Le dit du loriot, de Su Tong

The Shadow of the Hunter

Aquest cop he fet una cosa estranya: he començat un llibre en un idioma i l’he acabat en un altre. Vaig començar llegint The Shadow of the Hunter i vaig acabar llegint Le dit du loriot, de Su Tong. Són el mateix llibre, però és curiós com la percepció pot canviar segons l’idioma en què el llegeixis…

En aquest cas, la versió anglesa era un pel àrida, i contenia aclariments directament dins del text que, com a molt, m’hauria esperat trobar en una nota al peu de pàgina. Coses com ara: “Liu Sheng tried cigarettes first, then suggested Maotai or Wuliangye (both types of Chinese wine)”. Sincerament, trobo que l’explicació entre parèntesi sobra. Si volem aclarir-ho, cal posar-ho fora del text, trobo. Estic segura que aquest tema dona per a una àmplia discussió, molt més documentada que una simple impressió meva, però la veritat és que quan vaig trobar el tercer o quart comentari del traductor dins del text vaig decidir canviar.

Canvi!

Així, doncs, vaig decidir canviar a la versió francesa, més antiga i d’una editorial de tota confiança: Éditions du Seuil, una editorial que va traduint literatura xinesa. I aquí vaig notar un canvi. La història fluïa millor, no hi havia aportacions estranyes dins del cos del text (i, si n’hi havia, estaven ben integrades i no es notaven). Segurament, aquest canvi ha perjudicat una mica la visió que tinc d’aquest llibre i ja he après la lliçó. En tot cas, parlem del llibre.

En aquesta ocasió Su Tong ens porta una història que afecta principalment tres personatges: en Baorun, en Liu Sheng i la Princesa/Srta. Bai. De fons, l’avi d’en Baorun és com una mena de connexió entre els tres, sobretot entre els dos nois. El llibre està dividit en tres parts, dedicades a cadascun dels joves.

Així, primer els veurem de jovenets i després els recuperarem d’adults, amb unes relacions entre ells molt condicionades pel passat. Baorun paga amb la presó un delicte que no ha comès ell, i això fa que Liu Sheng estigui pendent de l’avi del primer, que, clar i català, està com una regadora i el tenen tancat al manicomi. Ho podem posar més fi, però és això. L’avi sempre intenta escapar-se i, de tant en tant, ho aconsegueix. Sempre hi haurà un dels dos nois pendent d’ell per retornar-lo al centre psiquiàtric.

Per altra banda, la noia, a qui de petita tothom diu Princesa, és una persona malcarada, quasi diria malcriada, i no sembla que sàpiga ben bé què vol fer a la vida. Afillada del jardiner del centre psiquiàtric, quan es fa gran marxa del poble i hi torna com a empleada d’un ricatxo paranoic que s’allotja en una habitació de luxe al psiquiàtric. És aquí on reprèn contacte amb els nois i la teranyina es va fent més estreta.

He de dir que a trossos es fa pesat, mentre que en altres moments es fa interessant. Personalment, el que més m’agrada és quan parla de l’avi i de la gent del poble, les petites històries quotidianes. També és força interessant veure com els tres joves intenten guanyar-se la vida en un país que va evolucionant, i els camins diferents que van prenent cadascun. Potser, com deia més amunt, el fet de llegir trossos de dues versions diferents ha afectat la impressió general, però, mira, aquest cop ha anat així.

Evidentment, Su Tong és un autor de referència i continua estant a la meva llista de preferit. Espero poder-li llegir ben aviat alguna altra cosa per treure’m el regust que m’ha quedat.

Any nou xinès, literatura xinesa!

AQUESTA ENTRADA ÉS LA 500!!! GRÀCIES PER LLEGIR-NOS! 

Aquest any volia fer alguna cosa especial per celebrar l’any nou xinès. Vaig pensar que per Nadal, Sant Jordi i estiu faig llistes de recomanacions literàries en què hi treu el caparró la literatura xinesa, però no gaire. I no pot ser: en teoria, la meva especialitat és, precisament, aquesta! Parlant amb amics em vaig adonar que al febrer és l’any nou xinès i que seria un bon moment per donar una mica més de protagonisme a la literatura que ens ve d’aquest país o d’altres en què la llengua xinesa també té presència.

