El primer que he de dir de Vera és que enganxa. Molt. Hi arribava amb la por habitual de llegir un llibre del qual fa temps que sents a parlar, però la veritat és que aquesta història d’Elizabeth von Arnim no decep. A més, la vaig llegir en una lectura conjunta amb en Sergi Purcet, en una experiència boja que, bàsicament, consisteix a llegir sense fre i anar comentant sobre la marxa. Tenim un ritme de lectura similar, o sigui que no sol ser problema no fer spòilers. El llibre no era gaire llarg i ens l’hem llegit en aproximadament 3 dies.
Ara parlem de la història.
Tensió a foc lent
L’argument és senzill: una noia de vint-i-pocs anys s’enamora d’un home que passa els quaranta. Ella és una ànima càndida i ell un personatge extravagant que fa les coses com li rota sense tenir en compte l’opinió ni les necessitats dels altres. L’Everard Wemyss és vidu: la seva dona ha mort fa poc caient per una finestra, i fa coneixença amb la Lucy quan s’acaba de morir el pare d’aquesta. Dos éssers units pel dolor, dius? No ben bé.
La relació comença de la manera més innocent, però veurem com, poc a poc, Wemyss embolcalla la Lucy i li imposa les seves rutines i manies. Quan es casen i van a viure a casa d’ell, la presència de la Vera, la dona morta, es fa notar en molts moments, i tampoc acabem d’aclarir si la mort ha sigut accidental o suicidi. Tantes coses per saber, tantes coses a mig dir…
Tot i que el llibre comença amb una mort, la del pare de la Lucy, la lectura comença tranquil·la i ens trobem la noia a Cornualla, on estaven de vacances. El paisatge, tot i el fet luctuós, sembla idíl·lic. Fins que arriba en Wemyss. A partir d’aquí, la tensió es va acumulant i l’autora fa coure la història a foc lent. No, no hi ha grans sorpreses i tot és bastant previsible, però és que la força d’aquest relat rau, precisament, en veure-ho venir tot sense poder-hi fer res, com si una aranya ens anés embolicant amb la seva teranyina i veiéssim que no ens podem moure.
Això és el que és en Wemyss, una aranya maleïda, un maltractador psicològic de primera classe, un dèspota o, com es diu a la contracoberta del llibre, un tirà domèstic aclaparador. Ningú no li porta la contrària, llevat de la tieta Dorothy. Ella és el personatge lluminós i serè que es contraposa a aquest monstre, una dona que no s’ha casat i no depèn de ningú i que és l’única que s’atreveix a oposar-se al seu nebot polític. Se’n sortirà?
En resum, Vera és un llibre molt bo, que manté la tensió de principi a final i que no et deixa escapar. L’únic que li puc recriminar és que no m’agrada el final (no puc dir res més sense fer espòiler). Ara bé, cal dir que l’autora fa una recreació ambiental magnífica sense allargar-se excessivament en descripcions, i a estones m’ha recordat La cosina Rachel, de Daphne du Maurier, que també crea un ambient ple de tensions i mals rotllos sense una gota de sang ni fetge. Diuen que Vera és un precedent de Rebecca, de du Maurier, un altre etern pendent.
Evidentment, no puc tancar sense parlar de la traducció de Dolors Udina, que s’intueix magnífica. I és que Udina és una de les millors traductores de casa nostra i sempre és un luxe llegir-la, sobretot si va acompanyada de l’edició preciosista de “El cercle de Viena”, col·lecció que acumula grans obres de la literatura universal.
Oh senyor, quants anys feia que sentia a parlar d’aquest gossot! Quantes entrades sobre Arthur Conan Doyle he llegit! Quantes vegades he vist el trailer de Sherlock!
Aquest octubre, finalment, m’he llegit The Hound of the Baskervilles“, protagonitzat per l’arxiconegut Sherlock Holmes i el seu fidel seguidor, el Dr. Watson. Ha estat una manera de participar en l’iniciativa d’Instagram #victober, que vaig veure una mica tard per (intentar) planificar les meves lectures (cosa altament difícil, com ja sabeu). Total, que aquí em teniu, amb aquesta meravellosa edició amb tapa dura folrada de tela de Penguin Classics Clothbound. Cosa més dark academia i més “britlit” no se m’acudia, ves.
