Eufòria, d’Elin Cullhed

No havia llegit mai res sobre Sylvia Plath. Evidentment, coneixia la seva fama com a escriptora i poetessa, i també sabia que s’havia suïcidat ben jove, i que el seu marit era tirant a impresentable. Ara, llegint Eufòria d’Elin Cullhed (publicat per Les Hores), crec que la conec una mica millor i que estic preparada per llegir obra seva.

Eufòria és un llibre que ens acosta a la vida de Plath i la ficciona. No és biografia, però està tan ben escrita i et posa tant en context que sembla que sigui la mateixa Plath que et parli. No és broma. La narració en primera persona és molt creïble, i costa molt destriar quins fets són reals i quins no. Jo m’he deixat portar i m’he creat una imatge pròpia d’aquesta parella tan peculiar.

Amb Plath em passa una cosa que poques vegades he vist: no he trobat mai ningú que em digui que la seva obra no val la pena. Tothom que l’ha llegit la valora i admet que li agrada en major o menor grau. Ara que he fet una ullada al que podria haver sigut l’últim any de la seva vida, crec que era una persona especial, en tots els sentits. En la meva humil opinió, que poden rebatre els experts i connaisseurs que hi ha a la sala, la combinació Hughes-Plath estava marcada per al desastre: un egòlatra de cuidadu no és bona companyia per a algú que té els problemes mentals de la protagonista de la nostra història.

El llibre comença fort, amb “7 raons per no morir-me”, i aleshores tira un any enrere i recrea tot aquest temps en la vida de Plath. Veurem com viu amb el marit i els fills en una casa antiga en un poblet de Devon, lluny de la societat intel·lectual en què ella estava acostumada a moure’s, però també entrarem en el seu infern personal i veurem les pujades i baixades de moral: episodis d’eufòria i deliris de grandesa, depressió pura i dura, desconfiança, necessitat d’amor, por a la solitud, orgull d’estar sola…

Pel que he llegit, Plath va ser víctima de depressió, es va intentar suicidar amb només 20 anys i sembla que patia trastorn bipolar. Clarament, no podia estar amb un home que només pensa en ell i que, a sobre, comet infidelitats i no és al seu costat quan més el necessita. Però atenció: sense voler eximir Hughes de res, crec que tampoc és fàcil conviure amb malalties com aquesta i encara menys fa 60 anys, quan estaven poc diagnosticades i no hi havia un tractament clar o d’èxit. En tot cas, encara que el llibre sigui ficció, vull creure que Elin Cullhed es va documentar (un no s’embolica a escriure una cosa així sense preparar-se) i que el que veiem en aquesta història té parts reals. Crec que ara estic preparada per llegir obres de Sylvia Plath amb un mínim de coneixement de causa.

Més enllà de Plath, però, hi ha un aspecte que m’ha interessat molt: el tractament de la maternitat. Potser és aquí on Cullhed, l’autora d’Eufòria, s’ha volgut acostar més a la seva pròpia experiència com a mare. El retrat que fa dels primers mesos dels dos fills, en què la mare deixa de ser persona per convertir-se en això, mare, és brutal. Aquelles estones que necessitaria per a ella mateixa i que no pot trobar, aquell no poder fer el que vol sense haver de preocupar-se prèviament de deixar els nens amb algú… Els dos primers anys són especialment durs, i Cullhed me’ls ha recordat amb una claredat vertiginosa. Mares del món, us hi veureu reflectides!

Elin Cullhed, autora de Eufòria

No podia acabar sense fer esment de la traducció, brodada per la Meritxell Salvany, una de les meves traductores preferides i més estimades. Llegir un text de la Meritxell és saber que hi ha feina ben feta al darrere i veure que tot flueix, que tot té la mesura justa. I, és clar, l’altra part del combo d’èxit és l’editorial Les Hores, que poc a poc va fent un camí ple d’obres que cal destacar i que, a més, té una bona selecció d’autores escandinaves.

En resum, com ja us he avançat més amunt, aquest és un molt bon llibre per acostar-se a la figura de Sylvia Plath i diria que és una bona porta d’entrada al seu món. Ara ja estic preparada per a La campana de vidre, que també tenim en català.

Inquiets, de Linn Ullmann

Inquiets és un llibre diferent dels que llegeixo habitualment, això no ho negaré, però el fet que el publiqués l’editorial Les Hores amb traducció de la Meritxell Salvany era un factor a favor de la lectura d’aquesta obra estranya, a mig camí entre unes memòries, la reflexió sobre fer-se gran i les xerreries sobre dos personatges famosos: Liv Ullmann i Ingmar Bergman.

