Jane Eyre: el poder de Charlotte Brönte

Fa uns dies em vaig llegir Jane Eyre, un llibre que podríem incloure en la categoria de totxos: ja en la versió original, té 624 pàgines (notes incloses), i en català deu ser més llarg (en traduir de l’anglès al català el text sol créixer un 15%). Tot i així, tret d’algun passatge puntual, la història no es fa gens pesada i et xucla i t’empeny a continuar una, deu, vint pàgines més. Per a mi, que havia aguantat com havia pogut Cims borrascosos, va ser una sorpresa molt agradable.

Igual que les seves germanes, Charlotte Brönte va publicar la seva òpera magna amb un pseudònim masculí (Currer Bell), ja que en aquella època (1847) la societat no veia amb bons ulls que una dona escrivís i jutjava amb prejudicis les seves obres. En resposta a això i al paper mínim que s’atorgava a la dona, Brönte crea un personatge femení fort, amb idees pròpies i voluntat d’independència, i fins i tot inclou un fragment que avui qualificaríem de manifest feminista:

“[…] Women are supposed to be very calm generally: but women feel just as men feel; they need exercise for their faculties, and a field for their efforts as much as their brothers do; they suffer from too rigid a restraint, too absolute a stagnation, precisely as men would suffer; and it is narrow-minded in their more privileged fellow-creatures to say that they ought to confine themselves to making puddings and knitting stockings, to playing on the piano and embroidering bags. It is thoughtless to condemn them, or laugh at them, if they seek to do more or learn more than custom has pronounced necessary for their sex.”

Jane Eyre, pàgines 129-130.

Un llibre polièdric

Sí, potser “polièdric” és un adjectiu una mica suat, però trobo que en aquest cas és adequat dir que Jane Eyre és una història molt completa i més complexa que altres obres de l’època. Per al meu gust, l’autora sap començar presentant-nos la Jane, una òrfena que viu amb la tieta (política, oju) i els cosins, que no paren de fer-li la murga. La primera idea que ens dona, doncs, és que la família política és poc de refiar. Aquesta tieta no la suporta, i l’envia a un internat d’aquests amb professors taaaan dolents que fan passar gana a les alumnes i que no paren de castigar-les. Allà hi aprendrà a cosir i fer altres coses “de dona”, però també adquirirà coneixements acadèmics, francès inclòs, que li permetran fer de mestra a la mateixa institució que l’havia acollit com a alumna i, posteriorment, li obrirà les portes a buscar feina com a institutriu en altres contrades. Fins en aquest punt, podríem dir que la història és força dickensiana, i que ens presenta la part més trista de la societat anglesa de l’època (mitjan segle XIX), tot i que sense arribar a les brutícies del Londres d’Oliver Twist.

Ara bé, quan semblava que la cosa ja estava encarrilada entra en acció Edward Rochester. Tatxaaaan!

Què en sabeu, de Mr. Rochester? Sincerament, jo el tenia per un dolent molt dolent, segurament perquè havia vist algun tràiler de peli dolenta sobre el tema. En canvi, a mi m’ha semblat que és un personatge amb una àmplia gamma de grisos, amargat de la vida fins que coneix la Jane. Rochester, un home de recursos (ric, podríem dir) de 30 molts anys (diria que ronda els 38), s’enamora perdudament de la Jane, que en té 18. Cau rendit davant l’honestedat i la lleialtat de la noia, molt diferent de la hipocresia que regna en el seu ambient social (només cal que veieu la Blanche Ingram per entendre-ho).

A partir d’aquí, la cosa dickensiana s’esvaeix per deixar lloc a una trama amorosa molt ben desenvolupada que em va tenir enganxada al llibre pendent de tot plegat. A mi, que en general rebutjo els llibres on el romanç té un pes important, em va sorprendre molt la capacitat de Brönte per desenvolupar una història digna de la Corín Tellado mantenint, al mateix temps, un nivell literari alt i el misteri sobre l’habitant del pis de dalt.

