I resulta que Alina Bronsky torna a parlar en català, aquest cop amb la veu de la Rosalinda, una dona que se’ns diu que viu més allà dels Urals. És la tercera dona potent que ens porta, i diria que és llibre més ambiciós dels que li he vist publicats en català per l’editorial Les Hores (no publicats en l’ordre dels originals). Fem memòria?

El primer va ser L’últim amor de Baba Dúnia, on coneixíem una àvia entranyable i tossuda que vivia a prop de Txernòbil. Aquest llibre continua essent el que més endins m’ha arribat, ja que vaig ser testimoni del desastre nuclear i és una cosa que m’ha quedat.

El segon que vam rebre va ser La trena de la meva àvia, on topàvem amb una àvia encara més tossuda i manaire, la Margo, que havia emigrat a Alemanya amb el seu marit i el nét. Vam repetir èxit amb una història familiar.

Ara, amb Els plats més picants de la cuina tàrtara, anem un pas més enllà per entrar en un llibre que toca molts temes, des de la uniformització soviètica i el poc respecte per la cultura tàrtara fins a l’emigració a Occident i el preu que té, la relació amb fills i néts, la malaltia, i molts altres que podem anar trobant. De fet, diria que aquest llibre és com una carxofa, que vas pelant i pelant fins que arribes al nucli.

Com deia més amunt, en les històries de Bronsky que tenim en català la protagonista sempre és una dona d’una certa edat amb un caràcter fort. Aquest cop tenim la Rosalinda, una dona d’una edat que no he acabat de filar però que, en tot cas, és més jove que les altres. Es tracta d’una dona amb una autoestima molt alta, que no reconeix els errors i que, segons ella mateixa, fa de bon veure. No dubta a aprofitar el seu atractiu per aconseguir el que vol, i si considera que algú altre és poca cosa també ho diu. Té uns objectius propis, i no dubta a aplicar-se a fons per aconseguir-los. Al seu costat, personatges com el marit i la filla són simples putxinel·lis que fa anar al seu gust per aconseguir el que es proposa.

Però, ah! Quan finalment sembla que aconseguirà el que vol s’adona del preu que cal pagar, que la moneda que ella tenia preparada no és la moneda de canvi que els altres volen. Començarà aquí una segona part que ens porta a l’altra banda del mur de Berlín, on les coses funcionen diferent i descobrirà, també, altres maneres d’aconseguir el que vol. 

Tenim davant nostre, per sobre de tot, una dona decidida que no dubta a actuar. Queda a les vostres mans decidir si us és simpàtica o si, per contra, la trobeu un monstre. En tot cas, Els plats més picants de la cuina tàrtara és un llibre molt complet que m’ha ben enganxat.

Heu llegit algun dels llibres d’aquesta autora? Us escolto!