Mo Yan. Canvis.
Edicions 62, 2012.
112 pàgines.
Títol original: 变.
Traductor: Carles Prado-Fonts.

Ai, en Mo Yan… Per més que el llegeixo… no hi connecto. Entenguem-nos bé: les seves històries deixen veure la vida en entorns rurals de la Xina. Són històries reals. Fins aquí, cap objecció. Ara bé, és com aquells cantants tan bons i amb un estil tan marcat que, al final, tot em sona igual… Les coses sempre passen a Gaomi… I el més bo del cas és que sempre que em cau un llibre seu als braços l’acabo llegint…

I ara, per postres, li han donat el premi Nobel de literatura. Hi ha qui creu que se’l mereix, i hi ha qui creu que no. Jo més aviat sóc dels que pensen que no. Però bé, això ho decideix gent amb més criteri que jo, o sigui que no ho discutirem. El que sí que vull destacar és el paper tant important que tenen els traductors a l’hora de premiar els autors que no escriuen en anglès. Mai no me n’havia adonat fins ara: quants membres del jurat suec entenen el xinès? O l’alemany? O l’hongarès? Així, doncs, hem de tenir en compte que el premi és, en certa manera, mèrit del traductor perquè el que llegeix el jurat és la seva traducció, no l’original.

I, és clar, m’he llegit els seus Canvis després de saber que li donaven el premi… i aquesta història m’ha quedat curta. No m’ha semblat que estigués a l’alçada…

De tota manera, sí que hi ha algun aspecte que val la pena destacar, com ara la manera que l’autor té de sortir del seu entorn i prosperar (apuntar-se a l’exèrcit). O bé l’èxit que aconsegueix el seu amic, intrigant i vividor. O l’existència del suborn (ara se’n diu “sobres”), fins i tot a escales ínfimes. Tot de coses que passen a la Xina, en una societat que, després d’estar mig adormida, un bon dia es va despertar i va iniciar l’obertura.

En tot cas, és una narració personal de la vida a la Xina. Si us interessen aquesta mena de vivències, val la pena que us la llegiu.