Categoria sobre literatura i llengua xinesa. Recull les entrades provinents del blog “Caràcter xinès”, que el setembre de 2018 es va fusionar amb “L’illa deserta”.
Aquesta entrada és, de fet, una re-entrada: si busqueu al blog, veureu que ja vaig comentar L’home dels ulls compostos en anglès, l’any 2017. No tinc costum de rellegir llibres, però quan un llibre de literatura xinesa surt en català me’l llegeixo sí o sí, encara que ja ho hagi fet en un altre idioma. Si vosaltres també heu rellegit algun llibre, no us sorprendrà que us digui que les sensacions canvien quan llegeixes una història per segona vegada.
No sé si és perquè amb el temps evolucionem i la nostra perspectiva canvia, o si és perquè la lectura en un idioma o altre (i, per tant, escrit per una persona o altra) ens toca diferent, però el cert és que les vegades que he fet relectures sempre he modificat la meva opinió sobre el llibre llegit. I aquest també ha sigut el cas.
Si repasseu l’entrada anterior, veureu que deia que no entenia l’èxit que estava tenint, i que m’havia costat pair les parts més surrealistes o mítiques de la història. Ah, i que no entenia la figura de l’home dels ulls compostos. Tot i que continuo sense entendre l’home en qüestió i que els elements surrealistes em costen, ara sí que entenc perquè agrada tant.
L’home dels ulls compostos és un mosaic d’històries que s’entrellacen per mostrar-nos temes molt diversos, amb l’ecologisme i el canvi climàtic de teló de fons. Hi ha, també, la pèrdua i el dol, la companyonia entre coneguts i desconeguts i, per sobre de tot, la defensa i la difusió dels pobles aborígens de Taiwan, que solen passar desapercebuts a l’ombra de la presència xinesa. Així, en aquest llibre trobarem una barreja de personatges que són d’una o altra tribu, o d’ètnia han, o europeus. L’autor els farà seguir línies d’acció diferents que tocaran temes diversos, però també els fa interactuar entre ells i ajudar-se per aconseguir els seus objectius.
Els personatges principals són l’Alice i l’Atrie, ella xinesa i ell de Wayo-Wayo, una illa del Pacífic amb poc o nul contacte amb la resta del món que té la tradició d’enviar el segon fill de cada família a la mar (spoiler: la majoria moren). El destí de l’Atrie serà diferent, ja que anirà a parar en una illa de plàstics que hi ha a l’oceà i, posteriorment, desembarcarà a Taiwan, on coneixerà l’Alice. Per la seva banda, ella ha perdut fill i parella i està molt descolocada, i la trobada amb el noi li anirà molt bé per aclarir-se.
No, no és un llibre de ritme trepidant, tot i que en general flueix molt bé. Potser se li pot retreure que la presentació del context i els personatges sigui una mica llarga. De fet, poc abans d’arribar a la meitat vaig tenir una baixada d’atenció, però de seguida es refà i et condueix (sense pressa i sense pausa) cap al desenllaç.
Cal destacar que l’edició d’aquest llibre és preciosa, començant per la traducció de la Mireia Vargas-Urpí, que funciona perfectament i que ja porta traduiïts uns quants autors taiwanesos. Però també vull destacar aspectes com ara els dibuixos de l’Elisa Ancori, que trobareu al principi de cada bloc del llibre, combinats amb el número corresponent en tipografia xinesa (feu una ullada a l’entrada sobre això que us he preparat). I la portada, què us n’he de dir? Tot plegat, una edició de luxe per entrar en la literatura taiwanesa!
I, evidentment, no puc tancar l’entrada sense parlar de l’editorial Chronos, un projecte que vol difondre la ciència ficció i la fantasia en català, i que han sigut molt valents a l’hora de publicar un llibre com aquest, que sembla que està agradant. Esperem que n’aconsegueixin un bona recompensa!
Mo Yan va aconseguir el premi Nobel de literatura l’any 2012 i, des d’aleshores, no havia publicat res de nou. Sí que se li havien publicat diverses traduccions al castellà, ja que hi havia novel·les que encara no s’havien traduït, però ha estat deu anys a publicar nou material en xinès.
