L’hereu, una història trepidant de Jo Nesbø

hereu_jo-nesboJo Nesbø. L’hereu.
Traductora: Meritxell Salvany.
Ed. Proa
648 pàgines.

Jo tenia l’opinió que les històries de Jo Nesbø en què no sortia en Harry Hole no eren bones per a res. De fet, ho vaig dir en aquest mateix blog. Com ja sabeu, soc una gran fan del detectiu menys ortodox d’Escandinàvia. Però totes les teories tenen una excepció, i ja l’he trobada a L’hereu.

L’hereu, el protagonista està “a l’altra banda”. Estem parlant d’en Sonny Lofthus, un convicte poc comú que es converteix en un heroi molt atípic. Fill d’un policia corrupte, fa 12 anys que és a presó i viu una vida tranquil·la entre drogues. Un dia, però, algú li diu que son pare no era corrupte. Així, a en Sonny se li desperta una set de revenja espectacular i comet una sèrie d’assassinats. A partir d’aquí, fa tots els possibles per passar comptes amb tota mena de delinqüents i capos mafiosos que, evidentment, el volen eliminar.

Al mateix temps, un antic company del pare d’en Sonny que encara exerceix de policia intentarà posar ordre als assassinats que en Sonny comet. Tot això ens endinsa en una trama de corrupció i delinqüència que gira, sobretot, entorn d’El Bessó. Qui és, aquest? Doncs és el cap d’una banda organitzada, un tio extremadament violent i cruel, i l’objectiu final d’en Sonny.

Hi ha vida més enllà d’en Harry Hole

Tot plegat, es tracta d’una novel·la interessant, amb un plantejament diferent de l’habitual de Nesbø. En Harry Hole, protagonista de la majoria dels seus llibres, és algú que busca la justícia. En canvi, a L’hereu, Nesbø utilitza en Sonny, algú que vol redimir son pare des de la “banda fosca”, cometent assassinats. A diferència de Du sang sur la glace, una altra història sense en Harry, en aquesta ocasió el ritme és trepidant i es llegeix superràpid: el primer dia, 260 pàgines, i el llibre sencer en només 5 dies. Una bogeria.

Crec que part de la “culpa” és de la traducció, que facilita molt la lectura. Aviam, és evident que Nesbø no és un autor que convidi a la introspecció i a la lectura calmada, però crec que la traducció de Meritxell Salvany és molt bona i és el que fa que t’enganxis a la història. Us recordo que considero que el traductor és una part importantíssima del procés de lectura. Perquè és el seu text, i no el de l’autor, el que acabem llegint.

En resum, si esteu esperant la propera història d’en Harry Hole, L’hereu és una bona manera de fer temps, i a un bon ritme. I la pregunta és… quan arribarà la propera història d’en Harry?

La vida a qualsevol preu – Kristina Sandberg

La vida a qualsevol preu

Avui parlem de La vida a qualsevol preu. La Maj és una mestressa de casa. Només viu per la família, els àpats i la neteja. Té una xarxa social més antiga que qualsevol de les que fem servir avui dia i, segurament, més útil. I, segons com ens ho mirem, és un corcó.

Soc la Maj, jo?

Ho ets tu, que llegeixes aquestes línies? No t’has sentit, de vegades, amb el cap a punt d’explotar mentre intentes quadrar la “logística familiar”?

La vida a qualsevol preu té la virtud de despertar sentiments ambivalents. Per una banda, com a mare i organitzadora de la logística de casa, no he pogut evitar veure’m una mica reflectida en els pensaments de la Maj, una dona que comença el llibre amb quaranta anys i escaig. Es passa el dia pensant què farà per dinar, per sopar, per esmorzar. Qui vindrà a dinar, a sopar, a esmorzar. Fins aquí, podríem ser qualsevol de nosaltres que tenim infants a casa.

