Ba Jin: el segle XX de la Xina

Després de dedicar el mes de novembre a Eileen Chang, arriba l’hora Ba Jin, un dels autors més llegits i més complets de la Xina del segle XX i un dels clàssics moderns que més m’agraden. Sota aquest pseudònim hi ha Li Yaotang, fill d’una família tradicional xinesa que va viure de ple els canvis convulsos causats per la caiguda de la dinastia Qing (l’última dinastia xinesa), l’enfrontament entre comunistes i nacionalistes, la guerra amb el Japó i els temps més durs del règim comunista. Podem dir, doncs, que Ba és un mirall de l’evolució del seu país durant el segle XX. Vegem-ho amb més detall.

Vida i obra de Ba Jin

Aquest autor va néixer el 1904 en el si d’una família adinerada, que controlava completament el seu avi. En aquest context, Ba Jin va poder estudiar i, fins i tot, marxar a fer estudis universitaris a París, on va estar en contacte amb el món occidental i va començar a escriure, ja amb el pseudònim amb què el coneixem.

L’any 1928 va tornar a Shanghai, on va continuar la seva tasca d’escriptor i traductor i va començar a escriure les obres que més repercussió han tingut en les nostres contrades. Com altres autors de l’època, a part d’escriure les seves novel·les va participar en diverses publicacions culturals i, durant la guerra sino-japonesa, es va involucrar en la propaganda contra el Japó, col·laborant amb un altre gran autor del segle XX, Mao Dun.

Un cop acabada la guerra i també durant els inicis del règim maoista, Ba Jin va continuar escrivint i publicà alguna obra que considero molt moderna per a l’època, com ara Nits fredes. Per a desgràcia seva (i nostra), va ser objecte d’una campanya de persecució durant la Revolució Cultural (quin gran eufemisme, aquest nom!) i se li va prohibir que escrivís. Tot i que el van rehabilitar un cop mort Mao, ja no va tornar a produir al mateix ritme i, encara que va ocupar càrrecs literaris importants, ja no va ser el mateix. Va morir el 2005, quan ja tenia 101 anys!

Com a coses curioses, podem dir que hi ha un asteroide que porta el seu nom (8315 Bajin) i que va ser un esperantista reconegut: fins i tot va traduir un llibre de l’esperanto al xinès.

Què podem llegir de Ba Jin en català?

Podem estar relativament contents: dins de l’univers minúscul que és l’obra xinesa traduïda al català, Ba Jin ocupa un lloc privilegiat, amb la traducció de tres de les seves obres principals, totes de la mà d’Eulàlia Jardí i sota els auspicis d’El Cercle de Viena:

Les dues primeres formen part d’una trilogia que tanca Tardor, que esperem tenir algun dia en català i que, mentrestant, podeu trobar en altres idiomes. Aquesta trilogia reflecteix la vida d’una família tradicional en temps de canvis, quan les generacions més joves comencen a desobeir de manera més o menys discreta les directrius de l’avi, que és qui controla la vida familiar. Us sona? Exacte! Al principi hem dit que Ba Jin venia d’una família tradicional totalment dominada per l’avi. Així, doncs, parlava amb coneixement de causa. Aquests llibres són una bona manera d’entrar en la Xina de principis de segle i veure els canvis: com els xinesos es van tallar la cua, els moviments estudiantils, l’aparició de publicacions literàries d’abast popular…

Per altra banda, Nits fredes és un tros de llibre: té interès històric, intensitat emocional, profunditat en el tractament dels personatges i una traducció excel·lent. Ens porta a la ciutat de Chongqing durant les darreries de la invasió japonesa, que veurem a través del triangle que formen Wang Xiaoquan, la seva dona i la seva mare (d’en Wang). El protagonista es troba entre l’espasa i la paret, entre la mare i la dona, ja que totes dues dones, clarament enfrontades, consideren que ell hauria de donar-los la raó a ella i no fer cas a l’altra.

En definitiva, Ba Jin és un autor molt interessant perquè ens mostra, d’una banda, els moments de canvi profund de la societat xinesa de principis del segle XX.

Eileen Chang: lluny de la Xina de Mao

Aquest mes parlarem d’Eileen Chang, una autora xinesa molt estimada, especialment, entre la diàspora xinesa i els aficionats a la literatura d’arreu del món. Aquest és un dels exemples en què un xinès es canvia el nom per occidentalitzar-lo i l’aprofitaré per posar-vos en context de cara a futurs autors. Som-hi!

