A sheltered woman

Yiyun Li. A sheltered woman.
Fourth Estate, juliol de 2015.
52 pàgines.
yiyunli_a sheltered womanM’acabo de llegir aquest petit llibre de Yiyun Li, i m’he quedat amb la impressió d’haver-lo llegit abans, però no he trobat on. El meu consell, doncs, és que aneu amb compte si compreu llibres que contenen un únic relat, ja que pot ser que apareguin en alguna recopilació que no tingueu controlada.
Dit això, us volia comentar que el llibret és molt bonic, amb la tapa que podeu veure a la imatge que acompanya aquest text, tot i que trobo que el preu és excessiu (més de cinc euros) per un llibret de tot just 52 pàgines, que podrien ser menys si l’espai entre línies fos el normal.
La història en sí toca la vida d’una dona que es dedica a cuida nens i parteres durant el primer mes de vida de les criatures. Aquest tipus de personatge, les persones que es dediquen a cuidar nens, també apareix a Kinder than Solitude, on una de les protagonistes es dedica a fer de cangur. En el cas de A sheltered woman, la protagonista fa una vida rutinària fins que un dia coneix un home gran. A partir d’aquí, es planteja alguns dubtes i opcions, però…
Us l’haureu de llegir vosaltres, si voleu saber com acaba. De tota manera, no és dels millors relats de Yiyun Li, de la qual us recomano Noi d’or, noia maragda o Los buenos deseos, tots dos molt bons i comentats en aquest bloc.
A la pròxima, idees per a lectures d’estiu. Si voleu proposar alguna cosa, podeu deixar un comentari.

Les dones de Herbjørg Wassmo

dina-wassmoM’he llegit Le livre de Dina (El llibre de Dina, vaja), de Herbjørg Wassmo, i tot i que està bé tampoc és tan tan brillant…

Wassmo retrata dones fortes. Són fortes perquè l’entorn els obliga a ser-ho, però en aquest cas crec que ha anat massa enllà. La Dina és un ésser marcat per la tragèdia des de ben petita, ja que causa la desgràcia de casa seva. A partir d’aleshores, creix com un animaló salvatge entre criats i familiars i, als setze anys, es casa amb un vidu que ja té fills (naturals i adoptius).

A partir d’aquí, l’autora ens ensenya una protagonista tan salvatge com l’espai natural on viu, una granja a mig camí entre Bergen i Tromsø, a la freda Noruega del segle XIX. I ella és la mestressa de tot i imposa la seva voluntat sense tenir gaire en compte la dels altres, sense mostrar amor ni pietat per ningú. Aquesta és una història dura i obsessivament fixada en la Dina, i no trobo que sigui la millor d’aquesta autora.

Què és el millor que ha escrit Wassmo? Segurament la Trilogia de Tora, que podeu llegir en la magnífica edició de Nórdica Libros (i que també podeu comprar per parts). En una entrada anterior us n’he parlat: trobo que està molt molt bé. Hi trobareu la història d’una noia en tres fases de la seva vida, i que passa de ser una nena “abusada” pel padrastre a una dona forta que se sap buscar la vida. Cal destacar el retrat que Wassmo ens fa de l’entorn on viu la noia. Una descripció crua i freda que també trobem a Cent ans, una magnífica obra que podeu llegir en francès.

En definitiva, si voleu llegir un llibre de Herbjørg Wassmo, crec que Le livre de Dina no és la millor. I, si teniu dubtes per triar, tingueu en compte que Nórdica sol oferir les millors versions d’obres escandinaves, tant pel que fa a la traducció com al format. I no, no tinc comissió.

 

I am China

I_am_chinaXiaolu Guo. I am China.
Ed. Random House, Vintage Books, juny 2015.
384 pàgines.

Avui toca parlar de I am China, de Xiaolu Guo. Es tracta d’un llibre romanticot que ens explica la història d’un noi i una noia xinesos que s’acaben separant arran de l’expulsió del noi de la Xina.

Qui l’expulsa? Per què? Totes dues preguntes troben la resposta en el llibre, que està estructurat a partir de les cartes que s’intercanvien ells dos i que va traduint la Iona, una traductora de xinès que viu a Londres i que va descobrint la història de la parella al mateix temps que nosaltres.

És ella, la Iona, qui fa de connexió entre les cartes de l’un i de l’altre, ja que l’autor la fa servir de narrador per emmarcar la situació en què s’ha escrit cada carta. On són, què ha passat, qui és el pare del noi, què li passa al de la noia, etc.

