Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Flores tardías: torna Mo Yan

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Mo Yan va aconseguir el premi Nobel de literatura l’any 2012 i, des d’aleshores, no havia publicat res de nou. Sí que se li havien publicat diverses traduccions al castellà, ja que hi havia novel·les que encara no s’havien traduït, però ha estat deu anys a publicar nou material en xinès.

Suposo que és normal. És un canvi important, passar a ser Nobel. Cal aprendre a conviure-hi. El fet, però, és que Flores tardías és una obra molt completa que segur que ha implicat molta feina i molt temps. De fet, Mo Yan n’hauria pogut dividir el contingut en ben bé dos o tres llibres. Altres ho haurien fet.

Què ens porta Flores tardías?

Aquest llibre conté dotze històries, algunes de les quals, com he dit més amunt, podrien haver sigut novel·les curtes elles soles. Aquí, però, totes juntes formen un calidoscopi on, a través dels ulls del protagonista (que és l’autor), podem veure la vida al poble de Gaomi, on va néixer Mo Yan el 1955.

La data és important, ja que una bona part de les històries que veiem en aquest llibre ens les narra l’autor quan era adolescent. Així, les podem situar aproximadament en l’època de la Revolució Cultural i podem veure trossets de la realitat que li va tocar viure. Si heu llegit altres llibres de Mo Yan, no us sorprendrà que faci servir elements autobiogràfics en les seves històries, i en aquest cas n’hi ha moltíssimes: fins i tot apareixen els seus germans i el seu pare. 

Llegint aquest llibre he tingut la sensació d’observar un formiguer ple de formiguetes que van cadascuna al seu aire però que, d’alguna manera, treballen en conjunt. I això és el que hi trobareu: un conjunt de relats que ens donen una visió de conjunt de la vida a la Xina rural. Si el llegiu amb calma, intentant valorar el que ens explica l’autor, hi trobareu també crítiques al sistema xinès. De fet, diria que el que apareix més vegades és el lament de l’autor per haver hagut de deixar els estudis a primària amb l’arrencada de la Revolució Cultural (sort que era cultural) i la impossibilitat de continuar a secundària (l’institut es reservava gairebé exclusivament per als fills dels membres del Partit Comunista). Com sempre, però, a les novel·les de Mo Yan la crítica no és explícita i cal rebuscar una mica: ell prefereix exposar les coses tal com són perquè el lector en tregui les seves pròpies conclusions.

Xerrada i més llibres

Aquest cop he tingut la sort de tancar la lectura amb una xerrada en línia que vàrem fer amb Blas Piñero Martínez, traductor del llibre, i Ángel Fernández Fermoselle, editor de Kailas Editorial i descobridor de Mo Yan per al públic de llengua castellana. Va ser molt interessant saber què pensaven ells sobre aquesta obra en concret i sobre l’autor, i si teniu curiositat per veure-la la trobareu al canal de YouTube de l’Institut Confuci, un dels organitzadors juntament amb el grup de recerca TXICC, del qual forma part servidora.

Finalment, després de diversos llibres en què no havia connectat amb Mo Yan, he de dir que he fet les paus amb ell. Si teniu curiositat per conèixer la seva obra, us recomano que comenceu per aquest mateix o, si preferiu alguna cosa més ficcionada, tireu pels seus dos grans clàssics: Sorgo rojo o Grandes pechos, amplias caderas.

Tian’anmen 1989, de Lun Zhang i altres

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Com potser ja heu vist, aquest curs la secció dedicada a la literatura en xinès deixa la figura #autordelmes i passa a parlar de llibres concrets. Igual que abans, serà el primer dimarts de cada mes i podeu seguir-ho a Instagram amb l’etiqueta #dimartsxinès i entrades que, en general, seran més curtes que aquesta.

Així, doncs, mentre acabem de pair els panellets, les castanyes i la ratafia, avui us porto un llibre amb el qual he sortit de la meva zona de confort. I no és pel tema, no, sinó perquè és una novel·la gràfica. No estic acostumada a la manera esquemàtica en què s’expressen els autors d’aquest gènere, limitats per espai i il·lustracions, però tot i això he trobat que és un llibre molt interessant, publicat per l’editorial Comanegra amb traducció d’Adrià Pujol i, oju al datu, pròleg de Vicent Partal. Més que una història, es tracta del testimoni d’un dels estudiants que van participar en la protesta de Tian’anmen, que va tenir un final (literalment) sagnant el 4 de juny de 1989. Les coses es poden interpretar de mil maneres, però les imatges dels estudiants rebent per totes bandes són clares i inequívoques. I a sobre hi havia periodistes de refiar, com en Partal. 

Lun Zhang, coautor del llibre i testimoni directe dels fets, va poder escapar de la Xina després d’un llarguíssim viatge que el portaria cap al nord, a la Mongolia Interior, per baixar al cap centre del país i sortir via Hong Kong, aleshores territori britànic. Avui dia, no ho hauria pogut fer (almenys, no via HK).

