I got the power!

Us en recordeu, d’aquesta?

 

Or I will attack, and you don't want that!

Doncs més o menys això és el que passa a The Power, un llibre escrit per Naomi Alderman que ha guanyat el Baileys Women’s Prize for Fiction del 2017. En aquest llibre, les noies tenen poder perquè tenen energia, literalment. Les noies d’aproximadament 16 anys desenvolupen la capacitat de controlar l’electricitat i fer-la servir com volen: des d’electrocutar i matar la gent fins a passar una petita quantitat d’electricitat per “donar gust” a un home.

The_PowerAixò no deixaria de ser un argument trivial si no fos que la història es va enredant i que la situació mundial es veu alterada per aquest poder, ja que les dones es revolten en molts llocs on actualment estan dominades, com ara l’Aràbia Saudita. A Bolívia proclamen la seva pròpia papessa. Als Estats Units es crea una branca militar especial amb dones que aprenen a controlar el seu poder. Al bell mig d’Europa, la dona d’un dictador agafa el poder i crea un país on les dones ho controlen tot i s’emeten tota una sèrie de lleis que restringeixen els moviments dels homes.

Però el valor principal de la història el trobo en l’enfocament que l’autora fa d’aquesta realitat alterada i en el fet que, llegint aquest llibre, en realitat trobem moltes coses que pertanyen al món real… però que s’apliquen a les dones. Alguns exemples:

  • “Now they will know they are the ones who should not walk out of their houses alone at night.”
  • “Men are no longer permitted to drive cars. Men are no longer permitted to own businesses. Foreign journalists and photographers must be employed by a woman. Men are no longer permitted to vote.”
  • “Many men who have been subjected to curbing will never be able to ejaculate without pain.”

Us podeu imaginar un món en què les dones passessin por quan van soles pel carrer a la nit? O un en què les dones no poguessin conduir? On no poguessin ser les propietàries de cap negoci? O on no poguessin votar? O on no poguessin tenir orgasmes després de l’ablació?

Sí? Us sona? Doncs potser us hauríeu de llegir aquest llibre per veure el món a l’inrevés. Potser la història és un pèl previsible i no té el ganxo del Baileys Women’s Prize de l’any passat, però és una novel·la que us farà pensar coses.

 

Haddon en relats curts

haddon-the-pier-fallsMark Haddon va escriure El misteriós cas del gos a mitja nit, una novel·la tendra i divertida que va arribar a moltíssimes mans. I crec que eś el millor que ha escrit. Ni A spot of bother ni The red house no tenen el poder de la primera.

En aquesta ocasió, però, el que li he llegit és un recull d’històries curtes que es diu The pier falls. I, és clar, com en tots els reculls, hi ha relats que agraden més o menys. En aquest cas he de dir en favor de l’autor que, com a mínim, la varietat dels temes és espatarrant. Fem-hi una ullada:

  • “The pier falls”, que dóna nom al llibre, és una història ràpida, escrita amb frases de màxim 10 paraules, curta, que t’explica els fets en poc més d’un quart d’hora.
  • “The island”, el relat següent, és, per a mi, el més fluix de tots: ens parla d’una noia que era una princesa i va a parar a una illa deserta (no us ho explicaré tot!).
  • A “Bunny” veiem com un noi marginat i mig invaid (ja veureu perquè) coneix una noia i es fa esperances.
  • “Wodwo” és una història interessant en què un desconegut es presenta a casa d’una família que està celebrant el Nadal i el que semblava un assassinat acaba essent una mena de purgatori per a un dels fills.
  • A partir d’aquí tenim “Gun”, un relat de “petites coses” que està prou bé però no mata, i “The woodpecker”, una història de ciència ficció que vaig trobar força interessant (sort que és ciència ficció, perquè hi diu que el Brad Pitt es mor!!!!).
  • Tanca el llibre “Breath”, un relat que està bé però no tant com el primer o el de la ciència ficció.

En resum, podríem dir que està força bé, però que no està, encara, a l’altura del llibre que el va fer famós a casa nostra. Seguirem investigant…

 

Lewycka: hippies… però no tant!

pets-dead-alive-lewyckaM’acabo de llegir Various Pets Alive and Dead, de Marina Lewycka. Ok, potser el títol no és el més adequat del món, vist un cop acabat de llegir el llibre, però no puc negar que em va atraure des del primer dia i que fa el fet. Per a això serveixen, també, els títols, oi?

En aquesta ocasió, Marina Lewycka retrata una família posthippy, per dir-ho d’alguna manera, i ens ho explica tot amb la gràcia i el salero habituals. La Doro i el Marcus, que ara tenen més de seixanta anys, de joves van fundar una comuna, que és on van néixer i créixer fins a l’adolescència en Serge, la Clara i la Oulie-Anna. En aquesta comuna, els fills d’un eren fills de tots, i en alguns casos no estava clar qui era fill de qui.

Passen els anys, la comuna es disgrega arran d’un incendi provocat (no se sap per qui, tot i que hi ha alguns sospitosos) i cadascú segueix el seu camí. I ara, amb els fills rondant la trentena, en Marcus i la Doro decideixen casar-se, finalment. Per què? No ho sabreu fins a la última frase del llibre (no és broma). I és aquest esdeveniment és el que serveix a la Doro per reprendre el contacte amb els fills grans, que ja viuen per compte seu i duen vides ben diferents, amb alguns secrets inclosos.

