Etiqueta: literatura escandinava

Novel·la policíaca en groc i negre

On Per sifuroIn Llibres, recomanacionsDeixa un comentari

Arran de la publicació a Instagram (@lilladeserta) de la ressenya sobre Eclipsi, el tretzè volum de la sèrie Harry Hole, algú va preguntar per quin dels llibres d’en Harry caldria començar (o quins llegir-se) i a partir d’aquí vaig dir que faria una entrada amb els meus favorits no només d’aquest noruec tirant a impresentable, sinó també de dos il·lustres italians: Schiavone i Montalbano. Intentaré, doncs, fer una petita diferenciació entre scandinoir i gialli i donar-vos una llista dels meus preferits per si us interessen de cada a Sant Jordi. 

El groc i el negre

El món de la novel·la negra té mil matisos de color i mil estils diferents. No és el mateix la novel·la americana de tota la vida que la seva cosina britànica, ni les intrigues del nord d’Europa que la vida lluminosa de les novel·les italianes. Per no parlar de la policíaca xinesa, que a mi no m’acaba d’entrar. Em consta també que n’hi ha a Japó i a Corea, però encara no m’hi he estrenat.

En aquesta entrada us vull parlar únicament dels dos subgèneres que freqüento més: la novel·la negra nòrdica (scandinoir) i la novel·la policíaca italiana (gialli). Per fer-ho us parlaré de les 6 sèries que més o menys segueixo:

  • Del nord: Harry Hole, Sebastian Bergmann, Erika Falck.
  • Del sud: Salvo Montalbano, Rocco Schiavone, Ernesto Maccadò.

Tinc la teoria que totes dues branques estan molt influïdes per les condicions ambientals en el sentit més ampli: variables sociales, però també meteorològiques. Fem-hi una ullada.

Scandinoir o noir nòrdic

La família escandinava és fosca com una nit d’hivern a Oslo (o a Reykjavík, o a Estocolm… ). Els delictes solen ser més sagnants i complexos; els motius, més recargolats. Sempre em quedo amb la sensació que hi ha alguna cosa en la foscor, una ment molt malèvola que ho embolica tot. Només cal veure les novel·les que ens va deixar escrites Stieg Larson: eren fosques, macabres, depriments. 

Si repassem la sèrie de Harry Hole, de Jo Nesbo, podem veure que és un personatge trist, torturat, sense esperança en el futur. Fins i tot quan les coses li comencen a anar bé el seu autor li fot castanya. Les seves pèrdues de consciència motivades per l’alcohol són llegendàries. És destraler, sense cap mena d’amor per la (seva pròpia) vida. Les víctimes pateixen molt abans de morir. Tot plegat, un drama que se sol desenvolupar a Oslo i rodalies (amb algunes excepcions notables) partint d’un personatge central tirant a desequilibrat que, tot i això, adoro. Potser per tot això, tot i que Michael Fassbender és un gran actor, no em va convèncer fent de Harry: té una mirada massa lluminosa.

En Sebastian Bergman és suec i té molts pocs seguidors que l’estimin. “Fill” de Hjorth i Rosenfeldt, creadors de sèries de televisió com “Bröen” (The bridge), és un psicòleg amb empatia zero per la gent que fa el que li rota sense tenir en compte els sentiments de ningú. A diferència de l’adoració que tinc per seguir en Harry, en aquest cas el segueixo perquè necessito saber quina una en farà de grossa. Treballa com a psicòleg a Estocolm i ajuda la policia a resoldre determinats casos d’assassinat, però sincerament no entenc com pot dedicar-se a ajudar ningú perquè és d’aquella gent que enerva de del primer dia. 

