Historia del cine chino

Ricard Planas. Historia del cine chino.
Ed. CHAPLIN/Berenice.
382 pàgines.

Historia del cine chino

Avui us parlo d’un llibre un pèl diferent dels que solen aparèixer en aquest blog: un llibre de no ficció. Historia del cine chino, tal com indica el nom, és un llibre ple de referències històriques i cinematogràfiques que m’ha sorprès molt gratament. M’ha sorprès, sobretot, perquè només coneixia el seu autor, Ricard Planas, pel seu perfil d’editor amb Males Herbes, una de les editorials que van traient el nas en aquest blog. De fet, si no m’equivoco, és l’únic editor que s’ha atrevit a portar al català una obra de Yu Hua, la magnífica El passat i els càstigs. Si en té més, sisplau, deixeu-ho als comentaris!

Doncs bé, resulta que Planas, a més d’editor, és llicenciat en Estudis de l’Àsia Oriental i professor d’Història del cinema xinès a la UPF. I el bagatge especialista es nota en aquest llibre ple d’informació i molt ben trabat.

Historia del cine chino… i història social?

Una altra de les sorpreses agradables del llibre és la manera en què es presenta la informació. No hi trobareu una explicació teòrica i feixuga, ni una llista de pel·lícules sense el context real. Per començar, Planas divideix el llibre en quatre etapes i ofereix una breu explicació històrica de cadascuna. A continuació, trobareu les pel·lícules més destacades de cada etapa. De cada una s’explica l’argument i la situació real en el moment de filmar-les. Així mateix, ens comenta la situació dels actors i actrius que hi participen.

Així, doncs, per exemple, quan ens presenta les pel·lícules de la dècada de 1930, ens explica coses com aquestes:

  • El cine de la dècada de 1930 és més combatiu i glamurós que la dècada anterior.
  • El cine es comença a concebre com a eina de lluita i propaganda.
  • A la dècada de 1930 hi ha quatre tipus de personatge femení: la dona caiguda, la dona treballadora, la mare sacrificada i la dona de classe mitjana o alta que sap defensar la seva reputació.

Com podeu veure, aquesta informació ajuda força a situar les pel·lícules en el seu moment històric. Evidentment, això facilita molt la comprensió al lector que no té gaires coneixements d’història de la Xina.

Què és el que més m’ha agradat?

Personalment, he trobat molt interessant la primera etapa, perquè m’era totalment desconeguda, i l’última, perquè és la que coneixo més. Ha estat aquí, quan hem arribat a la cinquena generació de directors, que he començat a trobar directors, actors i pel·lícules conegudes. I ha estat un plaer aprendre coses sobre Zhang Yimou, Gong Li, La ducha, i tants altres.

Així mateix, ha estat interessant veure l’explicació del context de cada pel·lícula i veure com se citaven autors (Yan Lianke, Mo Yan) que han anat passant per aquest blog. De fet, em quedo amb una afirmació amb la qual estic totalment d’acord: “A menudo, cuando se intenta vender un film, novela o pensador chino en Occidente, se insiste en su pretendida disidencia y se presenta la obra bajo la etiqueta “Prohibido en China””. Jo afegeixo que, com a mínim en el cas de la literatura, aquesta etiqueta no sempre implica “qualitat”. És un tema que caldria revisar.

En definitiva, m’ha agradat molt llegir-me’l així, seguit, per aprendre coses. I no dubto que el tornaré a consultar, ara ja cas per cas, quan vulgui veure una pel·lícula concreta. Serà la millor manera de redescobrir pel·lícules ja vistes i de descobrir-ne de noves.

The stolen bicycle

The Stolen Bicycle

Wu Ming-yi. The stolen bicycle.
Traductor: Darryl Sterk.
Editorial: Text publishing.
416 pàgines.

Fa un temps vaig llegir una altra obra de Wu Ming-yi amb la qual no vaig acabar de connectar: The Man with the Compound Eyes. Així, doncs, era una mica reticent a llegir The Stolen Bicycle. Quan em van deixar el llibre, però, ja no vaig tenir excusa…

I la veritat és que m’ha agradat molt llegir-lo, ja que és un llibre molt treballat i de lectura agradable que no es fa gens llarg, tot i les 400 pàgines al llarg de les quals es desplega. L’única cosa que podria retreure-li a l’autor és que, de vegades, hi ha digressions tan llargues que costa resituar-se quan s’acaben. Pel que fa a la resta, però, és impecable. Per alguna cosa va ser candidat al Man Booker Prize 2018.

The Stolen Bicycle: una, dues o moltes històries?

Aquest llibre combina de manera força reeixida tot un munt d’històries més o menys curtes que conflueixen en una trama que és la del protagonista, que vol saber coses de son pare a través d’una bicicleta.

