Dia de la Traducció: Yannick Garcia Porres

Avui us presentem la segona part de la nostr peculiar celebració del Dia de la Traducció (30 de setembre). Per als nouvinguts, recordarem que ens agrada celebrar aquest “parlant” amb un traductor. Solen ser gent dedicada a la traducció literària, un àmbit que toca de ple aquest blog. Altres vegades hem parlat amb Anna Llisterri, Ferran Ràfols, Maria Rosich i Meritxell Salvany, i sempre hem descobert alguna cosa sobre les traduccions d’alguns dels nostres autors preferits.

Després de parlar ahir amb la Belén Cuadra Mora, traductora de literatura xinesa, avui tenim la sort de poder parlar amb en Yannick Garcia Porres, ampostí de pro, un home polifacètic que, tot i que sona molt per haver traduït George Saunders, és un magnífic escriptor i també treballa com a intèrpret i corrector. Fins i tot té entrada a la Wikipèdia. Anem a pams.


Yannick, tu vas estudiar Traducció i Interpretació a la Universitat Pompeu Fabra i, després, al Monterey Institute of International Studies, on vas fer un màster en Interpretació. Tu tenies clar què volies fer quan acabessis la carrera? Ja tenies clar que volies fer traducció literària?

yannick-garcia-porresNo ho tenia gaire clar, no. Començava a ser conscient que el que abans dèiem “saber de lletra” et podia obrir portes molt diferents i que una carrera com Traducció era prou àmplia com per poder acabar fent qualsevol cosa amb els idiomes que sabia. Jo des de primer curs que traduïa textos de tota mena per a agències (cosa que la universitat desaconsellava encaridament fins que no acabéssim els estudis), amb la qual cosa, quan vaig acabar la carrera, ja tenia uns quants contactes al mercat laboral i em podia començar a guanyar la vida com a traductor autònom, sobretot en temes de màrqueting, turisme, publicitat o audiovisuals. La interpretació havia estat una assignatura en què jo no havia brillat gaire, la veritat, i allò en certa manera em va fer picar. Vaig pensar que buscaria els diners, me n’aniria a fer un màster (el que m’interessava a mi l’oferien a Califòrnia) i que m’hi dedicaria. Una mica sense ser gaire conscient del que implicava, eh. Vaig aconseguir un parell de beques i me n’hi vaig anar. Tenia la mateixa imatge que té tothom dels intèrprets de l’ONU i dels grans organismes internacionals, molt poca cosa. Va ser una de les decisions més encertades que he pres mai, laboralment parlant.

La traducció literària era una cosa que tenia al cap també, però en aquella època per a mi era més important escriure i publicar producció pròpia. A més, li havia agafat respecte durant la carrera i, tot i que sabia que n’acabaria fent, ho vaig deixar per a més endavant.

Com acabes de dir, tens formació com a intèrpret de conferència i experiència com a corrector, però al mateix temps ets àmpliament conegut com a traductor i escriptor… Hi ha algun d’aquests aspectes al qual donis prioritat per sobre dels altres?

La meua activitat com a intèrpret i com a traductor tècnic és la prioritària, la que m’ajuda a pagar les factures. De correcció en faig cada vegada menys, a hores d’ara és més aviat simbòlica. I la traducció literària de moment m’omple l’esperit i, sobretot, m’ensenya a escriure. Des del punt de vista monetari, fins i tot treballant amb editorials professionals que fan molt bé la seua feina, és una empresa ruïnosa, tret que la combinis amb altres fonts d’ingressos o que siguis una fona i puguis ventilar-te deu o dotze títols gruixuts l’any. Has d’estar força malalt de lletra i enamorat dels llibres per continuar fent-la. Llavors tot cobra més sentit.

Bé, ara que tenim una visió general de les coses que fas, m’agradaria repassar una mica les teves diverses facetes. Comencem per la que potser és més desconeguda: la interpretació. La majoria sabem que l’intèrpret intenta reproduir en un idioma (per exemple, català) el que una altra persona està dient en un altre idioma (per exemple, anglès). També sabem que hi ha diversos tipus d’interpretació, com ara la simultània (l’intèrpret parla al mateix temps que l’orador) i la consecutiva (l’orador fa pauses perquè l’intèrpret faci la seva feina). Tu et dediques a alguna especialitat en concret?

Hi ha molt poca especialització en aquest mercat. Els uns treballen amb organismes internacionals i els altres per a empreses o institucions locals. Hi ha gent a qui agrada molt fer consecutives i d’altres que no s’hi troben tan còmodes. Però en general tothom fa una mica de tot. Evidentment, si el tema que t’ofereixen et supera, has de ser prou honest per rebutjar l’oferta. Passa amb congressos mèdics o tècnics, molt especialitzats (val a dir que a mi m’agraden molt, si tinc prou materials i temps per preparar-los). De tota manera, s’espera de l’intèrpret que en línies generals sigui un tot terreny. Jo valoro molt la diversitat de temes, de situacions, de clients i de tècniques, i és per això que compagino la simultània (congressos i mitjans de comunicació) amb la consecutiva (rodes de premsa), l’enllaç (acompanyament en visites o reunions) o el xiuxiueig (interpretació per a una persona a cau d’orella durant un acte). Un dia tradueixes sobre arquitectura, l’altre sobre política, història antiga, la cria de la gasela tibetana o la fabricació d’implants de titani. Diuen que és de les millors professions per prevenir qualsevol tipus de demència. Tant de bo sigui així. Passes dies estudiant, després uns minuts o unes hores de tensió sana i, en acabar, cap a casa (a traduir altres coses, escriure si estàs inspirat o, diguem-ne, compartir la vida amb la família i altres humanoides).

