Jo Nesbø clava el “Ganivet”

el ganivet

Uf. Uf. Buf. Ostres. Ai. Collons. Marededeusenyor. Quin fart de patir. Quin estrés. Quina mala bava que gasta Jo Nesbø a Ganivet, l’última història d’en Harry Hole. Que animal que arriba a ser, de veritat.

Ara ve quan us he de dir que el llibre és molt bo i us n’he de donar prou informació perquè pugueu decidir si us el voleu llegir o no. I avui em costarà, perquè en aquesta ocasió Nesbø ha aconseguit sorprendre’m des de les primeres pàgines i no us vull aixafar la guitarra. No dubta a disparar (metafòricament) a tort i a dret, i m’ha fet bellugar el terra sota els peus.

El que sí que puc dir és que aquesta història està ben enllaçada amb l’anterior, La set,* ja que hi ha alguna mena de lligam amb dos dels personatges que hi sortien: en Valentin Gjertsen i el Promès. De fet, la història de Ganivet arrenca quan aquest segon surt de presó després de 20 anys d’estar tancat. I qui l’hi havia tancat, allà? En Harry, és clar.

Burxar amb el ganivet

Aquest podria ser el resum del llibre. Com ja he dit en altres ocasions, les històries d’en Harry Hole segueixen un patró aproximat, amb estructura com de muntanya russa, en què la història puja puja puja fins a la pàgina 100, on se sol fer un descobriment que inculpa algú, i aleshores baixa baixa baixa i puja puja puja fins a la 400, i així anar fent fins que, finalment, es digna a donar-los el nom de l’autèntic culpable.

En aquest llibre, en canvi, Nesbø ens bombardeja a nosaltes, els lectors, i a en Harry, el protagonista, amb tot el que té a l’abast de la mà per desorientar-nos. Com en aquelles pel·lícules on dos personatges es discuteixen a la cuina i un li tirar a l’altre tots els plats i les tasses, un a un. No us dic mentida. Ha aconseguit que arribés a sospitar de 4 o 5 persones diferents i que, quan finalment m’ha deixat veure qui era l’assassí, me l’ha fotut ben fotuda. No l’he vist a venir.

L’única cosa que, potser, em sobraria, són les constants referències a cançons i grups musicals que, a més, no sempre coneixo. Els trobo excessius. I, potser, també, aquesta mena de product placement que trobem quan, per exemple, en lloc de posar-se unes ulleres de sol hi ha gent que es posa unes ulleres de sol Oakley.

Finalment, voldria dir que, com ja és habitual, la traducció de la Meritxell Salvany flueix perfectament i facilita enormement la lectura d’una història plena de sotragades que acaba amb un dilema. Que llarga se’ns farà l’espera fins a la propera història!

Mirall, espatlla, intermitent

Mirall, espatlla, intermitent

Fa un temps em vaig llegir Mirall, espatlla, intermitent en anglès i, tot i que hi vaig detectar un cert potencial, no hi vaig acabar de connectar gaire. De tota manera, com que alguna vegada ja m’ha passat que quan rellegeixo un llibre en català o en castellà hi reconnecto, quan em van oferir l’oportunitat de rellegir-me Mirall, espatlla, intermitent en català, traduït per la Meritxell Salvany, no vaig dubtar gens a dir que sí.

A més de la garantia que suposava la traductora, ja havia llegit alguna altra cosa de l’editorial Les Hores i trobo que està fent bona feina, o sigui que tenia tots els motius per rellegir-me aquest llibre de Dorthe Nors. I també, és clar, em va fer molta il·lusió rebre el paquetet i de seguida em vaig posar a llegir.

Mirall, espatlla, intermitent, una traductora a la recerca d’ella mateixa

La protagonista d’aquest llibre és la Sonja, una traductora de novel·la negra que té més de quaranta anys i viu a Copenhague. Així, doncs, podem dir que tenim certes similtuds: visc en una ciutat gran, tinc una edat similar i soc traductora (tot i que no de literatura negra). Una altra cosa que tenim en comú és que ens hem volgut treure el carnet de conduir de grans, i a mi també em va costar força (tot i que jo sí que vaig tenir una bona instructora).

