fa gens llarg, tot i les 400 pàgines al llarg de les quals es desplega. L’única cosa que podria retreure-li a l’autor és que, de vegades, hi ha digressions tan llargues que costa resituar-se quan s’acaben. Pel que fa a la resta, però, és impecable. Per alguna cosa va ser candidat al Man Booker Prize 2018.

The Stolen Bicycle: una, dues o moltes històries?

Aquest llibre combina de manera força reeixida tot un munt d’històries més o menys curtes que conflueixen en una trama que és la del protagonista, que vol saber coses de son pare a través d’una bicicleta.

La bicicleta ja no la té ell ni la seva família, sinó que la van robar fa molts anys. A partir d’aquí, en Ch’eng li segueix la pista i va coneixent tot de persones que l’ajuden i que, com deia més amunt, aporten les seves històries. I és amb aquestes històries i les de la família que l’autor ens porta enrere en el temps.

Què més hi ha?

Com deia, l’argument principal és la recerca d’una bicicleta per part del protagonista. Ara bé, hi trobem altres coses com ara aquestes:

  • Bicicletes. L’autor va intercalant fragments relatius a models antics de bicicleta, i ens explica en quin moment història es feien servir. Són models que tenen a veure amb la història. També hi ha uns dibuixos preciosos del model corresponent.
  • Ocupació japonesa de Taiwan. No coneixia gaire cosa d’aquest aspecte, o sigui que ha estat molt interessant veure com va calar en la vida de l’illa.
  • Habitants aborígens. No sé si és la manera més adequada de dir-ho, aborígens. En tot cas, el llibre ens presenta una societat que avança a tres vies: àmbit japonès, àmbit xinès i àmbit aborígen. Ho podeu veure, també, en els noms que fa servir.
  • Segona Guerra Mundial. Veurem com va afectar aquest desastre a l’illa i als seus habitants; també hi veurem pinzellades de la guerra al sud-est asiàtic; per exemple: el tren Thai-Burma del qual també ens parla Richard Flanagan a L’estret camí cap al nord profund.

En definitiva, The Stolen Bicycle és un llibre molt més atractiu que l’anterior que havia llegir de Wu Ming-Yi. Així mateix, la traducció s’intueix molt treballada, tot i que en alguns punts hi ha alguns typos o errades de concordança. Si us decidiu a llegir-lo, no us perdeu el comentari final del traductor, Darryl Sterk, que us aportarà informació per entendre determinats aspectes de la història.