Suposo que és normal. És un canvi important, passar a ser Nobel. Cal aprendre a conviure-hi. El fet, però, és que Flores tardías és una obra molt completa que segur que ha implicat molta feina i molt temps. De fet, Mo Yan n’hauria pogut dividir el contingut en ben bé dos o tres llibres. Altres ho haurien fet.
Què ens porta Flores tardías?
Aquest llibre conté dotze històries, algunes de les quals, com he dit més amunt, podrien haver sigut novel·les curtes elles soles. Aquí, però, totes juntes formen un calidoscopi on, a través dels ulls del protagonista (que és l’autor), podem veure la vida al poble de Gaomi, on va néixer Mo Yan el 1955.
La data és important, ja que una bona part de les històries que veiem en aquest llibre ens les narra l’autor quan era adolescent. Així, les podem situar aproximadament en l’època de la Revolució Cultural i podem veure trossets de la realitat que li va tocar viure. Si heu llegit altres llibres de Mo Yan, no us sorprendrà que faci servir elements autobiogràfics en les seves històries, i en aquest cas n’hi ha moltíssimes: fins i tot apareixen els seus germans i el seu pare.
Llegint aquest llibre he tingut la sensació d’observar un formiguer ple de formiguetes que van cadascuna al seu aire però que, d’alguna manera, treballen en conjunt. I això és el que hi trobareu: un conjunt de relats que ens donen una visió de conjunt de la vida a la Xina rural. Si el llegiu amb calma, intentant valorar el que ens explica l’autor, hi trobareu també crítiques al sistema xinès. De fet, diria que el que apareix més vegades és el lament de l’autor per haver hagut de deixar els estudis a primària amb l’arrencada de la Revolució Cultural (sort que era cultural) i la impossibilitat de continuar a secundària (l’institut es reservava gairebé exclusivament per als fills dels membres del Partit Comunista). Com sempre, però, a les novel·les de Mo Yan la crítica no és explícita i cal rebuscar una mica: ell prefereix exposar les coses tal com són perquè el lector en tregui les seves pròpies conclusions.
Xerrada i més llibres
Aquest cop he tingut la sort de tancar la lectura amb una xerrada en línia que vàrem fer amb Blas Piñero Martínez, traductor del llibre, i Ángel Fernández Fermoselle, editor de Kailas Editorial i descobridor de Mo Yan per al públic de llengua castellana. Va ser molt interessant saber què pensaven ells sobre aquesta obra en concret i sobre l’autor, i si teniu curiositat per veure-la la trobareu al canal de YouTube de l’Institut Confuci, un dels organitzadors juntament amb el grup de recerca TXICC, del qual forma part servidora.
Finalment, després de diversos llibres en què no havia connectat amb Mo Yan, he de dir que he fet les paus amb ell. Si teniu curiositat per conèixer la seva obra, us recomano que comenceu per aquest mateix o, si preferiu alguna cosa més ficcionada, tireu pels seus dos grans clàssics: Sorgo rojo o Grandes pechos, amplias caderas.
Com potser ja heu vist, aquest curs la secció dedicada a la literatura en xinès deixa la figura #autordelmes i passa a parlar de llibres concrets. Igual que abans, serà el primer dimarts de cada mes i podeu seguir-ho a Instagram amb l’etiqueta #dimartsxinès i entrades que, en general, seran més curtes que aquesta.
Així, doncs, mentre acabem de pair els panellets, les castanyes i la ratafia, avui us porto un llibre amb el qual he sortit de la meva zona de confort. I no és pel tema, no, sinó perquè és una novel·la gràfica. No estic acostumada a la manera esquemàtica en què s’expressen els autors d’aquest gènere, limitats per espai i il·lustracions, però tot i això he trobat que és un llibre molt interessant, publicat per l’editorial Comanegra amb traducció d’Adrià Pujol i, oju al datu, pròleg de Vicent Partal. Més que una història, es tracta del testimoni d’un dels estudiants que van participar en la protesta de Tian’anmen, que va tenir un final (literalment) sagnant el 4 de juny de 1989. Les coses es poden interpretar de mil maneres, però les imatges dels estudiants rebent per totes bandes són clares i inequívoques. I a sobre hi havia periodistes de refiar, com en Partal.
