Oh senyor, quants anys feia que sentia a parlar d’aquest gossot! Quantes entrades sobre Arthur Conan Doyle he llegit! Quantes vegades he vist el trailer de Sherlock!

Aquest octubre, finalment, m’he llegit The Hound of the Baskervilles“, protagonitzat per l’arxiconegut Sherlock Holmes i el seu fidel seguidor, el Dr. Watson. Ha estat una manera de participar en l’iniciativa d’Instagram #victober, que vaig veure una mica tard per (intentar) planificar les meves lectures (cosa altament difícil, com ja sabeu). Total, que aquí em teniu, amb aquesta meravellosa edició amb tapa dura folrada de tela de Penguin Classics Clothbound. Cosa més dark academia i més “britlit” no se m’acudia, ves. 

I és que trobo que l’estil d’aquest autor és lu més british que us pugueu tirar a la cara. Lluny de l’escriptura apassionada de les germanes Bronte, dels diàlegs àgils d’Austen o de la mugre que transpira dels escrits del meu estimat Dickens, m’ha semblat que Conan Doyle escriu com si fos membre honorari de la Reial Acadèmia Anglesa (si és que això ha existit mai). La manera en què escriu és d’una elegància absoluta, les estructures sintàctiques, ordenadíssimes. No sobra ni falta una coma, un adjectiu… tot està mesurat a la perfecció. Un exercici lingüístic impecable que no sé si es pot transmetre amb la traducció (per més bona que sigui).

Però jo soc una friqui de les llengües, i no només d’exercicis lingüístics s’alimenta el lector, oi? 

Tranquils. Aquesta història és envolvent i aconsegueix atrapar-te tot i no tenir el ritme trepidant a què ens han acostumat els nòrdics. En aquest llibre hi trobareu, primer, una fase de situació en què veureu els dos personatges principals: Holmes i Watson. A partir d’aquí, poc a poc, anirem entrant en matèria i descobrint les pistes que ens portaran fins al final apoteòsic en què coneixerem el gos dels Baskerville, un ésser misteriós del qual havia sentit a parlar pràcticament sempre. Molt ben narrat i evolucionat!

Pel que fa al duo Holmes-Watson, mai no havia sigut conscient de lu mandón i listillo que arriba a ser el primer. No em malinterpreteu: no se m’ha fet antipàtic, però trobo que disposa com li dona la gana del temps i les energies d’en Watson, ves. Per altra banda, les pistes les fa anar com li dona la gana (que també penso: clar que sí, si un escriu ha de poder escriure el que li peti).

En resum, un molt bon començament amb aquest autor que m’ha fet venir ganes de llegir-lo més. Sense arribar al grau de devoció que li tenen altres lectors, és una història que m’ha agradat molt!

I ara, què? Hauria de mirar-me la sèrie Sherlock? És que jo tinc un problema: per a mi en Holmes sempre serà en Jeremy Brett…