Els xinesos posen el cognom davant del nom

A la Xina és costum anomenar la gent pel cognom, llevat que tinguin molta molta confiança. El que fan tot sovint, perquè l’apel·latiu sigui més proper, és afegir Xiao (petit, jove) o Lao (gran, vell) davant del cognom. Així, doncs, si un veí nostre és un senyor gran que es diu Yan Lianke, li podem dir Lao Yan, però no li direm Lianke. I, per tant, el president de la Xina es diu President Xi, i no es diu President Jinping (igual que al nostre president no li diem Pere).

En el cas de l’Eileen Chang, el seu nom en xinès és Zhang Ailing (escrit amb el sistema pinyin) o Chang Ai-ling (segons el sistema Wade-Giles). No patiu, que sona igual!

Bé, ara que us he clavat el rotllo i us he situat, passarem a veure la seva vida i obra. Si voleu més info sobre això de les transcripcions i els noms, podeu consultar la Guia d’estil de mots xinès, que vàrem elaborar amb les companyes del Grup de Recerca de Traducció del Xinès (UAB), que podeu consultar gratuïtament a la web de Política Lingüística.

Vida i obra d’Eileen Chang

Chang va néixer a Shanghai l’any 1920, en una família de classe alta. La seva infantesa va estar marcada per la mala relació entre els pares, que es van acabar divorciant, i la seva mare va decidir canviar-li el nom: de Zhang Ying (nom de naixement) va passar a Zhang Ailing i Eileen Chang. Després d’estudiar a Anglaterra, va tornar a Shanghai, on va tenir una certa rellevància durant l’ocupació japonesa de la ciutat (1943-1945). Quan el Partit Comunista va assolir el poder, Chang va marxar del país i va emigrar als Estats Units, on es va establir definitivament i va escriure, també, en anglès.

Tot i que no és la meva autora xinesa preferida, he de dir que hi ha una cosa que la fa especial, i és que les seves històries retraten la realitat del temps de guerra des d’un punt de vista poc habitual, el de la gent del seu estrat social. En aquest sentit, s’allunya de les històries de “salvació del poble” i sacrifici en nom dels altres a les quals ens té tan acostumats l’entorn del Partit Comunista. La seva poca adherència al règim va fer que durant força temps la seva obra no gaudís de gaire reconeixement a la Xina de Mao, i no va ser fins que aquest va morir que la seva figura va ser “restaurada” a l’Olimp dels escriptors xinesos.

En català tenim dos dels seus llibres:

Tots dos els ha publicat en català Club Editor amb traducció de Carla Benet (sí, la traductora de El somni del poble Ding, de Les Altres Herbes). Veureu que la ressenya de l’Amor la tinc en castellà, ja que me’l vaig llegir abans que sortís en català. Igualment, Brasers està traduït al castellà, i aquest són els dos únics llibres que trobareu en aquests dos idiomes. Si podeu llegir en anglès, us recomano els següents:

  • The Golden Cangue, la novel·la curta més coneguda d’Eileen Chang. En aquesta història, l’autora explica la història d’una dona casada amb un fumador d’opi i humiliada pels seus sogres.
  • Lust, Caution, una història que ha servit de base per a la pel·lícula homònima d’Ang Lee.
  • Naked Earth, un llibre escrit per encàrrec com a atac propagandístic a Mao.

Bé, no és poca cosa! Durant el mes aniré penjant informació sobre Chang als meus comptes de Twitter i d’Instagram.

La moglie del mercante, de Xu Dishan

Avui us porto un llibre de literatura xinesa… traduït a l’italià. I per què? Doncs perquè l’ha traduït Antonio Paoliello i m’ha semblat un llibre de molta qualitat. Es diu La moglie del mercante e altre donne cinesi, i hi trobareu quatre relats de Xu Dishan i una presentació àmplia i molt didàctica sobre l’autor, escrita pel mateix traductor.

Literatura “perifèrica”

A l’entrevista del Dia del Traductor vàrem parlar amb l’Antonio sobre la literatura sinòfona, és a dir: literatura escrita en xinès per autors que no són de la Xina, sinó de països on hi ha presència xinesa i l’idioma té presència oficial o, tot i ser d’ús minoritari, té prou pes per generar una literatura pròpia. En aquesta mena de llibres, com en el cas que ens ocupa, les històries no passen necessàriament a la Xina continental i els temes que s’hi tracten poden ser diversos dels que estem acostumats a veure en els llibres dels autors xinesos (en el sentit més estricte de la paraula). Xu Dishan és un exemple d’això que dic.