Abans d’entrar en matèria, però, un apunt important: Ingmar Bergman i Ingrid Bergman no eren família. Em vaig tornar boja per escatir-ho perquè resulta que el Sr. Bergman va tenir una dona que es deia Ingrid i al llibre apareix al principi i jo ja no sabia el què.

Bé, deixem estar l’anècdota i passem al tema.

Un llibre que és un patchwork

Doncs justament això és el que us trobareu a les mans: un llibre fet de peces, una història fragmentada. Si el llegiu, veureu que tan aviat parla de la seva infantesa com de la relació amb son pare ja gran. Tot són com peces d’un patchwork que hem d’anar combinant i cosint fins a aconseguir una perspectiva general.

En realitat, Linn Ullmann comença a escriure Inquiets set anys després que mori Ingmar Bergman. El motor d’arrencada són les gravacions que havia fet amb ell, en què intentaven recuperar la vida del cineasta i, al mateix temps, preguntar-se sobre la vellesa i la degradació física i mental. Al llibre, però, no hi trobareu la transcripció íntegra d’aquestes cintes, sinó que l’autora les fa servir en una part i completa el volum recordant escenes de quan ella era petita.

Així, el que hi veiem és com es viu amb persones tan especials com Ingmar Bergman i Liv Ullmann. Cadascú al seu país (es van separar quan l’autora era ben petita), crien la nena a la seva manera. La major part del temps viu amb la seva mare, que viatja tot sovint i la deixa amb multitud de mainaderes. I trobo que Ullmann (sènior) en surt força mal parada, d’aquest retrat de la infantesa de la seva filla: diria que la pinta com una dona una mica inestable, indecisa, que dona prioritat a la seva carrera per davant de la filla. Com si son pare no fes el mateix!

Amb el pare hi passa els mesos d’estiu, a l’illa de Farö. M’ha agradat molt tot el que ha sortit en aquests capítols: l’estiu, la llum, el mar… a diferència del dia a dia amb la mare, aquí tenim els records més bonics de la nena. Com quan recordem les vacances de quan érem petits i pensem en el poble, els avis… És també aquí on coneixem una mica com era Bergman, un home que podríem definir com a preocupat per l’ordre i la puntualitat. La relació que té amb la Linn és més distant que la d’un pare i una filla, ja que només es veuen a l’estiu i es porten molts, molts anys.

Finalment, també hi trobarem el retrat de la vellesa i el declivi del cineasta, del pare. És, potser, aquest aspecte el que més m’ha cridat l’atenció. Tots ho sabem, que ens fem grans, però no pensem (o no volem pensar) que els nostres pares se’n faran i que, un dia, marxaran. I és aquí on crec que el llibre fa l’aportació més gran sense tampoc fer-hi massa voltes. Les converses davant la gravadora amb un home que ja no ho recorda tot i que es perd o repeteix coses són d’una força esborronadora, sense guarnir-les: són converses en què el pare es converteix en nen, mentre que la filla és qui té el cap a lloc, i és el que més m’ha colpit de tot el llibre. En aquest punt, s’agraeix la feina de la traductora, absolutament brillant.

En resum, aquesta obra us servirà si voleu conèixer dos grans astres del cinema, o si voleu saber com és viure amb gent tant famosa, o com són els records d’infantesa de l’autora o, simplement, si voleu reflexionar sobre la vellesa i com ens fa dependents dels altres. En tot cas, aplaudeixo la traducció de la Meritxell Salvany, que sempre, sempre, està a l’altura. Així mateix, si voleu aprofundir en la societat sueca de l’època, us recomano que llegiu La vida a qualsevol preu, també de l’editorial Les Hores.

1793, de Niklas Natt og Dag

Bé, ara sí que sí. A la segona va la vençuda i he pogut acabar “1793”, de Niklas Natt Och Dag (cognom curiós, si més no: Nit i Dia; és real?). Total, que està bé “però”. Anem a pams.

El llibre està molt ben escrit i té interès, però el problema és que me l’havien “venut” com a novel·la negra i, tot i que hi ha una investigació policial pel mig, jo més aviat diria que és novel·la històrica. Bé, ho dic jo i ho diu l’autor al postfaci que tanca el llibre.