Parlem, ara, de correcció. Jo soc correctora, i el que corregeixo són textos creats originalment en català o en castellà. Si no m’equivoco, tu fas correcció editorial: què has corregit més, textos originals o traduccions? Qui són més rebecs: els autors o els traductors?

Durant un temps vaig corregir traduccions per a algunes editorials, sí, i per a agències també. Ara ja no ho faig. Hi veig un punt d’impertinència i d’ingerència en la vida de l’altre que a mi personalment em ve molt costa amunt. Ho dic de debò, és un aspecte de la feina que em sembla que els altres sempre fan millor que jo i amb més tacte. No té res a veure amb el coneixement de la normativa o amb la visió afuada del text imprès, sinó amb el meu tarannà personal. Crec fermament que cada activitat lingüística encaixa amb un caràcter particular. Tens sort si ets capaç de combinar-ne més d’una, perquè et fa més flexible també a la vida i a l’hora de tractar amb la gent, si més no a mi m’ho sembla. En aquest sentit em considero molt afortunat.

D’autors en llengua original en vaig corregir un o dos només i vaig infestar-los el text d’explicacions, suggeriments, mirant de no imposar res, de proposar i ser molt amable… En el fons, em sentia culpable.

BarbamecsEntrem ara en les facetes que més conegut t’han fet: l’escriptura i la traducció. Jo et coneixia com a traductor, i per això va ser una sorpresa veure que començaves a destacar amb obres pròpies que, a més, eren reconegudes amb premis. Barbamecs va guanyar el XX Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, mentre que La nostra vida vertical és la guanyadora del Premi Documenta 2013. A l’entrevista que et va fer en Xavier Grasset deies que aquest cop estàs preparant una novel·la. Quan la podrem tenir a les mans?

Uix! Sento dir-te que és més un desideràtum que una realitat imminent. De moment aprofito el temps que tinc, m’hi esforço i, si més endavant en un surt alguna cosa de presentable, fantàstic. La paternitat m’ha alentit molt i, com és lògic, m’ha tornat més improductiu a tots els nivells. Si passa el temps i veig que no me’n surto, doncs mira, tal dia farà un any, que ja es publica prou. Però sí, he estat treballant en dues idees de llibre gran, una de novel·la curta i alguns relats. Si de tot això ha de prosperar res, el temps ho dirà.

Entrem, ara sí, en el món de la traducció. La gran majoria de les obres que t’he llegit o vist són traduccions de l’anglès. Tradueixes d’algun altre idioma?

De textos no literaris tradueixo de l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià. Ara, en el món editorial el 90% del que m’encomanen és en anglès. De tant en tant me’n cau alguna de francès també i això m’ajuda a no tirar d’automatismes, que és molt necessari. Quan tradueixes de llengües que no formen part del teu dia a dia, t’atures més a pensar, fas cerques molt diferents, en recursos diferents, i exercites músculs que no recordaves tenir. Treballes molt més la música i el ritme, em fa la sensació. De l’alemany, per exemple, no en faig gens de literària, tot són manuals tècnics (odontologia, didàctica…), i no crec que n’hagi de fer tampoc. No estic prou al dia del que es publica en alemany. En francès, encara, i en italià, tant com puc. L’univers t’empeny cap a l’anglès i costa molt de contrarestar la inèrcia.

Els teus projectes de traducció solen ser fruit d’una petició editorial o, al contrari, ets tu qui detectes un llibre que consideres que cal traduir i ho proposes a algun editor?

El-cor-de-les-tenebresLa gran majoria són encàrrecs de l’editorial. També existeix l’espai perquè siguis tu qui els proposi un autor o un llibre, i val a dir que tothom és força receptiu. Després fan les seues pesquises i els seus números, esclar. De tant en tant també sorgeixen projectes compartits. Depèn de les complicitats que tinguis amb els editors, del moment de publicació, del catàleg que els interessa confegir en un determinat moment, de l’oportunitat comercial… Saunders és un dels casos que m’ha agradat haver defensat des del començament i haver-hi tingut potser un paper més actiu, però n’hi ha d’altres en què també he col·laborat de prop amb l’autor o l’editor i llavors te’n sents una mica més responsable En general, les editorials amb cara i ulls proven de fer-te sentir-te còmplice en l’elaboració del llibre, no l’escarràs.

Has traduït, entre altres autors, Joseph Conrad, Lydia Davis, Carson McCullers i George Saunders. N’hi ha algun que hagis disfrutat més que altres? Algun d’especial? Alguna petita joia d’autor poc conegut que ens vulguis recomanar?

De la mateixa manera que cada experiència lectora és unica, cada trobada amb un llibre que has de reescriure des de zero és diferent. Hi ha autors que t’agraden més o menys quan els llegeixes, però que després a l’hora de traduir-los descobreixes que no sou gaire compatibles (va ser el cas de David Cronenberg). D’altres ragen des del primer moment, com La balada del cafè trist de Carson McCullers, Ni puc ni vull de Lydia Davis o el Diari del tot verídic… de Sherman Alexie. Amb els que els has traduït més d’un títol, acabes identificant-hi força, com si el seu estil fos en certa manera teu també (és el cas de George Saunders o de David Vann). Si et toca reversionar algun clàssic, com em va passar amb El cor de les tenebres de Joseph Conrad, sues fel, perquè sents tot el pes de la tradició i de les múltiples versions existents a l’esquena. I altres llibres passen desapercebuts, mentre que per a tu van representar moments feliços, com ara Departament d’Especulacions de Jenny Offil (Amsterdam), El nedador del mar secret de William Kotzwinkle (Navona) o A la banda de Canaan de Sebastian Barry (Edicions de 1984).