Lun Zhang, coautor del llibre i testimoni directe dels fets, va poder escapar de la Xina després d’un llarguíssim viatge que el portaria cap al nord, a la Mongolia Interior, per baixar al cap centre del país i sortir via Hong Kong, aleshores territori britànic. Avui dia, no ho hauria pogut fer (almenys, no via HK).
Aquest llibre és un repàs dels fets d’aquelles setmanes explicat d’una manera àgil i entenedora que serà molt útil a qui no conegui el context i es vulgui posar al dia: hi trobareu les petites biografies dels personatges històrics que van intervenir en l’afer, i també dades complementàries i una petita explicació dels anys anteriors a la protesta que us serviran per posar-vos en context. Al final, hi teniu també una cronologia esquemàtica que cobreix tot un segle, des del 1919 (any en què també hi va haver protestes a Tian’anmen) fins al 2019. Jo vaig estudiar a Pequín el curs 1992-1993 i vaig conèixer estudiants estrangers que havien viscut el període en la distància (la nostra universitat estava a 15 km del centre), i es veu que la tensió es respirava per tot arreu. De fet, el 4 de juny del 93 va ser un dia una mica estrany, també. Tots els aniversaris ho són, encara avui.
Per acabar, vull fer una menció especial al pròleg de Vicent Partal, que, com us deia més amunt, era a Pequín cobrint la visita de Mikahil Gorbatxov i es va trobar la protesta en marxa. La seva frase “la bala que podria haver disparat jo” arriba a l’ànima.
Si us interessa el tema i hi voleu aprofundir, hi ha molts llibres que en parlen, ja sigui com a no ficció o en forma novel·lada. Jo he llegit Beijing Coma, que també trobareu ressenyat en aquest blog i que podeu trobar en castellà amb el nom de Pekín en coma.
Un any més, arriba el Dia de la Traducció. I, un any més, el celebrem entrevistant un traductor. En capítols anteriors hem entrevistat professionals de diversos idiomes (trobareu les entrevistes aquí), però és evident que el meu preferit és el xinès. Així, doncs, aquest any repeteixo llengua i cultura d’origen i entrevisto Carles Prado-Fonts, un expert en llengua i cultura xinesa que fa unes traduccions al català excel·lents.
Ara bé, en Carles no només es dedica a la traducció. Com ja hem dit en altres ocasions, els experts en xinès solen combinar diverses tasques, que poden anar des de la docència fins a la traducció, passant per la mediació o la interpretació, entre altres coses. Avui farem una repassada dels àmbits que més toca el nostre convidat, començant per la seva formació.
En el seu cas, és llicenciat en traducció i interpretació de francès i xinès, estudis que va cursar a la UAB, com servidora. Aquí acaben les similituds entre les nostres formacions, ja que jo vaig decantar-me per l’anglès mentre que en Carles va decidir ampliar els seus coneixements sobre la Xina i l’Àsia. Així, doncs, va fer un màster en Contemporary Chinese Cultural Studies (University of Westminster), és doctor en Teoria de la Traducció i Estudis Interculturals (UAB) i també és doctor en Asian Languages and Cultures (University of California, Los Angeles). Com veurem més avall, algunes de les seves obres com a autor tenen a veure amb aquests estudis.
Som-hi!
Comencem pel principi: Carles, tu ets llicenciat en traducció i interpretació de xinès, però la teva carrera acadèmica va més enllà de la traducció i també tens un màster i dos doctorats, tots centrats en l’àmbit de la cultura xinesa i asiàtica i àmbits afins. La primera pregunta, doncs, és obligada: què et va atraure del xinès fins al punt de fer-te’l triar com a carrera?
La veritat és que no ho sé ben bé! De petit no vaig tenir mai cap interès especial pel món oriental. M’agradaven molt les llengües, això sí. Però no tant pel que serien les habilitats lingüístiques en si mateixes, sinó més aviat per tot el que hi ha més enllà de l’idioma. Sempre he tingut molta curiositat per aprendre coses i suposo que les llengües m’han agradat com a porta d’entrada a altres cultures, literatures, històries… Les llengües et fan aprendre i pensar diferent, que és una altra cosa que sempre m’ha agradat també.
