Doghead, de Morten Ramsland, és una història familiar en tots dos sentits: una història d’una família i una història amb una trama habitual. Què vull dir, amb això segon? Doncs que no deixa de ser més o menys habitual que un membre de les generacions més joves de la família aprofiti algun fet concret (el trigger) per recordar la història de la seva família. No és la primera vegada que m’ho trobo, això.

Vaig encetar el llibre pensant que era alguna cosa molt especial, que era molt tendra i fora del comú. I la veritat és que no n’hi ha per a tant. Sí que és veritat que la part en què s’expliquen les vicisituds de les generacions més antigues pot tenir un cert interès, ja que correspon a períodes convulsos, com ara les dues guerres mundials, però un cop passat això, la veritat és que el llibre “s’apoltrona” una mica i la narració perd intensitat i interès.

Dit això, sí que hi ha alguna escena que sobresurt, com ara l’escena en què els néts fan beure un got d’orina al seu avi sense que aquest ho sàpiga o l’escena a la consulta del doctor, pescat en flagrant adulteri. Són totes dues molt divertides, i potser per això pensava que la resta del llibre seria igual d’intensa. En canvi, el llibre s’endinsa per viaranys foscos, amb problemes familiars greus, com ara l’abús sexual que el protagonista pateix a mans d’una tieta, etc.

Caldrà esperar a llegir alguna altra obra d’aquest autor per poder-lo valorar més a fons. Com podeu veure a l’enllaç del principi, podeu trobar el llibre en diversos idiomes.