Finalment, hi trobareu una intriga familiar que, tot i que era mitjanament previsible, està molt ben trobada i ens permetrà conèixer un personatge que, aquest sí, és odiós i interessat. I, tot i així, també ell mostra una gamma de grisos que tan aviat el fan bona persona com egoista. És molt interessant la seva manera d’intentar dominar la Jane i de fer-li fer el que vol ell. De fet, el trobo tan dolent que a la pàgina 474 vaig arribar a pensar que n’havia fet una de grossa, però va resultar que no (qui ho vulgui saber, que m’escrigui en privat perquè aquí sí que hi hauria espòiler!).

Batalla de llibres: Cims borrascosos o Jane Eyre?

Per a mi, clarament, Jane Eyre. La història dels Cims no està gens malament, però com ja vaig comentar a la miniressenya d’Instagram, els personatges són una colla de capriciosos que sempre tenen unes reaccions exagerades. Les dones, sobretot, són bledes o consentides (ah, les Catherines), llevat de la narradora, que és la criada. El dolent és taaaan dolent que es passa de rosca.

En canvi, com deia més amunt, a Jane Eyre hi ha personatges molt complexos, que brillen d’una manera o altra segons com te’ls miris. Potser la més recta i impecable és la Jane, que té una moral a prova de bomba i fa únicament el que li sembla correcte, encara que això implica renunciar a la felicitat. Els dos contraprotagonistes, en canvi, tant Mr. Rochester com en St. John (sí, hi ha un home que, de nom de pila, es diu St. John), poden ser les persones més encantadores del món i enamorar-te i, unes pàgines més enllà, convertir-se en egoistes o, en el cas de Rochester, mostrar-se com a éssers turmentats que porten una càrrega molt més gran del que sembla. Tot s’acaba entenent, tot té un perquè.

De fons, sempre, el paisatge anglès, les grans cases de camp, les muntanyes amb poca població, el vent, la pluja, totes aquestes coses que fan tan british i tan de tardor. Són llibres per llegir al sofà amb manta i, si és possible, tancant-se en una caseta al mig de la muntanya.

Llibre o pel·lícula?

He deixat per al final el comentari sobre la pel·lícula. Segurament hi ha moltes versions sobre el tema, però jo volia veure la versió del 2011 amb Michael Fassbender com a Rochester i veure si estava a l’altura del llibre. El veredicte és NO.

El llibre… la peli

Aviam, no és que sigui un desastre. El dit Fassbender fa una bona representació del personatge i aconsegueix semblar menys atractiu del que és habitual. Pel que fa al personatge de la Sra. Fairfax, bona interpretació també de Judi Dench. I fins i tot diria que la protagonista, representada per una actriu per a mi desconeguda, està prou ben triada. El problema és que l’univers que Brönte construeix al llibre és tan complet, complex i embolcallant que és molt difícil recrear-lo a la pantalla.

Per rematar-ho, el que fa la pel·lícula és reproduir íntegrament alguns dels passatges del llibre, paraula per paraula, amb la qual cosa es converteix en una mena de “readers digest” de l’original, i aquesta lluita no la pot guanyar de cap de les maneres. Fins i tot en Fassi, que habitualment clava els seus personatges, queda encorsetat dins les paraules d’un personatge que, al llibre, és immens. I oju perquè estem parlant d’algú que broda personatges tan diferents com Steve Jobs o Macbeth (impressionant, aquí). Potser és perquè Rochester desperta tantes sensacions en el lector, t’absorbeix tant en la lectura i te’n fas una imatge tan concreta, que és molt difícil que un actor hi pugui entrar. En canvi, de Macbeth potser no en tenia una imatge tan clara i la pel·lícula em va agradar molt.

Conclusió? Si voleu entrar en la literatura anglesa del segle XIX, comenceu per Jane Eyre.