Aquest cop he pogut comptar amb la col·laboració de dos grans experts en el tema, el Javier Altayó i l’Antonio Paoliello. És un plaer compartir opinions amb ells i han fet aportacions molt interessants a aquesta entrada. Trobo que, sense proposar-nos-ho, aquesta llista a sis mans cobreix camps per a tots els gustos.

Això sí, l’entrada ha quedat un pel llarga. Però em consta que alguns us les llegiu, les més llargues, perquè també solen ser les més especials. Les entrades de Sant Jordi en són un exemple. De tota manera, com que també sé que n’hi ha d’ansiosos que no podran esperar a arribar al final, us poso tot seguit la llista “nua” de recomanacions: els enllaços van directament a l’explicació que hi ha més avall per a cada llibre o autor. Els més pacients, continueu llegint per veure què diu cadascun dels «aportadors». Abans, però, em permetreu que us presenti en Javier i l’Antonio.

El Javier Altayó és llicenciat en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb l’anglès i el xinès com a idiomes de carrera, i ha aprofundit els seus estudis de llengua i cultura xinesa a la Renmin Daxue i a Beijing Daxue, dues de les universitats més importants de la Xina. Fa un munt d’anys que viu a Taipei, i hi hem compartit alguna iniciativa molt interessant, com ara la lectura compartida pública a Twitter que us comento al final de l’entrada. El seu nom us pot sonar perquè, entre altres coses, ha traduït el famós El problema de los tres cuerpos, buc insígnia de la ciència ficció xinesa dels últims temps. Li vàrem fer una entrevista precisament amb motiu de la publicació d’aquest llibre.

Per la seva banda, l’Antonio Paoliello dona classes de literatura xinesa i de xinès clàssic a la Universitat Autònoma de Barcelona, i també de xinès modern a l’EOI de Barcelona-Drassanes. Encara que es dedica professionalment al món sinòfon, també li agrada tot allò que tingui a veure amb el món turcòfon. També li agraden moltes coses més, però sobretot llegir, escriure i traduir del xinès a l’italià. No es dedica exclusivament a l’escriptura ni a la traducció literària perquè li fa falta un element fonamental: no té gats! Fa servir les xarxes de forma molt intermitent, de vegades piula des del seu compte de Twitter (@ap_bcn).

Ara sí, amb vosaltres…

La llista a sis mans

Com podeu veure, en aquesta llista hi ha una mica de tot, no ficció i còmics per part del Xavier, autors de països propers a la Xina proposats per l’Antonio i llibres per a qui vulgui introduir-se en la literatura xinesa de part de moi. Veureu que cadascú ha escrit el seu apartat. 🙂

Comencem!

Javier Altayó: no ficció i còmic

Em feia molta mandra parlar de novetats i llibres «que cal llegir» i vaig decidir emprar un altre criteri: l’emocional. Així doncs, recomano tres lectures recents que, independentment del tema, la llengua o el format, em van fer venir ganes de tornar a començar per la primera pàgina tan aviat com arribava a l’última. Dos resulta que són llibres de no ficció en anglès i un és un còmic en xinès.

Eat the Buddha: Life and Death in a Tibetan Town (Barbara Demick)

Ngaba, una petita ciutat tibetana adscrita a la província de Sichuan, és la capital mundial de les immolacions. Què hi ha, al darrere d’aquests actes desesperats? Tal i com ja va fer amb Sarajevo (Logavina Street) i Corea del Nord (Nothing to Envy), Demick es dedica a retratar tota una societat sencera a partir de retrats humans individuals sense oblidar descriure causes i antecedents.

Ara que la repressió de la minoria musulmana uigur a la Xina comença a tenir ressò, potser cal que un llibre com aquest ens recordi l’igualment esfereïdor genocidi tibetà. Per contundents que siguin, les dades d’informes com ara aquest de l’Institut de Drets Humans de Catalunya mai seran més eloqüents que aquest veritable viatge literari ple de persones i detalls inoblidables. 