Però aquí s’acaben les semblances. La Sonja està una mica desorientada. Treballa una mica d’esma i té dificultats per mantenir el contacte amb la família. Li costa relacionar-se amb els professors de conducció, es fa massatges amb una noia, però no hi té prou confiança per dir-li les coses clares.

En definitiva, podríem dir que la Sonja és un pou de contradiccions. Com diuen a El Punt Avui, “Coneixem la Sonja, de fet, a l’inici d’un procés d’alliberament”. Sembla que la vida a la gran ciutat no li acaba d’agradar i està una mica confusa sobre què vol fer en el futur. Veureu que tot el que li passa al curs de conducció i a les sessions de massatge desemboca en una decisió. No us puc dir més o us foto el llibre enlaire.

La màgia de la doble autoria

Permeteu-me que torni, però, al tema del principi: la connexió o no amb un llibre en un idioma o en un altre. Ja m’ha passat alguna altra vegada: em llegeixo un llibre traduït a un altre idioma (anglès o francès) i no li acabo de trobar el què. O sí que li trobo el què, però quan me’l rellegeixo en català o en castellà n’apujo molt la valoració. Em va passar amb Crónica de una explosión, per exemple, que havia puntuat amb 4 estrelles en francès, va pujar fins a 5 en castellà.

En el cas de Crónica de una explosión, la segona lectura va venir propiciada per una editorial (diguem-ne) petita però que està fent molt bona feina. En el cas que ens ocupa avui, el cas és similar. És evident que l’editorial Les Hores, com altres del panorama català, està fent una bona feina. I aquesta feina no només consisteix a triar llibres interessants, sinó a buscar traductors de qualitat. Perquè, com deia al títol de l’apartat, les traduccions són llibres de doble autoria i no podem oblidar-nos de la importància que té el traductor. Al final, el traductor és l’autor del text que acabem llegint. La base ha de ser bona, és clar, i això és mèrit de l’autor original, però si la història no està ben traduïda, no ens agradarà gens.

Per tancar la ressenya, avui tinc una sorpresa que espero que us agradi tant com a mi. Vaig demanar a la Meritxell Salvany, la traductora d’aquest llibre, si ens voldria fer quatre ratlles sobre què ha significat per a ella la traducció de Mirall, espatlla, intermitent. El resultat m’ha agradat tant que us el publico en una entrada a part, només cal que feu clic en aquest enllaç.

Vam ser nosaltres

Vam ser nosaltres

Vaig créixer veient fotos del xa de l’Iran a l’Hola que la meva àvia comprava cada setmana. Que guapa que era la seva dona, la Farah Diba, i que elegants i «occidentals» que eren tots plegats. I que tristos que se’ls veia. Em va costar molt de temps entendre que eren exiliats, fets fora per la gent que apareix a Vam ser nosaltres, de Golnaz Hashemzadeh Bonde.

Quan vaig estudiar història a l’institut, els temes d’història mundial no passaven de la Segona Guerra Mundial. I tampoc prestaven gaire atenció a res del que passava més enllà d’Istambul. Així, doncs, la revolució a l’Iran de 1978-1979 no formava part del meu imaginari. Vaig créixer amb l’aiatol·là Khomeini, i no se’m va acudir pensar que abans d’ell i la seva colla de barbuts les dones a l’Iran anaven amb faldilles i pantalons de campana i sense mocador, i que els nois no necessàriament portaven barba i no ho controlaven absolutament tot.

Així, doncs, Vam ser nosaltres m’ha permès entrar en aquest Iran que ja non c’e. No tot eren flors i violes, però. Si us llegiu aquest llibre veureu que les dones casades estaven subjectes al control dels seus marits, i que aquest control, en alguns casos, implicava l’ús de la violència física. Tot i així, les noies podien anar a la universitat i tractar els seus companys en situació d’igualtat i exercir la seva professió.

