Whistle in the dark: torna Emma Healey

Whistle in the dark

Quan un autor debuta amb una obra tan brillant com Elizabeth is Missing, ho té molt complicat per repetir èxit amb la segona. I és una mica la sensació que m’ha quedat amb Whistle in the Dark, d’Emma Healey. No negaré que és una història interessant i que m’ha enganxat bastant, però no té l’atractiu ni la tendresa del seu debut. Sí, suposo que ara ja no hi ha efecte sorpresa.

Whistle in the dark és una història que gira entorn de la desaparició/aparició d’una noia de 15 anys, la Lana. Si llegiu la contraportada del llibre veureu que diuen que la història se centra a saber què ha passat durant aquesta desaparició. Sí, és veritat: la mare intenta saber per què ha desaparegut i què ha passat durant els 4 dies que l’han perdut de vista.

En realitat, però, trobo que el llibre se centra més en la vida de la mare, la Jen, a qui veiem una mica desorientada, com en una mena de crisi de mitjana edat. Perd els papers a la feina. No troba la manera d’acostar-se a la Lana, de qui no para de fiscalitzar els moviments. Té moments de fricció amb el marit, que tot i així és l’únic element en qui pot confiar. Només s’entén mitjanament bé amb la filla gran, que ja no viu a casa, i amb la mare.

Més enllà de la pèrdua

Per a mi, doncs, és més una història sobre una dona que intenta resituar-se en un context en què ja no és necessària per a pràcticament ningú: les filles ja són grans, les noves generacions l’estan desplaçant a la feina… En aquest sentit, trobo que és una obra molt aconseguida, però com que m’esperava una cosa més abocada a la filla la impressió és una mica ambigua.

De tota manera, valoro molt positivament l’estil narratiu de l’autora, amb una narració fluida que fa de molt bon llegir. També m’ha agradat molt la distribució de la narració en capítols no massa llargs que salten d’un tema a un altre, d’un moment a un altre, des del moment actual fins a escenes puntuals de quan la Jen era jove. El fet que no hi hagi parts o capítols molt llargs (alguns fan tot just un paràgraf) fa que vulguis continuant girant pàgines sense parar (per alguna cosa en diuen page turner, és clar).

En resum, puc dir que és un bon llibre, però que si heu llegit Elizabeth is Missing abans us pot semblar menys del que és. De tota manera, és molt recomanable per a les tardes de tardor que arriben…

A Tale of Two Cities, segons Dickens

a tale of two cities

Fa molts anys, per decorar l’habitació d’estudiant de la residència on ens estàvem a Pequín, vaig comprar alguns llibres vells. Els venien a pes. Un era un recull de poemes de Tennyson (això és un misteri, perquè a mi no m’agrada gaire la poesia) i l’altre era A Tale of Two Cities (Història de dues ciutats), de Dickens, en una versió molt antiga en anglès. Era tan antiga que el text no estava ni adaptat a l’ortografia actual. Total, que no me’ls vaig llegir.

Us ho podeu creure????? (Jo sí, que em conec.)

En resum: 25 anys després m’he retrobat amb la història de Dickens gràcies a Penguin, que té una fantàstica col·lecció de clàssics amb unes tapes folrades de tela absolutament preciosa. I me’l vaig comprar.

Les ciutats de A Tale of Two Cities

Au, vinga, quines són les dues ciutats? No contesteu els qui ja l’heu llegit, que és trampa. Doncs resulta que les dues ciutats on es desenvolupa la història són la ciutat d’origen dels protagonistes i la ciutat d’acollida. Ni més ni menys que París i Londres.

Afegiu-hi que els fets se situen en l’època de la Revolució Francesa i que alguns dels protagonistes són d’origen noble. Aquests francesos arriben a Londres i actuaran tot al llarg del llibre en combinació amb les seves coneixences angleses, que són les que, al final, seran determinants en l’evolució i el final de la història.

No, no us espereu una història plena de misteris ni un final que no es veia venir, però crec que la gràcia de Dickens no és aquesta. Després d’haver llegit aquest llibre i pensant en Oliver Twist i El casalot, el que aprecio d’aquest autor no és tant les històries que explica sinó el retrat que fa de la societat que li ha tocat viure.

Retrat de societat

Per una banda, trobareu que els personatges benestants viuen en un entorn agradable, amb una economia folgada i cases plenes de llum. Prenen el te, tenen unes converses molt florides i viuen aliens a la resta de la societat. Per altra banda, tenim les classes socials més baixes, que viuen en la situació més caòtica que ens puguem imaginar. Els retrats que l’autor ens ofereix a Oliver Twist o, en el cas de Història de dues ciutats, dels habitants del barri de Saint Antoine, clama al cel per les condicions infrahumanes en què viuen. De fet, en el cas dels francesos, a més de la pobresa, Dickens introdueix el fet que els nobles no els respecten per res. Per exemple, ni s’immuten quan els maten en accidents.