Oral Histories of Older Gay Men in Hong Kong: Unspoken but Unforgotten (Travis S. K. Kong)

Més retrats humans. Per fi en anglès, aquest llibre és una història oral de l’homosexualitat masculina en un Hong Kong que ja no existeix. L’autor, sociòleg, ha dedicat anys de la seva vida a anar de dim sum i petar la xerrada amb dotze hongkonguesos homosexuals de més de seixanta anys, vells tongzhi que van créixer sense aquest ni altres eufemismes per anomenar-se a si mateixos en una època en què el seu desig era delicte.

Si el primer llibre era un viatge físic, aquest és físic i temporal. Dotze retrats corprenedors contextualitzats per una llarga introducció de caire més acadèmic (no us la salteu).

Betel Nut Girl (檳榔少女, Lucas Paixão)

Aquest còmic de dos volums a tot color és més lleuger, un divertiment per llegir una tarda de diumenge. Explica la història d’amor entre un futbolista brasiler i una noia taiwanesa. Ella és una betel nut girl, és a dir, una d’aquestes noies que venen tabac i nous d’areca embolcallades amb fulla de bètel (menys estimulants que la fulla de coca) a peu de carretera gairebé nues que hi ha gairebé per tot arreu a Taiwan.
Ple d’humor, és un còmic ideal per a estudiants de xinès que volen aprendre no només la llengua informal actual sinó també un fotimer de coses típiques de Taiwan: joventut desinhibida però alhora innocent, gàngsters, temples, te amb llet per emportar, tofu pudent… El dibuix és molt modern i llampant. Podeu fer-hi un cop d’ull a l’instagram de l’autor, un brasiler afincat a Taiwan.

Antonio Paoliello: veus de la “perifèria”

Quan em pregunten: quin llibre d’algun autor xinès em recomanaries?, sempre em quedo una mica en blanc. D’autors que m’agraden en tinc massa, i potser és per això que em costa molt triar-ne només un o uns pocs. Així, doncs, d’entre tots els llibres escrits en xinès o per autors d’origen xinès que he llegit, he decidit triar aquells que, si mirem la Xina com el «centre» de la producció literària en llengua xinesa, es considerarien una mica més perifèrics, per dir-ho d’alguna manera. Dos dels llibres que proposo van ser escrits en xinès per autors del sud-est asiàtic i un va ser escrit directament en castellà -sí, així com ho llegiu!- per un autor peruà d’origen xinès.

Lake Like a Mirror (Ho Sok Fong, Malàisia)

Lake Like a Mirror és una col·lecció de nou relats traduïts a l’anglès per Natascha Bruce. El fil que uneix les històries és l’ambientació totalment real, però onírica a la vegada. Moltes són històries de dones: xineses, malaies o immigrants que sobreviuen en un món on tot canvia, tot avança, menys el masclisme de la societat. Ho Sok Fong és segurament una de les veus més interessants de la literatura contemporània en llengua xinesa i, encara que llegir relats a casa nostra no és un costum tan popular com a l’Àsia oriental, crec que mereix una oportunitat, no us en penedireu!

Costume (Yeng Pway Ngon, Singapur)

Costume és una novel·la llarga que es pot llegir en anglès gràcies a la traducció de Jeremy Tiang (ell mateix escriptor, però anglòfon). Al llibre hi trobareu la història de tres generacions de la família Leong unides per l’amor a l’òpera cantonesa. És una novel·la que abasta moltes temàtiques: la urbanització i la modernització descontrolades, però també la tradició, la solitud, i també les relacions humanes. La recomano perquè en aquesta època de (semi)confinament m’ha transportat a Singapur, i això de viatjar (almenys amb el cap i el cor) em feia molta falta!

El tramo final (Siu Kam Wen, Perú)

El tramo final reuneix uns quants relats d’aquest autor que va néixer a la província xinesa de Guangdong, va emigrar al Perú quan era un nen i ara viu a Hawaii (quina sort que tenen alguns, eh!). Aquesta col·lecció no es va publicar Espanya fins el 2013, però els contes són dels anys vuitanta (que és quan van ser publicats a Amèrica Llatina). N’hi ha de més bons i de més fluixets, però tots ens apropen a una realitat potser força desconeguda: la història i les vivències de la comunitat xinesa del Perú, on s’estima que viuen més d’un milió de «tusán», o sigui persones amb almenys un avantpassat xinès.