Com deiem abans, la teva carrera en el món de la traducció és extensa, però l’home d’aquest any és George Saunders. Tu ja fa temps que en tradueixes obres, com ara Pastoràlia o Secessiolàndia pel pedregar, però aquest any hi ha hagut una mena d’explosió amb Lincoln al Bardo, que va guanyar el Man Booker Prize 2017. Creus que en casos com el de Saunders, en què has traduït diverses obres del mateix autor, acabes fent-te’l teu? Els acabes “coneixent”?

lincoln-al-bardo-saundersDesprés d’haver-li traduït quatre llibres, una mica sí que et sembla conèixer-lo bé. El que tenen els bons autors, però, és que aconsegueixen sorprendre’t amb cada nova obra, per tant, en cap moment se m’ha fet avorrit encarar un text seu, ni m’he pogut relaxar gaire. Sobretot quan el seu estil és tan divers i canviant. De tota manera, treballar amb materials de gent imaginativa i intel·ligent és sempre molt reconfortant i una gran experiència formativa. I per molts anys, tu. Ja hi ha prou grisor al món (tant a la ficció com a la realitat) com per no passar-t’ho bé treballant. Jo xalo de valent fent el que faig.

Yannick, moltes gràcies per les teves explicacions. Hi ha informació realment interessant. De tota manera, jo em quedo amb “Xalo de valent amb el que faig”. Crec que és una afirmació importantíssima perquè la feina del traductor tingui aquella brillantor especial que, en el cas de la literatura, captivi el lector. De fet, xalar amb la feina és bàsic perquè, en tots els àmbits, treballar sigui satisfactori per a nosaltres i per als altres.


I, tornant a la traducció, no vull tancar sense dir, una vegada més, que quan llegim un llibre traduït, no només llegim l’autor. El contingut pot ser bo, i això és bàsic, però l’estil del traductor és el que realment llegim. Els que llegiu Cartarescu en català, en realitat heu llegit Antònica Escandell Tur. Els que llegiu George Saunders, llegiu en Yannick Garcia. I els que utilitzeu manuals tècnics, possiblement, també. O a mi.

BON DIA DE LA TRADUCCIÓ!

 

Dia de la Traducció: parlem amb Belén Cuadra Mora

Un any més, s’acosta el Dia de la Traducció. I aquest any, a L’illa deserta tindrem doble racció d’entrevistes. Per què? Doncs per donar la benvinguda a la nova secció, Caràcter xinès. Com alguns ja sabeu, es tracta d’una secció dedicada exclusivament a la literatura xinesa que prové d’un blog anterior. Doncs això: avui tenim una traductora representant del món de la literatura xinesa, Belén Cuadra Mora. Ah, i demà tindrem un traductor representant de la literatura anglosaxona i catalana (sorpresa!).

L’any passat a Caràcter xinès vam parlar amb la Mireia Vargas, i l’anterior, amb la Sara Rovira, dues sinòlogues amb un pes específic important en el món acadèmic que també fan traduccions literàries. Aquest any tenim la sort de poder comptar amb Belén Cuadra Mora, una integrant de la nova fornada de traductors del xinès al castellà que destaca per les traduccions preciosistes de Yan Lianke. Però, igual que en els dos casos anteriors, no es dedica únicament a traduir. Entrem en matèria amb aquesta llicenciada per la Universitat de Granada.


 

Ya hacía tiempo que el nombre de Belén Cuadra Mora estaba presente en mis actividades “libreras”. Sobre todo cuando realizaba mis expediciones a las librerías de Barcelona. Su nombre aparecía en las páginas de libros de Yan Lianke de reciente traducción. Me asaltaban todo tipo de preguntas: ¿quién es? ¿dónde estudió? ¿la traducción será directa del chino? ¿que tal son sus traducciones? Las dudas persistieron durante mucho tiempo, ya que se trataba de libros que yo ya había leído en otros idiomas. Y, claro, al principio da un poco de pereza repetir. Pero ya hablaremos de eso otro día: quizás tenga ventajas releer un libro en tu idioma materno.

Sin embargo, a través de amigos y contactos, fui rastreando la pista de Belén. Y poco a poco me fui formando una impresión positiva de su trabajo. Por eso, cuando surgió la oportunidad de leer Crónica de una explosión, que publicaba Automática Editorial y que estaba a punto de salir a la venta, no me pude resistir y me lo releí, esta vez en castellano. Fue de las mejores decisiones del primer semestre del 2018, ya que descubrí el trabajo de una traductora sólida. Tiene  un dominio del castellano impresionante y, si sigue así, dará mucho que hablar.

¿Quién es Belén Cuadra Mora?

belen-cuadra-moraEn pocas palabras, Belén es licenciada en Traducción e Interpretación por la Universidad de Granada, con el inglés y el chino como idiomas de trabajo, y estudió dos años en China con una beca ICO. Actualmente trabaja como traductora e intérprete en la embajada de España en Pekín. Asimismo, se está labrando una buena reputación como traductora literaria del chino al español. Vayamos por partes (y marquemos las preguntas en negrita).

Empezaremos por la pregunta evidente. Belén, cuando te matriculaste en la universidad, ¿pensabas que el chino era una asignatura más o tenías claro que querías elegir esta vía?

