Brasers, històries d’Eileen Chang

Brasers

No fa gaire, tot just un mes i mig, es va celebrar a Barcelona la segona edició del Premi de Traducció Marcela de Juan. En aquesta ocasió, es premiava la traducció directa del xinès al català i la guanyadora va ser Carla Benet Duran, amb L’amor que fa caure ciutats, d’Eileen Chang. I és la mateixa traductora la que ens porta Brasers, un altre llibre de relats de la mateixa autora.

Com en el cas de l’obra anterior, Brasers ha estat publicat per Club Editor, que confirma la seva aposta per portar Chang al lector català. També com en l’obra anterior, aquest volum conté dos relats, el “Primer braser” i el “Segon braser”, en què la narradora ens explica la història mentre un suposat braser crema i esgota el combustible.

Brasers del Hong Kong colonial

La primera història ens porta la Ge Weilong, una noia de Shanghai que viu a Hong Kong. La Weilong va a viure a casa d’una tieta seva que només pensa a fer recepcions i festes i conèixer gent. Al llarg de la història veurem com això acaba influint en la vida de la Weilong, que s’embolica en un món que no és el d’ella.

A mi, però, m’ha agradat més la segona història, el segon braser, que tracta sobre un home anglès que viu a Hong Kong. En Roger Empton és un professor universitari de 40 anys que coneix una noia, també anglesa, que també viu a la colònia. A partir d’aquí veurem la seva història d’amor, que culmina amb el casament, i veurem què passa després de la cerimònia. I és aquí on heu de prestar tota l’atenció possible perquè és la part més interessant de la història. No és gaire llarga, però dona temps a veure-ho tot!

Una vegada més, la traducció de Carla Benet flueix perfectament. Amb ella viatgem al Hong Kong colonial, a uns cercles socials alts on la vida funcionava diferent de les classes més baixes. Corrupció, embolics, reputació. Ho veureu tot amb els ulls d’una autora que també pertanyia a aquests cercles i que va emigrar als Estats Units després de l’arribada al poder de Mao Zedong.

I did not kill my husband

I did not kill my husband

Liu Zhenyun. I did not kill my husband.
Títol original: 我不是潘金莲.
Traductors: Howard Goldblatt i Sylvia Li-chun Lin.
Nom Editorial.
216 pàgines.

Avui us vull parlar del llibre I did not kill my husband, de Liu Zhenyun. És un llibre que, en general, veig que té força acceptació. Per a mi, en canvi, és un llibre que, en pro de la denúncia de la corrupció administrativa, deixa de banda aspectes més pròpiament literaris. M’explico.

De què va, tot plegat?

La Liu Xuelian està casada amb en Qin Yuhe i tenen un fill. I, aleshores, oh sorpresa, es queda embarassada per segona vegada. Però, és clar, un matrimoni només pot tenir un fill. Què faran, ara? Molt fàcil: divorciar-se. Així, cada adult es quedarà un dels fills i, després d’un temps prudent, es podran tornar a casar i aportar-los a la “nova” família. Fins aquí, tot bé, però… què passa quan en Qin Yuhe coneix una altra dona mentre està divorciat i s’hi casa?

Pam. Aquí comencen els problemes. La Liu Xuelian és tossuda com una mula i ara vol anul·lar el divorci dient que és fraudulent per tornar-se a casar amb en Qin i aleshores divorciar-se’n. Com us podeu imaginar, les coses no li surten bé perquè la sentència li és contrària. I, és clar, a partir d’aquí comença a intentar convèncer jutges, presidents de tribunal i altres càrrecs judicials i administratius.

Of, course, I did not kill my husband!

Al principi, mira, està bé. Una dona “rebel” que s’enfronta al sistema per fer justícia (justícia tal com l’entén ella, és clar). Ara bé, quan ja portem dos capítols que tenen una estructura similar, la cosa ja cansa. En general, la cosa va així: l’autor ens diu qui és l’objecte de la fúria de la Liu Xuelian, ens explica com s’han conegut i passa a enumerar els passos que segueix ella per aconseguir que el seu cas torni al jutjat i canviï la sentència. I així una, dues, tres o quatre vegades. Massa repetitiu.

