A Single Swallow, de Zhang Ling

Avui us vull parlar de A Single Swallow, de Zhang Ling, un llibre que ens porta a la Xina de l’època de la Segona Guerra Mundial. Però no només tracta d’això, no. El que ens porta l’autora és la història de tres homes presentada al voltant d’una noia, l’Ah Yan, o Wende, o Stella, segons qui parli d’ella: Liu Zhaohu, Ian Ferguson o Pastor Billy.

A single swallow

Així, la narració és en boca d’un o altre dels homes, i ens recorda com es va viure la lluita contra els japonesos en una zona rural de la Xina. Sempre tindrem de fons la vida de la noia, que serveix de nus entre els tres protagonistes. Veurem com tots tres se l’estimen, cadascun a la seva manera. En Liu Zhaohu és qui la coneix millor, mentre que l’Ian hi aporta el punt de vista d’un soldat americà que ha anat a lluitar a la Xina i, finalment, en Billy és un capellà/missioner (o com en vulgueu dir) que quan coneix la Stella ja fa deu anys que viu al país.

El gruix principal de la novel·la se centra, doncs, en el període de la guerra sinojaponesa. Ara bé, això només serveix d’excusa per explicar la vida al poble de la Stella abans i després d’aquest període. La vida d’ella mateixa, les seves desgràcies i les seves alegries (però més desgràcies que alegries) i la història dels seus veïns, així com la dels soldats que han anat a lluitar a la zona. Una mica de passada, intuïm moments importants de la història xinesa de mitjans segle passat, com ara la llarga marxa cap a Yan’an, l’ascens del comunisme, el replegament del govern nacionalista cap a Taiwan o l’època de la gran fam. No obstant això, repeteixo que l’eix central de la història és la vida dels protagonistes i que no hi ha una voluntat explícita de fer novel·la històrica.

Es tracta d’una novel·la passadora, que es fa llegir, i que en general et té enganxat i et fa avançar com un panzer, per sobre de tot el que et trobes. Ara bé, també he de dir que algun dels fragments més “roses” m’han avorrit una mica (no soc gens fan de les històries roses!) i que m’han interessat molt més els aspectes històrics. Un altre problema d’aquest llibre, i això és totalment subjectiu, és que els narradors són els fantasmes dels tres protagonistes. És que a mi això d’esperits que parlen de les coses no m’agrada gens gens gens. Tot i així, com deia més amunt, la història m’ha tingut força enganxada i me l’he llegit en un pim-pam.

I aquí vull parlar de la traducció, de Shelly Bryant, que considero que té part del mèrit d’aquesta “lectura enganxadissa”. Últimament xoco amb les traduccions a l’anglès de literatura xinesa. No sé per què, però no hi connecto gaire, fins al punt que en alguna lectura he hagut de canviar d’idioma a mig camí, com en el cas de Le dit du loriot/Shadow of the Hunter. En canvi, m’ha fet la impressió que la traducció d’A Single Swallow es llegeix molt bé, és fluida i no rasca per enlloc. Espero que tingueu la mateixa impressió!

Tanco l’entrada recordant-vos un llibre de Zhang Ling que vaig poder llegir en castellà amb traducció de Javier Altayó. Es tracta de El sueño de la Montaña del Oro i em va agradar moltíssim. En aquest cas, es parlava de l’emigració xinesa cap al Canadà, i les 685 pàgines em van passar volant. Ves que la traducció, també en aquest cas, no hi tingués part del mèrit!

Els desperfectes, d’Irene Pujadas

[Extret del meu perfil d’Instagram, @lilladeserta.]

Pim-pam-pum. Mentre feieu apostes per veure quin dels dos Documenta 2020 em llegiria abans, vaig posar fil a l’agulla i vaig començar a llegir. Com podeu veure a les stories, resulta que ha guanyat… Les closques!

Però…

Jo ja havia començat “Els desperfectes”. M’havien dit tant que tocaven a grolleria i l’humor negre, que no m’hi he pogut resistir. Jo diria que no és tan groller com diuen, però no és un mal llibre, al contrari. I, com sempre, la presentació de @laltraeditorial és preciosa. Anem a pams.