Fue una decisión por completo fortuita. Ya entonces me dijeron aquello de “el chino tiene salidas”, pero lo cierto es que no lo pensé demasiado. Elegí chino, pero podría haber sido ruso, árabe o neerlandés. Luego me dí cuenta de lo especial de esta lengua, que categoriza y define la realidad desde una perspectiva muy diferente a otras que yo conocía, y me comencé a interesar por su historia, su cultura y su literatura. A ello contribuyeron mucho los profesores que me inculcaron el respeto y admiración que ellos sentían por el mundo chino, y que me animaron a seguir adelante y, sobre todo, a estudiar en China.

Cuando uno estudia chino está claro que si quiere profundizar tiene que ir a China. Ampliar estudios, estudiar sobre el terreno. Tú obtuviste una beca del Programa Asia-Pacífico de la Fundación ICO. ¿Qué significó para ti?

Me cambió, literalmente, la vida y las perspectivas. Dudo que hubiera acabado estudiando en China de no haber sido por aquella beca, y desde luego mis conocimientos de chino se hubieran quedado en lo anecdótico. La lengua china no es especialmente fácil y, cuando comencé a estudiarla, allá por el año 2000, no existían en España tantos centros ni recursos como ahora. Estudiar en China era fundamental para adquirir competencias y los dos años que pasé en la Universidad de Estudios Extranjeros de Pekín, gracias a la beca de la Fundación ICO, me brindaron la oportunidad de seguir aprendiendo y orientar mi carrera hacia China y el chino.

Desde 2010 trabajas como traductora e intérprete en la embajada de España en Pekín. ¿Nos puedes contar un poco en qué consiste tu trabajo? ¿Actúas como enlace?

Desempeño labores de traducción e interpretación, así como de apoyo administrativo. Gran parte de los documentos que entran y salen de la Embajada han de ser traducidos; también en las conversaciones se requiere a menudo la asistencia de un intérprete. Ahí es donde entramos los traductores e intérpretes, facilitando la comunicación y aportando conocimientos lingüísticos y, en muchas ocasiones, culturales. Es un trabajo interesante que requiere formación continua y ser muy preciso, por lo que se aprende mucho.

Además de tu trabajo en la embajada, has traducido y publicado varios libros. Por un lado, has participado en la elaboración de Conocimientos básicos de China y de Estudios de traducción e interpretación chino-español. Por otro, has traducido uno de los grandes clásicos contemporáneos de la literatura china. Se trata de La casa de té, de Lao She. ¿Fueron tus primeras incursiones en el mundo editorial?

Así es. Todos los proyectos que mencionas fueron trabajo colectivos y en todos ellos conté con la generosidad de profesionales con más años de experiencia que me fueron abriendo puertas en un mundo (el del trabajo editorial), desconocido, bastante competitivo, y al que, de otra forma, me hubiera sido muy difícil asomarme. La casa de té, por ejemplo, fue fruto de la colaboración con otras dos traductoras, Salvadora Mateo y Susana Herráiz. Trabajamos bajo la coordinación de Gabriel García-Noblejas, que nos guió en todos los estadios del trabajo, desde la elaboración de un informe preliminar, que enviamos a la editorial para recabar su interés, hasta la redacción de un prólogo que pusiera la obra en contexto.

YAN-Lianke_Crónica-de-una-explosiónLas traducciones por las que eres más conocida son todas de un mismo autor: Yan Lianke. Hasta el momento, hemos podido leerte en El sueño de la aldea Ding, Los besos de Lenin y Crónica de una explosión. ¿Crees que hoy conoces mejor a Yan Lianke que cuando empezaste a traducir el primero? ¿Tienes algún favorito?

Traducir es la forma más intensa, rigurosa y reflexiva de leer que existe. “Nunca leerás un texto como cuando tengas que traducirlo”, nos decían en la facultad, y la experiencia, en mi caso, lo corrobora. Necesariamente conozco mejor la obra de Yan Lianke cuanto más lo leo y traduzco, lo cual no quiere decir que lo conozca más que otros lectores, pues considero que cada lector, a partir de su propia experiencia, lee y entiende de forma distinta. En cuanto a sus libros, me sería muy difícil elegir uno. De la lectura y traducción de cada uno de ellos guardo un recuerdo distintivo y especial.

Algunos traductores dicen que traducir varios libros de un mismo autor les ayuda a conocer su forma de escribir. También dicen que eso juega a su favor en los libros que traducen a continuación. ¿Es ese tu caso? ¿Yan Lianke sigue una línea con puntos comunes que puedas “reaprovechar”?

Traducir varios libros de un mismo autor ayuda más que entorpece a la hora de ponerse a escribir, o al menos así lo siento yo. En el caso de Yan Lianke, hay temáticas coincidentes y un trasfondo cultural y humano similar que ayudan a abordar un texto nuevo. Dicho esto, el lenguaje, el estilo o la estructura varía mucho, muchísimo, de unas obras a otras, y cada una de ellas plantea desafíos diferentes. El sueño de la aldea Ding tiene una prosa más lírica, en Los besos de Lenin abunda como en ningún otro el habla dialectal y Crónica de una explosión es rápido, directo, irónico… La verdad es que tengo muy claro que con cada uno de sus libros me enfrento a una obra completamente nueva, aunque al hacerlo cuente con la ayuda de cierto bagaje inevitable, fruto de trabajos y lecturas anteriores.