No us puc dir què passa al final perquè us ho espatllaria, però sí que us diré que fins i tot en això és una història d’allò més vista. Ella contra el món. L’única cosa que se salva és la història mig independent que hi ha al final, una mena d’epíleg que m’ha mig reconciliat amb el llibre.

En resum: si teniu molts llibres per llegir, no cal que li doneu prioritat a aquest. El que explica és “cansino” i com ho explica tampoc és res de l’altre món. Ja sé que l’objectiu és criticar la corrupció, però es podia guarnir una mica més.

En certa manera, em recorda Leave me alone o Dancing through red dust, de Murong, en què l’enfocament documental passa per davant de l’interès per a la ficció.

Dia de la Traducció 2019: Irene Tor Carroggio

Com ja avançàvem a l’entrevista del Dia del Traductor que vam fer al Jordi Mas, l’entrevistada de Caràcter xinès, la nostra secció dedicada a la literatura xinesa, és la Irene Tor Carroggio. La Irene va fer el Grau en Traducció i Interpretació amb l’anglès i el xinès com a llengües de treball. Actualment està preparant la seva tesi per al Doctorat de Traducció i Estudis Interculturals de la Universitat Autònoma de Barcelona, i fa investigació tant a casa nostra com a la Xina. Així mateix, té un Màster en Negocis Internacionals per la Universitat d’Economia i Finances de Shanghai i ha fet diversos cursos formatius relacionats amb la sinologia a la Xina i a Taiwan. 

Avui parlarem amb ella sobre la seva formació acadèmica i l’experiència professional que hi està vinculada i, de pas, aprofitarem per acostar-nos una mica més a la literatura xinesa que tant ens agrada.


Irene Tor

Començarem amb la pregunta més evident, Irene. Quan et vas matricular al Grau de Traducció i Interpretació vas haver de triar un segon idioma estranger, que en el teu cas va ser el xinès. Per què vas triar aquesta llengua? L’interès ja venia d’abans?

A diferència de molta gent que després s’ha dedicat al xinès, a mi de petita mai no em va cridar l’atenció ni la Xina ni el xinès. De fet, pensava que estudiaria medicina i em vaig passar tot el batxillerat batallant per poder entrar al Clínic. El meu canvi de rumb es va produir en descobrir (una mica massa tard, la veritat) que la sang em fa una por incontrolable. És una història molt llarga…

Em vaig haver de plantejar un pla B i en cap moment em va passar pel cap fer cap altra carrera de ciències. Havia començat a estudiar xinès a l’Escola Oficial d’Idiomes als 17 anys perquè una amiga m’hi va convéncer i m’agradava tant que tenia coll avall que, si no era medicina, faria alguna cosa relacionada amb el xinès. Però repeteixo que aquesta “passió” la vaig descobrir quan ja gairebé tenia mig peu a la universitat! Podria haver fet Estudis de l’Àsia Oriental, per exemple, però, tot i haver estudiat ciències, sempre he tingut una vessant humanística prou forta (sempre m’ha agradat molt llegir i escriure, m’havia presentat a concursos literaris, havia fet el treball de recerca de batxillerat sobre literatura, etc.) i la decisió la vaig prendre ràpidament. 

Com ja hem comentat en entrevistes anteriors a la Sara Rovira i la Mireia Vargas, el perfil del sinòleg sol ser una mica dispers, ja que la majoria compagineu diverses activitats: docència, investigació, traducció del xinès, mediació intercultural… Tu també toques diversos aspectes que comentarem més endavant, però… t’agrada, anar variant? O preferiries dedicar-te únicament a una cosa?

Sí, faig moltes coses al mateix temps. Per posar-te un exemple, darrerament m’ha tocat fer classes, corregir una traducció d’un llibre infantil del català al xinès feta per un nadiu, començar a traduir una nova novel·la del xinès, fer de correctora de llengua per a unes doctorandes xineses, interpretar del xinès dues reunions de negocis, rematar un article acadèmic, corregir un estàndard sobre audiodescripció, treballar en una base de dades que recull tota la literatura xinesa traduïda a Espanya que estem fent des del grup de recerca TXICC, entre d’altres.