Per començar, és un llibre que es llegeix en un pim-pam. 130 pàgines de relats de temàtica diversa que es fan llegir. L’autora, la Irene Pujadas, té un estil àgil i força sintètic que propicia la lectura ràpida, tot i que us recomano que feu un esforç per llegir més a poc a poc i, així, pugueu disfrutar més a fons la lectura. Per altra banda, m’ha passat el que em passa sempre que llegeixo recopilacions de relats: alguns m’agraden molt i altres gens. Vinga, destaco els que més m’han agradat:

  • Recordo la Fanny: un relat interessant sobre aquella amiga una mica tòxica que tots hem tingut.
  • La malparida: narra tot un any en un poble, molt ben segmentat, tot i que l’he trobat un pel massa telegràfic.
  • Els homenets verds: aquest és original i està molt bé, una visió actualitzada dels àngels.
  • La purga: potser el millor del llibre; us dono una frase que NO endevinareu a qui fa referència si no us el llegiu: “Follar és una declaració d’intencions.” I no, no és una persona. 😬
  • Entrevista: tocant l’absurd, però podria ser realitat. Una entrevista a turistes, molt ben executada i amb punts molt bons, com ara Quindi i Magari com a déus!!😂😂
  • Els consells. Aquest és interessant, sobre com la gent opina sobre tot el que ens passa i ens dona consells.
  • L’època dels perquès: una gran conversa. A mi també m’han vingut ganes de fer-li tancar la boca!!!

I aquí s’acaba la ressenya perquè he acabat l’espai!!! Un bon candidat a Sant Jordi!

(Gata a la foto: Espurna, mirant de canto… ). #elreductecatalà #literaturacatalana #documenta2020 #relatscurts #lecturaencatalà #llibres #irenepujadas

1793, de Niklas Natt og Dag

Bé, ara sí que sí. A la segona va la vençuda i he pogut acabar “1793”, de Niklas Natt Och Dag (cognom curiós, si més no: Nit i Dia; és real?). Total, que està bé “però”. Anem a pams.

El llibre està molt ben escrit i té interès, però el problema és que me l’havien “venut” com a novel·la negra i, tot i que hi ha una investigació policial pel mig, jo més aviat diria que és novel·la històrica. Bé, ho dic jo i ho diu l’autor al postfaci que tanca el llibre.

Així, si l’entenem com a noir nòrdic, no arriba a l’altura de la sèrie de Harry Hole o de Sebastian Bergmann (per dir-ne un de suec), que per a mi són els dos super top de la novel·la escandinava d’acció. Hi ha sang, sí, però no hi ha tanta intriga com a les dues sèries que us comento, i no hi ha tantes giragonses. En aquest sentit, li sobrarien unes quantes pàgines i es fa lent d’entrar en matèria.

En canvi, si l’entenem com a novel·la històrica sí que té un què. És interessant el retrat que l’autor fa de l’Estocolm de l’època, que no té res a veure amb la magnífica ciutat que és avui dia, neta i, malgrat la foscor hivernal, lluminosa. La ciutat que veiem és coetània de la Revolució Francesa, plena de pobresa, decrepitud moral, abusos… una pena de societat, cosa que segurament era força comú a l’Europa de l’època.

Dit això, els protagonistes són Mickel Cardell i Cecil Winge, tots dos amb problemes físics: a un li falta un braç i l’altre és tísic amb un estat avançat de la malaltia. Això sí, és tossut com una mula!!!!

Com deveu suposar, al final aconsegueixen aclarir el misteri: qui és el tros de cos que es troben una nit d’hivern? qui l’ha mort?

A partir d’aquí, sou vosaltres qui heu de decidir si ho voleu esbrinar… o no. 😉

I la propera lectura toca en català! 😬

(Publicat a l’instagram de @lilladeserta)

Benvinguts a Amèrica, de Linda Boström Knausgard

Avui us vull parlar de Benvinguts a Amèrica, un llibre que, tot i ser molt breu, està carregat d’emocions. No havia llegit mai res de Linda Boström Knausgård, i m’hi estreno amb aquesta publicació de l’editorial Les Hores, traduïda per Carolina Moreno Tena, traductora que comença a tenir presència als meus prestatges.

He de dir que quan vaig rebre el llibre vaig pensar que era molt molt curt, i no tenia clar que amb tan poques pàgines em pogués arribar clar el missatge. Doncs sí que ha arribat.

I és que, a diferència de l’altre Knausgård, que necessita milers de pàgines per explicar-nos coses, l’autora de Benvinguts a Amèrica escriu de manera directa i concisa. No, el llibre no ofereix un argument recargolat ni dona mil voltes per fer-nos arribar a lloc. En 88 pàgines no hi ha espai per amagar-hi res, ni per allargar-se quan no cal. I això és un gran què, perquè hi ha llibres que no caldria que fossin tan llargs.

Què hi passa, al llibre?

Tornem a l’element que ens ocupa. La protagonista, l’Ellen, té 11 anys i no parla. No és que sigui muda, no: no parlar és una decisió conscient. És una reacció a la mort del seu pare, ja que creu que la seva mort és culpa d’ella: ho havia demanat a déu.