Aquest llibre és un repàs dels fets d’aquelles setmanes explicat d’una manera àgil i entenedora que serà molt útil a qui no conegui el context i es vulgui posar al dia: hi trobareu les petites biografies dels personatges històrics que van intervenir en l’afer, i també dades complementàries i una petita explicació dels anys anteriors a la protesta que us serviran per posar-vos en context. Al final, hi teniu també una cronologia esquemàtica que cobreix tot un segle, des del 1919 (any en què també hi va haver protestes a Tian’anmen) fins al 2019. Jo vaig estudiar a Pequín el curs 1992-1993 i vaig conèixer estudiants estrangers que havien viscut el període en la distància (la nostra universitat estava a 15 km del centre), i es veu que la tensió es respirava per tot arreu. De fet, el 4 de juny del 93 va ser un dia una mica estrany, també. Tots els aniversaris ho són, encara avui.

Per acabar, vull fer una menció especial al pròleg de Vicent Partal, que, com us deia més amunt, era a Pequín cobrint la visita de Mikahil Gorbatxov i es va trobar la protesta en marxa. La seva frase “la bala que podria haver disparat jo” arriba a l’ànima.

Si us interessa el tema i hi voleu aprofundir, hi ha molts llibres que en parlen, ja sigui com a no ficció o en forma novel·lada. Jo he llegit Beijing Coma, que també trobareu ressenyat en aquest blog i que podeu trobar en castellà amb el nom de Pekín en coma.

The Hound of the Baskerville, Arthur Conan Doyle

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Oh senyor, quants anys feia que sentia a parlar d’aquest gossot! Quantes entrades sobre Arthur Conan Doyle he llegit! Quantes vegades he vist el trailer de Sherlock!

Aquest octubre, finalment, m’he llegit The Hound of the Baskervilles“, protagonitzat per l’arxiconegut Sherlock Holmes i el seu fidel seguidor, el Dr. Watson. Ha estat una manera de participar en l’iniciativa d’Instagram #victober, que vaig veure una mica tard per (intentar) planificar les meves lectures (cosa altament difícil, com ja sabeu). Total, que aquí em teniu, amb aquesta meravellosa edició amb tapa dura folrada de tela de Penguin Classics Clothbound. Cosa més dark academia i més “britlit” no se m’acudia, ves. 

I és que trobo que l’estil d’aquest autor és lu més british que us pugueu tirar a la cara. Lluny de l’escriptura apassionada de les germanes Bronte, dels diàlegs àgils d’Austen o de la mugre que transpira dels escrits del meu estimat Dickens, m’ha semblat que Conan Doyle escriu com si fos membre honorari de la Reial Acadèmia Anglesa (si és que això ha existit mai). La manera en què escriu és d’una elegància absoluta, les estructures sintàctiques, ordenadíssimes. No sobra ni falta una coma, un adjectiu… tot està mesurat a la perfecció. Un exercici lingüístic impecable que no sé si es pot transmetre amb la traducció (per més bona que sigui).

Però jo soc una friqui de les llengües, i no només d’exercicis lingüístics s’alimenta el lector, oi? 

Tranquils. Aquesta història és envolvent i aconsegueix atrapar-te tot i no tenir el ritme trepidant a què ens han acostumat els nòrdics. En aquest llibre hi trobareu, primer, una fase de situació en què veureu els dos personatges principals: Holmes i Watson. A partir d’aquí, poc a poc, anirem entrant en matèria i descobrint les pistes que ens portaran fins al final apoteòsic en què coneixerem el gos dels Baskerville, un ésser misteriós del qual havia sentit a parlar pràcticament sempre. Molt ben narrat i evolucionat!

Pel que fa al duo Holmes-Watson, mai no havia sigut conscient de lu mandón i listillo que arriba a ser el primer. No em malinterpreteu: no se m’ha fet antipàtic, però trobo que disposa com li dona la gana del temps i les energies d’en Watson, ves. Per altra banda, les pistes les fa anar com li dona la gana (que també penso: clar que sí, si un escriu ha de poder escriure el que li peti).

En resum, un molt bon començament amb aquest autor que m’ha fet venir ganes de llegir-lo més. Sense arribar al grau de devoció que li tenen altres lectors, és una història que m’ha agradat molt!

I ara, què? Hauria de mirar-me la sèrie Sherlock? És que jo tinc un problema: per a mi en Holmes sempre serà en Jeremy Brett…

La imatge que tinc de Sherlock Holmes i de Watson

Sunset Song, Canción del ocaso

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Val, ho confesso: no havia sentit mai a parlar de Sunset Song fins que en Jan de l’editorial Trotalibros el va publicar en castellà com a Canción del ocaso. Últimament ja em passa: descobreixo llibres considerats clàssics a casa seva dels quals no havia sentit mai a parlar (l’altre és Middlemarch, del qual parlarem aviat).