Si et sóc sincera, jo estic molt contenta de no dedicar-me a la traducció tot el dia. M’explico: m’agrada molt traduir, moltíssim, però necessito dosificar les hores que passo tancada amb mi mateixa perquè acaba sent una mica obsessiu… Parlo, sobretot, de l’experiència de traduir literatura, és clar. Sé que molts traductors es queixen que no es pot viure de la traducció literària, i menys encara en el cas del xinès. A mi em sap greu pels col·legues que ho voldrien fer (i perquè això vol dir que no en traduïm prou), però, encara que hi hagués l’opció, jo no sé si ho voldria fer pas. El meu caràcter m’obliga a fer tasques diferents i a anar canviant d’activitat. Tot i així, sóc conscient que cal anar amb compte perquè quan un toca moltes tecles pot acabar desafinant!

I entre totes aquestes facetes… en tens una de preferida? 

Tot el que faig actualment em resulta enriquidor, però he de reconèixer que la docència ha estat el meu darrer (i gran) descobriment. He descobert que m’agrada compartir amb els alumnes el que tant esforç m’ha costat aprendre. M’agrada que els estudiants confiïn en mi, veure el seu progrés, compartir amb ells les meves experiències a l’estranger perquè puguin prendre decisions més informades… M’agrada tenir-ne cura, no sé si és perquè ho associo al perfil de “metge” que mai no he arribat a desenvolupar… I, en aquest cas, m’estalvio la sang! (riu) En tot cas, no em quedo amb cap faceta perquè m’agrada abarcar-les totes.

D’acord, doncs, repassem aquests diversos camps en què et mous. Podríem començar per l’àmbit acadèmic, ja que estàs fent el doctorat de Traducció i Estudis Interculturals. En quin aspecte t’estàs especialitzant? Quina via d’investigació segueixes? Has hagut de fer investigació de camp? 

Aquesta ha estat una altra sorpresa de la vida. Jo pensava que el faria sobre (l’escriptora) Sanmao… La cosa és que vaig aconseguir una beca d’un projecte europeu per fer recerca sobre l’accessibilitat als mitjans. He de treballar per aquest projecte, ja que en trec un sou, però també em permet escriure la tesi doctoral alhora. Jo volia enllaçar la tesi amb la Xina d’alguna manera perquè em semblava que els cinc anys que ja duia a la Xina no podien acabar a la paperera.

Finalment, vam decidir amb les meves directores (Sara Rovira i Helena Casas) que investigaríem l’audiodescripció a la Xina, sobretot a Shanghai, que és on passo temporades llargues cada any. A la tesi hem estudiat la possibilitat de fer servir veus sintètiques per audiodescriure pel·lícules a la Xina, on aquest servei escara es troba a les beceroles malgrat ser el país amb més persones amb discapacitat del món. Això serviria perquè el servei arribés a més llocs i per abaratir els costos.

Tot i que l’audiodescripció s’estudia dintre de l’àmbit de la traducció audiovisual, em va costar molt “enamorar-me” de la tesi perquè era un camp molt nou per a mi, que mai no m’havia plantejat. Les coses han canviat després del meu darrer viatge a la Xina perquè he hagut d’anar casa per casa per visitar les persones cegues que han participat en el meu estudi de recepció i he pogut conèixer millor les seves necessitats i tot el que podem fer des del nostre àmbit per ells, encara que no siguem ni metges ni polítics. M’agrada pensar que el treball acadèmic que fem pot anar més enllà de les parets de les universitats…

Per altra banda, tu has estat becada per fer estudis d’economia i negocis a la Xina. Aquest aspecte, el de tasques en l’àmbit de l’empresa, l’has explotat gaire?

He estat a més d’una empresa i hi he tingut experiències molt diferents. Tot i tenir formació en negocis, gairebé sempre m’han volgut per traduir i interpretar. De vegades, que només veiessin aquesta cara m’ha frustrat una mica, però també he de ser realista i sé que no m’hi he quedat mai prou temps com per desenvolupar molt més aquesta faceta. 

Potser les tasques que més s’acosten a aquest àmbit dels negocis que comentàvem són les que has fet com a intèrpret per a diverses empreses que tenen negocis amb la Xina en sectors molt diferents: rajoles, veterinàries, alimentàries… Els àmbits d’especialització sempre són complicats, però sembla que en xinès ho hagin de ser més. Així, doncs, creus que la preparació per a una sessió d’interpretació de xinès especialitzat és més complicada que, per exemple, preparar-se per a una d’anglès?