A algunos autores les gusta conocer a sus traductores. De hecho, algunos desarrollan una sólida amistad con sus traductores habituales. A otros, además, les gusta ejercer un control absoluto sobre lo que se traduce de ellos. ¿Es ese el caso de Yan Lianke?

el_sueño_de_la_aldea_dingTengo el honor de mantener una relación de amistad con Yan Lianke desde que comencé la traducción de El sueño de la aldea Ding. Conocerlo personalmente o saber quiénes son los escritores que lee y admira me ha ayudado mucho a entender y traducir sus libros. Ni qué decir tiene el privilegio que supone poder recurrir directamente a autor cuando tengo preguntas sobre un extracto o incluso una palabra concreta. Solo tengo buenas palabras para él; no busca controlar el trabajo de sus traductores y siempre se muestra paciente y dispuesto a aclarar cuantas dudas puedan surgir.

Todos los libros de Yan Lianke que has traducido hasta ahora han sido publicados por Automática Editorial. En alguna web ya se anuncian más. Además, el compromiso de esta editorial con la obra de este autor es encomiable, sobre todo teniendo en cuenta que abogan por la traducción directa del chino. Sin embargo, otras editoriales siguen optando por la traducción indirecta. ¿Crees que eso está cambiando?

Hasta donde sé, Automática Editorial está interesada en seguir publicando la obra de Yan Lianke. Es encomiable, desde luego, a tenor del recorrido que la literatura china tiene todavía en España, menor que en otros países de nuestro entorno, pero también un regalo, desde mi humilde (¡y muy personal!) punto de vista, poder apostar por un escritor de la talla de Yan Lianke. Mi experiencia, todavía bastante limitada, es que los editores que valoran la obra de un autor realizan el esfuerzo económico de traducirla desde su idioma original. Desconozco las estadísticas, pero me gustaría pensar que cada vez se traduce más desde el chino, porque profesionales no faltan.

No podemos acabar la entrevista sin hacerte la pregunta clave: ¿para cuándo la próxima traducción?

Pronto. Espero que para principios del año próximo.

Muchas gracias por tus respuestas y tu tiempo, Belén. Ha sido un placer comentar todos estos temas contigo. Especialmente en lo que toca a Yan Lianke, que es uno de mis autores más queridos. Esperaré, pues, esta próxima traducción que llegará el año que viene. 


 

Bé, doncs, fins aquí l’entrevista d’avui. Si us voleu estrenar amb la literatura xinesa, no dubteu a llegir qualsevol dels llibres de Yan Lianke. És un autor amb qui és molt fàcil connectar (part del mèrit és del traductor, és clar!). I tanco aquesta entrada dient que, mentre espero un proper llibre de Yan Lianke, provaré Cartas póstumas desde Montmatre, de Qiu Miaojin, traduït també per Belén Cuadra.

Així, doncs, no us perdeu la propera entrada, dedicada també al Dia de la Traducció!

 

I Premi Marcela de Juan: Alicia Relinque

pabellon-peonias-relinqueEl dia 16 d’octubre es va atorgar el I Premi Marcela de Juan, que premia la traducció al català o al castellà d’una obra escrita en xinès (només s’accepten traduccions directes). La idea és alternar les edicions que premiïn el català i el castellà, i donar un premi cada dos anys. Aquest any, es premiava la traducció al castellà.

L’acte va ser senzill i amè, amb parlaments de diversos membres de l’estructura que dona cobertura al premi: el president de l’Institut Confuci, la rectora de la UAB, el degà de la Facultat de Traducció i Interpretació (UAB), la presentadora de l’acte… Tots van estar molt encertats en el seu camp, però cap no va igualar la lucidesa, l’energia i l’entusiasme del parlament de la guanyadora, Alicia Relinque Eleta.

A l’Estat espanyol no hi ha moltíssims traductors del xinès, però la veritat és que n’hi ha de molt bons. La guanyadora d’aquesta edició n’és una mostra. Només cal dir que l’obra que li ha valgut el premi és El pabellón de las peonías, una obra mestra de la literatura xinesa que, al meu parer, acumula diversos factors de dificultat:

  • Escriptura en xinès clàssic, que sol ser més sintètic (i críptic) que l’actual.
  • L’obra original és una peça de teatre que combina diversos estils narratius: prosa, teatre pròpiament dit i poesia.
  • El text està ple de referents i al·lusions totalment desconeguts per a la majoria de lectors hispanoparlants. Ha calgut posar-hi una bona quantitat de notes de traducció.

I segur que em deixo alguna cosa. Ja podeu intuir, doncs, que es tracta d’una traducció molt treballada que constitueix una aposta editorial arriscada, i el jurat ha volgut reconèixer el projecte amb aquest premi. Per rematar-ho, la presentació de l’editorial Trotta és brillant, amb tapa dura i paper de qualitat.

Com deia més amunt, el parlament que ens va adreçar Alicia Relinque va estar ple d’explicacions i exemples sobre com havia procedit a fer la traducció, i ens va deixar sorpresos per l’energia i la passió amb què parlava de la feina feta. Jo no la coneixia, tot i que sí que li havia llegit alguna traducció, i em va sorprendre molt agradablement la simpatia i la familiaritat amb què ens va parlar.

Si anem més enllà de l’obra guanyadora, puc dir que estic contenta de veure que el panorama de la traducció del xinès té professionals preparats per continuar fent-nos arribar literatura xinesa de la bona, i crec que la iniciativa encapçalada per Helena Casas-Tost és una bona manera de fomentar i promocionar la traducció d’aquest idioma.