Però tot això ho he racionalitzat a posteriori. Sincerament, quan va ser el moment d’escollir carrera no tenia gaire clar què triar. Intuïa que estaria bé estudiar alguna cosa relacionada amb les llengües, la literatura, la història, les humanitats. I volia que fos difícil o que em suposés un cert repte. Aleshores el meu amic (i gran traductor!) Albert Nolla, que és un any més gran que jo, em va fer bona propaganda dels estudis de japonès a la UAB, dins de la llicenciatura en traducció. Vaig intentar emular-lo, però les places de l’itinerari de japonès ja estaven exhaurides. Llavors em vaig decantar pel xinès.
A partir d’aquí, el món xinès em va interessar cada cop més, sobretot gràcies a professors com en Seán Golden. I després d’una estada a la Xina vaig decidir intentar fer carrera acadèmica en aquest àmbit i he tingut la sort de poder-m’hi dedicar. Em considero molt afortunat perquè el món acadèmic i el món xinès em permeten fer allò que, en el fons, sempre m’ha agradat: llegir, escriure i continuar aprenent coses.
M’agradaria repassar amb tu algunes de les facetes professionals que desenvolupes, i voldria començar per la faceta de docent. Has fet classes a la UAB, la UPF, la UOC, UCLA i la Beijing Language and Culture University (BLCU), i suposo que hi has impartit assignatures de temes diversos: literatura xinesa, traducció… Quina o quines t’agrada més ensenyar?
M’agraden totes: la docència m’encanta! M’agrada molt compartir el que he après amb els alumnes i mirar d’encomanar-los la curiositat per les coses que desconeixem i la passió per aprendre. Veure’ls créixer com a estudiants i com a investigadors és sensacional. Potser no és el més habitual en el món acadèmic, que té inèrcies bastant feudals, però a mi m’emociona veure com els estudiants progressen i aconsegueixen superar les destreses i els coneixements dels seus mestres. Si hagués de triar una assignatura en concret, com que la meva especialitat és la literatura, potser et diria que és la que m’agrada més impartir. Però també m’agrada molt ensenyar tot el que tingui a veure amb la història, el pensament o la cultura en general.
Com a part de la teva faceta acadèmica, a part de fer classes, duus a terme una important activitat de recerca. En el teu cas, aquesta activitat que en moltes vegades queda amagada als calaixos o en publicacions d’abast molt restringit ha vist la llum en dos llibres molt interessants. El primer és Regresar a China, un llibre que ja vàrem comentar en aquest blog i que ens acosta a la Xina a través de la mirada de tres autors que van marxar a estudiar a l’estranger i que posteriorment van tornar a casa. Què et va fer triar aquest tema?
L’origen de Regresar a China és a la meva recerca predoctoral. Durant molts anys vaig investigar sobre el fenomen dels escriptors xinesos que durant les primeres dècades de segle XX van marxar a altres països a estudiar i, posteriorment, van tornar a la Xina. És un tema que em va interessar per diversos motius: perquè va implicar milers de joves, perquè va tenir conseqüències en molts aspectes culturals, intel·lectuals i polítics. I suposo que també perquè en aquell moment jo també estudiava a l’estranger i vaig empatitzar amb aquests joves xinesos que havien de tornar al seu país, encara que fos en una època i un context molt diferents del meu. Vaig treballar en aquest tema durant més de deu anys, amb dues tesis doctorals i algunes publicacions acadèmiques. Llavors vaig pensar que, per tancar el projecte, en podia fer un llibre més assagístic com Regresar a China que donés a conèixer aquest tema a un lector menys especialitzat.
En el segon llibre, Secondhand China, que has publicat fa poc, parles de la manera en què es percebia la Xina a casa nostra al tombant del segle XX, moment en què gran part de la informació que rebíem ens arribava a través de cultures pont. Per què vas triar aquesta època? Creus que el que comentes al llibre encara és vigent?
Sí, al llibre bàsicament explico com la imatge de la Xina i dels xinesos que ens vam forjar a Catalunya i a Espanya a l’inici del segle XX va estar molt determinada per imatges prèvies existents en altres llengües com l’anglès o el francès. Em vaig centrar en aquesta època perquè és un tema i un període que vam decidir investigar en un projecte de recerca col·lectiu amb els col·legues del grup ALTER. Ens va semblar que era una època important per a les relacions entre la Xina i el món, i que els contactes que hi havia en aquell temps havien estat menys estudiats que els d’èpoques anteriors i posteriors. Però és un fenomen molt vigent avui dia. Encara que ara sigui més fàcil accedir directament a la Xina en molts sentits, la manera com ens imaginem la Xina i els xinesos és encara molt indirecta, en el sentit que va a remolc del que circula en altres cultures més hegemòniques.