He treballat d’intèrpret gairebé sempre en empreses on m’he quedat una temporada. Això facilita la preparació perquè els temes acaben sent molt repetitius. Per exemple, vaig treballar una temporada per a un fabricant de ceràmica i les reunions que fèiem sempre eren amb distribuïdors, als quals els presentàvem l’empresa, el catàleg, hi negociàvem condicions dels contractes, etc. Al final sempre sortien pràcticament les mateixes paraules, encara que durant els dinars podien aparèixer temes d’actualitat, per exemple.

Et pots preparar tant com vulguis, però sempre hi haurà alguna paraula que et farà patir una mica més del normal. El punt positiu de les reunions de negocis és la paciència de les persones que hi participen: els interessa que tot quedi clar i, en cas que necessitis que repeteixin alguna cosa, no hi tenen inconvenient i són comprensius. La interpretació és preciosa, però sempre m’ha semblat dificilíssima perquè, per exemple, moltes reunions les fèiem en restaurants amb molt de xivarri, cosa molt normal a la Xina, i costava molt entendre clarament què es deia en tot moment.

I pel que fa a la traducció pura i dura, quina mena de coses has traduït? Més traducció d’empresa, o més literària?

Diria que literària, però he traduït coses molt variades, encara que algunes hagin estat encàrrecs puntuals: des de notícies d’actualitat fins a fulletons informatius d’hospitals, passant per cançons, per exemple. 

I si parlem de traducció literària, ens has de parlar de les traduccions que has fet de l’obra de la Sanmao. Què ens en pots dir per animar els lectors que no la coneixen a llegir-la?

La Sanmao es un projecte que, a banda de ser laboral, és molt personal. Per a mi significa l’inici de la meva carrera com a traductora literària, l’últim que vaig fer amb una persona que ja no hi és, un tren d’aquells que no tornen a passar. Amb això vull dir que no sé si acabo de ser objectiva quan parlo d’ella. Crec que he tingut una experiència una mica diferent a la resta de traductors per molts motius.

Per exemple: l’autora era una aposta meva personal des de feia anys, he pogut conèixer la seva família; he pogut col·laborar durant la traducció amb traductores que havien estat professores meves i amb les quals m’uneix una gran amistat; he pogut triar molts dels relats que hem inclòs als llibres; he participat en un documental sobre ella que m’ha permès conèixer-la en profunditat… Tant se val el que faci a la Xina, sempre em presenten com la traductora de la Sanmao. Li dec molt.

En tot cas, la Sanmao és una lectura indicada per a molts tipus de lectors. Per exemple, per als interessats en una literatura xinesa que s’allunyi dels drames de la Revolució Cultural; per als qui vulguin conèixer com era la vida quotidiana al Sàhara quan encara era espanyol; per als qui vulguin descobrir (o recordar) l’Espanya i els espanyols de fa més de cinquanta anys a través dels singulars ulls d’una taiwanesa gens estàndard, o simplement per a aquells que vulguin passar una estona divertida, sense més pretensions. 

Continuem parlant de la Sanmao. Tu has traduït tres obres d’aquesta escriptora al castellà i has col·laborat amb la Sara Rovira en una traducció al català. Com ha estat l’experiència? Quins han sigut els punts més complicats? T’agradaria continuar fent traducció literària?

No en tinc cap queixa. Recordo que a la carrera molts professors em deien que calia anar amb compte amb les editorials perquè t’hi havies de barallar molt… Jo no he tingut pas aquesta experiència de moment, al contrari! Hi ha hagut una comunicació molt fluïda i ens han consultat moltes coses a les traductores. A més, ha estat un luxe treballar amb la Sara Rovira i la Mireia Vargas. No té preu poder consultar dubtes o, fins i tot, comentar la jugada amb algú que està fent exactament el mateix però en un idioma diferent.

Quant a les dificultats, diria, per començar, que la Sanmao de vegades no connecta bé les idees, o almenys costa una mica trobar l’enllaç entre certs paràgrafs. També es repeteix força, cosa més normal en xinès, però en català i castellà cal donar-li unes quantes voltes més. Un altre punt complicat va ser trobar l’equivalent dels noms propis quan els personatges no eren xinesos. Calia interpretar a partir del pinyin a quin nom espanyol o àrab feia referència i no sempre era evident. A més, la Sanmao era una persona molt culta i ho demostra amb referències literàries, històriques, etc., per tant cal estar molt atent i no donar per sentada la fama que té de ser “literatura planera”.