Quartet de tardor, amb Barbara Pym

Ens trobem davant d’un llibre, Quartet de tardor, que no ve acompanyat dels cants de sirena habituals en altres llibres més mediàtics: l’autora, ja morta, no és gaire coneguda a casa nostra, el tema que tracta és… normal, sense els “bells and whistles” que prometen altres lectures sobre raça, minories desprotegides, gent desvalguda o, en general, persones al marge de la societat. Però és que també hi ha gent que viu en una zona tranquil·la, sense grans sotracs, i això no vol dir que llegir les seves històries no hagi de ser interessant.

Desconeixia totalment l’escriptora, Barbara Pym, i no tenia grans referències abans de començar la lectura. Bé, això no és ben bé veritat. La traductora del llibre és la Dolors Udina, nom que, ja d’entrada, dona tranquil·litat pel que fa a la qualitat de la traducció i la qualitat de l’original: la Dolors no tradueix qualsevol cosa. Per altra banda, el llibre el publica l’editorial Les Hores, cosa que també em donava una certa garantia que la tria fos del meu gust (en general, connecto força bé amb els seus llibres).

No en vaig tenir prou, però, i vaig fer una petita investigació sobre l’autora i el llibre. Així, vaig arribar a la conclusió que seria una lectura molt british i, és clar, aquesta filla del New Wave, New Romantics i Brit Pop que és una servidora no s’hi va poder resistir.

“Let’s all meet up in the year 2000

… won’t it be strange when we’re all fully groooown” (amb 4 Os, proveu a cantar-la), ja ho deien els Pulp a Disco 2000, una cançó que parlava de com serien quan fossin grans i proposava de retrobar-se amb els companys d’escola l’any 2000 (aleshores encara quedava lluny). Sí, llegir aquest llibre et fa venir una sensació estranya perquè els quatre protagonistes d’aquest llibre, als quals l’autora segueix en conjunt i per separat, podrien ser una mena de projecció de nosaltres mateixos (o dels Pulp) en una edat en què, avui dia, no ets jove ni vell: l’edat propera a la jubilació. I és per això que la lectura, aparentment sense grans girs argumentals, t’enganxa i t’embolcalla fins que no pots parar de passar pàgines per veure què passa amb l’Edwin, en Norman, la Letty i la Marcia, que treballen junts i, a punt de jubilar-se, veuen com la vida està a punt de fer un canvi.

Tan british com “Sí, ministre”

Les cases de maó fosc en rengleres, els autobusos, la tassa de te, la roba que porten… la ploma de Pym ens porta a un entorn que hem vist en mil sèries, començant per Sí, ministre o Els joves. Sí, la novel·la se situa uns anys abans, a la dècada de 1970, però els més grans de la sala ja us feu una idea de què vull dir.

Com deia més amunt, l’autora recrea brillantment aquest entorn i ens porta la història de quatre companys de feina que estan a punt de fer “el pas”. Cap dels quatre té una família pròpia, i es comencen a plantejar què passarà quan deixin de treballar. Amb què ompliran les hores, amb qui es veuran, si es voldran tornar a veure entre ells… Les primeres a jubilar-se són la Letty i la Marcia, i aquí és on la història agafa cos. A poc a poc, les coses canvien, i anem descobrint els plans de jubilació que tenien. Hi haurà canvis inesperats que enviaran en orris alguns d’aquests plans, i també hi haurà altres històries que propiciaran canvis més immediats. Finalment, caldrà estar atent a qui està preparat per a aquesta “nova vida” i qui no.

No us puc explicar gaire coses més sense fer spòiler. Només puc dir, reprenent el que he dit al principi, que és un llibre més profund del que sembla d’entrada i que, potser pel fet de no haver creat un excés d’expectatives, l’he disfrutat molt. Una novel·la en què no passa res i passa de tot, sobre gent normal que fan coses normals… però que també fa bo de conèixer. Diria que és la història més diferent respecte de la col·lecció de Les Hores, a qui agraeixo molt el llibre. En tot cas, m’ha fet venir ganes de llegir més coses de Barbara Pym.

Whistle in the dark: torna Emma Healey

Whistle in the dark

Quan un autor debuta amb una obra tan brillant com Elizabeth is Missing, ho té molt complicat per repetir èxit amb la segona. I és una mica la sensació que m’ha quedat amb Whistle in the Dark, d’Emma Healey. No negaré que és una història interessant i que m’ha enganxat bastant, però no té l’atractiu ni la tendresa del seu debut. Sí, suposo que ara ja no hi ha efecte sorpresa.

Whistle in the dark és una història que gira entorn de la desaparició/aparició d’una noia de 15 anys, la Lana. Si llegiu la contraportada del llibre veureu que diuen que la història se centra a saber què ha passat durant aquesta desaparició. Sí, és veritat: la mare intenta saber per què ha desaparegut i què ha passat durant els 4 dies que l’han perdut de vista.

En realitat, però, trobo que el llibre se centra més en la vida de la mare, la Jen, a qui veiem una mica desorientada, com en una mena de crisi de mitjana edat. Perd els papers a la feina. No troba la manera d’acostar-se a la Lana, de qui no para de fiscalitzar els moviments. Té moments de fricció amb el marit, que tot i així és l’únic element en qui pot confiar. Només s’entén mitjanament bé amb la filla gran, que ja no viu a casa, i amb la mare.

Més enllà de la pèrdua

Per a mi, doncs, és més una història sobre una dona que intenta resituar-se en un context en què ja no és necessària per a pràcticament ningú: les filles ja són grans, les noves generacions l’estan desplaçant a la feina… En aquest sentit, trobo que és una obra molt aconseguida, però com que m’esperava una cosa més abocada a la filla la impressió és una mica ambigua.

De tota manera, valoro molt positivament l’estil narratiu de l’autora, amb una narració fluida que fa de molt bon llegir. També m’ha agradat molt la distribució de la narració en capítols no massa llargs que salten d’un tema a un altre, d’un moment a un altre, des del moment actual fins a escenes puntuals de quan la Jen era jove. El fet que no hi hagi parts o capítols molt llargs (alguns fan tot just un paràgraf) fa que vulguis continuant girant pàgines sense parar (per alguna cosa en diuen page turner, és clar).

En resum, puc dir que és un bon llibre, però que si heu llegit Elizabeth is Missing abans us pot semblar menys del que és. De tota manera, és molt recomanable per a les tardes de tardor que arriben…

A Tale of Two Cities, segons Dickens

a tale of two cities

Fa molts anys, per decorar l’habitació d’estudiant de la residència on ens estàvem a Pequín, vaig comprar alguns llibres vells. Els venien a pes. Un era un recull de poemes de Tennyson (això és un misteri, perquè a mi no m’agrada gaire la poesia) i l’altre era A Tale of Two Cities (Història de dues ciutats), de Dickens, en una versió molt antiga en anglès. Era tan antiga que el text no estava ni adaptat a l’ortografia actual. Total, que no me’ls vaig llegir.

Us ho podeu creure????? (Jo sí, que em conec.)

En resum: 25 anys després m’he retrobat amb la història de Dickens gràcies a Penguin, que té una fantàstica col·lecció de clàssics amb unes tapes folrades de tela absolutament preciosa. I me’l vaig comprar.

Les ciutats de A Tale of Two Cities

Au, vinga, quines són les dues ciutats? No contesteu els qui ja l’heu llegit, que és trampa. Doncs resulta que les dues ciutats on es desenvolupa la història són la ciutat d’origen dels protagonistes i la ciutat d’acollida. Ni més ni menys que París i Londres.

Afegiu-hi que els fets se situen en l’època de la Revolució Francesa i que alguns dels protagonistes són d’origen noble. Aquests francesos arriben a Londres i actuaran tot al llarg del llibre en combinació amb les seves coneixences angleses, que són les que, al final, seran determinants en l’evolució i el final de la història.

No, no us espereu una història plena de misteris ni un final que no es veia venir, però crec que la gràcia de Dickens no és aquesta. Després d’haver llegit aquest llibre i pensant en Oliver Twist i El casalot, el que aprecio d’aquest autor no és tant les històries que explica sinó el retrat que fa de la societat que li ha tocat viure.

Retrat de societat

Per una banda, trobareu que els personatges benestants viuen en un entorn agradable, amb una economia folgada i cases plenes de llum. Prenen el te, tenen unes converses molt florides i viuen aliens a la resta de la societat. Per altra banda, tenim les classes socials més baixes, que viuen en la situació més caòtica que ens puguem imaginar. Els retrats que l’autor ens ofereix a Oliver Twist o, en el cas de Història de dues ciutats, dels habitants del barri de Saint Antoine, clama al cel per les condicions infrahumanes en què viuen. De fet, en el cas dels francesos, a més de la pobresa, Dickens introdueix el fet que els nobles no els respecten per res. Per exemple, ni s’immuten quan els maten en accidents.

Francament, no m’estranya que tot plegat fotés un pet com un aglà i la Revolució Francesa acabés triomfant.

Our House, intriga magistral

Our House, Louise Candlish

Avui us vull parlar de Our House, de Louise Candlish. És un llibre del qual havia sentit a parlar, i tenia una certa curiositat. El vaig comprar per un parell d’euros a la botiga del Kindle i… allà es va quedar. Amb el Kindle, intento no comprar res que no m’hagi de llegir immediatament perquè si no ho perdo de vista i es queda allà amagat…

Total, que després d’un temps de tenir-lo amagat, l’he recuperat. I ho hauria hagut de fer abans! Quan vaig llegir-me el resum de presentació que en fa l’editorial, no sé per què, em vaig pensar que era una mena de Los otros (la peli de l’Amenábar, la recordeu?). Però es veu que no, que no era pas això…

Our House, in the middle of our street…

Efectivament, tal com diu el resum, la cosa comença amb la Fiona caminant pel seu carrer i veient que hi ha algú fent un trasllat… i entrant tot de mobles a casa seva. A partir d’aquí, comença una escena plena d’histèria i converses tipus “diálogo de besugo” que em van posar una mica nerviosa. Els personatges del llibre són persones molt reals i no tenen l’ocurrència de la gent que surt a les sèries americanes, que sempre saben què han de dir (mireu-vos The Good Wife* i sabreu què vull dir). A poc a poc, la cosa es va aclarint: el marit de la Fiona, en Bram, s’ha venut la casa sense dir-li res a ella. Encara pitjor: els nous propietaris diuen que el dia de la signatura la Fiona també hi era!

Doncs ja tenim l’embolic servit, i volem saber què punyetes ha passat. La història és com un cabdell de llana que hagi passat per mans d’un gat i l’autora, a poc a poc, el va desembolicant i ens deixa anar entrant en el tema. I com ho fa?

Com un tel de ceba…

El que fa Candlish és alternar els narradors i els temps, oferint-nos quatre punts de vista. Per una banda, tenim un narrador omniscient que ens explica els fets a partir del divendres 13 de gener de 2017, que és quan la Fiona es troba la gent que s’està instal·lant a casa seva. Veureu que l’autora ens explica què està passant a Londres, on viu la Fiona, i què passa a França, on està el Bram. Per l’altra banda, tenim la veu de la Fiona i la del Bram que ens expliquen el que ha passat des del moment en què van comprar la casa. Veureu que van avançant en paral·lel, la Fiona mitjançant un podcast i en Bram mitjançant un arxiu Word on ha escrit tot el que ha passat.

Amb aquesta contraposició de veus i temps, Candlish aconsegueix mantenir un bon ritme i anar revelant elements com si anés treient capes d’una ceba. Em va mantenir enganxada fins al final i, tot i que algunes coses eren previsibles, la majoria em van agafar per sorpresa. Us el recomano molt!

Photo by Alturas Homes on Pexels.com

* Eps! No em malinterpreteu. M’encanta, la sèrie, però és que sempre tenen la resposta perfecta (i la roba perfecta).

Si voleu llegir altres llibres plens d'incògnites, mireu-vos La desaparició de Stephanie Mailer, de Joel Dicker, o The Wonder, d'Emma Donoghue.