No és que me n’hagi adonat sola, no. Aquest cop m’he llegit la introducció, cosa que no sempre faig (n’hi ha que són massa llargues), i vaig veure que Xu no havia tingut gaire èxit en vida, i no entenia ben bé per què. Després de llegir-me el llibre, sí que ho vaig entendre. Bona part de les seves històries passen en llocs exòtics per a un xinès: Singapur, l’Índia… i el contingut també s’allunya del que es publicava en aquella època: tenim una dona que viu amb dos homes, una altra que emigra a la recerca del seu marit, una altra que…

Així, doncs, no és d’estranyar que no agradés als seus coetanis perquè, per dir-ho d’alguna manera, la seva obra era “poc xinesa”. Segurament, això s’explica pel fet que Xu Dishan va néixer a Taiwan i va viure a Singapur, Bangkok i Cantón, entorn dels “mars del sud”. A més, va estudiar en universitats del món occidental, com ara Oxford. Així, doncs, el seu entorn era força diferent del d’altres autors que van tenir més fortuna quan van publicar.

En resum, La moglie del mercante e altre donne cinesi és un recull de relats que fan de molt bon llegir, on les protagonistes són dones que afronten els problemes amb actitud i esperit resolutiu. No dubten a marxar on calgui per trobar el marit, o a acollir gent a casa seva, encara que això trenqui l’equilibri i l’harmonia familiar. Pel que fa a la traducció, l’he trobat molt àgil i agradable. És la primera que llegeixo d’Antonio Paoliello, però no serà l’última!

Yan Lianke: la veu de la Xina rural

Si parlem de literatura xinesa, l’autor d’aquest mes està de moda. Es tracta de Yan Lianke, un dels autors en actiu amb més prestigi, censurat al seu país però estimat igualment i amb una producció constant i molt atractiva. La seva qualitat és tan potent que traspassa fronteres lingüístiques i culturals, fins al punt que enguany una de les seves obres ha guanyat el III Premi de Traducció Marcela de Juan. Es tracta de La muerte del sol, traduïda per Belén Cuadra Mora

Aquest autor, nascut a la província de Henan el 1958, sap trobar l’equilibri perfecte entre la denúncia social i la creació literària, i això no és massa comú en la literatura xinesa, on les noves generacions donen prioritat a la part “documental” de la creació i no cuiden la part literària de les seves històries. Així, doncs, Yan escriu històries en què sempre hi ha una base real, però les “vesteix” amb una trama rica, descripcions precises i un entorn geogràfic força concret. En general, la seva obra reflecteix l’entorn rural xinès a la zona de les muntanyes de Balou, com si fos el seu Macondo particular, cosa que en molts entorns fa pensar que té alguna cosa en comú amb García Márquez. En la meva humil opinió, com a mínim comparteixen qualitat literària.

Context i obra

El seu context és el nostre, temporalment parlant. Yan reflecteix la societat que li ha tocat viure, i en els seus llibres hi trobareu temes com aquests:

Com podeu veure, els temes són molt actuals i específics. Altres llibres, com ara Los besos de Lenin (ratllant l’esperpent) o Los cuatro libros (sobre el Gran Salt Endavant), no estan tan basats en el nostre dia a dia però són també molt bons. En podeu recuperar les ressenyes al blog, i també en tindreu petits resums a Instagram i Twitter durant aquest mes d’octubre que dediquem a l’autor.

En quins idiomes el puc llegir? I en català, què?

Els dos idiomes als quals s’ha traduït més Yan Lianke i des de fa més temps són el castellà i el francès, tot i que en anglès s’estan posant les piles. En castellà, pràcticament tots els que s’han publicat són cosa d’Automàtica Editorial, que properament treurà un altre dels llibres de l’autor. Les traduccions d’aquesta editorial són en tots els casos de Belén Cuadra Mora, traductora amb una sensibilitat literària poc habitual, les traduccions de la qual són un autèntic plaer per als sentits. En francès podeu recórrer a Editions Picquier, que han traduït molts llibres d’aquest autor i, a més, tenen una selecció de literatura asiàtica molt important.

En català encara no tenim res d’aquest autor, però Les Altres Herbes estan a punt de posar-hi remei: aquest mes d’octubre publicaran per primera vegada en català un llibre de Yan Lianke, traduït per Carla Benet (guanyadora del II Premi de Traducció Marcela de Juan). Esperem que no sigui l’últim que es tradueixi al català!!!!

Com podeu veure, aquest mes l’havíem de dedicar sí o sí a Yan Lianke. Recupereu les ressenyes en aquest blog o seguiu-nos a Instagram i Twitter per rebre petits resums durant aquest mes.

Lu Xun: el pare de la literatura xinesa moderna

Amb aquesta entrada sobre Lu Xun iniciem un seguit de publicacions pensades per difondre la literatura xinesa entre els lectors que no la coneixen gaire… o gens. No són escrits pensats per a erudits o especialistes d’aquest camp, que tenen coneixements avançats, sinó textos que tenen la humil intenció de despertar l’interès entre el públic no especialista.

