La belle de glace

Mo Yan. La belle de glace.
Traductor: Chantal Chen-Andro.
Editorial: ePoints, 2014.
Edició digital equivalent a 33 pàgines.

belle-glaceEm vaig comprar La belle de glace perquè era un relat curt i em pensava que només s’havia publicat en format independent, i ara veig que aquest relat el podem trobar a Enfant de fer. I ja me l’he comprat i el tinc a casa.

Per què m’he comprat un llibre de Mo Yan, si em passo mitja vida dient que està sobrevalorat? Doncs perquè La belle de glace m’ha agradat molt i he pensat que potser m’he equivocat llegint una novel·la i una altra d’aquest autor i que li he de donar una oportunitat amb les històries curtes. Però d’això ja en parlarem més endavant, quan us comenti el recull sencer.

De moment, toca parlar d’aquesta història en què veiem un noi que comença a treballar com a aprenent al consultori mèdic que té el seu oncle. Hi veurem clarament reflectida la jerarquia familiar, el respecte als més grans, els prejudicis contra la gent que es busca la vida d’una manera diferent a la tradicional… I també hi veurem una petita crítica de l’autor a la manera en què està progressant el món xinès (la presència de la contaminació, la proliferació del turisme) i com s’ho prenen els xinesos: uns amb alegria i altres amb desgana. Una altra cosa molt típica que hi trobem és l’oncle i la seva tassa de te, amb el cul tot negre i recobert de fulles de te que ja hi estan enganxades, i també hi fan una aparició estelar les escopinades. Si heu estat a la Xina, ja sabeu de què parlo.

Gran part del relat gira en torn d’una ex-companya de classe del protagonista, la Meng Xixi, que un dia es troba malament i se’n va al consultori on treballa el noi. A partir d’aquí, cal estar atent a la reacció de les tres persones que hi treballen: el noi, la tieta i l’oncle. I estigueu pendents, també, del final.

Aquest relat només costa 0,99 euros a Amazon. Val la pena provar-lo, per aquest preu, oi? Si voleu llegir-ne el principi, només cal que feu clic en aquest enllaç i rebreu un fragment del relat de manera totalment gratuïta.

Nosaltres aviat us parlarem del recull sencer, Enfant de fer.

El suplicio del aroma de sándalo

Mo Yan. El suplicio del aroma de sándalo.
Kailas, març 2014.
Edició Kindle, equivalent a 800 pàgines.
Títol original: 檀香刑.
Traductor: Blas Piñero Martínez.

ATENCIÓ: si sou fans de Mo Yan, podeu anar directament al paràgraf que diu “Com altres vegades, doncs, arribo a la conclusió…”.
AF Mo Yan suplicio

Una vegada més, m’he llegit un llibre d’en Mo Yan. Me l’havien recomanat, i aquesta vegada Kailas n’havia encarregat una traducció directa del xinès a Blas Piñero, de qui ja he llegit alguna altra traducció, i em vaig decidir a comprar-lo. El llibre prometia, la història era original, i també ho era el plantejament: una base històrica guarnida amb detalls d’una òpera xinesa. I començava bé, però…

No estic predestinada a ser “amiga” d’en Mo Yan. Em sap greu. Ho he intentat. Ho podeu comprovar mirant-vos totes les ressenyes que he fet de les seves obres en aquest bloc. No surt mai gaire ben parat. I excloc la possibilitat que sigui culpa de les traduccions, ja que no m’ha agradat en cap dels idiomes en què l’he llegit (que jo recordi, català, castellà, anglès i francès). Em sembla que tiro la tovallola.

Què puc dir de El suplicio del aroma de sándalo? D’entrada, diré que crec que amb 300 pàgines menys també faríem. Sóc dels que tenen la humil opinió que, en general, no cal allargar-se més del compte. Mo Yan, intentant crear una estructura original per al llibre, acaba repetint el retrat de les mateixes accions des de diversos punts de vista, i això m’ha creat una mica d’embolic a l’hora de saber qui parlava, o de què parlava.