També he tingut un altre tipus de dificultats, com per exemple, el repte que suposa donar veu a una dona amb el pes de la Sanmao. Tampoc no va ser fàcil triar els relats de, per exemple, el darrer llibre perquè, tot i que la Mireia i jo teníem clar quins ens agradaven, també havíem de tenir en compte que el llibre s’havia de vendre.

Quant a si voldria continuar traduïnt, ja estic ficada de ple en un nou projecte que em fa molta il·lusió perquè està molt lligat a la meva segona llar: Shanghai. De moment no puc dir-ne més, però crec que agradarà molt.

Està clar que els traductors són gent de mil cares. Irene, moltes gràcies per compartir amb nosaltres les teves experiències i molta sort amb el nou projecte. Mentrestant, esperem que algun lector tingui curiositat i s’endinsi en la literatura xinesa, aquest cop a través de la Sanmao.

Regresar a China

Regresar a China

Carles Prado-Fonts. Regresar a China.
Trotta, Pliegos de Oriente, 2019.
174 pàgines.

Llegir coses ben escrites sempre és un plaer. Si, a més, el llibre conté informació tan interessant i ben presentada com Regresar a China, només ens queda posar-li 5 estrelles. I és que, en aquest llibre, Carles Prado-Fonts ens ofereix un grau d’erudició fora del que és habitual. Aquesta afirmació us pot semblar exagerada, però no ho és. Vegem-ho pas a pas.

Els autors

Per començar, els tres autors xinesos que s’han triat per il·lustrar bona part del segle XX són dels més coneguts de la Xina contemporània: Lu Xun, Lao She i Qian Zhongshu. Segur que us sonen (el primer us pot sonar encara que no conegueu gaire la literatura xinesa), però potser no coneixeu detalls de la seva vida.

Sí, la majoria hem llegit obres del “pare de la literatura xinesa contemporània” (Lu Xun) o del gran geni que va escriure La teteria (Lao She), i fins i tot alguns deveu haver llegir La fortaleza asediada (Qian Zhongshu). A Regresar a China, però, Prado-Fonts va més enllà. Així, doncs, ens porta la dimensió personal de cadascun i la fa servir per veure els canvis que es van produir a la Xina des de finals del segle XIX fins a finals del XX.

El punt de vista que empra és poc habitual en les obres que parlen sobre aquests tres autors: el punt de vista de l’emigrant que retorna a casa. Tots tres, amb situacions familiars diferents, tenen un punt en comú: van marxar a estudiar a la universitat a l’estranger. Lu Xun, al Japó. Lao She, a Anglaterra. Qian Zhongshu, a Anglaterra i França. En aquesta anàlisi veurem la seva perspectiva com a emigrants, quan són fora del país, i també la posició que adopten quan tornen i troben un país amb molta feina per fer.

El context històric

Un altre dels motius pels quals trobo que Regresar a China és molt complet és perquè no es limita a donar-nos informació sobre els tres autors xinesos i el seu àmbit personal. En efecte, en aquestes pàgines trobareu el context històric en què va viure cadascun i la relació que s’estableix entre ells i les seves circumstàncies. Lu Xun es va trobar un país per fer, Lao She va acabar engolit per la política i Qian Zhongshu es va refugiar en la literatura i va superar la Revolució Cultural.

I tot s’explica amb claredat, justificant totes les dades, aportant coneixements a cada línia i sense ni una paraula supèrflua. Sí, podríeu dir que 174 pàgines són poca cosa, però la veritat és que no en sobra ni una, cosa que no poden dir tots els llibres per sobre les 400.