La història és molt divertida i enganxa. Me l’he llegit en poc més de quatre dies i encara me n’hauria llegit més pàgines. I sabeu què més té, aquest llibre? Doncs té una cosa que no falta mai als llibres de Marina Lewycka: una dona procedent de l’Europa de l’Est que parla molt malament l’anglès. Si us el llegiu, segur que recordareu la dona del protagonista d’La petita història dels tractors en ucrainès o la iaia de sabatilles rosa de We are all made of glue, que ja vam comentar fa un temps.

En definitiva, és un llibre agradable i divertit de llegir que, per postres, il·lustra els moments més crus de la crisi financera de 2008 vistos amb cinisme i sinceritat. Us el llegireu de gust!

Zadie Smith ataca de nou

swing-timeSwing Time, de Zadie Smith, és un llibre que guanya intensitat a mesura que avança. Més ben dit: comença a bon ritme, s’estanca una mica i reprèn volada per oferir-nos un final catàrtic i emotiu (tingueu a mà un mocador per si de cas). El nom del llibre és el d’una pel·lícula de Fred Astaire i Ginger Rogers (Swing Time) que té una presència constant al llarg de la història.

En aquest llibre, Smith ens explica el que coneix millor: la vida en els grans edificis britànics dels anys 80, on es barregen mares solteres amb parelles mixtes i nenes blanques i rosses amb mulates o negres. Tota la història gira entorn de la Tracey i la protagonista, dues amigues d’infantesa que es van allunyant amb el temps i que tanquen el llibre amb una relació vertiginosa que no saps ben bé on acabarà.

La Tracey, la “nena de la seva mare”, intenta fer-se una carrera com a ballarina que no acaba de tirar endavant, mentre que la protagonista (no n’arribem a saber el nom), amb menys pretensions artístiques, es converteix en assistent personal d’una artista que recorda molt, però molt, la Madonna. Un ésser a qui li és igual què pensa la gent d’ella, que fa el que li sembla, que si vol tirar endavant un projecte d’adjut al desenvolupament, ho fa, encara que al cap d’un temps se’n cansi.

zadie-smith
Zadie Smith

I aquí és on hi ha realment el nus del tema. Mentre que l’explicació de la relació de la protagonista amb l’artista, anomenada Aimee, és en alguns punts una mica pesada, a partir del moment que es posa en marxa el projecte de crear una escola per a nenes a l’Àfrica l’autora ens regala els millors moments de la història, explicant-nos la vida en un petit poble de Ghana, els progressos del projecte, els pros i els contres de l’ajuda estrangera en aquests llocs… i tot com si fóssim ben bé allà.

I la història hauria pogut continuar 500 pàgines més, sense problema, perquè la lectura d’aquest llibre, un cop superada la part que us he comentat abans, és realment addictiva, però es produeix un fet que fa que la nostra protagonista actuï de manera inesperada i l’acció es dispari, el ritme s’accel·leri. D’aquesta manera arribem a un final emocionant, trepidant, que lliga amb el principi i ens permet entendre què passava a les primeres pàgines. Perquè, sí: aquest és d’aquells llibres que comencen pel final. Bé, pràcticament pel final.

Val molt la pena que us el llegiu. Hi trobareu aficions de la Zadie de petita i joveneta (ballar, cantar), però també hi veureu la relació de la protagonista amb la seva mare, que vol que arribi més lluny que ella, veureu una Àfrica que funciona d’una altra manera, veureu què és tenir poder i poder-lo fer servir, veureu què és fracassar i convertir-se en un mal bitxo, veureu…

En definitiva, la Zadie Smith és una de les meves autores preferides, i aquest llibre està ben bé a l’altura del brillant Dents blanques (White Teeth), o de Nw The embassy of Cambodia, que hem comentat en aquest mateix blog. De fet, estic molt d’acord amb el que es diu al Bibarnabloc sobre aquesta autora: 

“És inevitable comparar cada llibre de Zadie Smith amb Dents blanques, i potser no és just, és un llistó molt i molt alt, un llistó que encara no ha superat, però en aquest cas s’hi ha acostat molt, i això per qualsevol llibre és un elogi.”
(L’entrada completa, escrita per Tyler Duden, es diu “10 lletres, multiculturalitat i Londres”.)

En poques paraules: regaleu-lo aquestes festes i quedareu com a Reis.

Lewycka, Lubetkin, Clooney

lubetkin-legacyAvui us vull parlar de The Lubetkin Legacy, de Marina Lewycka, que nosaltres coneixem, especialment, per A Short History of Tractors in Ucrainian. En la novel·la de què parlem avui, Lewycka retrata la realitat que envolta els edificis socials anglesos, que hem vist en tantes pel·lícules.

L’espina dorsal de la història, com en altres ocasions, és una cosa rocambolesca: la mare d’en Berthold, un home de 52 anys, mor, i ell es pensa que el faran fora del pis perquè no va a nom seu. Solució? “Adoptar” una mare fictícia, una dona que visqui amb ell i faci veure que és la seva mare.

I qui tria? La dona que va compartir habitació amb sa mare a l’hospital just abans que aquesta morís. I aquí arriba el personatge “bomba” que Lewycka ens sol regalar en cada llibre: una dona gran, immigrant, que no parla gaire bé l’anglès i que té un punt de bogeria. Com la veïna de We are all made of glue, que es passejava amb sabatilles de setí i boleta per tot arreu.

Com podíem preveure, doncs, la història està plena de mals entesos i de situacions totalment boges, tot i que no tan hilarants com en històries anteriors. Podríem dir que l’autora s’està endolcint amb el pas del temps?

En tot cas, és una història sòlida i bonica, i el llibre, en edició de tapa dura, és un tresor que no us hauríeu de deixar escapar.