El cap de gos de Ramsland

doghead-ramslandDoghead, de Morten Ramsland, és una història familiar en tots dos sentits: una història d’una família i una història amb una trama habitual. Què vull dir, amb això segon? Doncs que no deixa de ser més o menys habitual que un membre de les generacions més joves de la família aprofiti algun fet concret (el trigger) per recordar la història de la seva família. No és la primera vegada que m’ho trobo, això.

Vaig encetar el llibre pensant que era alguna cosa molt especial, que era molt tendra i fora del comú. I la veritat és que no n’hi ha per a tant. Sí que és veritat que la part en què s’expliquen les vicisituds de les generacions més antigues pot tenir un cert interès, ja que correspon a períodes convulsos, com ara les dues guerres mundials, però un cop passat això, la veritat és que el llibre “s’apoltrona” una mica i la narració perd intensitat i interès.

Dit això, sí que hi ha alguna escena que sobresurt, com ara l’escena en què els néts fan beure un got d’orina al seu avi sense que aquest ho sàpiga o l’escena a la consulta del doctor, pescat en flagrant adulteri. Són totes dues molt divertides, i potser per això pensava que la resta del llibre seria igual d’intensa. En canvi, el llibre s’endinsa per viaranys foscos, amb problemes familiars greus, com ara l’abús sexual que el protagonista pateix a mans d’una tieta, etc.

Caldrà esperar a llegir alguna altra obra d’aquest autor per poder-lo valorar més a fons. Com podeu veure a l’enllaç del principi, podeu trobar el llibre en diversos idiomes.

Sodoma, Gomorra… San Francisco??!!

tales-of-the-cityAvui parlem de Tales of the City, d’Armistead Maupin. Aquest és el primer volum d’una sèrie de llibres (9, poca broma!), que parlen sobre San Francisco i sobre un grup de gent que hi viu i… el viu, també. En origen, es va publicar per capítols al San Francisco Chronicle.

En aquest llibre, l’autor ens parla d’una noia, la Mary Ann, que és de Cleveland (Ohio) i ha decidit anar a viure a San Francisco. Troba feina en una empresa i veiem amb qui es relaciona: un ventall molt ampli de personatges atípics que, a més de treballar, tenen una vida social nocturna moooolt activa en un entorn en què sembla que la llibertat sexual sembla a l’ordre del dia. Tot se centra al número 28 de Barbary Lane, on els personatges principals viuen de lloguer sota l’atenta mirada de l’Anna Madrigal, la propietària del bloc.

El llibre se situa a la dècada de 1970, i la majoria dels personatges viuen a la zona que avui dia anomenen North Beach a San Francisco, tot i que els més adinerats viuen a Telegraph Hill. Si us preneu la molèstia, podreu trobar-hi noms de carrers i situar-vos amb el Google Maps, una experiència que ja us he explicat alguna altra vegada i que val molt la pena. En el meu cas, a més, aquest estiu hi hem estat de vacances, o sigui que em feia una gràcia especial situar la novel·la en l’entorn físic de la ciutat.

Dit això, la novel·la transcorre entre hores de feina amb un cap llicenciós i hores de diversió amb els amics, amb una presència important de la comunitat gai, que podem veure especialment reflectida en el Michael, gai promiscu i aficionat a vestir-se amb disfresses. Sí, ja sabem que això només representa una part d’aquest col·lectiu, però és el que més apareix a la novel·la.

Per a mi, llegida 40 anys després de ser escrita i sense estar immergida en la cultura original, no deixa de ser una novel·leta menor, un divertimento que no va més enllà d’una lectura d’estiu. És possible, però, que llegida en el moment en què es va publicar i coneixent bé els referents que hi surten, la història tingui molt més interès.

The Wangs vs. The World

Jade Chang. The Wangs vs. the World.
Editorial: Mariner Books, NYC.
Versió Kindle equivalent a 371 pàgines.