La bicicleta ja no la té ell ni la seva família, sinó que la van robar fa molts anys. A partir d’aquí, en Ch’eng li segueix la pista i va coneixent tot de persones que l’ajuden i que, com deia més amunt, aporten les seves històries. I és amb aquestes històries i les de la família que l’autor ens porta enrere en el temps.

Què més hi ha?

Com deia, l’argument principal és la recerca d’una bicicleta per part del protagonista. Ara bé, hi trobem altres coses com ara aquestes:

  • Bicicletes. L’autor va intercalant fragments relatius a models antics de bicicleta, i ens explica en quin moment història es feien servir. Són models que tenen a veure amb la història. També hi ha uns dibuixos preciosos del model corresponent.
  • Ocupació japonesa de Taiwan. No coneixia gaire cosa d’aquest aspecte, o sigui que ha estat molt interessant veure com va calar en la vida de l’illa.
  • Habitants aborígens. No sé si és la manera més adequada de dir-ho, aborígens. En tot cas, el llibre ens presenta una societat que avança a tres vies: àmbit japonès, àmbit xinès i àmbit aborígen. Ho podeu veure, també, en els noms que fa servir.
  • Segona Guerra Mundial. Veurem com va afectar aquest desastre a l’illa i als seus habitants; també hi veurem pinzellades de la guerra al sud-est asiàtic; per exemple: el tren Thai-Burma del qual també ens parla Richard Flanagan a L’estret camí cap al nord profund.

En definitiva, The Stolen Bicycle és un llibre molt més atractiu que l’anterior que havia llegir de Wu Ming-Yi. Així mateix, la traducció s’intueix molt treballada, tot i que en alguns punts hi ha alguns typos o errades de concordança. Si us decidiu a llegir-lo, no us perdeu el comentari final del traductor, Darryl Sterk, que us aportarà informació per entendre determinats aspectes de la història.

A tree grows in Daicheng

Lu Nei. A Tree Grows in Daicheng.
Traductora: Poppy Toland.
Amazon Crossing.
Edició Kindle, equivalent a 430 pàgines.

A Tree Grows in Daicheng

En aquest llibre Lu Nei ens porta a l’època de canvis que va seguir la mort de Mao. El llibre comença en una fase anterior, durant la Revolució Cultural. Tot i així, podem dir que se centra en l’ascensió de Deng Xiaobing i les seves reformes econòmiques.

La primera part, centrada en les lluites en diverses faccions de guardes rojos, té com a protagonistes la generació dels que seran els pares del protagonista de la segona part. Un cop acabat l’enfrontament, veiem com en Gu Dahong es posa a treballar i neixen els fills. Aquí, la història fa un salt i passen a protagonitzar-la en Gu Xiaoshan (fill d’en Gu Dahong) i la seva germana, la Gu Xiaoyan.

Tot plegat passa en una ciutat on el centre encara té carrers antics. Els veïns viuen en cases baixes i es coneixen els un alts altres. Tothom sap les històries dels altres, i fins i tot compartexien televisors quan comencen a aparèixer. Els televisors són un dels elements que ens serveixen per veure com la societat va evolucionant i abandonant el comunisme més estricte per abocar-se a una economia de mercat.

Veurem també com comencen a florir empreses i negocis privats. Així, doncs, el negoci estrella d’aquest llibre són les sales de ball. Tothom vol posar una sala de ball. Tothom vol ballar. En Gu Dahong, a més de tenir un estudi fotogràfic, es guanya la vida donant classes de ball. En canvi, el seu fill, un pobre esguerro, malviu com pot. La germana té més sort i aconsegueix entrar a la universitat. Tot i així, quan en surt tampoc no aconsegueix una feina com s’esperava.

Què és, doncs, A Tree Grows in Daicheng?

Podem dir, doncs, que el que veiem en aquest llibre és una família que queda enrere mentre els seus veïns prosperen. No aconsegueixen feines ben remunerades ni ben valorades. I tampoc no aconsegueixen que els assignin un pis en els nous edificis que es construeixen durant la dècada de 1980.

A tree grows in Daicheng és un llibre molt més aconseguit que l’anterior de Lu Nei: Young Babylon. Mentre que a Young Babylon la narració està buida de detalls i l’autor va al gra, aquí tenim l’escenari molt ben definit i les relacions entre personatges són més riques.

En resum, és un llibre que es mereix estar entre la vostra llista de llibres per llegir.

El fin de la muerte

Cixin Liu. El fin de la muerte.
Traductor: Agustín Alepuz Morales.
Corrector: David Tejera Expósito.
Editorial Nova.
734 pàgines.

El fin de la muerte

El fin de la muerte és el tancament de la trilogia que Cixin Liu va començar amb El problema de los tres cuerpos. Si repreneu la ressenya que vaig fer sobre El bosque oscuro, el segon de la trilogia, veureu que, mentre el primer lliurament em va agradar molt, el segon el vaig acabar pensant que era un llibre més fluix. I per això vaig començar el tercer amb tota mena de prevencions.