I finalment, un hors série: pels que llegiu en italià i voleu un tastet de literatura xinesa (aquesta vegada sí en el sentit de literatura de la Xina), teniu el número de desembre de 2020 de la revista Internazionale, on apareixen vuit relats d’autors xinesos contemporanis triats pel gran Yu Hua. D’entre tots, vull destacar «Il bimbo di cristallo» de la Zhang Huiwen (traducció de l’Anna di Toro), un conte que, després d’haver-lo llegit, no me’l vaig poder treure del cap durant dies.

Sílvia Fustegueres: per iniciar-se en literatura xinesa

Els dimarts de Caràcter xinès sempre intento presentar llibres que siguin més o menys nous, o almenys que siguin de «lectura nova» per a mi. En aquesta ocasió, però, els llibres que recomano ja els he comentat abans. Igual que els llibres que han comentat el Xavier i l’Antonio, són llibres que em van deixar molt bon gust de boca i que, al mateix temps, considero que serien una bona manera d’entrar en el món literari xinès, un gegant al qual no sempre és fàcil accedir si no podem llegir en xinès.

Les meves propostes són, doncs, sobretot, per a no iniciats en aquest àmbit. Si sou seguidors de la secció Caràcter xinès i el seu Twitter, segurament ja els coneixereu. En resum, diria que us poso a les mans un pòquer d’asos format per Yan Lianke, Yu Hua, Bi Feiyu i Yiyun Li.

Crónica de una explosión (Yan Lianke)

Yan Lianke és un dels noms que, de tant en tant, sonen per al Nobel de literatura. És un autor que combina una escriptura amb tocs lírics centrada en l’àmbit rural amb tocs de crítica social. Crónica de una explosión parla del creixement urbà desenfrenat i és un dels millors llibres d’aquest autor, però si voleu un llibre que ens acosti d’una manera més transparent a la realitat podeu llegir-vos Sueño de la aldea Ding, que tracta sobre els casos de contagi de la sida a través de les transfusions de sang que es va donar a la Xina fa uns anys.

El passat i els càstigs (Yu Hua)

Yu Hua és un autor que genera personatges i entorns molt diversos des dels quals és capaç de la crítica més ferotge o la imaginació més salvatge. Així, doncs, us recomano El passat i els càstigs, un dels pocs llibres de literatura xinesa que tenim en català: es tracta d’un recull de relats ben bèsties. Si us l’acabeu i voleu més llibres d’aquest autor, no dubteu a llegir-vos Brothers, una sàtira irreverent que trobareu en castellà (traducció indirecta) i en francès o Crónica de un vendedor de sangre, que ens acosta a la crua realitat de la venda de sang a la Xina.

Trois soeurs (Bi Feiyu)

Aquest és un altre dels autors que passen una mica desapercebuts, a l’ombra dels dos que us acabo de comentar i del Nobel Mo Yan. He llegit diverses coses de Bi Feiyu, i sempre m’han agradat (per més que pugui posar-hi algun però: ningú no és perfecte). Té un parell d’obres en castellà, però jo només l’he llegit en francès, un idioma que trobo que s’adiu molt a la literatura xinesa. Així, doncs, us recomano dos llibres que ha publicat l’editorial Philippe Picquier: Trois soeurs i La plaine. La primera s’ha traduït al castellà com a Las tres feroces hermanas Wang, tot i que la traducció parteix de la versió francesa que us acabo de recomanar (no soc partidària de les traduccions indirectes, però potser aquesta està bé). Totes dues passen a la Xina rural i són una bona manera de veure com s’hi vivia fa uns 50 anys. Si voleu alguna cosa diferent, també podeu provar amb Les aveugles, una història que té per protagonistes un grup de cecs que es dediquen a fer massatges (tuina). No em podeu dir que això no és original!