Wangs-worldAquest llibre és una cosa estranya que es queda a mig camí entre una road movie amb característiques xineses, un repàs dels canvis socials i econòmics a la Xina, una crítica a l’educació de fills malcriats acostumats a tenir de tot… i tot això va acompanyat per la tossuderia del pare de família, el Sr. Wang, a qui l’autora caricaturitza lleugerament fent-lo parlar un anglès que no acaba de ser correcte. En resum: per a mi, intenta cobrir tantes coses que no acaba de fer-ho bé. Anem per parts.

La història comença quan en Charles Wang, un magnat de la indústria de la cosmètica, pren una sèrie de decisions arriscades i perd tot el que havia guanyat. Tot: casa, fàbriques, cotxe… L’única de la família que, en principi, mantindrà els diners, és la filla gran, la Saina, que aparentment està desvinculada de la família i viu a l’altra punta dels Estats Units. Amb això comença un viatge en cotxe des de Bel-Air fins a un poblet de l’estat de Nova York.

El primer que cal fer abans d’emprendre el viatge és passar a recollir els dos fills més joves, que no poden continuar estudiant per falta de diners. I, és clar, no s’ho prenen gaire bé, especialment la filla petita, la Grace, que ens recorda vagament la Hillary, la cosina del príncep de Bel-Air (segur que heu vist la sèrie, protagonitzada pel Will Smith): una nena malcriada acostumada a tenir-ho tot i que dóna més importància al seu paper com a influencer i al seu blog que al que li està passant a la seva família, fins que s’adona de tot plegat.

A més de la història personal de la Grace, també veurem l’evolució de la Saina, la filla gran, que és artista i passa per un període una mica obscur, i la història de l’Andrew, el fill mitjà, que no acaba de tenir clar si vol ser monologuista o què.
Fins aquí, sembla que sigui una història familiar i prou, oi? Doncs hi hem d’afegir la visió que ens dóna de Taiwan i de la relació que té amb la Xina continental: per què hi ha xinesos, en aquesta illa? què va passar? En Charles té l’obsessió de recuperar els terrenys que havien estat de la seva família abans de marxar cap a Taiwan, i a partir d’aquí l’autora intenta retratar les diferències entre els dos països, entre l’abans i l’ara de la Xina continental…

I és aquí on trobo que es queda una mica curt, com a mig camí. És difícil encarregar-se d’assumptes de família i, al mateix temps, intentar retratar la difícil relació que hi ha entre les dues parts (la Xina i Taiwan). Així mateix, trobo que el final és massa sobtat i, permeteu-me que ho digui, tòpic. En resum, és un llibre facilot que no acaba de complir el seu objectiu, però no tothom pensa el mateix, o sigui que us convido a llegir aquesta ressenya que n’han fet a The Guardian.

The Man with the Compound Eyes

Wu Ming-Yi. The Man with the Compound Eyes.
Traductor: Darryl Sterk.
Editorial: Harvill Secker, agost 2013.
Títol original: 複眼人.
Versió Kindle equivalent a 307 pàgines.
man-compound-eyes-wu-ming-yiAquest és un llibre estrany, molt estrany. Les crítiques li són totalment favorables, miris on miris. Tot i així, a mi m’ha resultat una història difícil de digerir, amb elements màgics, o surrealistes o com en vulgueu dir, que s’escapen del que són els meus gustos habituals. I, ja em perdonareu, però no li acabo de trobar la gràcia a això dels “compound eyes”… accepto crítiques! (Poseu-les als comentaris.)
De tota manera, com sempre, les coses no són blanc o negre i el llibre també té les seves coses postives. La història ens porta a Taiwan, lluny de la capital, i ens acosta a les minories ètiques originàries de l’illa. La protagonista, l’Alice, ha perdut fill i parella, i està una mica descolocada. L’arribada d’una mena de cicló ple de merda (sí, escombraries i restes diverses) la farà reactivar, ja que també es queda sense casa i troba un noi sortit d’alguna illa desconeguda, l’Atile-i, amb qui resseguirà la ruta en què es van perdre el seu fill i home.
Tot això va acompanyat d’una rica descripció de l’illa: gent, vegetacions, costums… tot plegat una narració situada en un lloc menys idílic del que sembla, on la natura reclama el seu espai. Diuen que aquest llibre es podria considerar una mena de “paràbola ecològica” i que l’autor, Wu Ming-Yi escriu sobre “ecofantasia”, i segurament és veritat, si hem de jutjar sobre la base d’aquest llibre: segons el blog Full Stop, l’autor es va basar en informació sobre el que anomenen “Pacific Garbage Patch”, una part de l’oceà Pacífic on s’acumulen tot de residus que van flotant on els porten els corrents marins.
No sé. Potser als qui us agrada més la literatura fantàstica us enganxarà més que a mi, però per a mi deixa massa assumptes per tancar…