Per aquest motiu, hem triat un dels autors més coneguts internacionalment i amb una escriptura de qualitat però senzilla que pot arribar als lectors d’arreu del món. Esperem que us agradi!

Autor

Lu Xun és un dels autors xinesos més traduïts i és considerat el pare de la literatura xinesa moderna. Nascut el 1881 i mort el 1936, va viure la caiguda de la dinastia Qing, l’última que va regnar al seu país, i tot el període de canvi que va seguir, amb totes les turbulències i els canvis que acabar donant lloc al règim actual. Cal dir que el nom amb què és conegut arreu del món no és el seu nom real, sino que es tracta d’un pseudònim: el seu nom de naixement era Zhou Shuren.

De ben petit, va cursar estudis tradicionals, però després va rebre un ensenyament de tipus occidental i fins i tot va viure una temporada al Japó, on va començar estudis de medicina, que va deixar córrer per tornar a la Xina. Ja tornat al país, va començar a publicar i va formar part d’associacions d’escriptors i va ajudar-ne alguns, com ara Xiao Hong. Si voleu més informació sobre la seva vida i accions, podeu llegir-vos Regresar a China, de Carles Prado-Fonts, que tracta la figura d’aquest autor, així com de Lao She i Qian Zhongshu. També trobareu informació més resumida en aquest article del mateix Carles Prado publicat a Visat.

Context històric

A principis del segle XX, la llengua xinesa va iniciar un procés de transformació que la va acostar al poble. Fins en aquell moment, l’escriptura es feia principalment en llengua clàssica (wenyan 文言), que utilitzava caràcters tradicionals i estava força allunyada de la llengua oral. En aquell moment de canvi total, però, es va començar a escriure en xinès vernacle, que rep el nom de baihua (白话) i que es basa en el mandarí oral. Aquesta variant no és nova d’aquell moment, però sí que ho és l’increment de l’ús. De fet, després d’evolucionar durant el segle XX, és la llengua que s’utilitza avui dia.

Tot i que Lu Xun havia escrit en xinès clàssic, va ser dels primers que va utilitzar aquesta “llengua moderna”. Això, juntament amb els temes que tocava, relacionats amb el moment de canvi, el va fer més proper al públic i, segurament, la seva popularitat es va veure beneficiada.

Obres destacades

Lu Xun és un autor molt complet i va escriure pràcticament de tot, des d’assaig fins a ficció, passant per la poesia. A continuació trobareu uns quants títols de la seva extensa obra, que us cito en l’idioma en què els he llegit o que podeu trobar més fàcilment:

  • Diari d’un boig i altres relats. Traducció de Carles Prado-Fonts publicada per Edicions de 1984. Aquest llibre inclou alguns dels seus relats més coneguts:
    • Diari d’un boig.
    • Kong Yiji.
    • La veritable història de l’A Q.
  • Contar nuevo de historias viejas. Traducció de Laureano Ramírez publicada per Hiperión.
  • Mala herba. Traducció de Séan Golden i Marisa Presas publicada per Edicions 62.

Tingueu en compte que, en la literatura xinesa, els relats breus (o novel·les curtes) tenen un paper molt destacat, i podríem dir que se’ls dona la mateixa importància que nosaltres donem a les novel·les. “Diari d’un boig”, per exemple, tot i ser un relat no gaire llarg, és una de les peces clau no només de l’obra de Lu Xun sinó, també, de la literatura moderna xinesa. Si llegiu el llibre que conté aquest relat, veureu que l’autor fa una crítica social molt fina que no es limita a la crítica nua sinó que es revesteix de pinzellades costumistes que afegeixen valor a l’obra.

Finalment, pel que fa a les altres dues obres, Contar nuevo de historias viejas es tracta d’un recull de llegendes populars xineses recreades per l’autor que ens acosta a la cultura xinesa amb la seva reinterpretació, mentre que Mala herba és un recull de poesia.

Conclusió

El concepte “pare de la literatura xinesa moderna” pot semblar una mica exagerat, però si llegiu alguna de les seves obres i la compareu amb alguna obra més clàssica veureu que no va desencaminat. La seva obra és molt diferent de les grans novel·les anteriors, i sí que marca en certa manera l’arribada d’una literatura més actual i crítica amb el que veu.

Per postres, la seva obra ha envellit molt dignament i es pot llegir pràcticament com si s’hagués escrit avui dia. En definitiva, si voleu entrar en el món de la literatura xinesa Lu Xun és un bon autor per començar. I el teniu en català.

Si voleu fer alguna aportació o pregunta, aprofiteu l’espai dels comentaris!!!