Així, si l’entenem com a noir nòrdic, no arriba a l’altura de la sèrie de Harry Hole o de Sebastian Bergmann (per dir-ne un de suec), que per a mi són els dos super top de la novel·la escandinava d’acció. Hi ha sang, sí, però no hi ha tanta intriga com a les dues sèries que us comento, i no hi ha tantes giragonses. En aquest sentit, li sobrarien unes quantes pàgines i es fa lent d’entrar en matèria.

En canvi, si l’entenem com a novel·la històrica sí que té un què. És interessant el retrat que l’autor fa de l’Estocolm de l’època, que no té res a veure amb la magnífica ciutat que és avui dia, neta i, malgrat la foscor hivernal, lluminosa. La ciutat que veiem és coetània de la Revolució Francesa, plena de pobresa, decrepitud moral, abusos… una pena de societat, cosa que segurament era força comú a l’Europa de l’època.

Dit això, els protagonistes són Mickel Cardell i Cecil Winge, tots dos amb problemes físics: a un li falta un braç i l’altre és tísic amb un estat avançat de la malaltia. Això sí, és tossut com una mula!!!!

Com deveu suposar, al final aconsegueixen aclarir el misteri: qui és el tros de cos que es troben una nit d’hivern? qui l’ha mort?

A partir d’aquí, sou vosaltres qui heu de decidir si ho voleu esbrinar… o no. 😉

I la propera lectura toca en català! 😬

(Publicat a l’instagram de @lilladeserta)

Benvinguts a Amèrica, de Linda Boström Knausgard

Avui us vull parlar de Benvinguts a Amèrica, un llibre que, tot i ser molt breu, està carregat d’emocions. No havia llegit mai res de Linda Boström Knausgård, i m’hi estreno amb aquesta publicació de l’editorial Les Hores, traduïda per Carolina Moreno Tena, traductora que comença a tenir presència als meus prestatges.

He de dir que quan vaig rebre el llibre vaig pensar que era molt molt curt, i no tenia clar que amb tan poques pàgines em pogués arribar clar el missatge. Doncs sí que ha arribat.

I és que, a diferència de l’altre Knausgård, que necessita milers de pàgines per explicar-nos coses, l’autora de Benvinguts a Amèrica escriu de manera directa i concisa. No, el llibre no ofereix un argument recargolat ni dona mil voltes per fer-nos arribar a lloc. En 88 pàgines no hi ha espai per amagar-hi res, ni per allargar-se quan no cal. I això és un gran què, perquè hi ha llibres que no caldria que fossin tan llargs.

Què hi passa, al llibre?

Tornem a l’element que ens ocupa. La protagonista, l’Ellen, té 11 anys i no parla. No és que sigui muda, no: no parlar és una decisió conscient. És una reacció a la mort del seu pare, ja que creu que la seva mort és culpa d’ella: ho havia demanat a déu.

Així, ens trobem en una situació en què els tres membres restants de la família (mare, germà i Ellen) reaccionen a la mort del pare d’una manera o altra. O, més ben dit, continuen la seva vida sense el pare. Ara no us diré pas si estan contents o no, amb aquesta mort. Però sí que us he de dir que no us podeu quedar amb la mudesa de la nena, que, en realitat, diria que només és un pretext per fer-nos indagar què hi ha al darrere.

Perquè el que hem de veure és quins motius tenia la nena per demanar la mort del pare. Quina era la situació a casa mentre ell va ser viu. Com es comportava i què implicava per a la nena i per a la resta de la família. I veureu que, al final, el comportament de l’Ellen no és, ni de bon tros, el tema principal del llibre.

En definitiva, és una història molt ben tramada, amb frases no excessivament llargues que et fan avançar a batzegades i que et van colpejant fins que arribes al fons de la qüestió. Com quan els ferrers donen forma a un objecte sense sentit, fins que podem veure de què es tracta en realitat.

Dones que no perdonen

Del meu compte d’instagram: @lilladeserta


Val. Llibre llegit. Aquesta vegada, Läckberg m’ha convençut. No me n’he pogut desenganxar fins a acabar-lo, i estic suant dels nervis.

Tres dones menystingudes o maltractades pels seus marits troben la manera de venjar-se’n. Una manera neta i segura. Tres homes amb perfils diferents i comportaments diferents, però tots tenen el seu càstig.

La traducció és de Marc Delgado i el publica @amsterdam_llibres Tremendo, @vidallibre I sí, @txelleries, aquest és diferent… 🤗🤗