Al mateix temps també anem descobrint la història de la Iona: què fa, amb qui es relaciona…

La història de la parella ens permet fer ullades breus a la història recent de la Xina i al paper que hi tenen els dissidents i altres membres alternatius de la societat, i aquesta part està molt bé. També considero que està molt ben pensada l’estructura epistolar, amb la qual podem veure la mateixa realitat des de diversos punts de vista.

La llàstima, per a mi, és que al final la trama romàntica tirant a rosa acaba tenint més importància de la que crec que li pertocaria a un relat amb matisos polítics i d’actualitat, però suposo que a altres lectors sí que els pot agradar. No provaré A concise Chinese-English dictionary for lovers.

Esnobs voltant per la cuina

kitchens-midwestSí. Això és, bàsicament, el que he trobat a Kitchens of the Great Midwest, un suposat gran èxit als Estats Units. Ja n’havia “sentit parlar” a Twitter, i quan vaig anar a la Fira de Frankfurt me’l van recomanar com una gran cosa. I, bé, oh well…

L’argument principal, en teoria, és el de la vida d’una noia òrfena que hereta les habilitats culinàries del seu pare difunt. No coneix sa mare, que els havia abandonat a ella i a son pare un parell de mesos abans que el pare morís. Total, que jo m’esperava alguna cosa del tipus aventures de Marco buscant a sa mare, amenitzat amb el tema culinari de fons. I què m’he trobat? Doncs una història ben bé al contrari: la part central l’ocupa la cuina i l’èxit de la noia, i el retrobament amb la mare [ATENCIÓ SPOILERno s’arriba a produir. Oooh.

Però no acaba aquí, la cosa. L’autor, en J. Ryan Stradal, ens “regala” pàgines i més pàgines plenes de referències als tomàquets i al blat de moro: aquesta espècie és més bona, l’altra està al punt, oh, mira, aquest blat de moro tan blanc i sucós… blablablabla. Una colla d’esnobs parlant de menjar. Ara em miro el tomàquet de sucar pa amb una mica de por i tot. I no penso menjar blat de moro en molt de temps!

I per això li he posat dues estrelles (sobre cinc). Bé, no és ben be així. N’hi he posat dues perquè resulta que el llibre és bonic de collons, té una tipografia fantàstica i una distribució en capítols, receptes i paràgrafs força original. Si no fos per això, segurament n’hi hauria posat una. A Goodreads li donen un 3,78 sobre 5. Ves a saber, potser als americans això els agrada… sobre gustos…

En resum: si no voleu saber quantes espècies “tradicionals” de tomàquets hi ha als Estats Units, us el podeu estalviar.

Beijing, Beijing

Feng Tang. Beijing, Beijing.
Traductora: Michelle Deeter.
Amazon Crossing, març 2015.
Versió Kindle, equivalent a 380 pàgines.
Beijing_beijing

Què voleu que us digui? Beijing, Beijing és un llibre fluix. Molt fluix. De vegades em pregunto què fa que la gent es decideixi a fer traduir un llibre com aquest i a compartir-lo amb la resta del món.

Bàsicament, aquest llibre tracta les peripècies de l’autor, Feng Tang, quan era estudiant de medicina. Ell, els seus amics i les seves borratxeres. Ja sabem que quan un relat és autobiogràfic no hi ha trames secundàries, ni intriga ni res d’això, però com a mínim esperem que la vida de “l’autobiografiat” sigui interessant, o traumàtica, o diferent de la nostra,  o alguna cosa per l’estil… Doncs no, això no és el que trobareu aquí. Només les històries d’un noi normal que es dedica a passejar-se per Pequín.

De fet, la distracció principal durant aquestes 380 pàgines ha estat passejar-se per aquesta ciutat. Wangfujing, Dongdan, Haidian… tots han anat passant per davant dels meus ulls i m’han fet recordar altres temps, altra gent. Sí que és veritat que hi ha petites espurnes de la realitat de l’època (anys noranta), com ara eslògans sobre guanyar diners, la visita obligada al mercat de la seda, etc., però això és practicament l’única cosa de bo que té el llibre.

Al final del llibre, l’autor ens explica que aquest és el tercer llibre d’una trilogia sobre la seva vida. Potser no calia dedicar tantes pàgines a explicar-nos-la. Francament, no cal que us el llegiu si no és que us interessen especialment les històries d’estudiants. Jo me l’he llegit sencer perquè volia parlar-vos-en a vosaltres, que si no…