L’última del trio és l’Erika Falck, creada per Camilla Läckberg, també sueca. Comparada amb els altres dos és un pes mosca, i diria que en aquest cas l’autora ens acosta més el dia a dia de l’Erika. No hi ha tanta foscor, i m’atreveixo a dir que la finalitat no és només desxifrar els casos, sinó retratar la vida d’una dona que té fills i treballa, i demostrar que encara queda cosa per fer. A part d’això, té un cert to “políticament correcte” que no espero trobar en aquesta mena de novel·les, i potser per això és la que menys m’inspira.

Hi ha altres il·lustres personatges en aquest àmbit, com ara Varg Meum (de Gunnar Staalesen, noruec), Carl Mørck (de Jussi Adler-Olsen, danès) o Ari Thór (de Ragnar Jonasson, islandès), però encara no els conec gaire.

Gialli

Per quins set sous a Itàlia anomenen gialli (grocs) aquestes novel·les? No ho sé, però amb això ja veiem que són una mica diferents de les escandinaves. I és que el rerefons d’aquestes obres és molt més lluminós que el de la branca nòrdica. En general, els delictes i assassinats no són tan macabres (tot i que hi ha sang pel mig, és clar), i per més que serveixen de pal central del paller també tenen molta importància les circumstàncies dels investigadors, els seus amics i familiars (i fins i tot, en algun cas, les mascotes). Així, quan la investigació està en marxa podem trobar-nos que l’autor se’ns emporta en una altra banda. Ah, i té molta importància el menjar! 

Montalbano, per exemple, es passa mitja vida lloant l’olor de les coses i fotent-se com el quico. Menja gairebé sempre al mateix lloc, i té una dona de fer feines que cuina com els àngels. Viu en un poble imaginari de Sicília, a la vora del mar, i el seu autor, Andrea Camilleri, va escriure 27 llibres per a la sèrie normal i 3 o 4 spin-offs. És un plaer llegir-lo perquè aconsegueix situar-te a l’illa i t’acosta els personatges fins al punt que et sembla d’estar parlant amb ells. Hi ha personatge entranyables i altres més petardos, però tots es fan estimar (no hi he trobat ningú que realment no suporti). En alguns capítols apareixen problemes que afecten l’illa, com ara el drama dels immigrants que arriben en pasteres i les màfies que els controlen, o, parlant de màfia, la famosa Cosa Nostra, que apareix de refilada.

Un altre que menja, però no tant, és Rocco Schiavone, creació d’Antonio Manzini. Schiavone és un policia romà que fa una pífia important i, com a càstig, el “desterren” a Aosta. No li agrada estar-s’hi: fa fred, sempre plou o neva i tot li sembla malament. Tot són “tocades de collons” (no sé com ho diuen en català, però en italià fan servir la meravellosa expressió “rottura di coglioni”) i diu molts més tacos que Montalbano. És un tio mig delinqüent i molt borde (però com tots els bordes té el seu corasonsito) i per “enfocar” bé el dia es fuma un porret a primer hora del matí, tan bon punt arriba a l’oficina. En aquest cas diria que també es retrata la divisió nord-sud italiana, més forta del que ens pensem. I tornant al menjar, aquest no cuina ni que el matin i dona molta importància a l’esmorzar, que sol ser un cafè i un entrepanet o un croissant (algun dia faré un estudi de les seves valoracions sobre la qualitat d’aquests productes).

El tercer en discòrdia és Ernesto Maccadò, sortit de la ploma d’Andrea Vitali. Aquest actua a Belluno, a la zona del llac de Garda (Veneto) i el menjar li fa la dona. És l’únic dels tres que està casat, i les seves històries passen a mitjans del segle XX. Hi trobarem, doncs, una recreació històrica important i molt interessant, amb casos que no sempre impliquen mort. És interessant, doncs, tant des del punt de vista policíac com de del punt de vista històric. No l’he llegit tant com els altres, però és prou entretingut! A part d’aquests tres, a Itàlia hi ha la tira de personatges/autors de gialli. Jo diria que cada ciutat té el seu. Tenim Proteo Laurenti a Trieste, però també Bordelli a la Toscana i tants altres que tinc pendents, com ara Mina Settembre, una dona que desenvolupa la seva activitat a Nàpols. Si teniu curiositat, podeu anar a la llibreria Le Nuvole, on tenen tot una secció dedicada a aquest gènere amb llibres per a cada província d’on és cadascú: podeu ver la volta a Itàlia només llegint-los.