Une famille explosive

Yan Ge. Une famille explosive.
Trad. Alexis Brossolet.
Ed. Presses de la Cité.
Títol original: 我们家。
Versió Kindle, equivalent a 320 pàgines.

womenjiaEn aquest llibre, Yan Ge ens presenta una família plena de desavinences i secrets. La narradora, una noia jove, és la filla del protagonista i, tot i que se’ns diu que està boja, no acabem de saber ben bé què li passa ni perquè. I això sí que m’ha fotut, perquè és de les poques coses que ens quedem sense saber.

Pel que fa a la resta, coneixerem tota una sèrie de personatges amb una varietat de caràcters realment al·lucinant. El protagonista, per exemple, que es diu Shengqiang i és el germà petit de la família, és un home de negocis que ha hagut de treballar molt per guanyar-se el seu lloc, està convençut que sa mare li dóna la tabarra més del que tocaria i es fa un fart de beure i anar amb dones… que no són la seva. La seva dona, precisament, està ja farta d’aquesta situació, però tampoc s’atreveix a deixar-lo per motius diversos. La germana d’en Shengqiang és la gran dels tres germans i és una presentadora de televisió vinguda a menys que torna al seu poble envoltada de misteri… i també hi ha misteri entorn del germà mitjà, en Zhiming, que té algun compte pendent, sobretot amb la mare.

Ai, la mare. És, segurament, el personatge més hilarant i enervant de la història, una mica en la línia de les mares que dibuixa en Jonathan Franzen: unes mares que solen ser emprenyadores, “mandones” i que solen estar obsesionades amb fer que es compleixi la seva voluntat, peti qui peti.

Veient tot això, podeu pensar que és un llibre divertit. I tindreu raó. Une famille explosive es llegeix ràpidament, és divertit i, alhora, conté algunes al·lusions als canvis que ha patit la societat xinesa, com ara quan ens explica els llocs que en Shengqiang coneixia de jove i que ja no existeixen. Dit això, però, m’adono que últimament només faig que llegir llibres d’autors xinesos que retraten una mena de corrupció de “baixa intensitat”, present a tots els nivells de la vida quotidiana. No estem parlant d’estafes a gran escala, sinó de convidar els clients a sopar per tancar un tracte, aconseguir-los “companyia femenina”… i tot regat amb litres i litres d’alcohol, fins al punt que en Shengqiang té problemes de salut.

Una qüestió a part, però, és com un llibre que, en origen, es diu 我们家, que, de bones a primeres, podríem traduir com a La nostra família, s’acaba convertint en “Una família explosiva”, sense oblidar la proposta anglesa, que és The Chilli Bean Paste Clan (com a mínim aquí es fa referència al negoci familiar). Sí, ja sabem que amb els títols es fan meravelles, però potser aquest cop han anat massa lluny? O és que jo sóc poc creativa?

En resum, doncs, podríem dir que és un llibre en la línia habitual de Yan Ge, que ens ofereix històries plenes de color i molt àgils de llegir, tot i que li trobo a faltar una mica de gravitas. Però bé, és jove i això ja li vindrà amb l’edat. Ja vam parlar del seu White Horse en una altra entrada i, si voleu saber alguna cosa més sobre la seva vida personal, us podeu llegir aquest article i sabreu que viu a … Irlanda!