La història en sí està bé: la rebel·lió d’un poble arran d’un acte de violència indiscriminada per part d’uns soldats alemanys a principis del segle XX. La recreació dels personatges, l’ambient o els vestits trobo que és força correcta. La història té interès tant pel que explica com per les relacions que estableix entre els personatges. De fet, la part del llibre en què s’explica clarament la trama central està força bé. El problema ve quan intenta retratar-ho des del punt de vista de cadascun dels protagonistes, perquè acaba essent un plantejament redundant.

Com altres vegades, doncs, arribo a la conclusió que és un llibre molt interessant per a qui sigui fan d’aquest autor, però a mi no m’acaba de convèncer. Pel que fa a la traducció, trobo que és bona i trasllada amb eficàcia el text xinès al castellà (i va acompanyada d’una bona quantitat de notes), però em sorprèn trobar de tant en tant alguna errada bàsica, de concordància o tipogràfica, que un revisor hauria de detectar. En resum: us agradarà si us agrada… Mo Yan.

Canvis

Mo Yan. Canvis.
Edicions 62, 2012.
112 pàgines.
Títol original: 变.
Traductor: Carles Prado-Fonts.

Ai, en Mo Yan… Per més que el llegeixo… no hi connecto. Entenguem-nos bé: les seves històries deixen veure la vida en entorns rurals de la Xina. Són històries reals. Fins aquí, cap objecció. Ara bé, és com aquells cantants tan bons i amb un estil tan marcat que, al final, tot em sona igual… Les coses sempre passen a Gaomi… I el més bo del cas és que sempre que em cau un llibre seu als braços l’acabo llegint…

I ara, per postres, li han donat el premi Nobel de literatura. Hi ha qui creu que se’l mereix, i hi ha qui creu que no. Jo més aviat sóc dels que pensen que no. Però bé, això ho decideix gent amb més criteri que jo, o sigui que no ho discutirem. El que sí que vull destacar és el paper tant important que tenen els traductors a l’hora de premiar els autors que no escriuen en anglès. Mai no me n’havia adonat fins ara: quants membres del jurat suec entenen el xinès? O l’alemany? O l’hongarès? Així, doncs, hem de tenir en compte que el premi és, en certa manera, mèrit del traductor perquè el que llegeix el jurat és la seva traducció, no l’original.

I, és clar, m’he llegit els seus Canvis després de saber que li donaven el premi… i aquesta història m’ha quedat curta. No m’ha semblat que estigués a l’alçada…

De tota manera, sí que hi ha algun aspecte que val la pena destacar, com ara la manera que l’autor té de sortir del seu entorn i prosperar (apuntar-se a l’exèrcit). O bé l’èxit que aconsegueix el seu amic, intrigant i vividor. O l’existència del suborn (ara se’n diu “sobres”), fins i tot a escales ínfimes. Tot de coses que passen a la Xina, en una societat que, després d’estar mig adormida, un bon dia es va despertar i va iniciar l’obertura.

En tot cas, és una narració personal de la vida a la Xina. Si us interessen aquesta mena de vivències, val la pena que us la llegiu.

Carta als Reis 2013

Ja fa un any que us proposava una llista per als Reis per si encara no sabíeu quin llibre volíeu demanar. Si voleu veure què hi recomanava, feu clic aquí. 

I aquí teniu les propostes per a aquest any. Intentaré ser una mica menys clàssica. 🙂

  • Su Tong. My life as emperor. Hyperion, 2006. Traducció de Howard Goldblatt.
  • Anònim. El erudito de las carcajadas (Jin ping mei). Volum II. Atalanta, 2011. Traducció d’Alicia Relinque.
  • Mo Yan. Canvis. Edicions 62, 2012. Traducció de Carles Prado-Fonts.
  • Yan Lianke. Les jours, les mois, les années. Éditions Philippe Picquier, 2009.
  • Yu Hua. Vivir. Seix Barral, 2010. Traducció d’Anne-Hélène Suárez.
Per començar, voldria destacar que les obres que cito traduïdes al català i al castellà vénen de traductors de total confiança que treballen en la traducció directa del xinès, una cosa no gaire habitual a casa nostra.

Si vau veure la llista de l’any passat, veureu que hi ha dues obres que repeteixen aparició. Són Vivir i El erudito de las carcajadas. La primera us la torno a citar perquè és una de les meves favorites (jo encara no me l’he llegida en castellà, però m’ho marco com a objectiu per al 2013) i en trobareu el comentari en aquest bloc. La segona va per la tercera edició del primer volum i ha publicat el segon. És l’única peça clàssica que he inclòs a la llista.