Llibres destacats de les sèries

Com a bona cap quadrat que sóc, quan algú em pregunta quin llibre li recomanaria d’alguna d’aquestes sèries jo li dic que “el primer, per anar seguint”. De tota manera, soc conscient que no tothom se’ls vol llegir tots, o sigui que tot seguit us cito els que més m’han agradat o considero que destaquen. 

Harry Hole

  • El pit-roig
  • El redemptor
  • El pack format per: “Set”, “Ganivet”, “Eclipsi”

Sebastian Bergmann

  • Secrets imperfectes
  • Morts prescindibles

Salvo Montalbano

  • Il ladro di merendine
  • Un filo di luce
  • El menys recomanable és l’últim, Riccardino, que l’autor va escriure 20 anys abans de morir.

Rocco Schiavone

  • Pista negra (Pista nera)
  • Hagan juego (Fate il vostro gioco)
  • Ah, l’amore l’amore

Ernesto Maccadò

  • Olive comprese
  • A cantare fu il cane

I fins aquí les recomanacions per al Sant Jordi d’enguany. N’heu llegit algun, d’aquests? Què us ha semblat? Si teniu alguna aportació, podeu escriure als comentaris!

Eclipsi, de Jo Nesbø

On Per sifuroIn 5 estrelles1 comentari

Ho ha tornat a fer: Jo Nesbø m’ha deixat amb un pam de nas amb Eclipsi, l’última novel·la d’en Harry Hole. És un llibre tirant a llarg, de 528 pàgines, que es llegeix ràpid ràpid. Si sou fans d’aquest escriptor-personatge, segur que ja m’enteneu.

Després de 4 anys de no saber res d’ell, trobem en Harry tirat en un bar de Califòrnia, on fa amistat amb una antiga glòria de Hollywood que li demana protecció a canvi d’allotjament i sou. La cosa s’embolica (és clar: si no, no seria en Harry!) i el poli més desquiciat del nord d’Europa es veu obligat a tornar a Noruega per resoldre un cas que la policia no acaba de mirar-se de bons ulls i que implica un magnat del sector immobiliari acusat d’assassinat. 

El principi és lent i no saps ben bé on et portarà el pàjaru d’en Nesbø (especialista del despiste), però quan entres en la història ja no te’n pots escapar i recorres el centre i els boscos propers a Oslo amb els protagonistes sense voler baixar del carro. Per aconseguir-ho, l’autor utilitza el patró habitual que ja he comentat en una entrada anterior. Us recupero el fragment:

​​”Com ja he dit en altres ocasions, les històries d’en Harry Hole segueixen un patró aproximat, amb estructura com de muntanya russa, en què la història puja puja puja fins a la pàgina 100, on se sol fer un descobriment que inculpa algú, i aleshores baixa baixa baixa i puja puja puja fins a la 400, i així anar fent fins que, finalment, es digna a donar-los el nom de l’autèntic culpable.” 

Aquest fragment correspon a l’entrada de Ganivet, i hi afegiré que les últimes 100 pàgines solen ser frenètiques i de no poder deixar el llibre. He de dir que, igual que en aquella ocasió, Nesbø ha aconseguit desorientar-me fins al punt de pensar que un personatge eren tres persones diferents i, també, que totes tres eren culpables dels assassinats. Un cacau mental que ha durat fins pràcticament última hora! 

Es tracta d’un llibre quasi perfecte en què, com en altres ocasions, em sobren una mica les referències musicals. Trobo que, segons com, els diàlegs en què es parla de música no queden tan naturals com la resta i que els personatges queden una mica com “de llestos”. Però potser és cosa meva.