Per acabar, no puc no recomanar-vos un parell de traduccions en què ha participat Alicia Relinque Eleta:

  • Jin Ping Mei o El erudito de las carcajadas. Aquesta edició de luxe d’Atalanta està traduïda, prologada i anotada per Relinque. Una joia de la literatura clàssica xinesa, coneguda pel to pujat de les històries que hi passen. Però no us deixeu enganyar: no tot s’acaba al llit. En aquest blog hem parlat de la traducció al francès d’aquesta obra.
  • El sueño del pabellón de oro. En aquesta ocasió, Relinque és la revisora de la traducció. Per a mi, aquesta és la millor obra de la literatura xinesa clàssica. Són dos totxarros que val molt la pena llegir. En aquest blog hem dedicat una entrada al primer volum i una altra al segon.

Això és tot. Ara, toca esperar l’edició del 2019, que premiarà una obra xinesa traduïda al català. Mentrestant, podeu trobar més informació sobre el lliurament d’aquest premi a la web de les entitats que han organitzat aquest certamen: la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, el Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) i la Fundació de l’Institut Confuci de Barcelona.

Dia de la traducció 2017: Mireia Vargas-Urpí

Igual que l’any passat hem volgut celebrar amb tot vosaltres el Dia de la Traducció, dia de Sant Jeroni, patró dels traductors. Al blog L’illa deserta, germà bessó d’aquest, trobareu més informació sobre aquest tema.
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquesta vegada parlem amb la Mireia Vargas-Urpí, una traductora del xinès amb un perfil eclèctic, ja que toca moltes tecles diferents. La Mireia és llicenciada en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona (anglès i xinès al català) i doctora en Traducció i Estudis Interculturals per la mateixa universitat. Així mateix, és una investigadora molt activa: pertany al Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) i al Grup de Mediació, Interpretació i Recerca en l’Àmbit Social (MIRAS). Per arrodonir la seva activitat acadèmica, és professora visitant a la Universitat Pompeu Fabra, on imparteix assignatures de mediació cultural i de traducció de l’anglès al català, i també ha estat docent en diversos màsters de l’estat espanyol relacionats amb la traducció del xinès i la mediació intercultural, camp al qual està molt dedicada. Si sortim de l’àmbit acadèmic, cal destacar que és traductora jurada del xinès al català i que també ha tocat la traducció literària: ha traduït el segon volum de les memòries de Sanmao, que publicarà _Rata: el proper dia 4 d’octubre.

Mireia, quan et vas matricular a la carrera de Traducció i Interpretació calia triar un idioma principal, que en el teu cas era l’anglès, i un de secundari. Per què va ser el xinès? Ja tenies clar que t’hi volies dedicar o, com en el meu cas, la tria va ser accidental?

Jo tenia clar que volia que fos un idioma dels que llavors dèiem «exòtics» (ara segur que ja no és políticament correcte dir-los així). Pensava que l’alemany, el francès o l’italià, per exemple, sempre els podria estudiar a l’escola oficial o en alguna acadèmia. En canvi, de xinès, japonès, àrab o rus, l’oferta era, aleshores, molt més limitada (estem parlant del 2002). La tria entre aquestes llengües exòtiques va ser una mica a base de descartar les que ja d’entrada no m’atreien (el rus, per exemple, no em cridava gens l’atenció), però també hi va influir el professor de geografia que vaig tenir al batxillerat. Sovint ens parlava de la Xina com el «gegant adormit», ens parlava de la seva gran extensió i del seu potencial… i vaig pensar que, havent-hi tanta gent a la Xina, a la força seria útil saber xinès en el futur.

Com hem dit més amunt, cobreixes un espectre força ampli d’activitats que estan relacionades amb el xinès, la traducció i la mediació intercultural, i val la pena parlar una mica de cadascuna. Començarem per la teva dedicació a la traducció. Atesa l’alta activitat docent i investigadora que tens, et queda gaire temps per fer traduccions? De quina mena són?

Aquests darrers anys la veritat és que, com bé dius, he tingut i tinc poc temps per traduir. També haig de dir-te que em dol l’ànima cada cop que rebutjo una traducció per falta de temps, perquè la veritat és que les gaudeixo molt i és una feina que m’omple… tot i que sóc molt cul inquiet i també penso que no m’hi sabria estar, només traduint; tot el que faig m’agrada molt!

Fins l’any passat, sempre havia mirat de combinar l’activitat a la universitat (docència i recerca) amb traduccions esporàdiques que m’arribaven d’agències: convenis, contractes, estatuts, documentació relacionada amb importació o exportació… Trobo molt important mantenir aquest contacte amb el món professional, encara que no sigui constant, perquè part de la meva docència es basa en formar futurs traductors. A banda d’aquestes traduccions «petites», un dels encàrrecs per a mi més importants va ser la traducció de 12 entrades del blog de Wang Keqin, un periodista xinès que ha denunciat molts casos de corrupció, per a la tesi doctoral de Vicenç Sanclemente (actualment, el director de Radio 4). Va ser una experiència boníssima, en molts sentits.
Portada_Sanmao

I l’any passat va ser l’any que vaig fer realitat un dels meus somnis des de feia molt de temps: la meva primera traducció literària. Ha sigut amb la Sanmao, una autora que m’encanta. Té un estil fresc i proper, tot i que les al·lusions a la cultura xinesa són inherents i, per tant, cal treballar-hi per fer-les arribar al lector sense allunyar-lo del fil de la narració. Ja la coneixia d’abans, però ha sigut traduint-la que el personatge i les seves vivències m’han atrapat. Diaris de les Canàries té relats de tots colors, és un bon reflex de com va ser la Sanmao i de com va ser la seva vida, i per mi ha sigut un regal poder-me estrenar així en el món de la traducció literària.