A thousand years of good prayers (Yiyun Li)

Tanco la meva llista de propostes amb Yiyun Li, la reina dels relats curts. Aquesta autora escriu des dels Estats Units, on va anar a estudiar i… s’hi va quedar. He llegit diverses coses d’ella, però jo us recomanaria els dos reculls de relats que en tinc: Los buenos deseos (A Thousand Years of Good Prayers) i Noi d’or, noia maragda. Per a mi, el que fa millor la Yiyun Li és retratar petits drames, moments íntims i històries quotidianes i fer-nos-els arribar com si ens haguessin passat a nosaltres o a la veïna. Sense estridències, exageracions ni grandiloqüència. En aquests reculls, doncs, hi trobareu fills amb malalties degeneratives, l’enfrontament tradició-modernitat, les dones solteres, i molts altres. També ha escrit novel·la, però jo començaria per aquests reculls de relats, que són totalment recomanables (els hi vaig posar 5 estrelles a tots dos, i això no passa gaire sovint).

That’s all folks!

O potser no! No puc tancar la llista sense recordar un dels grans clàssics de la literatura xinesa: Sueño en el pabellón rojo. És un llibre que m’apassiona i que diria que és un dels primers culebrons del món literari, ja que retrata la vida d’una família rica amb tooooots els intríngulis de la vida familiar, la convivència amb els criats, un món ple de ritus i cerimònies… té de tot!

La «pega», si és que en té alguna, és que és llarg. Si el voleu llegir a poc a poc i en companyia, apunteu-vos a la lectura conjunta que en fem al Twitter. Us en podeu informar aquí.

Bon any del bou!

Crèdits: Red Morley Hewitt i Macau Photo Agency

La muerte del sol: un Yan Lianke obscur

Hi ha llibres de Yan Lianke que passen a plena llum del dia, que tenen una claror especial. La muerte del sol, en canvi, passa durant una nit, una única nit, i és una història fosca que et fa pensar per què la deu haver escrit Yan, o què representa.

Fins ara, els llibres que havia llegit d’aquest autor eren força transparents i s’hi podia veure o intuir la part de crítica social, per no dir que el període que cobrien les històries era més o menys ampli. Amb La muerte del sol, en canvi, el temps és molt curt, tot i que l’autor fa cabre moltes coses en la narració, i no és tan fàcil saber si hi ha crítica i a què es refereix. Sí, hi ha qui diu que és una crítica al somni xinès de Xi Jinping, o un apocalipsi zombi, o…

De què va La muerte del sol?

En aquesta ocasió, Yan Lianke ens parla d’un poble, Gaotian, en què, una nit, pràcticament tots els habitants es tornen sonàmbuls. Mentre estan sonàmbuls actuen per instint, de manera que hi ha qui se’n va a treballar al camp o qui es deixa portar per desitjos ocults i fa coses que, si estigués despert, no faria. Alguns, fins i tot, arriben a morir per excés de feina (tota la nit segant a mà sense parar!) o se suiciden de la manera més tonta, com si fossin lemmings d’aquell clàssic dels jocs electrònics.

Entre els qui cedeixen als desitjos que, desperts, contindrien, hi ha tot de gent que assalten les botigues i roben. I, pitjor encara, hi ha gent d’altres pobles que, tot i estar desperts, s’afegeixen als sonàmbuls i aprofiten l’ocasió per robar el que volen, ocupar cases o alimentar deliris de grandesa. A més, tot això va alimentat per revenges entre veïns motivades per problemes anteriors. En certs moments, hi ha coses que m’han recordat la pel·lícula The Omega Man, de Charlton Heston, que de petita em feia força yuyu.