De tota manera, el règim del xa no era volgut per la població. Així, es va iniciar una revolta que va culminar amb l’arribada al poder de l’aiatol·là Khomeini. A partir d’aquí, tots tenim una certa idea de com han anat les coses. No crec que fos això el que volia el gruix de la societat.

La relació entre mare i filla a Vam ser nosaltres

Ara bé, Vam ser nosaltres no només parla d’això. De fet, el fil de tot plegat és la història de la Nahid. Ella és emigrada d’aquest nou Iran i viu a Suècia amb la seva filla. Arran del càncer que li detecten, veurem com es desenvolupa la seva relació amb la filla, les seves exigències, les seves pors, els seus records.

Exigències, sí. Per a mi, la Nahid és una persona exigent que espera molt/massa de la seva filla. En alguns moments vol que estigui pendent d’ella, que li doni prioritat. En aquest sentit, la veritat és que se m’ha fet antipàtica. Potser considera que sa filla li deu alguna cosa per haver-la tret de l’Iran. Potser. Però el fet és que, quan es dona la raó a ella mateixa dient «I tant que sí», em posa nerviosa.

No vull acabar sense fer esment de la traductora, la Meritxell Salvany. La seva feina és magnífica, a l’altura del que és habitual. De fet, aquest llibre és el primer que vaig comprar de l’editorial «Les hores». I com que no tenia referències de l’editorial em vaig basar en la bona reputació de la traductora.

En resum, doncs, us diré que Vam ser nosaltres és un llibre que té dues línies, present i passat, que combinen la relació maternofilial a Suècia amb la narració de la revolta iraniana. Totes dues línies estan ben combinades, i van acompanyades d’una traducció que fa de molt bon llegir.

Finalment, si voleu llegir alguna altra història publicada per Les Hores, us recomano que proveu La vida a qualsevol preu. També hi trobareu una dona que es fa estimar i carrega al mateix temps.

La gent de Hemsö, la gent de Strindberg

La gent de Hemsö

Avui us vull parlar d’una obra que, segurament, no forma part del top 10 de l’actualitat. Es tracta de La gent de Hemsö, una novel·la curta d’August Strindberg escrita fa més de 100 anys. Ja us he dit que no era d’actualitat.

El fet, però, és que, de vegades, és bo recuperar material d’altres temps. Això ho fa molt bé L’Avenç, que ha recuperat personatges tan nostres com Santiago Rusiñol o el mateix Strindberg. Les obres d’aquests autors ens permeten tornar enrere. Així, doncs, podem veure com vivia la gent d’aquella època, i esmunyir-nos per un moment en la seva realitat. Llegiu Un català a la Manxa (Rusiñol) o el llibre que comentem avui i veureu què vull dir.

La vida de la gent de Hemsö

Dit això, tornem al tema. En aquest llibre, no massa llarg, trobareu personatges ben curiosos. L’entorn també és especial: un arxipèlag situat a prop d’Estocolm. La gent que hi viu aprofiten els recursos de la terra i, sobretot, del mar, i estan avesats al clima dur de la costa. Enmig de tot això, hi ha la vídua Flod, que busca algú que pugui portar-li la granja i el negoci. I aquí arriba en Carlsson, un home de terra endins que intenta guanyar-se els residents de l’illa i els seus veïns. Ara bé, voler no és poder. La veriat és que en Carlsson té molt poca gràcia a l’hora de fer-se seva la gent de ca la vídua Flod.

En aquest relat, doncs, el que veurem és la seva arribada i els intents d’adaptar-se a la vida local. A diferència de a Tot sol, Strindberg ens ho explica tot amb una vena tragicòmica. No us diré si en Carlsson se’n surt o no. Ara bé, sí que us diré que és una història molt entretinguda i reeixida, res a veure amb la història rosa de Le livre de Dina, de Herbjorg Wassmo.