I és que trobo que l’estil d’aquest autor és lu més british que us pugueu tirar a la cara. Lluny de l’escriptura apassionada de les germanes Bronte, dels diàlegs àgils d’Austen o de la mugre que transpira dels escrits del meu estimat Dickens, m’ha semblat que Conan Doyle escriu com si fos membre honorari de la Reial Acadèmia Anglesa (si és que això ha existit mai). La manera en què escriu és d’una elegància absoluta, les estructures sintàctiques, ordenadíssimes. No sobra ni falta una coma, un adjectiu… tot està mesurat a la perfecció. Un exercici lingüístic impecable que no sé si es pot transmetre amb la traducció (per més bona que sigui).
Però jo soc una friqui de les llengües, i no només d’exercicis lingüístics s’alimenta el lector, oi?
Tranquils. Aquesta història és envolvent i aconsegueix atrapar-te tot i no tenir el ritme trepidant a què ens han acostumat els nòrdics. En aquest llibre hi trobareu, primer, una fase de situació en què veureu els dos personatges principals: Holmes i Watson. A partir d’aquí, poc a poc, anirem entrant en matèria i descobrint les pistes que ens portaran fins al final apoteòsic en què coneixerem el gos dels Baskerville, un ésser misteriós del qual havia sentit a parlar pràcticament sempre. Molt ben narrat i evolucionat!
Pel que fa al duo Holmes-Watson, mai no havia sigut conscient de lu mandón i listillo que arriba a ser el primer. No em malinterpreteu: no se m’ha fet antipàtic, però trobo que disposa com li dona la gana del temps i les energies d’en Watson, ves. Per altra banda, les pistes les fa anar com li dona la gana (que també penso: clar que sí, si un escriu ha de poder escriure el que li peti).
En resum, un molt bon començament amb aquest autor que m’ha fet venir ganes de llegir-lo més. Sense arribar al grau de devoció que li tenen altres lectors, és una història que m’ha agradat molt!
I ara, què? Hauria de mirar-me la sèrie Sherlock? És que jo tinc un problema: per a mi en Holmes sempre serà en Jeremy Brett…
Val, ho confesso: no havia sentit mai a parlar de Sunset Song fins que en Jan de l’editorial Trotalibros el va publicar en castellà com a Canción del ocaso. Últimament ja em passa: descobreixo llibres considerats clàssics a casa seva dels quals no havia sentit mai a parlar (l’altre és Middlemarch, del qual parlarem aviat).
En aquest cas, doncs, ens trobem amb un llibre escocès obra de Lewis Grassic Gibbon que ens porta al tombant del segle XX, moment de canvi per a la vida rural. Aquest és, doncs, el final del món tal com el coneixien els pagesos, és l’ocàs que l’autor ens mostra a través dels ulls de la Chris Guthrie, una noia escocesa que veu com la seva família es desintegra arran de la mort de la mare i que ha de triar entre seguir una educació acadèmica o tornar a casa per viure de la terra en un món bàsicament dirigit per homes. En aquesta història veurem amors i desamors, dubtes, canvis i la companyonia entre veïns davant dels desastres més inesperats. (Ja us dic que els veïns són adorables.)
En certa manera, ens pot recordar la trilogia de Holt de Kent Haruf, especialment el primer llibre. I és que Canción del ocaso també és la porta d’entrada a una trilogia, i es nota. Sí, és un llibre que m’ha agradat, però admeto que em va costar entrar-hi. Segurament hi té molt a veure que la vaig llegir en versió original i la llengua que utilitza l’autor està plena de particularitats de l’anglès d’Escòcia, des del vocabulari fins a les estructures i la manera de parlar. No me’n queixo, que en aquest jardí m’hi vaig posar sola, però és cert que les primeres 50-60 pàgines em van costar de fer passar, ja que havia de buscar algunes coses al diccionari. I quin luxe, senyors i senyores, poder fer cerques en diccionaris escocesos des del mòbil!
Així, doncs, si no teniu ganes de fer cerques i cerques en diccionaris, us recomano que llegiu la versió en castellà de l’editorial Trotalibros, amb traducció de Miguel Ángel Pérez. N’he llegit un tros i està molt ben escrita, i segur que us fa avançar millor que la versió original!
Confesso que tinc un problema amb Jane Austen: confonc els títols d’alguns dels seus llibres en català. El més normal és que digui Orgull i sentiment i coses per l’estil. Au, tireu-me pedres.
Veient la foto, però, es veu clarament que avui us parlo d’Orgull i prejudici, en la magnífica versió que La casa dels clàssics ha publicat amb traducció de Yannick Garcia. Aquest és un llibre que, en condicions normals, m’hauria llegit en anglès (Austen, Brontes, Dickens, en versió original!), però vaig veure aquest llibre, tan bonic, amb traductor de garantia, i vaig decidir llegir-lo en català. A mi ja em va semblar que era una traducció molt bona, i els entesos hi estan d’acord: ha rebut el I Premi Aurora Bertrana!
Sobre el llibre en sí, poca cosa us puc dir que no s’hagi dit encara. Com ja sabeu, la història ens porta a l’Anglaterra d’Austen i ens mostra la vida d’una família amb filles en edat de casar. Per a mi, a part de veure com era la vida en aquella època, la gràcies està en uns diàlegs que són una joia, i és la mena de llibre que llegeixo amb l’Emma Thompson al cap (ja sé que ella va fer “Sense and sensibility”, però no ho puc evitar). Com que no vull abundar més en la trama, el que faré és donar-vos quatre impressions personals:
La mare és un plom: xerra, xerra i xerra i només es preocupa de casar les filles.
Les noies instruïdes però pobres tenien poques sortides: una era casar-se, com en el cas de la Charlotte.
Lady Catherine de Bourgh és insuportable.
Les aparences i la reputació de la família pesen molt en les aspiracions de les noies.
I res més. Ah, sí, una cosa: sobretot, llegiu-vos l’epíleg del traductor, que és un bon punt i final de l’obra!
Fa uns dies em vaig llegir Jane Eyre, un llibre que podríem incloure en la categoria de totxos: ja en la versió original, té 624 pàgines (notes incloses), i en català deu ser més llarg (en traduir de l’anglès al català el text sol créixer un 15%). Tot i així, tret d’algun passatge puntual, la història no es fa gens pesada i et xucla i t’empeny a continuar una, deu, vint pàgines més. Per a mi, que havia aguantat com havia pogut Cims borrascosos, va ser una sorpresa molt agradable.
Igual que les seves germanes, Charlotte Brönte va publicar la seva òpera magna amb un pseudònim masculí (Currer Bell), ja que en aquella època (1847) la societat no veia amb bons ulls que una dona escrivís i jutjava amb prejudicis les seves obres. En resposta a això i al paper mínim que s’atorgava a la dona, Brönte crea un personatge femení fort, amb idees pròpies i voluntat d’independència, i fins i tot inclou un fragment que avui qualificaríem de manifest feminista:
“[…] Women are supposed to be very calm generally: but women feel just as men feel; they need exercise for their faculties, and a field for their efforts as much as their brothers do; they suffer from too rigid a restraint, too absolute a stagnation, precisely as men would suffer; and it is narrow-minded in their more privileged fellow-creatures to say that they ought to confine themselves to making puddings and knitting stockings, to playing on the piano and embroidering bags. It is thoughtless to condemn them, or laugh at them, if they seek to do more or learn more than custom has pronounced necessary for their sex.”
Jane Eyre, pàgines 129-130.
Un llibre polièdric
Sí, potser “polièdric” és un adjectiu una mica suat, però trobo que en aquest cas és adequat dir que Jane Eyre és una història molt completa i més complexa que altres obres de l’època. Per al meu gust, l’autora sap començar presentant-nos la Jane, una òrfena que viu amb la tieta (política, oju) i els cosins, que no paren de fer-li la murga. La primera idea que ens dona, doncs, és que la família política és poc de refiar. Aquesta tieta no la suporta, i l’envia a un internat d’aquests amb professors taaaan dolents que fan passar gana a les alumnes i que no paren de castigar-les. Allà hi aprendrà a cosir i fer altres coses “de dona”, però també adquirirà coneixements acadèmics, francès inclòs, que li permetran fer de mestra a la mateixa institució que l’havia acollit com a alumna i, posteriorment, li obrirà les portes a buscar feina com a institutriu en altres contrades. Fins en aquest punt, podríem dir que la història és força dickensiana, i que ens presenta la part més trista de la societat anglesa de l’època (mitjan segle XIX), tot i que sense arribar a les brutícies del Londres d’Oliver Twist.
Ara bé, quan semblava que la cosa ja estava encarrilada entra en acció Edward Rochester. Tatxaaaan!
Què en sabeu, de Mr. Rochester? Sincerament, jo el tenia per un dolent molt dolent, segurament perquè havia vist algun tràiler de peli dolenta sobre el tema. En canvi, a mi m’ha semblat que és un personatge amb una àmplia gamma de grisos, amargat de la vida fins que coneix la Jane. Rochester, un home de recursos (ric, podríem dir) de 30 molts anys (diria que ronda els 38), s’enamora perdudament de la Jane, que en té 18. Cau rendit davant l’honestedat i la lleialtat de la noia, molt diferent de la hipocresia que regna en el seu ambient social (només cal que veieu la Blanche Ingram per entendre-ho).
A partir d’aquí, la cosa dickensiana s’esvaeix per deixar lloc a una trama amorosa molt ben desenvolupada que em va tenir enganxada al llibre pendent de tot plegat. A mi, que en general rebutjo els llibres on el romanç té un pes important, em va sorprendre molt la capacitat de Brönte per desenvolupar una història digna de la Corín Tellado mantenint, al mateix temps, un nivell literari alt i el misteri sobre l’habitant del pis de dalt.
Finalment, hi trobareu una intriga familiar que, tot i que era mitjanament previsible, està molt ben trobada i ens permetrà conèixer un personatge que, aquest sí, és odiós i interessat. I, tot i així, també ell mostra una gamma de grisos que tan aviat el fan bona persona com egoista. És molt interessant la seva manera d’intentar dominar la Jane i de fer-li fer el que vol ell. De fet, el trobo tan dolent que a la pàgina 474 vaig arribar a pensar que n’havia fet una de grossa, però va resultar que no (qui ho vulgui saber, que m’escrigui en privat perquè aquí sí que hi hauria espòiler!).
Batalla de llibres: Cims borrascosos o Jane Eyre?
Per a mi, clarament, Jane Eyre. La història dels Cims no està gens malament, però com ja vaig comentar a la miniressenya d’Instagram, els personatges són una colla de capriciosos que sempre tenen unes reaccions exagerades. Les dones, sobretot, són bledes o consentides (ah, les Catherines), llevat de la narradora, que és la criada. El dolent és taaaan dolent que es passa de rosca.
En canvi, com deia més amunt, a Jane Eyre hi ha personatges molt complexos, que brillen d’una manera o altra segons com te’ls miris. Potser la més recta i impecable és la Jane, que té una moral a prova de bomba i fa únicament el que li sembla correcte, encara que això implica renunciar a la felicitat. Els dos contraprotagonistes, en canvi, tant Mr. Rochester com en St. John (sí, hi ha un home que, de nom de pila, es diu St. John), poden ser les persones més encantadores del món i enamorar-te i, unes pàgines més enllà, convertir-se en egoistes o, en el cas de Rochester, mostrar-se com a éssers turmentats que porten una càrrega molt més gran del que sembla. Tot s’acaba entenent, tot té un perquè.
De fons, sempre, el paisatge anglès, les grans cases de camp, les muntanyes amb poca població, el vent, la pluja, totes aquestes coses que fan tan british i tan de tardor. Són llibres per llegir al sofà amb manta i, si és possible, tancant-se en una caseta al mig de la muntanya.
Llibre o pel·lícula?
He deixat per al final el comentari sobre la pel·lícula. Segurament hi ha moltes versions sobre el tema, però jo volia veure la versió del 2011 amb Michael Fassbender com a Rochester i veure si estava a l’altura del llibre. El veredicte és NO.
El llibre… la peli
Aviam, no és que sigui un desastre. El dit Fassbender fa una bona representació del personatge i aconsegueix semblar menys atractiu del que és habitual. Pel que fa al personatge de la Sra. Fairfax, bona interpretació també de Judi Dench. I fins i tot diria que la protagonista, representada per una actriu per a mi desconeguda, està prou ben triada. El problema és que l’univers que Brönte construeix al llibre és tan complet, complex i embolcallant que és molt difícil recrear-lo a la pantalla.
Per rematar-ho, el que fa la pel·lícula és reproduir íntegrament alguns dels passatges del llibre, paraula per paraula, amb la qual cosa es converteix en una mena de “readers digest” de l’original, i aquesta lluita no la pot guanyar de cap de les maneres. Fins i tot en Fassi, que habitualment clava els seus personatges, queda encorsetat dins les paraules d’un personatge que, al llibre, és immens. I oju perquè estem parlant d’algú que broda personatges tan diferents com Steve Jobs o Macbeth (impressionant, aquí). Potser és perquè Rochester desperta tantes sensacions en el lector, t’absorbeix tant en la lectura i te’n fas una imatge tan concreta, que és molt difícil que un actor hi pugui entrar. En canvi, de Macbeth potser no en tenia una imatge tan clara i la pel·lícula em va agradar molt.
Conclusió? Si voleu entrar en la literatura anglesa del segle XIX, comenceu per Jane Eyre.
L'illa deserta 