Una cosa que fa diferent aquest llibre de la resta de la sèrie és que, mentre que fins ara anàvem “construint” un equip, creant un “ecosistema Harry Hole”, ara estem en fase de compressió. En el llibre anterior desapareixen personatges centrals, i en aquest alguns que ja hi eren els hi agafen el relleu, però també hi ha grans il·lustres que surten molt poquet, com l’inefable Mikael Bellman (l’he trobat a faltar donant per sac, què voleu que us digui) i altres que desapareixen definitivament. He llegit en alguna banda que l’autor ha dit que ens podríem estar acostant al final d’en Harry, i aquest relleu de personatges podria correspondre a un hipotètic acostament al final o a un canvi de fase. Perquè en Harry, com en Montalbano al seu dia o com tots nosaltres, també s’està fent gran.

Finalment, cal esmentar, un cop més, la gran feina de la Laura Segarra com a traductora d’aquest volum no gens curt. Com sempre, la seva escriptura és fluida i se li ha de donar part del mèrit de quedar-se enganxat a les pàgines del llibre.

Tanco, doncs, dient que és un llibre fantàstic que està a l’altura dels anteriors (El pit-roig, El lleopard, Ganivet…) i que val molt la pena llegir. El primer 5 estrelles de l’any. Totalment recomanable per a la vostra llista de Sant Jordi!

Eufòria, d’Elin Cullhed

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

No havia llegit mai res sobre Sylvia Plath. Evidentment, coneixia la seva fama com a escriptora i poetessa, i també sabia que s’havia suïcidat ben jove, i que el seu marit era tirant a impresentable. Ara, llegint Eufòria d’Elin Cullhed (publicat per Les Hores), crec que la conec una mica millor i que estic preparada per llegir obra seva.

Eufòria és un llibre que ens acosta a la vida de Plath i la ficciona. No és biografia, però està tan ben escrita i et posa tant en context que sembla que sigui la mateixa Plath que et parli. No és broma. La narració en primera persona és molt creïble, i costa molt destriar quins fets són reals i quins no. Jo m’he deixat portar i m’he creat una imatge pròpia d’aquesta parella tan peculiar.

Amb Plath em passa una cosa que poques vegades he vist: no he trobat mai ningú que em digui que la seva obra no val la pena. Tothom que l’ha llegit la valora i admet que li agrada en major o menor grau. Ara que he fet una ullada al que podria haver sigut l’últim any de la seva vida, crec que era una persona especial, en tots els sentits. En la meva humil opinió, que poden rebatre els experts i connaisseurs que hi ha a la sala, la combinació Hughes-Plath estava marcada per al desastre: un egòlatra de cuidadu no és bona companyia per a algú que té els problemes mentals de la protagonista de la nostra història.

El llibre comença fort, amb “7 raons per no morir-me”, i aleshores tira un any enrere i recrea tot aquest temps en la vida de Plath. Veurem com viu amb el marit i els fills en una casa antiga en un poblet de Devon, lluny de la societat intel·lectual en què ella estava acostumada a moure’s, però també entrarem en el seu infern personal i veurem les pujades i baixades de moral: episodis d’eufòria i deliris de grandesa, depressió pura i dura, desconfiança, necessitat d’amor, por a la solitud, orgull d’estar sola…

Pel que he llegit, Plath va ser víctima de depressió, es va intentar suicidar amb només 20 anys i sembla que patia trastorn bipolar. Clarament, no podia estar amb un home que només pensa en ell i que, a sobre, comet infidelitats i no és al seu costat quan més el necessita. Però atenció: sense voler eximir Hughes de res, crec que tampoc és fàcil conviure amb malalties com aquesta i encara menys fa 60 anys, quan estaven poc diagnosticades i no hi havia un tractament clar o d’èxit. En tot cas, encara que el llibre sigui ficció, vull creure que Elin Cullhed es va documentar (un no s’embolica a escriure una cosa així sense preparar-se) i que el que veiem en aquesta història té parts reals. Crec que ara estic preparada per llegir obres de Sylvia Plath amb un mínim de coneixement de causa.