Portem tot això a un camp concret, el de la publicació d’autors xinesos. Aquesta visió que comentàvem en la pregunta anterior influeix en la selecció que es fa de literatura per traduir del xinès?
Molt! És molt difícil trobar una obra xinesa que es publiqui en català o en castellà i que no hagi estat seleccionada, traduïda i publicada abans, generalment amb cert èxit, en anglès, francès o alemany. Això no és dolent per si mateix, perquè és un mecanisme que, al capdavall, ens facilita l’accés als autors xinesos. Però hem de ser conscients que ens imposa una determinada mirada cap a la Xina que no és ben bé pròpia i que no sempre s’ajusta a la nostra realitat o als nostres interessos. Un exemple molt clar és el que està passant avui dia a Hong Kong, Xinjiang o Taiwan. Són esdeveniments que haurien de tenir un ressò molt intens a Catalunya, perquè hi ha moltes similituds entre els respectius processos d’opressió política. Però com que la informació sobre la Xina ens arriba mediada pels mitjans anglòfons o francòfons, per als quals aquestes similituds no són tan evidents ni tan importants, no és estrany que tinguin un ressò menor. A l’opinió pública anglòfona o francòfona, el que passa a Hong Kong, a Xinjiang o a Taiwan interessa més en termes geopolítics o de governança mundial i no tant en relació amb les llibertats polítiques i individuals.
A banda de la teva faceta com a investigador i com a autor, hi ha una faceta re-creadora: la de traductor. De fet, aquesta és la que et pot fer més conegut entre el públic general. Que jo sàpiga, s’han publicat tres traduccions teves, i diria que cadascuna reflecteix un moment clau de la literatura xinesa: un recull de llegendes, que ens portaria a l’època fundacional; un recull de relats de Lu Xun, que ens portaria al moment de canvi entre la Xina tradicional i la moderna, i un llibre de no ficció Mo Yan, que reflecteix un temps força recent del seu país. Tens algun preferit?
La veritat és que m’encantaria traduir més, perquè trobo que és una activitat molt focalitzada i que et permet submergir-te en el text i fer-ne una interpretació que no deixa de ser creativa. Però només puc dedicar-m’hi de tant en tant, quan puc vincular algun projecte de traducció amb l’activitat acadèmica. De fet, això té una part de privilegi: com que no em dedico professionalment a la traducció, em puc permetre el luxe d’escollir molt bé les traduccions que faig. També m’agrada molt traduir perquè demana una gimnàstica mental molt diferent de la que demana la investigació o l’escriptura acadèmica. Són activitats que requereixen esforços molt diferents i es complementen molt bé.
Sobre les preferències, a banda d’aquestes tres traduccions en format llibre, també vaig traduir un relat curt de l’escriptora Lin Huiyin per a un dossier de la revista Lectora sobre dones a l’Àsia Oriental que va coordinar el professor Pau Pitarch. Es titula “A trenta-set graus” i és una peça preciosa, d’estil modernista, publicada el 1934. Si n’hagués de triar una, diria que aquesta seria la meva preferida. També, en un altre registre, em va agradar molt l’assaig curt “Després de la Postguerra Freda” de la filòsofa Dai Jinhua que vaig traduir fa un parell d’anys per a L’Espill.
Si tornem als tres llibres que comentàvem més amunt, suposo que tots tres deuen tenir característiques molt diferents. Pan Gu crea l’univers aporta llegendes i mites, mentre que Diari d’un boig de Lu Xun és una obra cabdal que reflecteix un moment de canvi en la societat xinesa i, també, en la manera d’escriure. Finalment, Canvis de Mo Yan sembla una escriptura més propera… Quin et va plantejar més dificultats, a l’hora de traduir? O diries que cadascun té les seves complicacions?