El llibre comença fluix, lent, amb alguna dosi de cursileria que ja havíem detectat al segon volum. I jo anava llegint com un corderet, perquè quan un llibre té 734 pàgines no pots deixar-lo a la 50, oi? I al final he tingut premi, més o menys. Cap a la meitat del llibre, la història s’anima i comencen a passar coses.

En aquest cas, la protagonista és una noia que es diu Cheng Xin. La Cheng Xin farà tots els papers de l’auca. Així mateix, ens acompanyarà des de gairebé el principi fins al final de tot. Durant el desenvolupament de la història veurem mons que moren, gent que escapa de la destrucció, éssers fantàstics que fan i desfan a l’univers… hi ha una mica de tot. Com deia més amunt, és més interessant que El bosque oscuro. Ara bé, jo no soc gaire de llegir ciència-ficció, i es nota. Es nota perquè, de tant en tant, poso en dubte les coses que passen, o em pregunto si l’autor no les guarneix una mica massa. I, definitivament, em sobra la part «filosòfica» i quan els protagonistes es posen massa tendres.

La traducció d’El fin de la muerte

Ara bé, si hi ha un aspecte que destaca per sobre de tot és la traducció. Igual que en els altres volums de la trilogia, a mida que anava llegint anava pensant en el traductor, en aquest cas Agustín Alepuz. Mare meva, el planyo! La quantitat d’informació tècnica i pseudotècnica que hi ha és impactant. I quan em vaig intentar imaginar com es devia indicar tot això en xinès vaig estar a punt d’implotar. Realment, el coneixement enciclopèdic necessari per fer aquesta traducció és impressionant. I no vull ni pensar les complicacions que li deu haver plantejat. Un aplaudiment molt gros per a ell!

En resum, és un llibre que fa de bon llegir, tot i que és una mica massa llarg. I no penseu que no aguanti els llibres llargs, no. Com alguns ja sabeu, el meu llibre xinès preferit és Sueño en el pabellón rojo (dos volums, 2.389 pàgines en total). Però és que, al final, ja no saps què queda per destruir a l’univers, i la pobra noia hiberna no se quantes vegades, durant no sé quants segles. Una mica massa.

Literatura xinesa per a Reis

Llista de reis 2019, literatura xinesa per als Reis

Fa un parell de dies vaig publicar l’entrada d’idees per a la llista de Reis 2019 de literatura general. I també hi vaig incloure un títol xinès, de Yan Lianke. Ara, però, recordant l’entrada en qüestió, m’adono que si voleu una bona llista de literatura xinesa per a Reis n’hi ha prou que trieu les categories de 4 i 5 estrelles. I així jo em podria centrar en la MEVA llista de Reis, amb contingut nou i encara no comentat en aquest blog.

Tot i així, per no perdre el costum, us faré una breu llista amb el que més m’ha agradat d’aquest any. Som-hi.

Llista conservadora

Entre els llibres als quals he donat puntuacions més altes teniu aquests quatre. Si feu clic a l’enllaç anireu a la ressenya corresponent:

Això, per tant, és una petita mostra del que he trobat de bo per aquests mons de déu. Ara bé, cada vegada em veig més condicionada, i costa trobar coses traduïdes al català o el castellà que no estigui s’han triat amb influència del que es publica en francès o en anglès (traduccions mediades, un concepte que Maialen Lacarta explica molt bé). Aquesta vegada, però, vull anar més enllà d’una simple llista de literatura xinesa per a Reis.

Llista sense xarxa de seguretat

Així doncs, cada vegada hi ha més blogs, llibreries i persones vàries que fem llistes de recomanacions. El més habitual és recomanar llibres que un ha llegit i que creu que són bons. En aquesta secció, però, he volgut deixar el seny en una banda i recórrer a la rauxa: una «llista cega» de llibres. Com en una cita a cegues. Us proposo llibres que tinc a la meva llista d’espera. Us hi arrisqueu?

  • Después de Mao: narrativa china actual, antologia elaborada per Miguel Ángel Petrecca, un traductor solvent de qui he llegit alguna cosa.
  • Death Notice, de Zhou Haohui. Primera part d’una trilogia policíaca. Si voleu donar una oportunitat als killers xinesos, aquest llibre fa bona pinta.
  • The April 3rd Incident, de Yu Hua. Ja sabeu que és un dels meus preferits. En aquest cas, una antologia de relats traduïda per Alan Barr, un altre traductor solvent.
  • The Borrowed, de Chan Ho-Kei. No conec en absolut l’autor, però el traductor sí: Jeremy Tiang. En aquest cas, ens porta a Hong Kong, un entorn que no surt gaire a les novel·les xineses que llegeixo.

Bé, a la meva llista de literatura xinesa per a Reis n’hi ha molts més, però si us els dic tots no cabran en aquest post. O serà massa llarg. I vosaltres teniu alguna proposta? Deixeu-la als comentaris o al Twitter!

Bones festes, i que el 2019 ens porti molts llibres bons!