Francament, no m’estranya que tot plegat fotés un pet com un aglà i la Revolució Francesa acabés triomfant.

Our House, intriga magistral

Our House, Louise Candlish

Avui us vull parlar de Our House, de Louise Candlish. És un llibre del qual havia sentit a parlar, i tenia una certa curiositat. El vaig comprar per un parell d’euros a la botiga del Kindle i… allà es va quedar. Amb el Kindle, intento no comprar res que no m’hagi de llegir immediatament perquè si no ho perdo de vista i es queda allà amagat…

Total, que després d’un temps de tenir-lo amagat, l’he recuperat. I ho hauria hagut de fer abans! Quan vaig llegir-me el resum de presentació que en fa l’editorial, no sé per què, em vaig pensar que era una mena de Los otros (la peli de l’Amenábar, la recordeu?). Però es veu que no, que no era pas això…

Our House, in the middle of our street…

Efectivament, tal com diu el resum, la cosa comença amb la Fiona caminant pel seu carrer i veient que hi ha algú fent un trasllat… i entrant tot de mobles a casa seva. A partir d’aquí, comença una escena plena d’histèria i converses tipus “diálogo de besugo” que em van posar una mica nerviosa. Els personatges del llibre són persones molt reals i no tenen l’ocurrència de la gent que surt a les sèries americanes, que sempre saben què han de dir (mireu-vos The Good Wife* i sabreu què vull dir). A poc a poc, la cosa es va aclarint: el marit de la Fiona, en Bram, s’ha venut la casa sense dir-li res a ella. Encara pitjor: els nous propietaris diuen que el dia de la signatura la Fiona també hi era!

Doncs ja tenim l’embolic servit, i volem saber què punyetes ha passat. La història és com un cabdell de llana que hagi passat per mans d’un gat i l’autora, a poc a poc, el va desembolicant i ens deixa anar entrant en el tema. I com ho fa?

Com un tel de ceba…

El que fa Candlish és alternar els narradors i els temps, oferint-nos quatre punts de vista. Per una banda, tenim un narrador omniscient que ens explica els fets a partir del divendres 13 de gener de 2017, que és quan la Fiona es troba la gent que s’està instal·lant a casa seva. Veureu que l’autora ens explica què està passant a Londres, on viu la Fiona, i què passa a França, on està el Bram. Per l’altra banda, tenim la veu de la Fiona i la del Bram que ens expliquen el que ha passat des del moment en què van comprar la casa. Veureu que van avançant en paral·lel, la Fiona mitjançant un podcast i en Bram mitjançant un arxiu Word on ha escrit tot el que ha passat.

Amb aquesta contraposició de veus i temps, Candlish aconsegueix mantenir un bon ritme i anar revelant elements com si anés treient capes d’una ceba. Em va mantenir enganxada fins al final i, tot i que algunes coses eren previsibles, la majoria em van agafar per sorpresa. Us el recomano molt!

Photo by Alturas Homes on Pexels.com

* Eps! No em malinterpreteu. M’encanta, la sèrie, però és que sempre tenen la resposta perfecta (i la roba perfecta).

Si voleu llegir altres llibres plens d'incògnites, mireu-vos La desaparició de Stephanie Mailer, de Joel Dicker, o The Wonder, d'Emma Donoghue. 

Twist… and shout? No, Dickens!

oliver-twistDickens, aquest gran clàssic. Aquest home especialitzat a retratar la societat anglesa de finals del segle XIX, la brutícia dels carrers més pobres, la immundícia espiritual dels que s’han de buscar la vida com poden, el maltractament infantil… i tot això queda contraposat a la vida regalada de les classes socials altes, que veiem perfectament reflectida en el llibre que us comento avui: Oliver Twist.

Ja m’havia llegit alguna altra cosa de Dickens (Tale of Two Cities, El casalot), però la veritat és que llegir-me Oliver Twist ha estat com baixar a l’infern i tornar a pujar perquè és molt bèstia. La descripció de l’ambient que es viu a les zones més deprimides de l’Anglaterra industrial, especialment a la zona de Londres, és esgarrifosa. La brutícia i la descura es combinen amb l’explotació infantil, tant per fer feines honrades com per robar, i també veiem la situació desesperada en què viuen alguns dels personatges, com ara la Nancy, que viu “penjada” d’en Bill Sikes (lladre i traficant) i que ajuda a rescatar l’Oliver pagant un preu massa alt…

En un món totalment oposat, veiem la lluminositat de la classes més afortunades, que viuen en cases calentes, sense perill que els caigui el sostre a sobre, sense haver de treballar, vivint una temporada al camp i l’altra a la ciutat… com la gent de Downton Abbey, més o menys.

I enmig de tot això apareix el personatge central de la novel·la, l’Oliver. Nascut d’una mare que no dona el seu nom i mor en el part, queda totalment apartat de la seva autèntica família i viu en un orfenat fins que se’l treuen de sobre i l’envien a viure amb un home que té una mena d’empresa de pompes fúnebres. Però la competència és dura i l’Oliver decideix escapar-se i anar a Londres. I aquí comença tot el sidral.

Al llarg del llibre veurem com l’Oliver és explotat de les maneres més vils, i també veurem com entra en contacte accidentalment amb membres de la seva família autèntica, que lluiten per recuperar-lo. En tot cas, podem dir que l’argument és una mica suat, però que la gràcia amb què Dickens ens parla de la seva època i la força de la seva narrativa ens transporten directament a un món que ja no existeix. Per acabar, us diré que l’edició que vaig comprar, trobada per casualitat, és molt bonica i convida a llegir, amb un paper aspre i d’aquells amb les vores com tallades a mà, i de la mida exacta per no deixar-lo anar fins que acabis. És de Penguin Random House, i la trobareu fent clic a l’enllaç que us dono al primer paràgraf.

Shakespeare i Sellent: el valor del traductor

shakespeare-versions-sellentM’ababo de llegir Shakespeare, versions a peu d’obra, i he de dir que ha estat un plaer immens. Per començar, és immens perquè el llibre ho és: 1.071 pàgines de no-res, que pesen aproximadament un quilo i mig. No és la mena de llibre que pots passejar amunt o avall per aprofitar les estones mortes al metro. Cal felicitar la gent de Núvol (@nuvol_com) per una publicació tan impecable i elegant.

Però la immensitat principal rau en el fet que aquestes històries, escrites fa més de quatre-cents anys, encara tinguin interès avui dia. A mi no deixa de sorprendre’m. Com és lògic, unes són més interessants que altres, però diria que, en general, han envellit força més dignament que segons quina pel·lícula dels anys vuitanta, per exemple.

És evident que una part important d’aquesta vigència es deu al fet que, amb tots els respectes, aquestes obres són uns magnífics culebrons, i això sempre enganxa. Tracten temes que no passen mai de moda, com l’enveja, l’amor, l’odi o la venjança, i només per això ja tenen un punt guanyat. Però això, és clar, no és suficient, i una altra part important cal atribuir-la a la manera en què s’expliquen aquestes històries: Shakespeare és un guionista excepcional, mestre de “l’enredo”. Només cal llegir-se Ricard III per veure els embolics familiars que l’autor és capaç de crear: entre Ricards i Eduards, us fareu el mateix embolic que a Cien años de soledad amb els Aurelios.

Ara bé, hi ha un altre element que cal tenir molt en compte i que no sempre es valora prou: el traductor. Heu llegit alguna obra de Shakespeare en anglès? Si es que sí, suposo que estareu d’acord que si no és una versió simplificada hi ha fragments que costen de seguir: la riquesa de vocabulari en una llengua que no és la nostra, així com els 400 anys que han passat, són un obstacle important. Per això estic molt contenta de veure que tenim traductors tan dotats com Joan Sellent, que ha estat capaç de fer- arribar aquests clàssics d’una manera entenedora i, al mateix temps, amb una aura de certa classicitat que ens recorda l’origen dels textos. També és molt notable la introducció que ens fa, curta i al punt, on justifica algunes de les decisions que ha hagut de prendre a l’hora de fer la traducció.

Dit això, toca parlar una mica més de les històries, i us comentaré quatre notes que he anat prenent mentre llegia. Per començar, us diré que l’obra que menys m’ha agradat és Coriolà. Potser és per l’entorn en què està ambientada o pel tema que toca, però la veritat és que la trobo una mica feixuga. L’altra que se m’ha fet llarga és Somni d’una nit d’estiu, però ho atribueixo al fet que l’he vista o llegida força vegades.

La millor, per a mi, ha estat Nit de Reis, una història divertida amb el típic enredo de bessons que es confonen i que té el plus de comptar amb alguns personatges que no parlen gaire bé (diuen una paraula per una altra, i coses per l’estil). Això també es dóna a Somni d’una nit d’estiu, on hi ha personatges de poc nivell educatiu que ens deleiten amb frases com ara “Rugiré de tal manera que faré les durícies del personal” (per si no queda clar, volia dir “delícies”). Per tancar la llista, hi ha dues històries, Hamlet i Ricard III, que han estat molt agradables de llegir. Són històries de venjança amb molts morts pel mig, i amb dues de les frases més pronunciades de la història: “ser o no ser”, a la pàgina 72, i “El meu reialme per un cavall” a la 1.006.

Si no volem que aquesta entrada sigui igual de llarga que el llibre, valdrà més que ho deixem aquí. En resum, podem dir que es tracta d‘un recull d’obres sublims de Shakespeare traduïdes magistralment per qui ha estat mestre de traductors (afortunats els qui el van tenir de professor a la facultat de Traducció de la UAB). Un llibre que us recomano que us llegiu tranquil·lament a casa, sense moure’l gaire de lloc.

Aprofiteu aquestes vacances per llegir-lo!