Tots van ser difícils a la seva manera. El recull de mites i llegendes va ser un repte perquè era la primera traducció que vaig vincular a treballs de recerca que havia fet al doctorat. Els relats de Lu Xun van ser els més difícils de traduir perquè Lu Xun escriu en una llengua moderna però que encara està en procés de formació. I també perquè la seva obra té una gran profunditat històrica i existencial i vaig patir molt perquè la traducció transmetés d’alguna manera aquesta gravetat. La novel·la de Mo Yan no és particularment difícil a nivell lingüístic, sobretot si la comparem amb altres obres seves! Però va ser un encàrrec arran de la concessió del premi Nobel i l’editora em van donar deu dies per traduir-la. Tot i que és una novel·la força curta, això va tenir el seu punt de dificultat.
Ja per tancar, ens podries fer cinc cèntims de què toca ara? Investigar, escriure, traduir… tens algun projecte al cap?
Ara estic acabant encara el projecte del qual forma part Secondhand China. Tot i que el llibre ja s’ha publicat i això ve a ser, en certa manera, un punt i final, encara tinc en marxa un parell de peces acadèmiques sobre el tema. I, d’altra banda, com que aquesta investigació forma part d’un projecte del grup de recerca, encara l’hem d’acabar de tancar del tot col·lectivament. Després tocarà obrir un nou projecte, que encara no tinc del tot clar, tot i que m’agradaria que tornés a quedar més centrat en la literatura xinesa i sinòfona.
Moltes gràcies per tot el que ens has explicat, Carles. Un cop més, hem vist que l’especialista en xinès pot tenir moltes cares. Ens quedem amb ganes de continuar-te llegint i aprofitem per desitjar-te molt bon Dia de la Traducció!
Sanmao és una autora molt estimada a Taiwan i que també està molt ben vista per bona part dels experts de l’àmbit del xinès. Servidora no n’és una gran fan, però crec que és un personatge interessant que val la pena comentar.
Així, doncs, començarem pel començament: Sanmao és el nom de ploma de Chen Ping, nascuda l’any 1943 a Chongqing (Sichuan, Xina continental). Era una època tumultuosa i de molt trasbals, amb la Guerra Sinojaponesa (vaja, la invasió de la Xina que es van marcar els del país del Sol Naixent) i, posteriorment, l’enfrontament entre comunistes i nacionalistes, que va acabar amb el desplaçament en massa de partidaris del Guomindang (els vençuts) cap al que ara és Taiwan. La família de la petita Chen Ping va ser de les que van passar l’estret i es van afincar a l’illa.
Ja grandeta, la Sanmao va marxar a estudiar a l’estranger: va estudiar castellà a Espanya, i també va fer una estada a Alemanya. Va viatjar per altres països i, després de tornar breument a Taiwan, es va acabar casant amb un noi espanyol, José Quero, amb qui va viure al Sàhara Occidental i a les Canàries.
Una obra externa
El caràcter cosmopolita de Sanmao fa que les seves obres siguin molt diferents de les que comentem habitualment en aquest blog: ella escrivia des del seu punt de vista, a l’estranger (estranger respecte de Taiwan, és clar), i els seus articles es publicaven al seu país. Per això considero que la seva obra és “externa” a la seva cultura d’origen i crec que podem dir que va tenir més influència entre els seus congèneres que en el públic del país on va viure amb el seu marit. El fet de marxar força jove de casa, escapant a la influència paterna i de la societat taiwanesa, aprendre idiomes i fer el que volia la va convertir en una mena d’ídol entre el jovent de casa seva.
L’obra que se li coneix, doncs, són bàsicament textos que parlen dels llocs on va viure, com ara les Illes Canàries o el Sàhara. En català els tenim traduïts en forma de “diaris”, on l’autora fa reflexions del seu dia a dia.
En aquest sentit, trobo especialment interessant el volum Diaris del Sàhara, on podem veure com era el Sàhara Occidental sota domini espanyol i com l’autora convivia amb els seus veïns locals, a tot un seguit de costums diferents (als quals en general s’adaptava). I el desert, sempre la presència del desert. Trobareu tots tres volums publicats per Rata Books, amb traduccions de Sara Rovira, Irene Tor-Carroggio i Mireia Vargas-Urpí.
Després de la pèrdua del seu marit, mort en un accident de submarinisme, Sanmao va tornar a casa seva i mai no es va acabar de recuperar, fins al punt que, finalment, es va suicidar.
L'illa deserta 