Per altra banda, però, la Maj també aconsegueix crear-me una mena de repulsa. Sí, la seva necessitat d’estar sempre impecable i tenir-ho tot sempre ben net em posa nerviosa. No tinc temps, jo, per treure la pols constantment i polir els mobles. Me la imagino vestida amb roba d’estar per casa però elegant, amorrant el tub de l’aspirador fins a l’últim racó de casa. I quan no neteja, està pensant en els nens, en per què no fan això o allò altre, sempre a punt per ficar el nas on no la demanen. Per donar la tabarra. O potser està pensant quina de les seves amigues convidarà a dinar o a berenar. Parlem de dones que segurament estan igual d’avorrides i incomunicades que ella.

La vida a qualsevol preu parla d’invisibilitat

Perquè, en el fons, és això: incomunicació, invisibilitat, inutilitat. La Maj és una de tantes dones que han viscut com a mestresses de casa. Dones l’opinió de les quals no compta. Dones que no tenen un sou. Dones que han d’esperar que el seu home els doni el que consideri adequat per cobrir les despeses de casa. Dones a qui els fills han ignorat, de qui han donat per suposat que havien de fer totes les tasques de casa sense cap ajuda. Dones que no han aconseguit establir un vincle emocional amb aquesta generació que han parit. Dones que es veuen recompensades quan, finalment, tenen nets.

I és que encara que aquest llibre ens porti a Suècia a les dècades de 1950 i 1960 i que tot sembli molt llunyà, tot això ha passat a casa nostra un parell de dècades més tard. Perquè ja sabem que els suecs sempre van endavant amb això. Estem parlant de dones que han sigut les nostres mares, tietes o àvies, i que no han tingut el reconeixement social (ni, de vegades, familiar) que haurien de tenir. Perquè, com diu cap al final del llibre, la societat no les considera productives. Perquè no tenen un sou, ni cotitzacions a la Seguretat Social. I per això, quan envelleixen, els queda una pensió de merda. I això després d’haver pencat igual o més que els seus homes, els que sí que portaven un sou a casa, els que sí que cotitzaven a la Seguretat Social.

I la història continua

De tota manera, tampoc podem perdre de vista una cosa. I és que mentre la Maj i les seves amigues vivien per casa seva i, en general, no havien de fer cap feina fora de casa, nosaltres, les dones d’avui dia, treballem dins, fora i més enllà de casa. Algunes, com jo, tenim la sort de comptar amb un suport familiar important i facilitats notables per conciliar vida familiar i feina. No obstant això, està clar que queda molt per avançar.

Mentrestant, us recomano que us llegiu aquest llibre. És la tercera part d’una trilogia de Kristina Sandberg que s’ha venut moltíssim a Suècia, el seu país natal. El vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català aconsellada per l’editora de Les Hores, i va ser una compra molt encertada. Ara bé, potser discreparia una mica de determinats criteris aplicats, com ara l’ús de moltíssims guions llargs en situacions que en català potser primaria una coma. Però ja veieu que si m’entretinc a parlar d’això vol dir que poca cosa hi ha per queixar-se.

No vull tancar l’entrada sense comentar que és la primera obra que llegeixo d’aquesta editorial, Les Hores, que vaig descobrir poc abans de l’estiu. Si no m’equivoco, La vida a tot preu és el primer llibre que van publicar fa poc més d’un any. He de dir que m’agrada molt el disseny que donen a la seva col·lecció. Les portades són discretes i cadascuna té un to diferent, i una maquetació interior molt agradable a la vista. Els desitjo molta sort i llarga vida!

** Si us interessa llegir més sobre dones i els problemes que les afecten, proveu Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.**

Morts prescindibles: Bergmann i els seus problemes

Morts prescindiblesCom us deia en una entrada anterior, el segon lliurament de la sèrie dedicada a Sebastian Bergmann va acabar amb tanta força que vaig haver de llegir el tercer tot seguit. Es tracta de Morts prescindibles, un nou cas en que el nostre antipatiquíssim personatge fa de les seves.