No ho dubteu, doncs. Llegiu-vos aquest llibre i gaudiu de la vida de finals del segle XIX.

Des racontars arctiques: l’àrtic amb Jørn Riel

Racontars arctiques

Des racontars arctiques, de Jørn Riel, és un llibre peculiar estructurat en forma de relats sobre un grup de caçadors que viuen al nord-est de Groenlàndia. El resultat és que, sense tenir l’aparença d’una novel·la tradicional, el que acabem tenint és més o menys això.

He de confessar que el vaig tenir gairebé dos anys al prestatge, esperant ser llegit. Feia una mica de mandreta, això de llegir un llibre de relats, tots sobre un mateix tema. De fet, el llibre en algun punt es fa pesat, però la impressió global és bona. Així mateix, hi ha històries que us fraparan per l’originalitat o la impossibilitat de preveure’n el final. Repassem alguns dels temes i els personatges que us hi trobareu.

El primer que us he de dir és que els personatges són, principalment, homes danesos. Aquests homes, per un motiu o altre, han estat contractats per la companyia danesa que explota els recursos de Groenlàndia. La finalitat és establir unes quantes estacions de caça i control del territori amb gent que viu de la caça. Així, utilizen la carn per subsistir tot l’hivern i venen les pells quan a l’estiu arriba el vaixell d’aprovisionament.

Quins temes hi trobareu?

Es tracta d’homes amb perfils molt diferents. Per una banda, tenim un noble que té la vida resolta i es dedica a cuidar les seves vinyes. Per una altra, hi ha un advocat que li acaba fent companyia. També tenim un islandès que ja havia fet aquesta feina a l’illa de Hudson i que viu sol. Fins i tot hi ha un noiet una mica curt de gambals que fa d’aprenent en una d’aquestes estacions. Finalment, trobem un parell de personatges, Bjørken i Mads Madsen, que són molt espavilats i saben buscar-se la vida.

Pel que fa als temes, en aquest llibre hi trobareu tota mena de coses relacionades amb les estades perllongades en territori àrtic, com ara la melangia per tornar a la «mare pàtria», la depressió hivernal en aquests mesos sense sol, la recuperació progressiva d’energia a la primavera, alguna història de canibalisme, atacs d’ossos, fred, molt fred, invencions per passar el temps, algun personatge que hi arriba i no és benvingut…

Personalment, una de les històries que més m’ha agradat és la del gos que fa la volta a mig món per retrobar-se amb el seu amo a Dinamarca. Ja se sap que els gossos són especials, però aquests gossos de trineu que conviuen amb els amos i comparteixen tantes coses amb ells realment deuen anar una mica més enllà. De fet, no hi ha una sinó dues històries amb gossos especialment intel·ligents, que desenvolupen un vincle molt especial amb els seus amos.

Des racontars arctiques: context

En resum, Racontars arctiques està format per històries que deixen entreveure un bon coneixement del territori per part de l’autor. Riel va participar en una expedició l’any 1950. Així mateix, va viure 16 anys al nord-est de Groenlàndia, justament a la zona que ens retrata al llibre. Riel no és gaire conegut a casa nostra, però a la seva sí. Per aquest motiu, l’any 2010 va rebre el Premi de la Reial Acadèmia Danesa en reconeixement al conjunt de la seva obra. De fet, el llibre que us comento en aquesta entrada és la base d’una obra de teatre que deu haver tingut un cert èxit a França. Si fas una cerca amb els mots «racontars arctiques» a Internet, l’obra és el primer que apareix.

En resum, és un llibre que m’ha donat molt més del que me n’esperava i, si us agrada viatjar sense moure-us de la butaca, o si voleu anar a Groenlàndia sense passar fred, és un bon candidat per fer-vos passar una bona estona. Si us interessa llegir més coses sobre Groenlàndia, us proposo que feu una ullada a aquestes dues ressenyes: