Una altra vegada, m’he quedat enganxada en les teranyines que traça en Jo Nesbø. Com en ap, el punyetero!

Aquest cop ha sigut El pit-roig, novel·la publicada originalment l’any 2000 que va arribar al català l’any 2008 gràcies a Proa i a la Laia Font i Mateu, que n’ha fet una molt bona traducció. Com sé què és bona? Alguna dia en parlarem, de què és una bona traducció, però, en general, trobo que la feina del traductor és meritòria si, quan llegeixes la seva feina, no rasca res, no hi ha errades lingüístiques de cap tipus i el llenguatge no sembla antinatural. No sé noruec, o sigui que no puc acarar l’original amb la traducció, però crec que part del mèrit que la història m’hagi enganxat és de la traductora. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Tornant al llibre, he de dir que, una vegada més, Nesbø ha aconseguit desorientar-me gairebé fins al final. És el qu
art llibre seu que em llegeixo, i sempre en fa voltar el cap i, quan em penso que ja he trobat l’assassí, resulta que no és aquell i que he de tornar a començar. És la seva especialitat: marejar-te, marejar-te, introduir temes diversos, anar-hi ficant personatges, anar tei
xint la trama i, al final, clavar-te una patacada amb la solució.

En el cas d’El pit-roig, ens trobem amb dues línies temporals, una situada al present (any 1999 i 2000) i l’altra al passat, durant la segona guerra mundial. El llibre toca el tema del nazisme i diverses ramificacions que té: el col·laboracionisme noruec durant la segona guerra mundial, la reinserció dels col·laboracionistes després de la guerra, el neonazisme… i també toca, tot i que més de través, el tràfic d’armes, la corrupció i altres temes. Vida sentimental, també, però la justa. Per sort, en Harry Hole (el protagonista) no és el típic detectiu maduret-però-atractiu que s’acaba lligant la més guapa i jove del llibre. Una altra cosa que us diré és que en aquest llibre apareixen per primer cop dos personatges que tornen a sortir més endavant: atenció a en Halvorsen i la Rakel Fauke.

No us en vull explicar gaire coses més, però us recomano molt que us el llegiu. Val molt la pena. I, sobretot, si ho feu, estigueu molt pendents dels cinc homes que van anar a la guerra: atenció als noms i als girs inesperats! Al final, quan he acabat el llibre, m’he hagut de fer un esquema per repassar-ho tot.

Apa. Continuo llegint. Ara, The grapes of wrath (Las uvas de la ira) de Steinbeck, en versió commemorativa de Penguin pel 75è aniversari. De moment, només us puc dir que és tota una altra història…