Antipatiquíssim? No! En Sebastian s’ha reformat. Un cop aclarit el misteri amb la Vanja, companya de feina, en Sebastian és poc més que un angelet bufador. La seva poca-solteria, que tant ens va atraure al primer llibre de la sèrie, ha desaparegut. Fins i tot sembla que ja no li interessa tant ficar-se al llit la primera dona que troba. Està desconegut.

Morts prescindibles és el descans de mitja part?

Sembla que aquesta història és una mica d’impasse, ja que és molt més lenta que les altres dues. També he de dit que el cas que estan investigant queda en segon (o tercer) pla, i que es dona molta més importància a les relacions entre els membres de l’equip. Això està bé perquè estan en un moment de canvi, però també és veritat que no és ben bé el que buscava. Descobrireu antigues històries perquè en Sebastian ja havia treballat amb aquest equip. Mira, quina casualitat, igual que els Abba, que ara tornaran a tocar junts (i sonen a la cafeteria mentre escric això).

També heu d’estar al cas de l’Ellinor Bergkvist, que torna a fer de les seves. Té uns papers que en Sebastian li ha dit que llenci, però no ho fa. I aleshores pensa que potser el pot ajudar. Ajudar a què? Aneu-vos calçant, perquè la farà grossa. Per altra banda, ella continua creient en Sebastian l’estima. Clar, per això la va convidar a quedar-se a casa seva. Convidar? Quedar-se? No! En Sebastian n’està fins al monyo, d’ella. Ja veureu com la fa fora. En aquest moment és quan veiem el Sebastian d’abans.

Finalment, val la pena que us llegiu aquest llibre amb el Google Maps al costat. El cas que els ocupa és l’aparició d’uns esquelets a la zona muntanyosa entre Suècia i Noruega. Veureu que, tot i que està força ben lligat, hi ha algunes coses que no estan tan ben tancades com en els casos anteriors. En tot cas, és una bona lectura per a l’estiu. Aviat parlarem de deures!

Crims duplicats: més Sebastian Bergman

Crims duplicatsM’acabo de llegir Crims duplicats, de Hjorth & Rosenfeldt. Aquest és el segon volum de la sèrie dedicada a Sebastian Bergman, el psicòleg de perfils criminals més poca-vergonya (i big fucker) del món mundial. Com ja sabeu, aquesta col·lecció la podeu trobar en català i en castellà (i també en anglès, que és la versió que m’he llegit jo). Mentre que al primer volum, Secrets imperfectes, en Sebastian era un personatge fort que no dubtava mai, en aquest segon el món li cau a sobre i es converteix en una caricatura de si mateix.

De fet, perd tant la força que veurem com altres personatges guanyen pes en la història. Una de les que en guanya més és la Vanja, un dels components de l’equip. Veureu que ella i la seva família formen un dels eixos de la història, i també és protagonista per la seva relació professional amb en Billy, que trontolla una mica. Aquest, en Billy, també guanya pes i forma, i ja no és només “el xavalín” del grup. Per altra banda, vull destacar la presència de dos personatges perifèrics que són els “plastes” de torn: Thomas Haraldsson i Ellinor Bergkvist.

En Haraldson és aquell policia maldestre i pretensiós que ja havíem vist al primer volum. En aquella ocasió, semblava que s’hagués especialitzat a ficar la pota i crear problemes per a la investigació dels casos. Doncs continua amb aquesta tendència, gent. En aquesta ocasió, les pifies poden ser més grosses, ja que la seva cap de Västerås se l’ha tret de sobre i és… el director de la presó!

L’Ellen Bergkvist es mereix un apartat a part. És la típica persona que, li diguis el que li diguis, va a la seva. Un autèntic plom. En Sebastian comet l’error d’anar-se’n al llit amb ella i… no se la pot treure de sobre. No, no és un spoiler, això. Seria spoiler si us expliqués tot el que arriba a fer a continuació. No la perdeu de vista, perquè la pot fer grossa!