Tornant a la teva pregunta inicial, de si em queda temps per traduir, una de les coses que m’ha agradat de traduir la Sanmao és que des de l’editorial, :Rata_, ens van deixar ben bé 9 mesos per fer la traducció, tant a mi com a la Irene Tor Carroggio, que ha estat la traductora cap al castellà. Va ser un marge de temps generós i, per tant, assequible per mi, sobretot tenint en compte que ho combinaria amb la feina de la universitat… i que no volia deixar de tenir vida pròpia! A més a més, amb la Irene ens hem ajudat moltíssim, hem compartit recursos, hem comentat solucions… això també ha sigut molt engrescador.

Parlem de traducció no literària: tu ets una de les tres traductores jurades del xinès al català que hi ha a Catalunya. Això vol dir que tens molta feina amb traduccions d’aquesta mena? O el mercat és petit?

He fet molt poques traduccions jurades del xinès al català, bàsicament expedients universitaris i poca cosa més. Tinc la intuïció que molta documentació oficial de la Xina, quan és per a exportació, arriba en anglès (o en format bilingüe xinès-anglès) i llavors ja no cal passar per al traductor de xinès. Potser si fos traductora jurada del xinès cap al castellà la resposta seria diferent… no ho sé, no t’ho sé dir. En tot cas, sí que he de dir que sortir al registre de traductors jurats habilitats per la Direcció General de Política Lingüística ha fet que m’hagin anat arribant encàrrecs de traduccions no jurades. Ser traductor jurat no deixa de ser una garantia de qualitat de cara a clients potencials i suposo que sortir a una web oficial dóna molta més confiança que anunciar-te només en el teu propi blog…

Allunyem-nos de la traducció i passem a un altre àmbit en què tens una gran activitat: la mediació intercultural. Quins aspectes toques? Fas de mediadora? Intèrpret? Et centres més en la part acadèmica i investigadora?

Tot va començar quan vaig fer d’intèrpret als serveis públics per al Consell Comarcal del Vallès Occidental. Va ser només durant un temps, just quan vaig tornar de la Xina després de llicenciar-me. Treballava sobretot en escoles: estaven arribant moltes famílies xineses (era als volts de 2008) i calia matricular els fills, fer reunions de seguiment… A vegades tot eren bones notícies (que si el nen és bo, que si treu bones notes, que si és treballador…), i a vegades em trobava amb alguns «marrons» que tela marinera, i això que la meva dedicació era bastant puntual, perquè només hi anava quan des d’alguna escola se sol·licitava el servei. Les mediadores que s’hi dediquen a temps complet t’expliquen situacions ben complexes.

Ho feia sense considerar-me realment intèrpret: hi anava només per ajudar i per fer el que pogués. Amb la primera tesina de màster, la Sara Rovira em va animar a explorar aquest terreny. I quin bon ull que va tenir! Vaig descobrir els codis deontològics que regeixen la professió, em vaig adonar de tot el que havia fet malament i vaig decidir que aquest havia de ser el tema de la meva tesi. Paral·lelament, a la UAB naixia el grup de recerca MIRAS. La Sara també m’hi va posar en contacte i pràcticament hi col·laboro des del principi.

MIRASDes que vaig començar la tesi, vaig deixar de dedicar-me a la interpretació als serveis públics (la frontera amb mediació intercultural és difusa, però sovint es fan servir els dos termes per un igual… crec que això donaria per una altra entrevista!), però hi he continuat vinculada per la recerca i per la docència. Hi he fet recerca individual, sobretot amb la tesi i amb articles que he escrit a partir de la recollida de dades de la tesi, i he tingut la sort de poder-hi fer recerca en grup, amb MIRAS, amb unes companyes fantàstiques de qui he après molt. Estem especialment contentes del nostre últim projecte sobre interpretació judicial: vam tenir accés a un corpus de vídeos de judicis interpretats, reals, i n’hem analitzat 55. Les dades són escandaloses, i més si tens en compte que la Directiva Europea 2010/64/UE sobre interpretació judicial ja està transposada i que, segons aquesta directiva, l’acusat hauria de poder entendre, en tot moment, què s’està dient al seu judici. Quan s’interroga l’acusat, això sí que s’interpreta —amb tota mena d’errors, això també cal dir-ho—. Ara bé, imagina’t que entra un testimoni i s’interroga el testimoni, que presenta proves contra l’acusat. Molt sovint, aquests interrogatoris a testimonis no s’interpreten i això fa que l’acusat es trobi en situació d’indefensió, se li està negant un dret bàsic. Aquest és només un exemple dels fragments que sovint no s’interpreten als judicis.
La recerca en interpretació als serveis públics, sigui en l’àmbit que sigui (escoles, hospitals, serveis socials, jutjats…), té un punt d’activisme, i potser per això t’hi bolques. En el fons el que ens agradaria és contribuir a una societat més justa i amb més oportunitats per a tothom.

Finalment, pel que fa la docència, tinc la sort de poder aplicar tot el que he après (amb la meva pròpia experiència, llegint i investigant) en assignatures del màster i del grau a la Universitat Pompeu Fabra. L’assignatura de mediació intercultural per a mi és molt especial: me l’he fet meva. Cada any els alumnes m’ho diuen: «es nota que t’agrada». Fem molts debats, parlem molt de com es podrien enfocar diferents situacions, i al final sóc jo qui aprèn d’ells.