En tot aquest merder, en Niannian i el seus pares estan desperts i s’adonen de la magnitud de la tragèdia i intenten fer-hi front despertant els seus veïns. El que no us diré ara és si se’n surten o no, ni si realment el Sol mor. Per saber-ho, ho haureu de llegir. 🙂

Factors externs

No sé si sabrem mai ben bé a què fa referència Yan, tot i que en una entrevista a The Guardian va dir que el que volia era explicar què passa quan el ser humà es deixa emportar per les seves passions i desitjos més ocults. Mmmmm… vols dir que no hi ha res més? Pot ser que també ens parli de què passa quan actuem a cegues, seguint el que fan els altres? Com quan una persona fa una cosa i, sense pensar gaire, la resta ens hi afegim? I aquesta cosa no té per què ser necessàriament correcta…

En tot cas, continuo aplaudint l’aposta que Automàtica Editorial fa per Yan Lianke, un dels autors més potents de la Xina actual. Aquest és ja el cinquè llibre d’aquest autor que tradueixen al castellà (els trobareu tots en aquest blog), i tots han estat traduïts per Belén Cuadra Mora, que ens ofereix uns textos absolutament meravellosos que et fan voler llegir més, fins i tot quan el llibre entra en fases més lentes. I parlant de fases lentes, si llegint La muerte del sol hi ha algun moment en què penseu que la història és massa lenta per l’estona en què passa, no defalliu: l’autor ens desperta de cop amb la reacció de la família protagonista, i la part final guanya ritme fins a arribar a un final explosiu.

Si teniu més ganes de Yan Lianke, aquí teniu la ressenya d’altres llibres seus:

I a El confidencial van publicar una entrevista que també us recomano.

Neige et corbeaux

Avui parlem d’un llibre molt «actual»: Neige et corbeaux, de Chi Zijian, amb traducció de François Sastourné. Com en altres ocasions, és un llibre publicat per Editions Picquier, que compta amb una col·lecció dedicada a la Xina que té força contingut (entre d’altres, té traduccions de Yan Lianke).

Però tornem al llibre. Si dic que és «actual» és perquè el tema que toca és un que ara mateix ens envolta: una epidèmia. En aquest cas, es tracta de l’epidèmia (real) de pesta que es va escampar per Harbin, al nord de la Xina, l’any 1910. Tot i que Neige et corbeaux és una novel·la, conté informació i alguns personatges reals, com ara Wu Liande, que va tenir un paper destacat en la lluita contra aquesta epidèmia.

Si el llegiu, hi veureu coses que semblen tretes de la nostra realitat: els dubtes sobre com es transmet la malaltia, el tractament que cal donar-li, el comportament de la població… fins i tot l’aïllament de barris sencers per tal de contenir la propagació. Tot això ho veurem a través d’una sèrie de personatges i del seu dia a dia, tant abans com després que arribi la pesta: des del propietari d’un alberg reconvertit en cotxer fins a una cantant russa.

I és que, a més de veure l’evolució de la malaltia entre la població podreu veure-hi com era Harbin en aquella època: una ciutat fundada feia aproximadament 10 anys, amb 100.000 habitants repartits entre un barri xinès, un altre de rus i un altre de japonès, que creixia al voltant de la construcció de la línia de ferrocarril. És interessant veure la interacció entre els tres grups poblacionals i la simpatia (o antipatia) que es tenen, així com la manera en què plantegen la lluita contra la pesta.

He d’admetre que en algun punt de la història se m’ha fet un pel pesada, ja que m’ha costat una mica identificar i situar cada personatge (potser és la distracció de les vacances, no ho sé), però en general m’ha agradat molt i trobo que és una lectura molt recomanable. Si necessiteu més informació, aquí en teniu sobre l’autora i el llibre (en francès).

Caràcter xinès, deures d’estiu 2020

Aquest any és un dels més estranys que he viscut mai, i les vacances també prometen: poca mobilitat i molt de no fer res. Per això és important tenir una bona llista de llibres per poder-nos esbargir i viatjar, ni que sigui amb la imaginació. D’aquí a uns dies publicarem la llista general de L’illa deserta, però mentrestant comencem amb els nostres deures d’estiu per a la secció dedicada especialment a la literatura xinesa: Caràcter xinès.

Sé que normalment us recomano únicament coses que hagi llegit jo, però aquest cop ho farem diferent. Continuo amb problemes per detectar coses que valguin la pena, o sigui que farem una barreja de coses llegides i coses per llegir, i també tenim la col·laboració de la Mireia Vargas-Urpí, que ens porta propostes fresques.