Pel que fa a la novel·la de Su Tong, encara no me l’he llegida, però sí que he llegit altres coses d’ell i l’argument d’aquesta promet. Quan a Mo Yan, suposo que aquest any havia d’incloure alguna cosa seva, ja que no et donen el Nobel de literatura cada any! Diuen que aquesta obra és una mica diferent del que sol publicar, i per això he triat aquesta. Jo ja la tinc al “prestatge dels llibres per llegir”, i serà dels primers de l’any nou.
Finalment, la novel·la de Yan Lianke la trobareu comentada en aquest bloc. És una peça curteta, dolça i tendra. I molt trista. Però us la recomano molt.
Segurament això serà l’última entrada del 2012, però si sabeu algun altre llibre que valgui la pena demanar als Reis, afegiu-lo als comentaris i en parlarem. I si voleu variar una mica i llegir coses d’altres literatures, passeu per l’Illa deserta, el bloc on parlo dels llibres que llegeixo i que no són només de literatura xinesa.

Bones festes a tothom!

Idees per a Sant Jordi

Arriba Sant Jordi, i molts de vosaltres us voldreu comprar llibres (sí, jo també!). Per Reis ja vaig publicar unes quantes idees per a la vostra llista, que podeu recuperar fent clic aquí. Ara us hi afegeixo alguna obra més, mirant de no repetir-me. 🙂

Aquí va la llista:

  • Zhang Ling. El sueño de la montaña del oro. Ediciones Destino, SA, 2012. Traducció de Javier Altayó.
  • Mo Yan. Rana. Editorial Kailas, 2011. Traducció de Yifan Li (per confirmar).
  • Yan Lianke. Dream of Ding village. Grove Press, 2011. Traducció de Cindy Carter.
  • Ha Jin. Nanjing Requiem: a novel. Pantheon, 2011. 
  • Ha Jin. War Trash. Vintage, 2005.

Confesso que els únics llibres d’aquesta llista que he llegit són els dos primers. En tinc opinions diferents.

El primer de la llista, El sueño de la montaña del oro, és molt bo. Enganxa des de la primera pàgina. I part del mèrit el té la traducció, de Javier Altayó, que és molt fluïda i no deixa entreveure discrepàncies amb l’original (no és fàcil trobar traduccions que “no rasquin”). L’argument, sòlid, fa referència a una família d’emigrants xinesos que manté una branca a la vil·la natal i l’altra al Canadà. No us en dic res més perquè ben aviat tindreu el comentari al bloc. Només us puc dir que us el recomano molt, i que si heu de fer un regal (o fer-vos-el a vosaltres mateixos) per Sant Jordi, aquesta és una molt bona inversió. 🙂

Pel que fa a Rana, de Mo Yan, el mateix Javier Altayó és qui em va comentar que Kailas l’ha publicat en castellà. Segons diuen a la web de la Casa del Llibre, aquesta traducció s’ha fet directament del xinès, però no s’especifica qui l’ha feta (en un altre bloc he trobat que l’ha traduït Yifan Li… traducció inversa??? Us agrairé comentaris sobre aquest tema). Jo me n’he llegit la versió francesa, que trobareu comentada aquí. Ja us aviso que Mo Yan té una temàtica força concreta, o sigui que no espereu grans innovacions…

Tot i que fa molt de temps que el tinc a la llista, encara no he llegit Dream of Ding village, de Yan Lianke, però sí que he llegit alguna altra coseta d’aquest autor que m’ha sorprès favorablement (Les jours, les mois, les années). A més, aquest llibre ha guanyat el Man Asia Literary Prize 2010, justament amb la traducció que us recomano, de Cindy Carter (ho trobareu, per exemple, a Amazon, que també ofereix la versió digital per a ebook).

De Ha Jin també n’he llegit alguna cosa, i m’ha deixat un bon regust. Per això tinc pendent dues obres seves, Nanjing Requiem: a novel i War Trash. Totes dues toquen temes punyents de la història recent xinesa: la massacre de Nanjing i els presoners de guerra de la guerra de Corea. Si us agrada l’opció digital, trobareu totes dues obres a Amazon.