La segona Berta del mes, després de l’entrada que vaig dedicar a Fins a l’última pedra de la Berta Creus. I segona escriptora que, amb un llibre més aviat breu, ha fet molta més feina que altres que escriuen llibres innecessàriament llargs.

Sí, La ferida imaginària és un llibre de tot just 136 pàgines, menut, però que conté més del que s’explica. L’autora, amb un estil sobri i senzill, ens porta a Galícia per explicar-nos les històries de dos parells de germanes i el seu dia a dia. Però atenció: senzill no vol dir de poca qualitat. Recordem que també es diu que Rodoreda escriu senzill, i ja veieu que és la jefa (no, no estic comparant les dues autores).

Així, doncs, a mesura que ens endinsem en aquesta història anem descobrint els personatges que hi intervenen: les noies, el pare, els peixos, l’oca, els veïns… somnis i possibilitats, germanes que no s’entenen per més que es parlin, altres que no es parlen ni es veuen, gent de poblets petits que fan una vida particular… tot això i més en aquest llibre curtet que, salvant molt les distàncies, m’ha recordat Terra inestable, també publicat per l’editorial Les Hores: també en aquell cas la història implicava germans i la vida en un poble, amb una escriptura que també era senzilla i elegant a la vegada.

He disfrutat molt veient les anades i vingudes de la protagonista. Els seus intents amb els peixos. La relació amb la seva germana Beatriz. Però també m’ha agradat molt la relació que s’estableix entre la Marga i els veïns, i el que passa quan es queda a dormir amb ells. I quan descobreixes el nexe entre totes les germanes és com “buà! com és que no se m’havia acudit?”. Perquè sí, una de les gràcies del llibre és que, al final, pràcticament tothom està relacionat d’una manera o una altra.

En resum, diria que és una història d’històries que funciona molt bé perquè, en realitat, podria ser la nostra. Ganes de llegir més aquesta autora.