Propostes de la Mireia

En les explica la mateixa Mireia Vargas-Urpí:

«Les meves recomanacions per a l’estiu són les traduccions de xinès publicades per ¡Hjckrrh!, una iniciativa editorial que només publica llibres electrònics. Dels relats breus que ha editat del xinès, el meu preferit és Tharlo de Pema Tseden (traduït per Maialen Marin-Lacarta), una història molt tendra sobre un pastor tibetà, d’aquelles lectures que et fan somriure a cada moment. Altres petits tresors que hi trobareu són:

  • Un paraíso sobre el infierno. Tres cuentos de Shanghai, amb contes de Liu Na’ou, Mu Shiying i Du Heng (també traduït per M. Marin-Lacarta), que us durà al Shanghai dels anys 1930.
  • La cabeza de Dorothy Tse (traduït per Juan José Ciruela), un conte insòlit i ple d’ironies.
  • Muñecas con curvas, de Li Ang (traduït per Alberto Poza), un relat ple d’erotisme i amb un munt de lectures possibles.
  • Contaminación de Chen Qiufan (traduït per Iris Capilla Campomar), que és l’únic que encara no he llegit, però que per als amants de la ciència ficció hauria de ser una aposta segura.

Què destacaria d’aquests llibrets? Doncs que us faran descobrir gèneres que sovint no associem a la literatura xinesa i que totes les traduccions són excel·lents, no tan sols pels traductors que les han fet, sinó també pel munt de revisions que hi ha al darrere (i és que… què faríem sense els correctors?).»

Les meves propostes

La Mireia té raó: ¡Hjckrrh! és un projecte molt interessant, al qual hauria de prestar més atenció. I el més interessant és que no només es treballa amb traductors de molta qualitat, sinó que després se’n fa una revisió atenta i hi ha feedback i avaluació. No us el deixeu perdre.

Com he dit abans, la meva aportació aquest cop és, sobretot, de material que tinc pendent de llegir:

Comencem amb una de les meves preferides, la Yiyun Li. Aquest llibre ja ha sortit a la venda amb tapa dura, però jo m’esperaré a la versió en Kindle, que surt el 20 d’agost. Serà, doncs, una lectura per tancar les vacances. En aquest cas, la protagonista de Must I go és una dona de 81 anys que recupera una història del passat.

Pel que fa al llibre de Hao Jingfang acaba de sortir en italià i és un recull de relats encapçalats encapçalats pel que li dona títol, Pechino pieghevole, guanyador del premi Victor Hugo. Aquest relat en qüestió el trobareu en anglès amb traducció de Ken Liu i amb el títol Folding Beijing.

Quant a Rosa rosa amore mio / Rose, Rose I love you, feia temps que el tenia a la llista i no m’hi acabava de decidir. Ara, però, vistos els comentaris que se’n fan, crec que me’l llegiré en la versió italiana per la solució curiosa que s’ha utilitzat per als personatges que parlen en cantonès: la traductora ha optat per traduir-los en dialecte. I he de donar les gràcies a l’Antonio Paoliello per haver-me donat aquesta pista!

Continuem, ara amb un llibre que sí que estic llegint: Neige et corbeau. És un llibre interessant que es presenta en forma de novel·la però que, en realitat, són relats encreuats que tenen lloc al mateix lloc (un barri de Harbin) en el mateix moment (1910) durant una epidèmia (la pesta). Tot i que l’epidèmia apareix en els relats, no és l’element principal. Està molt bé perquè hi trobem personatges amb rerefons diversos i, si sumem totes les perspectives, podem reconstruir la ciutat d’aleshores.

Tanco la llista amb Severance, de Ling Ma. Igual que l’anterior, la història se situa en un moment d’epidèmia, tot i que en aquest cas hi està relacionada més directament. El tinc pendent de llegir fa molt de temps, i vista la situació actual suposo que és hora de posar-m’hi. També el trobareu en castellà amb el títol Liquidación.

I fins aquí les meves (nostres) propostes d’estiu per a aquest any estrany i fora d’òrbita. Si en teniu alguna altra, no dubteu a compartir-la als comentaris o a Twitter o Instagram.

Bones vacances!