Assassinats i històries personals

Com podeu veure, aquests llibres no només es dediquen a desgranar la trama principal a un bon ritme. Les històries dels personatges també hi tenen un lloc important. Per aquest motiu, no us centreu únicament a seguir els assassinats de dones durant l’estiu a Estocolm. Els secrets del Sebastian sortiran a la llum o no? Com evoluciona la seva relació amb la resta de l’equip? Quines històries va haver-hi en el passat?

Per això, quan descobriu qui és l’assassí, no us penseu que la cosa decau. No. De fet, diria que la història flueix sense gaire velocitat fins que arriba en aquest punt. I és aquí quan clava una accelerada que fa que no pugueu desenganxar-vos fins arribar al final.

Imagineu-vos com acaba de fort, que he hagut de començar immediatament el tercer volum. Queden massa temes oberts per poder-se aguantar de continuar amb la sèrie.

Secrets imperfectes: noir pràcticament perfecte

Secrets imperfectesEn català el trobareu com a Secrets imperfectes, i en anglès, com a Sebastian Bergmann. Jo me l’he llegit en anglès i en format electrònic, o sigui que aquest cop no podré comentar res sobre la traducció ni l’edició. I per què, en anglès? Doncs perquè em van arribar veus que la versió catalana no és traducció directa del suec. Entenc que, de vegades, no hi ha més remei que fer una traducció indirecta, però no és la meva opció preferida.

Però anem al que interessa: la història. És igual en quin idioma us la llegiu: és molt bona! Com dic al títol, aquest llibre té una trama pràcticament perfecta. Un equip d’investigadors de policia ben avinguts, un personatge que va per lliure, un assassinat que al final en són més… Ho té tot. Trobareu més informació sobre el llibre, i sobre en Sebastian en particular, en aquest blog.

A diferència de les històries d’en Harry Hole que escriu en Jo Nesbø, aquí hi ha més d’un protagonista. Tenim en Torkel, cap de l’equip, l’Ursula, una dona amb caràcter, la Vanja i en Billy, els més joves de l’equip… i en Sebastian, el personatge més mala bèstia que m’he trobat darrerament en un llibre. És interessat, poca-vergonya, maleducat quan vol, va sempre a la seva i se’n va al llit amb la primera que se li posa a tret. Però… hi ha alguna cosa, darrera d’aquesta façana de fatxenderia? Si llegiu el llibre, veureu que sí (tot i que no és excusa per ser més borde que el Dr. House).

Sí, sí, però què explica Secrets imperfectes?

Tot comença quan troben mort un noi de setze anys. Els autors segueixen el procediment habitual: entrevistes i proves per descartar sospitosos. I, a mig camí, en Sebastian decideix afegir-se a l’equip investigador. Aquí és on comença la moguda, ja que és un bitxo difícil d’incorporar a un equip. Tot i així, és innegable la seva aportació al resultat final.

Deiem, doncs, que els autors segueixen el procediment habitual. Vosaltres mateixos podreu veure com avancen a poc a poc i van tancant el cercle al voltant de l’autèntic assassí. Pel camí, però, cauran unes quantes víctimes més que no han sabut estar en el lloc correcte. El final és molt fort, i doble. Per una banda, sabrem qui és l’assassí, que no ens l’esperàvem. Per una altra, sabrem més coses sobre la carta que en Sebastian ha trobat. Si em pregunteu, us diré que en algun moment vaig mig encertar qui era l’assassí (són molts anys llegint històries de polis), però la veritat és que m’ha sorprès determinats girs que fa la història.

Hjorth-RosenfeldtMés amunt he dit “els autors”, i això és perquè el llibre està escrit a quatre mans. Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt són guionistes de sèries, i es nota perquè marquen un bon ritme a la novel·la. De fet, Rosendfeldt és guionista de la coneguda sèrie Broen (El puente), que es veu que és molt bona.

En resum, Secrets imperfectes està a l’altura de les millors novel·les de Jo Nesbø, i molt per sobre de les de Camilla Läckberg. No dubteu a comprar-vos-el per a les lectures d’aquest estiu!