Més enllà de Plath, però, hi ha un aspecte que m’ha interessat molt: el tractament de la maternitat. Potser és aquí on Cullhed, l’autora d’Eufòria, s’ha volgut acostar més a la seva pròpia experiència com a mare. El retrat que fa dels primers mesos dels dos fills, en què la mare deixa de ser persona per convertir-se en això, mare, és brutal. Aquelles estones que necessitaria per a ella mateixa i que no pot trobar, aquell no poder fer el que vol sense haver de preocupar-se prèviament de deixar els nens amb algú… Els dos primers anys són especialment durs, i Cullhed me’ls ha recordat amb una claredat vertiginosa. Mares del món, us hi veureu reflectides!

Elin Cullhed, autora de Eufòria

No podia acabar sense fer esment de la traducció, brodada per la Meritxell Salvany, una de les meves traductores preferides i més estimades. Llegir un text de la Meritxell és saber que hi ha feina ben feta al darrere i veure que tot flueix, que tot té la mesura justa. I, és clar, l’altra part del combo d’èxit és l’editorial Les Hores, que poc a poc va fent un camí ple d’obres que cal destacar i que, a més, té una bona selecció d’autores escandinaves.

En resum, com ja us he avançat més amunt, aquest és un molt bon llibre per acostar-se a la figura de Sylvia Plath i diria que és una bona porta d’entrada al seu món. Ara ja estic preparada per a La campana de vidre, que també tenim en català.

Inquiets, de Linn Ullmann

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Inquiets és un llibre diferent dels que llegeixo habitualment, això no ho negaré, però el fet que el publiqués l’editorial Les Hores amb traducció de la Meritxell Salvany era un factor a favor de la lectura d’aquesta obra estranya, a mig camí entre unes memòries, la reflexió sobre fer-se gran i les xerreries sobre dos personatges famosos: Liv Ullmann i Ingmar Bergman.

Abans d’entrar en matèria, però, un apunt important: Ingmar Bergman i Ingrid Bergman no eren família. Em vaig tornar boja per escatir-ho perquè resulta que el Sr. Bergman va tenir una dona que es deia Ingrid i al llibre apareix al principi i jo ja no sabia el què.

Bé, deixem estar l’anècdota i passem al tema.

Un llibre que és un patchwork

Doncs justament això és el que us trobareu a les mans: un llibre fet de peces, una història fragmentada. Si el llegiu, veureu que tan aviat parla de la seva infantesa com de la relació amb son pare ja gran. Tot són com peces d’un patchwork que hem d’anar combinant i cosint fins a aconseguir una perspectiva general.

En realitat, Linn Ullmann comença a escriure Inquiets set anys després que mori Ingmar Bergman. El motor d’arrencada són les gravacions que havia fet amb ell, en què intentaven recuperar la vida del cineasta i, al mateix temps, preguntar-se sobre la vellesa i la degradació física i mental. Al llibre, però, no hi trobareu la transcripció íntegra d’aquestes cintes, sinó que l’autora les fa servir en una part i completa el volum recordant escenes de quan ella era petita.

Així, el que hi veiem és com es viu amb persones tan especials com Ingmar Bergman i Liv Ullmann. Cadascú al seu país (es van separar quan l’autora era ben petita), crien la nena a la seva manera. La major part del temps viu amb la seva mare, que viatja tot sovint i la deixa amb multitud de mainaderes. I trobo que Ullmann (sènior) en surt força mal parada, d’aquest retrat de la infantesa de la seva filla: diria que la pinta com una dona una mica inestable, indecisa, que dona prioritat a la seva carrera per davant de la filla. Com si son pare no fes el mateix!