Regresar a China: una visió holística

En certa manera, podríem dir que aquest llibre conté una visió de 360 graus de la societat xinesa que pràcticament arriba als nostres dies. I, atenció, hi ha convidat sorpresa: al principi també apareix Lin Shu, el traductor més famós de la Xina, que ha estat font d’estudi en tesis. En un capítol que serveix d’introducció i de preparació per a l’escenari que ens trobarem quan entrem a parlar de Lu Xun, Prado-Fonts fa servir la figura del “traductor-oïdor” per situar-nos en l’època de la decadència de la dinastia Qing, la revolta dels bòxers, la guerra de l’opi…

Així, doncs, podríem dir que Regresar a China no és un llibre estrictament sobre literatura, sinó que és un manual molt complet per entendre l’evolució de la Xina durant els últims 100 anys i escaig. Només cal que feu una llegida a aquesta entrevista a Prado-Fonts a la UOC per veure la seva opinió sobre la nostra visió de la Xina.

Evidentment, no podem oblidar-nos de l’editorial Trotta, que amb la col·lecció “Pliegos de Oriente” aposta per portar-nos obres que ens acosten la Xina. Només us recordaré que aquesta editorial va publicar El pabellón de las peonías, traduït per Alicia Relinque, que va guanyar el I Premi Marcela de Juan de traducció del xinès.

En definitiva, si us interessa la Xina no podeu no llegir aquest llibre. És llegint llibres com aquest o com Historia del cine chino que coneixereu la situació d’aquest país que tant m’apassiona.

Gritos en la llovizna – Yu Hua

Yu Hua. Gritos en la llovizna
Traducció: Anne-Hélène Suárez Girard.
Seix Barral, 2016.
320 pàgines.

gritos en la llovizna

Aquest llibre ja me l’havia llegit fa molts anys en anglès. Si recupereu l’entrada anterior dedicada a Gritos en la llovizna, veureu que em va quedar molt escueta i que no em va semblar cap gran què. Potser és que la vaig fer a cuita-corrents, o potser no vaig connectar amb la traducció. Ara, però, rellegit amb la traducció d’Anne-Hélène Suárez, voldria tornar-ne a parlar.

Diuen que el germà mitjà sol endur-se tots els pals. En el cas d’en Sun Guanglin això és especialment veritat. Aquest nen de sis anys viu en un poblet a mitjans de la dècada de 1960. L’ambient és totalment rural i la majoria de famílies malviuen conreant una terra que potser no dona massa rendiment. En aquesta situació, la seva família decideix vendre’s un fill a una família de ciutat per poder tirar endavant. I a qui li toca? A en Sun Guanglin, el mitjà.

Així, doncs, en Sun marxa a viure a ciutat amb els seus nous pares, però la desgràcia el persegueix i el pare adoptiu mor. En aquest punt, el retornen a la seva família biològica, però no és gaire ben rebut.

La seva família no li fa gaire cas i només li cobreix les necessitats més bàsiques. Pràcticament l’exclouen de la seva vida familiar, i si hi ha problemes sempre li toca rebre a ell, encara que no en tingui la culpa. I serà així durant tot el llibre, en què un Sun Guanglin adult va rememorant anècdotes i fets de la seva infantesa, no sempre en ordre cronològic.

Valoració de Gritos en la llovizna

He llegit en alguns blogs que el llibre té un to tragicòmic, però a mi el que més m’ha arribat és la tristesa, la pena, per aquest nen que ningú no vol i que no troba protecció en la seva família. A part d’això, Gritos en la llovizna ens transporta a la situació que es vivia a la Xina rural de l’època de Mao, extremadament dura. Veurem com els camperols s’esforcen al màxim per tirar endavant, com es barallen entre ells i tenen petites trifulques o el valor que donen a les coses. No, no li veig la part còmica, la veritat.

Com a conclusió, podria dir que aquesta segona lectura del llibre m’ha fet aprofundir en la història que ens explica i apreciar-lo millor. Continuo pensant que ¡Vivir! o Brothers són les millors obres de Yu Hua, però pujaria la valoració que en tinc. No sé fins a quin punt la traducció hi té a veure.

Crec que el tema ja ha sortit alguna vegada, però ho tornaré a dir: hi ha alguns llibres que havia llegit traduïts a altres llengües i que no havia apreciat gaire; ara, en tornar-los a llegir traduïts al castellà, els he apreciat molt més. No sé si té a veure amb la proximitat de la llengua en què els llegeixo o si té més a veure amb l’estil del traductor. Atenció: no dic que alguns traductors ho hagin fet malament, sinó que parlo de maneres d’enfocar les traduccions. M’agradaria saber si vosaltres també us hi heu trobat.