Ara que parlem del MIRAS, també volem parlar de la feina que has fet amb el TXICC, grup que va elaborar la Guia de tractament de mots xinesos. Aquesta guia, que es va publicar en català i en castellà, conté una sèrie de directrius i orientacions per intentar posar una mica d’ordre en l’ús que es fa de les paraules d’origen xinès. Com creus que una obra d’aquesta mena pot ajudar a la mediació intercultural?

Mireia_Vargas_conferenciaQuan parlem de mediació intercultural, hem d’imaginar un perfil polifacètic. A mi sempre em ve al cap la Begoña Ruiz de Infante, la referent de la mediació intercultural amb xinesos a Catalunya. Per tant, un mediador intercultural perfectament es pot trobar que ha de redactar un document sobre el col·lectiu xinès del barri on treballa, o sobre la concepció de la salut en la cultura xinesa, o sobre l’educació a la Xina, i que ha de fer servir tot de paraules d’origen xinès, algunes més conegudes (com poden ser el yin-yang o el qi), però d’altres no tant, o no gens, i que, per tant, ha de prendre decisions sobre com fer servir aquests referents en el text. Transcriure, adaptar o traduir? A les guies del TXICC, tant en català com en castellà, es recull aquest debat, per exemple. L’ús de formes coherents i estàndards (mitjançant l’ús del pinyin) per a noms propis i topònims també són exemples de bones pràctiques fàcilment aplicables en la mediació intercultural.

Per acabar, d’entre les diverses facetes que tens, n’hi ha alguna que t’agradi més que les altres? O, simplement, t’agrada aplicar els teus coneixements i formació en diversos camps?

Diria que totes m’agraden per un igual i, a sobre, he tingut la sort de poder conèixer gent meravellosa en totes aquestes facetes, ja sigui en la recerca, en la docència, i en els encàrrecs professionals… Això també és molt important!

M’agrada molt combinar-les totes; ja t’he dit al principi que sóc un cul inquiet… tot i que la dispersió també genera certa angoixa a vegades, això no t’ho negaré. La sensació de no arribar a tot, o de no poder aprofundir en tot per igual. El repte, a vegades, és saber dir que no per poder-te centrar en el que tens entre mans.

Moltes gràcies, Mireia, per haver-nos explicat tantes coses. La veritat és que en aquest blog ens centrem tant en la traducció que, de vegades, se’ns escapen altres aspectes del contacte entre cultures. Per això ha estat fantàstic conèixer un perfil com el teu, que toca diversos aspectes d’aquest contacte. Esperem que la traducció de la Sanmao tingui molt èxit i… esperem parlar-ne en aquest blog més endavant!

Bon dia de la traducció a tothom!

Marcela de Juan: premi a la traducció

Premi de Traducció Marcela de JuanJa fa uns dies que va saltar la notícia: a partir d’aquest any, comptarem amb un premi que reconeixerà les traduccions del xinès que es publiquin en català i en castellà. Una gran idea nascuda en aquest fantàstic clúster del món de la sinologia que tenim a Catalunya, al cor de la qual hi ha l’Institut Confuci i la Universitat Autònoma de Barcelona, a través del grup de recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC). Una idea que pot motivar molt els professionals d’aquest sector, tant si ens dediquem a la traducció literària com si no, ja que és un punt de llum, una guia.

Fa temps que penso que és una llàstima que ens arribi tan poca obra traduïda de la Xina, especialment al català. També és una llàstima que, de vegades, el que ens arriba vingui marcat per l’etiqueta “dissident”, com si el fet de ser-ho garantís la qualitat literària. Per això trobo que la instauració d’un premi d’aquestes característiques pot ajudar a fer visible la feina de traductors i editorials i, possiblement, generi més interès en aquesta literatura que ens reserva tantes hores de diversió, plaer i contemplació. Perquè, a la Xina, hi ha de tot. No ens podem quedar només amb les obres de Mo Yan o Yan Lianke, autors reconeguts a tot Europa, sinó que hem d’anar més enllà i conèixer autors joves com Yan Ge, retrobar clàssics com El pabellón de las peonías o consolidar el coneixement d’autors polifacètics com Yu Hua.

Cal destacar que aquest premi és per al traductor, no per a l’autor. Cada dos anys s’atorgarà a una obra traduïda al català o al castellà (el 2017, castellà; el 2019, català, etc.) i el traductor de l’obra guardonada rebrà un premi de 4.000 euros. Una manera excel·lent de reconèixer la feina de qualitat que fan aquests valents que ens acosten obres escrites en una llengua tan llunyana, similar al nou sistema que ha implantat l’International Man Booker Prize, que premia autor i traductor repartint-los el premi al 50%.

També trobo molt bona idea que el nom del premi sigui, precisament, el d’una persona que ha estat un pont entre la cultura xinesa i la nostra: Marcela de Juan. Va ser ella qui, ja entrat el segle XX, va fer arribar tot d’obres xineses al món hispanoparlant, obrint un camí que molts altres han seguit després. Per les seves circumstàncies familiars i culturals, filla d’un diplomàtic xinès i d’una ciutadana belga, és una de les persones més adequades per donar nom a aquest premi que tot just veu la llum.

Per tot això, us animo a seguir de prop l’evolució d’aquest premi, que s’ha convocat enguany per primera vegada i que donarà el primer premi a la tardor del 2017. Podeu ampliar informació a la web de la UAB, on s’expliquen clarament les bases. Si compliu les condicions, potser encara podeu presentar una obra traduïda vostra!