Així, ens trobem en una situació en què els tres membres restants de la família (mare, germà i Ellen) reaccionen a la mort del pare d’una manera o altra. O, més ben dit, continuen la seva vida sense el pare. Ara no us diré pas si estan contents o no, amb aquesta mort. Però sí que us he de dir que no us podeu quedar amb la mudesa de la nena, que, en realitat, diria que només és un pretext per fer-nos indagar què hi ha al darrere.

Perquè el que hem de veure és quins motius tenia la nena per demanar la mort del pare. Quina era la situació a casa mentre ell va ser viu. Com es comportava i què implicava per a la nena i per a la resta de la família. I veureu que, al final, el comportament de l’Ellen no és, ni de bon tros, el tema principal del llibre.

En definitiva, és una història molt ben tramada, amb frases no excessivament llargues que et fan avançar a batzegades i que et van colpejant fins que arribes al fons de la qüestió. Com quan els ferrers donen forma a un objecte sense sentit, fins que podem veure de què es tracta en realitat.

Le dit du loriot, de Su Tong

The Shadow of the Hunter

Aquest cop he fet una cosa estranya: he començat un llibre en un idioma i l’he acabat en un altre. Vaig començar llegint The Shadow of the Hunter i vaig acabar llegint Le dit du loriot, de Su Tong. Són el mateix llibre, però és curiós com la percepció pot canviar segons l’idioma en què el llegeixis…

En aquest cas, la versió anglesa era un pel àrida, i contenia aclariments directament dins del text que, com a molt, m’hauria esperat trobar en una nota al peu de pàgina. Coses com ara: “Liu Sheng tried cigarettes first, then suggested Maotai or Wuliangye (both types of Chinese wine)”. Sincerament, trobo que l’explicació entre parèntesi sobra. Si volem aclarir-ho, cal posar-ho fora del text, trobo. Estic segura que aquest tema dona per a una àmplia discussió, molt més documentada que una simple impressió meva, però la veritat és que quan vaig trobar el tercer o quart comentari del traductor dins del text vaig decidir canviar.

Canvi!

Així, doncs, vaig decidir canviar a la versió francesa, més antiga i d’una editorial de tota confiança: Éditions du Seuil, una editorial que va traduint literatura xinesa. I aquí vaig notar un canvi. La història fluïa millor, no hi havia aportacions estranyes dins del cos del text (i, si n’hi havia, estaven ben integrades i no es notaven). Segurament, aquest canvi ha perjudicat una mica la visió que tinc d’aquest llibre i ja he après la lliçó. En tot cas, parlem del llibre.

En aquesta ocasió Su Tong ens porta una història que afecta principalment tres personatges: en Baorun, en Liu Sheng i la Princesa/Srta. Bai. De fons, l’avi d’en Baorun és com una mena de connexió entre els tres, sobretot entre els dos nois. El llibre està dividit en tres parts, dedicades a cadascun dels joves.

Així, primer els veurem de jovenets i després els recuperarem d’adults, amb unes relacions entre ells molt condicionades pel passat. Baorun paga amb la presó un delicte que no ha comès ell, i això fa que Liu Sheng estigui pendent de l’avi del primer, que, clar i català, està com una regadora i el tenen tancat al manicomi. Ho podem posar més fi, però és això. L’avi sempre intenta escapar-se i, de tant en tant, ho aconsegueix. Sempre hi haurà un dels dos nois pendent d’ell per retornar-lo al centre psiquiàtric.

Per altra banda, la noia, a qui de petita tothom diu Princesa, és una persona malcarada, quasi diria malcriada, i no sembla que sàpiga ben bé què vol fer a la vida. Afillada del jardiner del centre psiquiàtric, quan es fa gran marxa del poble i hi torna com a empleada d’un ricatxo paranoic que s’allotja en una habitació de luxe al psiquiàtric. És aquí on reprèn contacte amb els nois i la teranyina es va fent més estreta.

He de dir que a trossos es fa pesat, mentre que en altres moments es fa interessant. Personalment, el que més m’agrada és quan parla de l’avi i de la gent del poble, les petites històries quotidianes. També és força interessant veure com els tres joves intenten guanyar-se la vida en un país que va evolucionant, i els camins diferents que van prenent cadascun. Potser, com deia més amunt, el fet de llegir trossos de dues versions diferents ha afectat la impressió general, però, mira, aquest cop ha anat així.

Evidentment, Su Tong és un autor de referència i continua estant a la meva llista de preferit. Espero poder-li llegir ben aviat alguna altra cosa per treure’m el regust que m’ha quedat.