En aquest cas, doncs, ens trobem amb un llibre escocès obra de Lewis Grassic Gibbon que ens porta al tombant del segle XX, moment de canvi per a la vida rural. Aquest és, doncs, el final del món tal com el coneixien els pagesos, és l’ocàs que l’autor ens mostra a través dels ulls de la Chris Guthrie, una noia escocesa que veu com la seva família es desintegra arran de la mort de la mare i que ha de triar entre seguir una educació acadèmica o tornar a casa per viure de la terra en un món bàsicament dirigit per homes. En aquesta història veurem amors i desamors, dubtes, canvis i la companyonia entre veïns davant dels desastres més inesperats. (Ja us dic que els veïns són adorables.)

En certa manera, ens pot recordar la trilogia de Holt de Kent Haruf, especialment el primer llibre. I és que Canción del ocaso també és la porta d’entrada a una trilogia, i es nota. Sí, és un llibre que m’ha agradat, però admeto que em va costar entrar-hi. Segurament hi té molt a veure que la vaig llegir en versió original i la llengua que utilitza l’autor està plena de particularitats de l’anglès d’Escòcia, des del vocabulari fins a les estructures i la manera de parlar. No me’n queixo, que en aquest jardí m’hi vaig posar sola, però és cert que les primeres 50-60 pàgines em van costar de fer passar, ja que havia de buscar algunes coses al diccionari. I quin luxe, senyors i senyores, poder fer cerques en diccionaris escocesos des del mòbil!

Així, doncs, si no teniu ganes de fer cerques i cerques en diccionaris, us recomano que llegiu la versió en castellà de l’editorial Trotalibros, amb traducció de Miguel Ángel Pérez. N’he llegit un tros i està molt ben escrita, i segur que us fa avançar millor que la versió original! 

La promesa, de Damon Galgut

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Feia molt de temps que em volia llegir La promesa, de Damon Galgut. Concretament, des que van anunciar-la com a finalista del Booker Prize de 2021, premi que va acabar guanyant. Era un dels eterns pendents. Ara, amb la publicació de l’editorial Les Hores en català, ha sigut el moment de llegir-me’l.

Com a cosa curiosa, diré que em va cridar l’atenció que la traductora és l’Àfrica Rubiés Mirabelt, que ja havia traduït La veïna del costat, situada també a Sud-àfrica. Us pot semblar una xorrada, però em fixo molt en la feina i la selecció de traductors, i en aquest cas considero que l’ús d’una traductora que ja està familiaritzada amb el context del llibre pot aportar una qualitat interessant.

Com ja deveu saber, La promesa és la història d’una família sud-africana blanca que té una granja als afores de Pretòria. Aquesta història s’allarga durant diverses dècades, i el sistema que emplea Galgut per cobrir aquest període tan llarg sense haver de passar de puntetes o escriure un totxo és dividir-la en quatre parts, cadascuna de les quals narra un moment en la història dels Swart en què es troben a la casa familiar i reprenen temes pendents.

Aquesta família té una criada, la Salomé, a qui se li diu que tindrà una casa pròpia, amb terra pròpia. És una casa vella i rònega, amb forats al sostre i tot. Aquesta és la promesa del títol. Tan senzilla i tan significativa alhora, oi? Serà l’Amor, filla petita de qui va fer la promesa (i de qui la va fer fer), qui anirà recordant i reclamant (suaument) els drets de la Salomé. Passa el temps, però, i la promesa no s’acaba de complir. Com acabarà, la cosa? S’arribarà a dur a terme?

Sí, confesso que m’esperava una cosa més combativa. Acostumada a pel·lícules com Cry Freedom, sobre la figura de Steve Biko, creia que en aquest llibre el tema de l’apartheid tindria una presència més evident i constant. No ho entenia. Per això vaig voler assistir a la presentació del llibre que feia el mateix autor a Barcelona, i allà vaig poder sentir de primera mà les experiències que ell ha tingut i té a Sud-àfrica, així com les impressions que l’atmosfera social li causava de jovenet. En el seu cas, més que un enfrontament directe, sentia un ambient sufocant, una pressió indirecta però constant, que Galgut relaciona amb la religió calvinista: observació, compliment.

Potser és això el que fa que aquest autor, blanc, fill de família de classe mitjana, prefereixi presentar-nos una història familiar que, enlloc d’atacar directament l’apartheid, el fa servir de rerefons mentre desenvolupa altres temes com ara l’enfrontament generacional. I això no és baladí, perquè aquest enfrontament també s’aplica a les actituds davant l’apartheid: només cal veure com reaccionen a la promesa la Salomé o el seu fill, en Lukas. Les noves generacions volen canviar la societat, i ho volen fer des de totes dues bandes. La pregunta és: en una societat amb una ferida tan profunda com la sud-africana, ho aconseguiran mai?