Amb el pare hi passa els mesos d’estiu, a l’illa de Farö. M’ha agradat molt tot el que ha sortit en aquests capítols: l’estiu, la llum, el mar… a diferència del dia a dia amb la mare, aquí tenim els records més bonics de la nena. Com quan recordem les vacances de quan érem petits i pensem en el poble, els avis… És també aquí on coneixem una mica com era Bergman, un home que podríem definir com a preocupat per l’ordre i la puntualitat. La relació que té amb la Linn és més distant que la d’un pare i una filla, ja que només es veuen a l’estiu i es porten molts, molts anys.

Finalment, també hi trobarem el retrat de la vellesa i el declivi del cineasta, del pare. És, potser, aquest aspecte el que més m’ha cridat l’atenció. Tots ho sabem, que ens fem grans, però no pensem (o no volem pensar) que els nostres pares se’n faran i que, un dia, marxaran. I és aquí on crec que el llibre fa l’aportació més gran sense tampoc fer-hi massa voltes. Les converses davant la gravadora amb un home que ja no ho recorda tot i que es perd o repeteix coses són d’una força esborronadora, sense guarnir-les: són converses en què el pare es converteix en nen, mentre que la filla és qui té el cap a lloc, i és el que més m’ha colpit de tot el llibre. En aquest punt, s’agraeix la feina de la traductora, absolutament brillant.

En resum, aquesta obra us servirà si voleu conèixer dos grans astres del cinema, o si voleu saber com és viure amb gent tant famosa, o com són els records d’infantesa de l’autora o, simplement, si voleu reflexionar sobre la vellesa i com ens fa dependents dels altres. En tot cas, aplaudeixo la traducció de la Meritxell Salvany, que sempre, sempre, està a l’altura. Així mateix, si voleu aprofundir en la societat sueca de l’època, us recomano que llegiu La vida a qualsevol preu, també de l’editorial Les Hores.

1793, de Niklas Natt og Dag

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Bé, ara sí que sí. A la segona va la vençuda i he pogut acabar “1793”, de Niklas Natt Och Dag (cognom curiós, si més no: Nit i Dia; és real?). Total, que està bé “però”. Anem a pams.

El llibre està molt ben escrit i té interès, però el problema és que me l’havien “venut” com a novel·la negra i, tot i que hi ha una investigació policial pel mig, jo més aviat diria que és novel·la històrica. Bé, ho dic jo i ho diu l’autor al postfaci que tanca el llibre.

Així, si l’entenem com a noir nòrdic, no arriba a l’altura de la sèrie de Harry Hole o de Sebastian Bergmann (per dir-ne un de suec), que per a mi són els dos super top de la novel·la escandinava d’acció. Hi ha sang, sí, però no hi ha tanta intriga com a les dues sèries que us comento, i no hi ha tantes giragonses. En aquest sentit, li sobrarien unes quantes pàgines i es fa lent d’entrar en matèria.

En canvi, si l’entenem com a novel·la històrica sí que té un què. És interessant el retrat que l’autor fa de l’Estocolm de l’època, que no té res a veure amb la magnífica ciutat que és avui dia, neta i, malgrat la foscor hivernal, lluminosa. La ciutat que veiem és coetània de la Revolució Francesa, plena de pobresa, decrepitud moral, abusos… una pena de societat, cosa que segurament era força comú a l’Europa de l’època.

Dit això, els protagonistes són Mickel Cardell i Cecil Winge, tots dos amb problemes físics: a un li falta un braç i l’altre és tísic amb un estat avançat de la malaltia. Això sí, és tossut com una mula!!!!

Com deveu suposar, al final aconsegueixen aclarir el misteri: qui és el tros de cos que es troben una nit d’hivern? qui l’ha mort?

A partir d’aquí, sou vosaltres qui heu de decidir si ho voleu esbrinar… o no. 😉

I la propera lectura toca en català! 😬

(Publicat a l’instagram de @lilladeserta)